Babilònia del 11/5/2017

Bé, doncs comencem un dijous més aquí a la Pilònia. Avui estem amb la companyia del David Montaner, que ha tornat, por sus fueros. I no m'ho he posat, que t'hi fa vermella, jo m'esperava. No, no, no, home. Un petal de flors. Ni bajo palio. Volíem fer-te patons, però no s'ha de fer patons, somen per la rosa. Bueno, bueno, bueno, jo no em queixo. No m'ha patut una jaqueta. No, però que el Nacho s'ha tossat la barba, se l'ha arreglat. Jo m'he afaitat. Jo m'he afaitat jo en profunditat per no rascar-te. Això no es fa, eh. On arribem? Jo he rentat el cotxe, no sé si té alguna cosa a veure, però bueno... Jo les feramones les quiero femenino. Doncs la cadena dona per això, per estar guapos, però ja està. Perfecte. Bueno, doncs, el que... Tenim la Rosa, el Calar. Hola, què tal? Molt bé. Gràcies. A vosaltres també. De fúxia, no? Exacte. La primavera, la primavera, sí. I el Nacho ja deia amb una barba brillant que ha arribat aquí. Un color... Dourador. Dour, estour. No, és Diberace, no? És un dourador Diberace. Diberace. Perdó, Diberace. Ja que us parla el Xesco Ramos... Aquí, vinga, la presentació. I el Jaume, que tenim memòria. No vol dir pobre, que se n'has alleguït. Està en trànsit. És en trànsit. Està arribant. Molt bé, doncs avui tenim un programa literari i cinematogràfic. Ja està. Díem més coses, però bàsicament hi ha molta més variació. Començarem parlant d'un llibre del Pierre Lametre, que és 3 dies i una vida. Es comentarà el David. El Nacho ens parlarà d'un llibre que compres 50 anys. Sí, és un llibre molt conegut, del que ara no diré el títol. Molt bé. Però sí que diré les 4 primeres línies del començament del llibre, que segur que els nostres electors són molt intel·ligents i molt cools, sabran de seguida què més. Molt bé. Molts anys després, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Auriliano Buendía havia de recordar aquella tarda de la remota en què el seu pare li va conèixer el llibre. I a partir d'aquí, jo estic segur que... Suspitu! ...al nostre públic, que parlarem. Com es diu el poble? Ah, bueno, el poble es diu a les preses. Clar, clar. Xanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanxanx. Molt bé, molt bé. Que estiguis, eh? Ui, callo, creu, creu. Doncs i també per la literatura, jo parlo d'un llibre... que és a l'Esti Fengking, un llibre de contes que ha tret no fa gaire, que recupera els millors contes d'alguns que no ha fet mai això presentats en una edició com Cal, que es diu El Bazar de los Malos Sueños. Ja la cosa, ja pinta... Sí, que per les d'Esici Fengking es trenaran aviat dos films d'ell, un és It, per aquí era un conyazo. I l'altra és la torroscura. Ostres, potser són 6 llibres. Sí, doncs fan buf. A veure què faran. De cinema, la Rosa farà un matxembrat de Moonlight i Manchester frente al mar. La segona l'ajudaré, que l'he vist. Perfecte, millor. És la que m'interessa comentar. La primera sembla que la Rosa farà un deuello. Però tant quan ho fem això. Jo també faré un deuello. Una no, per re de France, de François Ozon, maravillosa. I la comuna del Thomas Wintemberg farem una miqueta mig mig. Per tant, ho deixarem. També farem una cosa així, pimpampum, d'això, perquè la comuna no dona per molt, la de France dona per més i comentaré. El David Comancheria, que també és d'aquelles pel·lícules, a mi em va cansar una mica, ho sento. Jo sé que el Jaume ja t'ho sé, però jo... A mi també em va agradar, eh? Sí, sí, a mi també em va agradar. Exacte. Qui és aquí? Ai, dius-me'l, per saber que era una oi i visc una ombra. És el Jaume que ha arribat. Tenim aquí el Jaume, ja. I el Nacho es farà de Cloverfield 10 i de Life. També farà un matxembrat d'aquests... Una mala carregaré, ja. Exacte, una ja, tenim clar, i d'altres. També avui, que no hi anem de destroyers, eh? Com aquí avui he entrat cada uno com l'he de la gana. Això és el corral de la pacheca, és tu. Clar, clar. Què ets, què ets? Hola, filla. Com esteu? Què és vostè? Ja m'ho heu vist identificant. Això és la ràdio en directe. Ja ve el soroll aquí, no? Ara ve el soroll. Això és la ràdio en directe. Sóc Silvia Còpulo, no? És un comentari que fa ella. Sí. Que fa res, sí, és la Silvia Còpulo. Ah, sí? Jaume. Escolta, és que ets la ràdio, tu. Bueno. Tranquant. Doncs ara ja no surt la Silvia Còpulo. No, van sortir, però parlaves sí que hi ha manera. Sí, parlaves sí. Jaume, què? Oi, he anat a veure el vocació i dels tabianis. No ho sabies. Oh, no ho sabies, el vocatxo d'Estat d'Anemis, però... És que no esteu els mili d'anys. No, no, no, no, no. No, és la pel·lícula. El de Camerón, no? Ah, sí, va ser-te molt de Camerón. El de Camerón, esclar, va bé. Però, escolta'm, això és novetat. Vaig ser una mica perdut, eh? Sí, és estrena, estrena, sí, sí. Ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah, ah... Recordava el Pasolini, o què? Estem tu, la sí, vocatxo, dels germans, dels germans tabianis. És per això? Sí. Què tal, Jaume? Sí, jo... A mi m'agraden molt de cor, no? Perquè estic molt d'acord amb la posi del senyor Pasolini, però aquí estem amb una altra mena de posi, que si les complementem no s'ajusten amb res, però representen una riquesa extraordinària, que jo és això. És com si veies 6 quadres, tu, que ets tan adecionat. Bueno, bueno. A veure, li faig de diferents orialses. Si el llibre jo era el de Camerón del Passo lín, un trosset, i era preparat a córrer. Sí, no, no, és que... Allò semblava, però si anem espanyols les anys 70... Sí, però és que el Passo lín era... És que el Passo lín era, no sé com, que ara ja es va equivocar, o això? Tant amb una com amb les altres dues. A veure, el saló. Això és com aquell que té ganes que li fotin un cop de puny. Ja, però ho has de fer per t'esperar, home. Això sí, això sí. Un dia la comentem, va. Sí, sí, sí, avui no la saló. Jo fa temps que no... De puta a puta. Sí, sí, sí. Molt bé, avui ja tenim pel·lícula del Jaume. Sí, els amanyes ho comentarà després, hi ha alguna cosa més que ens vulguis comentar, però ara comencem a parlar una mica de literatura, perquè per no obreguem una miqueta així de temps. David, parles de tres dies i una vida, i després hi ha una mica tu ja, empalmem cosetes. Doncs em va recordar molt, així només comencem... Bueno, un cop havíem l'acabat de llegir, qui hagi vist? Crim i càstig. Qui hagi llegit? Dostoyevski. Aquest també l'he elegit, jo. Amb diferències, obviament, no? Primer, que no es pot comparar. Dostoyevski amb el senyor Perlemetre. A veure, un és un clàssic i l'altre, potser ho serà, no ho sé, però no té res a veure. No té res a veure. Per què? Ja només començant, a l'obra del senyor Dostoyevski, és un crim raonat, pensat, amb un rerafons... Social. Social i també moral. I el tio executa en totes les seves conseqüències. Després ve el que ve, però en aquell moment, allò està ben pensat. I aquí, el llibre que ens escriu el senyor Perlemetre, no, perquè és l'acte... L'acte desesperat d'un... d'un mig infant, gairebé, encara. Un nen que, amb un arrabat d'aire, es carrega un altre nen molt més petit que ell. I com aquest succes puntual, de agafar un pal i estar en barri pel cap, doncs el marca tota la vida. Tota la vida, tota la vida, tota la vida. Entre poc i massa, no? Sí, sí, sí. A més, és curiós, perquè ho sap, l'autor ho sap estirar molt bé, i tu en cap moment saps què passarà amb... es descobrirà el crim, no es descobrirà, i passen els anys, i passen els sucessos... És molt angoixós, això. Hi ha una sensació d'angoixa, és més l'energia del llibre... Sí, sí, sí, i ostres. I et dona la sensació... A més, a més, et fa viure amb el personatge, i hi ha moments que dius, ara confessa, perquè ja l'estan embolcallant tot, no les proves, però a mi, però clar, igual, hi han passat 15 anys, no? I no, no, no sé com s'escapoleix, però no és que ell s'escapoleixi de forma... com qui fuig a la policia. No, no, no. Les circumstàncies fan que allò no vagi més, o el que sigui, no? És una mica la Xar, no? Que es posi... És que sembla que se'n vagi, a final dius, no? Me'n vaig lliurant, em vaig lliurant, i bueno... Però el cas és que se'l fa passar com un assassí, però és un assassí, digue-m'ho així, entre cometes, puntual. Ho ha fet una vegada i no ho ha fet mai més. I si l'analitzes la vida, és una bona persona, perquè és metge, col·labora... Bueno, com una persona normal i corrent, tens rampells a nivell... Si poso pret, ho... No, però... Això és metge. Ja està. Molt bé, molt bé. No, però està bé. Perquè s'ha burgesat. Sí, clar. Faltava dir això. Jo l'he dit, això. Digue-l David, que s'ha burgesat. No, és pervers, eh? Jo no. No, dius-nos libre. No, com vull dir metge, és un metge que se'n vol anar a l'estranger, a col·laborar amb un ONG, per desinteressar de ment, o sigui, però que l'hora, doncs, el rau, rau, aquest, d'haver fet el que va fer quan era un... Tenia 12 anys, en sembla, o així. 12? 12. El persegueix, i li marca les relacions que té amb la gent, li marca el caràcter que es torna més introspectiu... Clar, això et fa que viure amb una... amb una estata d'alerta permanent. Si algú... Si algú em va veure, si no em va veure, si algú ha trobat el rellotge que vaig perdre en aquell moment, tot això al final es veurà, com acaba, tot això, però... Ostres, amb aquest sentit està molt bé. A mi em falta la contundència del senyor Lemetre. Sí, amb aquest sentit és més plení. És molt bèstia. És molt plení. Quan vol, és molt burro. Sí, però potser és més sua. Es vol treure una mica aquesta càrrega del que va fer a tota la saga del inspector Camil Bergeven, perquè jo era de Molidor, però... Però l'últim llibre està mig mig. Era més suave. És un recurso humanos, que també és l'últim llibre que... Ara comano que t'ho miris, també va per aquí, és més una mica salvatge, després a Tampere, una altra vegada. Però sempre has d'agrair la prosa que fa servir aquest programa. Sí, sí, fa molt bé, fa molt clar. Plenera no és... No és el dos Collesqui. No ens enganyem. No, no, però està molt bé. Però és molt realista. Ni és el Domàs. Sí, sí, clar. Jo llegeixo, per exemple, vull dir que la millor lemela d'aventures és el... el conte de Montecrist. Clar. Però en diferència. És magnífic. És una passada. Però és una passada. Aquest dia la passava, no hi? Ah, no ho sabia. Sí, una passió. Bueno, som-hi, que avui tenim cosetes. Doncs vinga. A qui queda? Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Fins i tot. Efectivament que no es preocupa... Això és molt important. Aokesi, Tots dos jug breathtaking forbidden. Vull dir que aquesta passada't el ή cal efficiently. Formar mai laètres de prou stomographics. I també seria d'unaayed Blanque. L'únic contacteET com Unes, De Radís, És una pista, és una pista. Però no tenies ús de raó encara, sembla. Projecte, potser un projecte, potser que va, i era molt petitó. Alguns ja estaven en franca de cadència, però tu ho estaves empleant. Ah, David, molt bé, molt bé. Guàrdac, clar, té, perquè... Ha quedat bé, ha quedat bé. Ha quedat molt bé, queda molt bé. Molt bé, doncs parla, parla. Doncs, bueno, aquest llibre té l'honor de ser una primera obra quan tu veus l'inici del cubisme, quan veus l'inici sempre hi ha algú que comença, que és el president, i normalment és el que ho ha pensat millor, i és l'essència més pura. Doncs aquí, el realisme màgico, que tant després, tant s'ha imitat, més èxit o menys èxit, perquè hi ha hagut de tot aquí, no? Hi ha moltes... s'ha posat molt de moda, moltes etiquetes, el confós, però bé, aquest home... Se'n s'apetendrà, perquè després... La etiqueta la manteurà després. Aquest va fer una manera d'escriure, en el que, bueno... La clau del realisme màgic és que es barreja amb la realitat, però com si fos la realitat. S'admet una realitat que és màgica... És inventada. No, és màgica, però s'admet com una cosa normal. Estàvem una mica més en el plano de que seria la infància, diguem-ne, no? Perquè allà s'apareixen els morts, hi ha una dona que té el do de la fertilitat, i quan ella està fèrtil, tot el que l'envolta, està fèrtil, diguem-ne, totes les plantes, els animals, allò... I tot això, en comptes de ser un prodigio, alguna cosa així geològica, és natural, s'accepta naturalment. I, bueno, i així, forma part de tota la història d'aquests personatges, no? Llavors, també és una idea molt brillant que va tenir de generar tot universe, perquè aquell home es va inventar una aldea, que es diu macondo, que macondo, hi ha una història, diguem-ne, que això, quan va estar ell, sembla que per Mèxic, hi havia una hacienda d'aquestes que estava una mica abandonada, i que es deia macondo. I aquest és el nom de la... el nom inventat que va triar, que va triar per fer la... per crear l'aldea. Llavors, els personatges de l'aldea, són personatges quan comencen, diuen, bueno, era un aldea en què tothom era feliç, i n'hi ha que teníem més de 30 anys, diguem-ne, que són... com creadors, són una mica de deus, que estan completament a lliats de la civilització, i allà ells ho fan tot, fan les J's, s'enfronten a... S'autogestionen, s'enfronten a... Amb el món exterior, amb els nous, i, o sigui, els invents, les coses que van arribant, que no coneixen, diguem-ne, les meravilles de la ciència, no?, perquè el personatge principal és José Arcadi, buen dia, és un malalt de tot el que sigui ciència, de tot el que... Però, bueno, ho tracten com si fos el seu universe, diguem-ne, és la clau, o sigui, allament que tenen allà, fa que tot aquest món sigui seu, és aquests personatges, vull dir, aquí no entres tu a ningú, no entres a tu, ni Déu, són ells mateixos, els resultats en general tot, si es permet una mica la lliçència. I, bueno, un llibre en el que... bueno, tot és bo, potser, al final, gent que ho ha exigit, acaba dient més o menys del mateix, que hi ha un moment que hi ha molts personatges, clar, es fa una mica llarg, fins i tot algun crític, aquí una mica més malevolent, va dir que seria millor si hagués estat 50 anys de soledat en comptes de ciència soledat. Bueno, perquè és veritat que hi arriba un moment en què ja et perds tu una mica, no?, però, bueno, et perds relativament, diguem-ne, perquè dius, bueno, jo no recordo molt bé de qui era l'avi, o qui era el Bessabi, però és igual, estic en el present d'aquest moment, ja més s'interessa en el que està passant, no?, diguem-ne. A mi no s'ha fet mai llarg, li haig dit tres, dos o tres vegades, i mai se m'ha fet llarg. És meravellós. La única pega que algú li pot trobar, diguem-ne. A més, em vaig comprar l'edició de la reala acadèmia espanyola que va treure, i una edició magnífica que va sortir, i em vaig comprar perquè és un llibre de referèndum. Allà està l'embrió de moltes altes novel·les, també, el García Márquez. És que té tantíssimes històries allà. I després, com a operat xocolat, hi ha una sèrie de dions, és que ell corren per aquí i també, clar, tota la part. A més, la més destacada. Sí, jo crec que sí. El que va marcar més el realisme del cinema. Però és que a l'estil que fa servir les paraules es manega d'una manera increïble, sense ser pedants, i les maneres justes és super evocador, diguem-ne, el que està explicant allà com és macondo, i tu estàs veient allà, com si fos una cosa màgica allà, com si això no està ni en el tempo ni en el espai, ni en el lloc, diguem-ne. Això és pertany al món sòbdic. És una passada. Això, la presència de les morts, allò que diu que una persona no more el todo hasta que no se la deja de recordar. I per això hi ha un que s'apareix per allà i diu, sigue pensando en mi, sigue pensando en mi, que parla amb ell i tal i qual, i de cop i volta no sé què passa, que el poble té una malaltia d'aquestes que comencen a oblidar coses, llavors també obliden aquest i aquest no tornarà a aparèixer més, perquè hi ha molt, definitivament, perquè hi ha molt en l'oblid, després de no ser quan s'hagi tal. Bueno, tota aquesta màgia està molt ben posada, sense pretensió, és una cosa original. I quan tu veus una cosa original, la resta que ha vingut després, té la etiqueta a sobre, i llavors s'hi intenta fer, jo vaig a fer realisme màgico, llavors... Si recordo una mica, no? El que s'haus esprit, és que sóc més flagrant. Mira, has dit exactament... I s'ha de veure gent que copia molt aquesta línia... Copia, clar, llavors, però clar, aquest home, no, no pensava en això. Quan es subafia el aquell, ja no sé què més. Ho ve a fer així i ja està. Les mares d'enguas diuen, que no se sap, si aquesta novel·la la va escriure, al mínim en part, quan vivia en el prostíbul, perquè va viure en un prostíbul, i que ho va dir d'aquella manera, perquè no és que estigui documentat, però en una entrevista es veu que ho va dir. No, jo vivia en la segona planta d'un prostíbul i tal, que és on el millor s'escrive. Hi ha un llibre que es diu Mis Putas Carides, que és meravellós, la llibre. És un llibre petit, és meravellós. I la història de la candidat d'Èndida i sa abuela de San Mara, també va aparquir la idea. Ho tracta, té molta familiaritat. Sí, sí, sí. Una genesis, una mica. És molt gran, aquest home, és molt gran. És molt gran, ja malauradament ja va morir, 14 va morir, però bueno, és molt gran. Premio del director de la Tula, el 82. I un llibre que, així com de vegades, mira sobres de la hidrotroniversal, que et diuen, el Ulisses de Joins, bueno, que jo no l'ha acabat de llegir, però jo vaig començar. Jo, quan arribo a la 200, déu-me'n que... És com ho he intentat. De la 200 hi ha un clic que dic no puc més. I dius, dius, bueno, serà o no serà, però en canvi aquesta, dius, és que aquesta ho és. És que aquesta té, ho té tot. Sí, sí, sí. Té un món de nivell, s'entra per un món de lector, és boníssima, és una d'art d'aquell. Per tant, bueno, doncs... Bueno, encara és que és de Vargas Llosa, no? Sí, sí, sí. L'últim llibre va ser patètic. Aquest últim llibre no m'agraden. No és igual, no t'has de saber. Però vull dir que refereixo. L'últim llibre, no sé com es deia, era Ururós, que parlava d'això de premsa del cor, i no sé què, feia una paròdia. Absurda, vull dir, un tio amb aquesta catadura, també amb aquest nivell. Ha ser rebaixat als inferns, primel, i han semblat el presentador amb tots els meus respectos. I segon, que és veritat, s'ha tornat un tio de paper coixer. Vull dir que hi havia llibres... Ururosos, però bueno... Sí, clar, sí, sí. S'ha volut el rei del Lola, no? Molt bé, molt bé. Molt bé, l'Homenatge. Jo faré un comentari molt ràpid, perquè tampoc és qüestió de profundir, perquè la seria profund en cada un dels contes, i això és impossible, que són 20, i llavors no acabaríem ni demà a la tarda. És l'últim llibre, no, és l'últim llibre del senyor Estifín, qui n'escriu tant a la seva vida, ell i els seus negres. Ens entenem. Perquè entre la seva dona, la tevita, el seu fill, com es diu ara i tal, i qui té a casa, ja la família, i la dona és possible, aquest home, tot el que escita amb sabid es impossibilitat. Jo ja m'he perdut, ja m'he ingressat molt laficionant. Però tremendo, heu de tenir, no sé, ser ni pic de llibres aquí com una llarga. Un poco que ve de lo millor és fementeria d'animales. Sí, senyor. Allò és bastial, sí. El misteri de Salemzlota està molt bé, a mi no em va desagradar aquell, eh? Sí, a mi no ho sé, jo crec que està bé. Quina més Cristina també ve? Cristina està bé aquell d'aquella de, que la pel·lícula feia el... No m'agrada fer ja el... Bueno, no doni igual. Avui estic amb la Inés. El senyor qualsevol, no? És resplandor. És resplandor. Però resplandor? No. A mi tampoc m'ha acabat de rematar del tot, eh? El llibre. Ara, a més, el que va fer el... Sí. Míser i llibre. Míser i llibre. Míser i llibre és diferent. Però Míser i llibre està igual de bé. El llibre, que la pel·lícula. Sí, sí, sí. Amb la Catty Bates allà. Això que va sortir el nom. La Catty Bates. Està buscant-li noms. Sí, l'altre que tampoc va sortir el nom. És un tio que en teoria... És el James Cahn. Ah, el James Cahn, això. És un tio que en teoria volien també nominar el... volien intentar que el Nobel. Però clar, jo crec que ha escrit molt, però jo crec que la qualitat de l'escriptura no ha sigut ni molt menys... I molt interessant, molt interessant, quan escrivia sota el Sodònim de Richard Paxin. Sí, sí, sí. Jo em vaig llegir que hi ha la Larga Marcha i que estava molt i molt bé. Sí, quan estava en aquest rotllo era bastant més... Molt bé. Jo sí que es deixaven anar, com no estaven lligat pel nom King, sinó que es deixaven anar pel Sodònim, i ostres, la Larga Marcha està molt bé. Jo als últims llibres no he pogut. Els nous llibres... Fa anys que t'has connectat ja. Es nota que no, tinc un company que s'ha llegit, que és seguidor de la Stephen King, i es nota que no s'ha escrit per ell, que hi ha algú, aquí al mig... Sí, són quan velles els multadelos, que no eren per l'hi bany. En canvi, aquest seguidor ha llegit perquè és un recull dels seus contes, dels últims anys, i són aquests que mai ha posat en cap recull, perquè s'hi detecten quan fa tal. Llavors, aquí els ha posat. I, ostres, m'ha sorprès, un altre va dir-us, home, al final m'he trobat una altra vegada amb la Stephen King, que m'agradava més dels principis, els anys 80, 90 i tal, no? I fa coses molt curioses, molt interesses. Algunes com molt americanes, com fer algun conte d'èrica tal veïs, perquè això no és molt típic, tal veïs, el surpar ja, no?, de les carreteres, però hi ha un que em fa molta gràcia, que és una mica salvatge, és l'únic que comentaré, perquè evidentment és molt difícil comentar un llibre de contes, que té una obsessió amb els cotxes d'aquest home, per a Cristin, i tal. Té una obsessió. I és un cotxe, és a dir, que està aparcat, de camioneta d'aquelles típiques americanes, que està aparcat amb una estació de servei, i clar, quan tothom va veure si passa alguna cosa, perquè això és molt típic d'allà i d'aquí que faries, i tu vas allà al mig, al costat d'una coneta, a un cotxe i dius, a veure què passa. I llavors, quan arriba allà, aquest cotxe és una mena d'ésser, que es converteix que té vida, i llavors quan arribes, la porta sobra, i llavors... Ostres, a veure si algú dins, llavors, el moment que entra, es comença, vull dir, el que seria a la tapisseria, es comença a menjar a la persona, i llavors l'angoleix, i et crea una paranoia, que jo vaig dir, però mare meva, absurda, diguem-li una mica surrealista, però que dius, no passarà, però jo què sé, vull dir que... Ja no entres en un cotxe. Mira, avui tu no n'és sol, tu. Sí, sí, sí. Jo n'hi he darrere corret. És estifing, és aquestes coses que entrem en un àmbit, que a vegades va fora del lloc, i a partir d'aquí té. Si algú només es vol llegir un llibre d'estifing, que es llegeixi la mentira d'animals. Sí, que és molt bé. A mi m'agrada molt, perquè el meu pare m'apunta al final, el nen paria durant voltes, i jo estava tamorit, estava, recordo, que recordo aquell final, el vaig llegir a l'una de la matinada, a casa meva, o a casa dels meus pares, encara, que ho juro, de les poques vegades que he dormit malament, no és broma, vull dir que... Però bé, llavors, les malors sueños, qui vulgui passar a l'estifing king, recorda en l'àntica estifing king, ho dic perquè tampoc es costi d'explicar, i per això em va emballar el mar. Jo l'he vist... I el Jama s'esperarà aquesta pel·lícula, que veu això d'Astaviani, que també és interessant. Molt bé, vinga, comencem per Moonlight, perquè jo ara caldeu ràpid. Sempre puc aprofitar coses, sempre puc aprofitar alguna cosa. A veure, de fer-li un d'un a l'Òscar, però jo no confio en més criteris, però no confio en més criteris dels Òscars, no coincidim. A veure, jo què sé, Potser és una mica pretenciosa, però no li surt el que vol explicar en absolut. Es fa ja un lío, un embolic explicant la història d'aquell nanopobre, un pàtiment, que és impressionant, però al final què aconsegueixes, què estàs construint amb la pel·lícula, què estàs denunciant, si és que tampoc no queda clar. A més, potser el Nacho ho deia, potser és un ablico ideal per passar-la en un institut. I llavors treu fòrum amb els nois, però sí, segurament sí. El centre que veig allà la pel·lícula és un centre escolar esceptic, no veus aquella conflictivitat, es veu molt poquet, sin sinua, potser només quan estan sols al pati o a la sortida de l'escola, al classe no es veu el tema, no sembla que el passa per allà. Sí, sí, és un nano que té una dificultat familiar, un pobrete que està sol, una mare que veu pobreta. I clar, és la víctima ideal, les nanos de la classe, i a més sembla que no es veu que encara és un nano de 7 anys. Bueno, comença... Sí, després quan ja té 12 o 13... Com camina, ja es comencen a ficar amb ell, de com camina, com si podia ser gaia el millor. I el nano no sabia ni què vol dir la paraula gaia, no? Sí, no ho sabia, després sí que resulta que és gaia i no... Després sí que ho és, no? Però és aquests els metges escolars que es veu, però es veu fora de l'escola, pràcticament. I els professors que estan fent... Hi ha un moment d'una baralla que sí que surten, venen dos professors i el separen. Quan ja s'estan pegant allà, vinga, vinga, no? Però la resta del temps no es veu ni que sigui un tema que extracti a classe ni que s'intentin evitar ni el menjador ni... L'opició és que després d'això, si treus aquesta història no té res, la pel·lícula, clar, i si dius tu que es veu tampoc, és que és molt, molt solució. Clar, i després l'evolució del personatge, perquè arriba a fer-se de gran, no? I l'evolució del personatge també diu, sòstres, és que tampoc no et quadra, no? Ell com es fa a si mateix amb aquesta força o amb una persona que l'havia conegut, però en canvi, en el fons continua sent la aquella persona, aquell nen dèbil, que havia estat a l'escola, no? No sé, no. No t'ha acabat d'entrar, no? Es va parlar del cupo de les pel·lícules de color, diguem-ne... Sí, suposo que una mica és pel tema, per la temàtica, també. I que l'han donat un premi sempre per quedar bé, no? I el pel·lícula, bàsicament, de la gent de color, no? No em sembla que sí, no? Té algunes escenes, en alguns moments que estan bé, que salvan una miqueta, jo que dius, bueno, mira alguna... Per exemple, a tot el tema de l'aigua, l'aigua no ho sé, jo igual vaig voler veure com una temàtica generadora, com un... no ho sé... Sí, però es queda mala mitja. Doncs una pel·lícula fluixa, que li van donar un hòstia de millor pel·lícula, però mira, jo potser per quedar bé, aquestes coses... A l'aigua, al mar, quan estan al mar, o quan està a la banyera, i es posa aquells grans sons de la cara, també, que és molt... És com un moment de canvi, no? Sembla que ho fan servir com un moment de canvi, no? I pofi, després ja està passant, no? No sé, no és realment l'evolució que fa el personatge. Jo la veuré quan tinc un moment. Potser tenia moltes pretensiós. Sí, el DVD o alguna cosa, però no la volia veure... És que el estupor de l'equip, quan li donen a l'Òscar, s'apara de tota la persona que va venir. No s'ha tocat. O sigui, estàvem doblement flipats, diguem-ne, perquè primer, no... Li donàvem la la la, no, no és la la la, en sou vosaltres, però és que encara que no hagués hagut d'haver de la la la, aquests tios no crec que volguessin. Ja estàvem flipats que estiguéssim nominats. Tu veus que els mateixos li van dir, però és que jo, saps, és com s'hauria pintat algú que pinta un quadre, i bueno, aquest quadre que no l'havia fet collons, i ara l'escoltes una obra maestra. És un matèso, tampoc. És un material escolar. És un material escolar per poder fer després debats i fòrums a classe, sobre el tema dels drets humans. Dret a la lliure d'opció sexual, a l'educació, a una infància digna, protegida, feliç, dret a poder triar una feina. Per debatre això, mira com a introducció, com a partida. Una perigua didàctica. Cosa que no és, manxa a estar frente al mar, que o sí. Jo crec que no, eh? És boníssima. Aquesta és boníssima, molt dura. Home, i tant, i tant, molt dura, però molt bona. És que aquest tio, que és molt rara que em perdo. Sí, sí, sí. És que no m'estranya qualsevol estreu allò i allò. Quan et fa participar tu, com a públic, i tu vas deduint què li ha passat amb aquest senyor? Sí, però no, per costa, eh? No enganxes fins que veus. Home, clar. I en versió original la veu que té. La versió original. Com parla, quina cadència, com ve. És una cosa... La destrucció d'aquella persona. Jo sí que és una persona destruïda. Ja, però mira, la dona va refer la seva vida. Sí, sí, sí. Això tampoc no acabes de creure. Exacte. O fa veure, però no te acabes de creure. Ella no és culpable. No, clar, simplement. Ella és el culpable. O un bon problema, clar. En canvi, ell no pot treure el pèl. És monstruós. No és monstruós. Sí, però no hi ha voluntat. És una bona pregunta. És una barbaritat, però veur-la... No, és que... Aviam, els que són pares... I això no vol dir que no sigui un sentiment que no pugui intentar un que no sigui pare. Però... Però és que et passa una cosa així... Et passa una cosa així... I ja està, s'ha acabat. Sí, s'ha acabat. És que ho entens perfectament l'actitud d'ell. Quan ella està a la comissaria que enganxa la pistola, el primer que... És que jo ho entenc. Encara que evidentment no he sigut ni volent ni n'he sigut un descuit, però... És que no hi ha opció. Tu ets responsable d'aquella escritura. La teva vida ja ha passat... El moment que fa ell... Va, anem a arreglar canonades, de banyeres... I coses d'aquestes. Està viu perquè està viu, perquè no ha mort. És viu perquè la vida continua. La vida física, biològica, li continua. Sí, sí, però ella no té cap... No té cap esma. Ell és mort. Ni tan sol reacciona a... Ell és un mort vivent. Si les dones et provoquen... Sí, en un moment que es veu... Com que hi ha un instint allà... Aquesta màscla que volia... Qui ha de llançar sobre, no? I, en aquest cas, no, el Pobret està... Està totalment... Està enfonsat. Està enfonsat. Ell no existeix. A mi hi ha un moment... Nosaltres aquí tots seriosos... Aquí som allò analitzant l'òbre, i aquí a la celatina... Que... Rosa, ha de venir... Rosa, ha de venir de l'ordre. És la mania que hi ha. Però hi ha un moment a la pel·lícula, en què estan... En un moment de l'habitació, que està el Nabot i ell, que es volen donar una abraçada, i no hi ha manera. És meravellós el moment que veus que... Hi ha unes gesticulacions, unes percepcions, que no ets com més aviat nervioses, que no és una altra cosa. Però vinga, vinga, i veus que no. I és que no surt. Sí, també, també. Però està molt bé. És una pel·lícula de relació amb masculines. Està molt bé, perquè la relació... Jo vull comentar també la relació entre el tiet i el Nabot. És boníssima. S'estima molt, tots dos. S'estima molt. Ara és el motor de la seva vida. La única cosa que li fa una mica és cuida del seu Nabot. Sí, però hi ha un moment que no pot. Que no pot. Però el de totes maneres ho deixa tot arreglat. Perquè aquest nano continuï... O sigui, és preocupat d'ell. Que continuï amb la vida i que continuï bé. De tota manera, penso que al començar la pel·lícula hi ha una dinàmica més aviat matriarcal. Matriarcal. El principi matriarcal, per què? El principi de la pel·lícula. Perquè ell sempre està qüestionat per la seva pròpia dona. Ah, vale, vale. Ui, jo crec que no és això. Aquí hi ha un problema de base que és a l'altre tema. A l'altre tema que jo volia... No, no, no. Aquí hi ha un problema d'alculisme. Aquí hi ha un problema d'alculisme. I ell ho fan tota la raó del món. I no és per defensar. Ara no em poso en plan. Ha d'haver de conviure amb una persona amb aquest problema d'alculisme. Amb aquesta xuleria que deia ell, deia jo me'n vaig amb els amics. Monto la jorgas que em dóna la gana. I aquí a casa, amb els nens dormint, després veus que és alcohol i són drogues si són més històries. I aquí hi ha motiu per dir-li nano que tens criatures i que ets una adulta. A mi això és el tema de... És que és molt freqüent. És bo que amb aquestes comunitats o amb aquests tipus de personatges o d'històries és molt freqüent el alculisme. I està molt ben vist. Si t'hi fixes... Tota la societat... Tota la societat que es veu allà reflexada, està molt... La gent és molt solitària. No, no hi ha una pinya. Vem, és el món de fred. Sí, i això també relaciona... Això també es veu. Però ell té molts amics. És la tipologia de gent. Estan sempre de copes. Però és un tipus de gent. Ja, és amics de farra. Exacte. Això també passa aquí, evidentment, i passa a totes les societats del món. I amb certes barriades potser més que amb unes altres. I que tot és façana. I que és un parany. El bar de barri... Hi ha aquesta confabulació. Fins i tot aquí podem... El que veig és que allà es reflexa tant en les dones com als homes homes, una incapacitat d'expressió emocional bestial. Sí. Sí, no... Quan, evidentment, passa un fet com aquest, que això és un daltabaj emocional. Potser amb altres cultures això es canalitza d'una forma molt impurant, i tant... Allà la gent... Una contenció... Però això no s'aguanta. I això peta per un punt o per un altre. La sequència que es troba en ell i ella... Sí, amb un carrer. Sí, que ella està embarassada i tal. Està magnificada fins a l'última pregunta. Està molt ben valorada en aquella sequència. Hi ha qui diu que és excessiva i tal. Però allà penso que hi ha el que jo he apuntat. Ara fa una estona. Em petjo que allà hi ha... En definitiva, el fracàs d'ella mateixa també. Perquè, en el fons, l'estima amb ell... Sí, clar, l'estima. Llavors hi ha una rexerca. Espera, ara no recordo. Li insinua una mica de dir... I diuen, no, no. Exacte, sí. El pes de la culpa... Hi ha un moment que es troben i hi ha una intenció. El pes de la culpa és tan brutal. És tan brutal que no. A veure, és que ell l'està destruït. Físicament és viu perquè està vivint. No ha mort. Però, mentalment, ha mort. Emocionalment ha mort. S'arrossega per la vida. És un drama, però ben perill. Recordo que hi ha pel·lícula que era també... Ostres. Veure que era com un inspector que venia amb una illa que hi havia després resulta que era musiquiàtric. I després... El tema també té la... Ja va passant tot l'argument de la pel·lícula. Al final ja veus, però què li passa amb ells? Sí, sí, sí. I ell havia patit, havia viscut algú semblant. També amb la seva dona, amb els nens. Havia viscut algun cosa semblant. Són totes les seqüeles emocionals i psicològiques que pot deixar una cosa així. I Alfred, què fa? És Alfred meteorològic, climatològic, que està present en tot moment. Que és Manchester Amèrica. No, Manchester Anglaterra. És Amèrica, és Amèrica. És el mar. Això ens sembla que és una denominació de molts pobles. Perquè, per exemple, el poble que va... No, és una cosa molt francesa. Sí, però... Això ve de Canadà. Però, per exemple, el poble que va ser el cal del clínic, que és Carmel, també és Carmel Bydeci. Ah, bueno, clar, però això prové de França, el suc, la mer, i això és molt típic. També d'aquí. A lo millor és una evolució d'aquestes formes. Sí, sí, sí. El títol l'han traduït a l'Espanya Amèrica. És veritat que ja és... Nosaltres diem frente al mar, Manchester, però ja diu Manchester sobre el mar. Sí, sobre el mar o bajo el mar, no sé què diu. O al mar, una cosa rara. Diu sobre el mar o al buit, sí. Sí, sí, sí. Perfecte. La pel·lícula brutal val moltíssim la pena. És dura, és dura, perquè té molt de tema, però fa boníssim. Jaume, bocaccio dels germans tabiànics, això de ser... Bueno, aneu d'una bestiesa per tornar-te a tonto, o què? Sí, però és d'aquelles pel·lícules que difícilment pots parlar en una gaire estona. Sí, però és d'aquelles pel·lícules que difícilment pots parlar en una gaire estona. O sigui, senzillament penso que, com deia el David, ha marcat el passalí, i com una espatllola de gairebé... No, no, tampoc és així. Llavors, aquesta és tot un altre esclape. Això ho han fet aquests dos germans, no? Els coneixem de sobre. Són molt reflexives les seves pel·lícules. Ens proposen, doncs, a cada instant, ens proposen una d'això més, un punt més d'aquell reflex, d'aquella espai. Hi ha uns espais enormes fantàstics. Perquè el bocaccio va ser escrit al 1800, no sé quant. Sí, no recordo, però sí. Més o menys, va per aquí. Llavors, sí, es diu no començar, però no me'n recordo ben bé. Llavors, esclar, en aquesta època, tot això era molt... molt buit tot plegat, no? Vull dir, hi havia cases d'aquestes o com una mena de castells. Però l'Estatiani és que nuen molt la cenografia, eh? En Nolan? En Nolan, molt la cenografia, extremament de lo que fan l'Estatiani, eh? Fa una cosa molt minimalista, amb un toc històric, i m'encanta el que fa, però tira, tira. Que per això deia. Bé, doncs no, jo penso que és una pel·lícula. Aquesta és per veure-la. Vull dir, no estem parlant del Manchester ara, que és una cosa que ens sorprèn. Precisament per la densitat d'elements que hi posa allà dins. Allà dins, aquella dins. Aquesta havia d'haver guanyat l'Òscar, oi? Sí, jo crec que sí. Molt bé. Llavors, aquí no, aquí estem parlant d'un fet, oi? Vull dir, molt estètic. Vull dir, amb una capacitat de mostrar, tu que entens en Bart, allà trobaràs tots els més fàcils. A Brasselabac, no hi tanquessin, encara? Sí, sí, sí. No se'n posarà gaire bé, esclar. I llavors, bueno, són històries també, ja ho sabem, aquí també són joves, hi havia la... on se deia això, la... Uh, la peste, oi? La peste negra. La peste negra. Ah, la peste negra. Llavors, doncs, són uns joves que s'aïllen, se'n van a un punt, a les afores, que, lògicament, allà no els atreparà, perquè això es transmet, oi? No, es transmetia per les puces. I per els contactes d'ell? No, per les puces de les rates. Passar a gargar, com hi havia poca gent i tothom tenia puces. Vale, però el contacte físic ja era suficient, si més no, la pel·lícula planteja. Oh, un cop de clara de l'informatat, no ho sé, però es transmetia per les picades de les puxes. Sí que es podia fer, perquè per els furúncos d'aquests d'Itàlia, el contacte de la pell, de la sua itàlia... Això, la peste bubònica, exacte. Exacte, això. Llavors aquests, doncs, s'en van allà, i diuen que farem aquí, tant de temps, doncs, sense fer res, i ell diu que em comptes i tal, els comptes són absolutament diferents, jo diria que a vocació té una inspiració eròtica total. Totalment. Amb allà, a la porta, en la fotografia... Aquí no arriba, això. I aquí no. Aquí és molt elegant, no? Està veient... És una altra cosa, al contrari, aquí més aviat parla de l'amor pur, i de la manera, sí, sí, una cosa... A mi m'ha entusiasmat. Moltes ganes de veure algú que diguis, home, una cosa que tingui pes, no? Això va a part del que és normal. I que consti que ho he intentat aquests dir-nos que coses amb pes i en contundència m'ha costat una mica trobar. No comentaré quan acabis tu. Una cosa m'ha decebut molt, i potser si l'has vist, és l'última pel·lícula de Thomas Wintemberg, la comuna, el que va fer celebració, aquest senyor d'anès i tal, que tenia aquesta potència, ha fet una pel·lícula a mi per mi molt fluixa. És tot el que m'està d'acord. Ja sabem que aquest senyor ha fet coses. Bé, estem parlant. L'únic que té gràcia, això sí que és cert, si no m'equivoco, mentre parlo posarem una cançó que segur que ho sonarà, no sé si coneixeu el Don John. Sí, perquè aneu. Sabeu que sou el Don John, però si coneixeu la seva discografia, en general. Bueno, les més conegudes, però ja està. Sí. Doncs hi ha una cançó, que és el Good Bye Yellowbrick Road, i és un LP molt famós, que és aquest d'aquí. I ara no trobo la cançó i la trobaré, però en igual he de posar després, quan acabi perquè no surtaran. Bé, qüestió, i llavors és una de les cançons que surten. Per què? Perquè estem parlant d'una comuna d'anesa, que això és curiós. Tenim les comunes anglès, quan veus una pel·lícula vinculada amb aquestes comunes del 70's, o les vies típiques espanyes, o les americanes, però en canvi, veure com és una comuna d'anesa, té el seu toc. Perquè és una casa diferent, és un concepte diferent, i a partir d'aquí, sobretot, és com el que diem, són d'anesos. És molt diferent una comuna espanyola, o diguem, amb els caràcters que tenen allà. És a dir, llavors, es troben una comuna espanyola determinada. És una casa, ell és el que és el actor fetitge del 20, per no sé com es diu ara, i llavors ell té una casa que li caga la Lareta per l'amor, no sé si de la mare, o si de la mare és. I llavors ella està casada amb una senyora i una filla adolescent, que té uns 17 anys o així aproximadament, i llavors és una casa molt gran, estem al 170, que fa gràcia també com vesteixen, la música és música setentera, però amb d'anes, que també fa gràcia, i llavors, bueno, volen compartir la casa, perquè és molt cara, diuen, o la venem, o la compartim, i comparteixen, què passa? Compartir arriba molta gent, des d'un amic de la vida d'ella, fins al que seria una parella que també sona així com molt liberals, fins a un noi que es m'agravi, hi ha una combinació de coses, no? Has vist aquesta jaume? No. I llavors, a partir d'aquí, el típic, vull dir, aquesta llibertat, tan meravellosa, tan perfecta, i estrenca com? I podeu imaginar? Exacte, la gelògia que comporta, en aquest cas, una relació extra matrimonial i extra de la comuna, però que també s'integra. Llavors, que això genera una sensació que hem d'anar aquí per algú de la casa, o per algú de la casa. Però, a l'igual, que això li agrada molt fer-ho al 20è, posar la gent al voltant d'una taula, com a feste, la celebració que genera aquella magnífica conjunt de diàlegs, fins que tot esclata, aquí l'esclat és previsible, és avorrit, és no acabar de tenir de potència, acabar de tenir, és que allò va ser bestial, el festem va ser que tornar més aquella cosa freda, seca, directe, punyent. Però aquesta? Aquí no. Aquesta segurament no, com dius molt bé, però és un realitge del que es fa... Sí, però igual que quan mires allò típic, puntuacions i tal, aquesta està molt baixa en comparació amb les altres. Vull dir que acaba a fer-te. És molt ràpid, així passarem després a Comanxeria, i a dos minutets, molt ràpid, de Françoise Osson, aquesta sí. Aquesta, amb un plaer, aquesta. Home, ja era una cosa meravellosa, com juga amb el blanc i negre amb aquests moments del color. Quan te n'adones i passa el color i se'n va amb el blanc i negre, dius, quan ha marxat, què ha fet? Vull dir, té una elegància aquest home, exacte, una esteta, però esteta com... Esteta, esteta. És magnífic. Té una sensibilitat. Té una mena de poesia que sobrevola per tot aquella, com es mou la càmera, com es mou ell. La història té un... En un principi és una cosa, sembla una cosa i és una altra després. Juga aquesta enganyifa, com pateix aquella dona, com pateix ell. Vull dir, dins de tota aquesta situació, aquest amor impossible i possible, la vegada que es remou també amb aquella burgesia, aquella altíssima, noblesa, millor dit, amb aquest que s'entén en un altre espai. No sé, és que no vull aprofundir, perquè és una pel·lícula que s'ha de veure. És que a França el son s'ha de disfrutar, aquest home. L'has de gaudir veient. Sempre apunta amb certs elements, del tema homosexual a París, sempre. És un senyor que no sé si ell ho serà, però jo crec que va apuntant. Jo crec que sí, sembla que sí, no ho tinc valentès, però a tant en quant llença. Això de les pel·lícules hi ha unes connexions, a vegades més clares, i jo crec que per aquí una mica... Jo diria que sí, vaig llegir algú d'ella, em sembla que sí, però no importa. Però hi ha algú amb aquest director que insisteix això, un recomanadíssim, que ho veieu, no? No l'has vist aquesta, no? No l'has vist? Si la vas veure, si ho vas dir, que l'has vist a França el son. No, te vaig passar una pel·lícula de usor. Ah, vale, perdona, vale. Si anem a prou era una altra, no me'n recordo. Jo crec que és de la Clàssit, em sembla. Ah, vale, sí, sí. Per qui la comencen? 8 mujeres... Oi, 8 mujeres, meravellós. Per qui la començaria, jo no he vist re de l'usor. Ui, ostres, és que jo ara mateix... Jo a mi 8 mujeres em va frapar, perquè és un musical amb la Caterina d'Anè, i em va semblar una mena de bogeria absoluta. I jo, el que no me'n recordo ara, és que hauria de tenir la filmografia abans, d'abans hi ha una pel·lícula en el que ell el personatge agafa la Cida i tal. No me'n recordo, ara, que és una potència de la pel·lícula que et queda fregit. Jo l'hi dic per la casa. A la casa, exacte, a l'Amazón. A l'Amazón. També. 8 mujeres... O el joven i bonita, també. També és molt bona. Sí, que estarà a les comentes, correcte? Sí, i l'Amazón també en el seu moment. Hi ha més coses, ja ens en recordarem, però ara sí que puc mirar. Altres, per exemple, serien potis, però jo aquesta no l'he vist. A potis molt bé, molt bé, molt bé. Sé que vosaltres sí, que vosaltres aquestes sí. És que passa de la comèdia al drama amb una capacitat, en cada una de les pel·lícules, si té aquesta capacitat, et fa un musical, et fa un drama i et agafa el blanc i negre, et fa una pel·lícula històrica, et fa una cosa que dius, molt bé, no? Tio, genial, és magnífica aquest home, té una... Bé, tot és bo. El tam, el tam qui resta, el tempo que queda, el tempo que queda és aquest, aquest nano que agafa la sida. Sí, sí, sí. És una pel·ligament de les 80s, quan hi havia tanta por, i quan, evidentment, tot estava desmadrat amb aquesta cosa, i la mort automàtica... Ui, això... Són directora, a mi m'interessa molt. Molt bé, val la pena. A veure, com enxerria, David. Molt bé, doncs... T'ho vaig dir l'altre dia, vostres, es preparat, em vaig quedar, tu. El senyor David McKensiguet. Per mi he fet un pel·lículot. Per mi sí. Jo no opino. Bueno, no, no, ja en qüestia... Avall, amb un film que en matisos... No, no, ja en matisos que... que te'ls fa girar la contra, te'ls fa girar a favor. Jo tot el que vaig veure no em vaig avorrir en absolut, i se'n va a fer... No curtes, se'n va a fer normal, tampoc... Però, ostres, em neguitajava aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí, no, no, no. Per què? Ostres, perquè... Només com ens... et reflexa tot, per exemple... És un western, deixem-nos demanant... Sí, claro. I també podíem dir que és una pel·lícula de Robin Hood, però aquí no roba pels pobres, sinó robar els mateixos. Però per què? Collons, perquè els bancs els han fotut de baix. I... m'heig d'enxansar, potser algun engany, que es deixen treure el film, doncs ells... es pot dir que han perdut... han perdut la granja familiar. I és curiós, perquè el film també em va recordar aquell famós film del Arturo Ripstein, que és allà al principi de film. Vale, en què... bé... Era tot una causa familiar... És una lioblidat mai, aquella pel·lícula. Era una causa familiar, que l'única missió era preservar, doncs, diguem-ho així, la... L'estatus familiar. I aquí també va d'una mica així. És això. És això. Els dos germans, un ex convicte, però hi ha una causa perduda, diguem-ho així, per la societat. I l'altre, doncs, és un pare de família amb mala sort, pobre, com una rata, i que veu l'opció de pogar-se en lliure, d'això. I quan la desesperació t'aprerebes, no hi agafes el camí i m'hi és invers en blanc. I quan l'hi diu amb l'altre... I és a dir, que això, anar de poblet en poblet, que són pobletes, que a més falta veure els tambelguits aquells rodolant pel poble, perquè és que no hi ha ningú, i aprofiten, a més... clar, una aprofita la sapient... És que aquí hi queda un pel dubtó, i la sapient aporta la sapienza amb el negoci, si el casat o el convicte. Jo diria que és el casat. Tot i no tenir l'experiència de... l'altre potser ja porta detalls. És el que té l'objectiu. Sí, és el que porta els detalls, la coneixença de l'ofici, perquè diu, no, no, no, feixos no. Dillets petits que aquests no estan marcats. I, a més a més, curiosament, gran paper del Jeff Bridges, cada cop aquest home... per mi és el John Wayne d'ara, tu. Sí, sí, el John Wayne d'ara. Hosti, com omple la pel·lícula el malparit. No, no, és que és una passada. Jo vaig veure aquella de... com es diu, valor de l'Ei? Hosti, també, xapo. Hosti, com l'omple el paio. I aquí també, és que... s'endú la tramitat de la pel·lícula. Una meitat són els dos germans, i l'altra meitat és ell. Què té aquesta pel·lícula, diries tu, que angresca tant com tu estàs dient, a mi també em va passar, eh? I en canvi, aquí no... No sé, que angresca... és que penses, això acabarà com el Rosario de l'Aurora. No, el pare acaba com el Rosario de l'Aurora, però acabarà com el Rosario de l'Aurora, i el neguit que et fa enganxar aquest film és per on aniran les bufetades, no? D'alguna forma. I hi ha una part de dintre d'eus, dius, hòstia, no, s'han de sortir, perquè escarrament la injustícia és tan grossa. A més a més, els propis cos-ciutadans dels pobles que són atracats, diuen, no, aquests els bancs que es fotin, tu, ja és un bon taxar, és el que ha de fer, tu, defensar-lo seu i anar per totes, tu. A més, és curiós, no? Com la camarera diu, sí, a més, a mi em desapèn dels contes. Diu, no, no, no. A més, ja es va veient, no?, al llarg del film, que no es delaten absolut, a cap de les maneres. A cap de les maneres, home. I és que està molt bé, i al final que dius, bueno, un dia de queig ens donarem pau, una a l'altra. A mi em dius, està bé, això. Molt bé, molt bé. No, no, un gran film. Tota la persecució, a mi em va fer molta gràcia. Sí. Tota la persecució. En comptes de sortir tots a buscar-los amb els cavalls, surten amb els 4x4. Sí, a més, no hi ha... A l'altre no els hi dona treva. La que es planta ja al mig. Hòstia, em reculen tots, tu. No, no, està molt bé, està molt bé. Fantàstic. No ho sé, veieu-la. Sí, sí, ja la vaig veure, no ho he vist tot. Que no em sembla una pel·lícula dolenta. Sí, ja ho he vist. El xesco i jo no la veiem tant. Tot i que és una pel·lícula correcta. Sí, sí, està molt correcta. I les que jo he vist a les Òscars, que no he vist marxes de fresca al mar, que segurament seria la bona, aquesta de la resta era la millor, però es quedava una miqueta... A Sosa també? Una miqueta que es quedava... És que és molt incòmoda, aquesta pel·lícula. No, no, no, no, però es quedava una miqueta de... Això podia haver anat més enllà, això podia tal... No, no, la trobo... És que és un western, tio, no... No li busquem més enllà. Però crec que porta en tota la trama, com vas veient, per exemple, de tallets, el típic que quan equivia la crisi, doncs empreses de préstecs, no? Enuncies d'empreses de préstecs. Això és tal qual. Empreses tancades. I la mania que li hem agafat, la versió. A versió, els bancs, és que és això, eh? Sí, també. Això també juga. Això també juga. I la gràcia que tenen de com s'ho pensen, i després com el que queda al rodó, que acaben invertint en el mateix banc, perquè d'aquesta manera tampoc es persegueixi, no? És que el si surt rodó, eh? Sí, sí, sí. Com fiquen tot l'advocat del convicte, els dona suport i els recolza, i els fa de tapadora, no? Sí, sí. Els orienta com ho han de fer. Sí, sí, sí. Estan molt bé. Han après el sistema, i llavors estan utilitzant el sistema. Clar, per de fet, molt bé. Això només pot ser un advocat. Sí, sí. I també... A veure, ens queden 6 minutets. Em parlo una mica del Clover Fil 10, del Light, si voleu comentar alguna coseta, també. El Jaume Ola Rosa, alguna pel·li més. Jo tinc una exposició, sí. Jo entraré. Clover Fil 10 és una pel·lícula que sempre sortia a les llistes d'aquestes de pel·lícules que fa tothom, de millor pel·lícules del 2016, però sortia aquesta, bastant ben posicionada. Bueno, que és una segona part d'una que van fer, que és deia monstruoso, no sé si us recordeu, que era bastant dolentota, perquè sortien uns tios que estaven en un jove, estaven a una festa, en un gratacel, i de cop i volta no sé què passa, que se'n va el llum, què passa aquí i tal i qual... I a veure que fora hi ha una criatura monstruosa. Un Godzilla o una cosa així. Sí, una cosa així, que aquesta era fluixa. Bueno, aquesta era la continuació, o com una mica la continuació, dium... D'aquella manera, perquè no és una continuació en vell... Exacte, i jo era bastant renuent. El final he vist i sé que és veritat que és una pel·lícula interessant. Si us agraen les pel·lícules de guió, diguem-ne, perquè l'acció és molt reduïda, està reduïda en un espai, una unitat d'acció molt reduïda. Sí, és un búnquer d'un tio d'aquests que són uns sonats que està preparant-se per a la fi del món i té un búnquer allà completament preparat i tal. Doncs hi ha altres personatges ficats allà. I bueno, hi ha una història, que se'ls pot explicar ràpid perquè no destripem res, diguem-ne que hi ha una noia jove que acaba aterrant en aquest búnquer i tota la pel·lícula es tracta de dilucidar si el que està dient a l'amo del búnquer, que és el... Estic com es diu aquest. A John Goodman. A John Goodman, correcte, les pica piedra, que ho fan molt bé. Ell diu que ha arribat la fi de la món, diguem-ne, per una serie de circumstàncies i que han d'estar allà perquè... Perquè fora no es pot ni estar, és irrespirable l'aire i tal. I bueno, el vol d'aquesta pel·lícula ha estat molt ben portat de tal manera que no saps els costa de saber en tot moment si, veritatament, aquest tio és un psicòpata que està sonat i que té tancats allà les dues joves, perquè hi ha una altra jove tal, pel que sigui, perquè ell o és un psicòpata que té una segona intenció o de veritat pensa que ha passat alguna cosa que no ha passat, no se sap, o, durant la pel·lícula, tampoc queda classe el millor que toma, té raó. Llavors, sota aquesta premissa, que dius, això és una mica... No dona molt lloc, però el guió està ben travat i va avançant, va avançant, és la pel·lícula curta, tampoc té un metratge 90 minuts o així, no t'arriba a cansar, i va avançant bastant bé, també perquè fa... La personatge femenina ho fa bastant bé, l'Elisabeth Winstead, que és una... Creu que ara està una mica en boca, diguem-ne, i parla la gent bastant bé d'ella, que va fer Ramona, no sé si us recordeu, una pel·lícula que va fer d'animació. I ella va... I ell ho fa bé, el Pica Piedra, diguem-ne, el John Gumball, ho fa sempre el Pica Piedra, perquè a mi... Aquesta setmana hem vist el gran La Bosqui. Sí, sí, sí. Demà? Ahà? Va, va. Fa dos dies. Ah, vale, vale, vale, vale. Si l'ho manatero jo. Que se nos cava el tiempo. Total. Que al final és una miqueta així, que, bueno, com un... un vehicle d'entreténiment, amb un guió que està bé i un parell de bones actuacions, sí, bueno, sí que val la pena. Jo no sé si la posaria la llista com l'han posat. Però això. Això, i ara em carregaré una, que me'n necessito 10 segons per carregar-me-la, que és Life, una que està destrenant ara, que quan tu la comences a veure penses que serà tan dolent com és, i al final ho certes, veieu, medalla per a mi, perquè... Però m'he hagut d'empesar la pel·lícula. M'he gastat no de huracos. Això s'ha d'anar una còpia xunga d'alien amb un parell d'actors que són posat tots, que són el Jenguí, l'Enjar, i per tant la despista, i que comença a posar-te, al principi de la pel·lícula, la primera mitjora, tu comença a posar, que dius, bueno, mira, aviam com acabarà. Del·lícula alimentícia. Aviam si acaba, si no acaba com jo crec, doncs acaba com tu creus, i ja està. Per tant, està bé. Ah, molt bé. Atenció que d'aquí poc fan a l'alien recòvera, i jo, per mi d'escot, és una altra vegada el ril d'escot que torna a fer alien. És que jo em prometia que us vaig quedar molt escaldada. Síndrome bargajosa, si tu no aviam que me'n vagis. Sí, exacte. A cada ril d'escot la casarem amb la prèixer d'aquella. Em prometia que us vaig quedar escaldadíssim. Sí, sí, però això dic que no. Bueno, encara tenim un minut. Jaume, digues-ho de l'exposició, ràpid. Vinga, aquesta de Sant Joan d'Espida. Allà on vas tu? El Jujol, el centre de Jujol. Doncs sí, bueno, hi ha un grup de gent, 2, 4, 6, 7, per 4, 28, eh? A Calnega, no? Sí, a Calnega, 28, Sant Joan d'Espida, que cadascun d'ells ha fet un quadre sobre la figura humana, i la veritat és que, com a mínim dos, em van entusiasmar, la veritat, el primer d'ells no té cap mena de forma humana, a més de la primera vista, i em va agradar moltíssim, perquè és una combinació de colors tan extraordinaris, que potser sí, però humana i femenina. Podria ser, no de ser figuratiu, una figura humana. M'ha agradat això. M'ha agradat això. Afigurativisme no de ser figuratiu. Aquesta frase quedarà, eh? És allò que és allò com la... Aquí és a criar escola, també. És qualmenys és més, quedarà així per a l'altra vida, com una cosa d'aquelles... Moltes espanyoles, i moltes espanyoles. I moltes alcaldes, i a l'alcalde del poble, no? A Calnega era l'alcalde. A Calnega era l'alcalde. Sí, això serà tot aquest mes de joc. Fantàstic, fantàstic. Molt bé. Doncs res, ens queden 30 segons, per començar a dir adeu, i ja està com són molts. Adéu, adéu, adéu. Adéu, que vagi bé, si és el pròxim dia. Gràcies, display! Bé, bé, bé...