Babilònia del 23/3/2017

Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, avui estem amb la companyia de la Rosa. Hola, molt bona tarda. Molt bé. I tu què tal, Tespú? Doncs mira, no tan guapa com tu. Estàs millor. Mai no es pot igual, s'ha de superar. El que avui està especialment guapo és el Jaume. Sí, que està guapo. Sí, que li contén i feliç, perquè és tot el que hi ha. Per fora i per dins, no està guapo. Exacte, exacte, tot això. Quina alegria em van donar aquesta setmana passant. Clar que sí, clar que sí. Aquestes alegries... Escolta, estem d'anora, bona. Què vol dir, això que va bé, sí, doncs vinc de... Doncs apa, davant, fantàstic. Això és el que ha de ser. Molt bé, que em van donar la felicitat. Sí, senyor, potser el metge sempre hauria de dir el mateix. Clar, home i tant que sí, tant que sí. I el Nacho, que també. El Nacho és feliç sempre. I ara, amb ta Montroyo, doncs més feliç, més feliç, no? Exacte, exacte. Això sembla com el Monde, no sé... Sí, és com un lala-lala, però més guapo, no? Que no és el mateix, quin cert aglòria. Després hem parlat l'Arem, eh? Exacte, exacte. Avui tenim unes quantes de pel·lícules i, a més, comencem amb un llibre, també, que ha d'un ideó, eh? Sí, d'un tema, no tan alegre, no? Bueno, doncs això mateix. Avui parlem de l'un llibre i l'altre serà cinema, que en tenim un ventall de possibilitats bastant grans, eh? Vaig allà de tot, una mica, com en botica, no? Amb llibres parlem de dos llibres, un que es diu Ubris i Nemesis, primera i segona part, millor dit, sobre la vida de Hilder, en el que sí, Nacho, anem per aquí bé. Correcte, sí, sí. Aquest és el que és això. Exacte, i ara ens explicarà el Nacho en profunditat per què d'un ideó, eh? Vull dir que comencem allò sense anestèsia. Vinga, parlant del senyor Hilder aquí, a sac. Sí, perquè no torni, perquè, clar, hi ha coses últimament que... Exacte, exacte. Holanda, altra derecha, senyor Trump, ETC... El Depend, vull dir que... No oblidem que aquestes coses... Molt bé. Perfecte. En el món del cinema parlarem de pel·lícules, que algunes encara que ja hem parlat aquí, però parlarem perquè sempre es veu opinions al respecte, a l'Homa de les Milcares, parlarem d'una pel·lícula que molt poca gent no heu conegut per aquí, però que estava al Festival de Sitges, que és Como Perros Salvajes, que també té la, per això vull dir que avui anem canyeros, eh? Inserta glòria, senyor Agustí Villaronga, que també té la cosa per aquí. I farem allò un kit-cat allà al mig, no? Perquè el Nachos ens ha parlat del seductor. Sí. Parlem d'un clàssic allà al mig. Aprofitant que és un clàssic que torna, perquè ara a la primavera o a l'estiu no sé quan es tenen una nova versió que farem a Sofía Còpola, amb actors d'ara i tal, i bueno, parlem del clàssic del 71, que era molt, molt interessant aquí al món. Parlem una miqueta, introduirem això. Si fa la Sofía Còpola, jo ja pateixo. Sóc jo una Sofía Còpola. Clar, de doncs sí que la Sofía Còpola hi ha una diferència. Ara ve una diferència. A mi em costa. I costa, costa. Allò que dius, espabila, coi, nena. Ell és una mica aquesta línia. A mi em costa una miqueta. A mi la Sofía Còpola, bueno, no n'hi ha igual. I més novetats, bona novetats. A Recents, 100 metres. Jo, Daniel Blake, que te m'he tel·legat. T'ho parlarem d'un... el curmatratge d'animació guanyador dels Òscars. Piper, eh, que res. Una coseta petita, és una petita pesarta, és en el que dic jo. I parlarem també de potix, mujer és el poder. Aquí d'un i dos, eh. Tenim unes pel·lícules, crec que molt potentes, que hem de parlar. Vull dir que anem avui d'una real altra, eh, perquè té la tela. Hi ha uns temes molt punyents, eh, cada una de les. Catere indeneu. Catere indeneu, no? Molt bé, molt bé. Ho comentarem. Ah, però sí, una cosa tonta. Avui es compleixen 27 anys de la gran estafa musical de la música dels últims, això, 30 anys. Mil i vanilli. Mil i vanilli, bueno, però... A mi em sembla molt simpàtic, aquest, amb l'estafa. Ui, no, però una mica, us ho explicaré una miqueta, si em permeteu. M'estan estavant per tot arreu, perquè m'està fina, que és... Però què bé cantaven els de l'estudi. Sí, sí, sí. I tant, tancarem una miqueta tanta història, encara que tampoc al final us queda feliç, eh. Ja us ho diré després el que va passar amb els components de Mil i vanilli. Doncs obris, anem així. Bueno, parlarem d'un senyor poc conegut, que és el senyor de Hitler. Sí. I amb l'aroma. Tant de bo fos poc conegut. Exacte. És un dels mostres d'aquest segle, en el segle passat, que és fascinant com terrorífic, però bueno, a part sigües. Si t'interessa, la història és un personatge que et dona molt per xoc. I per això un historiador, que és el senyor Ayan Kershaw, un historiador molt reputat de la... Unicitat de Sefil, que és professor d'història moderna, va fer, en l'any 2000, un recopilatori, la obra cumbre d'Higenda, perquè aquest home tenia varias obres dedicades a Hitler ja, més respetites, i llavors va fer un volumen de síntesis i compilació de la vida de Hitler, començant en els primers anys, de fet el primer volumen, que és la ubris, que significa com l'orgull, diguem-ne, va des que neix Hitler, fins al 36, que és quan, diguem-ne, 35, 36, quan ja ha rodoneïs al poder, o sigui, consolidat el poder allà a Alemanya, i el que és el seu regime, ja comença a agafar una altra velocitat. I d'expressió, en la segona part, que és com el càstig, de la paraula literal grega, que després d'aquest orgull desmedit, i aquest voler conquerir el món, i ser més que homes deus, i tot el que va passar, arribar el càstig, i al final posen el 45, és quan acaba el llibre, el tercer raig cau en un apocalipsis digno del Valhalla, diguem-ne. Doncs aquest historiador, amb un gran rigor històric, ha fet tot un estudi, amb moltes dades, sobretot la vida inicial, per què Hitler és comés, aquell seny sabien, i després s'ha explicat tot el que va passar, s'entran en cap tema en concret, i en tots, diguem-ne, no és una història només del Holocaust, ni és una història, és una història de tot, explica totes les personatges que havia allà pel mig, no només Hitler, sinó tota la corte que li rodeava, que tenen tanta culpa o més del que va passar que el próprio Hitler, i, bueno, amb moltes dades, però d'una manera molt sintètica, o sigui, és bastant important, amb un estil molt pedagògic i molt simple, perquè són els problemes de llibres d'història, normalment, són de vegades massa acadèmics, no estan pensats per acadèmics. Això està pensat, no per divulgació, sinó un llenguatge planer, i mira que les llibres són tomos, perquè fan 800 planes, i 800 planes, això per estar-te un estiu d'aquests potents. Una bona estona, eh? Un bon estiu potent, no? Però, clar, el que comentàvem abans fora d'antena, el guió és fascinant, una persona que no tingués ni idea d'escriure, seria fascinant el que t'expliquen, perquè el guió per si mateix, però després, si t'ho explica de manera tan sintètica, tan ben posada, és un gotx, mira aquest llibre. Des de les fites més conegudes, a les meses conegudes, sobretot incideixen temes del caràcter pròpia, perquè al final, és un tema que sempre em crida molt la tensió, que al final són persones, tot aquests moviments i totes són persones, i la manera que tenia... Hitler tenia les maneres de prendre les decisions una mica curioses, era una persona que, a pesar del que semblava, que era un tio molt autoritar i tal, llavors què feia? No va posthegant la decisió, si s'havia d'invade en un país o s'havia d'hacernos aquí i tal, no va posthegant la decisió. Què passava? Que la subció no s'anava a l'acabant. Ara ja teníem una sortida, ja no la tenim, perquè ja hem passat una línia. Ara tenim una altra sortida i no la tenim, perquè al final arribava una opció que era una única opció, pràcticament, que era la mà... la mà salvatge, diguem-ne, però que ell la havia... Estreia una miqueta aquesta indecició i aquesta, perquè com no tenia més que aquesta, deixava arribar a la situació fins al punt més límit, i llavors prenia aquella decisió perquè era la única possible. Una manera de raonar que al final tenia conseqüències terribles, per tot el que va passar. També una altra manera és que una de les claus que això es descontrolés tant és que no estava controlat. Tot i que també amb la idea que tenim d'un règim autoritari, tot controlat i tal, que està controlada la gent, però la gent del règim, totes que estaven movent-ho, estaven... El Fira, diguem-ne, que sortia allà i donava unes directrius. Saps com les empreses que diuen de vegades l'emissió? La empresa tenia l'emissió de fer, no sé què. Aquí el Fira donava unes línies molt generales, s'ha de combatre els enemics, que són els jueus, que és el comunisme internacional, que té molts països de referèndum. I a partir d'aquí hi havia unes persones per sota, que aquest missatge el desenvolupaven a la seva manera. Feien competir entre ells per obtenir posicions més importants entre el partit. I amb aquesta competència a Ferotxa i tan desvocada, al final el tema de l'Holocaust, que era una cosa que algú va ordenar, que el Poppigiller va ordenar, que es matin a tots, va ser una cosa que va començar a agafar velocitat, que els jueus havien d'apagar, no deia que se s'havia de matar, han de pagar per el que han fet, han d'anar a la guerra, no sé què. A partir d'aquí tota una sèrie de persones que estaven per sota, que eren molt més perillosos, crec jo, que el Poppigiller, van començar a desenvolupar una sèrie d'ideas, van començar... Bueno, doncs ara els jueus es moven de puestos, i es traslladem d'un país a un altre. I ara me les envies aquí, i aquí ara el meu país, que era el Govern General en Polònia, i em puc alimentar-los, doncs mira, ficaré en un tren i es portaré no sé on, ja se moriran uns quants, i tot aquest, bueno, i després arribem, i espera, no, no, però arribarem, i jo fusiarem uns quants, tal i qual, tot això, al final, què passava? Que tot això donava la volta, i arribava al firer, i el firer s'entrava, diguem-ne, i el firer el que feia sancionava, diguem-ne, bueno, vale, això està bé, diguem-ne, però... Ja va bé, exacte, però tot és el que t'alimentava, però clar, hòstia, li ha semblat bé, doncs jo soc més canyero encara, i aquest, que és el meu rival, diguem-ne, doncs lo dejo de lado, i em poso jo, jo seré el director de l'oficina de no sé què, per als territoris, i llavors començava aquesta lluita, que feia que tot s'accelerés d'una manera, i que alguna cosa que, si fos, s'hagués estat més controlat, segurament no hagués passat, doncs va arribar a descontrolar-se a tot arreu, i en els territoris, a Rússia, hi havia veredors matanzes de la pulació civil i tal, per què? Perquè jo s'havia descontrolat, els que van fer més jueus també, perquè hi havia un moment que ja s'havia descontrolat això, ja van començar a dir, diguem-ne, que a fer els camps de concentració al final va ser una manera de dir, això està tan descontrolat, que en comptes de matar-los, com estem matant-los, i aquestes desastres, els portarem d'una manera industrialitzada. Doncs tot això, aquest senyor, que és la Parmes, t'ho explica, i explica la part final, aquesta que també hem comentat abans, que jo quan vaig veure l'endiment, la famosa pel·lícula aquesta, dic, hòstia, és molt fidel, és molt fidel a la història, és molt fidel a la història, com l'explica aquest senyor, que és un senyor molt reputat, vull dir, tota aquesta part final, allà tancats el búnquer, i allà bebent, i emborratxant-se, i la Gevels, que ha matat els fills, i el Fir et donen aquests discursos, i que li expliquen que hi ha exercis que no existeixen, i més exercis, no sé què, s'estan avançant, i després li expliquen, no, han sigut aniquilados, estan dient mentides, tot això està bastant basat en fets històrics, i aquest llibre, bueno, volar-te, i jo no diria que això, aquesta pel·lícula, s'ha basat bastant en, com a mínim, en un llibre com aquest, molt semblant, per tant... Molt, ja dic, molt, molt interessant per si mateix, perquè t'està explicant que la cosa, que... Ostres, ostres, clar, si uns anys se'n convunso, o sigui... Igualment, això que has dit abans, una mica, l'explicació que has fet sobre el procés cap al tema del genocidi, jueu, una mica, que no arribem, sisplau, però aquesta política de desgastament és una mica també refugiat, síris, eh? Deixem-nos aquí, a veure quants m'enteneu, vull dir que no hi ha una reacció ràpida, perquè es mobilitzen i la gent, clar, mentre estan, vull dir, si van morint, si van no sé què, hi ha un desenteniment amb aquells milers de persones, sóc clar, no estem parlant de milers, doncs no és una línia una mica històida, eh? És la mateixa línia...Perdona, però jo veig molt clar, per aquí. És la mateixa línia, però aquí encara està més controlat, perquè, bueno, els poders, diguem-ne, estan supervisant, però ja es va es controlar. Ja sí, sí, perquè en un moment, clar... Imagina't això, que t'escontrola. En acampament dels siris, resulta que hi ha un administrador en allà que l'estan pressionant, que l'estan de sé què, i diu, jo tinc aquí ara 2.000 que em sobren. Què faig? Doncs mira, esportem allà el bosc, i escolta, que sí, afusem els quants, i després esperem i està, ningú ha de rebutar. Que no arribi, que no arribi això. És el que ens plantegem. A mi, personalment, s'ha macut una cosa molt elemental, i també per argumentar el que diu el Nacho, és allò de dir qui fa moving, és el que està dalt de tot. Moving, normalment, són aquelles persones que estan properes a tu. Vull dir que et van apartant, et van aparcant, i tal. Esclar, aquesta seria una de les argumentacions que tu acabes de dir. Com que després parlarem d'inserta, Gloria, jo he escoltat molt atentament el que dius, perquè això sempre m'ha agradat molt, i la veritat és que hi ha algunes cosetes que les lligarem amb això que dius. Perfecte, i penso que potser no és interessant. Bueno, ens parlem d'una altra perla, que es diu així amb castellà, un perla, no? És que és el senyor Ruiz Roldan, el nombre de les mil cares. Ah, el nombre de les mil cares. Sí, perquè no ho sé, feia una mica de curiositat. Jo ja vaig parlar d'ella, i vaig dir que em vaig avorrir molt. Jo he vist una pel·lícula rara, també. Rara, rara, no acabes d'entrar. Exacte. No sé si està basat en algunes memòries que va fer ell, o són investigacions que es van anar fent, i clar, no acabes d'entrar. A més, el protagonista, l'Aradar Fernández... És el Paesa, no? És el Paesa, el Francisco Paesa, el Paco. Ah, el Paco, jo. El Paco, el Paco. No ho diguis, que és romàdica. Era molt conegut, eh? Tu també n'hi ha, perquè hi ha solucions i problemes. Ja, ja. La polfíxion també solucionava problemes. Sí, senyora. Tota l'estona apareix vestit, amb aquest vestit blau, blau, el blau, una mica pujadeta, aquell todo, el blau, i no sé, no l'acabes de... I tot el dia dedicant-se només que això a fer aquestes triquiñueles, per mirar de salva, no sé què, no sé, no l'acabo, no l'acabo de veure. El paper també de Luis Jordan, no sé com es diu, el lector... Però va guanyar, eh? Algolla. Que senyora. Però no és que ho faci bé ni malament, però bueno, això ja. Però va guanyar. Són personatges sossos. Són personatges que no tenen... Sàvia, no tenen... Empatia. No sé, són personatges que per una banda veus que li volen presentar com unes contradiccions. Eres conscient que l'ha fet un desfalco allà impressionant, demòs milions d'euros, no? Però per altra banda, sí que diu que ell no, que ell sempre està fidel al seu país, no sé què més, de coses, una hipocresia, una contradiccions que no acabes, no? Després el paper de ella l'ha acabat, la que farà l'ha acabat a la martatura. Tampoc no acaba d'estar. Tampoc no acaba d'estar. No quadra, ni en vell tampoc no quadra. És una relació de puro interès. Perquè diu que no hi ha... A mi aquesta frase no m'agrada, no m'agrada, no la diré. Que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona. No, això no ho he dit mai més. En absolut, això que això no ho he dit, però això ho he dit, no ho he dit, no ho he dit. Però bueno, que sí que dius que, davant d'una parella, perquè d'alguna manera aquesta història funcioni, és perquè tots dos estan d'acord. Esclar. Estan jugant al mateix lloc. Estan jugant al mateix lloc, és el que s'està fent. Com un darrerin i la Cristina. O si no, que és igual. Díaz, díaz. No, no, que molt bé. És molt fàcil arribar a aquesta conclusió o a aquesta associació d'ideas. És molt fàcil. Després també està el José Coronado, que et fa de pilot. La veritat és que vas a desconectar una mica. Perquè no acabes d'estar allà. Ha passat de mateixa. Em sap greu carregar-me la pel·lícula, però molt bé. Sí, però per mi és una perillosa. No és una perillosa, però és una perillosa. És una perillosa, sinó és una perillosa. És una perillosa, sinó és una perillosa. Si no és una perillosa, no és una perillosa. És una perillosa. Si no és una perillosa... I d'un director que s'ha d'advertir, Rodríguez Agútiérrez, Jo el que he vist és que el millor guió ha adaptat. Clar que dius, adaptat d'on? Aquest és el problema. Serà d'algun llibre, eh? Segur, d'algun llibre. No tenia la sensació que va ser una pel·lícula per en càrrec. Jo tinc una sensació estranya de pel·lícula. Vosaltres l'heu vist tant. Jo no l'he vist. No puc parlar, però... Si algun dia la veieu, la veieu. Sí, és la que sí. Però no ho sé. De tota manera, a mi m'agradaria. I tota la fugida, que marxaven. Resulta que és la tota l'estona de París. Tot els dies, els dies que dura tot això. I després fer veure que no, que és que havia anat a on era, a un país asiàtic. Ah, sí. I fer veure que no, que és que fèieu una extradició des d'allà. Clar, perquè el ministre del Valloc, que era el llavors ministre de la Justícia, era laos o votant, una cosa que s'hagessia de per allà. Clar, volia apuntar-se al tanto, al tanto de que l'havien extraditat i tot això. No de que el tió havia estat amagat tota l'estona de París allà. Mira, potenciada a tothom, no? També estaven uns assuntos molt llexos, no? És que no són creïbles. No són creïbles. Volem tractar coses, però no. Són el Valloc, que està ara de president d'allà d'Aragó. Sí. I tampoc te'l creus. No n'assemblen res. Ni el Roldan s'assembla. És clar, sí, jo no... Vull dir, agafen un actor, l'han fet calvo... Sí, li arrapen el cap, li posen barba, però... Sí, però no m'ha semblat. Tu t'has de creure que aquest és el Roldan. Clar, és que és això que dius. I que el tió, dins del cap és el que millor ho fa, dins del que cap, però no es mereix, el goia, ho sé. Jo sí, me n'estic carregant del tot. Quan estan fent els negocis, que li encarreguen missiles també per la ETA, o si vol dir, el tràfic internacional d'armes, no també, és que és el cificació de documents, i aquest tio, el Paco, aquest com estàs, està movent en... No ho sé, no ho crec, no ho crec. M'interessa l'estètica, m'interessa el muntatge. No t'interessa res, és que s'ha hagut d'anar a no dir, en general, tot, vull dir, interpretació d'actes, tot, tot, no hi ha res. O potser és que és això, potser és que la política espanyola és això, és una... No ho sé, no ho sé. Ah, bona pregunta. Molt bé, fa il·lusió que es carreguin, que no són en carregue i jo pel·lícula, toques broma, que les carreguem tots. Deixeu-me dir un moment. Hi ha una constància amb la illa mínima, que amb el temps s'ha menjat fent més evident, i és que sí que molt bé que hi ha una... una recreació de la realitat i tal, però només estem buscant un criminal que ha mort amb una persona, vull dir, allà no hi ha cap mena d'il·lusió de fer les coses justes, i que tot vagi millor o no. El Rodríguez aquest, a mi, amb això... Però hi ha una ambientació molt ben feta, amb un periodat terminal, és un fantaconya, el Rola de Való, ja no sé com es diu l'altre, no? També es diu Gutiérrez, o no sé com es diu? No sé com es diu. Sí, policia. Exacte. És que contrasta molt bé, a un i a l'altre, la visió, vull dir, com fan aquests planos, però aquí no hi ha cap interès, ni estètic, ni visual, ni artístic, ni de continguts. I sals a l'espai, vull dir, d'una ciutat a l'altre, d'un lloc a l'altre... No sé, falta d'alguna manera. Més coses. A l'artista, el Picasso. Espera, ah, doncs parla de això. Jo parlo de los perros salvajes, i ara parlo de l'estudi en cierta glòria del Picasso, el que tu vulguis, perquè jo també... No me la carregaré, no me la carregaré. No per falta de ganes. No, no, no. Doncs no, perquè em va sorprendre. A veure, això del com a perros salvajes, que anem una mica part... És un problema que amb anglès es diu, dog, it, dog. És a dir, el perro se come al perro. M'agraden molt més la traducció, que no com a perros salvajes. És més guai, molt a més. Qui és el director? El Polish Rader, que aquest el jaume li sonarà. Perquè és un gran guionista, taxi driver, miixima, pel·lícules i tal. I pel·lícules. Ha fet algunes i tal. Però que, bàsicament, aquesta és una pel·lícula de la secció del Festival de Sitges. Per tant, ja dius, la cosa, ja, d'una miqueta... Exacte. I s'estratllava d'això. Actors, doncs, dos potents. El Nicolas Cage, amb una edat, és el que diem, és com tot. I el William Dafoeu, també amb una edat, lògicament. El William Dafoeu està atrotinadet, pobret meu, i a cada vegada es deforma més aquest home físicament, perquè ja de si... Quan feia plató un ja estava informat. S'ho sense samarreta, i em va dir un cost tan malgirvat, pobret meu. És una cosa, ja era així, com molt... No sé, una cosa... Ja va bé, pel paper, ja va bé. I el Nicolas Cage, que, bueno, entre les operacions... No n'é igual. La qüestió és tan que què és això? Doncs això és una història de dos més un, que és una altra que no has conegut, de tres x convictes que tenen una capacitat molt ràpida de posar-se de ser-ho sent. Refereixo de part... Sí, exacte. I les xarxes que tampoc ara no ni per qüestions mentals... No, no, és la vida que ha portat aquestes reaccions excessives, incrementades per element de drogues, tot el que vulguis, perquè hi ha de tot, no? I a partir d'aquí són aquests tres movents en el món dels cicaris. Bàsicament i tal. I com això es pot desmadre o no es pot desmadre. Percepció, primeres imatges, Tarantino, Tarantino de Reservoir Dogs, Tarantino de Pulp Fiction, aquesta línia és espectacular. Fa molt bé el senyor Polsarà, de la manera que planteja una estètica peculiar, curiosa. Són persones exageradament brillants. Sí, sí, sí, és veritat. Tarantino, per mi, és exacte. Però, en aquest cas, és com un Tarantino, no vull dir que sigui d'escafeïnat. El senyor Tarantino, el que fa és improvisar molt sobre... No, vull dir, innova molt, millor dit, sobre com muntar una pel·lícula, com crear estètica, com crear filtres, que recorda molt a Tarantino, és aquesta la idea. Però té la potència de Tarantino. Vull dir, quan menys tu esperes, pata, punta, la fot. Vull dir, llavors hi ha unes reaccions, que tenen a veure amb tot el que vulgui imaginar. Amb la violència de gènere, amb... Tot, tot, tot el que sigui violència, i que porti diferents elements, assassinat directament, rapte... Vull dir, hi ha tota una situació que veus que cada cosa es va desmanegant, desmanegant cada vegada més, es va desmadrant fins que arriba un moment de desmadre. Absolut. I això va portant una setmana de coses. Evidentment, és una pel·lícula que dius, vale, ja sé que això com acabarà, però no ho vull dir, que la gent pensa que vulgui, faltaria, però vas veient l'evolució, va creixent, aquest element. Però té un punt estètic, també. Vull dir, una forma, a vegades, de representar, una forma de tallar, una forma de frenar la càmera, una forma de posar unes llums determinades, una estètica, i en un moment que dius, ostres, això s'ha abiert, ha abiert l'amanecer. La manera en què entra la càmera, el que veus al fons, i la música que sona, una música, també, molt rock, molt 70s, 60s, amb aquesta línia dius, bueno, però està bé. És una còpia borda, no, no, es nota, que aquí hi ha carrera, al darrere, vaig mirar per internet, i vaig veure per on t'anava, i diu que és una pel·lícula que no té escenes brillants. Vale? Hei considerat que fa pel·lícules amb escenes brillants, però en canvi és una pel·lícula que no. I jo, amb això, puc dir que sí, però per mi hi ha coses que dius, ostres, què bé és això, no quedarà a l'història del cinema, però està molt bé fet. És una miqueta com una doble moral, el que dius. D'Adueixes que per què quedi la història del cinema, a més a més ha de pertany a una bona pel·lícula, i aquí estem parlant de... Sí, o no crec que sigui una pel·lícula, mira, a gust. La cena famosa aquella gravrosa pel·lícula, és una pel·lícula enllunya, però aquella escena del funk tothom la recorda, és una pel·lícula, no sé, em refereixo, que en aquest cas hi juga, a dir que no tal, perquè no passarà la història, és una pel·lícula menor, però en canvi és molt bé, i s'estan passant de voltes. Ja els hi va, perquè ja com estan, hi ha una mica d'aquella manera, tres noixadets, dos, dos, ja mola. Però bé, a mi la pel·lícula em va agradar, ara, violència, violència, violència, sang i fetxa. Jaume, com el crudo. Jo la vull veure, eh. Jo tinc un punt góre. Ja m'ho penso. La tinc apuntada. Jaume, parles de Picasso, parles d'incertaglòria, també. No, de Picasso... Sí, amau. He trobat la nota que han inaugurat una exposició en el mateix museu de l'artista amb 85 obres del seu gènis retraterista, calculador i fascinant. És que abans ho has utilitzat, tu, la paraula fascinant, i la tinc aquí apuntada per lligar-la amb alguna altra cosa. La qüestió és que... Bueno, aquí parlen de diferents coses, però una de les que m'acrirem a l'atenció és que tothom volgués ser retratat per el cridó a la gang, no? Suposo que aquests quadres se'ls quedava ell, o ja agafaven un valor. Vull dir, en definitiva, ell pintava i controlava. És una curiositat que m'ha cridat l'atenció, si més no. Aquí en tenen bar, ets tu. Ja, ja, bueno, jo... Sí, però és que això... El Picasso retratista és com tots els pintors moderns d'aquella època, no? És a dir, són percepcions que tenen segons el període que estan treballant, no? I el Picasso va tenir, que és el periodo de Barmeix, que és el periodo de Neoclàsic, que li diuen, el cubista, clar, va fer molts retrats, lògicament. Hi ha humans, hi ha persones, en general, vull dir que això és claríssim. Jo no sé, com no he vist l'exposició, no sé de quins períodes són o d'aquí un moment, però, bueno, la veuré, perquè trobo que és interessant i si de cas ho podem comentar més tranquil·litat. Però és el que diem, no? L'àmbit retrat és un àmbit molt peculiar. Entren molts factors, segons... Han canviat el director, també, del mussol Picasso. Ja tocaria, eh? Tots molts respectes, perquè és molt avorrit el mussol Picasso. Sí, oi? Perquè hi ha una part molt bona, lògicament, la part blava i rosa. Sí, de cap a... Això és molt bo, és únic, bastant únic. Però després, a partir d'aquí, dius, apa, ja està, no, ja està, no? I tota la part cubista, sí, una part de les manines i tal, però falta ja un furat entre els anys... 10 fins als 50, que dius, ostres, això és una llàstima, que d'això està... Tot arreu. Els llocs bons, que dic jo, no? Escolta, una cosa, potser per introduir una mica el que tu has insinuat, que el Dria Clarí diu, la mostra entra en matèria, sense marjar-la, per dir-ho. A la primera sala conviuen la tia Pepe, que d'un... d'això, d'un Picasso adolescent de 14 anys, eh? Llavors tenim... Ja. I diverses caricatures dels seus... dels seus únics barcelonins amb carles clasijemes. Que s'ajemes, que s'ajemes. Sense barbeta i més llar dret i tal. Bueno, perquè... Sembla que estem veient un període també, que és el que ja tenim el museu de Picasso. No crec que siguin retrats del període cubista. Que és el problema que avui veig sempre jo amb el museu Picasso, que sempre van a buscar el que tenen de fort i que ja tocaria fer una mostra d'alcovisme autèntic de l'epocador del Picasso. Però, bueno, això és molt complicat. Santiago Rosiñol pot ser que el tingui, també, sí. Sí, sí, també, ja el Santiago Rosiñol, i, bueno... Per introduir, sí. Farem una ullada i ja comentarem. Molt bé. Barres d'incerta glòria. El què vols? Que paris d'incerta glòria, però què tal? Jo soc molt agustí Villaronga, ja t'ho dic. A mi això del mar em va encantar molt. Em va agradar moltíssim. En canvi, panegra, no? Sí, sí, també, també. Ara de bastant. Bé, doncs jo penso que una de les virtuts que té aquesta pel·lícula és que, veritablement, ens posen contacte, si més no, amb la literatura catalana, d'una manera potent. Ja ho feia panegra, i també ho fa aquí. Sí, estic pensant, per exemple, amb solitud, o... o fins i tot... el menel·lig, no?, el de... De rebaixa, de rebaixa. Estem en aquestes constants. En definitiva, ens preocupem per l'interior de les persones, i tot i que la pel·lícula està ambientada a la guerra civil i, lògicament, doncs hauríem de tenir algunes emprentes i tal, per aquí passem bastant de passada. El Joan Sales, que és el seu, és el que ha escrit el llibre, el que va fer va ser una disacció molt bona, això amb consta, no? És que hagi llegit el llibre, amb consta, perquè ho he llegit amb un comentari, i tal. I, en definitiva, carrega les tintes sobre la religió catòlica, no? I llavors, en la pel·lícula, aquesta, això, pràcticament, desapareix, en benefici d'una radicalitat de bons i dolents, eh?, sense entrar en detalls si pertanyen a un costat en l'altre, si més no, aparentment d'entrada, no? Sí. Què és el que ens trobem aquí? Doncs ens trobem, si més no, referències, que en el moment que plantege la pel·lícula estem sobre els 37, 38 ja, no al final, però hi ha un moment que es menten diu la guerra com més llarga millor, perquè així es mora més gent, això ja, ja ho hem esmentat també avançant, es mora més gent, i, lògicament, també es moriran menys problemes, menys problemes, perquè es moriran molts dels més convençuts. A veure, venen a dir això. Això s'escau, diria jo, amb allò de dir, bueno, i l'estratègia d'una guerra, quina pot ser? Pam! Doncs aquesta, clar. Què és el que hi trobo a faltar? Tant a pa negre com aquesta, el que jo més d'una vegada he manifestat, jo crec que en la vida hem de prendre a fer un discurs que sigui vàlid, perquè algun dia arribem a un punt de coincidència, perquè tot vagi més bé. Aquest discurs el que no pot ser és insistir sobre allò que hem fet tan malament. Llavors crec que aquesta pel·lícula el que fa és insistir en això. I llavors dius, bueno, està bé, ja sabem que és el que va passar d'una manera, d'una altra, la literatura catalana ja ho he esmentat, però em sembla que hem de prendre a construir uns valors, que en definitiva, probablement els que estaven a la guerra civil i la pel·lícula s'empreocupa molt d'esmentar-ho, quan els anarquistes atacaven, no es veuen, però a les esglésies i desapareixien les persones, també parlen que els comunistes, més aviat, no els esmenten, i tal. I llavors, d'ofegisme, com que ja estan, com aquell que diu a punt de guanyar, doncs queden allà com un alternatiu que fins i tot podria ser-hi va valorada vàlida, perquè, clar, quan es tractaria més aviat de dir no, llavors ens ocupem d'entrar a l'interior d'una persona, i el perquè ets bo, més bo, més dolent, quins inconvenients has tingut perquè arribessis en aquesta constància. En fi, d'acord? Però ho interessant, jo no ho nego, eh? Bé, com a mínim això sí. Jo no ho nego, eh? No, no, jo tinc ganes de veure-la, vull dir, és clar, és que dius, bueno, perquè eras i vist totes, a veure què tal, que el millor em de sap, vull dir que no ho sé, vull dir que no, és el que veurem. Molt bé, doncs ara farem un petit així d'escans, escoltarem una cosa, just una mica us explico molt ràpidament la petita història, estem en l'any 1940, hi ha un productor musical que es diu Frank Faryan, que aquest senyor va ser conegut perquè va ser el creador d'un altre grup que havíem molts dubtes de si cantàvem, que eren bona i hem, d'acord? Recordem que quan la música disco va sortir, es feien molts grups d'aquests estudis que es deien, que s'agafaven veus, estudi, i llavors posava una noia, un noi, maco, un element que fos més fàcil, això ha sigut un clàssic. Vull dir, encara avui en dia s'hauria de seguir fent això, vull dir que això no hi ha cap mena de dubte, perquè si la cantant, a lo millor, era una noia que tenia més pes del compte i no era suficientment comercial, es posava una noia molt maca, que feia el dobleatge i coses d'aquestes, vull dobleatge el playback, imagineu-vos quina cosa, i encara es fa, això avui en dia. Això ha passat molt semblant, perquè van buscar un producte, dos nois així de color, amb unes rastes, que es deia Rob i Fab, i clar, eren nois que eren molt guapetones, i a partir d'aquí, doncs, això va tenir molt d'èxit i cantaven per l'enclà com el cul. I llavors va dir que posem aquests nois, i llavors a partir d'aquí van triomfal que vulguis, van sonar bomba arreu d'Europa, van vendre milions de discos, i van guanyar fins d'un gramí, que això ja és i arribar al límit, fins que es va descobrir el sarau. A partir d'aquí es va destapar, no sabem si per bandeta o per cosa d'aquestes, i va aparèixer. Llavors, tal com va aparèixer això, què va passar? Que automàticament va haver de tornar el gramí, lògicament, perquè era una falsedat, i també per una altra banda van rebre en qüestió d'una setmana 80.000 denúncies als compradors dels discos per que li tornessin els diners. Finalment, se li va tornar els diners als compradors, és molt fort, això. I en aquell moment a l'any següent sortien els de Rulli Mili Vanili, els autèntics Rulli Mili Vanili, que eren uns senyors molt normals, ell era un senyor calvet, així també de color i tal, i dius, ai, m'agrada, adeu senyor. Clar, ara entenem per què no el van treure, perquè no era el concepte de no hi vull dir i tal, i cantava com volia, clar, o cantava molt bé. Conclusió de tot això, doncs, evidentment, aquests dos, aquestes joquines trancades, que dic jo, al final un d'ells va tirar per banda i un altre el rob va morir a la suicida a l'any 98 a Frankfurt. Per això, aquí explica'l d'història, i aquí es posa la cançoneta, perquè és una cançona molt coneguda, que es diu algo así como... No el recordo ara, que es diu que es diu Girl You Now It's True, algo así como chica, tu sabés la verda, que és això. Però bueno, aquest tema segur que el coneixeu d'Auïda, vale? Vinga, let's write that. No el recordo ara, que es diu Girl You Now It's True. No el recordo ara, que és diu Girl You Now It's True. Girl You Now It's True. For real. Doncs avui fa 27 anys d'aquesta... del dia que es va destapar aquesta estafa. Vull dir que... Quines coses que tr ministers han de recordar, no? El dia de la posverdada. Era posverdada exacte. Bueno, i parlant de si de Nois Macus i tal, Parlem del seductor, no? Sí, un noi. Bueno, bueno, bueno. Doncs parlem del seductor, i parlem perquè és que ara... No sé si la primavera, l'estiu o la tardor, no sé com s'estrenarà, perquè l'estan fent a un remake d'aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula del 71, aquest remake el farà Sofia Còpola. I el... Com t'ha quedat? T'has sortit de l'ànima? Pensem que la pel·lícula original és Don Siegel. O sigui que, clar, s'haurà de veure com Sofia Còpola agafa aquesta pel·lícula del Don Siegel, no? Bueno, Don Siegel va ser una persona que va a col·laborar molt estretament a la protagonista del seductor, que és Crinifut. De fet, ja havia col·laborat en dos milions de mujeres, tu fosistes Sara, havia fet la jungla humana, després faria Harry Súcio, després faria una pel·lícula que ha tractat pel·lícules molt conegudes, i també va fer aquesta. Tot i que aquesta, sempre es va dir que va ser, clar, el Crinifut ja havia arribat a un punt de maduresa a la seva vida, li haveria deixat una mica enrere, diguem-ne, a totes les temes de l'Espaguet i Western, i estava preparant-se per ser el director que després seria, va començar el Fuera de la Ley, i jo, si vols, que és la primera pel·lícula seva-seva, ve de seguida, diguem-ne, no sé si tres o quatre anys després i tal. Va ser aquestes pel·lícules, i el senyor Clinifut ja es va destapar com gran director, com és, no? Aquesta pel·lícula sempre s'ha dit que va ser un mix-mix entre que va ser Don Siguer el que va dirigir, però és una pel·lícula amb el Passo, que és la productora que també participava en Clinifut, i clar, que aquí en tot aquest producte el Clinifut va tenir molt que veure, fins i tot en el nivell de direcció oculta, diguem-ne. Llavors és una pel·lícula, una mica diferent del que Don Siguer era amb ell sempre, que eren pel·lícules de molta acció, o sigui, amb pel·lícules del oeste, o Jerez Súcio, la por que atrás, són pel·lícules de molta acció, en el qual se explotava la part d'aquesta més domada acció, domada viril de Clinifut. Aquesta també se explota, la part viril, però d'una altra manera. Diguem-ne que això és com una casa de Bernal d'Alba, diguem-ne. Per les dones tancades, ara explicaré per què, ambientada a la guerra civil americana, en un estat del sur, que no recordo quin és, és un soldat yanqui que queda dispensat de la seva unitat, queda ferit, i el troben allà, al bosc, el recullen unes senyoretes que estan en una residència per senyoretes, d'allà, que estan una mica abandonades, no hi ha gomes allà, són unes senyoretes que estan amb una responsable, que és una senyora d'uns 40-50 anys, i ja està allà, veient parelles, i ja s'alimenten, perquè estan en un torn de guerra, però estan una mica allà de tothom. Per allà no passa molta gent, els soldats del sur tampoc passen gaire, estan allà tranquil·les. Tant, senyoretes joves, adolescents, o tocant una mica allà de l'adulta, però adolescents d'aquella època, que estan en un ambient molt tancat, que estan preparades, i apareix un senyor que és clínisput. Ah, clar, clar, evidentment. Apareix el senyor que és el clínisput, el 71, arribant allà, això transforma la vida. Aquesta, bueno, és raó, i aquí, com ha perdut el sentit. I llavors entrem en una pel·lícula molt psicològica, en un drama psicològic, les reaccions d'aquestes dones comencen a canviar, comencen a competir entre elles, com fins i tot la la jefa, diguem-ne, la que les cuida, la tutora també, clar, evidentment, llavors cadascuna intenta, intenta aconseguir favor del clínisput, i el clínisput es dona comptes, sí, sí, perquè és així, literalment, sí, sí. El clínisput es dona comptes que en la situació que està, aquí està. Ell és un soldat enemic, que està en territori enemic, que està ferit, i que depèn de la bona voluntat d'aquestes senyores, senyoretes, perquè no el denunciin, perquè elles poden denunciar-lo i la fossellarien. Llavors ell veu que, clar, ell no pot marxar d'allà, perquè està ferit, per cert, i llavors es fa tot un joc psicològic molt, molt, molt interessant entre ell i elles, de com ell intenta contentar a totes, de com es barallan també entre elles, llavors ja són escenes molt tenses, perquè saps clar, que està dependent, sí, sí, que està dependent de la vida de l'artista, diguem, d'allà, perquè a l'home aquest, llavors tot comença, la història comença, és una història molt feixuc, i tu també, tan feixuc, tan tancat i tal, tu notes allà. La manera com està fotografiada, és una fotografia sí una mica tot fosque, una mica... Es molt setentera. Sí, sí, sí. Sí, sí, també jo també he vist. Sí, jo crec que també. Les atrius, les atrius no són molt conegudes, però fan molt bé, són atrius així, encara s'ha més molt... molt com serien les senyores del sud. Sí, com les americanes allà, d'aquella cosa. Sí, sí, sí, i tal, la... Hi havia roses i tals... Una cara de pipis, no? Sí, però també amb moltes ganes de conèixer el món, i de conèixer el món masculí, diguem-ne, perquè estan allà tancades, i la tutora, diguem, que és un peix, que fa un paper fantàstic, perquè aquesta s'ha de contenir, perquè ha d'estar allà veient per totes, però jo crec que és la que més ganes, i també hi ha una història entre ell i ella, clar, ell fa creure totes que estan amulades d'elles, perquè interessa i tal, i després vol marxar d'allà, i la cosa no acaba bé, hi ha unes escenes una mica, tot en el món és molt fesuc, i és una pel·lícula molt diferent de les que havia fet fins ara, fins aquell moment, perquè era un home major, no havia fet espagueti oest, no havia fet pel·lícula xarxa de molt, de macho, de molt tard, i aquí ho fa, però clar, d'una altra manera, estan en un univers femení, en el qual s'ha d'adaptar, i sobretot pel tema psicològic, i per què està amb mòsfera opressiva, és una pel·lícula que és sobresurt, molt sententera, és veritat, llavors no sé què farà la senyora Gómbola amb això, perquè té la protagonista, que és Colin Farrell, que jo m'ha quedat una mica així, però jo m'ho puc imaginar, el que farà, una Maria Antonieta, de la potència, de la mòsfera opressiva, que tenia aquesta pel·lícula, i de la gràcia que tenia la seva protagonista, els moventriats, doncs passem aquí, sembla que és Nicole Kidman, Colin Farrell, un altre que no sé qui, o sigui, noms que dius, uf, no sé si ho heu tirat aquí, amic, però bueno, veurem, ja. Espera, veurem, veurem, veurem, a veure què tal. No, tan masculos la no sota. No, no, segur, segur que no. Colin Farrell també té la seva cosa, però és poqueta cosa, és poqueta cosa. Sí, és molt bé. Aquí és a portar el Hugh Jackman, que dius, ah, la vengua, allò és... Allò són feromones per a altra raó. És un personatge perquè tu creïs, que es pren feromones, que li esbudo el 70 a un senyor que tu entens, aquestes noies. Està buscant un matxament d'aquests avui en dia, no? Tot el que genera i el que arriba en ells. Jo sincerament crec que el que proposarà la senyora Francescòpola és precisament aquest dubte de creure o deixar de creure. Vull dir, que és el que allà... Ni ombre. I al mig d'allà d'estats Units posarà a posar un rap, tio. Perquè és que va fer el mateix que va fer Maria Antoniet. I al mig posant una cançó, que dius, però el que significa, tot això, em torno boig. Vull dir, home, no. Ah, no ho igualeixis, això, no? Bueno, i allò que va fer del Japó. Ai, que hi ha coses, los intranslesion. Mare de Déu, senyor. La solitud de l'home de la Gossi. Sí. Només... Només una punt que hem arribat. Hem passat una línia. Ara estem practicant una pel·lícula que encara no s'ha fet. Estan detrusant, avui està caient. Avui destrollers. Bueno, això... Jo fa una estona que parlava de veure quin discurs fem i guait el que fem ara, guaita't. Anem tirant, anem tirant. Ja ens carreguem una pel·lícula que encara s'ha de fer i tot. Bueno, rosa, 100 metres. Aquesta no és la carregareta. Aquesta no, aquesta la posarem en el posi. Al final un paper dramàtic, el Dani Rovira. Jo el vull a veure. Molt bé, molt bé, fa molt bé. Tothom ho destacava. El paper d'ell mira que sempre ha fet aquest paper de còmic. O de presentador de la Gala del Segoia. Exacte. Sí, molt graciós. Molt de humor. Doncs aquí està genial. Té els seus puntazos de risa. Crec que sí, de riure. És una miqueta també per desestresar o per descongestionar la tensió també que es va acumulant. Perquè el tema és fort. El tema és molt fort. A mi em va cobsar la cruesa d'aquesta malaltia. No sabia quin... que és el cancer, de debò. No ho sabia. La base d'aquesta malaltia és que és terrorífica. És dormir amb el teu amic. És una cosa terrible. Això sembla que les malalties ho van per aquí. Però en aquest cas, que és que demà et pugui passar això, i l'altre et puguis quedar a ser, i és mare de Déu. Quin horror, de debò. Tot és horrible. I han agafat un cas que va ser una excepció. És bo que està passada amb un cas real. Perquè al final de la pel·lícula s'ho tenen imatges reals gravades en el moment de la competició. I vull dir que sí que... Sí que passa, sí que passa això. Sí que passa això, sí que sí. Jo sí que havia conegut un cas. Sí, jo sí. Aquesta persona va acabar morint sencer. Sí, perquè és generativa. Però si ho vol dir, és això. Estem parlant d'esqueros i múltiples. Sí, sí, l'esqueros i múltiples és generativa. Sí, sí, sí. Vull dir que sí que en aquest cas, encara és... A veure, veus tota la part positiva i tot el que et pot lluitar i el que pots intentar fer. Perquè és un cas real d'un noi que sí que ho va fer. Vas a entrenar, va fer molt l'esport, i va guanyar maratons, i va guanyar coses. Però no sé si realment és així. Sempre és el que diem. Sempre s'agafa la... El cas excepcional, doncs per una miqueta de xemple, d'aquella esperança, que pots fer coses, que pots tenir una millor qualitat de vida. Perquè la lluita està per aquí. Buscar millors tractaments també, tractaments més eficaços, que siguin menys agressius, perquè d'un i tot també, com quan es tenen allà, a l'Institut Goodman... L'agraïment de la pel·lícula és a l'Institut Goodman, que és especialitzat en maratis d'aquest tipus. I sobretot d'olesions, lesions... Cerebrals. Cerebrals, tot això. Medulars. Exacte. La part mèdica està una miqueta recreada. El Celsurlag de la segura fent de doctora, que també és un paper que ja te meteixi molt seriós, que també està bé. Al carrer Lehalde. El paper del carrer Lehalde és que, que tome sempre que surts, és una passada. Perquè mai no saps per on agafar-lo. És de bromes. És de conyes iròniques. És seriós. Fa un personatge que és molt interessant. Una mica la reivindicació de la gent gran. Que ell també està passant el seu. Ell també s'ha quedat viu. I està passant el seu. És que està vivint allà solitari amb una cova. És una casa, però li diu la cova. En plaga i cromanyó. Per un motiu X ha d'anar a viure amb la filla. Hi ha el seu llentre, que és aquest nano. I com, que d'entrada podria ser un destor. I després, com es converteix amb l'entrenador d'aquest nano. Com l'ajuda. I que d'entrada hi havia una rivalitat i un senzillament que no s'agradaven en una a l'altra. En absolut. I després... Que després era aquesta. Com s'acaben d'entendre. I ajudar-se mutuament en una a l'altra. Però amb distància. De totes maneres. No sé si això és masculí o no. Però aquí amb distància. No entrem aquí en el rotllo. Però després sí que hi ha aquesta complicitat. Entre tots dos. La dona també està molt vera, no me'n recordo el nom. La que està en la triu. És que tots tres són còmics. És molt fort. Sí, amb algunes comèdies. Sí, amb aquelles comèdies. Sí, doncs està molt vera. És curiós el canvi de registre. La veus que s'enfonc, sí. Si no, tu cap endavant. Amb dues criatures ja. I ara també amb el Maritèixer. I també el paravivint a casa. Sí, l'Alejandra Jiménez. Ella que va presentar la gala dels Ferós. Ah, això mateix, sí senyor. És una tia que sortia a Spanish Movie. Una d'aquesta tia ha sortit a l'altre de la comèdia. Exacte. Sí, és actor de comèdia. Bueno, també està bé. Està molt bé. Em va fer molta gràcia reconeixer quan va aparèixer la Maria de Medeiros. Ah, sí? Em va fer molta gràcia. Sí. No sé què deus sé. Però que allà amb el cavill d'art, queixi, platijader, que sembla que és... Fa molta gràcia. Us recordo que els dos havien coincidit al carrer Jal de Iella a Herbà. Ah, sí, és veritat. No sé si es van conèixer allà o què, però ja havien coincidit en aquella pel·lícula. No en recordava, jo? Sí, sí. I els portuguesos, que allà venia a veure... Fàtima de Espíritus Santo. Sí, sí. Un dia pararem d'aquesta pel·lícula, però és un desfase... Sí, sí, sí. Fa poc ha fet el regitano... Urrorosa. No pot ser una pel·lícula pitjor dels últims anys, de debò, eh? Quina pena el Juan va bajo jo, eh? No em veig equivocada. Sí, sí, sí. La que feia tant de temps que no feia cinema, i ostres, quin desastre. Mira que fa fer coses bones a les de Mariposa, allò com es deia de la mare, allò de la mare, que era jo. Era la madre muerta. Tinc les pel·lícules més bones, i l'aire va ser un trancament, i dius, ara què més, què més, i, pum, se'n va anar per allà en Orris, aquest home, i ara ha tornat quin desastre. Perdona, perdona, perdona. No sé, bueno, vosaltres també... Sí, sí, sí, sí, no sé si vosaltres també. No, aquesta no. Doncs val la pena, és una superació. Molt bé, molt bé, molt bé. Està molt bé, molt bé. Deixeu-me un minut per parlar de Piper. I ara ja m'ho parlarà del potixe, i la setmana que ve, tu i jo ja... No, tu i jo no, tots parlarem, lògicament, però de jo, Daniel Blake, que em va cobsar, em vaig agafar la pel·lícula jo, ahir, del Ken Loach. Tu l'has vist. No l'has vist? No l'hi he vist, encara. No sé per què m'ho he tingut en el cap, dient, osti, això és si el ja m'ho ha vist. Pensàvem tu, d'estona, i... Ostres, veieu-la, de debò, eh? Quina potència, eh? Però quina potència, vull dir, el mundo del paro, és igual, doncs igual, a Catalunya, Espanya, a França, a Anglaterra, és a Anglaterra... És igual per tu, no? És igual de... Però, bueno, no t'ho pots arribar a imaginar, eh? Clar, vull dir, jo no sé si realment, en aquest cas sí que toca el tema dels nois i les noies que treballen a dins, no? Fa una crítica molt farotxa contra aquests funcionaris. Ostres, i jo una miqueta, i a la setmana que m'ho comentaré, perquè jo m'he trobat una miqueta identificat amb certes cosetes dels últims temps i tal, i, ostres, si dius, no n'hem de... potser és una miqueta exagerat, o no, no ho sé, per això que, si la veieu, millor, i si no, jo ho parlarem. I una cosa molt ràpidament, Piper, és el cur d'animació guanyador de l'Òscar. Molt bé. Està dirigit per un senyor que es diu Alan Barillaro, no sé exactament on és, ni com és, i és una cosa preciosa, són 6 minutets, està fet amb ifeogràficament, i estem parlant d'una platja, no és una platja, i llavors és un correlimos, i és una mena d'aquests ocellets, tipo gavina, petitonets, que estan allà a la platja i tal, i es va inspirar que un dia estava a la platja i va veure com aquesta mena de gavines petites, el que feien era sortir en corrents, vull dir, quan venia a l'ona, llavors venia a l'ona, vumbi, quan marxava, miraven, i llavors sortien corrents, perquè veien que feia plop, a dins de la sorra, plop, i apareixen les patxines, les quals ells treien amb el bec, i llavors s'ho menjaven. Són ocells insectivors. Exacte, però es menjaven bàsicament amb aquest cas, i llavors es va inspirar, i tots fan el mateix, la onapum, llavors se'n van corrents, però llavors un petitonet que neix, tot així, amb les plomes petitonets, el viper, que la mare li diu vinga, va, les gavines són així, t'ho imagines, i l'altra soralla, corrents, i pobret meu, és una mica torpe, i va fent i tal, i llavors de cop i volta, i llavors no se n'adona quan ve l'ona, i queda ja mitjufegat. Però clar, se n'adona, i això no ho diré, perquè si no veureu que sota de l'aigua pots descobrir una setmana de coses determinades, sobre el tema de menjar. Que no cal esperar les patxines. Exacte, i ajudar d'aquesta manera el grup, i es converteix amb el líder, entre cometes. És genial, vull dir, és una cosa molt tonta, és una coseta, però una feta amb una gràcia, amb una tonterieta, una gràcia... Bueno, ja esperem d'aquest tio qualsevol pel·lícula. Ja, amb quatre minuts, i parlem de potis. Mujeres al poder. Potis, sí, vol dir florero, això, oi? Sí, un cerro, un sentit figurat, però... Això ho va fer la bibliotecada. És una pel·lícula que vam passar aquesta setmana passada, el dijous concretament, o sigui, avui fa 8 dies, oi? I la veritat és que va tenir força públic, i va estar molt bàcul, el seu fòrum, que jo miraré de traspassar-lo aquí amb dos minuts, el fòrum, que va durar més, eh? Llavors, què és potis? Potis podria ser, doncs, com una sintonia amb la pel·lícula aquella de la Caterina Nez, també, que va fer a Luís Bollmel, Bel de Jurt. Bel de Jurt, sí. El que passa és que aquí... Allà sabeu que és una dona que està casada, però és clar, la vida de casada, oi? Com que és com una mena de florero. És esa morbida, no? No ho sé, que la vida de casada m'agafava ella. Jo plantejo com es pot interpretar, eh? Un de la època, estem parant de la època. Exacte. Llavors, què és el que passa? Agafant aquella pel·lícula com a mostra, aquesta senyora representa que és bastant d'allò, bastant poca espavilada, perquè el seu marit, el veig, ell viu guai, se'n va, hi fa viatges, i hi va amb una sala allà... I ella es queda a casa. I ella es queda a casa, aparentment, vull dir... No van gimnàs, ni aquestes coses? Sí, això sí. Comença la pel·lícula que la veus, i es fixa amb els ocellets, i tot això, sí. Comença la pel·lícula que més interessant no pot ser, no? Perquè estem amb ella i la discutim, i dius, estres tu, si això és la imatge que hem de imitar, malgrat que pleguem, no? Per ridot d'una manera. Total, el desenvolupament és que anirem descobrint les aparences, i pot haver una altra vida, que veritablement és molt intensa, i com més intensa, a vegades, més capacitat per dissimular. Aquesta seria una de les... per mi, un dels valors més macos que té precisament aquesta pel·lícula. Ella acaba dirigint l'empresa del seu marit, que per altra costat era del seu pare. I el casar-se el marit va dir, tu a patxar, que d'aquí, que jo la llevaràs aquí, oi? Bé, allò dels patxots. És que aquest directe de francesors on? Sí, molt bé. És genial, aquest home. Et canvia de gènere, et pots fer un musical, com et pots fer, jo de 8 mujeres. Era un musical meravellós, i tal, o et fa que s'expliques, o dramas, a vegades, també, d'una gran potència. És molt bo, aquest home. Mireu la cançó que canta, que és un crit a l'alegria i a la vida, que està molt bé, sí, molt popular, perquè jo dic, ostres, això ho conec, però no sé on ve, però bueno... Ja ho miraré. És que si aquesta pel·lícula, per algun lloc, em sona a mi. És això, fins i tot amb el mateix buanyual, hi ha alguna cosa que... Que podries, eh? Viridiana, no com s'ha de dir. Vaig dir jo, vaig dir jo, era la que feia amb aquesta pel·lícula. Sí. Molt bé, doncs res, queda un minutet. Simplement, si voleu comentar alguna cosa, allò, agenda, no? Sí, ràpid, però ràpid. Jo penso que hi ha una cosa que és molt important, exposició d'Antonio Padrós a la fil múteca. No us a la part del. Aquest senyor feia curmatratges. Es passaven quan feia amb cinema a fora, m'acorden allà. I posava un paio així, molt espavilat, i deia, un port, dos ports, tres ports. I s'allalava les persones. I havia que agafaven cada cabreig. Però s'estan parlant dels anys 60, 70? Sí, 70. Bueno, estem parlant, potser, d'aquest estil, una miqueta d'aquests artistes, una miqueta il·luminats d'aquell període, que això, les provocacions, això era molt bo, eh? Aquest home per tenir el grup de treball, et sona d'algú, això, el concepte? Estava embolicat amb... Aquest és molt embolic. Úll, úll, úll, úll. Aquests eren molt burros, eh? Que, escolta'm, que ens falten 3 segons. Adéu-siau. Adéu-siau. Música Club Selecció.