Babilònia del 27/10/2012

La ràbia s'endúst, però no et colpú. Estem un dissabte més aquí a Babilònia, a Radio Desvern, al 98.1 de l'FM, al programa número 6. Ja portem 6 Lourdes, eh? Déu-n'hi-do, oi que passa ràpid això? Cantat de la vida tu. Avui estem amb la Lourdes, amb el Jaume i amb mi que jo mai em presento. A l'altre dia em vaig adonar i vaig dir, portem cinc programes i no dic que soc el Jesco Ramos. I no hi ets. Jo vaig presentar a tothom i al final no em presenta a mi ningú. Allò que es diu, no, però el meu ego és... Que tu està dient a tu i a mi? No, no ho sé, no ho sé. Jo m'ho plantejo, jo faig com a cosmòpolis, Jaume, del David Cromembert, que em faig una empanada mental de la que parlarem després. Molt bé, doncs avui començarem amb cinema, començarem amb L'impossible, la Lluís ens farà un comentari al respecte. Seguirem amb Roma amb amor, Un altre que es diu Looper, que el Jaume també ens farà un comentari al respecte. El amor nunca viene solo, que a Sausalurdes és una cosa rosa i ensucrada i agradable, però bé, el cinema romàntic té la seva cabuda. I després Cosmòpolis Catela, que això ja el Jaume va parlar una vegada, però avui farem una altra introspecció. En el món de l'art parlarem d'Explosió al llegat de Jackson Pollock, una exposició a la Fundació Miró que aquest dimecres vaig poder veure amb exclusiva, però una mica en promoció especial per a la gent que estem dins del món de l'art i va ser molt interessant i molt correcte. La Lourdes ens parlarà d'Oleana, una obra de teatre que es fa al Romea i la part de literatura estarà dedicada al diccionari vintage, que està tenint molt d'èxit, eh, Jaume? Perquè sempre estem desitjant a veure quines paraules ens diràs i ens encisaran. I també la Lourdes ens parlarà de la pell i la princesa, que és un altre llibre, del qual sembla ser que és molt interessant i que potser val la pena recomanar-ho. Acabarem amb el tema de l'educació i parlem de moltes cosetes sobre aquesta qüestió. Bé, el senyor Ballona diu que s'ha sort amb això de l'impossible. Dos milions i mig d'espectadors, no em vull equivocar, oi que sí? i la pel·lícula més taquillera de la història del cinema. M'han dit a mi ja, això és molt bèstia. Val a dir que a mi el primer que em va sorprendre és que a Granollers, com tu dius, la projectaven a tres sales. Déu-n'hi-do. O sigui, tres sales per una ciutat com Granollers i van omplir. També cal a dir que es va fer molta publicitat per la tele, etcètera. Com diu el Xesco, aquesta pel·lícula dirigida per Bayona, és una pel·lícula que s'ha parlat molt del Tsunami. De fet, moltes dels reclams que s'han fet per televisió són del Tsunami. Jo quan el vaig veure vaig pensar, a veure, sí, però tampoc és tan espectacular. Em va fer pensar en la pel·lícula del Clint Eastwood, Más allá de la vida, es deia. Segons jo, les imatges del Tsunami són per mi molt més espectaculars i potser més creïbles. De fer la pel·lícula de Lo Imposible penso que no parla del Tsunami. Parla de les conseqüències del Tsunami. I aquí una frase seva que vaig llegir diu que jo volia parlar del privilegi sent la gent que ha sortit i el sofriment que pateix la gent després del tsunami. Jo la pel·lícula, si us haig de dir la veritat, és una pel·lícula que al principi et fa patir, són escenes, penso, de dolor. Però, bueno, tota la pel·lícula fa una certa referència a la idea aquesta que tenim, que en qualsevol moment la vida pot canviar. el sentiment de pèrdua de les persones que estimem o més properes. I llavors penso que és com tothom sap, retrata o parla d'una història real que va passar el 2004 amb una família, no sé si recordo que és del nord d'Espanya la família. Sí, em sembla que era Asturiana. No em vull equivocar, però em sona. Llavors sí que he llegit que el senyor Ballona va voler fer-ho bastant realista. La Maria, que és la dona que en realitat va patir el Tsunami, que aquí està representat per la Naomi Watts, intervenia, llegia els guions. Quan es rodava alguna escena, ell enviava un mail per concretar més. Vull dir que ell ha volgut retratar una història real. I és una pel·lícula, penso, que desgarradora. Hi ha imatges en les quals sembla que el dolor està molt present. I també al mateix temps és una pel·lícula que té com una cara i una creu, perquè té com un final feliç. Té el final feliç de tota la família, després d'un patiment i de tota una part de la pel·lícula en la qual part de la família es pensa que l'altra part no existeix. La que em va impressionar molt va ser la imatge final de la 9.000 watts quan ells són una part privilegada que aconsegueix marxar d'allà i els porten a un hospital a Xangai. El dolor que se li veuen els ulls amb la idea de jo me n'he sortit però quant de dolor he vist. Jo penso que és una pel·lícula bastant realista i que pot retratar bé tot el que passa després d'un tsunami o d'alguna cosa d'aquest tipus. Que ens pugui sorprendre algun fet físic. Abans de començar la pel·lícula, perquè això n'he sentit a parlar una mica, hi ha alguna mena de conflicte entre els familiars, entre la unitat familiar que són els protagonistes del film. En realitat el que fa és que comença la pel·lícula, arriben a Tailàndia, és una família feliç, en quant a la parella i als nens, que són tres, i la imatge següent ja és la del Tsunami. Representa que parteix d'una situació ideal i després ve tota la part aquesta. Això és molt interessant, Si no, és allò que diuen molts. Si haguessis passat el que jo he passat ja veuries com estimaries la vida o com les dificultats moltes vegades uneixen amb les persones. No va per aquí. Diríem que l'ideal d'unes vacances es transforma de cop i volta en un patiment. Bé, és important això. Jo penso que és clau. Jo em van agradar... Així és com dic que per mi el Tsunami no és cap cosa espectacular i tothom ha vist com ho havia fet i ho han ensenyat. Sí que penso que les imatges que hi ha després del Tsunami, en el qual la mare i el fill gran, que són els que representen que fa el seguiment primer a la pel·lícula, que van passant... Clar, es queden com submergits en l'aigua i després l'aigua se'ls van portant durant x quilòmetres, per dir-ho. Penso que estan molt ben aconseguides en el sentit de tot el que es veu a dins de l'aigua, el que es van trobant, trossos d'una porta, tal, penso que estan bastant aconseguides. Jo crec que el Ballón és una persona que sap ambientar molt bé el tema de l'Orfanato. Potser no és profund, jo crec que no és un director gaire profund, és bastant jove, ha fet un període de pel·lícules i bé, jo crec que com a mínim és afectista, que això és important, més que potser el millor amb un contingut. És una aposta comercial segura i això ho ha demostrat en aquest film. Aprofundir és un altre tema. Jo quan vaig a veure la pel·lícula vaig pensar, jo no havia vist massa la part de la televisió del reclam que havíem fet, i vaig pensar, però aquest home, quina pel·lícula ha fet? Perquè és una pel·lícula en què hi ha gent que no hi va perquè llavors que jo patiré i no hi vaig. Jo vaig pensar, però quina pel·lícula ha fet? Perquè tota l'estona és el... I llavors, clar, quan llegeixes que ell realment volia, a part que sigui profund o no, però l'únic que volia era donar com un testimoni del que pot passar després del Tsunami, vaig pensar que... Estava prou bé. Estava prou bé. Bueno, parlant de comercialitat, segons la Lourdes, diu que al senyor Budialen no li ha fet molta gràcia. Segons jo, i m'ha agradat bastant. Ho he dit ell ahir, amb tota la seva raó. No, perquè ho havíem comentat l'altra vegada. Però això penso que és molt personal. Però abans, una petita sorpresa. Vinga. A veure la sorpresa. Doncs amb aquesta cançó comença la pel·lícula. I acabam amb aquesta cançó. Sí, quan es va estrenar aquesta cançó jo estava aprenent l'ús i què. El Domenico Moduño. Estem parlant de 1950 i poc i tal, i el volarem. Però anem a treballar, potser, estàvem. Sí o no? Sí, segur. Jo devia estar al col·le. Amb aquesta cançó el Woody Allen ha demostrat que s'ha comercialitzat musicalment parlant, perquè sempre les seves pel·lícules es comencen amb una cançó dins d'aquesta línia del seu jazz de Nova Orleans que feia sempre. I el fet d'utilitzar una cançó tan tan tan coneguda, doncs bé, encara que s'ha de dir que la versió que hi utilitza és una versió jasística. Aquest punt d'art de diferència que no quedi, que el senyor Woody Allen és un gran megalòman i a partir d'aquí sap el que es parla. Bé, bueno, ja va parlar l'altre dia de Lourdes, però bueno, Jodie Davis, Woody Allen, Alec Balvin, Roberto Benigni, Penelope Cruz, Jace Heisenberg, és el noi que va fer aquella pel·lícula sobre el Facebook de David Fincher, que no sé com es diu, No me'n recordo ara, perquè la pel·lícula no m'agradava a mi. Potser és perquè la vaig oblidar molt ràpida, però que estava molt ben controlada. I l'Ornella Muti, que si algú... Surt un momentet, però està molt bé. M'ha fet gràcia el fet de comentar-ho. Quatre històries, les explicarem molt ràpid perquè, evidentment, s'ha de... Mira, noia americana coneix una italià, els pares d'ella són Judy Davis i Woody Allen, magnífics, tots dos, magnífics, això s'ha de dir, i el pare d'ell canta òpera, i la forma de cantar òpera és a la dutxa. i a partir d'aquí li creen tota una situació que a mi em sembla del més surrealista que he vist al cinema, però a la vegada molt interessant. Vull dir, no ho sé, això és una qüestió personal meva. L'altra història és un arquitecte jove que s'enamora de l'amiga, de la seva parella, i Alec Balvin fa un paper de què? De la consciència? L'ordre? Sí, jo penso en la consciència al llarg del temps, per mi. Tu l'has vist, Jaume? No, no. Jo penso que és de la consciència del que va passant. Exacte. És algo peculiar. A mi es posa l'estorieta que menja em fa gràcia, però bé. L'altre és un matrimoni casat que fa poc, que és de poble, i va anar a Roma per intentar prosperar, té uns contactes amb uns familiars... Ella es produeix una mena de comèdia d'embolics molt típica de les pel·lícules italianes, dels anys 50, es lia, bueno, es lia a la ciutat i es lia amb un actor que no sé què li troba, aquell actor, però bé, perquè és la cosa més anodina del món i és un senyor que no té gràcia, però ella està enamorada d'ell i és quan llavors apareix la Perenote Cruz, que fa la prostituta, que torna a fer un paper, bueno, està bé, ho fa bé, està agraïble, però no sé, jo és que la senyora Cruz amb el Woody Allen no l'acabo d'enganxar gaire, però bé, és una qüestió personal. I per últim, un home treballador, el Roberto Benignini, que es fa famós de la nit al dia. I aquí és una crítica molt ben feta sobre la fama que és efímera i que, evidentment, d'un dia per l'altre pot ser famósíssim. I també, jo crec, d'allò insustencial, justament de la premsa del cor. que avui en dia pots veure el Sàlbamer o aquests programes que fan a la televisió, d'aquí. Ui, una gran notícia. Resulta, Cayo, que Celisadel Pantoja se li ha trencat un botó. I el que li passa a ell. El senyor Pisanelo està faitant-se i està amb la càmera i ell està venint amb aquella cara que fa d'encantat pobre, no sap el que ha de fer. Bé, això és una mica l'argument. Però a partir d'aquí, al conjunt, per un costat, crec que tracta Roma amb molt apreci. És postaleta, però no és tan postaleta com seria, crec jo, Barcelona. Tracta espais molt concrets, com la Basílica Amagència, que és una cosa molt determinada, destaca el potencial seu també erudit. Jo crec que ho fa d'una forma molt dinàmica, és una bona comèdia, i per mi m'he retrobat amb el senyor Woody Allen. No, perquè jo penso que cadascú... Jo vaig comentar que és una pel·li agradable i que a Roma li fa per mi un homenatge. Jo vaig comparar-la, no sé si estaries d'acord, amb la que va fer a París, que no recordo com es deia, Midnight in Paris. Un estil així. I jo també el que em va agradar molt va ser el de la fama, no? El de les torrades. Escolta'm, com menja torrada? Com et fas famós? Bueno, el que tu deies. Vaig trobar-ho molt bé. A mi m'encanta que surti ell. M'encanta veure'l perquè estan allà en la salsa. A mi m'encanta quan aquella, la seva consogre li fot una bronca en italià i li dic perdona, és que a mi m'he suspendit en latin. Clar, dius... T'està parlant en italià? És boníssim, perquè és el concepte americà de com sonen les llengües d'aquí. No sé, trobo que és una pel·lícula que està molt ben portada. I la que fa de dona seva, penso que ho guarda. La Judy Davis. Tota l'estona li està fent com un psicoanàlisi. I li diu, bueno, jo al final moriré de renyem amb el d'això. Que Judy Davis està superbé. Està magnífica. És que jo feia molt que no la veia. Doncs està magnífica una pel·lícula de Woody Allen que era Deconstructing Harry. Recordem aquesta pel·lícula que està molt bé. Ja és boníssima, ja té coses a veure amb el que esteu dient. És que segueix aquesta línia una mica, no direm surrealista, sí, però en el fons una miqueta ho és, perquè no? És una mica onídica. Se n'enriu una mica de la classe alta americana, d'ells mateixos, jo penso que és sa, no? Hi ha moltes crítiques molt velades, però bueno, està molt bé. Jaume, això del Looper, què és això? Bé, una pel·li d'això, d'aquest... Com se diu? Espera que t'ho dic. Ell és el Golden Libit, oi? No sé qui és. Deu ser conegut, d'aquesta d'última fornada. A mi no m'arriben les ulleres a tanta petitesa, no? El Bruce Billy és el protagonista, també. De fet, l'Operta és... és una història sobre dues persones que viuen en èpoques diferents, que al cap i a la fi són la mateixa. Aquí hi ha una cosa que jo crec que és molt interessant i que trobem tant amb metals suaument com precisament amb cosmòpolis, que és una de les que parlarem, que és aquest probable apocalipsi que podem tenir de la manera que segur que ens organitzarem per afrontar-lo. Ens entenem, no? Sí, ens entenem. El que va dir, per exemple, el que va fer allò Matt Max amb el Mel Gibson en aquella època, que mancava el petroli, si no recordo malament, i tal. O sigui, estem en una anàlisi d'una actualitat al l'Upernotant, però mat al suau ment sí, i, evidentment, aquesta del Cosmopolit també, Però el que sí que és cert és que totes tres tenen aquesta unitat apocalíptica. Llavors, en Looper, com deia una persona molt aficionada, diríem a la genialitat dels guions, que era molt bona. I en canvi, una altra persona que també conec, que en tot cas, la genialitat està en una estructura que sigui creïble mentre estàs veient la pel·lícula. doncs hi ha una diferència amb això. I llavors la veritat és que penso que és una pel·lícula perfectament intel·ligible i assumible per a un determinat públic, i en canvi n'hi ha d'altre que li troba unes mancances molt clares, que fins i tot provoca la complicitat del somriure a debat d'algun dels plantejaments que fa la pel·lícula en quantes situacions. La pel·lícula ens planteja en un futur que serem capaços, i això sí que és interessant, serem capaços de prohibir l'assassinat o la impossibilitat d'ejectar-lo. Perquè s'ha arribat a una perfecció tal que ja no és possible. Vull dir, t'agafarien, fins i tot com planteja el senyor Spielberg, t'agafarien abans que es produís l'assassinat. I estaríem amb aquesta textura. Llavors, lògicament, això que fan és enviar en el passat quan encara això no és així de perfecte i llavors allà li miren a la persona que no d'això. I esclar, no deixa de ser prou original això, no? Però ja us dic que la realització no és ni molt menys de la capacitat que tu i jo també t'ajudaré, doncs exposarem sobre la pel·lícula Cosmo Verde. Lourdes, m'has dit que trigaries un minut a explicar. El amor nunca viene solo. Jo no sé per quin motiu. Bé carregat a vegades. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula, ja ho ha dit el Cesc, una pel·lícula rosa, per dir-ho. I la idea és... Com les coses del que és. Exacte. La idea és un noi que és un típic solteron i així, però que té una bona feina i tal, que s'enamora d'una noia que en principi li sembla fantàstica i meravellosa però després se sap que té tres fills. Llavors la pel·lícula va una miqueta de les dificultats que té aquest noi primer marxa corrents. La noia li interessa molt i al final té a veure amb la relació que acaba tenint ell amb els fills d'ella. I també la idea que la feina que ell té... Arriba un punt en què el fet de tenir aquesta relació amb aquesta noia i els fills l'invadeix molt tot el seu món del treball perquè és una persona que viatja contínuament i al final arriba amb un cert equilibri quan pensa que això li serà molt difícil I la pel·lícula acaba bé. És una mica tota aquesta idea que l'amor nunca viene solo, que pot venir amb fills o amb qualsevol altra cosa de la parella. Però és amor al cap i a la fi. Exacte, és algun director interessant, és una persona que és pel·lícula espanyola, francesa... És una pel·lícula francesa però ara no recorda el director. Tampoc no és per recordar. És una pel·lícula d'aquelles que quedarà... Sí, jo penso que sí. Oblidada o mitjoblidada, que no et marcarà com a tal. A veure, a part de dir que està ben interpretada i penso que d'allò, però és una pel·lícula així, per passar una estoneta i tal. També s'aprèn d'aquest gènere. Doncs anem a Cosmòpolis, que això és teca. Que complicat serà explicar la pel·lícula, perquè per on comencem. Jo crec que el senyor Cronenberg, les seves últimes pel·lícules i les anteriors, ja fa poc hi ha recuperat la mosca. Curiosament, que per cert, la segona part de la mosca, la mosca 2, no val res horrorosa, és terrible. i la mosca en si està bé. Han vellit malament, anys 80, però això ho deixem cap a un costat. Per jo, el senyor Cronenberg, a les seves pel·lícules, generalment, fa un procés d'autodestrucció. Les pel·lícules seves comencen amb una certa sensació de... una mena d'hàlit, de dir què passarà i acabar, generalment, amb la mort del protagonista o en alguna situació fora de lloc. Ja sabem aquest plaer que té el senyor Cronenberg per a allò orgànic, per a aquelles coses, la sang, a vegades el sang i fetxa, en aquest cas no s'accedeix, hi ha un parell de punts marcats, una entrevista televisiva, que hi ha un assassinat en directe, que es veu, recordes, Jaume, el moment aquell entre aquell senyor i li ataca, i un tret que es feia a la mà, en un moment final de la pel·lícula. Això no importa, són gags Cronenberg, però el que interessa potser és buscar per què ha fet aquesta pel·lícula, que és molt complicat. És un llibre que es diu Cosmopolis, el senyor Don De Lillo. Aquest senyor és un exponent del que seria el realisme brut ja dins de la literatura. Hi ha actors com Breast-Eston Ellis, American Psycho, per tenir-hi a referència, però tenim altres com Irving Welsh, que és un escriptor que escriu coses tipus com Scoria, amb això ho diem tot, amb el nom, que són molt clars, molt directes, són crítics en la societat, i tenen una forma d'escriure i unes converses i uns referents que es van repetint. Exemple, en el cas de Cosmòpolis, la preocupació que hi té perquè té la próstata asimètrica. Recordes aquest concepte? I que es repeteix constantment. Tot això que és tan estrany que estem explicant a la pel·lícula es converteix, crec jo, en un element absolutament agobiant dins d'aquesta limousina, el senyor de Crepúsculo, el senyor Robert Pattinson, jo crec que li va bé el paper perquè té aquesta cara peculiar i estranya. Doncs juntament amb diferents personatges que van apareixent a dins d'aquella limousine i a fora, que és la Juliet Vinoj. La Vinoj també, sí. Que apareix, genial, vull dir, fent un paper arrossegada. Està bé. No es pot dir una altra cosa, i m'he millor dit. Però és que Cronenberg ja tracta així, tant a l'home com a la dona. No vull dir que sigui una cosa de les dones, en general. És un maltracte habitual amb els personatges. A Paul Giamatti, que surt al final, i també Samantha Morton, que em va costar moltíssim trobar-la, i la vaig trobar, perquè està grasa i deixada i una miqueta diferent, imagino. Tot això ve a una explicació molt senzilla. Aquest senyor és un multimilionari que vol creuar la ciutat per fer-se un tall de cabell, una ciutat que està plena de manifestacions com ara està Madrid en contra del capitalisme. A partir d'aquí, dins d'aquella limousina, que és una provocació, a la filla cap, contra el sistema que està passant, doncs allà succeeix una mica el seu microcosmos, la seva vida, les seves preocupacions, però també, a la vegada, com amb un dia, tipus crack del 29, perd tota la seva fortuna. I a partir d'aquí, realment, que la vida, com a tal, d'una forma no justament materialista, sinó justament per la pròpia caiguda del sistema capitalista, crec jo, i per la pròpia caiguda d'ell com a persona, la vida no l'importarà i acabarà amb un procés cada vegada menor Va caient, va arribant fins a trobar-se amb el seu assassí, cara a cara, amb un final obert. No, Jaume? Jo crec que no acabaria bé. Al final té coses de rara. I les converses són molt complicades. Són difícils de saber. A vegades se't descoloca. No saps què estàs veient, no saps què estan parlant. Els sentiments no són directes. És fred entre ells i és fred amb tu. És que és complicat. De fet, és una pel·lícula que el fet de veure-la t'aporta coses que no pensaries tu pel teu compte. Tot el contrari, crec jo, del que has dit... De la que he comentat jo, no? Sí, vull dir que aquesta... Sí, és una mostra del patiment i del dolor, i que està molt ben fet, i el que deies tu, que fins i tot pot ser més o menys creïble, parlaves que el senyor Clint Eastwood havia tret més bé el punt aquest. En canvi, aquí no. Aquesta és d'aquelles pel·lícules que un va a veure-la i el sorprèn tot. Tot. I al principi, Tu has esmentat això de l'art brut, oi? Sí, realisme brut. I la veritat és que, sobretot, aquell que no sap què és això o què vol dir això, volem que el sorprendrem més. I la veritat, és impressionant, jo ja us ho vaig dir. Per això l'exemple d'American Psycho, recordes aquella sensació d'aquelles converses banals, oi que te'n recordes? La pel·lícula està molt ben feta en relació amb el llibre. I perdoneu, però poseu a costat aquestes converses i poseu al senyor Tarantino i les seves converses i no s'aguanten per al lloc. No, no, no, és cert. Jo tinc aquesta sensació ja des de fa bastant de temps. És clar, quan sorprens una cosa així, dius O bé, no sé, l'irlandesa aquesta que van estrenar aquest estiu també hi havia un component d'això. Després al final queden molt parades. O aquells dos que van allà a Bruixes, a Holanda també. Era una altra cosa, que també tenia això. Que és bastant diferent. És apocalíptic, però el que deies tu, hi ha una seqüència que tu has destacat, que també m'ha sorprès molt, que existeix en la pel·lícula, de Cosmòpolis, que posa al vell mig una icona impressionant de la cultura amb letres grosses. És que això anava a comentar-ho, perquè jo crec que aquí David Cronenberg no potser és una partida del llibre, i fa un esment molt concret. Hi ha un moment que està dins de la Sevalimusina on fa les seves necessitats, perquè aquest senyor pixa, aquest senyor al metge i parla de qualsevol cosa, em refereixo a negociar allà. Hi ha una persona que fa pinta de ser la seva corredora d'art o la persona encarregada de clar, perquè un senyor multimilionari ha d'invertir. I ell diu que vol ni més ni menys que la capella Rotko. Quan això dius, què és la Capella Rodco? I això ho empalmarem amb una cosa, amb el tema de l'exposició que avui parla, perquè ja va perfecte, de l'expressionisme abstracte que es fa aquí a la Fundació Miró a Barcelona. El Capella Rodco és l'obra més important de Marc Rodco. Marc Rodco és un senyor que seria com un dels més importants pintors abstractes del segle XX. i a Houston, en concret, va fer una capella amb 14 murals de color fosc negre, un edifici absolutament petitíssim, i la intenció era fer com una mena de capella cistina, però de l'abstracció. És un lloc en el qual l'important és que no hi ha cap afiliació amb la religió, simplement és un lloc místic per seure, mirar, envoltar-te, i jo no he vist, però he vist imatges, i realment no m'estranya, perquè és la grandesa de la pintura que se't cau a sobre, i a partir d'aquí situacions visuals molt estàtiques, molt marcades, i això és el que realment ell vol, perquè ell vol una cosa que és impossible, una cosa que l'estat americà no deixaria mai anar a la vida, és com un lloc de paral·linació d'aquella gent que és mística i, a la vegada, que és atea, però també pot buscar una certa religió o un cert concepte amb aquesta tranquil·litat. Molts investigadors i científics van allà a pensar. Imagina't què comporta aquest espai, no? Però bé... Molt bé, eh? Sí, no, però són coses que dius, ostres, no?, i l'explicació és prou correcta des de la pel·lícula. Però bé, això és potser més del llibre que no passa a l'altre. Això ve a compte d'una cosa molt concreta, i és que a partir del 24, des del dimecres passat, a la Fundació Miró i fins al 24 de febrer del 2013 hi ha una exposició que es diu Explosió, el llegat de Jackson Pollock a la Fundació Miró. Qui és Jackson Pollock? La pel·lícula d'Ed Harris, Pollock, ens ho explica molt i molt bé, a més ho fa perfecte esclavat físicament. Estem parlant d'una persona que inicialment té dos problemes bàsics. Un, el tema de la depressió, i l'altre costat, el tema de l'alcohol. Aquest senyor va inventar una forma de pintar basada en el que es diu l'action painting, que seria la pintura d'acció, que seria una forma de pintar. Ella, en comptes de fer la pintura de cavallet, estirava al terra els seus llenços, immensos, de gran importància, i ballava, em refereixo, amb el que serien com els pinzells, xorrejant i una mica gotejant, i creava una mena de sensació. La intenció era una qüestió purament mística, és a dir, aquestes expressions abstractes, que seria Marrotko, que seria aquest senyor, que podria ser més coneguts, Cliff Foresteel, Barnett Newman, hi ha una sèrie de gent que fa aquest tipus d'art i això és el que realment crida l'atenció en quant al plantejament. Però molts dels artistes posteriors van seguir aquesta línia. I aquesta línia va anar a faltes artistes, que és el que presenta la Fundació Millor. Sí que presenta tres o quatre quadres del senyor Polo, que aquests quadres que recordareu que són com caligrafies, perquè són coses fetes així, amb aixecada. Això es diu dripping, el fet d'aixecar la pintura, d'aixecar xorrets i que faig això. I això es veu. Però és que molts artistes posteriorment van extreure d'aquest misticisme, d'aquesta mena de religió, d'aquesta mena de sensació que donava tot unes formes de fer. Hi ha un senyor que es diu Sabumo Murakami, que va aplicar aquesta sensació de l'abstracció però va fer-ho amb el seu cos i el que va fer és agafar, per exemple, quinze o vint panells de cartró i els va trencar corrents, es diu passatge a l'obra. Llavors, el que ha deixat és la obra trencada, és a dir, No ell fent-ho, sinó la obra com a tal. Aquests cartrons trencats és l'exemple de l'abstracció, però fet amb el seu cos. Tal com Jackson Pollock ho feia, pintant, ballant sobre això. És una exposició complexa? Sí. És una exposició interessant? Moltíssim. Però a la vegada crec que ha de ser guiada, perquè crec que si no tens una base pot ser difícil. També hi ha la part humorística, Bruce Newman, Bruce Nauman, perdó, que és una altra persona, el que va fer és un vídeo que simplement pintava una habitació. Això per ell és expressionisme abstracte. Això és expressar-se de manera abstracta, però des d'un punt de vista humorístic. Pinta una habitació de vermell i ja està. Que guai, el que he fet. Però ben pintada, perquè així no no queda bé. I vermell encara menys. Potser el que menys importa és la gravació del vídeo, que és el que t'estan ensenyant, i dius, vale, i així moltes coses. Per tant, veieu-la, descobriu coses i val la pena. Tant l'exposició com la perillosa. Sí, però és molt complicat explicar qui és Polo amb quatre minuts, perquè realment donaria per molt més. Anem al teatre. Oleana Lourdes. Oleana és una obra de teatre que fan al Teatre Romea. Durarà del 6 d'octubre al 12 de desembre. I és una obra del David Mamen. Està dirigida pel David Selvas. i està interpretada per Ramon Madaula i la Carlota Olcina. És una obra molt recomanable, hi ha aquests dos únics intèrprets, i us comento una miqueta sobre què va. El Ramon Madaula fa d'un professor universitari, Aquell que diu que més que ensenyar, ell el que vol és provocar en els alumnes tota una sèrie de dubtes, de qüestions, etc. Sembla que vol sortir de l'ensenyament típic. I després hi ha l'alumne, és una alumna universitària que el té ell com a professor i que aquesta alumna ha suspès. I a aquesta alumna el que li interessa és aprovar. Llavors la obra va dels diàlegs i de les relacions que hi ha quan ella va allà i li reclama exactament què ha passat. Hi ha escenes molt bones perquè ell li comença comentant un treball que ella li ha donat i li diu això no està bé perquè tal i li comença a dir home però és que aquí m'has posat i m'hauries d'haver posat tal cosa i li diu és que jo no entenc el que m'estàs dient tu. No entenc, no? Llavors, al llarg de la obra, doncs, van passant tota una sèrie de fets amb el diàleg que van mantenint, no? I, realment, està parlant de moltes coses. Està parlant de la relació de poder que té la persona que sap per sobre de la que no sap, en aquest cas, del professor, per sobre de l'alumne. Que no sempre deu ser així, això. En allà, t'adones més al final? Està parlant de la relació que s'estableix entre ells fins i tot a nivell... No podíem dir a nivell sexual, a nivell intel·lectual, no? Perquè, clar, tota l'estona estan parlant i arriba un punt en què es coneixen com si es coneixin de tota la vida. Però no estem parlant d'un epic malió. No, no, no. No estem parlant d'això. I la obra és superinteressant perquè també ens parla del dret a un ensenyament que ha de tenir tothom, que ella ho reivindica molt al final, i acaba sortint també un tema, entre cometes, d'assetjament, perquè al llarg de l'obra es donen escenes una miqueta crues. Penso que és una obra superinteressant des del punt de vista del poder que pot tenir una persona sobre una altra, en aquest cas presenta el cas de jo sé tal cosa i tu no, per tant, entre cometes, està sotmesa al que jo dic, a la nota que jo et poso, i també fa una reflexió molt important sobre quins continguts hi ha dins d'una matèria. Perquè en aquest cas la noia li diu, escolti'm, una cosa dins de la matèria aquesta que tu ensenyes, per què ens fas llegir aquest llibre? No, és que aquests llibres són meus. I per què no llegim aquest i aquest? Fa una reflexió molt bona sobre el món de l'ensenyament. Jo la recomano molt. És una obra que dura una hora i vint minuts, que té tres talls, tres actes, i que tota l'estona estan els dos actors amb escena. La noia no la conec gaire, no sé si és una noia que... Jo tampoc la conec. Em vien dir que havia fet alguna cosa per la tele. Podria ser. I el Ramon Madaula jo el vaig trobar molt creïble, no sobreactuant, molt bé. I penso que és una bona obra per parlar de tots aquests temes, des del tema de l'ensenyament, el del poder. I que en parlarem d'aquí una estoneta, justament. quan els home ens parli del diccionari vintage, que saps que jo estic amb ganes que m'expliquis aquestes cosetes, com sempre. L'únic que hem d'aconseguir és que tothom s'interessi amb tu. Però jo crec que interessa a tothom recordar paraules antigues o que han picat una mica perdudes. Avui, la veritat és que m'ho he deixat, però és igual. No passa res, que jo me'n recordo de teves. Avui parlarem de yeie. Tu saps què és això? Una xica yeie. Després venia allò d'una iaia. I sobre això, precisament per això que dèiem de... Fins ara hem parlat gairebé d'apocalipsis i de coses que poden passar i de persones que viatgen el temps. Hi va haver algun moment que també m'ho deien. La sort que no m'hi podia identificar perquè jo no ballava. Normalment el ball era un signe clau perquè una iaia fos lleie o no. Llavors, penso que és molt encertat, una paraula que ja ha passat de moda, totalment, és vintage, vaja, vull dir. I que avui veuríem iaies i iaies, però que tenen una altra característica, oi? Jo crec que la característica que trobaríem seria bastant més intel·lectualitzada. És probable. La idea que tinc de les iaies i iaies d'abans, amb tots els meus respectes, també ho tenia a veure amb el que portaven de vestit. Deies que aquesta iaia és ller-ller amb el sentit que anava més moderna o anava més... Per mi era això. Si hem d'anar a buscar les arrels del que és un vestit ller-ller... Modernes no vol dir atractiva, precisament perquè anava com una patada. No, però estem parlant d'aquesta idea del que ve de les dones una miqueta així, aixecat de les puntetes, aquests vestidets curtets, ja una mica provocatius als anys 70, amb floretes i tal. És aquesta idea una miqueta entre hippie i una miqueta nyonyo, que dic jo, és aquesta barreja. I ja s'escoltava, però aquí s'escoltaven els círexs. És aquesta història, no? I si no, el Congratulations, la Cliff Richard, que ha tot molt divertit, o la la la de la Maciel, m'he millor dit, no? És aquesta línia que jo crec que realment és maca, no?, i de recordar. Això a Amèrica es va dir estil beatnik, beatnik. Vull dir, quan parlo de beatnik, és el mateix que ye-ye. Aquí o molt semblen, eh?, no és el mateix, però és aquesta idea. I crec que els beatniks a pícnic, mai millor dit, a pel·lícula, a pícnic... Oh, que bé! Exacte, vull dir... No fa gaire que la vaig veure. Aquesta forma de vestir, aquesta forma, això és el concepte ye-ye americà, eh? Vull dir, que cadascú va tenir el seu ye-yeisme, eh?, vull dir que no, que ja estàs impallat. Jo penso que moltes vegades ja era molt ridícul. Es veia persones que no se n'adonaven massa bé del que estaven traginant en aquells moments i lògicament et despertaven més aviat. Si veies el que jo veig... A la pel·lícula Pícnic ja és una introducció és que cada cosa està en el seu temps. I ajustar-se en el seu temps és molt important. A vegades m'he trobat que no podria passar sense allà. doncs sí que ho has transformat, això, en una necessitat vital i total. El cinema espanyol va tractar molt el Lluïé, moltíssim. La Monge, fins i tot. Ui, ui, ui, la Sorfitroen, la Sorfitroen i tot això. Aquelles músiques tan peculiars, no que sonaven i tal, i realment. I a Pícnic, justament, hi ha un moment en què ella fa aquell moviment de les mans, que és un ball molt concret, que mou, però clar, perquè eren balles molt acompassats i molt marques. musicals que ja ens anirien cap a altres mons. El que m'agrada de Picnic és que quan ballen ells dos no hi ha ni ball allà. És un estat harmoniós. Hi ha un ball ceremonial amb una càrrega sexual, eròtica per sota, magnífica. Bé, és que es tracta d'esta caixa. Llavors, clar, m'ha vingut a la memòria aquesta com a alguna altra que m'agrada. Jo crec que en aquests moments estem en una situació bastant diferent. Hi ha l'interès per una major part de persones, potser perquè jo també soc gran, no? Però veus que va dirigit a altres constants. Probablement el fet de viatjar turístic sí que seria el més tou, no? Però tampoc ridícul. L'altre interès és tenir que no hi ha edat per aprendre alguna cosa i crec que això és bo. Ja tenim una altra vintatge. Tenim tres minuts per la pell i la princesa. Un llibre del Sebastià al Zamora. Cal dir que el Sebastià al Zamora forma part d'un grup de no poetes que es diuen els imperables. És un grup de poetes, entre ells hi ha l'Hector Bofill i el Manuel Forcano. I la idea de reivindicar una literatura catalana, poesia sobretot, de qualitat, trencadora, vitalista, doncs aquest autor estaria dins d'aquests nou poetes. El llibre La pell i la princesa. A veure, és un llibre... Podríem dir... que té un punt de partida, ens hem de situar al segle XVI, a la praga del segle XVI. M'encanta Praga, perdona, és que ho tinc a dir. Ens parla d'un protagonista que es diu Pupa, i és un personatge en el qual és un esclau, quan arriba l'adolescència fuig, és esclau d'una família que el fan treballar, fuig i després se'n va a la praga aquesta i té una trobada amb uns gitanos, una trobada bastant surrealista perquè arriba allà i lluita i defensa uns gitanos i després li diuen que doncs. Això té un premi i és que s'aparellarà amb la noia més jove i verge del clan. Però després d'aquí, aquest personatge se'ns envà a l'Àustria, que us deia del segle XVI, i viu tot un conjunt d'aventures, de cavallers, s'enamora de la princesa, és amant de la mare, té dret a ser un amant... La mare de la princesa és una dona que ja té un pacte amb el seu marit, que és el rei, que també és bastant surrealista, en el qual pot tenir un amant que els escollella, que com a molt li pot durar un any. Després ha de canviar. Però ha estat més. És una obra bastant surrealista en el sentit que tu no saps quan estàs llegint, si el pupa és el narrador, si el narrador després no és el pupa, va canviant. Surten tres personatges femenins, la noia gitana, la Morela, després surt la princesa, que és la Maria, i surt una monja, la Concepció, que al final del llibre poden ser la mateixa persona. i fa aquest joc de personatges, val a dir que també recrea molt amb la guerra dels trenta anys que li agafa per allà i treu sang i fetxa, no? I és molt descriptiva. També hi ha unes escenes de sexe amb la primera noia, amb la gitana, i amb l'altra també bastant explícites, igual que la guerra, no? A pes i senyals, que li talla el coll i després li surt, tal. A veure, jo si hauria de catalogar el llibre, és un llibre que la història en si no té res de nou, però la manera d'escriure'l és superinteressant, perquè tu estàs llegint i no saps realment si això li està passant al pupa o al narrador. si està parlant al final de la morela o... Penso que és superinteressant en aquest sentit. Jo el recomano com a cosa així. És un llibre petitó i que penso que aquest senyor, Sebastià Alzamora, escriu molt bé, vindrà el dia 22 allà a Granollers i també perquè ve pel Club de Lectura i pensem fer-li tota una sèrie de preguntes. Però és un llibre recomanable. La pell i la princesa. Les hi faràs, les preguntes. Les hi farem. Els hi farem. Sí, perquè també tothom... Jo, quan estàvem comentant el llibre, tothom deia, però el pupa és el narrador. Qui és, no? En aquesta situació, si no, però està molt bé. A veure, la gent que li agraden els llibres que vol saber exactament es posarà nerviós. Però aquest que et va dir que vas com despistadillo, doncs val molt la pena. Perfecte. Jo volia esmentar, abans d'entrar en el tema, que estem en ple 15è Festival Internacional de Pallassos, concretament a Cornellà, i que això és internacional, ja ho diu la paraula, no? Exacte. I que venen uns pallassos que et cau la bala de molts... I que són molt interessants, eh? I tant que sí. És l'evolució de la pantomima i el mime, eh? És una gran evolució del teatre, eh? No oblidem això. El teatre clàssic. La setmana que ve, que ja... Ja tindré un programa, una referència, doncs la veritat us faré una explicació sobre el fet. Ja sé que això ho esteu escoltant pràcticament quan ja s'està acabant, això s'acaba el diumenge, però bé, hi sou a temps. Hi ha temps al diumenge per a estàdio, com a mínim. Avui tenim de fons escoltant les quatre sessions de Vivaldi. que no sigui dit que sonin aquí els violins. Que maco. És maco, és maco. Però un petit comentari així, molt molt ràpid, i és que tothom diu, les quatre estacions de Vivaldi, sí, és cert, però no són quatre, són dotze, no estacions, sinó que és il cimento dell'armonia e della invenzione, és a dir, els fonaments de l'armonia i de les invencions, número 1, opus 8. Per tant, és una part, aquestes quatre estacions, són quatre concerts en concret, amb el seu alegro, el seu largo i el seu alegro final, que estan vinculades amb altres, que seria la primavera, l'estiu, la tardor, l'hivern, però també la tempestat, el plaer, i n'hi ha més, fins a 12, que no ho direm ara. Això amb una curiositat que sabeu, vull dir que no són 4 estacions, que sí que són 4, però que pertany dins d'un gran conjunt, un gran treball de Vivaldi de 12 peces, que no són 4, sinó 12. Molt bé. i passem a parlar de l'educació, que estem tots una mica atabalats, tant pels retalls, als constats manifestacions que estan anant, aquest comentari que ha aparegut que l'estat espanyol és el primer país europeu amb fracàs escolar, i el senyor Huert, que jo és el que dic, mira, jo aquest senyor Huert que vol tan espanyolitzar els catalans que s'espanyolitzi el cognom primer, perquè clar, la V doble, baixa, vull dir, que es posi verd, No sé si aquest senyor és d'aquí. No tinc ni idea. Ni m'importa. A part d'això, però en refereixo que... No el vull conèixer. No, però al igual que l'Arrel Acadèmia Espanyola de la Lengua ha posat whisky amb G-U-I-S-Q-U-I, que això és terrorífic. Home, huert ha de ser... Word amb G-U-E-R-T, dic jo. I així serà més espanyol que ningú. La pretensió que té vols dir que la pretensió que té li correspon un nom correcte. Exacte, exacte. Això és anticonstitucional, aquest comentari. Ens va obrint camí, aquest senyor. Aquest senyor fot una trepitjada i sortim 30 més al carrer. És clar que sí. És que és veritat. No, però potser en aprendrà i llavors no en sortiran. Lourdes, tu que estàs dins de l'all, mai millor dit. Mai millor dit. Dóna'ns una opinió sobre el tema. Com està el Cotarro? Com està el Cotarro? A nivell de fracàs escolar, que és el que potser ha sortit i sempre surten estadístiques i això, a veure, clar, caldria concretar què s'entén per fracàs escolar. Ells tenen uns paràmetres a nivell sobretot d'instrumentals, de matemàtiques, de català, de castellà, etc. I a partir d'aquí, nosaltres ara hem passat unes proves a tercer d'ESO per saber quin nivell tenim respecte a la resta d'escoles, instituts de Catalunya, etc. Jo no diria que no hi ha fracàs escolar, però m'agradaria que no fos tan general el comentari. L'expressió. Sí que és cert que si comparem, per exemple, el sistema educatiu de l'ESO amb el sistema educatiu del BUP, quan hi havia BUP i quan hi havia FAP, hi ha nanos, o sigui, el nivell és més baix, és més baix a nivell de l'ESO. Hi ha nanos amb fracàs escolar? Sí. Però el fracàs escolar sempre s'ha d'abordar amb molta cura, perquè hi ha molts motius pels quals un nano té un fracàs escolar. A nivell general, jo penso que el sistema, a part dels problemes que tingui cada nano i que pugui fer-lo fracassar a nivell psicològic, el sistema educatiu és un sistema molt encarcarat. Completament encarcarat. Si no entres dins dels paràmetres d'aquest sistema educatiu, pots ser una persona amb fracàs escolar. Què vol dir això? Vol dir que si tu no entres pel raser de provar els exàmens, de fer això i fer allò, i tu, potser ets una persona que tens moltes qualitats, m'ho estic inventant, dibuixant, però a l'hora d'escoltar i a l'hora de fer matemàtiques, no hi entres, quedes fora del sistema. És un sistema molt encarcarat. Llavors dius, home, no el fem tan encarcarat. Podríem fer-ho? Què falta? Lo de sempre. Recursos. recursos, perquè nosaltres podíem fer, en lloc de tenir aquest sistema carcarant, nosaltres podíem tenir, com tenen escoles privades d'aquestes de molt renom, uns centres d'interès, en el cas que els nanos treballessin 16 persones en un centre d'interès i tal. Què està passant? Completament al revés. Nosaltres tenim més alumnes per aula i els recursos ens els estan retallant. Llavors, jo no vull dir que el fracàs escolar vingui només per això, Però sí que m'agradaria que quan es parlés de fracàs escolar es pensés amb tot això que he dit, però a més a més amb tota una sèrie de idiosincràcies personals que tenen els alumnes per x motius socials, de situacions familiars, etcètera, etcètera, que també Això influeix molt en el fracàs escolar. El comentari és estadístic i això va sortir, no ho recordo exactament, però és un estudi realitzat arreu d'Europa. És el que diem, no? És fred, és distant, estem parlant d'unes dades que no tenen a veure amb el cas concret d'aquesta persona. I a partir d'aquí em va semblar, com tu dius, molt salvatge, perquè jo estic estudiant, acabant d'estudiar fons d'estudis i veus gent que surt recent de l'institut, i veus que és gent molt vàlida. És el que diem, aquesta sensació de vegades de generalitzar, com tu dius molt bé, crec que el que s'ha d'evitar des de les altes instàncies, i tornem a buscar no el ministre, sinó qui ha d'adonar les comunicacions, que vigili el que diu. Perquè és que hi ha una sensació que van deixant la informació en plan bèstia i no se n'adonen del mal que poden fer Hi ha altres estudiants que diuen que si aquí fracassa també fracassaré jo o jo soc un desastre. A sobre, tal com està la situació econòmica, que la gent ha de sortir a fora a intentar acabar els seus estudis o simplement aplicar-los. Estem entrant en una mena de voràgine que no sé per on patarà, però és que... M'interessa molt aquesta mecànica que tu has explicat. Entres per l'adreçador i ja està. Ho tens tot bastant bé. Però malgrat això, pot haver-hi unes mancances clares amb determinades persones i lògicament serà un fracassat sí o sí. Jo recordo que era ben petitó. I ves per on, doncs me'n recordo molt bé d'això, perquè és d'aquelles primeres decisions que prens i que lògicament, per l'edat que les vaig prendre, doncs no, era fàcil. M'adonava que era dels últims de la classe, no seguia, vull dir, en fi, saps allò que no... eh? Sí, que no anava prou bé. I automàticament, doncs dic, doncs això ho haig de canviar, no? I prenc la decisió i dic, doncs, a estudiar, no? L'únic concepte que se'm va passar pel cap a mi va ser aprendre'm de memòria tot el que estudiava. No fallava. Encara que no ho interpreteix era igual. Jo m'ho aprenia de memòria, ho deia fins i tot oralment i vaig arribar a ser el primer de la classe. Però jo no era molt conscient que això era una limitació, perquè jo no entenia el que estava dient. Ho sabia de memòria, però no ho entenia. Estaríem parlant d'això també, suposo. sabies la limitació que tenies i posaves solució. A l'edat que tenia era difícil que pogués fer alguna cosa més. Si allò anava bé i abans anava fatal, lògicament seguia aquell ritme. El que sí té a veure, ara estava pensant... Ens trobem amb dues situacions. Estareu d'acord, amb una manca d'esforç per part de l'alumnat, costa esforçar-se. I per altra banda aquesta desmotivació també, desmotivació dels alumnes, desmotivació i manca d'esforç. La motivació a nivell de matèries els costa molt. Nosaltres intentem, i suposo que ens falta molt, que les matèries tinguin una certa motivació, no siguin avorrides, tinguin unes metodologies diferents, atractives, però aquesta desmotivació i la manca d'esforç de dir ara no a tots, No estic generalitzant, si no estem parlant d'aquesta gent que potser li costa i tot això. També hi ha com que arriben amb una sensació que no cal esforçar-se massa. Es busca una miqueta la solució fora, no? Perquè això no m'agrada. Exacte. És que les tecnologies actuals són molt llamineres, són molt divertides i tot el que no sigui una bona PlayStation, que no sigui un iPad que puguis jugar un joc i tal, tot el que és l'altre és avorrit, la matemàtica és avorrida, el llegir és avorrit, perquè l'altre és molt dinàmic, és visual, és a tele, aplicada amb un telèfon mòbil, amb qualsevol cosa que es mou, no? I això jo crec que fa mal. I un comentari molt ràpid, per exemple, jo a la universitat m'he adonat que, per exemple, hi ha cinc o sis nois, un grup, diguem-ne, de la vagància, d'un percentatge de l'agenda de tothom, Hi ha cinc o sis que no estan fent res amb els ordinadors personals, estan mirant el Facebook, el Twitter, les seves històries, i un pren notes, un pren apunts, i s'ho van passant. Un pren un, l'altre pren l'altre, i es passen els apunts. I els altres, a classe, sí que estan escoltant el que diu el profe, però això a la universitat, i després estan jugant a l'ordinador i fent tonteries. Això he vist, i això és habitual. És un exemple. d'aquesta vagància que parlàvem de no tothom, que hi ha gent que porta el sordinador als seus apunts i ho porta perfecte i és la rèpera, però hi ha molta gent que no sap superar-se. Vols dir alguna cosa del senyor Huert de l'espanyolisme? És que jo estic molt indignat amb aquest tema, però és que no tenim gaire temps per recordar-nos d'elements De tota manera penso que això està dins un context perquè nosaltres tinguem una capacitat de tenir determinades persones i és la manera a vegades de fer-nos sentir una mica superiors i que puguem superar la nostra petitesa. I penso que aquestes icones no tenen més importància. El pes fort és que no es penedeix de res del que ha dit. Això és el més fort. I, a més, l'altre dia deia que les manifestacions, que la gent es manifesti al carrer, dona igual. És que tant se'n fa. No és que no pugui fer res, és que no farà res. Clar, això és un polític? Estan escoltant la gent que surt al carrer... Clar, comparar això... Què és això? Mira, però fixa-t'hi. Però si tu compares això amb el que ha passat amb l'entomada que ha fet el partit de Comergència i Unió, amb l'entomada que ha fet d'agafar aquest 11 de setembre i la seva manifestació, clar, és el contrast, és que a veure, jo el que crec és que en aquest sentit difícilment qui ha vist diferents batalletes pot sorprendre del que digui l'un o l'altre. És part d'un guió que en definitiva és part del final unes eleccions i punt. I tant, un guió que assegurem la propera setmana i aquí a la Babilònia, al riu d'Esvern, A continuació us oferim la repetició del programa Emma de Música, emès dilluns passat. Emma de Música. Un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Hola, molt bona nit. Com podeu escoltar aquesta veu fantàstica, és fruit del temps, perquè les calors, els freds, els aires i així estem. i som humans i agafem aquestes cosetes. Avui el Marc, que no, com que està a la part tècnica no li passa, però una servidora que està aquí davant vostra, doncs sí, s'ha dut una ajuda. Avui compartirem aquesta hora també i com sempre sabeu que comencem amb la veu del poeta