Babilònia del 16/3/2017

Quina Are Care Ràdio Txos Pair Durant-te avui tu en un És la Màrquina Ràdio Txos Pair Durant avui, tornem a l'endemà. Comencem un dijous més, aquest meravellós programa que es diu Babilònia. No es pot dir una altra cosa. Aquí hi ha ratlló de vers. Respectuós. Sí, vols dir millor. Perfecte. Doncs això començarem com sempre, com no, amb la companyia inestimable de la Rosa Alcalá. Hola, molt bé, molt bé. Ara ja tot bé, tot perfecte. De la Gemma Vidal. Nosaltres no som estimats, ja. Sí, home. I del Nacho Alonso. Jo sí que és estimat. No tinc un ego enorme. No hi cap aquí a l'Estudie. Aquí no som la gent que quan acabem el programa ens revolquem per aquí pel terra i tal. I amb el que toqui. Ah, no sé. Per dir alguna cosa. Exacte, performance. Com parlem sempre d'art i tal, fem això de cosa alternativa. Polo, no, jo. Doncs ara que parlem d'això de performance i curiosa, no sé si explicar l'inici d'animales nocturnos. No ho sé. Bé, els sitos d'acrèdit. Eh, se'n vaig quedar? Ja ho explicaré molt, intentarem explicar sense trencar gaire la situació. Que això serà després. Ja l'ha vist, tothom. Tu ja l'has vist d'animales nocturnos? No, però és igual. Si no l'hi vises, perquè no. Perquè no la tinguin el punt de vida. Ai, pues t'esperes una cosa molt interessant. Ah, sí? Sí, senyor. Però abans hem de parlar d'altres coses. Hem de parlar de teatre, amb New Order, el gat del Mas Nou, i és un grup. Grup de teatre. O el grup millor d'aficionats. Un grup molt fantàstic. Una cosa que es diu New Order, que abans parlàvem amb el Nacho. Això serà el grup New Order? No. És aquesta hora de teatre. Parlem d'un llibre de la mujer justa, Sandor Marai. Sí, exacte. El Nacho diu que és un llibre molt correcte, molt bo. És un poeta que escriu novel·la, que és després d'afesat a la novel·la. Per tant, a partir d'aquí, coneixement d'un animal humana, i passions, sentiments... Ara explicarem. Molt bé, fantàstic. I més elements. Passarem al món del cinema. I parlarem del Jaume de lo que de veritat importa. Sí, era una pel·lícula. Una pel·lícula d'aquestes interessants. Molt bé. I seguirem parlant de te pel·lícules que estaven els Òscars, pel·lícules que no tenien tanta importància. La llegada sí. Farem un comentari ràpid, que en parlem moltes vegades, però vull donar una petita versió. Parlem de l'Ion. Parlem d'animals nocturns, que està denominada el Milloctro Secundari, pel Michael Shannon. És la única nominació que tenia, una pel·lícula multipremiada, gran premi del jurat de Canes i tal, per la pena. I també parlarem de Jackie, una pel·lícula nominada, que també és un pel·lículó com la Copa d'un Pino, que sí, Rosa. I a partir d'aquí pel·lícules, una miqueta de fa uns anyets, però també superinteressants. Guillem i els nois de la taula, i Puro Vício, i al final parlarem de westerns amb el Jaume. Som molt bons. Aquella de... El Joan Ford? Sí. Diogrant. Ah, riu. Aquestes són les bones. Militars de tu, lluitant i fent... Sí, sí, sí. Després en perdem. I avui celebrarem el 37 aniversaris que ens fem molt grans. Qui? No sé si ja hem nascut aquí. Un grup que sembla que ahir el ballàvem. Si us recorda de Frankie Ghost o Hollywood. Ostres, jo sí. Amb la cançó Relax. Aquí hi va ser un escàndol, aquella cançó. Vull dir, el grup ha començat l'any 80. Portem 37 anys. Aquesta cançó me recordo que la ballava. Molt fort, això. I fa 37 anys, això. 37 anys. La cançó 35, però el grup 37 anys es va formar. La posarem, que és una cosa que sempre agrada. Sí. Grup referencial. L'any 80 és l'any 80. És un referent dels grups escandalors i també referent de la música gay, també. Per Diago. L'estel·la de Village People va seguir Frankie Ghost o Hollywood i era això, aquests grups que també tenien aquesta línia. Una miqueta més ambigua. Aquí jugava en aquesta idea. Sabies que ell feia un programa d'això, la música. Sí. Una música ambigua. Una història de la música. Sí, sí. Vaig estar 15 anys, he quedat dimarts dues hores. Des del 55 fins al 2011 que vaig acabar. Ens en recordem. Recordeu que posava des del Perales passant per New Order i van anar al House i feia un estil cada setmana. L'any i estil. La música catalana la vaig fer. Veus? Tornem a la música catalana. Vaig fer esfranyola i estranger. Que ens fem grans amb això que recordem batalletes d'aquí a la radio d'Esber. Molt bé, doncs, Rosa. New Order. És una obra de teatre. És una obra de teatre. L'autor és el Sergi Pumpermeyer. Ah, sí? Que ha fet esbonosionista de serges com Plats Bruts. És una obra de teatre. Sí, moltíssim. El programa de TV3 fa molta cosa. És contemporània. El tenim entre nosaltres. Viu per aquí. Viu que està viu. No sé on viu, però... Mira, això no ho sé. S'ha just, no? No ho sé. A veure, l'hauran representat el grup de aficionats, el teatre, d'Almas. M'interessa una miqueta seguir la trajectòria, perquè és que més que ho fan, ho fan molt bé. Són profesions, la veritat. Diuen que són aficionats, però ho fan molt bé. La obra consta de... Té quatre protagonistes només, quatre personatges millor dit, les quatre són protagonistes, sí. Tres són segrestadors, i altres són segrestades, clar. Clar. Una persona segrestada, sí. Entren. Es veu que ja s'havia representat a Barcelona amb alguna sala petita, i així, no? A veure, és de plantejament molt senzill, perquè, a més, el decorat, i la cenografia i l'escena, el que és la trama, passa en un lloc tancat, tota l'estona, figura que és un lloc abandonat, perquè creus en una portada a la persona segrestada, perquè no sigui fàcilment localitzable. I és molt dura, perquè, a mar que planteja, és una situació una mica desesperada, d'aquestes tres persones, de les tres segrestadors, però, a la vegada, juga molt amb el sentit de l'humor, en els moments més crítics, que dius, això, no sé si estàs cap endavant de les mans, o a veure que podran anar a parar ara. És greu a segrestar una persona, a veure, és molt greu a segrestar una persona. No, no, clar, clar. A veure, per molt que sigui, que dius, és la ficció, és una obra de teatre, però no deixes, és greu, és un delicte. Però ho salven en aquests moments més dus, o més crítics, doncs ho salven en un sentit de l'humor, però, bueno, que està molt bé, llavors ho faràs reaccionar una miqueta, i dius, ara tornem a plantejar la situació. El públic és el jurat i els deixes sense càstig, no? El públic és el jurat. Bueno, després no opinem, no es va bé fer fórmula, si és el que vols dir, però no ho vam fer. No, el públic sí que ens va agradar. No, sí que ens va agradar molt. A veure, és la història. A veure, són tres persones, ja dic que en una situació límit, un d'ells per exemple viu, és un noi que viu amb la seva mare, no té ofici, no té feina, no té diners, no cobra la tour, ni res, i la seva mare té, pateix el Seimer, no la pot deixar sola pràcticament, la dona no se'n recorda, no sap si li ha deixat menjar a Nebera, es pensa que és que la vol deixar morir de gana. En fi, bueno, una història, no? Una persona dependent que no té cap ajuda. Va dir-me que el fi no és la situació, no? L'han redat per ajudar en el segrest. La persona que idea el segrest, és una persona que és una dona, que l'havia treballat amb una entitat bancària, precisament, d'ampleada, però va arribar un moment que van fer un error, una experiència en regulació d'ocupació, i tots van al carrer, ja està. I des de llavors, ella va perdre també l'habitatge en vivia, perquè ja no podia pagar el pis on estava vivint, a més s'havia separat, ella estava vivint amb els dos nens, amb una altra persona que l'havia acollit a casa seva, amb un altre segrestador, o sigui, és una dona, que jo també estava en una situació d'esperar, la creixer mitjana que dèiem, d'haver viscut bé i d'haver tingut una feina, i a més amb un banc, que dius, i a trobar-se això que ja no tens res, ja ets un desheredat. I l'altra persona és un periodista, que és qui l'havia coincidit, i mira un dia a casa seva, li ha deixat una habitació perquè estigui amb els nens, i és una persona com molt altruista i molt idealista. També és un reporter de guerra, i ha estat a Països Onian, de guerra a situacions molt extremes també, ha fet molt reportatges fotogràfics. Vull dir, ha vist moltes coses dures en el planeta. Doncs aquestes persones fan un segrest, és que segrest amb una altra executiva, és una dona, una altra executiva d'una entitat financera. I no volen, no li demanen un rescat econòmic. No, el que vol és que, que amb un consell de direcció, que canviï les formes de procedir i de fer amb els seus cries, que no es passin tant i que no siguin tan xupòpteros. Tant agressius, no? Tant agressius, sí. Aquí està tot el plantejament. Sembla una cosa molt senzilla, però té la de reflexions que hi ha aquí. La de reflexions que hi ha aquí, la situació. Des de... A veure, al no deixar-se veure, es porten unes caretes que són molt divertides. És el que han pogut aconseguir, pobres, també. Més que no desvella tampoc molta cosa, perquè, de fet, volen fer... volen fer una mica de... De gira, no? De representacions i tal, no? Però la idea que es posa... És com canvia els rolls, la persona que es la que abusa, la que explota als altres, com es veu allà que no és ningú. Però, amb tot i així, després veus que la situació t'ha de tornar a canviar, i després la tia torna a ser la depredadora, la tiburona, que tots ens imaginem que a la vida real és el que fa. I així té ocasió tornar a demostrar. Tornar a demostrar. Bueno, és el que diem, tot és cíclic. I ells veuen que són uns novatos pobres, que són un espert sense cares. No saben què fem. I la ràbia que pot avucar en aquell moment, tot això. I, com acaba, també no t'ho esperes. No t'ho esperes com acaba, és una mica bèstia. Una mica fort. Jo crec que aquí s'ha anat una mica la pinça. Això és potser una mica el que tots ens imaginem, que podem fer o que es podria fer, però estic... Sí, no. Jo ja imagino el que és, no? Jo crec que la pinça al final. Però, bueno, està molt bé tota la reflexió que planteja. No és massa llarga, la durada està molt bé. I, de debò, que ells ho fan molt bé. És reflexiona molt. Hi ha molts tacos, també, si és veritat, que hi ha moltes paraulotes. Però la situació és molt límica. És una situació molt límica. Sí, sí, sí, per sistema. Bueno, doncs, ara parlem de llibres, no? Nacho, La Mujer Justa, a veure què tal. Canviem una miqueta de... Sí, canviem una miqueta de Terfio. Bueno, llibre d'un autor húngaro, que es diu Sandron Maray, és un autor, diguem-ne, que quan estava en viu, va reconèixer tant. I després, quan va morir, aquest home se l'assosidia, lamentablement, en el 80, i pic, i tal. Llavors, la crítica i, bueno, les lactors li van reconèixer com un figuràs claus de la literatura húngara i europea, diguem-ne. I aquesta pensó apuntava això, però, clar, va venir la Guerra Mundial, va venir aquesta persona, quan va morir, ja tenia uns anys. I, bueno, va quedar una mica naloblit, i va dir que la novel·la aquesta, que estem parlant, es va fent el 1941, i després, ell va marxar... va marxar d'Hongria, i va marxar perquè ja venien les nazis i tal, amb l'Alexiliat, i sembla que a Itàlia van anar... Tampoc que fos un puesto, però, bueno, al final sembla que es va escapar, diguem-ne, a tota la crema, i després va publicar una segona part, i una tercera part de la novel·la, les van ajuntar, i van fer una edició alemana, en el 49. Diguem-ne, per context de quan això està fet, no? I, bueno, va passar sense pena la glòria, després, quan ell va morir, aquest home va començar a conèixer, i es veu que, bueno, que està bastant ben considerat per la crítica, ja ha tingut els ciutats i les idiomes, i tal. Aquest home va començar de poeta, això és una cosa amb qui m'agrada bastant les... els descriptors que comencen fent poesia, o que són poetes de mena, diguem-ne, i que es passen a la novel·la, perquè, normalment, acostumen a ser uns novelistes molt... molt... molt profuns, molt interessants, amb un estil de la poesia, diguem-ne, no es deixa fer-ho malament a la novel·la. I, a més a més, aquest home té un coneixement important de la naima humana, i quan ho va escriure, tampoc és que... Perquè, clar, si ho fas això en 90 anys, en 90 anys s'han tingut temps de viure, però ho va fer, jo crec, relativament jove, i està en perspectiva, perquè aquesta novel·la, jo la vaig llegir fa uns anys, i l'ha tornat ara a llegir, i, bueno, i et diu coses diferents, clar, perquè tu ets una persona diferent, i tal, parla molt del que són les relacions humanes en el pla de la parella, del matrimoni, bueno, aquí tots són matrimonis, perquè a l'època és així, uns matrimonis d'alta societat, i explica com de vegades és molt difícil entendre'ns, i de vegades és... A més a més, està, des del punt de vista d'una dona, que és la mujer justa, vull dir que tu està sentint, dir-ho, que tu és una dona que està parlant com una dona, i està venent molt bé, no?, perquè sí que de veritat és el que pensa en moltes dones, és una manera de reunar molt, molt femenina, no?, de lluitar pel seu home, d'entendre com ella pot estimar la seva home, però l'home no la pot estimar amb ella, sinó que són relacions, i l'home té un secret on ella no pot entrar de cap de les maneres, i per molt que lluiti és impossible, i com es pot estimar, i ell l'estima, i com es pot estimar d'una manera tan diferent, com l'estima a ell, d'una manera tan diferent, com l'estima a ella amb ell, ell no vol que ningú l'estimi, ell no vol que ningú l'estimi, això és una cosa perillosa per ell, i es va caçar amb ella i diu, per què t'ha caigut amb mi? Va caçar amb ella perquè no pensava que m'estima bastant, no? Llavors, amb aquesta lluita, i amb aquesta... amb aquesta guerra continua que té ella, a més a més ella s'ho proposa, i diu que, quan es proposa i quan descobreix aquesta missió que té a la vida de reconquerir el seu home, i comença... és brillant, diguem-ne. Jo anava a les festes i tothom se m'acostava, i tothom parlava, fins i tot el meu marit em deia que estava canviada, què em passava, i tal. Al final, la història no rei, s'acaba en separança, hi ha altres històries. L'argument no és tan important, són arguments simples, relacions de parella en Hongria, en el 1906 pico, abans de la guerra, diguem-ne, però sí que explica molt bé el que és el terrenar molt masculí, el que és el terrenar femení, com... l'home té unes amistats masculines amb les que comparteix més coses, comparteix secrets, que no pot arribar mai a compartir amb la dona, com és un home que canvia quan neix una criatura, un home que era molt esquerpi, que estava molt... sigui una mica mentalitat d'artista molt separat del món, i que quan neix la criatura, que després mor. Doncs el home canvia completament, com aquesta força, de l'evolució, tants anys d'evolució, quan apareix una criatura, i són totes coses molt fortes, de sentiments humans, de gent que reflexiona com si estigués al final de la seva vida amb la cèviesa que té això, però no és tant, estan envitzades de la seva vida, tant els personatges com l'escriptor que ho va fer, amb qualsevol mèrit, un estil molt agradable, diguem-ne, és una primera persona, ja està narrant, està en un cafè i està explicant-li a una amiga el que està passant, és un punt de vista molt femení, explica tot, i cada cop van sortint frases de la gent es dona a compte quan passa la vida aquí, la gent es dona a compte, i de vegades hi ha algunes que estàs d'acord, i algunes que no estàs d'acord, però sí que l'autor ha treballat molt aquest tema, de reflexionar com canviem i com ens relacionem amb l'altra persona estimada, sobretot, com intentem conquerir, com intentem... l'amor que té fins a envers a nosaltres, com nosaltres volem, i no com és. Recomenable, en aquest sentit, si esteu en una època de vostra vida, tal que us plantegeu coses, ni per lletó, fins i tot important, està bé, si no, també, però que explica coses profundes. Clar que sí, doncs el llegirem. Sí, com sigui. Esteu emparellats, no emparellats. A mi m'has llegit una pregunta, perquè és que llavors són personatges universals, o potser és una mica tòpic, jo de que els homes pensen senten d'una manera i les dones senten d'una altra. Que és veritat, que sentim diferent, això sí que és veritat. Però potser també potser és massa tòpic, ni en dones que tampoc no són així, i també tenen una part de secret, que no entres. És un fragment de la vida, però sí que és veritat, ni amb les dones, ni amb ningú, que tenen una relació fins a un nivell determinat, i per ells és fantàstic això, i estima moltíssima a l'altra persona, però d'una altra manera. Hi ha un patró més femení, diguem-ne, que sí que hi ha dones que és així, que ells estima molt a l'home, i per ell és molt important que ella la valori en tota la subconjuna. No només ella diu, que no és perill del meu caràcter, que ella vol una globalitat, en aquest punt, que l'home es queda una mica més a mitja, si no la valora, o veu que no arriba aquest punt de caràcter que ell té, o que ell veu una altra persona. Són personatges que no són universals, però existen. Sí, exacte. Són personatges que tu pots trobar-te. No podem agafar-lo, no com a toque. És que això és impossible, però a partir d'aquí, a partir d'aquest punt particular, L'anima humana sí que és més universal. És clar, això sí que és millor. El que no té seguit és el jaume, perquè ens ha d'anar per una pel·lícula que... El que de veritat importa, no? Per això ha de dir que ens ha d'explicar coses veritables. Bé, no. De fet, és una pel·lícula que ens posa en contacte amb la fe. I això és el que importa. I per què posa en contacte amb la fe? Doncs bé, perquè llavors acabes de muntar ni en aquesta alçada de constant, doncs acabes d'almentar-ho amb persones que puguin tenir poders, que en definitiva farien la tasca. Perquè això ho insinuen en determinats moments, farien la tasca dels miracles, per dir-ho d'una manera. Ui, què és en definitiva el que feia Crist? És clar. Llavors, jo la pel·lícula amb tota la intrescendència que deia, perquè la té i preuample, la veritat és que a mi m'ha agradat força perquè... Però va de miracles? Sí, sí, sí. Són molts. Sí, sí, saps allò, saps aquelles... Té un punt milagrero, a mi no puc evitar-ho. És que mola, eh, que sí? Sí, sí, sí, m'agrada, m'agrada, m'agafis així. De la Bernadet, encara ho penso, digues-hi. Sí, saps allò que, per exemple, ho fa, a mi tot allò. Bé, aquí tenim una constant, i això n'hem parlat algunes vegades en el nostre programa, que hi ha persones que tenen determinat dons, no? Vull dir, és allò de dir, aquesta persona està aquí i tot va bé. No sé, per exemple, si us ho podem agafar, des de la mentalitat més gran fins a la transcendència més potent, és el que fa la pel·lícula, en definitiva, no? Hi ha una tradició familiar que cada... O sigui, el nen i l'avi doncs tindran do, el fill, el que està al mig, no? I llavors això va creixent. I, a més a més, aquest dom, altres vegades, donar la dinàmica, que això és el que m'agraden més, la dinàmica que té a la societat, i l'Opaparrutxes, que pots arribar a ser, encara que tinguis un do, acabes atrapat amb una dinàmica que més aviat vas a perdre, que guanyes res, no? I sobretot ningú més, a més a més no guanyarà ningú amb la teva aportació a la col·lectivitat, no? I llavors, esclar, que ell li diu, bueno, escolta, tu no notes que tens alguna cosa així i tal? I a partir d'aquí, entrem en aquest camp d'això, de dinàmiques, que aquesta persona acaba fent bé sense proposar-s'ho, perquè en definitiva, per ell mateix, doncs ja té aquesta facultat de, bueno, de tenir... de guarir, doncs, persones que puguin tenir problemes. Un que sort i llavors es clava. Diu, ostres, tu dius, no me'n recordava, ja que la meva dona txisclava d'aquesta manera. Txisclava, tu tornes a deixar-me sort, no? Txisclava, perquè eres sort, clar, vull dir, saps allò que... Ah, vale, perquè és sort. En fi, vull dir, hi ha tot un seguit de casuístiques. Com acaba la pel·lícula bàmina, era més tendre, dolça, eh? Vull dir, i acabem... La pel·lícula espanyola, francès, anglès... Sí, tu m'ho has dit, eh? És que jo m'he perdit. Sí, que tu m'has dit que era una feta per un... Ah, sí, sí, un moment, un moment. De debò, de debò, de debò, de debò, de debò, de debò. Sí, és que... Molt adolcorat, em va dir, oi que sí? Vale, vale, vale. Que acaba de la manera més previsible possible, perquè apareix una nena, que té un tomor... I tal. I bé, vull dir... Sí, sí, sí, que anem per una línia... Però a mi se m'ha fet simpàtica, saps? Allò que passa. A vegades dius... Vull dir, escolta, aquesta pel·lícula és bona, que t'agrada molt, i el que a vegades tinc més clar, també, això, que hi ha pel·lícules que no són bones, però que t'agraden molt, i en canvi n'hi ha d'altres que són molt millor, com Porovício, que ja en parlarem després, i en canvi et tiren enrere, no? I això, jo crec que és molt important, perquè, esclar, això col·lo que tothom en el seu espai correcte, i penso que el que hem de fer aquí és això, també, no? Clar que sí. Que l'interpreti, i esclar, per això són crítics, no? No, el criticaríem. Seria meravellós o seria horrible. Per això mirem d'entendre. Ja veuràs l'espresso de l'espresso d'aquest dia. Molt bé. Escolta, notícia. Informació de coses que s'estan passant per aquí a Barcelona, i ara, jo ja he sintonitzat. Tenim fins al 2 d'abril, doncs, el MECA, el 2017, el 19è Festival Internacional de Cormatra, i animació de Barcelona. Aquesta és una dinàmica que podem gaudir-la, el que potser és que aquí no diu on... No sé exactament, però... Sí, el MECA arriba a la 19è, més de dues sessions, tal, i que diverses projeccions de curs em diran. Doncs la veritat és que no diu els espais, diferents espais de Barcelona. El buscarem l'anyes. En el seu Google. L'altra informació és una exposició de dones, ficcions i realitats. Aquesta és una... està en el Museu d'Història de Catalunya. La tenim fins al 28 d'abril, també. I aquesta és una exposició que en definitiva ens parla d'això, de ficcions i realitats, d'una exposició que vol ser visible, o vol fer visible, perdó, una interferència històrica i encara present la vida de les dones. La relació conflictiva, incòmode i complexa entre els models de feminitat normatius o dient-ne habituals, no? Com que això es fa en el Museu d'Història, jo penso que també és una molt bona oportunitat. A la plada de Mar, que està allà, a la plada de Palau, en aquella zona que panrega. Fixa't que jo sí, precisament, estic amb aquesta sintonia en aquests moments. És precisament perquè el que crec és que moltes vegades la tendència que hi ha, i sobretot en aquesta setmana passada i aquest mes de març, la tendència és militaritzar les persones o fer-les militants d'unes posicions. I en canvi, jo estic amb tot el contrari. El que cal és, precisament, evitar això i entrar en el camp de la reflexió. Jo crec que tot el que pugui ser exposició és el que ens pot proporcionar, precisament, en aquesta situació. A la filmoteca, això sí que jo hi tinc una vocació. La filmoteca comemora el Sant Anari de la Revolució Rusa. Això jo no puc negar. Jo no entenc si és a Ciudadanos. No acabo d'entendre aquesta. És a Ciudadanos. Ciudadanos. Sí, perquè això és el favorís. El Cesc Gai, que s'ha posat a fer una sèrie televisiva, que la tindrem oportunitat de veure, per movistar més. Això deu ser de pecament. Aquest senyor, igual que sempre l'hem vist pagat. Diguem-ho d'aquesta manera. El Cesc Gai ha fet una pel·lícula que té o que ens pot fer pensar amb el Hitchcock. Definitiu, els seus punts i tal. Com que ens sap molt d'explicar i tal, pot ser molt interessant que tingueu present aquesta constància. Això és allò que ja hem dit abans, això també. Aquesta sí que m'interessa moltíssim. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que jo sempre he tingut molt a la meva memòria. Diu que s'ha fet de baby J. És que això és... És que això és... Saps qui interpretarà això amb una sèrie televisiva? Doncs la Jéssica Lang. I la Júlia... No, la Júlia no. La Watts, no. No, no, no. Allà era la Betty Davis i la Joan Graves. S'ha de tenir un parell per posar-se amb això. Per posar-se, i a més... I a més, fem una sèrie. Ai, escolta, ja t'ho diré. Sí, sí, sí. Estava rejat per quilmets, això. Doncs el que farem ara serà fer un petit allò descans. Recordarem la Susana. Va, ja té la Júlia. Sí, no t'agrada? La Jéssica Lang és regulint, però ha fet alguna coseta... Sí, exacte. No és un actriu potent, la Jéssica Lang. Però també ha passat el temps. Exacte. L'acaba a estar coronada pel clincó. Sí, sí. Li va deixar sequela. Li va deixar sequela, això. Deu impressionar molt. Doncs això com a sex symbol era el Holly Johnson, que era el que portava el grup Frankie Gosto Hollywood. No, farem un re, dos minutets, perquè un té una necessitat d'anar a un lloc. I jo no puc deixar això, sinó és el cas. La Jéssica Lang era un lloc de plésor d'An. Bienvenido a la Cúpula del Placer. Era un disc molt així pujat de tot amb un vídeo, aquestes relax que estava molt bé. Va tenir molt d'èxit. Molta polèmica al moment. I veia un nu allà. Això mateix. És el nu. I veia un nu allà. I veia un nu allà. And now. And now. And now. Now. Now. Now. Relax don't do it when you want to go to it. Relax don't do it when you want to come back. To ever relax, don't do it when you wanna go I don't But she's in the right direction They're making it your intention Live on your dreams scheme those schemes Gotta hit me, hit me out Hit me without letting something in Let's believe in it One, two, relax Don't do it Relax When you wanna go Don't do it No sé senyors, fa 35 anys d'aquesta cançó Mare meva, ens fem molt grans tots En general, això és... A tocar-te A tocar-te, sí, sí Amb la vellant Sí, sortia allà Dejem-nos-lo Això s'ha de la tata, tia Sí, sí, aquí ja Em veig que no havíem fet 37 anys Jo no fui a l'EGP No vaig anar a l'escola Confia a l'Inamorga, en tenim taïtantos Ai, ai, taïtantos, tu Deixa de comptar d'això som allà I tant que sí, tant que sí Doncs jo a la setmana passada, com sóc raro, som raros aquí tots crec que semblem així, som una mica estrany però jo a la setmana passada vaig recollir unes quantes pel·lícules dels Goya d'aquests que m'han quedat amb segon pla va ser contratiem, va ser la porta abierta Valleu la porta abierta si us plau Si us plau, en general, a vosaltres i al públic, en general Jo em veig molt bé Una pel·lícula petita, però molt maca I ara una mica estic fent el mateix No són tant així agafant les pel·lícules dels Òscars Aquelles que no han tingut per a sortir no van guanyar res, ho s'han quedat amb una segon pla però bàsicament una mica ho farem per ordre d'allò que es pot explicar de forma més senzilla i més ràpida després complicades, la deixarem pel final d'una forma molt ràpida i senzilla Dos minuts fa una pel·liula que es diu Lyon tothom sap que va ser una de les nominades a millor pel·lícula, em sembla millor director El director és un telèfon que es diu No, millor director em sembla que no però és un telèfon que es diu Garth Davies i és la primera pel·lícula a agafar O para prima I d'allò n'estava bastant nominadeta, tenia 4 o 5 no recordo ara, però tenia unes quantes A veure, l'actor principal és el Def Petl recordeu que és aquell actor Indu de Les Looms of Millionaires la Nicole Kidman que és el que fa del Def Petl, quan és petitonet és una criatura de 4 o 5 anyets que es diu Sunni Pawar que té un nom així, Sunni Pawar és Indu també que té una de les mirades més maques del cinema infantil que és aquelles mirades, aquella forma de reaccionar amb una naturalitat, amb una capacitat increïble de fer cinema És una pel·lícula molt senzilla, és com dos pel·lícules amb una és la primera part de la pel·lícula un parell d'hores aquest nen, que està amb una família amb un dels suburbis terribles de... no es calcuta, és una població perduda, tampoc, tampoc no ha de buscar un poble com aquí podia ser, jo què sé, Matada Pere em refereixo, vull dir, que no veig que sigui un lloc que és menys coneguda, que no siguis capital el suburbis és un poble petit, que té allà són més aviat diuen de les pedreres, les dones van a treballar a la pedra, vull dir és un treball molt dur i tal i llavors, i clar, són més pobres encara que la ciutat, el que diem més a aquesta manera llavors, hi ha un esdeveniment determinat i concret amb el qual, això dic, perquè això és el minut 15, passa de la pel·lícula i ja no diré molta més cosa doncs que... que el nen es perd, i a partir d'aquí va parar una sèrie de llocs determinats i la pel·lícula no va bàsicament del que li passa que sí, sinó és una queixa, és una història real a sobre, allò que tu posen al final tu diuen, amb el que es parla del tema de l'adopció lògicament per altres persones d'un altre país que tampoc donarem més pistes, és quan surt Nicole Kidman per aquí donant voltes però pares que decideixen que poden tenir fills però no volen tenir fills, no que volen adoptar nens que passen gana al món, vull dir, no volen aportar més al general món quan hi ha que passen malament, això és meravellós i llavors es genera es produeix tot un procés amb aquesta parella, fa altres qüestions vull dir, en aquest cas, i com aquesta persona creix, es produeix una sèrie de relacions i la cosa com es va plantejant i tal, té molta importància ja us dic solamente com a generi, qui no digui res més algú que el maps, això ho dic tot vull dir, té importància a algú que el maps no dic per què, ni com, ni d'aquí de manera i... i al final vaig a fer una pora increïble, ja no dic res més però és una pel·lícula si, si, si, si si, si, si, si no, però realment... això l'estimem també eh, no ho sé m'he tingut mal allet no, però, bàsicament és una pel·lícula em deuen fer una mica la pilota, és el jefe el jefe de tot això el jefe de tot això és una pel·lícula que és molt senzilla de concepte, de base, de la imatge una pel·lícula que entra molt bé, molt fàcil però està molt ben feta té una factura impecable, que és clar que és el que he dit i té una naturalitat molt peculiar Nicole Quintman està magnífica com sempre que en nano està molt bé veieu-la, veieu-la perquè és una pel·lícula de veure-les, és cap tipus de problema la Nicole Quintman és la del... aquella del... és la del Molin Rouge sí, però després allò que va fer ahir com se diu... bueno, d'alguna manera d'Australia ah, perquè aquesta... hi ha una que està en dibuixada les habitacions ah, dogma no, no, no, dogma dogma, sí, dogma és una pel·lícula ja he dit dogma és ella, amb els gens que... que és meravellosa i allò que allò... allò és bestial jo soc muy d'arfbontria sí, no, però sí, sí no para el temsil exacte, però té coses que no exacte, no és rudor, no és una pel·lícula rudor un dia pararem jo la rescataré, sí, queden un dia jo la rescato i la comentem ah, vale parlar amb respecte a les parelles bueno, l'altra pel·lícula no comentaré gairebé res perquè hem parlat moltes vegades aquí que és la llegada i llavors una pel·lícula que hem parlat 50 vegades ja és una pel·lícula a veure, que en un principi em va agradar molt la concepte, l'estètica, el que veiem i a partir d'aquí hi ha una segona... tu em vas comentar una segona pel·lícula que parés per ja, que és una pel·lícula però és com que la cosa es comença a dir, què passa, per on va que representa tota aquesta història, que a punt anem hi ha moments, hi ha moments pincellades, ho sento, jo vaig veure aquí de l'arba de la vida a Terrens Màlic, ho sento hi ha pincellades per ja pam, pam, pam dius, la càmera és molt igual, la percepció que tens de la nena amb la mare aquella manera de moure la càmera i com es planteja en aquests... jo venc una miqueta per aquí, ara si és això, no comentaré res més perquè ja hem parlat moltes vegades, molt passat i prefereixo parlar d'un altre, que és animals nocturnos i això sí que jo allà em vaig tornar tonto veient la pel·lícula, però tonto, em vas tornar això és el que estava sol perquè era pel·lícula, en teoria són de carinyo respira aquí avui en aquest ambient de cara als Òscars va estar nominada solamente per Michael Shannon que és el actor secundari, que és un dels dolents de la pel·lícula, per entendre'ns no dels dolents, sinó dels dolents de la pel·lícula paral·lela a la pel·lícula original ara ja ho estic liant, però és aquesta jo us deia que començava la pel·lícula de manera no terrible, no és terrible però jo em vaig quedar de pedra posa titules de crèdit, al principi que hi ha raro que últimament es posen al final i això, i veus unes senyores totalment noes tremendament grasses vestides de... que són les noies que mouen el... ai, Déu meu que mouen, a veure si... no, no, que... a veure, sigues una mica més grafic ara una mica emblagocento, vostre sí, sí, són les típiques americanes que van allò amb les xerries no, xerries són les altres les màjorets i clar, i et quedes perquè tot és en cámara lenta, no? i et quedes com el sorprès dius que és això és ton fort, no? te l'està fotent ja directament a la primera paral·le, és com les carn i tal, dius... que et quedes agradable en general perquè això ho veureu al minut 30 segons has dit desagradable és la intenció però clar, és la intenció ojo, ojo, no del director és una excusa del que és el personatge principal que és la Amy Adams, la que va fer la llegada amb una línia totalment diferent de la seva actuació és artista, ja us ho dic tot deixem-ho així clar, això que està fent és una performance per tant, hi ha una excusa inicial que en principi dius, per on anirà llavors es planteja per aquí llavors clar, és ella amb la seva vida de altíssim nivell amb els seus fantasmes i les seves molta pasta tenen xòfer, tenen de tot vull dir, és una viu amb una casa i és mare de Déu, senyor és tremendament artístic, el senyor Tom Ford és una meravella, com mou la càmera com et posa els detalls com et posa els edificis, els interiors jo què sé, com fa uns fosos d'una imatge amb una altra és meravellós, aquest tio és bestial, va fer un hombre soltero i recordo aquesta imatge amb molt de carinyo aquesta pel·lícula, però aquesta crec que l'ha superat en quant a concepte i llavors, a partir d'aquí una segona història ha rendut una lectura de poc diré més coses més que un llibre, el línici d'un llibre és a dir, el que seria... vull un esborrany d'un llibre d'algú que està vinculat i llavors s'introdueix llavors és un muntatge paral·lel amb aquesta part més sofisticada amb una part molt més com enxeria ens entenem no és el mateix és una altra cosa, però una potència bestial on surt el Jack el Jack Illegal com es diu i el Michael Shannon que és el que és el policia perdona que això no és el policia i aquí es crea tot el que passa amb aquesta vida alitista amb aquesta vida que passa al llibre i que a partir d'aquí és una història matussera que no és una il·liges no, no, no és una il·liges, és una altra i et posa els cabells de punta de tot el que passa allà i llavors arriba un moment que hi ha una certa simbiós entre una cosa i l'altra intentes buscar una cosa i l'altra es barreja, a vegades no arriba a barrejar-se la vida real amb la vida fictícia del llibre però és veritat que hi ha punts de connexió hi ha coses que dius, ostres per qui falta això, per qui falta l'altre qui hi ha això, qui l'altre de la manera i aquí l'altre i és una pel·lícula amb una gran claritat el final té un final estrany, et quedes com dient què ha passat aquí, i ja està i callo, però d'una factura impecable jo quedo els millors pel·lícules que he vist amb l'últim any però vull dir, per això, bàsicament, ara després el contingut i tal és veritat que no és el millor que he vist l'últim any, tot sigui dit però en canvi l'estètica és molt impecable que perigües estètiques sí, sí, sí, és molt exacte, molt correcte són llibres que... pel·lícules que, bueno, que són recomanables, no? Saps en quina pel·lícula m'ha fet pensar amb l'hauria humana? No, sí Allò que dius de la manera que parles, no ho sé pensar perquè és que l'he dit mitificada Ja veus, és una pel·lícula jo, és molt gran No deu ser tan realista no deu ser tan realista diguem-ne, si no, és més estètic El director de l'hauria humana qui és aquest senyor? Artur Pem Això ara, Artur Pem, vale, vale, sí, sí, aquest tio era molt canyero, Artur Pem, vale, vale, va El Peñe, el Pequimpa, el P1 Estials, aquests eren d'un realisme El que fèiem vostès, rica, va, va, va, va Aquí a vegades dius al Gileja el dius, però per què no reacciones davant de tot això que ha passat, no? Vull dir però hi juga això, no? A la setemperat amb tot el que li ha passat Ja veureu, ja veureu jo crec que és una pel·lícula s'ha de recuperar Perdona, a la pel·lícula aquesta que ha aguantat abans del que importa hi ha una següència que també m'ha cridat molt l'atenció perquè ell té com una càrrega d'un germà seu que va morir precisament, tant en el doc que té i tal i ell li diu tu no te muntis, que el teu germà està molt bé i el que desitges és que tu siguis molt feliç Això que ha semblat molt interessant a nivell d'explicar-ho i de dir-ho a persones que tenen dol i que no superen a vegades perfecte Molt bé, doncs hem de parlar de Jaqui, hem de parlar de Guillem Jaqui, provició, tenim 15 minuts 5 minuts per cada pel·lícula perquè Jaqui per exemple tu la vas estar comentant també quan la veu i coincidim i coincidim matemàticament d'equil·lat és meravellós és fantàstica una passada de contenció per per d'ella la guanyona Raider és un volor del personatge No, no, no, no Nataliporman Perdó, perdó, Nataliporman Perdó, avui no estem Nataliporman, si us plau Estava pensant en una altra sèrie Nataliporman està excepcional excepcional i el curiós del personatge de la Jaqui Kennedy perquè la tota l'estona és com a persona com a dona que ha perdut el marit i el pare dels seus fills i tal però a la vegada és que ella també ha deixat de ser primera dama que això és molt important també això és molt important i no sé si ens arribem a donar realment que això també és molt important per ella són dues perdes són dues perdes molt importants d'alguna manera ella va arribar a ser una Kennedy que això no era qualsevol cosa són els reis són els reis són els que no hi haurà mitjans i tal fa comentaris i cares que dius que tant en quant et chequeixi el mentó amb una orgull amb una prestància amb una cosa una elegància bestiària pot que ho hagués escut així perquè hi ha alguna cosa i aquella càmera sobre la càmera sobre d'ella és el que més impacta continuament el sentiment, la contenció que té en tot moment entre ràbia, entre mil sentiments allà està molt bé, està espectacular trobo que està espectacular i m'encanta molt, molt, m'agrada moltíssim de totes les escenes amb el periodista quan li venen a fer aquella entrevista perquè una mica és la versió que s'està donant sabeu que la Kennedy va ser un encàrrec de la CIA és el banc carregat era massa... bueno és una de les versions i ell intenta desmentir intenta desmentir les coses que s'havien dit una miqueta deixant de banda per més volgosa que ja volia destacar i trobo molt interessant la entrevista la entrevista que li fa aquest periodista després no es veu què és el que es publica però no se suposa que respecta molt la voluntat d'ella veus com ell queda fascinat també per la figura de la Jackie Kennedy jo penso que és imprescindible és una pel·lícula imprescindible jo crec que sí, va la pena i el Guillem i Guillem també és molt divertida té aquest to molt fresc, molt d'humor molt del nano perquè creus que és curiós perquè són 3 nens, la família té 3 nens és una dona i una mare i un pare que tenen 3 fills en canvi quan els crida a taula diu Guillem, ell és en fan, Guillem què passa aquí? què li passa el Guillem? el tractant com si fos una noia la mare està convençuda que té una nena i aquest nen s'ho creu i per a tota la seva vida pensen que som sexuals, que és com una nena que això és el meu pare però algun dia ho entendrà i en canvi és que va la pena perquè al final no és això, és tot el contrari però precisament per això queda aquí veure una mica la reflexió pres en un sentit de l'humor perquè sí, és una situació d'una persona que se sent sexualment se sent amb una orientació però d'alguna manera se li obliga a ser d'una altra que ell té com una crisi d'identitat entre el que el sent i el que vol ser si d'aquesta manera després ens resulta comprensible home, creus que li volien fer creure que és una nena quan en realitat no ho és jo crec que és la reflexió total contrari perquè ens vol fer el director de dir per què en els casos que sí que és una persona que realment se sent amb un sexe canviat o ella pot tenir i com se li obliga a sentir diferent com a vegades avui ja ha fotut malament, això ha canviat moltíssim penso que està molt bé hi ha una lectura molt interessant que està a voltes gridones que no s'ha fet tant però al final dius clar, ara m'ho entenc per què ha passat tot això però dius, per què si sens que està que està liberació pel personatge és que segurament els casos que salen revés, ojo pots també ho hem d'entendre entenem molta gent més que és la teoria de l'autobús que passeja per allà dels nens tenen penes i els dos homosexuals per això dic que el segle XXI estem com estem i no entenem les situacions de les persones és tot amb la intenció de normalitzar tot tot és valdia aquesta pel·lícula no m'hi he equivocat em sembla que la pel·lícula va guanyar un munt de césar segurament, que recordo que la tinc present per veure-la i em sembla que va guanyar unes quants una de les més nominades el personatge de la mare i la identificació que ell sent amb la mare és bestial ell arriba a fer una... és com si fos un actor de teatre d'aquests que expliquen històries que expliquen la seva vida i veus ell com s'identifiquava que s'identificava sempre la mare fins i tot hi ha moments que jo penso que l'actor que fa de la mare és ell també que passa que és l'últim volcrat o se li sembla moltíssim o és que igual és ell però no sé, jo com em fet la rodacha en el moment que estan, no sé, això ho hem de mirar ja, ja, ja, ja, ja, ja ho heu de mirar molt bé, molt bé doncs, bueno, ens parta el Nacho, que és puro vício en general, eh? Exacte, el Nacho és puro vício ens ha d'haver parlat d'aquesta pel·lícula ja, exacte, hauria de triar aquesta pel·lícula com no? aquesta pel·lícula s'hauria d'explicar així i ara veurem per què et posa la debò Marley, de fons? sí és una pel·lícula que està basada en l'univers hippie dels anys finals del 60 principi del 70 que hi ha al california al protagonista viu a Gordita Beach, a la playa al context, diguem-ne i, bueno, és una pel·lícula que és un director que a mi m'agrada bastant i que ha fet pel·lícules força interessants, va fer bogey nights, va fer magnòlia va fer aquella que va introduir com a postos d'envisión i d'herby blot són boníssimes, per tant és com un punt de partida aquest director molt personal i aquí fa un exercici molt personal perquè a cap i a la fi és una història de cinema negre perquè és un detectiu hippie bastant drogadicta bastant que és Joaquim Fennys amb unes patilles impagables l'estètica és impagable unes modelassos, no? l'estètica és impagable per tot arreu com surten elles vestides surten ells tot el món aquest una mica uníric, diguem-ne de finals del 60-70 i tot plegat tot plegat llavors la pel·lícula, crec que amb una intenció està rodada de manera psicotròpica o sigui, el personatge es passa tota la pel·lícula una mica flipat una mica mantenent el tipus quan parla amb algú perquè està una mica així però tota la pel·lícula, l'argument diguem-ne que t'ho va desgranant el director de la mateixa manera que ho percebria una persona que està una mica passada de voltes per totes les sàcides llavors costa seguir l'argument perquè és una història de cinema negre que li contracten però que una persona s'ha aparegut a partir d'aquí comença a apareixer més persones que tenen una relació amb aquest una relació amb una altra i tal però tot és massa psicotròpic i és molt llarg a la pel·lícula al final, el que busca és una situació una mica arriscat el que busca jo crec que és obtenir una sensació de com es viu en aquest món com es vivia en aquella època i que s'ha aparegut amb les drogues amb l'estrologia amb les idees que tenien amb el món també una mica de la màfia que està de màfies xineses i màfies d'allà de la policia i una barreja i tal que al final et quedes una sensació com a pel·lícula que diguis apricular gran doncs potser no perquè jo crec que és massa arriscada i no arriba de rei així, aviat és molt bo per fer això però sí que et queda una sensació de com era aquell món i allò fa molt bé que és un gran actor no oblidem el que va fer allò a la dieta i tal, a més a més ell venia d'una família és perfecta per paper venia d'una família de hippies saps tota la família que era la de River Phoenix Joaquim Phoenix a Forest Phoenix Rem Phoenix, tot allà sí, pluja, boss tot allà de la manera li sembla fulla ja tot allà una família molt hippie i suposo que ell s'ha sentit còmoda en el paper és divertida, surten també altres secundaris que són importants, surten Benicio del Toro Sorrisos Brolin, tot allà tot un conjunt de gent i és raïsit, però al final és una mica llarga, és massa psicotròpica arriba un moment que ve i arriba un moment en què segons l'hora que la veig no s'estàs, però com a idea de com era el món hippie d'aquella època i tal i per l'estètica s'agrada molt amb l'estètica, amb l'estètica amb l'estètica, amb la percepció psicotròpica, amb l'estètica però massa element psicotròpica massa l'estètica és el que diem ja estima, el concepte estava bé però donar-li hem vist pel·lícules lentes hem vist pel·lícules japonèses, xineses jo no tinc problema per l'entitud de les pel·lícules però aquí li veia poc interès era tan petit aquest guió jo vull dir, a la història i la llargava tant, que dius però bé, què passa? que sí, que mola, el rollo hippie, però, ostres, donen més donen més coses aboguinats, que era una tralla que flipaves amb tot allò amb dos ambicions et trobes amb això que dius m'han tallat el ritme, el temps a l'espai, tot m'han tallat aquí és el que a mi em va fer ràbia m'ha assobtat això de psicotròpic m'ha agradat, no m'havia escoltat però sí, sí, sí és un món de droga, el món el ritme de aquelles persones que estan atrapades en el món és gent que aprenia aquest tipus d'adesto i llavors el món es relentitza absolutament i entres en un món de colors d'àmbits d'altres elements d'alguna manera, hi ha una frase només que dius, hi entra en un post i dius, hi entra en un altre aquest i l'altre, portaven no sé quant de temps hi ha, aprenent àcids els seus sentits estaven ampliats i només entren allà, ja van anotar que alguna cosa no anava bé o sigui, diguem d'aquells tenen una manera de preservar la realitat, diferent amb una altra para el cervell el cervell que ha advocat per a tot aquest element i llavors genera aquesta perceptivitat més ràpida i més per a la seva funció dius que eren no oblidem que els segons deien els Beatles els seus moments de màxima inspiració era amb lsd i una cançó que es diu Lucy in the sky with diamonds lsd, Lucy in the sky with diamonds lsd aquesta cançó es va, segons ell, diuen que va ser composada sota els efectes de lsd és una cançó meravellosa entre els millors els Beatles per dir alguna cosa i el disc blanc dels Beatles també va ser composat ple amb aquesta línia hi ha moments i molts artistes a vegades una acaba d'interpretar que probablement aquells que no ens hem durat mai no podem arribar a dir exacte, no sabem això és la cara rosa ha trobat alguna cosa de la pel·lícula sí, sí, però jo he estat buscant... la pel·lícula anterior que he comentat és el mateix acte és que jo crec que el dium gallien fa de guillom del nen i també fa de la mare és el que és una mica... una mica autobiogràfic, una mica perquè també té una relació molt especial amb la seva mare ostres, mireia de curiós, no? una relació de molta identificació amb la mare sí, perquè és això diu que la vida... no, com que la vida supera la ficció la ficció, no, la vida sempre supera la ficció sí, exacte, això sí home, que ens hem quedat en setembre, dos minuts per parlar de westerns la setmana que ve fem l'espacial de westerns ho he dit al començar mateix, heu, heu quina és la gent que t'agrada més a tu de westerns a més gent que m'agrada molt orifons que seran deça aquesta és una, sí, però n'hi ha una altra també, que no fa gaire que la vagi a tornar a veure que és duele de titraca que és una recordogàcia raíces profundes, la seva fotografia tan maca, jo ho vull dir després és del pecking pack aquest western que poscula quina és aquella del John Wayne Centauros del desert, és aquella que em sembla m'agrada molt, molt el rapport maravillós, aquest és en color el monument valley en color perquè a anteriors com forapatx o l'alegria invencible i tal és molt en blanc i negre, no s'aprecia el monument valley que és brutal és increïble, jo soc molt de western amb un refonsicolor que no s'està acabant o si en diu o si no que a mi encara que sigui en bíblic perquè penso que moltes vegades van a parar amb això saps aquella, el Gary Cooper, el duele de titans es diu Gary Cooper i el de allò, ja parlo en castellí i surto a serita també ella i allò, jo la tinc aquella el duele final és genial allò l'altre dia encara vaig percebre un detall que no l'havia vist que en definitiu elles tenien que matar-lo si o no no dispara i té bales, i ella agafa la pistola i la tira així una altra dia ho veus una altra dia ho veus vinga, fila, que ho parlem i vinga, adeu-siau! El just a la fusta parlem de tot el que passa Sant Just sóc una urbanita, ho reconec també sóc molt urbanita acompanyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer també és un dels llibres més robats de les biblioteques públics dels Estats Units som molt feliços, és una història d'amor molt meca indudablement la presència d'aficionats d'un culte de l'altre era impresionant i clar, si què vols fer i no és el temps, o si pot ser res no ho podem canviar Just a la fusta, vivim Sant Just en directe de veu a una ràdio de Sant Just, 98.1