Babilònia del 4/5/2017

... Dos deminguts, un dijous més al Babylonia. Avui estem amb la sensual companyia de... Dos companys nostres. Comencem presentant primer el Nacho. Sí, el Nacho avui se sent... Han posat un micro que és ultra tecnològic, se sent... Sí, sí, sí. Se t'ha sentit una ceba de veu i té sensacions que, bueno, que no... S'està agradant a si mateix. S'estan inaugurant... Jo crec que la teva dona, quan senti el programa aquesta nit, jo crec que potser l'únic que hi ha sorpresa. Potser sí, sí. O sigui, ja dic... gràcies. Gràcies a la tecnologia. A partir d'ara, cada dijous, el Nacho matarà per aquest micròfon. Sí, serà una paraula propera, què faràs? Tantes de sabates serà jueves, juevet, ja està, i ho deixem així. Molt bé. Rosa, què tal? Hola, molt bé, també. Tu també estaves molt sensual, perquè s'ha tret el jersei. A punt, no? Però d'aquí una estoneta crec que està endavant de... Tot caure, sí. Bueno, deixem així. Quina és el que parece. Molt bé. No, no. Has dit de Jose? No, que estic de bon rotllo. Jo estic vestit sencer, jo no m'hi tret res. Per tant, aquí no paria cap cosa. Aquí sempre ve molt sencer de moment, sí? Sí, sí, sí. Vaig una mica senyidet, eh? Però tampoc és plan aquí, la marcada... Estan quedant feta un cifrider. No estic quedant de l'uguesso, sí senyor. Tot això és perquè ha estat Sant Jordi, que és el dia de l'amor i tal, i és que és una miqueta encara en buits a l'esperit, eh? Exacte, exacte. Per cert, em vaig autorregalar, amb aquest cas, un llibre del romà govern, que és història del cinema. És el clàssic, és el clàssic de com a... Molt bé. I patim moltes ganes de tornar a agafar-ho i, possiblement, amb el temps, s'ho sorprèn, fent un corset d'història del cinema a algun lloc de Barcelona. Ostres. Però això ja ho comentaré moltes vegades, i ja arribarà, eh?, però vull dir... És la intenció, a partir d'aquí, estic donant-hi voltes al cap, però si tinc temps, sobretot per preparar aquestes coses. Però això ja ho direm. Bé, doncs res, avui parlem de moltes coses, avui farem un programa així, com... bueno, parlant de molts temes, d'una mica d'art, una mica de llibres peculiar, perquè l'hem de parlar. M'hem passat Sant Jordi i, per tant, una miqueta, parlem de poesia de comptes, cosa curiosa, perquè... són també molt importants, eh?, molt importants i, de vegades, el millor, més complicat, estirísticament, que no... i més oblidats, i més oblidats. A vegades, vull dir que tothom m'ho llegeix, però, mira, jo t'ho estigueixo en un llibre de comptes, però no t'he res de veure amb el conte de la Rosa, que es parla després d'un llibre de comptes d'Estifinking. Imaginem-nos per un mal estirus, eh?, vull dir que la conversa de comptes és fosca i... Sí, sí, i molt potenta, molt potenta. Per tant, avui parlarem d'art, comencem parlant d'unes posicions, el queixaforum, ja veurem, parlarem de poesia, una... un poema que es deia IF, de Roger Kipling, que a la nit s'ho explicarà molt bé, perquè jo m'ha sorprès, jo no sabia que tenia aquesta petita faceta poètica. Sí, una gran escriptor i també... Sí, sí, sí, fantàstic. La Rosa ens parlarà d'un conte de Gabriel García Márquez, ojos de perro azul, també he donat el títol, i pel·lícules en parlarem de la tira de comptes. Parlem de Your Name, com sempre, aquí tenim un espai, intentem tenir el màxim possible aspecte pel cinema d'animació, o d'Estop Motion, que ens agrada moltíssim, aquí en general. Parlem de l'autòpsia de Jane Doe, ens posarem més foscos també amb el Bar, que són aquestes les pel·lícules que ja comentarem, que també d'unidor. I, novetats, la idea d'un lago, el hijo de Gin, Marta i els demà, la doncella, ja acabarem parlant d'Avenur. Sí, clar. Per què acabem? Perquè, bueno, una cosa i una altra, setmana s'ha anat a prop, ja sabeu jo, que sou claros. El friqui, este oficial, i jo veig Venur, que és sencera. La original o la nova? La nova és un petardo. La nova no m'atreveixo. No m'atreveixo, diríem que... Jo vaig intentar. Vaig intentar. I no dono més informació. I a partir d'aquí vas dir, vamos a passar a altres temes, que és el més interessant. Avui posarem un mitley, que és aquest concepte tan antic, d'un pupurri, que és més antic, això, de temes, perquè avui, justament avui, es compleixen 40 anys de la apertura de la discoteca més famosa del món. Estudio 54. Estudio 54. Estudio 54. I això és la banda sonora més canalla, de la història, de la música disco, és boníssima, la música disco és molt divertida. I això és una cosa molt canyera. I de pel·lícules 54, recordeu, que està molt bé la pel·lí, s'aguanta molt bé. Una banda sonora amb un doble disc, és per per el sencer. I llavors us posarem... És una cosa així, com de 54 all-stars, i posarem així un momentet. Les voles discoteca avui... Exacte, ho donem molt. Entrecanem una miqueta així, a calorats, a la vida, la primavera, i les voles... de discoteca... Has tirat molt bé avui. Vallarem, vallarem. Vinga, bravo, xesco. Comencem ja carregant-nos algo. No pot ser una altra cosa. I com això, com avui anem una miqueta així disparadets, mai millor dit, doncs farem 3 minuts i ja està. Perdim molt, perdim molt. Jo en exposició al Caixaforum, tinc aquí el paper, que es diu, els pilars d'Europa, l'edat mitjana, el British Museum. Dius, ostres. Això ho dius, és com dir... A Egipte del Louvre, això és el millor que et pot passar a la vida, no? Perquè British Museum té una quantitat increïble de peces medievals, egípcies, andines, molt d'això, diuen meso-americanes. Com vol dir la paraula? Clar, dius, vas il·lusionat amb una alegria inconvençorable, perquè dius, home, una cosa que està molt ben marcada i que té a veure, bàsicament, amb arma medieval dels segles V al XV, que és un període molt ampli, dius, hi ha una sèrie de... de... No diem tribus, però de comunitats d'aquella època, els llongobars, els marovingis, els otomans, tota aquesta gent que es movia i que té un art molt determinat, molt concret i molt curiós, si més no, els carolingis, els normans, tot això, i vas allà amb una il·lusió com tonto i et trobes de sabut absolutament. Perquè l'exposició és molt espectacular en quan ha plantejament. Els nostres, que ben muntada està, que clara, que didàctica i sobretot, quan entres, que et trobes un maravillós mapa, un mapa que està sonamentada d'espai, amb llum, un mapa que va canviant i t'ensenyant el que seria l'evolució d'aquestes comunitats o aquestes... bueno, la fia, però en principi eren tribus, i després la cosa va anar evolucionant, en tribus eren bàrbars alguns, altres del nord, del sud, i finalment es van crear en els diversos països, això ja que es va organitzar. Bé, perfecte. Fins aquí la cosa comença bé, vas a veure una mena de petit documental que et parla de les influències del llom medieval en la cultura del segle XX, que també té el seu interès, i a partir d'aquí vols saber-ho a peces, i dius, bé, jo vaig a veure coses interessants. De Britismos s'hi hem emportat arts de l'objecte. Art de l'objecte és anells, segells, coses de ibori, que són maques, on agarem té el seu interès, però són coses molt petites, molt minces, algun trosset d'alguna mena de pergamí, però, esclar, esperes trobar-te, saps? Exacte. Exacte, algun tipus de figura, sobretot escultura de la zona del centre europea que és meravellós, el claus eslúter, aquesta gent que fa unes coses que es pertreu el sentit, i que dius, i on està tot això? Llavors, l'únic que hi ha vinculat amb el que seria art escultòric, bàsicament, i pintura, i pintura sobretàula i tal, és o del Manac, o del Museu Marés de Barcelona. Dius, pa que venido. Aquest és el problema. Home, sí, clar, hi ha un discurs, hi ha un element a seguir, molt bàsic, crec jo, per... Bueno, ojo, no dic per mi perquè jo pugui ser història de l'art. No, no, però que en general és bastant bàsic. Per la gent que esteu acostumats a veure exposicions, és com tot que dius, m'agrada meva, però això és per graver per nens, com el que diu la cosa. Per tant, jo, sincerament, i ja sabeu que jo sóc el gran defensor de l'art, aquí jo no veig que sigui una obra, una exposició encertada, per des del punt de vista. I és el que diem, molt britismos, però et porten les morralles que hi ha al britismos amb les remboines. Això jo ho hem sentit, no? Quan vas parlar d'exposició, el que hi sent... És que va passar que el com semblant, va ser cansat d'aquesta política del Caixa Forum, que va dir... Hi ha hagut un canvi, ara, per alguna raó, de cara que comencen a cobrar... Al revés, és a dir, van dir, quan cobrem farem millors exposicions. Des que cobren, fan les pitjors. Prèviament, aquestes havien vist la de piscarró, la de golla, amb un nivell exquisit, van arribar a portar aquí la maja, llesnuda, però sí que va ser la vestida, no me'n recordo ara. Han portat la maja a vestida del Prado aquí, és espectacular, vull dir. Fareixo que hi havia unes obres, i des que cobren, sincerament, jo estic molt decebut. És un canvi de comissariat, si el que sigui i tal, jo no les veig com una... Molt de marketing, molt inflat, triant coses que puguin cal nom, es pugui vendre, però després és com una... És un reclam. És una mostra per advertir que és el capitalisme que t'enganya i d'altre, que ho estan traspassant a l'altre, que dius tu, sempre havia hagut exposicions bones aquí. L'última aquesta de l'art i cinema. Està bé, està bé, però també crec que jo era excessivament didàctica també. Vull dir que en aquest cas haguéssim pogut exactament molt densa. Amb aquest cas no és que sigui densa, és que jo crec que no hi ha hagut un interès per posar obres majors, són obres molt menors, i això ha estat tot tan menor, menor físicament i menor en quant a qualitat, però és que trobes que la única peça portada realment d'allà, aquí us ensenyo, és aquest cavaller que tenim aquí, és la única peça destacable del que seria d'Anglaterra, la escultura d'Anglaterra exacte del segle XI a XII, és l'única a mi em sona del que seria clar, i és aquest que et posen, i s'ha acabat la informació. Vull dir que l'altre que hi ha per aquí són coses del Mousseu Marès, i això és el que es deia aquests segells, aquestes peces que seria d'Ivorri, que ens han pres una altra vegada el pèl, i ja està, va. No té una màquina. No hi ha més que... Passem als llibres, que seran molt més a més, parlem del senyor Kipling. Aquests somres no fallen, això és auguríssim que no fallen. No estan per fallar. Bueno, vos parlem del... Sí, parlem del senyor Kipling, un senyor molt conegut, que va escriure... segur que sí, va escriure, però que, a més a més, té una faceta, com un gran escriptor que és, una faceta de poeta, i va fer un... va fer més poesia, però va fer un poema que va ser molt molt conegut a la seva època, a l'època que hi parlem. El poema és del 1895, plena època victoriana, i que sempre ha quedat una mica com el referent i els valdors del imperi britànic d'aquella època, els valdors més positius, els valdors més negatius que tots coneixem, però aquest idealisme del caballero britànic que després el millor ells no ho complien, aquest ideal sempre s'ha dit no dels... els utats de Kipling, que anaven per la Índia com a caballeros, i tant, les seves novel·les, aquest senyor va fer un problema, que es diu IF, molt molt conegut a la seva època, i després també molt molt conegut, IF perquè totes les estrofes comencen i si podes, bueno, hi ha molt de sí. Això s'ha fet ser molt servir per al món de la publicitat, per al món de... va sortir un anunci d'ERANIKE, es veu que la pista central de Wimbledon, quan entren als tenistes, hi ha unes estrofes, que ha d'haver... Sí, sí, sí, sí, sí, sí, que són bastant coneguts, i diu alguna cosa així com sí, exactament diu, si t'encuentres que el tronfolla ha derrotat, i això tots impostors, que això també s'obtiga a l'anunci que van fer, és un problema molt de valors, és com un pare, que s'adreça al seu fill, i li explica com ha de ser. I tu per ser un home, un home amb aquests valors, una mica més antics, un cavaller, ha de ser i explica com un... de coses com has de ser, diguem-ne que l'estil és bastant pla, vull dir que no hi ha cap forma, perquè que interessa més aviat el missatge, i... jo llegia algunes frases, perquè podem ser una mica llar, però ja veureu per on van els tiros, és una èpica, una èpica de persones que tant de bo existissin, perquè... hem parlat una mica abans, de què és el que prima, el reclam, el que dius tu, el que hem parlat, l'exposició aquesta, la publicitat, i una mica tots, ens estem encomanant d'això, i no són persones grans, són persones més aviat, perquè gràcies a mi jo, que és tots, i... i tant de bo seria, que és Valdor que diu aquest poem, és perquè sinsegui, dius, com comença el poem? Si puedes mantener la cabeza en su sitio, cuando todos a tu alrededor la han perdido, y te culpan a ti, si puedes seguir creyendo en ti mismo, cuando todos dudan de ti, pero también aceptas que tengan dudas, todas las tonas así, si puedes, si puedes, es una mica así como parábola, sin que los sueños te dominen, si puedes encontrarte con el truque fracaso, y tratar estos dos impostores de la misma manera, que estás muy muy convidado a esta frase, si puedes soportar, oír la verdad que has dicho, tergiversada por villanos, para engañar a los necios, aquí una frase, aquí una frase. La senyora aquesta que quasi guanya cap de setmana a França, i el senyor que està a Estats Units, i tot això, que parla de la posvertat, i que la veritat d'una altra, la tergiversa, i veus, si puedes hablar a las masas, i conservar tu virtud, o caminar junto a reyes, sin menospreciar por ella a la gente común, si ni amigos ni enemigos pueden herirte, si todos pueden contar contigo, pero ninguno demasiado, si puedes llenar un implacable minuto, con 60 segundos de dirigente labor, tu ya es la tierra, y todo lo que hay en ella, y lo que es más será su nombre, hijo mío lo acaba diciendo, todo el poema, si es un poema, molt èpic, de valors, que a quant a quant surto una frase, dius, ostres, va ser molt conegut en el seu temps, va fer molt famós, perquè era l'època de l'imperi britànic, i la gent se'l coneixia de memòria, i després, en aquest segle, i fins i tot en el segle XX, s'ha optat molt per molt de la publicitat, i val la pena, perquè és tan conegut, com el que es viu el senyor Kipling, una mica trancat, que ha tingut tant d'influència, com es deia, m'estan recordant que hi ha una pel·lícula basada també en un rat de Kipling, que és l'home que pudo reinar, que surta el Son Connery, i l'altre, que són dos actors, l'Òren Solíviar, no, no, no, no, això així, Michael Cain diria, no, no, és un nom molt... un anglès que és així, que és un socarrón, que són dos soldats britànics, que són uns aventureros... Sí, sí, recordo, ha tingut molta influència en el cinema, ha fet molt més típic, i bueno, val la pena recordar-hi, i tenint en compte que és poema, i si mai això, et canses una mica, que està envoltant, i dius que hi ha gent més mediocre, que ens està governant, o que ens intenta enganyar, o que ens intenta vendre motos, diguem, de potser... Mirem el que seria, els vadors ideals, que segurament en la seva època, els cabells britànics no complien, que els cabells britànics també tenien una història... Perquè hi havia el de Reda, no? De Satta, un reafons, una mica més obscurt, però bueno, com a idea, i com el sentit de la poesia que li va fer per això, per expressar un sentiment i uns valors, doncs aquí de Sem. I ara passem en compte, Rosa. Ojos de perro azul. Ojos de perro azul. És un conte de Gabriel García Márquez. Ui, ja veus tipus amb veu de conte. Sí. A veure, és un tipus de pedadurs. Ah, veurà. A Joquet Conta, el veig descobrir un llibre, un recull, que es diu Todos los cuentos, y son todos los cuentos, son los cuentas que va escriure Gabriel García Márquez, vale? I ara l'he repassat, perquè després us explicaré que he vist una pel·lícula que està d'actualitat, que és Your Name. I veient la pel·lícula, em vaig recordar totalment d'aquest conte, per si ho l'he regit. És dios de perro azul, i és el conte de dos persones, un home i una dona, que es coneixen amb somnis, si somien amb la mateixa habitació en el mateix somni. No sé saben on quines ciutats viuen, cadascú, però a la nit sí que no van allà en el somni. Ell al principi no es recorda massa, fins que ell li recorda, si, no te'n recordes, que ens veiem aquí en aquest somni, i a la millor cebra es reporta, resulta que hi ha un camp, perquè és que hi ha una senyora que està somnant en el camp, perquè sempre volgui tenir una caseta amb el camp. Vull dir, estan rodejats de somnis també, però sí que estan amb una habitació. Llavors ella després, si que es va recordar, és veritat, sí que estàvem aquí. Jo, però clar, jo de dia, sí que me'n recordo que estem aquí. Clar, perquè ells voldrien, a la vida real, trobar-se. Ella sí que se'n recorda aquell en el somni, i li diu, ojos de perro azul, perquè el seu sud li recorda, són com de sendra, i li recorda una miqueta aquest culó. Un gos blau, mira, és una licència poètica. Sí, sí, és com el gato que està tristit. Una licència literària, exacte. El Roberto Carlos. Sí, és una licència literària. Llavors ella durant el dia, ella li explica, diu, és que jo dono d'un dia sí que et busco. Jo vaig per tot en les ciutats, ve, escric a les parets, escric, ojos de perro azul, esperant que tu ho llegeixis i em reconeguis, i si escric tan recordis. Que maco, no? És molt creatiu, és molt original. Sí, sí, sí. Penseu que aquest conte està escrit entre els anys 1947 i 1955. És un punt de realisme màgic, eh? És el realisme màgic. És el tema de... Seria jove. I la gent ja la pren com que està boja o que no està centrada, perquè ha d'anar per allà, a les parets, al terra, anar escrivint això el llapis del mal, el carmín dels llavis. Vull dir, del llapis, no? Per a veure si ell ho troba un dia i la reconeixi i la busca i la troba, és clar. És molt xulo, no? Però no aconsegueixen recorreçar perquè ell, quan es desperta, no es recorda mai dels somnis. Diu que ets l'únic home que quan et despertes mai no et recordes que has sumat. Llavors està una mica condenat, s'ha de trobar-se, només amb els somnis. I aquest llibre, ho recomano molt, el llibre és tots els contos, una sèrie de contes. Després ja s'han publicat per separat. I ja una mica l'embríeu de tot el que després van anar a desenvolupar en García Márquez. La història de la candidària d'Àndida i sobre la desalmada i tot això. Potser hi ha petits contes que ja veus que tens l'embríeu de la idea que després ja va desenvolupar. A 100 anys de soledat i totes les altres númeres que van a fer. I aquest tan concret, ja dic, els ulls de perro azul, em va recordar moltíssim la pel·lícula Your Name. I ja ho he llegit, que és aquesta pel·lícula que és de mono de ibusho animàs d'anime, és japonesa, que l'ha fet un director, ell es diu, a veure si tinc per aquí el nom, perquè li estan dient que és el nou Jayao Miyasaki. Heu se'n recollit dels estudis llibres, en Castilla Ambulante, en mi vecino Totoro, Ponyo, sí senyor, la favorita, la favorita Ponyo, és una passada. Que li encantava el pernilandol. El peixet, sí. Exacte, doncs li estan dient una mica que és o bé l'areu del Jayao, o fins i tot el de Mamuro, o Soda, que és bo que també és un d'anime. I com es diu que és senyor, per tenir-lo ja present. Ell es diu Makoto Sinkai. Makoto Sinkai, sí. És el que ja ha fet alguna pel·lícula com una que es diu 5 centímetres per segon, o el jardí de les paraules. Exacte, per trobar-les. Aquesta és molt potent. Aquesta és molt potent, molt potent. I jo penso que pot ser, pot anar a dar molts públics diferents a veure-la, perquè cadascú treu la seva propia lectura. Els adolescents, per exemple, s'agradarà perquè, clar, en alguns diaris jo he vist que posen com a pel·lícula romàntica. Dic, home, sí, no, jo què sé, no? És un amor, un amor entre cometes, és una relació entre comilles, no? Entre dos adolescents, un noi que viu a Tokio, i la nena que viu amb un poble de la, me'n recordo, el nom del poble, és preciós, viu al costat d'un llac, en les muntanyes, una passada, no? Ella representa totes les tradicions, també, perquè ella sí que viu encara en contacte amb les tradicions de Japó, les religions seves, no? Des d'ofrenes als deus, els veis que han de fer ella, la seva germana, perquè l'àvia les està educant i les ensenya. Ella va a un institut normal, també, a més, vestida molt occidental i tot, i té el seu mòbil, té els seus gins i els seus texans, aquí, no? Si ha justa d'ets i tal. Però al principi es pensa que estan amb un somni i que es coneixen amb un... Bueno, no es coneixen, ojo, que es pensa que estan sumant. I després veuen de seguida, veuen, i no estic desvellant res, perquè després de seguida ja es veuen que és que estan en el cos de l'altre. Ell és despert del cos de la noia, i la noia no és el cos del noi, no veig allà al xou, no? Ostres! Clar, ella està a Tokio, perquè a més ja sempre ha volgut anar a Tokio per marxar-se del poble, i ell està a dos, mira, li toca estar allà, no? Ell és una adolescència i el típic noi, que sempre són com més simples, més simples, a més a més. Amb això teniu raó. Totalment. I ella, i més amb l'educació, amb la cultura que té ella, que ella és, a més, la filla de l'alcalde. Ella té una noia amb molta cultura, és joveneta, perquè és joveneta, però, bueno, i és molt divertit aquest canvi de roles d'anar fent el dia a dia del que fa l'altra persona, però, clar, tu ets un noi i vas amb el cos de la noia. Bueno, un exemple és que el noi li encanta tocar ses pits, clar, aguantant el cos d'ella, i dius, què passa aquí, no? Que bo, no és això. Hi ha scènes molt divertides, molt divertides. Vull dir que sí que hi ha una miqueta, aquesta atracció, que després, gràcies a conèixer, clar, perquè és ja, bueno, qui ets, no?, i qui ets, no?, és deixar-hi escrit coses qui ets, no?, perquè després, quan el dia seu, bueno, quan ja torni a quedar-se a qualsevol cos, doncs, no? Que interessant la història. És molt interessant. M'agrada molt la idea. Aquesta idea està molt bé, però és que, a més a més, després es va complicant més, perquè ja hi ha un... A veure, els japonèsos estan convivint molt amb la por de la catàstrofe, de les grans catàstrofes, ells van patir el terratremus, van patir tsunamis, i, bueno, fa un batòmic en fi, van patir tot, no?, però tenen por, sobretot, de sastres naturals, i, doncs, es complica més la història amb el pas d'un comet, aquí sí que no explico res, perquè això, a part de que, visualment, és espectacular, el cometa ja que arriba a fer aquell cometa, el desastre, la destrucció, si us dono pistes, només. La música, també, que acompanya en tot moment a la pel·lícula, és una passada, música d'un grup musical, d'ells, no ho he investigat més, però música, o sigui, un grup modern, ja que són nois, així que canta més que en japonès, la vam anar a veure amb versió original, i després que et van posar en els substituts, amb la lletra, amb el que està dient, la música és genial, és preciosa, la lletra i la música és preciosa, i tota la història que va passant després, i com, al final, ho acaben solucionant, és una passada. És una passada, és una joia, aquesta pel·lícula és una joia. Però és que aquest tipus de director, com es deia el Mayazaki, és un problema màxima, són pel·lícules que tenen un transfons i una potència, que pensem que estàs veient pel·lícules, no és el cas, però la percepció, és una mena de manca o alguna cosa, que té una entitat que dius, ostres, i unes simbologies, i una potència que... Sí, sí, hi ha una llengua assistencial, i la por també ha de perdre els cesses estimats i després no recordar-te d'ells. No vull que s'oblida el teu nom, perquè si oblides el nom de la persona, al final ja oblides també aquella persona. És que hi ha moltes lectures possibles, jo ho he dit, i no importa que vas amb una criatura de 13 o 14 anys, s'ho passarà bé, i mirarà la part que ells connecten, però persones adultes o d'una altra amb altres altres inquietuds connectaran amb altres coses, és espectacular. Doncs recordem Your Name, com a pel·lícular... Sí, aquesta mirar-te càlia en versió original, però després també l'estan fent a Sant Andreu de la Barca, per exemple. És aquesta cosa que es planteja com un dibuix animat, que en aquest cas té més... Hi haurà seguidors de anime, o del manga... Molt bé. Doncs el que farem ser la amiga canvia de Terz, farem una cosa, Nacho, perquè ara m'he adonat d'una cosa, evidentment parlem de l'autòpsia de Geng Dou, és parlem de la Doncella. Et diria per què? Per què motiu? Perquè l'autòpsia de Geng Dou és premi del públic, que estic liant. I la Jammayden és premi de la crítica. Doncs mira, parlarem de... Ja hem parlat de Suís Armiment aquí, vam parlar del tren aguixant. Ara parlarem de les dos pel·lícules, que també guanyadores, per tant que ens serveixen una miqueta de referència. Sembla bé, i després ja tirem cap al bar, i tirem cap a altres obres. Jo a l'autòpsia de Geng Dou, primer que no us dic el director, per què no sé dir-ho? És una cosa raríssima. És un director que sembla que sigui com Rus o Porai, que té unes lletres molt complicades. Però tampoc us destreixo per tant, a partir d'aquí és un senyor que es diu Ionescu, i ja ve, no sé quantos. És una cosa molt rara. És una pel·lícula que a mi la vaig veure una miqueta ser d'Arroy, però clar, és que si això ho ha agraït, en teoria, el que seria el públic de Sitges, és perquè té alguna pel·lícula. I clar, l'autòpsia de Geng Dou és una autòpsia. Què dius? Què passa aquí? Doncs la pel·lícula jo vaig passar tan malament. Mira que jo del cinema, no malament, sinó vaig fotre cada vot, i vaig passar el sostre perquè no va voler. Perquè realment és que la premissa inicial que surt, com a tal, estem parlant d'això. Doncs explico els 5 minuts primers, i a partir d'aquí no vaig a buscar més. És una morgue d'aquestes americanes familiars que tenen la casa dalt, i a baix tenen la morgue. Mira, te'ls negocien com un pont. És normalitzat. Exacte. És un soterrani immens, vull dir, que té uns passadissos que envolten el voltant el que seria la salada de disseccions, d'autòpsies, amb les seves cambres, queixes neveres, per posar i tal. I a partir d'aquí, és un pare i un fill. El pare, és el que dota la vida, el forenseu de la vida, i el fill està prenent. El fill té una edat, té 20 i pico d'anys, té una novieta, i són aquests personatges que es mouen bàsicament. Has dit que es diu la pel·lícula? L'autòpsia de Geng Dou. És que a mi em sona molt i m'agradaria que s'expliqui. Igual, ara també fa temps, potser? És recent. Jo crec que si no està d'estrena, gairebé ha d'estar. Sí, sí. La vam presentar a Sitges. Exacte. Des de l'àquesta època, hem de tenir parell. A partir d'aquí, trobant una persona dins d'una casa, una casa que ha mort molta gent, i que, de cop i volta, trobant d'enterrada blanca, que vull dir bé, de refreix guapa, joveneta, una mena de noia que sorprèn una miqueta, comença a sorprendre a mesura que el foren se va investigant sobre aquesta persona. I llavors comença a investigar i que quan parlo d'investigar estic parlant de que fa l'autòpsia. Comença a obrir, comença a mirar, comença a trobar, comença a tenir, acabant bugint, absolutament. I llavors hi ha un moment que dius que has de creure una mica més i entra també una cosa molt típica dels Amèrica. És una pel·lícula amb un concepte bastant amèrica que té a veure amb la bruixeria i tot això es relliga amb una mena de gore bastant soft, no semblant d'un gore salvatge, un gore bastant correcte dins del que seria la qüestió. La por, la bruixeria, el dimoni, tot el que es barreja i unes escenes que dius, mare de Déu, a vegades, vull dir que vas donant ventallos pel que t'aparegui per aquí, t'apareix per allà, tampoc és una cosa increïble d'efectes especials, ni molt menys, sinó que és una mica jo de l'ensurt de s'apagar la llum sense la llum, el copte, no sé què, aquestes coses que són molt efectives. Bueno, hi ha una escena que jo em vaig posar als pells de punta. Tot sigui dit, hi ha un moment determinat que comencen a passar coses, no dic opi a volta, sents que a totes les 6 neveres on estan els morts fan pa pa pa pa pa pa pa, i dius que les botes estan els morts, no? I a partir d'aquí, clar, tot això ja es comença a remoure, però de debò, a mi la pel·lícula em va agradar. És veritat que, a mesura que vença la pel·lícula, que al final una miqueta, doncs, bueno, si tu has d'anar creient, la cosa, perd una miqueta de fuella, el que passa amb les pel·lícules a por, però s'aguanta molt bé, s'aguanta molt bé jo, m'ho vaig passar a provar, provar. Per aquí tenim una, la doncella. Has donat una mica el testimoni i després agafo jo. A veure què et sembla, tu la vas comentar una mica, però... Sí, la vaig comentar, és el director, aquest coreano... Parg, parg when... Parg when... Parg when... Parg when... Parg When... Parg when... Parg when... Parg when... Parg when... Parg when... Parg... Bon hack... Parg, bueno, comença amb parc, parc, parc, parc... Ja es perdonaran, però bueno, internet, està per això. Exacte, exacte. La pel·lícula si deia de Han Maiden, la doncella, la doncella, la doncella, i la pel·lícula feta en coreano i tal. Una pel·lícula a mi em va agradar molt, molt estètica. És meravellosa. Unes imatges, uns colors... Tu les ve rosa. Uns planos... No, no ho sé ja, però sé que... Quan puguis, mira-te-la. Sí, sí, sí, perquè ja no és una vergadecres documentant que... Una vergadecres documentant. Sí, sí, molt elegant. Una perícula que no és tan poc que sigui fàcil, diguem-ne, perquè, bueno... La història, com totes les seves, són històries d'un argument... escur, no és un argument linear, tampoc, sí, quedament truculent. De vegades, amb una truculència, que t'està allà i dius, i per què ha fet això, però, bueno, m'ho entendré i tal, no? Però crec que busco una sensació, una sensació d'aquesta combinació de imatges tan elegants, de primers planos, i tindríem recordo... diferents planos que eren molt amplis, o sigui, molt grans, quan estan a la biblioteca, que estan allà, que de cop i volta, es queden totes les figures parades, que sembla un quadro que t'hi ha buscat a l'afecte, amb una nit i des, allà, hi ha un gust per mirar els objectes molt petits, molt oriental, quan aquella... que ens ho dieu ben comentant, quan començo a obrir escalaixos i trobo les guants, tot allà hi ha molts objectes a l'escena, molts objectes molt ben posats, i molt que crida molt l'atenció, no? Seria la decoració que tens a l'alfocal point, que poses allà en un silló, que tens molts foc-en-points, es miren les imatges i tal, i després té una altra registra, que és el registre eròtic, diguem-ne, perquè aquí hi ha una història d'amor eròtic, bueno... amb un... regust oriental, diguem-ne, perquè hi ha un comentant en el seu dia, que hi ha una sèrie de persones allà, que són uns rics o de la moscalesi, que té uns gustos molt determinats, molt determinats, molt elitistes dins del món... Molt elitistes, diguem-ne, exacte, i que no a l'errotisme, que busquen-los de l'errotisme normal, que busquem la gent més comuna, i són molt refinats, i fins i tot... quan molesta, ja està hi actua, i està amb la poesia i tal, això, clar, és sota el nostre prisme, no seria en l'errotisme, però pensant en que són persones d'un altre món, són orientals, diguem-ne, i que són persones refinades i tal, doncs pot arribar a entendre, tot això va rellat després amb una truculència, que té la història, escenes una mica violentes, d'anàlisiàtiques del personatge, del personatge del director, del boy, del stalker, de pel·lícules, la trilogia de l'abangans, de la Mr. Vengeance... Aquesta no he pogut veure jo, som escapats perquè la volia veure les 3, i no pot ser. Són violentes, però d'una manera d'una manera molt estètica, molt onírica, i que et quedes com molt... Són un cinema molt especial, diguem-ne, potser no a tothom l'agrada de la mateixa manera, però si es fa un esforç, és molt recomendable. És una pel·lícula que recordem, que molta gent potser això, un usap, un usap, és un llibre que es diu fals identitat, de la Sara Waters. Sara Waters és una escriptora lesbiana, ja per aquí una mica podem intuir per on van els trets de certes escenes, i en certs moments, jo n'he vist escenes dins d'aquest àmbit, potser tant, no direm evidents, però crec que molt preclares. Hi ha situacions, home, evidentment la vergüenza estaríem en una pel·lícula que ja entraríem en... No vull dir que sigui pornogràfica, atenció, però vull dir que em refereixo que, dins d'aquest àmbit, de l'àmbit de lesionisme, sempre s'ha sentit una miqueta, i ella és una miqueta més clara, més present amb la forma que es presenten als elements, i una senta tan no llarga, de tres o quatre o cinc minuts, en què es veu la relació entre les dues, jo crec que hi ha una presència molt clara, i entre elles dues hi ha una química, en refereixo... Com actrius, personal, que realment és molt creïble, teguint en compte el que comporta tota l'estètica oriental i tota aquesta història. Hi ha un joc d'enganyifes, meravellós, que es mou a un llavall entre les tres personatges, aquestes visions, els diferents punts... Això és el que anem a dir, que no ve de la poca victòriana, i tot això, ho potser... Ho potser ho va entendre, però on ve, tot aquest joc és així, una mica elegant, el senyor intenta... El baron no sé què arriba allà, perquè intenta seduir, no sé qui, i vols buscar la complicitat de la criada, totes les coses que semblen molt bonides de no haver-hi a victòriana, però posades allà, ho vam comentar, i en el festival de Sitges va tenir... un èxit... va haver-hi polèmica, perquè va haver-hi gent que va reconèixer el tema, va haver-hi gent que no li va agradar la postaneròtica, no haver-hi polèmica, per la crítica... Però la pel·lícula sí és meravellosa, per tant, en sí mateixa s'aguanta, s'aguanta perfecte de principi final, no sé jo què tinguis que emmenar de dubte. Només per les imatges s'aguantaria. Sí, però el tema també és interessant, és que tot el que passa és interessant, llavors l'estètica, la forma, que és l'orientalista, és que és tot molt correcte. Bueno, ja que estem carregat al bar, o intenta parlar del bar, de la iglesia... Ja va comentar la Rosa Latalià, és qui serà ràpid. Unes cabecines ràpidíssimes. A mi aquest directe m'agrada, aquest directe m'agrada molt, i ara diré que m'agrada tant, després me'l carregaré. Vull dir que he vist moltíssimes, explicar-ho a les seves, no totes, però 80% em queden algunes, algunes de les que semblen menors, les primeres són boníssimes, el dia de la bestia, la comunitat, molt bones. Mirindes assassines. Bueno, això és el curs, la curació mutante, la reacció mutante, m'encanta. La Brevia, un altre pano de gamerríssima. Després les ganes estan pel mig, doncs bueno, la trista de trompeta, la trompeta, la tromarrà, un murdi, és una miqueta, però està dintre de l'univers i tal. Però aquesta, bueno, jo sincerament no sé què ha passat amb el guió. No sé què ha passat, perquè el guionista és l'Higuerica Chebarria, és el mateix, és o no és. Perquè ara ja està adultant, diuen que aquest tio ha signat, perquè arribi un moment que no poden dir coses que no sabem, però la insensació que tinc amb totes les respectes pel senyor és com si hagués signat un guió d'un altre, un guió que sembla... Un guió que sembla... Sembla que saps com d'òpera prima, perquè és diàleg. Sembla moltes i moltes escenes és un masmixte de escenes d'altres pericules i cosa ja coneguda. Això és reg, es coneguda reg, els tombis, que tal, que hi ha l'edifici, que no sé què i tal. Però després els diàlegs és una pena veure actors, que són bons actors, perquè hi ha molts actors allà, i dius clar, és que no poden fer res, perquè el diàleg és molt dolent. És un diàleg molt menid, i tal, això és com... Això és el que passa igual que en París, com buscant i diuen, com molt forçat, una situació forçada. I en algun moment, sí que surt, el veritable, és la iglesia que s'agrada a tots, el tema del... quan ja expliquen a terra, i el tema del forat i de l'oli i tal, aquesta escena, dius, això és més digna d'ell entre cometes, i les actuacions, són bons actors i tal, però defectes, i s'ha triat el famós fanàtic religió psicòpata, que és el personatge, que és una barreja de tot allà, que és una barreja que no... Que no acabes de definir-lo, el actor tampoc jo crec que reis molt en aquest, perquè no ho sé, i jo crec que el tema és bastant menor, o sigui, en tot el respecte... És que per mi ja va ser menor mi gran noig, que va ser l'antècord. Per mi va ser molt pobra, molt pobra, moltíssim, i més que ni amb el Rafael, després de tants anys que no feia. Home, tenia el seu punt, kitsch, com Tom Jones, que va aparèixer en una pel·lícula, Marc Zatac, al final, té aquesta gràcia que va aparèixer, i té una certa... És que jo crec que ha anat baixant, cada vegada ha sigut pitjor, pitjor, pitjor, des de veredat l'Histària de Trompeta, les Bruja, la gran noig... Jo crec que sí, una mica també, com que estic veient amb l'Almodóvar, ho sento per molt, que Juliet ha guanyat moltes coses, però la pel·lícula, per mi, fluixa, després de les amantes passejaros, que era fluixíssima. I ja veníem d'algú també, que era bastant més fluix, i me'n recordo ara, que era mayor del... que passa a Canàries, també, com es deia. És que no les he vist allò que... Les últimes 3, a mi, m'han semblat... Mira que jo soc forofo de l'Almodóvar de tota la vida, tant del dramàtic com del... del Canàia, no? Però no sé què passa. Això pot ser que, clar, que són moltes pel·lícules, i al final, la inspiració, això li passa a molta gent. Sí, però que tinguis... Si una ha baixat tan forta, perquè aquesta ja digui, que els diàlegs seran, o sigui, en algun moment estaven arrossant, o sigui... Sí, jo és ridícul, no? Sí, dius. Jo miraré a veure què tal, a veure l'Extranovillado... No ho sé, no ho sé. Saps allò que comença a pel·lícula més a més? Les crítiques et deien, una primera mitjora molt bé, i de l'equal que estava al lado de la jo mirant, li ha dit que portava mitjora, i això és el millor. És la primera pel·lícula de ara, és el millor. És fregit, no? Sí. La idea és aquesta, la idea és de reflete. A mi em sembla una cosa... De agafar idees d'aquí, d'allà, escenes d'aquí, d'allà, i muntar la història allà dins el bar. La comunicar amb no sé què, no? Sí, de coses una mica originals, però ja està. Com aquest autor que diu que necessites apps, que diu les crítiques alimentícies, que parlen d'un autor que necessita calés pel que sigui... Doncs el millor ha fet això. I fa això de qualsevol manera i tal. I és una encarre, que d'alguna major d'aquestes, alguna, no sé... Sí, i ha dit que m'estranya que guionista tan bo, que té uns diàlegs tan boníssims, com a de la comunitat, com a d'aquí, aquests diàlegs tan bons, que hagi fet uns diàlegs tan dolents. A mi no sé si aquí ha posat alguna mosca i... Aquí hem patinat, aquí hem patinat. Patinat, eh? Bueno... Doncs ara que hem de registre, hem passat-te amb les pel·lícules... Sí. Doncs passant de pel·lícules a mi, que així més truculentes o més curioses i parlem d'algú més relaxat amb això. La idea d'un lago i el hijo de gent, que té uns escolones de gent... És en francès, és en... Doncs això, rosa, expliques això... I les he volgut juntar, perquè el tema és molt semblant. Ara, a distància, que hi ha tot l'Atlàntic de Palmiig. Molt bé, molt bé. La idea d'un lago... La idea del lago és Argentina, l'altra és francesa. La idea d'un lago... El títol és boníssim, eh? Molt maco, és molt sugerent, és molt sugerent. I té imatges molt sugerents, també, amb el llac, quan la nena s'està bañant i vaja amb un Citroënt 6 d'aquells, no sé què... És xulíssim, la metàfora del Citroënt està superbé del cotxe aquellantí, uns dos cavalls d'aquests, sí. Un diant 6, no? Un diant 6, crec que era. Jo de cotxe de marca de cotxe és fatal. Ja ho esteu veient, eh? Me'n recordo de la meva, i mira, perquè... Me'n recordé que el culó i la forma és difícil, no? És un fork, eh? De culó? De què culó? Que hi ha que m'han agafat aquí el diner i la policia. Bé, a veure, és a l'Argentina actuar una família benestant, una família que està ben situada, que els estius van a estiruejar amb un llac, i ella, la noia, la protagonista, ella és una persona d'adulta, a més, està embarassada a separar una criatura, i em recorda d'aquestes estades, en aquest llac que encara té una família, que encara van allà a passar els estius, un llac que hi ha una casa així supergrana, no? Bé, i bé, veus que allà el que està és buscant, bé, amb mica en mica veus que hi ha el germà, ella, i la mare, i tot el que és els cursins, que és els amics, que no sé què. I llavors, a l'actualitat, és una miqueta... No, flashbacks aquí no n'hi ha pràcticament. Home, sí que n'hi ha algun flashback cap al passat, cap a l'infantesa, perquè ja ho recorda molt tot el tema del llac, és molt metafòric, tot el tema del llac. Ja ho veureu, sí, està a la perigua, està força bé. Llavors, ara a l'actualitat, el que es va descentralant, de tot el argument, és que estan buscant, s'han de fer proves, proves sanguines, ADN, doncs imagineu, per mirar de localitzar o d'identificar el pare. Ostres. O sigui, són fills d'un desaparegut. Oh, vale, vale, vale, vale. Exacte. Llavors, la idea de la pel·lícula és la busqueda en el pare, la identitat, les teves arrels, buscar. Ella te recorda el pare quan era molt petit, amb dos o tres anys, una única foto que té que el pare l'està ajudant, precisament a passar al llac, al mercader, o no sé què, al mercader, que l'estava ajudant, vale. Llavors, és molt interessant, llavors, ella com reacciona, qui... A més, tot és molt pausat, sempre en Argentina, molt pausat, no? Al principi sí que passa en la primera mitjana, que dius, ostres, soc rossis, tota la pel·lícula és això, me'n vaig, eh? Però llavors ja quan comences a veure de què va, dius, ostres, vale, això és interessant, això sí que està bé, i vas descobrir en això, la necessitat que tenen, ells van identificar el pare. De fet, la mare encara consta com a casada, em penso, clar, no pot constar com a vida o res, perquè si no, mentrestant, no hi hagi un d'això, un cadàver, o no? Com reacciona ella, el germà i la pròpia mare també, si realment tenen ganes de buscar. Suposo que és molt l'actualitat per tot el tema de les forces que s'estan obrint, que s'estan descobrint allà a l'Argentina, de totes les aparegues de quan al general vi de la, no? Clar, clar. Aquests nanos, aquesta generació que ha crescut sense el pare. Mare meva, quina enrenó. És interessant, però no és dramàtica, és molt continguda, molt, ja dic, molt pausada, però tu vas veient realment, és que jo crec que el fort de les pel·lícules, quan t'estan insinuant les coses i tu t'estàs identificar-ho, estàs veient una miqueta... Les coses a la teva vida també són insinuades. Exacte, no tot és explícit. Tot és alguna cosa arradera, que t'està condicionant com actúes, i és una cosa que no la veus. És el passat o d'un present, però no la veus. És curiós com té l'Argentina, té la trista marca, que ha creat una... Jo crec que ataca tothom a l'incus en col·lectiu. Fins ara les dictadures havien mort a la gent, però això és com un pas més enllà, sinó que la gent desapareix. No s'ha passat, està viu, està mort. És com un pas. Jo crec que això, per als argentins, s'ha conegut això, ho tenen molt ficada dintre. I nosaltres també, perquè jo crec que impacta. Impacta, però d'això, també, com dius tu a la pel·lícula. Està allà, sugerit, però com un error especial, diguem-ne. És millor que et matin i t'afusegin i sàpigues on t'estàs, que no sàpigues res a la separació. Clar, durant tot aquests anys, la persona ja té, com ho teniu, 20 anys, o quasi 30, o jo què sé. I crea tot això ja ho tenen més que hem passat. Clar, tothom ja ho tenen. Però ara ja està embarassada. I estem en un moment de crisi, de parella també, que s'està de les dades i no sé si se para, no sé què. Però penses que ja ha viscut sense la figura del pare, ja que ha viscut sense la figura del pare. Ara ja com integra el seu company o el seu marit, i fa si de pare a la criatura que espera. És que aquí ja... Aquí ja teca, no? No t'ho dius, precisament no t'ho dius, però que tu vas veient, tu vas veient. Clar, és que... La idea d'un lago. Molt bé, la directora es diu Milagros Momentáler. Una dona. Ojo, vull dir que... Tots actors que jo no els sabia, no els coneixia. No sé si és veritat. No vull dir d'una dona, perquè no estaves dient, aquestes sensibilitats... És el punt de vista de la dona. És un senyor femení, sí. La tecnologia, si és xatella, no, pel xat, o si estan amb el mòbil. Tot això també és per una part, no? I l'altra, que també és buscar la figura del pare, és una francesa que es diu El hijo de Jean, de fi de Jean. Aquesta és el... M'ho diu el director. Posa, no tinc ni idea. Ja buscarem. Bueno, també està molt interessant, perquè és un noi que viu... Aquest també deu tenir més o més d'aquesta edat. Una mica més gran, potser, perquè aquella té un nano de... uns 6 senyets. També viu separat de la seva dona. És una miqueta el tema de l'estabilitat de les famílies. I el viu a França, és el viu a París. Però un dia rep una trucada d'una persona que diu que s'ha migdia el seu pare, des del carrer d'Ada. Ell ja sabia que s'havia criat amb la seva mare, biològica, i la persona que l'havia criat és un senyor que va venir després, que va estar amb la seva mare. Ell ja sap que era el seu pare biològic. A la seva mare es veu que li havia explicat que era el fruit d'una notxe loca, no sé què. I ja està, però ell sempre tenia... No sé, sempre... Perquè quan la pel·lícula passa això, que s'obta el trucant, per dir que és que és un amic del pare, que es veu que ha mort i que li ha deixat un paquet. Una herència, és un paquet. Diu, te l'enviaré. Diu, no cal, diu... No és tan ràpid com ho explico ara, però al final el nano va a Canadà, perquè vol conèixer. Per conèixer el pare. Si pot anar al funeral, intentaran anar al funeral. Però sí, però li han dit que està... que tenia una dona ja, que té dos fills, llavors ja tinc dos germans. No, jo vull conèixer els germans. No és cap nyonyeria. És un nom molt normal, molt francès, que el dius que jo vull conèixer els meus germans. A l'amic del pare li diu, costa que no. I quan ve, li diu, ostres, més val que no, ostres, que ja tenen prou, i la dona imagina per perdutar el seu marit, i no sé què. Bueno, vull dir, tot el que... Al final sí que és veritat que els conèixer no es presenta mai com el fill que ha tingut el pare allà, a París, i ni res d'això. Però és que no explico més ja, perquè llavors sí que desvejaria molta cosa i no, més de per aquí. Però que expliques molt interessant. És molt interessant, perquè estàs... A més, també hem de buscar el cadàver. També, per cert, no és per res, perquè encara no ha aparegut. Va caure amb un jac, també. I no ha aparegut, tampoc. I ell, el que és molt conèixer aquesta família que té i tal, una miqueta, d'entrada amb aquesta paura de dir, jo ja sé d'on vinc, biològicament ja sé d'on vinc, i potser també l'ajudarà després a tornar a la seva vida a França, amb la seva dona, o és dona o que no acaben de si, però es porten molt bé, perquè tenen molt bona relació, però estan vivint separats. És que també té alguna dificultat per cuidar-se del nano, que sí que està per ell, però no acaba del tot. I la figura de l'amic del pare, és genial, un metge. Aquí no és el sautor. L'actor sí que és el pieg de l'Ado Shams, i el Gabriel Arcan, com a secundari, que és el que fa de Molander. Aquesta conecció. Estan genial. I a partir d'aquí és superinteressant del que sembla que era i que no és, i el que va buscant, i el que troba, i el que és, però sí que, i el que ha tirat ell d'Edwigeix. És superinteressant, la relació entre per a fill, o per a fill, en persona gran, o els possibles germans, o com som, quina és la família que et troba sàia, que dius, aquestes són els meus germans, però no sé si realment vull tenir els meus germans. Que sigui pocs germans, clar. I en canvi, el que sembla que era després tampoc, i vull dir, encara et sorprèn més la pel·lícula, també per deducions i per intuïcions, perquè no és molt intuitiu, i al final va descobrir una setmana de coses, que et deixen una sensació, que tampoc és tan... que et deixen una sensació molt maca, molt de sensació molt maca. Ens queden 9 minutets, el que farem serà, i acabarem parlant de venur, està clar, i ara sempre mateu posarem això de l'estudi de 54, perquè hem parlat de les molt profundes. Aquí, en un moment en què, l'arròs es trobarà a samarret, i jo continuaré parlant. Exacte. Això serà un operà constantment, encara que li tregui el micròfon, vull seguir parlant. Doncs vinga, estudi de 54, recordeu 40 anys, avui es cumplien 40 anys de l'apartura a Nova York, no l'estudi de 54 del paral·lel, que ja havia passat. Vaja, que també... Per tant, re, dos minutets, s'ho demana aquest pupurri, que m'encanta aquest concepte. I l'escoltem. I l'escoltem. I l'escoltem. I l'escoltem. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 54. 55.