Babilònia del 9/3/2017

Gràcies! Comencem amb un dijous més al Babilònia. Avui estem una miqueta solets, però això no vol dir que estiguem tota l'estona. Tinc una mica de poll. Sí, no? Aquest estudi, no? Vull dir que jo, que no... No paris a parlar. I això que tenim llum, perquè, en vegades, molt bé, estem al Nacho, a l'ONSO, per ara. I el Xesco Ramos, ara arribarà al Jaume, avui estem una miqueta de baixes per exmotius, però ja arribarà el moment, seguríssim, en què ens trobarem el cinc de cop i volta, perquè... És més difícil que el Barça, no? Sí, sí, realment, realment. Bé, doncs avui, bàsicament, farem un programa dedicat al cinema, que ja tant quan ja va bé, no? Sí, o toquen en quants. Sí, encara que se n'ha parlat de coses endèriques. El Jaume es parlarà del circ, al final, però ara el que farem serà parlar de pel·lícules. Bàsicament, d'estrenes, crec que tenim per aquí algun d'aquests clàcics dels anys 80, no? 70. 70, potser millor. 74. 64. És a dir, que ja ho avancem, que parlem de Portero de Noigce, que això és una pel·lícula... Una pel·lícula contundent, un tema que dona per parlar, i ja en parlarem sorrelament. Sí. Però abans parlarem de novetats, com és múltiple, el contable, Manchester Frente al Mar, i també recuperarem algunes pel·lícules d'aquelles del món dels Goya, llavors deia el Nacho Rampoyna. Rampoyna, paraula màgica. Exacte. Aquelles pel·lícules que no han guanyat res, bàsicament, no, que han estat nominades i tal, però que, bueno, que realment, doncs... A més, a diré que en contra-tiempo estava solamente amb una, amb millor muntatge o alguna cosa així, com molt mínima i tal, que muntatge és magnífica, però parlem, no? Doncs parlem de contra-tiempo, de 100 metros i de la porta abierta, que són, bueno, són bones pel·lícules, evidentment, no? Sí, no, els Goya millor que els Òscars de qualitat en general. Sí, sí, segur, segur, això, en general, això no hi ha cap mena de dubte, no? Una mica trist, però així ho diré. Sí, sí, de veritat és que... Bueno, jo ara estic intentant també fer això, no? A part de les que hem vist dels Òscars, a veure si la setmana que ve tenim temps i podem veure alguna més, no? I a veure si, realment, la percepció que he tingut aquest any d'un cinema, no direm menor, però sí que un cinema potser no tan, tan interessant com altres edicions, jo crec que ha sigut temes com una mica repetitius, no? Sí, una mica mot, jo crec que hi ha hagut uns condicionants de tota mena, d'aquesta expressió, de què dèiem tothom, de històries d'aquestes, que, bueno... Sí, perquè així grosso modo és el que diem, no? Si plantegem la guanyadora, el Moonlight, que tu vas comentar que era una mica desastrosa, sinó que hi havia bastant, no? Fluxa, no per donar-li... No per la categòria, que en teoria tenen les premis més importants de planeta en cinema, entre cometes. Però, clar, t'he passat mateixa mal a l'Alan, que també ha sigut una pel·lícula que tenia una pàtina de diostres, això és increïble, i al final dius que estic veient, no? Això ha passat una miqueta, el Manjaster Frente al Mars es defèn molt bé, però encara així tampoc estem parlant d'una gran pel·lícula, i ara comentàvem també la llegada, que estem una mica doncs també, que hem parat més una vegada aquí al programa, i que ens hem trobat... Bueno, avui ja m'ho ha vist Manjaster Frente al Mars, a veure què ens opina ell sobre el tema, a veure què li ha vist. Una curiositat, que se m'ha acudit, ahir quan estava veient, ahir feien tràfic, una pel·lícula... Ah, sí, sí, molt bé, molt bé. Clar, en els Oscars del 2000, hi havia tres o quatre pel·lícules, però tres d'elles que competien, són pel·lícules molt més notables, i que han tingut molt era Gladiator, que és una pel·lícula, que està bastant bé amb les seves fableses, però que està bastant bé... Però és la pel·lícula de Resolta, avui dirà. Tràfic, i Arín Brokovic. Vull dir, clar, les tres el mateix any dius, clar, que hi ha diferència, no? Sí, sí, sí, sí. Vull dir que hi ha anys, o potser en el passat, todo el tempo pasado fue mejor, pero claro, comparas a Mara, dius, tía, claro. Óscar a Julià Robles per Arín Brokovic, perfectamente merecido, Òscar a millor pel·lícula per Gladiator, i Òscar a millor director per tràfic, perquè ho havien de repartir d'alguna manera, i així veus que està bé, perquè s'han repartit entre pel·lícules que són bones, algunes millor, alguna altra, etc. Però són pel·lícules bones, però és aquest any, arribant del partit, entre... Bueno, segon de divisió, però part baja de la tabla, no? Jo recordo que no fa gaire anys, també parlo de fa dos anys enrere, o així, quan estava jo del Dallas, Valers Club i tot allò, va ser un any que jo estava mort, vull dir, veiava les pel·lícules, que estava a Gosto, i quines pel·lícules, amb quina contundència, i que eren nominades Òscars, i que algunes van guanyar altres, no? Però no recordo, però va ser fa dos anys o tres, quina selecció més bona, vas dir, però a vegades de la vida... Però totes eren bones, totes... La clau és aquesta, la selecció, perquè jo no crec que, que de cop i volta, hi hagi una baixada en general de la creativitat artística, i en un any es facin pel·lícules dolentes, però per pressions pel que sigui, al final, la selecció final és, bueno, poca cosa, tova... Aquest any hi ha hagut un índex bastant elevat de pel·lícules amb actors de color. Exagerat. Que no vull dir que sigui un bon mal cinema, però... Després del que va passar al final. Exacte. Però és que moltes, és que totes és que no recordo, però la del Moonlight, després aquesta del Loving, que comentàvem abans també, Quina més fències em sembla que és també, i una altra, quina és l'altra aquella del... La ja n'hem dit? No, aquella de figures ocultes, que també, i ella és una noia exacta. Exacte, que és això també, no? Vull dir que és la que tenim. Si no, és com Déu, eh? Ha baixat Déu, Sant Jaume Vidal. Jaume Vidal. Què tal? Què tal, Jaume? Bé, una mica tard, però bé, oi? Bé, però més la tarda que nunca. Sí. Oita, tu aniré a dir, ja us avanarà la pel·lícula aquesta d'això, com se diu ara. Ah, la guerra oculta. La guerra oculta? Sí. Ups! Ah, no, figures ocultes. Ah, mira, estan parlant d'aquesta justa més alt. Ah, sí? Sí. I què diu, què diu? No, res, res, no. Estaven comentant així per sobre de pel·lícules que estaven comentant dels Òscars. D'aquest any que hi ha hagut unes pel·lícules, hi ha cantants amb actors de color i tal, i bueno, no passa res, però és el que deia el Nacho, que s'ha de complir uns mínims amb una sèrie de temàtiques, uns elements que marquen molt la qualitat de la pel·lícula, que en aquest cas... Per respectar les igualtats entre hores i altres, no? I a vegades això fa baixar el nivell o no, però també és una pel·lícula. Aquest any no estem veient, tu has vist menys de referent al mar, ara en diràs una mica què t'has semblat, no? Sí, que tu la vas deixar molt bé. Precisament vaig tenir molta cura de veure-ho. Bé, la veritat és que... Doncs mira, menys a tu mateix. No, no. Que sí que sí, que sí. No, no, no. Si ho haig de fer, li dic a ell. Sense escapar, a la malla. No, no, agafem. Agafem, agafem, agafem. Però si... Avui parlarem de cinema. Acabarem parlant de cinema, però comencem parlant de cinema, avui? Ah, sí? Sí. Tu? Doncs ho parlem al final, que així acabarem divertits. Ara hi feia temps que no ho havia vist, i jo em vaig quedar allà de moni a tu. Val, el Manchester és una pel·lícula, i jo em vaig quedar bàsicament amb el que tu deies, amb un punt verd d'aquests que fa molt de fred i tal, no? Un senyor que després sabrem que és el que li passa. Tu també l'has vist, no? No l'he vist, no. Podeu fer l'espoller que vulgueu, però no es veix. No, tampoc es tracta de fer espoïles. La veritat és que em va arribar tot i que em va costar una mica. Jo, el que no estic massa d'acord és amb l'actor. Trobo que ho fa molt fàcil, aquest noi, vull dir. És que jo crec que fa fàcil el que és difícil. Sí. Es van portar l'Òscar, també, a l'esparrer. Ja, ja, ja. És que és això, jo era aquest paper d'una mica panfilot, aquesta cosa, que és que dius, eh, desperta. Això no és fàcil de fer, però bueno, és no que... Sí, però l'experiència que visc un no... Clar. No ho sé. Bé, en tot cas, va ser l'opció no pas d'ell sol, sinó en tot cas del realitzador, que diu, has de fer això, no? I ho fa i punt. Jo crec que allò podria ser més versat i el més emocional i tal. Bé, a part d'això, que penso que no és el més important a la pel·lícula, sí que és cert que anem a parar amb un punt de dir, escolta, què és la... I això està molt preocupat, sobretot, els psychoanalistes, eh? Diu, què és el que provoca una crisi? Què és el que provoca un mal rotllo puntual amb una persona? Doncs la desestibilització que ell pateix, no? Clar. I llavors, això, com se supera? Parla la pel·lícula de superació, també. El que passa és que la vida va seguint, va donant toms, i automàticament hi ha moments que tornes al mateix punt, i llavors quan tornes al mateix punt, dius, t'hi noto. T'ha passat aquí, no? Jo ja estava bé i tal. En aquest sentit em va agradar moltíssim, eh? I trobo que molt bé, i que les famílies, quan es desestructuren, veritablement costa molt destructurar-les, les persones també, però les famílies, tela, eh? I bé, molt de baix trobem a l'interès. Jo crec que la pel·lícula ens hi mateixa, a el que diem, no? Jo una mica és diferent no te resabeurà, però crec que hi ha un element desestibilitzador amb la vida del senyor Casayafle, que és el senyor... Protagonista, sí. Que no queda lluny, que no hi té res a veure, eh? Però amb la posició tan pusilà, ni més, d'Antonio de la Torre, a Tardé per a l'aire. I he fet una similàcia. Aquest paper que fa el Antonio de la Torre, que sembla que no estigui fent res, que estigui allà... Sí, però sí, només. Aquest és el mateix, ahir li passa una cosa, que el desestabilitza, i el Casayafle és una altra diferent, que també li passa això. I la reacció és, passo de tot. O lo just, no? Però m'entens, és com si una mica te separes d'aquest món, ja em va bé el que faig, no? I quan vols anar a involucrar en certs elements, no? Fins aquí arriba. Perquè no puc donar més de mi, perquè no tinc empatia, perquè no tinc ganes, perquè no tinc forces, perquè encara no he superat les coses. Jo d'això, vull dir, aquesta cosa, la veiem aquí d'una altra línia. Evidentment, d'una altra línia. Jo, la veritat és que, bueno, ja ho he dit, oi? Però penso que un petit matís també va bé. És aquesta manera, com més forta és la desestibilització, que ja ve produïda per una desestibilització de tota mena, no? En el moment que això es produeix i és molt forta, per molt que tu vagis, vull dir, llavors dius, home, tu, no? És molt difícil de superar i molt difícil de situar-te una altra vegada. Ara torno a estar al mig i intento fer el paper. Això que dic, torno a estar en aquell punt. Però jo crec que sobretot és quan ella es veu davant del paper de fer de para. Una altra cosa també. Això és el que a ell crec que li fa tanta por, li fa tanta por que el fa reaccionar d'una manera, és un dels punts, de molts punts, però això no ha dit res a particular, vull dir que és el que hi ha. Jo més aviat peuria més tou o més dificultors de superar. El fet que, en definitiva, perquè acaba entriant amb ell, és que tot el que l'envolta... Sí, clar, exacte. No hi ha res més. És el que hi ha, vull dir. Sí, però què li va passar això? Sí, sí, però escolta, és que els altres jo tampoc no... A mi hi ha una escena d'aquelles que està el noi, és a dir, l'oncla i el nebot, per entendre'ns, que estan en una habitació, que estan fent una mena de lleugers moviments per abraçar-se, i a mi jo em vaig que dir, ostres, que m'està fent... Un faci l'altre, es queda així, no saben com... No saben. Exacte, és molt fort, i dius, però vinga ja, coi, però si és tan fàcil, com agafar i dir-me, que per aquí, home, m'entens? I dir, hi ha tantes coses per allà... Que t'estimo i tal, sí, sí. Permís, sí, permís. Bona pel·li. Jo crec que, bueno, de les que jo he vist dels dos casos que veiem, més de la miuret, per ara... A veure si trobem més coses. Bueno, ja sabeu que jo oprino que aquella de com enxeria, sí, però, bueno, vull dir, això és la qüestió d'opinió. Doncs jo de com enxeria... Ja ho sé, ja no ho sé que ni tu ni... Correcte. No del tot. Sí, no, però bé, vull dir que això, a vegades, és qüestió de... De percepció. De coses que t'identifiques, tu. Que sí que sí, no, no, evidentment. La veritat, vull dir, ostres, sempre m'entusiasm, jo sempre que puc posar un ostres. A mi també m'agrada molt, però que no... No t'arriba. No t'arriba d'introduir, però, bueno, és que no sempre... Que no sempre coincidirem, i tant. Digues, digues, sí, digues, digues. No, no, no. Que tinc una cosa molt interessant. Doncs ho farem una cosa, parlem ara del múltiple, jo parlo del comptable, i llavors entrem una altra vegada amb tu i parlem. Molt bé. Múltiple, que ja ho m'has de veure, ja veig una miqueta, però... Jo aquesta encara no l'he vist. Parla... Correcte. La pel·lícula encara està destrena, o sigui, cosa que fa un mes llar, un mes i mig, i pel mig amb tota la de SOSC, cosa que em vaig sorprendre, encara està destrena, anem a veure-la. Bé, una pel·lícula de M&I de Siamalan, molt conegut per aquest sentit o el protegit o moltes pel·lícules que ha fet. Que s'ha fet un director de culte, que ha tingut una baixada entre les primeres pel·lícules i les actuals... Bueno, ha fet unes obres una mica més menores, diguem-ne. Però que ara, jo crec que no arriba a la potència de les dues primeres, però que sí que troba una miqueta a un nivell. Pel·lícula amb un argument... Bé, una mica simple, tot i que després té coses pel fons i tal, un personatge que té múltimes personalitats. Potser moltes pel que la ciència mèdica diu que és possible, perquè aquí sembla que té 23 personalitats. Està pleament en ficció. Jo ho vaig a marcar jo. Exacte. Els estudis mèdics diuen que no hi ha precedent d'això i que és una ficció. El que passa és que sí que és cert que el que és detall de guió exposa aquesta teoria de que aquestes personalitats, que és bastant interessant, que no fa més poble d'això, perquè es pot agafar una teoria en algun punt, que diu que les pròpies personalitats el que fan és canviar la química del cos de manera que, a lo millor, fins i tot una personalitat pot tenir una malaltia i una altra personalitat no la pot tenir, una malaltia com fins i tot si és diabètic. I surto un personatge, només explicaré això, que hi ha una dona, hi ha un nen, hi ha eneomes... Doncs un dels personatges resulta que és diabètic i s'ha de punxar. Però només necessita el cos punxar-se quan adopta aquest personatge. Això és ficció, tot, però és una idea molt potenta. Partint d'aquesta premissa, crec que la pròpia es perd una mica en la manera d'enfocar-ho, perquè tu, al final, acabes veient com una història bastant típica de tres noies agrestades per un psicòpata, oi que sí, que dius, bueno, aquí això podia haver fet algun tipus de... no sé, no hi ha cap escena d'aquelles que diguis on mira que ve, sinó que tot és bastant... Però tampoc amb una intenció, i hi ha moments que sembla una pel·lícula d'aquestes típiques agrestades, de com sortim, tia, com sortim, oi, ahim van quedar una miqueta... El tio fa molt bé, jo... Va ser una mala sort de veure-ho en traduïda, perquè en el lloc original es veu que ho guanya molt, però, bueno, la feia anar a la cinema en versió traduïda i volar la correcta. I, bueno, però el tio ja amb les cares que posa i tot, i l'actualment sí que fa una actuació bastant bona al personatge. No, sí, sí. Aquest és el protagonista de l'últim rei d'Escòcia, o se'n recordo d'aquesta pel·lícula, l'últim rei d'Escòcia, el metge, el metge jove. Ah, sí, sí. Bastant irreconocible, diguem-ne, però, bé, fa tots els papers, però, bueno, a part d'aquesta teoria i a part d'aquesta actuació, la resta de la pel·lícula a mi em va semblar una única fluixa i, fins i tot, hi ha un detall al final de tot, que és un detall molt per fans del director, diguem-ne, però fa una referència a la pel·lícula protegida i tal, bueno, no el diem què, però segur, no vol. Com es fa la referència a la pel·lícula, però dic-ho, com comences a aficar-te d'aquesta manera en un nivell, és com si un rotllo Star Wars, per fans, doncs, no ho sé, que el tio donava més de sí, no sé si ara s'ha perdut una miqueta. Una pel·lícula que donaríem un aprovado bien. Que apuntis, no? Mira que jo sóc una fan d'aquesta pel·lícula. Jo les he vist totes també, però és un tio que prometia moltíssim i ha anat cada vegada, jo crec que baixar una miqueta, no sé per què, sinó per falta d'imaginació, per falta de recursos, no tinc ni idea, o perquè te va potser tan bo com semblava en un principi, però el que dius tu, des de l'exèrcio sentido i el protegido, que eren dos pel·lícules, que s'ha acabat d'un pis, a partir d'aquí, hi ha alguna cosa que dius, això sembla el bosc, però és allò que és el que dius, si hagués pogut arribar més, la idea és bona, però no la desenvolupa. Jo crec que hi ha una constana, en Shyamalan, que és la recerca d'allò, o sigui, malgrat o exagerit, perquè està plenament dins de la ficció. És el que dius tu, no, és que jo l'aposava al costat del quichcoti i el psicòsfis, que jo tampoc és cert, que jo no es correspon. Jo crec que hi ha la preocupació, al senyor aquest, amb el Shyamalan, que és precisament anar exagerant en coses que en definitiva acaben transformant-se més que res amb allò que ens fa por, més que no passa amb el que pot tenir de real. I aquí, jo penso, que si s'ha sentit mateix, si tu no et fa por, que després de la mort, pot haver-hi algun procés d'adaptació a la mort i tal, dius, no t'ho creus, perquè això no us pot comprovar, però dius, bueno, li preocupa això, i te l'aviós. Jo crec que allà es copia o talc de la Cinta Blanca, si és que va abans, i és allò de dir, socialment, com engejaré, una història... Però ja que hi ha aquests senyals... No, allò no s'aguanta. Jo estava aterrit, però aterritada a dir quina cosa més pobra, més fluixa... Creus que hi ha hagut unes quantes que dius que acabes... No ho recordo, però també hi ha hagut alguna més. Però d'aquí d'o, per exemple, molt bé. És el millor per mi. Clar, perquè la primera... Quan te la fan en l'aire... Però fixa que hi ha un punt d'exageració, tot allò. Jo crec que sí, que és un personatge d'una miqueta excessiva, acceptes plantajaments. I després, a partir d'aquí, jo crec que posa el llistó molt al, i després ho quediem, es desunfle amb molts plantajaments, que és una mica... Això que deia abans de la llegada, que tens una percepció, dius, quina pel·lícula, que ve la cosa, i sembla que després dius, que és una pel·lícula, i no acaba de sortir-se. La meva dona va fer una predicció. Aquest home farà una home maestra algun dia. Sí, segurament. Trobarà l'argument, trobarà... I farà una que al final serà. Perfecte, però és veritat. Que segurament ha de protegir-ho. Hi ha un petit spoiler que penso que es pot explicar. Del risc que parla aquí... Quina parles, de múltiple? Sí, de múltiple. El risc que parla aquí, el senyor Samuel, és precisament de allò que anomenem el professional excessivament arriscat. De quin sector? Ja la veuràs. Profesional. Ha de ser de la psicologia. És veritat, perquè parlem de personalitats. És que ara està pensant... Que juga un paper important, que és el que probablement, si tu ho penses una mica, és el que té de riscat a les persones que juguin a aquesta cosa. Ja mirarem, ja mirarem. Sí, sí, perfecte. Doncs jo us pararé molt per sobre. Jo dic molt per sobre. Una pel·lícula que també prometia moltíssim i que també se'n va per hosterroseu, que és el contable. Aquesta pel·lícula, que en teoria és un senyor que es diu Gavin O'Connor, i el director, i ell és el Ben Affleck. Ja sabem aquest actor que és millor director, que actor ja sempre ho dic, la que va fer Argo. És una pel·lícula meravellosa, això d'Argo. Però en canvi, com actor, és que és un home que tampoc canvia molt la cara. Últimament se li canvia una mica més, però no tal. El contable també té que veure molt amb el que seria un personatge, un personatge autista, un síndrome de Asperger i tal, molt marcat amb la seva infantesa i amb l'edat superat, perdó, controlat, no superat, sinó controlat, en aquest cas... Sí, però té unes constants, no que... Això també hi ha, però aquí... Que dius, ui! Sí, però aquí tenim també aquell punt d'allò, de l'estigma, fa molt. Exacte, aquest per tota la vida. Aquest serveix... És un personatge molt peculiar, vull dir, en aspecte... Viquis que tu no t'aprenyes mai. M'aprenyo molt. Últimament no gaire. L'any passat estava molt emprenyat amb el món, aquest any no. A mi em costa també, però quan... Em costa de veure't emprenyat. Però el dia que t'emprenguis... No, però m'aprenyo poc. Ja el veuràs, ja el veuràs. Una vegada, dos vegades hi s'ha emprenyat a mi. Ai, que fort! Una va ser aquí a la terra. Jo parlarem això en privat. Corta, corta! Potser, potser. Això que et deia, el tema aquest, aquest nano és un nano, parlem d'aquest jove, que és comptable, evidentment. No és un gran, és un lombrer. Lògicament és curiós, la gent que té aquesta síndrome, acostuma a ser una gent que té unes capacitats matemàtiques increïbles, o unes capacitats molt més desenvolupades a qualsevol persona... Els busquen, eh? Exacte, per això. I aquest el té, no? I llavors té una combinació increïblement bona que té aquestes capacitats i el seu pare és militar. No t'ho perdis. Té moltes inseguratats, que el pare el veu feble, aquesta cosa militar, americà, saps si vull dir aquesta idea, vull dir que dius aquest nen, és veritat. Clar, vull dir el veu. Llavors li posa fins i tot a un mestre de cara. No sé quina és la història, perquè, clar, s'apeguin defensivament. Tenim dos elements, el matemàtic i el militar. I el físic. Fixa't tu quina manera separar la matemàtica de la física, eh? Exacte. I llavors, aquesta persona és un personatge que és contractat per la seva gran capacitat, sobretot vinculat amb els paradisos fiscals i amb les empreses que vol anavadir diners i tal, i ell comença a agafar un rol determinat i molt concret amb el qual per un costat sembla una cosa, per l'altre és un altre. Bueno, i és una... A veure, que a mi la pel·lícula hi existeix un. Hi ha moments que penso molt bé. Una bona pel·lícula d'acció, que ja és complicat trobar-la, avui al dia, que té un contingut prou interessant, però jo és el que dic sempre. Ell ho fa bé, però amb això hagués fet el... com es diu, el Jack Gallagall, que mai pronunció bé, per exemple, i guanya 50 vegades més. De debò, però de debò la pel·lícula sí està molt ben portada, està molt ben fet, el guió és molt correcte, no vull dir moltes més coses, hi fa una sèrie de coses d'una manera sistemàtica per intentar superar aquest tema del seu autisme, controlat entre cometes, perquè a vegades no hi existeixo. Jo necessitaré elements que parlem, però hi existeixo, si volem una bona pel·lícula d'acció, s'aguanta molt bé la pel·lícula, en sèrio, vull dir, val la pena, i a mi m'agrada recomanar i dic, bueno, sí, està bé, està bé, apassiona bona estona i tal. Que ja està bé, mira. Per tant, és això. Bueno, farem una coseta, perquè el... Ara ens comentaràs què més es ve, Jaume, però el Nacho es parlava de porter de noig, eh? Ah. L'has vist, aquesta, ara? Sí, sí. I també parlem d'algunes pel·lícules dels Goya, que han quedat una mica prades com la Porta Vierta, unes pel·lícules que no heu vist vosaltres, i jo he vist-ho, i que m'ho he passat molt bé. Penses de vendre. Però sí o sí, perquè és genial. És que tu és guallista. Eh? És guallista. Gullista, oscarista i tal. Jo ho ve qui no veu tot i vaig veient, allò que veia a més amb el Nacho, rampoines, allò que no han guanyat res, a veure què tal, perquè es queva ganant sorprèn, això de la Porta Vierta, i m'ha sorprès. M'hi quedava com dient, per què no li han donat res a la Carmen Machi, a la Terelle Pávez, per què no? Perquè li han donat a l'Emma Suárez. És la meva pregunta. Perquè és bona, eh? No, sí, clar, però jo n'he vist la pròpia pell, clar. El dia que la veig, ho podria opinar, però, ostres, el que fa aquí la Machi m'han d'anar d'anar-hi. Però, bueno, és el que veurem. Exacte. Segur que posem una cançó per aquí al mig. Avui, això és una cosa més, potser amb el Nacho ja m'ho he deixat molt costat. No, no. És un dels LPs, potser, més importants de la història del pop, és el de Joshua Trí, de YouTube. Doncs et dic quants anys fa, ara, 30 anys compleix. Són molt grans, eh? I tu com saps que jo no ho conec, això? No, sí, sí, no, jo no dic que no. La cançó segur que la coneixes, jaume. Això t'ho dic en sèrio. És una conèixer a YouTube. Exacte. Portava el seu temps. Exacte. Però això va ser la bomba, clar, clar. Això va al pas a un supergrup. Ah, això mateix. Ah, clar, clar. Jo pensava, dic, 30 anys fa d'aquest TVP, sembla que era aquí quan jo escoltava això, i ho ballava amb això, el Wizz out, el Wizz out, i jo, aquestes coses, no que parlava. Jo ja estava en la crisi de 240, 30 anys. Sí. És una cançó que he escolt alguna vegada, eh? És el Wizz out, el Wizz out. Ballar re no ho sé. Tampoc és molt ballable, però, bueno, és una cançó d'aquelles de... de corajar, no? Vull dir, quan jo em puc obli i tal. Doncs vinga, a veure. Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Ai, quins records, no, mala meva. La cançó, la vacanta, tothom. Oi, oi, oi, oi. Jo deia que se'ls ha tingut un record de, no sé quin any va ser, de parodat, tampoc, fa gaire, 15 anys. Vull dir, amb un cap d'any, a les 5 de la matinada, m'avorratxo, us imagino, com estaríem, en un bar de gràcia, al Cosmopolitan, que la mena com d'art, de pub, discoteca, chipa, i tal, cantant aquesta cançó, però cridant, com veus, a les 5 de la matinada, tots agafats i borratxos, que m'imagino, que m'he poscontat, no l'estampa, quina seria, però tinc de màxa, de cantar això, allò, ho faig en grito. Ja n'és a casa. Sí, bueno, jo he sigut molt canalla, eh. Molt bé, molt bé. Però hi ha l'edat, on ja... Molt sèrio, no? Unes poses a les camises així, sèries. Bé, doncs, Nacho, tornarem de la gran muralla, que això ens interessa de molt, i seguirem parlant de cinema. Por Tero de Noche, una pel·lícula que en el seu moment va ser molt controvertida, de fet, en determinats països no es va estrenar, al seu moment després es va estrenar més tard, en el 74. Bueno, una mica pel contingut teròtic que tenia, però no tant per l'implicit, perquè no es veu escenes explícites, però més aviat per tota aquesta suggerència pel tema de relació entre els protagonistes, que és una història una mica escabrosa, diguem-ne. Per posar-se en context, és una història... Jo crec que és una història d'amor fantàstica, i totes es pot discutir, perquè al final els protagonistes hi ha una història d'amor, però una història d'amor una mica especial, perquè... ell és un anticoficial nazi, de la CCS, estem a Viena, en A57, i aquesta persona s'ha salvat una miqueta de qualsevol judici o persecució pel que va fer, està una mica amagat, no amagat, perquè ell té una... una professió i està insetat a la vida, però està una mica controlant, que no el descobreixin i tal, a més a més amb una associació de nazis, que protegeix i tal, i el porté de nit d'un hotel, un hotel allò molt decadent, molt bienès, el hotel de l'òpera, i bueno, ell ha passat plana de tota aquesta vida passada que va tenir, però resulta que el passat no ens torna, perquè una de les... una de les persones que ell va torturar en el camp de concentració doncs resulta que apareix per allà, per l'hotel, que és la dona d'un director d'òpera molt famós, que ve a l'Oxas i ve a dirigir una sèrie d'òperes allà, bueno. I a partir d'aquí comença la història, i clar, el que podria semblar, que vostes mires troben i ella hi ha oritzada i tal, resulta que aquestes persones havien tingut una relació una mica especial, una mica relació sadomasoquista, però clar, ell la torturava, però va ser un síndrome d'estocolmo, això, no? Sí, clarament, va arribar un moment en què ella, o per les seves peculiaritats intrínseques, que el millor que hagués passat a la seva vida normal, sense que hagués anat a un camp de concentració, o pel que fos, doncs acaba de tenir una dependència, hi ha una relació molt especial amb aquesta persona, a la que deixa de veure, i quan la torna a veure, tot es desencadena tota una sèrie d'emocions amb ella, encontrades, clarament encontrades, amb ell també, al final aquestes persones acaben trobant-se i diguem-ne que comença una història d'amor, agafant el passat en el punt que estava, comença una història d'amor, que al final és bastant empatitges amb els personatges, encara que amb el que sigui, ell és una mica sàdic, monstruós, i ella que és una persona que són medital, però al final, acaba sent una elecció dels dos, i l'acció es desenvolupa, i al final el tema té un final, que no ho explicaré, però no és tan poc, un final feliç, acció és tot el punt de partida, la relació, tota aquesta relació masoquista, la sèrie d'imatges, et va ser suposo que la part és cabrosa, que va fer, que, bé, en determinats països, no la posessin fins després... I entendre aquest tipus de relació? Perquè el sexe és un àmbit tan gran que ho... Tantes coses suggerits també s'havia fet en el pla del bizarro, diguem-ne, de fetitzismo, aquí no es veu gaire bé res, es veu nua, però, bueno, circumstancialment, no hi ha cap escena, ni pornogràfica, ni tan sols, res. És un altre tipus de pel·lícula que s'opta, eh? La directora, és una directora, que es diu Liliana Cavani, és una directora bastant curiosa, perquè va fer poques pel·lícules, més aviat era una directora d'òperes, i això es nota en aquesta pel·lícula, en el tot especial, molt especial que té la pel·lícula, una pel·lícula molt estètica, molt, molt, molt estètica, o sigui... Molt lírica. Molt lírica, sí, però pretendidament, no? Vull dir, ella busca aquestes imatges del país de cadença, allà, de Viena, i fins i tot, quan fa determinades escenes, fa com si fos, sembla, escenaris d'òpera, en el qual està tot buit, hi ha una sèrie d'elements centrals allà, i fins i tot la manera de rodar, igual, hi ha una escena, o sigui, unes persones movents en el centre de l'escena, i la resta de persones mirant-ho, allà, quietes... És molt interessant, eh? És un esteticisme, si hi ha un parell de escenes... La tornaré a veure. És un esteticisme buscat, buscat que té tot i que tu veus que això és com una... Bueno, però, t'adentra, com en el terreny de la fantasia, del surrealisme, que va bé amb el que s'està veient, pel grafí, s'està veient una relació basada això en una sexualitat una mica especial, una sexualitat no clàssica, no? A partir d'aquí, tot... molt ben conjugat amb banda sonora, que tota l'estona s'opera, i tota l'estona és la flauta màgica, excepte alguna cançó que potser és feta per la pel·lícula, tota l'estona és la flauta màgica, cantant alemany i tal, no els trossos més coneguts, no surt allò a l'àrea, sinó que surt els trossos, va sortint de fons. I, altera, aquesta banda sonora potent, que dona un lirisme especial a la escena, digue-m'hi, en cap so, diguem-ne, amb escenes que s'acent, saps com el soroll de la cinta, que jo suposo que això ho ha buscat ella, perquè no és de 74, no és una fòbia del 32, ho ha buscat per buscar un efecte jo com de fòbia, com de gust allò, tota la pel·lícula està basada en això, exactos, ho fan molt bé, que són D'Irvo Gardé, un actor que és molt bon actor, que fa un paper de persona que està amagada allà, i està com a estirada una mica de la vida, el món que l'envolta, en aquest món de calent, com si ell ha viscut en el moment que va estar allà en el camp de concentració, que, de fet, en aquell camp, no és tortura per si mateix, sinó que és una espècie una mica expressoners, el s'hi filmen, i fan unes coses divina, no és directament a exterminar-los, sinó que hi ha una relació una mica bizarra, feticista, i una gent allà. Aquesta vida per ell és la vida màxima, i aquí està el ficat en l'estiu, i quan apareix aquesta noia, que és la Charlotte Rampling, una molt bona actriu, està molt jove en 74, però amb 20 pocs, ho fa molt bé, molt guapa també, que això és important per la pel·lícula, perquè, clar, ella és un home si més madur i més seriós i contingut, i ella, al final, quan el troba, es esferma, és una mica més animal, i s'hi tira a sobre, i és més impetu de la joventut. Doncs funciona bastant bé, perquè això podia quedar una mica ridícul, però tot funciona bastant bé, tot molt estètic, i... És una pel·lícula que t'impressiona, perquè la Charlotte és un cinema molt diferent, tot i que podia acabar en un tema més estètic, però no, s'acaba de contenir i molt diferent a les coses que hem vist, per exemple, últimament, és el que parlàvem. Sí, sí, un cinema que no acaba de tenir... Amb una mica de línia i tal, molt bé, molt bé, va quedar bastant... No, no, és un clàssic, és d'aquest... i a les del 70... Quan el 170 complica trobar... No, hi ha pel·lícules amb molta potència als 70s, però a vegades, jo crec que l'he passat a les pel·lícules dels 70s, és que l'estètica, en general, no sé què, tingui unes connotacions de cert d'una època concreta, però té un problema d'estètica visual. El cinema del 70 és molt 70-tero, perquè té unes connotacions, la forma de vestir, si és contemporània, la forma d'actuar, la forma de moure la càmera, aquells zooms, aquells fluts que apareixen, que dius, ui, i per què posen aquesta sensació de boir aquí? No vull dir, malgrat que vull dir, això sí, hi ha pericols que s'aguanten, molt fermament, i aquestes són una d'aquestes, que jo crec que són les millors. El flu, que dius tu, això, va estar de moda, que allò que hi hagi. No vull dir que és la pel·lícula de Flors. No, no, per això és el que ha d'estar cap aquí. És molt lliç, així, això. Que es manté, amb aquesta línia, però això és el que jo comentava, que hi ha pel·lícules que han quedat una mica... Poca llum, ombres... Sí, sí, sí. Molt bé. Doncs, Jaume, vols comentar alguna cosa més? Sí, no, de moment, jo sóc un momentet. Val, val, cap problema, cap problema. Sí, sóc un moment. Ara seguirem parlant, jo de què s'explico, les espanyoles han comentat. Digues-hi, Jaume. Bé, la gran voralla, la veritat, és que quan vaig veure el trailer ja vaig dir, ostres, això pot ser interessant, de la manera que parlen fins i tot. De dir, són... són inventsibles, fa molts anys que s'estan preparant, en definitiva el que deia, em fa una estona abans d'entrar a l'estudi, ara fa poc, que estem parlant de bèsties més que no pas de la igualtat entre humans i humans, no? Sí. Per molt que es faci la guerra, dir humans contra humans pots dir, són com a bestioles quan lluiten, però la veritat és que, bueno, en el cas de la pel·lícula aquesta, és... és humà contra bèsties. Llavors, la gran voralla, en l'altre quaustard, com deies, tu molt bé, hi ha la bèstia. Una bèstia que, diguem-ne, que és com... en fi, no crec que sigui important destacar-ho, però, diguem-ne, que té la virtut i el defecte, com molts... molts dels comportaments de les bèsties, en definitiva, no? Tenim una reina, aquesta és la que ens controla, la que ens porta, la que ens alimenta, fins i tot, i tal com si fos una xamp, no? I a partir d'aquí, doncs, comencem a desenvolupar tot un seguit d'habilitats que, en definitiva, acaben tenint aquestes bèsties, per arribar a concreir l'altre costat, que, en definitiva, és... Però estem parlant d'un món real dels humans, o estem parlant d'una fantasia tipus en Ells? El començar a la pel·lícula, el senyor... Sí. No, no, jo penso... A veure, el senyor dels enyells, per mi, està plena de fantasia, no? Sí, però no és la realitat, estem parlant d'una ficció, absolutament. No, no, aquí diu... Hi ha moltes llegendes a l'entorn de la muralla de la Xina. Diu que aquesta pot ser una. Molt bé. Molt bé, molt bé. Sí, sí, sí, llavors creen com si fos una mitologia, no? Això mateix. Mira, el mito del Reseo i el Minotauro, que diuen que sí, però millor no, vull dir que és aquesta la idea. Molt bé, això. I llavors, doncs, bueno... Clar, és una altra... A mi el que em va impressionar va ser la manera que està feta, és una passada, diu allò, és que tu acabes creient allò, no? Bueno, és que el director és el Jean-Gimou, no? Clar, aquest senyor, és l'Arreletxe, que et fa moltes coses, de l'interna roja... A mi m'interessa més qui que no passa millor de les dagues voladores i tot allò. És molt bo allò també, però jo no hi entro. Vaig quedar com una mica fora, en canvi. Hi giro, també hi giro. Sí, sí, sí, sí. Magnífica. Més giro que les dagues. Sí, sí, sí, hi giro és magnífic. És magnífic. Sabeu quina és la constància? Jo vaig de llegir més coses sobre aquesta perlí, crítiques i tal. Però la cosa més interessant és de la manera que aquesta combinació d'elements que ha fet el cinema de Hollywood de invertir diners allà mateix, a la Moralla xinesa i tal, aquesta combinació de diners que ha fet i portar allà el Matt Damon i amb una altra que no sé com se diu, però bueno, és igual que ell, és que estic ridícul als personatges i l'actuació comparat amb la dinàmica de la pel·lícula en què representa estratègia i combat, però una cosa impressionant, ni l'arroflín de l'època, tu. Saps allò? Sí, sí. Però l'Erfet, tenia molta gràcia. Tenia tothom en can, l'arroflín. Bueno, veus avui l'arroflín, i ja ho veig. Però en aquella època funcionava molt bé. Sí, sí, sí. Vull dir que queda tan poc tan poc ben insertat el que és tot l'abastament de mitjans que hi ha per filmar aquesta guerra, definitiva, i la contundència en què està filmada, perquè em va fer pensar amb la pel·lícula de House, ja us he comentat abans, no? Sí. Per què? Doncs home, perquè aquella bestiola, carai, tenia una característica i una potència, que dius, aquí no tenim res a palar, però com que no la distraiem ho ja estem perduts tots aquí, no? Clar, clar. Quan ataca tota aquella colla i tal, doncs aquí tenim una cosa semblant, no? Clar, clar. Això és el que em va semblar. Queda tan ridícul, senyor Matt Damon, aquí al mig, amb la seva... És que Matt Damon a vegades és ridícul. Sí, com ho pot assabtar-ho. Matt Damon és un persona... Jo no sé què li passa aquest actor, que a vegades fa molt bé, les pel·lícules a vegades fa unes coses horroroses. A mi és un tio que me'l crec a vegades i a vegades me'l crec res amb absolut. No, no, aquí hi ha gent que te'l creus per sistema o té més fàcil de te'l creure, tal. Doncs és com el Ben Affleck, que no te'l creus, doncs bueno, aquest em costa també a vegades, doncs vols que et digui cadascú, però jo també té molt. Doncs a mi em va agradar, diguem-ne tot el que és l'estratègia, la manera que planifiquen, com els enganyen, vull dir, els amics per dir-ho d'una manera, com els distreuen per aquí i la feina la fan per allà, i clar, no? Però, vaja, hi ha una sequència, jo penso que amb l'Encertada que et fa pensar amb el petit emperador d'Albert Luxi. Ah, molt bé. Aquella està molt bé, eh? La veurem, és un potipoti pel que dic jo, amb cosetes aquí de... Però no us penseu, és un patrofet, vull dir. Però jo al Sant Jimú sempre jo me l'he vist amb bons ulls, a veure com els ve com els ve. El dir-me el nom no havia caigut cre de Sant Jimú, no sé per quin motiu, pensava que era una cosa així com més fruslera, allò que dius. A veure què va ser, esto? Jo penso que Sant Jimú és un dels amascars retratats més bé, de l'histocràcia. Però més bé, eh? Sí, és una persona que té una capacitat històrica, un coneixement bastant estricte. I això, allò, el masclisme, les pel·lícules i com... Molt bé. Bé, doncs vinc, i ara començo a fer una reta i l'equip de cinema espanyol, a veure què em carrego i què no em carrego, no ho farem re. Ara farem aquí una part circense. Jo vull parlar d'una pel·lícula que potser aquesta l'he vist, que és 100 metros. Jo amb 100 metros em va passar una cosa, a vegades en pel·lícules que no vull saber de què van. Jo pensava que a partir de la base mira per on parlo. Poc he vist altres llocs perquè pensava que jo soc bastant forofillo del Dani Rovira. És un tio que em fa gràcia quan fa els monòlegs i crec que és un bon actor de comèdia i tal. I clar que fan paper de la mà. No em fa problema res, digues el que... No, no, no. És un tio que em cau bé. Aquests actors es cau amb bé, de bon rotllo, que m'agradaria conèixer, et fa una copa i xerrar i explica coses. Hi ha actors que sí. Sí, és veritat. Però amb aquest, sí. És un tio que sempre, més o menys, he vist tot el que he vist amb cinema i és un tio que no m'ha desagradat mai. Tenint en compte el nivell del cinema espanyol, que hi ha vegades que no, hi ha vegades que sí. Doncs aquí jo pensava que era un noi que tenia... Què vols que et digui? Una problemàtica, però millor vinculada amb un petit síndrome d'edat, no sabia que era un problema d'esquadrosi múltiple. I clar, i jo crec que la pel·lícula... Imagina't els tres personatges principals bàsicament actors de comèdia. I com es diu Alejandra, com es diu ella? Bueno, l'altra noia és una noia molt... No me'n recordo, ara no t'hi he apuntat aquí. Ah, vale, Alejandra, que ella va presentar una vegada als meus ferots. Exacte, exacte. Que el Kiki feia una... O que té tendència a fer comèdies que no pas dramas. I et trobes fent un paper dramàtic a tots tres. Amb alguns punts de coses molt iròniques i molt salvatges, que s'insulten, escleròtics, una mica de respecte a les coses. Entre ells arriben un límit que hi ha aquesta quotidianitat. Jo em vaig quedar bastant... clavat. Em refereixo amb tot el que suposa aquesta malaltia. No era conscient de la dimensió d'aquesta malaltia. I a mi això em va trastocar. Em va tocar. La ment, la ment. És terrible. És terrible el que és una mena de fantasma que tens al teu cos i que pots sortir per qualsevol moment i et pot provocar una seguida, et pot provocar una paral·lisia, et pot provocar... És terrible. I hi ha brots constants que poden passar durant anys que penso quin error, quina poca dimensió del coneixement de certes coses. I això és el que em va passar a mi. I de pel·lícula m'impacta, crec que més per això, que no pas potser en general. Ell ho fa perfecte. És també increïble aquell element de paral·lisia del cos, aquesta complicació, aquests moments millors, pitjors, depèn del dia, els problemes de la parla. Tot això és absolutament digne de debò. I a més és una noia que no ve i em sembla que es diu Mario Corball o així. I és un tio. És la primera cosa que fa amb la segona. És una pel·lícula de debò que jo crec que... A veure, no estem parlant d'un cum laude, però és una pel·lícula que s'ha de veure. És una opinió. Tu et sembla això, Jaume? Jo crec que passen senceres, s'aguanta molt bé i això seran un algo especial. Deia el Daniel Rivera i algú. A mi hi ha un feeling interpretatiu, molt potent. Sí, van estar junts. Exacte. I això ha quedat aquí, jo crec que s'entena molt ràpidament amb tot. Són molt ràpids, són molt canyeros, i això falta una complicitat que és el que hi ha, que és el que tenen. Jo crec que el més important de tot això és que aquestes pel·lícules així, amb aquesta característica, es parlen tant d'aquella voluntat de ser i de fer. Això sempre és important, encara que sigui que no sigui ben cert. I, a més, a mi em trastoca molt quan al final, però saps que és un fet real. Jo saps que és una història que va passant, que a vegades et diuen, passaven netxos reals. Tu diuen al final i te la foten, dius, ostres, i llavors dius, que fort, no? M'ho crec. M'ho crec encara tres vegades més. I ja no, evidentment, hi ha un moment en què t'explica al final una sèrie de coses, que dius, hosties, és que no hi ha treu. Això, vull dir, no, no, perquè recordo que vaig quedar clavat durant cimes i vaig dir, tio, el que t'has passat aquí, perquè el Daniel Rovira et cau bé i tal, però el que t'has passat, dius, tela. Però, bueno, una que jo recomano moltíssim, aquestes ha quedat morta i desapareguda, perquè és la porta abierta. Ha passat per aquí, durant voltes, va ser nominada, em sembla, que a la millor actriu, la Carmen Machi, també la millor actriu, la Carmen Ayla Terelle Pávez, però, en camí, sovam portar la Emma Suérez, va parlar un dia a la Rosa, però no t'ho puc assegurar. Però això de la porta abierta també és una... és una... una pel·lícula d'una noia que es diu Miriam Sereceski, em sembla que es diu, que també és nova, sempre fins i tot he fet curs i documentals, aquesta noia. Ostres, tu, fot un pel·lícul on? És una corrala, d'aquelles tipes corrales que hi ha a Madrid, aquesta mena de edificis que tenen aquests patis interiors que es comuniquen, aquestes aionsis, on viuen, bàsicament, viuen, dos prostitutes, tres, un travesti i una portera que també és de tu acollons, parlen clar. És la que sempre està vigilant i tot això. La que no... La pel·lícula comença que sona Fantasia de Saramontiel, dius, uops, i la Terelle Pávez, maquillant-se, imagina't l'estampa, dius, que hi ha un punt al modovoria que dius, ostres, ja anem per aquí, no? I llavors, a partir d'aquí, aquesta dona, que és una antiga diva, del món i tal, això del cantar, de les coples i tal, i la seva filla, que és directament això, perquè és pel minut número 1, que és prostituta, que és la Carmen Machi, Carmen Machi, Terelle Pávez. Duelo de... No se n'entén, amb sa vida i tal, i tot el que passa, i la decadència que genera tot això, i com es mouen els diàlegs són terribles, per allà apareix el... Com es diu, l'Azser Echermendia? Ah, sí, sí, sí. Azser Echermendia o... Jo sé que aquest fada fa de travestit, i és bestial, el que fa aquest tio també, és que és una cosa, la pel·lícula té una potència, ser una cosa petita en un espai sense cap tipus d'exteriors, els justos i tal, el que passa amb una nena, el que passa per allà, té una potència a la pel·lícula i una categoria de diàleg, de naturalitat amb els diàlegs, no de cruesa, sobretot del que seria la que anem manchi amb una nena de 6 anys, per exemple, que et quedes com subtat, que dius, apa, com ens passem, 4 pobles, no? Em refereixo que hi ha tot un element de políticament incorrecte, amb una estètica, el modóver, però el modóver cutre, però cutre, em refereixo de dramàtic, re de coses així, folclóico-festives que dic jo, que val molt la pena i s'ha de recuperar. Sí o sí. I per últim, hi ha aquesta mala que rego contra tiempo, contra tiempo, l'Oriol Paulo, que aquest senyor és català, i que ha fet, sobretot, és una persona que ha estat versada en sèries de TV3, i s'ha de poder, sí, tot això. Mario Casas, Barbaraleni, José Coronado i Anna Wagner. Clar, un elenco que dius, ostres. Bueno, Mario Casas també que hi ha, vagi tirant cap a casa. O a canvi, als rectos, i la veu, sobretot que faig una mica de curset d'addicció i una mica d'aclamació, perquè és com, oi, Mario Casas, què passa? Tot el que passa és el mateix. Aquella mateixa cara que té, aquella veu que no reacciona, i dius, bueno, és el que hi ha. Aquest senyor, el Mario, l'Oriol Paulo és un magnífic guionista, com a tal, i per això va ser nominat, perquè, bueno, ara me'n recordo d'una pel·lícula, però va fer pel·lícules molt interessants. És fluix, fluix amb l'especte de que crea una pel·lícula, un muntatge meravellós, dona voltes una mateixa història, però és una pel·lícula que no pots dir gairebé molta cosa, perquè si no enganxes de què va, és una pel·lícula magnífica, però si te n'adones, com tothom se n'adona, d'un personatge en concret, dius, ostres, malament, rai. És un problema aquí... Ja pots acabar, oi? És un problema de maquillatge. De com... Un tema de maquillatge. Hi ha una persona que té un vincle amb el Mario Casas, una cosa que no vull destrossar, perquè no vull explicar res. Justament que si aquesta persona saps que no és ella, és magnífic. Al final és allò que dius, hola! Però com ja veus que no, dius, home, però això ja està, vull dir. Perquè encara que sigui per infografia, fes algo, vull dir que no sàpiguis i qui no és. I ja està, perquè aquesta la puc destrossar ja... Ja fa, no ho sé clar, oi? Que si l'has destrossada... Em refereixo, que la pel·lícula està bé, s'aguanta bé, però me la carrego perquè hi ha una rada tan senzilla com un bon maquillatge. Hagués costat molt poc, eh? Molt poc. És a dir, un bon nas, uns bons pòmuls, un canvi determinat, dius. Però clar, és que dius, cony, però si és qui és, vull dir que no fotem. No dic res, però encara si la pel·lícula és molt bona i està molt ben suportada i canvia a la història quatre o cinc vegades un remuntatge bestial de la mateixa història, des de veure en posició de Mario Casas, saber-lo negatiu, i ara una altra vegada, no sé què, era culpa de l'altra i és culpa d'ella. Resumont, baixa. Bueno, és una cosa... Insisteixo, molt ben feta. En blanc, no? Bueno, es queden quatre minutets, ja home, parles de circ. Ahà, el circ. I així ja ens acomiadem. Molt bé, molt bé. Bé, doncs el circ ha fet un canvi en senzillesa. Quin circ era, ja home? Aquest camp de morts. En relui, sí. A senzill, o sigui, ja no estem amb aquells... amb el triple salt mortal i coses d'aquestes, però la veritat és que vaig quedar sorprès favorablement. Potser hi mancava un cert joc a nivell de més de dues persones fent una mateixa dinàmica, no? Més de dues. Perquè, no, normalment són dues, sempre, no? Tant els pallassos com els que són. I en unitaris, bàsicament, també els pallassos eren uns. Ah, vale, vale, vale. Per ella. Però digne, o sigui, està bé, dins el classicisme del que és el circ, com va portar, doncs, la meva infantesa, que aquest teatre... Sí, sí, tot el que m'ha estat, clar, i tant. Ben muntat. El que és el muntatge en color bé, vull dir, amb bona orientació, l'orquestra més aviat fluixeta. En tot cas, em va semblar que hi havia molt de timbal, però sí que hi havia el timbal, però tot l'altre, no? Era com un... Sí, no, vull dir, en aquest sentit, sí. Però la veritat és que la impressió a l'acabar va ser... de gratabilitat, d'haver estat en un lloc com aquest, en coses prou complexes, com per dir que ara em diu això, és de circ, no? Vull dir, de la manera que unes anelles, per exemple, les van fer anar, les van fer anar. Molt bé. I bé, vull dir... És que el circ ha patit molt amb el circ d'usolel, el nivell és molt alt, i que jo, com vas a veure qualsevol circ, jo vaig estar aquest estiu amb un aconit, no me'n recordo com es deia. Bé, bastant senzillet de cosa, i home. Mmm... Hi havia moltes mancances. Vull dir, clar, primer que no hi havia animals, per això de la prohibició dels animals, no? Els animals, clar. Però tampoc res que hi hagués un súper risc, acostumat a veure el que fan aquests bèsties. Vull dir, que vaig estar de una vegada a veure si et claves dius 3, i veus això dius uf, és que és molt complicat lluitar contra això. Però la qualitat dels trapeixistes i els números que feien sobre la mateixa pista, dues dones, per exemple, de manera que saltaven i donaven moltes a tot el cos, i tal. Vull dir, allò estava molt bé. Aquesta encara és per si jo el que vaig estar no me'n recordo com és deia, però és que ni això. No hi havia ni trapeixistes, ni res. No hi havia res que hi hagués un perill. Vull dir, està bé, molava, però no, clar, perquè una mica portava la infantesa, i cantava en cançons dels països de la tele, perquè estava... em sembla que era la neta de la neta, del fofor, no sé qui era aquella, de la Irritera Sema, però la filla de la Irritera Sema, cantant una altra vegada la gara, totes aquestes típiques de... Això res, eh? Don Pepito, don José, dius... Res d'això. Per això dic que és diferent. Aquest té més categoria, i el meu era més cutre. Jo el vaig veure amb una qualitat però interessant dins del món del circ. Jo volia dir una cosa, que ella ha dit... 30 segons. 30 segons, només actrius i enemiga. Sabeu aquella pel·lícula? Ja en parlem la primera. Què s'ha fet d'haver vist, eh? Doncs tindrem sèrie inspirada en aquesta pel·lícula. Enda! Ostres, això pot ser interessant. A l'altre dia vos expliques. Tinc aquí el tremor. Però la setmana que porteu, ja quedem de comentar. Deixem a Xobertia si la gent queda enganxada per al dijous que ve. Margem, que no té més temps. Adéu, si ja ho veu. Fins i tot és ràdio d'esper. Fins i tot és ràdio d'esper.