Babilònia del 6/4/2017

Comencem un dijous més al Babilònia, amb aquestes coses que tenim pel nas, en refereixo amb aquests encostipats. Sí, no és una mica... Ja, això és com un impossible. Això no és tu, Tomòlin. No, jo també tinc una miqueta. No s'escapa tampoc. Això són els triats, jaume. Los elegidos. El elegido es para el moco. A vegades el elegido es para la glòria. Home, ja diuen que el món és un mocador, no? Exacte, no. I nosaltres ja som els... Esperem que no vegin el meu, però... Però que no és un mocador, tu. No, no, no, porto un mocador a paper. És que l'altre dia he dit, ui, la Vita i una pila de mocadors allà. A mi això em fa molt tangúni, eh? La gent que porta un mocador d'aquest roba, al segle XXI, em sembla una porcada amb tots els meus respectes, eh? Perquè amb això d'anar acumulant allà, em sembla, no sé, és una opinió, eh? És el que acumules allà. Que diguis que el tinguis per netejar-te alguna cosa i tal, que diguis... Sí, estàs a casa teva, allà... Home, clar, això encara, però... No surts de casa perquè estàs allà... I escuteu... Que ets molt de roba, tu, també, Rosa. No, perquè tinguis molta imaginació i m'estic imaginant i m'estic burramant. Però això, com ho rentes? No, veig. No purcaria. Ai, por favor. Que abans es feia i agafava allò... Rà, rà, rà, netejava la mare. I posaves una mica d'això, de pleniar... Però quina angoixa, no? No. Bueno... Ai... No, abans que les... Ja està, ja està, ja, ja. Ja has acabat. M'han quedat ensupat. Ja hi ha gent que el millor està sopant, o no? Recordem que estem a Babilònia, que això no és... Salut i... És un de la salut. Consents de salut. Hi ha un mocador de paper on... on t'oltires quan t'acabes de mucar. La paperera més propera. A l'orgànic. A terra, no, eh? Home, depèn d'aquí índex encostipat a l'orgànic, perquè jo jo remoure't. O el rebutx és igual. Però les papereres diuen... Això és una paperera, no qualsevol cosa. I tu, tires allà. Basta, ja. Però, sí, sí. Bona tarda. Encara que no ho sé, és un programa... Entrem amb farina. És un programa que parla del món de les arts, si us plau. De les totes les arts possibles. No estem parlant aquí d'això. És un programa del dematí i de la tarda, que fan aquests magazines, que parlen d'aquestes coses. Doncs, bueno, doncs mira, aquí tenim el nostre enviat a Londres, perquè això queda bé. El Nacho Alonso, que ha bastat de passar-me a Londres. Hi ha hagut un prix d'exposicions d'aquelles, de Torres del Barret, una de robots. Molt curiosa. I el senyor Mr. Turner, el senyor Josef Turner. Doncs l'ha pogut veure amb tot el seu esplendor. I jo estic mort enveja, estic a punt de matar-lo. Però, bueno, això no és per la ràdio. Però el canibet està a punt de... I també el Jaume Esperarà de la Montserrat Sastre, que és aquesta gran escultura que tenim aquí a Sant Just. I tu també. I llavors una miqueta comentarem una mica aquesta exposició, que val la pena. Petit oneta, però absolutament deliciosa, com és també la Montserrat que la coneixem aquí. I, realment, ja volem. També la Rosa ha fet una ruta històrica per esplugues. Allò que dius, per esplugues? Doncs sí. Per esplugues de llorragats. El poble del costat. Sí senyor. I té cosetes maques a esplugues. I s'han de buscar. Una gran sorpresa. Fantàstic, fantàstic. I després parlarem de cinema. Parlem, bàsicament, de quatre pel·lícules. Quatre novetats, més o menys, no? Algunes. I ja veurem si tenim temps per parlar de Mastran Commander, que el Nacho també els vol comentar alguna cosa. Si el càner em va aspirant. Exacte. Però parlarem de múltiple. Jo, parlarem de múltiple. El Bar, del nostre amic. Múltiplena vegades, tu, esclar. Quin rotllo, oi? M'agrada, adeu, senyor. Bueno, el Bar es parla de la Rosa, de l'última pel·lícula de l'Àlex de la Iglesia. Inserta Glòria, a l'Augustí Villaronga, que també el Jaume em sembla que tampoc la deixarà molt fineta. I després, també, em tocarà a mi parlar també d'una... Ui, quines coses més? No sé si el Bar està bé, però l'altre és una mica fluix tot, eh? El 1898, i els últimos de Filipina, també la Rosa l'ha vist, i també ja ha fet cara com dient... Bueno, ho comentarem tot això. Però molt bé. Ah, bueno, i una cosa, i avui escoltarem una cançó molt maca, molt maca, molt maca, que avui, justament avui, dijous 6 d'abril, va ser número 1 a Anglaterra. 40 anys, del Dancinquín d'Ava. 40 anys, eh? Passatem-nos molt ràpid, eh? 40, sí. A anys 77. Estaves per aquí? Sí, senyor. Un dia com avui es va ser número 1 a Dancinquín, que és un dels clàssics d'Ava, i em pensava que sí, com comica, doncs divertida, i fotòlico festiva. És mala Muriel, és a dir, la pel·lícula aquesta. M'encanta aquesta pel·lícula. Tu vas passar molt bé. Però d'aigual, benferme i tacit, i escutxava, no? Sí, sí, correcte, i escutxava aquesta pel·lícula aquesta. No, jo ho estancava i com se'n va. La pel·lícula aquesta era la vida de Muriel. La moda de Muriel. La moda de Muriel, sí. Per què surten present 2007 perวกuesется, per no portar-te, per no deia que sortís, va ser del 2012 190. 좀 lluny было de cones. Estean ratalls, vesties, aquells perics australianes, pist il·líants, aquesteseters que van sortir, que va venirerd household buryut. Les pasaraches van estar molt frescades i Mutúl. Ai,危 dropping, i tu pensaves que estaries gaire vòlida i ara està prima. Robots, l'Ondres. Explica-nos això. Bueno, jo vaig estar el cap de setmana a l'Ondres. Em pensava que el Brexit i tot és fantàstic. Very, very... Beirui el fendango. L'Ondres està molt bé, el clima va estar molt bé i tal. I anàvem a veure dues exposicions bastant específices, que era aquesta de robots que feien el museu de la ciència, que pintava molt interessant i que va ser interessant, a la qual pensaves que va haver-hi alguna cosa que no ens va agradar tant. I també, que ja parlarem després, volíem veure una exposició de senyor Hogni, però no vam poder veure-la, i, a canvi, es va quedar en una col·lecció permanent de senyor Josep William Turner, que va ser fantàstica, ja en parlem ara, i comencem per robots. Bueno, robots era una retrospectiva que va muntar... està fins al setembre, sembla, o així, que ha muntat al museu de la ciència, amb una història del que és la història dels robots, però no només ara segle XXI, que sembla una cosa molt futurista, sinó també el que havia abans, també havia automates, la de mitjana. Això ja començava, diguem, de l'interès dels somres per fer... ...ninos articulats, màquines articulades, ja ve una mica, en formes humanes, fins i tot, ja ve una mica d'antic, i es veia un món, jo, de segle XIII, que era articulat, que feia, no sé què, que feia una altra, que feia més endavant a la segle XVII, un que tocava al piano i feia, no sé què, lliscrivia, a contes, i tot som... Els automats del TV, de mi? Sí, sí, coses d'aquestes. Vull dir, aquest d'interès sempre ha existit, i, bueno, abans de la ciència, al final ha portat una presència molt gran, primer, molt de cinema. Aquesta exposició era presència de molt de cinema, estava ben tractada, perquè es veia prototips que s'havien fet servir a Terminator, per exemple, o es veia una reproducció molt, molt exacta del robot de Metrópolis, de Maria, sí, sí, aquesta resota cinematogràfic, que es posaven a plígula al costat i tal, i després tenia, bueno, després d'aquesta, abans, tenia una última sala, que era la sala més interessant, en les setmanes robots, segle XXI, hi havia robots del 2014, del 2016, fins i tot, en formes molt recents, eren unes totes, de la necessitat japonesos totes, de la necessitat de no sé on, patrocinats per la onda, per la Toyota, totes aquestes investigacions, llavors hi havia robots industrials, hi havia robots en formes humanes, allò que hem vist al vídeo abans, i, bueno, robots que la seva versió original, diguem-ne, ja estan a botigues del Japó, estan servint... Despatxant gent. Ja estan començant a despatxar gent, i tu ja veus que encara el tema intel·ligència artificial no està, però sí que hi ha el tema dels moviments, ja s'estan acostant molt, són moviments bastant semblants, el que fa un home, fins i tot, però saps que la resposta és molt guiada, no tenen cap cerudà, ni me'n diguem-ne, és tot, és molt, o sigui... No sembla real, eh? No, no, no, llavors, això com a el que ens interessa d'aquests temes, encara la tecnologia, per què ens mostra, no sé si hi haurà coses que no ens has mostrat encara, però per què es mostra encara està una mica verd el tema, no? I, bueno, sí, moviment, sí, ingenieria, diguem-ne, però poca ànima encara, aquesta interactuació encara no està molt treballada, on no s'ha volgut mostrar, on arribarem, doncs no ho sé, és una exposició que et fa pensar, que fa pensar com estem i com podem arribar a una exposició més a més, que és molt, molt a mena, però que tu veus allà i el robot interactua i parla una mica amb tu, i és divertit, no?, és divertit, algun són una mica sinistros, però que tu mires, aquesta la, que es diu coromoid, sembla, que és una necessitat del 2014 i tal, aquella que hem vist en el vídeo, que és molt, molt humana, que és així com de silicona i que és molt, o sigui una miqueta, i et mira, i et mira, arriba un moment que et mira, i et mira fixament, i et quedes, tu comences a pensar coses, no?, et penses a pensar coses, no?, jo de, ostres, no sé, com si tu hi tingués una interacció, com si estaràs, saps, jo estaràs, saps com et penses a les animals i estaràs pensant aquest animal, aquest cos estarà pensant, vull dir, estarà fent, o no, o no pot, no?, doncs començant a plantejar-te aquestes coses i com plantejar-te aquests debats filosòfics, i què passarà, i quan això de veritat comenci, doncs, bueno, està bé, eh?, plantejar coses, eh?, i el que passa és que sí que veus que la tecnologia encara està bastant verda, o sigui, es veu clarament que això és un robot, i es veu que no hi ha cap interacció, i no passa a ser una lloguina amb el que... És el que he d'agradar dir, és la idea, una mica, plen-plen lúdic, no?, de lloguina, o de la gràcia, o la originalitat, si amb una botiga, bueno, el Japó, tu em deies que tots són japonèsos, els Japó ja estan treballant, vull dir, és que... Bueno, dius, a la venguària venia una fotografia d'aquest robot, que ho comentaven, que coincideix precisament amb aquest robot que tu em deies, no?, o sigui, robots que estan treballant... Si mira alguna fotografia de la venguària és un igual que aquest, exactament. Exacte, era la venguària de la venguària, un sortia, no?, que és bo que, en concret, estan treballant amb una botiga de mòbils. Sí, sí, no, no. Estan informant els clients, estan atentant els clients, i estan venent mòbils, no?, i deia al diari que, clar, cada robot ja sigui aquest així en forma humana, ja sigui un robot amb una cadena de producció, per exemple, clar, que el que fa és destruir llocs de treball, però, bueno... Sí, sí, a mi el que fa plantejar tot això és totes aquestes conseqüències, no?, jo vam parlar d'alguna... De la substitució humana per una màquina... Que vam parlar una vegada humans, que per ser-hi ja... Que és tan està bé, que no té per què ser dolent, no? Sí, hi ha una reproducció d'uns dos robots de humans, de la sèrie aquesta i una resolució d'allà, no?, és bueno, plantejar tot això de gent manifestant-se, perquè els robots es estan traient a la feina, com si fossin els nous immigrants, de jo que comentava adolescents que imiten els robots, i fan com una moda d'imitació, i es vesteixen igual, i és molt bonic igual com si fossin robots, i estaven més als seus pares o als seus nòvios que als robots, o sigui, al revés als robots, que es veus... Sí, sí, sí... I tota aquesta, no?, i aquestes paranoies, i aquestes actes socials una mica no pervertits, que com més han d'ajudir d'aquestes relacions de les persones amb els robots, que són un certs perfectes, angelicals, és interessant, fa pensar... És un camp que estava a descobrir, que estava a reflexionar. Recorda molt la pel·lícula de Quique Maillot, que és el professor de l'escola de cinema de Catalunya, aquella pel·lícula Eva, que també és fantàstic, potser va amb més enllà, perquè realment està reproduint una persona, és un robot, però veus que és una persona. El major d'home, aquest que fa el Lluís Omar, és que és tal qual, molt clar, perquè saps que és una persona, però és que és tal qual, és una persona, bueno, un robot fent de totes les tasques que pot fer una persona, i la nena, la nena, el personatge de la nena, és increïble també. Vull dir, la reflexió va molt més enllà, la pel·lícula... La que és bona és aquella pel·lícula dels americans, que van fer també, que hi havia un que tenia una relació directa amb un d'això. Ah, sí, sí, sí, sí... A més, no tenia ni forma humana pel que jo sé, no? L'ordinador, Gert. Ah, això. Ella, ella, amb el Joaquim Fènix, de protagonista. I la veu era... és la veu de la Scarlett Johansson. Sí, sí, exacte. És un robot que també... Bueno, o el robot de... ¿Cuál es el dado dice al Espai? Jal. Jal, que també fa el que vol al final i triple la nau, també com li sembla. Bueno, benefici d'ell, no? I el Jal, el que apren és la consciència que diu... O ell o jo... Sí, sí, sí. Molt interessant. No hem de crear aquesta situació, en tot cas. Molt interessant. Únicament ja anan en l'especte més estricta de l'exposició. Potser una mica escassa, perquè tenia poques sales. I sí que és veritat que la introducció està bé. Mira, la introducció d'això, de les automats antics i tal, està bé. Però, clar, la part del mig és una mica més pobra, i després ja entra a la sala final, que és la sala d'aquestes de les robots més avançats. Potser cal dir alguna cosa més per mig, no? I, bueno, és interessant, però per buscar-lo un pero li buscaria això, no? És una mica escassa en sales i tal. Vem muntar-la i tal. Sí, hauria estat millor una mica més. Igual, es podia haver treballat més el tema d'això, de tota la màquina, o bueno, per la part de cinema està bé, però... Falta una mica, no? Falta una mica. Molt bé. Molt bé. Sí, no sé si ara... No sé si... No, cap problema. Parla del mister Tarnier. Directament, sí, que estem a Londres, no? Sí, a Londres, sí. Jo volia veure l'exposició del Hogni, que ara ha fet una retrospectiva de 60 anys a la TET Britain, però, com he entrat ja fora d'antena, haver uns problemes d'agenda, perquè està molt demandada, també està fins al setembre, o així, i hi ha molta gent, i et donaven tres hores de temps, i per temes que ja no s'avionessin i tal, s'anava malament. Però, en mateix lloc, està la col·lecció permanent del passejista de presel·lències britàniques, un gran pintor britànic, que és el Josep William Mallory Tarnier, tot això, el senyor Tarnier. Passejista de la final del segle 1780, fins al 1805, que va morir, va fer els retrats d'aquella època, d'una època anaponeónica, però de la part britànica, i és un mestre del paisatge, dels cels, dels núvols, de les zonades del mar, de la llum, que es filtra darrere, d'una manera... O sigui, a més a més, en una sala al costat està el seu deixeble, que era John Constance, un nom d'un record d'ofer. Constavol. Constavol, correcte. Aigua al professor. A la sala del John Constavol, que dius, aquest senyor és martesà, de pincabés, però no té res a veure amb el costat, té una personalitat, només jugant amb la llum, la llum sola ja tapada per unes boires, una força, tot això, l'aigua, el temerari, el vaixell en què... Aquesta testa és meravellosa. Ja, que es veu el foc, és com manegar el color, sobretot és això, els cels. Els cels és... Com ha fet això, digues-me, perquè tu comences a mirar, i dius, on és el traç? No veus el traç? No sé, hi ha una cosa... Això ha sortit, és com una línigena, després té aquests quadros, una espècie de com si hagués visitat el greco, però ell ho hagués fet una cosa, i dius, que sobresurt, tu veus una persona genial, perquè també hi havia pintures de la seva primera època, i feia ja unes aquarelles amb 12 anys, que deies, ostres, aquest tio amb 12 anys, i una tècnica que deia amb 12 anys, que és després, i molt, molt, molt recomanable. A més a més, els museus britànics tenen aquesta fantàstica cosa que no et demanen una entrada, que tu poses la voluntat, diguem-ne, que l'acabes posant, perquè, bé, pot ser que resulta en aquestes necessitats, ho tenen molt ben cuidat, i molt agradable, la botiga del museu molt agradable, molt interessant, en coses de molta qualitat, tot, tot, és una aventura, hi ha la Tate Britain, la Tate Modern, que és aquell difícil, que sembla el Ministeri de la Verde d'Orwell, i una que està més avall, riu avall, però és la col·lecció permanent, la senyora Taneira ja, la podeu veure sempre que vulgueu, de veu a 18, i, bueno, no me'n veurà Hockney, que segurament és fantàstic, però ja es veia, però si podeu néveu a veure Hockney, amb molt de temps, i veu-te el taser després, i apareu allà perfectament. No és veritat, i com a punt del que he explicat perfectament, el Nacho i tal, jo crec que és un pintor que, però, és que s'ha de descobrir tothom el coneix, la pel·lícula que es deia Tarnes. La pel·lícula sí, ho comentàvem. Sí, i qui té bastant de semblant, sembla la seva forma de ser, potser una mica exagerat, potser de les seves formes, no ho sé tampoc, el coneixo o no el coneix, però una mica per no que estudies i viugràfic, tampoc era tan exagerat, però, bueno, a partir d'aquí, és veritat, és un senyor que va començar a fer unes pintures vinculades sempre amb les marines i els elements passatxístics, però després va començar a trencar, i jo crec que són dels primers impressionistes, perquè amb aquesta voràgina de colors, i et diré més, i és un dels primers pintors que van ratllar l'abstracció. Sí. Perquè amb aquelles obres finals, que no veus res, que veus el mar absolutament embogit, amb una mena d'essers estrans dibuixats. Sí, sí, les fiures humanes, aquí, són fiures humanes, no, i clar. Això és per dir-ho en monsters 6, monsters del mar. Ell creiem que ell no va fer, amb intenció, aquestes imatges, sinó que la pròpia pinzellada que jo utilitzava, fa veure a la gent com a elements, i això passa molt amb l'impressionisme, que a vegades veus coses que no són. Mira, sembla que aquí ja no sé què. Per tant, és un tio amb una gran llibertat. L'agramentatge que tenia aquest senyor, per què arriba, pensem una cosa, aquest home, estem parlant en 1830, 40 i tal, en un moment en què era molt difícil, si sorties de l'acadèmia, aquest senyor era acadèmic, aquest senyor exposava el saló de l'acadèmia, i com és que feia això tan modern? Doncs perquè va ser el primer que va ser intel·ligent, que va ser l'art. I llavors la burgesia, l'ondinenca d'aquella època, que era bastant més moderna que la francesa, es va dedicar a comprar. I com ell comprava i pintava per ple, i no per encàrrec, com feia molts, a partir d'aquí va poder fer una cosa molt més lliura. No es trobava obligat ni estar per l'acadèmia, ni estar sota l'encàrrec d'un burgès, sinó que el burgès comprava perquè li agradava el que hi feia. Com el Cangimol que ha fet la pel·lícula de la gran voralla, no? Exacte. Ah, bueno. Exacte, ho fa perquè... perquè jo ho vol, no sé si això és un encàrrec, o això és la idea. Per tant, és veritat que és magnífic. I en canvi el consta vol és atemparat, realista, és una persona molt esposa. Com un fotògraf de la època, no? Perquè en aquella època no hi havia fotografia en cara, saps? Allò que... s'ho tancosos, allà... la inauguració del moller, no sé què, i allà, clar, a pintura, és com si hagués fet una foto per la societat. Mira, mira, mira. És tan perfecte, tan perfecte a vegades, pocs fan els núvols com fa el senyor consta vol. Els núvols són meravellosos. Els núvols preciosos. Clar, clar, clar, no, no. És totalment equiparable, gairebé, a nivell de cotització. Un consta vol i un tèrner et paguen el mateix, eh? L'únic que el consta vol no agrada tant. És més clàssic, i el senyor tèrner té molt a dir. Sí, sí, sí. La Montserrat s'estreja, home. Me'n recordo molt, de la pel·lícula tèrner. Sí, sí, sí, és una gran pel·lícula. I em va agradar el que deies. El personatge el pinten com molt... molt egocèntric, i una mica... Jo crec que una miqueta exagerat. Sí, una mica fora del que era normal. M'hi sogen igualment. M'hi sogen molt, també, sí. I amb la relació amb la dona, o amb la aquella persona que no sé si és la criada, o la dona, buf. Bé, l'objecte de l'audesitge... i acabo així, com era. Deixem-ho anar amb egocèntrics. Sí, sí, sí. M'hi sogin també, sí. Molt serrat s'astreu, quina sorpresa que m'hi importar. Quina sorpresa més agradable, tu. Clar, molt, molt, moltíssim. I a més a més, dius tu, que és simpàtica, l'una teva, no? M'has dit? Sí, sí, és la meva. Perquè amb ella, d'aquest any, és una persona agradable, fable, que fa molts anys, que fa escultura, fa 40 o 50... No sé, molts anys, molts anys. A mi m'ha donat la sensació que és una senyora que havia etxat molt i que amb la fusta, perquè tot és fusta, allò, no? Sí. Ara t'explicaré més. Comenta el que has vist, i a partir d'aquí jo faig una mica de l'explicació. Llavors, la sensació que m'ha donat és que les formes tenen a veure amb les religions, amb les necessitats. I llavors, doncs, bueno, són com una mena de monuments, que t'hi pots identificar perfectament. M'ha donat aquesta sensació. Jo no soc ni molt menys, vull dir. Jo tampoc amb ella he parlat sobre el que seria la seva base. Jo crec que són percepcions que, com dius tu, una miqueta de lloc que li provoca la matèria, no? Mistèria, espiritualitat... Sí, però sempre de forma ascendent. Això mateix, cap amunt. Això sí. Però hi ha una diferència, per això deia religions, perquè n'hi ha una que sigui. Quan hi entra dic, bueno, això és l'esclat, eh? La forma cristiana, fins i tot, i tal. Però després hi ha unes altres, unes altres columnes, per dir-ho d'una manera, que aquestes tenen un altre joc, que és com si haguessin vingut de l'Àfrica, fins i tot, no? Vull dir, identificable amb representacions que vius jo en el cinema, evidentment, més que un altre lloc. Sí. I que aquestes representacions s'han posat en pel·lícules que pertanyen, doncs, bueno, en els rituals africans, segons el meu criteri. És que hi ha un cert primitivisme. Hi ha un primitivisme amb les formes. No estem parlant tan poc de la llei de Pasqua, però hi ha una mena d'idolatria, però molt amb una abstracció, perquè ella la figuració no la tracta. És més proper a escultors com Henry Murk, és una altra idea així, més abstracta, però té una capacitat, li encanta treballar diverses fuses, fuses bastant nobles, vull dir, pot treballar tapi, el psicomor, treballa la xicandra, vull dir, aquest tipus d'elements, que són complicadíssims, són duríssims. Un dia vam tenir el plaer, els va convidar a casa seva al seu taller, aquí al carrer Bonavista s'enjust, i va ser una autèntica meravella. Aquesta senyora va plantejar en el seu moment, quan era més jove, treballava més les formes, més del minimalisme, del 70, el ferro, els colors, i va passar la fusta. I va desculir. Va ser molt meravellós. Et quedaries vocabedat les tècniques que ella utilitza. Són molt artesanals. Una obra de la Montserrat, és una obra fet a mà de de la baix, amb les abrasions corresponents, vull dir, amb gubies, un treball, paper de vidre, i dada, i vinga a porir allò. Sí, sí, molt maco. Va la pena, aquí al celler de Can Ginestal, de debò, vull dir, fa poc, va inaugurar aquest dimecres, i per tant, passat, i per tant, encara tindré uns mesos per veure aquestes escultures, que és com es diu l'exposició, de la Montserrat Sastre. I anar a l'altra part, voldria parlar, tot seguit. Sí, sí, sí, que problema. Aquest diumenge vaig estar per allà, i vaig estar veient alguna petita representació d'un munt de representacions que es feien a nivell de teatre. Això va començar el divendres, que és el que em va donar a l'Espra. Llavors, la sensació que em va donar, precisament, tot aquest desplecament d'això, d'activitat que hi ha en una ciutat, com a igualada, i com a altres ciutats, atreviria a dir que fins i tot a Sitges, que guanyar el festival aquest de terror, doncs és impressionant, el que s'arriba a fer, el que hi arriba de gent allà, que coincideix i tal, no? La veritat és que estic més amb la filosofia, tot i que, per exemple, a Cornellà, una de les coses que tenim més espatllassos, cada vegada ho fan com més... com més petit, no? Vull dir, fa tant, també. Ara aquí, allà i tal, i ara es preocupen molt, a les escoles i tal, hi ha 4 o 5 representacions dividides en una setmana que pots avastar-les tots, no? La sensació que em va donar, precisament, és que no hi ha manera de bastar-ho, perquè és que ja comença a les deu una cosa, i és d'una hora de durada, i a les deu en comencen 4 o 5 de coses a l'hora. Vull dir, que has de saber una mica de què va, qui és, exacte. Hi ha diferents diferents escenaris, diferents espais. Ah, això mateix, sí, no? Un desplegament a tota la ciutat. Vull dir diferents, jo me'n recordo... Me'n recordo una vegada amb els meus nens, que vaig estar amb un porxo, era... Era senzillament, hi havia una porta com un porxo davant, saps? Que és un porxo, no? Allà on es cordava el cavall i el carlo. I la veritat és que vaig estar allà, i vaig quedar impressionat de la capacitat que tenien els que representaven un obra com aquella. Bastant abstracte, i tot el que vulguis. Però, caram, acabaves dient, però això té creativitat, no? Vull dir, innovació, que es diu, no? Val, doncs això és la sensació que em va donar, precisament, diumenge, arribant allà igualada i tal. Llavors, una de les coses que sí que m'ha sorprès, és que precisament, i aquí estaríem en contacte, doncs, amb les formes teatrals que tenen a veure amb la participació del espectador, i es veu que estan experimentant, o sigui, en alguna de les activitats teatrals, s'està experimentant sobre la comunicació a partir dels mòbils. Impresionant. Sí, i es veu que és una cosa que sigui. Això seria una mica... Mireu, perdoneu-me, però faré una mica de propaganda. Imagina, és un grup que xisteja Sant Boi amb gent de l'hospitalet i de baix llobregat, i aquesta gent el que va fer, va fer unes quantes representacions infantils, dirigida als nens. Són persones, totes illes, portades per un psicòleg, que tenen una problemàtica mental, doncs que la porten bé. La porten bé vol dir que viuen una vida, doncs diguem exactament que es podria dir que entren al cap de la normalitat. Llavors, aquest senyor és un dia madivina que veuràs una obra de teatre, i es deia el segon de segon, i allà, en el segon segona, hi havia un senyor que tenia una problemàtica mental que en definitiva estava a la mar de bé. Però resulta que aquest senyor doncs a mitjanit es posava a trucar per telèfon i molestava amb un altre. Llavors, aquell altre, va i li consulta un altre avi, i tal. Tot el que es crea un estigma, que és el que passa normalment amb la problemàtica mental. Automàticament arriba un punt que allò no hi havia manera de resoldre-ho. És que tu li has de dir que aquest igual es posa com una moto, i qualsevol, que sigui el president, o que sigui tal i igual. Tot el que arriba un punt que la cosa està tan complicada, parem l'obra. I dius, i ara us convidem a vosaltres que mirem de resoldre aquest embolic. Em va semblar genial. Ah, molt bé. Està molt ben pensat, això. Llavors, suposo que amb això dels mòbils no ho he acabat d'entendre, perquè jo no soc un expert, però com que sé que tu sí, t'ho dono perquè ho llegeixis i vinguis a veure què t'has semblat, perquè... És una mica un tall a la cubana, no? Estic no a cubana per en sèrio. Sí, sí. Fa uns dies, no sé, suposo que és això que també ho explicaven, no sé si comentaven d'igual a d'on, o una experiència que està venti també en una obra de teatre, igual que també és participativa amb els wasas, que els nanos dels instituts, nanosadorescents, van allà, i llavors és sobre el tema de l'assetjament escolar. Els plantegen una situació, igual que tu estàs dient semblant aquesta, però en aquest cas, amb uns companys d'un institut que es fan assetjament escolar, mitjans en els wasas, mitjans en els mòbils, i llavors els nois que estan allà de públic, que són també de la mateixa classe, tan interactuant, o sigui, no han de tenir els mòbils tancats, sinó tot el contracte, i les han de tenir allà engegats, interactuant, però clar, la gràcia està en veure què és el que s'està dient, precisament per wasas, i estan tots participant, i precisament. Això es fa amb teatre. Una negativa, que diria aquesta pilasa de representacions, que no hi ha manera d'estar-ho, i en canvi, aquesta part més d'això. Molt bé. Com ha arribat l'equador del programa? Com hem arribat a l'equador del programa? I com ens ha de parlar després la nostra reina especial, que és la Rosa. Hola, quina morarquia! Morarquia a boca, però no... Reina de la casa, eh? Crinyosament, sí. Sense connotacions noviàries. La Rosa segona d'Anglaterra. Ostres! Tu ves molt impregnat, eh? Rosa segona d'Anglaterra, no ho veus? Què va, no? Jo primera, no? Jo primera, no? Exacte, com primera. Vostè també em va ser número 1, aquest d'en Cincuin. Ho he fet aquesta unió. El concepte, escoltem dues minutes i ens parles de la ruta espluguenca. Moltes gràcies. La Rosa segona d'Anglaterra. La Rosa segona d'Anglaterra. La Rosa segona d'Anglaterra. 40 anys ha passat, eh? M'agrada Déu, senyor. Però Ava sempre és un d'aquests grups que, quan escoltes, els balles... Vitalitat, energia... Totalment, eh? Com Cuin, m'ho he dit. Intranyables... Forma part de tots nosaltres, crec. Sí, senyor. Una part de la cultura, però és que es conec de les noves generacions, també a Vals i en canta. És com una mena d'una música fàcil, senzill... Parla, senyor, que és un clàssic. Mira que és un clàssic. Com es conec a gent nova i es agrada. I es agrada nosaltres. És que als 80's va descobrir una gran cosa que la gent no ha fet cas, que és la música comercial. La música comercial fa que la gent que som dels 80's, sobretot, i la gent que ve després, admidi aquella música que queda gravada amb una gran velocitat, cosa que la música de l'any 2000, 2010, per entendre'ns, que es recordarà. És la primera més complicada de recordar. És a dir, no té totes aquestes melodies, aquests harmonics, que s'ocorraven molt en aquella època. Sembla que no, eren fàciles les cançonetes, però hi havia algú, que parlo, parlem, com deia, el Nacho de Queen, de l'Elton John d'aquell període, parlem d'això, de Abba, de Bonet Gem... Tota la música disco que era supercomercial i que et quedava el moment, la música tecno... Hi venen tantes coses que van sortir a la vegada. La música pop dels 80, va ser molt comercial, i això és meravellós. L'altre dia vaig escoltar una orquestra que no em facis dir quina és, perquè no em va quedar, i tot de peces musicals de pel·lícules. Sí, és aquesta orquestra, que ho fa molt bé. Estaven, em sembla, a la cerimònia del Gaudí o dels Goya, que estaven al darrere, i tant, tant, tant... Aquest dia s'ha passat, i la capta era, a partir del matí, a la dos passen... Sempre hi ha música clàssica, i tal. Aquest dia passaven d'allò... Titanic, Vodigos... Sí, té un home anglès. No sé què, la filmorquestra, no sé què, i és molt cotitzada, i fan de conya. Però sona Superman com Superman, com John Williams, a la pel·lícula, tant, tant, disòstres... A la mar de macos... Et diré més, sembla que la música fa poc en actuar. Per això que un altre maco s'apiguem, estaria bé. Rosa, va mono a esplugar. Vinga, que tenim aquí al costat, i que no sigui tan desconegut. És una ruta, una ruta històrica, que es diu de la mà d'esplugues. El propi... Són d'allà del morceo de Can Tinturé. De la mà, la mà és l'escut de desplugues, és una mà. Se suposa que pot venir perquè és l'éssia de la Santa Maria Magdalena, i d'aquí la mà. Podria ser, no sé, hi ha interpretacions diverses, però... Sí, però bàsicament perquè en feuria és un poble que és molt afectuós, i te les parla d'aquesta cosa. La interpretació és més moderna. Ara l'Antiga no sé per què hi ha una mà. Bueno, de fet, el nom d'esplugues vol dir que és un lloc per guarir-se. Sí, com una xoprugua. Sí, com una xoprugua. Com una cova. Que a partir d'aquí la gent va començar a viure, i el nom de l'espluga. Igual que potser és l'espluga de Franculí, o l'espluga de Carles, i tot això. També es van explicar el tema de Sagrera, perquè ja he posat-se. Diu que Sagrera és el lloc que és sagrat al voltant de l'Església, i, per tant, no s'ha grat amb el sentit que és inexpugnable. Si hi ha guerra o si venen els... Si no es pot entrar. O si una persona la persegueixen, refugien en terra insagrat, i s'acogen allà, s'acullen allà, i es podrien estraditar, i també el nom de Sagrera, per exemple. Vull dir que, a part d'ensenyar-te els flugues, també van explicar en cosetes així, detalls... Curiosos o loca. Curiosos, lingüístics, etimològics, tot això. Doncs és un recorregut exterior, excepte quan s'entra al monestir, i direu, osti, els flugues hi ha un monestir. O sigui que hi ha un claustragòtic, que és força maco. Està força maco. Doncs comença que en Tintoret, que és una macia noocentista, on ara està el museu de la ceràmica, es passa pel davant de la fàbrica La Regioleta, la fàbrica de Pujoli i Baucis, que també es pot fer... És xulíssim. Jo he fet la visita de la fàbrica, és xulíssim, és superinteressant, veure com entres com són els forts, on fabricaven diferents típuls de forts. És xulíssim aquesta visita, també. Per fora, per fora és maca, també, aquesta... La ximenella és amb aquelles formes de ximènia bombades, i després la ximènia cap a dalt. Està molt bé. Can Casanova, can Casanova és una macia, que és del segle XVI, està reformada, té una reforma noocentista i modernista, que és la que fan servir per viure les monges. És el monestir de Sant Amari de Montsió, i ha anat per els flugues després de diverses recolocacions i ubicacions. Per exemple, va estar a Barcelona, a la Rombla Catalunya, i ara queda encara... De Grecia, de Sant... Això de Sant Ramon de Penjafort. I van desmuntar el claustre, però al principi estava més al centre de la ciutat. A mi de què la ciutat es va... El que ara és al centre, no? A mi de què la ciutat anava a Sant Amari fent gran, llavors, clar, el monestir quedava integrat en tot el bullís. Sí, sí, a la part... No era el joc adequat, però un monestir, llavors el desmunten, pedra per pedra, i el tornaran a muntar a construir, més lluny, no? Fins que, clar, la ciutat, com que va creixent, al final el van desmuntar, també, pedra per pedra, i el van portar als flugues. Aquí, en aquest joc, té un claustre got i que és molt maco. Fugint del pacar, no? Home, clar, vida retirada... Mira, el claustre és una xulada. Vida retirada i tal, no? I llavors, entre Serís i la casa can Casanova, que era una masia que ja volen deixar per la residència, no? La casa d'elles, a més, que són monjades de clossura. No han de tenir contacte amb el món exterior, no? És per això. És una casa que és modernista, també. És molt xula, recorda molt una de les que n'hi ha a la Colònia White, que va dissenyant Gaudí. Aquesta no és de Gaudí, però li recorda moltíssim, perquè té una... com es diu, una visita, no? Aquella part així, d'aquella finestra, que surt cap a fora, una tribuna. Una tribuna. A més, aquesta sí que està a sota de la tribuna, sí que està amb ceràmica, també, amb rajó. Sí, sí, sí. És una xulada, no? Només ho pots visitar el dia que es fa la... les portes obertes, que és l'últim diumenge de mes. Per això es fa la visita. Aquesta ruta històrica es fa també sempre, els últims diumenges de mes. Perquè així coincideixes, és veu que com que és un monument que s'ha declarat d'interès nacional, no sé què, i suposo que per això devem rebre alguna subvenció, llavors estan obligats a obrir un dia al mes. I és aquest últim diumenge quan obren, vale? Molt bé. Que més, bueno, allà, si tot tenen un petit museu, petitet, una saleta si pequeña, petita que tenen en unes quantes coses, en quants objectes s'hagis posats, objectes religiosos, sobretot, no? Però tenen també una bandera, vàries banderes, que eren les que portaven el Galeó Real de la batalla d'Argel. La batalla de Trafalgar era una de les que no me'n recordo. Doncs mira, això no ho vaig apuntar, perquè era la que portava el Galeó, que era espanyol, i llavors el Joan de Austia, quan va tornar a Espanya, va tornar per Barcelona, i allà va lliurar aquesta bandera al governador, i aquesta era la seva vegada, la seva germana, que era la priora, la vadesa d'aquest... d'aquest monestir. Sí, llavors et trobes allà la bandera i se'n mira, de la batalla de... Sí. Sí, bueno, però és curiós, no? I també tenen la que portava el Baixell Turc, també. No seria l'Epanto. L'Epanto, això, el de l'Epanto. L'Argel, jo ara pensava d'Argel, perquè sí, el pensava la Cervante, no que hi hagués el Manco. Sí, per això dius que hi ha botesques que podien coincidir. Sí, sí, de pan, la batalla de Cervantes. Són moltes batalles marítimes, que hi ha algú per aquí. Clar, per això no sé. Després, bueno, és visita, és la visita d'interiors, i després ja continuen les festes al carrer de la civilització, que vas pujant tota l'estona, i llavors fots Can Ramoneda, també, que era... que era una mentida, la de títols també no miliaris, que en Ramoneda, per exemple, era el propietat del marquès de Sant Miquel. No sabia què tenia. O que en Portada, per exemple, que un dels propietaris, per exemple, va ser també el Baró de Maldà. Sí, de unidor, era una zona sinòmica. Sí, no, el Baró de Maldà és un carrer. Però sí, ja estava bé que em diguéssim reina, perquè la cosa estava aquí. Atenció, una cosa, per aquella zona vivia els Milà. La Mercè de la Esmirata més contesa o porall, i és d'aquella zona. Doncs Campí, una altra masia. Vull dir, és tota la casa, de tot el que resta ple, sí, de masies, molt xulis. A més, és un carrer molt agradable. Va separar la Iglesia de Sant Abrí a Magdalena. Allà no vam poder entrar. No, perquè també anava una miqueta, jo ja, qualsevol dia, apollaves pel teu compte. És jo que hi ha alguna obra de l'Angelina Arós, que és una ceramista, que és filla d'un dels directors, que havia de ser un dels directors artístics de la Fàbrica, que hem dit de la Fàbrica de Ceràmica, i baixes pel carrer de Montserrat, que és una delícia. És un carrer de pedra, estreta, amb unes cases, amb un encant, una noia del grup, va dir que li sonava que ha sortit a la pel·lícula Bic i Cristina Barcelona. Sí, cert. Sí, sí, sí, sí. És veritat que Barcelona és molt plutotocinematogràfic, és el que ha sortit. Sembla que siguis porall a la muntanya, en la zona així, una mica bip, i en aquell carrer hi ha, per exemple, un safareig de Can Corberó, que també és molt xulo. I què més, què més, què més... El parc. Llavors va separar el parc dels torrents, que és una xulada, puges per allà, cap al molí de Cal Hospital, o Can Fàbregas, i hi ha una masia que diu Can Fàbregas, o Can Hospital, que és una masia del segle XII. Està molt reformada. Vos allà ens van explicar que ja va ser el escenari, us en recordeu de la sèrie del riu? Sí, sí, sí. Que passa que no es veu gaire, perquè la tanca metàlica fora, que és tota una porta, que no veus, veus la part de dalt només, o si tens sort que en aquell moment obri la porta, però sí, si allà estava rodada. Bé, molt bé. És interessant, ja dic. Passa el matí de dimenge. Últim dimenge de cada mes. Perfecte. Tenim 15 minuts per parlar de cinema. A mi em deixareu 5 minuts, i us deixo 5 minuts a la Rosa Pagaparri del Bar, i el Jaume 5 per incertaria, perquè jo tinc 5 minuts per carregar-me dos pel·lícules. Ja sabeu que allò de tan en quant m'emmola, em posa una miqueta cardíac. Si és per carregar-te, vas vinga. Vinga, va. És que no podem ser tan bo. Que no tinc dret, perquè jo no sóc ningú per carregar-me les coses, ni per dir que som meravelloses, sinó que en tot de pat de cinema tenim el dret de dir coses. No estàs acreditat? No, jo no sóc crític d'aquests. Si em paguessin, estaria acreditat. Què ets? Aixa, molt bé. Gràcies, Jaume, per aclarir-les. Per tant, quan no em paguen, digue'l que em són d'allà, i ja està, que no puc parlar gaire. Però s'ha de ser just aquesta vida. I tant que sí. Però jo crec que tenim la justícia del coneixement. Com a mínim, de veure molt de cinema, tu més que ningú. Tu has vist moltes coses. Perquè tinc més anys. Si una vegada és més que jo, segur. Aquí tots tenim un bagatge de cinema molt potent, i ja sabem una miqueta el que no morim. Fem una intenció. No tenim la versió en persona. No, no, no, no. S'assembla que està bé o que està malament. Exacte, i ho veiem. I crec que tenim una base. Si ara parlem del senyor... Xamalan, que va parlar del Nacho sobre el Multiplay i tal. Jo les he vist totes. A partir d'aquí des que no he vist cap, no re, però jo he vist la pel·lícula. Jo sincerament em vaig posar molt nerviós. Molt nerviós, perquè jo crec que és una pel·lícula que hagués pogut treure tant de partit i no treu res. Ni mica. És a dir, aquests 20 tipus de personatges que diu que fa que no fan ni la meitat. No, no fan ni... Ja ho vaig comentar. Sí, sí, això veig. Jo estic recolzant a vosaltres. Però tots ells són iguals. Amb tots els meus respectes. Aquest senyor és un bon actor. Aquest senyor el recordo a Expiació. A la preu Expiació, que jo em vaig tornar tonto, veient la pel·lícula, em va ser una meravellosa. I el llibre és magnífic. I aquí el vec com una comparsa. Ve com un personatge que sigui el que sigui. Faig el paper aquell que fa com de senyora. El que fa de no sé què i tal. El dret petit, sí, canvia el registre vocal, però és que realment jo em va decebre moltíssim. I quan la cosa... Has vist la versió doblada? No, no, he vist la versió doblada. No he vist l'original. Potser guanya més. Però encara hi ha així, quan arriba el moment exacte, la que se convierte en la bestia i tal, dius que ara que va s'esperem, va s'esperem en un producte molt real, molt marcat, amb una problemàtica tremenda d'un personatge que està vivint una situació que jo no sé fins quin límit dins de l'abassament psicològic. Aquí en Perdo pot arribar a tenir aquesta component de 25 personatges una persona. Crec que és molt complicat aquesta diversificació de personalitats. No sé si és possible, possiblement sí, però no se'n sembla fora de lloc. En tot cas estaríem parlant de psicopatia, que és l'única cosa que es pot agafar d'aquesta pel·lícula. En definitiva és el que aquella psiquiatra doncs estigui d'acord amb que ella ha de tenir una realització a partir de la llibertat. Però parla de personalitat múltiple, d'una forma molt lleugera i crec que molt convien, o una persona pot tenir 25? Això ja ha quedat clar que no, això no. Però sí que una persona psicopata pot arribar a crear una d'això, una integració de personatges amb benefici d'ell personalment, però des del desordre, des de l'afredor, des de la manca de sentiments... Exacte, però quan realment es converteix amb la bèstia, aquest és el que és capaç de pujar per les parets, i és quan llavors trenca aquesta realitat per convertir una mena de cosa fora de lloc, amb unes noies que fan uns papers absolutament carencant. En cap moment sí, estan espantades, però no sembla que estiguin espantades. Seguradament l'he sent barat. I llavors ho sento. Va semblar fluixa de cridar, de dir, vaja ja, va estar la pel·lícula que acabi ja. Mira bé, perquè no em va semblar una pel·lícula correcta. Bueno, fora. 1998 dels últims de Filipines, també tinc que reculsar aquí a la Rosa, que la va veure, va dir una pel·lícula pretenciosa, és una pel·lícula pretenciosa, sincerament, és una pel·lícula tremendament coral, i amb molts senyors, en aquest cas, ja sabem de què va, el moment en què es queden aquells últims, amb la guerra de Filipines, i a partir d'aquí el que està bé, allò de la tossuderia espanyola, de que no, que no, per molt que li portin el diari, que no, que no, que no ha acabat de guerra i tal. L'ambientació per mi és bona, la primera ambientació. Quan veus l'ambientació dius que ve, a veure, recorda, ojo, la musiqueta, la misió, la cascada aquí, ja... És com una misió en canyir. Mira definició, molt bé, la misió en canyir. La cosa de la música mola, la cascada, rimanalla... As uniforme... És com acabarà... Blau, blau, blau... Blau, canestilla, que dic jo, d'anem petit quan es portava la canestilla a Blava. I llavors, és aquest procés que ja sabem la història, llavors és molt repetitiva en quan espais, llocs i tal, tenim el contrapunt de la noia filipina que canta aquell llot de darrere i tal, vull dir, aquesta línia. La pel·lícula en sí no està malament, saps com acabarà, és evident, això no hi ha cap misteri. No hi ha cap espòiler, és que... Es aguanta una mica per als... que és el Lluís Tossara, és el Daniel Gutiérrez, és el Carrelle Jalde, ho fa molt bé a l'Àlvaro Cervantes, que és el noi que més destaca, el que volia ser pintor i tal, i el que estava nominat era Ricardo Gómez, el millor acto sacundari als Goya, no sé per què, és aquest que fa a Cuéntame, el Carlitos de Cuéntame, la sèrie de TV1. Ah, sí, Carlos Cuevas o no sé què Cuevas. No sé, Alcántara, Alcántara. Carlos Alcántara. Ah, bueno, no, a la sèrie... Ah, no, Ricardo Gómez. Ah, vale, llavors el Gran. No hi ha una altra, que és el Cuevas, que va fer aquella pel·lícula i tal. No, el Gran, el Gemma Gran. Quàstiu, que la pel·lícula, si mateixa, el que diem, són dues hores i pico, però s'allarga molt i mig, se'ns ho expliquen, estan encantats de la vida, i tal, i això, hi ha moments que la pel·lícula destaca, però, clar, és un següent... un de d'insos d'interior. Ara es posen malalts. Ara el Beriberi, que és aquella malaltia pobres, que no es menja proteïnes i vitamines, els peus es fan mal bé i et moren en dos minuts. Ara els filipins que t'acanen a la noia, que ve allà provocant... Bueno, és com una mena de mosaic, que dius, a mort i mitja tinc suficient, i són dues hores i quart. Per tant, amb això dic tot, massa llarga per una història... Que no té res més que explicar, ja. I dirigida per un director de series. Que es diu Alfonso Calvo, la seva primera gran pel·lícula. És el que hi ha. Rosa, el Bar, que ens queden dos minuts. El Bar, doncs vinga. El Gemma també ha de parlar d'incertalòria. Per tant, repartim. El Bar, per mi, molt bé. Jo m'encanta aquest home. Impressionant. A veure, hi ha escenes, hi ha coses molt previsibles, o que altres pel·lícules ja ho has vist, no? Però penso que està molt ben portat, està tot molt ben lligat, estàs allà amb l'atenció posada, i l'atenció, i l'atenció, les dues coses. Tot a l'estona són també un... No arriba dues hores de pel·lícula, però ni tan entera, perquè va tot... És molt dinàmica. Per àgine d'activitats. Qui més l'havia vist, l'havies vist? No, no, no. No és que si no així ja fem un... Tira, tira, sí, sí. Farem, eh? Sí, jo crec que va la pena, i llavors ja tornarem a comentar, no? És que és superinteressant de com es planteja un principi, i després es va desenvolupant coses que dius, sí, però no, això pot ser jo, no pot ser... Bueno, superbé. I tota la reacció de les persones, de, bueno, sabeu que són gent que es queda tancada en un bar, això sí que ho sabeu, no? Per què? Per què no ho sé, saps? Ja ho veureu? Ja ho veureu? S'han d'anar al cine? S'han d'anar al cine? Sí, però no ho diem, aquí no ho diem, no, però aquí no ho diem, no. Que algú posi l'ateli, s'han entès. No, exacte. Els altres són professionals, els altres són professionals. Però és no d'estrany, eh? Perquè van per què els tiros, eh? Sí, sí, sí. Sí, bueno, clar una miqueta, a veure, però jo deia que recorda ja escenes, que recorda altres pel·lícules. Clar. Clar que sí. Clar que sí. I algunes pel·lícules el mateix, aleshores a la Iglesia. Sí. Però trobo que, bueno, que ho sap fer, ho munta bé i li queda una coseta mona, li queda una coseta maca. I com a final va, que van tot, també. I fins i tot la pel·lícula aquella que vam dir del tren Abusant, no era? Sí, Abusant, sí. Abusant? Sí. També recorda aquesta pel·lícula, perquè és una situació límita, una situació extrema, que la gent s'ha de salvar. Ben resolta, no? Exacte, ben resolta. I com et salves? Clar. Després hi ha un personatge, que és el personatge del captaire. A mi no m'agrada... Aquí sí que no m'acaba d'agradar, després el desembolpament que hi donen, aquest personatge, eh, jo és una miqueta de la bèstia, no sé què. Doncs diu, casualment, que la persona... Que se li malcap, no? Que ell sempre va cap aquí... A mi aquí això ja... Sembla molt modocet últimament, però és ser un... Que fa coses una miqueta, obliga també a que quasi, a que quasi, o a que quadri. A més, és que és sociació, no, per aquí, no. Ahir ha posat, no sé. Hi ha costatàs que sí, però bueno, val la pena. I després els protagonistes, molt bé, la Blanca Suárez, que a més de fet jo crec que és ella, la protagonista, són tots, una mica, perquè una pericura coral, el Mario Casas, la Terelle Pávez... Què passa? El Mario Casas, què he pensat? Ah, sí, de veritat. De veritat. La Terelle Pávez, està bé com sempre, quan és impressionant. A tots que et dius... Clar, la Carmen Machi, bueno... Està bé, està bé jo, la recomano molt. Fins aquí puc llegir. La Carmen Machi. La Carmen Machi, sí. No n'és que ara ha vingut el cap, una pel·lícula que hi ha que ja comentarem. Ja quan la veieu, ja comentarem. Ja no sé què. Aquesta és la teva cuota... de destrossar, no? No, però... Ei, no em mola la pel·lícula. Ah, bueno, bueno. Tira, tira, tira. Ja està. Té algunes enagores, també. O sigui com no, és a les de la Iglesia, si no ets enagores... No pot faltar. Els efectes especials... Bueno, continuament, continuament. Ah. Sí, sí, sí. Bueno, a veure si algun més la veu... Sí, sí. Jo la vull veure ràpid. Jo també. Aquesta setmana santa la veurem. Sí, sí. Mira, estem en relació. No la treuen. I la incertaglòria, que també ens la carreguem? No, perquè... No, no sé, no sé, pregunto. Incertaglòria... El que vaig trobar... Vaja, avui dius... Pas una cara. No, és que és una cosa sabuda, que el senyor Villarón... el que ha fet és ni més ni menys que buidar del perquè de tot plegat. I això vol dir que ens trobem en una història que té molt a veure amb solitud de Víctor Català, i, bueno, aquesta tradició catalana... Sí, sí, sí, sí. El d'interviament parlant... Terra baixa i altres coses... Terra baixa i tal. Tens la lliure de bu. I llavors, esclar, això ens queda situat en la guerra civil, no?, en el front entre els franquistes i els republicans, no? I bé, vull dir, que ha traient personatges d'aquests que fan, com més o menys, les mateixes coses, perquè aquesta novel·la, que no és ben bé novel·la, però que té uns tins, vull dir, va ser escrita al 40 i tant. M'estan racent, no?, de la guerra. I tal, sí. Sobre l'experiència de la guerra civil, allà. Llavors, esclar, el buidaro del perquè, doncs et queden uns personatges, bons i dolents, sense saber... Bueno, perquè aquest és boi que no. I quin sentit d'això i tal. Uns són més simpàtics, altres són veritablement tímids o portats per la passió i tal, fins a arribar, doncs, a una destrucció. I queda una pel·lícula buida de contingut, perquè la novel·la, el que realment acaba explicant, és el deix que en definitiva va tenir a les persones la guerra civil. Des del que es pretenia d'un costat i el que es pretenia de l'altre amb la confrontació que això va generar. I llavors, sí. I una història d'amor, no?, que és el fil conductor o no? Una història d'amor, eh, tio. Pensem que és una història d'amor que conduia tot el tema de la guerra civil i les vànduls, no? Les diàdors que estimen, i a més a més, són frustrats. I els altres, el que domina no és precisament l'amor, ni la història d'amor. Així t'ho venen, eh?, el trailer, o a part de l'altre dieu, m'ho van vendre a mi així. Va, ja la veieu. Sí que és cert que és una pel·lícula prou ben feta, si ha posat diners i és clar, està ben ambientada i hi ha gent que sintonitza perfectament, perquè per tall, doncs, la qualitat com és el front d'això, d'aquí, ara, guau, vull dir, i llavors, esclar, vull dir, està molt ben ambientat, això, no?, però jo, tio, em vaig quedar amb el Manelik i tot allò, i jo no podia... Que ja me les sé, aquestes històries de la nostra... S'haurà Manelik, de te'n rebaixa, no? S'haurà Manelik? Ah, no, vols dir que els semblanten quan el concepte. Perdona, que he agafat un... i hem posat el Manelik per dir el místic. És la passió, aquesta. Vale, vale, vale. De, bueno, Manelik, tots sabem que anàvem a terra baixa. Sí, sí, sí. Que va matant... Vull dir i tal. El llop. Sí, el llop, exacte. Doncs, bueno, jo crec que això ja és una història sabuda, i crec que aquesta pel·lícula podria tenir, si més, l'explices jo, de l'efecte religió, sobretot, per altra part, els anarquistes i els comunistes, com actuaven, que sí, que hi surt una mostra, però que després això desaparegi, és com tot queda amb els tres personatges, aquest. Sí? Sí, ens queda res, un minutet i mig, i el que farem, bueno, acomiadar-nos tranquil·lament, desitjar-vos una setmana santa magnífica, no se'ls tornem fins d'aquí dues setmanes, agafem un parell de setmanes de vacances, i ens sumem a ciutadans. En les quals tenim moltes deures. Tenim moltes coses per veure. Una recomanació nova, veure Boiges de la Greia, una pel·lícula que penso que sí, que té molt de suc. Amb aquesta començarem, si et sembla, al primer programa ho tenim així, més clar. I mira, i cal que aprenem una cançó molt famosa, també, del Saba, que es diu de Gwinnertek i Sol, i la guanyadora sempre s'ho emporta tot. Doncs, bones festes de setmana santa. No la comentarem, però jo aprofito dir que sempre jo veig Venur, les setmanes santa. Ah, molt bé, tu tens aquells clàssics. No la comentarem, però és tan agradable. Igual que sempre veig el dia de la bestia. Això al Nadal tu tens les teves lingües de cada festa. Sí, no sé per què la tinc, i mira. Molt bé, fantàstic. Això sí que són clàssics. Disfrutarem. Vinga, que va bé. The winner takes it all, the loser standing small. Beside the victory, that's a destiny. I was in your arms, thinking I belong there. I figured it makes sense. I was in your arms, thinking I belong there.