Babilònia del 27/4/2017

Dos amiguts, un dijous més al Babilònia. Avui estem amb la sensual companyia de dos companys nostres. Comencem presentant primer el Nacho. Sí, el Nacho avui se sent... L'han posat un micro ultra tecnològic, se sent... Se t'ha sentit en el seu aveu i té sensacions que no poden explicar. Se s'estan agurant. Jo crec que la teva dona, quan senti el programa aquesta nit, jo crec que potser l'únic no hi ha sorpresa. Potser sí, sí, o sigui a dir... Gràcies. Gràcies a la tecnològica. A partir d'ara, cada dijous, el Nacho matarà per aquest micròfon. Sí, serà amb la paraula propera que faré, sí. De sabades, serà jueves, juevet, ja està, i ho deixem així. Molt bé. Rosa, què tal? Hola, molt bé, també. També estaves molt sensual, perquè s'ha tret el jersei. A punt, no? D'aquí una estoneta crec que estarem davant de... Tot caurà, tot caurà, sí. Digo al jersei. Tot caurà. Bé, deixem així. Que no és el que sembla. No, no. Jo estic vestit sencer. Jo no m'hi tret res, per tant, aquí no paria cap cosa. Aquí se trobo molt sencer de moment, sí. Sí, sí, sí. Vaig una mica senyidet. Però tampoc és plan aquí, la marcada. No s'estava primer, ni se t'ha quedat fet un filfider. No estic quedant de l'ogüesto, sí senyor. Tot això és perquè ha estat Sant Jordi, que és el dia de l'amor i tal. I és que una miqueta encara en buits l'esperit. Exacte, exacte, exacte. Per cert, em vaig autorregalar, en aquest cas, un llibre del romà govern, que és història del cinema. És el clàssic, és el clàssic de com a... I patim moltes ganes de tornar a agafar-ho, i possiblement, amb el temps, s'ho sorprèn fent un corset d'història del cinema, a algun lloc de Barcelona. Però això ja ho comentaré en el seu moment, i ja arribarà, però vull dir, és la intenció, i a partir d'aquí ho estic donant-hi voltes al cap, però si tinc temps, sobretot per preparar aquestes coses. Però això ja ho direm. Doncs res, avui parlem de moltes coses, avui farem un programa així com, bueno, parlem de molts temes, d'una mica d'art, una mica de llibres peculiares, perquè l'he de parlar. M'hem passat Sant Jordi, i per d'una miqueta, parlem de poesia i de comptes, cosa curiosa, perquè... Hi ha generes que són també molt importants. Molt importants. I, a vegades, el millor, més complicat, estirísticament que no la novel·la. I més oblidats, a vegades... Vull dir que tothom m'ho llegeix, però no té res a veure amb el conte de la Rosa, que es parla després d'un llibre de comptes de Stephen King. Imaginem-nos per un mal estiros. La cosa era com més fosca i... Sí, sí, i molt potent, molt potent. Per tant, avui parlarem d'art, comencem parlant d'unes posicions, els pilars d'Europa, el queixaforum, ja veurem. Parlem de poesia, un poema que es deia If, de Roger Kipling, que a la nit s'ho explicarà molt bé, perquè m'ha sorprès, jo no sabia que tenia aquesta petita faceta poètica. Sí, un gran escriptor i també... Sí, sí, sí, fantàstic. La Rosa es parla d'un conte de Gabriel García Márquez, Ojos de perro azul, també he donat el títol, i pel·lícules en parlem de la tira de coses. Parlem de Your Name, com sempre, aquí tenim un espai. Intentem tenir el màxim possible espai pel cinema d'animació, o d'Eston Motion, que ens agrada moltíssim, aquí, en general. Parlem de l'autòpsia de Jane Doe, ens posarem més foscos, també amb el Bar, que són aquests els seus pel·lícules, que ja comentarem. Sí, sí, sí, que també d'unidor. I, novetats, la idea d'un lago, el hijo de Gin, Marta i els demà, la doncella, i acabarem parlant de Benur. Sí, clar. Per què acabem? Perquè, bueno, hi ha una cosa i una altra, setmana Santa ha estat a prop, i ja sabeu jo que sou clar. El Frigui, este oficial, i jo vaig Benur. Sí, sí, sí. Benur, sencera, eh? Fantàstic. L'original o la nova? La nova és un petardo. La nova no m'atreveixo, o diríem que... Jo vaig intentar. Vaig intentar. I no dono més informació, i vaig dir que és esto. I a partir d'aquí vaig dir, vamos a passar a altres temes, que és el més interessant. Avui posarem un... un mitley, que és aquest concepte tan antic, d'un pupurri, que és més antic, això. De temes. Perquè avui, justament avui, es compleixen 40 anys de l'apartura de la discoteca més famosa del món. Estudio 54. Estudio 54. I això és la banda sonora més canalla, de la història, de la música disco. És boníssima, la música disco és molt divertida. I això és una cosa molt canyera. I de pel·lícula 54, recordeu? Sí, sí, sí. La pel·lícula que van ser, que està molt bé la pel·li, s'aguanta molt bé. Sí, sí, sí. I llavors es posarem això... És una cosa així com de 54 all-stars, i posarem això un momentet. Les voles de discoteca avui... Exacte, ho donem molt. Entre que anem una miqueta així calorats, a la vida i la primavera, i les voles de discoteca... Has tirat molt bé avui. Ho he fet perfectament. Vallarem, ballarem. Comencem ja carregant-nos algo. Bé, no pot ser una altra cosa. I com això, com avui anem una miqueta així disparadets, mai m'he llodit, no? Doncs farem 3 minuts i ja està. Perdim molt, perdim molt. Jo n'exposicio al Caixaforum, tia aquí el paper, que es diu, els pilars d'Europa, l'edat mitjana, el British Museum. Dius, ostres. Això ho dius, és com dir... Egypta de l'Ubre, això és el millor que et pot passar a la vida, no? Perquè British Museum té una quantitat increïble de peces medievals, egípcies, andines, molt d'això. Diuen més o americanes, com vol dir la paraula? Bé, qüestió, clar, dius, vas il·lucionat amb una alegria inconvençorable, perquè dius, home, una cosa que està molt ben marcada i que té a veure, bàsicament, amb... armadial dels segles 5 al 15, que és un període molt ampli, però que, com a mínim, dius, hi ha una sèrie de... No diem tribus, però de comunitats d'aquella època, els llongobars, els marovingis, els otomants, aquesta gent que es movia i que té un art molt determinat, molt concret i molt curiós, si més no, els carolingis, els normans, tot això, i vas allà amb una il·lusió com tonto i et trobes de sabut absolutament. Perquè l'exposició és molt espectacular en quant a plantejament. Vull dir, la idea, dius, ostres, que ben muntada està, que clara, que didàctica, i sobretot quan entres que et trobes un meravellós mapa, un mapa que estàs en una mena d'espai, amb llum, un mapa que va canviant i et va ensenyant el que seria l'evolució d'aquestes comunitats, o aquestes, bé, la fiaca, però en principi eren tribus, i després la cosa va anar evolucionant. En tribus eren bàrbars alguns, altres del nord, del sud, i, finalment, es van anar creant els diversos països, la França, la corona d'Aragó, la corona castella, tot això i que es va organitzar. Bé, perfecte. Fins aquí la cosa comença bé. Vas a veure una mena de petit documental, que et parla de les influències de l'home diàbal en la cultura del segle XX, que també té el seu interès, i a partir d'aquí vas a veure peces, i dius, bé, jo vaig a veure coses interessants. De Britismos, s'hi hem emportat arts de l'objecte. Art de l'objecte és anells, segells, coses d'ibori, que són maques, no negarem, té el seu interès, però són coses molt petites, molt minces. Algun trosset d'alguna mena de pergamí, però, esclar, esperes trobar-te, saps? Exacte. Exacte, algun tipus de figura, sobretot escultura de la zona del centre europeu, que és meravellós, el Clauses Lut, era aquesta gent que fa unes coses que és per treure el sentit, i que dius, i on està tot això? Llavors, l'únic que hi ha vinculat amb el que seria art escultòric, bàsicament, i pintura, i pintura sobretaula i tal, és o del Manac o del Museu Marès de Barcelona. Dius, pa que venido. Aquest és el problema. Home, sí, clar, hi ha un discurs, hi ha un element a seguir, molt bàsic, crec jo, per... Bueno, ojo, no dic per mi perquè jo pugui ser història de l'art. No, no, però el que en general és bastant bàsic. Per la gent que esteu acostumats a veure exposicions, és com tot que dius, mare meva, però això és per gravar per nens, com el que diu la cosa. Per tant, jo, sincerament, i ja sé que jo sóc el gran defensor de l'art, però aquí jo no veig que sigui una obra, una exposició encertada, per des del punt de vista. I és el que diem, molt britismos, però et porten les morralles que hi ha al britismos amb les rampoines. Això jo ho hem sentit, no? Quan vas parlar d'exposició, el 600... És que va passar que el com semblant. És que jo estic una mica cansat d'aquesta política del Caixaforum, que va dir... I no ha hagut un canvi, ara, per alguna raó, de cara que comencen a cobrar... Vam dir, quan cobrem, farem millors exposicions. Des que cobren fan les pitjors. Prèviament, aquestes havien vist la de pizarro, la de golla, amb un nivell exquisit. Van arribar a portar aquí la maja, les nudes. La vestida no me'n recordo, ara. Han portat la maja vestida del Prado aquí. És espectacular, vull dir. En refereixo que hi havia unes obres, i des que cobren, sincerament, jo estic molt decebut. És un canvi de comissariat. Jo no les ve com una... Molt de marketing, molt inflat, triant coses que puguin, que el nom es pugui vendre, perquè dius Museu Britàni, dius Museu Tisn... Però després és com una... És un reclam. És un reclam, és una mostra pervertida. Sí, sí, sí, sí. Que ho estan traspassant a l'art, quan... Si el que dius tu, sempre havien hagut exposicions bones aquí, no? L'última aquesta de l'art i cinema. Estava bé, però també crec que jo era excessivament didàctica, també, vull dir, que en aquest cas haguéssim pogut... Exacte, molt densa. Amb aquest cas no és que sigui densa, és que jo crec que no hi ha hagut un interès per posar obres majors. Són obres molt menors. I això ha estat tot tan menor, menor físicament, i menor en quant a qualitat. Clar, és que et trobes que... És que la única pesa portada realment d'allà, aquí us ensenyo, és aquest cavaller que tenim aquí, és la única pesa destacable. El que seria d'Anglaterra, la cultura d'Anglaterra, exacte, del segle XI a XII, és única, a mi em sona, del que seria clar, i és a què et posen. I s'ha acabat la informació. Des que vull dir-lo, altra que hi ha per aquí són coses del mussol marès, i això és el que es deia, aquest segell, aquestes peces de, diguem, el que seria d'Ivorii, que no. Que ens han pres un altre vegada al pel, i ja està. Va, no té una màquina de veure. Les retencions, però... Exacte, no hi ha més que... Passem als llibres, que seran molt més amè. Perdem del senyor Kipling. Aquests homes no fallen, no? Sí, sí, això és seguríssim, que no fallen. No estan per fallar. Bueno, doncs parlem del... Ui... Sí, parlem del senyor Kipling. Un senyor molt conegut, que va escriure... Les hores més conegudes que va escriure. Però que, a més a més, té una faceta, com un gran escriptor que és, d'una faceta de poeta. I va fer un... No, va fer més poesia, però va fer un poema que va ser molt molt conegut a la seva època, a l'època que hi parlem. El poema és del 1895, plena època victoriana. I que sempre ha quedat una mica com el referent de el que era l'estil i els valors del imperi britànic d'aquella època, els valors més positius, eh? O sigui, no els valors més negatius que tots coneixíem i tal. Però aquest idealisme del cavallero britànico, que després a la millor ells no ho complien, aquest ideal sempre s'ha dit no dels ciutats d'equipllin, perquè anaven per la Índia com a cavalleros i tal, les noveles i tal. Aquest senyor va fer un problema, que es diu IF, molt molt conegut a la seva època, i després també molt molt conegut. IF, perquè totes les estrofes comencen per si pots, si puedes... Bé, hi ha molt de sí. Això s'ha fet ser molt servir per al món de la publicitat, per al món de... va sortir l'anunci d'Eran Aïc. És veu que a la pista central de Wimbledon, quan entren els tenistes, hi ha unes estrofes, no? Ah, això no sabia. Sí, sí, sí. És bastant conegut. I diu alguna cosa així com si. Exactament diu, si t'encuentres amb el tronfo i la derrota, i és tot els impostors, els tractes d'alguna manera, que això també s'obtia a l'anunci que van fer a l'any i tal. És un problema molt de valors, no? És com un pare que s'adreça al seu fill i li explica com ha de ser. Jo, tu, per ser un home, un home amb aquests valors, no? D'una mica més antics, un caballer, ha de ser i m'ho he d'explicar amb coses de comes de ser, diguem-ne. Diguem-ne que l'estil és bastant pla. Vull dir que no hi ha cap forma, perquè el que interessa més havia de ser el missatge. I, bueno, jo llegia algunes frases, no?, perquè podem ser una amiga llar, però ja veureu per on van estiros, diguem-ne. És una èpica, una èpica de persones que tant de bo existissin, perquè ara hem parlat d'una amiga abans, de què és el que prima era, el reclam, el que dius tu, el que hem parlat de l'exposició aquesta, la publicitat, i una amiga a tots ens estem encomanant d'això, i no són persones grans, diguem-ne, són persones més aviat, però que és gràcia mediòc, que és tots, diguem-ne. I, bueno, tant de bo seria que aquests valors que diuen aquest poema es pogués inseguir, no?, dius, com començar el poema. Si puedes mantener la cabeza en su sitio, cuando todos a tu alrededor la han perdido, y te culpan a ti, y si puedes seguir creyendo en ti mismo cuando todos dudan de ti, pero también aceptas que tengan dudas, entonces, todas las tonas así, no?, si puedes, si puedes, si puedes. Es una amiga así como parábola, no?, como... Si puedes soñar sin que los sueños te dominen, si puedes encontrarte con que tienes un foyer fracaso y trataras estos dos impostores de la misma manera que estás, con duda que esta frase, si puedes soportar, oír la verdad que has dicho, tergiversada por villanos para engañar a los necios, eso... Aquí una frase, que és... Eso, la señora que casi guanya el cap de semana a França, y el señor que está a Estados Unidos y todo eso, que parla de la posvertad, ¿no? Sí, sí, sí. Y cada vez la verdad d'una de la tergiversa, pues mira, aquí va adresada, y... Veus?, si puedes hablar las masas y conservar tu virtud, o caminar junto a reyes, sin menospreciar por ella la gente común, si ni amigos ni enemigos pueden herirte, si todos pueden contar contigo, pero ninguno demasiado, si puedes llenar un implacable minuto con 60 segundos de dirigente en labor, tu ya es la tierra y todo lo que hay en ella, y lo que es más será su nombre, hijo mío, lo acaba bien, ¿no?, está... Total poema, si es un poema... Vam a aquesta línia, no? Sí, una lligua d'esquírit, de valor, que a quant a quant, tot una frase, dius, ostres, ¿no?, que frase, no?, llavors va ser molt conegut en el seu temps, se va fer molt famós, perquè era la epòcara del imperi britànic, i la gent no el coneixia de memòria, i després, en aquest segle, i fins i tot en segle XX, en segle XXI s'ha dotat molt per molt de la publicitat, i val la pena, no?, com una persona que ha escrit llibres, perquè és tan coneguts, com el que ha escrit el senyor Ghibli, una mica trancat, amb aquesta línia, no? Sí, trancat, que ha tingut un temps chorísa, Com es deia, m'estan recordant que hi ha pericula que està basada també en un relat d'equip lín, que és l'home que pudo reinar, que surt al son connery exactament i al... ah, no m'ho collo l'altre. Que són dos actors, que és... L'Òren Solíviar, no, no, no, no, aquest que és així... Michael Cain diria... no, no, no, ostres. Bueno, algú del no, és un nom molt... una anglès que és així, que és un socarrón, diguem-no, que són dos soldats britànics, que són uns aventureros, que van allà i tal... Sí, sí, sí, m'en recordo, m'en recordo, jo n'he recordat de pel·lícules, sí. Llavors ha tingut molta influència en el cinema, ha fet, bueno, l'home estípic, i bueno, val la pena recordar-hi i tenir en compte que el problema és si mai això, et canses una mica, que està envoltant i diu, s'està fent que hi ha gent més mediocre, que ens està governant o que ens intenta enganyar o ens intenta vendre motos, diguem-ne, doncs bueno, mirem el que seria els vadors ideals, que segurament en la segona època, el millor és que els cabells britànics no complien, però els cabells britànics... Sí, no, bueno. Un historial també... El que hi havia al darrere, no? De satan, reafons, una mica més obscur, no? Però bueno, com a idea, i com és el sentit de la poesia que li va fer per això, per expressar un sentiment i uns valors, aquí deixem. Aliv de Kipling. Molt bé, ho tenim ja. Molt bé. Molt bé. I ara passem en compte, Rosa, ojos de perro azul. Ojos de perro azul. És un conte de Gabriel García Márquez. Ui, ja veus, típus, em veu de conte. Sí. La nàvia era... A veure, és un cinturó de dulces, eh? Molt bé. A veure, bueno, a jo aquest conte el vaig descobrir amb un llibre, amb un recull, que es diu Todos los cuentos. Sí. I són tots els contos, són molts contes que va escriure Gabriel García Márquez, d'acord? I ara l'he repassat perquè després us explicaré que he vist una pel·lícula que està d'actualitat, que és Your Name. Sí. I veient la pel·lícula em vaig recordar totalment d'aquest conte per si l'he redegit. Molt bé. És d'ojos de perro azul, i és el conte de dos persones, un home i una dona, que es coneixen amb somnis. Sí, somnien amb la mateixa habitació, amb el mateix somni. Ostres. Vale. No sé saben on quines ciutats viuen, cadascú, però a la nit sí que es troben allà en el somni. Ella al principi no es recorda massa, fins que ell li recorda sí, no te'n recordes que ens veiem aquí en aquest somni, si obres la porta resulta que hi ha un camp, perquè és que hi ha una senyora que està somniant en el camp, perquè sempre volgui tenir una caseta amb el camp. Vull dir, estan redegits de somnis també, però sí que estan en una habitació. Llavors ella després sí que es va recordar desvirtat sí que estàvem aquí. Però clar, jo de dia sí que me'n recordo que estem aquí. Clar, perquè ells volien, a la vida real, trobar-se. I ella sí que se'n recorda aquell en el somni, i li diu, ojos de perro azul, perquè els seus ulls li recorden, són com de cendra i li recorden una miqueta aquest color. Mira, és una licència poètica. Sí, sí, és com l'elegat que està tristiat. Una licència literària exacta. Del Roberto Carlos. Sí, és una licència literària. Llavors ella, durant el dia, ella li explica, diu, és que jo durant el dia sí que et busco, jo vaig per totes les ciutats, escric a les parets, escric, ojos de perro azul, esperant que tu ho llegeixis i em reconeguis, i escric tan recordis. Que maco, no? És molt creatiu, és molt original, molt original. Penseu que aquest conte està escrit entre els anys 1940 a City i 1955. És un punt de realisme màgico, eh? És el realisme màgico, és el tema de... Seria jove. I la gent, allà la pren com... com que està boja o que no està centrada, perquè ha d'anar per allà, a les parets, al terra, ha d'anar escrivint això, amb els llapis del mal carmin dels llavis. Vull dir, dels llapis, no? Per a veure si ell ho troba un dia, i li reconeix i la busca i la troba, és clar. És molt xulo, no? Però no aconseguís amb recordar-se, perquè ell, quan es desperta, no es recorda mai dels somnis. Jo ets l'únic home que quan et despertes mai no et recordes que has somiat. Llavors està una mica condenat que no trobar-se, només amb els somnis. Que maco. Aquell llibre, ho recomano molt. El llibre és TOTOS LOS QUENTOS. I dins hi ha una sèrie de contes. Després ja s'han publicat també per separat. I hi ha una mica l'embrió de tot el que després van anar a desenvolupar, el que després van anar a desenvolupar, el García Márquez. La història de la candidat d'Èndida i sobre la desalmada i tot això. Hi ha petits contes que ja veus que tens l'embrió de la idea que després ja va desenvolupar. Llavors, a 100 anys de solidaritat, i totes les altres núveles que van a fer. I aquest tan concret, que és Ojos de Perro Azul, em va recordar moltíssim la pel·lícula Your Name. I ja ho he ensenyat, que és aquesta pel·lícula, que és de monodibús animat d'anime, és japonesa, que l'ha fet un director, ell es diu, a veure si tinc per aquí el nom, perquè l'hi estan dient que és el nou Jayao Miyasaki, que s'han recollit dels estudis llibre, en Castilla Ambulante, en mi vecino Totoro, Ponyo, sí senyor, la favorita, el Ponyo, és una passada. Que li encantava el Pernirandols, que se me'n recordo jo. Exacte, doncs l'hi estan dient que és o bé l'Areu del Jayao, o fins i tot el de Mamuro, o Soda, que és bo que també és un d'anime. I com es diu aquest senyor, per tenir-lo ja present? Ell es diu Makoto Sinkai. Makoto Sinkai. És el que ja ha fet alguna pel·lícula com una, que es diu 5 centímetres per segon, o El Jardí de les Paraules. Seria qüestió de repassar-les i mirar-les. Aquesta és molt potent. Aquesta és molt potent, molt potent. És un senyor que pot anar de molts públics diferents a veure-la, perquè cadascú treu la seva propera lectura. Els adolescents, per exemple, s'hi agradarà, perquè en alguns diaris jo he vist que posen com a pel·lícula romàntica. Sí, jo què sé, és un amor, entre cometes, és una relació entre comilles. Entre dos adolescents, un noi que viu a Tokio, i la nena que viu amb un poble del poble, és preciós, viu al costat d'un llac, en les muntanyes, una passada. Ella representa totes les tradicions també, perquè ella sí que viu encara en contacte amb les tradicions de Japó, les regions seves, des d'ofrenes als deus, els valls que han de fer ella, la seva germana, perquè l'àvia les està educant i les ensenya. Ella va a un institut normal, també, a més vestida molt occidental i tot, té el seu mòbil, té els seus gins i els seus texans aquí, no? Però al principi es pensa que estan amb un somni, i que es coneixen amb... Bueno, no es coneixen, oi? Es pensa que estan somniant, i després veuen de seguida, i no estic desvellant res, perquè després de seguida ja es veu que estan al cos de l'altre. Ell és despert al cos de la noia, i la noia al cos del noi, no veig dissenyar el xou. Ostres. Ella està a Tokio, perquè a mi sempre ha volgut anar a Tokio per marxar-se del poble, i ell està a dos, mira, li toca estar allà, ell és una adolescència el típic noi, que sempre són com més simples, més simples, a mesa. Amb això teniu raó, totalment. I ella, i més amb l'educació, amb la cultura que té ella, que ja és, a més, és la filla de l'alcalde. Ella té una noia amb molta cultura, és joveneta, perquè és joveneta, però bueno, i és molt divertit aquest canvi de roles d'anar fent el dia a dia del que fa l'altra persona, però gran, tu ets un noi, i vas a molt cos de la noia. Un exemple és que el noi li encanta tocar-se els pits, clar, quan s'anar al cos d'ella, dius, que passa aquí, no? Que bo, no és això. I es senes molt divertides, molt divertides. Vull dir, que sí que hi ha una miqueta, aquesta atracció, que després, gràcies a conèixer, clar, perquè és que, bueno, qui ets, i qui ets, no? És deixar-hi escrit coses qui ets, perquè després, quan el dia seu, bueno, quan ja tornin a a cadascú al seu cos, doncs... Que interessant l'història, m'agrada molt la idea. Aquesta idea està molt bé, però és que, a més a més, després es va complicant més, perquè hi ha una història, ja... A veure, els japonèsos estan convivint molt amb la por de la catàstrofe, de les grans catàstrofes, i el terratremus, van patir tsunamis, i, bueno, el francòmic, en fi, van patir tot, no? Però tenen por, sobretot, desastres naturals, vale? I, doncs, es complica més la història amb el pas d'un cometa. Aquí sí que no explico res, perquè això, a part que, visualment, és espectacular, és espectacular les imatges del pas del cometa, ja que arriba a fer aquell cometa, el desastre, la destrucció, si... Us dono pistes, només. La música, també, que acompanya en tot moment a la pel·lícula, és una passada. Música d'un grup musical, d'ells, no ho he investigat més, però música, o sigui, un grup modern, ja que són nois així que canta més que en japonès, la vam anar a veure amb versió original, no? I després que et van posar en els substituts, amb la lletra, amb el que està dient, la música és genial, és preciosa, la lletra i la música és preciosa, vale? I tota la història que va passant després, i com es des... i com, al final, ho acaben solucionant, és una passada. És una passada, és una joia. Aquesta pel·lícula és una joia. Però és que aquest tipus de director, aquest, com has de dir el Mayazaki, és que digui un problema a la seva màquina. Millasaki, i tal, són pel·lícules que tenen un trasfons i una potència, que, bueno, que no... que pensem que estàs veient pel·lícules, que no és el cas, però la percepció, quan veus les imatges, és que és una mena de manga o alguna cosa, i se'n tenen una entitat que dius, ostres, no? I unes simbologies i una potència, que... Sí, sí, a veure, hi ha una angoixa assistencial, fins i tot. I la por, la por també, a perdre els cesses estimats i després no en recordar-te d'ells. Per això he dit, osti, no vull que se'm oblida el teu nom. Perquè, gràcies, oblides el nom de la persona, al final ja oblides també, aquella persona. Clar, clar, clar. És que hi ha moltes lectures possibles. Jo ho he dit, no importa que vas amb una criatura de 13 o 14 anys, s'ho passarà bé i mirarà la part que ells connecten. Però persones adultes o d'una altra amb altres altres inquietuds connectaran amb altres coses. És espectacular. Doncs recordem Your Name, com a pel·lícula... Sí, aquesta mirada al cicari en versió original. Fantàstic. Però després també estan fent el Sant Andreu de la Barca, per exemple. Clar, perquè és aquesta cosa que es planteja com un dibuix animat, que amb aquest cas té més... Perquè t'hem seguit dos, l'anime o del manga, i aquestes coses... Molt bé, doncs el que farem ser la amiga canvia de Terz, i ho farem una cosa. Vull dir, perquè ara m'hi he adonat d'una cosa, evidentment parlem de l'autòpsia de Geng Dou. Correcte. Doncs parlem de la Doncella. Et diré per què? Vale. I es parlem del Bar. Per quin motiu? Perquè l'autòpsia de Geng Dou és premi de Sitges a la mi... premi del públic, amb estic liant. I de Can Maiden és premi de... De la crítica. Clar. Per tant, en aquest cas ens parlem de... ja hem parlat de Suís Armiment aquí, vam parlar del tren a Buixant, no? Per tant, ens serveix una miqueta de referència. En sembla bé, i després ja tirem cap al bar i tirem cap a altres obres. Bueno, jo a l'autòpsia de Geng Dou, primer que no us dic el director, per què no sé dir-ho? És una cosa raríssima. És un director que sembla que sigui com Rús o Porai, i té unes lletres molt complicades. Però tampoc us destreja aquesta cosa, perquè és la primera pel·lícula que fa. Per tant, a partir d'aquí és un senyor, que es diu Ionescu, i ja ve no sé quantos. És una cosa molt rara. És una pel·lícula que a mi... La vaig veure una miqueta si he de roi, però clar, se't diuen, és que si això ho ha agraït en teoria, el que seria el públic de Sitges, és perquè té alguna pel·lícula, no? I clar, l'autòpsia de Geng Dou és una autòpsia. Què dius? Què passa aquí? Doncs la pel·lícula jo vaig passar tant malament. Mira que jo del cinema, no malament, sinó que vaig fotre cada vot, que em vaig empassar el sostre perquè no va voler. Perquè realment és que la premissa inicial que surt, com a tal, estem parlant d'això. Explico els cinc minuts primers, i a partir d'aquí no vaig a buscar més. És una morgue d'aquestes americanes familiars, que tenen la casa dalt i a baix tenen la morgue. Mira, t'has fotut el seu negoci com una soponta. Normalitzat. Exacte. És un soterrani immens, que té uns passadissos que em volten al voltant, el que seria la salada de disseccions, de tòpsies amb les seves cambres, d'això que ja és nevera, és per posar i tal. I a partir d'aquí és un pare i un fill. El pare és el que dota la vida, el forença de la vida i el fill està prenent. El fill té una edat, té 20 i pico d'anys, té una novieta. I són aquests personatges que es mouen, bàsicament. El llit es diu la pel·lícula? L'autòpsia de gent d'ou. És que a mi em sona molt aquesta història que s'expliquen. Igual la vaig veure també fa temps, potser. És recent. Jo crec que si no està d'estrena gairebé ha d'estar. Jo crec que sí. Per tant, des de l'època ha de tenir un parell. A partir d'aquí, trobant una persona, dins d'una casa, una casa que ha mort molta gent, i que de cop i volta trobant d'enterrada una noia, una noia blanca. Vull dir bé, de refresco guapa, joveneta, una mena de noia, que sorprèn una miqueta, comença a sorprendre a mesura que el foren se va investigant. Sobre aquesta persona. I llavors comença a investigar, i quan parlo d'investigar estic parlant de què? Fa l'autòpsia. Comença a obrir, a mirar, a trobar, a tenir, a passar coses. La cosa s'acaba empujant absolutament. I llavors entra un moment que dius que has de creure una mica més, i entra una cosa molt típica dels Amèrica. És una pel·lícula amb un concepte bastant Amèrica, que té a veure amb la bruixeria, i tot això es relliga amb una mena de gore bastant soft, no semblant d'un gore salvatge, un gore bastant correcte, dins del que seria la qüestió, la por, la bruixeria, el dimoni, tot el que es barreja, i unes escenes que dius, mare de Déu a vegades, vull dir que vas donant ventallos, però no t'esperes que t'aparegui per aquí, perquè és una mica allò de l'ensurt de s'apagar la llum sense la llum, el cop de les coses que són molt efectives. Hi ha una escena que jo em vaig posar als peus de punta. Tot sigui dit, hi ha un moment determinat que comencen a passar coses, que a totes les 6 neveres on estan els bols fan, i dius, on estan els morts, i a partir d'aquí, clar, tot això ja comença a remoure's, però a mi la pel·lícula em va agradar. És veritat que, que vença la pel·lícula, que per al final, una miqueta, tu has d'anar creient, perd una miqueta de fuelle, però s'aguanta molt bé. S'aguanta molt bé, jo. Ho vaig passar, però bé. Per aquí tenim una. Has donat una mica el testimoni, i després t'agafo jo, a veure què et sembla. Tu la vas comentar una mica. Jo la vaig comentar, és el director aquest coreano, és Pargwon... Pargwon? No ho tinc liat. Comença amb Parg. Ja es perdonaran, però internet està per això. Exacte. La pel·lícula es diu de Han Maiden, la donsella, la donsella en una pel·lícula feta en coreano, una pel·lícula a mi em va agradar molt, molt estètica, és meravellosa. Unes imatges, uns culós, uns planos... No, la donsella, però sé que... Sí, perquè ja no és una vegada que creus tu comentant que... Sí, molt elegant. Una pel·lícula que no és tan poc que sigui fàcil, diguem-ne, perquè... La història, com totes les seves, són històries d'un argument... Escurt, no és un argument lineal, tampoc, sí, quedadament truculent, de vegades amb una truculència que t'estalla i dius i per què ha fet això, però ho entendré i tal. Però crec que busco una sensació, una sensació d'aquesta combinació de les imatges tan elegants, de... primers planos, i t'hi recordo, diferents planos que eren molt amplis, molt grans, quan estan a la biblioteca, que estan allà, que de cop i voltes, queden totes les figures parades, que sembla un quadro que t'hi ha buscat a l'efecte, amb una nit i des, allà hi ha un gust per mirar els objectes molt petits, molt oriental, quan aquella... Quan començo a briscar l'aixos i trobo els guants, i tot allà hi ha molts objectes a la cena, molts objectes molt ben posats, i molt que crida molt l'atenció. Seria la decoració que tens al focal point, que poses allà un sillón, que té molts focal points, es mira en les imatges i tal, i després té una altra registra, que és el registre eròtic, perquè aquí hi ha una història d'amor eròtic, bueno, amb un... regust oriental, perquè hi ha un comentari en el seu dia que hi ha una sèrie de persones allà, que són uns rics, que tenen uns gusts molt determinats, molt determinats, molt elitistes, exacte, i que no... a l'erotisme que busquen, a l'erotisme normal, i la gent més comuna, i són molt refinats, i fins i tot, quan molesta, ja està hi actua, i està amb la poesia i tal, i la prisma no seria ni erotisme, però pensant en que són persones d'un altre món, són orientals, i que són persones refinades i tal, doncs pot arribar a entendre. Tot això va resllat després amb una trucolència que té la història, llavors, escenes una mica violentes, que són característiques del personatge que va fer el director, que va fer All Boy, que va fer Stoker, va fer pel·lícules, i va fer l'enganx de la Mr. Vengeance. Aquesta no he pogut veure jo, s'ho hem escapat perquè la volia veure les 3, i no pot ser. Són violentes, però d'una manera d'una manera molt estètica, molt onírica, i que et quedes com molt... És un cinema molt especial, al millor, no a tothom l'agrada de la mateixa manera, però si es fa un esforç, és molt recomanable. És una pel·lícula que recordem que molta gent potser això, un usap, un usap, és un llibre que es diu Falz Identitat, Sara Waters, Sara Waters és una escritora lesbiana, ja per aquí una mica podem intuir per on van els trets de certes escenes, i en certs moments, jo n'he vist escenes dins d'aquest àmbit, potser tan... no direm evidents, però crec que molt preclares. No? Hi ha situacions, amb clar, evidentment, que estaríem en una pel·lícula que ja entraríem amb... no vull dir que sigui pornogràfica, atenció al que vull dir, però vull que ens refereixo que, dins d'aquest àmbit, sempre la escena ha sigut una miqueta, i ella és una miqueta més clar, més present, amb la forma que es presenten els elements, i una escena tan no llarga, de tres o quatre o cinc minuts, en què es veu la relació entre les dues, jo crec que hi ha una presència molt clara i entre elles dues hi ha una química, en refereixo com actrius, personal, no sé, que realment és molt creïble, ategint en compte el que comporta tota l'estètica oriental i tota aquesta història, no? Hi ha un joc d'enganyifes, maravillós, que es mou amb un llavall entre els tres personatges, és aquestes visions, els diferents punts... Això és el que hem de saber, en parla, que és una doble realment de la poca victòriana, i tot això... ho pots entendre, però on ve, diguem-ne, que tot aquest joc és així, una mica elegant, que el senyor intenta... el baron no sé què arriba allà, perquè intenta ser duia, no sé qui, la veritat de la criatura, totes aquestes coses que semblen molt bonides de no haver-hi victòriana, però posades allà, ho vam comentar, i en el festival de Sitges va tenir... un èxit, va haver-hi polèmica, perquè va haver-hi gent que va reconèixer el tema, va haver-hi gent que no li va agradar que fos tan eròtica, va haver-hi polèmica, per la crítica... Però la pel·lícula en sí és maravillosa, per tant, en sí mateixa s'aguanta, no sé jo què tinguis que emmenar d'adopte. Només per les imatges s'aguantaria. Sí, però el tema també és interessant, és que tot el que passa és interessant, l'estètica, la forma, l'orientalista, és que és tot molt correcte. Bueno, ja que estem carregat al bar, o intenta parlar del bar, de l'ex de l'Eglésia... Ja va comentar a Rosa Latallí, que era rapidista. Vinga, posem aquí una escabecina ràpida, una escabecina ràpidíssima. M'agrada molt, ara diré que m'agrada tant, després me'l carregaré. Vull dir que he vist moltíssimes plícules seves, no totes, però 80% em queden algunes, algunes de les que semblen menors, les primeres són boníssimes, el dia de la bestia, la comunitat... Exacte, molt bones. Mirindes assassines. Sí, sí, això és el curs, curació mutant, això ja... Curació mutant, m'encanta. El que fa és que no et diguin més rísmica, no? Després les ganes estan pel mig, perquè la tristè de trompeta, la foca de tomarra, mordi... Vaig ser una miqueta, però està dintre de l'univers i tal. Però aquesta, jo sincerament, no sé què ha passat amb el guió, no sé què ha passat, perquè el guionista és el guionista del Giri Kache Barria, és el mateix, és o no és, perquè ara ja jo està adultant, diuen millor, aquest tio ha assignat, perquè arribi un moment que jo no puc dir coses que no sabem, però la insensació que tinc amb totes les aspectes pel senyor és com si hagués assignat un guió d'un altre, un guió que sembla... Jo he assignat, no? Un guió que sembla... sembla que saps com dòper la prima, perquè és diàlegs... Sembla moltes, i moltes escenes... Sí. És un masmixt de scenes d'altres pericules i coses ja conegudes. Això és reg, es coneguda reg, els comis, que hi ha l'edifici, que no sé què i tal. Després és diàlegs, és una pena veure actors, que són bons actors, perquè hi ha molts actors allà, està canviant matx, i dius clar, és que no poden fer res, perquè el diàleg és molt dolent. És un diàleg molt, molt menido i tal. Això és com... Això és el que passa, igual que en París, tal i qualsevol, com busquen, diuen, hostia, tio, perquè... Què m'estàs presentant? Sembla jo una... no sé, no? Com molt forçat, no? I en algun moment sí que surt el veritable, és la Iglesia que ens agrada a tots, no sé, el tema del quan ja expliquen a terra, i el tema del furat, i de l'oli, i tal, i qualsevol. Intentar passar per allà, no? Aquesta escena, dius, ostres, vale, això és més digna d'ell, entre cometes, no? I les actuacions, són bons actors i tal, però defectes, i s'ha triat el famós fanàtic religió psicopata, que és el personatge aquest. Que és una barreja de tot allà? És una barreja que no acabes de definir. Que no acabes de definir. Tampoc jo crec que reis molt en aquest, perquè no sé, i jo crec que el tema és bastant menor, si... Per mi ja va ser menor ni gran noche, que va ser l'anterior. Per mi va ser molt pobra, molt pobra, moltíssim, és que aníem al Rafael, que faig de saber-lo després de tants anys, que no feia. Home, tenia el seu punt kitsch, és com Tom Jones, que va aparèixer en una pel·lícula, Marc Zatac, al final, té aquesta gràcia que va aparèixer i té una certa... És que jo crec que ha anat baixant. Cada vegada ha sigut pitjor, pitjor, pitjor. Des de Valàctica, la trompeta, les bruixes... I gran noche, i això ja dia... Jo crec que està perdent inspiració. Una mica també, com que estic veient amb l'Almodóvar, ho sento per molt, que Julieta hagi guanyat moltes coses, i jo sé que això és una pel·lícula per mi, fluixes, després de les amantes passejaros, que era fluixíssima. I ja veníem d'algú també, que era bastant més fluix, me'n recordo ara, que era el que passa a Canàries, també, que no són més d'ella. Les últimes tres, a mi, em m'han semblat... Mira que jo soc forofo de l'Almodóvar de tota la vida, tant del dramàtic com del Canària. De Canària, clar. Però no sé què passa. Això pot ser que, clar, que són moltes pel·lícules, i, al final, la inspiració, també això li passa a Budiàlen, això li passa a molta gent. Sí, però que tinguis... Si una va ser tan forta, perquè aquesta ja digui, que els diàlegs seran... O sigui, en algun moment estaven rozant... Allò és ridícul, no? Jo miraré, a veure què tal. No sé, no sé. Saps allò que comença la pel·lícula, a més a més, les crítiques et deien, una primera mitjora molt bé i tal, i a qualsevol que estaven d'allò mirant, li diuen, perquè la mitjora... Això és el millor. És com un refrigerit, no? Sí, la idea és... A mi em va semblar una cosa confeta. De agafar idees d'aquí d'allà, escenes d'aquí d'allà, que munten la història dins el bar. La comunitat, com no sé què, no? Sí, de coses unàmica originals, però... Ja està. Com aquest autor que diu que necessites, saps? Jo, que diu les crítiques alimentícies, que parlen, un autor que necessita calés, perquè sí, i fa això de qualsevol manera, i tal... I és una encarre, d'alguna major d'aquestes, alguna, no sé... Sí, i ha dit que m'estranya que un guionista tan bo, que té uns diàlegs tan boníssims, com el de la comunitat, que té un diàleg tan bon, que hagi fet uns diàlegs tan dolents. A mi no sé si aquí ha posat alguna mosca... Aquí hem patinat, aquí hem patinat. Patinat, eh? Bé, doncs ara acabem de registre. Ja t'has quedat més tranquils? Sí. Passant de pel·lícules, a mi que així, més truculentes o més curioses, i per veure'm alguna cosa més relaxada amb la idea d'un lago i el hijo de gent. És en francès, Jean. És en francès, Jean. Doncs això, rosa, expliques això. I les he volgut juntar, perquè el tema és molt semblant. Ara, a distància de tot l'Atlàntic de Palmiig. Molt bé, molt bé. Comencem per la idea d'un lago. La idea d'un lago és argentina, l'altra és francesa. El títol és boníssim, eh? Molt maco, és molt suggerent. És molt suggerent. I té imatges molt suggerents, també, amb el llac, quan la nena s'està banyant i va allà amb un citroensis, i Juli, si en la metàfora del citroens està superbé del cotxe aquell anti. Un dos cavalls d'aquest, sí. Un diant 6, no? Un diant 6, crec que era. Jo de cotxe de marca de cotxe és fatal. Ja ho estic veient, és fatal. Me'n recordo de la meva, i mira, perquè... Me'n reconec el culó i la forma. És un fork, eh? De culó. De culó. Calla, que van agafant aquí el diner i la policia. Bé, a veure, és a l'Argentina actuar una família benestant, una família que està ben situada, que els estius van estivejar amb un llac, i ella, la noia, la protagonista, ella és una persona adulta, a més, està embarassada a separar una criatura. I en recorda d'aquestes estades, en aquest llac, que encara té la família, que encara van allà a passar els estius, un llac que hi ha una casa així supergrana, no? Bé, i veus que allà el que està és buscant, i que a mi que veus, hi ha el germà, ella, i la mare, i tot el que és els cursins, que és els amics, que no sé què. I llavors, a l'actualitat, és una miqueta... No, fleix, veus aquí, no n'hi ha pràcticament. Sí que hi ha... Sí que n'hi ha algun pla que va cap al passat, cap a l'infantesa, perquè ja ho recorda molt, tot el tema del llac, és molt metafòric, tot el tema del llac. Ja ho veureu, sí, la pel·lícula està força bé. Llavors, a l'actualitat, el que es va... allà, de tot el argument, és que estan buscant, s'han de fer proves, de pobres sanguines, d'ADN, doncs imagineu, per mirar de localitzar o d'identificar el pare. O sigui, són fills d'un desaparegut. Oh, vale, vale, vale. Exacte. I llavors, la idea de la pel·lícula és la busqueda en el pare, la identitat, les teves arrels, buscar. Ella té record del pare de quan era molt petit, amb dos o tres anys, una única foto que té que el pare li està ajudant, a passar al llac, quan va anar al bancadé o no sé què, al bancadé, que li estava ajudant, vale. Llavors, és molt interessant, llavors, ella com reacciona, aquí, a més tot, és molt pausat, és sempre en Argentina i molt pesat, no? Al principi, sí que passa en la primera mitjana, que dius, ostres, socorro, si tota la pel·lícula és això, me'n vaig, eh. Però llavors, quan comences a veure, de què va, dius, ostres, vale, això és interessant, això sí que està bé. I vas descobrir en això, la necessitat que tenen ells, de bon, d'identificar el pare, de fet, la mare encara consta com a casada, em penso, no pot constar com a vida o res, perquè si no mentes que no hi hagi un d'això, un cadàver, no? Vale. Com reacciona ella, el germà, i la pròpia mare també, no? Si realment tenen ganes de buscar-lo. Suposo que és molt l'actualitat per tot el tema de les forces que s'estan obrint, que s'estan descobrint allà a l'Argentina, de totes les aparegues, de quan, en general, vi de la, no? D'una idea. Aquests nanos, aquesta generació que ha crescut sense el pare. Quina enrenó. És interessant, però no és dramàtica, és molt continguda, molt, ja dic, molt pausada, però tu vas veient realment, és que jo crec que el fort de les pel·lícules, quan t'estan insinuant les coses i tu t'estàs identificar-ho, t'estàs veient una miqueta... Perquè les coses són insinuades, a la teva vida de ment són insinuades. Exacte, no tot és explícit. Tot és alguna cosa arradera, que t'està condicionant com actúes, com... I és una cosa que no la veus, però el millor és el passat o de un present, però no la veus, no? Exacte. És curiós com té Argentina, té el trist, una trist marca, que ha creat una... Jo crec que ataca tothom a l'incurs en col·lectiu, que fins ara les dictadures havien mort a la gent de la manera més horrible però això és com un pas més enllà, sinó que la gent desapareix. Si està viu, està mort. És un pas. Jo crec que per als argentins, s'ha conegut, això ho tenen molt ficat a dintre. I nosaltres també, perquè jo crec que impacta, impacta però d'això, també, com dius tu a la pel·lícula. Està allà, sugerit, però com un error especial, és millor que et matin i et fosigin i sàpigues on t'estàs, que no sàpigues res, a la separació. I durant tot aquests anys, jo tenia 20 anys, o quasi tot 30, o jo què sé, i tot això ja ho tenen més que hem passat, que tot ho tenen hem passat ja. Però ara ja està embarassada i estem en un moment de crisi, de parella també, que s'està, si no s'hi separa, no sé què, però penses que ja ha viscut sense la figura del pare, ja que ha viscut sense la figura del pare. Ara ja com integra el seu company o el seu marit, perquè li faci de pare la ketura que espera. Aquí hi ha... Aquí hi ha teca, no? No, tu dius... Tu vas veient, clar, és clar, és que... La idea d'un lago. Molt bé. Molt bé. La directora es diu Milagros Momentáler. Una dona. Sí, sí, sí. Ojo, vull dir que va. Tot actor que jo no el sabia, no els coneixia. No sé si és veritat. No, vull dir una dona, perquè quan ho estaves dient, diu que aquesta manera de sensibilitat, és una persona feminista. És una persona feminista. I també és una persona feminista. Però és una persona que també té una popul·lugia, si és xatenya o si està amb el mòbil, ho fan per la meva part. I l'altra que també és buscar a la figura del pare, és una francesa que diu El hijo de Jean, de fit de Jean... Sí. Aquesta és el... Un director... No tinc ni idea de quin director... Però ja buscarem. També està molt interessant, perquè és un noi que viu... una mica més gran, potser, perquè aquella té un nano d'uns 6 senyets, també viu separat de la seva dona. És una miqueta el tema de l'estabilitat de les famílies, i el viu a França, és el viu a París, però un dia rep una trucada d'una persona que diu que s'amigdia el seu pare des del carrer d'A. Ell ja sabia que s'havia criat amb la seva mare, biològica, i la persona que l'havia criat és un senyor que va venir després, després va estar amb la seva mare. Ell ja sap que era el seu pare biològic. A la seva mare es veu que li havia explicat que era el fruit d'una notxe loca, no sé què. I ja està, però ell sempre tenia, no sé, perquè quan la pel·lícula passa això, que s'obta el trucant, per dir que és que és un amic del pare que es veu que ha mort i que li ha deixat un paquet, una herència, és un paquet. Diu, te l'enviaré, i diu, no cal, diu, no és tan ràpid com ho explico ara, però al final el nano va a carrer d'A perquè vol conèixer. Per conèixer el pare? No al pare, perquè el pare ja no. Si pot anar al funeral intentaran anar al funeral, però sí que li han dit que és clar que tenia la dona que té dos fills i dius que jo tinc dos germans, no jo vull conèixer els germans. No és cap nyongheria, no és cap nyongheria, és un nom molt normal, molt francès, que li dius que jo vull conèixer els meus germans. A l'amic del pare li diu, ostres, que no, i quan ve ja li dius, ostres, més val que no, ostres, que ja tenen prou i la dona imagina per perdutar el seu marit i no sé què. Tot el que ha finalitzat si és veritat que els conèixer no es presenta mai com el fill que ha tingut el pare allà a París, i ni res d'això, però és que no explico més ja, perquè llavors tot el que és, llavors sí que desvejaria molta cosa, i no, més de per aquí, però és molt interessant. És molt interessant, perquè estàs ahir entrant, que a més també hem de buscar el cadàver, perquè encara no ha aparegut, va caure amb un llac també, i no ha aparegut tampoc. I ell, el que vol conèixer aquesta família que té i tal, una miqueta de domen, d'entrar amb aquesta paura de dir, jo sé d'on vinc, biològicament ja sé d'on vinc, i potser també l'ajudarà després a tornar a la seva vida a França, amb la seva dona o és dona o que no acaben de dir, però es porten molt bé, perquè tenen molt bona relació, però estan vivint separats, i amb el nano. Bueno, veus que també té alguna dificultat per cuidar-se del nano, que sí que està per ell, però no acaba del tot de, no? I la figura de l'amic del pare, és genial, un metge, ja et dic, aquí no és el sautor, l'actor sí que és el pieg de l'Ado Shams, i el Gabriel Arcan, com a secundari, que és el que fa de Molandé. Aquest el conec. L'amic està en genial, i a partir d'aquí és superinteressant del que sembla que era i que no és, i el que va buscant, i el que troba, i el que no troba, i el que és, però sí que, i el que ha tirat ell d'Eduèix, és superinteressant, la relació entre per a fill, o per a fill, en persona gran, o és possible els germans, o com som, quina és la família que et trobes allà, que dius, hostes, aquests són els meus germans, però no sé si realment vull tenir els meus germans. És que sigui com germans, no? Clar, clar. I en canvi, el que sembla que era després tampoc, i vull dir, encara et sorprèn més la pel·lícula, també per deducions i per intuïcions, perquè d'aquí no és molt intuïtiu, i al final va descobrir una setmana de coses, que, hostes, que et deixen una sensació que, bueno, almenys, tampoc és tan... Bueno, perfecte. Aquesta et deixen una sensació molt maca, molt de sensació molt maca. Ens queden 9 minutets, no? El que farem serà, i acabarem parlant de Benur, està clar, i ara si em permeteu, posarem això de l'estudi de 54, perquè hem parlat de les molt profundes, i aquí, en un moment en què, l'arròs estrola la samarreta, el d'Arsillo també, una mica ballarem, no? Jo continuaré parlant. Exacte. Em va ser la veu sexual d'avui. Exacte, d'avui, que això serà un operà, constantment, encara que li tregui el micròfon, heu de seguir parlant. Jo també parlo. Es va escoltar. L'has vingut. L'has vingut. Estudi de 54, recordeu 40 anys, avui es cumplien 40 anys de l'apartura a Nova York, no l'estudi de 54 del paral·lel, que ja havia aconseguit. O que també ho van passar bé, també. Per tant, res, dos minutets, s'escutem aquest popurri, que m'encanta aquest concepte, i l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem, i l'escoltem. I l'escoltem. I l'escoltem. I l'escoltem. I l'escoltem. I l'escoltem.