Sí, sí. Hòstia, això s'acaba el temps. Us despedim amb... Suït, com a l'abana, amb un mític de... Un tema mític. De la història. De la història del Roc. Recordeu, 14 de desembre. T'agrada Crossroads. A les 11 de la nit. 11 de la nit. ... ... Bona nit. Benvinguts un dia més al Babilònia. Avui tenim un pla, el 5. Mai millor diem tots, però una vegada a la vida. Repòquer de Àses. Això faltaria, tenim... Al final hem ajuntat les dues dones del Babilònia, que són la... Sí, ens portem molt bé, eh. No hi havia cap problema. Ens portem tots molt bé, que ens anem per allà de sopars, de festa... Això diguem-ho, perquè si no clar, aquest bon rotllo no existiria. Si no, realment no es diguéssim. La Rosa, bona nit. Hola, bona nit. Què tal? La Lourdes... Hola, què tal? I els dos grans homes del programa, també. Massa gran, jo, comparant... No, no, no, no. I el David, contra d'infarquí. I jo em presento perquè mai em presento, i és el que dic jo, no? Soc el Xesco Ramos. Soc un pez. Per anar d'art, això és el Juan Luis Guerra, no? Soc qui serà ser un pez per anar d'art, i tal. No cantarem, perquè si no plouren, encara. Molt bé, doncs avui tenim el programa replet d'informació, perquè al final serem uns friquis de la cultura, crec jo, perquè és que he vist tantes coses, en una setmana... No friquis, en el sentit correcte de la paraula, eh? I una per bona i una per positiva i negativa d'aquesta paraula. Comencem per exposicions. La Lourdes es parlarà de les arts de la Piranesi, el Caixaforum, que encara està vigent fins al 20 de gener, no m'ho he equivocat. Pararem del proper museu que és en Matllé, que d'aquí del Passeig Gràcia, que el van tancar no fa gaire, i ara faran una nova renovació. Una paraula del Jaume, d'edicionari vintage, molt peculiar i molt curiosa. T'he de veure amb la forma en què es parla el català a Barcelona. Amb l'à. M'ho dic per no. M'adavantem, m'adavantem, això. Parlem també de música, amb el concert que es va fer l'auditori fa uns dies, amb obres de Verdi, Rossini i Beethoven. Literatura amb l'edifici Jaquivian, de Alà al Esguari. I si anem, tindrem un munt de pel·lícules, la conspiració, el lladre de paraules, el meu nom és Harvey Milk, l'oim possible, els jocs de l'aigua i de la guerra. Malcomix, de la gana, perdó, sí, jo ja he dit l'aigua de la gana. T'he dit de tot, menys de la paraula correcta. Tot va lligat. Això ho expliquem ràpid. Explicarem perquè els uïdos ho sàpiguen, és que jo tinc una lletra de metge. Si me l'entenc, jo mateix. Això ja és fotut, eh? És problemàtic. Malcomix i la pesca del Salmón en Yemen. No és bé, comencem amb les ales de Piranesi. Sembla molt interessant, aquesta exposició. Doncs sí, és una exposició de gravats. Com tu deies, el Caixaforum. Està del 5 d'octubre, el 20 de gener, com tu deies. Són 250 gravats, força interessants. Piranesi és un arquitecte, gravador, també anticuari. Va fer una mica de tot. I va anar de molt jove a Roma, i llavors va quedar com fascinat per tots els edificis, les runes, etcètera, etcètera. I de fet, dins d'aquests gravats, hi ha gran part de Roma. Podem veure la plaça de Sant Pere, el Coliseu, etcètera, etcètera. Llavors també és interessant, perquè tenim... A part dels gravats, que són trits de la realitat, amb tots els detallets, etcètera, etcètera, també té una sèrie de gravats que són una mica imaginaris. Per exemple, té 16 gravats que estan relacionats amb les cárceles imaginaries. Llavors, dins de... Hi ha una sala, només, amb aquests 16 gravats, i després tenim, dins de la mateixa sala, amb 3D, és com si dutfiquessis a dins d'aquests 16 gravats. Llavors tu el que vas veient és en realitat el que hi ha a la part de davant del tríptig, no? El que vas veient són tota una sèrie d'arcs, bòvedes, aparells de tortura, grans passadissos, etcètera, etcètera. Dins de l'exposició també hi ha una part interessant, que és un fotògraf que es diu Gabriel Eva Cílico, que ha fascinat per aquests gravats, es va dedicar a buscar els llocs que ell havia fet, doncs, per exemple, el coliseu, no? I dins de l'exposició trobem el gravat del coliseu i el costat de la fotografia que ha fet aquesta altra persona. Jo el recomano molt, tenen també, per mi, el Semblanqui Negra, tot un aire així, molt poètic, no? Vull dir que són uns gravats interessants. I, en realitat, va fer uns 2.000 gravats. I aquests 250 venen, sobretot, del país valencià, que d'una fundació que els ha assedit. Una pregunta, això dels gravats, que és que allò que fan amb una planxa metàl·lica i després impressionen llàmines... Sí, és agafar la planxa, fer tota una sèrie... El dibuix són ratlles, no? O sigui, tu vas marcant en la planxa tota una sèrie de ratlles, per exemple, si vols que et surti més fos, doncs fa ratlles més juntes, per dir alguna cosa. Llavors hi poses el tipus de pintura o el que vulguis. I, de manera que quedi tot impregnat, hi has, sobretot, hi poses, com deies, el full blanc... Exacte. És una exposició interessant dins de la Caixa Forum. Jo crec que, en aquest cas, piranesi, lògicament, estem parlant del moment final del Barroc, va ser molt important el tema del gravat al llarg de la història, des que es va iniciar, en el moment de la imprenta, que va ser quan va començar a aparèixer aquesta tècnica, amb Durer i altra gent. Moltes dels quadros, que després, posteriorment, altres artistes, doncs, del segle XVI i XVII, van fer... Estan extrets de gravats. I molts pintors catalans de l'època, com Aine Bru i tal, copiaven gravats i s'ambientaven per intentar fer això. Per poder fer una fantasia que, a vegades, era una còpia. És a dir, de Durer, per exemple, s'han extret imatges religioses que s'han repetit de forma constant el segle XVI a XVII, com una mena de model a seguir. I per això he gravat, per això dic que seguríssim, que si fessin una comparativa amb quadres, amb quadros actuals, o més de la part clàssica, en aquest cas, neoclàssica, trobarien moltes semblances amb piranesi. També que hi ha les posicions a partir dels seus gravats, doncs han fet objectes. I hi ha els prototips. Per exemple, si ell va fer una cafetera com molt mental, allà dins l'exposició tens la cafetera feta, no sé si és amb guix o algun tipus, si hi ha entret 8 prototips de diferents gravats, el que em tu deies és l'escultura per diàleg. Molt lluny. Sí, sí. Molt bé. La mena és recomanable. És una de les importants d'aquest any del Caixaforum. Gratuita, no? Sí. No sé si sempre n'hi ha unes 4 o 5. Sempre n'hi ha. El voltant hi ha 4 per sistema. Com a mínim 4, sí. I realment totes elles són interessants. Acostumen a intentar fer una més del període, podíem dir, més clàssic de l'art, una altra més actual, una miqueta sempre amb més contemporani. I realment és que val la pena. Molt bé. Sense deixar aquesta línia del món de l'art, el que farem serà una miqueta, és que la Casa Matllé, que ha estat portat dos anys tancada, perquè és que una mica no sàpiga en quina és, és una obra de Puigcada Falc, la que està entre la Casa Matlló i la Casa Lló Morera, és a dir, recordem que és la famosa mansana de la Discordia, que es diu que està la Casa Matlló, del senyor Gaudí, la Casa Matllé, del senyor Puigcada Falc, i la Casa Lló Morera de Lluís Domènec i Montaner, els 3 arquitectes més importants del modernisme català. I la que de la Discordia? Sí, però amb l'altre, estem parlant de modernisme, però no estem parlant del modernisme orgànic de Gaudí, el modernisme elegantíssim del senyor Domènec i Montaner, i el modernisme medievalitzant de Puigcada Falc. I és el que diem, és el mateix tot, és de la mateixa època, 1880 i escaig, fins al 1902, i estem en aquest impas, per això es diu així. Amb el cas de la Casa Matllé, estem parlant de la casa del famós Enric Xocolater de Barcelona, que tenia, evidentment, com la major part d'aquella època, burgesos, que anaven com el senyor Batlló, de la Casa Batlló, que era un empresari també important, van aconseguir fer aquest edifici, en forma de Palauet Medieval, amb un detall, que això és una cosa que potser és peculiar, qui hagi estat a Amsterdam, recordeu l'aquesta casa, que la part superior té una mena com de forma d'escaquejat, que fa una forma així com quadradeta, que fa com uns... Bueno, doncs la forma superior, quan la veieu, vull dir, és Amsterdam, és a dir, és la forma de construir les cases medievals de Amsterdam. Per tant, és el que estem dient, que hi ha una mena d'això bé. Aquesta forma medievalitzant, sobretot la empra, la entra, dins de la del pis noble, sabeu que aquests edificis, tant la Casa Batlló com el Palauet, té un pis noble, és el primer pis, on, realment, a part de l'exterior, hi ha l'interior, i per tant, la part d'ornamentació de mobiliari, de decoracions i tal. Doncs el primer pis de la Casa Batlló és absolutament espectacular. Jo vaig poder entrar per qüestions determinades, i ara es podrà obrir. La notícia és que es farà, a finals de 2013, es podrà visitar aquest espai, no? I és realment admirable. Si realment mantenen el que és el que hi ha, com a tal, uns mosaics a l'estil romà, evidentment imitats en aquella època, hi ha una xamanella espectacular, amb unes dones d'aigua, amb unes figures que sobresurt també. Unes columnes precioses, hi ha una preciosa que toca al carrer, que són les edats de la dona, des que neix fins que mor. No es veu l'evolució, el mal cos i tal. És una autèntica joia. Per tant, jo crec que val la pena, que quan l'obrin, tothom l'aneu a veure, que no tot és gaudir, insisteixo, vull dir que, potser que de faltenia molt a dir, que és també que no hagi anat a la casa àsia, a diagonal, també aneu-hi, perquè és espectacular, imagina, doncs per què van els tiros? L'entrada de la casa en maller a l'interior, l'escala de pujada, aquest pismopla és faulosa, es recorda un palau medieval, però, evidentment, amb total material i de qualitat del segle XIX, bé, jo us ho recomano fer bientament. Per tant, és una bona recomanació. Bueno, i la Rosa ens parlarà ara del concert que va veure, que, per cert, que després no s'hi ha dit que aquí no coincideix tot, que estem escoltant a Beethoven, la sinfonia número 6 no ha pogut ser l'asset, no l'han trobat. La pròxima que posarem serà la setmana. Exacte, i així també entro perquè parlis el que vulguis. Vinga, doncs és un concert de l'auditori, que es va fer, fa un parell de setmanetes, vaig anar en concret amb dissabte, i bé, penso que és molt adequat, perquè també s'estan fent una programació molt interessant i una programació molt propera al gran públic, i són peces d'obres. Mira, la primera part del concert era de Verdi, doncs Joan Adark, l'obertura de l'òpera, de Joan Adark. I un altre també, de Rossini, que també és Joan Adark, també l'audició, una primera audició d'aquesta obra que havia fet ell. Rossini sí que hi havia... participava una mesosoprano, que es diu Marta Infante, és una noia, una mesosoprano, una cantant de molta qualitat, que és nascuda i aïda, i és molt interessant perquè ja està fent una carrera, un de unidò a nivell internacional, fins i tot, està actuant amb les millors orchestres d'Europa. El director d'aquest concert, Skills Vaquells, és un director que és d'Amsterdam. Estava molt bé perquè no és el típic director, allà em paqueta tot seriós i tot rígid, sinó que era molt marxós, o sigui, la paraula és aquesta, molt marxós i molt espressiu. O sigui, amb el cos anava portant el ritme... Això està bé, eh? I això ho feia molt distret, eh? A mi em pensava, mira, la gent que el millor pensa que la música s'ha avorrit i anar a un concert rostres que impal, doncs no, no, tot el contrari. Va ser tot un espectacle, el mateix director ja ho era. Després, la segona part del concert, ja és quan era el concert que donava títol el concert de tota la sessió, que és de Beethoven, la sinfonia número 7. A veure, és una sinxofonia, no és de les meves favorites, però és una sinfonia amb moltíssima força. Destacava sobretot l'acorda i el vent i els timbals. Perquè, clar, era només instruments d'acorda. Hi havia vent, també, hi havia l'otípic, no? La flauta, a través era la flautina, el boi... Però sobretot era acorda. I els timbals, que eren qui anava marcando el ritme. Allà el pom, pom, pom, pom, pom, pom. I això també ho fa molt atractiu pel públic en general. És una obra de molta qualitat, perquè els entesos en música clàssica els agrada molt, però també fa que el gran públic també es pugui apropar i disfrutar i també gaudir així d'un concert d'aquest tipus. Però Coneguda no era. Coneguda, el que seria jo... Com aquesta que sona ara, que és a pastoral, que això sona bastant... No és de les més Conegudes. No és de les més Conegudes, de Beethoven. Beethoven va fer moltíssim, va composar moltíssimes sinfonies. Fins i tot arriba un moment, la David em preguntava, què nom té aquesta sinfonia? A veure, no ho he buscat expressament, però em penso que no en té cap nom específic, perquè hi ha el que he fet a numerar-les ja sencerament. La sis... Era molt prolífica. La que sona és la pastoral. Això és la pastoral, vull dir que... Posava el número 1 i no posava cap títol. No podem... Potser, en refereixo que no totes tenen nom, però en aquest cas, molt bé. Llavors, en voltant d'aquest concert o de música clàssica, va la pena també comentar com que hi havia la primera part de pressa sobre versions que s'havien fet, al voltant del tema de Joan Adark. Comentar-vos que hi ha un... He comentat a tots els ullents que hi ha un circuit... No és ben bé un cicle, no és un circuit perquè es fa a diferents institucions i a diferents espais sobre Joan Adark. Aquella persona que estigui interessada amb la figura d'aquesta heroïna francesa, a l'auditori, a l'Institut França i a la Filmoteca de Catalunya, són imatges al cinema sobre el tema de Joan Adark, això es fa a l'auditori, perdó, a la Filmoteca. A l'Institut França també fan algunes activitats, com pot ser, per exemple, no haver-hi això ja està fet. És un cicle que començava l'octubre, però ara el mes de novembre també continua. A l'auditori seria, mira, el dia 17 de novembre, d'aquest mes, es torna a fer una... a l'Orgesta Sinfònica de Barcelona, es torna a fer l'òpera Joan Adark amb la Mariona Cotillac, que és una actriu francesa i una cantant, que a més actua amb el cor Vivaldi, el cor Dièder Càmera i el cor Madrigal. Aquesta ha de ser un concert maquíssim, segur. Segur. Després, una altra, també, organitzat per l'auditori, però que es fa a l'anglèsia de Sant Felip Neri, el tasto solo. És... bueno, hi haurà sobrant, que es diu Nadia Lavoger i també és un clavíssim, d'enverteix i orga. O sigui, viola d'art, que també, art pagòtica i organeto. Clar, això és des d'aquella mateixa... des d'aquella mateixa a l'anglèsia de Sant Felip Neri. A l'auditori, també, després, es torna a fer la passió de Joana D'Arc amb un altre director, amb el Peter Bravel, i amb una orquestra, des d'iola Berg, no sé ben bé d'on venen, però de moment això és la primera informació dels programes que es treuen per donar informació d'aquest sigla. I la divina comèdia també es farà i tal. Això és una miqueta de la gent que estigui interessada amb aquesta heroïna. Fantàstic, fantàstic. Molt bé. Literatura, farem avançar i ara l'úrdia se'ns parla de l'edifici Jaquivian, el jaume ens parlarà d'una paraula que és xava. Sí. Sí, i tanca, sí. T'agrada les paraules. I tant, m'agrada molt. Bé, és curiós, perquè avui precisament també parlarem del lladre de paraules, una pel·lícula que, si més no, s'hi ha posat aquest títol aquí, però que en definitiva, l'original és les paraules, i llavors ja lliga perfectament com això que deies. Bé, doncs, en el llenguatge gitano, xava significa noi, un xicot, i llavors, doncs, igual que xaval, doncs, prové del mot xavor i en femení, un xavot és xavi, que són inspiracions gitanes, val a dir-ho, en totes les paraules. I això s'esdeve precisament en l'any 1910 quan Juli Vallmichana escriu una novel·la que porta partit la xava i es popularitza i s'utilitza. Llavors, quatre curiositats. Per una operació, una paraula en argot passa a ser sinònim de tot l'argot, així, en una segona fase, el terme xava designa el parlar popular català dels anys 20 als barris obrés de Barcelona. Va ser a través del xava que algunes paraules procedents del llenguatge dels gitanos o de l'argot, de la delinquència, catipè, endinyà, mangà, pirà, es van introduir precisament en la llengua catalana. El diccionari de l'encyclopèdia catalana, a partir de definir el xava com el parlar propi d'algun sector de Barcelona amb una clara influència del castellà, això s'advindria posteriorment, diu, introdueix la definició de xava com a persona que parla xava. En definitiva, tot un seguit d'explicacions. Ja me'n recordo de la etapa. No vaig viure als anys 20, no, soc gran, però... Bueno, bueno... Protxivadament, sí. Però sí que això de dir-li, o la xava i tal... Jo penso que no s'ha perdut mai ben bé del tot, no? Ja me'n recordo, com tio, després, però a més col·loquial. La veritat és que quan em vaig descobrir-ho, que això pràcticament està desapareixent, i aquest diccionari vintage, doncs, el que fa és recordar-nos tot allò que desapareix, doncs, i més probablement la nostra llengua catalana, doncs penso que s'ha d'anar reivindicant constantment, no? Jo coneixia l'excepció de xava com a forma de parlar un català vinculat amb el castellà, amb un castellanisme, i amb la forma de pronunciació, massa obert i massa castellà. Va ser posterior, no? És curiós, veus? Sí, sí, sí, que jo coneixia aquesta part, però la part primera no la coneixia, de part d'aixava, no? És interessant. Molt bé, Lourdes, parlants de l'edifici Jaquivian. Jaquivian, sí, és un edifici que, en realitat, ha existit. Va ser fet el 1934 al Caire, i va ser fet per un armeni que tenien molts diners. El llibre aquest està escrit per Alan Asbani, no sé si està ben pronunciat, és un autor egipci del 1957. En realitat és un autor que es dedica a és d'antista, a més a més va fent llibres, no? És un llibre, per mi, superinteressant, perquè el que fa és agafar l'edifici com a referència, i llavors aquest edifici, el 1934, aproximadament, la gent que hi havia eren els anglesos, els egipsis rics, per dir alguna cosa, la classe aristòcrata, els joeus amb diners, etcètera, i després de la revolució de nàcer, aquesta gent va ser desplaçada, i tota aquesta edifici va estar, diguéssim, la gent que el va ocupar van ser els militars, i tota la classe així, en aquell moment, dominant. El que passava és que, en la part de l'edifici, en el terrat, no hi vivien ells, hi vivien els porters, els criats, etcètera, etcètera, i la novel·la aquesta parla de la gent que hi viu allà. Enelita, ens està parlant, ens està fent un retrat del Caire, d'Egypte, del que li passa a la gent, de les penes, de la riquesa, de l'alegria, però penso que també fa un pas més enllà, i ens parla de tota una sèrie de coses com podíem dir una mica de tabús a Egipcis. Ens parla de l'homosexualitat, ens parla de fonamentalisme, ens parla de l'esclavitud sexual de la dona quan està treballant en un cert lloc, ens parla de l'abus de poder. I jo l'he trobat molt com un llibre així, com molt clar, en quan aquests... O sigui, no jutge, aquests temes pels va deixant. Jo, si us sembla, llegeixo res, un trosset molt petit. Perquè em sembla que a partir d'aquí es pot entendre una miqueta de la primavera àrab que ha succeït a Egipta i a tots aquests llocs. Ens hem de situar en aquest fragment que llegiré en la idea que hi ha una persona que vol guanyar unes eleccions, es vol presentar per guanyar les eleccions en un lloc determinat, i va a parlar amb una persona que té molt de poder. I li diu, escolta, amb això, a la persona que té tant de poder, tu em dones a mi x diners, i això doncs està fet, no? I diu el següent, aquest trosset jo penso que és bastant significatiu. Diu, la persona que té molt de poder li diu, en el que vol guanyar les eleccions, diu, els ignorants es pensen que manipulen les eleccions. Diu, de cap manera. La qüestió és que hem estudiat la psicologia del pop egipci. Déu ha creat els egipcis sota l'ombra d'un govern. Diu, cap egipci pot oposar-se al seu govern. Hi ha pobles que són revolucionaris i revels per naturalesa, però de tota la vida l'egipci abaixa el cap per alimentar-se. Ho diu la història, el poble egipci és el més fàcil de guanyar del món. Tant bon punt arribes al poder, se someten a tu i s'humilien davant teu i fas amb ells el que vulguis. Qualsevol partit que estigui al poder i celebri eleccions les ha de guanyar, perquè l'egipci ha donat suport al seu govern. Déu l'ha creat així. Una miqueta la mentalitat d'aquesta dança. Doncs sí. Tota la intervenció d'aquesta. És la mentalitat del que mana. Del que escriu i del que jo he interpretat com abans. Perquè ara he hagut tota aquesta revolució, però una miqueta l'hi deia aquesta, que el que està governant en aquell moment té el poder absolut i que està clar que tornarà a guanyar, i que... etcètera, etcètera. El teu control a l'altre. Sí, jo penso que és un llibre que val molt la pena per entendre tota una sèrie de coses a nivell de la tipologia, de la gent d'alcaire, etcètera, etcètera. És interessant, eh? És interessant conèixer altres cultures, lògicament a part de l'occidental, però hi ha una mena d'occidentalisme, i a vegades aquestes formes de com són, aquest tipus de civilitzacions i com es mouen al segle XXI, i la evolució històrica, això és molt interessant, eh? M'agrada molt l'atenció també el tema de fonamentalisme que surten al llibre, com una persona... Bueno, hi ha diferents personatges que representen l'homosexualitat, com aquesta persona arriba en aquest punt, no? Vull dir que també està molt bé tota la relació com van dintre tota l'estona, Déu, relació amb Déu, etcètera, etcètera. Pensa que és un llibre que val la pena, és el recomano. Molt bé. Doncs ens queda un munt de programa, i el que farem serà fer una especial dedicada al cinema, directament, perquè és que en visites pel·lícules, clàssiques, no clàssiques d'actuals, vull dir, el que farem és una miqueta, fer aquesta part, doncs, dedicada, no? M'has vist alguna de gens bona, aquests dies? No n'hi visc cap, no n'hi visc cap. La Cana Estrenà, no volia dir. La Cana Estrenà, no volia dir. La Skyfall, aquesta, encara no. Però, bueno, fa bona fila, fa bona fila. La Cana Estrenà i la Javier Barden. Sí, sí, sí, sí. No sé què, i torren a posar una perruca... Bueno... Pichó calada, no és país per a viejos. Sí, no, exacte, exacte. Que tinc que dir que és una pel·lícula que jo sé que el jo me l'agrada, a mi jo vaig tenir molts problemes per creure amb el senyor Javier Bardem, justament per la caracterització, per mi. No dic el paper que va fer, sinó per... em va semblar... Bé, David, la conspiració, que explica'ns de què va aquest tema. És un film de Robert Redford. En què... Bé, ens parla de... Hi ha les acaballes de la guerra civil americana, en què la Unió guanya, no? Guanya en la guerra. I el film va directe, no s'està per romansos, no? Ja només comença el film, ja... Se'ns presenta tot... tot aquesta, entre cometa, es conspiració, que van assassinar el president Lick Cole, i van matar algú més... un vicepresident, un senador, i van ser apuñalats a un vicepresident. Ah, no sé l'ordre, no me'n recordo. Bé, la qüestió és que van intentar anar a parar la cúpula de la Unió, i ho van aconseguir en part. I llavors, a partir d'aquí, van enganxar la majoria d'assessins, o de... no sé si... terroristes. De braços executors? Sí, diguem-ho així. Queda més neutre, no? De braços executors, no? El que va matar el president Lick Cole, aquest el van matar directament, no va haver judici ni res. I els altres es van portar a judici, es van empresonar, es van portar a judici. A partir d'aquí, van determinar que... van esbrinar on vivien, i van determinar que la llogatera, que els llogava l'habitació, tenia gastar el corrent, i, com a tal, també la van enganxar la i la van jutjar. El problema està, i el film diu una frase al final, que resumeix bé, és que en tens a guerra, les lleis s'enfosqueixen. Ho diuen Lleti, no s'ho diria. I el respecte per les lleis, també. I llavors, clar, a partir d'aquí, a partir d'aquí, òbviament, quan estàs en guerra, tot canvia, no? Però és el que diu el... Bé, aquí hi ha una disputa, no?, que entra al secretari d'estat i a l'advocat que defensa aquesta dona, que és el... no sé què hem aquí, òbvi, un actor. Bé, ell és que el seu advocat també és un exmilitar de l'Unió, per tant, evidentment, part d'implicar en aquest conflicte, però, d'alguna manera, preveu la seva condició d'advocat que no pas de militar. I s'adona de tot... O sigui, s'adona de que el judici és una farsa, és una farsa absoluta, en part de que, bé, com han assassinat el president, d'alguna manera és un càstig, doncs, exemplaritzant, d'alguna manera, perquè ningú més torni a realitzar més cap altra acció d'aquesta mida. I per molt que l'advocat s'hi desganyïta intentant la defensa, i la defensa bé, però tot i que després apela a allells i a recursos vàlids, doncs, hi ha un moment que hi ha algú que fa un cop de punya a la taula i tots passen per l'adreçador, perquè és per la forca. El film està en la línia del film contestatari del senyor Refor, no? Bé, no a més a dir, no a més a dir. Molt bé. No, és que el senyor Refor entra molt bé. Sí, el film passa bé. Que és elegant, que és seriós, que és ben documentat, no? Sembla que no, però crida l'atenció. És també l'estigma que s'hi aplica també a l'advocat, fet de defensar alguns que van assassinar a qui ell... Aquí el manava, però dius que jo estic fent un paper d'advocat defensor. Encara que no m'agrada fer de feina, però ho vaig a fer i ho fa fins al final. Això se va a feina? Sí, sí. Això no té volta de full, no? No ha notat el lladre de paraules. Jaume. Va, no, primer aquesta. Jo penso que et lligava més bé el malcom, però... Ah, bé, o si no parlem de malcom, eh, cap problema. És igual, sí, sí. És igual d'anar fent toms. El malcom té molt a veure amb tot això que dius tu, no? Perquè en definitiva, el que es crea als Estats Units en aquesta etapa concreta sobre els anys 60 i abans i tal, és precisament una situació semblant, el que tu dius. Pràcticament estan en una situació de guerra i el que planteja amb el malcom X és, ni molt men... No és pas una pau, sinó que el que proposa, precisament, és la reivindicació dels drets exactament igual que els blancs. I, lògicament, doncs això, com li pregunten alguns periodistes, doncs fins i tot, si convé, doncs a defensar-se i amb violència, no? Evidentment, això... Contrasta amb l'Utter, eh? L'Utter King. I la Candela, que també hi ha paraules i tal, pel mig... Ja estàvem presonats en aquella època. Ja estàvem presonats. A mi la pel·lícula m'ha semblat... És de Spider-League, no? Això ja és una bona carta de presentació, no? I tant. Llavors, tot i que tinc una crítica que l'he llegit, perquè és clar, sempre que veig una pel·lícula costumo fer-ho ara, no? Això era per la televisió que migdia, i agafo la crítica que tinc. Si potser aquella que jo he valorat com a molt positiva, no pas l'arxivada, perquè ha d'escriure una altra. Llavors, una de les coses que he trobat és que gairebé totes les altres que ha fet Spider-League, si més no les que hi ha abans que aquesta, doncs les valora molt positivament. En canvi, malcomics diu que no. O sigui, fa Massac i la desacredita. Però no sé, potser perquè aquest estiu hi ha estat com molt... com molt preocupat o ocupat amb anar a la recerca de coses que fa uns quants anys em van impressionar molt i que penso que van ser... Són descobertes que en definitiva formen una mica l'opinió que en aquests moments tens adquirida com a normal. I això ho vaig fer a partir de buscar crítiques d'un comentarista molt important que és en Miquel Portaimoj. I allà em vaig trobar de tot, des de pel·lícules bones fins a pel·lícules dolentes. I la veritat és que aquest estiu vaig anar a la recerca de crítiques d'aquestes i llavors em vaig trobar sorpreses, que a vegades la pel·lícula pot no valdrà res, però veritablement la crítica és per... Per enmarcar-la. Per enmarcar-la, no? I la pel·lícula, o sigui, la crítica que he trobat avui que malauradament encara no havia fet el que ja faig últimament de posar la signatura d'aquí l'escrit, la crítica, que avui, en tot cas, jo l'únic que soc és com el lladre de paraules, per dir-ho d'una manera que ve posteriorment és curiós, no? Llavors, encara que no ho sàpiga, el que sí que entenc és que és des d'una persona que té un respecte absolut per la història i que el que veu és que ha estat molt manipulada la història amb tot el que es va generar amb una època tan vital com aquesta, i que, bueno, amb la protagonisme d'Elcem Washington i l'Àngela Visser i tal, s'ha malmès el que penso que s'ha d'interpretar de la complexitat d'una situació com aquesta, no? Que hi ha un moment a la pel·lícula, i això ho resumeix, diu... Estem vivint una època de víctimes, més que no pas de persones vàlides per assolir una pau, no? Esclar que ell no s'exculpa d'això, sinó que és una definició que fa ell. Una mica com el que va en la pel·lícula de Lluís Compañs, quan es va rodar en el seu moment, deia que és curiós com en la resistència ens entenem perfectament i, en canvi, quan ja no hi ha resistència, llavors són víctimes de la mecànica que en aquells moments ens domina. Jo penso que és una pel·lícula que cal veure-la, amb aquest sentit crític, i en definitiva és una pel·lícula molt vàlida. Jo, en aquest cas, tinc que dir que la persona que va dir el tema, que és una pel·lícula que no agrada dins la nina d'Espaiglí, és que a Espaiglí jo sóc un seguidor d'Espaiglí, i jo vaig començar amb Nolà Darling, amb Duda Red Thing, amb Móveder Blues, clar, és un concepte diferent del que és malcomics. I, com és una pel·lícula, crec que és una pel·lícula de Maduresa, d'actors coneguts, perquè el senyor Espaiglí, al principi, anava d'una mica independent, era un cinema negre, però no negre de por, sinó negre d'actors negres, com va fer John Singleton, com va començar, que volia fer una pel·lícula, un tipus de pel·lícula destinada a una població concreta, vull dir, aquesta població negre, afroamericana, bàsicament. Això de Vilcosvic. Exacte, és això, però amb aquest cas, porat en pel·lícula, és molt moderna, no? Per tant, jo crec que, veient les 3 bestions, que és no la Darling, Duda Red Thing i Móveder Blues, s'entendrà el per què, qui va fer aquest comentari, va dir, malcomics no té res a veure, però és que malcomics està molt ben feta, perdoneu-me, però no té res a veure amb l'Espaiglí independent. Jo permetam, ja que has destacat la balua, en tot cas, el que s'ha fet una mica reiteratiu i poc eficaç, és la repetició que fa constant, gairebé, del discurs del veritable, o sigui, del mateix Denzel Washington, a la petita pantalla de la televisió i en directe en el lloc on tu està a fer. M'ha semblat que potser alguna vegada estava... M'ha ser repetitiu, no? Amb el mateix discurs, ho fa 3 o 4 vegades, no calia. Em sembla a mi, vull dir, m'ha semblat. Però bé, vull dir... I tant, segur. I una altra preu que està molt bé, Rosa, que és el meu nom és Gary Milt, del Gus Van Sam, a mi em sembla magnífica la pel·lícula. Sí, sí que ho és. El títol original és Milk, només. Sí, és cert, m'ho deies abans. Si ho trobem, o si busquem per la biblioteca i així, trobarem que es diu Milk. Milk és el cognom, el nom és Carpi Milt. I és una pel·lícula, el director és el Gus Van Sam, i el principal protagonista principal és... Són Ben. Són Ben, exacte. Entre els secundaris, una mica destaca potser el Diego Luna, perquè aquí també ha fet coses, i és aquest actor mexicà, que a més, amb un rasco... Josh Brolin. Sí. Sí, tu també l'has vist. Sí, jo també. És el que fa de parella, no? No, és el executor, diguem-ho així. La parella és Diego Luna. Sí, la última parella que té, exacte. La última parella que té una primera parella, i després la parella amb la que acaba, o més o més la... No, la pel·lícula, però sí, la segona parella, és el Diego Luna, que és una... No, així fa una miqueta com... Dóna d'una origina així humil, que és poqueta cosa, que és una mica curtet, no? Chicano. Chicano, sí, una miqueta de la tòpic, no? Exacte. Una persona que no té massa espabil·lació, no? I que l'han de protegir perquè, si no, pobres, fiquen cadascun. Ostres, no? Sí, sí, més clar l'aigua. Sí, sí, més clar l'aigua. Bé, doncs, però és molt interessant, perquè, des d'explicar la història, no? Recreia la història, que va ser real, una història real, del primer candidat polític a la conselleria de la districte de la ciutat de San Francisco, que, de fet, em penso que l'estat s'units, és la primera persona, gaire, obertament gaire, que es va presentar a un càrrec públic. És una miqueta de l'evolució, no? Per què arriba a comprometre-se d'aquesta manera? Com es va saber rodar gent que també estava molt conscienciada i amb ganes de reindicar que són persones que tenen els drets igual que tothom, i més en un país com els Estats Units d'Andalot d'Amèrica, on, precisament, sempre fan gala i sempre fan... Són orgullosos de que tots són iguals davant de la llei, que tots els nord-americans tenen els mateixos drets. Aquest col·lectiu gay, sobretot a la ciutat de San Francisco, que és en un barri, no me'n recordo com es diu, barri. Castro, això. On se n'anava una miqueta concentrant, se n'anava allà acumulant i venia a viure d'altres parts del país, és una manera de reivindicar aquests drets que tenien els seus drets. I, a més, estaven ja apareixent com una força iatàcita, també, perquè són gent que té un poder econòmic, també, començaven a tenir empreses, botigues... I, de fet, es van fer amb el barri i després... I van ser un poder d'écrida molt important. Era una mena de lobby. Un lobby de poder dintre de la ciutat de San Francisco. És el que ha passat a Madrid i a Barcelona. No ens oblidem amb Txueca i el Clidió en el Gaiaxample, que són zones que s'han millorat o s'han... Sobretot Txueca, que és espectacular el que han fet allà, perquè a un barri abandonat, allà, la sona d'ortalesa i tal, d'un i dos, s'han molt maco i molt... Sempre s'ha dit que és un col·lectiu que té molt poder econòmic. I, a més, si estan ben situats i tenen bones feines, o tenen empreses i comencen a aerificar coses. A més, és interessant, també, perquè veus com es fa una campanya política des de l'interior. Al principi, amb els mitjans que tenien, que era una miqueta solsillets, d'anar allà amb les pancartes, no sé què, i anar al boca a boca, no, al boca a un lleny, al barri... És el que havia. Tu crides i no sé qui. Llavors es passaven allà trucant per telèfon. Clar, i veus que havien de trucar des del fixe. És clar. La pel·li no recorda quan és. La pel·li està feta el 2008. Sí, 2008, sí, sí. 2007, 2008. Al principi del 70. Sí, el 72. Sí, jo diria que partia, eh? 70 i poc, sí, sí. Però hauria d'anar a la capacitat de convocatòria. I tant, i tant. A mi em recorda que aquesta última que ha fet el Jos Cloni, que és director, que es diu Los Idios de Marzo. Los Idos de Marzo. Que també és això. Tota la part de darrere, de les persones que es volen presentar. Saps que encara estan abans de les primàries. I després tot l'intrínculis de darrere. Ara què farem perquè t'ho pugis trucar? Ves tu a molt interessant. M'has recordat aquesta. Exacte, difícil tot quan arriba... La maquinaria dòrquia. Exacte, la maquinaria dòrquia. Les assessors són autèntics. O quan arriba allà a l'alcaldia. Bueno, l'alcaldia està a l'Ajuntament. No, no està a l'alcaldia. És com a conseller. Com també veus els pactes entre ells. Si tu em recordes a mi per tal tema, jo te recursaré a tu també per tal altra. I veus també els passadissos, les negociacions que es fan fora de... Els pactes. El producte no net. Moltes vegades podem exigir, a nivell fins i tot, de característica innocent. Vull dir... Està clar que els pactes entre persones representants que tenen un programa concret doncs és el que també fa caminar. I d'una manera o altra, crec que argumenta el teixit democràtic. Jo ho veuré així, també, o sigui, no tan pur, sinó que... Sí, una mica. No vull justificar jo de res. No, no ho sé perfectament. Doncs ara comencem una petita secció de novetats, de pel·lícules actuals, que potser no estem parlant de estrenes d'ara, però de fa uns mesos. I als Jocs de la Gana, ho he dit bé, ara? Sí, no faig el director, però no. No, no. Bé, és un film com aquests... Potser no sé... És un film d'aquests de la sèrie, d'aquests dels vampirillos, aquests de Maniceri. Crepus, color i tal. Sí, tot això. És cinema per adolescents, bàsicament, perquè el film tampoc ens ensenya res. Està ambientat en una època així... que una societat està molt polaritzada per una banda ja en els... El que sembla que han guanyat com una mena de guerra, envers unes zones, que els guionells districtes, que són els que l'han perdut. I llavors, els que es podria considerar una mica... Es pot fer una traslació perfectament a lo que és Roma i les provincies romanes. Bàsicament, és que és calcat, no? I llavors, una mena de penyora, per haver perdut, és que aquests districtes han de pagar un tribut en forma de nois joves, perquè es va tenir en duel, com els laïadors, en un territori que cada any es varia, és diferent, molt significat, per cert, perquè aquesta societat romana, o bé, no sé com ho diuen allà... Seu de romana, ho diríem, no? Sí, sí, però fotrista és... Doncs, doncs, té una tecnologia molt avançada. Està clar. Llavors, és una mena de tribut, se'ls ho diuen tribut, els nois, i s'han de batre en un duel, o sigui, és l'últim que sobrevisqui, doncs aquest és el que guanyador, no? Com a alguna pel·li japonès, en sembla que també hi havia una classe de l'Umdes, que es tenien que matar uns als altres... Està ja Suicide Club, això? No, no, no, no, no, no, no, no, era una japonesa. No sé si era del Kitano o algun d'aquests, que eren les típiques noies japoneses, vestides escolars, i que s'eniquilaven mutuament tot. En sembla que es fan castiran el metro? No. En un altre pel·lícula, millor. Bé, per un estil. Fa un pastig d'estils així, no? I bé, la pel·lícula no va més enllà de la trama, el petit thriller que implica la noia protagonista, que és una noia molt evididosa a l'hora de sobreviure en el bosc, això, evidentment, li dona un avantatge, envers els que són més, diguem-ho així, nois més forts que ella, però bé, més tanocs, no? La devia eliminar tots els dos. Però en si la pel·lícula no quedarà per l'estona? No, només cal destacar bé, és el símila aquest amb el que es pugui dir, et mostra una societat, sobretot, avançada tecnològicament, però, moralment, molt decadent. Molt decadent. Incluso a nivell estètic. Ja és un recarregament. També pot traslladar una mica el que podria ser la França preve revolucionària, no? Aquell film ridícul, d'alguna manera. Sí, sí. Primer, hi ha estarells molt... No, ja ignoren tot el que és la realitat, cosa en volta, i estan només pendents d'aquí ridiculitzar l'altre, en el seu propi estament social. Déu n'hi do, eh? Sí. Hi ha segona tercera part, em sembla. Bueno, seguríssim, aquí trobant una fiel de d'on sigui, eh? Jo no veig, no veig, eh? La pel·lícula no s'ha aguantat massa. A veure, és el que diem, eh? No, sinó per adolescència, ja t'ho dic. Segur que això tirarà com a mínim. Però els personatges són atractius, i bé, tenen punx. Jo el que em vinc a carregar és una gran producció que a tothom l'ha vist, i tothom m'he d'asseig, promoció. Bueno, molta gent, eh? Sí, és una bestiesa. Ah, ostres! Bé, a veure, jo... Sí, jo sí. L'Ordre sí que és el que sé que l'ha vist. A veure, jo, com a tal, tinc que dir que hi ha una part positiva, una part negativa, la part positiva, és que és una pel·lícula molt ben feta, a la part d'efectes especials, eh? Vull dir, una mica, la part... Aquesta, no sé si l'Ordre et sembla correcta, jo crec que la part... Jo vaig comentar això, una miqueta, que tota la part de... no tan sols del sonar a mi al principi, sinó tota la part aquella de l'aigua, que tot això ells es veuen per sobre l'aigua. Això és magnífic. Això és sensacional. Amb una música genial, tot xiquirit, que d'un tal Velázquez... Manuel Velázquez, que no el coneixen... El Pintón. Sí, no. És el Diego, és el Diego. No. Fotografia el Diego Velázquez. I, llavors, és el que diem, no? Per aquesta banda, molt bé. La pel·lícula s'aguanta, crec, perquè és eua McGregor, perquè és Nomi Woods, i el nano que es diu Tom Holland, ho fa molt bé, el nano, tot xiquirit. El fill gran. El fill gran, perquè els petits són molt petitonets, i pobres tampoc tenen un pes específic. El que a mi em treu de polleguera són dues coses. Aquests guions que, amb situacions límites, diuen coses absolutament ridícules, vull dir, parlem clar, perquè hi ha vegades... No diré ara tot el que, però no sé... I ara m'estimes molt, i no sé què diu, sí, vale. Són situacions fotudes, però jo crec que la intenció és salvar, cridar, treure... Hi ha un patiment molt gran, sobretot per l'enomi Woods, pateix moltíssim a la pel·lícula, que ho fa molt bé, perquè ho fa molt bé, aquesta senyora, però, en canvi, tota la part, diguem, de, sobretot, d'intentar fer un melodrama, o fer un drama constant, a mi em va... em va anestaciar, és a dir, no vaig ser ni una llagrimeta, i mira que jo ploro quan es mor la... La mare d'Ambi, eh, vull dir que... Quan mor la mare d'Ambi, jo caig fent polls. A les sèries brasileires s'emocionen. Exacte, imagina't. No, però és veritat que, en aquest cas, no em va semblar això. Hi ha un moment, recordaràs l'Ordes, la pit, és allà que imagineu-vos, a clar, que... La història és manida. Sí, exacte, i llavors... Per un costat es perdenen els crius, lògic, perquè, quan arriba el tsunami tothom... Pum, clar, és lògic, és una bestiesa. Però arriba un moment que es troba. El fill gran troba els nens petits. Uau, plorera. Els nens petits troben el pare. Oh, perdó, sí, no ho dic bé, sí. El gran es troba amb els petits, amb el pare. Sí, perquè es pensava que ja no hi eren. Exacte, plorant tothom. Quan van a veure la mare, i, clar, es troba el pare amb la mare. I amb els nens petits, clar, durant 15 minuts pretenen que jo estigui plorant. No, és que no siguis tan malutramàtic. Fes esquichades i ploraré. Escolta, m'ha dit.Sí. Un moment de terminat, clar, aquí hem plorat tots. Però, si tu allarges això eternament, jo crec que quedes una miqueta, doncs, ja. I és el que tinc a dir, eh, en vestiu. Quan anava a obrir la porta i no... El samar fort fent així, que es canvia. Allò és?Puja el cotxe. Aquesta pel·li...Puja el cotxe. Ja se m'has tornat els ulls? Jo només un comentari, que estic d'acord amb el que diu el Cesco. El que passa, que jo sí que vaig llegir que el guió, que havia fet el senyor, no sé, que havia trobat la baiona, estava com molt seguit per les persones reals que s'hi van trobar. És probable, això no nego, eh? La Maria, que és la que fa el paper de la Noia Miwec, i tal. I llavors, jo no sé, deia, que intervenien molt, i fins a quin punt el senyor aquest ha fet una miqueta allò de la drama, com tu dius, i fins a quin punt això és real, no? Jo tinc clar que les van passar canutes, lògicament, i que tot això va passar, és a dir, el fet de que es permessin... Això és clar, però aquesta concatenació de situacions, és que jo crec que no són tan ràpides. Possible que això passi en un moment, això passi en un altre, i llavors, en un marge d'un temps, no? Però bé, per l'altra, s'aguanta, s'aguanta. I estaríem parlant d'un concepte diferent, d'una altra valoració del que deien de mal còmic, amb la repetició de càmera televisiva... Exacte, amb mal còmics. Molt bé, però quan ja t'adona... Això, és aquestes repeticions que, a vegades, no solamente pel tema purament formal o cinematogràfic, sinó per la importància, per el fet de... vaig a fer un melodrama, i això el senyor Ballona, a l'Orfanato, també, peca massa d'intentar fer en surts, quan, realment, aquests en surts no... És que el Ballona crec que és una miqueta... Es passa una miqueta, vol anar una mica més enllà. A part de que és molt america fer en cinema, és molt america. Les reaccions d'ells no són gens... Com reaccionaria, potser, un matrimoni... És un matrimoni america, és a dir... Passa amb una Fabianquis. Ho ha maricaïtjat per vendre-ho a nivell mundial, no? Perquè si no posava la nòmica i ho va agrair, no tenia suport. Aquí posa la Mari... Ja no sé què, i s'afonsa la pel·lícula. No, que no. Això seguríssim que no. Tenim encara 9 minutets i hem de parlar del lladre de paraules i de la pesca del Salmón en llémen. Baralleu-vos. I l'aviadores, vinga. Bé, jo, particularment, soc un fan dels senyores Alstrom. Jo també. Fa petites obres en què... I no em feies dir el per què. Creu una mena d'ambient, en aquest film... Però ho sabràs a la llarga. Sí, segurament, abans que em moris, espero que sí. Doncs creu una mica d'un ambient en què hi ha uns adorments determinats, que no sé, sintonitzes, i sempre hi ha un paio que és un individu anudí, que no té insults gris. La seva vida és miserable, pràcticament, no? Jo, en aquest film, ho veiem també, per exemple, amb els atendocabos. Oh, sí? I ho veiem també, per exemple, una mica... les normes de la casta de la sidra, no? En què veus el paper que fa el teu emaguer, el paper més aviat d'acompanyant, sempre d'ajudant... Però una mica, sí. També hi ha un paio que és el gracióset de torn, i que el dona la nota humanística, en aquest cas és l'actriu aquesta de... Ai, em surti el nom. La que va fer... Digues que ja apareixerà, ja apareixerà. Sí, ja apareixerà. Que fa de relacions públiques al Primer ministre. De Primer ministre, sí. I bé, i la història que ens explica en aquest cas encara és més petitona que les altres. O sigui, la pel·lícula no intenta ser tan grandil·loquent com, per exemple, a tant de cabos, en què l'entorn natural doncs amplia molt i amb una força molt, molt forta, no? Aquí intenta ser més tranquil·la, més calmada, com les aigues del riu en què pesquen salmons, no? El dins de baguets que s'ha quedat meravellat, doncs, per què tard, de pascar, no? I se li correig l'estrambòtica idea de traslladar-ho al Supers-Origent, que és el lliment, on, evidentment, els prejudicis en qui consulta, comencen a relar a flor de discurs, no? És un país calent, allà, no enllà, si fots quatre, salmons ja et moriran de galó, no? I és el que és un error molt gran, no? La aigues són cristalines, pures i, a més a més, fredes, que és el que demana la crida d'aquest... Les corrents són fredes, no? Sí, sí, les corrents són fredes. A partir d'aquí, doncs... Hi ha un... El film entra en petites microhistòries d'amor, entre els personatges, de relació d'ell... Jo sé que ell, l'Ègua McGregor, també ens presenta la típica parella inglesa amb la seva dona, no? Que, diguem-ho així, el sexe, doncs, és com... Em va sorprendre molt, no? Estan ell fent-ho allà amb la dona, i, quan acaba, li dius, bueno, ja en tens pare per una temporada. Ha, ha, ha! No, no, ella amb ell. Són més al nord, són més freds. Sí, sí. No com aquí, crec. Diu, ja tens per una temporada, dius. Ostres, no? Ostres, Pedrin, no? Aquí són més... Ja està. Són més mediterranis més sortits, vull dir, directament. Ostres, et quedes molt molt... Clar, i ell, d'alguna manera, amb la noia que coneix, que l'ajuda a fer el projecte, allà és d'estapa, no?, d'alguna manera. I tanques d'estapa. Jo el recomano, aquest film, és molt... Està bé la pel·lícula, eh? No pretén massa, no pretén massa. Per mi, sincerament, tant d'ocavos, la trobo més rodona més. Entre més en dintre, no? O les normes de la casa de la Cidre. Per mi, aquesta rodona, i li posem un jacet i tot, eh? Sí, sí, sí, sí, sí. Les normes de la casa de la Cidre. Home, està basada en un llibre del Joan Irving, que està més... és més potent. Però és que Joan Irving és molt potent, eh? Sí, sí, sí, sí. Una mica va ser aquesta línia. Jo crec que ja m'has tocat un tema que sempre té una miqueta... Aquí té un punt molt british. Molt british, molt... molt de... de film social anglès, no?, de, diguem-ho així, com tocant del viento i coses així. Bé, però bé... passa... passa... agradablement. Molt bé. Tenim 3 minuts, Jaume, per al lladre de praules. Vinga, que ens expliquem. Ho farem molt fàcil, un lladre... No val re. Sí, però és broma, eh? El que sí que sí, que és broma. La veritat em va agradar molt. Aquesta és una pel·lícula que està ambientada a tres èpoques diferents, i això és el que la fa amb l'atractiva, oi? Vull dir, que és un senyor que troba, doncs, un manuscrit, i llavors l'impressiona, ell va a la recerca de ser un novel·lista, com moltes vegades, i a la pel·lícula deixa clar, moltes vegades ho pot fer qualsevol persona. Molt jove, no?, vull dir, com de fet és ell, no?, engriscat per la seva pròpia dona, que fa poc que s'han casat, i tal, va a la recerca d'això, però no hi quan trobo el manuscrit aquest, diu, ostres, això no ho faré mai, diu aquí, diu, i no sé per què vaig tenir la temptació, i la vaig realitzar, doncs, d'escriure paraula per paraula, d'aquí bé, això d'allà de... de... de paraules, no?, tot allò. I aquesta novel·la, quan la va tenir escrita, la va presentar a ell, com a molt bona, perquè sentia una admiració. I llavors, aquí apareixerà el Jeremy Irons, que és el que la va escriure, realment, i que en definitiva és una experiència que ell va viure, no?, i aquesta experiència, lògicament, comportarà, doncs, això, aquest èxit, perquè està fet amb allò que et diuen, quan tu has viscut una experiència, lògicament, doncs tot surt amb una potència extraordinària, no?, i llavors, doncs, de la manera que es troben ells dos, i com discuteixen l'autoria i la situació, molt interessant. Ja ho veureu, no ho explico, perquè, per final, és allò de dir, no hi ha guerra, no hi ha desqualificació, no hi ha americanisme. Ui, això és important, eh?, com... perquè has sonat, no?, avui? Sí, sí. Has sonat-hi molt, i penso que és una pel·lícula que... que entra, entri. Em cantaria molt bé, no?, perfecte, sí, sí, doncs, escolta'm. Molt bé, jo tinc que dir que he vist moltes pel·lícules, però evidentment no tenim temps, encara ens quedo un minutet. Jo recomano que torneu a veure Amadeus, és un clàssic en 84, Tom Hjuls, LFM, Ray Abram, el Senyor Mirós Forman... Ui, deliciosa. És una pel·lícula magnífica, és a dir, ho parlàvem l'altre dia de les pel·lícules envellides, no? Jo voldria dir una cosa sobre Amadeus. Una de les coses que m'ha cridat molt l'atenció és haver llegit que, en definitiva, el Salieri no era ni molt menys el que presentava. No, no era així, no era així, no. Això, jo crec que està basat en un llibre, no recordo la també, no estem parlant d'una cosa que el Mirós Forman, que és bastant... el formen el que té és bastant legal, a nivell, sobretot, d'ambientacions. Recordem Valmont, que també se ve, i tal. Vull dir d'ambienta molt bé les èpoques, té un ser rigor, a la part, sobretot, de part més aviat de 13 o i tal. Però la part, en aquest cas, sí que t'arrega el Jaume, que això ja ho sabia perquè parís motius, que s'ha estudiat a Mozart i a Salieri, a Salieri estaven vejos, tenia la certa enveja, perquè el senyor Mozart era arrabatador d'un geni, absolutament. I això sí que ho mostra molt bé, aquesta genialitat, aquesta capacitat. Però en canvi, aquesta ràbia, tan continuament... Però va plavament defenso aquest fet, perquè penso que hi ha moltes persones com el Salieri a la vida, i molt poques com Mozart. I tant, i tant, i a més, el món de la música, amb més motiu encara. Vull dir que això... Jo he de tant ximplet com ho presentava, no? Perquè era una mena d'hiperactiu, d'aquests genis bojos i peractius que no paraven ni un moment, i és cert que aquí es veu com mord d'esgotament, bàsicament, i de sortir i tal. Aquesta línia més festiva no la sé del tot dir-te, si realment sortia tant, si anava amb tantes dones, si es emborratxava, no ho sé. Però jo crec que més o menys la idea està molt ben agafada, està molt ben marcada aquest moment que va tenir quan comença a fer operes bufes, quan he, vull dir, aquesta línia, que és la frauta màgica, per a bufa, no es oblidió mai, per crius, i és una meravella, musicalment, no? Però bé, és el que hi ha. Recupereu-la, perquè és una perigua que han ballit molt bé. Per tant, la podeu veure i us ho passarà molt bé. Doncs ja està com passa el temps, no? Vaig veure que ara té kit, preferència als cinemals dels anys 80. Molt bé, doncs parlem a la setmana que ve, perquè ens queden 10 segons dets. Per dia, adéu. Ens veiem la setmana que ve. Adéu, si ja ho... M'agradaria que tinguéssim l'aigua. Ara escoltes ràdio d'espern, Centonitzes ràdio d'espern, La ràdio de Sant Just durant que fet puntut. A continuació us oferim la repetició del programa M de Música, a més, Dilluns Passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Hola, molt bona nit. Una vegada més per compartir aquesta hora, amb Marc i una servidora. I com sempre comencem amb la veu del poeta d'en Joan Marguerit, Converse, un record impregnat per les paraules com la moqueta per la pols. M'explicava on havia anat amb ell, de què havien parlat, la bona nit que feia, i ja heu anat al llit, vaig dir de sobte, somrient i amb un to de no donar-li cap mena d'importància a va dir, i tant, moltes vegades. Una conversa no acaba mai, i el seu somriure, avui, el cap de...
