Babilònia del 9/2/2017

Comencem un dijous més, un dijous 9 de febrer de l'any 2017, aquesta edició de la Bilonia com sempre dins de l'àmbit de la cultura, de la mitja de la música, del teatre, del cinema, de tot, del sexe, no, del sexe. Ah, perdó, ja m'he alterat i ha començat malament, no? No pot ser, no pot ser això. Rosa, controla'm, eh? Que està la cosa molt bona. Ai, senyor, vinga, que em dones feina. És que ve d'una lliçó d'art i escoltar-la. Clar, sabia la de quadres que han estat veient allà, era de obres, escoltures, eh? Ai, filla, avui ha acabat el cap. Quin període, quin període esteu mirant ara? Avui, tu què? Avui veient l'Arnubó, l'Arnubó a França, la part de Nancy, l'escola de Nancy. Avui hem vist mobles, xerros de vidre, vidres... Ah, m'he alterat això, no ho sé. Sí, és maco, està bé, no és maco, és maco, eh, faig prou bé, vull dir, que és molt xulo, és molt... És diferent, el que fins ara hem vist, que sé molta escultura, la que dius és molta pintura, i aquesta vegada he mirat una mica per les que es diuen arts de l'objecte o arts aplicades. Molt bé, però ja algun dia farem algun comentari sobre aquestes coses. Jo penso que l'hauríeu de fer cada setmana, eh? Cada setmana, bueno, és hora i mitja, eh? De classe, per tant, veuríem que ens ho mengem. Ja tenim el programa fet, mira, ja no cal que vinguem nosaltres. Ja, ja, ja, ja, ja. No escoltem des de casa. No escoltem des de casa tranquil·lament, allà, a sopar. Oh, ja n'hi ha que ho fan, això, ja. Agocentrisme, agocentrisme. Va menjant i et quedes... Amb aquest matí per allò, o no? M'agendem molta veravidad, de ser còmodes. Clar, clar, clar. Molt bé, doncs avui començarem parlant de música, de música clàssica. La Rosa ha estat a l'auditori, desgaudint d'una de les parts del Festival Mozart, ens explicarà quina espera s'ha pogut escoltar. M'escoltarem de fons, de sinfonia número 40, alguna coseta, algun detallet. Parlem de l'Esgolla, evidentment, ha estat novetat. Novetat ha estat actualitat fa quatre dies, el dia menjant a nit, exactament, que parlarem de forma puntual de l'home de les mil cares, de TimeCout, i de la propera pell, que hem pogut veure els companys, i que una mica nosaltres també comentarem. Parlem també d'Alla, que estem parlant de cinema, de l'El, amb l'Isabel Ipert, estàvem pronunciats, Rosa. Sí, ja, molt bé. Fantàstic. I després, parlaré. Jo amb el Cesc Ustallà, llançat, llançat. Jo amb el Francesc, i jo ja... Vull dir, em refereixo que ja, com estic fent l'art nouveau, pronuncio ja per sistema, clar, clar. Ho anem millorant. Lo que fa pronunciador de Google, eh? I tant. Bé, doncs, s'ha criat parlant de cinema, parlarem de la ciutat de les estrelles, que hem de descobrir que és L.I.L.L. Això de l'L.L.L. Allò que parlàvem, no ho explicarem després, què vol dir. També, sí. I múltiple. Fone por, això, Jaume, ja m'ho explicaràs després. No, però no t'anava a ser pas. No, vale, vale. Poda de por, perquè em sembla que és una bona... Bueno, és el retorn del Xemalan, com diumana, o què? Bueno, ja comentarem. Sí, ja què opina que sí. Sí, digues, digues. Ja volem. No, és que ja. Fantàstic. Estic ara encara per altres coses, i no, em concentri aquí, oi? I a última hora, parlarem amb el Nacho, que arribarà d'aquí una estoneta, parlarem de Comanxeria, una pel·lícula que promet moltíssim, un altre western, un altre reviso del western, doncs, clàssic, però amb uns altres reminiscències, i també es parla d'una exposició de figures fetes... D'autors, sí. A veure, què passa, no? I també... I el Xemalan es parlarà també de l'origen i la fi, i tot confluent a l'horitzó, algo així, com de poemes, eh? Sí, són els poemes de Carlos Duarte. O sigui, acabarem parlant amb poemes o comencem amb poemes? Què vols fer? Jo començaré amb el poem, i després diré qui és aquest senyor. Vinga, doncs, comencem, i després a Rosa es parlarà de l'auditori. Ah, sí, poder començar amb el poem. Vinga, va. Ja, sí, els poemes es diuen, que vaig de llum, que és un diàleg de la brava, de la pintora, Maria Alguera, i el que pròpiament dona el títol, el volum de textos, que el poeta, després ja parlaré de qui és, en Carlos Duarte, i tal. Bé, comencem amb els poemes, doncs, ahir. Que cada múscul senti la joia de la plenitud, el coll de l'aigua, l'abraçada del vent, la terra collidora entreteixint els cossos. Pararem la mà, i de l'aire es despendran les gotes de la llum, en què ens endrem el tacte, i direm, com en una pregària, el nom de cada absència, de cada llàgrima de foc. Llavors, en veu una altra, dinarguem entre somnis, per les paraules i els colors, i els preguntem, qui som? Mai no responen. Només desdeixen fer, i ens mirem de raull. Duarte, en fi, es desprendre l'angoixa, existencial, i celebra el misteri, l'origen de la fi de la vida, que conflueixen, com un tot, en l'horitzó del cel i del mar. Tot és a l'è i llavor, i cerca el seu nom en el silenci. Ebris de solitud, despesos del que havíem analat, sentim el mar dins nostre. En definitiva, és una cosa molt... Molt veritat. Molt bo. Jo penso que sí, he llegit algunes coses ja d'ell. Carles Duarte, no? És que vaig tenir la sort, del dir-ho, de coincidir amb ell, amb una qüestió de fundacions i tal, i se'n va fer entrenyable, molt apel·latent, definitiva, molt respetuosa amb les persones com s'ha de ser. Ell va néixer el 1959, és un personatge públic en el camp de la política cultural, un home de consens, d'aquells que, més enllà del seu posicionament ideològic, forma part de la segona generació de convergència democràtica, la d'Artur Mas, per entendre, sempre, amb tres ponts, des de molts diversos càrrecs institucionals, tant en el camp de govern mental com en l'associatiu esdevingut, una figura respectada i volguda. M'ha semblat que de tant en tant s'ha de fer això, com un respecte, perquè el poema és una cosa tan senzilla que et ve a la mà, els recites, te'n fas càrrec, i llavors explica això bé d'aquest. Clar, però això va molt bé, perquè es poemes, a vegades, és una mica abandonat, sempre pensem amb les novel·les més aviat, i ho expliquen un poema i dius quina cosa més. Quina manera d'acordinar paraules. Doncs ara, un segon, rosa, un segon. Que escoltem una coseta per aquí. Bueno, bueno, bueno. Això és més conegut. I molt anunciat també. És molt música d'anunci. Doncs una mica us tenim una pista del que ara dos arroses ens parlarà. Estem parlant de Mosser, oi que sí? Estem parlant de l'Auditori. L'Auditori, cap de la setmana passada que vam fer el Festival Mozart, de tres sinfonies, de les tres últimes que va composar quan ell ja estava no gran, perquè és que el Mosser va morir en tant de cinc anys. Sí, sí, sí. Cada un i dos ara dius aquesta edat i dius no pot ser, no? Tot el que va fer aquest home. Doncs era de fet, va ser un emplodigi. De fet, ja ell va néixer a Salzburg, i ja des del principi que estava composant, doncs això, sinfonies i grans obres, ell els 19 anys estava... bueno, ja tenia una miqueta esgotades, les tres transgires que ell havia fet com en emplodigi, clar i bona edat, que ja no ets un nen. Ja s'ha passat a considerar-te un adult, no? I llavors ja es troba que aquesta ciutat se li fa petita d'alguna manera i ja vol marxar cap a Viena. Llavors és no tan una miqueta també de canvi. A Viena ell ja té aquí més possibilitats d'expressar com més coses i amb més grandiositat, no? Ell treballa, clar, abans era així, es treballava normalment per les grans, i aquest era qui no li encarregava les obres, no? En aquest cas ell tenia, bueno, d'acord, treballava per l'arquivista Colloredo, i arriba un moment que ell ja va trencar també amb aquesta manera de ser tan encossetada i tant sempre, al gust del patron o del client carregat, del que paga, i llavors ell trenca amb l'arquivista Colloredo i s'estableix allà a Viena, però hi ha com a música independent. Això era molt arriscat, també, per l'època, perquè ningú és que, o l'acord, o l'església, no hi hagués ningú que pogués pagar, no? Doncs això va ser molt arriscat, però ja va, és quan ell va estar ja com amb un soburvi, va escriure aquestes tres sinfonies, que és la número 39, 40 i 41, i que de fet ja van ser les últimes que ell va composar. Clar, llavors el que van fer a l'auditori era, hi havia un programa, pregraditoris fa els divendres, els dissabte i el idiomenja, i llavors cada dia es feia una de les sinfonies, un primer programa, que era el Rapta del Serrajo, en aquest cas, després el concert previu l'Orquestra, el número 3, en sol major, i llavors la segona part del concert ja era una de les tres sinfonies, però tot és motxa, ja veieu que totes són obres de motxa. A més va ser molt interessant aquesta vegada, perquè el dissabte hi ha molts dies que fan uns comentaris previs, és com una xerrada, uns comentaris previs, i aquest dia estava molt bé perquè va venir el director de l'Orquestra, el holandès, però el nom és l'únic, era el director convidat, alguna vegada ja ha estat, també l'havien vist, l'havien tingut al plaer de Sant... bueno, de veure'l i de gaudir d'aquesta música, Jean-Willem de Briand, a més, molt simpàtic, molt simpàtic, molt trempat, molt divertit, allà hi van fer endavant de vista entre català, castellà, anglès, francès, italià, bastant bé. Basta molt bé, bastant molt bé, no? No, que és un gran coneixedor d'en Mozart, penseu que és un repte, assajar tres sinfonies, no repetien el programa cada dia, que era la segona part, era diferent, llavors assajar les tres sinfonies té l'únic, i que surti bé. Allà, llavors, l'entrevista de la feia el David Puertas, que a vegades ens oblidem dels que fan l'entrevista, que és moltes vegades que hi fa també els comentaris en el programa La mà, que ens donen, doncs bé, el repte del Serrajo és la primera, que és l'opertura, de fet, és una òpera, que és la que compta amb l'opertura turca, aquella que té com... després més endavant va fer també la marxa turca, molt cert, que és aquella que recorda una miqueta les marxes militars turques, amb el platereig, el bombo, el triangle, una miqueta, aquesta marxa així, que es feia una mica sí, sí, amb rítmica, però marcial, que feia una miqueta de por, un fosc, no? Després el concert va ser també molt maco, el concert per a Violí i Orquestra, amb un solista, que és el Juliano Carmiñola, un jove, com deien, un jove de 65 anys, però també molt bé, també un virtuós del Violí, un concert també molt xulo. I de les tres l'única cosa que us comento així, com a curiositat, quan comenten aquestes tres sinfonies, que el Mozart va escriure ja a l'última etapa de la seva vida, de fet la idea era una miqueta que després s'haguessin estat òperes, com les obertures d'una òpera, no? De fet era, per exemple, el número 40 durava 35 minuts només, escurteta, pot ser perfectament una obertura d'una òpera. Doncs sembla ser, que si hi ha una miqueta, la idea de que el Mozart la va escriure com si fos com una trilogia, una trilogia masonica. Llavors, el número 39 seria, o representaria, la petició d'admissió en el procés iniciàtic, i especialment l'exultació entusiàstica en empendre un nou camí espiritual. La número 40 seria, o ja s'obriria, el pou dels dubtes, les angoixes, o aprensió inherents al procés d'iniciació. I la número 40 s'espendria el triomf final. Sigui cert o no? Aquesta hipòtesi està creïssim, que es poden escoltar les sinfonies per separat, independentment, són autònomes totalment, però això sí, que tenen totes, estan impregnades, que són sinfonies clàssiques, i d'aquest esperit de ser una obertura, de què ara fer després posar això una òpera. Has dit la masoneria, o sigui, la primera, has dit que era com quan t'introduessis. La segona, la consolidació... La segona seria més aviat els dubtes, o les angoixes que et pot crear abans d'allà formar part. I la tercera seria la conformitat? Sí, d'alguna manera, sí, seria això. I és el triomf final, conforme ja s'ha entrat, ja formes part de allò que tu volies, i et sents bé allà. Molt bé, aquesta cosa. Sí, mira, és una interpretació que donàvem. Per això de vegades és interessant també mirar i consultar els programes demà, que l'editori això ho tenen molt bé, perquè a més, dies abans del concert, tenen penjat a la web, i val molt la pena. A més, és una experiència... Jo sempre dic que és una experiència chulíssima a l'editori. És meravellosa, tant en quan, jo que dius, un bon concert d'aquestes característiques, a més, el so que té allò. És meravellosa. Sí, dos vegades he estat a l'editori, em sembla, i Valpaló de Música, un parell de vegades, el 3 també, a nivell, això, també, a sobre de la música sona com vol, eh? Sí, però una vegada vaig anant bé. Sí, molt maco. Qui hi havia? Aquell dia no m'ho recordo. Sí, ja no m'ho recordo tan poc, perquè clar... Era, va ser, va venir Corals, em pensava que era la polifònica de Puigdreig, i n'hi havia més, el Orfeo també, el Orfeo, la secció infantil, el cor infantil de l'Orfeo també, i una més, hi havia 3 Corals, però estava tot en l'escenari, ple de músics i de Corals, va ser... Quina meravellosa. A més, quan es barreja... A mi m'agrada molt, quan venen els corals, les chorals, així m'encanta, m'encanta. Molt bé. Molt bé, doncs sí. Bueno, farem una cosa, si voleu re, ja que com no tenim res més de musiqueta, doncs, si us sembla, posarem re, dos minutets, de l'alegro assai, de l'últim apartat d'aquesta sinfonia número 40. Sí, que té 4 temps, llavors l'últim temps. Exacte, l'últim és que és el més dinàmic i el més canyero, doncs així ens acomiadem d'això, i pot ser a parlar de... A l'alegro assai. Molt bé. Doncs vinga, re, dos minutets, tornem. Molt bé. Molt bé. A mi el que sempre m'ha frapat de mos, ara és aquesta vida, que tenen les seves obres. Aquesta força, aquesta vitalitat. Aquesta manera, com han cavalcades les notes, d'una manera tan meravellosa, avui diria, és que tenia aquesta capacitat, era increïble. Un prodigis, això, és una persona... A la pel·lícula Madeus, el senyor Salguerio demostrava bastant bé, això, no? Que sembla que la pel·lícula se'n va pels seus cantons, que no eren veritables ben bé, però... No, però bé, no. T'ha posat tot el dia rient aquell nano, però bé... Sí. Tenia tan famós. Doncs parlem de cinema, Rosa, una mica parlem dels premis, dels cerimònies, de com ha començat. Tu vas sobre el cerimònia, la veu veure, vosaltres... Sí, jo vaig sobre un trosset, no del tot, perquè la fan també a unes hores, que ja, com que has de treballar el dia següent, mira, que en defesos mos curritos. Sí, sí, sí. No l'acabes de veure del tot, una mica, no sé, però s'ha dit tant. No, però en aquest cas tampoc ha sigut ser ben pesat. No, no, no, jo ho deia per l'hora més que res, perquè són molts premis, i se'ls ha de presentar els tres candidats, i després els esquets que fan, en aquest cas, el Dani Rovira, que per tercera inconsecutiu va ser el presentador, va ser bé, va estar bé, va estar força... força agradable, va ser maco, va ser correcte, amb alguna coseta, però bé, ja tenen molt guanyat i a tot, ja tenen un prestigi, ja saben que... El veredà molt que estigués aquella orquestra, que era l'orquestra de les pel·lícules, i que també era molt bé, perquè quan trigaven el minut coà màxim, es començaven a tocar, com si fos un rellotge. Pamp, pamp, pamp, pamp, pamp, pamp, pamp, i al final, pamp, pamp, pamp, que llavors no podies parlar perquè tenia l'orquestra al costat, llavors clar, els que parlaven s'atabalaven, i llavors havien de tallar. Això va ser molt dinàmic, van acabar l'1 en punt, però jo vaig veure, al principi ho vaig veure, però... I va ser fins al clavat, vull dir, que van fer-ho, perquè amb això van controlar-ho molt. Per això no es va fer tan pesada dins del que podia ser pesat. Vull dir que a més aquest any ho hem fet molt bé. Vull dir que va fer això molt bé. Bé, doncs comentem una mica els guanyadors, la gran guanyadora... Sí, la gran guanyadora, una altra vegada era Invasoares. Exacte, dos per dos vegades. És curiós, l'actiu protagonista era actiu de repartiment. I de repartiment. Jo crec que és bonic. Ja ja s'havien dut també el Gaudí, no? És clar, és que jo crec que van voler... Tenien un compte pendent amb l'Invasoares, perquè des del perro de l'Hortelano no li van donar cap premi a l'Invasoares. A ell la passaven per la televisió. Exacte, igual era clar. És a dir, no li van donar res. Amb aquesta noia portada al cinema espanyol, tot sigui dit, i es veu que es volien ressarguir. Ara l'agafem i li donem tot d'una darrere a l'altra, no? Potser s'ha sigut, també t'ho ha sigut. T'ho has comentat, que pots comentar si vols? Jo l'he vista, precisament. Jo no sabia, jo l'he vist abans. No sé què t'hi guanyaria o no. Comenta-lo, si anem parlant de pel·lícules als Goya i anem comentant cosetes. A veure, està bé. I s'aquí la cuesta, i en aquest cas també amb l'Isma. Sí, no sé com es jove ara. Ismael, sí, no sé què. Ara ho diem. A veure, la idea està bé. La idea està bé. Jo em recordava una miqueta aquella pel·lícula que em va dir a la Jennifer Lopez, que ella també perta el seu fill, i després apareix el nano al cap de... no sé, d'uns anys també. I ella, ostres, al principi molt il·lusionada, que dieu, val, és el meu nen. Però després desconfio. I després clar, desconfio perquè diu que és raro, que no és, perquè n'hi ha coses que tu com ara usatges. Suposo que és una miqueta la idea que hi està. El nen t'apareix. Una mare que perta una criatura està tota la vida esperant que torni, amb aquella esperança. En aquest cas el nen li torna, que és l'Àlex Moner. L'Àlex Moner ho fa molt bé. L'està allà amb un centre francès. Amb un centre... amb una residència per nens. Un centre de cogida, que estava a França. Ah, vale, no, no, això no sabia. No, no, no. És clar, no, perquè, bueno, se suposa que ell es va perdre, va haver-hi un accident, el pare va morir, el nano va desaparèixer, en vuit anys, i ara han passat vuit anys pràcticament. És a dir, que el nano té uns 16 anys. I el centre, el educador del centre, es veu que han aconseguit una mica confrontar les dades d'anar-nos desapareguts a la zona aquella del Pirineu. Ah, un accident. Sí, amb aquest accident, amb aquest nano i per l'edat i tal. I, bueno, sembla que sí que tot quadra. I això és el que sí que... A la presència d'aquest educador, el Michel, és el que sí que et fa pensar que, ostres, a veure, alguna cosa, segur que ho han confrontat i que s'han assegurat, no, abans de posar amb una criatura amb la mare, no? Ostres, perquè, si no, m'imagina emocionalment també quinxar, no? El que insinues és que podria ser per interès, no? El nano té una amnèsia, clar. O sigui, tota l'estona de la pel·lícula juga amb això. Serà, realment, aquest nano que va desaparèixer fa vuit anys, i no se'n recorda de res, i després sempre sé que sí que se'n recorda de coses. D'acorda, perquè ha vist retalls de diaris o perquè algú, al cosí o a la teva, està explicant coses, i ell aprofita aquesta informació després se l'explica la mare, perquè se la vol guanyar. Clar, aquest dubte tal genera, tal crea, aquest dubte. Aquesta desconfiança. Però, per insisteixo, al final sí, no, sí, al final queda clar. Ah, vale, vale, vale, vale. No ho diré, però sí que queda clar. Que tampoc no t'acabes de creure, però sí que vol deixar clar. En cap, i que al final dius, clar, si la mare té això i el fill té això, doncs sí que ha de ser mare fill, no? Però, bueno, vull dir, queda una miqueta, jo no l'haig acabat de veure rodona, no? Saps allò? El 100%, una pel·lícula de 10? No, ho sento molt, però no. És que això aquest any ha passat amb les pel·lícules dels Goya, 7 i mig, un buit i d'en llarg, perquè ens tornem més exigents, i volem unes històries més consistent. Jo aquest any... Però, com que es queda, una miqueta a les besaroles, no? No acaba de desenvolupar l'indent. Jo el que penso... O vol tractar molts temes, tu l'has vist? No, però vull dir, de la manera que et expliques i que coneixeu en la qüestió com coneixem, jo crec que aquest senyal que proposo són preguntes, i el cap i a la fi, que tu te cantis a favor o en contra, o ja m'està bé, el cap i a la fi el nen ha trobat una mare, que és el que li convé en lloc que està molt allà... O sigui, hi ha lloc de la conveniència, crec. La necessitat de mar, de cimà, de ser amat... I això és un tema... delicat, clar. D'entrada és el tema principal, però és que hi ha un altre molt important també, que és la relació que hi havia abans que el nen es desaparegués. Això és molt important, eh? Entre mare i ell. Entre mare i ell, i amb el pare. Ojo, amb el pare. Perquè si ho voleu veure a la pel·lícula, és molt interessant. La relació que no es veu, ja hem de reconstruir aquella relació de memòria, o... Quina relació hi havia? Era una llar ideal? O no era tan ideal? D'entrada, tots partim de la idea que era una llar ideal, i que el nen tornarà a una llar... perfecta, com una seda, i, ojo, que hi havia allà. I què es trobarà o què es pot trobar? No va ser gaire anomenada, però els gaudissi, i va ser la gran perdadora. La pròpia pel·lícula, una de les grans perdadores, perquè és que s'ha de guanyar la Emma Suárez com a millor actriu, res més, perquè aquí com a mínim, no? Però, bueno... El paper era Emma Suárez, està molt bé, ho fa bé, però ve com rodar, és que li surtes puntant, és que tu creus, que dius... I el que està molt és una escena molt maca, aquella escena per mi és brutal, res només de mirades, de jocs de mirades, amb un ball que es fa, però hi ha tot això que passa al Pirineu, amb una zona així amb neu, amb cabanes i tal, que la gent té com a distracció de sortir a caçar, a caçar animals, com la casa, i un cop a l'any es veu que fan la festa, de la casa, a veure qui ha guanyat més, m'ha sentit aquí, dels caçadors ha caçat més peces, i fan un ball, i no sé què, doncs, amb aquell ball, que és super senzillet, però està molt bé, les mirades que hi ha entre ella, la mare, el fill, els dos nanos que ja són amics, el cosí, la novia del cosí, com ella es relaciona, aquella complicitat ja que n'hi ha, i com s'ho miren tot, el Michel, l'educador francès, i el cunyat d'ella, que és el personatge de l'Eduard, del... Ara ho diré. És igual. Ja ho diré. Allò és perquè és un altre paper que és molt interessant, el Sergi López. El Sergi López també té la, aquí no hi ha un dominar, seguim comentant més pel·lícules, perquè són unes quantes, amb aquest cas, el premi de la millor actriu va ser per Julieta, i l'enquanta més d'una vegada, és única valia a la pena, sincerament, des del meu punt de vista, a nivell de pel·lícula, de l'Almodóvar, ella està molt bé, l'altra a mi em va semblar repetitiu i avorrit també. La millor acta és el Roberto Alamo, que dius-nos perdona, una pel·lícula que em sembla que no hem pogut veure a nosaltres, un paper és molt cru, molt directe, molt salvatge, fent de policia i tal. I, en aquest cas, el que sabia millor director, el Ballon, amb tota la retaïla de premis, d'afectes visuals i aquestes coses, que això ja se'ls mereixia i el que faci falta, i millor muntatge, i millor... I la millor pel·lícula, tardé per a l'aire, perfecte, és el que deia que jo volia que fos tardé per a l'aire, l'aguanyadora i menys mal, perquè aquí sí que el rol ha d'haver-lo, va guanyar millor direcció ovell, va guanyar, no me'n recordo, i aquest al cas. Ah, bueno, sí, va guanyar, hola, Nacho. Hola, hola. Tota l'estona, però no m'ho he vist. Ah, vale, vale. M'he fet invisible. Ah, molt bé. He estat una hora tirada autopista, i m'ho expliqueu perquè... Aquestes coses passen. Però estàvem parlant que estem molt contents perquè el millor actor secundari va ser el Manuel Soló, a la tardé per a l'aire, d'aquell paper... Molt bé, allò que vam parlar... Allò és magnífic, aquest trosset és bestial, el que fa aquest nou, i li han donat el goia, menys mal, que cada vegada tenim més coherència amb aquestes entregues. I ja parlant al cas, tu vas comentar alguna cosa més rosa, un premi així més interessant... No, era més o menys un previst. Jo vull parlar molt ràpidament d'una pel·lícula que comentaré molt ràpida, faré així res, d'aquesta manera, que és l'ombre de les mil cares que tenia bastant tremendament nominada i va guanyar el millor actor, Carlos Santos, que és el que fa de Luis Rodán, que s'ho mereix. Ja està, és com siguin. Fa molt bé aquest home i tal, però és la que em res més emporta, aquesta pel·lícula. És d'Alberto Rodríguez, el que va fer la isla mínima. És que, clar, s'ho han portat tot el monstruo. El monstruo i tal monstruo, tres dades tardes d'ahir... Clar, no queda molt per... No queda res aquí. La Sílvia Pérez Cruz també, la millor canció original. Oi, però és que aquesta cançó és meravellosa, i és que ella es mereixia la millor actriu. Cerca de casa, veieu aquesta pel·lícula com podeu. És que és meravellós el que fa aquesta noia. Sí, no, no ho sé, la veurem, la veurem. És que ho fa molt bé. És una altra vegada perigua petita amb aquelles coses de ball per allà al mig. I llavors, això del nombre de les mil cares, i clar, la isla mínima, veníem amb una il·lusió. Ostres, això serà la repera. Ostres, vull dir, estar a la pel·lícula és... És perfecte, a nivell de muntatge, de elaboració, el treball que fa l'Eduard Fernández, ho fa magnífic, però hi ha tota una sèrie de coses que dius no m'interessa, ja s'invica a la pel·lícula. Ho sento, la temàtica ens hi mateixa. Està molt ben ambientada. Aquest tio té una capacitat per ambientar, vull dir, decorar, posar la gent amb la roba i tot el que és el concepte d'ambientació. Localitzar és bestial. I a partir d'aquí, ja està, és que el tema no té res més que aquests vincles entre el Francisco Paesa i el Luis Roldán, vull dir, aquest personatge que era una mena de no sé exactament què podríem dir, si era una mena d'estafador, que intenta ajudar el Luis Roldán, però la vegada també l'enganya i es queda amb els seus diners. És una mena com de test-aferro estrany d'aquella època, però que deixa veure l'inici de la gran corrupció que hi ha en aquest país a l'any 95, que ja s'iniciava tot aquestes històries turbulentes que hi havien per sota. I és això. Llavors, clar, què passa? Que la pel·lícula ens hi mateixa deixa de tenir interès. El cap de l'estona, perquè és un tema que ja puguis conèixer una miqueta, l'actuació del Carlos Santos i de la Fernández són dos monstres. En aquest cas, el Fernando és un monstre i el Carlos Santos és una cosa que ha aparegut allà, que fa un paper meravellós que no té res, profundament. Jo us ho dic perquè si voleu. No és el que es deia quan es va estrenar, precisament. Ja que avui la gran promesa també és un curmatratge. És el Time Code, guanyador del Gaudí, guanyador de l'Esbolla. Però això l'has pogut veure? Sí, sí, l'he pogut veure. No en carregaré res, ni molt menys, però ara en teoria s'emportarà l'Òscar Diuen. No ho sé. Bueno, va molt bé. Està molt bé, molt bé. Ja, per això. Jo ho vaig veure i em va passar com a passar amb totes les pel·lícules d'aquest any, amb tots els... Vull dir que cap m'ha dit quina passada. I això m'ha passat que el com semblant. M'ha deixat descol·locat, no? És que clar, no sé... No puc explicar, no sé explicar, és a dir, dos seguretats, dos guardies jurats, una i una noia, un mitjançant al ball. Ja està, acabo. No puc dir res més, que són 15 minuts, clar, també de tall, d'acord, no? I sí que és veritat que hi ha una petita cosa, al final, està molt ben fet, de sobte sí, com siguin, està molt ben muntat, és una petita coseta, però no sé, no hi ha cap gir que diguis, o quina cosa més xula que passa amb 10 minuts, 15 minuts, és tot com molt lineal, però és original i és igual que la ciutat de les estrelles. Exacte, és que anem per aquí, que ara parlem després de les estrelles, que l'heu vista, l'heu vista, molt bé. Clar, clar, clar, que si vols... Jo estava aquí, però no m'he enterat d'agafar. Que si vols parlar ja, no és que t'hem deixat una mica per al final, Nacho, no per a res. T'hem amuntagat amb com a enxerir i a disposició. Estava sota la taula, correcte. Per allò, per el problema, però bueno, ho agafem, ho agafem, no et preocupis. Jaume, parla tu de la ciutat de les estrelles, l'Ei, l'Ei, l'Ant. La ciutat de les estrelles. Bé, és clar, vull dir, té el seu sentit, se'n va a veure les estrelles, allà, amb aquell mirador tan extraordinari. M'ha fet pensar quan vam estar nosaltres per allà, per allà al Pirineu, com es deia. Ah, vaja, són, són del Pirineu. Ah, això, són. Va fer pensar amb allò. Bé, aquesta és una pel·lícula que, jo sense veure-la, ja m'ho pensava, que era el que un definitiva és, no? La situació d'elements, molt ben explicada, penso, des del punt de vista de l'actualitat, jo penso que lliga molt bé determinades sequències que tenen, doncs, com una mena d'homeratge, el que és el musical en general. Hi havia qui deia Fretester, la Ginger Roger. Bé, potser sí que... Hi ha un moment. Sí, un moment que sí. Exacte, sí. I que ho fan bé, eh? Sí, no, no. Per sé qui són. I aquell tros allà, amb la estrella d'allà. No, per no ser ballarins, vaja, vull dir. Sí, no, són, no. No, no, la veritat és que sí, que això funciona. Llavors, aquí on tastaria, diríem, diríem el que és menys interessant, és que és molt carinclonona, vull dir, però molt. I, a més, és clar, llavors, què passa? Jo he pensat en els Ponsamalis, un precisament, perquè hi ha un moment que té una semblància extraordinària, que és quan es trenca tot de cop i volta, i després et diuen, home, no, però això no va així, no l'obrirà la porta. I, esclar, ho fa més bé, probablement, que amb els Ponsamalis, i crec que aquella pel·lícula, tot i que pugui ser t'achada de carinclona, es fa agradable precisament, perquè... perquè tu encara que no obri la porta, doncs tu ho fas i ja està. I aquí fa el mateix, però d'una altra manera. I, llavors, això crec que queda com una mica... A mi m'ha recordat una altra cosa, que encara és pitjor. M'ha recordat un Vodialen descafainat. Però descafainat. Els diàlegs són els diàlegs més tontos del món. Exacte. Però, en canvi, la relació és una relació que podria ser qualsevol pel·lícula de les últimes de Vodialen, de parella, pim-pam, pim-pam, que és el coneixent, la música de fons, el jazz, aquesta línia. Vull dir que, però, clar, és una relació que podria ser qualsevol pel·lícula de les últimes de Vodialen. Vull dir que no. Escolta, és allò de Francapre. Vull dir, allò de l'Àxit Total. Exacte. I sí, sí, també, conec. Al cap i a l'afí són els valors nord-americans per excel·lència, sobretot a la per final. És un ignaco. La per final m'agrada, ho sento. La per final digue-mortera, però a la per final, a mi em va... Sí, sí. A principi i al final, sí. Sí, a principi i a final m'agraden. Però també esperes que durant la pel·lícula hi hagi més musical, perquè estem parlant en teoria d'una comèdia musical, o d'un drama musical, digue-li com vulguis, però acostumats a veure musicals com Molín Ruj, que no pares el cap tota l'estona, que és una autèntica borrada el que fa el senyor Veslurman. Vull dir, Chicago. Això és d'una capacitat. El Chicago també li fa... Bueno, però hi ha un tros que sigui, eh? Bueno, a aquest tros que... Però, home... Aquí, jo m'avorria. Estava com dient, no m'ho puc creure, que m'estan entumant aquí. És clar, és que dius, vale, tira, tira, però tira, tira, fes algo més, però ja està, que això ja ho sé, digue-m'ho, torno a m'ho dir i tal, i llavors, ostres, alguna, dius, ah, mira, ara canten. Dius, què passa aquí? Faltava el ritme, de debò, de debò. I mira que venia d'aquell guai plaix, meravellós, el de Mient Casel, el que es diu que toma, que tenia una gràcia aquella cosa, vull dir, no hem de dir que la selecció musical és bona, que el tio fa bé, a nivell musical. I ells tenen menys química que... la Pantoja i l'encarna Sánchez. T'ho dic així, d'acord? Vull dir que és veritat, és que no tenen química, els raingos i la... Això no fa pam, per mi, eh? No ho sé, a mi em va equivocar, però jo crec que aquí falten moltes coses. Jo tinc la tendència a creure'ls. Sí o no? Sense haver vist la pel·lícula, tinc la tendència a creure'ls. Que s'ha de veure, perquè és el que diem, s'ha de veure el cinema, boi dolent, però és el que hi ha, no? Sí, però és clar, com que hi ha tantes coses, a vegades dius, jo he anat avui precisament perquè m'hi vaig comprometre, d'una manera clara, i no en aquest espai amb una altra, no? Ja que estem una mica dels Òscars, i així d'aquesta manera parlem d'un segon de ell, del porver joven, i així ja anem ràpidets, perquè el Nachos ens ha de parlar de cosetes, també, i tu ens parlaves també del múltiple, Jaume. Doncs... No me'l espoller, eh? No, aquí t'ho fem espoller. Bueno, jo el tema de ell, del porver joven, que també li han donat la millor pel·lícula al Goya, la millor pel·lícula al Gaudí, diuen que també s'emportarà als Goya, allà amb l'Òscar, ella està nominada, com a millor actriu i tal. Bueno, jo soc un forofo del porver joven. A mi m'encanta el porver joven, que em surti, que em tiri per sobre a tot, i que sigui... desagradable amb els comandaris... i les turques. És a dir, que m'has tomat aquí aquest home. A mi això m'agrada el porver joven per què és el seu sagell. Evidentment es va americanitzar, posar més finet i tal. I ara ha tornat a Europa. Ara, amb l'Esebel Hiper, que tampoc li costa gaire, animar-se i posar-se a l'Ovestia... Sí, però tampoc. Tampoc. El llibre negre és d'ell, també. Sí, però clar. Allò és un pel·lículot, eh? Això està bé, és molt urbà. És el que diem, no? No sé si... Sí, la pel·lícula està molt bé, però en canvi, aquesta s'ha quedat amb una cosa més burgesa, que dic jo. I això no va bé, tio. No, no, no. Una burguesia, que a la vegada té a veure amb macossos i històries que hi ha al voltant i jo quan portes un quart d'hora dius ja té calau. Ja té calau. No li posis misteri perquè l'has cagat, perdó, al comentari, i ja saps qui és el bugo, qui és el dolent, qui és el no sé què, qui és el no sé quant, i dius... Quina decepció, no? Quina decepció. I hem estat tant quan sí que té la gent, que dius, ah, pa, com es passa amb la mare, ah, pa, com es passa amb no sé qui. Clar, això de tant en quant hi ha les paraules, que dius, ostres, no? Vull dir, que deixa anar allò. Però no és el verjó ben camí amb frapa, no? La venjança és una bona pel·lícula, una molt bona pel·lícula, però... Jo tampoc li veig el... el què, no? No és ni una venjança, no és ni... és una barreja de tot. Ja veurem l'any. Durant l'any trobarem la bona. Jaume, múltiple, i ara passem al nacho. Sí, múltiple, no és tampoc allò que podríem dir un 10 com a pel·lícula, però, home, com a mínim, això és una pel·lícula molt d'interès. Deixar-me'l en... Jo crec que el coneixem tots prou bé, i sobretot en pel·lícules com... no sé, senyals, potser no és la millor, però el bosc, sí, el bosc per mi és molt interessant, i el protegir, i tal. Jo crec que és un... Les països, sí. Bé, sí, jo crec que és un països que es vol semblar amb el senyor Hane, fins i tot amb algun aspecte, no? I aquí, doncs, jo crec que també. Ho han sentat, aquí? Més que últimament? Sí, jo, quan la vaig acabar de veure, vaig dir, ostres, tu, perquè he fet això, aquest paio, però què és el que et vol explicar? I llavors, de mica en mica, et va introduint en el... en el cerebre, per dir-ho d'una manera, en el cervell, doncs, algunes de les constants, que jo penso que sí, que són molt interessants. El que passa és que són aquests 27 personatges, el que li fa més mal a la pel·lícula, perquè no els veu representat als 27 personatges. És que és molt complexa, no? Llavors, si arriba... Si arriba 6 o 7, va catestrelles. I el 6 o 7, doncs, l'ho veig. A nivell interpretatiu, la pel·lícula està bé, te la creus mentre la veus i tal. Tot i que també no deixa de ser, doncs, un joc que estableix el realitzador amb l'espectador, no? Dit això, que ja té el seu valor, llavors, on tastar, per mi, a la valor d'aquesta pel·lícula? Que en definitiva és un joc sobre les problemàtiques mentals. El que fa és proposar-te, doncs, un joc de pensament. O sigui, te la proposa el realitzador, perquè entenguis alguna cosa que tingui a veure, alguna cosa més que tingui a veure amb la salut mental. I llavors, esclar, vull dir, el que passa és això, no? Que anem descobrint, per exemple, la pel·lícula aquella de psicòsis del senyor Critscott, que és una autèntica meravella, doncs és una pel·lícula que la podries posar al costat d'aquesta, i dius, tant fals és aquella com aquesta. El que passa és que en aquesta hi posa la psiquiatra, i llavors dius, eh, això és una altra història. Què vol dir la psiquiatra? Vol dir que és la que creu amb el que està fent amb aquell, que és el seu... és el seu usuari, no? I en definitiva és el que l'anima en el fons, no? I llavors, doncs, bueno, el jo, que és doble personalitat, digue-li, fins a 27 ja veus tu dir 100%... I al final encara em surt un altre ritó, no? Que això és el que és la sorpresa. Llavors és una pel·lícula que interessa, crec jo, pel contingut que té. Hi ha tot un seguit d'elements que la fan aguantar prou bé fins que arribem a final. Canvia la fila pel·lícula, ja el comença, ja es veu, que és el segrés de 3 noies, no? I automàticament, doncs, això no es perda, aquest interès, no? I arribes al final i dius, tu i et van entrant, tot un seguit de reflexió sobre el tema de la doble personalitat, i els psiquiatres, moltes vegades a que juguen, compta amb el que juguen, perquè a vegades el que poden ser és més aviat promotors que no pas estabilitzadors, ja no dic curadors, en fi, tot això. En aquest sentit és interessant, i com que la pel·lícula tant, jo vaig esmentar la cinta blanca l'altre dia també, igual que el Bosqui i tal. Però és que allò és... Allò és el cim. Parabres maiors, és clar. Però qui remena en aquest sentit, també, no? Però és que el Hanek et remena tot. La cosa que deixa malalt, jo crec que no ho fa amb la mà de la mateixa categoria, vull dir, jo tinc aquesta sensació, eh? És que jo crec que hi ha coses que sí, però coses que el Hanek et supera, i la Xamalan recerca un punt més misteriós, més escurs, més simbòlic, no? Sí, sí, sí. És d'altres que dius, tome tota la geta, no? I d'una manera o altra, poso algun petit element que ho argumentaria tot allò que vol escoltar, i no ho acaba de lligar. Exacte, saps allò que dius? Per què el somni? Per què? A mi les últimes de Xamalan m'han descol·locat, sincerament. No m'han acabat de matar el Toni. No, no, bueno, la visita, que jo la vaig conèixer aquí... Això, la visita a mi em va descabalcar. És una coseta, bueno, que intenta recuperar, però no aconsegueix, però és que les que venen entre mills són pitjors, jo diria. El Bosch, crec que és l'únic que crec, jo, que dins... però que encara hi ha així... El Bosch hi ha una cinta blanca, per mi són molt... Però la cinta blanca no és d'ella, eh? Ja ho sé, eh? Ah, vale, passava que deies, no? És plau, no, eh? No, no, encara és més... més atrevint. Molt bé. La seva millor és el protegidó. És el sentit que està bé, va ser la presentació, però el protegidó és una vírgula més rodona amb tot. A actuació del Bruce Willis. La sombra i la resta comencen a anar de caure, comencen a anar de caure, i bé... Era un sisè sentit, també, però a mi no em va agafar aquella. Això, com carta de presentació. Carta de presentació, perquè s'ha fet molt famosa, i... Bé... Ja, però que tampoc. Què més? Comenceria? Exacte, paral·lem de comenceria, que és una vírgula que està nominada també a l'Òscar, a l'Hemana a l'Òscar. Ah, jo no sabia. Sí, comenceria està nominada a Millor pel·lícuna, està nominada a Millor guió original, i està nominada al Millor actor secundari, al Jeff Bridges. Però amb aquest títol, o amb anglès? Ah, vale, perdón. Que m'has dit, que m'has dit. Aquesta pel·lícula es diu Hell and Highwater, que traduït, traduït, és una frase feta que podia ser a contraviento heimaria o pase lo que pase, i hi havia una traducció possible, no era una frase que jo... I no comenci a dir. Alienígena, oi? Jo no sé, jo no sé, que venia pensant... Quan venia l'Anatasco, anava pensant... Jo dic, hosti, qui serà la persona? Jo penso que és una persona única, que posa totes títols, aquest, no? Per què, per quin mecanisme? És com si ara estava pensant, tot això en el cotxe, dic, ostres, diu el rei Borny, tu m'ha imaginat que ara la fan en castellà, i li diuen, no, mira, és que... aquest títol no ens gusta, però si és rei Tuerto... No, no, no ens gusta, mira, la bossa a poner... una antistúria ho viene a verme, no? Una burra, això, per dir una burra, perquè és tanta burra de comanxeria, perquè hi ha un personatge que en un moment de la paraula, de la pel·lícula diu, jo sóc un comanxe, perquè els comanxes, tots són els nostres enemigos, i això t'has tret que això té a veure amb la pel·lícula. Hi havia un títol, hi havia un títol, que el director segur, o la seva equip, segur que han estat allà, moltes hores pensaran el títol, i descartant títols, i pensant, i tal, i al final... Arriba i foten això. Li tires per terra, no sabem per què, no? Escolta, aquest cap de setmana van passar una pel·lícula que et lligaria perfectament, encara que no siguin comatges, els indis aquells, però era un avalquilmer, que no me'n recordo, ara la busco, que la vaig estar veient diumenge, dissabto diumenge, i està molt bé, aquella pel·lícula, perquè parla de la diferència d'escència cultural, dels conqueridors en respecten els nadius, i està molt bé, no l'has vist, aquesta... Una que és un policia índi, i és a l'actualitat, que vaja... I és un que ha sortit allà i torna, com a... Sí, va a la reserva, si el tio investiga, investiga un crim o no, si investiga en allà. Ja comentarem. Comentarem, bueno... Es diu, corda... ahí, corda tro, es diu, la pel·lícula. Corda tro, sí, corda... Ah, cor, sí. Corazón de... de trueno. De trueno, sí. Bueno, el que passa és que la van passar TV3 i tal, i és de Michael Uppet, que és un realitzador, que en els seus moments ha fet coses interessants. Molt bona, i em fa pensar en com enxerir, de la manera que tu... Doncs ara t'explico jo, que m'hi encomanxes aquí. Exacte. Bueno, això és una pel·lícula ambientada a l'actualitat. És un... és com un western, però a la meitat de l'actualitat és perquè és un western, perquè està ambientada a Texas, i malauradament, a Texas avui, estem com el 1880. És a dir, tothom té armes, és una cosa que anunciem directament a la pel·lícula, no? O sigui, allà a Texas tothom té armes, i en les lleis aquestes, que si tu ventes en una propietat aliena, i penses que t'estan atacant, no et passa res. Si et peles el tio, no et passa res. Si fas un atragament, i tu pots començar a disparar els atracadors, doncs tampoc passa res, que això passa a la pel·lícula. I, bueno, aquí comencem en un ambient, en aquest tipus d'ambient, tan blanco i tan tramp, clarament, i hi ha unes persones, que són la famosa basura blanca, que està exclosa, que està exclosa, i que ara el senyor Trump intenta replegar... Exacte. Aquestes persones tenen problemes, perquè si volen el banc, si voles pròpia el rancho que tenen, i tenen famílies i tal, i al final decideixen començar a atacar bancs, com ha estat acabant, doncs en la segle XIX, al final de segle XIX, ho fan d'una manera, molt concret, amb un pla pensat, vull dir, no són uns bojos, sinó que intenten robar sempre poques quantitats i tal, perquè tenen un pla, per, diguem, tornar-li al banc, el que s'està fent, vull dir, eliminar el deute, i al final, bueno, quedar per sobre del banc. A partir d'aquí, la pel·lícula té com una doble besant, una besant de manera que ho mira el director. De dir, una exaltació de l'individualisme, perquè aquestes persones són, tenen mentalitat una mica del pobre contra el ric, del petit contra el gran, del colono, diguem-ne, contra el món, contra alguna cosa que li coberta la seva llibertat, això per una banda, i per l'altra banda, està llibertat portada a l'extrem, en la que tothom té armes, en la que tothom dispara el carrer, en la que passa qualsevol cosa, i en la que la policia comença a perseguir-los, i hi ha tota una caravana de gent del poble, que van amb les rancheres, i amb les seves fusiles automàtiques, a fer la cassera humana d'aquestes gent, perquè és com, no, és que nosaltres tenim dret, anem amb la policia a ajudar-los, i van allà, tot aquest entorn, aquestes persones es van desenvolupant, i al final, la situació, reis, a 50%, un final, que no acaba de... Llavors, la pel·lícula, a nivell d'interpretació, doncs força bé, perquè els actors, que són actors joves, espero que... un tovi pine, i l'altre no em recordo, que són actors que els has vist fent altres tipus de pel·lícula, de guapitos, o així, i que ho fan força bé, són els dos germans, els jepbrits de sofà bastant bé, un paper, una mica forçat, una vegada això, una vegada així, una vegada això, una vegada així, però bé. En anglès no se m'entén res, perquè... bueno, i... el que passa, sí, paisatges maquíssims, però en el cinema fantàstic, perquè es veu allà, totes les pastures, de color groc, aquells cel de textes, que sempre està allà, bufant el vent, aquell vent, que és cal i vital, encara hi ha els corni largos, els longhonos aquests, o sigui, el... Sí, bufant, bufant, sí, és una cosa així, no? Sí, pot ser que hi ha barba, no? No, no, no, aquests que tenen els corns així, els ramats d'allà, vestia sempre de textes, les planures de textes, encara es veu, es veu pesatges amb aquelles pous de petroli, amb aquelles màquines, que s'han vist en tantes pel·lícules, i quan així és... Exacte, les que es veuen a Gigante, que es van per tot arreu, quan es veuen aquests paisatges, es desenvolupa... aquest... bueno, un robot-movie, diguem-ne, perquè els tios van en cotxes, van canviant de cotxes, van d'un banc a un altre, van robant, saturant, torna a no començar... No hi ha una extrema violència, fins a un punt de la pel·lícula, perquè no és una pel·lícula tarantiniana, seria una barreja entre... no és país per a viejos, o Winterwounds, però sense tanta violència, i jo crec que s'ha quedat una mica mitges. Jo m'esperava bastant més, aquesta pel·lícula, perquè la veritat, per la pinta que tenia, hi havia alguna cosa que havia sentit, però és una pel·lícula correcta, diguem-ne que correcta, passable, amb un notable, però no tan pot ser per... Com un no-clàssic, no? Que veien algunes reselles? Sí, exacte, exacte. Ara l'Havid m'estava dient, saps vist i què tal? M'he quedat una miqueta, i alguna cosa... També un estil bastant hiperrealista, estil tarde de ira, totes els escenaris estan rodats, com si estiguessis allà, totes allà amb aquelles vencineres de texas, en aquelles pastures, amb aquells tipus humans, ho veus? Diguem-ne, amb el sombrero tejano i tot el rotllo. I les interpretacions bé, però es queden una miqueta mitges, diguem-ne, no sé si... La història que té, s'anomenava el millor guió, dius... Bueno, sí, aviam, és sòlida, no té feblesse, però tampoc m'aporta... Si aquesta visió de l'Amèrica podia haver estat més forta, més profunda, més estil winterbows, més descarnada. Més simil. Sí, es queda una mica així... És clar, és el que diem, hem vist tantes pel·lícules aquests dies últimament, i totes elles vinculades en premis i cap d'elles ens enferrem, potser a mi la que més t'ha estat tard per a l'aire, la que més rodoneta... És el més rodoneta que he vist, mira que hem vist coses importants, entre el monstruo i la la la, i com enxariu, hem vist pel·lícules grans, i en canvi dius que un l'olla, perdó, el comentari, però és veritat, és que és així... Està també... La millor pel·lícula està de Arrival, la lligada que ha estat aquí. Clar, que ja la van comentar en el seu dia, que també es quedava, o sigui, que tenia una mitjona molt bona, que es quedava una miqueta i que tenia un final bastant sonrojant. A veure si aquestes l'Aion, Moonlight, el Manchester aquest... A veure què tant, tot això diuen, que l'Aion està molt bé, també, no ho sé. La ciutat de les estrelles... Ja l'has fet. Bueno, ens queden 6 minuts, el Nachos ha de parlar de les policies de figures fetes amb cotxes. No, amb suro. Amb suro, has dit suro? Aviam, tens en auto, amb cotxes. Sí, sí, és que jo estava escrivint i estava ja conduint. No, no, això no ho he fet, això no ho he fet, eh? No, no. No, m'he parat, m'he parat, m'he parat i llavors he enviat una xarxa. Però no perquè volia, estàs parat, no? M'he parat allà, perquè he parat en motor. Perquè no podia continuar. M'he parat en motor. Avorrit, pobre, no? És una exposició, és curiós, no? Perquè jo he atarrat a la illa dia quan era aquest matí per casualitat, i resulta que estàvem fent... resulta que un senyor que es diu un moment, us dic exactament el nom, no sé si Pere Siorana, un moment, deixeu-me... La deminació d'origen de la... No, però hi ha un Pere Siorana que us sona a mi d'algú, no sé de què. Dins aquest àmbit? A veure, sí. A veure, amb aquest senyor és un... a veure si ho acabo de veure... Pere Siorana, correcte? És un empordanès que, bueno, des de tota la vida s'ha de dedicar a treballar al suro des dels 12 anys, i al final ha fet una connexió privada de 250 escultures que, veritablement, és curiós. Això, a mi m'han fet reflexionar, dic, això és art, és tècnica, és artesania, clar, això, quan veus una cosa molt ben feta, però al cap i a la fi, sense cap mirada artística però que fas copiar, dius, bueno, això que és una habilitat, una habilitat innegable, perquè tu ara s'ho ensenyareu unes fotos i les costes, o què és, o podria considerar-se un arte, bueno, això ho deixem així, sigui com sigui, és una exposició que està al mig de l'àvia de Gonal, que té les 250 figures de suro, que és gratuïta, si tu has passat ja pel centre comercial i la veus, fins al dia 18 de febrer, és una d'aquestes que els que no tenim aquest coneixement enciclopèdic de l'art que té el Cesco, doncs, bueno, la podem interpretar. És genial, genial, és interpretable. És el millor que es pot fer, interpretar-les. No, no, no, no, vull interpretar ell, és el millor, jo prenc. A més a més, bueno, és molt plausible, perquè tu tens al costat del que és la figura de suro, tens algunes figures reials, el millor, una màquina de cosí, una màquina d'escriure, un no sé què, un telèfon, i tens allà la figura, i al costat la figura de suro feta idèntica, com si fos un motiu, però el tio de la talla de mà. I més coses, tens allà, un poble a tot un poble, tens moltes figures, tens motos petites d'aquestes com de la primera guerra mundial, amb si de car i tot, tot fet, i bueno... Sí, però... Jo una màxima amb el món... Jo una màxima amb el món de la... A veure... Tot és suro, eh? Tot és suro també. Jo una màxima que era molt típica amb l'època així més classicota del món de les arts, que a 1718 era la imitació, que era l'imitatio, s'havia d'imitar allò clàssic, però quan ens arriba el segle XX, i una màxima que és mai l'imitació, sempre la innovació, mai l'imitatio, sempre l'innovació, un concepte cital, i llavors s'ha d'innovar, si copies exactament en què haguéssigui fet en qualsevol material, doncs no té gràcia. No s'avança. La cara que tingui les capacitats teves, com diu el Nacho... La de consolidar... Clar, la veritat artesana, com esteu veient, la veritat artesana d'aquest home, que agafa un cúter, no sé què agafa, i agafa el suro i la transforma en això, és innegable, ja dic perquè no tinc fotos, però feia la màquina de cuci, una cínquera d'aquestes de tota la vida, i al costat estava l'altra, he fet amb suro, ja idèntica, o sigui, com a escultor, diguem-ne, si s'ho formava, diries, ostres, mira, però... Però no... No és art, és una artesania molt ben treballada, i que, bueno, que sí que entra molt bé pel suig. Vist allà la gent que ho estava mirant, i la gent deia, oi, mira, i fem fotos, és més aviat que maco, però si esteu per allà, seré gratuïta. L'originalitat també. Té una qualitat, realment, i estarà fins al dia 18 febrer. I això que volies passar per allà... Jo penso que... El que és interessant també, que s'ha dit això, és això que acabes de dir, tu copiat, no, no dintre, en tot cas, inventar. Per molt bé que copigi un, o vull dir els clients, tenen art, ho veuen, que jo és copiat. Mira, on estarà el matís? Mira, el matís és tan que tu, quan aprens, aprens copiant, prògicament, els clàssics, el que sigui i tal. A base de repetir? Exacte. Ja vas a repetir, tu vas agafar un estil, una forma de fer. I llavors, si tu no innoves, si tu no et converteixes amb un petit geni davant de qualsevol cosa, no destacaràs. Això és el que sempre s'ha dit, i llavors per això passava que amb les èpoques, que tot passava per una acadèmia oficial, que és l'acadèmia, que tenim a qualsevol ciutat, l'acadèmia aquí de Bellesa, i tal, doncs no sortien, llavors no sortien ni pintors ni escultors que tinguessin una gran potència, llavors perquè sortissin de bons, havien de marxar fora, s'ha de dir, rossinyol Ramon, que es partia una cosa per deixar a París, trencar amb el que havien après, perquè aquí havien après com fer-ho, com imitar Velázquez, com imitar Agoya, i avui d'aquí, allò és trobar coses noves que t'inspiren, i aquest senyor, no sé que sigui una sèrie que ha volgut fer d'aquesta manera, el que hagués hagut de fer, és dir, doncs, faig la tècnica, ara vaig a fer... un nom femení, un nom masculí... És el que he trobat jo a faltar, que he trobat a faltar. Vaig a inventar-me la Sagrada Família, a fer un pas més, clar. És el problema, però bé, jo sé que és la gràcia d'aquest home, no ho sé, i no crec... Digue'm, digue'm, rosa. No, no, després quan acabem, res, una comentada, una coseta de la filmoteca. Un minut, xata, digues-te'n. És una... un cicle que fan a la filmoteca durant aquest mes de febrer, sobre la revolució cubana. Ja estava preparat abans de la mort de Fidel Castro. De fet, sobretot sobre els tres primers anys de la revolució cubana. I és documental. Sí, venia moltíssimes articles. Unes quantes i altres. Per primera vegada, història d'una batalla, parlant del punt cubà, la primera carca al machete, en la altra isla, Irea Santiago, i tenim sabor, Salí Lecubén, Cuba Pueblo Armado, ella, 79 primàveres, Llevellota, Hanoi Martes XIII, Girón, Guantánamo, fins la victòria sempre, Nauf, Vivar la República, i una sessió de públiques també. Doncs si creiem documentals. També en dones com dones i directors. Sí, sí, sí. És una vegada que s'ha fet... La filmoteca en col·laboració amb la cinemateca cubana i el museu Reina Sofia. Molt bé. Algo diferent també. Buscar coses que siguin originals. Molt bé, doncs tenim Déu segons per acomiadar-nos. Vinga, doncs adéu. Adéu. Adéu, adéu, adéu. Penseu-me que pensava...