Babilònia del 1/6/2017

M'agrada molt tradir-te a l'estel de la nit que hi fos. Doncs com passa el temps? Perquè ens falten quatre problemes per acabar la temporada, la primera temporada al Babilònia, i... res, doncs ja estem al programa 28, eh? Quatre patonets, vaja. Exacte, ja està, aquí. I d'aquí quatre dies, apa de vacances. De la vacances, de la vòcia, de la... És com un curs escolar, també. Exacte. Sí, sí, ens fan fora, directament. No fan fora, però tornem al setembre, eh? Ah, ho tenim garantit, això, ja. Són les necessitats d'aquí. Esperem, esperem. Depèn de quin temps parlem avui ja, amb l'Alomí. Avui parlem un tema una mica escabros, o no, no sabem, eh? I l'Alomí diu, ja no vingueu mai més. No em parlo d'ins de temes i de cançons, perquè escolta, a vegades sí que fas, eh?, a xiques... Has de dir una cosa, i això és una llança a favor de Ràdio d'Esvern. Aquí hem parlat amb el temps que portem 20 i pico d'anys, de temes de tota mena, i mai hem tingut censura. Això, les coses són com són, eh? Faltaria que estiguem amb una època de llibertats. I no començarem a passar-ho. No, no, no, no, malament. Malament, en Nil. No sé que aparegui per aquí al huert, espontàniament, no? Però no crec que l'Ajuntament de Senyors, que és molt intel·ligent, agafi un personatge d'aquestes característiques. Tu creus que amb el huert podíem fer un programa d'aquells especials, realment potent? Jo és que amb aquest senyor no em parlaria directament. No crec que tingui la capacitat de la paraula, ho sento. Ni la capacitat de saber entendre el que és la diferència catalana, ni la diferència de cap comunitat, ni el coneixement, crec, de que ara i més la lúdia es pot parlar. Sí, jo em sembla que potser li aniria bé passar una temporada aquí. Nosaltres, oi? No, bueno, aquí el Babylonio per començar i després fora d'aquí, no. Perquè per mi que no és conscient de la realitat que hi ha els diferents comunitats, jo penso, eh? Crec que hi ha molts ministres que estan actualment al govern d'Espanya, que no estan terpitjant de presentes. Estan força despistats, eh? Clar, des de Gallardones, Matos i d'aquesta gent, que són al final dels dies, també, aquell senyor, és per plegar cadires i marxar per... Un ramillet. Un ramillet de l'ultra. Com una mica illats de la societat real, no? Jo penso. Jo... No ho sé, l'altre dia, per la televisió de TV3, sortia una mare que estava allà davant de l'escola i diu, escolta'm, jo l'avantria expressament, tampoc siguem aquí. I li van dir, escolta'm, jo he arribat a la meva filla, no sé, de donar població, no sap parlar català, fa dos mesos no he tingut cap problema, diu, aquí les mares parlem de que no arribem a final de mes, de aquella gent que el treuen fora, de que no tenim feina, però això del català i el castellà no és una cosa que nosaltres ens preocupi. Cap problema? A veure, ens preocupa, sí, en un moment de demanar, però no és la preocupació d'ara. Però, bueno, mentre estem distrets, no? Sí, sí, i tant. Ens van canviant. De les qüestions. El nostre pensament. Ara ho has dit, sí senyor. Tant que sí, el guert desapareixerà, com tants altres, que d'una manera no saps per què ni com apareixen, i això, i concentren tota l'atenció més... més, diríem, més poca intel·lectualitzada, i que no s'ofegui ningú, no? Vull dir, oh, passió, passió, no? Sí. La mateixa passió que hi ha d'haver. Però l'exemple tenim amb el seu germà, que és professor d'història de l'art a la complotència de Madrid, amb els alumnes a fer classes, no? Si tens a casa l'enemic, home, vull dir... L'enemic amb l'especte, vull dir de caràcter el seu qualsevol concepte, perquè tens l'amic el que està tocando peus en terra, i està cada dia treballant amb joves, i, a més, a la pública, no? Vull dir, amb aquest cas de Madrid. Aquest l'hi deu dir el seu germà, el que anava a la manifestió. T'he quedat? Tens l'autopia? T'he aviat espanyolitzar. Vull dir, ja. Molt bé. Això és el que passa a la Vilònia. Comencem parlant... Hem començat ja pel tema, no? Pel tema, i ara passarem a l'art, i ens profunditzarem aquí, i després passarem als cinemes, el que passa, no? Farem una mica d'index, perquè la gent se n'ha sabent-hi per què es quedi, perquè aquí que marxi ja la tindrem forta. Doncs parlarem una miqueta del monestir de Pedral, que hem de fer una visita. Les meus companys faran un comentari. Parlem també... Apà. I exitosa. I després parlarem, justament, també, del Manac, del Montsenor Nacional de Catalunya. Vinga, Llucia. I parlarem una mica del Gòtic Internacional, i també l'úrder es presentarà, l'exposició de George Melies, que de ben segur ben aviat aniré amb algú de nosaltres, a Corre, Cuita, com la del Pasoli i Nijau, que la fan al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. També de ben aviat la veurem, perquè pot ser molt interessant. Farem un esment d'un llibre de Ruki Murakami, després del Terremoto, i de cinema parlem de 4, 3 novetats, i un clàssic, que amb la Rosa fèiem broma, perquè ens hem portat la traducció amb anglès, de Straight History Pensant del David Lynch. Jo que l'he vist a tothom, aquí que ho hem vist tot de David Lynch, quina pel·lícula és aquesta? Doncs aquella magnífica, una història verdadera, que és deliciosa, aquesta pel·lícula. I destrenes a Gran Gatsby, Searching for Sugarman, i Cowboy, que tornarem a parlar d'aquesta pel·lícula, perquè realment és una pel·lícula important i impactant. Doncs bé, joventut, ja he pogut parlar del monestir, que us va semblar el monestir. Bàsicament no algú, el monestir, si us va agradar, i tot això. Apa, que ho havies de dir tu, eh! Goita, goita, com vas ser prou... No, no, que digui que del guia no parleu, que parleu del monestir, que això és el que ho vam veure, que ja hem tingut molt vist. Què us va semblar? La veritat és que aquest dia, ahir, vaig comentar i vaig estar el monestir de pedals. Quina cosa més bé. Veritablement allà vam trobar diferents coincidències, no? Vam trobar que precisament es feia un acte musical molt bo. La missa, oi? Era una missa... Sí, una missa polifònica. Polifònica. Amb música de baix. De baix. I reia, la missa, doncs, és el que diem, com a tal, musicalment parlant, però també amb el procés, lògicament, de les diferents liturgis, no al quiri, a l'antibossanta, que es veia, no? I amb un èxit de públic, com veu, a veure que tothom estava allà, que d'haver assegut el terra. A mi em va quedar molt atenció, perquè jo havia sentit la pare així, més popular, que ara diurem, que diu que la gent va al monestir de pedals a les clarisses, a portar quan et vols casar, perquè fa gent bon dia, hi ha com la tradició de portar ous, de fet, a l'entrada hi havia una parella, com dues dutzenes d'ous. I a mi el que em cridau l'atenció era això de les clarisses, que va explicar molt bé el Naisco. El guia. El guia. Em va quedar molt atenció a la idea aquesta de les monges, de les clarisses, amb la idea que eren persones nobles, que ens anaven a retirar allà, i també la doble, com si es podia dir personalitat, o manera de fer de l'Higenda de Moncada, que es va acabar retirant allà. Es va acabar vestint. Sí, sí, sí, va viure, exacte. I va ser, i igual la van construir, pensant precisament en aquest retiro. Va ser per això, va ser perquè ella volia un lloc entre cometes per retirar-se, no? Totalment. Un cop que el teniu. No ho estava sentent, eh. Home, no, clar que sí. Quan va cridar l'atenció, les dues llocs on estava enterrada. Les dues vessants, no? Sí, la vessant aquella al costat de l'altar, allà, com una reina. I el lloc per què? És clar, que hem anat d'anar amb aquí allò que està, o com això? I en canvi, l'altra, no? L'altra posició era donar el claustre, no? Era aquesta doble moralitat que parlàvem, de l'Higenda de Moncada, no? Era un lloc reina, i tal, segons com en pasteixo més de Monge. De fet hi ha els dos saputes. Clar, és a dir, l'únic moment que va estar vestida a Monge va ser com va morir. Perquè lògicament, creiem, perquè si va ser enterrada com a Monge, com ja volia, a l'estament, estaria vestida amb el sac Francisco, i amb el cordó, famós, i és a la indumentària, clar, l'àvid, no?, que és la plantejament, Però, en aquest cas, no ho sé exactament, però jo crec que aquest plantejament, el que veia també abans de l'ordre és, no? La realesa, a l'altre dia parlaven també d'aquest tema, de tots aquests nobles de l'època medieval que promocionaven els hospitals, que, com deia amb l'hospital, la Piel Moïna, l'hospital de Santa Creu, no és de la manera per a gent que estava malalta, sinó que era per a gent que quedaven pobres, no? Va evolucionar i es va convocar en la casa de la caritat, també que va existir a Barcelona, no? Clar, era més una promoció o una aconseguir el cel que no passa el sentiment, com a tal, no? Vull dir, a l'endemà de Montcadi, jo estic convençuda que ànima de devoció, l'ajusta i la necessària per aconseguir el cel. Dic jo, perquè clar, sí... O per comprar-lo. Exacte, per comprar-lo. El que vam comentar, estar dins de l'altar i estar amb una... amb un sepulcre, dins de l'altar, és tocar el cel, directament per... La filosofia, vull dir, és de sonar serrada, no? És l'ara. És l'ara serrat, no? I, sobretot, ja que estem mencionant el... Perquè és el més característic, el que més queda l'atenció i el que és més maco, també. El sepulcre és l'església. No sé si ho hem comentat, que l'església és gòtica. És gòtica? És un dels millors exemplars del gòtic català, tant l'església com el claustre. L'església té... és de planta de tres naus, és una planta sencilla, té tres naus, un tres meus. Vull dir, no té transepte, no? Exacte. I el claustre també té tres pisos, i, bueno, és magnífic. Llavors el que més queda l'atenció o la joia que més ja l'església és aquest sepulcre. Exacte, exacte. Que donen les dues bandes, com deia la Lourdes, a les dues de Sant. Interiorment podria recordar perquè la gent es faci una idea que potser l'avís més aviat sent a maria del Pi, entre cometes, l'interior, molt retocadet, l'ocadèiem, va tenir una restauració molt potent del Joan Martorell que es va passar netejant i posant, arreglant el que són els maons, gairebé a l'encentat que es diu. Una cosa és que, a veure, hem de tenir en entendre com era exactament aquella època, no? És una cosa que algun dia explicarem més endavant, perquè tampoc s'ho estiu d'entrar amb d'aquest seràu, i és que la idea que tenim al Gòtic era una cosa, que això, com estava en comentant tu, jo us deia que no oblideu mai que les escultures estaven totes policromades, i gairebé aquí les veiem blanquetes, no? Va haver tota una línia a finals de segle XIX i provocada per Puig i Cadafal, qui és Just Manet i Montaner, i uns francesos que es diuen Violet de Duc, i tal, que s'havia de tenir, tant en el romànic com al Gòtic, amb una línia d'una blanco, que era com una cosa romàntica més real, no? I llavors hi ha moltes restauracions que van polir totes aquestes policromies quan sabem que fins i tot és probable que s'enclimén de taull perquè hi ha restes de policromia. El campanà fos blau, blau elèctric, un blau d'aquest ultramar, un blau com les cadires que tenim aquí, era això. Imagineu-vos com podia arribar a ser el millor una eslècia al mil Cent i pico, és a dir. I l'interior segur, com s'ha demostrat, que estaven pintades de la baix, que tenim el manac a la part del romànic, i és realment dur el que pot ser. No oblidem aquesta idea, eh? La eslècia de Monastia Peralves no estava pintada per fora, però els interiors, ojo, no són tan blanquets com veiem. Potser sí, oi. Per això, vull dir. Però bé, són les modes de com a restaure i a vegades fan restauracions xapuses com a l'eixe homo, no que és broma, i altres cas. Una altra cosa també per destacar és aquella... la cel·la. Us en recordo que estaven totes les cel·les individuals de les Montges perquè poguessin retirar-se, fer bé els seus exercicis, les seves... els ressos, no ho sé, totes aquestes coses, no? Doncs hi ha una d'elles que és... A més, he estat, vull dir, tanca de sapotejada per un vidre, sí, d'aquests especials, que és la... li diu la capella de Sant Miquel, eh? La capella de Sant Miquel que va ser encarregada per la vadesa Francesca Saportella. Saportella? A l'any 1943, a l'avant de carregar el pintor, Ferrer Vassa. A veure, amb una clara influència, que aquí és una mica polèmica, que vam estar aquí, va haver-hi polèmica, no? Que, bueno, és... és... creu que... Bueno, ell és... se'n va entrar des d'aquí, però... llavors va fer totes les pintures a l'estil italià. En canvi, hi ha estudiosos que consideren que va ser... qui va venir va ser un pintor italià directament, eh? Res d'influència italià ni sant, sinó que realment és que era una persona era un italià, llavors va venir directament. La teoria és que, de vegades, agafa amb més força, però, bueno, mira, si ha escrit així la història és com dir jo que sé, que a Colom no va descobrir amèrica, no és el mateix, no és la mateixa importància, però com canviem la història, no? Doncs a l'arpa és el mateix, com canviem, no? Que hi ha hagut casos, per exemple, el famoso Coloso de Goya, no? Que tothom era de Goya i al final es va demostrar que era d'aquí, senyor Masella, Arsenio, o Ascència, o no sé què, Ascència, ni clar, trenques un mita, que el Coloso de Goya no és de Goya, és d'un dels seus deixebles, no?, dels detallers, però s'ha hagut de reconèixer perquè estàs signat. Això ja és la llet, si trobessin una signatura del senyor italià que va fer la capella d'actòricament fer rebassa, doncs s'hauria de dir que sí, però com no tenim una signatura? Clar. No signava amb aquella època, molt poc, m'ho dic, és el problema. És una visita que va molt latina, és per veure el refectori... I tant, que sí, moltes coses. El dormitori... El claustre, que està tot ple de plantes medicinals... Sí, sí, sí. He trobat que hi ha un cert conveni amb la facultat de farmàcia en què totes les plantes queden allà, molt bé, enratulades, amb el nom científic i tal, i també molt interessant, a mi em va recordar la visita a poblet, que fas la visita al claustre, fa la visita a la cuina, fa la visita del dormitori, de la sala capitular i tal, vull dir que és una visita maca i que la tenim aquí a... A costat i que molta gent, no? A dos passes, o una passada? A la cuina, el que va ser molt interessant és que vingués aquella senyora, que va gelar, que no començéssim a fer línas amb l'offre. Home, sí, per l'hora que... Perquè són estris que no són gòtics i molt menys, però són de segle passat, de segle passat, principis de segle... I imagino que és normal, és el més lògic és que ho vagin a tocar, perquè són procurats que dius, potser me'n recordo que la meva avi ja tenia això, Ítàlia, fa gràcia, i per això la tentació és perquè... No, toqueu això. Les ceràmiques aquelles que hi havia esclavades, totes les xerros, a mirar-los i tal, i se pot caure, i si val la pena, val la pena. A mi em va sobtar la varietat de matitzos de totes les persones que s'esperaven a fora, i després, quan ja vam entrar amb elles, que van coincidir allà, les diferents classes socials... I tant, i tant. I penso que això sempre és molt interessant per tenir una mesura d'on estem, que ara que no ho veiem. Sí, sí. Bueno, és federal, és. No hem de donar més voltes, no? No hem d'anar a donar activitat a tothom. Molt bé. Doncs ja que estem parlant d'art, farem un esmen molt rapidet, justament, a una extensió del que seria això, i que jo, personalment, vaig poder disfrutar d'un matí, el que seria un altre lloc que s'ha d'anar, que és el Museu Nacional d'Art Contemporani, i ja poder ser guiat per gent que, a més, dins del propi manac, hi ha gent molt, molt, molt capacitada per fer la informació. I, clar, no pots anar a veure tot en un dia a tot, perquè tens la part del romàni, la part del gòtic, la part de l'art modern, i una mica, fins i tot, de contemporània. Llavors, el millor és anar quatre vegades, en diferents moments, i amb guia que t'ho vagi explicant tot, perquè això és essencial. I jo vaig poder fer amb una professora de la universitat, no, doncs, a la part del gòtic internacional, que és la part dels segles XIV-XV, el que vam veure a nivell, sobretot, de en pedra, però la part d'escultura i pintura que tenia el manac. No, evidentment, és una bestiesa. El que tenen allà, vull dir, hi ha coses meravelloses, evidentment, dinoms poden sonar a xino, però, bueno, hi havien fer rebasses, hi havien Arnaus Pere Serra, Jaume Auguet, Lluís Dalmau, els grans pintors catalans, no, d'aquell període, i grans dits amb tota la sanitat de la paraula, l'alçada de qualsevol pintor, com pot ser un gioto, com pot ser pintors italiens, no, d'aquella època. I de França, el que té la mala sort, que al XIV i XV no han quedat gaire els espais pintats, tenim molt teme de manuscrit i que la mostra lo bé que treballaven, però no tenim pintura moral, és curiós, ni tenim pintura amb un quadro, tenim molt poca cosa. Són modes i coses que queden marcades, però bé, sobretot el que crida l'atenció i el que té un lloc d'honor, i això sí que segur que el coneixereu, alguna vegada és la verge dels consellers de l'Ajuntament de Barcelona, que van carregar Lluís Dalmau, es van carregar, curiosament, amb l'època de Cabernat Martorelli, els grans pintors que hi havia a Catalunya, però, com us ho vaig comentar un dia, seguint la línia del que feia el taller, va rebre un moment que aquests consellers que viatxaven per Europa, es van adonar que cap al segle XV estava passant alguna cosa a Europa, que va ser al principi del reneixement, el canvi de formes, no? I van voler fer una verge pintada per col·locar-la a la capella de l'Ajuntament de Barcelona, i que van fer en comptes de contractar, en fer rebassa, en contractar els que hi havia en aquell moment, que els grans van dir que es demana persona que sàpigui fer el que es feia al nord de França, a la zona de Flandes, els flamencs, i el que es feia a Itàlia, i van agafar Lluís Dalmau, que era un valencià, que havia estat 3 o 4 anys a Flandes, i que havia pres aquesta forma de pintar. I clar, si tu veus aquell quadro, veus que no té res a veure amb tot el que hi ha al voltant, i es veu tot un detallisme absolut de les formes, a principi del retrat, com aquests 5 consells que apareixen, són retrats personalitzats, cosa que fins i tot era idealitzat, no hi havia un retrat únic, i és un trancament, i és el trancament cap a què seria la pintura moderna. I són coses que són molt xules de veure, i cal que ho expliquin, perquè si no, tu vas allà, pots gaudir, però no veus realment el que és això. Per tant, molt recomanable, i si esteu guiats, es pot trucar allà, i qui en dies i tal, i a més, amb un preu renable de 5 o 6 euros, es pot fer. I si no, ja sabem que hem de fer. També. Ah, guia, fantàstic. L'URDES, seguim parlant d'art. George Melier, exposició, presenta'ns-la, i veu si un dia la podem veure tots plegats. Jo tinc moltes ganes de veure-la, he buscat una mica d'informació. Us dius, ja us melia la màgia del cinema. Està al Caixaforum, i he vist que està fins al 24 de juny. Sí. Llavors, el cineasta francès, aquest cineasta era... Bé, no havia fet dibuix, director de teatre, de cinema. Va sobreassortir perquè li va donar al cinema aquest toc fantàstic, surrealista, d'aquí la pel·li aquesta de... No sé si... El viatge a la Lluna, que té trets de Julio Verna i tot això. És genial, la pel·lícula. És un plaer, veure aquesta pel·lícula. Jo no passo pipa. Es veu que hi ha uns 400 objectes. Hi ha, per exemple, les màquines antigues de cinema, vestits... Projectors. Sí, projectors. Aquí hi posa 21 films. En realitat hi ha 21 trossets que pots anar mirant. Jo penso que és una exposició força interessant per als que ens agrada el cinema, per ser un dels que el va revolucionar més. I una cosa que he trobat, que es veu que ell va cremat totes les seves pel·lícules originals, quan es va quedar per dir alguna cosa sense masses diners, però, bueno, algunes s'han recuperat perquè havien còpies i tal, però és una exposició que penso que val molt la pena, dels origens dels origens. No oblidem la pel·lícula Hugo de Martin Escorcesse. No oblidem aquesta pel·lícula, que hi ha una part magnífica que parla de George Melies. Exacte. Doncs del 5 o 24 de juny. Una notícia que ja era esperada és que l'entrada val 4 euros, ara. És per totes les sales. Si tu pagues, llavors pots dir... Vaig a la sala 1, se la crida en 4 o 5, recordo? Pots anar de sala amb sala, però pagues a baix 4 euros. Si tens la llibreta de la caixa o ets menor de 16 anys, no. Però, si no, són 4 euros, però per totes les sales. El queixa fòrum. Jo això no estic d'acord perquè era una fundació. Sí, això havia un comentat un dia ja. Exacte, això ja hem parlat aquest tema i no és forgar allò que dius. I perquè tinguis la llibreta de la caixa, no sé si qui era el rezec que sabia de fer. Això, em sembla molt malament, però bé, això ja és una opinió. Hi ha consta, o sigui, tu entres a la pàgina web de queixa fòrum, que ja surt a dalt de tot horaris, preu i està a les 4 euros. I per ser fundació, el que això comporta és que s'estalvien molts impostos. I ara és una doble vessant. És a dir, si cobren uns diners, els aconseguiran cobrant, evidentment, i això ja veurem com es declararia. Però bé, tal com està el cotarro, és el que hi ha. Millor que facin casals de pare gent gran i que ajudin per altres temes. En aquest cas és important, però és el que deien. La causa era millorar les exposicions. No, el que hi ha previst per aquest any, no val un pebrot a part del japonisme que es farà l'octubre. Però tot el que hi ha és que et portaran jo què sé. No sé, bé, bé, bé, bé, alguna cosa, jo què sé, de jericó, de qualsevol persona, jo què sé, per dir que no siguin autors de primera filera, però que tingui una importància. No, no hi ha previsió de grans coses. Per tant, és una excusa barata per cobrar. I, bueno, aneu-ne, guai. I per fer-hi diners i ajudar-los. Com que no tenen diners, aquests senyors. Bé, bé, bé, bé, bé, bé, bé. Bueno, abans de parlar del cinema, que comentarem el Gran Gatsby i el Searching for Sugarman, comentarem una coseta de literatura. Hi ha un llibre del senyor Ruki Murakami, que va treure a fa qüestió de tres o quatre anys, no? El senyor Murakami va ser l'any passat un dels finalistes al Premi Nobel. És d'aquells actors que hi ha actors, escritos que acabaran aconseguint-lo, no? Jo sé que molta gent li té molta mania, aquest senyor, o que li costa llegir. No segur que hi hagi d'alguna cosa d'aquest bon home. No, encara no. Tokyo Blues, tot això. Ah, jo he llegit Tokyo Blues, ara ho dius. Sí, que és bastant... per dir-ho alguna cosa. Ara em ve la pria brava, la Nia Lista. Ni Lista, sí, sí, perfectament. És un llibre... La millor manera de plantejar-ho. Però, a veure, és que és complicat, no? Entendre haver-ho complicat. Has d'entrar en el joc, és a dir, el japonèsos com és la joventut, perquè està plantejant a gent que viu... No estem parlant d'un Japó del segle passat, no, estem parlant d'un Japó actual, de com viuen, no? Amb aquesta facetat que tenen per avassar-se la mort, el suicidi, a la depressió, d'una forma claríssima i en segons tipus de problema, no? Jo recordo, no sé si d'aquesta o un altre, una història que a mi em va esgarrifar, perquè amb la tranquil·litat que deia que la seva amiga, però de adolescents, s'havia suicidat i però que no passava res, m'entens que vull dir, és com si tu canvia... Ah, pues vale, perfecte, et penyes el telèfon, no? Vull dir, crec que et critica molt aquesta impassivitat, aquesta serietat en sèrie, parlo de com treballen aquestes hores, que estiran la tira d'hores treballant, que són màquines a la filla Cap, i que no tenen capacitat de pensar i de reaccionar. I ell intenta crear un món nihilista, provat d'una mica més bucòlic, no? A vegades es tira pàgines i pàgines, explicant el plaer que és un noi perquè està en una muntanya gaudint de la natura, perquè és que no té temps de pensar en això, no? I en aquest cas l'escusa és el terratrèmol, em sembla que va bé a Tokio, abans parlàvem de l'Urdeso, me'n recordo la data, però no per a gaire. El 2012, que no creia... El del tsunami, no, però és un anterior. Va haver un anterior al 2004, crec, el 2005 i tal, que també va deixar... És una sísmica, el Japó, és una sísmica. Clar, allà, cada dos parters van caient. I són històries que estan ambientades amb això. Són les temes, no? I, bueno, ja et dic, no és costat de desganar una per una, perquè no acabaríem, no? Però, bàsicament, són històries milistes, molt que no ens provoquen una... Em refereixo una mena d'acció, no? No és un llibre que tingui una acció. I fins i tot són... Quantes acaben oberts, no? I això jo sé que el que fa molta ràbia, no? Això que no acabin, no? Però com una porta l'esperança, bàsicament. L'esperança, tant a nivell de la destrucció, com a nivell personal, no? Allà hi ha pròmida desgràcia que hi ha hagut per a sobre provocades gràcies personals, no? I els hi costa, no? Aquí respecte aquest tema, però hi ha llibres que, bueno, a l'índex de mortalitat, per... Insisteixo, per depressió, per situacions complicades, per accessos de... a nivell del que seria els caps de la feina... Sí. I és angoixant a vegades, no? Però escriu molt bé i és una meravella. Però és peculiar. Jo penso en la soledat individual. Totalment. Molt. Perquè, en toqueo blues, és com si els personatges vegades fossin de gel, no? Exacte. I el que tu dius és com impossible, no? I impossible. Tu vas de gent i penses, mare de Déu. Però ho tracta d'una manera, no? Com si ho deixés anar, però, bueno, et penso que la destrucció a nivell mental, a vegades, o problemes mentals, el retrata força bé i després la soledat, i com a vegades, com que no hi hagi res a fer, no? No crec que sí, com els que tu has de dir, que dius que és una mica com d'esperança. Una mica, no? Sempre juga això, no? A vegades que també arribar... Sobretot, juga molt amb la gent jove. I com treposa, amb la gent gran. Parla de pocs personatges d'edat intermitge o d'edat madura, no? Sempre hi ha aquest vincle, no? Aquí hi ha un parell d'històries, que són una parella jove i tal, que es coneixen, i van a compartir amb un senyor gran, que li encanta fer fogueres a la platja. Llavors, aquella sensació d'anar a la platja, d'estar amb ells, parlant, parlant d'allò, del diví de l'humà, vull dir, en tant se'n fa el que es parli, però veure com es crema aquella foguera, com aquell senyor disfruta, prenent foc, amb un lloc controlat, no estem parlant, però que, al final, sap que aquest home morirà, perquè és gran, però que, a la vegada, ell pensa que no et preocupis, però si jo vull morir, és a dir, dius, no passa res. És a dir, no. Exacte. Vull dir, saps què vull dir? Ell és feliç amb això, són feliços, però que no passa res si aquesta persona mori. I, a més, ell ho vol. Clar, dius, anem molt enllà. És una concepció, és una cultura, una altra concepció de la vida, de l'amor... Exacte. És molt diferent. El que tu acabes de dir és que és una concepció tan diferent, que si tu planteges, per exemple, dius, ara t'explicaré una pel·lícula, i expliques aquests tipus de valoració, diràs, escoltant-hi. Què és això, no? La pel·lícula deixa bé el cuixet, no? També la mà no ha patat els sols de tuquillut. Doncs, doncs... Si qualsevol pel·lícula que et passi allà, o aquella no me'n recordarà el director... De la socialcòpola. Igual que... M'ha clar que m'ha donat ja per això, però, bàsicament, són dos europeus, com estan allà perduts. Però com viuen. És una solitud, no? O aquella indemut fordelov, te'n recordes, aquella tranquil·litat amb el tema de l'amor, no? Ui, és un altre ritme que el nostre, no te recabeu, no? Però bé, deixem-me pujar. Deixem fer una cosa, petitona, petitona, petitona, és un poema que diu... Aturo els ulls d'amunt d'aquest cap vespre, d'amunt d'un blau de mar ferit pel rotx ponent, camara, com un oli lavadia, i crema l'esclerós que esclaten com el foc abans no s'estingués. Els colors són de fruita i ens conviden al tacte. Enduc un got de vi cap als llavis cansats, i n'he d'entrar a les roques com si fos un infant per al goig de la pell. Tot és fràgil i etern, quan les hores s'encalmen i viure és un batec rescrit amb cada gest. Bé, aquesta... Una aplaudiment, eh? La aplaudiment, el texta i la veu. Ho he llegit magníficament bé. Et posarem perquè ens agraeixis poemes cada dia. És que me l'he llegit 3 vegades abans. Em sembla que farem una secció de poemes amb en Jaume. Escolta, doncs... No jugueu bé? Jo penso que aquest poem que l'he llegit abans s'esqueia perfectament amb el que parlava mare. Escolteu, amb qui li diries un poem com aquest, per exemple? Amb una criatura de... fins a 12 anys, per exemple. Però què vols, amb un videocampequet? I a persones grans, que és el que tu també insinuaves. A persones molt grans, també. Escolta, tu, dic, que a mi em costa, quan insinuàvem, em costa arribar al cap del mes i tenir aquests 150 euros que valoraven avui que necessitaven una família en 4 membres. En 4 membres.No sé si ho heu llegit, això. Sí, sí, sí. Té la Marina. Això és com l'època aquella, eh? Bé, dies i dies. Això és del senyor Carles Duarte. Aquest és un senyor que, diu... ell presenta en aquest llibre, que és un llibre. Jo el que passa és que tinc un tros de llibre, no? És un poemari que és tot un homenatge a la Mediterrània, inicialment, el d'Hitoral de l'Empordà, i el Mart, en general, com a forjador de sentiments i d'esperances. Els versos d'en Marín Tim, que és com es diu, ens descobreixen un bar viu i proper, un espai de reflexió i d'inspiració amb projectes... on projectem els nostres anèls i... perquè no, els nostres somnis. Ell va néixer a Barcelona en 1959, és poeta lingüista i, a més, he tingut el gust d'estar amb ell, que és una persona que dona confiança. Que dona confiança, que tot anirà més. És bona gent, a més, escriu de meravella. Vull dir, poemes són magnífics, no? M'ho vaig trobar amb una fundació, això és... Molt bé. I parlàvem de joventut i parlàvem d'això, de la gent jove, i tal com està. I l'altre dia, amb el tema que vam aguantar, també amb en Jaume, estàvem tots... Vam parlar de l'aburriment de la joventut, de recordes, i vam parlar d'una cançó de mecano, que es deia Perdido en mi habitación. I llavors dir, ara mateix, per temes logístics, no la tinc, però sí que la tinc ara. I llavors, per fer el tall, abans de parlar d'aquestes quatre pel·lícules, t'escoltarem un momentet d'aquest Perdido en mi habitación dels mecanos. Perdido en mi habitación, sin saber qué hacer, si me pasa que la ponga. Perdido en mi habitación, entre un montón de discos que vuelves. Perdido en mi habitación, entre un montón de discos que vuelves. Perdido en mi habitación, entre un montón de discos que vuelves. Perdido en mi habitación, mucho en el cajón de una pastilla. Que me pueda relajar, mi puerta quita, un poco de bustia. No sé qué libro mullar, el revista ve. Pláctelese a cada que se pueda creer. Perdido en mi habitación, entre un montón de discos que vuelves. Perdido en mi habitación, entre un montón de discos que vuelves. Ai, que bé que sonava això de Meccano, què és anys, eh? Han passat 33 anys. Què dius? No pot ser. Any 80, és això. 33 anys que sonava aquest tema. I que jo ballava d'una forma enfarburida amb els companys de Vutera Bàsica. El viatge a Mallorca, al final de curs. Està amarejaria encara. I tant, i tant, que sí. Doncs d'un i dos, d'un i dos. Bé, va 33 anys en passat. Sí senyora, senyora. És una bestiesa. Molt bé, doncs tenim ara 25 minutets per parlar de cinema, eh? I l'úrder s'ha passat testimoni. El Gran Katsby, del Bàs Lurman. Del Bàs Lurman. Bé, bé, a veure, a Bàs Lurman sabeu que el director que ha fet... bueno, va fer a Austràlia, va fer molt en Ruj, etcètera, etcètera. Tenim un Leonardo Di Caprio, com a protagonista. Després la Cara i Mulligan, que és la seva nòvia, no? Després tenim el Tobi Maguai, que és el narrador de la pel·lícula. Per mi, encantador, és l'Espiderman. Jo dic sempre en relació amb l'Espiderman, no? Llavors el narrador és ell, en la pel·lícula s'anomena Nick, va? I aquest és un escritor, va, comença la pel·lícula. Ell està, com si diguéssim, retirat en un lloc. Parla amb un metge, el metge li diu... M'escansa. El metge et tenia bé fer alguna activitat i tal que t'agradés. I ell recorda que una de les coses que l'encanta més, o li havia dit al seu vell, era escriure. I comença la pel·lícula quan ell va recordant la seva amistat amb el Gran Gasby. Representa que aquest narrador, l'Espiderman que dic jo, doncs està bisquent en el centre Estats Units i se'n va a Nova York. De tal casualitat que la seva casa està molt propera a la del Gran Gasby, no? I ell té com una curiositat. Diu aquí sempre hi ha una casa supermaca, hi ha algú que sempre està mirant a la finestra i està mirant sempre a l'altra costat de la Badia, que hi ha una llum verda, no? Comença la pel·lícula. La pel·lícula suposo que tothom és espectacular, tipus molt enruix, té com dues parts. La primera part, tu diries que és gairebé espectacle, espectacle, espectacle, espectacle. Li encanta això. Aquí rediren, hi ha tots els vestimentes que s'han fet servir, milers, de vestits, de mitges, no sé què, espectacle. Al principi és com si Lluís molt l'espectacle i els personatges, no els hi passa massa coses, està narrant el Gran Gasby, les seves festes, no les seves festes gairebé mai no hi és ell. Serien festes, jo vaig trobar més tipus com a discotequeres. Vull dir, més que unes festes dels anys 20, perquè la pel·lícula està situada sol els anys 20, i després la segona part, diguéssim si podem pensar en dues parts de la pel·lícula, se centre una mica amb tota la part més emotiva, aquest Gran Gasby té un amor d'aquests que van obera... Que tomba. Sí, que fa 5 anys que no veu. Platònic. Clar, per això és platònic. I, bueno, un amor, aquesta noia s'ha casat, però resulta que és la que viu a l'altre costat de l'Avedia. Però ella és d'una classe social, perdona, alta, és que sí, i ell en canvi prové d'una família humil. Ell no s'està acabant de saber... El llarg de la pel·lícula, sí, ho va desgranant, prové d'una família humil, diu que ha estat a Oxford, tot el peig que ha estat estudiant a Oxford, en realitat, no. El llarg de la pel·lícula hi ha una sèrie de senes que penses que això no està molt clar, acaba de estar relacionat amb el contrabant, sobretot del qual, en aquella època. Estem pensant en una estètica, tipo Charleston, la mica, el pentinat, d'ella, tal. I, bueno, la segona part, el que volia comentar, que se sent una mica amb les relacions, així més íntimes entre ella estar casada, i ell vol tornar a recuperar una miqueta aquesta relació. I, bueno, hi ha una escena que vaig trobar bastant forta, si podíem dir, en nivell real, en la qual ell, el Leonardo de Cap, dius tu i jo, marxarem i tu deixes el teu marit i tal. Però resulta que està en els tres, amb una altra persona a l'habitació, i diuen, no, tu no te la pots endur per això, perquè tu no tens la vida clara, sinó que fas tota una sèrie de coses. Bueno, hi ha com una disputa, com si estiguessin els tres a veure qui se la lleve, no? I és una mica forta la imatge, perquè ella i el marí li diu, tu mai em deixaràs, perquè te'n recordes, i comences a explicar records d'aquests memorables. És una història que tothom, més o menys, coneix. És una història romàntica. Hi ha gent que diu que tal com l'ha presentat el director, és relacionada amb la que es havia fet del Robert Redford i la Mia Farro, doncs... Estàs relacionada, sí? Diu que sí. La història és similar però a l'estètica, hi ha molta gent que no li agrada, i jo t'escurs que és la de Molin Rouge i que retoca bastant. És habitual que comenci amb uns principis molt espectaculars. A Austràlia no sé què li passa a Austràlia, a Austràlia va fer una cosa molt més planera, però en canvi amb Molin Rouge, amb aquella que es diu Baila Comigo, que també era seva, és la primera que va fer, que era una cosa australiana, directament feta allà i com molt local, però també era una cosa molt potent i amb uns efectes visuals, una mica així, però on es va estilitzar va ser en Molin Rouge, que és el que deia, que va ser un acte de xarxes, i va ser una postproducció brutal dels trets, de la cava, no vull que estigui fent imatge, imatge, però retoca molt, i el que veia, que el Dicapri estava molt guapo. Estava molt... I jo crec que sí, que aquí és seguríssim, potser no l'he vist, però hauria de veure, però estic convençut. I aquesta descolocació que fa a nivell musical, ho fa molt bé. No és el cas de Sofia Còpola, que a Maria Antonieta, amb una història molt lineal a la parca que moderna, t'entra en ple versalles, amb una cançó de música haus. No, per desapuntar vista, és una descolocació que no és del tot correcte, perquè el senyor Lurman ja juga això. Ja juga des d'un principi, no t'està mantint. L'estètica és una estètica d'època molt ben portada als límits, però en canvi, la música, estic convençut, com va fer Molin Ruj, està posant la Madonna, dels anys 80, als anys 20, però li dona un retoc que la converteix amb una mena de... El retoc a la música, no? I tant. I tant. Mai és la cançó original. Aquí hi ha música de Beyoncé, jazz, etc., però jo... A què no és coneguda? A nivell musical, jo no vaig trobar tant de l'estètica de Molin Ruj, però no queda com desfasada. Molin Ruj, totes les cançons que són en totes són dels anys 60, 70, 80 i 90. I estem al segle XX, però en canvi, li dona el to quan fa el tango, el famós tango, aquella imatge que fa un tango, que és només conegut de la pel·lícula, i tant, és la cançó de Polís de Roxanne de l'any 78, versió en tango, clar, fa un tangazo, que això es portava a l'època, i és brutal, el que sona allà. És un lloc que té molta qualitat. Això se'n diu arrenjament. Totalment, és un arrenjament total. De tota manera, la crítica ha estat una miqueta dur amb ell, amb el sentit que jo no he vist, la primera no sé si estàs de sovis. Jo he vist el clàssic, em vaig avorrer com una morsa. Hi ha gent que diu que està molt més bé el clàssic, i li ha donat el toc aquest tan espectacular, que potser hi ha gent que no li agrada. És una pel·li, és una història romàntica, i no crec que la història és la mateixa, però hi ha la vestida... Per mi és nyonya. La pel·lícula del 174, que diu, 175, no sé de quan és de pel·lícula, 17 i algo, em sembla nyonya. Ella està bé, el senyor Robert Refrou fa molt bé, i tal, la història, però, ostres, hi ha uns balats i uns fluts, i unes coses que dius, m'ho ha de dir jo, saps? Jo me'n recordo, ja que no estava pensant, s'hauria d'anar amb voltes, però no sé ara ja estimar la setmana que ve, si ho podem comentar-ho. Jo crec que és que falla per aquí, també, perquè la història... És que la història és un amor impossible, que ell estava enamorat, però que no podia ser, i l'ha fet tota la seva vida, ha fet els negocis, ha prosperat moltíssim, ara és ric, però encara s'en recorda d'ella, i, ostres, està bé que l'ha esperat. Aquesta és una història... No ha fet la seva vida, realment, ha viscut el record d'ella, ostres, que potser... És un argument, si es pot dir, que s'està a moltes pel·lícules. És un argument romàntic, i que, a més a més, la persona s'ha enriquits, s'ha tornat més fàcil. És un argument idealitzat. Tu que passa que, bé, aquest senyor, suposo que ha pogut tornar-la a fer, però no és una pel·lícula que dius que porta una cosa nova. I també els dos personatges, moltes dos sectors que fan del personatge de Hasby, un és el Robert Dreford, i l'altre és el Llegal Duica, però que també són dos icones, precisament, masculins, guaperes i tot això, que dius, Jolín, com pot ser que no hagi conegut ni un cap, dona més que li hagi regalat. Sí, sí. Jo, de tota manera... Potser és una clucada, també, cap a l'espectador espectadora. Mira, que estàs parlant aquí, no? Aquest en guapos, no vol dir que cada dia estigui... Potser és una pel·lícula més enllà, però dius, per què tenen aquesta situació? Jo, de tota manera, em va encantar l'espiderman que diu jo. Està genial. Aquest home és genial. Comença la pel·lícula, no de guaperes, sinó que ell va explicant la seva relació amb el Gran Hasby i el vaig trobar genial. I segur que és més interessant, aquest personatge. Sí, és més interessant, tot el que va descobrir, tot el que va passar perquè, clar, queda al·lucinat amb aquestes coses, pensa, però de què anem, no? I tota l'estona és amic del Gran Hasby, que és un personatge que potser és bastant interessant. Aquest és el creador que en definitiva investiga i acaba de dir mostrant de tot un seguit de trets. I a canvi l'altre és el vividor, no pot tenir més interès, segons com. Molt bé. Doncs seguim, hem d'avançar. Parlem de Cowboy Rosa. És una pel·lícula holandesa de l'any passat, de l'any 2012, que el protagonista és un nen. És un nen que diu jo, jo, jo. Jo, jo. Que té uns 8 anys, no? Sí, 8 anys. Jo ja s'havia comentat. És que és ara quan l'he vista. I bé, la història és molt senzilla. No té grans pretensió, sinó que és més aviat tot això intimista, d'explicar en aquest moment just de la vida d'aquest nen. Sense donar-te massa explicacions, però sí, amb el seu dia a dia, sí que veus la soledat que té aquest nen. Vius amb el seu pare, veus com el pare. El pare no li acaben d'enfocar del tot sencer. Hi ha alguna escena que sí que el veus sencer, però, bàsicament, és quan el millor posa per a mi que t'has ajutat per fer-li un petó, perquè marxa a treballar o vinga, que me'n vaig i agafa la furgoneta i a veure si et guanyo. A veure si arriba un punt que hi ha un punt. És el punt de rivalitat. No sé si és un joc o és rivalitat. És una cosa una miqueta, perquè s'interpreta d'alguna manera. És veritat, la mare no ho deixaria fer allò. Rosa, això no ha sortit mai la cara, aquest noi. No, sí que se li veu. Hi ha moltes escenes que sí, però amb un principi, veus que estan vivint a la casa, que el pare s'ha acomiadat, perquè marxa a treballar i el nen no es queda sol. Si surts corrents a veure si hi ha l'enganxa a la vegada, el pare ha de passar per sota de la carretera i el nen no pot passar per damunt, si ja posa un camí de terra. Un lugar en el mundo, més o menys, de passar el tren pel davant. Però en aquest cas no hi ha risc. Exacte, no hi ha risc. És un empetit, però si aquest nen està vivint sol, surts corrents, veu cap a través i després torna a casa i el veu que està rentant els plats, que igual cuina, que es posa aquesta criatura, que passa, pobret. Es troba un dia en aquest bosc, perquè és una figura que viu en la prenatura, a les afores d'una ciutat, i llavors amb aquestes presidades que ell fa per aquell bosc, es troba una crida de gràia que ha caigut del nen, i llavors ell veu que l'agafa, l'adopta, la cuida, no sé què serà en porta a casa, tot i saben que el pare no vol que hi hagi ni animals ni plantes a casa. Clar, que és encara més soledat per al nen. Doncs sí. Que veus que té una relació per a pare, una relació una mica estranya, no dius que aquest xelló també li passa alguna cosa. La mare no apareix, el nen sí que parla per telèfon, o fa veure que parla per telèfon amb ella, i després ja sí que veu que ha passat, però això tampoc no cal desvejar-lo, perquè és el més interessant de la pel·lícula també, desvejar una miqueta. Veus el nano com si que va, fa esport, jugava a terpó, a més li va molt bé. En canvi, quan li falla la relació amb el pare, veus com a classe o a waterport, té problemes amb algun company, com coneixem una altra noia, una miqueta a la seva vida, ell la va muntant a la seva vida amb aquestes coses cotidianes, amb el seu... la possibilitat que té que té un caràcter magnífic, que té molts valors, que és un nano molt tranquil·let, és un nano molt bo, és un nano molt bo. A tota la pel·lícula només es veu el pare. Ni el germà, ni la mare no apareix. No en vaig fi d'únic, veus que la mare és una cantant de Comtri, llavors ell sí que escolta moltes vegades la gran música que té a gravada de la mare, i el diu que la mare està de gira. La mare està de gira. La pel·lícula és petitona, però d'escarta, ara el sentia parlar com tu ho deies, venen el cap coses, que per mi mateixa... O sigui, jo tot sol no... Jo vaig ser capaç, per exemple, això que esmentaves aquest repte, aquesta competició que fa amb el pare, la mare no ho deixaria, per exemple, o miraria de no. No ho sabem, clar, no ho sabem. És com si l'abandonés, cada cop que marxa la feina és com una sensació de l'abandonament. Sí, sí, sí. Jo penso que és una pel·lícula que té coses molt amagadotes, que poden ser una descoberta, encara que probablement si li preguntessis en el realitzador, jo no volia fer, però t'hi fa pensar. És que és una miqueta la intel·ligència. Jo presento una situació que és forteta a la criatura, presento una situació, i només com a observadors, el dia a dia d'aquesta criatura, com se sent, jo penso que fa una anàlisi molt vàlida, és veritat que és una pel·lícula senzilla, perquè el plantejament és molt senzill, però té un missatge, té tot un contingut interessant de veure, i com el nano normal, com s'ha agafat aquell ucellet, i com el vol cuidar, i com el vol criar. És com se sent ell també. Aquí hi ha una cosa, per exemple, que la podríem posar al costat dels santos inocentes i de la manera que ha mort la Milana. La Milana. Sí, per la paral·leis maquén. Allà estem parlant d'una situació social, i tal, el que cal és ressaltar la injustícia, i aquí no. Aquí el docell tampoc morirà d'un accident, ni de culpa per ningú, sinó de la seva potser pròpia incapacitat per anar més enllà, per ser un ocell més espavilat, potser. Trobo que hi ha coses que... O pel fet mateixa domesticació, per fer-ho com a conseqüència, també. Són animats que han de ser salvatges. No, no. Interessant. És molt interessant aquest paral·lisme. Els santos inocents és el personatge que és un disminuït. Sí, està claríssim. És una persona observat. I com s'identifica, també, i com protegeix aquest animal. I aquí és un nano que ve a ser també això. Una situació també des d'algú. I amb aquest ocell. És interessant la relació amb la nena, amb la amiga aquesta, la relació amb els companys del guàter poble, amb l'entrenador. I també que li envolta. I com ell aprèn a desenvolupar-se i a viure i a inventar-se una realitat, a veure, a inventar-se en el sentit d'assumir aquesta realitat que ell té, i que això li ajudi a assentar les bases i a poder anar creixent, com a persona. Evidentment, aquesta situació... La situació és una edat molt crítica, clar que sí. Aquesta situació no es pot produir si no hi ha la complicitat del pare, que evidentment, com a gran final, veurem que sí que es provés. Sí, sí, sí. S'ha de buscar. S'ha de buscar. S'ha de buscar. S'ha de buscar. S'ha de buscar. No, va, no, passar res, va, fill. Molt bé, molt bé. A mi em va encantar la pel·lícula. És un documental, que anava en la història real del Rodrigo, no li diuen? El Rodríguez. I la música és una persona com podria ser qualsevol, que li agrada molt tocar la guitarra, però fa tot tipus de feines de construcció, de tal, d'aquí d'allà. Ni molt a gust, a més a més. I li encanta, i a més a més, és que agafa... I a més a més ho fa com en plan creatiu, perquè els arregla coses de la gent i vosaltres. Mai pensava que això hauria pogut quedar. Sí. I llavors va anar una miqueta al seguiment, aquest típic, que el coneixen, li propos va a cantar a diferents llocs, així petitons, un bar que, si tal, fins que comença a gravar, jaume. Sí, sí, sí. Aquest és un personatge que, a finals dels anys 60, fa un músic descobert en un bar de Detroit. Detroit, en aquests anys, ja començava a la de Vallado. O sigui, en definitiva ens faria pensar en Holly Motors o fins i tot amb la gran Torino de Climísgut, però amb una contundència encara més potent que el Torino, perquè allà potser se sentra molt amb la emigració i la desestibilització que això genera. I aquí no. Aquí és aquest punt de document d'un teixit social que havia estat molt brillant i de la manera que això ha anat caient. I llavors aquí pot aparèixer qualsevol cosa i el que apareix és precisament aquest xicot. És un xicot que comença a cantar en petits llocs, però ell va fent de paleta, va fent de molitions i tal. I llavors de cop i volta un dels seus discos, de les dues gravacions que va fer fins a aquell moment, va arribar a Sud-Àfrica, a la Parquet. I allà el van mitificar fins a un extrem extraordinari. I avui és popular i precisament en el festival, aquest que s'està fent a Barcelona, havia de venir en el sol, havia de venir a aquest divendres passat. No va poder ser, perquè estava malalt, però el podeu trobar, i va dir una persona, el dia sí, és el podeu trobar. Les cançons, com dius tu, ajuden moltíssim a la connexió que tens amb ell. I llavors ja dic, jo crec que és extraordinària la capacitat que ha tingut el realitzador per combinar una exposició d'un ambient. Les cançons magnífiques han contingut, evidentment, no pas conformistes, tot el contrari. I al mateix temps, el saber combinar-ho això en tot un seguit de testimonis que el van conèixer i tal, que no es fa massa insistent, perquè tal com va passar en el matratge van desapareixent. Sorten les seves filles, i està molt bé, perquè els van fent preguntes de com era el teu pare, i per les dues filles són completament diferents, a nivell estètic, però a nivell del que pensen, i està molt bé, perquè no es fa pesat, com tu dius, que és una sensació molt bona entre entrevistes, entrevisten el primer productor, entrevisten les filles, i es fa molt amena. I les cançons, evidentment, a Sud-Àfrica va ser, perquè era una cançó bastant de protesta, l'acabar a arribar allà, i va ser un mite, com diu el Jaume. Molt bé, fantàstic. Perfecte. Genial. I la Rosa ara ja ens farà el colofon, amb una història verdadera. Sí, que has tingut una conya amb això. Ah, sí que ho faré bé, això. És una història entrenyable, és una història que... Mira, la música, parlant de música, és de l'Angelo Badalamenti, que és de l'Oridó, és molt interessant una música insistent a tota la història. Recorrent. Us recordo que està basada en un fet real, que va passar l'any 1994, és un avi de 73 anys, que diu, això diu, la reseña. Ja, home, no em miris d'aquesta manera. Que es diu Alvin Streit, de kilo de Streit History. És que si no, que és història. No sé si ho dic bé, jo també. Ja no és història. Doncs aquest senyor viu a la localitat de Lawrence, a Iowa, i té un germà, bueno, a Monsion, a Wisconsin, un quilòmetre, no sé si són 5 o 6 quilòmetres de distància. El cas és que... Home, llavors li avisen, li avisen que us han assabentat. Tota la pel·lícula, sí, clar, és que la història és aquesta, és el desplaçament que ell fa, el viatge que ell fa, és un arrobat-movie. És el desplaçament que ell fa amb la seva cegadora, primer un tuit de matallages, pa, i després ja agafo una cegadora. Sí, és una cegadora. Deuen anar a 10 quilòmetres per hora, no sé, no? És la tenacitat en persona, ha d'anar a visitar el meu germà, perquè gran és, el senyor no té més cositat econòmica, i ho ha de fer d'aquesta manera, fa 10 anys que ell no parla amb el seu germà, triga 6 setmanes en arribari, i bueno, passa de tot. Quin final més. Va estar cans a la sessió oficial, i llavors el que és molt interessant és, i per què ha d'anar a veure el seu germà, com? És que han passat 10 anys, no? I jo al final vaig arribar a la conclusió, que estava clar que era ell qui havia deixat d'alguna manera, li havia fet alguna cosa al seu germà, o ell se sentia una manera de purgar potser, i de dir, bueno, vull veure'l, vull fer les paus, és el meu germà, i bueno, avui tenia aquesta oportunitat, no? I al final vaig pensar, a veure, si és que s'han discutit per alguna cosa, els van deixar de parlar, no t'he sentit que després ell digui, no sé, potser és això, o no importa qui va ser, quan dius dos no es discuteixen si un no vol. Jo t'ho anava a dir. Jo penso que no és pas tan important el perquè equip, sinó que es va produir, a vegades un tampoc és el que ho provoca, però sí que s'hi afegeixen, en la dinàmica, no? S'abracen al final d'ells dos? No, no, així no es veu record. Molt bèstia. El germà sí que quan arriba, el germà està allà, i així ja convalescent, i li diu, que has vingut expressament, no? Jo també, des del teu poble, has vingut amb la segadora, expressament per veure'm. I l'altre li diu sí, li diu sí. Però és que amb això ja s'entén, que el germà ja capta, el que realment és important. Que compta és el viatge. Les fals són aquestes. Sí, sí, sí. He fet aquest sacrifici per venir a veure't. Destacar el germà, el Harry de Mestanton, que és brutal, és dels millors secundaris del cinema, i s'ha de tenir en compte. Sí, magníficament. La idea és molt maco, molt maco. Encara tenim un parell de minutets. Un parell. Vull dir que si voleu comentar alguna cosa, també. Jo volia comentar de la pel·li, això, la idea que a nivell cotidià passa o sents casos, de gent que fa molt temps a nivell familiar, o cosins o germans que no es veuen, i quan arriba una certa edat, diuen després de 20 anys o 30, perquè ho he viscut a nivell real. Clar, si no ho faig ara, i ara el comentar a la Rosa, això m'ha recordat algun cas, d'aquests que sents més a prop. Això va ser molt típic, quan era molt car viatjar, i era molt car trucar per telèfon, la gent es passava anys sense parlar, sense veure'n. I per xarviure amb un altre poble, amb un altre lloc, amb un altre país, era un drama. És molt interessant de la pel·lícula, totes les gent que es va trobar a ell per camí. Exacte. A mi m'ha encantat la cena, la part que conèixer aquella noia, que ella sabia que havia marxat de casa, i com ell de seguida li descobreia, de quan estàs. De seguida veus que la situació està acumulada. Al final el que importa és la família, i clar que t'estimen. El que passa és que al principi poden tenir una versió negativa, però t'estimen i segur que et faran costat. I ara ja tota la cena amb aquella noia és molt maco. Doncs ara sí que marxem, es queden 30 segons per dia 10. No podem dir més coses, no? Doncs vinga, fins i saps que ve. Que vagi molt bé. Les xarxes va diudes per la ràdio de Sant Just durant l'8.