M'he vingut un dia més al Babilònia, a programa número 7. Avui estem 3 dels 5 que som sempre habitualment, tenim el Jaume Vidal. Hola, què tal? Bona tarda. I el David Montane, que es recuperem. Hola, què tal? Com estem? I la Rosa i la Lourdes estan de pont, em sembla. Fortunada. Molt bé, doncs avui farem un repàs molt ràpid del que farem, farem una primera part com sempre dedicada al món de les arts i una última part dedicada a un tema que tindrà també vinculació amb el món de l'art, amb el món del cinema. Recuperarem llibres comàtoles dels núvols de Daniel Michel... David Michel, perdó. David Michel, bé. Ractificadíssim. El moment de l'Àngeles Casso i el Jaume ens farà un comentari sobre el diccionari Vintage en paraules tipus com... Mumulumba. Mumulumba. O ho explicarem després, a veure què és això. Del món del teatre parlarem del Festival Internacional dels Pallassos, que es fa a Cornella, i també d'una exposició que es fa al Centre d'Arts Santamònica, al final de la Rambla, que és Ars del Moviment, que us parlarem del tema de la dansa i de la dansa contemporània, bàsicament. Al món del cinema tindrem moltes pel·lícules. The Amazing Spider-Man, el professor, les noies de la Cisena Planta, Casino Royal i la velada de Naya Arama. I farem una mena d'enganxadeta musical, amb suprotectiu a Hollywood i als castes fantasmes, i parlarem de l'envelliment de les pel·lícules. Com enveueixen, que veu fan o que malament no fan, vinculades a les modes, vinculades a les formes de fer cinema... Les que no són prou bones. Només cal anar pensant... Ja parlem, després. Sí, tant. És cansat. Ara no. Doncs David, parlem de l'atlas dels núvols. Què tal, aquest llibre? Molt bé. Mira, tot va ser perquè vaig veure que estava pendent de estrena. En aquest cas, no... Vaig aconseguir aquest llibre, perquè vaig assabentar que s'estrenava el film basada en aquest llibre, no? Per cert, que aquesta setmana passada es va estrenar a Estats Units, que ho sapigueu, el film. Aquí s'espera, per favor. El llibre és del scriptor David Mitchell. No tinc massa referència a res més d'ell, però el film ens explica un seguit d'històries. No les he contat, unes quantes. És curiós, perquè aquestes històries, entre elles, tenen nexes en comú. O sigui, persones... persones menys, tot objectes. Que van passant d'una història a una altra. I en el llarg de l'història... És com el Hitchcock, que deixava la seva empremta amb els seus fills. Aquí hi ha un objecte, que no sempre és el mateix. Una història és un objecte, però d'aquella història a un altre és una altra. Un McGuffin, no? No, però no gira el voltant d'això. Hi ha cap trama. És un element més. És un lligament. Sí, un element decoratiu de la trama, però que et fa lligar... Hi ha una mena de tatuatge, que tots, com a mínim, un personatge de cada... No és tatuatge, és una mena de senyal. Un personatge de cada història el porta gravat. No sé si per aquí l'ombre o a darrere l'esquena. I la història comença... La primera història comença a mitjans de segle XIX, en uns personatges que fan una ruta de... No sé si de Nova Zelanda, en sembla, crec recordar fins a San Francisco, i és una història. Després ens assalta una altra història, en ple principis als anys 20 del segle XX ja, en què un portantós compositor, un compositor clàssic, demana llotjament a casa un castell d'un compositor ja retirat, perquè hi ha problemes de poder escriure ell mateix, perquè ell li faci de... T'un home, ara no us ho faré, no us ho sabré repetir, ells li faci de mans per poder-li escriure el que... La música que ell em pensa, però en realitat qui realment és el cervell i qui té unes idees brillants en quanta música és aquest noi. La tercera història ja s'ambienta directament als anys 70, en què una periodista d'un diari de... un fulletí per diar-ho d'alguna manera, doncs entra en contacte amb un físic nuclear, que trobem en una sentada nuclear, i es veu que aquella central té un greu defecte de fabricació, i que ella pot provocar un greu accident. A partir d'aquí hi ha unes trames mafioses que comporten... que comporten... que comporten uns determinats, una trama negra d'alguna manera. I després ens sembla que ja saltem a una trama futurista. Entre mig no hi ha res actual, sinó que saltem... No, mentida, no saltem una trama futurista. Saltem una trama actual, cert, en què un editor hi ha gran d'un editorial, doncs per un triqui joc raro del seu germà, es veu tancat en una cil. D'alguna manera, si amb una cil, es veu que ella té un 60 i pico d'anys, es veu tancat en una cil, que n'hi ha manera de sortir d'allà, tipo la cabina, no? I bé, és una història... No la vull explicar perquè ve la pelicosta punt d'estrenar-se, el llibre és de fàcil lectura, i la tercera, hi ha dues històries més, la tercera és d'un món futur, en què una mena com de gran germà, en què la societat ha arribat a un punt, hi ha de fabricar els seus humans amb un determinat característic físic, hi ha gent molt altes, es resistent a la radioactivitat, pensada per treballar amb uns punts, en què hi ha una noia que es revela contra el sistema, ja està. Molt rollomàtics, per dir-ho. Per manca de llibertat. Sí, estan programats per treballar amb una hamburgueseria, i punt, i ja està, i s'ha acabat. I aquesta noia comença a arrumiar més el conte. Ja està. I l'últim, ja és un món posc apocalític, en què l'home ha tornat a... diguem-ho així, a unes arrels més naturals, a viure més en contacte amb la natura, a tot i tenir una societat més rural, i que hi ha qui els visita, diguem-ho així, una societat que encara hi té lligams amb l'època més moderna d'aquesta època apocalíptica. I doncs les històries van fins a aquesta última història, i després tornaran enrere fins a la primera. És elíptic. Sí, però tu vas de l'any 18, et vas saltant fins que arribes a l'època apocalíptica, i doncs, diguem-ho així, les històries tornaran enrere, l'última història és l'escafant al viatge de Nova Zelanda fins a... fins a... i tanca, diguem-ho així, tanca el llibre, perquè te les va deixant obertes totes les històries, i on se les va tancant. Et va tancant les històries. Fantàstic, és un llibre. Sí, sí, sí, molt amable. A principi, potser la primera història, a més, és curiós, perquè van prenent un llenguatge en funció del tipus d'història. El segle XIX, amplió del llenguatge més desimmonònic, el segle... els anys setanta, els anys vint, també, un llenguatge propi de l'època, i així va fent. Va fent, clar. Està molt bé. Em va agradar molt per això. Diguem que la pel·lícula que estrenaran ara al Fabrec, doncs la protagonista del Tom Hanks, la Halbert rinsembla, el Jane Broadband, o... O així, el Jim Broadband. Broadband, i jo diria així que ja està, ja n'hi ha tractors, però aquests són els principals. El realitzador sí, els germans Wachowski. Ah, sí, clar. I el Tom Twig, el que va fer el perfum. Ah, sí, sí. Aquests tres. Estarà bé la cosa, no? Molt bé. Home, com a mínim. Solera, no? Jo vaig parlar d'una cosa molt contrària, dins del món de la literatura, perquè estem parlant del premi planeta de l'any 2009. A poc no l'havia descobert, jo pensava que era una periodista que s'havia dedicat això de fer llibres. No, ja fa temps. Però no sé, em feia una mica com demanar, pensava aquesta dona que escriurà. I vaig llegir l'última novel·la, que és d'on de ser el San los Reinos, que tractava que vaig parlar aquí també d'aquesta, de Philip Sincay, i la seva relació amb la princesa dels Ursinos i tal. Una història que realment em va cupsar. Evidentment ja estem parlant de novel·la històrica, que estem parlant de novel·la purament social, social de gent del carrer. Contra el Viento, que és aquesta novel·la, guanyador del premi planeta 2009, per tallar-te un parell d'anys o tres, la novel·la com a tal, és la història d'una noia, que es diu Sao, que viu a Cabo Verde. Vaig per África, llanament com d'antiga colònia portuguesa, i aquesta colònia ja no té a veure, però els vincles encara són així. Estem parlant d'un Portugal i d'una Espanya, dels anys 80, quan encara això de la gent de col·lo, encara no estàvem... No ho hem vist, no es velles. No hi havia aquesta emigració, i la gent encara li xucava. I el que utilitzaven aquestes noies que venien de fora, era simplement per fer de... assistentes de la llar... Sí, tot et diria una cosa. A l'any 96 que vaig anar jo a París, em vaig sorprendre per la veritat de gent que hi havia. Aquí encara no hi havia. I començàveu una mica sud-americans, físicament, però en refereixo a què és la combinació. I aquest és el cas d'aquesta noia, que evidentment ella viu amb una illa, amb una aldea dins d'una illa, encara, no? Vull dir, la forma de viure és el mínim. Vull dir, treballar, treballar, treballar, per un sou mínim, i intentar anar-se a la ciutat, imagineu-vos quina és la capital de Cabo Verde, que ni me'n recordo com es diu ara, per a la senyora o per a alguna persona. Ella volia estudiar aquesta nena, vull dir quan era petita, però el tema econòmic fa que no pugui fer-ho, però ella insisteix i vol sortir. Se'n va acabar a Portugal, ha intentat fer una vida, però aquí és on veiem, on, i a més, ho fa molt bé la senyora Caso, la impotència d'una noia de color que venia d'un nivell d'un estrat molt baix que no pot ser real a la vida, és a dir, no li dona aquesta oportunitat. Ella volia ser doctora perquè volia ajudar la gent. Una esperit molt samaritat, però és impossible. Acaba treballant del que pot i com pot, amb un marit que la castiga, que li pega, que arriba fins al límit de robar-li el seu fill, i emportar-se'n cap a Angola, perquè la estem en un angolet, i aquí es planteja la problemàtica d'una persona amb molt bones intencions, amb un refons magnífic, però que les condicions d'on ve li comporta caure amb aquestes situacions dramàtiques, per l'abundat i per la seva condició social, i de pell. I pacífica. Exacte. I és una llàstima perquè les oportunitats s'haurien de ser iguales per tothom, i en aquest cas es veu que el món, aquest tercer món que encara existeix per desgràcia, no hi ha oportunitats. Per molta gent que vol arribar una mica més enllà, simplement ser doctora, és a dir, ajudar la gent. És com el documental que em feia a TV3 l'altre dia, d'aquest de... Sense ficció, potser? Sí. De Lluís Llach. Sí. Llach. Llach. Llach. Sí. Llach. Sí. Sí, del Senegal, no? Doncs igual, no? Que acabes de dir, és que la gent se'n va aquí, mora, i les barques que es puguin fer servir per portar la gent, haurien d'estar fent servir per pescar, i no les fan servir. Exacte. Molt bé. Llalló mà. Llalló mà, és que en Alumni, ara, la paraula. Parlem del Dissonari Vintage. Us recordo que estem escoltant de fons, per cert, el David Pàrsec de Fragràcia, a The World, de Pink Floyd, la bandesa onora de la pel·lícula. No, no fa gràcia. No et fa gràcia. No t'agrades, Pink Floyd? No, no... Bueno, una mica... vale. Reconec que no, mira't... No, evidentment, no elほど. No se'n apareix, per això. No és inaudible, no, evidentment. No es trasmet el lliure aquestes. Però no... No un motiu, no. Però està bé. Jaume. Bé. Avui he agafat aquesta paraula a l'Omumba, perquè no sé potser peledat, però jo no n'havia sentit a parlar. I una de les coses que he provat quan he arribat aquí, dir que veure, diu aquests que quan estava de moda, si la tenen present, no? Era conyaca amb cacaolat? Sí, era dues terceres parts de cacaolat, amb un terç de brandi o de xerries pintors, no? O de xerries, no? I això perjar-ho i assegurar-hi, i bueno, és un... Estava molt bo, eh? És una manera, esclar. Era una mica com el Bayley's, per entendre'ns. Aquest rotllo, vull dir que és concramós, i la vegada a la frutó de l'alcohol, no? No ets prou mai. Aquí precisament vull llegir un petit procés que tinc aquí, que diu, si voleu saber amb una certa precisió, el gran, o la gran professionalitat d'un cambreu, d'una persona que ha parlat més o menys, doncs quan això estava de moda, doncs perquè aquí parla també dels anys 60, 70, eh? Diu, doncs, o 80 fins i tot, eh? I llavors, digueu-li, o sigui, pregunteu-li per aquesta... I llavors sabreu, doncs, amb quina categoria, doncs tot i què tot va evolucionant, doncs, esclar, queda en element del professional, doncs allò que ha utilitzat. L'altre dia em sembla que era amb tu, o potser amb una altra, doncs li explicava l'evolució que havien tingut les eines detalls en la mecànica, no?, des que jo vaig començar a treballar fins que vaig plecar. I llavors era... Jo me'n vaig adonar, era un recital allò, no? No era amb tu, oi? No, no, no, seria amb una altra persona. Això, llavors, ja hem dit la combinació, i llavors aquí hi ha una... hi ha una petita, un referent històric, que penso que és molt interessant. Diu, nascut el 1925, va ser dels pocs indígenes, el Lumumba, no pas la beguda, sinó el personatge, de la colònia que van poder estudiar. Durant més d'una dècada, el Lumumba va ser el símbol de la resistència al colonialisme. Després de convertir-se en dirigent sindical, va liderar el procés d'independència, que es va solir el 1960, i va ser nomenat primer ministre. El traspàs de poder va originar una sèrie de turbulències, i finalment va ser assassinat el senyor Lumumba el 1961. Diu que no els creieu que totes les paraules tenen només la reminiscència. Llavors m'ha semblat que era molt interessant. Com tot això de l'aventatge, vull dir, sempre fa l'apartat d'aquest histori. Digues un altre. Vols un altre? T'agrada això, eh? Aquest va per tu, i penso que d'una manera molt clara, perquè jo t'hi he sentit, i avui parlarem, finalment, de moda o ca? De moda, i tal. Doncs parlar de confú. Oi, confú? Sí, sí. S'ha acut que es pot començar així, de fàcil. Diu poques sèries a pleguen, oi? Doncs unes constants del western, les arts marcials, i ensenyaments budistes. Vaja, vull dir, aquesta combinació d'aquests tres elements. La història d'aquest monju, de Saulin, que va acabar per l'oesta nord-americà, com un cavaller errant, i que tenia efectes hipnòtics, va ser tot un personatge, i la veritat és que això va provocar moltes constants. Per exemple, confú, no va ser productor pioner, a l'hora de vincular les arts marcials amb el western. A l'any 1950, o sigui aquell, no va ser el pioner, no va ser la primera vegada que el confú es va utilitzar quan aquesta sèrie te la visiva, sinó que això va ser quan a Quira Corusava va fer el XVI a Murais. I després, això ja sabeu, que va tenir una reminiscència, per un grapat de dòlars, fins i tot, i també aquella pel·lícula del Cent Magnífics, que era una variant adoncorada, potser del que havia fet el senyor Corusava. Bé, doncs el confú, no? Jo recordo una sèrie, la frontera azul, que també era així, però havia escoltat una mena d'habilitat, no hi havia un que corria molt. No me'n recordo gaire d'aquestes sèries. Va ser una època dels anys 70, que va estar molt de moda a les arts marcials, i jo recordo familiars meus que es practicaven d'una forma habitual, que va estar molt de moda, xandors tan llampants, i no enxacors, que hi ha que posar la concentració, tota aquella utilització, així i tot mística, o tema. Bé, jo crec que és el que diem. La part mística és la realitat de les arts marcials, la part d'acció és la que potser els gimnaços s'ensenyàvem aquella època o aquestes... I inclús el actor aquest, que va fer tapes. El Corbacho. Ell rememorava una mica aquesta falera del 70 per les arts marcials. És que ho era. Jo recordo el meu cos ja als anys 70, que tenia un doble pis a casa seva, i a baix tenia com un gimnàs, i tot de cartes a Brusli. Bé, i no, i en reflexiones que fos, no sé, homosexual ni res. No, no, no, era una part. Li feia gràcia. Les xatis allà, les noies noies, que també era un gran moment de l'interviu, de les revistes, no? I tenia penjats a Bruslipa d'Oterreu, perquè era el seu ídol, i a partir d'aquí, hi ha gent que penjava els pecos, i hi penjava això, o Miguel Bosé amb el Superman. Aquí hi ha una petita... Bé, una petita nèctrica sobre una pel·lícula, que és Quio Will, la primera part del Tarantino. Quan l'Auma Thurman ha mort, i han votat, als 88, diríem, personatges que té el davant, que és que res... S'enfila la barana del Bart, i diu, els que tenen la sort d'estar viu, ja poden marxar. Això és una mica... Això és trencaure, una mica, o la seriositat. Jo penso que el Tarantino és una mica pervers. És pervers. S'ha combinat molt bé, tot això, d'aquests temes... arts marcials i de western. I Quil Will és un exemple magnífic. Jo crec que és un tio que es fa col·laix. I ho fa molt bé, això sí. No sé si dir que és un innovador. No sé si arribar a dir-ho. Crec que va innovar amb el seu moment. Jo crec que a mi un dels que més m'agrada, que és... Jackie Brown, és almenys així. Almenys trencador, és el més... més clàssic, més de línia clàssica, no? Bé, però... I el Vichu s'havia rodat molt bé. Però és un homenatge, el Blacksplot. És un altre homenatge, un cinema molt, molt de... Però no fa... en tot el suc fins té guinyos. A tot els friquis que estan allà, esperant frisosos de la fricada mallor del reino, no? Com... que ha sortit una presentació rara, tipo... pel·lícules asiàtiques... Aquella no, que hi ha una pel·lícula més... més línial, no? I quan parles amb algun friqui d'aquests que els encanta el Tarantí, no? A mi també m'agrada. A mi em recordava... Aquesta és la que menys, dius. Un capítol de Los Angeles a Charlie. Sí. Vull dir, ben fet, eh? Vull dir, estem parlant d'una cosa així molt. Em recordava l'estètica, la música, les sensacions, i ha barrejat justament amb aquesta moda, que jo visc un parell de pel·lícules del Blacksplotation, perquè són molt difícils de trobar. Més que retrevides el castellà, molts subtítols. I tela, eh? Vull dir, has de tenir un estómac. Vull dir, estómac amb l'especte de que és una acció tan malfeta. Seria bé, totalment, no? Ja que se vas parlant, no caiguis. Parlem dels Pallassos. Sí, la setmana passada ja ho vam avançar, que teníem doncs els Pallassos. El diumenge va acabar. Jo vaig estar la llena al Totti Turonell, i que és un Pallassos d'aquí a casa nostra, i la veritat és que em va interessar molt, perquè la meva concepció, i abans de començar el despai, doncs parlàvem el David, la meva concepció del Pallassos no és pas aquella tan banal. Jo penso que el Pallassos, així com per exemple, espais d'una burla tan clara, i tan, diria jo, desqualificadora, com pot ser, ja sé que creien amics, però a Polònia o a Cracòbia. La veritat és que m'agrada molt el Pallassos, que sap treure tota aquella part més tendra de nosaltres mateixos, i que, a més a més, et fa molta gràcia. Llavors, la veritat és que amb la obra aquesta que va a fer, una oreta, una hora i quart de representació, jo trobo que ho va aconseguir, amb una senzillesa extraordinària, és un home que surt de casa seva, i va tirar una borsa d'escombraries amb un contenidor. I amb això, doncs... Creia tot un món. Hi ha gent especialista amb això. Exacte. Crec que s'ha de diferenciar que els Pallassos tenen la seva tradició, lògicament. Podíem parlar que poden venir de l'època de les juglars, de l'època enrere, no? Però tenen, a l'últim segle, ha estat vinculat a la MIMA, el MIM, vull dir, i a la pantomima. És a dir, una tradició que venia de l'època clàssica, i que va anar evolucionant amb aquesta combinació, medieval, juglaresca, amb la que és el segle XX, no? I estem veient, realment, més aviat, imagino que aquest Pallassos el que transportava era com el... com el... aquí tan famós que va morir pobra... Charlie River. Exacte. Que el que feia era no parlar gaire bé. Vull dir, no parlar. És a dir, expressen amb el seu cos, sentiments, blots... I això és a dir, que el gran Pallassos és aquest. És aquest, no? Això em mirava tant, en Charlie River, que l'havia vist. Exacte. Amb aquella cabira... Ai, senyor, quina cosa t'endols? Amb aquella aeromia... Amb quina estima no tocava i remenava les coses. I després vaig veure també la representació central del festival, que és la que es concebeix a la... Aquí tot el contrari. Jo el que crec és que a vegades podem caure amb la tentació, i això ho veiem a moltes notícies, telenotícies i tal, que parlen persones a vegades que desmareixen, allò que... allò que en definitiva estan opidant, o bé es troben amb una dificultat i tal. Jo, a vegades, tinc com a... com a arregla, o crec que s'hauria de fer com a arregla, doncs que encara que facis trampa, de la manera que van plantejar aquell espectacle de 8 pallassos, calia posar pel públic alguns elements que diguessin paraules concretes la qual aquells pallassos havien de representar. Perquè va sortir cada cosa, que era molt... no sé, ho va fer malbé tot. Amb la teoria de què ha de participar, de la participat autòmica i tal, la veritat és que vaig trobar molt pobra aquella espectacle. Crec que calia un mínim d'organització, i per mi l'organització és planificar el que sortirà i representar-ho, preparar-ho bé i tal, i llavors ja té la gràcia, perquè el pallassos ja li sabrà donar, i en canvi les peticions que van sortir van malmetre tota possibilitat de que això fos un espectacle molt ben fet, sensible, i que arribaria a tothom, la veritat. És que la improvisació pot estar molt bé, però s'ha de fer molt bé la improvisació. S'ha de saber improvisar, no pot fer-ho tothom, això. Ja ho van intentar, però... Però no els hi va sortir bé. Clar, tenim moltes taules per fer una bona improvisació. El problema va ser el que feien ells. Davant de cara al públic de què voleu que representin els 8 pallassos, que representaven dos equips, no? I llavors el públic deia que representin pets. Perquè va sortir això, i això... Quin sentit tenia això, no? Home, que hagués de dir-te, parlem de filosofia, i aquell li hagués d'una roga, la filosofia, i tal, no? I llavors aquells pallassos que ens saben tant de filosofia, no ens enganyem, no? Doncs haguessin fet una representació amb lluita entre ells, i molt bé, però tot el altre. Però jo crec que la major part de la gent, i amb això potser la gent tancarà la ràdio, va buscar temes escatològics, temes que tinguin una profunditat. Què has de representar, tu? Exacte. Què és el que va fer? Doncs un pallassos va posar allà i... Ah, clar, ja està, i és això. És el que queda de mal gust, fins i tot, no? Doncs mira, parlant justament d'improvisacions, al centre d'Arts Santamònica, al final de la Rambla de Barcelona, engega, fa uns dies ho han llegat, una exposició que es diu Ars del Moviment, des de l'any 1966 fins al 2012. Justament estem parlant d'això, d'aquest canvi de les arts del moviment, què és la dansa? La dansa, jo no soc gaire dansa heroe, vull dir, no m'agrada si vaig a veure el Trencanous, o el Dobre, o el Cascanuez, és el que sigui. Però que tampoc no en sé gaire, ni m'interessa gaire, però vaig haver d'anar per una qüestió determinada, no vaig poder veure la sencera, per una altra motiu determinada, per tant, no puc donar una opinió sencera, però sí que puc recomanar aquella gent que li agrada la dansa, doncs, casa pròpia. Estem parlant des d'un moment concret, el Trencament, vull dir, la dansa clàssica, al moment que es trenca, que és l'any 1960, aproximadament, a l'aparició de la dansa contemporània, tothom crec que sap que és dansa clàssica i contemporània, el que deies tu, Jaume, la dansa clàssica té unes línies, té un patró molt concret, la dansa contemporània sembla que no, també hi ha una base clàssica, però en canvi, la improvisació, i certes moviments que no entrarien amb el classicisme, o l'academicisme de la dansa, doncs, en aquest cas, aquí, sí que surten, no? La obra Suït Bufa va ser la primera, l'any 66, que va trencar, a tindies de l'opograma català, estem parlant de les arts del moviment catalanes, estem parlant d'Adrià Igual, estem parlant d'una sèrie de gent que és molt coneguda en aquest sector. Evidentment fer una explicació és molt complexa, perquè hi ha un seguiment des de la A fins a la Z, per dir-ho d'aquesta manera, o cronològicament, com es vulgui, però pot veure escenes, hi ha vídeos i fotografies de tota una sèrie de gent, doncs potser la més coneguda seria la Sol Picó, com una de les grans ballerines catalanes de la dansa contemporània, que té les seves aportacions. Bé, és el que diem, és una exposició que és molt interessant, perquè s'ha fet de vegades, crec, que es fa una radiografia d'aquests 50 anys de la dansa, però pels amants de la dansa, evidentment, que hi ha molts, però que, per exemple, a mi personalment, a mi no em va acabar d'omplir, doncs perquè no és potser el que a mi més m'agradaria, veure'm una exposició. Però el que té de bo al Centre d'Arts Santamònics, són molt radicals, són molt moderns, clarament és maco, perquè és una anticlaustra, això no oblidem mai, vull dir que una mica pots mirar cap a dalt i pots pujar el pis a dalt, no vull dir que serien les antigues habitacions, és maco a l'espai. Això és gratuït, vull dir, això també és un molt avui en dia, com està la cultura pels núvols, i bé, que us animeu, i que realment qui calia d'aquest tema... Sembro t'equil·ligre de l'Arts. I bé, passem al cinema, The Mazing Spiderman, David. Què, què és això? No li veig la... La sota? Si fa poc han fet 4 o 3? Sí, ja ho ens dius, que han passat 20 anys i fem una revisió, ni que sigui per actualitzar un nivell estètic, perquè la gent s'indunitis, com si eren els nanos d'avui, si poses el superdetectiu en Hollywood per dir alguna cosa. Hi ha una estètica que ja no es correspon amb l'època actual, però que la estem prendant... Com va fer l'últim espiderman? 6 anys? 5 anys? No, és un nivell de tercera, no? Però sinó d'una marge, perquè... perquè es torni a... I a més, estàvem bé? A refer. Sí, sobretot la primera i la segona estàvem prou bé. La tercera ja va grinyola una mica, molt bé. Dius, a Sant de què? No ho sé, no ho sé, sincerament, jo crec que els va sortir rana el fet el Tobi Maguire, per poder seguir explotant la franquícia, i van dir, bueno, canviem de personatge, però clar, ja no grinyolàvem més si seguies en la història, doncs van dir, bueno, pues tornem a començar, i t'expliquen una mica... una mica on per què, no? Perquè és que sempre has conegut el fotògraf, el protagonista, ell, l'Espiderman, el seu nom normal, el Peter Parker. Doncs que ja vivíem als oncles i tal, però no saps per què vivíem als oncles, aquí, i t'ho expliquen, no? Una miqueta més a profunditat. Sí, hi entra una mica més en la tapa més adolescent, que no pas tant en la tapa... bueno, que intentaves un pèl més adult a l'Espiderman del Sam Raimi, no? Sam Raimi era? Sí, sí, Sam Raimi. Que dirigeu molt bé les pel·lícules, aquestes dues, sabem com és el Sam Raimi, aquest gust, una miqueta entre gors i a vegades? El protagonista, doncs, aquest noi, sembla que li falti una bullida, perquè hi ha moments que sembla estar com autista, per dir alguna manera, el mateix protagonista. Dius, no entenc, no? La noia sí, la noia és deliciosa, la Maston es diu, però hi ha el actor aquest, el riff, el riff... Ay, fans, algo així, que fa de científic, però que no acabes de veure la volta ni la solta, tot plegat. El film és d'acció, i si et passa l'estona et passa ràpid, però després quan acaba dius, que m'ho estan volent diem, no li acabo d'haver la gràcia, repetir un altre cop tota aquesta saga. També fa molta mandra. És com el Batman que tornen a fer i jo em sembla, no? O és la quarta entrega? No, és la quarta. Aquí sí que veus, no l'he vist, però sí que té una coherència. Van reinventar el personatge, però el van dutar d'una seriositat que fins aquell moment havia sigut el gairebé de folclòric. M'avorres profundament. El cavaller fosc em va avorrir profundament. Potser, en aquest punt, sí que sóc una miqueta més... Em va sorprendre. A mi els Batmans de l'època prèvia, dels 70s i tal, amb el Jack Nichols, em va fer molta gràcia. Era més còmic. I a mi em feia... Aquí no. No, no. Aquí disserneixo. Jo trobo que el que no m'agradava potser el primer del Tim Burton. Tim Burton, sí. Teniu un què, però clar, tot ja mirant-t'ho des del punt d'estil del Tim Burton, no? És el que deien. Era Michael Kitton, que tenia... Exacte. Però és que és aquesta tica més pop, per dir-ho aquesta manera. Sí, ja tenia cap més senyor. Jo, que ets utilitz, els trobo... Bé, una sensació molt... que està molt bé. Però a mi, personalment, em van avorrir. No em diguis el per què. Potser m'esperava... No sé la darrera, no l'he vist. Jo he vist la primera i la segona vaig intentar-ho, vaig dir, tornem a intentar-ho, i no vaig entrar en aquest joc massesseriós. Però, bé, no. I el professor? Molt bé, el professor. Aquesta s'ha d'anar d'aquesta setmana. Va ser que com que estem de festa... Anem una miqueta descontrolats, no? I va ser el Dimentcres, no? Bé, el professor és una pel·lícula d'aquelles on està ben plena. O sigui, és de tot. Aquell és un professor substitut. Aquesta és una vocació que té ell mateix, no? I llavors el que es va trobant és solitari. El que es va trobant és tot un seguit de fets, oi, que tenen a veure, doncs, amb les pel·lícules clàssiques que coneixem d'escoles que tenen els seus inconvenients i que arriba un professor i posa ordre. Per exemple, el Club Dos Poetes Morts, no? Bé, amb Quana Poètica, però també podríem parlar, doncs, no sé, de rebel·lió en les aules, o tal, de cine-pòtters, si no... Això m'atreix. Aquesta és una pel·lícula que no agafa ni una constant, ni l'altra, sinó que més aviat pretén ser com una mena de recull de tot un seguit de temes que et poden arribar, que et pots arribar a trobar, o que es pot arribar a trobar un professor. Quan hi hagi la lourda se'n podem tornar a parlar, aquesta pel·lícula. Llavors, què és el que té com a virtut que és aquest recull i que, lògicament, si tu ho mous tan bé com ho mou el realitzador, doncs la veritat és que funciona. Però un cop reflexiones una mica, o sigui, quan ja s'ha acabat i tal, diuen que sembla que hi hagi embolgut posar aquí tots els inconvenients que es trobarà un professor i això, a massa harmonitzat, no queda. Diríem que té aquest inconvenient, però també, per altre costat, també ho pots concebre com a virtut. A veure, jo entenc que la pel·lícula és l'Adrián... Brody. Brody és el seu protagonista. Crec que està molt millor amb el pianista, amb aquella pel·lícula. La veritat per mi, aquella és la millor pel·lícula que ha fet. Però ho treu, però ho ve. Vull dir, no queda estrany, no? Llavors, les virtuts que té la pel·lícula, això sí, és aquesta història que de l'enamorament que pot arribar a tenir una alumna, i això es produeix d'una manera molt senzilla, però també d'aquella persona que pots trobar el carrer abandonat de prostituïda, fins i tot, i que llavors ell la recull i la transforma doncs en una persona molt agraïda. O sigui, en una persona que venerà enamorada a un que l'ha ajudat a una situació francament precària. És la història que més en va arribar. Perquè penso que té doncs la virtut i el defecte al mateix temps. Els serveis socials et xisteixen, lògicament actuen, perquè ell ho ha de fer d'aquesta manera, si no, que seria completament penjada amb ell. Hi ha tota aquesta capacitat de llibertat que ell, d'una manera molt clara, respecta. O s'autor respecta com a element i com a exemple i com a mostra. Jo la vaig trobar interessant. Fa bona fila. Aquestes pel·lícules que vagues, l'argoment et queda l'atenció, de seguida. Jo he pogut recuperar en format de BD les xiques de la Sexta Planta. És una pel·lícula francesa del 2010, encara que es va estrenar aquest estiu. És allò que a vegades no hi ha espai per les pel·lícules, que van justetes sempre. És un director que es diu Le Guai. No el conec de res. Vaig buscar informació i es veu que és bastant novel·l. Le Guai. És a dir, G-U-A-Y. No sé si és una broma. No, no. És una pel·lícula espano-françesa. Hi ha actors francesos i actrius espanyoles. De la part francesa no són gaire coneguts. Són coneguts, si els veus. Luchini i Sandrine Kiberlen. Són coneguts, si els veus. I de la part espanyola són les conegudes. Carme Moura, Natàlia Berbeque, Lola Dueñas i la Berta Ogea. La gent que diu que és la Berta Ogea és la secretària famosa de Mortadelle Filémont. Aquella senyora gran no se'n recordeu. Que té cara de còmic. Com a tal. La història parla de l'Espanya franquista després de la posguerra. A l'igual que molta gent va bé de l'Espanya, moltes noies marxaven a França a París, a fer assistentes de la casa. De minyones. I això de l'assistent de planta és que els edificis, com sabreu, parissencs tenen l'assistent de planta acostuma a ser les golfes. I allà és on durant molt de temps van viure aquestes noies, aquestes minyones amb habitacions petites, amb lavabos precaris. I la dutxa ni parlem-ne era el típic de portar la palangana. La jofeina. No es va dir que estaven allà, però no es passis... I se'n portaven. La història és una història molt senzilleta. Està molt ben portada a la pel·lícula. Vull dir, estem parlant de l'Atària Verbêque que entra a casa d'un senyor i una senyora a treballar. I aquesta situació, aquestes relacions En aquest cas, una mica més enllà del que seria la qüestió laboral, el senyor s'enamora de la Taira Berbeque i a tot un procés. Amb el qual, per un costat, el respecte que demostra aquest senyor per aquestes minyones, cosa que la major part de les dones, sobretot les dones que tenen minyones es tracten com si fossin merda, per l'enclà, treballen de set de matí fins a les 11 de la nit, cobrant 400 francs de l'època, no perdó, 250, no n'hi ha que aquesta demana més, però era una missèria, però com a mínim podíem viure, podíem enviar diners aquí i tal, en plena guerra. I a partir d'aquí, doncs bé, és una història senzilla, però ben portada. És agradable, la pel·lícula la vas veient, veus les tradicions arcatípiques, lògicament, doncs clar, com fa una paella, com ballen, com copla, com cantant. És aquesta Espanya, doncs evidentment... Canyí, que es planteja en aquest cas a París. Està ben portada a la pel·lícula, s'ha quedat molt bé. Jo crec que, com a mínim, és professora estona bé, ho fan bé totes, clar, la Carmen Moura, totes ho fan bé, la Duenya està molt bé. Evidentment, són papers secundaris, els papers principals ho porten... La Moura de què fa? La Moura fa també de minyona. En recorda moltíssima, quan surten aquella preu del Moldovar, que és una minyona més gran. Sí, no, clar, però en aquest cas totes fan aquest paper. Les espanyoles fan paper de minyones i els francesos fan paper de senyors, clar, no és cap motiu, però també explica com es veia en aquella època, com miraven els espanyols, de quina manera els francesos tractaven, o quina opinió tenien, i llavors deien que eren uns morts de gana, però que eren orgullosos, que això sí que ho deixaven ben clar. I això sí que ho demostren, perquè s'enfronten, no són les típiques minyones que baixen al camp. No, quan algú no, s'ha de posar en fort, però la pel·lícula està molt bé. Bé, doncs, està a punt d'estrenar-se Skyfall, oi que sí, Jaume? I el que sinó Royal, doncs la vas veure fa poc, la vas recuperar. Jo no recordo gaire la pel·lícula, a mi no m'impacta gaire. Què tal? No me recordo gaire. Bé, comença, perdona. Bueno, perquè haig de començar jo... Tu l'has vist, també, oi? Sí, la recordo, però bé, és com això amb el Batman. Em pogués, diguem-ho així, refundar tota aquesta saga, perquè en aquest moment... van començar a ensatar uns films d'aquesta famosa mito de bur, ni tot això, que realment allò, oi, apartava, i era una meca, una mena de competència, per la saga de James Bond, i van dir, bé, aquí hem de trobar un paio diferent, més... més... més d'acord amb el que es porta avui dia, que és més... per dir-ho d'una manera. Sí, més violent, més... Sí, ho trobo molt bé. Jo crec que és dels millorets, des de Sean Connery, jo crec que és una bona encerta. Piers Brosman era més tobot. Potser primàvem... És que en cada... És curiós, no? En cada James Bond prima una característica de James Bond. Potser hi ha qui diu que qui les reunia a totes juntes, millor era el Sean Connery, però cadascun d'ells ha anat... Potser era un tret més potent. El Roger Moore era més... més caixondo, un tio més cínic. Havia anat per la vida, i se'n podia aprofitar. Tot el fin... Tot el fin, per tenir una trama de cunyeta, tota l'estona. Però al final va caure amb una mica la paròdia. És una de les pel·lícules del senyor... Jo vaig veure l'última, que ja... Va ser del 83, era Moon Raker, era jo. Quina era l'última que... Una que sortia amb la Tanya Roberts i amb el Christopher Walken. Potser era el Roger Moore, a les que millor estava. Timo de i tal, algun Timo de i tal, em va ser molt anecdòtic. Per mi després ja va venir el Pies Brosnan, que arribava a donar el punt més gentelment. Més elegantot, més sofisticador... Però una gent secret, potser... Jo crec que evidentment no és aquest productiu, sinó és més aquell film que es deia El Topo. D'aquí, sabeu, que recordo... Que no passa això. Ara li han donat un punt més d'acció i, evidentment, han agafat un buxegedor, un físic de buxegedor total, aquest James Bond. Jo crec que el personatge el quadra prou bé. Jo crec que si destaca el James Bond, els trets més destacats són l'elegancia i la brutalitat. Perquè el xonconi era brutal, i crec que t'hi entenc, tu ho sabràs millor. Subtava el fet que pogués assassinar algú a Sant Freda, d'alguna manera. I aquest ho és, i ja està. Jo el que recordo, penseu que... O sigui, em vaig esituar en aquesta època, que, per exemple, a la veïna ciutat de Cornellà, parlant des d'aquí a Sant Just, fins i tot ens atrevíem a passar 12 hores de cinema d'autor. O sigui, que això ho faci i et quedes més sol que l'una, perquè l'evolució és... No pensis, eh? Sí, home, sí. Ja t'ho dic jo, que sí. Encara han quedat de friquis. Fricis, però no pas per... A veure, jo penso que hi ha unes categories molt diferents, un públic que és per festivals, aquests festivals poden anar des del de Sitges fins al de Cans, jo crec que hi ha una diferència molt clara, i llavors, això era com una passada de voltes. Jo sempre ho he tingut molt clar, ningú més ho ha fet, això va ser un d'allò. Bé, doncs el que anava. Doncs això fèiem allà, i imprecisament, un divendres, i per la festa major no t'ho perdis, això era així, entrada a l'estiu, no? Llavors, una de les coses que jo vaig quedar i agafant el fil del que tu deies, que em va quedar molt present, va ser quan un company meu, que no tinc un respecte absolut, perquè té una benicreativa molt interessant, doncs va dir, em va agradar molt els gens bons, i és clar, jo en aquells moments els els bons el tenia per un cinema d'entreteniment total. Total, i un conservador d'aquells que aparten ells. Com les pel·lícules del... del clínisbut, no? Carre Calahan, jo fa xenda. També, també, precisament, ahir vaig veure espais cowboys, d'allò i també d'aquí allà, o com veus. Aquest paio també el clínic només per estudiar. Jo ara faré un reconeixement d'una cosa, Jaume. No, senzillament, doncs esclar, quan em va sobtar molt que aquest xicot em digués que allò li agradava, llavors vaig dir, osti, per què li agrada això? Esclar, què és el que cal fer sempre? Va dir, ah, jo aquest el desautoritzo, i s'ha acabat, no? I vaig dir, caram, esclar, li agrada perquè aquesta és la part més... més fàcil del protagonisme humà, no? Vull dir, coi, m'ho tens tot plenent, tot... tot també de cara. Vull dir, tu només has de... de fer-ho bé, no? Tot et recordes. Sí, sí, evidentment. I llavors dius, esclar, això és molt diferent dels inconvenients, per exemple, que tenia els treballadors de la Terra, de la Gran Promesa, que passàvem nosaltres al cinema... O la sal de la Terra. O la sal de la Terra, clar, això no té res a veure. I llavors, és aquella inflexió que penso, que s'ha de fer... precisament quan parles de James Bond, del senyor Bourne, també. No hi ha dubte per mi, perquè no deixa de ser una meravella, però és un producte de fàbrica, a més a més, aquell de fàbrica clavada, vull dir, de laboratori, per dir-ho d'una manera, i que bé, que ens pot arribar a fer divertir, esclar, que sí, on vas a parar. Jo és que el que volia dir, dins del concepte, amb el sentit carinyós de Friqui, jo, del James Bond, de pel·lícules Disney, he vist poquíssimes, però per dos estius vaig fer una selecció i em vaig empassar el que jo faig a vegades. Vull dir que des de l'any 55, quan rússia, des de rússia conamor, no em vio equivocar si és la primera pel·lícula, o 60, no? No, tant enrere. Sí, 60, sí. O 59, pot dir, sí, és temporal, eh? Bé, ara em balla. Fins a l'any 83 vaig veure totes, una a l'altra, per ordre. Crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac. I em vaig quedar aquí. Una altra vegada he arribat fins al 2011. És lògic, evidentment, del mock-up. Vaig poder veure una mica l'evolució. Algú n'he vist, alguna de la pitjors nan i tal, i que no hi he rellat, sí que la vaig veure. Però la vaig veure malament. Vull dir, no estava pendent gaire. I llavors és això, que vaig veure aquesta evolució i jo per mi em quedo amb això en conèixer, sense que em mena la dubta, i em dani el creig perquè realment és això. Una amiga meva, que també és cinefila i directora de cinema, em va dir que ja era hora que després de la Brigitte Bardot, sortint de la platja, que a la Halberry, fent aquella sortida també amb Viquínic, que ha sortit el James Bond, Daniel Craig, de la platja també, Marc Anestil. Em refereixo que és aquesta modernitat, que aquesta amiga meva em va fer veure, que jo no em vaig adonar d'aquest. T'he fixat que amb Casino Royal ha hagut un trencament, o hi ha una intenció de trencar. Aquesta xuleria, aquesta història, però amb una línia més actual. I si us sembla el que farem serà parlar justament del tema, d'això del cinema, com es veu els cinemes les anys 80, 70, evidentment cinemes en real pot ser terrorífic, però hi ha una cosa, jo ara estic repassant els anys 80 al món del cinema, i jo vull fer una contraposició per respectar el tema, si us sembla bé. I és que jo he vist, per exemple, la balada Benarayama, que és una pel·lícula japonesa, és una pel·lícula molt curiada, és el 80, el 83, però no el 80. Això mateix, es pot fer un cinema més, no sé, més com vulguis, costumista, històric, o no sé. Quina paraula, digues, digues. És com Cramer contra Cramer o alguna d'aquestes, no? Són dos anys 80, però encara s'aguanten. Però encara i així, aquí hi ha un problema, que això ha passat d'aquí 20 anys també, de modes, de la física, vull dir, un element purament del cabell, de la forma, de com es diuen les coses, dels comentaris, de les propis, de la pròpia traducció, del propi doblatge, que guai, com o molt, aquests comentaris a Supertecció de Hollywood surten, que és una pel·lícula que he vist, que he recuperat, perquè em feia gràcia. Té punts, té punts que no... Supertecció de Hollywood té punts que encara et fan gràcia. No sé si perquè, quan la veia, veíem adolescent, i ara no. Però encara dius, però en general és molt de modè, per dir-ho d'algú. Però veus Tivorón, que és del 76, uns deu anys abans, aproximadament, i s'aguanta, però... S'aguanta millor, és cert. Tot i tenir molts tics de l'època, molt satantera. Jo és que, per exemple, aquesta pel·lícula ja no només és l'estètica, és la forma en què fa el cinema, com es fa el cinema, és el que diem. El Martín Brest, aquest senyor, no és gaire allapat. Per exemple, també he pogut veure els que s'ha fantasmas, o recuperar-los, perquè em feia gràcia. O la loca que ha d'anar a policia. O, per exemple, los locos de Lacan, on vol. Cones d'aquestes, dels 170, 80, que és com unes icones que van ser grans taquillazos, dius, què passa aquí? I ara ho veus, dius, m'agrada molt. Més que escenes, moltes vegades eren esquechos. I llavors acabava l'esqueig, perquè intentava fer-te una gràcia, i ara, avui dia, et quedes com així, com dient, i, i, i, o ara que vull anar a cadena d'aquestes de TDT que estan rememorant tota la saga de porquis. Clar, dius, hostia, més que gràcia, fa pena, més aviat. Sí, o los salvón digues en remojo. Som pel·lícules que tenen una intensitat, i qui ara mateix, imagino que havien dies com si veguessin més Carim Ubi d'aquí 20 anys, que és una cosa de les anys d'aquesta dècada anterior. Segur que estarà dalt desfacadíssima. Hi ha productes, hi ha productes oixenteros, que estan molt ben fets. Tot i tenir caire comercial. I 7 enteros, i 6 enteros. Sí, tot i tenir caire comercial. No m'estic referent a un apocalitzador dels anys 70, que s'aguanta igual que avui, i s'aguantarà d'aquí 30 anys. Tot i tenir deixos de l'època. Però hi ha altres productes que no eren la intenció de transcendir, que la seva intenció era que fos un producte de consum, que els hi va sortir rodó, i que avui de dia encara corren i s'aguanten. Exacte, jo crec que la qüestió està en per què no s'aguanten actualment. Jo crec que hi ha molts factors. Fa gaire vaig veure una pel·lícula dels anys 80, que la música matava la pel·lícula constantment, perquè era una música tecno que anava per sota, i dius, per què poses aquesta música? Sí, home. I en refereixo que vull dir, que són coses que, clar, és que és tota la música, per exemple. Un altre pel·lícula de 160, que és Dos Hombres i un Destino. Totes aquelles, per què? Cançonetes. Aquells fluts, aquelles coses, aquelles coses vaporoses, que surten en certes escenes. L'època, l'època. Exacte, és el que vull dir. Vull dir, és aquestes formes, aquestes línies de fer cinema. És el que realment trenca. No solamente aporti un pantinat així, o per clar, tu veus pel·lícules anys 50, que van amb uns vestits determinats i concrets, i et semblen actuals. Et dic una pel·lícula que d'aquí ja no dic 10 anys. I és actualíssima, no? Ja no dic 10 anys. 5 anys elaboràs de modè. I tant. Serà, per exemple, tota la saga aquesta de l'Amanecer i tota la Mandangada. Això quedarà terrorífic. Aquest altre dia, tota aquesta moda de tios pàl·lits en cabells així, com tots els xecats. O el mateix, la pel·lícula que us he comentat abans, el mateix és Piderman. Estan tan basades en poder sintonitzar amb una estètica, amb els adolescents d'avui dia, que d'aquí 5 anys, que aquesta estètica ja no casarà amb la moda d'aquí llavors, ja elaboràs desfasada de seguida. Clar. El mateix passava amb aquesta que has dit tu, no? El superdetecting Hollywood estava tan imbuïda de l'estètica de l'època, que s'adones llampants... I el que anava a dir és a dir, que s'adones llampants formes de fer, i escolteu un segon la música que tenia. Sí, sí, sintonitzador total. Això és antic, antic, antic. És a dir, a veure que està bé, vull dir que té la seva gràcia, que va ser un clàssic, els anys 80, que va ser això, valladíssim, perquè se s'anima la cosa, però, clar... Bateries d'aquelles digital. Exacte. Això es diu un drama en bas, no? És allò que va dir que era automàtic, tot això. Això n'hi ha cap instrument que no sigui el... Ja no ho veus per enlloc, avui dir, això. Clar. Això s'anava constantment a la pel·lícula, és constant, no? És, bueno, sí, té la seva gràcia, perquè et recorda, però... Ja trenca, vull dir. Que s'ha de vigilar molt tot, crec jo. És un ritmo tecno de l'època de Mekano, vull dir, és que... Permeteu-me, vull dir, és que és el que diem, no? Que la gent que pot ser el meu són més puristes, en molts aspectes, no és que sigui ridícul, però... I ho recordes amb carinyo, eh? Però... Clar, jo crec que s'ha de vigilar en moltes coses. Sí, si ho veu un noi jove diu... Això, no? Això com ho ballàveu, no? És com si els anys 60 aquells pianets rarets que tenien un nom, eh? Que tocaven i que donaven molt de sintonia a molts films. Es feien servir molt, i ara tothom sona una mica... Jo això faig conya i li dic que són pianoles, no? No, són pianoles, organillos. És l'Òrgano Hamon. Això ho pensa dir molt, o els de dors? Sí, dors, per exemple. Això és un Òrgano Hamon, com una casa de tot luxe, i sonava. I això, moltes pel·lícules, que a final va quedar com pel·lícula... Aquestes músiques cutes... Uaca, uaca, perquè sonava molt fins a uaca, uaca, uaca, i així com de fons, no? És com l'època espanyola del para-para. Vull dir que la música que sonava... Va, va, va, va, va... I el de Badaba, i això era... Vull dir, el senyor Augusto Alguero, no? Ostres, vull dir... I tu saps bé, això. I he patit en mis carnes moltes coses d'aquestes. Jo només per la música, ja. Però que dic la música, dic moltes més coses. Per això jo crec que l'envelliment, Jaume, és una cosa molt genèrica. Jo crec que és un... Insisteixo, hi ha productes que es mantenen molt bé, però perquè el conjunt és bo. Sí, el conjunt, i jo crec que el manté... Paral·lelament és aquella argumentació que alimenta una pel·lícula. Per exemple, per molt que busquis remenis actualment, difícilment trobaràs un realitzador que tingui aquell saber del Felini, per exemple. Lluís Conti, per retratar, doncs, a una aristocràcia de cadena... Però hi ha gent així, avui dia. Sí, però...Sí, hi ha gent així, no. No, no faig jo... Ara no et sabria dir, amb una hòrbita més americanota, però el Paul Thomas Anderson té una estètica molt particular, un punt de vista molt agressiu per dir alguna cosa. Això també m'ho deixava pel final. Per exemple, una de les coses bones, bones que hem vist últimament, en principi, és que és molt pòlis que ja anem per la setmana passada i tal. Però és clar, hi ha n'hi ha d'altres, aquesta que acabes de dir. Tu, de Quindrom, es diu, com es diu això, a la parícola de Anderson, o no? No, no recordo. L'he esmentat, però sense referència a l'ultrínxol. Quindrom, en sembla, una cosa així. Sí, té un nom així, peculiar. Però pensem en Magnòlia. Aquesta que fa alegoria al fundador de la sinxilogia, no? Sí. Però d'enigual, parlem de Magnòlia, és el mateix. Si parlem de Magnòlia té una estètica molt concreta, i que li costarà, crec, jo, bastant... O aquesta del patroli del Dani i del Lluís. Aquesta la vaig trobar fallada, jo, eh? El cangs de New York. No, no. La de Paul Thomas Anderson. Sí, els Pauls d'Ambició. Ah, Pauls d'Ambició, sí. Jo la vaig estar veient aquestes, diu... És fa xugota. En principi, 3 hores de pel·lícula, tu? Sí, és que hi ha 3 hores massa. Has de voler dir moltes coses, i l'has de dir molt clar. No l'has dit tan clar. Perdó, m'ho riu, el respectable, que et diu, no? Jo crec que el tema aquest, el tema de parlar dels pioners, el que havia a la fi, no? És una cosa molt delicada. Però l'interessa en tot, eh? Sí, home, l'interessa, sí. Home, el Martínez Corsés amb New York... I sobretot pel començament d'un pseudocapitalisme, no? Sí. En què hi ha un paio que té tot... Quan diu, sí, home, explotaré el patroli que tinc aquí baix, que ja fa anys que l'hi vam xupar tot. Des del terreny d'aquí al costat, tu què penses? És foradà en vertical, també es pot foradar en horizontal. Ja el tens tot buit. L'altre es queda així tot descol·locat. I el que m'han estat més comant. Jo dius, pous d'envisió. Que m'has d'anar a venir a dir. Un dels problemes de l'envelliment són els efectes especials. Que depèn, que facis... Els que s'afantesmes per posar l'exemple que és una cosa més recent, abans era una cosa... Però és que tu em passaves... Però jo veig més carinyós, avui dia abans, els efectes del Harry... Harry Harlin. Ah, sí, el Harry Hauser. Sí, allò ho veig. Encara em quedo fascinat més que amb els efectes de l'any 70 i 80. Jo encara crec que hi haurà en pel·lícules... Sí, que hi haurà en pel·lícules que són, per exemple, els senyors de les anells seran molt difícils superar. Serà molt complicat que passin els efectes especials. Perquè ja es mimetitza amb la realitat. És que està tan ben fet, això. Ja és perfecte. Avui he vist el trailer del Jòbit. I he vist un excés de digitalització. Jo he percebut... Per relations laborals, he fet el xafarder, i he vist que aquesta aigua és digital. I se't nota, vigila. Això es notarà, no vigila molt. És una massa perfecta. Està en la perfecció que dius... Que el pressupost és inferior. Tira una mica d'irrealitat, perquè li dona més realitat a vegades. Sí que és veritat. El Jackson és un d'aquelles persones que tinc aquí i no acabo de... És un esfilbert, però encara està per definició. No acabo de saber. Avui ja parlem del Jackson, perquè és que ha començat fent el Bat-Taste fins ara a tela. Doncs ja, que ens queden 10 segons, que ens enrotllem com parcianes. Ens veiem a dissabte, que ve. Fins ara, adéu-siau.
