Bona nit, benvinguts un dia més al Babilònia, avui tenim un plaer, el 5, mai millor Ja estem tots, però una vegada de la vida, repòquer d'Aces, això faltaria, al final hem ajuntat les dues dones del Babilònia, que són la... Es portem tots molt bé, que ens anem per allà de sopa, de festa, això diguem-ho, perquè si no clar, aquest bon rotllo no existiria, si no realment no estiguéssim. La Rosa, bona nit. Hola, bona nit. Què tal? La Lourdes... Hola, què tal? I els dos grans homes del programa també, el Jaume... Massa gran, ja ho heu comparat. No, no, no. I el David, que tenim per aquí. I jo em presento perquè mai em presento, és el que dic jo, no? Sóc el Cesco Ramos. Sóc un pez. Per anar d'art, això és el Juan Luis Guerra, sóc qui serà ser un pez per anar d'art i tal. No cantarem perquè se n'ho plouran encara. Molt bé, doncs avui tenim el programa replet d'informació, perquè al final serem uns friquis de la cultura, crec jo, perquè hem vist tantes coses. En una setmana? No, no, friquis, en el sentit correcte de la paraula. I una per bona i una per positiva i negativa d'aquesta paraula. Comencem per exposicions. La Lourdes es parlarà de les arts de la Piranesi, el Caixaforum, que encara està vigent fins al 20 de gener, no em vull equivocar. Pararem del proper museu que és en Matller, que d'aquí del Paseis de Gràcia, que el van tancar no fa gaire, i ara faran una nova renovació. Una paraula del Jaume, del Dicionari Vintage, molt peculiar i molt curiosa. Té a veure amb la forma en què es parla el català a Barcelona, amb l'A. M'adavantem, m'adavantem, això. Parlem també de música, amb el concert que es va fer l'auditori fa uns dies amb obres de Verdi, Rossini i Beethoven. La literatura amb l'edifici Jaquivian, de Alà al Esguari. I si anem a tindre un munt de pel·lícules, la conspiració, el lladre de paraules, el meu nom és Harvey Milk, lo imposible, els jocs de l'aigua, de la guerra, Malcomix, de la gana, perdó, sí, jo he dit l'aigua de la gana, he dit de tot, menys de la paraula correcta. Això ho explicarem ràpid, ho explicarem perquè els uïdos ho sàpiguen, és que jo tinc una lletra de metge, llavors a vegades ni me l'entenc jo mateix, això ja és fotut, això és problemàtic. Malcomix i la pesca del Salmón en Yemen. Comencem amb les ales de Piranesi, sembla molt interessant aquesta exposició. Doncs sí, és una exposició de gravats, com tu deies al Caixaforum. Està del 5 d'octubre el 20 de gener, com tu deies, són 250 gravats, forts interessants. Piranesi és un arquitecte, gravador, també anticuari, va fer una mica de tot, i va anar de molt jove a Roma, i llavors va quedar com fascinat, per tots els edificis, les runes, etcètera, etcètera. I de fet, dins d'aquests gravats, hi ha gran part de Roma, podem veure la plaça de Sant Pere, el Coliseu, etcètera, etcètera. I llavors també és interessant, perquè tenim, a part dels gravats, que són trits de la realitat, amb tots els detallets, etcètera, etcètera, també té una sèrie de gravats com són una mica imaginaris. Per exemple, té 16 gravats, que estan relacionats amb el que es diu les cárceles imaginàries. Llavors dins d'allà hi ha una sala, només amb aquests 16 gravats, i després tenim dins de la mateixa sala, amb 3D, és com si dutfiquessis a dins d'aquests 16 gravats, no? Llavors tu el que vas veient és en realitat el que hi ha a la part de davant del tríptig, no? El que vas veient són tota una sèrie d'arcs, bòvedes, aparells de tortura, grans passadissos, etcètera, etcètera. Dins de l'exposició també hi ha una part interessant, que és un fotògraf, que es diu Gabriela Eva Cílico, que ha fascinat per aquests gravats, es va dedicar a buscar els llocs que ell havia fet, doncs per exemple, el coliseu, no? I dins de l'exposició trobem el gravat del coliseu i el costat de la fotografia que ha fet aquesta altra persona, no? Jo el recomano molt, tenen també, per mi, el Semblan Guineira, tot un aire així, molt poètic, no? Vull dir, que són uns gravats interessants, i en realitat va fer uns 2.000 gravats, i aquests 250 venen sobretot del país valencià, que d'una fundació que els ha assedit. Una pregunta, això dels gravats, què és? Que allò que fan en una planxa metàlica i després impressionen llàmines... Sí, sí, és agafar la planxa, fer tota una sèrie, el dibuix són ratlles, no? I després marquen en la planxa tota una sèrie de ratlles, per exemple, si vols que et surti més fos, fa ratlles més juntes, per dir alguna cosa, llavors hi poses el tipus de pintura o el que vulguis, i de manera que quedi tot impregnat, i sobretot hi poses, com deies, el full blanc... Exacte. És una exposició interessant dins de Casha Forum. Jo crec que en aquest cas piranesi, lògicament, estem parlant del moment final del barroc, va ser molt important el tema de gravat al llarg de la història, des que es va iniciar en el moment de la imprenta que va ser quan va començar a aparèixer aquesta tècnica, amb Durer i altra gent. Moltes dels quadros, que després, posteriorment, altres artistes, del segle XVI i XVII, van fer, estan extrets de gravats, i molts pintors catalans de l'època, com Aine Bru i tal, copiaven gravats i s'ambientaven per intentar fer això, per poder fer una fantasia, que hi ha vegades era una còpia, és a dir, de Durer, per exemple, s'han extret imatges religioses que s'han repetit de forma constant al segle XVI i XVII, com una mena de model a seguir, i per això he gravat, per això he dit que seguríssim que si fessin una comparativa amb quadres, en quadros actuals, o més de la part clàssica, en aquest cas neu clàssica, trobarien moltes semblances en piranesi, seguríssim. També que hi ha les posicions, a partir dels seus gravats, han fet objectes, ja no es produeix, per exemple, si ell va fer una cafetera així, com molt mental, allà dins l'exposició tens la cafetera feta, no sé si és amb guix o amb algun tipus, si hi ha entret 8 prototips, hi ha de diferents gravats, el que em tu deies és l'escultura per dir alguna cosa. Molt lluny, de molt lluny. Exacte. Molt bé, doncs la mena és recomanable, jo crec que és una de les importants d'aquest any del Caixaforum. Gratuita, no? Caixaforum té això de bo, que és gratuït, no sé si sempre hi ha unes 4 o 5. Sempre hi ha, al voltant hi ha 4 per sistema, com a mínim 4, sí. I realment totes elles són interessants, acostumen a intentar fer una més del període, podríem dir, més clàssic de l'art, una altra més actual, vull dir, una miqueta sempre amb més contemporani, i realment és que val la pena. Molt bé. Doncs sense deixar aquesta línia del món de l'art, el que farem serà una miqueta, recordar que la Casa Matllé, que ha estat portat dos anys tancada, perquè és que una mica no sàpiga en quina és, és una obra de Pútsica de Falc, la que està entre la Casa Batlló i la Casa Lló Morera, és a dir, recordem que és la famosa mansana de la Discordia, que es diu, que està a la Casa Batlló, del senyor Gaudí, la Casa Matllé, del senyor Pútsica de Falc, i la Casa Lló Morera de Lluís Domènec i Montaner, els tres arquitectes més importants del modernisme català. I per què de la Discordia? Perquè no té a veure amb l'altre, estem parlant de modernisme, però no estem parlant del modernisme orgànic de Gaudí, el modernisme elegantíssim del senyor Domènec i Montaner i el modernisme medievalitzant de Pútsica de Falc. I és el que diem, és el mateix tot, és de la mateixa època, 1880 i escaig, fins al 1902, i estem en aquest impas, per això es diu així. Amb el cas de la Casa Matllé, estem parlant de la Casa del famós Enric Xocolater de Barcelona, que tenia doncs evidentment, com la major part d'aquella època, burgesos, que anaven com el senyor Batlló de la Casa Batlló, que era un empresari també important, van aconseguir fer aquest edifici en forma de palauet medieval, amb un detall, que això és una cosa que potser és peculiar, qui hagi estat Amsterdam? Recordeu l'aquesta casa, que la part superior té una mena com de forma d'escaquejat, que fa una forma així com quadradeta, que fa com uns... doncs la forma superior quan la veieu és Amsterdam, és a dir, és la forma de construir les cases medievals de Amsterdam, per tant és el que estem dient, que hi ha una mena, doncs això bé. Aquesta forma medievalitzant, sobretot la empra la entra dins del pis noble, i la veu que aquests edificis, tant que la Casa Batlló com el Palauell té un pis noble, és el primer pis, on realment a part de l'exterior hi ha l'interior, i per tant la part d'ornamentació de mobiliari, de decoracions i tal. Doncs el primer pis de la Casa Batlló és absolutament espectacular. Jo vaig poder entrar per qüestions determinades, i ara es podrà obrir. La notícia és que es farà, a finals de 2013 es podrà visitar aquest espai, i és realment admirable. Si realment mantenen el que és el que hi ha, com a tal, mosaics a l'estil romà, però evidentment imitats en aquella època, hi ha una xamanella espectacular, amb unes dones d'aigua, amb unes figures que sobre surten bé, unes columnes precioses, i una preciosa que toca el carrer, que són les edats de la dona, des que neix fins que mor, no es veu l'evolució, amb el cos i tal. És una autèntica joia, per tant jo crec que val la pena que quan l'obrin tothom la aneu a veure, i tot és gaudir, insisteixo, vull dir que potser que de falt tenia molt a dir, que és també que no hagi anat a la casa àsia, a diagonal també aneu-hi, perquè és espectacular, imagina, doncs per qui van els tiros. L'entrada de la casa en maller, a l'interior, l'escala de pujada, aquest pismopla és faulosa, es recorda un palau medieval, però evidentment amb total material i de qualitat del segle XIX, bé, jo us ho recomano fer bientament, per tant és una bona recomanació. I la Rosa ens parlarà ara del concert que va veure, que per cert, que després no s'hi ha dit jo que aquí no coincideu tot, que estem escoltant a Beethoven, la sinfonia número 6, no ha pogut ser la 7, no l'han trobat, exacte, i així també entro perquè parlis el que vulguis. Vinga, doncs és un concert de l'auditori que es va fer per les setmanetes, vaig anar en concret amb dissabte, i bé, penso que és molt adequat perquè també s'estan fent una programació molt interessant i una programació molt propera al gran públic, i bé, són peces d'obres, mira, la primera part del concert era de Verdi, doncs Joan Adard, l'obertura de l'òpera, de Joan Adard. I un altre també, de Rossini, que també és Joan Adard, també l'audició, una primera audició d'aquesta obra que havia fet d'ell, el Rossini sí que ja havia participat una mesosoprano, que es diu Marta Infante, és una noia, una cantant de molta qualitat, que és nascuda i aïda, i és molt interessant perquè ja està fent una carrera, doncs, un de unidó a nivell internacional, fins i tot, està actuant amb les millors orchestres d'Europa. El director d'aquest concert, Kils Vaquells, és un director que és d'Amsterdam. Estava molt bé perquè no és el típic director allà empaquetat, tot seriós i tot rígid, sinó que era molt marxós, o sigui, la paraula és aquesta, era molt marxós i molt expressiu, o sigui, amb el cos anava portant el ritme. Això està bé. I això ho feia molt distret. Jo pensava, mira, veus, la gent que a la millor es pensa que la música cràcia s'ha avorrida i anar a un concert rostres que impal, doncs no, no, tot el contrari, va ser tot un espectacle al mateix director llavuera. Després, la segona part del concert ja és quan era el concert que donava títol al concert de tota la sessió, que és de Beethoven, la sinfonia número 7. A veure, és una sinfonia de les més favorites, però és una sinfonia amb moltíssima força, destacava sobretot l'acorda i el vent i els timbals, perquè era només instruments d'acorda, hi havia vent també, hi havia el típic, la flauta a través era la flautina, el boi, però sobretot era acorda. I els timbals, que eren qui anava marcando el ritme, hi ha el pom, pom, pom, pom, pom. I això també ho fa molt atractiu pel públic en general, és una obra de molta qualitat, perquè els entesos amb música clàssica els agrada molt, però també fa que el gran públic també es pugui apropar i disfruti també gaudeixi d'un concert d'aquest tipus. Però Coneguda no era. Coneguda el que seria jo, com a aquesta que són ara, que és la pastoral, que sona bastant. No és de les més Conegudes, no és de les més Conegudes de Beethoven, va fer moltíssim, va compusar moltíssim les sinfonies, que fins i tot arriba un moment la David em preguntava, és que quin nom té aquesta sinfonia? A veure, no ho he buscat expressament, però em penso que no en té cap nom específic, perquè hi ha el que he fet enumerar-les ja sencerà. Aquesta era molt prolífica. La que sona és la pastoral, això és la pastoral. Posava el número 1 i no posava cap hito. Em refereixo que no totes tenen nom, però en aquest cas, molt bé. En voltant d'aquest concert o de música clàssica, va la pena també comentar que hi havia la primera part de pressa sobre versions que s'havien fet, en voltant del tema de Joan Adark. Comentar-vos que hi ha un circuit, no és ben bé un cicle, sinó que és un circuit perquè es fa a diferents institucions, a diferents espais sobre Joan Adark. Aquella persona que estigui interessada amb la figura d'aquesta heroïna francesa, l'auditori, l'institut francès i la filmoteca de Catalunya són imatges al cinema sobre el tema de Joan Adark, això es fa a l'auditori. L'institut francès també fan algunes activitats, com pot ser, per exemple, no haver-hi això ja està fet. És un cicle que començava l'octubre, però ara el mes de novembre també continua. A l'auditori seria, el dia 17 de novembre d'aquest mes, es torna a fer l'ogesta sinfònica de Barcelona, es torna a fer l'òpera Joan Adark amb la Mariona Cotillac, que és una actriu francesa i una cantant, que a més actua amb el cor Vivaldi, el cor de la Càmera i el cor Madrigal. Aquest estat ha de ser un concert maquíssim, segur. Després, un altre també, organitzat per l'auditori, però que es fa a la Iglesia de Sant Felimneri, el tasto solo. Hi haurà solbrano, que es diu Nadia Lavoger, i també és un clavíssim balon d'enverteix i orga, viola d'arc, arpegòtica i organeto. Dins d'aquella mateixa, a l'església de Sant Felimneri. A l'auditori també després es torna a fer la passió de Joan Adark amb un altre director, amb el Peter Bravel, i amb una orquestra. Això és la primera informació dels programes que treuen per donar informació d'aquest sigla. I la divina comèdia també es farà i tal. És una miqueta la gent que estigui interessada amb aquesta ironia. Molt bé. Literatura, farem abans que l'úrge se'ns parli de l'edifici Jaquivian, el Jaume ens parlarà d'una paraula que és xava. Sí? Sí. I tanca, sí. T'agrada les paraules? I tanca, m'agrada molt. Bé, és curiós, perquè avui precisament també parlarem del lladre de paraules. Una pel·lícula. Una pel·lícula que si més no se l'hi ha posat aquest títol aquí, però que en definitiva l'original és les paraules. I lligue perfectament amb això que deies. Bé, en el llenguatge gitano, xava significa noi, un xicot. I llavors, igual que xaval, prové del mot xavor i en femení un xavot és xavi, que són inspiracions gitanes, en totes les paraules. I això s'esdevé precisament en l'any 1910, quan Juli Vallmichana escriu una novel·la que porta partit la xava i es popularitza i s'utilitza. Llavors, quatre curiositats. Per una operació, una paraula en argot passa ser sinònim de tot l'argot. Així, en una segona fase, el terme xava designa el parlar popular català dels anys 20, als barris obrés de Barcelona. Va ser a través del xava que algunes paraules procedents del llenguatge gitanos o de l'argot, de la delinqüència, que tipén en dinyà, mangà, pirà, es van introduir precisament en la llengua catalana. El diccionari de l'encyclopèdia catalana, a partir de definir el xava com el parlar propi d'algun sector de Barcelona amb una clara influència del castellà, això s'esdevindria posteriorment, diu, introdueix la definició de xava com a persona que parla xava. En definitiva, tot un seguit d'explicacions. Ja me'n recordo de l'etapa. No vaig viure als anys 20, no, sóc gran, però no tant. Bueno, bueno. Protxivadament, sí. Però sí que això de dir-li, o la xava i tal, penso que no s'ha perdut mai, ben bé, del torn. Ja m'ho recordo, com tio, després... Sí, és col·locial. La veritat és que quan vaig descobrir-ho, que això pràcticament està desapareixent, i aquest diccionari limitaix el que fa és recordar-nos tot allò que desapareix, i, més probablement, la nostra llengua catalana, doncs penso que s'ha d'anar reivindicant. Jo coneixia l'excepció de xava com a forma de parlar un català vinculat amb el castellà, amb un castellanisme, i amb la forma de pronunciació, massa obert i massa castellà. Va ser posterior, no? És curiós, veus? Sí, sí, sí, que jo coneixia aquesta part, però la part primera no la coneixia, de part d'aixava, no? És interessant. Molt bé, Jordes, parlants de l'edifici... És un edifici que, en realitat, ha existit. Va ser fet el 1934 al Caire, i va ser fet per un armèni que tenia molts diners. El llibre aquest està escrit per Alan Asbani, no sé si està ben pronunciat, és un autor egipci del 1957. En realitat és un autor que es dedica a esdantista, a més a més va fent llibres. És un llibre per mi superinteressant, perquè el que fa és agafar l'edifici com a referència, i llavors aquest edifici, el 1934, la gent que hi havia eren els anglesos, els egipci rics, per dir alguna cosa, la classe aristòcrata, els jueus amb diners, etc. I després de la revolució de Nàcer, aquesta gent va ser desplaçada, i tota aquesta edifici va estar, la gent que el va ocupar van ser els militars, i tota la classe així, en aquell moment, dominant. El que passava és que en la part de l'edifici, en el terrat, no hi vivien ells, hi vivien els porters, els criats, etc. I la novel·la aquesta parla de la gent que viu allà. En realitat ens està parlant, ens està fent un retrat d'Alcaira, d'Egypte, del que li passa a la gent, de les penes, de la riquesa, de l'alegria, però penso que també fa un pas més enllà, i ens parla de tota una sèrie de coses, com podíem dir una mica, de tabús egípcis, ens parla de la homosexualitat, ens parla de fonamentalisme, ens parla de l'esclavitud sexual de la dona quan està treballant en un cert lloc, ens parla de la bús de poder. I jo l'he trobat molt, com un llibre així, com molt clar, o sigui, no jutge aquests temes, però els va deixant. Jo, si us sembla, llegeixo res d'un trosset molt petit, perquè em sembla que a partir d'aquí es pot entendre una miqueta tota la primavera àrab que ha succeït a l'Egypte i a tots aquests llocs. Ens hem de situar en aquest fragment que llegiré en la idea que hi ha una persona que vol guanyar unes eleccions, es vol presentar per guanyar les eleccions en un lloc determinat, i va a parlar amb una persona que té molt de poder. I li diu, escolta, amb això, la persona que té tant de poder, tu em dones a mi x diners, i això, doncs, està fet, no? I diu el següent, aquest trosset, jo penso que és bastant significatiu. La persona que té molt de poder li diu en el que vol guanyar les eleccions, diu, els ignorants es pensen que manipulen les eleccions. Diu de cap manera, la qüestió és que hem estudiat la psicologia del pop egipci. Déu ha creat els egipsis sota l'ombra d'un govern. Diu cap egipci pot oposar-se al seu govern. Hi ha pobles que són revolucionaris i revels per naturalesa, però de tota la vida l'egipci abaixa el cap per alimentar-se. Ho diu la història. El poble egipci és el més fàcil de guanyar del món. Tant bon punt arribes al poder, se someten a tu i s'humilien davant teu i fas amb ells el que vulguis. Qualsevol partit que estigui al poder i celebri eleccions les ha de guanyar, perquè l'egipci ha donat suport al seu govern. Déu l'ha creat així. Una miqueta la mentalitat d'aquesta... Doncs sí, que és la mentalitat del que mana. Del que escriu i del que jo he interpretat com abans. Perquè ara he hagut tota aquesta revolució, però una miqueta l'hi deia aquesta, que el que està governant aquell moment té el poder absolut, i que està clar que tornarà a guanyar, i que etcètera. Jo penso que és un llibre que val molt la pena per entendre tota una sèrie de coses a nivell de la tipologia, de la gent d'alcaire, etcètera. És interessant. És interessant conèixer altres cultures, lògicament a part de l'occidental, però hi ha una mena d'occidentalisme, i a vegades aquestes formes de com són, els tipus de civilitzacions, i com es mouen el segle XXI, i l'evolució històrica, això és molt interessant. M'agrada molt l'atenció també el tema del fonamentalisme que surten al llibre, com una persona... Hi ha diferents personatges que representen l'homosexualitat, com aquesta persona arriba en aquest punt. Vull dir que també està molt bé tota la relació com van dins tota l'estona, Déu, relació amb Déu, etcètera, etcètera, i penso que és un llibre que val la pena, és el recomano. Molt bé. Doncs ens queda un munt de programa, i el que farem serà fer un especial dedicat al cinema, directament, perquè hem vist tantes pel·lícules, clàssiques, no clàssiques d'actuals, vull dir, el que farem és una miqueta, fer aquesta part dedicada, no? M'has vist alguna de gens bons aquests dies? No n'hi visc cap, no n'hi visc cap. La Cana Estrenà, no volia dir. La Skyfall, aquesta, encara no. Però fa bona fila, fa bona fila. Sí. Sí, sí, sí. I torren a posar una perruca... Bueno... I jo, carada, no és país per a viejos? Sí, no, exacte, exacte. Que tinc que dir que és una pel·lícula que jo sé que el Jaume l'agrada, a mi jo vaig tenir molts problemes per creure amb el senyor Javier Bardem, justament per la caracterització, per mi, no dir cap al paper que va fer, sinó per... Em va semblar... David, la conspiració, què? Explica'ns de què va aquest tema. És un film del Robert Redford. En què... Bé, ens parla de les cavalles de la guerra civil americana, en què la Unió guanya, guanya la guerra. I el film va directe, no s'està per romansos, ja només comença el film, ja se'ns presenta tota aquesta entrecometa es conspiració que van assassinar el president Lincoln, i van matar algú més un vicepresident, un senador, i van tret de punyalat a un vicepresident. Ah, no sé l'ordre, no me'n recordo. Bé, la qüestió és que van intentar anar a parar la cúpula de la Unió, i ho van aconseguir en part. I llavors, a partir d'aquí, van enganxar la majoria d'assessins, de... no sé si... terroristes. Executors? Sí, diguem-ho així. Queda més neutre, de gràcios executors. El que va matar el president Lincoln, aquest el van van matar directament. No... no va haver judici ni res. I els altres els van... els van portar judici, els van empresonar, es van portar judici. A partir d'aquí, doncs van determinar que... van esgrinar on vivien, i van determinar que... que la llogatera que els llogava l'habitació, doncs tenia que estar al corrent. I com a tal, doncs també la van enganxar a judar i la van jutjar. El problema està, i el film diu una frase al final que resumeix bé, és que en tens la guerra, les lleis se'n fosqueixen. Ho diuen llatí. I el que respecta per les lleis també. Llavors, clar, a partir d'aquí, a partir d'aquí, obviamente, quan estàs en guerra, doncs tot canvia. Però és el que diu el... Bé, aquí hi ha una disputa, que entre el secretari d'Estat i l'advocat que defensa aquesta dona, que és el... no sé què en aquí vull, un actor. És que el seu advocat també és un ex militar de la Unió, per tant, evidentment, part implicada en aquest conflicte, però, d'alguna manera, preval la seva condició d'advocat que no pas de militar i se n'adona de tot el... O sigui, se n'adona de que el judici és una farsa. És una farsa absoluta, en part de que, bé, com han assassinat el president, d'alguna manera, és un... un càstig, doncs, exemplaritzant d'alguna manera perquè ningú més torni a realitzar més cap altra acció d'aquesta... d'aquesta mida. I per molt que... per molt que l'advocat sigui desganyita intentant la defensa... i la defensa bé, però tot i que després apela a jails i recursos vàlids, doncs, hi ha un moment que hi ha algú que fa un cop de punya a la taula i... i tots passen per l'adreçador, perquè és per la forca. El film està, bé, en la línia del... del film contestatari que ha de dir, a més a dir, que rega contra el sistema i tal. És que el senyor Refora entra molt bé. Sí, el film passa bé. Que és al·legant, que és seriós, que és ben documentat, i això. Sembla que no, però queda l'atenció, no? És també l'estigma que s'ho aplica també a l'advocat, no?, fet de... de defensar alguns que van assassinar a qui ell, o sigui, que aquí el manava, però, clar, dius que jo estic fent un paper d'advocat defensor. Encara que no m'agradi fer la feina, però ho haig de fer i ho fa fins al final. Sí, sí, sí. Això no té volta de full, no? No han notat el lladre de paraules. Jaume. Jo penso que et llicava més bé el malcom, però... Ah, bé, o si no parlen de malcom, eh? Que problema. És igual d'anar fent toms. El malcom té molt a veure amb tot això que dius tu, no?, perquè, en definitiva, el que es crea als Estats Units en aquesta etapa concreta d'antribants i tal, és precisament una situació semblant en què tu dius, pràcticament, estan en una situació de guerra. I el que planteja malcom X és, ni molt men... no és pas una pau, sinó que el que proposa precisament és la reivindicació dels drets exactament igual que els blancs, i, lògicament, doncs això, com li pregunten alguns periodistes, doncs fins i tot, si convé, doncs a defensar-se. Evidentment, això contrasta amb l'Uter, l'Uter King, i amb Mandela, que també hi ha paraules i tal, pel mig, si... Estaven presonats, en aquella època. Estaven presonats. A mi, la pel·lícula m'ha semblat és de Spidey Lee. Això ja és una bona carta de presentació. I tant. Llavors, tot i que tinc una crítica que l'he llegit, perquè és clar, sempre que veig una pel·lícula, costumo fer-ho ara, no? Això era per la televisió que em migdia, i agafo la crítica que tinc, si potser aquella que he valorat com a molt positiva no pas l'arxivada, perquè ha d'escrit un altre. Una de les coses que he trobat és que gairebé totes les altres que ha fet Spidey Lee, si més no les que hi ha abans que aquesta, però valora molt positivament. En canvi, malcom X diu que no. O sigui, fa massa aquí la desacredita. Però no sé, potser perquè aquest estiu hi ha estat com molt preocupat o ocupat amb anar a la recerca de coses que fa uns quants anys em van impressionar molt i que penso que van ser... són descobertes que en definitiva formen una mica l'opinió que en aquests moments tens adquirida, com a normal, i això ho vaig fer a partir de buscar crítiques d'un comentarista molt important, que és en Miquel Porteimoj, i allà em vaig trobar de tot, des de pel·lícules bones fins a pel·lícules dolentes. I la veritat és que aquest estiu vaig anar a la recerca de crítiques d'aquestes i llavors em vaig trobar sorpreses, que a vegades la pel·lícula pot no valdrà res, veritablement la crítica és per... Per enmarcar-la. Per enmarcar-la, no? O sigui, la crítica que he trobat avui, que malauradament encara no havia fet el que ja faig últimament, de posar la signatura d'aquí, l'escrit, la crítica, en tot cas jo l'únic que sóc és com el lladre de paraules, per dir-ho d'una manera que ve... Un transmissor, no? Doncs, llavors, encara que no ho sàpiga, el que sí que entenc és que és des d'una persona que té un respecte absolut per la història i que el que veu és que ha estat molt manipulada la història, amb tot el que es va generar amb un èpoque tan vital com aquesta, no? I que, bueno, amb la protagonisme del C. Washington i l'Àngela Visset i tal, s'ha malmès el que penso que s'ha d'interpretar de la complexitat d'una situació com aquesta, no? Que hi ha un moment a la pel·lícula, i això ho resumeix, diu, estem vivint un època de víctimes, més que no pas de persones vàlides per assolir, doncs, una pau, no? Esclar que ell no s'exculpa d'això, sinó que és una definició que fan ell. Una mica com el que va anar a la pel·lícula quan es va rodar en el seu moment, deia, és curiós com en la resistència ens entenem perfectament, i en canvi, quan ja no hi ha resistència, llavors són víctimes de la mecànica que en aquells moments ens domina, no? Jo penso que és una pel·lícula que cal veure-la amb aquest sentit crític, i en definitiva és una pel·lícula molt vàlida. Jo en aquest cas tinc a dir que la persona que va dir el tema, que és una pel·lícula que no agrada dins de l'Espacly, és que l'Espacly, jo sóc un seguidor d'Espacly, i jo vaig començar amb No la Darling, amb Do the Red Thing, amb Move the Blues, és un concepte diferent del que és malcomics, però per mi malcomics és una pel·lícula que crec que és una pel·lícula de maduresa, d'actors coneguts, perquè el senyor Espacly, al principi, anava d'una mica independent, era un cinema negre, negre, però no negre de por, sinó negre d'actors negres, que va començar, que volia fer una pel·lícula, un tipus de pel·lícula destinada a una població concreta. Aquesta població negra afroamericana, bàsicament... Això de Vilcosvic. Exacte, és això, però amb aquest cas purat en pel·lícula hi ha una línia molt moderna. Per tant, jo crec que veient les 3 vestions, que és No la Darling, Do the Red Thing, i Move the Blues, s'entendrà el per què, qui va fer el comentari, va dir, malcomics no té res a veure, però és que malcomics està molt ben feta. Perdoneu-me, però no té res a veure amb l'espigli independent. Jo permetam, ja que has destacat la balua, jo en tot cas el que s'ha fet una mica reiteratiu i poca eficàcia és la repetició que fa constant, gairebé, del discurs del veritable... o sigui, del mateix Denzel Washington, a la petita pantalla de la televisió, i en directe, en el lloc on tu has de fer. Sí, una vegada estava bé, però... amb el mateix discurs, ho fa 3 o 4 vegades, no calia, em sembla a mi, m'ho he dit, m'ha semblat. I tant, segur. I una altra preu que està molt bé, Rosa, que és el meu nom és Harvey Milt, del Gus Van Sant, a mi em va semblar magnífica la pel·lícula. Sí, sí que ho vaig conèixer, deixo-ho totalment. El títol original és Milk, només. Si busquem per la biblioteca i així, trobarem que és Milk. Milk és el cognom, el nom és Harvey Milt. I bé, és una pel·lícula, el director és el Gus Van Sant, i el principal protagonista principal és... Sompén. Sompén, exacte. Entre els secundaris una mica ha destacat potser el Diego Luna, perquè aquí també ha fet coses i és aquest actor mexicà. I el Josh Brolin. Sí. Tu també l'has vist. És el que fa de parella, no? No, és el executor. La parella és Diego Luna. L'última parella que té, exacte. És el que té una primera parella, i després la parella amb la que acaba, més o més la pel·lícula, però la segona parella és el Diego Luna, com... Dóna d'una origina així humil, poqueta cosa, que és una mica curtet. Chicano. Sí, una miqueta al tòpic. Una persona que no té massa espabilització. I que l'han de protegir perquè, si no, pobres fiquen cada un bonic. Ostres, no. És un mantingut. Sí, sí, més clar l'aigua. És molt interessant d'explicar la història, no? La història, que va ser real, del primer candidat polític al conseller de la districte de la ciutat de San Francisco, que de fet hem pensat que els Estats Units és la primera persona, gay, obertament gay, que es va presentar a un càrrec públic. És una miqueta a l'evolució, per què arriba a comprometre'ns d'aquesta manera. Com es va saber rodejar de gent que també estava molt conscienciada i amb ganes de reindicar que són persones que tenen els drets igual que tothom, i més en un país com els Estats Units d'Andalot d'Amèrica, on precisament sempre fan gala i sempre fan... Són orgullosos de precisament que tots són iguals davant la llei i que tots els nord-americans tenen els mateixos drets. Aquest col·lectiu gay, sobretot a la ciutat de San Francisco, que és en un barri, no me'n recordo com es diu, castro, on se n'anaven una miqueta concentrant, se n'anaven allà acumulant, venien a viure d'altres parts del país. És una manera de reivindicar aquests drets que tenien els seus drets. I les persones que s'estaven allà apareixen com una força ja tàcita també, perquè són gent que té un poder econòmic també, començaven a tenir empreses, botigues, i de fet es van fer amb el barri, i van ser un poder de crida molt important. Era una mena de lobby, una lobby de poder dintre de la ciutat de San Francisco. La filla cap és el que ha passat a Madrid i a Barcelona. Són les que s'han millorat, que és espectacular el que han fet allà, perquè algun barri ha abandonat allà la zona d'ortaleza, d'un i dos. Sempre s'ha dit que és un col·lectiu que té molt poder econòmic. I més si estan ben situats i tenen bones feines o tenen empreses i comencen a aerificar coses. A més, és interessant també perquè veus com es fa una campanya política des de l'interior. Al principi, amb els mitjans que tenia, que era una miqueta senzillets, d'anar allà amb les pancartes, no sé què, i anar al boca a boca, el barri va arribar. Tu crides i no sé qui, llavors es passaven allà trucant per telèfon, i veus que havien de trucar des del fixe. La pel·li no recorda quan és. La pel·li està feta el 2008, al principi del 70. Sí, el 2017, el 2008. Sí, el 2017, el 2008. Al principi del 70. Sí, el 72. Sí, jo diria que per aquí, el 70 i poc. I tant, i tant. A mi em recorda aquesta última que ha fet el Jos Cloni, que és director, que es diu Los Idios de Marzo. Hi ha dos persones que es volen presentar. Sabeu que encara estan abans de les primàries. I després, tot l'intrínculis d'arredera, de ara què farem perquè t'ho pugis trucar. Vaig trobar molt interessant, i m'has recordat aquesta. Exacte, fins i tot quan arribes... La maquinaria d'Òrcola. Sí, tots els assessors són autèntics. L'alcaldia està a l'Ajuntament. No està a l'alcaldia, és com a conseller. Com també veus els pactes entre ells, entre els consellers. Si tu em recordes a mi per tal tema, jo et recursaria a tu també per tal altra. I veus també els passadissos, les negociacions que es fan... Els pactes. Aquest seria probablement el producte no net que moltes vegades podem exigir a nivell fins i tot de característica inocent. Està clar que els pactes entre persones representants que tenen un programa concret és el que també fa caminar. I d'una manera o altra, crec que argumenta el teixit democràtic. Jo ho veuria així també. O sigui, no tan pur, sinó que... Sí, una mica. No puc justificar jo de res. Doncs ara començarem una petita secció de novetats, de pel·lícules actuals. Potser no estem parlant d'estrena d'ara, però fa uns mesos. I els jocs de la gana, ho he dit bé ara? Sí, no faig dir el director. Bé, és un film com aquest... Potser no sé, és un film d'aquests en la sèrie, dels vampirillos, aquests de Maniceri. És cinema per adolescents, bàsicament, perquè el film tampoc ens ensenya res. Està ambientat en una època així indefinida, però en què una necessitat està molt polaritzada per una banda, ja en els... El que sembla que han guanyat com una mena de guerra envers unes zones, que els diuen a ells districtes, que són els que l'han perdut. I els que es podria considerar una mica es pot fer una traslació perfectament a lo que és Roma i les provincies romanes. Bàsicament és que és calcat, no? I llavors, una mena de penyora per haver perdut és que aquests districtes han de pagar un tribut en forma de noi jove, perquè es va tinenduel, com els veïadors, en un territori que cada any es varia, és diferent, molt significat, perquè aquesta societat romana, o bé, no sé com li diuen allà... Sí, però futurista, doncs té una tecnologia molt avançada, està clar. Llavors, és una mena de tribut, se'ls diuen tribut els nois, i s'han de batre amb un duel, o sigui, és l'últim que sobrevisqui, doncs aquest és el que guanyador. El japonès ens sembla que també hi havia una classe de l'Umdes que tenien que matar uns als altres. Es deia Suicide Club, això? No, era una japonesa. Ara no sé si era del Kitano o algun d'aquests, que eren les tipiques noies japoneses, vestides escolar, que s'eniquilaven mutuament. No, no. Per un estil. Fa un pastig d'estils així, i bé, la pel·lícula no va més enllà de la trama de petit thriller que implica la noia protagonista, que és una noia molt evididosa a l'hora de sobreviure en el bosc, doncs, això veia bé, li dona un avantatge, envers els que són més, diguem així, nois més forts que ella, i que la pel·lícula no s'acaba. Però en si la pel·lícula no quedarà per l'extrema. No, només cal destacar bé, és el símila aquest, amb el que es pugui dir, et mostra una societat, sobretot, avançada tecnològicament, però moralment molt decadent, incluso a nivell estètic. Ja és un recarregament, pot traslladar una mica i fer un ridícul d'alguna manera. Prima, hi ha estarells molt... ja ignoren tot el que és la realitat, cosa en volta, i estan només pendents d'aquí, ridiculitzar l'altra en el seu propi estament social. Diu-n'hi-do, eh? Sí. Ja segona, tercera part, em sembla. Seguríssim, aquí trobant una pilda d'on sigui. Jo no veig, la pel·lícula no s'aguanta massa. És el que diem. No, sinó per adolescent, sí. Segur que això tirarà com a mínim. Les persones xets són atractius, i bé, tenen punx. Jo, el que em vinc a carregar és una gran producció, que a tothom l'ha vist, i tothom, m'he de ser, una promoció, amb molta gent. L'impossible, i tal, és una bestia... Bé, a veure, jo... Sí, la Lourdes, sí que és la que sé que l'ha vist. A veure, jo, com a tal, la part positiva, la part positiva, és que és una pel·lícula molt ben feta a la part d'afectes especials, vull dir, una mica a la part... Aquesta, no sé si l'Lourdes et sembla correcte, jo crec que la part... Jo vaig comentar això una mica, de la tota la part de no tan sòs del sonar, al principi, sinó tota la part aquella de l'aigua, en la qual tot això ells es veuen per sobre de l'aigua, i ho vaig trobar... Això és sensacional. Amb una música genial, tot siguit, que d'un tal Velázquez... Manuel Velázquez, que no el coneixen... El pintó. Sí, no, és el Diego, és el Diego. A puntar. A ressuscitar. Fotografia el Diego Velázquez. Llavors, és el que diem, no? Per aquesta banda, molt bé. La pel·lícula s'aguanta, crec, perquè és Ewa McGregor, perquè és Nomi Woods, i el nano que es diu Tom Holland em sembla, ho fa molt bé, el nano, tot sigui dit, vull dir, que és... El fill gran, perquè els petits són molt petitonets i pobres, el que a mi em treu de polleguera són dues coses. Aquests guions que, amb situacions límites, diuen coses absolutament ridícules, vull dir, parlem clar, perquè hi ha vegades, no diré ara tot el que, però no sé... I ara m'estimes molt, no sé què diu, sí, són situacions fotudes, però, jo crec que la intenció és salvar, cridar, treure... Hi ha un patiment molt gran, sobretot per l'enomi Woods, pateix moltíssim a la pel·lícula, ho fa molt bé, perquè ho fa molt bé, però en canvi, tota la part, diguem, de intentar fer un melodrama o fer un drama constant, a mi em va... em va anestaciar, és a dir, jo no vaig ser ni una llagrimeta i mira que jo ploro, quan es mor la mare de Bambi, vull dir, que quan mor la mare de Bambi, jo caig fet pols. Amb les sèries brasileres s'emociona. Exacte, imagina't, no. Però és veritat que, en aquest cas, no em va semblar això. Hi ha un moment, recordaràs l'Ordes, i ho explica molt ràpid, és a dir, perquè imagineu-vos, clar, que... Llavors, per un costat es perdona els crius, lògic, perquè quan arriba el tsunami tothom... Pum, clar, és lògic, és una bestiesa. Però arriba un moment que es troba. El fill gran troba els nens petits. Uau, plorera. Els nens petits troben el pare. Oh, perdó, sí, no ho dic bé, sí. El gran es troba amb els petits, amb el pare. Sí, perquè es pensava que ja no hi eren. Exacte, plorant tothom. I llavors van a veure la mare, i clar, es troba el pare amb la mare. I amb els nens petits, clar, durant 15 minuts pretenen que jo estigui plorant, no, és que no siguis tan malo dramàtic, fes esquichades i ploraré. Escolta, m'ha dit, son. Això, moment determinat, clar, aquí hem plorat tots. Però si tu allarges això eternament, jo crec que quedes una miqueta, doncs, ja. I és el que tinc a dir, en l'estiu. Tu et ploraves, sí, quan anava a obrir la porta i no... Ai, oi, oi, oi, oi. El semàfor fent així, que es canvia. Allò és... Puja el cotxe. Aquesta pel·li... Puja el cotxe. Ja se m'has tornat els ulls. Jo només un comentari, que estic d'acord amb el que diu el Xesco. El que passa, que jo sí que vaig llegir, que el guió que havia fet el senyor, no sé, el que havia trobat demà a Bayona, estava com molt seguit per a les persones reals que s'hi van trobar. És probable, això no nego, eh? La Maria, que és la que puc, la Pere de la Noia i mi vaig i tal. Llavors, jo no sé deia que intervenien molt, i fins a quin punt el senyor aquest ha fet una miqueta allò de melodrama, com tu dius, i fins a quin punt això és real, no? Jo tinc clar que les van passar canutes, lògicament, i que tot això va passar. És a dir, el fet de que es perdessin... Però aquesta concatenació de situacions, és que jo crec que no són tan ràpides. És possible que això passi en un moment, això passi en un altre i passem en un altre, i llavors, amb un marge d'un temps, no? Però bé, per l'altra, s'aguanta. I estaríem parlant d'un concepte diferent, d'una altra valoració del que deien de mal còmic, amb la repetició de càmera televisiva... Exacte, amb mal còmics. Molt bé, però quan ja t'anadona... Ja, entrolem a ser mal còmics. Això, és aquestes repeticions que, a vegades, no només pel tema purament formar a los cinematográfics, sinó per la importància, per el fet de vaig a fer un melodrama. El senyor Bayona, a l'Orfanato també, peca massa d'intentar fer ensurs, quan realment aquests ensurs no... És que el Bayona crec que és una miqueta... Es passa una miqueta, vol anar una mica més enllà. A part que és molt americà. Fer en cinema és molt americà. Les reaccions d'ells no són gens... com reaccionaria, potser, un matrimoni... És un matrimoni americà, és a dir, passa amb una família. Ho ha maricaïtjat per vendre-ho a nivell mundial, no? Perquè, si no, no tenia... Si no posava la nom i watts, no tenia suparcions... Aquí posa la Mari... No sé què, ja no sé què... i s'enfonsa la pericula. Això seguríssim que no. Tenim encara nou minutets i hem de parlar del lladre de paraules i de la pesca del Salmone en Yemen. Baralleu-vos. L'aviador és, vinga. Bé... Jo particularment soc un fan dels senyoles... Jo també. Fa petites obres, en què... Bé, i no em feies el per què. Creu una mena d'ambient en aquest film... Però ho sabràs a la llarga. Sí, segurament. Creu una mica d'un ambient en què hi ha uns endalaments determinats que, no sé, sintonitzes. I sempre hi ha un paio que és un individu anodí. Que no té insults. Gris. La seva vida és miserable, pràcticament. Jo ho veia en aquest film, ho veiem també, per exemple, amb els atendocabos. Oh, sí. I ho veiem també, per exemple, una mica... les normes de la casa de la Sidra, no? En què veus el paper que fa el Tobi Maguire. Va per allà, més aviat, d'acompanyant, sempre d'ajudant. Sí. També hi ha un paio que és el Graciuset de Torn i que el dona la nota humanística. I en aquest cas és l'actriu aquesta de... Ai, em sortia el nom. La que va fer... Digues que ja apareixerà. Sí, ja apareixerà. Que fa de... de relacions públiques del Primer ministre. De Primer ministre, sí. I bé, i la història que ens explica en aquest cas encara és més petitona que les altres. O sigui, la pel·lícula no intenta ser tan grandiloquent com, per exemple, l'atendocabos, l'entorn natural, doncs, amplia molt i amb una força molt, molt forta, no? Aquí intenta ser més tranquil·la, més calmada, com les aigues del riu en què pesquen... pesquen salmons, no? El prensa va aquest que s'ha quedat meravellat, doncs, perquè tard de pescar, no? I se li correig l'estrambòtica idea de traslladar-ho al seu país origen, que és el lliment, on, evidentment, els prejudicis en qui consulta, doncs, comencen a arrelar a flor de discurs, no? Són païscales, no? Si fots quatre salmons, ja et morirà de galó, no? I és el que és un error molt gran, no? La aigues són cristalines, pures i, a més a més, fredes, que és el que demana la crida d'aquest... Les corrents són fredes, no? Sí, sí, les corrents són fredes. A partir d'aquí, doncs, bé, hi ha un... el film entra en petites microhistòries d'amor, entre els personatges, de relació d'ell, i jo sé que ell, el ego MacGregor, també ens presenta la típica parella inglesa en la seva dona, no? Que, diguem-ho així, el sexe, doncs, és com... em va sorprendre molt, no? Estan ell fent-ho allà amb la dona, i quan acaba li dius, bueno, ja en tens para per una temporada. No, no, ella amb ell. Home, són més freds. Sí, sí, sí. No com aquí. Diu, ja tens para una temporada, dius. Ostres, Pedrín. Aquí són més... La temporada aquesta... Són més mediterranis, més sortits, vull dir, directament. Ostres, et quedes molt molt... Clar, i ell, d'alguna manera, amb la noia que coneix, que l'ajuda a fer el projecte, allà es destapa, no?, d'alguna manera. I tant que es destapa. Jo el recomano, aquest film, és molt... Està bé la pel·lícula, eh? No pretén massa, no pretén massa. Precisament, per exemple, tant de cabos la trobo més rodona, a més. Entra més en dintre, no?, o les normes de la casa de la sidra. Per mi aquesta rodona, i li posem un jacet i tot, eh? Sí, sí, sí, sí. Les normes de la casa de la sidra. Home, està basada en un llibre del John Irving, que està més... és més potent. Però és que John Irving és molt potent, eh? Sí, sí, sí. Una mica va ser aquesta línia. Jo crec que hi ha més toca un tema que sempre té una miqueta de... Aquí té un punt molt british. Molt british, molt... molt de... Molt de film social... De film social... Anglès, no?, de, diguem-ho així, com tocant del viento i coses així. Bé, però bé... Passa agradablement. Molt bé. 33 minuts, Jaume, per el lladre de praules. Vinga, que ens expliquem. Doncs ho farem molt fàcil, un lladre... No val re. Pot arribar si... No és broma, eh? No que sí, que sí, que és broma. La veritat em va agradar molt. En aquestes èpoques diferents, i això és el que la fa amb l'atractiva, oi? Vull dir que és un senyor que troba, doncs, un manuscrit, i llavors l'impresiona, ell va a la recerca de ser un novel·lista, com moltes vegades, i a la pel·lícula deixa clar, moltes vegades ho pot fer qualsevol persona, molt jove, no?, de fet, és ell, no?, engrescat per la seva pròpia dona, que fa poca sang casada i tal, va a la recerca d'això, però dius això, no ho faré mai, dius aquí, i no sé per què vaig tenir la temptació i la vaig realitzar, doncs, d'escriure paraula per paraula, d'aquí bé, això d'allà, de paraules, no?, tot allò. I aquesta novel·la, quan la va tenir escrita, la va presentar ell, com a molt bona, perquè sentia una admiració. I llavors aquí apareixerà el Jeremy Irons, que és el que la va escriure, realment, i que en definitiva és una experiència que ell va viure, no?, i aquesta experiència, lògicament, comportarà, doncs, això, aquest èxit, perquè està fet amb allò que et diuen, quan tu has viscut una experiència, lògicament, doncs tot surt amb una potència extraordinària, no?, llavors, de la manera que es troben ells dos i com discuteixen l'autoria i la situació. Molt interessant, ja ho veureu, no ho explico perquè cap al final és allò de dir no hi ha guerra, no hi ha desqualificació, no hi ha americanisme. Ui, això és important, eh? Com perquè has sonat, no?, avui? Sí, sí. Has sonat-hi molt i penso que és una pel·lícula que entra. Cantaria molt bé, no? Perfecte, sí, sí, doncs, escolta'm. Molt bé, jo tinc que dir que he vist, jo és que he vist moltes pel·lícules, però evidentment no tenim temps, no?, encara ens queda un minutet, perquè és una pel·lícula magnífica. És un clàssic en 84, Tom Hjuls, LFM, Ray Abram, el senyor Mirós Forman, és una pel·lícula magnífica, és a dir, ho parlàvem el dia de les pel·lícules envellides, no? Jo voldria dir una cosa sobre màgrils. Una de les coses que m'ha cridat molt l'atenció és haver llegit que en definitiva el celiari no era ni molt menys del que presentava. No, no era així, no, no, no. Això, jo crec que està basat en un llibre, no recordo la també, no estem parlant d'una cosa que el Mirós Forman, que és bastant, el formen el que té és que és bastant legal a nivell, sobretot, d'ambientacions. Recordem Valmont, que també seva i tal, va dir d'ambienta molt bé les èpoques, té un ser rigor, a la part, sobretot, de la part més aviat de 13 o i tal, però la part amb aquest cas, sí que t'arregla el Jaume, que això ja ho sabia, perquè parics motius, jo he estudiat a Mossart i a Celiari, a Celiari, estaven vejos. Tenia una certa enveja, perquè el senyor Mossart era un geni absolutament, i això sí que ho mostra molt bé, aquesta genialitat, aquesta capacitat, però en canvi, aquesta ràbia, tan condimplia. De fet, perquè penso que hi ha moltes persones com el Celiari i la vida, i molt poques com Mossart. I tant, i tant, i a més el món de la música amb més motiu encara, vull dir, que això... I era tan ximplet, com ho presentaven, el Mossart. Bueno, no, es veu que era una mena d'hiperactiu, d'aquests genis bojos, d'hiperactius, que no paraven ni un moment, i és cert que aquí es veu com mord d'esgotament, bàsicament, i de sortir i tal. Aquesta línia més festiva no la sé del tot dir-te si realment sortia tant, si anava amb tantes dones i se'n borratxava, no ho sé. Però jo crec que més o menys la idea està molt ben agafada, està molt ben marcada aquest moment que va tenir quan comença a fer úperes bufes, quan no... Vull dir, aquesta línia, que és la frauta màgica, és no prebufa, no us oblideu mai, per crius, i és una meravella, musicalment, no? Però bé, és el que hi ha. Recupereu-la, perquè és una perigua que han ballit molt bé. Per tant, la podeu veure i us ho passarà molt bé. Doncs ja està, com passa el temps, no? Per cert, vaig veure Karatekit, en referència al cinema dels anys 80. Ah, molt bé. Doncs parlem a la setmana que ve, perquè ens queden 10 segons dets. Per dia adeu. Ens veiem la setmana que ve. Molt bé.
