Babilònia del 2/3/2017

S'envius durant l'abuit puntut. Vijous, dos de març, Babilònia, Rajoy d'Esvern... Hola, Jamo, perquè hem d'anar-nos d'aquesta manera. Aquí estem, te'n miro, malament, o bé? No, bé, bé, bé, de bon rotllo, de bon rotllo. Molt bé, doncs estem aquí a la Babilònia, estem amb la Rosa. Hola, bona tarda, molt bé. Amb el Jamo que em miràvem uns perversos. És que m'has sentit ja que m'estimava, eh? Ui, ui! Això és maco, m'ha passat res. Tu he dit alguna vegada que t'estimo? Sí, però... És que si no t'ho hagués dit, ja t'ho diria. Ah, doncs moltes gràcies. Jo també t'estimo molt. Molt bé. Nacho. Nacho està aquí amb aquesta gran extracció de romanticisme, i, bueno, ja més a més... i l'al-al-al, muntla, ja que el toal, l'aroma, aquí... Potser amor i intimisme. Jo crec que aquí hi ha més muntlaït, no? Amb versió una mica així, més clareta de pell, però és una mica més muntlaït, això. Sí, sí, sí, clarament. Molt bé, fantàstic. Doncs tots aquí, juntets, estimats, i la Babilònia comença a parlar, doncs, de temes exposicions, parlem de l'exposició del Caixa Forum, que es diu Art i Cinema, parlem d'una exposició aquí que en Ginasta, jugant amb l'Azhar, que jo encara no l'he vist, i he passat pel davant, però no l'he vist, Jaume, doncs explicaràs tu. El David, el Nacho que s'ha anat al David, ja vindrà la setmana que ve, no més segur, vull dir perquè, bé, per coses personals, i el Nacho ha anat al Castell de l'Oares, ha anat a Oscar... Sí, sí, correcte. ...a fer un viatge com Bon Burgers, què és? Com Bon Burgers, està parlant. Hem de parar-ho, l'Aquesta, perquè Jaume faci allò... Sí, sí, li agafa un ramper, li agafa allò... Puja, es fa res, no? Puja, puja jo l'atenció, l'atenció, l'atenció, m'hi trobo... Que no ho puc paí, això. Sí, clar, clar que sí, clar que sí. Doncs bé... Sabia que tenia dificultat. Parlem de cultura, d'un castell romànic, una visita guia de molt maga, per a aquest moment. Molt bé. Parlem del passat, d'història, com diu la meva neta. Parlem de història passada. El passat és història, diu. El present és vida i el futur un misteri. Molt bé. Ara, adeu, senyor. Molt bé, molt bé. És tan fons d'aquest noi. És el maco. Rosa, parlarà del Berrinale, l'antiga pel·lícula que va guanyar l'any passat, no? El passat GD. I comentarem una mica passat. La venerària del 2017, aquest any. I parlarem dels Òscars, que fa quatre dies es van entregar, i aquí ens hem vist gairebé totes les pel·lícules, ens hem vist cadascú, tenim gustos per tots, i farem una mica d'especial sobre Moonlight, Jackie, la Comanxeria, l'Alan, Manchester, Frente al Mar... Tot això. Tinc que començar a parlar jo, ara que penso. Una vegada de la vida començo jo. Esperem que la veu m'aguanti, que la cosa va millor, però encara hi ha problemes. Escoltem. Molt bé. Comencem per una exposició molt recomanable, que abans comentava quan s'acaba. Va començar el 16 de desembre, i s'acaba el 26 de març. Per tant, falta quatre setmanetes. No va bé per veure-la. I és un espai molt curiós que es diu Art i Cinema. Són 120 anys d'intercambis. Està clar que, lògicament, el cinema és un element que va sorgir a l'any 1895, aproximadament com a concepte de cinema, amb aquella entrada del tren, i tal. A l'estació dels cinemes... L'Amans Lumière. L'Amans Lumière, exacte. I vinculat amb la cinemàtica francesa. Ho dic perquè, justament, aquesta cinemàtica és la que fa l'exposició. I té molt de material. I això és molt interessant. Encara que també et s'ha de dir, que l'escutirà cap al seu terreny. I quan, a mesura que va explicant les diferents periodes, perquè és una exposició que està organitzada de forma cronològica, parla d'uns inicis que van del 1800 fins al 1895, on es parla dels primers de guerrotifs i aquests elements inicials d'emoviment, bueno, del que s'han fotut a la fi és el moviment, que genera aquesta percepció de dinamisme sense ser cinema, i passa pels diverses dècades. Sempre des d'un punt de vista artístic. És clar, comença amb els inicis del cinema, d'aquí a l'any 1910 comença a parlar del primer cinema covista, de l'expressionisme, del surrealisme, es va dir parlant d'artistes com Duchamp, que fa el seu ballet mecànic, que és un curt que realitza vinculat amb l'estil, doncs aquestes peces que tenen a veure amb la modernitat artística, amb les avant-guards, bàsicament. Lògicament, quan parlen d'expressionisme, es planteja en trossos de pel·lícules de l'autor Caligari, de Faust, de la Caixa de Pandores, aquestes peces clàssiques del cinema alemany expressionista. I a mesura que anem entrant, que pels quants 40, 50, 60, és veritat que hi ha un moment d'un gran tall, que tothom estarem d'acord, que és el senyor Godard, que trenca amb el cinema d'una manera, però és clar, és la visió francès, és a dir, és la gran trencador francès, quan hi ha altres elements en trencar, a partir dels 60, o 50, 60, un cinema que busca una experimentació i una altra forma de lectura del cinema, que està molt bé, però jo crec que hi ha més gent, a dir, el que sap, aquesta gent queda una miqueta amb un costadet, no queden tan infiltrats com el que serien els seus propis directors francesos. Si tenim un coneixement de la història del cinema, és tremendament interessant. Si no hi estic coneixent de la història del cinema, és interessant, perquè a banda del que seria posar els trossos de pel·lícula, que estan posant diversos punts, que has de fixar-te, que no et despistis, perquè també hi ha unes pantalles als sostres i tal, i ella et van posant... Justament el que fan és que no et posen pel·lícules d'una hora, et posen un trosset del doctor Caligari, per exemple, de 5 minuts, per més representativa i tal, i també et posen peces, més aviat cartells, algun quadro, alguna espai que et recorda les tipologies visuals d'aquell període, perquè tu facis una connexió entre art i cinema, que per això està plantejada la idea. I també, lògicament, els vincles que hi ha en la història de l'art, és a dir, si aquella pel·lícula té una vinculació amb la venguarda tal o amb la venguarda qual, és a dir, si és d'edaïs, tot això ho fan d'una forma molt determinada. L'apena és quan arribem als anys 80, que llavors el discurs ho fan d'una forma massa... com diria, massa historiogràfica, jo explicaré per què, perquè al món de la història de la història de l'art, a l'últim 40 anys mai s'estudien, mai en una perspectiva suficientment bona, per poder crear escoles, per poder crear una història objectiva. I és ho fan així. Arriba als anys 80, dius, s'ha acabat. Home, hi ha alguna cosa que et posen, però no és això, quan realment aquí fallen, en l'especte de què hi ha altres elements vinculats amb l'art, com és el vídeo art, com serien les performances, com serien les instal·lacions que es poden gravar, com serien vinculats amb la fotografia, amb el cinema i tal, que aquí no s'han desenvolupat. Hi ha una serie de gent que habito a Conti, hi ha una serie de gent que no entren en aquest joc. El body art, també, que és l'art del cos, també té molts vídeos explicatius, tot això queda una mica a la igualera. No és una crítica, sinó que és molt vinculat amb el món del cinema i tal. Està molt bé, igualment jo les recomano, s'ha d'anar amb una mica de temps, jo crec que hora i mitja tranquil·lament, perquè has de llegir bastant, has de mirar, has de fixar, has de comparar, i val la pena. Veure com a mínim els petits talls de 1 o 2 o 3 minuts que cada una de les sales ha de posar-se 3 o 3 talls, 3 o 4 minuts, i això ja et comporta un freno a l'hora de passejar per allà dins. Espero que ho digui, perquè s'ho té bé, perquè estàs allà bé. Neu en temps, però val la pena. Està ben comisariada, que es diu, que és molt mínim. L'única pega és que, insisteixo, ha mirat molt per el cinema francès, que també és molt interessant, perquè hi ha una base molt positiva, sí que hi ha lògicament, surt d'aquest element, però ha mirat molt. Això pot marxar el duixant, ha buscat molt els seus artistes. És la seva cinemateca, tampoc podem fer més cosa, que sigui això. Però bé, està correcte. Jaume, anem a qui es quedem a Sant Just, anem a què cangin està, al celler, a mi m'ha sorprès. La veritat és que és una forma de pintura, que veureu que hi ha uns quants quadres, probablement de 15 i 20, que tenen una semblància molt clara, i que posats una costat de l'altra, si ho posessis, doncs ens donaria una... una versió, jo crec, de forma, de forma i de contingut, fins i tot, no? Perquè tot és com una mica al darull. Mireu, això, això no podem ensenyar a nivell d'aliofònic, no? Però són com unes formes que, i a més a més, han posat unes tires de paper allà, perquè opines que et sugereix, cada quadre. Sí, d'aquest estil, sí. I llavors, esclar, vull dir, el que està clar és que et sugereix una cosa que més aviat sembla un tsunami, vull dir, és aquest tipus de pintura. O sigui, aquest contingut, diem-ne, no? Però esclar, llavors, m'he fet una petita idea d'agafar tot això i posar-ho, doncs, en una mateixa sala. Probablement, perquè no fa gaire que amb el meu fill també vam fer una mica el mateix, i es veia, des de... només entreia veies tots els quadres i et formava... et podries formar una... com una il·lusió, fins i tot, no? I llavors, m'ha agafat... o sigui, m'agafa, doncs, com que sí, que veritablement hi pot haver un seguit de quadres que poden tenir una semblància molt clara, però que hi ha unes formes diferenciades i que aquestes formes poden arribar a tenir una unitat i que aquesta unitat, veritablement, també ho concebeixo com a art, no? Ja que us heu posat en mi amb la qüestió aquesta de que és i tal i qual, doncs, llavors, sí que és veritat que aquí pot haver una concepció més aviat burgesa, no un ego, eh? Però que això no vol dir que pugui passar desapercebuda o encara que no hi estiguis absolutament d'acord, no vol dir que ho menys tingui, sinó tot el contrari. El que passa és que és aquella fórmula o aquella forma i llavors, automàticament, tu la gaudeixes igualment, això està més clar que l'aigua. Passas dient que això és venible per un ser públic? Jo crec que la... l'art com a producte, no? Sí, sembla que no. No, no, perquè el digues un producte que pot t'endir cap a un asseriment progés. És més fàcil de vendre, no? És més fàcil de vendre, no? Vale, vale, vale. Alguna cosa volem no fer referència. No, que sí que sí, però que a vegades potser una cosa sigui visualment fàcil, no? És més fàcil, no? Jo crec que no és ni fàcil ni és difícil, sinó que crec que m'he fet amb una petita idea igual com em va passar l'altre dia i m'interessa l'art i m'interessa que una mand del que vindrà. És un misteri que no... Tinc gaire preocupació. Probablement perquè no ho veuré, jo que sí. És igual. Tampoc ho veurem nosaltres. Exacte, jo crec que sí. Ja, però vull dir que hi ha qui sí que veritablement hi entra. Llavors, el que sí que serveix que m'interessa l'art també va passar el mateix. D'ostres, aquesta pel·lícula té com un... Hi havia alguna capcinada. El que serveix és que et queda tot un... tot un al·le en el teu interior. Sí. Una menjada de coco que es diu, no? No, no, jo no diria que és una menjada de coco. Si no, que veritablement et desperta una mena de... de curiositat. De malaltia, de sabatit, d'argumentació també i tal. Llavors dius, hòstia, amb això sí que m'hi quedo, no? Sí. Sí, sí. Ara no tant, però quan anava molt abans el cinema, abans, estic parlant de 20 anys, em passava molt, perquè anava molt a la primera de la tarda ben dinar. Vull dir, ja sabeu què passa, no? Ja fa una zona jo. És curiós com em quedava com una sensació molt rica d'haver estat allà i d'haver gaudit, encara que no sigui en tots els sentits, d'haver gaudit una qüestió que després no sé quin favor et fa, però que veritablement... Quan hi pensa sí que te'l fa, aquest favor. Clar, clar. No crec que tinguis res a veure amb la... No. Bé. Bueno. Ens anem a Òscar. Ens anem a Òscar. El meu viatge burgès, carroça de carruaje, per supuesto, aturades per prendre el vi i el formatge i mirar mis dominios. Exacte. Això és... Això és cultura. Ja que ho fas, ho fas bé. La pròxima vegada et portes un servant. Si vols, em portes a mi de servant. Jo estic encantat de la vida. I fas el temps del vi i del formatge abans de... Exacte, temps, formatge, romànic... A mi em tens guanyat com a servant. Si veig amb uniform, ja t'estic veient. Jo em poso uniform, si m'ho regales. Tu, què està la cosa molt rara? Aquesta. Bueno, doncs, moltes coses que hi ha per ja interessants, visita cultural, i vam veure un castell, un castell que és... castell romànic, perquè no té després afegits ni gòtics ni posteriors, és bastant raro. Romànic pur. Romànic pur, bastant ben conservat i el millor conservat de tot l'Europa Occidental. Romànic pur, que diuen. Per diferents circumstàncies es va quedar així. Un castell que també té res o cinematogràfic, perquè es van gravar escenes del Reino de los Tielos, la pel·lícula de Rely Scott. Sí. Un castell que només coneixia la gent d'allà de la zona, fins a la gravació d'aquesta pel·lícula, i llavors, podien anar a qualsevol, estava bastant obert, quan va sortir aquesta pel·lícula, es va fer conegut, llavors molta gent anava a veure-ho, i la comunitat va decidir que això s'havia de protegir, també van veure una miqueta de l'interès econòmic, ho van redreçar, ho van posar una miqueta allò d'ordre, amb guia, no hi ha molta restauració, perquè el que es conserva es conserva bastant bé, i el que ha caigut del tot, ja està. Molt escenogràfic. Ara que tindran diners, ara podrà anar. Sí, però que no ha caigut la restauració, tu no veus aquesta restauració, veus com estava. Està ben construït. El terreny deu ser estable. El terreny és roca pura, llavors és un castell ruque, ruque, clarament, com aquestes catars, no em recordo el nom, molt segur, es pot accedir llançar les i tal, o solament és la estructura? Pots entrar dintre, i llançar les que es conserven, i llançar-les dintre, bastant bé. Les lèsies que està bastant, que la van fer en una, perquè això primer era un castell més petit, llavors van fer una esglèsia aprofitant una part de la muralla, després van abandonar aquesta esglèsia, perquè primer era una funció militar, després una funció d'un estil, després el monestir va ser abandonat i va tornar a ser funció militar. I llavors van fer més gran el castell, aprofitant l'esglèsia, després queda molt enterrada, de tot el parell defensiu, està pensada, la porta d'entrada de l'esglèsia no està directament oberta a l'exterior, sinó que fa com un revol, perquè si algú venia amb un ariete, no podés anar directe, sinó que hagués de girar, està molt intrínquada amb una funció militar. S'aguanta molt bé, és una esglèsia bastant... Té fosso? No, no té fosso. Té muralles per fora, està bastant aparent. I l'esglèsia és romànica. L'esglèsia és romànica, però amb una curiositat que és molt alta, té una cúpula bastant alta, la van fer maestres lombardos, i és com un got, és un romànic, però ja com apuntant el que vindrà, però molts anys abans, perquè això és el segle XI. I segle XI tan alta? Per això, per això. Bueno, podria ser. Cardona, eh, mira Cardona, segle XI. Sí, sí, o sigui, el guia ho comentava com la Raleza. Això és estrany perquè... És habitual, però és habitual. Hi ha l'esglèsia, la Cardona és de 1064, imagina't. Doncs aquesta sembla que és 1070 o així, més o menys, voler va començar a construir el 50, perquè hi ha de cada. I recomanable, perquè tot i que, clar, de vegades veuen fotos per internet i això està una miqueta adornat, no és tant. És un castell que és com és, perquè té mil anys, però es conserva bastant més tàncies per dintre, veuen coses, però pensis que estarà jo moplat, i que estarà, no, evidentment, estan les parets, estan algunes finestres, es veu, bueno, les leses conserven bastant bé, hi ha altres dependències per allà que pot anar passant i tal, però té mil anys al castell. Les torres, les barbacanes, totes conserven bastant bé, el que és del morall exterior, es conserven bastant bé, perquè es veu que el poble del costat, que era a l'OR, va ser una miqueta abandonat una avantatge, perquè diu la majoria dels castells, el problema que tenen és que el poble comença a agafar tots els del castell, tots els de la moralla, i se n'emporten el pati de casa. I se n'emporten tot el castell al pati de casa. Aquí com va ser una miqueta abandonat al tema, i llavors el que és la marca, la frontera, va arribar fins a la ciutat de Huésca, més cap allà, això es va quedar una miqueta, no era a Tierra de Nadia, no era en Agossa Ré, no volia ningú anar allà, era una miqueta de mitja abandonat, i per sort, això, no ha patit cap guerra, ni cap un verdeig, i està bastant sencer. Tot el que es veu que et desvallestat és pel pas del temps. És recomanable, un preu molt raonable, sembla que eren 6 euros amb guia, un guia que va estar dos hores allà xerrant i explicant-nos la vida de Miragros, molt bé, molt bé, recomanable. Va la pena, aquests guies que ho fan també. Clar, clar, bueno, bueno. Bueno, doncs, el que farem, fem una cosa, parlem, la Rosa es parla de la Berninale, de l'actual, i d'una pel·lícula més anteriorment, i després, perquè estem escoltant una mica així de fons, que ha sigut gaire bé, doncs com aquest és el mes de la dona, o el mes de mar. Això es parla que és el mes i el dia és el dia de l'8, no? Sí, és el que deia, la Rosa és veritat, té tota la raó del món. No, s'ha de treballar tot l'any. L'únic que és curiós, perquè també les institucions, per exemple, s'enjust, està parlant del mes, en concret, no? Clar, perquè ja no és el 8 de març, només és un dia, abans era un dia, després una setmana, i ara ja és tot el mes. És tot l'any sencer, però prefereixo que està molt bé perquè estem en aquest dilluns d'una taula rodona, i jo vaig fer aquest dissabte passat una sortida a la dona, a l'almanar, a quitar-la a una espaieta. Refereixo una mica d'això, anem vinculant aquí també coses que es fan a Sant Just, que esteu a la White. El que passa al canginestar i al centre cívic Maragall, hi ha conferències, hi ha tertúlies, hi ha sortides vinculades a la dona, i tot això, doncs... Està bé, aclarar-se una mica i recaccionar, i parlar-ne que això és el més important. Amb una mica amb aquest homenatge, jo tinc per casa un perill de discos, un que es diu Elles 1 i Elles 2. És un disc descatalogat de la Casa Polidor i tal, si el trobeu bé perquè tots són cantants femenines, de tots els temps i tal, i escoltarem de fons en aquests dies, si ho sembla. Vull dir, abans sonava la Sade, la Tina Turner sonava la dona Sámer, en plana de discotequero. I després escoltarem, quan la Rosa cabi, un tema de l'Adastia Springfield, per una sèrie de motius, perquè és una de les grans cantants ingleses, i perquè fa 15 anys de la seva mort, i la recordarem, perquè són aquests cançons que dius, que maca quan l'escoltes, i te'n recordes una cançó del 60, que recordarem després. I la santa seva, les dones de tot aquest món, ens parlarà de la Vergina Ale. A més, la Vergina Ale també, en nom de dona. I la guanyadora, i la directora catalana també. Fantàstic, millor que millor. I no ho havíem comentat encara. Aquest any, la ganadora de la Vergina Ale, el festival de cinema de Berlín, ha estat una directora que és hongaresa, diu Íldico Engedi, i la seva pel·lícula és On Bodhi en Sul. És la història, d'unes persones que es coneixen, una dona que entra a treballar de controladora de qualitat, i es coneixen a la feina, coneixen amb un altre senyor, i veus com a mica en mica es van apropant. Ella és una persona que és una mica solitària, que li costa una miqueta enganxar amb els altres, perquè no sé, l'activitat i tal. I bueno, vale? Aquesta és la bastada com a guanyadora, la millor pel·lícula, l'Ordor. Després tenim la pel·lícula catalana a estiu de 1993, que és la guanyadora a la millor opera prima. La directora és la Cara Simón, i explica la història d'una nena que es diu Frida, que a causa de la mort de la seva mare, ha d'anar a viure amb una família, amb una família és d'ella, no una família diferent, d'adopció sinó amb famílies d'ella, i que, malgrat tot, li fa ni la doble, la septa, ni la cullana a casa i tot, que és tan difícil que resulta per aquesta nena, a fer-se aquesta idea, que em ve capaç de petitar la vida. Pinta molt bé, em penso que encara aquí no s'ha estrenat, espero que la estrenin. Una xota abans deia d'ostres, no l'he vist, és que no està encara per aquí. Espero que la estrenin, perquè ja portarà la bandida, no? La bandida, no? La bandida de la Derninal és segura. Ja sabem que el cinema de qualitat, la Dernal és qualitat, després els d'ostres ja és segura, però amb la Dernal sí que és cinema de qualitat. Penseu que a la millor pel·lícula estava una miqueta renyit al tema amb el Kaulis Maki, que també es presentava en una pel·lícula que es diu The Order of Sight of Hope, i aquí parlava de la història de la imigració, d'un senyor que ve d'un ciri que venia de l'Epo, i com va aconseguir arribar fins al Cinqui. Tota la dificultat que havia passat. L'altra cara de l'esperança, de The Order of Sight of Hope. L'altra cara de l'esperança. Que dius, traduïa per explicació. Exacte, la història d'aquest senyor que ho explica, de tot el periple que va passar, pagant diners a les màfies per poder anar passant, i que més és el que diuen, és que moltes vegades les que arriben aquí són gent, amb cultura, amb educació, hem de ser benestar econòmics. No, això aquí no en podem fer broma. Perquè arriba de tot. Aquí sí que no, aquí sí que no. I una mica seria aquesta història, que ha quedat com a... com a... a los de plata. D'altres posava la llogto El Georg Friedig for Bright Night. La millor tri des aquí, mini per on the beach et dai telon, que la de moment no és la pressió amb anglès, no s'ha fet la tradució. Quan l'estrena aquí ja veurem quina tradució posaran. Esperem que l'encerti en aquesta vegada. Després ja... A l'ús de plata el millor guió, a la pel·lícula Una mujer fantástica de Sebastián Leilo. Aquest sinó m'equivoca, sí, és chileno. És chileno, aquest... aquest senyor. I després la pel·lícula Felicity, és el premi del jurat, és de la Lengomis, i ja està en la que he comentat millor per a prima de la Carla Simón, a l'estiu 1993. Tenim una miqueta que ha estat només un set pel·lícula. Diu-lo breves i bueno, dues vegades, dues vegades. I això ha estat aquest any? Aquest any. Aquest ha estat el festival de Berlín d'aquest any del 2017. Aquí tinc jo també un petit sinó, vull dir que no, que explica una petita història i parla precisament d'això que ha deixat de veure el vista per sentència. I llavors del que parla aquí és que es tracta d'una pel·lícula que té molt a veure amb les problemàtiques mentals i tal, no? Anna Monamurt i el film animat Happy Day, Happy Nice Day, complet en la competició. I en definitiva aquí el que m'ha cridat molt l'atenció és això, no? Precisament perquè parlen de la filosofia mentre les rialles de la conversa i el llenguatge dels cossos revelen a l'espectador una atenció crítica entre ells a punt de liberar-se. O sigui, estem en una transcendència molt alta, no? És una pel·lícula que caldrà, com dieu vosaltres, caldrà esperar que s'estreni aquí perquè està catalogada com de de trastorn per ser adhesiu a una parella. O sigui, en definitiva està parlant de les dificultats dins una parella i, veritablement, això sempre és interessant, i es veu camí. Sí, sí, sí. A veure si es van estrenant. Sí, quan l'explicaven a la guàrdia diuen que són fills sobre les lespors i les inhibicions associades a l'apartura que pensen altres. I quan hi l'arante pot ser. Quan de divertir. Queda clar diferents d'arguments que s'utilitzen amb segons quins festivals amb els que veurem ara que s'utilitzen a segons quins altres. Clar, clar, ja parlem dels Òscars d'aquí una estona. I ara, a partir d'aquí, ja farem una... Comento llavors, o després, que la pel·lícula Hedi que clar que va guanyar... Comenta-ho, clar que sí, clar que sí, perdona. Bueno, això, l'èdició anterior, el del 2016, la pel·lícula Hedi, un vent de llibertat, és una pel·lícula tunisiana que va guanyar a l'Osa Plata el millor actor, i també el premi i el millor per a prima. La pel·lícula Hedi que és una estona tunisiana és molt occidental. Tunisia és un dels països més occidentals de... L'Àrab. L'Àrab. Jo era a la tunícia... Estaven i ho dic ara ja. Estaven molt oberts al turisme. Sí, però que jo he estat una setmana i mig allà vaig estar, i home... Sí, tens raó, és més occidental que ningú. Home, a les ciutats, a les zones turístiques, però encara té molta tradició, clar que sí, té molt de... Era una amiga que anava una mica... Això ha passat el que ha passat, no? A veure, la pel·lícula es veu, és molt bé. Clar, el que passa és que el noi i el protagonista, el Hedi, el Hedi és el fill petit d'una família. El germà gran ja ha marxat a viure a França, ha casat amb una francesa, tenen una nena, i no pensa tornar al país, només tornar amb motiu de la boda del casament del germà petit, que li estan preparant un casament de família. Això sí, ell no ho ha triat a la núvia, i la núvia tampoc li ha triat també, i la família ja estava en d'acord. El que passa és que sí que veus que s'estaven veient ja i que es coneixien. Vull dir que d'alguna manera tots dos estan d'acord. En aquest matímoni de conveniència estaven d'acord. Llavors és tota la parafernalia, tota la cerimònia, tota l'anar a demanar a la núvia, a demanar la mà de la núvia, que va tota la família. Fa una matrona com la màter de família. La que agafa les rendes i la que fa tota la tradició amb els vestits, amb la forma de fer, amb la sofren, les regals que li has de portar a la núvia. Després quan venen a casa també veus per separar també després els homes. Això és molt típic també. Ara ha d'anar a pregar, hi ha un moment que es veu la mesquita, que van a pregar i els homes sols pregant. Quan van també els homes a ratificar d'alguna manera aquella petició o aquella acceptació d'aquest matrimoni, que també van als homes sols també per a la seva banda. Aquí ja veus que realment és una ciutat molt tradicional. Però en canvi, aquest noi treballa la Pujol, treballa amb un concessionari. És un comercial i ell és mou per diferents ciutats. Va a la capital, a Túnez, és mou molt. Té una forma com més ocidentalitzada. A més tots estan vestits a la feina. Vull dir, amb pantaló, amb jaqueta. Sí. I van a visitar empreses, que la gent també està com molt ocidentalitzada. Treballadors privilegiats. Sí, exacte, perquè és d'una família bé. És d'una família bé, que té una certa posició. I la família de la novia també. També té una certa posició. Potser per negoses, o perquè tenia possessions, doncs és tan bé. I llavors ell coneix amb una altra noia, amb un d'aquests viatges que ha de fer, es s'ha enamorat d'una altra noia i crec que ja li comença tota la història. No desvejaré res, perquè penso que val la pena veure-la. A més és que en el trail les ja es veu. Vull dir que no desvejo res perquè en el trail les ja es veu. Que ella li diu que és que m'haig de passar el demà. No. Vull dir, és una mica el que descobreix aquesta llibertat. És tan bé de tu, però és una noia que treballa amb els turistes. Clar, ella té aquesta manera. És com ve succentabilitzar encara, i sí que és més europea. De fet, està pensant... Això sí que és meravellós. Jo he duplicitat amb les dones. Sí, és molt diferent. És que són dos molts diferents. La noia que coneix allà i la seva novia, que no te la veu. I pel carrer ho veus. A la novia li preguntes, si no haguessis de dependre de que una mica et turguessin la vida. I l'altre és que ni s'imagina que ella pogués pensar res. Ni que vol fer idioma, que és que hi ha alguna cosa més a part de casar-se. Sí, sí, ni res més. És molt fort. Sembla que no, sembla que no. Sembla que és una pel·lícula senzilla. Osti, però aquí tu trobes tot. I és una miqueta, a fa gràcia, perquè mira, els cinemais que la vaig veure, a la resella que et donen, que tenen allà preparada, i jo, o la emancipació, masculina. Aquesta vegada no és la noia, és el noi. Clar. De com ha estat, també, manegar i preparar tota la seva vida. La tota la seva vida ha estat preparada tot. Des que van néixer, fins i tot el que havies de fer, una vegada de treballar amb quites de casa, després al sobre també ja està buscant una altra feina. El noi diu, ostia, pobre, de agafar una angoixa al final. Perdona, això... I llavors no explico perquè està molt bé la pel·lícula, està molt bé com la resoldre. En tot cas, això... Allà pateix tothom, però bueno... Això no s'ha de confondre, precisament, amb la planificació comunista, quan funcionava, eh? És una altra història, no? Sí, sí, sí. Planeja l'estat. D'aquesta manera no és la família que tu... Exacte. Planeja tot. És la proximitat del que porta endavant tot aquest tema. Però això que explica la Rosa és molt clar. Jo he estat allà i veus a la dona occidental, absolutament, no excessivament va vestida, vull dir aspecte, vull dir que no. Va massa curta. Va vestida, vull dir, més així, més d'excit, però llavors tenim la part d'aquesta línia que van vestides de negre, amb el calor que fot allà. Sí, això de negre, eh? Això de negre és una pel·lícula important, perquè això no es vei abans. És a dir, jo també conec el tema, perquè jo tinc una amiga que és marroquí, jo vaig estar en un casament d'aquests. Quan vaig passar a la tanca de Melilla, famosa aquesta, que vaig comentar aquí un dia, en el casament aquest, i totes les jocs que explicaves, els homes separats i tal, de fet, nosaltres vam menjar amb les mans, perquè era la tradició, no volia haver-hi ver. Vaig una història amb els homes separats i tal. I sí que és veritat que per molt occidental que sigui la dona, al final, si t'hi fixes, és que ho portava amb mocador. Perquè el tema del mocador és un tema clar, al final, elles, el millor sí que volien casar-se amb algun de fora, però al final, com... una dona té un desig important de formar una família, de fer altres coses, però també de formar una família. Si no, si no, serguessis unes determinades normes, i la més visible, encara que sigui una xorrada, és la del mocador, doncs, bueno, a lo millor, no et veuen igual, no t'accepten igual, llavors has de mantenir com una dualitat. I a això de vestida negra, abans no es feia, sinó que era més normal, però amb l'arribada de l'integrisme, van començar a aparèixer aquestes noies que es vestien completament de negra, cosa que ja no s'havia vist, la noia que se'n s'ho explicava, això no es veia, això es veia amb mocadors, veia la dona tradicional marroquí, però aquesta passada de rosca, d'anar de negra, això és de los hemidacos, això és de la via saudit, això és un altre tipus de... És que jo dic perquè anàvem una amiga, una amiga i tal, i ella era rosa, rosa i tal, i anava a posar una miqueta, feia calor, estava a 45 graus de temperatura, i anava una samarreta, sense mànigues, i tal, i això, i bueno, vostè el té pit, doncs no és igual, però bastant visible, era impossible anar pels carrers, al final va haver de posar-se a ella algo a sobre, perquè era insuportable. És que era, vull dir, paràvem al davant i miràvem d'escaladament, és a dir, que per molt que hi hagi aquesta occidentalització, ells encara no estan acostumats, aquesta visió va ser horrible, aquell passeig per la vinguda a Bogà, és que ella estava vergonyida, perquè paraven els tios i miraven directament, i se volien apropar, i li volien tocar el cul, perquè no era una cosa horrorosa, ella anava fent així de l'estona que semblava, la de Buenos Broma, parlo de l'any 2000, no parlo de tant d'una enrere, vull dir que no ho sé, vull dir que ja... No, però la pel·lícula és més la part aquesta, per exemple, el vestit que sí que es posa en un vell per sortir al carrer, la mare de ell, per exemple, si ha de sortir al carrer, es posa un bocadoret i ja està, vull dir que sí que gent com més avançada, i la novia no porta que no va vestida de negre, ni molt menys, va vestida molt de gent també, només amb el bocador que està per la cara, no és per la riba, que s'ha buscat les zones més rurals, o allà mateix que sí, però la pel·lícula més és si és aquests mons confrontats, però la vegada també que ha suposat això, que ha suposat que l'arriba d'aquest integrisme, la primaveràrabia, aquesta que estava vivint, també es fa menys això, i a dir, no es veu directament, és posterior això, i llavors com hi ha gent que està marxant i se'n va del país, perquè el turisme també s'acaba, i aquesta noia que viu del turisme, aquí s'acaba la manera de viure, i llavors ha de marxar fora també. És molt interessant la recusió que es fa, i al final està sent interessant, perquè no és tampoc el final que et pots espantar. És de la pel·lícula, ho dic per recordar-la, i a partir de GD, perdó, i un vent de llibertat. Doncs farem una cosa, com dura dos milions de cançoneta, perquè a Prínfil, per a molta gent que no la conegui, és una de les divas ingleses de la música als anys 60-70, és com una carina, entenem-me, però amb el sentit correcte del terme, és a dir, amb una qualitat, la carina també ho feia bé, però és així com més festivalera, sinó que aquesta tenia més qualitat. Ara faria 15 anys que es vols que va morir, i bueno, a la sess prínfil, va fer després moltes col·laboracions amb cantants més moderns, amb els Pet Shop Boys, amb una sèrie de gent, va sempre fer les seves cosetes. A veure si coneixeu aquesta cançó, algú, finalment, trobo algú que té un cor. A veure si trobo algú amb aquesta taula. A veure si trobo algú amb aquesta taula. A veure si trobo algú amb aquesta taula. A veure, què passa amb la carina? No, no, la carina va ser de la meva, ara ja dic molta informació, però va ser la meva infantesa, i no cantar les cançons de carina. Sí, m'agrada moltíssim, i és que una aguda internacional, la carina. És una qüestió emocional, jo de qualitat no entro en una qüestió emocional. Evidentment era més folcloreco festiva, però la carina va ser de la meva. Té una vessant jazística molt alegant, encara que va tirar cap al pop, així una miqueta dels 60's. Aquesta que has posat, com es diu, és molt macar, la cançó. Anyone hat a heart, això és això. Anyone who hat a heart. Algú que tingui un cor, com diuen... És una cosa... És un clàssic. Molt bé, doncs ara ja passem directament als Òscars. Vinga, un cop aclarit, ja tot el jaleu de... Jo potser per arredonir una mica el que hem dit fins ara, i que té a veure amb el que vam parlar la setmana passada, que passa que no sé si ho veurem. És allò que deia el senyor Felini, no? Sí. Que en definitiva diu, hi ha... hi ha vegades moltes vegades podem arribar a sintonitzar amb coses que vindran, més que en les que ja tenim. Que tenim actualment sí. Llavors ja penso que això és molt bo. Això ho va dir el Felini, ja veus tu, i també va estar contrastat pel mateix jant que deia el psiquiatra aquest. Llavors penso que a nivell artístic això és molt important, perquè és clar, vull dir, aquest esment que ja feia que moltes vegades una pel·lícula o el dissabte mateix, o el divendres, que van fer íntere estelar, doncs, sense veure-la ben bé tota, vaig dir, ostres, tu, quina bellesa, i quina singularitat de coherència narrativa i tal. Jo crec que... això és el que es defensa sense posar-li sa gell i la miqueta. Seria la... És el que jo defensaria. Molt bé. Doncs parlem una miqueta d'això dels Òscars, d'aquest any. Res, gran decepció, jo crec que ha estat una gran decepció. Per mi, il·lusió, que la famosa La La Lan i tal, que s'emportaria tot en aquesta vida, doncs, afirat, no s'han emportat tant. S'han emportat set, em sembla. S'han emportat el millor actor, amb la millor actriu, perdó, la millor direcció, no em va equivocar, la millor música, la millor cançó, sobretot els musicals es han emportat la M-Aston, que no somareix, ho sento, perquè jo he vist una pel·lícula, això de La La Lan ja vam parlar amb el seu moment, però hi ha hagut una pel·lícula que hi havia una de les nominades, que era la Teleportna, Portman, per Jackie, i allò, és absolutament meravellós. És que, per sobre, estaria, fins i tot, la Meryl Streep, amb aquella cosa de la Florence Jenkins, que era la pitjor cantant de la història d'americana, que era meravellosa com estava la Meryl Streep, i és que, insisteixo, vull dir, jo crec que la M-Aston aquí no és mareixadora, ni molt menys aquest Òscar, ni a distància. Hi ha una cosa. Jo m'he entelodejar aquí, digue'm tu, Jaume, però ara comentaré, no, digues tu, Jaume. No, jo penso que el judici sempre és una cosa una mica complexa, no? Però estem jugant de crítics d'art i de crítics de cinema, vull dir, és una opinió, clar, clar, perquè ningú té la veritat absoluta, no? Home, jo la La La Lan no l'he vista, i no sé si la veuré, o sigui, ja us dic el que jo penso. És una percepció que molta gent té davant d'aquesta fabricada. I sempre ho sabem, que la La La Lan és una pel·lícula mareixadora de 14 Òscars, previs el que seria el guanyador d'Oscar. A nivell musical, sí que sumaré, jo no t'ho negaré, la cançó és molt bona, la banda sonora és molt bona, i tal. La M-Aston no és mareixadora, el millor pel·lícula tampoc, el millor perdó directe tampoc. És molt millor 50 vegades, wipelage, com a millor direcció per mi, que és el mateix director, és el Damien Chacel, aquest em sembla, i tal, li dona 40 potes... Que podríem buscar les semblances. Home, hi ha una semblances amb el tema musical, hi ha una qualitat exquisida al moment de treballar la música, però la emoció que té wipelage no la té, la La La Lan ho sento. Aquell final, en aquell moment, en el moment de bateria, en aquell esforç, és d'una finó i d'una qualitat increïble. Sí, excepte amb el que té de similitud. Perquè avui pla és, en tot cas, la dificultat per arribar en l'estat i s'ho pren. A aconseguir l'excel·lència. Sí, l'excel·lència, per dir-ho d'una manera. I llavors això hi ha un professor, que és el que té molt clar com s'ha d'aconseguir això. Discutible, tot el que vulgueu, i fins i tot podem estar en desacord. Clar, clar. Quan arribar a extrems de pràctiques, del tipus aquell. I amb la La La Lan, a mi, la impressió que em dona, és que tal com ha funcionat la pel·lícula de la manera que ha connectat la pel·lícula, més enllà de la tramolla que s'ha muntat, l'entorn d'ella, crec que també hi ha una cosa semblant, per exemple, quan fa referència al jazz, que jo soc molt poc esperant. Bueno, jo una miqueta, no gaire, però... Quan arriba al final, aquell final fictíci, que no és el real, allò té una coincidència de valor artístic, jesístic. Totalment, però és un parèntesi dins d'una pel·lícula de dues hores. D'acord, estem buscant similitud, deixem ara que si són més bones o no. Llavors aquí sí que tindríem una similitud amb 8 plaers. Exacte. Segons el meu punt. Però Guai Plaix flueix, la pel·lícula va fluint, van passant cosetes, hi ha un element, hi ha una frescó que no hi ha, està encursatada, l'Alan. Però allà el que t'està passant és que no estàs d'acord amb tot allò. Clar, clar, no et creus en relació entre ells dos? És un musical i no és un musical, hi ha moments molt lents i molt aborris. Clar, perquè ara ja hem d'arribar a una situació excel·la si has de fer o has de patir d'aquesta manera tan bèstia, digue-li a qualsevol pare i mare. Jo crec que l'Alan és una pel·lícula de tòpics. És el problema que jo li trobo, és molt tòpica amb molts elements, amb la relació de parella, amb el que seria els diàlegs, són previsibles als balls, als números musicals, excepto, insisteixo, aquell final que em sembla meravellós. Em sembla una larda de muntatge, de música, de tot. Però ja està, és que la pel·lícula es queda en flot d'un dia, per mi. I al principi i al final. Sí, hi ha coses que estan bé, la cançó està bé, hi ha coses determinades, però hi ha moments que t'avorreixes profundament. I mira que aquí hem vist pel·lícules japonèses de 40 hores. M'enteneu, i si n'és, és que hem estat 4 hores allà, mirant com aquella està movent l'ull. I ens ho passem millor, veient això, que no les converses tontes que tenen aquests dos a vegades, no ho sento. No, no, no. Ja ho sé, ja ho he vist. No, i he sigut radical, no ho sé, que he sigut molt bèstia. Però que no li falta teca, ho sento. Ara parlarem de la guanyadora Moonlight, però deixem un segon. Sí, sí, sí. No, no, s'ho treu a la pillaria, però deixem-me solamente dos minuts, perquè són dos minuts, perquè és el que diem de parlar de les pel·lícules, per parlar de Jackie. És una pel·lícula minoritària que molt poqueta gent ha vist. Jo he vist el tràiler, i pinta molt bé. Tenia bona pinta, sí. Director, Pablo L'Araín. Sí, sí. El club Neruda. Sí, sí. Valer, anem molt bé. Clar, anem un director xilec, que fa una pel·lícula americana. Sí, sí. Jackie, Natalie Portman. Natalie Portman, sí. Malacrec, per forma del cos, el físic, i tal, i això. L'hi encasqueta una càmera aquí. Tota l'estona. És un drama psicològic increïblement ben parit, és a dir, com han pogut fer aquells interiors, com han pogut fer la ella portar els límits d'aquella cara, d'aquells moviments, d'aquella forma. El muntatge és fabulós. És a dir, és el que diem, què fa aquest home? Pablo L'Araín, el club és una cosa totalment diferent. Neruda és poètic, amb una serra de la ment i tal. Això és, tremendament, no sé com dir-te, és com una serra que t'explica com és ella, què és el que ha patit, què és el que hi ha, què l'envolta. Té una potència a la pel·lícula que jo pensava. Jo pensava, quina mandra veure la pel·lícula, quins nassos. Està, és una pel·lícula, crec, impecable. De debò, eh? I en cap moment, allò que a vegades tens allò, flueix a això un cinema determinat, allò que a vegades sembla que... Cine espanyol, cine sudamericano, és que... No t'ho viques. I quan has vist coses del senyor L'Araín, com hem vist nosaltres, dius, ara m'ho vico menys. Tu l'has vist, el club? Sí, sí, el club és el neru de les dues. I és que no té cap vincle. És a dir, sí que hi ha vincles. Clar que sí, hi ha una narrativa, hi ha una forma, hi ha una cruesa, hi ha una cosa xuta quan planteja les coses, però, ostres, són tres conceptes diferents a cinema, eh? Que tu em vas un geni, ho sento. Perquè les tres són absolutament meravelloses, cadascun amb la seva línia, no? Doncs veieu aquesta jaquie. De debò, fineta, molt ben feta, és que no puc dir una altra cosa. Aquesta m'havia dit, amic, quan l'havia vist, una sensació, una sensació com d'aquesta va ser bona. Sí, sí, jo crec que sí. I més si veus en la teleforma... Exacte. Amagenial. I a la guanyadora de la millor pel·lícula, Moonlight, eh? Doncs paral·lent de Moonlight. I el Transvals de Warren Beatty. El Transvals de Warren Beatty, que això, diguem-ne, acabant la línia general del Transvals o la que tombi, diguem-ne, les sòscars del 2017. Doncs sí, doncs sí. Així, com a explicació general, molt fluixos. Sota el nostre humil punt de vista, que som qui som, i estic fent aquí un programa ràdic, però molt, molt fluixos, molt fluixos. M'heu tractat molt d'èstia, no? Molt fluixos. Fins i tot la pel·lícula guanyadora, que, bueno... Ostres, aviam si ja l'han donat. Sóc el comentava tu, ara, de la pel·lícula de l'Àjax, d'aquesta potència, d'aquesta anàlisi psicològic, aquesta potència en la pel·lícula guanyadora de separells, per tot arreu, falta... Bueno, és una pel·lícula, es diu Moonlight, la pel·lícula, ha guanyat tres Oscars, que és el millor pel·lícula, el millor guió adaptat, que és aquesta categoria una mica que es treuen per diferenciar si és belgibre o no, i el millor actor de reparto, que és un dels negres protagonistes, que és una espècie de camell, que surt poc, surta la primera part de la pel·lícula, al final segurament té uns 10 minuts d'actuació i tal, però ho fa bé. Jo, per donar-li el premi, no he compartit amb la resta, però és una actuació... Però això és la tasa de la gent de col·loca d'arribar el premi. Sí, sí, això... És aquesta la idea, claríssima. Ha estat exagerat, ha estat exagerat. I, bueno, pel·lícula intimista, és una pel·lícula de molt baix pressupost, sembla que és 1,5 milió de dòlars, una cosa que és ridícula, es veu de la manera com està rodada, perquè fins i tot suposo que la qualitat de les càmeres, tot plegat, l'abandona... La nit abans abandona 6 premis Spirit, que és certament, diguem-ne, del Premis Independents, de Folafestival de Santa, no sé si és d'això, una mica com l'ha entès ara del que vindria, i l'ha donat a premi a millor pel·lícula. Doncs pel·lícula intimista, el que l'hagi donat a premi i el millor guió adaptat, el guió és molt simple, diguem-ne que no té grandes floriturs ni desenvolupaments, el que passa és que el tema és un tema socialment potent, perquè és una barreja del món dels guetos, de les bandes, de les ciutats negres, de la droga, i també en aquest un ambient molt masclista, molt de homes, allò que s'han d'imposar, carrers, de machotes, que porten la pistola, i que és mi territori, barrejat amb un adolescent que comença a despertar la vida i que és molt sexual. Aquesta barreja que d'entrada diu, que és un cultiu potent, està... La direcció normal, tant per no donar-li la millor direcció, no sé com ho farà l'alarm, però aquest senyor dirigeix normal, és les actuacions normals. La pel·lícula intimista, però és d'aquestes que tu quan veus una pel·lícula, que sóc comentant abans en antena, veus una pel·lícula intimista, el que esperes és comentar-les tu a Manchester, frente al mar, que hi ha una pel·lícula que, d'alguna manera, t'està penetrant per dintre, tu estàs veient la pel·lícula, i quan acaba la pel·lícula dius, ostres, aquí hi ha alguna cosa continguda que m'ha entrat per dintre, m'ha fet pensar, no sé ben bé què, però aquesta exerció m'està treballant per dintre. Quan acaba la pel·lícula de Moonlight, doncs et quedes com... A més a més que és una mica així, et deixa una mica perplext al final, perquè dius, és com si hagués tallat la imatge. I ni les actuacions, ni el guió, ni amb el nen a tractar-ho, ni aquest anàlisi psicològic de problemàtica del nen, que primer és un nen petit, té preadolescent, després són d'adolescent, i al final fa una transició, diguem-ne, com un reverso del que ell, veritablement, s'acaba convertint-se en un... també un capitós de les bandes, també trafica i tal. La figura, aquesta masclista, s'adapta a la societat seva, d'aquesta manera. Tot això queda molt a pincellades, queda no sé si se'l muntatja el que ha fallat, si és que... Una pel·lícula de la que no surts amb un... recordant un diàleg, ni que sigui un, que diguis, mira, aquesta frase està bé, de la que no recordes una imatge o un conjunt d'imatges, que diguis, ostres, mira qui que ben rodat i tal, de la que no tens cap xoc i tal, i acabes dient, bueno, aquesta pel·lícula ha donat un Òscar, doncs, bueno, jo dic que és correcte per dir-ho, però que és tan poc, jo vaig fer una pel·lícula en mediòcret. Aquestes vegades va saber jo el Verdi i que tal, i que no acaben de... no són molt reiixides, no? És per la seva problemàtica social i perquè és bastant potent la combinació de factors, però perquè surt allà a Bulling, bullint a l'escola, perquè ell comés gay en aquest món, de l'assetjament, a tema homosexual i acceptació d'aquesta realitat d'un mateix i en un entorn completament diferent el que és, masclisme, violència, manquito, pobresa, drogues... Tot aquesta barreja, doncs, bueno, per si mateixa té força, però tal com està tractat, no, i home. Aquesta és la meva opinió. Gràcies per la millor pel·lícula, doncs, home, la resta, doncs, mira, allà també parlàvem a la frantera. Igual és per comparació, no? I al final, una, que jo vaig dir que no hi ha una pel·lícula correcta, que era com en Xeria, doncs és la millor dels que hem vist. Perquè, bueno... Jo, sincerament... Bueno, el productor de Moonlight és Brad Pitt. Només una pel·lícula. Ah, vale, vale. És bo que va ser un dels grans absents, l'Àngel i l'Àngel i l'Àngel i l'Àngel, on està? Jo em sembla que és el productor. Clar, jo evidentment no soc Déu, sinó si exercís i hagués tallat uns quants caps en aquest món, entres al tram, eh? Ja ho m'ho, per exemple, ja que sí, Marc. No, però refreixo que d'aquestes més pel·lícules, perquè jo he vist l'Alan, l'Aja, el Manchester, fins a l'últim home, he vist unes quantes, el com en Xeria i tal, per això que deia és de la millor pel·lícula i tal. A veure, jo, evidentment, la millor pel·lícula, com expliques tu, m'ho crec perfectament. M'estimo una mica, també l'he vist, i m'ha parlat d'algú semblant, per tant, segur que no anem equivocats, i el millor director de l'Alan. Per tant, estem parlant de dos pel·lícules teòricament mediocres, o amb aquesta línia, que no sembla ser que sigui el que esperàvem tots. Agua així. I en canvi, hi ha pel·lícules com la Copa d'un Pino, aquest, el Manchester, Frente del Mar, és una pel·lícula molt completa, tremendament completa per mi, amb una senzillesa brutal, amb un castellà flec, que li han donat el premi, si us plau, que bé, menys mal, han tingut ull, perquè aquesta contenció, aquest paper, és molt difícil de fer, això és com siguin. Que jo el sement i puc veure l'altre, que és Captain Fantàstic, que és Vigo Mortensen, l'altre que estava nominat, també, que també és d'unidor, eh, vull dir, que... I això no s'ha endut cap. No s'ha endut cap, no, per això. I abans d'això, que bueno, que ja m'haig de comentar-la, m'agradaria resmentar amb dos minutets, i acabem de ramar-te amb aquest tema, doncs aquesta, hasta l'últim, hombre. El Haixow... No me'n recordo com es deia, Haixow Rise, i algo así, como vol dir como el sim de aquest... Haixow, d'aquest espai per en centres, no? De una mena de cerro, que entendríem, no un espai. Ostres, quina pel·lícula. És que jo, clar, l'altre dia vaig dir, vinga, va, a veure què és el que hi ha, vaig a mirar Mel Gibson, dius, saps que a Mel Gibson ja hem vist unes quantes, és de l'apocalipto, passant per la passió de Cristo i tal. Sí, sí, sí, que estan molt ben fetes, eh, i que és com molt clar, i pensava pel·lícula de guerra. Sí, però com a director. Clar, clar, no, sí, sí, no. Perdó, perdó, se'n parla tot. Perdó, que em parles de Mel Gibson, ja. Se'n parla tot. I pensava. Doncs, bueno, dius, ostres, vaig a veure la pel·lícula. Mira, una pel·lícula que em va frapar moltíssim sobre el realisme de la guerra va ser salvar el soldador Ryan, no? Sí, a la primera mitjora. Exacte, aquí a la primera mitjora, dius, aquí és com realment seria la guerra, no?, cames volant, braços, clar, és la guerra, té una bomba i passa això. No és jo que... Ai, m'han farit, no, no, és la realitat. Mel Gibson ho supera. De quina manera? És a dir, segueix amb la línia de la cledatat de la passió, vull dir que la sang és sang i el que és fetge és fetge, vale? Sí, sí. Quina burrada fa aquest home? Quin muntatge tan increïble fa? És a dir, el terra és vali o no et quedaria així? No, no. Ah, no ho diré tu i jo. La línia roja on et quedaria. Ostres, és que... Hi ha molta cosa, ja. És que és una pliga diferent. Hi ha molta volta, aquí, al cap, amb el senyor Màlich i tot el que passa, el subconscient de tot aquestes persones. Un director filòsof. És molt dur. Aquí no, aquí és molt evident el que passa, no?, es parla d'un fet real, d'una persona que és un heroi, d'un nano adventista, amb una línia cristiana. I a partir d'aquí, sobretot, és aquesta percepció, però també és objectiu. Llavors, no vol portar un arma, ell vol ajudar. Això és això, s'apareixes a minut número 1, no?, veig que no explico res de l'altre món, ell el que vol portar és una... vol ser metge i salvar els companys, no?, que tothom, el tatllat d'aquest, que és un fluix, que no vol agafar un arma, no vol matar ningú, i acaba convertint-se en un absolut heroi, no?, perquè això és una cosa que, si mires, ho diu, de pel·lícula de seguida. Però sobretot, és com es planteja. No estem parlant d'una obra d'art, no estem parlant d'una pel·lícula que, com Terrens Màlich, profundeix amb el subconscient de la gent. No, no, no. Aquí és... Vinga, eh?, vull dir, passa això, passa això, passa això, passa això, i com es desenvolupa? He també estava nominat a l'Andriu Garfield, que és el que va fer l'Amizing Spider-Man, l'últim Spider-Man, però no, aquí no es mereixeria guanyar a l'Oscar. Tampoc és una obra de la jaqueta metàlica. Hi ha moments que recordo de la jaqueta metàlica. O Black Hawk Derivado, que Black Hawk Derivado és una pel·lícula d'acció bastant potenta, no tan realista, però sí que tal com està muntada, tal com està desenvolupada, però sí que és dintre d'aquesta gent. Mira, el més semblant seria aquests inicis de salvar la Salvador Raya. És aquesta línia, aquelles càmeres en primer cop. I per realisme. I per realisme, absolut. Però abans d'això té una potència, molt sobretot guanya el muntatge, més que la profunditat del personatge, si mateix. No té una profunditat excessiva. Vull dir que sí, sí que té. Però el que en volta es mou allà, no? Però té una gràcia, la pel·lícula, si mateix. Té algú que et va embolcallant, si vas veient i vas dir, estàs tu. Vull dir que bé, hi ha un esperit, lògicament, un cert patriotisme, però el patriotisme també és aquest crític de clínicbut a vegades, entenem-nos. És jo no tu. Hi ha moments que dius, ai, clínicbut, però no guerra. I guajima, aquesta línia, aquest tractament, aquesta elegància. Hi ha moltes cosetes aquí. I jo em sembla una pel·lícula, però correcte. Però potser per guanyar la millor pel·lícula s'hauria de dir perquè el moment que hi ha t'has acabat la capacitat, però jo la veuria ara, una mica de sang i fetge. Vull dir bastant, vull dir que paciència i entomar-te coses. I bueno, hi ha gran pena que no hagi guanyat el curs que té l'altim cot. És veritat. Que sí que el van poder veure el cap de setmana passada, el van passar per TV3, que s'hi fa la nominada i tal. Molt bé, m'agrada, molt original. Tenim un minutet, explico. Com s'inventen la història i al final com es van trobant. Molt original, molt bé, molt bé. Amb la dansa contemporània, que això és guapo. Sí, exacte, home de unidorsos ballarins. Impressionants. Sí, sí, sí. Com dissimulen aquells vestits amb aquest uniforme d'agilant de pàrquing. Està molt bé, molt bé. I després amb el toc d'humor també del propietari de l'amor del pàrquing quan arriba, diuen, aquí són els anteriors companys teus. Després marxen, creixen la comida. Molt original, és una pena. Però ja és mòlic, hagin arribat. Clar. Va guanyar el Gordi i el Goya. Jo no sé ballar, no sé ballar. A mi no tindré aquest problema. A mi m'estranyava que això es guanyés als Oscars. Però amb els jocs de càmeres, el joc de càmeres, com es posen la hora, busquen la hora, aquí tens el missatge, connectant amb la mà de càmera. Aquests senyors, com es diu, que cognom, he dit que fa curs pensant en pel·lícules amb germatratxes. No fa un curs perquè ha de ser curs per a qui vull. Ei, creu una història? Exacte. I fa aquest muntatge tant maco per fer una mini pel·lícula, però hi fa una mini pel·lícula. Un tema molt concret, molt determinat. La setmana que ve seguirem. Vull dir, perquè segur que veiem pel·lícules més dels Oscars, anirem acabant de parlar d'altres, que queden por aí, no? Sí, o si voleu veure el documental del mes, ja sé que fan tot el cinema, és la xarxa de cinemes. Al final, el 17 de dia 3, ah, no, el 4, al final de molins de res. Ai, perdona, el Sant Paliu. Ninja sombra. Fantàstic. Doncs recomanació. Molt bé. Adeu, adeu.