Babilònia del 2/2/2017

Comencem un dijous més al Babilònia i ho farem sense més relació perquè tenim tantes Hi ha coses que explica avui que gairebé no tenim temps, oi que sí rosa? Bueno, no ho sé, no ho sé, anar corrents. Vinga, va, ja comença. Ja, ja, perquè és que tenim una hora. Ja està, vinga. Avui ni presentació ni res. Avui res, avui directament. Nacho. Molt bé, aquí tenim una hora, però farem com si fos una hora i mig. Farem una tercera de relativitat especial aquí, una mica de ràdio i... Totalment, totalment aquí. Fos de pastilla. Jaume. Que posi l'ordinador marxa la gent. Exacte, és el que tenim al servei. Molt bé, doncs ja estem aquí, és 4 de castilla, que es diu, no? Chez, tu, que tal, hola? Molt bé, molt bé. Jo sé això que hi ha a la meva paixera, Nadal, vaig farquinar-la. Llu-lu-lu-lu. Bueno, els 4 de castilla... El Chezco? No ho sé. Bueno, esto, hem dit que no es volia contraria la presentació. Exacte, jo sóc català, però de pare andalús i de mare murciana. Jo sóc una barreja, una cosa, així he sortit de... No sé, de raro. Això és el país. Com rara, és pristila. És... parlem, avui, de cinema, oi, de cinema, d'una comèdia musical, en aquest cas, en forma de teatre, que és Pristira, reina del desert, que en aquest cas ha fet en la versió teatral, el cinema ja va ser una autèntica sorpresa, i el musical no és molt divertida, la Rosa l'ha vist. Tu també l'havies vist. I ara seguirem parlant també d'exposició, una exposició que hi ha al calfarrat de Ramon Casas, s'allà Sitges, que també veurem aquesta temàtica, i, en quan al cinema, doncs edicarem un estonet als Premis Gaudí, que va ser fa 4 dies, no? Correcte. Exacte, que va ser el diumenge passat. I llavors, a partir d'aquí, parlarem d'algunes pel·lícules que també arran d'això, doncs, hem pogut veure, entre tots, i comentarem un mostro i una verma, un altre vegada més, uns diran que és mac, altres diran que no tant, parlarem de les amigues d'Àgata, també, que és una pel·lícula que he pogut veure, també una miqueta de fraudat, però, bueno, cerca de casa, ja veurem de les guantes, el rei Borny, i també, doncs, tindrem temps per parlar, una miqueta, ja fem un event, del que serà els Goya, oi que sí? Sí, sí. Una xota amb tard per l'aire. Exacte, comentar, però comentarem més. I si tenim temps, parlarem de Nightcrawlers, i plantarem de Captain Fantastic, vull dir, que són dos grans pel·lícules, cada una amb la seva línia, i, bueno, per tant, avui tenim unes pel·lícules i uns temes de luxe. També, doncs, després, el Jaume també ens farà un petit comentari sobre, o potser, el millor comentari així, ràpidet, la mort de John Hart, aquest gran actor, i també de la gran presentadora, Paloma Chamorro, de l'edat de Oro, qui no recorda aquells pentinats, aquells crepats que portava ella, no? Jo recordo, a television espanyoles, si alguna cosa té, és que té uns programes que fan retalls, no?, de catxitos de hierro y... Molt i tal, aquestes coses, no? I apareix ella tan en quant, no? Sí, clar. I amb unes entrevistes conflictivíssimes, a posar-m'ho amb un magnamare borratxo, absolutament, i fumat de totes les coses que et puguis imaginar, i, bueno, és un àmbit que als anys 80 va ser radicalíssim, molt que sí, allà la gent va bé, no?, els sinomanos... Hi han sortit d'allà de la llitadora, i era el moment, suposo, que ha estat el moment més interessant dels últims anys, després la cosa. Però, bueno, aquell moment hi havia molta vitalitat, ja, moltes ganes. És que, avui hem de parlar un dia de tota aquesta gent, que va sortir, no?, que el primer Ramoncín, no?, va dir, amb aquells temes de Marica de Terciopelo, i Sal de Naja i tot allò, no?, o los sinomanos, o los ilegales, no? Sí, sí, bueno, total. És que va ser tota una peña? Sí, sí, sí. Jo el Valerès, sí, siniestro total, no?, és permanent, jo, jo, és molt caïero, jo. A mi jo molt a molt, eh, vull dir. No es coneix tant, eh, tu i el Valerès. No, no, sí, sí, jo... El mateix és de roteros que jo, eh. A final, vaig fer pijo, i llavors em va començar a donar un resger, simple mind, no, vull dir, clar, a final, vaig sacar unes mans. No, no, seràs festes i volies allà, allà, amb les nenes. Exacte, exacte, exacte. Jo quedava un altre, no?, o tenrolla, o tenrolla. Si pot anar a la pijo, si no ho ets. Bueno, molta gent... Clar, però els anys 80... Va ser una mena de... De projecte de pijo. Sí, sí, sí, els anys 80 va ser com el que era heavy metal, que era una forma de ser, tu podies ser pijo, i llavors jo vaig ser pijo... Ai, devia dir una bestiesa. Bé, perquè s'enjust ja està, no?, i deixo així la cosa. I a partir d'aquí, doncs... No, això s'ha encogut. No, això s'enjust. No, no, no, no, no, no, però s'enjust amb aquella... A veure, oi, vaja, que la liarem, deixem-ho, deixem-ho. Ja està, ens fotrem en quatre embolaus. Hi havia un lloc que es deia raconada, que era un lloc així, doncs que anàvem a dos espijos, i anàvem tots de tontos, de marca, vull dir, la marca re, el que podies permetre. Privata, aquella. Exacte. Jo tenia dos gències privates, que m'escambiava, perquè no em donava més economia, no?, dos gències adides, i unes bambes Nike i unes adides, i anava canviant. No tenia un gran fons armari, però ja colava la cosa, no? Però passaves com a tal, vaja. Sí, però això era habitual, eh?, en aquell període, va bé, fora. Ja, home, John Hart. Parles de John Hart, i ara parlarem de la pistila, tot seguit. Oh, John Hart i la senyora Emanuel Riva, que també ens ha deixat a les passades, sí. Ah, doncs no me'n recordaves. Sí, aquesta és aquella senyora que va fer aquella pel·lícula a Mord, el Haneke, hi ha una persona gran i tal. Me'n recordo, me'n recordo. Aquí la veig amb una fotografia, precisament, de quan rodava la pel·lícula. No vol dir que faci mala cara. Fixeu-vos a vosaltres que ho podeu veure, que tinc una cara més agradable. Home, molt saludable, no? Molt saludable, exacte. Que en aquella pel·lícula, el que representaves, de quina manera es pot arribar a destruir un home. Exacte, no? Una manera clara, eh?, a part que ella també es destruia, evidentment. És d'un altre vessant, no?, molt important. Jo penso que és... Recordeu que, per recordar-la bé, o sigui, perquè no se'ns esborri, que jo ho he sabut avui, que aquesta xicota és la que va fer aquella Irosima Bonamurt, també. Oh! Aquella famosa. Era ella? Era ella. Ostres, clar, és que no vaig ajuntar una cosa amb l'altra, clar. Clar, perquè és que fa molts anys, era una a l'altra. Però 50 anys. La veritat és que, quan he sabut que havia fet aquella, i, bueno, dues pel·lícules, jo crec que impegables. Entre moltes altres, evidentment. I, llavors, el senyor John Hart. Bé, aquest... Aquest jo, l'home la fan, em va flipar molt. O sigui, és aquelles pel·lícules que penso, que és ordinàriament molt vàlides, perquè probablement sí que ho saps, que pot existir, doncs, en situacions com aquestes, però que, a més a més, te les presentin, i, a més a més, veigis aquesta misèria humana, de la manera que hi ha persones que, d'una manera tan natural, pot arribar a l'exhibició de persones amb una característica com aquesta, quan, veritablement, el que s'està fent d'una manera clara és, precisament, lluitar contra les diferències del tipus que sigui. La veritat és que és molt interessant. També havia treballat amb Express a mitjanit, ja fa molts anys, al Dr. Bu i... Àlia, com a passajero. La famosa escena que li surt al bitxo de Dins, és ella, és el Joan Hart, el jovenet, eh? És un clàssic, és una escena clàssica ja de l'Estreia del Cine. Saps quina és? Una, dues pel·lícules que recordo molt bé, de la diuna, és la Porta del Cel, una pel·lícula del Sergi Alcimino, i jo crec que no s'ha fet cap buesta com aquell. Evidentment, de Glamour, hem de por, que allò. Ja ho sé, però una cosa... La tinc una miqueta perduda, però molt perduda, exacte. I llavors, una altra pel·lícula que també va interpretar va ser la mandolina del capità Corneli, que també és una meravella. Jo aquesta no l'he pogut arribar a veure. Jo sí, la vaig veure. De coses que no veus? En fi, en podem trobar a Pils, perquè va treballar vendeta. S'ha parlat d'un sacut. Per exemple, ve de vendeta. Ah, ve de vendeta, sí senyor. Era el senyor que sortia a la imatge, el dolent de la pel·lícula. El te'l definien com un secundari d'or. Jo crec que sí. És que com a protagonista, que ha fet protagonista, és com un secundari sempre que ha de veure Joan Hart. No bé, és que és un magnífic actor. A partir d'aquí són persones que sempre són recurrents amb algunes pel·lícules que van aparèixer. És com el Richard Attenborov, que surt per allà tant en quan, no ha fet alguns papers. No sé per dir alguna cosa, d'aquests grans senyors de l'escena americana i inglesa. És que n'hi ha piles aquí. Estan moltes d'elles esmentades, exprés a mitja nit. Una pel·lícula que és impagable, també, entre els cantits. Bé, el recordarem. Jo crec que els actors, i cada vegada ho tinc com més descobert, probablement els identifiques, per moltes pel·lícules que hagin fet, els identifiques, bàsicament, amb alguna pel·lícula que realment estan soblims. I és com si fos aquella imatge. Precisament dic això, perquè ara s'ha estrenat una pel·lícula que és R, no sé quantos, que en definitiva és un senyor que interpreta 27 personatges. Ah, sí, múltiple. Sí, la vaig a veure. És aixamala. Exacte, aixamala. D'aquesta pel·lícula, sobretot, hem mandit que no veieu el tràiler. Perquè el tràiler... Doncs jo l'hi he vist. Ara ja no pots veure la pel·lícula. A mi m'han dit que el tràiler fa bastant spoiler. I que si veus el tràiler tens idees del que passa. Jo m'imagino el que passa. Ja t'ho dic, no diré res. No sé si el tràiler, el millor, és més reduït el que posen. El que posen al cinema és més ampli, ja t'ho expliquen tot. Però jo li he dit alguna pel·lícula. Són 20 segons, pim-pam, pim-pam, però veus que canvia de coses i dius que li passa aquest home, que canvia i el que fa, i el que deixa de fer, i el caràcter i el que... La teoria va sortir i van parar la... Ui, bueno, no passa res. Van parar la televisió, però així com a plomba, salto. Clar, clar, clar. Aquest home, clar, unes coses que té com un segit d'identitat és aquest final o aquest giro que fa, i clar, tu trobes l'entrada. Molt bé, doncs aquesta la... Jo penso que ets passa amb tots, això, no? Vull dir que aquest senyor interpretarà 27 formes de ser. I jo crec que actors que han fet 100 pel·lícules, per exemple, ni alguna d'aquelles, que és la que... és la que predomina després... Que sí, que sempre recorda. És que és curiós, la recorda, no? Clar, la memòria. Selectiva. Doncs alegrem una miqueta, aquest moment, una miqueta de separicions, rosa, amb la pristila, no? Que sí, és divertidíssim, no? Sí, molt divertida. Jo pensava dir com la presento, molt divertida, molt divertida, molt humana, també. Molt humana, senyora. Perquè el viatge és una rotmúbil, i és un viatge interior. És el viatge, a través del desert, del desert d'Australia, i és un viatge que percebo interior, de aquests tres personatges. Sobretot, està basada... Bueno, està basada, sí, és que és així, és la pel·lícula que s'havia estrenat, no sé si era dels anys 80, no sé exactament quin any, dels anys 80, és una pel·lícula icònica, que era del... Estefan Eliott, australiana, també, de la nacionalitat australiana. Sí, sí. I bueno, és el viatge aquest, però és un viatge interior d'aquests tres personatges, personal i... Bueno, el que fan és de recuint, fan un espectacle de variedades i tal, i és a dir, que en això és acceptar-se, ser conseqüent amb la vida que has triat, i fer-te respectar, respectar-te a tu mateix, i fer-te respectar també, que d'un i dos no ho tenen fàcil. A la pel·lícula, això és més durar la pel·lícula, amb aquest aspecte trobo, és més crua. En canvi, no massa, perquè després ja queda dolcificat, però el teatre tampoc no pot ser molt desagradable. Si que s'intueix una miqueta, el que podia passar si no arribaven els amics a ajudar-lo. Clar, però és que estem parlant de l'Australia profunda. Que et recorda una miqueta, també, de l'Amèrica... Exacte, exacte. I, a més, estem en country també, i aquests vaques, aquests... És que és la mateixa idea, és que estem parlant del mateix. Semblant, sí. La natura dura, i no hòspita, que fa persones molt dures, i que són molt tancades, d'una forma de viure. En canvi, aquests tres personatges que representen tot el contrari, la regria, la normativització de tot, de les maneres de viure, i de quina hi ha moltes famílies possibles, molts models i moltes formes de tenir família. I la lliçó final que dona el nen, perquè això no es diu res, un nen que vol l'objectiu del viatge, de fet, enrere dels altres dos companys per anar amb una altra ciutat, a l'altra punta del país, per conèixer el seu fill, que no el coneixen encara, ell l'havia estat casat amb una dona, i llavors ja ha tingut un fill. El nen, la lliçó, el que dona després, perquè qui més els accepta, no accepta, és que ho veu supernormal, una naturalitat impressionant. Explica-me un compte, i fes-me la imitació de l'Elvis Prelito. Sí, sí, exacte. Però és fil parant de la pel·lícula, vull dir que la gent que hagi vist la pel·lícula no és que estiguem trencant a l'estrossant res, vull dir al contrari, és igual. Però guanya molt, clar, en frescura, en proximitat, és molt divertida, el vestuari ja ho van aguantar. És magnífic. El vestuari és impressionant, és el de la pel·lícula. No hi ha hagut molta variació al respecte, no? Perquè hi ha aquells vestits de xancles. Genial, els coros. Els coros són meravellosos. I veiem molt bé, també. Exacte. Baixen del cel. Canten, vallen. Baixen del cel, alguns, vull dir, i com canten aquestes noies? Vull dir, quina passada, és a dir, a part de selecció musical... Les cançons ja veus. Disco, 78, 79, Madonna, Village People, Tina Turner... I ja no hi ha dos. Està l'Agüil Survaïd i està el Aiem Guarellem. És a dir, són els clàssics d'aquests, de la música petarda d'aquesta línia. I és un públic específic. Li encanta la gent, que hem viscut l'època disco, i sobretot li encanta un públic més específic. Vull dir que sobre això encara és el que són les seves discoteques, els espais vitals, també. És una posició molt agradable. I acabes ballant. I tant, és el que t'anava a dir. I connecta molt bé amb el públic i t'integres molt i acabes ballant. O acompanyant allà amb les mans, picant de mans... I afinal acabes ballant. Una sensació de plenitud i d'alegria i de vitalitat. Una estona molt maca. Vull dir, recomanable. 100% per passar una bona estona. I rius. I a més és que té la sensació que realment estan travessant el desert. Hi ha petites coses de la scenografia i de la vida. Es contesten per el desert. Però també el curió és que fan comentaris que es diuen a 100 morcilles de cores actuals. Ah, sí? Això desfixa de mal detall. Vull dir que quan estan actuals al moment fan un comentari sobre el Rajoy per dir alguna cosa. D'acord d'aquí. Però una cosa vinculada amb l'UDAR. Això està molt bé. Això que diguis l'any 92, és la pel·lícula amb la que és el 91-92. Sí, sí. Ho dic perquè això... Sí, exacto. Això és a l'època Alexandra i Alexi. És a dir, d'aquells cinemes de Ramla Catalunya. Ah, va bé. Era aquell cinemes. Superchula, recomanable. Molt, molt recomanable. De bo que sí. Molt divertida, una estona molt maca, molt sentida a l'humor. No caiguis, Rosa. Segueix parlant. També una experiència també, maquíssima, molt plena. Els quadres d'en Ramon Casas són preciosos, maravillosos. I, a més, no només hi ha quadres seus. També hi ha quadres de... o bé de pintors que ell podia haver begut d'aquesta font. O bé d'alguns altres que també es van inspirar en ell. Per exemple, hi ha quadres d'en Soroll, de Picasso també, alguna cosa, d'en Rocinol n'hi ha molt, i la cosa també. És que eren col·li merda. Que anaven junts a tot arreu. Sí, sí. També. Però avui estem sempre... Vam ser ames que van fundar els quatre gats. I amb el Miquel Utrillo, que van fundar els quatre gats i el Picasso. I el quadre gats va estar obert sis anys, però l'amistat d'aquesta gent era contínua. A veure, en Ramon Casas és el pintor de la modernitat. De fet, l'exposició es diu la modernitat anhelada. I era la modernitat del fet de té no només el que es quadres que pintaves. Pujant en el tàndem de bicicleta o aquell de l'automòbil que van allà amb una sensació de velocitat i estan allà amb aquell abric de pell. Això és més aviat cartelleria. És una mica cartelleria passada per la línia de la pintura. Sí, exacte. Té aquesta influència de la cartelleria i de la fotografia. Però el maco és el que fa. A partir d'aquí... Les noies nues són coses molt maques. Ho deia perquè ell també... A l'exposició surten fotografies d'ell que ell surta amb el rossinyol, que surta tot arreu. Això o ve muntant en bicicleta, o ve amb l'automòbil. Vull dir que això era la modernitat. Era una persona que estava molt, molt, molt de dia. Home, era d'una classe burguesa, bé, mena acomodada. Us recordo que ell, la seva família, va comprar després el monestir de Sant Benet de Valles. Els han fotut els de Valles. I el van restaurar. És una part romànic, té una part restaurada, després d'una part així més modernista, però és molt agradable de veure també. Estem intentant tota l'estona evitar la paraula interessant. Quanta raó que explicaré. Quanta raó que explicaré. Ara m'hi he perdut jo, ara. Jo també, no? Hem d'obrir el vocabulari. És el McBuffin. McBuffin, correcte. McBuffin total. Exacte. Això és com una pel·lícula de fisco. L'exposició és molt maca de veure. Hem fet una triada d'acuades preciosa. La procedència dels quadres és molt variada. Des dels quadres que venen del Manac, de col·leccions particulars també, alguns de la biblioteca Museu Víctor Balaguer de Villanova, i la Gertrú també, del Museu de Monserrat. De Monserrat? Ja n'hi ha una bona col·lecció. Jo n'he estat el jaume. És el jaume. Jo no he pogut veure-la. Diu que n'hi ha almenys 20 quadres d'en Ramon Casas. Sí, n'hi ha molts. Això venen de diferents, fins i tot algun d'alticents. Allà tens una mostra de la literatura i de la pintura. Jaume, quan tornis a pujar a Monserrat, digue-m'ho, que t'acompanyo, que els vaig a veure, i jo fa que no puja a Monserrat. Sí, podem quedar. Jo sé que cada any puja a Monserrat. Tu veus que anem encerrat? A peu. No, no ho sé, ho seria a peu. Ja ho he pujat. Des de Monserrat. Farem col·let. Farem col·let. Llavors posarem allò catxes. Esperem. I després menjarem bé, també. Ja està clar. O portem el pícnic o mengem allò. Això normalment ho fem el novembre. Ah, bona època. No. No, és ideal. Clar, clar. La posició està una miqueta organitzada en cinc àmbits, que és la pulsió oèmia de la vida de... Farem referència als quatre gats, amb la vida del que ja s'havia muntat, i també quan ell va anar a París, que va fer diverses estades a París, també va veure tota la influència de l'art del modernisme i de tot el que s'estava fent allà. I és un altre d'als àmbits, que és la paradoxa de l'artista modern. Pensa, o malgrat tota aquesta modernitat, ell continua pintant imatges o temes molt clàssics, o pinturescos, com podien ser els toreros, les manoles, gent com molt popular, molt del poble, molt així. Però bueno, també era perquè estava de moda. I s'entenia que era com un tòpic, que era el que definia la cultura d'aquells païs. Però és que estava de moda. Ells els pintaven, el més sentit. Hi havia bufes per enganxar les manoles i els toreros, que feien fortúnic a casa. És que el fortúni acabava als quadros. El fortúni treia de les mans sense fer. El seu, no sé com es deia, el fons no sé què, el senyor que li portava, el marxant. A casa no, però a l'altre és que ja no obres inacabades. I perquè li agradava el tema de l'exotisme, l'època del romanticisme, molt a molt els frances, això del nord de França, les noves colònies, aquesta cosa. El tema de la sortida d'aquell parís fos, que gris de les indústries. Hi ha molta història aquí. Després era el tema de la poètica de la multitud, i en fixeu-vos, com es diu, la poètica de la multitud. Ell no pinta la revolució, ni el tema... Pinta masses, pinta, per exemple, la sortida de la processó del divendres, el Garroteville, que hi ha les execucions aquelles que eren públiques, i era com una distracció, també com una espectàgna per al poble. Té diverses pintures, com surto molta gent, o jo què sé, o el rei, el fons d'Otxard, en desembarca al port de Barcelona, no sé què. Però amb el sentit de pintar-les poèticament, artísticament, estèticament, no, hem de donar-li una intenció, d'embarcar revolució, o de conscienciació social, o de revolta social. Pinta algun tema, també la setmana tràgica, també té algun quadre. Però sempre el ponderista i el tític estètic, mira, ha passat això al carrer, com si fos una fotografia, però sense donar-li aquesta connotació realment social. Això no. No crea filosofia, vaja. Exacte. La geologia. És el que estava succeint, el que estava passant, aquell temps, la gent sortia al carrer, doncs mira, posta meu, pinto, d'acord? Molt bé. Les dones, també, que ja comença a ir a pintar dones, de part d'aquest pintanús preciós. A la portada de la Júlia Pereira, aquí al darrere, obra aquella d'allà. Aquella va ser la seva dona. La seva dona, exacte. Era una noia de 17 anys, quan es van conèixer, que era venedora de flors i de coses així pel carrer, i ella va ser la seva mà, i després amb el temps també es van casar. Això li va suposar el rebuig total de la seva família, que no volien saber res de... La seva entor social. Massa jove, massa jove. Massa jove, i d'una condició social molt senzilla. Massa jove. Per aquella època això era... És que ells jugaven a ser buemis, a Montmartre, i tenien imatges així, però després no es mocaven a mitja mà, i avui estic una mica de fluïcs, no sé què em passa avui, avui. Tots els catològics. Tots els catològics. Tots els catològics. I ja està, a part de pintar aquests nus, també pintàvem els senyores així, més burguesa, semblant el dolxe ferniente, que sé si l'Àngida, que sé que cansa d'aquests nus, que pintarà l'Òpera, que és molt cansada. Oi, m'encanta aquesta d'allà, estirada allà, en el divà, en aquell, no? Cansada, jo no que estic cansada, descansada. A més posa el títol, el quadre, el mar, que ho posa. Però és genial, perquè ve fatigada de l'Òpera. Clar, i ve tot el vestit, que no puc més aguantar... Com si això cancés. És meravellós. Sí, del romanticisme, la dona devia ser així molt blanqueta, molt etèria. Que guai, que guai. O després les dones les llegint, les dones les llegint, ja feien altres activitats, que ja no eren tan femenines, que eren una mica més modernes, les dones les llegint, dones jugant a tennis, potser passejant amb bicicleta també, o amb l'automòbil. Molt bé, molt bé. Molt la pena. El Palau Maricel, és just al costat del que heu ferrat. Si vols pots fer la visita combinada les dues coses, i si abans diumenge pots fer la visita combinada també el Palau Maricel. Res d'oig a fer la visita guiada, i després tu t'estàs allà. Molt bé, molt bé. Doncs ara passarem al cinema, però abans de passar, quan s'ha de parlar dels premis Gaudí, partirem de Tarder de Ira i altres coses, llavors el que farem ser una cançoneta, i com la setmana passada vam comentar, la mort de la Vimba Bosse ara sí que recuperarem una cançó, l'única cançó. Ja va tenir un grup que es deia de Cadillacs, que va sortir ref a qüestió de 4 o 5 anys. Em sembla que no m'hi he equivocat, potser una mica més, amb una música molt més, potser una mica més del 50, això entre aquesta línia, una miqueta més swing i tal, però ja s'ha fet famosa amb el seu tiet, amb Miguel Bosé, amb el papito que va treure, i va fer la versió del comú Lobo, molt correcte i molt guai. Va demostrar aquesta noia que ho feia molt bé. Deu ser Ben plac. Que sól un poco, quien te ve, quien te me vi. Si yo me pierdo, quien te ve, quien te me vi. Mi corazón, salvaje y estelvario. La miopoedas, caídos de tus labios. Qué vas a hacer, qué vas a hacer de ti. Tu pecho es tan cruel como bendito. Tu cuerpo en fin va deliladerindo. Qué vas a hacer, qué vas a hacer de ti. Niente, me di, que no estoy loco. Niente, me di, que sól un poco, quien te ve. Doncs bueno, hem escoltat aquest tema, que ens recorda la Vima Bossel i el Miguel Bossem, i sí, sí, el que? Sí, sí, sí. És una cançó que tenia, es va reinventar Miguel Bossel. Un confesat aquí també, aficions i que abans explicàveu que us agradava un Bresgeia, aquestes coses a mi i Miguel Bossem. Jo sóc de Miguel Bossem. Jo no era de pecos ni aquestes coses. Jo que t'ho menja vas anar a usupar amb una amiga, que és de l'universari, que té tot el de Miguel Bossem, és Forofa de Miguel Bossem. Vals concerts com Vé a Barcelona, té tot el mercant d'ESG i tal, o tot el que vulguis, no? Tant no arribo. És fan de pòster, que es diu, eh? Ja t'ha quedat aquestes de panjar a casa seva al costat. Molt bé, aquí, de club de fans, vamos. Molt bé. Doncs el que farem serà parlar de cinema. Comencem per una mica les premis Gaudi, si et sembla rosa, que a teves han passat. Sí, polines i tant, però és que, bueno, la pena era mena. Era mena, no. Jo patia molt. Van complir el fet de l'hora de fer el segreïment, o van complir, era molt curteig, molt esforç. Clar, molt bo, eh? Jo sortia al fum, com dient. Us cremarem, no? Com s'ha comentat. Molt bé, perquè de seguida ja tallaven. Se n'adonaven que es passaven de temps, i és una cosa molt visual, i que estava molt bé, no? Basta molt bé, no sé. Jo és que l'any passat va ser allò de la Rossa i de Palma, que van ser com una gala conceptual, que van intentar fer, que va ser terrible. Sí, no vaig enganxar. Clar, és que van voler ser com una mica surrealistes, però surrealistes de concepte d'ali, per allò aquesta idea que, unes coses, no vaig entendre res. I llavors, aquesta vegada, agafava el Bruno Oro, que fa les imitacions, no sé que fa exactament del Polònia, no sé quines fa, fa imitacions. No em sembla que feia el president. Quantes, sí. Allà feia més, feia diverses coses. Feia bastantes coses. Però per mi l'ideal va ser que el representador no ens va emfarfagar. És a dir, va fer les seves aparicions, va fer un primer musical, 4 o 5 cosetes, i va ser tot el protagonisme dels presentadors, que presentaven les nominacions i per els guanyadors. A mi és que això jo agraeixo, perquè tan ego, ego, ego, allò que dius, no queda bé. Per mi, jo crec que va ser molt suau, molt correcte el que sortia. Estava molt ben dit, molt simpàtic, i a mi jo no em vaig cansar de veure el Bruno Oro. M'entens? Va dir que no va ser excessiu, la presència. Sí, fins i tot va fer un esquetx d'autocrítica i totes les altres edicions, l'Àngel Jatzar, la Clara Segura, i el que fa... A Foraster. Oriol? No. Ara ho dius, ara ho dius. I llavors, tots 3 estaven... Estaven queixant precisament del presentador, i llavors quan li arriba el torran veig que m'agraden que faci el Bruno Oro, és que pesa't quin pal de presentador. Clar, jo fa ell, no? Vull dir que està molt bé. L'Àngel va ser la presentació, va ser àgil. Va ser bastant respectuós. Tampoc gaire cosa d'ali, i tal, va ser una mica d'un mes guau en aquesta història. I bueno, i ja està, i la guanyadora impecable va ser un monster call, que és com deien, un monstre vinaverme. 8 premis. Rosa, aquest marameva per què ve? Home, perquè es mereixia premis, però també hi ha pel·lícules molt bones. Mira, per exemple, a Ribor, ni una. Ole, ole, ole, ole. Una, jo no l'he vista, però sé de què va ser la temàtica, i era una qüestió que us volia plantejar aquí. Per què el Ribor ni no se li ha donat un premi? Doncs no ho sé, jo encara no ho sé. I em vaig emprenyar com una bona. Però jo m'ho penso. Sí, ja m'ho sé, home, esclar, però coinciden, sí, amb la temàtica, és molt dura. Però hòstia, però jo crec que aquestes pel·lícules s'han d'apremiar. Perquè... Perquè t'esperia una temàtica. Clar, jo crec que és un problema de que, mira, aquí cada vegada ens volem semblar més als americans, en totes les molt respectes. No dic la Gaudi, dic Gaudi Goya, és a dir, és curiós. El problema potser no és que ens volguem semblar, sinó que hi hagi gent que treballi. Però el que no pot ser és que entre les nominades a la millor actriu estava l'Emma Suárez amb la primera peit. Però estava la Sílvia Cruz a la cerca de casa. Sílvia Cruz es diu? Sílvia Pérez Cruz, exacte. Això que fa un paper impecable a la cerca de casa, cerca de casa, perdó, que la vaig veure jo, és una cosa meravellosa. El treball que ha fet aquesta noia, composant, cantant i fent d'actriu, el que fa tota ella, la criatura i tal, és de, bueno, el que vulguis. I en canvi, està Emma Suárez, que em sembla molt bé, jo no he vist la pròpia pell, però per què és Emma Suárez, crec que jo crec que... O crec que aquest element ha de donar-li una gran estrella. I ara que... Pam, no? Però mira que de bé. Carre-les Jalde, eh? Sí, sí, jo vaig a veure els noms i... Saps? Jo suposo que és una transició d'uns premis, que de moment són petits i que es deixen portar, vull dir que es busquen alguna cosa que doni il·lusió al premi. Això ho diu. I suposo que en d'anar, això no ho aconseguiran així, perquè igual, igual apostant per a unes picolives més de qualitat, agafen un nom de... No és un nom de diòstia, perquè aquí s'està premiant la qualitat. Perquè ja tenim el gol, ja, per això. Exacte. El problema està amb això. Ha fet de donar-li al monstre ben a veure-me tot els premis, o no solament els efectes especials, que són mereixadors, i deixar en una segona línia l'amor de Lluís XIV, que jo no l'he vist, però tu l'has vist, i dius que és una pel·lícula impecable. Solament li donen al vestuari i a la perruqueria. Home, jo crec que són pel·lícules que tenen un empaquet... Però és que el cinema sempre s'enfronten tots els tractes de burros... Clar, clar, clar. Llavors jo sóc el jutge. És un tio que fa un cinema, vull dir, que és la repera, no? Aquí estem atrapats amb coses diferents que coincideixen, i quan hi ha això, doncs fa el que fa en això. Jo permeteu una coseta i ara seguim parlant. És una pel·lícula que em vistots. Jo, el del monstre ben a veure-me, la vaig veure l'altre dia, vaig seure amb tot la meva il·lusió. Jo no sóc Aira Bayona. Jo he vist les pel·lícules que he fet, l'Orfanato... Jo tampoc sóc Aira Bayona. Exacte, jo reconeixo que fa scenes impecables, que fa alguns punts determinats que dius, que són per l'història del cinema. Potser l'ona del tsunami de l'impossible ja és una d'aquestes scenes que has quedat per sempre. O quan entra el monstre per la finestra, el millor també. Però, escolta'm, què passa amb aquesta pel·lícula? És a dir, què té? És a dir, un altre dia parlava amb un amic meu que ha llegit el llibre vis a pel·lícules un cinèfil i és un literat de nassos. I em va dir, és que està explicant com és el llibre. El llibre és sec, és esquerc, és, vull dir, els sentiments entren cap a dins. Vull dir, no tenen aquesta percepció. Ostres, és que per què tothom surt del cinema plorant? És la meva pregunta. I sóc molt crou amb el que estic dient, perquè la temàtica ja sabem per on van els tiros. Però per què tothom... A l'altre dia me'l s'ho va dir, però... Hem sortit plorant tots del cinema i dius, sí, d'acord, però... Perquè t'explica sempre la mateixa cosa. Però estàs ja sensibilitzat. Exacte, possiblement, però és que... Si vols plorar, allarga les coses. I no les allarga en cap moment. Quan el moment que passa, el que passa amb la mare, és una escena totalment... Que és el moment que el nen somriu. L'airebé de la pel·lícula, si us fixeu. És un moment que... Exacte. I això és molt més profund del fet de dir... Anem a veure una pel·lícula per plorar. És aquesta la percepció que tens. I és una pel·lícula que té moltes coses bones, però té moltes coses que jo, com a pel·lícula, li hagués donat 40 vegades més al cerca de casa, o aquesta del rei Tuerto, per la temàtica, per la senzillesa. Tarde de ida, que parlarem per l'aire. Gràcies, parlarem, no? Aquest realisme que parla amb aquesta cosa, potentíssima que té aquest cinema, que de poc presopost, t'omple. I en canvi, aquesta pel·lícula em va deixar... Vuit, desinflat, preciós, o de les aquarelles, quan fan aquelles històries, és magnífic, tècnicament és impecable. Ara, que a mi aquesta pel·lícula em provoquia algú, o que em m'emporti cap a dins, no. En absolut. Allò que l'impossible, sí, molt bé l'escena, però què passa després? Li falta, crec que li falta, donar escalfó als seus personatges. Ho sento, és aquesta percepció, ja ha passat sempre amb el ballona. Ara, quan parlem del maco. És una opinió. Com que queden dibuixats, queden... Exacte. Em fan unes bosc, però no acaba de... Ojo, que no sé si compartiu aquesta idea, que jo és la idea que tinc jo. A mi jo soc una mica radical, però... Jo penso que... El que dius encara té... O sigui, es pot ser una versió més petitona. El capdia a la fi és assumir el dol abans que es produeixi, perquè la criatura ho veu. I llavors, això el que provoquen a les persones és el que deies. Doncs mirar-te cap a dins, només pot ser que hi hagi un monstre que en definitiva ens acompanyi, no? Exacte. Clar, això ja no és nou, això. No, no, no, i que és molt original fer-lo present i fer-lo vist. Fer-lo present d'aquella manera. Clar, però això és el que té valor. Això és el que és valor del senyor ballona, no? Però és un efecte visual, no és un efecte de l'ànima, per entendre'ns. No en vull que és l'exacte. Jo no entenc per què la gent ha arribat a aquest anime. És la percepció de mirada, de tal i qualsevol. Llavors, el que està bé de la pel·lícula que tu has esmentat alguna cosa és això, i els tres exemples que posen. Exacte, això és magnífic. Això és imbacabat. Tota que està ben pensat, tot allò. Ara et deixa, bueno, si val d'acord, una més de les que ja coneix. Sí, d'això, i d'això, no? Jo solamente volia trencar una llança i una altra no trencar-la. No trenco cap llança, ho sento. Mira que anava amb una il·lusió de veure les amigues de Gata. L'Alla és una primera pel·lícula de l'Alla a l'Avart. I, juntament amb les companyes, una obra feta amb crowdfunding i tal, amb l'intenció de promocionar. I sempre miro molt les pel·lícules de directores. M'agrada, vull dir-ho. I sempre intento haver-ho, vull el que diem. Com que no hi ha tantes, no vull dir-ho. Sí, sí, sí, realment. És una cosa que m'agrada. Doncs aquí, fatal. Mira que últimament les que he vist són meravelloses, totes, però aquesta sí que tinc a dir. L'olivera i això... És terrible, però la boiaïn té una trajectòria... La boiaïn té una trajectòria i ha fet coses prou interessants. Però és que això són 5 nenes que no intenten ser espontànies, no? 5 nenes, no? 5 adolescents, no? Unes temàtiques que no interessen ni a Cristo. És a dir, que està fet a Barcelona, no sé on exactament, amb uns punts bastant partirades per allà i amb el WhatsApp, i no sé què dius, què m'estàs explicant? És que, vull dir, de debò, al final em vaig enfadar. Vull dir, no pot ser. On està el que, vull dir, el suc, és a dir... La Ive Motif, a veure. Si és una pel·lícula de diverses amigues adolescents, mirat-m'ho. Amb remov. Per dir alguna cosa, et refereixo. Això és una pel·lícula puta, que és una altra història. Però aquí hem pogut fer una altra cosa. És que no s'aguanta per cap lloc, de debò. És que no intenten fer un moviment de càmera mal o típic. Pfff, horrible. I ja està, ja us deixo, ja, si us parlo de vosaltres. Cerca de casa, aquesta sí. No, no, però ara ve la part bona, la part positiva. A veure, no, el rei Borny em va encantar. És boníssim, això. El que fan el que és 4 és un obra de teatre. Evidentment, del Marc Grauet, que va a portar el cinema. Maravillós. Passa tot dins d'aquella casa, d'aquella espai, no? Tot el que succeix, no vull trencar ni destripar, perquè la pel·lícula també s'ha de tenir en compte, no? Com es vinculen, no? Dos parelles, un nivell també una miqueta diferent. Un més revolucionari, i l'altre més conservador i més de barri, no? I com es genera un vincle a l'Alain Fernandes, el que fa de la policia... És policia, ja està. És magnífico que facin noi, vull dir, i li van donar a l'Eduard Fernandes, que no sé què farà l'obra de les mil cares, potser sí que farà bé, però li van donar a l'Eduard Fernandes, i et dic si us plau que li donguin a ell, és que dels que estaven, que surti aquest home, no? Però, bueno, vull dir, i la pel·lícula és també. És una càmera amb una espai tancat, que es va movent, no? Aquesta pel·lícula juga molt bé, ja ho veig esmatant. La violència, no? L'altre dia em sembla jugar molt a la tranja mecànica, i això és difícil. Clar, clar. I el concepte d'insalament... Clar, però és una comèdia negra, eh? Sí, sí. Que et fa riure a vegades dius, com diuen mare de Déu Senyor. Qui és el millor guàrdona, qui és el millor tal, doncs sempre serà aquell que ja coneix el tema. I també les converses que tenen, sobretot aquesta parella, l'Alan, no sé com és dir l'altra noia, vull dir, és que és que el policia a ella és genial, eh? Les escenes que tenen que veure amb el sexe, això és el que té per mi de la més dificultat, el paper de les dues mestresses. Exacte. Perquè és un paper excessivament conservador, i d'una època jo crec superada. Aquí és on jo vaig veure que no. Possiblement ells estan molt bé. Ells molt, i estan molt ben argumentats. Però ells li mancaria aquesta... No sé, que després en parlarem amb la història, aquesta japonèsa. Jo comentarem i ja està. Molt bé. Els hi manca alguna cosa. Sí, alguna cosa ja està. I ja acabo. Això parlava vosaltres per l'altra vida. Cerca de casa. Cerca de tu casa. Cerca de tu casa o cerca de casa? Aquí li poso cerca de tu casa. Perdona, posa'm el confós. Aquesta l'he vist vosaltres? No. Valleu-la, sisplau. Molt bé. Us demano que la valleu. O va dir algorina, eh? Va dir sisplau que la torrin a posar els cinemes i la valleu. Perquè va la pena que es torni a reposar. És una pel·lícula, insisteixo, amb aquest cas de l'Eduard Cortés, no és el de Búrit, és un altre cas. És més així, més atemparat. I parla, en 2008, a l'inici de les hipoteques, de la part de la gent que feia fora dels esnonaments. De les de la gent. De la vergonya que comportava això. Unes elements que no s'estava acostumat a la por a pronunciar-se al carrer, de sortir i manifestar-se perquè què dirà el veí que m'han fet fora per no pagar l'hipoteca. Un concepte tan conservador que tenim aquí, de tenir un pis de propietat. Això és molt al voltant d'una família determinada, una sèrie de gent, un pare, una mare, l'Adrià Nozores, que és la mare, el pare, que és funcionalment conegut, ella, que és la Sílvia, no me'n recordaré mai, Cruz. Sílvia Pérez Cruz. Exacte, que és una cantant de Palafrugell, que fa música molt de fusió i tal, i que ha fet la banda sonora i que ha fet la canta ella. Canta de Marabella. I el paper protagonista, també. Exacte, protagonista. I llavors, el que passa és que tota la història, que passa al voltant d'això, d'un desnonament, que ara pot ser una cosa molt, per desgràcia, habitual, entre cometes, però no vol dir que sigui... no vol dir que sigui animalment superat, no? Però que en aquell moment intenta reflectir aquesta situació que comportava la por enfrontar-se al del banc, aquesta cosa que hi havia, aquestes mancances, es converteix amb un drama, amb un gran realisme, i atenen quan és quichat amb 4 o 5 cançonetes, no en pla musical que em poso a ballar aquí al mig, però... Que està de moda, a veure. Però parlant d'aquesta pena, són uns temes amb una pena infinita, amb una capacitat de copçar-te, amb aquestes lletres tremendament poètiques i a vegades complicades a seguir, perquè no se sent bé el que està explicant, però t'està explicant coses, no? De l'ànima i de... amb coreografies de la Sol Picó, que és una gran coreògrafa de dansa contemporània, amb una escena, per exemple, el mètro, que és meravellosa, tot això us ho deixo. I és una pel·lícula realista, un drama, i un petit musical. I callo. ¿Nightcrawlers, tarde para la ida? ¿Esgoyes? Hauríem començat aquest tema. Enganxarem, hem passat a Esgaudí, que no volem que es converteixin en Esgoya, és que esgoya tampoc es converteixi en l'Antesala de Sòscars, perquè no sé com acabarà això. Però, bueno, tarde para la ida, aquí hem comentat que esperem que donin els premis, perquè és una pel·lícula que val molt la pena. I l'altra que competeix, és la que ja l'han donat molts premis, i que hem parlat, el monstruo, que ja veurem si el monstruo acaba com acaba el tema. Bé, doncs tarde para la ida, que tu la vas comentar al darrere, et vas veure jo, i és una pel·lícula... No podem dir fantàstica, és la paraula McLoafing, però jo diria, és una pel·lícula hiperrealista. Totalment. És increïble com totes les escenaris, quan entren els carrers, els bars, a un ginnàs de boxa... Tot és tu, veus? Diuen, aquí no han fet cap atreig, això és real, això és sisteix, això ha anat allà, ha dit a la gent, escolta, agafarem aquí, farem la pel·lícula, la escena, que hi ha tots els tipus humans que surten, jo diria que no són actors, i en alguns que surten diuen, això és gent d'aquí, que han posat allà, l'han dit jo tu, xarra, xarra, dius... Sotillos de barri o d'aquells que dius? Sotillos de barri o d'aquells que dius, això és sisteix, doncs sembla que encara existeix, diguem-ne. Un personatge... Llavors, amb una càmera sense cap a l'art, ja que comentaves abans de la pel·lícula aquesta, de les nenes aquestes, que diuen que feien la càmera, i tant o no aquí, cap a l'art, càmera fixa, però que de vegades sí que segueix el personatge, una mica l'ombre, diguem-ne, però... Sí, però és pertinent, diguem-ne, no? Sí, però està bé, està bé. Actuacions soberbies, del... El drife espanyol, el Rayan Reynos, és a la torre aquest, fa aquesta... que posa una cara que està ja només amb la mirada, no? Amb una contenció, el cabron. Sí, sí, tu dius a tot el que té a dintre, a tot el que està vivint allà, no? Amb la seva creuada, o sigui, una curfa de personal, diguem-ne, no? Que això no podem dir-ho. Que això no podem dir-ho, però faré més spoiler. Esclar. Amb escenes... Amb aquesta tensió tarantiniana, que també he comentat abans, d'aquestes escenes que... que a Tarantino, a voltant d'una taula, hi ha unes persones que comencen a parlar, i tu saps que hi ha una cosa ja per sota, no? I estan parlant de coses completament trivials, però tu saps que jo esclatarà, hi ha un païs de escenes d'aquestes, que tu veus l'atenció, dius, ui, com acabarà això, ui, com acabarà, i estan parlant de coses molt trivials, i fins i tot tu agafes com un desassosec, de dir... Hi ha algun personatge que diu, para ja d'acharrar. Lleveu-los a la taula. Lleveu-los a la taula perquè qui passarà alguna cosa, no? Lleveu-los a d'on esteu que passarà alguna cosa, no? I aquesta tensió, tota l'estona, tota l'estona, i ha dit que amb això, tu ets unatge secundaris increïble, no? Perquè hi ha algun sacat que parla així, una mica... Allò és bestial, el que fa aquest nano. És boníssim, és boníssim, sí, sí. Allò aguantar-ho, jo no sé si s'arrapa t'hi escenes, imagino. Està nominat, com a millor actu secundari. Està nominat. I llavors, els diàlegs, perquè moltes vegades els diàlegs pequen que no són fluits, no parlen com parlen la gent del carrer, tu ho està sentint i dius, això parla en determinats barris, es parla així, amb una fluidesa. Tot és com un quadre reperealista, com aquests quadres que dius, el que sembla... És un dibuix, diguem-ne, estrazo, però és com una fotografia, dius, això és un quadre reperealista, amb una història molt ben portada, arriba al giro, a la mitjora ja, ostres, veus que hi ha aquí, veus que hi ha allà darrere, tot això, no? I et poses a la pell de personatge, perquè t'acabes... Comentava amb la dona, fins i tot, de que, escolta, que si això em passés a tu... Ja volíem que passaria, si realment no reaccionaries igual. Fa el debat i tal, però per què? Perquè el tio t'hi fa ficar-te dintre, no? De gaire actuació que fa, t'hi fa ficar-te dintre, de la seva història i de com acaba la història, i per què fa el que fa, diguem-ne, no? Que té una vinculació amb una cosa que l'ha passat a la passada, i que està involucrada a la seva família, no? I això se sap molt ràpida, la pel·lícula. Sí, sí, s'hi apareix bastant ràpidet. No se li destrossar-la, però com em refereixo que hi ha més així, i llavors passa alguna cosa, i llavors... Llavors acabes de la pel·lícula, saps d'aquelles pel·lícules que acabes i et quedes com... Allò, parat, parat allà, i dius... Ostres... Què ha passat d'aquí? Dic, no, no, si surts com una sensació, saps com... Sí, sí, ja... M'ha passat alguna cosa per dintre, no? Jo estava molest, la millor parlació és estar molest. Estaves com dient... No sabies on mirar, perquè hi ha un menc que arriba i dius... Què, què, què, què? Estic t'ha donat un crop, això, dius. És que ja no et refies, el personatge. Jo veig que no et refies, diuen que dius... Dius, què ha passat, què ha passat... Llavors, ja és una tensió que ho estan a veure... Hi ha coses per sota, no? Sí, tot està treballant per sota, i si hi ha una pel·lícula així... O sigui, això m'ha treballat per sota, no? I jo me'l dic coses per sota i tot això m'ha deixat una sensació. Diu, això és boníssim, que et faci l'amplica, això, amb quatre duros, com que diu, eh? Sí, sí, exacte, quatre duros. Amb actors que es agafen els que estan allà a la festa del poble, que ets la poble, i que ho fa molt bé, eh? Clar, agafen les 6 o 4, la principal, les altres, són molt naturals, són molt naturals, però això és realista, perquè no saps qui són, vull dir, no, exceptuant els actors, no? A veure si n'hi ho sabien, és que estan allà a la festa. I agafen l'Antonio de la Torre, que se muereix, que és aquest home... Clar, és que és el Raul Arevalo, no? És l'actor, l'actor director, no? El director és el actor que sortia a la isla Bílima, que feia molt bé. Que és tremendament actor magnífic, i ara és un director magnífic, o és que... Raul Arevalo també sortia a... A los girasoles ciegos. Sí, correcte. Va ser un dels... Un altre director, aquest, com es diu, el de l'Azula Escuro Casinegro. Daniel, no sé què... Aquell és un tractament del director, eh? Que també no sé què fa el dia a dia, que està molt parat. I senyora, gran director, eh? No troba... no troba molt bé. M'imagino, no? És un gran director, eh? Jaume, ara ja anem una miqueta cap a una pel·lícula més així, i a fora d'Òscar, i d'Òscar Estagollas i de Gaudís. Una història japonesa que es veu que és un pel·lículon, no? Sí, no. No és un pel·lículon? No és un pel·lículon. Però em va fer pensar amb Hiroshima Mon Amurt, no? Sí. Perquè és una singularitat, no? Com a Hiroshima Mon Amurt. Que penso que és on t'està sempre aquest atractiu, i això que deia jo ara fa una estona. De bòstia, si a mi em passés això, no? En definitiva és una xicota que veiu tranquil·lament allà a Austràlia, i allò està identificada amb la seva solteria. I això del romanticisme, no? No, bé, bé, bé. No van bé, eh? No van bé, i tal. Sí, i de cop i volta arriba allà un japonès, un ducadíssim... I s'enamora. I va, li foten una aventura amorosa. Realment extraordinària. Precisament per això, perquè... i sobretot la per final és sorprèn, totalment, no? I el que vaig trobar és això. Exactament. Com a Hiroshima Mon Amurt, no? Aquesta història de mort que pot viure qualsevol persona, ell resulta, al final, això sí que ho puc explicar, que és el que li dona a Trampera, ell resulta que no és la solteria. Li dona a Trampera, dius? Perdó, eh? Ho entens bé? Sí, també. Està en la cosa molt mala. Que veus que ella canvia d'allò, no? I llavors, o sigui, fixa... És que és tot aquest joc, d'elements que són molt naturals, també, com el teu dient, que no necessita cap representació, només un cotxe i molt de desert, que ja perdeu tot el dia, no? I és tensió enlergísima. Clar, vull dir, estàs vivint una cosa molt diferent. La veritat és que tot i que no eren, probablement no feien una bona química als dos actors, la veritat és que acaben resultant molt bé, tot plegat, no? Fins i tot amb un final sorprenent, que en definitiva us recomano que la veieu una història japonès. Perfecte, perfecte. Molt bé, molt bé. Digues, si vols dir alguna cosa, i com queden 8 minuts, us repartiu entre... i el Nacho i el pare de Nightcrawlers, portadors setmanes, Àngel meu, que no, que no passen. Aquesta és molt interessant. Nightcrawlers. Comenta això. Començo jo amb Nightcrawlers. Sí, sí, sí. Doncs mira, aniré ràpid. A una pel·lícula americana, el 2014, d'un director debutant, que es diu Roy Gilroy, em sembla. No me'n recordo. L'unista Jack Ginenhall, que fa un paper fantàstic, no es podia la paraula, però és espectacular. Interessant, interessant. Interessant. Molt de nit, que es veu una nit, veritablement, amb molta llum. Moltes llums, moltes llums artificials. El que dona un efecte de més sinistre, encara, amb el que ara comentarem, que és l'argument de la pel·lícula. Aquesta és la història d'una persona, que és un donàdia, veritablement, perquè és una persona que no té ni ofici ni benefici, ni té cap especial intel·ligència ni cap especial aptitud, que viu una mica... bueno, a la seva manera, perquè comença la pel·lícula que està allà robant coure, pràcticament, està robant tanques i... i filferros que es ven i tal, i qualsevol. I... sí, sí, continua molt bé. Sí, sí, nosaltres estem aquí... Un petit aquí, amb el Nightcrawler. Llavors... Aquesta persona, al final, per una sèrie de... bueno, per una acció accidental, descobreix que hi ha un món, una manera de guanyar-se la vida, que és fer de reporter, de les notícies més escabroses i més... crues. Com el cas, no? Sí, un rotllo del caso. Hi ha vist que els... El morgo. Sí, que els noticiaris de la matinada es barallen per l'audiència, i el que fan és obrir amb accidentes de trànsit, tirotexos, violacions, coses molt fortes, no? I llavors s'adonava de compte que hi ha tota una gent de gent fila, que el que fa és vendre tot això al millor pastor. I li diuen a aquest tio, a terra, aquí, per casualitat. Perquè aquesta persona és una persona amb mentalitat psicopàtica, que al final és molt intel·ligent, que aprens sobre la marxa un autodidacte absolut, i que s'acaba ficant en aquest món, una mica per casualitat, acaba donant-se que això és una cosa que li agrada, li agrada aquest món d'estallar, d'anar a la notícia, i llavors, clar, amb la seva personalitat una mica psicopàtica, això supera en com una cosa, no? I li dona una altra manera d'enfocar el tema, no? De manera que si la notícia no existeix, doncs, bueno, és migfàbrica, diguem-ne. I va cada cop, i va cada cop messenjar. Llavors, és un viatge bastant al·lucinat, però una Amèrica tota de nit, que passen coses bastant fortes, i en la qual hi ha una gent que és absolutament ambiciosa, que té poques escruples i que està venent allà les notícies, a les cadenes, les cadenes... O sigui, que arrega amb tot, contra les cadenes, contra el públic, el que fa és obrir el dia, estar allà amb el vol de fer reals, i el que vol veure és l'accident de trànsit, i que han entrat més a més... Els han acostumat una mica, és el menjar que li donen, no? Exacte, i a més a més diu que s'interessa molt que... les notícies, aquestes morboses, que ells viuen al Suburbia, a aquestes cases americanes, i maques i tal, classe mitjana, diguem-ne. Però que hi ha una altra, d'una classe mitjana, li hagi passat això, que haurien entrat a casa seva, que l'hagin robat, llavors es veuen les víctimes, i això acaba tot una viatge al·lucinat, perquè els tios van amb el cotxe, tota velocitat, perquè res de... Sembla que és Los Angeles. Jo què sé, eh? Los Angeles, tota velocitat amb un tio control de GPS, perquè han d'arribar els primers a la notícia, ja saltant-se el semàfor, i tal, i fotre els tres amb el cotxe, i al final tot acaba, tot un món, veritablement, i aquesta persona, que és un personatge, que al final és com un antipàtic, perquè és una amiga psicopàtica... Que no cau bé, a mi no em va caure bé en cap moment. No cau bé, i no direm com acaba, però no acaben o millor, com esperaríem o com... És una pel·lícula que no té cap concessió, és molt real de com són les coses i com... I en sé que hi ha pel·lícula que cosa constament aquella periodista. Correcte, després hi ha una periodista... És que ara ho estàvem anant al cap... És terrible el que fa aquest nom. Això és René Russo, està posant el nom al cap. Exacte, que és una periodista més a més que ja té una certa edat, de moltes maneres, la cosa sexualment... És terrible, és el que li diu. Exacte, i fent-la sentir una farcassada, i treballant totes... El tio és que és realment una personalitat psicopàtica. És una persona a més a més que la va desenvolupant sobre la marxa. Sobre la marxa va aprenent i diu, jo aprengo molt ràpid. És com un acte una mica diabòlic. És molt solitari. Vio amb el seu món, i quan es pobrin aquest món... Li falta intel·ligència social, crec jo. Però, de vegades, és com una mena de... Sí, un vampire, una qualitat d'arresta sinistra. I acabes, acabes, també, en una pel·lícula, amb una sensació de dir... Ostres, també m'ha deixat... Però és un pel·lícul. És que va ser una de les millors als Oscars de fa 3 anys. No li vaig donar res. No li vaig donar nom d'un millor guió, però era... Una pel·lícula increïble. I quan hi ha una escena que no li surten les coses... Està allà i tal... Ostres, no? És molt recomanable. Molt, molt recomanable. És que veureu en un jengui legal... Descurs no és conegut, no? Realment que és conegut. És una bestiaza, una bestiaza. Clar, clar, clar. Molt bé. Vols dir alguna coseta? Es queden dos minutets. Vols dir alguna cosa? Vos comentar alguna frase. Jo la setmana que ve, Rosa, per anar cap a la infància també. Jo la vull veure i a veure si coincidim o parlem entre tots. És clar, la nostra simpatia per les coses petites. I més aviat, on hem estat més crítics, és amb el Ballona. Clar. Precisament perquè ell fa les coses grosses. I evidentment té aquesta proposta. Que potser... Si anem a que arriba a totes públiques, que és jo, que acontenta. Exacte, acontenta. Canvia el que parlava ara del microule. Doncs això és la mostra de allò que no ho és gens d'agradable. Sí, sí, sí. Tu dius, vull dir, quin rotllo de vida, no? Si això es pot fer... Però és que el dia que es fa un cinema gran, de gran pressupost, i que toqui d'aquesta manera, amb una gran sensibilitat, o que arribi al públic, és que serà meravellós. La pel·lícula que sí que va a trucar això, i ara dirà, estic indisbarat, és titànic. Bueno, aquí indisbarat. No, no, no. Però titànic va profundir sobre aquestes coses. Però titànic, encara dins del que és la pel·lícula en si mateixa, a mi és una pel·lícula que em va a tocar una mica. Vull dir, des de què cap, eh? És que era història per si mateixa. No, és una història que sí bíblica, no? Els Puentes de Madison és, potser, la millor en aquest aspecte. La propa, la persona, l'amor, la vida, a tot, en general. I plores. M'he de parlar de coses que no són del torn natural. Però per aquells que no sàpigues un clàssic, he comentat els Puentes de Madison de tant en quant, no he parlat. A tu no t'agrada per això. Ah, sí? Que no és conya, però sí, jo ploro. Que li dic, però queda... Jo dic, ploro, queda, no te'n vagis. Queda't amb el quinís, vull dir l'altre, me'n vaig. Queda't, no. I llavors jo parlo amb la tele. Bueno, ja faig gran. Apa, que s'acaba. Adéu, adéu. Adéu, adéu. La ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just durant l'8.1.