Babilònia del 25/5/2017
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Costa? Molt bé, doncs comencem un dijous més aquí a la Pironia, i bé, doncs com sempre tenim problemes tècnics a vegades, i ara estic amb una mena de festa de sorolls per aquí, però bé, tot passa com passa. És una qüestió de problemes tècnics. No, és el tècnic, potser jaume. Bueno, doncs jo ara marxaré, us deixo aquí, que problema, ara sembla que s'ha solucionat, és que sentien com sorolls, els sorolls de la ràdio, i ara sembla que finalment... Fantasma ràdio. Exacte, ja està controlat. Molt bé, doncs estem aquí un dijous més com deia amb l'acompanyar de la Rosa Alcalà. Hola, bona tarda. Molt bé, avui he treballat més hores que un rellotge. Ah, i aquí una passada. Rendint, rendint, a tope. I el jaume que està d'estat jubilat. És broma, no? Com estem, jaume Vidal? Doncs bé, bé, bé. Mira, escolta, jo m'he llevat a les 7 del matí, és igual. Fantàstic, però has treballat molt, encara que... Vull dir, faig broma, però també penques molt. He escoltat moltes coses. Clar que sí. Això és molt bé, això és molt bé. Ara he escoltat la Susana Díaz. Aquesta ja s'ha quedat buida, ja. Aquesta, ahir va ser un festival i amà meva. Doni-dó, Nacho Alonso. Com estem? Jo he treballat 8 hores justes. A mi m'he fobat d'allò. Perquè si no m'enganxarien per una altra cosa, i mira, 8 hores. I que massa judeu, mano. Sí, sí, allò, pam, pam. Molt bé, i el que us parlaig és que ho ramos. Doncs que està aquí, derretada a la paixera, castigat com sempre, no tinc contacte humà. Exacte. Només vistual. Toco el vidre per intentar apropar-me a vosaltres. Nosaltres se'n mirem de quan em fan una mirada com... Exacte. Mira, no és... Sí, no de complicitat. Sembla que... Sí, exacte. Sembla simpàtica, sí. Mira, mira, mira, mira. S'ha de dir que... Exacte. A tant en quan em posen una mica de menjar i una mica d'aigua. Sí. M'estimen, jo estic content. Va bé, molt bé. A tu et darem una neguet de goma, si vols, també. Sí, sisplau, sisplau. No, un hueso anti-sarro. Directament d'aquests, no? Molt bé, doncs avui parlem, com sempre, de moltes coses, l'àmbit de les arts. Parlem de l'exposició que tenim aquí a Can Ginasta, justament, del Miquel Planes i Dibuixant línies, que hem dit que és una miqueta així minimalista. Sí. Parlem de teatre. De miqueta. Sí, una mica bastant. Parlem de teatre Impro Show, que és una cosa que jo no coneixia gaire, però que l'ha explicat el Nachos ens explicarà molt bé. No s'exprimeu perfectament. Perfectament. La Rosa va estar al Rèquiem... Perdó, l'auditori. Escolten al Rèquiem de Verdi, també d'Unidor, molta paciència, moltes ganes. Sí, però molt maco, espectacular. Fantàstic. I aquí el present es parlarà de la història del cinema. Directament començaré a parlar en 1895 i acabaré el 2015, que és quan acaba el llibre. Imagina-vos que tenim per quatre dies. Nosaltres ja pleguem, no? El deixem ja directament. Que vagi explicant? Sí, fem torns. Un va sopar, te torna... La feia tecata, tecata, tecata... El 2015, no, eh? Ah, sí. Van actualitzar. M'ho explicaré, m'ho explicaré. No gaire, no gaire, ja farem el comentari. Com a tal és el de romà en govern, evidentment, és el gran clàssic i el gran llibre de capçalera de molts dels cinefils i també dels universitaris. No soledet mai, que és un llibre de referència. Sí. Cinema, doncs, novetats, Bajo el Sol, un clàssicot també molt recent, la gran belleza, que és una gran meravella de pel·lícules. Té tres anys, però és un clàssic. Exacte. Un altre que també ho serà de clàssic, la Doncella, que ens comentarà el Sant de la Rosa, i la Kenop, no ho sé, ja parlarem de Toni Erdman i de les Furies, i tenim temps, acabarem de parlar d'aquestes dos pel·lícules, que també estan, bueno, una d'estrena i l'altra no tant, però és el que hi ha. I avui, pel mig, intentarem posar una cançó d'un senyor que es diu Chris Cornel Lidroquis, aquest senyor, que es va suïcidar fa una setmana, aproximadament. Ah, sí, jo sí que és aquí. Que va néixer el 64, només té 52 anys. De cantant de saungar. Exacte. I posarem, bueno, la cançoneta més famosa, Black Wholeson, i és una cançoneta molt maca, la posarem quan matem els canyeres, grunts, i expliquem una miqueta, re, molt per sobre, qui és aquest home, encara que sigui 5 cèntims, i posarem la cançoneta. Si tenim temps. Però el que farem serà començar per l'Andart, aquí, a Can Ginestar, tenim el Saller, Miquel Planes, dibuixant línies. Sí, bueno, com cada mes que hi ha una exposició, doncs, bueno, procuro anar-hi, i avui, doncs, que he arribat una mica aviat, doncs, m'he arribat, vaja. Bé, la veritat és que et sorprèn, no? Aquestes obres, així, minimalistes, probablement són molt més vàlides per persones com tu, que has historiat la història de l'art. Bé, sí, el mà. No, no sé si sí, sí. Aquesta manera li pots posar, com em deia un amic meu, no fa gaire, li posem nom, nosaltres, a les coses. Llavors, em va dir viure una altra, que em deia, eh, va, va, va, a veure quin nom li poseu, perquè, si no, hi ha manera d'entendre-ho, malament anem, no? La veritat és que, quan hi ha entrat, dic, ui, ja hi som, no? Saps allò, ja no canxo res, avui, aquí, no? Però sí, sí, llavors, he llegit una estona, un tres o quatre llibres que hi ha allà, que he anat a preguntar si n'hi havia algun, que me'l podia quedar o comprar, m'han dit que no, que només hi havia aquells, molt estrany, perquè, com a mínim, hi hauria d'haver la possibilitat de comprar-los. Però no, es veu que només han fet aquests tres, quatre llibres, doncs una còpia, de cada un. Una veritat, i allà s'està. Sí, el que sé és que he llegit una mica el llibre, m'he quedat una mica orientat, si més no, no nega de cap manera el minimalisme que tu dius, i la radicalitat d'una proposta com aquesta, però ja hi entres una mica més. De fet, el que he llegit parla, que en el moment que nosaltres tenim una d'això, una versió d'un paisatge, o sigui, que veiem, un paisatge automàticament és com si els retratéssim. M'imagino que hi deu ajudar molt el fet que avui, doncs, tothom va fent fotografies per tot arreu, és que és... vaja, jo penso que és horrible, eh? Però vaja, vull dir. I llavors, esclar, vull dir, del que parla llibre, és això, no? Que nosaltres no gaudim del que és el paisatge, sinó que ens queda, diríem, anar a la nostra ment, o a la nostra capacitat de recepció, com una imatge, en definitiva, que no té res a veure amb el que és un paisatge. Llavors, a partir d'aquí, bueno, li dono una altra mirada a la qüestió, no? I la veritat és que tot el que són els quadres, doncs, és una manera molt radical de plantejar diferents formes que tenen a veure amb camins, no? Vull dir, cada quadra doncs és un camí possible, que hi ha que un pot fer, i sense quedar-te amb la fotografia, doncs, en definitiva, llavors, això, doncs, tu ho fas teu, no? M'ha de dir que moltes vegades, en aquests llibres, i ho dic perquè és la impressió que m'he portat, amb aquestes exposicions, és tant o més important el que s'explica, que la mateixa obra. I això suposo que deu voler dir que a vegades les obres, i ells, i el mateix escrit ho diu, diu probablement, si ja ho heu fet ja una mirada, doncs no us quedareu fora de joc, llavors ve l'explicació i tal. I evidentment, llegiu per poc que pugueu, quan hagiu fet la primera mirada a l'exposició, però poc que pugueu, llegiu algun d'aquests quatre llibres que hi ha allà, perquè us donarà, jo crec, que fins i tot, la poètica de la pròpia proposta. I llavors això ja té un altre volum. No sé, no sé res més, jo no en sé tant. Jo he vist alguna cosa, per fora no he entrat, i he vist així per sobre. Jo crec que el que està fent aquest senyor, que és el Miquel Planes, és una combinació entre el minimalisme, aquest concepte que és portar als extrems el que es diu l'economia de mitjans artística expressiva, doncs amb línies, amb formes, utilitzant l'escultura, utilitzant potser la pintura, i en certament sí, quan parlaves de la pintura, que parlaves d'un espai en blanc en una línia, pel mig... I és que també pintura tampoc és això. Què seria, més o menys? És clar, qualsevol que entri allà, diu que són aquestes taques, amb unes ratlles que tenen una continuïtat, i que les taques d'una manera o altra queden situades dins d'aquestes ratlles. I llavors això són camins, esclar. Clar, ho diria. Però el posar-li és a dir, quan va sortir el minimalisme, els anys 60 era molt radical, era simplement et posaven això, una línia, un quadrat, una forma, que això és una cosa molt típica dels 60s, exacte, una llum, és a dir, un neon, i allò era la obra en si mateix, si no hi havia explicació, el respecte. El que està fent aquest nom és una cosa molt maca, i és combinar el que va venir després, és a dir, art i llengua, llenguatge, que era el mateix, és a dir, utilitzar, en aquest cas, possiblement, que l'art en l'enguatge és més escarat, perquè utilitzen la pròpia tipografia de la lletra per crear minimalisme. Però alguns d'aquests artistes, que tampoc ara direm sol l'E8, que tampoc són gaire coneguts, que són molt importants, doncs el que feien era explicar la obra, és a dir, posar un text, una poètica, un significat tipus diccionari, cosa molt curiosa, posaven una cadira, i al costat ampliat, amb un text immens, el que seria xer, és a dir, posava xer, i què volia dir, cadira, segons el diccionari? Ha hagut en banal com això, era desmaterialitzar l'art, és a dir, convertir-lo en una cosa aliena gaire bé, el que seria el concepte d'artístic, d'artístic de bellesa, era posar una cadira i posar un text, i a partir d'aquí, que et provocava això. Per tant, el minimalisme d'una cadira, triada a l'exar, si ets cap tipus d'importància, amb un text explicatiu. Va més enllà, potser utilitza la poètica, la prosa, i això és molt maco, i crec que aquesta combinació és molt interessant. L'aformentista era en aquest llibre, és com deia. I no l'he vist, enllà l'avoré i a veure si aprofundeixo sobre el tema. A aprofondir-me una mica més, perquè és clar, que els coneixements artístics deus no tenen ni molt menys... Però farem una entradeta, a veure, mira que ha passat avui per davant, però a vegades el temps ens agafa. Teatre. Doncs... Parlem d'un teatre, que el més important és que és el tipus de format que té. Diguem-ne, no és el teatre com estem acostumats a... És una obra, com el principi, o Noodle, Desennace, és qui topa un drama turgo, no. Això és massa cometes, perquè ara direm exactament com va el tema. O sigui, la companyia es diu Planeta Impro i es basa en improvisació. Sobre el paper, cada obra que fan, i és una cosa que et diu quan comença la representació, és diferent de l'anterior. Vosaltres heu vist avui una obra, i si torneu a venir el dissabte que ve, ens obriu una obra completament diferent, perquè vosaltres sou els que ens esteu donant, diguem-ne, el guió, el guió de la cine, o la obra teatral que presentem aquí. I el que fan tu quan tens el principi et dona una surta, hi ha uns papers, i llavors tu escrius alguna cosa, el que tu vulguis. Potser una xorrada, potser una idea, potser jo vaig escriure el títol d'un llibre, jo vaig escriure la insoportable de ser, vinga, aviam què farem amb això, i va sortir. Va sortir i es curiós de ser. Però hi ha allò que sé quan... La tira de propostes, tantes com a públic. Tantes persones, tantes persones. En quin teatre és? En el Teatre Neu. El Teatre Neu, o sigui, el Carreteró, allà veig mig de Gràcia, més o més hi ha ofertes, vull dir que està bastant ben combinat, i hi ha vingut un fantasma de ràdio. Ha passat alguna cosa? He notat alguna presència, no? Han deixat aquí un comandament. Sí, està presenciant, s'ha ajudat molt. S'ha ajudat una miqueta, sí. Una presència molt gran. Una proximitat que diem abans. Ja ha travessat barreres. Sí, ja s'ha acumulat l'Àlien, s'ha materialitzat. Estaven dient que és una proposta interessant en quan el format és diferent. Ells van triant, fan diferents tipus de combinacions, diferents tipus de jocs, triant en el millor de la urna, una frase i fan un esquetx, fan sortir una persona del públic i li van dir... Mira, ara, cada cop que nosaltres admirem, tu diràs una emoció. Llavors nosaltres andem canviant l'emoció i es van fer a l'esquetx que estan fent, i el cop hi pot exigir, i jo diuen... tristesa, alegria, ira... Llavors els tios canvien... Hi ha molta interactuació, i tots aquells, evidentment, tenen com un patrón, tenen una línia maestra de la història que estan, perquè si no seria impossible. Però sí que és veritat que la van modificant, que hi ha vegades que es queden una mica així, perquè estan improvisant, i dintre de... Jo no sé quin presentatge hi ha d'improvisació i quin presentatge hi ha de preparació. Però sí que és cert que... Bueno, que jo sí que crec que van, perquè jo he vist diverses vegades, i les històries sí que són diferents. I és un format de comèdia, evidentment. És un format bastant lleuger, tipus... sí modern, tipus com seria el club de la comèdia, o així es van fer cags allà de diferents coses. Però en qualitat, perquè això, si fos una cosa, no tingués qualitat, seria com un seinet, que bueno, no m'agradaria. Però bueno, aquests tios tenen qualitat. La obra és en castellà, una cosa que em va sorprendre, perquè no sé si són d'aquí o no són d'aquí. Jo què diria que són d'aquí, però no sé per què són la obra en castellà. Perfecte, però normalment, com el teatre, sempre es fa aquí en català i tant. És curiós, no? I, bueno... És molt divertit, té qualitat, perquè si no tingués qualitat, el format de sorprenent, la veritat, si no has anat mai, et sorprèn una nova, això de que comencin a muntar les històries i tal. A part d'improvisació, no sé quina és, són 4 persones, 4 persones joves, però que ja porten temps, perquè això porta... no sé, doncs... Fent aquest format així... Sí, sí, sí, el format d'aquest... jo no sé si 5, 6 anys, 10, no sé... No, porta temps, perquè m'ha sortit a la ràdio, ha sortit a la programa aquest de la CER. Doncs ja ho sé, dona per fer una funció diferent cada dia. Sí, sí, no, i té molt d'èxit, a més a més que... lluïcions de fora, és un tema molt de... que això és el que menys em va agradar, d'apreciar, jo que sé, un aniversari d'algú, fan sortir. Mira, s'han dit que surti la laia, és la laia i la laia és la que fa les preguntes. I he dit tot això, que quan comença, dius, hòstia, mira'm això, com acabarà, però els tios tenen qualitat. Com tenen qualitat, fan un... un gax, un gax molt aquest, el club de la comèdia, però amb una mica més de mala llet, amb una mica més de surrealisme, va... està bé, improvita i són bons actors, són bons actors. Més a més, els tios s'ocuren, els tios són els que el que recullen allà les urnes, les papeletes que estan a la porta, és una mica no multidisciplinar, però jo suposo que sí, va bé, i com a una experiència refrescant d'un teatre diferent, o sigui, allà no aniràs a un teatre a veure, realment, teatre de veritat, que sí que ho és, diguem-ne, perquè els tios actuen, però com una experiència de veure molt de prop, a més és una sala petita, veus la gent, encara que et toqui allà de tot, veus que les cares són molt expressius i tal, i com una experiència refrescant per a un públic jove i per a un públic no tan jove, també, i surts allà, tu has passat bé, perquè t'han calitat, i ho recomano, i preus moltes equibles, per exemple, a fertes i tal, que atraneu, que atraneu, sí que sí, i jo us divendres dissabte, sempre que estan tres dies allà, la setmana. És molt recomanable, mira, i teatre experimental, o no experimental, sinó més aviat com això. A formar més modernes. Més moderns, que s'havia al base, no? Potser no estan modernes el requiem de Verdi, no? Rosa? Home, Déu n'hi do, les versions actualitzades que n'hi han, ja. Espera... Bueno, com va anar, jo? És un concert que estàvem fent la setmana, el cap de setmana ha passat a l'auditori, ja sabeu que són tres dies, es divendres dissabte, i diumenge que repeteixen la programació. Bueno, aquesta vegada ha estat el requiem de Verdi, Déu n'hi do, són 85 minuts, jo abans us ho comentava, 85 minuts sense descans, que dius, bueno, em prenc com si fos una pel·lícula. La música clàssica... I més un requiem. És un requiem, és veritat. És música trista, música fúnebre. No és el trosset d'aquest de l'obertura que ens posen a les caderes, no? No, clar, és tot, són set, constades set parts, i hi ha totes les seguides. Però, però, però, bastant molt bé. Basta molt bé, va ser espectacular. Primer, perquè, clar, actuant el orfeo català, més la coral jove de l'orfeo català, són 130 cantants. Imagineu-ho, l'editori tot ple. Sí, sí, sí. Amb totes aquestes persones, que ara ja fa molta petxoca, no? Més quatre solistes, soprano, més o soprano, baix i contra... Contral, sí. Té, no t'ho dic, segur. Hauria de ser control, en teoria. Tenor, perdó, tenor. Tenor, que té la veu més... més seguda amb els homes, més segudes amb el tenor. L'equivalent a la soprano femenina és el tenor amb masculí, i la més osoprano és l'equivalent al baix amb masculí. Doncs les quatre solistes. El director és el titular de la... el director titular de la OBC, de l'arquista de Barcelona, que és el... Espera, que això que ja puneix. Casusí o no. O no. Lo digo, no vale. O no, o sí, o no. No, pues él sí. És un director titular de la OBC. Ja va haver una temporada que també ho va ser. I també és director convidat amb moltes... amb moltes orquestres d'Europa, eh? Vale. Doncs molt bé, perquè a més estava l'auditori i la música. És això, la música de l'Arrequiem. És una primera, us explico, la part de la scenografia, de com van de curar o com van adaptar l'escenari de l'auditori. Havien posat una moqueta de culó negre, que ja ha d'entrar a dir, ostres, quina imatge, quin efecte visual. Perquè l'auditori és tot de fusta, tant el terra com els parets, totes de fusta, per ajudar a la... A la solidaritat. Exacte. El tenien fora de la moqueta de negre, que dius, ostres, aquí estan fent alguna cosa. Clar, quan baixen les jums, ja queda tot com més pressa això, amb penombra. Doncs resulta que van estar projectant tota l'estona un mapping. Un mapping que s'ha creat expressament, que va estar... I anava a dir-ho per a què? Per a aquest rèquim. Llavors, això va estar superchulo. Ja sabeu que el mapping es projecta a lo que seria així, que tenen una pantalla al fons, que alguna vegada sí que havien vist, quan fan, per exemple, la música de pel·lícula, que passen la pel·lícula i estan interpretant la banda sonora, doncs ja fan servir la pantalla. Però que d'entrar a la pantalla, aquella rectangular que hi ha al fons, ja està. En canvi, el mapping era totes... No totes laterals, però la veritat de cada lateral, era molt xulo. Imatges creatives, que recorden una miqueta en consonància del que s'estava dient, imatges de la natura. Que sí, com plocs de neu que van caient, que sí, o un edifici que s'estan sorrant, o les flors que van naixent. Però tot com molt esquemàtic, i molt estètica amb blanc i negre, algun coloret així, algun to, pastís, però no massa colorit. Algú vermell també, perquè sembla un esclat, com d'un foc o d'unes flames, també sí que hi ha vermell, però no s'hagera, tot molt suau, tot molt que ajudava molt, que era l'acompanyar, que era la musicalitat, les intervencions dels cors... Un mapping, dius que es diu això? Sí, aquella projecció era estar de moda. Aquelles projecions que fan jo que se posa la pedrera, o edificis assimblemàtics. A Sitges també. Ara no sé on he vist que a Sitges també, no sé si serà, o que l'han nominat com a ciut, o que hi ha una trobada que és de mappings, o no sé què. A Sitges també, en aquests dies, hi ha una història d'aquestes. És un mapping, no sé què vindria a ser, no sé què vindria a ser amb un castellà o un català, no ho sé, una projecció, però més gran que no només una pantalla. És una projecció amb una edifici, amb una edifici, amb un... La textura és la que tingui el edifici, o sigui, si té allà... S'adapta, s'adapta... O sigui, d'una manera amb volcalla, aquella edifici, o en aquest cas, d'aquella escenari, i amb les parets, i aquella edifici o en volcalla. La projecció no només és... No és centra només en una pantalla, sinó que surt de la pantalla, és molt més ampli, s'adaptarà a l'objecte o al local, o a la zona on s'està projectant, que agafa la forma d'allà. Jo ho he pogut veure així, anunciat, això, i em va semblar molt abstracte, el que representa, això, no? Sí, clar, és que... És això, no són imatges reals, per entendre, són imatges, són imatges figuratives, geomètriques, en continu moviment, com si neixen, evolucionen, desapareixen, o es converteixen, evolucionen, es transformen en un altre, hi ha algun moment que es para i no hi ha cap imatge, també, però, com que hi ha set moviments, hi ha set parts, millor dit, els mapis o les projeccions van acompanyant aquests set parts que té el rèquim. És una experiència... Vull trobar que és molt interessant, sí, hi havia el perill de dormir una mica. Està bé, ho dic, eh? El rèquim, ara, entre allà... Sí, el que és la... La composició, la permusical, el va composar el Verdi, el Giuseppe Verdi, com a homenatge a dos herois nacionals italiens. Era l'època de... penseu que es va estrenar el 22 de maig, el 1874, l'empresa i apogeu del romanticisme, tot això, l'exactació dels herois nacionals, que eren el compositor Joaquín Norocini, i el literat Alessandro Manzoni. Ah, també queda per això. Era dedicat a mitjans. Sí, sí. De fet, és música religiosa, i d'entrades es va fer per estrenar la catedral. Però... bueno, el rèquim, per aquest cas, té un estil, aquest rèquim de Verdi té un estil operístic molt clar. Perquè de fet, hi ha moltes parts, que es veu que és com un diàleg, és cantat. És un recitatiu? No, no, és cantat, és cantat. És cantat, és cantat. I és molt com una conversa entre els solistes que he comentat i el propi cor. I llavors ve a ser... home, només falta, ja potser es moguin i comencien actuant, és molt basada en la tècnica operística. O el que també ells deien que és la parola, és una tècnica que és la parola escènica. Sí, és una manera de dir-lo d'alguna manera. Vale. Doncs això era... és una miqueta el que seria. Llavors hem de pensar, insisteixo, que es va estrenar el maig del 1874, justament ara fet. Ui, no he calculat els anys, però bueno, que estic mal més de maig. És la sèrie de la nació. I ara a la iglesia de Sant Marc de Milà, allà hi havia llavors una orquestra amb 100 músics i un cor de 120 veus, més o menys el que hi havia aquí ara. I després però ja... L'èxit va ser espectacular, va ser preparador. I després ja de seguida es van començar a programar 3 audicions a l'escala. Llavors era un lloc no laic, un lloc laic, no religiós. I al més el Verdi li van obsequer amb una corona de plata, no sé què. I ja, a partir d'aquí, ja totes les misses de difunt que es van fer al segle XIX, a mica a mica ja van anar a sortir de l'església i llavors van ocupar la sala de concerts. Però que en un principi era això. Estava pensada per ser cantada i per ser interpretada amb l'església. M'imagina que ha de tenir cabuda a l'escenari, no com seria l'altar, no? L'altar, sí, clar. O el cor hauria de tenir cabuda suficient o no suficient per totes aquestes persones. Per totes aquestes persones. Només una cosa que les dugues xulistes són d'España, una és de Badajoz, la Soprano, la Carmen Solís, molt bé, la Mesos Soprano, l'Anna i Barra, és de Valenciana, molt bé també les dugues, i els dos solistes masculins, el Bruno Ribeiro, aquest és portugès, molt bé, i una Itàlia, de Parma, el Michele Pertuzzi, al Baix. Bé, no? Fantàstic. Sí, sí, sí. I l'actuació de l'Eufèio Català i del cor jove, de l'Eufèio Català, també. Tot molt així, molt de l'Europa maridional, no? Sí, mira tot queda en plan Mediterràrica. Exacte, no? Fantàstic. Bé, escolta'm, és el que diem, no? És molt recomanable, la realitat que té l'experiència d'anar a l'auditori, al sentir música clàssica, és una experiència. Sentir les veus, jo és una cosa que sempre dic, que la veu, realment la veu humana, és un accident de l'evolució. Llavors tu està sentint brutals, magnífiques, una o per a o, o així tal. I si et pares et pensa, això és un accident de l'evolució. Si mires llibres d'antepologia i alt, és una cosa que és antinatural, diguem-ne, perquè nosaltres, tenint la veu, doncs podem ofegar-nos, allò saps que ens en vaguem, perquè això no li passa que amb a mi, però perquè això és antievolutiu, diguem-ho, però tot això perquè podem parlar. Si hi ha un accident de l'evolució, pot portar aquestes meravelles, no? Esclar, esclar. Jo ho penso sempre. Jo vaig tenir el pla F, un parell d'anys o tres, me'n recordo, de veure el rèquim de Mozart, i d'assetjar-lo al Palau de la Música, sobre, va ser espectacular, em tornava tonto, també va ser tan típico de minús, no t'acordo, i va ser una meravella, va ser una meravella. Clar, perquè jo he comentat que són els cantants, els cops, perquè és el que et deu l'atenció. Els músics per suposat, tot d'acord, el percussió, el vent, bueno, una passada també, s'impressiona, però jo he dit que és espectacular. Suc en xoc d'allà. Fantàstic. Doncs ara passem a un llibre, en aquest cas no és un llibre de ficció, és un llibre, un assaig, conegutíssim, de la història, mai millor dit, del cinema, que és el llibre del romà en govern, que és un llibre que coneixeu tothom, o a menys els companys d'aquest programa, segur que algú l'ha afollegit o l'ha llegit. I el David també em sembla, David, recorda que m'ho he acabat agafant, però ara l'únic que clar, que és com tot, és un llibre que ja es va treure l'any 1969, és un llibre de referència, per els universitaris, i per la gent que té un bon coneixement, una miqueta, més que un coneixement, vol organitzar aquesta història del cinema, que a vegades ja sabeu que anem veient que si ara veiem un clàssic, ara veiem una en blanc i negre, ara veiem una muda, ara veiem un actual i no sabem bé on col·locar. Ell el que fa és organitzar això, ordena. A l'estil clàssic dels llibres d'historiografia, que jo a la història de d'on se me'ls coneixo, i ell el que fa és, en un principi, fa un claríssim, bueno, sobretot fa un inici magnífic, que explica aquests prolegòmens del que seria la història del cinema, l'inici de la fotografia, tot el procés fins a arribar al concepte. Fa una visió... Ara ja m'ho han fotre a la bronca o no, però fa una... Jo crec que el senyor Romà Gobern té una visió molt marxista de la història, que és magnífica, aquesta idea. Sempre s'ha de dir d'això. És molt difícil explicar això. Quan tu estudies història tens la visió conservadora o la visió liberal i la visió marxista. I això existeix, en professors que tiren cap una línia i una altra línia. No vol dir que t'expliquin un que siguin més patriotes o més patriòtics o més catalanistes o no. És la manera d'explicar la història. I llavors, aquesta manera que té uns elements vinculats amb el que seria, a l'apropament, el poble, simplement, no des del punt de vista elitista. Doncs aquesta manera, que jo he tingut uns quants, el senyor Pagès, el senyor Moniesa, que són els clàssics en l'àmbit de l'història, et fa una visió més propera, més aquesta visió del general. I el senyor Romà Gobern t'ho fa. T'ho fa d'aquesta manera. Té una capacitat increïble, aquest senyor, que té un llibre que es diu patologia del cinema. I que sap tocar, sap fer uns resumos meravellosos d'una pel·lícula en quatre minuts, en quatre línies, perdó. La qual és impossible, dius, com pots resumir 2001 una decisió de l'espació en 5 minuts? I t'ho fa. Té aquesta capacitat, de fet, i t'ho deixa molt clar. Clar, és recent. Per això, recent, no sé si és recent, és 69, però jo he agafat una edició recent que treta en grama d'aquests llibres típics seus, no? I el plantejament és aclar, el Jaume em deia, però això s'acaba el 69 o el 70, no, s'acaba el 2014. Per un costat positiu, perquè arriba fins a greve l'actualitat, però hi ha una cosa negativa. Al igual que tota aquesta part que és el gran muntant del llibre, si estem parlant. L'altre no és ni mercista ni no mercista, l'altre és un catàleg d'informatiu. Google, no? Sí, és una mica això. La primera part és molt més complexa, molt més desenvolupada, ara hi ha el 69, llavors hi ha una part que es diu postescriptum, que arriba fins, em sembla que és el 70, fins als 90, no m'hi he equivocat, o per all, aproximadament, i hi ha una altra part final, que seria així com el cinema, en l'era electrònica, i tal, que seria fins al 2014, aproximadament. El que diem, hi ha una cosa terrible i una cosa molt terrible, i és que la part final del que seria el llibre, amb la primera part del postescriptum aquest, s'enganxen i explica el mateix. És un moment que, durant 20 pàgines, està explicant el mateix amb altres paraules. Això és una arrada. Amb un element de producció, hi ha de producció de control, de què ha fet el llibre, en si mateix, o ha pogut recopilar aquests assajos finals, doncs que no ha controlat. I és cert que la part aquesta nova ocupa 70 o 80 pàgines, però no té la contundència de l'altre. Estem parlant d'això, una sèrie de... Dic, doncs el cinema japonès, d'una banda de tal, apareix aquest, fa això, i ja està, i és una miqueta aquest element. Però, bueno, insisteixo, és un llibre de referència, té un índex onomàstic, pots buscar el que vulguis, clar, aviam, tenim Google, i això, evidentment, s'ho menja tot. Però, encara així, és una forma d'organitzar-se, això no trobaràs al Google, t'organitza perfectament la història del cinema, i ara tenim bastant l'organitzada, i hi ha moltes coses que no he vist, i que són premis de cans i tal, potser de les pel·lícules que hi ha allà, jo hauré vist, mira, que menciona la tira, potser n'he vist, no sé, un 40%, però encara em falta un 60% per descobrir, i clar, si són recomanables, o recomanades des d'un punt de vista, d'un senyor com és el romà de govern, crec que m'hi he perdut moltes coses, encara, que probablement, en el xaume, n'he vist el 80 d'aquelles pel·lícules, tinc la marçut, no, és veritat, perquè el bagatge és com tot, i hi ha coses que dius, això no, això no, però bueno, sí, val la pena. Cada vegada que m'escapava de la dona, va haver-ho una pel·lícula. Això està bé, això està bé. A part d'escapar-hi és de la dona amb una altra cosa, no? A part de veure les... No començ. Jo crec que cosa que actualment segueixes fent, amb tots els meus respectes, no, però bueno, és, sí, sí, bé, avui no passa res, no? A veure aquesta pel·lícula. La sinceritat, ja confia. La salutació. A mi m'agrada molt que fessis aquesta definició de marxisme. És fantàstic, això. És que la visió... És que penso que queda igualit, això. Això és del passat. És el que passa que això no s'entén, potser actualment és un tema, o s'entén massa, o no s'entén, o s'entén massa. Però quan veus la forma en què explica, en què viu, i això quan tens un bagatge, en aquest cas, l'estudià, o així que pots donar uns enfocs, és difícil explicar-ho, però quan ho sents, quan sents el discurs, ho entens perfectament. És veritat, és una cosa curiosa, de vegades que no és més de dir-ho que no com a tal. No ho deixes? No, ja voré. Deixeu-me re. Dos minuts, escoltem aquest moment. T'entena la dídic sensible que ens ho anem. Sí, sí, sí, sí. El deia Chris Cornell, 52 anys, líder del Song Garden, música grunx, que és retorn del rock, els anys 90, Oasis, Blur, Travis, Song Garden, Nirvana, tota aquesta gent. Va ser un referent increïble, per ja, exacte, i un simfint de grups que... Tota una generació, Song Garden va ser molt important a la seva època, va caldre una mica en l'oblit, i és això, ja escoltarem. Són... ahir són... Black Hallsand, que està molt bé. Vinga, nàxon, va. Doncs canta, posa la cançó, no? Vinga, fara el coro, fara el coro. Vinga, fara el coro. Vinga, fara el coro, fara el coro. Black Hallsand, won't you come? Wash away the rain. Black Hallsand, won't you come? Won't you come? Won't you come? Start a rain, cold and damp. Steal the warm wind, tired friend. Times have gone for honest men, for times far too long for snakes. In my shoes, walking sleep. In my youth, pray to keep. Heaven send hell away. No one seems like you anymore. Black Hallsand, won't you come? Wash away the rain. Black Hallsand, won't you come? Won't you come? Black Hallsand, won't you come? Wash away the rain. Black Hallsand, won't you come? Black Hallsand, won't you come? Black Hallsand, won't you come? Black Hallsand, won't you come? La pel·lícula sorprèn precisament perquè el que veus, o el que veus i el que escoltes veritablement, és una evocació d'emocions i frustracions que genera la guerra, i més una guerra d'aquestes característiques. És clar, vull dir, és una d'aquelles coses quan he anat amb un amic meu de fa molts anys, i llavors em dic, jo penso que nosaltres també hem tingut aquest inconvenient, no? O sigui, i ell m'ha dit una cosa molt interessant. Diu, sí, diu, però la nostra no va ser una guerra civil, la nostra va ser una guerra, que hi havia uns civils, per una part hi havia una altra cosa per l'altra, i a canvi allà sí que va ser una guerra civil, no? Exacte. Bueno, aquest detall, encara que no sembli massa important, jo crec que sí que té una importància, no? I llavors, bueno, el que anem veient són històries de mort, bàsicament, com a fil argumental, de persones o de històries que no semblen les mateixes, però que les pots prendre com les mateixes, perquè els mateixos actors fan diferents papers, i això crea una petita lapsos d'interpretació, a vegades, què està passant aquí, què és això? Però, en definitiva, el que està parlant és de com s'arriba a una conformitat que la vida, en definitiva, és això, i com hem de treballar, perquè per evitar els inconvenents que genera, precisament, situacions de guerra com aquesta, la qual es confronten persones, doncs em imaginem com eren allà els d'això, ahir, els croates, i els servis, i els esborris, i tal, no? Bueno, dir que això pot passar a nivell de religions, però allà no era qüestió religiosa. Ell era qüestió sèndica, és clar. És qüestió sèndica, no?, i llavors és clar. Bé, molt dura, d'aquelles pel·lícules que deixa... Aguada sí. Aguada sí, perquè no pot ser d'altra manera. Mmm, cinc línies, va, ja està, eh? Ara fes la versió marxista. La versió marxista. Ara ho arreglem, no?, vull dir. Ja l'has fet, la versió marxista. Una versió molt propera i molt número lògica, no? A la filla i cast. Jo penso que sí, que s'ha de fer sense esgarrifar, no?, perquè ja volia que diríem, ah, contenta, sempre està estrenant els mateixos temes, o sempre vas a veure les mateixes pel·lícules, que en definitiva et posen en contacte, amb les tragèdies de la vida. Això no va així, això és d'una altra manera. Com a clar. L'altre dia llegia per posar un exemple, l'espirito de Colmena, no? Diu que l'espirito de Colmena és la pel·lícula més extraordinària que s'ha fet a l'estat espanyol i que reflecteix d'una manera tan més extraordinària, de la manera que va perjudicar les persones que van viure el drama de la Guerra Civil, a partir de les nenes, a partir de la mare, la seva frustració, a partir de l'home, que s'ha quedat allà agafant volets i poca cosa més, doncs entenem, no?, i llavors, jo penso que això és el que cal, això seria el concepte marxista, no?, aquest apropament, dir que el que fem, per exemple, que expliquem qui era Franco, o vi quines intrigues va haver de solucionar dins del que era, no?, o pensar si era Burgès o no Burgès, o no sé què, vull buscar-li aquest element més classista, més determinat, no?, vull dir, explicar les coses tal com són, i tocar-lo és el punt de vista de la realitat, és realisme, esclaritat, subjectivitat, és aquesta la idea, no?, bàsica, però, bueno, és el que ha de ser. Hi ha una pel·lícula que es fa que el que tu me l'has esmentat, d'un senyor que té un peu sobre una bomba, que veu el peu aquell, bomba, no?, i també està fet allà. I penso que això és una altra història. Aquí juguem als suspens, no?, que diem, vull dir, en canvi, aquí no, aquí juguem a sentiments, a com podem payir una cosa tan dura com que tu estaves en l'altra banda i ara vens aquí a reclar-me la casa, per exemple, i com ho podem conviure, amb quina història m'ha agradat moltíssim, el que tindràs, un guare, és el Nacho, per fer una visió marxista de la Grande Veletza, això no és complicat. No, no, que sí que és difícil. La Dolce... Discurso de això, de Fidel Castro, de l'Arts, de Corazzo, de Pallero, la Grande Bellesa. La Barballesa, és com la Barballesa. La Grande Bellesa és... bueno, la Grande Bellesa jo tenia una cuenta pendiente en aquesta pel·lícula, perquè sempre estaven posant el programa, aquesta fusión i tal, i mai la veia, mai la veia, perquè veia un tros i tal, i m'havia de marxar, i, hòstia, és que n'he revellat la vis sencera. Ben vista. I, bueno, m'ha agradat molt, evidentment. És una mica excessiva, tot s'ha de dir, no? Jo, si t'algo una pega, és que és una mica excessiva, però, bueno, molt feliniana, això sí. Absolutament feliniana, que això és el punt més fort de la pel·lícula, molt estètica. És una pel·lícula que a l'argument, tot i que té una línia per sota, hi ha ben travada del que sent aquest escriptor, que ha arribat als 65 anys, que és tan una mica descargot de la vida, que està envoltat amb una gent absolutament buida, però que també estan... Hi ha la frase aquella de... quan estan parlant allà, que estan en una terrassa, diuen, bueno, diuen nosaltres, tenim les nostres vides destrossades ja, i l'únic que podem fer és tenir compassió de nosaltres i acompanyar-nos, diguem-ne, no? Sí, sí. Hi ha frases molt bones, eh? Hi ha alguna cosa que dius, aquí s'ha passat d'estètic, no sé, determinades, perquè tot i que té una línia argumental, i el conductor és ell. Ell va passejant, amb la seva mirada de escriptor, per tot arreu, per aquesta Roma actual, de la gent de molts calés, alta societat, que estan totalment festes i tal, i hi va veient allò uns ex-sexos i una... i la combinació de la realitzositat que hi ha en aquella ciutat, que surt a... està molt impregnada, tot el poder exiàstic, allò, els cardenals i també les monges, tot allò, això és una història molt romana, també, i tot això va rejant i dius, bueno, i ara perquè t'atreixo, i ara perquè... bueno, però sí que ho val, ni perdones, no? Perquè això estèticament fantàstica, molt ben rodat, amb una intenció molt estètica. Tu veus que aquest tio té una intenció estètica, però que està guanyant, que no és que... És com mou la càmera. Com la mou, el senyor. Sí, sí, sí. O sigui, hi ha tota una variedat de planos brutal, no? Vull dir, ara fa això, ara fa això, però toca. Diguem-ne, o sigui, a tu d'alguna manera et quedes així, perquè a mi les pel·lícules molt estètiques, perquè sí, no m'agrada, però aquest tio... et guanya, dius, ostres, mira, va, sí, m'has convençut, que és un gran plano, no? Sí, sí, d'alguna manera, sense ser absolutament tessos, en com s'havia de ser tal, però tu dius, això té una fluïdesa, no? I això de quan en quan, les últimes frases, van dir en coses, ells actuen bastant bé. O sigui, són actors... Toni Servilio, no? Toni Servilio, sí, sí, no sé si jo no el coneixia. No, aquest és un crac, eh? Sí, sí, sí. Surtia també a la pel·lícula anterior, que ja recordarà l'actitud. Hi ha dues més, després d'aquesta. Hi ha una que fa amb el Michael Cain, no? Aquella de Michael Cain, quina és aquella? I Harry Keiter, aquesta és la joventut. La joventut, sí, és magnífica, també, aquesta. Bueno, aquesta ha sentit jo de tot, eh? Jo crec que té més qualitat la gran feiesa. Segur, segur, segur. Però la joventut, no, tampoc està malament. I l'altra és aquell candidat polític, de dos germans... Dos germans, que un és passar per l'altre, i un és el president de la República, o així. No has dit el candidat, la pel·lícula, directament, no? És una altra manera. El diputat? Aquesta també és recomanable. Aquesta és molt bona. Perquè aquí juga allò de... El que ha tingut èxit, i el que està tancat encara. Clar, clar, clar. O sigui, està tancat perquè no... Però, jo, eh? Sembla que la cosa no va bé, però és un crac, aquest senyor. Ja, però... i aquesta és la gràcia. Fem un tall així, una mica, eh? Però molt bé. Aquest somriure que té ell, és un tio molt de la festa, que li convina a totes les festes, perquè és un tio molt vital, però és un somriure allò que està... Fals, no? El tio es dona compte, i, al final, la frase que explica, que jo trobava la... Buscava la Gran Deveresa, i tal... I, bueno, els personatges que surten, totes les personatges felinians, aquella gent... gent... Enanes, gent que té madat, tot tipus de... I el divò, és l'altitud de la pel·lícula. El divò, el divò, el divò, el divò. I és qui afecta... i perdó. Sí, sí, no, no, que digues, digues, digues. No, que també afecta que aquesta sèrie, que és una sèrie de televisió, que és el jove papa. Ah, sota que el John Pope, eh? Vale, vale. El director, és el director. Ah, sí, el director, sí, pensava que era ser el director. Sí, sí, el director, és el sorrentino, Pablo Sorrentino, que afecta que està el John Pope. Sí, grava el comentari de la dia, que interessava... Que sí, era tan estètica, que es busca... Ja veus això, personatges molt felinians, de manera de tractar-lo. Aquestes, quan estan a la festa, com riuen allà, d'aquesta manera, és no que et quedes com, hòstia, si és molt, molt friquís, una cosa molt diabòlica, i aquesta gent, que ja tan escales, que està allà per prendre el temps, si no sap què fa, i bueno, ell passa allà per al mig, com un herald, un testigo, d'aquell o d'aquell, i tal i qualsevol altres coses més fresques, no quan van als palaus, els que tenen els claus. Això que sembla una cosa, i això, quan comencen a entrar als palaus, hòstia. Jo, aquell palau que hi ha aquella figura, que jo mataria per entrar allà a vins, però això són palaus que són interiors, no són visitables, que tingui dins una escultura d'anística, un pavo allà a vins, això vol dir que aquí hi ha molta pasta, les coses són conclares, tenen molta riquesa, la composició cultural, arquitectòrica, escultòrica... Les interiors, de Roma, és com el senyor Sabed de Barcelona, el que veiem, a mesura que en mica s'han obert les cases modernistes, hem anat descobrint coses, però fins que estaven tancades, s'han parlat moltes coses. Sí, sí, sí. Molt recomanable, no... la única pega que fas una mica excessiva en algun moment, però tu quan entres a la dinàmica de la pel·lícula, ja està, ho acceptes. Jo crec que ho busc. Sí, busca, busca. Sempre em meteu la lisa essència, és com una borratxera, de bellesa, d'imatges, això d'art, és una borratxera dels sentits, dels sentits. Però sense pedanteria, no? No, és que és natural. Jo crec que aquí tots, a més o menys, hem estat a Roma. És aquella sensació que tens quan vas allà de dir que no hi ha centímetre quadrat que no tinguin una resta arqueològica, o no una resta arqueològica, un objecte de valor. Llavors és impressionant, impregnat, estàs impregnat tota l'estona. Doncs si a sobre és això, als interiors, i tu ets o ets de la noblesa, o ets de les coses una mica més... Sí, si m'esporto, pots imaginar el que tens. Sí, imagina el que pots tenir a casa. Molt bé, Rosa, tenim... Vols dir alguno més? No, ja està. Tenim de minutets per parlar de la donzella de Toni i hermana. Sí que... Sí, no, jo com que... Gràcies. No com que ja també aquí s'ha comentat les ganes que m'havia recomanat molt, igual. Ara anem a veure la novel·la. El punt de vista femení, m'interessa molt. D'una dona. Jo sempre diem que no podem generalitzar. Jo soc una dona amb les meves condicionants, també. Un punt de vista femení. Exacte. Molt bé, aquí, aquí. Bueno, era la pel·lícula del Parc Shang-Wock. Sí. De fet, està basat en una novel·la, i jo això no ho sabia, però ja en els títols d'Ecretia Posa. Sara Waters, senyora. Clar, la cataloga com un thriller, sí, d'intrigues, una paraula d'intrigues, un thriller. Sí, segons com. Té aquests ingredients, eròtics, eròtics, com sexual lesbis, i tal. No tant... que us diu heterosexual, sinó exacte a l'altra banda. Drama, romans... Home, potser és romans, també. És una barreja d'estils, no? Jo he vist que aquí hi ha moltes coses, m'ha agradat, a mi la pel·lícula m'ha agradat. Veig que hi ha molts temes, molts, des de la opressió que pot suposar l'educació, en aquest cas, l'educació erróna, que se li donava amb unes dones, que les queden servir d'objectes per... educades amb aquesta... aprendre... d'una plaer amb els homes, en aquest cas, és pitjant-se la lectura. No perdem de vista que una miqueta era... no tot, però en general era això, més que res. La lectura era tocar tanya, tocar pronunci. Exacte, no? I això penso que, home, ho recull força, però es veu des del principi, des de com educar en primer a la esposa que aquest senyor havia tingut, i després també a la nena, la nena que es queda ofana, i que ells l'educen. O sigui, pobret de donar la repressió. Des de la primera nit que està allà, em va... Colpi. Colpi molt, sí, exacte. Ostres, no ploris, que hi ha un monstre darrere d'aquesta porta, que no li agrada que la nena escrigui o que la nena es plori. Això ja és bestial. És bestial. Com pots educar una persona així? Ja siguin per després, perquè l'utilitzaràs, l'explotaràs d'alguna manera. Això és bestial. Aquí tens l'origen de moltes por, de moltes mancances, de moltes vulnerabilitats, perquè després a vegades acaben, i hi ha el tema del suïcidi. Està present tota l'estona. Una miqueta de la meva fantasma gòria d'aquella persona, d'aquella que s'havia penjat. I la nena creu que li apareix el fantasma de la tieta que està allà penjant de l'art. Aquesta seria una miqueta la part més... Això de thriller, o gótica, també pel tema de la por, que sembla que coses misterioses que després no estan misterios. Aquí és molt maco, és el lloc que fa que els personatges que semblen que són una cosa, després no ho són. Els bons no són tan bons i els dolents no són tan dolents com en un principi semblava. Una mica el que t'està ensenyant el director no són així. Seria el seduït el seductor seduït, o la seductora seduïda, el que mana després resulta que no ho és i el que volia enganyar l'enganyador enganyat, o l'enganyadora enganyada. Em va agradar moltíssim, que estàs increure'n per una banda al principi quan la noia de la doncella al local, explicar-ho que és una noia que la... A veure, és l'època del domini o de la guerra, la invasió del Japó a Corea. I llavors veus que estan allà els soldats, que estan... I llavors hi ha un senyor japonès que està establert allà amb una mansió supergrana, enorme, i llavors li envien una doncella perquè cuidi de la... de la boda. Perquè està molt massa bé, psicològica, bé, i tal. I que necessiten la persona que la cuidi, a més de que concreten també aquest prestigi, aquest estatus, poden tenir una doncella personal. Doncs al principi quan s'ha convidat en aquesta noia, llavors hi ha disostres pobretes. Si ja se l'emporten allà a fer de doncella pobre, què li pot passar allà? Oh, no sé què. Ja quan arriba ja ve un sostre de pobrenada, que saleo, i al revés, que semblaven que eren més dolents, no ho són tant, i és una miqueta aquest joc, no? El personatge del japonès és el més desgraciat pel meu costat. Home, sí, de un i dos, no? El tio, clar, i toca fer el paper de dolent, no? Allà amb la llengua negra, i amb aquella sàpia, aquestes coses, i el sota, no hi ha la menaça del sota, no ho sé, és que, clar, però jo dic que hi ha moltes coses, d'aquestes amenaces, d'aquestes postres, que, o fas això, o si no tindràs un càstig, un càstig físic, un càstig... No tan el càstig emocional, que això està clar d'una situació emocional, no hi ha... Afectiva, no? Però sí que es basa en l'apoll en el poder, jo, Manu, jo sóc qui t'he... Jo el que observo és que els dents, avui, que no se'ls hi fa, aquestes tres estades, directament, tenen por igualment, eh? Aquest també és un element que caldria... Sí, perquè, bueno, jo tinc nets, no?, i ho he dit, és que té por, i ara hem de vagilar, no poden anar sols per dins de la casa, llavors això, de cap manera, es fa una cosa com aquesta. Vull dir que el que es va fer d'aquell temps, encara, el segueix, ara, eh? Clar, a veure, és molt humà. La por forma part de les nostres emocions. Sí.Això que deia abans... Sí, pot formar part. La emoció primària. Clar. I qualsevol cosa. I avui dia, per exemple, jo que sé un canvi de feina, un canvi, qualsevol canvi a la nostra rutina, ja es pot crear una certa neguit, una certa neguit, digue-li, de molt suau a molt, fins i tot, una certa por. I això som adults, i ja entens les coses i les plantelles. Pots imaginar una criatura. I més si no hi saps acompanyar, explicar, i acompanyar amb aquesta por, que és normal, que és una situació desconeguda, que no sé què, però això seria natural, inerent, no?, una altra cosa és la por imposada. La por apresa, insisteixo, imposada, i no en contestis, perquè si en contestes, et pagaré, a sobre et pagaré. Sí, sí, a sobre et pagaré. Jo no amenaça, això és més fort. És una repressió molt bèstia, per doblegar la voluntat d'aquella persona, el que podia ser una esclava. Per això dic que ho tenim massa pendent, això, encara, perquè veiem pel·lícules que ens parlen d'això, jo crec que ho tenim pendent, perquè és que sí, no té sentit, perquè no es fa això en els crios avui, però ho tenim por, d'allò que és desconegut i tal. Potser per accés de protecció. També és una altra tema. Podria ser, també. La pel·lícula és interessant. No està molt bé. No, tracta moltes coses, i quan eròtica, bones, l'eròtica, d'entrada és japonesa. Els llibres que ja parlen, són l'eròtica japonesa, que també en bona part també es va importar aquí. Nosaltres aquí a Occident no teníem aquesta tradició. No ho sé, això ho dic d'un home. Però es va importar cap aquí, i llavors es va posar de moda tot el tema del japonisme, que això termina amb el historial art, també es veu. Doncs és important tota la cultura. I això també forma part de la cultura. Molt bé, doncs comentarem ràpidament el Toni Erman, que és aquesta pel·lícula, que una mica ens ha quedat aquí penjada, a vegades a penjar del refresc, perquè s'ha aplicat que no es no ubicàvem quan hi havia comentat aquesta pel·lícula. 5 premis BAFTA i o i tal, millor actriu, millor actor. La millor pel·lícula es diu Toni Erman, és on l'home d'una persona. La directora és la Marin Adé, una noia que ha fet alguna coseta, no re interessant per ara, que jo conegui, i ella és el Peter Simónisec, perquè no coneixes prou, perquè és una meravella. Sí, bueno, ja ho sé, que ha fet un parell de pel·lícules, com es deia l'altre, que vaig mirar, que aquesta pel·lícula ha cobsat moltíssim a nivell d'Europa. Va ser nominada als Òscars, l'anglès no va guanyar, recordeu que els Òscars va guanyar el Viajante, que hi ha pel·lícules d'Afghanistan, que és la pel·lícula del Viajante. I això és una sorpresa, una sorpresa que jo encara estic peint. És una pel·lícula llarguíssima, durar 2 hores i gairebé 3 quarts de pel·lícula. I el plantejament és la relació entre un pare i una filla. És una pel·lícula alemanya, m'ha trobat això que comporta, aquí al darrere hi ha molts components del cinema alemany, des de Wingwenders passant per altres elements, de la relació, vull dir, el senyor el pare és una persona molt peculiar, molt pel que és professor de música, i des del minut número 1 ja te n'adones que ell és una persona que fa un tipus de broma adquirint com personalitats. No vol dir que tinguin tota la personalitat, ni cap cosa d'aquesta rara, vull dir que en refereixo, que és una cosa molt natural. Ell fa unes bromes, fons elements que té a veure amb aquest plantejament. I la seva filla és una persona que es compra, no sé si té un nom exactament és una paraula ara, que fan Biosnis Case i coses d'aquestes, una cosa així com molt complicada, i clar, tota l'acció que parteixes a Alemanya es centra a Bucharest. De principi la ciutat és una ciutat peculiar en si mateixa, estem a Romania, amb la pobreza on es veu aquests nivells tan importants. Ell se'n va visitar la seva filla. Ella està en un alt estrat, està en un estrat totalment elitista, i ell en contraiu és una persona molt normal. Molt normal en aspecte de què li agrada fer bromes. I s'introveix amb el cercle d'ella, amb una altra identitat, que es diu Tonier, mentalment grotesca, molt peculiar. I es genera tota uns vincles possibles i impossibles d'estimar-se, no estimar-se, ella ho accepta, ella té una forma més freda d'actuar. Hi ha unes escenes absolutament fora de lloc, amb una eròtica a vegades pornogràfica, fins i tot. Hi ha una mica de trenca amb la forma. Seguirem comentant la pel·lícula, val la pena, és molt l'accentric a vegades, i et genera una sensació de neguit, perquè no saps ben bé com acabarà, i acaba d'una forma... es queden 7 segons. Adéu! Que vagi molt bé! Adéu, adéu, adéu! Adéu!