Babilònia del 19/1/2017

I si... Benvinguts a un Dijous Més a la Babilònia. Avui estem amb la companyia inestimable de la Rosa Alcalá, que tal. Hola, molt bona tarda. Que no et porto a mar o...? No es pot mesurar l'estima. M'estimo que estiguin mesurables. Jo vols dir que estiguin mesurables. Jo trobo que estiguin a l'infinit. Exacte, a l'infinit. El Jaume, que l'estimem a l'infinit i més enllà... Infinit i més enllà. Exacte, a plamen i tal. Molt bé, doncs res. Jo començo l'any avui amb vosaltres. Sí, jo també. Jo també. I com que m'estiveu una amigueta, he sigut. Ja, suficient. Aquest any t'hem après estimar. O ser apent. Estimat. Estem en processos, estem en allò. Penses que al final acabes... Com era? Menys que ahir, però més que de demà? No com era, al revés. Més que avui, però menys que mañana. Al anunci allò que deien. Penses que al final fem... La midalla de la madre. Sí, un rotllo d'aquest. Quan al final estimem molt fem allò del titani, que ens abracem i es posem allà molt. Anem allà a les golondrines. Piu, piu, piu, piu. No creuen aquests. Som una amigueta rara, aquests del Babilònia. Tants anys no ha arribat un moment que hi ha la cosa. Ja ens hem tornat una amigueta. Tu creus? No. Estem en un nivell molt acceptable per a tothom. Sí, home. Molt bé. Com el que deia els homes. Bé, encantada la vida. Hola, salutació. El que avui estic absolutament una amigueta fora del lloc. Si dic alguna va genada, perdoneu-ho. M'agradaria que et faci una mica de descontrol. T'anirem sentant, no t'amoïni. I cap on estic, no he hagut cava, ni res. No, amb aquest aspecte. Però has escoltat moltes coses. Sí, avui he donat molta informació. I tot a tu mateix, no? És que ve de fer classes. I fer classes cansades. Havia sigut una classe com amb molta informació i vaig allà amb el cap fet un bunyol. Però ja n'hi ha de sortir. Molt bé, doncs avui parlarem per l'endar. Avui començarem amb una cosa molt interessant. Fa cent anys que Marcel Ducamp, per molts el pare de l'art contemporani, era membre de la Societat d'artistes independents als Estats Units, que en els seus estats, establia que qualsevol membre de la seva escola, per dir-ho d'una manera, tenia dret a participar en un obra en l'exposició anual sense passar per cap censura estètica, tècnica i de filtre de cap tipus de juràcia. I llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno, ho podries seguir llegint, però per què ens situem? Estem parlant d'art i estem parlant d'una escola d'art, al mateix temps, de del taller d'art Juan García Nieto, que els seus alumnes es posen en aquests moments a Cornellà, allà al García Nieto. Sí, al costat d'on hi havia la del Joan Vidal. Val a dir-ho. Val a dir-ho. Val a dir-ho. Al costat, que és on... En fi, per joves i tal. Bé, la veritat és que és molt sorprenent, perquè, clar, vull dir per fer... per pintar, que potser no per fer art o no per fer coses novatoses, sinó que fer còpies, podria dir-se així, o no? Sí. Però s'ha de poder... s'ha de saber, no?, per fer una còpia, per dir-ho d'una manera també. Per començar, vull dir, Picasso, dius tu, Picasso, Picasso tenia un estil, va començar a fer còpies, i després va començar a fer cap tipus d'art, i després va evolucionar, vull dir, s'ha de començar per això. Sí, sí, sí. Perfecte. Clarit, això, que penso que així, amb aquestes dades ja estem completament ambientats, no us la perdeu, en aquesta exposició, que, bueno, que hi ha artistes de tota mena, per dir-ho d'una manera, Miquel Te Torrijos, La Fita Martín, Jordi Güell, en fi, una colla, i n'hi ha una aquí, que tu, d'això ho has dit, és el d'això, Miquel Carrera, Montserrat Soñey, i Josep Paro, que han fet una còpia de... De la rendició de Breda, que estic veient, eh?, quadrar les lanzes, que estan al Museo del Prado, que és un quadra molt maco de beure, perquè és bastant gran, i molt bé, molt bé. Aquest deunidor és el més gran que hi ha de tots aquests, eh? Sí, sí, sí. Com sempre, que fem promoció de l'art, que ens envolta. Pel que hem vist a les imatges, són bones còpies, estan molt ben copiades. No us asseguro que... realment... que n'hi he vist algun que està molt bé, d'altres que és una mica més relatiu, no? Clar, clar, sí, sí, sí. Perfecte, l'Ignasi Rosés és un senyor que està aquí, a Can Ginestar. El senyor de Can Ginestar, sí. El nostre vint, que el Carles, el responsable director de ràdio, són just, no? Doncs m'ha dit que va fer una presentació molt interessant, i la veritat és que ve, ve i entes algunes cosetes, a partir d'ell, perquè la pelicua... ah, l'exposició és molt peculiar, és més arquitectònica, capictòrica. Llavors, com a fonaments, estructures primeres que hauran de superar la grau final de l'objecte, com runes a la seva disolució de la natura indeterminada, suspendre el temps que de balla cap a la no presència, o el construir-se en projectes... ah, és que no ho acabo clos, existeix un instant de coincidència en tot enveir-te i en tot consolidar-se on l'objecte adopta una significació poètica, una estabilitat armònica, més enllà de la lògica constructiva o de la forma errosiva. Però, bàsicament, què és el que realment aquest senyor exposa? Perquè això que expliques és molt... poètic. Exacte, molt poètic, però a la vegada com molt abstracte, vull dir, molt així, molt explicatiu. Sí, sí, de fet, és una exposició, ja dic, arquitectònica, de formes que tenen a veure amb l'arquitectura, evidentment, de concepte i tal, fins i tot una terra. Llavors, quan entres i vull, què és això, no? I automàticament, fins i tot les finestres del fons d'aquesta sala d'exposició, doncs també l'aprofita per fer una construcció amb les finestres antiquíssimes i tal, i la veritat és que et sorprende una manera molt agradable. Jo també recomano que la veu veure, perquè entre el que us hi dic i el que captareu, doncs la veritat és que us fareu una proesia d'una exposició. Molt bé. Doncs mira, aprovarem, a veure. Jo sempre passo pel davant, i mai entro... Entro corrents. I surto corrents, la no tinc temps de mirar-la, clar, jo arribo sempre que em falten un quart d'hora per fer les clares. Fes-ho, perquè crec que sí. Ja, ja, ja, ja. Ja sé què passa. Molt bé, doncs, seguim parlant de llibres. Ara parlaré jo del fantasma de Canterville, i després el Nacho es parla de Gomorra, que també està vinculada amb una pel·lícula, però ahir es parla del llibre, i després ja farem algunes ment. Bueno, jo he anat a buscar un clàssic aquesta vegada, que és això, un clàssic de l'any 1867, no em havia equivocat, de l'Oscar Weill, i és un relat petit, és a dir, són d'aquests llibres petitonets, que eren molt típics amb aquell període del pas de la literatura romàntica, de la literatura realista, en aquell moment com a tal, i l'Oscar Weill és meravellós, perquè té una mala bava, vull dir, quan el llisura aquest punt, eh, irònic, i una miqueta, doncs, bueno, se'l salvatge, fins i tot, tenint en compte les formes d'aquella època, el decoro de l'època que es deia, no? I bé, doncs, és una petita historieta molt curiosa, amb la qual, per una vegada la vida, empatitzes amb un fantasma. Et fa pena. Sí, a mi em va fer molta pena, el fantasma de Canterville. Fixeu-vos, la temàtica està vinculada amb això, amb fantasmes, amb espais, això és el romanticisme, aquest element més misteriós, més gotitzant, més aquesta línia que es busca en aquell període, i ho aconsegueix o Escar Weill amb aquest llibret, no? La història és molt senzilla, és una mansió d'aquestes típiques fantasmagòriques, no? És que els fantasmes només existeixen en aquests dos altres, no? Sí, no, clar, és una mansió. Si és una casa de dos habitacions, no hi ha fantasmes. No, és que jo sí que sé l'estiu d'un altre fantasma, que sí que és més recent. Ja ho explicaré. Però a mi no em fa por, és una senyora que vivia, a veure, on jo vivia abans era l'SS, és un palau, el Palau de Villalegre, allà a l'Òdix, i ara a Résultat són dependències municipals, hi ha la Guàrdia Urbana, hi ha Joventut, hi ha diverses coses municipals, no? Allà fan concesses a l'estiu, perquè hi ha un pati un pati d'un sentista molt maco i diu que veuen la fantasma d'una senyora gran, la senyora Luisa, però és que era la senyora que vivia els baixos i era una bellíssima persona i a mi no m'importaria trobar-me la senyora. I tu l'has vist? No, jo no. La policia, quan és tan de nit fent guàrdia, posa'l bo que alguna vegada ho han vist, però és que resulta que alguns policies de petits explicaven molt amb aquesta senyora. Ah, sí? Notífic de que si tira una pedra, llenço una pedra a la finestra, no sé què, i ara diuen què. Clar, a mi jo, per exemple, si la veies amb mi, no ho faria por. Ja, ja ho has fet res. La història d'aquest fantasma. I això és més recent, mira. El baixa diu... Sí, sí. El que farem escriptiu de l'Icar Siménez, que vingui, també ens faig una escobina. Sí, això és clarament un cas. Palau, fantàstic. Història de la policia que tiràvem pedra. Exacte. Que dius, de petits era un centremaliat, ara resulta que són policies. I quan estan sols fent guàrdia de nit, llavors veuen fantasma, és clar. A mi m'agrada molt, i la consciència del que hem fet de petits. Aquest fantasma li passa com semblant, entre cometes. Això ho comento. Això ho comento amb la tronxa mecànica, no? Hosti, no. De fantasma de Canterville. El mal tronxa mecànica, quan el volen agafar, perquè faci de controlador de la societat, perquè és com és, després de les barbaritats que ha fet, el protagonista. No, però... Policies, estem parlant de policies. Ah, vale, vale. Estava passant amb la... Ara m'he tornat boig. S'ha mogut la difícil, s'ha mogut. Tornem a estar, tornem a estar. Permeteu que encara faré una altra. Jo he vist avui la pel·lícula fràgila, que llibri. Jo he vingut a parlar de mi llibro, eh? Que és cobrat, eh? No me la sents. No, que és broma, que és broma. Vos parla de la policia... Ja em perdonaves, que és coi. Però és una conya. Ara faré jo de moderador. El senyor Chesco continuarà amb el fantasma de Canterville, i llavors enllà serà el senyor Jaume. Molt bé, aquí... Tenen la paraula, tenen la paraula. Doncs mira, faré com una callo, faré com una persona. És un llibre molt maco, i aquí no segueixo, perquè ja sabeu qui és això. Bueno, ja està, dona, igual callo. Basta. Us explico després, això. És una... és un llibre, ja us he dit de l'Oscar Wild, i a partir d'aquí estava amb el tema de la història en si mateixa. És una mansió, com dèiem, que té un fantasma clàssic, de tota la vida, fantasma de cadenes, i bola, que fa soroll... Ah, amb l'Algensorn. Exacte, amb l'Algensorn. Depèn, no, es canvia. És molt presumit. I a vegades... Quina lletra es posa per fer això? Les lletres que posa perquè nosaltres tinguem... El fred és per a l'Algensorn de Coralina, aquells de fred. Però d'això, i llavors, el que diem, la típica família, una família que no creu en res d'això, que compra la casa, té diners, és un banquet, em sembla, i tal, i té, o sigui, que són dos filles, té dos bessons, una filla gran, i la dona, i tal. I clar, evidentment, li diuen, vigila que aquesta casa, amb molta gent, morda d'ansurs, i clar, i li explica, no... El fantasma de Can Terbil, d'aquesta mansió que es diu Can Terbil, lògicament, no, a la família que Can Terbil va provocar un atac d'acord a la senyora tal. Amb aquest li va provocar un ictus de l'ansurt que li va provocar. Clar, perquè feia molta por. I aquests diuen, ai, doncs mira què vols que et digui. Potser me'l trobaré, me'l trobaré. I com són, no són creients, o el veuen, però s'ho passen pel forro. I el pobre agafa una depresió, de debò, el fantasma agafa una depresió, té el seu espai on dorm, on és evidentment el soterrani, la banda baixa, no? I llavors, és el que diem, avui faré de terrible fantasma com si fos amb armadura inclosa, no? I llavors, clar, de nit, ell va rossagar en la sa armadura, però ja veus que han fet els bessons, com se n'enfoten, i ja se van de cadena d'Itàlia, això, doncs a la mi ja hem posat al terra un fil de punta a punta, i va de bomb, i cau, no? Clar, coses d'aquest tipus, que ja veus, és un fantasma. Veus com es fiquen amb els fantasmes? Però ho humanitza aquest fantasma, i això és lo bo del llibre, que arriba un moment que aquesta humanitació és tal, que comença a haver un vincle entre ell i la filla gran, que, lògicament, provocarà un desenllàs molt trist, perquè no et pots superar tants segles d'espantar la gent, ara, com no espanta aquesta gent, doncs finalment tinc a descansar. És meravellós el llibre, és una coseta petita, no té res de part, doncs no és un llibre que et vas emocionar. No, és Oscar Wilde, aquesta cosa i tal, i tota la mala vava de com el potèixer en parla en clar, vull dir, i pobra fantasma. Clar, és això. Però, bàsicament, està molt bé la... És un llibre re de 50 paginetes, no té res de particular. És al·liciós, eh? A l'Escar Wilde s'ha d'esperar. L'Escar Wilde s'ha de demanar una pregunta. Ara parla dels policies. No, després. Escolta, s'ha de demanar una pregunta. Tu quants anys fa que fa radio, ara? 8, des del 88. Ah, això, per això jo, jo també, més o menys, o potser abans. 30 anys, ho feia. Imagina't que descobri'm, ara, que tot, que ja ningú ens vol escoltar, perquè som uns pesant magims, no? Ens veiem fantasmes, no? Amb uns incrèduls com el fantasma, que és d'un romanticisme... Sí, sí, no, és que és molt... És que és això, vull dir. El llibre té tota aquesta base, i tal. I ho acabes estivant, perquè sí que ve, no val això, eh? Que hagi d'agafar una depre, perquè no estimes, no? No, no, no, això no és... Vas veient que dius... Si t'estimen. Jo sóc romantic. Però hi ha un problema. És guai que t'estimen. Però també ha sigut dolent, perquè ha provocat morts, el fantasma. Però, esclar, has de pensar en el rol que té. És un fantasma, té aquest rol. És una evolució del tema fantasma, d'aquest personatge. Amb qualsevol condició, jo crec que... El vídeo va matar l'estella de la ràdio, o això? Això, és el que diem, no? És com ja parlem després si tenim temps d'aquests zombies, del tren de Busan i tal, i això, que tenen la seva funció, que tenen una problemàtica, genera algú, i són escoverses amb éssers banals, i sense cap tipus de... Que els identifiquem amb els... Amb els d'això, com se diu... Els fantasma ja no són el que era. Amb els de... Els protagonistes els identifiquem amb els borts vivents definitius. Bueno, clar, clar. Amb els zombies, sí, aquesta idea. Per què? Perquè tenim la cultura de similar els zombies quan això... Però ja ens comentaràs després on has arribat, aquí, en la conclusió. Ja t'agrada dir-ho. Això, he de portar aquí a algú de Podem, perquè faci una introspecció, una cosa profunda, no? Bé, perquè aquests són així com més, no? Bueno, d'un igual. Ja parlem d'això. Molt bé, no els policies. No et xoc, per què? Ah, no, policies. No m'atabaleu, avui que avui estem molt caòtics. Que algú digui... Parla, parla, jaume. Parla, jaume. Parla, jaume de fràgil equilibrio, quan jo digui, parla-li. Però si no estem al cinema... Però encara no hem arribat al cinema. S'han comentat llibres. Ah, bueno, doncs parlem després de fràgil equilibrio, i ara parlem d'un llibre. Una cosa amb un format allò, saps? Diferent. Parlem d'un llibre, que també s'ha fet una pel·lícula, però donem la volta. Hi ha un llibre que es diu... Parlem d'un llibre que es diu Gomorra, que és d'un periodista italià, que es diu Roberto Saviano. S'ha fet una pel·lícula que jo no he vista, però que aquí els companys me l'han recomanada. Està molt bé. Sí, jo us recomano un llibre, que és l'origen de la pel·lícula, que és un llibre fantàstic, la veritat. Jo suposo que la pel·lícula, que està molt ben basada en el llibre, serà una bona pel·lícula. Si la novel·la és fantàstica, el llibre és difícil. És difícil que una pel·lícula us ho perdi, per això. Jo això també ho tinc com a... També hem de dir que tampoc és una novel·la en el sentit, o sigui, el seu valor literari no és tant per l'estil, que sí que té un estil que està bé, és un estil periodístic més aviat, sinó per la informació que dona, per com la tracta, i per el grau de verosimilitud, diguem-ne, del que està explicant. És molt concreta el segle XXI, no és la màfia aquesta més novel·lesca, més del segle XX, tipus l'Occil·lucià, no i tant no, són una màfia més cruenta, una màfia més real, diguem-ne, perquè moltes vegades el que hem vist a Hollywood, diguem-ne, és tan una mica distorsionat, són uns gàsters... Romàntics. Sí, romàntics, diguem-ne. Los buenos bandidos, aquí no, aquí són gent que es digui que el crime organizado, que és el seu modus vivendi, són gent molt cruel, i que han muntat tot un sistema per aprofitar totes les esclexes de la societat, per guanyar calés, tampoc és que siguin una gent, especialment... Intel·ligent. No, intel·ligent sí que són, però no són un geni del mal per si mateix, sinó que ells volen fer calés, només important és tuvar les esclexes, però es pot fer calés, i intentar que les coses que facin, no que no s'enxampin, perquè saben que s'enxamparan, sinó que no es puguin demostrar un judici, que és la cosa més curiosa. Hi estem tot un muntatge, una manera de fer les coses, perquè si s'enxampen, sigui molt difícil de demostrar un judici, o com a molt que... La responsabilitat... Tot ha pensat una manera molt freda. És una maranya. Sí, tot ha pensat una manera molt freda. Aquesta setmana que estem en el pas decisiu de la maranya, d'aquestes maneres de treballar, el que passa és que aquesta gent trafica amb drogues, amb totes les drogues possibles. Gomorra és estrictament la màfia napolitana, que és la camorra, és el voltant de la ciutat de Naples, i una sèrie de pobles i barris de la ciutat de Naples, que no està instal·lada allà, aquest tipus de màfia, és una màfia italiana, com la coneixent, el del padrin, o no, és una màfia més concreta, que, igual que fan en els països de l'Àfrica Negra, que recluten nens, pels excersis i tal, els excersis de la màfia recluten nens, recluten adolescents, els hi fan fer missions, i al final té una estutura semblant a totes les jutges de senyors de la guerra d'Àfrica. Però aquí, en el primer món, que és un primer món una mica així, perquè els barris estan bastant degradats, allà la policia entra a poc. I, bueno, totes, sobretot, el més interessant és la verosimilitat de com tu vius en aquests barris i és molt difícil, o sigui, no t'escapes d'això, tu acabes treballant per la màfia aquesta, o acabes d'alguna manera tancant els ulls, o acabes mort per culpa de la màfia aquesta, però el millor sense vulguer, perquè aquí al final és... Sí, al final, quan hi ha aquestes guerres de la màfia, resulta que un és el cosí de l'altre, que havia sortit amb una dona de no sé què, i perquè pensen que sap alguna cosa, o perquè volen deixar un missatge, al millor maten alguna persona allà, que té una botiga, la maten allà, perquè en aquestes guerres de la màfia, per donar un missatge i tal, i aquesta persona, al final, havia volgut escapar-se, però és difícil, perquè estan allà, clar, també diu que no, quan s'hi sale la màfia en determinades zones, ja és molt difícil, perquè tu et penses en un sistema, que va ser el 4% de productes de bruto d'Itàlia, en negocis legals, això està muntat, això ja és molt calés, i un sistema muntat, perquè tu facis delictes, i no t'enxampin o si t'enxampen, bueno, el que no es pugui demostrar, són molt difícils d'atagar, i llavors aquest llibre explica moltes detalls, molt ben treballat, també una influència al cinema, que és curiós com diuen que que es miren al cinema coses que han vist, de los mafiosos del cinema, les reproduïcen ells, una mica caballerosos, també diuen, coses com quan disparen, quan disparen a la pistola, així de costat, exacte, que els mafiosos copien aquestes coses, vull dir que el cinema de Hollywood retroalimenta aquesta gent que vol ser gent que vol notorietat, gent que ha començat amb barris amb marginals que no han estat mai... No tenen cap acció de poder prosperar i de poder resaltar amb res. I quan arriben, comencen a imitar coses del cinema, això es retroalimenta i és bastant curiós. Tot aquest món que és poc conegut, ell ho explica moltes detalls, tu està explicant tota l'estona i tu dius que això ha de ser veritat, perquè tu explica d'una manera que és difícil d'inventar-se això. Per tant, el tio ha investigat, potser ha tornat alguna cosa, però en general, dic, això deu ser veritat, perquè és bastant garrifós. El que em crida l'atenció, de tot el que has dit, és que és periodístic el llibre, que hi ha un estil periodístic, això vol dir que tot el que posa és demostrat. O sigui, ho pot demostrar. Aquí no hi ha un fons, perquè ell és el que ha anat allà, el que ha parlat, i no és un recull de llibres. T'has de creure les fons, i aquest tipus de llibres és com t'explica la coherència que t'explica, i el grau de què diuen els italians, que si no n'he ver o he ben trobat. Això és ben trobat. Ja que abans hem estat amb el romanticisme, jo que a vegades he interpretat de les organitzacions mafioses, és que tenen, diguem-ne, no pas la virtut, però sí la misió, per dir-ho d'una manera, d'aglutinar un seguit de gent, que és tu, que neixen en els barris més d'estralers, i que, doncs, només es poden governar persones així, a partir d'una autoritat únic que es trobi, i, al llibre, a partir d'aquí, ho transven amb vésers socials des de la negativitat. No hi ha dubte, perquè com dius tu, el que fan és vendre tot allò pitjor, armes, droga, tot això, no, però el cap ja l'ha fet governat. Que s'escapa d'aquest govern també se'n va, vull dir que no. No ho deixaran, no? A mi sempre m'ha cridat molt l'atenció, perquè estaríem amb un aspecte romàntic, també. Com aquesta línia, sí. Ja penso que el romanticisme avui sortirà més d'una vegada. Sí, sí. Al final, acabem fent-nos petonets i tal, que es fa la gent, però, bueno, ens hem de controlar-nos. Ja veurem els petonets. Ja de tot, amb el romanticisme. Hi ha amor, hi ha odi, hi ha... de tot. La pel·lícula és molt fi de digne, és molt fi de digne, el que estàs explicant. Molt bé. Ho veus amb imatges, hi ha personatges reals, que tu creus, tu creus. Molt bé, molt bé. La veuré, la veuré. Bueno, llavors, el que farem a partir d'ara serà escoltar sobre temes de pel·lícules, ahir, sobre, escoltarem crítiques de cinema, però volia dir que volíem escoltar una cançó, perquè, com hem dit, portem, hem posat per aquí, això que està escoltant de fons, és el llib... El disc. El disc de la Marató, que ha anat dedicat als dictos i les lesions medulars i celebrar els traumàtiques, que el tenim aquí. Està molt bé, perquè, a banda del ser tenir el disc oficial, hi ha un segon disc que són la selecció dels millors temes d'altres maratons. Per tant, tens una doble selecció, amb un premor re en el pla de 995, perquè és per una causa, i per això donem el preu i la promoció, vull dir, que val la pena, que el comprem. Hi ha una cançó, mira, parlant de romanticisme jaume, que és, bueno, per morir-se. És una cançó que la Mónica Naranjo, que és aquella crida molt i tal, i això té una veu... També és peculiar, és una broma, és una sopraníssima, però que la Mónica Naranjo va per a nosaltres nens, però últimament sí que s'ha anat més cap a l'Àpera Rock i cap a aquesta història, que ella agrada. L'últim disc és un disc que es deia Lubna, no l'una, sinó Lubna, i és una òpera Rock. És la primera vegada que es va treure a fer això. I aquí va fer una cosa meravellosa, amb la polifònica de Puigreig, amb la jove orquestra sinfònica de Barcelona, i amb la banda de gaites juntant-se de Catalunya, no t'he dit res, fa una versió de l'Amazing Grace, més coneguda per la versió de Joan Baez, bàsicament, i la va tocar a la Sagrada Família, la va cantar. Per tant, allà, imagineu-vos quina acústica, doncs això és el que... En aviam, per a tothom, eh? No, pagant-se, en Pere canta, mai millor dit, va bé? No l'escoltarem en l'Àpor i Cararanjo, ja veureu quina cançó més maca. Ah, vull, vull agrair la vida al cel, i amb tu celebrar que sóc viu. Ai, vaig petitant, però això és passar. Amb tu, jo vull pregar ben fort. Ah, vull renassar-hi una altra cosa, faré que la buscàu-sigui, viure sense cap por, gaudint d'amor, i ara tindré a prop del meu amor. Ah, vull renassar-hi una altra cosa, faré que la buscàu-sigui, viure sense cap por, gaudint d'amor, i ara tindré a prop del meu amor. Ah, vull renassar-hi una altra cosa, faré que la buscàu-sigui, viure sense cap por, gaudint d'amor, i ara tindré a prop del meu amor. Ah, vull renassar-hi una altra cosa, faré que la buscàu-sigui, viure sense cap por, gaudint d'amor, i ara tindré una altra cosa, faré que la buscàu-sigui, viure sense cap por, gaudint d'amor, i ara tindré a prop del meu amor. A veure, organitzeu-ho, jaume, jo et digueu amb ganes de parlar de fregir l'equilibri, però la Rosa encara no ha parlat. A veure, no sé com vols romantitzar-te, avui, eh? Si de cas has comentat una miqueta rosa i després hi ha... Una pel·lícula molt tranquil·la, Patterson, que tu també ha vist que també la pots comentar. Per mi és la pel·lícula de l'any, que és el cinema. És una pel·lícula del Jim Jarmusch, és molt tranquil·la, és la vida quotidiana. La belleza i la simplicitat de l'o cotidia, de l'o senzillit, que no és menys important. És Jim Jarmusch, és que és això, masculenitzada. Sí? Perfecte, però té una línia sempre de Jim Jarmusch, anar molt tranquil, no hi ha pressa, s'ha funcionat molt determinat. Però està masculenitzada. Que en algun moment pot resultar una miqueta lenta, perquè és la repetició del dia a dia. Patterson és una ciutat, els Estats Units de New Jersey, però a més a més el protagonista també és Diopatterson, casualment. És un conductor d'autobús de la línia d'aquesta urbana, d'autobusos. I crea la seva vida dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, disapta i diumenge. És això, la pel·lícula és això. Algú és molt divertit, algú és molt bo, el Marvin és molt bo. Ell viu amb parella, viu amb la seva dona, es porta a la mar de bé, i ha dit que és... jo penso que és una mica ideal, no? Bueno, estan bé, s'estimen, són joves, tenen en mente que no hi he posat en ti ni criatures, o no. És igual, de moment tenen por la mascota, tenen coses que estàs, també. Algú li fa la punyeta amb vell, eh? Algú no li va tan que estigui per allà, però bueno. I és el dia a dia, és la senzillesa que està, la repetició, fins i tot, crec que sí, és la repetició, però ell és feliç amb aquesta vida, i a més, ell és un poeta. I agafa aquesta cotidianitat, aquesta senzillesa, i fa poemes. Fa poemes. I veus en el moment que fa el poema, que a la pantalla es veu sobrescrit, amb anglès, perquè ho fan amb la mà anglès, és que ja surt la veu a l'off amb castellà, i no no en castellà, suposo que en català també ho veu amb una doblaxa. I veus que és el moment que aquelles coses cotidianes, des dels llumins que tenen a la cuina, pensant en la cuina de gas, que és d'una capsa de color blau, blau, no sé què, la marca concreta d'aquells llumins, i com fa un poema, d'una cosa tan senzilla. Llavors, és com si la imatge i la música i tots es transforma, i és com si fos un moment de creació, però la creació em majúscula. Amb aquell moment ja, al moment que tu ho nomenes, que li poses un nom, que ho escrius, allò comença a tenir més sentit, i comença a tenir un valor, i comença a ser una cosa important, també. I és aquest procés de creació, però ell ho té com una cosa seva, no publica, no... La seva dona sí que li valora molt, diumam, això ho hauríem de publicar d'alguna manera, això s'ha de compartir, ha de ser de tothom, ha de ser... Aquí estaríem amb la privilegi de més gent. Què és poesia, a vegades? Podem preguntar amb una altra persona, i jo, a mi, jo que ho he preguntat més d'una vegada, encara ara no ho controlo, la veritat és que he tingut contestacions, per exemple, poesia és tot, diuen, és tot el que fem en la vida. I, lògicament, la pel·lícula ens mostra aquesta bressant, no? Ell escriu el que dius tu. Aquesta capseta de llumins, que és la part més fàcil que hi ha després... Sí, més trivial, que dius. És com pot ser un poema de la capseta de llumins que tens a la cuina, el matí quan t'escalfes el cafè. És poesia o no és poesia, això. Jo crec que el Jim Jarmusch ens presenta la pregunta, i tu mateix te la contestes, això. Jo crec que Jim Jarmusch és un poeta urbà, és una meva opinió, és un poeta urbà i tracta sempre temes amb una gran profunditat que crec que se'ns escapa a nosaltres. De debò, eh? És que era la pel·lícula i és això. Jo crec que va molt enllà, a vegades. Jo parlava de masculinitat, precisament perquè és que ell és l'eix central de tota la pel·lícula, el protagonista, i ell és secundària. L'acompanya, ja ho deia, ella mateixa, és l'acompanya. I a més a més viu bé amb ell. Sí, i és una persona que té altres inquietuts, ella és més inquieta, ja necessita variar, necessita canviar amb el, per exemple, amb l'escurtina, les ha de pintar cada dia i tal, que si les pinto d'aquest color. Sempre entós blanc i negre, sempre jugant amb el blanc i negre. I algun to blau, també, igual que les capsetes de llumins. Sí, sí. A més, va fer aquella pel·lícula dels vampirs amb la Tilda Swinton. Qui? Els Jim Jarmos. Quina dius, quina dius? Espera. Estranos en el paraíso, es la mesa, si no, mezc con el Buda. No, no, jo era una cosa... Noig en la tierra. Aquesta sí, aquesta sí. Nightingale. Nightingale, aquesta sí. És molt que en siga reds i tal, però ja aquesta dels vampirs era una cosa meravellosa. Tireu, tireu. Ah, ja sé, quina cosa. Sí, sí. Era Jim Jarmos, amb color, amb una mena. Allò era una tèntica... Sí, sí, sí. Està molt bé. És una persona que, segons com la meva hostia, és que no és expressiu. És molt inexpressiu, és molt hieràtic. No té expressió pràcticament. No, no, no. I hi havia una persona al cine que va dir que ja ha acabat per fi, no? Ja. És que no és una pel·lícula moguda, no és una pel·lícula d'acció. És que has de saber el que vas a veure. Exacte, és que has de saber el que vas a veure. Exacte, és que has de saber el que vas a veure. I per què hem de desprear una pel·lícula, i ho dic en general, una pel·lícula que parli de persones normals, de persones senzilles, de persones que són feliços, de la vida mateixa. De la vida mateixa. Però si és que això hauria de ser el que hauria de tenir tots... És normal. Per què hem de buscar persones de gràcia, persones que fan mal als altres o persones que... No, senyor, això també és un personatge... I n'hi ha molts aquests, a més a més. Això, dius, estàs xapó. D'una manera correcta, durant... I després, la masculinitat, que dius, tu, la sortida no et tornes per sortir... per tenir una passeja al gos, això és boníssim. Sí. Que la va parar el lligue amb una corda ja fora, i ell entra un bar a fer una cervesa. I és molt divertit, i és... I allà, el que ens proposen és un... És molt especial, els personatges que hi ha allà. Els personatges que hi ha allà. Els personatges que hi ha allà. Els personatges no et tornes.Romeu i Julieta a l'inversa. Bueno... Bueno, és Romeo i Julieta per la... A veure, pel tòpic de que uns amants o els ex-nòvios, uns antics novis, han de ser Romeo i Julieta, però de fet no és això. Romeo i Julieta, al revés, era el drama que sí que s'estimaven, i va ser el que li envoltava, els que el van fer anar a la mort de tots dos, no? És diferent. I tots dos s'estimen aquí, no? Aquí ja no l'estima ell. És la bona pregunta. A veure, té carinyo perquè el coneix de petit, però no l'estima, com a parella, no l'estima. Com a parella, no, però... Diguem-ne que hi ha aquest punt de dir... que ella va seguint el joc, el cap i a la fi, no? Vull dir, ella constantment va seguint a la petició d'ell. I cada jornada, o cada visita que fa, o cada nit, amb el gos que va allà, doncs és un episodi a l'inversa del que per mi és Romeo i Julieta, que allò cada vegada és un complement per cadascun d'ells per arribar a trabir-se el que acaben fent, i aquí, doncs, és com que no, és tot el contrari, és la llibertat de mostrar-se... Bueno, segons com... És una ruptura, és una ruptura. Ella tampoc no li pot fer, no li vol fer mal. Exacte. Perquè l'estima no li vol fer mal. És que una cosa s'estima i una altra s'estima com a parella. És molt diferent, tu pots estimar una persona, la pots apreciar moltíssim i una altra cosa és una parella. Sobrevivent. Ah, vale. Sobre Aquelles. És meravellós, aquesta pel·lícula. Ja em tornava tonto amb aquesta pel·lícula, veient la llibertat. És un color una mica així com un brutit. Sí, però que ja va fer en color. Tidement, bajo el peso de la llei és genial, l'extrema seny del paraíso, flores rotes, que ja vaig tenir un conflicte amb ell. Molt, molt, molt. Com jo només hem fet uns apunts del que és la pel·lícula. I tu has fet el tercer apunt, que és allò diu, eh, escolta, que costa molt de bastar-lo, eh, que no, que realment el que et proposa no està tan clar. Com altres poetes, no, aquella nena, el japonés, al final també de la pel·lícula de esta, molt vera, trobada amb el japonés, som personatge japonés, molt... Tirem endavant, que ens agafa el toro. Els últims de Filipina, Rosa, que m'hagi que faries un empalment. Els últims de Filipina, ràpidament, jo ho sento molt, però... Jo també faré un comentari després ràpid d'una cosa i passaré a molt jaume. Puf, puf, puf, puf, puf, puf, molt pretensiosa, imatges fantàstiques, els uniformes són xulíssims, sobretot al principi, quan n'estem barcantonsa ja tot guapo, amb l'uniforme blaucel, per favor, ja està. A mi l'entrada en planta sallàntic, una imatge llatidimensional, no sé què, una cosa impressionant, que arriben allà, guà, a l'aïllade... Ai, ara no em sortirà el nom. Bueno, amb una aïllade de les Filipines, que van a defensar l'últim vestió, que queda allà de l'imperi espanyol, no? Sí, sí, sí. A partir d'aquí ja és la barbàrie i la tonteria, la gran tonteria soberana, a defensar una cosa que ja està perduda i que no té sentit, ni... Exacte, ni que no hi hagi més sang, ni matar ningú més, sinó ni un dia més allà, ni un dia, és un tema, jo sóc anti-vericista. Clar que sí, clar, jo també. Clar, és que no té sentit, veus que és la lluita de poder, d'aquells dos comandaments i les raons personals que ells tenen per estar allà. Canviar els altres sí que tenen una vida que els espera, són joves, és igual, no importa si tenen parelles o no, són joves que tenen tota la vida per davant. Aquells dos païs, el comandant del general i l'altre, tu. Un de llocs és el d'Arfernández, que fa molt de veces que tots els fan molt de precisament. Però té un paper que no s'agraurem de la plaça. Perquè sí, perquè has d'estar allà, el meu ofici és la guerra, jo he d'estar aquí fent guerra, i a mi ja em poden venir a dir els meus propis, a l'altre que ha fugit, a l'altre els filipins madeixos, i m'estan portant als diaris, que la guerra ha acabat ja fa temps, i que ja no filipines ni tan sols és d'Espanya, que ja és de Nord-Amèrica, i jo continuo aquí, perquè sí. Perquè sóc un militar i m'he compromès. Ja és, és la tonteria més grossa del món, o sigui, la torsuda és aquesta. Ja, ja, ja, una mica arribant amb la lluita de soldats. Doncs mira, jo faré també un comentari ràpid, ja sí que parlem de fràgil equilibri, que sembla jo el tarismà d'avui, en la pel·lícula, no, perquè és que, arrando el que diu ella, vull fer un comentari ràpid vinculat amb els Goya, que seran el dia 8 de febrer de la cerimònia, i justament aquesta pel·lícula, les últimes de les filipines, i també amb altres, doncs seran les premiades, serà Grindra, més nominacions, no de cameres, serà les que més tindrà. Un mostro bienaverme, Tarde de Ira, que és la que comentaré ara, El Hombre de les Milcares, i 1898. Les últimes de les filipines són les 4 que sembla que tenen més opcions també, Julieta, del Modóvar, les de filipines també. Jo crec que d'altres aquestes, a part d'un mostro benaverme, que és una macrohistòria i tal, clar, a més, vam tenir... el que va és que també a l'estat espanyol ja fan coses que recorden bastant a Los Angeles, no? Per què dic això? És a dir, per un costat, sabeu que els Òscars, l'avancela dels Òscars, és el slovo d'or. Ara aquí s'han inventat els premis forquer. Sí. I van donar i va guanyar tot Tarde de Ira, o va guanyar la millor pel·lícula, almenys, com a mínim, i llavors, clar, què passa? Ja t'està dient una miqueta, però anirà a les tiros, no? Clar, jo de les pel·lícules que estan nominades, a millor pel·lícula, millor director als Goya, no he vist gaire cosa, aquesta no l'he vist encara, però he vist almenys Julieta, no sé quina més també hi ha nominada, i aquesta de Tarde de Ira, i ara, de cada setmana a cada, no l'he pogut encara veure, mira, perdó. Jo també l'he vist, també està bé, està bé. Però jo crec que en aquest cas és una pel·lícula tan gran que potser no li donen els grans premis, perquè és una pel·lícula molt evident. Sí, potser guanyarà efectes especials, guanyarà aquestes coses, però jo crec que les pel·lícules exacte, però la part de pel·lícula, com a tal, últimament va guanyar l'Isla Mínima, pel·lícules amb una... Allò és molt millor, eh, que vas al monstre. Per això, per això, i és que el que et diré ara, jo crec que és molt millor, no l'he vist al monstre, hi hagi del llibre, però no l'he vist a la pel·lícula, no? Però això de Tarde de Ira està dirigida per Raúl Arevalo, és l'actor que li vist a l'Òscar de Solestiego, és aquest tio que el coneixem. Doncs jo, vista la pel·lícula, benvinguts, de nou, al cinema de Carlos Saura del 70 i del 80. Jo dic així, de clar. És que veient la pel·lícula, estic veient a Saura per tot arreu, però vull dir... No, no, perquè és la mínima, és Alberto Rodríguez, el director. Parlo d'aquesta pel·lícula, que és la primera que fa el Raúl Arevalo. I, clar, dius, ja veus un primer director i dius, per on va, per on va? I aquest tio s'ha anat per una línia, absolutament. Jo et dic que... però jo em vaig quedar, vull dir, al Carlos Saura, sec, a l'aixut, al que llença les coses de la casa. Hi ha altres coses d'aquesta línia, que va cap aquí. I també la volta que va fer després per al cinema, així, més de barri, més així, més... No recordo quines perigües, però fa unes quantes, també, amb aquesta. Doncs això fa una combinació entre la casa. I això és una pel·lícula de venjança, d'una potència... Estàs amb una tensió a vegades, que penso, m'agrada, de dos senyors. En qualsevol moment això patarà. És l'Antonio de la Torre, és aquest senyor. També és el protagonista. El reinventa com vol. És increïble, aquest home, com pot tenir aquella cara i com pot reaccionar d'aquella manera, no fa res, no mou una sella, però és que està grandiós, eh, de debò. I, bueno, i no explicaré res de particular, és una història molt... En un principi dius, oi, quina cosa més tonta, més així, no? I de cop i volta vas veient el parquet, no? Explico el primer minut. Hi ha un robatori d'una joyeria. Que es tenen bloqueades una sèrie de gent, i a partir d'aquí, ja no dic res més, apareix una persona per allà donant voltes, i ja està. I hi ha uns vincles, no segueixo. I això genera una reacció en forma de thriller. Bueno, en aquest cas, més aviat rural que dic jo, més... A més, amb espais, una mica a les enfores del que hi ha. La pel·lícula és petita, però és que és molt gran a la vegada. És el que passa, aquestes pel·lícules que dius, mare de Déu, senyor, és a dir, què hi ha, no? No té la belleza de l'Islamínima, per exemple. És que té una història i és maca, visualment. És lleig, visualment. No té una saps, vull dir, no són uns espais. És que és una... jo insisteixo, a mi m'ha agradat molt, però jo crec que a persones no li agrada pel·lícula gens. I jo crec, però clar, si li estan donant premis és per algun motiu. Dic jo també. Espanyola, amb això, que són bastant jovinistes, doncs... No ho sé, mireu-la, a veure si la podeu veure, i a veure què us sembla. Vull dir, és la percepció que us dic, a veure què tal. Molt bé. Fem una segona para el dia. Exacte. Finalment ja, una paraula fràgil i equilibri de passangers. Tenim, tenim, tenim. Tenim, tenim, tenim un quart d'hora, passangers. I després el Jaix es parlarà de la pel·lícula i de la sèrie Humans, no? Humans, sí. Doncs vinga, parlem. Hola. Hola. No, bé, comencem. Sí, jo crec que és molt, molt interessant que anem a veure el fràgil i equilibri. Perquè porta des del novembre, es va estrenar. O sigui, és una pel·lícula petita, molt petitona, és un documental, evidentment. I bé, doncs perquè tingueu molt clar el que volia dir, ho diré tot seguit, eh? Fràgil és aquest senyor que era expresident del Uruguai, eh? El senyor Mújica, que és el que ens va acompanyant, i, en definitiva, ens va portant un concepte filosòfic de la seva manera de veure la vida, no? I llavors acaba dient-nos, i això salta a la vista ja des d'un bon principi, que el més bonic que tenim a la vida és la vida pròpia i que torta a les altres coses, el que fan és, tot el contrari, desviar-nos precisament d'aquest respecte que cal que tots plegats hem d'arribar a concarir per al mèdia en el qual estem, precisament perquè puguem gaudir de la vida pròpia, així, de senzilla, no? I llavors, com ho fa, ell agafa i ens posa a l'Àfrica amb ell, concretament, per poder saltar a la vall aquella famosa que hem fet últimament, com s'actuen allà perquè no puguis passar de cap manera, no? Però que al cap i a la fi, hi ha persones que venen de diferents punts de l'Àfrica que van allà per saltar i puguen, vull dir, que allò és la vida per ells. Allò és, precisament, la vida. I aquí hi ha la gran bellesa, la gran poètica que té aquesta pel·lícula. Per un senyor, com per exemple del Japó, la vida és una altra, o la Xina, és una altra història. Per què? Perquè tots sabem que en aquest punt concret la vida l'estan perdent, precisament, per obligacions. A França ara està fet això de que els mòbils empresarials, o sigui, aquells caps d'empreses, doncs a partir de les 6 de la tarda, deixaran de funcionar. No es podrán utilizar, perquè es fa una sobreutilització de les persones que es veuen estar obligades a tot, no? I allà al Japó sí que tenen, doncs, un seguit d'avantatges, però la pregunta diu, sí, però esclar és que em vaig comprar un cotxe per sortir de viatge, i és que no surto, perquè estic tan lligat que no hi ha marge. Diu, imagina't tu, me'l vaig comprar per fer molts quilòmetres i només li he fet tals, no? Per res. I d'això, doncs, també, amb la veu d'aquest senyor, doncs també se'ns pregunta, o sigui, ens proposen preguntes a l'estil d'aquest. Què pensava? Una de les coses que veiem a la pel·lícula, i aquí ve l'esment de la tronja mecànica, i també relacionat amb Gomorra, és que, precisament, el que veiem és algun film, algun tros de filmació, de la manera que aquells que intenten sentar la valla per melilla, de la manera que els troben. Qui són aquestes persones que es presten a fer una tasca tan contundent, no ho sabem ben bé, però això el lligaria amb la tronja mecànica, per això la deia. La frontera de melilla és... Jo l'he passat, i jo no per la tanca, sinó per la frontera, però és curiós, eh, de no per la tanca i... Bueno, Nacho, no volíem donar-lo conèixer tan ràpid, però bueno, si t'ho vols ja, s'ho tira la mà i puja. Venia d'enador i vaig passar, l'altra banda i tal. I clar, el que veus allà, només en el moment que passes, hi ha les cuas en la part marroquia, que es demana un visat, allà, tot el temps, però hi ha remuninants i tal, la gent que vol passar a l'extret, i al mateix temps que tu passes per allà, que tu, com ets espanyol, diguem-ne, et deixen passar, però al mateix temps que estàs entrant tu, jo vaig veure una moto que intentava entrar, que quasi atropeia un policia, que se posava una mala llet, i va fotre un mostia allà, al tio de la moto, que va matar-me, no sé què, al mateix temps, unes marroquins que entraven per distreure, uns tios que anaven llençant fardos per sobre de la tanca, o sigui, tu has quedat... Millor que les pel·lícules. La veritat sempre supera la ficció. Això és... s'ha de veure, no?, perquè, a més a més, passes allà i tot és molt, molt cutre, no?, com diu, un despreci total, de dir-hi, hi ha un tia assegut, hi ha un policia nacional assegut, en una cadira, en una cadira d'aquestes de paret, o allà, l'assegut a fora, i fa així, passeu-hi, passeu-hi a nosaltres, i, mira, passa fora i ja es veia que eren espanyols, diguem-ne, no? I els altres, allà, aturar-los, bueno... O sigui, tot, tot, molt, molt desagradable, allà, això, cal. Que fort, no? Sí, sí, sí. Si mai teniu locació, jo em vaig quedar bastant esturada, això. A veure, aquesta pel·lícula tindreu una valoració i és de festivar la filosofia escaranosa, no hi ha cap mena de dubte que té aquest senyor, que ens va posant en qüestió tot el sistema capitalista, i la seva manera que, bueno, en definitivament, el que veia a dir diu, és que escolta, tu, que ens tenen embarinats per tot arreu, que no, que ens ha fet creure coses que no ens porten enlloc, en tot cas, a l'autodestrucció. Ostres. Interessant, eh? Sí, sí, tant i tant. I no gaire llarga, eh? Una hora i quatre, així. Però està bé, eh? Sí, sí, molt bé, molt bé, m'agraden molt. Molt bé. I l'altra és la del, bueno, el passeigès. Això està bé, sabeu què és el que m'agrada? Explica, explica. No, el que m'agrada molt de passeigès és que, en definitiva, tots aquests valors que tenim tan fixes, doncs veus en aquesta petita història que es relativitzen, no? Vull dir, per què? Doncs senzillament, vull dir, la pel·lícula comença d'un anau que se'n va cap a 100 anys lluny. Des de sabeu, ho diu, no em sembla que ho diuen, però no me'n recordo. És un viatge que ha de durar, no sé, durant 10 anys o 100 anys. Sí, durant tot, sí. I van tots, com ja s'ocupen, hi van hivernats, llenats. Sí, hi van completament, però... Hi ha capsones d'hivernació. Per néixer allà, no? I llavors hi ha una... Acabo de descobrir quina pel·lícula és. Estava mirant, no em sonava. I hi ha una rada i una gel, no? I llavors, esclar, es troba amb la gran nau, però que és com si estés en la illa el Robinson Crusoe, no? Perquè tota la primera part és això. Està sol i tal. I llavors, ostres, veu en veia i guà! Ai... I jo no puc fer que neixi, que... Que t'esperin, que t'esperin. Que t'esperin, que ja veuràs tu. I, bueno, això té un cop molt interessant a nivell d'això que dius tu i aquesta cara que fas, l'he dit. Vaja, té la. Com es busca. Com es busca. Però tu imagina't que estarà dalt. Ai, com a Dani Eva. Sí, no, no, i a part d'això... Hi ha un robot per allà, també. Però el robot no sap guardar els secrets i és el que ho espatlla. És igual, això ja ho veureu. Senyor, quina cosa, no? Quina cosa, en general, conjunt, no? És com una cosa romàntica, de la ciència ficció. Però per a l'element, també, si t'ho hauràs a pensar... És molt egoista. És molt egoista, per part d'ell, també. 90 anys abans, tu, tio, jo em moriré sola aquí. I a la volta de 3 o 4 anys, dius això, no pots fer-ho. Vull dir-ho, ets de fer alguna cosa per mi, també, no? Sí, sí, sí. Però jo... El dubte que tinc és que, en algun moment de la pel·lícula... No vull desvejar res, tampoc. No l'he vist. Però quan ell és, en algun moment, suposo que descobreix... que és ell, qui l'ha despertat. Ja t'hi dic, ho espatlla aquell. Això, jo vull saber la reacció... Quan ella s'ha sabent-hi, de qui l'ha despertat, abans d'hora. Bé, doncs... T'ho expliquem. Per amor, també. Bé, però... El que és cert és que probablement, tu, en determinat tractament que puguis tenir a la vida, t'enfadaràs molts segons el tractament que tinguis, però això no et priverà d'enamorar-te, que és l'inversa del que ara hi hem avançat. I, automàticament, aquí es pot produir, precisament, aquesta identificació, es pot tomar, perquè, si ho has explicat tot, tampoc no la llocs. No, no, ja està, ja està. I bé, el que sí que és interessant, és que quan la nau aquesta la veiem al final, quan arriba i es desperta en tots, i està molt bé. Em va agradar molt. Però fan cosetes, ells dos, fan cosetes. Cosetes? Sí, sí, sí. Ai, què fan? Mira, he fet dos gestos, així he ajuntat dos ditets. La dositets, si fan cosetes, si fan... Home, són adults, vull dir, n'han nascut amb dos anys... Ah, per això, a Valèdica, a veure. Si la cosa s'acomplica... Són joves, guapos, grossos... Vale, vale, són àrios, no? És la selecció de l'espècie. És Carlett Johansson, sembla, per la memòria. Ja no ho és, però serà sí. Ah, Jennifer Lawrence, perdó. M'ha ballat al cap, correcte. I el Cris Prat, sí. És aquest físic tan... És aquest model de belleza, no? Sí, sí, sí. Hi ha un bot dross a la meitat que no acaba de tirar, però està... Bé, bé, vull dir. I a més a més, jo crec que hi ha creació. En definitiva, els humans som capaços. Trobar-te amb una nau com aquella, que tot és... A més, hi ha una cosa, hi ha un punt, que és com aquella... aquella de la... Ahir, com se diu, home. Mentre ho penses, que parli d'homes, d'homes. Si no, ens acaben el temps. Ja me'n recordo. Ja apareixerà, no et preocupis. Jo parlaré d'una sèrie, perquè no parlem de pel·lícules, i al final resulta que la gent veu més sèries que pel·lícules. Jo tinc amics que veuen... Bueno, 8 hores de sèries, però al dia es comencen una hora i... Jo era bastant d'això, eh? Però ja finalment tranquil·litzar, digues-ho. Una passada. Ara que hem parlat aquí del robot Espanya a les coses, doncs és una sèrie que va de robots, molt bé, i de la interacció de... O sigui, sí que s'ha parlat bastant d'aquest tema, de robots i replicants i tot allò, però això és una sèrie anglèsa, que és una... És una versió, diguem-ne, d'una sèrie sueca, que sembla que no és tan aconseguita com la sèrie ingressa, que has fet després, dos temporades, i sobretot el més important és que... Jo el que veig més interessant, a part de que va... desgranant idees noves sobre aquest món dels robots, és que el prisme més interessant no és la relació dels robots amb els humans, sinó la relació dels humans amb els robots. És una societat que està bastant avançada, en què tothom té un sintètic, que li diuen, és un robot, i a partir d'aquí no és tan... que sí, que parla de robots que tenen consciència, de robots que es relacionen amb els humans, amb un estil blairranero, amb estils de jo robot, amb estils més coneguts, però més interessant és com els humans, al fet de tenir robots a casa, es comença a condicionar, comença a llenar-se amb les sèries relacions noves, i hi ha gent que hi ha síndroms, de gent que imita robots, que actuen com robots, perquè estan absolutament fascinats pels robots, perquè són certs puros, angelics, fidels, llavors comencen a imitar robots, hi ha uns petits que agafen síndroms, a l'estimar més als robots dels pares, hi ha tota una sèrie d'idees, que mai s'havien posat així a la pantalla... bueno, un cert, una certa gràcia, i que fan que la sèrie... és una sèrie feta amb un pressupost baix, que té una sèrie d'efectes especials, però tampoc és una cosa... als actors que fan de robots, tenen pintes de robots i tal, són totes aquestes relacions, com hi ha humans que es manifesten, manifestacions, perquè els robots es troben a la feina, hi ha tota una sèrie de relacions, sobretot de la part dels humans, de com estan relacionant, que a mi em sembla bastant interessant, la propera revolució que veurem, ja hem vist moltes revolucions tecnològiques, i ara el tema sempre l'ha saturat, la propera, ja hem comentat alguna vegada, serà que atindrem robots a casa, com tenim ara rentadores, o com tenim ara antebaixellers... Tenim una interacció, i jo estic convençut que a mi, a qualsevol veig, em cuidarà un robot, no sé on, però em cuidarà la casa meva, a una residència, però m'estarà cuidant un robot a l'altre domèstic, i ara ho hi haurà amb coses més avançades, totes aquestes possibilitats i tal, ja està bé que ho fem, perquè crec que és una cosa que en 40 anys ho veurem, si vivim al suficient ho veurem. És una mica el que abans comentava, la pel·lícula Eva de Quique Marillo. Sí, sí, senyor. Que va la pena, perquè seria una mica l'embrió de tot això que tu t'has explicat ara. A part que hi ha una pel·lícula, Eva. El principi de que són bonoficitots, i la nena, Eva, de fet, és un robot, però al principi sembla una nena de debò. I el personatge d'Ajús Omar fent d'això, de Vajorgom, ja és això. És una bona pel·lícula, aquesta, Eva. Sí, sí, és molt bona. I estan superhomituats que sigui un robot. El que està clar és que el robot, quan tu li facis una trastada, no s'enfadarà com la protagonista. No, no, exacte, exacte. Bueno, sí, sí. Bueno, li van tenir sentiments. Aquí és el problema, i aquí és el fallo. El fallo d'Eva... Perdó. S'ha de veure la pel·lícula. No, no, no, no dic que... No, que fallo la pel·lícula, però el personatge de la nena és això. Que no tallo l'argument. Tallo perquè s'acaba el programa rosa. No la sé si allà. La tiraria de la ràdio. La setmana que parlem de tren a Busan, eh? Que jo vull parlar, perquè aquí hem vist 3 persones a la pel·lícula, i Rosa també s'apuntarà a veure-la. Que ens agafa el temps. Adéu, si ja ho veurà. Adéu, adéu, adéu, adéu. La ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Junts, tingant de vuit punts. Tinc de la ràdio.