Babilònia del 26/1/2017

I... No hagi... Doncs comencem un dijous més, 19 de gener de l'any 2017, aquest programa que es diu a Vilònia, que fem aquí a Radio Desvern, el... Sisco, mira l'altra calendar i que el tens aquí davant teu, 26, 7. 26? Ai, sí, mare de Déu senyor! Que bé! Que bé! Que bé! És que el tens vola, eh? Que vola! No vols que faci el tens. Mare meva, no, no, sí, sí, és que abans tenia... És que és una cosa que estava preparant l'altre dia i ja estàvem aviat per aquí. 26 de gener, sí senyor. Correcte. Molt bé, molt bé. Que aquestes coses passen a vegades, aquí d'ambit. Ja, bueno, miris amb aquesta cara. No, mi l'opu! El jama que sempre està centrat és que... El jama ja sempre està centrat. És una manera de reclar la data i el d'acord, no? Exacte, exacte. Ja va bé. Molt bé, doncs, com sempre, doncs, un programa que ja sabeu que tracta de temes vinculats al món de l'art, de la literatura, de llibres, de tot això, no? Diguem de cinema i tenim la companyia de la Rosa Alcalà, què tal? Hola, molt bona tarda. Molt bé. El Jaume Vidal. Hola, molt bona tarda. I el Nacho Alonso. Jo també estic al dia 19, però avui estic al dia 19. Però segurament també. Seguríssim. Doncs avui tenim un munt de cosetes. Tenim 3 seccions, de part de d'art. Pararem d'un article que el Jaume ha trobat, que és molt interessant, que ens parlarà d'art en general. Que ens ho digui, millor que ens ho expliqui. I també parlem de l'exposició d'extraccions i figuracions. A veure què és el que veiem i no veiem. Llibres, un clàssic del Francavca, el Proceso, la Rosa ens parlarà. I també un altre, jo crec que podíem dir d'un clàssic ja del segle XXI, no? El llibre de la carretera. Corma en macar, sí, sí. Jo crec que sí, que t'autora el posen com això, sí. Exacte, no? Jo crec que com un clàssic, i crec que és una forma d'escriure molt punyent, i que també ens augmentarà el netxoc. Cinema, doncs una mica riurem amb la Florence Foster Jenkins, encara que no és per riure. Passarem bo amb el tren Agossan. Passem xungo amb netcrawlers, que també parlem d'aquesta pel·lícula fosca i molt peculiar. I, bueno, també el monstre Vinaverme, i potser parlarem fins i tot d'una olivera, d'un mediciar boiaïn, no? Que hi m'ha deixat una miqueta. Tinc una sensacions trobades amb aquesta pel·lícula. Que l'havies vist, o no t'aporta res. L'he recuperat amb DVD i tal, i a mi sincerament... S'espera molt aquesta acció, però després... Jo tot els comentaris que he sentit, no l'he vist encara per això mateix. Per això he dit una miqueta. Vull dir que m'he barallat una mica amb la Icer Boiaïn, que no és que estigui massa animat quan veig les seves pel·lícules, perquè he vist cosetes i no m'ha acabat mai. Hi ha hagut coses que sí, però no ha acabat tampoc d'entrar mai. Vull dir que jo soc molt amant del cinema de directores, perquè és una percepció molt diferent de molts temes, que a vegades sempre la direcció masculina té unes línies molt concretes. Però sempre admiro aquestes... Per exemple, hi ha una pel·lícula, aquella pel·lícula de la Paula Ortiz, que parlava d'aquella obra de bodes de sangre, La novia. Ah, la novia, home, jo sí que és una joia. Clar, clar, vull dir, que són pel·lícules que, en aquest cas, jo crec que hi ha una percepció diferent amb un altre tipus de cinema més masculí. Això ja un dia ho podem parlar, però molt en positiu, molt en positiu en aquest aspecte. Molt bé, jaume, això, doncs, parlem... De les posicions... De la galeria de Santa Mònica, que és on trobarem fins al dia 29, fins al 29 d'aquest mes, o sigui, fins a l'omenge, doncs trobarem aquestes dues exposicions. La primera d'ella es rememora un viatge a peu del cineasta Bernardozok i reflexiona sobre el paisatge i l'utilitat en la pràctica artística. O sigui, recordeu que aquest senyor va fer... Aquí ve la cola de Dios, que és... Sí, jo me'n recordo. Jo sempre que veig aquesta pel·lícula, dius que hi havia... O sigui, quan es feien els mapes, va arribar un punt que es viatxava, que s'investigava en definitiva, i es deien fent mapes del que hi havia, que sigui un riu, una muntanya, que sigui d'això... Una cascada? Sí. I llavors arribava un punt que en els mapes aquest s'hi posava com una mena d'això, d'això de fantasma o de... o de bestiola, que d'això. El que provocava... Això ho vaig llegir una vegada, m'ha fet molta gràcia, que provocava molt de perill, molt de por, i no us acosteu per allà. No, senzillament és que no s'havia investigat que hi havia, i llavors hi posaven el mitjuguet o aquest combre, no? Precisament perquè ningú... doncs... ningú que s'estiveix ell mateix com que era desconegut, doncs que sapigués que no anava per un camí, diríem, ja arreglarà't, no? Vull dir allò que... I això em va fer molta gràcia, i parlant amb Bernadette Oc, que li hem vist moltes coses, per exemple, el fisc arreglador, es va encamarrar a portar el vaixell aquell per la muntanya... Sí, el Klaus Kinsk ja se li va posar allà, i va dir, escolta, això ho porto fins a quedar. És per llogar i cadires, no? Doncs aquest senyor, el tal com... el que podem anar a veure en aquesta exposició, va decidir fer un camí a peu entre d'això Múnich i París, durant l'any 1974, per anar precisament a visitar la seva amiga i, a més a més, crítica de cinema, que es deia Lotte Esmer, i que estava, doncs, francament malament. I en aquest trajecte és precisament quan... va experimentar tot un seguit de coses amb el paisatge, el gel i tal. I al final de l'article, perquè ho tinguem clar, diu, ah, per cert, diu que aquesta senyora va superar la seva malaltia i no va morir fins a l'any 1983. En definitiva, s'atribueix una mica el goig d'haver fet aquest viatge i diríem recuperar-la a la vida, no? Tot un canvi. Bé, doncs això és el que veureu. Una exposició de traducció directa del jazz d'Ebsoc a través de 12 obres de nous artistes que ell va anar coneixent o, en definitiva, el fet d'aquest viatge li va proporcionar aquesta... aquesta afinitat amb diferents artistes, no? Jo crec que és un d'aquells senyors que... cineasta, no? Que no només s'ha d'explicar històries, sinó que cada història és tot una... tot un obra, no?, en ella mateixa. És com una poesia inventada. Vull dir que realment sempre t'aporta alguna cosa, no? Jo crec que és molt interessant que anem a veure que tinguem presó d'això. I després l'altra bona notícia, també, no?, la mateixa... Ah, no, aquí estem parlant, ara, perdó, de la filmoteca. La filmoteca, precisament el que passa aquesta setmana i fins també el 29 de gener, doncs és un cineasta barró, que es diu Eugen Grín, i que definitiva és un gran enamorat i especialista en el teatre barroc francès, i ell el que proposa, doncs, precisament és un viatge, en aquest sentit, no?, és com una proposta on tota les pel·lícules que va fer té a veure, precisament, amb aquesta consta. Com es diu, perdona, Jaume? Ell es diu Eugen Grín. Sí. Sí, no? A mi també m'ha sorprès. Jo la conec, potser la millor. I alguna pel·lícula... El documentalista està treballant. Parla d'una pel·lícula, a veure si em sembla una campana. Havia descobert com calia fer-ho, com calia fer per fer una descoberta. Parteix d'una idea d'un home... d'una idea l'home barroc, sempre expressa simultàniament dues idees contradictòries i considera que totes dues som resemblants. O sigui, en definitiva, són coincidents. Però aprenentment d'entrada no ho sembla. I llavors el que diu l'article aquest, el resultat és que treballa continuament per destruir el que crea. O sigui, estem parlant d'un art, i llavors hauríem de dir la inutilitat de l'art, perquè el mateix petit primer argument anula la possibilitat d'un de segon. O sigui, l'art barroc és absurd. No té una base social, una base reivindicativa. És el que es diu al Teatrus Mundi. És el concepte que es dona. Vull dir que és una mena de gran espectacle visual que no aprofondeix mai amb temes mitològics, campestres, bueno, és el que hi ha. Precisament, en aquest constant és on surt la força dels seus films, que evidentment, tant per tu com per mi, pel que veig pel Nacho i la Rosa també, doncs d'entrades... Hi ha algun títol? Sí, ho has trobat, això ja? He trobat aquest home a fer diferents pel·lícules. El que passa és que a mi no em sona. A les apients són totes en francès. De Son of Joseph, de Portuguis, de Blitz of Fars, de Living World... No sé, les signes... Jo no conec cap, així és d'entrada, per tant, és un senyor una mica veient la foto... Sí, sí, sí. Especial, aspecte estrafolari. D'acord, una mica, jo es mostra aquí. Sí, sí. Jo no t'aniré a veure alguna cosa, perquè imagino que algunes pel·lícules tenen molts anys i potser amb línies poden veure. Amb el YouTube, amb la cosa d'aquestes. A veure què és, m'haig de ser un mica intrigat. A mi també. A veure. Quan vaig llegir que hi ha informació, vas dir, això encara hi ha coses que no coneixem. Acaba dient que és la força dels seus films que busquen crear una realitat superior poètica i fer viure a l'espectador allò que la superfície del món amaga. En definitiva, allò que veiem d'una manera clara avaga, precisament, una realitat molt més poètica, realista. Ja. A veure què tal, és un concepte de debat. Perquè hi ha alguns directors que recerquen aquest barroquisme. Peter Greenaway, per exemple, cocinera de l'Amant i l'Amant, és un bon exemple. El Dereck Jarman ha fet alguna coseta vinculada, sobretot amb altres periodes, però també amb aquest àmbit. No me'n recordo, no me'n recordaré com es diu, d'aquella del cuiner barroca... Sí, és un mujer d'Ilamante. Aquesta és una persona altra, és una altra. Ja em recordaré. És una estètica molt concreta. Hi ha pel·lícules que val la pena recordar per aquesta estètica barroca. Jo penso que anem a parar amb un punt que fins i tot es pot fer mandra d'investigar o de trobar-nos amb ells. Encara que sigui potualment per enriquir-nos. Perquè hi ha unes pel·lícules que intenten reformar aquesta estètica barroca i ho han aconseguit. No recordo ara, hi ha un parell que, a més, recordo que a l'universitat, quan es feia, quan es parlava de la senatura de barroc, es posava aquesta pel·lícula. Ja me'n recordaré la pel·lícula. L'estètica és tan perfecte, tan ben perida, que recorda perfectament el concepte d'aquest barroc. A nivell artístic i social, com es movia. Ja me'n recordaré. Ja que hi ha aquí els menys ciclopèdia. Molt bé. Jaume, ens falta... No, no, tampoc és això. Els transicions i figuracions. Jo aquí vec dos pits. Sí, tu sí. Soc molt pesat, vec dos pits. Em fa esperar una cosa. Ja ho veuràs tu ara, però no hi sortirà. Una cosa que m'he trobat avui. Escolta, avi, què és això? Ja s'ha hagut d'explicar aquí. Ja s'ha hagut d'explicar. Tu el que estàs fent és desqualificant una realitat. Que en definitiva és la pràctica de la prostitució. I tu no ho has de fer això d'entrada. Tu l'has d'exposar. Sí senyor, amb una nena de 10 anys. Així de fàcil. Aquest migdia, això. La joventut va forta. Nosaltres estem encara en la setmana passada. A mi m'agrada molt ballar, no? Jo que esperava aquella època, no? Però te'n asseguro que aquesta nena és la ràpida. Vi, té un de allò, ja vi, això. Jo el perderàs, i el no sé què. Pregunta'm 10 anys en això. Està molt bé, eh? És conceptor. I el fil eròtic, saps què és? Fil? Sí. Un fil a un film. Un hilo eròtic. Què és? Això que truques, i diguem-ne que per un preu... Ah! Línees, les línies. Profesionalment com les línies eròtiques. El tema de les trucades, el que costa les trucades. Ens han d'informar primer del cost de la trucada i del preu per minut. És el concepte fil. Per saber que tenen un fil literal. M'agradeu, senyor, on anirem a parar? La pregunta ha estat així, tu saps avi que és un fil eròtic? Doncs sí. Que l'ha vist en el món, ja fa temps. La meva renovada te la enviaré. No, no. Això està molt bé, home. Això ho havíem dit, però no ho heu practicat. I en canvi, ara tenim oportunitat, el que ho hem après bé, doncs de practicar-ho. Per internet. No s'explica internet. Molt bé, doncs l'exposició aquesta que dius tu, abstraccions i figuracions. Esclar, probablement, i ja que tu has esmentat, em sembla una contradicció, això. És probable que l'exposició, com que és de més avàs que no pas la d'aquest company meu, que el conec molt bé, que es diu Francesc de Diego Fuentes, que bé que segur que el que ell fa té aquestes atraccions i figuracions. Segur, eh? Tu que hi veus, a qui em va preguntar tu, m'has dit el que m'has dit, i em vaig dir que la veritat és que em desconcerto una mica. Jo el que entenc és que això és una abstracció, d'una realitat que m'agradaria saber quina és, però que probablement té més sentits, perquè l'abstracció el canvia a la fi també ha de ser això. Si no, no té sentit que sigui abstraca. L'abstracció té un sentit per l'artista i per la persona que està veient. I a partir d'aquí, l'ideal seria la comunió de les dues coses per poder entendre la peça, però a vegades no hi ha aquesta informació. I llavors, simplement, el que és és relaxar-te i deixar-te anar pels culós, pels moviments, pels línies. Clar, és això, és aquesta la percepció. Ja mira aquest quadre, un pot sintonit. I l'eròtic i una altra amb una altra cosa. Clar, una imaginació lliurant. Jo penso que és molt interessant, perquè se'n veu i tenen un patrimoni cultural interessant. Digues on és. I a Txellid, això està a la saleta. És una sala que es diu la Saleta, patintrona, no massa gran, però és una casa així recuperada per al poble, per fill. Això val la pena. Això sí, cada vegada es fa més. Llavors, ja he dit, he, vull dir, des de Tàpies, a Txellid, i també Salvador Dalí i Miró. O sigui, com a mínim, un quadre de cadascú i d'alguna altra, ara no recordo si era... Sí, d'ali esmentat, home, el que feia el mitjó, home. El Tàpies. El Tàpies, dos dies, segur. Això, mira, es vol saber que és petits espais, que ja tenen petites obres i que a vegades sorprenen. Clar, clar. D'acord, vinga. Molt bé, ja s'ha d'anar a parlar del Cascar. Mira, a més, vull dir que molt en el tema de com interpretem cada cadascú de nosaltres, ja sigui una obra d'art, una pintura, o en aquest cas, una novel·la. I dir-hi aquesta mateixa novel·la, bona ser el procés, el procés de Francazca, que és com un somni, de fet, és un somni, és un procés que se li fa amb ell, un matís desperta, ja té els guàrdies davant al seu dormitori, que el venen a... Sí, sí, bueno, comença, comença tot, perquè, al final, bueno, és que ha estat una mica enreversat, no? Sembla un somni, en tot moment és la sensació... I ell mateix ho diu, que té la sensació que sigui un somni, però amb escenaris molt reals i amb una descripció de situacions molt reals. El defecte... El protagonista també hi ha una identificació total, el protagonista que es diu K, casualment. Clar. Com a inicial del seu cognom. El seu cognom. Treballar amb una oficina, és un subdirector, una consellessió d'una entitat financera. Sí, està ben situat, és guanyar bé la vida, no? Però, bueno, paral·lelament li estan fent aquest procés, no? I veus com el porten i com ell s'ha d'adreçar, bueno, davant d'un tribunal que és com d'Esconeaut, Sisteich, però costa molt d'arribar fins allà. I és curiós perquè tot em voltes per intentar arribar al tribunal, per saber coses del seu procés, per intentar defensar-se, perquè no s'acaba de saber tampoc de què l'acusen. No acaba d'estar clar, de què l'acusen. I el procés veus que és un procés molt enreversat també, que tot és una maranya d'edificis, qualsevol persona. Hi ha tres personatges que són importants, que és un advocat, un pintor i un sacerdot. Que ell té converses amb aquestes persones, els va veure cadascú al seu lloc on treballa, on t'estan, allà amb una guardia que està pintant, o el sacerdot és una trobada que té a la catedral, que dius, estàs que pinten aquestes persones? Jo he dit que pinten, perquè el pintor... En el procés. I veus que tots tenen alguna cosa a veure amb el tribunal, tenen influència en el tribunal, el pintor perquè, clar, pinta els jutges, que són molt narcisistes, i ell s'agrada després, posfigurar i constant els quadres amb els retrats aquests. El sacerdot també, perquè també, suposo que és una miqueta ja, no suposo, la part de la religió també. A veure, els estudis que s'han fet sobre Kafka, i sobre el procés, coincideixen amb que és una reflexa també la seva situació personal, perquè és molt autobiogràfic també, i l'atenció que hi havia amb el seu pare. Ho dic per el tema del poder, del tribunal, de la disiglència també. Tenia molta inseguretat, d'acuntar-se una miqueta amb aquesta educació, així una miqueta distant i autoritària, molt tipic d'aquells anys al principi del segle XX, i per exemple també la relació que ell va tenir a la realitat a l'aire real amb unes noies, amb una senyora, que va estar a punt de casar-se amb diverses vegades, però sempre acabava trencant el compromís. Perquè ell sempre tenia aquesta lluita entre dedicar-se a la literatura, que és el que ell volia, que era la seva vocació, el sentia que és el que volia fer en aquest món, o sentia que si casava es veia obligat a mantenir una família, no és com ara, abans les dones no treballaven, llavors havies de mantenir la dona i les possibles criatures que et venien. Per això sempre a l'últim moment se'n penedia i no t'hi trencava el compromís i no es casava. Això també es veu a la novel·la, al procés, però també ell veus que va darrere una noia, però que tampoc no acaba de voler casar-se amb ella, després veu una amiga que fa d'intermediaria per intentar arribar amb ella, i a la vida real també li va passar amb la amiga de la seva novia. Aquesta seria una forma abstracta també de presentar la societat, vull dir, tal com t'escolto, vull dir que pots arribar a una interpretació de com és la societat i en definitiva com és el tribunal, perquè és clar, en l'estat espanyol últimament també ho tenim, això. El gran tribunal que és el que decideix, el que sí i el que no. Això no pita. I llavors ens estem preguntant tots, però si que ens diuen que no, que són el d'allò, que és el que tu dius, no? Està clar que hauria de tenir una patologia psicològica, d'inseguretat, una sèrie de coses, però l'Obera aprofita, i la descripció que fa del sistema judicial és que és molt verídica, molt d'acord amb la realitat, la maranya, la dificultat d'arribar als jutges, totes funcionaris que hi havia en aquest sistema, alguns d'ells corruptibles, sobornables fins i tot, amb violència també, però ara la època no m'aclar. Una evolució que s'ha suposat que ha millorat, aquest sistema encara que tampoc. Per exemple, a mi sempre m'ha cridat amb l'atenció el que va fer Salomon amb la criatura que les dues mares deien que era seva. El que va fer el Salomon ho va dir un partiu a la meitat. Llavors, què passa que és, per exemple, la mare de la meva pare? Clar... Aquesta lògica és el que predomina, i és molt elemental, si vols tu, però és la que et diria, però tot això es remena, heu de dir... Aquest llibre no el va fer a l'Anthony Perkins... És clar que sí, que hi ha una versió... No és una pel·lícula en blanc i negre, l'Anthony Perkins... És que ens sonava moltíssim... Això també ho ha tocat a Brasil, els germans aquests, els que van fer els germans gringos... El Brasil, es deia la pel·lícula, també. És el mateix tema, sí. Brasil, M7. M7, sí, me'n recordo. Aquesta pel·lícula també ha tingut una mica si allunyada. Aquesta no és del Carri Guílian, Brasil. Carri Guílian, si és el Guílian. És igual, escolta, el que acabes de dir tu, et veus dir... És que no sé ni de què m'acusen, però... Mai no queda clar. Tu al cas de defensar però de què? No hi he fet res. Va tranquil, però la vegada està nerviós, perquè no tens accés al tribunal, és que és impossible. I saps que tot això ho jutjaran, és que n'esteu. Però què et passa a tu i què li pot passar a qualsevol? I què li van explicar en casos d'altres persones. I té la sensació que el procés pot durar tota la vida, pràcticament. I que està clar que no tindrà solució, doncs també. Sabeu què és el que em fa pensar? És com el càstig dels deus, no? El càstig etern que diu que mai acaba, que sempre és la bola que torna a començar. Sí, sí, sí. El castell, la metamorfosi, va fer diferents coses. I ara s'ha publicat, precisament, una biografia. Diu que l'ha fet el Reiner Stack. Diu que publica una rigorosa i monumental biografia de l'escriptor. Diu més influïent del segle XX. Que estigui interessat, doncs suposo que valdà la pena. I vas dir així, no fa gaire la metamorfosi? Jo la vaig dir fa temps, i era increïble. És cosa que comença com si es començés a aplicar-te coses. Sí senyor. Aquest home és així, que un escriptor tingui el mèrit... Una paraula el defineixi, dir, cafquia. Això ha relat. Va ser estimat pels surrealistes. Amb l'artístic, cafca era buf, un deu, evidentment. He imaginat el temps que va haver-hi aquestes escenes de... Dos toies, qui també. Això és una altra història. Com cafca és tan especial, perquè provoca això. Provoca aquest malestar de quan estàs malament, però amb petites cosetes, que comença... Certificament, coses. Ara pica aquí. I al mateix temps, ara no sé què. És un malestar psicològic. I ara hi ha un soroll fort. I tot això comença a ficar-se dintre. Jo tinc una sensació que està amb cafca. Un reflecteix molt bé a les seves obres. I aquesta percepció d'un estingut, ja que parlem amb la carretera, amb el llibre que comentaràs tu ara, és una sensació de soledad absoluta, una cosa inabestable. La figura del nen ho sap una mica. El que dona una miqueta d'escalfó. Sí, una miqueta. És el llumí. Però sí que és veritat que... Comento ja. Com s'ha introduït, l'altre dia vaig parlar que era on the road. On the road. Estàs una novel·la més moderna, del Corma del Macarci del 2006, guanyadora de Premi Pulitzer. Corma del Macarci és un escriptor molt bé considerat, una figura que la posen com Melville, com Faulner, que hi posen aquest nivell de crits crítics. Un escriptor que ha anat bastant al cinema, que no és país per a viejos, ha anat altra d'aquesta. I aquesta és una novel·la petita, de quals va fer una pel·lícula amb Igo Mortensen, que no em recordo ara. Que feia bé, no? L'argument de la pel·lícula és el llibre, que al final l'argument és la base per a tota la resta, perquè és un món posa apocalític, en què ha hagut una cadastrofe nuclear, està plovencendre tot el dia, i el pare i el fill van caminant per la carretera, una carretera molt perillosa, i es porten un carrito supermercado, d'on tenen les seves pertinències, uns homes, però com tothom que està corrent per allà. Si s'hagessin integrat. I la carretera és un lloc molt perillós, hi ha caníbals, hi ha gent que et troba tot el que poden, que et mata, i ell va amb el seu fill. Tot el que salva a aquest món tan asperat, tant d'imatges, tant de tot crís, d'imatges allòs com metàfores d'ossos, metàfores de cavernes, metàfores de pedra, tot allò molt, el que salva tot això una miqueta és aquesta religió amb el pare i el fill, del pare que vol salvar el fill, però no només vol salvar-li perquè pugui sobreviure, sinó vol salvar-li una mica en ell de civilització, ell hi dona esperança a tota l'estona al nen. I el nen, amb els seus pocs anys i amb els seus diàlegs molt curts, perquè el nen, clar, el nen es parla un poc, tampoc es ponen allà. De vegades es donen molt, però el nen està una mica i parla poc, i ell li conforta tot l'estona, li explica, no, no morirem, no, no es venjaran, coses molt fortes. Si està parlant amb un nen, no, tranquil, no es robaran, jo el cuidaré, jo no sé què... Bé, tota la història. La història es genera aquesta atmosfera, no, perquè són... Ell alterna frases molt curtes, molt curtes, fins i tot d'una paraula separades per un punt, el que em dona una imatge a tot el... Flash! Flash! Cops! Cops! Ells no poden perdre temps, no poden perdre temps, perquè si allà pertens pot passar alguna cosa. Llavors es alterna, en descripció és una mica més llarga, llavors molt uníriques, explicant comparacions, però que et contribueixen a... No són comparacions amables, coses més aviat monstruoses o textures, això molt aspre, totes molt aspre, els colors, els glissos, totes altres coses, i tenen una sensació veritablement de solació, tu estàs allà, però, bueno, però el pare intenta salvar el fill, i és curiós que diuen que quan tens una situació d'aquestes, es faci sobreviure si estàs lluitant per un altre que per tu mateix. Diguem-ne que el pare treu les forces per sobreviure per fill, perquè si no, el millor... li deixaria anar, perquè és una... L'instit de protecció, no? Sí, o només enllà de creació, només enllà de tu mateix, però això està estudiat, diguem-ne, que encara que no sigui un fill, dos muntanyeros, que si passa alguna cosa, a lo millor, un està ferit i l'altre no, i aquest, a lo millor, té més possibilitats de sobreviure perquè està cuidant l'altre, i això li fa aquesta creació que deia, el Jaume li fa oblidar-se de si mateix, a sobreviure amb més possibilitats que no, si estigués a lo millor sol. Jo recomano el llibre, recomano la pel·lícula, perquè és bastant fidel, el llibre. Tots dos, eh? Sí, sí. Són boníssims, una cosa és una altra, el llibre i la pel·lícula. Però el llibre que fa, que t'estil tant, a més a més, també aquestes diàlegs, hi ha vegades que sí que es posa separats per guions, però hi ha vegades que es posa separat per punts, també, i tot es separa per punts, això. Perquè és de cops, i et porta, et porta ja dintre aquest atmosfer, et porta però ràpidament. I val la pena, a més que... Quan vaig acaballar el llibre, vaig tenir la sensació de quedar-me sec per dins i per fora. T'ho dic en sèrie, vas dir que hi hagi, que vull dir quina cosa més seca, vull dir que no et deixa gairebé entrar, però fins a un límit. T'està exacte. T'estàs ressacant, t'estàs sentint el fred, t'estàs sentint el color gris, t'estàs sentint que toques coses que són aspres i dures, no allò tova i tot això. No hi ha cuixins, ja. Saps amb què em fa pensar-ne, precisament, escoltant aquesta valoració? Que vaig veure els clubs aquest dia, aquesta pel·lícula de dibuixos animats, que són de l'època aquella, i també és que jo penso que s'inconitza perfectament amb el que duius tu, per això de treballar per l'altre. El pare és el que porta tot el pes de la responsabilitat, la normativa, la moral, que està bé, que no està bé i tal. Fins que apareix un xitxerello que enamora la nena, que ja comença a estar una mica tipus del pare, que és com ha de ser, també. Ja sé que no té punt de comparació amb el pare, però és una opció. Bueno, per Mateu-me... Canvia l'objectiu d'adoració. Per Mateu-me, res, que ara farem un petit tall. Escoltarem una cançó, encara hem recuperat, perquè és una llàstima, des de la Marató. Volem veure una cançó de l'Anna Belén, que es diu Des de mi Libertat, però amb versió catalana. Des de la Libertat, per això m'ha semblat curiós posar-les. És un teat molt maco i té moltes connotacions. D'aquesta manera recordar l'amor del actor Josep Ferrer, que en 61 anys ha desaparegut, i la Bimba Vossè, que era una persona multidisciplinar. La veurem a Julieta. Ara parlarem de l'Esgodí i de l'Esgoya. Era model i ens ha deixat en 41 anys, però una malaltia molt greu, i sap greu perquè era una persona que era molt solidària, i era una de les 3 generacions de la modernitat, que era una mica perduda. Aquesta posmodernitat que havia quedat marcada, amb uns ideals molt clars i molt concrets, i molt modern, i molt defensant els drets femenins al 100%. Doncs el que farem ser escoltar aquesta cançó momentet, de seguida parlem amb un del cinema, i comencem parlant de la pitjor cantant de l'Història dels Estats Units, la Florence Foster Jenkins. I comencem parlant de la pitjor cantant de l'Història dels Estats Units, i comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí i de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí. I comencem parlant de l'Esgogí.