Babilònia del 20/4/2017

Comencem amb un dijous maraveda, veus? Maraveda. Allò que dius, passa a començar bé, comences fatal. Som un imit. Ha quedat així com que ja no... ja en falta de tot. Però bueno, imagino que la cosa millorarà, ara farem una miqueta d'aigüeta i s'ocuparem el problema. Una miqueta, sí. Si no, bueno, com pudo comprovar, aquí el present està encostipat, com una mala cosa. Però, bueno, és el que hi ha. Doncs, bueno, dos hombres y un destino, no, Nacho? Dos hombres y un destino, dos hombres y medio, dos hombres y medio, porque yo faré alguna vegada. Exacte, exacte. Doncs ja està, estem amb el Nacho. Doncs ja està, estem amb el Nacho i a Txesco i aquí ja està, no hi ha més. Doncs ja està. El soportable liberal del ser, que és un llibre que parlarem, doncs avui estem solitos. Solitos, en el mundo i tal. Bueno, i que veig trobar sol, perquè mira com estic jo, vull dir. Correcte. No està a punt de dir-hi. Si no, ja dius, bueno, mira ja. De fet, totes les veus avui. El tiro de cap, no? Molt bé, doncs, el que farem serà comentar un pari de llibres, un d'ells, doncs el Nacho ja ho ha davantat, que començarà ell parlant d'aquest llibre, justament, l'insoportable del set, aquesta manera ja m'ha arreglat una mica la veu, intento prendre alguna pastilleta i tal. I després, doncs, si aquest llibre del Milen Cundera és potentíssim, és un molt bon llibre, és un clàssicot. Temps de clàssic de la veu. I tant, i tant. I jo t'atacaré, si em deixa la veu, doncs, parlar d'un llibre també molt potent, que és un llibre actual en aquest cas, que es diu Recursos Sinomanos del Pierre Lametre, que ja coneixem aquest senyor. Jo m'hi llegir tot, aquest home, perquè és un home que jo estic enganxat, és potser un dels escriptors més potents de la novel·la negra, de la novel·la noir, que és com ara es diu cada cas el mateix, però, bueno, es veu d'on aquest nom. No sé per què queda millor. Sí, que només és fina. No sé per què queda millor. No sé per què queda millor. Sí, que només és fina. No sé per què queda millor. Exacte. Però aquest home, com el seu francès, doncs, a ella li va bé, que li posin, però ja veurem, ja veurem que té molta traia això. I ho comentarem. Seguirem parlant de cinema. Un parell de pel·lícules, comencem amb dos pel·lícules bizarres. Correcte, bastant bizarres. Sí, sí. Una és la santa sangre, eh? Això... Això, paraules... Paraules maiores, Alejandro Jodorowsky, ja en paral·leia, para una mixta amb el Jodorowsky, que és un senyor, una mica especial, molt peculiar. Molt peculiar. I després ha parlat de la guanyadora de Sitges, la millor direcció, Suís Armiment, de la millor direcció dels dos, dels Daniels, famosos, que són dos, que ha fet una cosa tremenda. Després altres pel·lícules tindrem dins del que seran del reclam de pel·lícules clàssiques un clasicot, aquests com fa el de Zeroloco. Sí, que s'ha de revisar de quan en total, per moltes coses. Exacte, una comèdia molt, molt agradable. I després parlarem d'altres pel·lícules que són més actuals, però que també tenen un cert to de comèdia, com no culpes el carme de lo que té passa per gilipolles, del títol clara i evident, i el ciutadari Lustre, que també té la seva retranca, eh, té la seva mala bava. Aquesta tenia ganes jo de veure-la, mira. S'ho van portar tot, eh? Sí, sí, sí. El Goya, la millor pel·lícula extranjera, o de parles sud-americanos, l'acaba a ser els Goya, els Gaudí, els Òscar, no, l'Òscar va guanyar, no va guanyar la viajante, eh, la viajante. La viajante, exacte, que és una idea ni... Però què més va guanyar? Va guanyar algú més els BAF, no sé quina cosa d'aquestes també, que també un premi d'aquests grans i tal, i vas dir a veure què té la pel·lícula, no, i ostres, i la vaig veure i vas dir, bueno, ja parlem després. Molt bé. I si te n'hi tens, parlem també de passangers, que ja hem comentat aquí, però, bueno, sí, la tornem a comentar, no, perquè és una genera d'opinions en comptes, aquesta pel·lícula, eh. A mi m'ha agradat, eh, jo ho sentia, digue'm llunyó, però... A mi ja ho van comentar, que la primera part sí, després... Sí, ho anava una mica esper, però encara ja així vaig dir, bueno, està bé, no, no, no sé, no em va desagradar del tot, dins del que cap. També he sentit altra gent que he dit el mateix que puc, eh, que m'ha agradat el tot, diguem-ne, no? Sí, més o menys, al final s'hi ha quedat per una mica l'oremos, però, bueno, ja està. I avui parlarem, també recordarem, la figura de Jack Berries, a passar no en teníem temps de comentar-lo, que va morir fa qüestió de 10 dies, aproximadament, i també comentarem que també fa uns dies ens ha deixat una de la primera corresponsa, el femenina, la panomàgomedua Rero. Sí, que era molt entranyable, mira que és una persona, bueno, però que de sempre, aquesta... De sempre, de sempre. Allí sempre sortia amb el Juan Pablo II, el que va fer, 100 viatges, o sigui, va seguir el papa Juan Pablo II, 100 viatges, vull dir, que sigui molt de papa, diguem-ne, però va, va, va, que hòstia, quina quantitat de quilòmetres, i de, sí, sí, va ser la primera corresponsala, la primera dona corresponsal, i directament el va ticar, un tema tan masculí com és el tema de l'església, que és curiós que una senyora, en aquest cas, ha fos l'enviada, no? Vull dir, però bueno, tenint en compte l'estem parlant dels anys, potser 70, 60, 70, no, que dona perquè els tiros, perquè la senyora té 82 anys, i suposo va començar el pontificador un bal de segons, després ja més aviat els 80, comença els 80, però ella ja estava, eh, ja està. Clar, clar. Però bueno, és una persona que sempre caigueu bé tothom, és una persona que, bueno, doncs tingués cadascú les seves formes ideologies, religions, més o menys, perquè són tremendament religioses, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. O sigui, era una senyora que, en aquest cas, bueno, jo crec que tenia una certa tendència, que per a la dreta no passa res de les quals són com són, hi ha gent de totes les guerres, que és arredable i que no pinta res, però és veritat que ja és una línia més conservadora, amb aquest plantejament, a nivell periodístic era prou objectiu a dins del que podria ser l'objectivitat a la sota el Baticà, per entendre'ns, que explicava les coses, bueno, amb certa planetat, no buscava aquesta línia, hi ha una certa mitificació, com tu veies, de les viatges, no? Mitificava aquesta imatge, però és com a tertuliana una persona que tenia, bueno, uns valors molt interessants, no?, dins del que cap, no?, i, bueno, i tampoc era massa, no hi havia masses extremismes, amb la seva forma de parlar, que això és el que potser la va deixar sempre en un punt intermitge, que estigués amb diversos governs, amb la TV1 que es mantingués tant en govern socialista com en governs, vull dir que no es llacou, aquesta tendència que va aquí cap allà, m'entens, i dretes o esqueres sempre va ser la responsabilitat. No la tocava, era com un símbol d'alguna cosa, no la tocava. Exacte, exacte. Jo crec que, bueno, és una dona que ha sigut un referent, i se la recorda, i ja està, i vam morir en 82 anys, víctima de perrovis d'un càncer fulminant, vull dir. Sí. Bueno, abans de parlar, un comentari només ara quan has dit, no perdem de vista una pel·lícula que hem de veure, quan puguem, quan l'estrenarà, quan la trauran, la de STI193, que ara ha guanyat la Viznaga Doro, al festival de Málaga, és aquesta pel·lícula que va fer una catalana a Clara Simón, que la vam comentar en el seu dia, que va guanyar el millor director no ve d'alguna cosa així, i el premi de la crítica a la Berlínale, diria paraules majors, i ara ha anat al festival de Málaga i li han donat la Viznaga Doro. Ostres. Vull dir que és una pel·lícula on va, va ressent, diguem-ne, porta por recorregut, però està ressent i que... Això m'ha comentat la Rosa, em sembla, no? Sí, no la perdem de vista, perquè, clar, té una velocitat que a veure on acabarà, diguem-ne, no? No, espero que acabi perquè és una directora. És una directora molt jove, molt jove, les actrius són unes nenes que tenen 8 i 3 anys, que ho fan molt bé, perquè serà record, serà l'amor l'àvia i tot una sèrie d'històries, i, bueno, doncs l'hem de veure, no sé on puguem l'hem de veure, perquè va guanyar en premis, jo diria que no està estrenada encara. De minuts, on? Jo diria que no, sí. Jo crec que no. A lo millor són de aquestes pel·lícules que no tenien distribuidora, i ara s'estan matant allà per distribuir-les, perquè com ha començat a guanyar premis i tal, o per a prima, però bueno, bueno, s'ha de tenir en compte perquè estàs suprenet. Perfecte. Estan en compte que no passi com allò de les amigues d'Àgata, que és una cosa més horrorosa. Bueno, aquí jo diria que, home, si te'ls premis la donen, alguna cosa tindrà. No, no, clar, clar. És que l'altre també era com una pel·lícula molt alternativa, de la directora jove, amb la llei jove, i tal. Sí, sí. I jo em tornava tonto, eh, va dir, però que té això, no té res, ni interessant, ni artísticament, ni d'aquí jo, ni de interpretació, no hi ha res, que diré que la vostra part és més alternativa, ni que ens assoscomi, evidentment, si l'han donat premis, algú hi ha, terraríssim. Vull dir que no, perquè potser la comparativa odiosa de lo que diem, no, que a vegades, el que havia fet de que sigui una nova promesa, que a vegades no vol dir que sigui un resultat bo, i amb el que has de ser una mica de percentu, però jo espero que m'aduri la gent quan fascinem. Que recordi alguna vegada que és una obra prima i que després es posa a fer coses millors, no? Exacte. Allà, Pepi Lucibom, no? Sí, sí. Aquesta és la divertida. És molt cañera, ara, però jo és totalment irreverent que, si compares allò amb Julieta, dius, eh? És una tonteria, però divertida. Clar, clar, jo passo molt bé amb la primera part de modó, jo soc molt modovoriana, veig que t'he tingut ebles, i allò com has de dir, sor, què era jo, sor, sor, coneve. Sí, sí, sí. Hi havia uns noms, no me'n recordo, ara que era boníssim, va, parlem de coses sèries, de suport de la veredad del cert, expliques, expliques. Un llibre molt seriós, però no tan seriós, o sigui, és un llibre molt ampli, diguem-ne, no? Bueno, una obra, com has dit tu, un clàssic de poca edat, perquè és el 84, no és un clàssic del 1800, sinó que és un autor Checo, que és milencundera, un autor que ha fet molta de la seva obra en francès, perquè ha viscut al París, va sortir exiliat, el primer era de Praga i tal, bueno, va haver-hi tota una sèrie d'històries, i està molt relacionat amb la cultura francesa, amb la cultura europea, aquest llibre es va fer una pel·lícula, sembla que era la Juliette Vinoig, no sé, recordeu, o sigui, un autor molt, aquest llibre superconegut pel títol, que és un títol fantàstic, i pel contingut, que és més fantàstic encara que el títol, que s'ha gostat, no? El primer té un estil, una manera d'escriure, que és una maestria, diguem-ne, perquè en el mateix llibre estan combinant-se, hi ha una quantitat d'estils, de cop i volta parlen primera persona, de cop i volta fan ara de l'administrient, de cop i volta fa diàlegs, els fa bé, de cop i volta fa com una meta narrativa, surt i diu, veu el personatge, com veu el personatge, quan estava pensant en ell, vull dir, està saltant tota l'estona, tota l'estona de planos, us diguem, si posa això al cine, estàs endavant de planos i queda fantàstic. Ara recordo la pel·lícula, és el Daniel de Lluís, no? Sí, és el Daniel de Lluís i ella és la Juliette Vinoig. Sí, sí. Jo és que la pel·lícula no l'ha vista, jo tinc el llibre ja no... No, però la pel·lícula està molt bé. Segur, eh? Segur. Ara que penso. Sí, sí, sí, perdona. La Juliette Vinoig, que és la Teresa, no entenc, la protagonista. Exacte. Aquí... Bueno, això és un... Hi ha tota una història aquí no veiculada, o sigui, són diferents històries, diferents personatges, al final veiculats d'una veritat fonamental, que és la que el posa ell, no? Que diu que el ser humà és lleu, és lleu, diguem-ne, i que això és la seva gran mala edicció, perquè nosaltres el que volem és el pes, volem coses que s'hagin, però el nostre tarannà és de ser lleus, diguem-ne, és com de fer-nos ànima, això és perfum, diguem-ne, no? Sí, sí. I per això, sempre tendem-nos a la liberada, que diu ell, no? I tota la lluita de les persones al món i de totes les personatges és que ells intenten alguna cosa pesada, feixuga, que els deixi allà ben ficats a terra, però en canvi el seu tarannà, la seva ànima, el seu esperit, tendeix cap amunt, com l'aire, i per això, i això, per l'home, és insuportable, diu que és insuportable, aquesta lluita contra la veritat és insuportable. A partir d'aquí fa un món de reflexions de 300.000 coses relacionades amb això, tot i que el tema no és que sigui un ensaio filosòfico sobre això, sinó que és una novel·la de personatges, d'històries d'amor, no és històries d'amor, i per a interessants molt variades, no? Sí, això recordo a la pel·lícula. Sí, hi ha des de l'amor fidel i l'amor de dependència i de necessitat que t'interessa fins cap a Tomàs, que és el protagonista masculí, que és un protagonista més viril, un protagonista més lliure, després aquest està enamorat d'una pintora, que és una pintora molt lliure i que el que desitja a tota la seva vida és seguir camí de la tradició, que diu ella. Si ella, quan comença a encarinyar-se amb algú, quan comença a ser fidel alguna cosa, fins i tot a la seva professió o el que sigui, ha de fer una tradició, perquè diu que és el seu camí, diguem-ne. Doncs tota aquesta gent, el que està donant voltes, diguem-ne, tota allò també pel mig amb el problema que l'hauria de la República Txeka, que van entre els russos dels intelectuals desclasats, perquè aquest és un metge que al final de problemes amb el règim el desclasen i el porten allà a un poble i volen. Doncs, bueno, de fet, tot el que traten allà, tot en tal maestria, tu pots agafar un tros al capítol, quan està parlant de com el règim autoritari li està pressionant perquè sigui una declaració, perquè faci una sèrie de coses, retactar-se, diguem-ne, tot ell és aquest capítol i podria ser un manual de com tracten les dictadures i com és més important per les dictadures el que és la retractació, que no eliminar l'adversari, sinó que és més important per ells que es retractin, que vingui al seu costat, però tot això ho va ells, és per veure la maestria que toma tot, això ho va ells i potser és una peça allà al llibre. I després agafes tot l'altre i pots anar a fer tots els capítols per separat i cadascú et diu una cosa molt interessant de l'ànima humana i tal, per dir-hi tot vehiculat, que és preciós general de dir que el ser humà és lleu, és lleu per natura i està lluitant tota la vida amb això, i això és la gran creu de ser humà, doncs tot això ja dic, les històries d'amor també són molt profundes i ell parla de somnis que tenen els personatges, els somnis que té la Teresa, que és el millor soutant a la pel·lícula, ella sempre està sumant, que la seva mare li fa fer coses, diu la meva mare em feia desfilar nua per una piscina, són somnis que té ella, i llavors hi havia un home i de quan em disparava una de nosaltres i una de nosaltres que ella a la piscina, les altres aplaudia, tot és molt simbòlic, molt de això, del sexe i tal, perquè la mare ella la tenia com sempre l'estava dient, dius que m'he enganxat el teu cos i ella s'avergonia molt, la feia anar a nua a pas postos, perquè tal i qual, això i tal, la mare una mica així també, tot el que s'influenci a la infància i tal, i un llibre que es pot llegir a qualsevol edat, jo vaig llegir molt jove, l'he tornat després, després, perquè aquests llibres estan bons, cada cop et diuen una cosa. Però no són llibres que passen el temps, van passant els anys? Sí, passen els anys. I que arribi un moment que també hi ha una manifestació, o em sona d'alguna cosa, probablement. Sí, sí, probablement. No és una per a la pel·lícula, eh? Sí, sí. Un dels personatges és la gran marxa, al final, un dels personatges, exacte, un dels personatges al final, la seva vida, s'acaba ficant en temes d'aquests drets humans i coses d'aquestes i van a la frontera de Can Boia, amb tota una sèrie de gent que demanen allà que llibren presos polítics i tal, i tot això, però tot això dius tu, i tota aquesta barreja de coses que s'han explicat, vull dir, una història d'amor molt filial de dos persones, intel·lectuals secos desplaçados, aquest home que fa la marxa aquesta, la gran marxa que va a tal i qual, la pintora aquesta, que està tradicionant completament, això com casa, doncs casa. Buenganxa, ostres. El tio és capaç d'enganxar-ho, el tio és capaç d'enganxar-ho i tot veiculat, tot veiculat per a lo mateix, sense que ell t'ho digui expressament perquè l'explicació, el títol del llibre es diu en una plana, no està tota l'estona dient, com una altra mostra de la suportabilitat de ser, no, no és un assaig d'això, però tu et dones compte que això al final és el que veicula tot, hi ha més coses, hi ha moltes línies, és un llibre que no té moltes planes, no ho sentes, no arribarà, però és a cada moment una frase i sobretot l'estil que està escrit, i fins i tot hi ha algun tros d'humor, molt negre, però és que té tants registres a aquest home, a aquest home també es vol veure com ha evolucionat, perquè té el primer llibre que va escriure que es va ditar després, el llibre de los amores ridículos, és el primer llibre que va escriure, no va aconseguir un editor i tal, el tio va començar a publicar coses, va publicar la suportabilitat del ser, va tenir un reconeixement brutal i llavors es va publicar aquest llibre, llavors veus la diferència entre un escriptor que comença i que sigui un bon escriptor i un escriptor maduro, aquest llibre és més escandorós, té efectes i veus la evolució dius, com ha pogut escriure una cosa, i mediòcle, i després com ha pogut escriure això, quina evolució i també l'inspiració, també amb els artistes que es van fent, perfecte, acosteu-vos perquè us tirar coses, el llibre us dirà que no és un llibre jo, no és la crítica de la zonpura, no és una cosa difícil de entendre, és que n'hi ha de tot, però no és dur, que no es pensi algú amb aquest títol pot pensar que això és un ensaio filosòfic d'una obstrucitat, no, no, no, és un llibre que és molt a més, tu pots poc a poc entendre, entendre... La pel·lícula també la pel·lícula estava molt bé, és llargeta, són dos hores i pico, i jo recordo que la pel·lícula tenia la dinàmica, vull dir, el que dius, això que m'expliques em sona moltíssim i tal, però no et sabria dir ara exactament com era, perquè possiblement la vaig agafar, no sé, ara mateix, 5 o 6 anys i ara no, la tinc molt present, però sí, sí, una bona pel·lícula i no recordo ara el director, però també era un bon director, no m'hi he equivocat, però ja el buscarem, segur que sí. Bueno, doncs alguna cosa més del llibre? No, ja. Si no, ja ho sé en comentant. Ja, ja... Ja has dit, suficient, ja has parlat bastant, ara no jo. Ja s'escaalfa tu, ja veig de la garganta bé. A veure si puc, ja hauràs dit que d'aquí 10 minuts estaré com t'haig de dir, si vols que tallo digues algú. No, vinga, relleu. No, a veure, jo he llegit un llibre actual de res, ha sortit fa un mes, perquè és que jo no puc evitar que ha sortit al Piar la Metre i no hi hagi el llibre. Mira, fa poc no vaig poder, doncs, òbviament, perquè estic com estic, doncs aquest divendres va estar a la CCCB aquí a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània presentant el llibre i fent una errada de premsa. Jo francés vaig bastant malament, però bueno, esperem que la diguis en castellà, però no vaig poder anar-hi. Una companya van anar-hi, però no l'he pogut veure i parla amb ella, però també és seguidora. I bueno, estem davant d'un escriptor, no que abans parlàvem, en privat, que per fer-ho més fi davant del que seria una mena de novel·la Noir, que és el llibre de la vida de les novel·les Negra o els thrillers, que també, últimament, està amb això. Potser Noir, perquè és francès, aquest senyor, evidentment. D'això, hi ha una tendència, i cada vegada més, aquí hi hagi un tipus de thrillers segons la zona. És a dir, no s'acabi. S'ha d'intentar separar, per exemple, aquí a l'estat espanyol hi ha hagut la gloria redondo, que ha esclatat amb aquella trilogia del Bazan. Bazan? Sí, de la zona aquella de Navarra, no? Sí, Bazan. Bazan, ahir veus que no és Navarra, no? I era com, a veure, no és que sigui canyini molt menys, parlant d'una cosa, doncs, però que entra en joc la mitologia de la zona, els costums, no vull dinamicar, és aquesta cosa, no? Amb el cas de Pirlametre, es parla d'aquests novel·les Noir, jo entenc que són escritors francesos, que siguin altres escritors que tendeixen aquesta línia, però també es parla dels thrillers nòrdics. Clar, sí. La Larsson, tots aquests, el Millennium, a mi me l'estic llegint, que ja començarà la setmana que ve, perquè l'acabaré per la setmana que ve, i una mena de col·lecció d'aquestes, com el John S. Boy, d'aquesta gent, però en aquest cas, és que es diu la col·lecció Berman, que es diu Sebastián Berman, no l'escriptor, que són dos escritors, me'n recordo d'un nom impossible de recordar, però és la sèrie dedicada a aquest senyor, Sebastián Berman, que és un psicòleg molt peculiar, i que a partir d'aquí passen coses amb una successió de llibres que tenen principi final, però que els personatges són els mateixos, que s'enmoven per unes interactuacions. Que està molt bé, perquè és una línia nòrdica i molt més seca. Sí, el clima. Al final, el clima, alguna influència ha de tenir. Exacte, i al igual que aquí, justament la ronda és molt humit, perquè sempre està plovent i sempre és una espaieta, allà també sempre és la neu, sempre, saps? Són situacions molt més seques, no, molt més... Hi ha menys sentiments, menys empatia. Te'n recordes de Teja Menterar, la pel·lícula Sueca? Sí, sí, sí, sí. Tots aquells escenaris, que tu sents l'afredor, tu sents tots aquests blocs, que se'n comunistes, perquè és estrany, és estrany, perquè jo he estat a Oslo, i jo no sé per què, que és una mostra d'estat nòrgica, té una sèrie de blocs allà, a part de lo més colorido, que se'n agrada, però no sé si blocs que se'n semblen, com comunistes, o sigui, tot i que no vull comunisme allà. Jo també he estat a Finlandia, he estat a Helsinki, i així que es veu això que veig. Ja ho vestia perquè, claro... A l'extra-radi dius, ostres, tio, quines cases, o què diem, que són allò difícils, totament comunistòires, una cosa increïble. Però entenc el que vols dir. Quan hem estat al nord, algú, vull dir, te n'adones, de la forma de ser de la gent, de les reaccions, de com és, vull dir que veus que la gent pel carrer no l'avant no et xecarà veu. És molt diferent, és un altre àmbit que dius, ostres, aquí sempre estem... Això no és el cas de Pirlametre, és el cas de l'altre que s'ho van acabar, aquest home, si algú té, és que té l'afrador. Vull dir, plantege uns personatges amb una potència que t'esgarrifa. Has dit alguna cosa del senyor Lametre? No encara. Doncs jo et recordaria... Sí, me'ls t'ho recomano tots. Perquè ja que tenim aquesta línia, una mica canyera... Mira que et diré, canyera una mica bizarra. Mira per on vaig, eh? I mira que et dic perquè els personatges que es mouen, sobretot, jo no sé de llibres, hi ha un parell, un que es diu Estudia de Novia, que és un bon referent, Estudia de Novia, i dius, ostres, mola, va per la seva banda. Hi ha una altra que no me'n recordo ara, que no sé què de nostres tempos, que és una talla trenca, està ambientada a la primera guerra mundial, és un altre element, i és un altre tema. Però ell ha sigut famós per l'anomenada Tetralogia Ver Joven. No et trobes a veure amb pol Ver Joven, perquè hi ha un senyor que és el inspector que es diu Camil Ver Joven. Hi ha quatre llibres, que és Irene, Àlex, Rossi, en John, i Camili. Són noms de personatges, que tenen vincles amb Camil Ver Joven. Camil Ver Joven, ja t'ho adabanto, perquè ho saps a la mitja, a les 20 pàgines de la primera llibre, que és un inspector que és una metrô 45. Ja està, anem fatal. I a partir d'aquí, té un personatge que és un guapera, que no saps ben bé quina tendència té, i un altre que és un tio super tecany, que són els seus companys, però tecany, tecany, de robar cigarretes a la gent. Això ja és molt cridant. I dius, què passa aquí? Això és molt... vinga, no? I avant d'això, o en volta d'uns... assassins brutals, amb una contundència, que dius, ta mare, que et va parir, com treus tanta salvatxada? No ha estat aquesta cosa tan malaltissa. Heu estat aquest punt, de... bueno, però com on vas? Per això dic que recomano molt aquesta, però sobretot el que ara ve... Ha fet un llibre, pam, a fer d'altres cosetes que no són tan importants, però aquest llibre és el nou que ha fet. I clar, recursos sinó manos. És una miqueta. Jo no sóc greu de llegir les coses, abans de començar l'escinopsis i tal, i això. I, bueno, ja em trobo amb un llibre que és un aturat. Mira, m'he adonat d'una cosa. Amb el decor, curiosament, quan estàvem amb la crisi europea, espanyola, és una igual, no s'ha incidit en pel·lícules i llibres sobre aquest tema. Però quan ha passat, que no ha passat, és a dir, quan hi ha hagut una distància cerca de tocar-se el cinema, el rei Borny, jo, Daniel Blake, ara que és targo sinó manos, tracta el tema de la Tur i de les conseqüències de la Tur, i de les desnonaments, i tot això. I aquí passa que com semblant, és un senyor que té un magnífic màneixement d'aquests, que té un control absolut, que porta al Departament de Recursos Humans, d'una empresa, que el fan fora, i a partir d'aquí, s'hi planteja l'aportunitat de tornar a estar dins de l'àmbit. Té una de dos filles, grans, una és advocada, és una dona mestressa de casa, que mitifica la família, i de la seva dona és una dona, tot arreny, molt correcte. I a partir d'aquí, es produeix una situació determinada, amb la qual, això no desvelo res de particular, amb el que se li diu que ha d'entrar en una mena de concurs, una mena de lluita per aconseguir un lloc de feina, però gestionant una... Com vas dir això? Reines, no. Ha de controlar una situació de... de segrest. Segresten a uns possibles hostes, i com ho resol, això, com aconsegueixes des d'aquest departament, i són els directius de l'altra empresa. Això és molt fort. Però les directius de l'altra empresa no saben que els agafaran. Llavors, un especialista en aquest tema simula, amb armes i tot, és que han estat agafats, i a partir d'aquí, callo, perquè comença a disparar-se al grau d'aquest home, d'aquest candidat, i tot el que passa al seu voltant. I és d'una magistralitat, que dius, bueno, tio, tot on, des que tu has après, jo què sé, a fer això, en un altre lloc que no és la terra, tio. Ho fa molt bé, aquest pavo, de debò, té una capacitat d'enganxar-te, té una sortima 100 pàgines, pimpam, pimpam, pimpam. Ostres, vull dir que molt bé, molt bé, molt bé, de debò, que a mi és un tio que m'agrada, vull dir. Et deixa sempre... Mai és un... No et deixa mai amb un happy, ni allò que dius, oh, que maco tot, no sempre et deixa com... Et deixes votat, perquè dius, que aquest home, saps, vull dir, no tot és bon, i tot és positiu, sempre, a tothom té coses fosces, mai és una. I això és el que mola, i potser és l'èxit que té aquest home, no? Bueno, sí, això sí ho fa bé. Però és entrar-hi, és entrar-hi. Jo crec que ha acabat la pena entrar-hi a aquest senyor. Sí, sí, sí, sí. Bueno, ja sabeu, m'ho estàu recomanant fa temps. Vull dir-ho quan se vol dia. Vindràs amb això, molt bé. Comencem el cinema, després ja posarem el Chuck Berry. Correcte. Parlant d'això de la santa sangre, de la Jodoròxica, això, jo flipo, perquè hi ha Jodoròxica i jo en sí, ja mateix, flipo. Jo he vist algú, no em diguis què? El topo, vaig veure els famós anys també. Sí. Bueno, situem-se. Estem en la línia de pericules bizarres. Sí, sí, sí. És paral·lem d'esosarmiment i farem com una enllaç. Hem vist unes, no tantes, però unes quantes pericules bizarres, jo veig unes quantes pericules rares d'aquestes. Però aquesta santa sangre és... més que rara, diumne, no? A veure, Alejandro Jodoròxiqui és un autor polifacètic, perquè és un tio que ha fet teatre, que ha escrit novel·les, que ha fet... cinema, que ha fet llibres amb unes teories una mica filosòfiques, ha fet un actor multidisciplinari que va començar fent teatre de l'absurdo, allà a Chile, amb diferents gens, molt performance, molt així, molt agressiu, s'ha dit 70, 60, 70. Una mica sucessora del Samuel Dek, que digués cores, café i el Dek. Sí. És un senyor que ja... no sé si ho heu tingut, 80, és molt gran, però aquella poca la més jove i tal. Aquesta pel·lícula santa sangre sembla que és el 71 o 72 o així. Bueno, llavors, que tenia tota una sèrie d'idiologia, tota una sèrie d'idees molt, de simbolisme, de monso níriques, de... De fet, va escriure un llibre que es diu La Dança de la Realitat, en el que l'explica que va inventar una teoria, que és la psicomàgia, que això és una teoria que serveix per curar els traumes i complexos de la gent mitjançant una sèrie d'actos, que són actos psicomàgics. Ara veuré un moment el que necessita. Aquest tio té molt influència a Patsama, és por curanderos, per coneixement de l'ànima, del món oriental, coses d'aquestes, que al final et pot agradar més o menys i tal, però a mi no és una teoria, és curiós. El acto psicomàgico, el que feia era que si hi havia una persona que tenia un trauma, perquè resulta que de patir a l'escola li feia moving, en su inventem. Llavors ell pensava un acte, diuen que tu has de fer, has d'anar a l'escola on t'estaves i has de portar una galleta d'una dura, pintes no sé què, després fa que no sé qual, ell pensava actes, coneixent la persona, parlava de la persona i tal, la seva vida i tal, uns actes com per desbloquejar-li alguna cosa de l'incusient que tindria a ser atrevada. Diu que de vegades amb gent funcionava i de vegades amb gent no funcionava. Totes és per demostrar que és un personatge una mica o bastant peculiar. Per tant, aquesta persona que es posa a dirigir ha de fer coses peculiar. Llavors l'interès d'aquestes pel·lícules no és tan la direcció que no trobaràs uns planos, tot i que hi ha una certa intenció. Perquè al principi hi ha un traveling aquí a Santa Sangre amb una música de Mambo, un traveling llarg que em recorda el set de mal, el famós traveling de set de mal, amb la música, que això és fantàstic, és brutal. Doncs una miqueta, amb aquesta intenció, ni a costança, el que estem parlant. Però bueno, qui traient això, clar, són pel·lícules amb un món molt simbòlic. El més semblant que trobes és Buñuel. Tu saps Buñuel, aquestes escenes tan estranyes que de cop i volta hi ha un ramà de dents i els pins bas darrere i coses raríssimes d'aquestes. Tota aquesta pel·lícula és una pel·lícula d'imatges molt impactants d'aquestes basades o relacionades amb el mort del circ, ja a mi no el que diem, i al món és sinestro de possibilisme. Amb una història, clar, i amb una història realment en què es barreja una dona que està boja, diguem-ne això, ho dic ràpid perquè surt al principi de la pel·lícula, perquè és la pel·lícula de Santa Sangre. Perquè una de les dones del circ que està fascista resulta que té una espècie de deliri i ha fundat com una espècie d'església, que és l'església de Santa Sangre, perquè diu que hi havia una santa, que ja diu que santa, que la van matar, la pel·lícula està rodada en Mèxic, és en anglès, en anglès mexicà, una mica així, i diu sí, els homes la volien matar, la pobre niña santa, no sé què, la volien violar, ella s'hi resistió, al final la corten els braços, és una mica heavy. Llavors de la sang que va sortir, es va fer una piscina, ja tota plena de sang, d'aquesta base de sang, hem aixecat l'església i fan com un culto molt mexicà, no diguem, saps com la santa muerta és alt. I arribar el vis va allumir, i resulta dir-ho, però si això és pintura. No, no és pintura, és la sangre de la santa, santa sangre, holy blood, holy blood. Per veure una idea que aquesta dona no està bé. A partir d'aquí, clar, que aquesta dona no està bé, perquè després té el marit, que està al circ, que està al llit, hi ha tota una insèria d'història. Una història molt bizarra, li passa alguna cosa semblant el que li passa a la santa. O sigui, hi ha escenes, és tot un argument, com molt fort, molt de coses que et quedes, mirar-se la pantalla dius, ostres. Sí, però no perquè la escena sigui molt gore, ni perquè hi hagi efectes especials ni res, sinó perquè la pròpia escena, dius... Bizarra grotesca, una barreja entre bunyuel, felini... Sí, sí, sí. Això és una mica veriorgent, també, aquesta línia. Sí, sí, però més buñolesco. Sí, sí, és aquesta, però molt més buñolesco. Més buñolesco. Més buñolesco. I el tio esplallant Sant Logrotesco, perquè hi ha el protagonista que està en un psiquiàtric, perquè és el fill de la mare aquesta i del pare que acaba fatal. Veiem el que té al voltant. El fica en un psiquiàtric, hi ha tota una sèrie de gent que surta i li treu un dia a passejar i acaba anant allà on estan les prostitutes i hi ha un xulo que diu venir, venir, passar-lo bien i una prostituta que és una horda, però tot és molt grotesco, diguem-ne, i tot això va passant i va donant cops allà, dius, quina escena, quina escena, i ara escenes que dius, ostia, quin fàstic. Però arribem allà o no tenem la carne? No, no, no, no, no, no, no, no. No té a què veure, no té a què veure. El tema, el que guanya, si fos com ho tenim la Garnes si no t'ho ensdria. Aquesta intenció, una mica de performance, una mica d'espero amb més qualitat, amb més imatges, amb detalls de guió, un mica sorprenents, que va, no faré spoiler, però bueno, explicaré un moment. Si no, si a més el pel·lícula que fa molts anys. Exacte, algú va dir, si algú no ha vist aquesta pel·lícula des del temps que ha passat, no sé quina pel·lícula parlava, diu que s'ha fastidit. Exacte, s'ha fastidit. No, perquè hi ha ella, que per a les braços, resulta que va buscar el seu fill allà, el psiquiàtric, el creu, el fa que s'escapi, ja s'escapa, va viure amb ella, i ella li fa que el fill sigui dels seus braços, llavors ella toca el piano, ja està tocant el piano, ja no té braços, que t'ha tallat allà, llavors... Per darrere el nen. El nen, que és un home, és un home jo que sé, 25, 30 anys, ella és més gran, i ella toca el piano per ell, i ja té els seus braços, ja tot aquestes senes, que dius, ostres, quines senes, més perquè són simbòlics, oníriques, pot arribar a cansar-te en algun moment de tant simbolisme i tant... La final és com un cançí, no de què dius que no... Però potser pots veure-la a troços i et cansa la pel·lícula, perquè tampoc no et perdràs la idea argumental i tal, però allà, com a perigula bizarra, com a mostra de... Es pot plantejar. Com a mostra d'un determinat d'art, d'una determinada època, d'una persona que ha estat, bueno, la del topo, diguem-ne, que és encara més reconeguda i més valorada, però jo diria, jo he vist el topo també, però jo diria que estàs més... És més impactant, més gore, diguem-ne, no? Doncs mira, recuperaré, però en aquelles vegades que dius, que en una pel·lícula sí que jo ja soc una mica del pel·lícula. Però són pel·lícules rars, eh? Jo tinc un període meravellós de la meva vida, que vull dir que jo, quan vam començar aquests programes aquí, a Río Desver, fa molts anys, vam començar a plantejar, de fer una història del cinema, i em van dir, és com tu, dedicada, si vols, a mirar pel·lícules, però jo tenia uns forats molt grans, de clàssics, no vull dir, jo que sé, jo fa 6 anys no hi havia vist que és a Blanca, perquè ha mort el triple, no? I tal, i llavors, a partir d'aquí, vaig començar a fer una mica, com sóc jo, una mica historiador, un punt, un punt, una mica, una història, no hi vaig fer 40, 50, 60 pel·lícules de referència, vaig agafar un llibre que es deia Les Mil pel·lícules, que no tingués que veure antes de morir, que és un llibre meravellós que venen per a Aï, no? I llavors són pel·lícules amb uns referents importants, no? I tinc un període meravellós d'any 50, 60 de pel·lícules americanes, de barbarelles i coses d'aquestes... Que jo era bestial, no? Tots molt bizarrotes, també, i tenen unes burrades, no? I es passa molt bé, i són pel·lícules que estan considerades... Però en el 70 no sé què es va passar, que va sortir l'àfido, no sé què va passar, la jamecànica, el no sé què, començar a veure a afició, hi ha pel·lícules de terror, l'altre... És l'estètica. Tu saps l'altre, aquella pel·lícules de terror, que és una pel·lícula que també et quedes com de terror psicològic. Sospiria. Sí, sí. Sí, en les corres, tio, en rojo... Què hi ha d'haver, els gent que es deia rojo ardiente, no? És que era tot el que hi ha passat aquí, no? Sí, sí, està arriba. Bueno, però algun dia anem a veure aquestes pel·lícules. Bueno, perquè ja estem molt bizarrotes, doncs clar, anem a parlar del Swiss Army Man, no? Que bueno, que jo, en general, tu ja vas comentar la pel·lícula, però jo tinc dubtes transcendentales, que dic jo, perquè jo, per un costat, hi visc el concepte, tothom partim de la base, de què... I tampoc es va darrere de particular. Evidentment, doncs que hi ha un senyor que està en una lla de deserta, i a partir d'aquí, doncs, està allà, i ja està a punt de suïcidar-se. Això passa al minut número 1, no? Sí. I apareix un mort, una persona allà, que arriba, no? Doncs és el Daniel Radcliffe. Ell és el Poldre, no? No, com es diu aquest... Poldano. Poldano, i li demeteu el nom. I tal, i a partir d'aquí, comença una... Simbiosi. Sí, sí, sí. Swiss Army Man. Sí, sí, sí. Això, el hombre... El hombre multiusos. Multiusos, clar. Fàbricament, no? I jo m'ho vaig passar molt bé, molt bé, molt bé, molt bé, amb tot el procés, no? Evidentment, no? Quan canvien d'allà, a l'espai, que no... Això no ho explicarem, perquè s'ha de veure. Grata, grata. És molt escatològic, tot, ja ho entendrem, ho entendreu, no? Aviam, aquesta línia, no? I tot el que passa, és a dir, a partir d'aquí, aquest mort, clar, no es passa d'altra pel·lícula, m'ha verà. Què? Bueno, ho diem o no ho diem, ho n'hauríem perdut. Nosaltres a la pel·lícula realment mort, és a dir, hi ha mons paral·lels, molts alternatius d'aquesta persona. No direm el que passa. Clar, no. Realment, si està mort, si no, tal, però sí que és cert que hi ha trossos de pel·lícula que parlàvem, que el Radclive, que és Harry Potter, doncs parla. Parla, parla. Exacte, si no està mort, si no te parla, no? I jo m'ho vaig passar molt bé. Jo vaig pensar que jo vaig partir de la caixa. Jo, quan comença la primera escena, la primera escena a més els títols de creït, just a més els títols de creït. Això és bestial. Aquesta jo ja diu. És que dius, no pot ser. No, vull dir, això és el millor que he vist en ma vida, amb els últims anys, d'algú, tant bèstia. I després, clar, tot serà ho que munta. No vull tapar on arriba, tapar on abaixo, i tal, és que jo moro, m'ho moro, és que tothom ens sembla molt bèstia. L'únic, que és veritat que quan arribem a la conclusió, i que evidentment aquí no podem arribar, que pel final hi ha una altra història, les coincidències, els fets, els emplaçaments, jo aquí tinc dubtes, que t'ho comentaré, potser, en privat, més que en públic, perquè jo crec que hi ha una sèrie d'elements. Clar, aquesta clau és que aquest vincle que hi ha, de el morto a l'al morto noable, ens entenem, però on pot venir, i el que pot ser, i la percepció que tenim, i el que passa quan la gent està en un espai que li falta vitamines, li falta coses, i tal. Deixem-ho així obert. Però quan arriba a la conclusió final, quan es troba amb una persona determinada a ell, quan es resol el tema, jo aquí em vaig quedar una mica sorprès, i això ja t'ho comento en privat, no vull dir res més. Sí, al principi semblava que... Perquè hi ha un emplaçament, que és el mateix, de principi. Sí, a mi em va semblar el principi de què està fent, i per què saps com si ho ha resacabat a qualsevol manera. Per què està aquí, per què està en una lla? És que aquí hi ha una cosa... Sí, al final hi ha un missatge simbòlic, l'última escena, quan saps... Hi ha alguna cosa, però a mi em va xocar aquella platja amb la platja del principi. Llavors jo vaig dir, o aquí hi ha alguna cosa que no sabem bé, que és que aponen. I després et comentarem privat, a veure si coincidirem amb aquesta idea. Però val la pena, s'ha de rescatar, i s'ha de treballar una miqueta. O és el que diuen, ja m'he comentat, i he de comentar altres més xules, més interessants. I ja abans de parlar amb altres pel·lícules, posem res, dos minutets al... I al Ritxivari ens anava aviat. El Jack Berry, que ens va deixar aquí amb 92 anys, aquest senyor, també, 90 anys, vull dir, ja he vist colloseu. Per cert, diuen que és el cinquè millor cantant de la història, o grup. De Beatles, Bob Dylan, Elvis Presley i Rolling Stones, o seria el cinquè. Segons la revista Rolling Stones. Si no és el cinquè, és el teu. Sí, sí, sí, no no. Dins la que seria una estadística d'una revista, clar, no estem parlant de com un de los mortales, és el cinquè més important. I un dels sis millors guitarristes de la història. Era el guitarrista, vosaltres. Sí, però tampoc jo no tinc molt coneixement, nosaltres, però coses com el Johnny Vigut, doncs l'escoltem un momentet, i després seguim parlant de com fal de Seroloco. Preparat. Doncs no, no te'l preparis. Perquè hi ha un problema de... No Vigut. Johnny no Vigut. Bueno, fes una cosa, parlem de com fal de Seroloco, i marxarem amb el senyor... Bueno, també. Amb el senyor Johnny. Sí, exacte, perquè hi ha un problema de segon canal, que això passa a vegades, i això és molt de la tècnica. Parles d'aquest clasicot, que és un clasicot de la comèdia. Clasicot, clasicot de la comèdia, que no passa de moda, no? Sí. Tota manera sí que és veritat, que és un clasic i tal, però sí que és més per una sèrie de... per l'època en què es va fer, perquè els crítics, bueno, quan parlen d'aquesta pel·lícula, es tornen bollos, recordo altres coses com feien el programa aquest, el Galsic, sempre parlaven, allò com es deia, com posarà aquesta pel·lícula, i es tiraven a l'erre allí, i... Que tampoc és per tant. Dintre de l'època, dintre de tal, l'acabes mirant i dius, home, sí, és una bona pel·lícula, potser no és per tant, sí que és cert que té un parell de coses que es recorden de l'història del cinema, és evident, perquè clar, parlàvem un dia, perquè és... És un transformisme, bàsicament. No, però perquè és una pel·lícula gran, perquè és una gran pel·lícula jo, però les puc comentar alguna vegada, perquè té unes escenes que les recordes, perquè té, no sé què, clar, aquí, té dues escenes. I que estan moltes, tots dos, també, les brules molt rodones, eh, tampoc. No es carregar-la, però tampoc ensalzar-la a los cielos. Es van carregar l'altre dia el senyor La Copa, la sense fer una pel·lícula, ara ja se'ns carreguen les acompoltes de la logo, potser. La pel·lícula és una gran pel·lícula, però sí que és cert que jo sempre he sentit, a veure la sempre sentia que era brutal, i jo m'ha estat molt bé. Ara sí que és cert que té la escena final mítica, que hi ha de So i un hombre, que això és mítica, i Marilyn Monroe, cantant aquesta cançó que ha sortit 300.000 vegades, de... Clar. Bueno, que Marilyn Monroe estava seu esplendor. Jo ja tenia... perquè estàs 59, la pel·lícula, va morir amb 36 anys, tenia 33, no tenia 18, però estava bastant esplèndida. Una mica, com era Marilyn Monroe, que era d'una rotunda, que superen fins i tot una miqueta passadeta per al gust actual, una mica serà Montiel. Comparo físicament amb el Serà Montiel, que se me sortia que li faltava, que sempre portava dos talles menys de tot, i una mica li passava allà al mateix canavall, amb botida. I a més a més que va, és cert que Marilyn Monroe era una cosa d'alguna cosa. T'agus especial. No és que sigui més guapa, és una belleza de la època, que pot agradar menys o menys, tampoc. No és lleig, però no és per la seva belleza. D'aquella època, en Rita Highward, en Gilda, aquella és hermosíssima, és brutal, però Marilyn Monroe no. Marilyn Monroe és guapa, però no sé per què aquesta dona tenia amb aquesta ingenuitat, i després es va demostrar que a Niagara, a Niagara fa un paper, que dius, ostia, sempre havia fet de tonta, i fa un paper que dius, ostia, es veu la profunditat d'aquesta dona i es veu, no sé, aquest problema vital que tenia, aquesta... Però creies que tampoc era una gran atriu. No, no, no. És com James Dean. James Dean és un gran actor, doncs no sé què dir-te, és millor actor, potser, però què passa, que tu veies a James Dean i dius, ostia, aquest tio té alguna cosa, té alguna cosa per dintre, no perquè ho hagin mitificat, i el mito de James Dean, el mito de Marilyn Monroe, perquè de veritat tenien alguna cosa, tenien alguna cosa d'aquesta dona més a més. Però són com que exuden alguna cosa, com a baroti, com una cosa... No, no, però jo de Marilyn, jo crec que tenia una vida interior molt profunda, tenia molts problemes de... de afectes, suposo, de inseguretat i tal, i això és un estresmet, dient-te, i aquesta història del... quan, no sé, que el príncipe de la col·lista sembla que era, no sé quina pel·lícula és, una que és que la fa amb Laurence Olivier, i que tenia... Ella tenia moltes ganes de ser Laurence Olivier. I aquest tio se veu que era un tio bastant un malparit, dient-te, i que, jo, amb aquesta, jo sóc un actor aquí, de no sé què, i estàs una... I la tia fa una mica de pressió, perquè ja tenia molta il·lusió de treballar amb aquest home, una mica com una història de la seva vida, ja era com els seus personatges. Tenia un patiment... Aquests actors que es veuen del teatre s'ho tenen molt creguts. Va, era no sé què. Doncs entrem ràpidament en la pel·lícula, doncs, com fa al desarroloco, història hiperconeguda, pel·lícula rodada amb Blanqui Negra, pel·lícula amb uns actors molt inspirats, que són Jack Lemmon, Tony Cartis, fantàstics, molt bé, molt bé, o sigui... Si li quedava bé la roba de Dona, Tony Cartis. Ah, sí, li quedava bé els dos. Ja, però li quedava millor. Sí, el Tony Cartis, que és més femení, tenia més primet i tal, li quedava bé, dius, mira, per on, no? Sí, sí, sí. Es veu que l'intimitat alguna vegada ho va tornar a fer això, el Tony Cartis, corren, eh? Jo tinc un llibre meravellós que t'arreglo, que es diu Hollywood de Vilònia, en setembre, que són dos llibres que ens van ramorar, els cotillos, els cotillos... D'aquí per aquella època, d'aquella època, sí, més clàssicota. Sí, sí, sí. Hi havia moltes històries, no? Cari Gran, que vivia com un rando al pescot, perquè eren molt amics, però que, clarament, hi ha tot una sèrie, clar, aquestes coses que no es podien explicar en aquella època, bueno, i hi ha, dic, un argument... superàgil, una història dels tios que han de fugir, que els transvesteixen, perquè els estan perseguintos mafiosos, però a més a més, clàssics, del Chicago, no? Sí, sí, sí. Però queda bé, no? Però té el toc de la comèdia clàssica. El toc de la comèdia clàssica, i té tot, és que a més a veure, jo m'origenal, perquè això fa molt bé, i jo m'origenal, la taulció, i tal. La taulció que era... Canvia, si veus aquelles veus que tenen, que ho fan molt bé, ella fa molt bé, el secundari això fa molt bé, la directora aquella de l'orquesta, aquesta tota la zona, aquella... És que trios, et trios. Sembla una mica saïneta, però no ho és, com sempre es deia, que Billy Wilder tenia jo... Sí, aquella malava. Pucto de malava, no? Per sota, i tal, i es diàlegs, una mica en malava, i tal. En canvi, una pel·lícula d'ell que se me deixa de plata, que jo no entenc per què li van donar tanta importància, és com un pel·lículó, en té a parlar del periodisme, i tal, no? I a veure si va veure quin rotllo, i tal, a veure que no està malament. A veure si és el Jack Lemmon, i l'altre m'ho recordo aquí, és que m'ho ha conegut a l'època. Que han fet 300.000 versions. És primera plena, no? La primera plena, Walter Matau... I jo no n'hi vaig veure res, que és aquella pel·lícula, perquè és la Coca-Cola. No, jo sóc un 2-3, no ho sé, que no, m'ho van donar igual, ara m'estic liant. Però aquesta, en concret, és la mandeja de Plata de la Coca-Cola? No, no, no. Mandeja de Plata, que és la primera plena, són dos periodistes que van a una execució, estan a punt d'executar un tio, que van allà, i per aconseguir la notícia, hi ha tot un saïneta, allà... Una mica exagerado los protagonistas, que van a un guàlter Matau, que va produir una miqueta, l'Estatllapareja, i està una mica a les passats, allà, no? Va, doncs aquí parlant de comèdia. Sí, parlant de comèdia. I ara no en carregareu una, no la deixaré gaire bé, i l'altra sí que la deixaré pels núvols, i aquesta també sempre comanaré, i tal perquè és una pel·lícula que et sorprèn per la simplesa que té. Però comencem per l'altra, que és més simple, però simple de simple. Bueno, que tampoc té res de particular. Una cosa que es diu, no culpes el karma de lo que te pase por Gilipollas. Un títol clar i correcte, està dirigida per la Maria Ripoll, que s'acaba a fer rastres de sandal, que és la pel·lícula que hem passat també als Gaudí, va tenir bastant d'èxit, va guanyar alguna cosa. Aquesta no culpes el karma de lo que te pasa por Gilipollas? No n'hi ha qual, podem dir, Gilipollas. Ostres, després si tenim un momentet, comentaré que és això de Gilipollas. Tu saps el que deu haver la paraula del senyor Gil. No ho sé, és això. Del Madrid de Simonònic, hi va con sus pollas, sus hijas, a tomar café y que eran insoportables, i diuen, mira, ja viene el Gilipollas. Si es ve d'aquí, tu se lo perdeu. Si ve d'això, mira, t'ho ha explicat ja. No, no, és saber-t'ho tot. Gil i sus pollas, però aquests càmeres de veritat és molt pollo, pollo i polla, també n'hi ha nena, doncs és aquesta és la idea. Llavors el senyor Gil era insoportable, si repipis i tal. I les nenes eren roses. No és un insult, és un insult cañí. Cañí, caballó. Bueno, saps que és que bueno. I la tia Bora explicava i es va dir, oh, mira, per on? El que s'entera, uno. Bé, doncs aquesta pel·lícula és això. Ella és la Verónica Echegui, que ens coneixem per la Juani, exacte. I això és el David Bardagué, que és un tio bastant conegut aquí, i un que és l'Àlex García, que és un dels dos guapos d'ara, que ha sortit en aquesta sèrie, de l'Augilado Negra, com es diu, les coses de la Roja, com es diu, són tios d'aquests, que són guapetones i tal. La qüestió és que aquesta noia partida de la base té una botiga de plumes, però de plumes d'Augil, i dissenya coses amb apejarites, amb plomes, cinturons, partidius d'això, té menys futur, com et dic jo, que no té futur, de res, tot ho fa amb plomes. A partir d'aquí, la primera és una mica així, la Verónica Echegui, que l'acostumem a tot el paper, és una mica així, de macarra, aquí estan unes ulleres supergrans, que em veu de tonta, una mica fric, exacte. Està basat en un llibre, me'n recordo, d'aquí és. I ella té una relació amb un noi, ella ha estat una mica de petita a la lleig, a la fric i tal, se li ha enamorat d'un noi, que ara és cantant, és un cantant d'aquests, que es diu Arón Humilde, és boníssim, el nom així, com el Modóvar, Arón Humilde. I llavors, doncs, ella fa la seva vida, més o menys, té uns pares paculiars, té una germana una mica així, pija i tonta, i resulta que aquesta germana pija i tonta es lia amb aquest cantant, i ella estava enamorat d'ell, quan era petit, es coneixien del col·le, perquè ell tocava la guitarra, però no més. I es començaria la troca d'una manera. És una comèdia romàntica d'aquestes, que inicialment, clar, resulta que el nòvio d'ella està més per a la seva feina, se'n va a París, se'n va a la Xina, i no sé què, i ella està per a ell mig, una mica controlant la germana, el nòvio, els pares, que són uns cràpoles, la mare és una cràpola, el pare també és una desmadra, la germana, el nòvio aquest, aquest ex que estava enamorat d'ella, que el té per casa, perquè se li foten a casa per un motiu determinat, i viu a casa amb tota aquesta gent, i es troba perduda, i va com vols. I és una mena de... pobra noia, que va per la vida donant cops per a l'altre reu, i fins que intenta treure per això, jo no culpes el Carme, de lo que te passa, perquè realment tu, la que tu busques, a la Ciaca, perquè estàs tan liada, no saps per on sortir-te'n que arriba aquí. És una comèdia molt fresca, molt suau, però no rius allò de riure, és agradable, té un final dels típics finals, que dic jo, sisplau, no. Sí, com amb molt un senriure, que dic jo, en aquestes pel·lícules, sen rius de quan, en quan. La música està per a dret en voltes constantment. Hòstia, l'accessa de la música, jo ja posava una pel·lícula i no parava la música. Una perigua així, quin era, primos, correcte? Primos, tota l'estona de la música. Arriba un moment que dius, crem la música, ja no se'n senyor Sergio Leone, com se'n plea, però si no tota l'estona, sembla l'ascensor, però molt bona que sigui. Però aquí ja no només és la música de fosca, que apareix per aquí, és el que diem, per exemple, el Swiss Army Man, la música té un motiu, és uníssim, el que va sortir per aquí durant voltes. Però jo la recomanaria, per un públic jove, de 20 anys, que dius que s'ho passi bé, i que, bueno, si has vist molt de cinema, és el problema, si és molt de cinema és una pel·lícula pobra. I si has vist comèdies, també posa'm un llibre, que tu veus el que veus, on t'anem a parar. O per unes modernes, que estan molt millor. Sí, sí, sí, perquè n'hi han de bones, que dius que estan bones i que estan bé. I llavors l'última sí que vull comentar, i aquesta sí que li vull donar un cas mareix, perquè això s'ho ha marescut, ha guanyat el Goya, ha guanyat el Gaudí, però no m'hi he equivocat, però és el Globo d'Oro. Una cosa d'aquestes. Ara tu vas parlar de... Sí, em sembla que el Globo d'Oro també, a la millor pel·lícula sud-americana o estangera. El nostre documentalista, Carlos Leplomirana. Oh, preocupa-lo, Mero, Mero! Però és això, això. Llavors, el que és una pel·lícula que es diu El Ciudadà Nirustre, és una pel·lícula d'un director, de dos directors, perdó, que es diu Mariano Kohn i Gastón Duprat, que per la gent que dic, va fer una pel·lícula en 2009 boníssima, que es deia El Hombre del Lado. No sé si aquesta l'has vist. Una pel·lícula argentina d'un tio que viu amb una casa que hi ha bona saire des de l'Ecorbussier, i comença a forar la paret quan a casa no es pot tocar, per temes plenament arquitectònics. I el que comporta aquest personatge, la invasió que genera casa seva i la vida d'aquest senyor. Això és la pel·lícula El Hombre del Lado. I aquesta ciudadà Nirustre és una pel·lícula que en un principi jo vaig dir, ai, meu senyor, això per on va? Per on va? Em feia mandra. Ell es diu Oscar Martínez, un tio conegut si veus pel·lícules són americanes. És una coproducció de TVes Española, TV3 i Argentina, és una combinació d'ambes coses. Passa una primera part molt curta persona, i l'altra passa amb un poble que es diu Salas Argentina. I ell és un Premi Nobel. És un senyor que va de Premi Nobel, és un fals Premi Nobel, evidentment, que no existeix a la història. És un personatge que llavors té una agenda prevedíssima que li passa de tot. Que ha d'anar a que sigui a Harvard, que no sé què, que no sé quant, és un Premi Nobel. I resulta que arriba una carta del seu poble de tota la vida. No n'havien escut un poble petit, a la zona de lampa, dies i dies. Sí, no, que tenia aquí el Palmarès. No, no, mira, la van presentar a Venècia, a nominar de millor pel·lícules, que s'havia nominat, però li van donar la copa a volt, al mejor actor, ganador, premio jugado joven, diferentes festivales aquí, de La Habana, de Haifa, de no sé què... És el Goya i el Gaudí segur? Sí, sí, sí. No alta tenia dubte si era Venècia, si era Glócia o no. Exacte, Goya, millor pel·lícules hiper-americana, correcte, i va tenir aquesta presència a Venècia. Molt bé, continuem. Potser poso un minutet perquè s'agafa el temps i no podem escoltar ni el vescultarem de fons, mentre ens posarem al nostre amic. Ui, és la guitarra, és el que passa. Ja està. Doncs això, ràpidament, perquè no vull desbatllar res. Sí. No vull desbatllar res, en absolut. Bàsicament, perquè sí. Si no, se'n van orris, la cosa. Ella és a Barcelona, en rep el Nobel, prèviament està a Suecia per rebel·làgicament, torna a Barcelona, li fa una agenda imaginat, i llavors en rep una carta de sales d'una població d'Algentina i d'Alguda i Almig, però com si fos aquí un poble de Badajoz, jo al Mendrale, però no ho sé, per tu racó, per tu racó. I llavors arriba allà, clar, ha deixat el poble, en teoria, però el convid a l'alcalde perquè vol que estigui a les festes del poble que l'imagina. I clar, per un costat i fa gràcia tornar, però clar, és un premi Nobel, que no sé quants, i entra en una voràgina de caciques, de la fallera, que hi ha allà, a los bomberos passejant-la per uns carrers que no hi ha ni Cristo, totalment berlànga argentina. És genial, dormint en uns hotels de mala mort, se li fot a l'habitació una tia, és que és, dius, no li pot passar res més, en negatiu més que en positiu, i és una ciutadana il·lustre, perquè et rebel·la, però és meravellós el que passa, una pel·lícula senzilla, és aquest tipus de pretensió, perfecte, però amb una mala bava, que és el que ha parlat de les persones com són. A veure si trobem aquesta pel·lícula, la veiem, i la comentem un altre dia, en general, i l'empliem una mica. Esquena't en 30 segons, escoltem el xac Berri, i ens acomiadem. Molt bé, adeu, xasco! I tant, adeu, adeu, adeu! Ara escoltes ràdio d'esper. Sintonitzes ràdio d'esper. La ràdio de Sant Just. Durant l'avuit tot un. Ràdio d'esper. Durant l'avuit tot un. Ràdio d'esper. Durant l'avuit tot un. Ràdio d'esper.