Babilònia del 18/5/2017

... Doncs hem vingut un dijous més al Babilònia, avui estem amb la companyia de 5 persones, que aquí som 5, ja vull dir, en total, no? Sí, que som tots. I també no volem mai la companyia de l'esperitzant, que també ens acompanya. Bé, ehm... Rosa, com estem? Molt bé. Que bé, això. Molt bé. Bueno, hi ha falta l'Orders també. Hi ha falta l'Orders, falta l'Orders. No, ja que diuen l'esperitzant, això. Sí, sí, sí. És allò que va ser un culom. Això va ser un culom ara. El palom, o no? El palom, o no? Jaume, tot bé? Sí, és fantàstic. T'has quedat una miqueta mort amb aquest comentari de religiós, que ja no sóc gaire d'aquests temes, però... Vull cosir aquí, en el micro, no sé què vol cosir aquí. Molt bé. Si no tot, prou, prou. Prou, no? Nacho, tot bé? Molt bé. L'esperit m'ha arribat, eh? Vale, vale. Avui tens un micròfon eròtic, em sembla, no? Sí, per això. Ah, és veritat, esperat. Carn i esperit. Esperat, esperat, esperat. És que, quan agafa aquest micròfon una mica així, més el que s'ha de fer, és sensual. Es posa una miqueta així, com és... Jo mateix em poso, saps, com... A tot. Tot per racó. Tot per racó. Però no cau, veu? No cau, no cagues, aguanta. Clar, clar. Això no és clar. Jo anem malament, si no. Clar que sí. No ha dit que ha dit... I ha de dir que sempre té la dosa sensual, no? No, encara que sigui un micròfon canter patètic, és un micròfon mini, eh? Surro meu de beuda. Però sempre. La vida, la vida. No fas calles com altres. No. Ah, sí. Aquí de calidad, eh, no? Exacte, me n'he lavat roba. Prendre por allà a passar ja una estona maco, amb el surf. Bé, doncs... Avui parlant... I el Cesc, corremos? Clar, clar, sí, bueno, però jo no em plasco. Bueno, me'n recordo. Va bé l'opció fa un any o un parell d'anys que podia haver actuat un caser, John Cobra. Hòstia, el John Cobra. Malament, va, què dius? Que es va començar a insultar el públic. Va rebutar la zona, si és una cosa, va ser igual. Allò que he sigut. Va ser molt friqui, allò, eh? Vull dir que no. Però bueno, bueno, també va estar al xiquili 4, perquè no. Hòstia. Vull dir que allò era un muntatge. Allò estava més recolzat. Sí. Aquest sembla que la gent no sé. Saps aquells outsiders que es colen en una festa? Sí, sí. Però és que és això. I ja la vengarà a cantar, no? I dic, coño, què passa, va aquí, no? No pots mirar la gent que té una certa edat, que per ells, a les festivals d'Eurovisió, per a les nostres pares, era una cosa com... Clar. Que eren les cares que posen. Sí, sí. Vull dir, però és això. Però és que ara com ho ha de fer així? Clar. Vull dir, però són unes cares... No, però aquest any ha aguantat una cançó molt... A veure, no diria molt Eurovisió, però una cançó de molta qualitat, que això, menys mal, perquè costa. Els últims anys d'unidor, eh? La n'hem passat no, eh? Més de l'altre, aquella, la Ruth, no sé què, eh? La Ruth Lorenzo, molt bé, la cançó. La canta molt bé, era molt bona. I la Pastora Soler, hi ha unes cançons que dius que són moltes... I les últimes que han guanyat aquella... No guanyat, que dius, bueno, va bé. No, però hi ha hagut dos o tres, la deufòria i tal, que són una passada, unes cançons boníssimes, i aquella que guanya de heroes, una sueca, també, una cançó que va ser una 40 príncipes, i tant, però, de fet, està millorant, dins del que va ser el Xurro, molt bé, però, en canvi, aquest any, els representants d'Espanya van enviar el que van enviar, no? Però hi va ser un tongo, com una casa. Allà va ser un amiguisme de nassos, eh? Sí, bueno. S'ha parlat que l'encarregada de musicals de televisió espanyola, Toni Prieto, la seva filla, hasta la discogràfica, que está el Manel Navarro. Sí, sí. Mira, aquesta manera, si el nen no es feia famós i guanyava, doncs guanyava a ella i guanyava a la filla. El de que no. Exacte. Ui, tant, això és un... Home, no. Home, adéu, senyor. Un país que no es corrupta. No, no, no. Bé, doncs comencem a parlar d'altres coses. Comencem parlant de llibres. La Rosa es començarà, m'encanta, carregant-se un llibre. Antonio Muñoz Molina. Bueno, escolta, m'agrada que sigui un d'aquests classicòs els últims anys. També puc escriure amb el llibre, d'aquella manera. Després del que vam parlar de sardanes, no em havia equivocat. Sí. Amb la sardana de l'any. La mirada de l'altra i l'electra. Vale, vale, però tot això tu fas un mix-mix, i tu parrenges aquí i tu fas... Un xou, ja va bé, sí. El David es parlarà de la sèrie Narcos, que també és una bona sèrie, el Pablo Escobar, i jo no he vist res, vull dir que em sorprendràs. Cinema, doncs parlarem d'una que es diu Marta i los demas, una pel·lícula que encara cueja dels Goya, però que ningú era bé molt poca gent d'avís, i jo les recomano, evidentment, el Nachas parlarà una altra vegada de francoses, no vull una altra vegada, és una altra visió de l'Osón, que crec que l'hem de profunditzar. És una visió, i com era verges de les francoses, doncs... Entrat a cop en dos, amb dos pel·lícules potent, si volen, m'he enamorat. Molt bé, molt bé. El micro i les francoses són... Molt bé. Pararé de la casa, i joven i bonita, no? Molt bé. Molt bé. La Rosa ens parla del... El otro lado de l'esperança, jo pararé d'una pel·lícula que es diu La Bailarina, i una altra que es diu La Tribu, que em sembla que havia de comentar, i el que vagi sortint sobre la marxa, ho anem comentant. Molt bé. Rosa, com la sombra què se va? Déu-n'hi-do, si se va la sombra. Què se va, era el llibre més ràpid. Bueno, us juro que intento acabar tots els llibres que començo, perquè per mi la lectura s'agrada, i és un respecte també, cap a la persona que ha fet aquest esforç d'escriure, o aquesta creació, o aquesta... Però almenys de moment m'ha estat impossible acabar-lo, estic per la meitat, i és que jo crec que ja l'abandono. És que li has donat molt de marge, filla. Massa, sí. Si ja quan he comentat ja hi havia els comentaris que m'heu fet per aquí. A veure, la història, bueno, és de l'Antonio Muñoz Molina, no havia llegit res d'ell, i tenia curiositat, entre d'altres coses, perquè com que ell no és de Granada, ell és de Haen, però viu a Granada, estava treballant, veu que és funcional i de cultura, o alguna cosa, si a l'Ajuntament... Marita va dir que era lindo. Sí, té molta cultura. De fet, a la novel·la, hi ha moltes coses, moltes coses autobiogràfiques, què dius, ostres, no ho sé, no sé si és que no tenia més coses per explicar, més imaginació, i comença a explicar com va idear la novel·la. Hòstia, no està malament, novel·la dins de la literatura, dins de la literatura, la paraliteratura, que es dius, bueno... I harenca força bé, harenca que és un senyor que està fugint, per algun motiu està fugint. Bé, de Nord-Amèrica, via Canadà, via Canadà havia arribat a Anglaterra, va parar a Lisboa, a Portugal, que està de l'actualitat. Aquest recorregut ja és interessant, i dius, bueno, què ha passat? Fins que hi ha tan a dones, que el que ha passat és que és la persona que ha matat a Marty Luther King, va ser l'assassí. Sí. Se suposa que va ser a sou, va ser un... Com es diu, això que et paguen per matar, no? Un assassí a sou. Sí, d'això. Un sicari. I dius, bueno, harenca bé, això té una pinta que serà interessant i tal, no? I quan comença a averiguar una miqueta la... Bueno, no la infantesa, sí, una miqueta la infantesa, o la vida d'aquesta persona, com una persona pot arribar a odiar d'aquesta manera en aquest cas amb els negres, i arribar a fer aquest assassinat. Dius, bueno, pinta bé, pinta bé, averiguarà. Però, clar, comença a barrejar-ho amb la seva autobiografia, avui hi ha la seva situació personal, que ell vivia granada, que clar, que ell buscava una idea per fer la pel·lícula, que ell hi perdó la novel·la, que ell havia fet un invierno en Lisboa, i clar, va pensar, bueno, doncs... Me'n vaig a Lisboa, vaig fer un viatge, fa un viatge de l'Empago, no? I dius, bueno, però tot això, a quan t'ho de que viene? Clar. Clar, és que no acabes de... Aquesta barreja, no? Ja, quan comença a barrejar tant aquest tema, dius, això sembla que no sap com continua, ha perdut el fil totalment del que estava explicant, i no d'això, no? Sí, sí, sí. A veure, coses interessants sí que entén. Per exemple, ell diu que per fer la novel·la, almenys el enfocament que li fa d'explicar aquest senyor, el dinari que fa aquest senyor, i una miqueta intentar des de fora, des de l'objectivitat, diu que s'havia inspirat en la pel·lícula de Gran Gasby. Oh, dius. De fet, el narrador és un testimoni, que jo explica qui narra la història de l'altra. Una miqueta, la inspiració. Sí, sí, sí. El Nick Carragway és el que està observant, que és qui explica la història de l'altre, del Gran Gasby, no? Que, de fet, és la novel·la del Scott Fitzgerald, no? No, la pel·lícula. És la pel·lícula. És la pel·lícula, sí. Bueno, té molt coneixement de música, per exemple, de música de jazz, de Txell Baker, de diferents actors, de musics, té molta cultureta en aquest sentit. Però, i una miqueta, comença aquesta pel·lícula, dius, això és el que sí que m'agradava, no? Que era una miqueta, en un moment que dius, mira, a mi, a Lisboa em recordava una miqueta, i el barri de l'Alfama, i tot això em recordava una miqueta, la colina de l'Alfama, allà granada, no? Fa una sèrie de similituds, i dius, home, ve a ser per mi, és la granada en mar. És una similitud de la meva ciutat. És una miqueta com un espè... Com un simil, no? Bé, fins aquí està bé, com més literari, més creatiu, més descriptiu. Però ja, quan continua allà, per ser personal, de que sí tenia un fill, de que, clar, em vaig marxar i vaig deixar allò d'una sola, amb el fill, i jo vaig marxar, vaig fer un viatge així, com una escapada, dius, això, no ve aquí. No entrava. Jo crec que... Jo entenc que volem explicar el procés creatiu o de com he arribat a fer aquesta novel·la i una mica l'investigació que ha fet incit, però, clar, no venia, no li quadra, no li quadra. És que hi ha llibres que no tenen interès. O explica la història d'aquell senyor o explica la teva. Però exacte, no intentes fer-se allà una barreja que no... I ja no he pogut més. Si va això, és pàbil. Tant com ho has explicat, és jo... Jo tampoc m'entraré. Jo l'únic que he llegit d'aquest senyor, que m'ha agradat que es deia Seferat. Seferat estava molt bé. Jo, un de la Mili. Sí, però hi ha aquest llibertat. Però la Seferat està molt bé, perquè era una mica una extrema ambientada amb el tema dels joveus, de l'Espanya, i estava molt bé. Estava ambientada, si no m'hi he quedat per granada, jo tinc un bon record. Fa temps, 10 o 15 anys. Ho agraeixo molt, és que heu llegit alguna novel·la que s'hagi agradat i que hagi molt... Digue-lo, digue-lo. Bé, escolta, és el que diem. Hi ha totes les bones, que agrada, no agrada, i aquí estem per comentar. És una decisió dura, però heu deixat la novel·la. Són gent que portem anys llegint, veient cinema, i que podem opinar. Jo he de ser novel·la. Seria una secció. No, alguna més. Aquesta va ser la segona plana. Jo la que recordo més bestia era la saga fuga de J.B. Hòstia, et torneu a treure este? Sí, no haig poguer. I no em vaig estar a la persona, jo et diria que no. Mare meva. Jaume, fent-nos aquest màxim mix de les sardanes, l'electra, no sé per on enganxar això de l'electra. No, no. L'electra. Ah, l'electra. L'electra, l'electra, l'electra, clar, jo vull ser un seguidor associat. Explica'ns-ho tu, jo canjo. No en menges, no, al contrari, ni poses. És veritat. Ve de les sardanes, això va ser concretament a Ulesa. I aquell senyor va dir... Quan va ser això? Diu, això diu menjar. No, perdó, dissabte. Aquell senyor diu el vagis i... Tothom el vaig llobregar, perquè és el vagi l'obregat. Ah, clar. Bé, un anècdote. Que bo. Que bo. Bé, la qüestió és que això es fa un cop l'any. Aquesta és l'estat del 28 d'edició. I va dir que jo deu fer 8 o 10 qui ho vaig a 9. Vull dir que sí, que és una festa que està ben organitzada. Es trien les 10 millors sardanes de l'any. Aquí tinc tot un llistat de... Sortia per la tele. Sí, sí. Tot un llistat de ràdios que participen. Van donant a conèixer totes les sardanes. Sardanes que l'escoll l'ha fet en gent entesa. I llavors, aquestes 10 són la que es busca la millor de totes. La millor de totes va ser la última, precisament, que va en tocat. Diu, porta-la amb tu. Aquesta és la... El títol de la... Porta-la amb tu. I és d'Olívia Marqués. Bé, la veritat és que sí, que sonava molt bé. Jo no soc una entesa amb música, tot i que ho intento, però això no s'aprenen 4 dies. Però toca d'any... Jo gairebé segur que ni amb 24. Però toca d'any vas a veure això. Aquesta part entens bastant més que nosaltres. No tenim ni fava de sardanes. O mai tant, jo no. La veritat és que la sardana és una cosa que... És una molt floriol, no? Sí. Però ara ja no em fan igual, eh? Ara ja li donen una merda... Una era potser més moderna. Entrada més així. La sardana... Això amb un que ja entenc molt, que hi vaig sempre amb ell i tal... M'ha fet redonar. La sardana és com una conversa. Llavors, aquesta conversa dona pas a un esclat, no? Llavors, d'aquesta conversa, segons el títol, i els que ho entenen molt bé, doncs el tipus d'instruments que toca i tal, diu que aquesta conversa té a veure precisament amb un sentit d'ànim, amb una emoció, amb un sentiment i tal. La veritat és que jo vaig buscar en aquest punt i el trobaré. Perdona, que s'escrivien, no sé si van dir 100 i pico o 1000 sardanes a l'any? Potser. 200 llarges. Sardanes a l'any, eh? A l'any, sí, sí. És un gènere de viu, eh? Capaces que les passen. Jo m'ha quedat una mica al·lucinat, però hi havia moltes del passat, i jo vaig... Em va cridar l'atenció per això, perquè vaig sortir a la tele, a la notícia, i jo explicava, si un descompositors no explicaven, això, en casi 200 a l'any, que s'escriven noves, sardanes noves. Ara, perquè hi ha molts músicos, gent que ha estudiat música i que està component, que el problema està en els ballerins o les persones que la ballen. És de 60 anys que va muntar. O sigui que caldria anar renovant i anar rejuvenint les persones que... Sí, aquesta és una de les converses... No tenim ballerins? És més recorrent, es veu poca gent a la balla i tal. Bé, la qüestió... Anem una mica al gra. La qüestió és que la festa aquesta no només són les deus sardanes, que es toquen i llavors es tria per votació popular. Tota la gent que hi ha allà, avolesen el... El teatre de la passió. Sí, és molt gran. Gran i no massa modern. Em va semblar... Jo n'he estat mai. És aquest que la scenario és supergrà, un enorme, així llarg. Sí, jo també he estat amb una demostració de... Bé, la qüestió és que llavors això ho vesteixen amb altres constants i en aquest cas van fer una representació de la passió, 3 punts concrets. O sigui, quan va a cafar-lo, quan el tenen ja penjat i després quan ja se'n va. I llavors això va... O sigui, el component musical ho van fer les dues orquestres, Sant Jordi i el Vall d'Obregat. Amb sardanes. Amb sardanes, no? Ah, vale, vale, vale. Llavors això és una novetat, és una variant del que... Sí, sí, sí. Una variant impressionant. I llavors, la veritat és que allò va resultar molt entretingut i molt bé, perquè bé, vull dir, és que no hem vist mai la passió, doncs vam tenir oportunitat de veure-la i els efectes i tot està molt bé. Veus com volar per quina esperitza? Sí, això mateix, sí, sí. Però llavors, no, perquè jo vaig quedar parat amb una cosa, en el... Quan ja es mort sabem que es va produir una aldarulla en l'atmòsfera, no? Sí, però hi ha el Santorió o que fos els romans, s'ajunolla i diu, ara reconec que tu ets el... I bé, això no sabia, aquesta part no la sabia, la veritat. Ah, la sabies? Que veu la llum i tal. Ja em va agradar molt. A la teva edat, no pot ser. Ja pot ser, que jo crec. Això és formació en l'espiritu nacional, això tu tenia en cas anyà. Això és un pecat mortal, eh? És una botada, eh? Molt malament. Hi ha els companys de veus de la parròquia, de Traieu d'Esvern. Molt, però molt malament. La veritat és... Però jo he d'explicar el que veia i el que sentia, no? Correcte, correcte. Llavors, la part final de tot va ser allò de Catalunya triomfan, però probablement no tant independència, però que s'acoplava bé o que es va acoplar bé el concepte d'independència, precisament que l'alcaldesa d'Olesa va fer un d'això, una reivindicació de que puguem votar i tot això. Ostres, que va cala bé, tu. Tot plegat, saps allò que dius? Home, vinga, tranquils tots, que d'això va... va. Diu, com va? Va, va, va. Fins que va arribar la Inés Arrimadas, la Inés Arrimadas. Digues, digues. Molt bé, doncs, això és el que dona en aquesta capital del Baix Llobregat, que jo dic la, que és l'Olesa. Com que la capital de Baix Llobregat? Ciutat, el poble, la població. Olesa de Baix Llobregat. La capital de Sant Feliu, eh? Aquí el Sant Feliu, eh? Cap i casal. Ah, això sí. Això ja estic d'acord. La història del Picaré. Sant Feliu no anava a ser capital, eh? No, això ho he sentit. Tenia més números a Sant Boi, que no ho he sentit, però mira. Ofici tot el Prat, el que passa és que, bueno, vam buscar, van agafar un compàs, i van fer iu, el cercle, i llavors clar, el centre està Sant Feliu. Va ser una qüestió geogràfica. I ara hi ha catedral, eh? Ah, sí. És la mateixa on han canviat. No, li han canviat allò, treu-ho. Ja, ja. Es posava església de Sant Feliu i de post-catedral. Això sí. Ara que passa ara, ha estat la festa de primavera, ha sigut molt maco, eh? Sí, jo l'he vista de la casa, però sí, sí. Sí, sí, jo vaig escapar-me un momentet. Ja, home, avui anem fatal de temps, eh? Tots plegats, tots plegats. Fabila, Fabila, hombre. La electa també en parlem, eh? Però d'això em va que faci una sobreart, precisament, la mirada de l'altre. Aquest és un projecte que té a veure amb l'Arbrut i en definitiva l'Arc que hi ha tot un seguit de persones que precisament perquè tenen algun tipus de problemàtica és de difícil accés a les exposicions i tal. Sant Joan de Déu agafava la torxa de l'oportunitat per tot aquest seguit de persones. És propi, vull dir, ells tracten sectorialment, si més no, a la meitat del vaig l'obregat i altres, vull dir, d'altres punts i, paral·lelament, s'han posat. Doncs vaig estar-hi, també, evidentment. Aquesta és una mostra que es farà el mes d'octubre, que és quan és el dia mundial de salut mental i tindrem l'oportunitat de veure obres, les del meu fill segurament, que també l'ha de dir. I que pot ser molt interessant. Això serà a Barcelona i penso que és bo que ho digui, també, perquè d'això... Exacte, i això serà on? El vestíbul de... Sant Joan de Déu, on serà això? No, encara no ho sé, això. Perfecte, ja ho diràs, ja ho diràs. Però que serà, doncs, a Barcelona... Uau, jo que sí. Això m'interessa a mi també molt, i jo aniré cap allà. El tio de la inauguració m'ho dius, i anem. Això m'interessa. Sí, sí, això serà el Déu, el 12, ja veuràs. I per últim l'obra de teatre, i acabo aquí, eh, jo, es diu l'Electa. L'Electa? Sí, és aquest senyor que ja ha estat elegit president de la Generalitat. Ui. No di un quin número per no posar-se en camisa, doncs, a vegades. Però és l'Electa, i que està molt nerviós. Resulta que ha de fer el... El discurs? Ha de fer el discurs, com el discurs del rei. I naura, i naura. Està inspirada, aquesta obra, amb el discurs del rei. I ell, doncs, no li ha passat mai, però li ets una picol masca de vegada que fa el discurs, que és que no està preparat. Els cicoanalistes diuen que les persones tenim por. I quan tenim por, doncs, alguna cosa ens rasca, no? O ens fa picor, per dir-ho d'una manera. I llavors, el que fan, amb molt bon criteri, i això ja es fageix, els responsables d'aquest electa, i que l'han triat el poble per menjar obria absoluta, i tal, vés a saber qui és en el mas del Seixem. Tranquils. És una manera de dir-ho. Llavors, el que fan és dir que no hem de buscar un psiquiatre, perquè aquest paio no ens fotrà el discurs que ens tirarà tots a fora, i llavors, bueno, és la conversa que hi ha entre el psiquiatre i ell, i surt de tot. Diu, una gràcia que té, i sí, sí, no, veritablement, és una comèdia. És una comèdia divertida. Però resulta que, què és el que fa gràcia, normalment? Doncs allò de ridiculitzar-ne l'altre, i sobretot si l'altre, a més a més, és president de la Generalitat, ho ha de ser-ho, i té algun problema, doncs, clar, fotràs un fart de riure, de l'hora i una miqueta més que té l'obra, doncs, el que aniran descobrint és totes les tramolles que hi ha, això que dèiem al començar el programa, com és possible que passin les coses, o si ens ho hem de creure. I llavors, tot això va sortint, i, lògicament, fa molta gràcia. I el... El que passa és que, almenys a mi, quan va acabar, vaig dir-vos, tothom estava entusiasmat, amb l'obra, el Medaula, i el Joan Coma, el Joan Coma, el Joan Coma, el Joan Coma, el Joan Coma, el Joan Coma, el Joan Coma, el Joan Coma, el Joan Coma, el Joan Coma. El Coma, sobretot, fa molt bé. El Coma és increïble, molt millor que l'altre. Des de que va començar amb el Villaronga, que va fer el del Màriot, allò, hi ha una canya d'aquest jove, clar, ja, ara és un tio, ja, que és un senyor molt... I ho dirigeix el Medaula, això, eh? Sí. I és una obra, me'n penso que l'escrita també, el Medaula. Sí, sí, ja t'ho estic dient. Això encara està en marxa, avui diré, a Cornellà. Bé, està, és la... la companyia es diu Salamontané, i havia estat a Barcelona. Després fa molt poc que havia estat a Barcelona. Era estar fent una mica de gira pels teatres. Sí, jo intentava, també, que passa que no podien acordejar quan l'han fet, però, aproximadament, la fa anar a Ripollet, ha llenar els païs, també. Sí, com de gira, fem bols. Molt bé, perfecte. Llavors, el que deia, però és clar, quan ja s'ha acabat l'obra, llavors, a mi sí que em passa, mentre una petita reflexió personal, i et va sagrejar en una mica. El cap i a la fi és una obra que està pensada per fer riure a tots aquells que tenen, molt clar, que tots els polítics no hi cap, que valgui res, i que és un plantejament. És un plantejament que és prou recorrent en el context social en què vivim, i llavors em dius, bueno, doncs ja està. No cal que diguis res més. No cal que sigui res més. Molt bé, tant has dit. Doncs parlant d'aquest món de la política, perquè no parlem d'enarcos. És perillar-lo, eh. No sé per què, no sé per què. No sé, sí. Però no et pensis, eh. Clar, jo també hi has dut una base. Aviam, és curiós a la sèrie. Vaig començar a veure així... Té molta fama, eh. La gent està molt enganxada. Sí, ja hem fet dues temporades, i ara la tercera suposo que seguirà amb la mateixa temàtica, però no amb els mateixos personatges. No, això més o menys. És... no. Aviam, no té la qualitat del soprano. Ja podem entrar per aquí. Però com un producte visible, doncs està prou bé. Està prou bé. No hi entres i com anàlegis, de coses d'aquestes? Bueno, entre... analitzar una mica, el que és la figura... O sigui, com et va canviar en tu el fet de tenir aquest poder i de poder manegar tot el teu votant. Però moltes vegades tot això ja ve de mena. O sigui, la gent que és manipuladora, doncs ho és a petit escala i simplement a mesura que va agafant poder, pel que sigui, simplement més gran, ja està. I les malvastats, doncs són més amples. Són malvastats iguals, però són més amples. Hi ha barca a mi gent. Doncs això és el que la sèrie aquesta ens explica del senyor Pablo Escobar, Gaviria, en veu que era un dels dos oficials de la DEA que el van estar perseguint. O sigui que hi havia un... Bé, a Estats Units tu el que era, deien que a Sud-Amèrica era el patri derredera de casa seva i doncs ja enviava... ja enviava doncs agents seus a nivell de... en aquest cas per combatre el tràfic de drogues que tota la droga, evidentment, pràcticament s'anava a tot a cap... cap a Estats Units i l'altra part, doncs, cap aquí, cap a Europa, a través de les costes gallegues, era una manera d'entrar a la droga. Sí, sí. I per què? Perquè al principi el Pablo Escobar doncs era un traficant doncs de poca volada, però les circumstàncies i la desaparició de figures que potser li podien fer una mica d'ombra, no per per d'ells, no per... Bé, per les circumstàncies, doncs, i mica a mica van agafar en cota de poder. I bé, i la sèrie en dues temporades t'explica la casera i la captura d'aquest individu, perquè clar, era molt... tenia un... aquest home tenia una molt... tenia aquella empatia que els polítics els faltava. Aquest home, bo, és... és el que hi ha un moment que surt, si uns polítics prometien, jo què sé, farem 2.000 hospitals i tal, i allò es quedaven paraules en el discurs de qualsevol míting, no? Però en canvi, que et deia, farem, jo què sé, un hospital aquí, un polígon i tal, un... un polisportiu i tal. Sí, sí, el que fos. I per dir alguna cosa, eh? I al cap d'una setmana començaven les obres. Hòstia, ho complia. Sí, clar, el tio és que ho complia. Ho complia, i a més, tenia els quartos, i hi havia un moment que ja no sabia què fèiem els diners. Per tot el país, per tot el país, però ja no... ja no feixets, no? Palers, sencers de diners, palers, perquè és que no sabien què fer-ne. Perquè clar, evidentment, no es pot... Ja no... si la maquinària de... de... de blanquejar diners, ja no... no abastava tant de guardo, no? Tenien gent que... bueno, hi havia... hi havia la... la... La sèrie està bé, perquè... jo no sé fins quin punt... jo, que sóc absolutament profada d'aquest món, hi ha coses que me les han colat i altres que no. Hi ha qui diu que sí, que hi ha coses que no s'ajusten a la realitat, però, en aquest cas, la maquinària de blanquejar diners era d'una complexitat brutal. O sigui, aquesta gent, si s'haguessin dedicat a... diguem-ho així, a fer el bé, a fer el bé, doncs, ostres, hauria sigut, o sigui, gent constructiva i emprenadora. Però, en aquest cas, miràvem pel seu propi benefici sense mirar... res, sense mirar res. Pensa que hi va haver un moment que el mateix Pablo Escobar, com veia que la cosa se la... que la pintàvem bastos, d'alguna forma, de dir, bueno, no passa res. Jo em construeixo una presó, la meva presó, i ara hi dic que el govern... Tranquils, jo ja em tanco la meva presó. Clar, però una presó feta mida. Evidentment que ell no sortia de la presó. Però, clar, i ell tenia totes les luxes. A mi, tot el seu cotarro, fins i tot, si que li executava els traïdors que... que ell considerés, i bé, i quan... Clar, en un moment que el... el govern colombia, allò va dir, bueno, això és una presa de pèl, però com una catedral, diuen. Dic, res, entrem a s'anifó aquella dintre per acabar aquest... aquest cedral, no? No se sabies que Poli, se sabia... A més, aquest home, que causava una mena de reverència cap a la gent planera del poble. Hi ha fos soldats, fos...Tots els dictadors ho fan. Sí, sí, però és que tenia... no ho sé, la gent tenia com una devoció. Encara que fos soldats que l'estaven buscant, és igual... li tenia aquesta devoció. Perquè, en un moment que ell, aquests soldats, més apuntant-lo amb el fusell, li haguessin detingut i s'ha acabat la història. I ningú va agosar apuntar-lo, sinó el van deixar passar i se'n van anar. I el film acaba, amb el final tràgic que tots sabem del... Ai, el film. La sèrie acaba amb el final tràgic que tots sabem del d'aquest home, de Pablo Escobar, Garibí, Gaviria. Ara diuen que la següent temporada, la tercera, doncs, evidentment, com aquest home no està. I seguirant l'eucava a ser la història, que el núcle de poder que era el cárcel de Medellín va anar derivant cap al que era el cárcel de Cali. Perquè aquest home va tenir un pressi en el govern, l'apartava per una banda. El cárcel de Cali l'apartava juntament amb un grup paramilitar de dretes, que es deien Los Pepes, que també li anaven liquidant tots els seus cicaris. Ell tenia un exercit, es pot dir greu, a sou de cicaris, d'informadors per totes les faveles entre cometes, que no es deien així, però els barris que ell havia finançat tenien nens que eren informadors. I això li donava unes avantatges bestials. Aquests Pepes es van dedicar a fer una guerra bruta contra tots aquests informadors, contra aquests soldats, que ell tenia contractat. Ells anaven liquidant, clar, no es poden liquidar tots, però la que liquides un 1% allò s'escampa, com la polvorà i els altres, foten el camp. Al final van a corralar i va quedar ell sol amb un sol cicari. I al final, tràgic, que ja tots coneixem. Sí, sí, sí. A veure què passa a la tercera, ja ens ho comentaràs. A veure què passa aquí en Itàlia, això. I ara no van a estrenar, però ja ens ho ha dit. Sí, bueno, clar. Allà hi ha l'experiós d'una uda, però està bé perquè l'explica tots els entres hijos. I estèticament, jo he vist el primer episodi només, però estèticament m'agrada. Mira, tenia la fotografia, i el punt de partida està bé, perquè era un moment que la coca no era tan coneguda, la vea només perseguia la marihuana, això no sé si és així. I aquests tils començaven a passar a coca per un costat i passava la marihuana i passava la coca. Era un... Sí, sí, era un emprenedor, diguem-ne. Aquest tio descobria el... perquè allà em va s'agafava... era molt pura, no estava ni sintetitzada, era coca del Perú. Era bona, però sí, sí. Aquests tils del Perú, que eren uns camparostres... Sí, sí. Porteu, que això m'interessa. I ho passava directament en un producte pur, però ningú mirava res, ningú mirava res. En un moment, sí, sí. Molt bé. Doncs passem ara al cinema, per donar una mica d'aquestes sèries, depèn de quina sèrie. Com a cada capítol dura... dura gairebé una hora. I són en totes 13 capítols per sèrie. Tenen bastanta qualitat, eh. Una altra que jo vull veure, que és la del papa jove, que és aquesta que ha fet el Paolo Sorrentino. Ai, sí, aquesta què tal? A mi m'agradaria agrair-la també. Aquesta jo he vist algunes coses, diguem-ne, o sigui, no he vist episodis en certs, però he vist trossos... Amb el jut love, no és el jut love. Exacte, molt estètica, molt com el Paolo Sorrentino. Doncs potser aquesta... Viu que parlava, no?, d'aquesta vinculació tan gran que hi ha entre el cinema i les sèries, no? Doncs bueno, un director molt reconegut, amb un Òscar, que fa una sèrie d'aquestes, amb actors de Hollywood, amb un pressupost important, amb unes intencions estètiques. Per tant, avui en dia... Sí, sí, que hi ha sèries que estan molt ben fetes, que transporten això. Passem a la part de cinema, comentarem unes contes pel·lícules, ara comentaré una molt ràpideta, que és Marte i los demas, i després el Janetx es parlarà del Francisco Zon, d'aquestes pel·lícules, i seguirem... Exacte, perdona, però val la pena. Jo me'n recordo una que he vist. Vale, aquella del... Sí, sí, sí, pel·lícul, en pel·lícul. Doncs mira, justament seguia una mica l'Estela, de l'encrada, que és Goya, d'aquella impassant. Jo vaig a recuperar fa un parell de mesos, però entre altres no hem pogut parlar Marte i los demas. Potser una de les pel·lícules que va quedar més perduda dins la que seria el Goya, perquè la Barbara Lenny estava nominada com el Milloc Trio, i em sembla que també tenia alguna cosa més per a ell, donant voltes. Una pel·lícula petita, petita, de la Nelly Reguera, una altra directora, que no porta un bagatge massa llarg, i fa una pel·lícula que a mi em va encantar per la seva naturalitat. És que dius, no són re de l'altre món, però té el davant a la Lenny, que és un triu que ha crescut rapidíssim, amb tota la seva manera de fer, la seva quedabilitat, i és una persona molt normal, és a dir, és una filla que té el seu pare, que està malalt, i el porta a fer una teràpia, a l'hospital, i ella viu amb el seu pare. Té uns germans, que tenen la seva vida muntada, i a partir d'aquí, ella té la seva vida muntada al voltant del seu pare, i al voltant d'un... No diré la paraula, que és una mica lleig. És un amiguete que té dreta a rofe, que es diu un folle amigo, que és una paraula d'aquesta qual. Ha aparegut això. Fins aquí, eh? I aquí no anem més enllà. Amb el qual, doncs, hi ha uns vincles. Ella és una persona que és curiós, perquè el títol ho diu Marta Lògicament, no? Llavors, ella... jo crec, des del punt de vista, des de fora, que ella es mou en la naturalitat. És a dir, amb el que crec que la gran part dels mortals potser es reflexaria. Té una vida organitzada, el voltant de casa seva, no pretén... Bueno, sí que intenta anar més enllà amb aquesta relació, però tampoc troba que hi hagi una resposta per part d'ell. Ella es mou, no? Insisteixo, en un... I, llavors, una família que va embolcallant-lo, molt callant-la, germans, cunyades, no? De cop i volta apareix una nova... nòvia del pare, no? Que, curiosament, és la infermera, que li trontolla a ella certes coses, perquè... I clar, i té al voltant una gent que de debò a mi no m'agradaria com a família, que t'ho dic, perquè no és que parlin clar, parlen massa clar, i a vegades la sinceritat està molt bé, però no m'ofenguis, i llavors és un no parar. Llavors, ella, que es mou en un paràmetre molt de naturalitat, però, com a mínim, ella sap portar-ho tot, i guardar la roba, i tal, i això, no? Es troba que li van fotent, i li van fotent, i li van fotent, i la rara és ella. I els altres són els que és normal, i en què ve tenen dones que són una gent que té unes vides, potser molt més mortes, i potser molt més complicades, i potser... Jo estic de clar que això és normal, eh? Clar, clar, la persona que sembla més normal, entén-me, a dins del que seria, potser la visió, però amb els germans són petits, per exemple, o amb la parella del seu pare, dins del que seria, clar, ella està dient, papa, vigila, que s'exprèn tal cosa, i tal, i la infermera, que te'n hauria de dir, però no, preocupis! Menys això, com si estigués esperant que li perdés alguna cosa, perquè es vol casar ràpidament amb ella, però si treu la casa... M'entens que avui diuen coses que estan com mitja amagades per ja, i l'altra està com una mica sorpresa. Fa un paper amb una cosa, amb una tranquil·litat, amb una parsimònia, i amb una camí. Jo no he sentit comentaris tan desagradables entre família, com aquesta pel·lícula, té un plus de realisme... Marte i los temas. I està molt bé, però és una cosa petita, no té cap ambició estètica, és una cosa que està molt bé, per tant, jo l'argumenaria, com una coseta d'aquestes, quan va la pena recuperar-la, la veiem. I ara passem a una esteta mai millor dit, i ara et canvia la seva forma de pensar. Sí, sí, sí. Bueno, ara són dos pel·lícules que m'haurà acomenat gràcies a tots per acomenar-les, perquè aquest home no n'havia conegut jo, i he vist joven i bonita, i dins l'Amazón. Tot i que dins l'Amazón es veu que és una pel·lícula més rodona i més total, però a mi m'agrada molt joven i bonita. M'agrada molt perquè... Tenen un paral·lelisme, perquè les dues tenen un protagonista adolescent, és un paral·lelista adolescent que té... una virtut... una virtut diabòlica, una miqueta, cadascú té, clar, perquè la dona de joven i bonita, que al final, la dona, la noia, 17 anys, que al final acaba ficant-se a la prostitució, però acaba ficant-se per aquell avol, ja ho va explicar molt bé la Rosa en el seu dia, que era una noia que ho tenia tot, i que era una noia molt bona família, i acaba ficant-se, i ningú l'obliga, després, i la violència en ella és més afortunada o menys afortunada, té diferents experiències, no molt agradables, perquè, a més a més, ell, suposo que, per reforçar-ho, ha buscat uns... els clients que troba ella, són bastant desagradables en general, per una raó per una altra, no sé si això serà la realitat, perquè suposo que haurà un mig i mig, no seran tots tan desagradables, i l'altre personatge, de l'Almesón, també és un adolescent, que també té una miqueta de virtut diabòlica, ell amb l'imaginació. El comença a jugar amb l'imaginació, l'argument és un professor d'estitud, que li posa amb un alumne un treball de... que ha d'escriure una... Sí, una espècie de com de redacció, llavors la redacció comença a convertir-se en una espècie com de novel·la, i el joc que fa el noia que s'interactua dins d'una casa real, d'una família real... Sí, d'un company d'institut. Clar, i llavors comencem a interactuar amb la realitat d'aquestes persones, però, una mica, amb el que s'està imaginant amb la novel·la, ho estem intentant transformar en la realitat, perquè es transformi en el que ell està imaginant, i, bueno, clar, ell interactua dins d'aquesta família d'una manera important, però amb una virtut, una mica, més o menys el noi, i tant el noi com el noi, ja ho fan bastant bé, que són els personatges enigmàtics, el françoso va dir de la noia de la protagonista, que no em recordo de la protagonista de Joven i Bonita, que li va agradar molt, perquè la vida real és més enigmàtica encara que el personatge, és una noia molt enigmàtica, i sí que té alguna cosa, aquesta noia, que mira així, i de Joven i Bonita, jo em quedo en dos o tres coses, una, quan no queda molt clar per què ho fa ella, no queda molt clar, tot i que en algun moment, sí que diu ella, jo el que més més citava era el moment aquest, quan en trucaven, i havia d'anar al lloc on anava, perquè sempre quedava en un hotel, i clar, és una noia que és menor d'edat, ja no pot estar en un pis ni res, sinó que és sortida esporàdica, surt a estudiar... Sí, encara que es fa passar per més gran. Clar, clar, surt a estudiar, o a l'institut, o així, i llavors es desvia, i va a un hotel a quedar amb un home, que es perdessa de curiositat, no sabia què trobaria, i era una de les coses que més necessitaven, però necessitaven, no la senzill sexual, sinó una altra sentit, de curiositat, de descobriment, de morgo, no tan, perquè hi ha un moment, ja no està bé tan sexual, sinó que ho fem una cosa nova cada dia, com trobar-se a una situació nova cada dia, a una persona nova... Treure amb la monotonia, amb la vida gris... Sí, després, del poema de Rimbaud, aquel poema de que a la classe comença a parlar de la classe literatura i diuen al poema que va dient, nadie es serio a los 17 años, no es un poema de Rimbaud, no es conocido tal, ràpid, que esto fa molta naturalitat, per ella no és cap cosa moral i de fet tot posa esradera d'ella i dius que està noia o si... És la curiositat, és la curiositat sexual també, és la curiositat pel món i el parquet la desitja i després la tercera cosa és com això que comença com un joc i es quedaria amb un joc, amb una experiència o amb Nadie sèrie en 17 anys, se transforma una miqueta quan d'alguna manera a la societat s'acaba enterant de... perquè a final s'acaba descobrint el tema i llavors la reacció d'aquesta societat concretament de la societat més directa que per aquesta realitat seva transforma el tema i ella, que era una persona que no tenia... bueno, una segona intenció, descobreix aquest poder de ser la prostituta, de ser una cosa diferent, descobreix com a somres que la envolten i que la coneixen molt, comencen a reaccionar de manera diferent, perquè llavors la veuen com prostituta i acaben descobrint ella, diguem-ne que aquest bici, aquesta cosa immoral, aquesta etiqueta ella no la tenia i una mica, la societat que l'embota és que li treu aquesta etiqueta, li treu aquesta manera de reaccionar una cosa em vaig quedar a dir que això ha posat una idea forta, de dir, no, aquesta persona és més pura fer les coses d'una manera, però la manera com la tracta la societat i no els clients, diguem-ne, sinó la seva família, gairebé la manera aquesta com la està tractant, la està transformant en una cosa que ella no era, no? en una manera d'aproximar-se aquest tema que ella no tenia, no? clar, està molt bé, està molt bé, està molt bé l'anàlisi, des del punt de vista de l'adolescent a veure si és una persona que és menor d'edat, jo passaria a vostès, més que des és perquè encara no té la personalitat formada però ella queda com? i està investigant i està per un camí que... bueno... tu et poses a l'arradera d'ella i després hi ha l'entrada educada que és propi d'aquesta edat, l'experimentar i el buscar altres experiències, no? i més a la vida monòtona i gris de possessió d'una vida burgesa que té tot, no? però realment... no falta de res, té un institut, un institut amb una zona guapa de país, no? i veus que el bici, la moralitat, no existeix, sinó hi ha algú que el defineix i que el provoca a la vegada perquè a ella l'intenta transformar i arriba un moment, hi ha un punt d'una escena, que ella, com que s'hi fica també en aquest joc després la cosa acaba d'una altra manera, no? però com? realitablement d'on està aquí, no? si és una reflexió de dir, bueno, què és? de la persona que té un liberal d'edat o les condicions que la envolten, que al final acaben de transformar-la en el que s'espera que sigui quan... d'aquest cas, ella no ho era, no? vull dir, aquesta virtut malèfica surt perquè li reforça una altra, no? sí, sí, que estem parlant a França, no? i a París, que aquests aspectes són més oberts, no? potser hem d'anar amb el sexe amb l'amor... que no, que dius, no se queda el temps, no? no, no, no, el otro lado de la experiencia. venga, de la esperanza. de la esperanza, ja que hi ha puestos, no? ja ha posat. bueno, era a pel·lícula de l'aquí Caulis Maci, que també està d'actualitat, està a la cartellera. molt bé. a veure, jo... m'ha agradat molt, ja vaig veure a l'Ejabre, aquella història també era... no era semblant, era una miqueta la idea, no? també d'un noi que va aparèixer a una família molt humil, que vivia amb un... amb un port, amb una zona així, una mica... i com ajudaven aquell nano, no? doncs aquí el que ajuden és amb un emigrant siriant, que per casualitat de la vida ha vingut a parar aquí al Cinkhi, bueno, perquè va caure amb un... l'estaven perseguint, va caure amb un barc... amb un veixer que transportava carbó, i pobre. doncs apareixia ja al Cinkhi, no? i a tothom és tot negre del carbó, i hòstia, era... em va pintar aquest, eh, qualsevol li fa cas, no? però, bueno, veus una miqueta la... la gent humil, la gent senzilla, com és la que ajuda, realment, no? i la que està suplint la manca d'actuació per perdre les autoritats. perquè és un problema que em veig encara si queda, o almenys a la pel·lícula, sempre que queda una mica lluny, perquè no es veu tampoc massa... sí que es veu que hi ha un centre de refugiats, i allà sí que tenen més persones, no? però de seguida estan tots atesos. no veus gent com poden estar, jo, que sé allà a Grecia, no? o aquí, que per exemple, que no estem pràcticament... tenen molt poquetes persones, no? allà ho tenen bé, clar, suposo que també està més lluny i deu ser més difícil arribar fins allà, fins a Noruega, però, clar, són les persones les que hi ha al final, no? amb les seves, les persones amb els seus patiments, amb el seu dia a dia, amb la seva vida, més pobra més, més arable o més, també quotidiana, o més aburrida el que sigui, però són els que al final ajuden aquesta persona. Hi ha una crítica molt, m'ha agradat molt, de l'Aixabel Cuchet, que escriu al semenal del periódico, va escriure al dia de Sant Jordi, i ella diu que ella li ha encantat també la pel·lícula, i fa una... ella parla d'alguna pel·lícula més del caurisme aquí, de la chica de la fàbrica de cerillas, o de contra't a una asesina a sueldo, a part de les que ja hem dit, no? I, clar, ella diu que, per exemple, diu... bueno, també sap que a més va guanyar a Berlín, al festival d'Aix d'Or, també. Diues una proeza... bueno, és que això està en castellà. Diues una proeza de decir tanto, aparentemente, tan poco. Y es casi imposible tratar un tema tan complejo, como el de los refugiados, con tal claridad de ideas, tanta ternura. Y, a la vez, tanta dureza y tanto sentido del humor. Y es verdad, ¿eh? Es que a la pel·lícula es eso. Veus des de aquella banda que estan tocant, que són tots supergrans, i estan tocant un rock no se quede en el... ¿Qué es divertido? Diues-ho, sí, sé que he hecho esto ya. Per geniàtica. Sí, sí, sí. O a la muda restaurant, també és un personatge, que dius Jolín, no? Que és curiós. O les cambrers d'allà, o com es posen a intentar renovar el restaurant, perquè, al final, acaben fent xuxi. Està bé, no? Tornes a creure amb la gent, amb l'espècie humana, no? És que el Carlos Mackie és això. A mi m'agradaria destacar dues coses, esclar. El que tu destques d'aquesta pel·lícula, que jo també l'he vist, i que també m'agrada molt, hi ha les dues pel·lícules del Senyor Ozon. Senyor Ozon ens parla d'associatats muntades, i que, veritablement, ens podem sorprendre a partir d'esperimentar coses noves. Espai, que no hi cap de cap manera, amb aquesta situació que diuen els personatges. Això ens passa, i ja ens va passar amb aquella del Líco de Segur. Ah, sí? I també, te'n recordes, aquella noia que volia ser home, o l'inverse que no me'n recordo? La Chica de Neça. Ah, això. Ja ens va passar amb allò, dius. Quina avantatge més extraordinari. Triar ser prostituta, per exemple, amb els comuns. I aquella noia, doncs jo vull ser un home, no? Era així, no? Sí, sí, sí. I, llavors, el Líco de Segur era el revés, exacte. I el Líco de Segur, que, bueno, que hi ha una pel·lícula d'Estrena, ara, que és a Venganza i no sé com se diu. Ja mateix director? No, és d'un altre, però que també parla exactament del mateix. És un paio que està, també, en el corredor de l'amor, i va an eliminant a tots els joveus, no? No sé com va tot plegat, però ho està molt sí, mira. Però ho està molt sí, mira. És una qüestió així, allò no es pot superar. El millor de l'any passat, per mi, eh? Allò va ser el Líco de Segur. Per mi va ser el millor. Com puguis mirar la sol, eh? Però mira, avui precisament m'ha vingut en què també s'ajusta perfectament per parlar d'aquestes dues pel·lícules. Pel·lícules d'aquestes, he vist dues portes, però aquesta acabes... Sí, acabes com... Hi ha imatges que... Tens raó, tens raó. Perquè estem a l'altre costat, estem a l'altra banda... Jo, concret, hi ha una escena, que mira com la coneixia, però hi ha una escena, l'Esteia, el Montallames, aquesta em vaig quedar una estona així, no? Però és que més el que diem, com sempre, l'intel·ligència ha pres a per Hitchcock i prèviament ja per altres, com el Grif i d'Itàlia, això, què m'estò lient, l'Història del Cine, del Romà Govern, veig que tinc bastant clar. El tema de la càmera subjectiva, això és meravellós, és que no te n'adones i tu dius, és una càmera subjectiva, no m'enganyaràs, però et va fotent, et va fotent, i acabes dient, estic dins, no? I si entres, entres en el joc, vull dir, i aquesta pel·lícula entra a tothom, si ens volen, entra, i això és molt important. Molt bé. David, que dius, es perdone. Rapidito, que tenemos que hablar. Una altra vegada al Colom, aquarístic, vinga, va. Bé, és un filo del director Rodrigo Soragoyen, no hi vi res més d'ell. No hi tampoc. I em sembla que un dels dos actors, el Roberto Alamo, doncs es va endulgo allà. Sí, senyor. I justificadament. Molt bé. Perquè és potser dels dos policies, és un avadi-movie d'aquestes, podem dir-ho d'alguna forma, i un d'ells, que és l'Antonio La Torre, és un personatge més introspectiu, i evidentment és el cervell del duo, l'altra és l'ampenta i la força. Exacte, la força bruta. La força bruta i racional, també. I racional, sí, sí. Allò és una bèstia, tio. I bé, i bàsicament, doncs estan seguint un cas d'un... com qui ara veu la sèrie aquesta d'Interioria, de la nit i dia, de la temporada passada, doncs un Matallalles, d'alguna forma. Segueix un perfil bastant semblant. No sé si algú la veu, aquesta nit i dia, de la temporada passada. Jo vaig veure un pari o tres de capítols, perquè no vaig veure... Jo la vaig poder enganxar així pel TV3 de la carta, i molt interessant. I aquí, d'alguna forma, semblant, quan resumitem una pel·lícula, l'altre diuen un punt més escabrós, aquí, home, aquí, de unidó. Hi ha un moment que dius... De unidó, i el paper, que està molt bé, que és el de l'assassí, també. Sí, ostres. A formular aquest nano, eh? Molt bé. Això també pot passar com... com aquell actor, que no era actor, que era treballador de corresc, que el van fitxar per mortadel o era el mortadel. Però aquest és un paio així. Tu dius un tio religiós, jove, típic de la parròquia, i segur que... jo què sé, de l'opus. Ostres, aquest paio. Sí, sí, és que té total perfil. És, però, l'hora, un violent, o sigui, una cosa que... Sí, sí. Bé, aviam, el film... és un thriller, no?, dintre del que cap, i en la seva simplicitat. Dos polis que persegueixen un paio que se'ls escapoleix, i no hi ha manera d'enganxar-lo, no? I és un paio que té una fixació per matar alles. Que ja no tenen per què estar en aquest món. Bueno, matar les altres coses. Sí, sí. A vosaltres, a vosaltres. No, no, això ve... Jo no sé si podia dir que és un... com es diu jo, complejo de dipò. Bueno, és jo de la mare, no? Sí, és... El complejo de l'Extra, no? Sí, una mare... Ell té una mare de... Ah, de dipò. Perdona. Sí, el l'Extra. Sí, el l'Extra. El l'Extra, jo, i jo tinc l'Extra. No sé per què. Una mare, suposadament, en els seus millors moments, tirànica a vers ell, i quan la mare ja està postrada al llit, doncs ella es dedica a treure aquesta ràbia, que és incapàs de treure-la sobre la mare, doncs la treu sobre gent similar a la seva mare. Doncs, i doncs, evidentment, doncs fa amb les llalles, doncs les viola i fa... Fa bé, fa bé, fa bé. A l'obra aquesta de l'Electra també. Diuen, va, anem a matar el pare, saps? Sí, posa aquí a... Per a viure-se, no? Sí, però aquí no la mata. La mare, si no es carrega... Es carrega, doncs, un redirecció cap a una altra banda. El paper del Roberto Alamo és espectacular. La pel·lícula val la pena veure-la només per aquest home. Per ell, per ell. I la Torra m'agrada molt, perquè, per exemple, a tarda per la ira també està molt bé. A tarda per la ira són altres històries. No fa un paper bastant similar. Sí. Però allà és més convingut. Però a tarda per la ira és... És més, dius, hòstia competit, això hòstia competit. Però és semblant, però és diferent. Sí. No és el mateix concert del tot. Sí, molt bé, molt interessant. Molt bé. Es queden 100 minuts. En gran podem parlar de l'altributot. Deixem 2 minuts que parlo de la ballerina. I segur que ho acabarem. La ballerina, sí. La ballerina. Però de la ballerina, ojo, la ballerina... No, no. No la dibuixen ni mats, eh? Aquí ja està. Ja s'ha fet il·lusió. És que no saps quina pel·lícula és. És que jo vaig anar a veure amb una neta. Té un esperit Disney. Un esperit que hem dit. És una pel·lícula que estava nominada als César. I jo, com ve, que aquestes coses i tal... No sé si va guanyar alguna cosa al final, però està molt bé. És un biòpic. És un biòpic d'una ballerina de principis del segle XX, que es deia Luis Fuller, que és una noia francesa. M'interessa per un tema avantguardista. És una qüestió purament artística. Quan veu aquesta conferència, l'exposició d'art i cinema allà al Caixaforum, una de les imatges es veia una noia ballant amb una faldilla constantment, com si fos una flor que anava fent així i tal, que no parava de ballar. I fa una figura com... Unes figures i tal, i això. Exacte. Si fa coses, és una cosa molt curiós. Aquesta dona era una noia que havia nascut allò en les llenures americanes. Imagina't com va arribar a París, com tot. Una miqueta de mare totalment protestant, aquesta que cada dia pregava i tal. I finalment, però seria molt discert, tampoc dona temps a explicar, aconsegueix arribar a París. I ella, un dia, amb molta galta, fa una mena de... Com es diu això? De cas, tinc i tal, i això. I llavors fa una cosa, amb un vestit, agafa unes robes i comença a remoure, i això comença a agradar. I llavors, ella va això portant-ho, que van a una època del París de la Belle Epoque, un París amb el que fa poc i està al dadaís, amb el seu element, que això agrada. I llavors converteix en una gran estrella, una persona que no parlava mai. Era una estrella sense parlar. I llavors, cada vegada va agafant aquesta idea, del vestit i la va ampliant. I va agafant el vestit, agafa uns pals llargíssims, que és el que les remouen, comença a crear un espectacle de llums, de vidres, que tot això es reflecteix, de llums, de colors, i crea tota una estètica venguardista. Es veu la part negativa, la part negativa d'aquella, clar, portar aquells pals, clar, estem parlant dels anys 20, amb unes robes que pesaven bastant, i això, problemes d'esquena, problemes dels peus, problemes de la vista, per als reflexos de les llums, i com ella és a fer malbé el seu cos, amb això, amb el que es dedicarà durant molt de temps. I va agafant un grup de ballarines, entre es capareix una molt coneguda i s'adoncant, que li comença a fer la volta pel darrere, i que es convertirà en la més famosa, i ella quedarà partada, en l'àmbit de l'oblit, quan acaba aquesta modernitat, era lesbiana, i a banda d'això, s'adoncant que li agafa el lloc, i és quan comença a triomfar. És aquest biòpic, està molt ben fet, molt ben explicat, no és una gran cosa de l'altre món, però està molt ben fet, el patiment d'ella, la ballarina, com sua, quan està fent el ball aquell que és impossible, ha d'estar una forma increïble, portar uns pals que m'ajuren, jo què sé, 2 o 3 metres, així de gruixuts, i no pararà de moure'ls durant minuts i minuts, i això, clar, això està trenca pel mig. Per tant, és una pel·lícula interessant, a veure si la podeu veure. 3 minutets, pots parlar alguna cosa? Esperem a la setmana que ve, digues tu mateix, parla. Sí, molt bé. Parlo de la tribu, la tribu és una pel·lícula curiosa, experimental, el diré per què, és una pel·lícula ucraniana, que va tenir bastant èxit des del 2015, sembla, bastant èxit a festivals d'aquests tipus canes, i tal. És una pel·lícula, no diria que muda, però sí, és a dir, no té so, perquè està tota centrada en una especie de... institut o centre que recull nois i noies, que són sorts. Llavors, tota la pel·lícula està en el llenguatge de sorts. Llavors, té aquesta força de la pel·lícula muda, perquè la tota l'estona no està subtitulada, no hi ha cap substitut de res, tota l'estona veient l'acció, que, bueno, te la perds una mica, però no, s'acaba entendent, és a dir, té tota la virtut de fer que entenguis el que està passant. I clar, és una pel·lícula que, al darrere fons que té, és que s'està basat en fets reals, diguem-ne, són les màfies ucranianes de persones sordes, que és una cosa molt curiosa, que és el que existeix. Es veu que hi ha en l'Antigua Uniós... Que fort, no? En l'Antigua Unió Soviètica, bueno, ja podeu comptar que les institucions que ajuden socialment a determinats col·lectius són com són, diguem-ne, llavors, els tenen tancats allà, s'expliquen una miqueta, perquè som nois de 17 anys o així, s'expliquen, si formen una miqueta, però diguem-ne que, bueno, que tot és una mica de corrupció, el director ja són corruptes, els professors són corruptes, que els tenen de 17 demà de 10, llavors, película violenta, perquè ells la entren a forma part d'una màfia, que són els mateixos, diguem-ne, totes joves, llavors, donen pallices, elles es prostituen, hi ha uns escenaris, tota l'estona de l'Antigua Uniós Soviètica, realment, els garrifosos, tota l'estona càmera-l'ombre, seguint el que comentàvem, seguint el personatge, llargíssims, plena sequència, llargíssims, i és una sensació, tota l'estona de desassociació, i, hòstia, aquesta gent conviu, i és molt real, tu veus tu, tocaves dient molt real, i és molt curiós de veure, per això, per tota l'estona, ells parlant en llenguatge de signes, ells intenten expressar-se, però no poden, però ells tiren cap endavant, i comencen allà, i roben, i donen pallices, i ja se prostituen, i és una pericula molt forta, molt forta. No hi ha so, no hi ha so, hi ha era so ambient, i ni música, ni música. És una pericula experimental i curiosa, cada vegada... Mira-la, perquè val la pena, és una realesa d'aquesta, i ha tingut molt bona collida festival, molt bé, es queden 30 segons, i recordar-vos que avui fa 5 anys que va morir la dona Sámer, parlem per aquí On the Radio, una de cançons perfectes. No va morir mai. Una de les divas de la música disco acabem una mica així divertits, perquè d'un i dos he parlat molt avui. Adéu. Bona tarda.