Babilònia del 8/6/2017

Com passa el temps, perquè ens falten quatre problemes per acabar la temporada, la primera temporada al Babilònia, i res, ja estem al programa 28, eh. Quatre petonets, vaja. Exacte, ja està. I d'aquí quatre dies, apa, de vacances. És com un curs escolar. Exacte, sí, sí, ens fan fora, directament, no fan fora, però tornem al setembre, eh. Pot tenir un garantit, això, ja no ho sé. Esperem, esperem. Depèn de quin temps anem a parlar amb avui ja, en Balomí, avui parlem un tema una mica escabros, o no, no sabem, eh, i en Balomí ja no vingueu mai més. No, me'n parlo dins de temes i de cançons, perquè escolta, a vegades sí que fas, eh, a xeques. Has de dir una cosa, i això és una llança a favor de Ràdio d'Esvern, aquí hem parlat amb el temps que portem, 20 i pico d'anys, de temes de tota mena, i mai hem tingut censura. Això, les coses són com són, eh, faltaria, que estem en una època de llibertats... I no començarem a passar-la, avui. No, no, no, no, malament, no sé que aparegui per aquí el Huert, espontàniament, però no crec que l'Ajuntament de Senyors, que és molt intel·ligent, agafi un personatge d'aquelles característiques. Tu creus que amb el Huert podríem fer un programa d'aquells especials realment potent? Jo és que amb aquest senyor no em parlaria directament. No crec que tingui la capacitat de la paraula, ho sento. Ni la capacitat de saber entendre el que és la diferència, doncs, catalana, ni la diferència de cap comunitat, ni el coneixement, crec, de cara i més la lúdia es pot parlar. Sí, jo em sembla que potser li aniria bé passar una temporada aquí. Nosaltres, oi? No, aquí el Babylonio per començar i després fora d'aquí, no. Perquè per mi que no és conscient de la realitat que hi ha els diferents comunitats, jo penso, eh? Crec que hi ha molts ministres que estan actualment al govern d'Espanya, que no estan terpitjant de presentar-nos. Estan força d'explicats, eh? Clar, des de Gallardones, Matos i d'aquesta gent a final de dies també, que és senyor, és per plegar cadires i marxar. Un ramillet. Un ramillet de la ultra. Com una mica illats de la societat real, no? Jo penso. No ho sé, l'altre dia per la televisió de TV3 sortia una mare que estava allà davant de l'escola i diu, escoltem, jo l'avant tria expressament, tampoc siguem aquí, i li van dir, jo he arribat a la meva filla, no sé de donar població, no sap parlar català. Fa dos mesos no he tingut cap problema, diu, aquí les mares parlem de que no arribem a final de mes, de que hi ha gent que el treuen fora, que no tenim feina, però això del català i el castellà no és una cosa que nosaltres ens preocupi. Que problema? A veure, ens preocupa si en un moment ho terminarà, però no és la preocupació d'ara. Però, bueno, mentre estem distrets, no? Sí, sí, tant. Ens van canviant. De les qüestions... El nostre pensament. Ara ho has dit, sí, sí, i tant, que sí. El guert desapareixerà, com tants altres, que d'una manera no saps per què, ni com, doncs apareixen, i això, i concentren tota l'atenció més, diríem, més poca intel·lectualitzada, i que no s'ho fem ningú, no? Vull dir, llavors, passió, passió, no? Vull dir, sí. No té cap passió. Però, a l'exemple, tenim el seu germà, que és professor d'història de l'art, a la complotència de Madrid, i va sortir al carrer amb els alumnes a fer classes, no? Sí, sí, a la protesta, i a l'enemic. Si tens a casa l'enemic, home, l'enemic, amb un aspecte, he de carar el seu qualsevol concepte, perquè tens l'amic al que està tocat de peus en terra i està cada dia treballant amb joves, i a la pública, amb aquest cas de Madrid. Aquest l'hi deu dir al seu germà, el que anava a la manifestió, té, què das, té en l'autopia, m'ho xatxava, sí, sí. I de tevi a espanyolitzar, no? Molt bé, això és el que passa a la Vilònia, comencem parlant, pel tema, i ara passarem a l'art i ens profunditzarem aquí, després passarem als cinemes, el que passa, no? Farem una mica d'índex perquè la gent se n'ha sabent i perquè es quedi, perquè aquí que marxi, ja la tindrem forta. Doncs parlarem una miqueta del monestir de Pedralbes, que hem de fer un altre dia una visita, les meves companys faran un comentari. Parlem també, apà, després parlarem, justament, també, del Manac, del Museu Nacional de Catalunya, i que parlem una mica del Gòtica Internacional, i també l'úrder es presentarà, l'exposició de George Melies, que de ben segur ben aviat aniré amb algú de nosaltres, a Corre Cuita, com la del Pasolini i Jaume també, que la fan al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, també de ben aviat la veurem, perquè potser és molt interessant. Farem un esment d'un llibre de Ruki Murakami, després del Terremoto, i de cinema parlarem de 3 novetats i un clàssic, que amb la Rosa feia en broma, perquè ens ha portat la traducció amb anglès, The Straight History Pensant del David Lynch, jo que l'he vist tot, aquí que ho hem vist tot de David Lynch, quina pel·lícula és aquesta? Aquella magnífica, una història verdadera, que és deliciosa, aquesta pel·lícula, i d'estrenes a Gran Gatsby, Searching for Sugarman i Cowboy, que tornarem a parlar d'aquesta pel·lícula, perquè realment és una pel·lícula important i impactant. Doncs bé, juventut, ja he pogut parlar del monestir, que us va semblar el monestir, bàsicament, no el guia, el guia, el monestir, si us va agradar, i tot això. Apa, que ho havies de dir tu, eh, goita, goita, com vas ser prou? No, no, que dic que del guia no parleu, que parleu del monestir, que per això és el que ho vam veure, ja hem tingut molt vist. Què us va semblar? Jo la veritat és que aquest dia, ahir, ahir era, doncs vaig comentar i vaig estar amb un estir de pedals, però com, quina cosa més bé. Veritablement allà vam trobar diferents coincidències, no? Vam trobar que precisament es feia un acte musical molt, molt bo. La missa, oi, era... no sé si era bé una missa. Sí, era una missa... Una missa polifònica, això. Polifònica, amb música de vaccin. I re, i la missa, doncs, és el que diem, polifònica, vull dir, feta com a tal, vull dir, musicalment parlant, però també amb el procés, lògicament, de les diferents liturgis, no al quiri, a l'antibossança que es deia, no? I amb un èxit de públic, com veu, a veure que tothom estava allà, que d'haver assegut el terra, com que diu la cosa. A mi em va quedar molt l'atenció, perquè jo havia sentit la pare així, més popular, no? Que ara viurem, no? Que diuen, ostres, la gent va al monestir de Pedralbes, a les clarisses, a portar, quan et vols casar, perquè faig un dia hi ha com la tradició de portar ous, de fet a l'entrada hi havia una parella, com dues dutzenes d'ous, no? I a mi el que han cridat l'atenció era això de les clarisses, no? El que va explicar molt bé el Giesco. El guia. El guia. Bueno, sí, el guia. Em va cridar molt l'atenció, l'idea aquesta de les monges, de les clarisses, amb l'idea aquesta d'aquí eren persones nobles, no? Que es anaven a retirar allà, no? I també la doble, com si es podia dir personalitat o manera de fer de l'Elisenda de Munkada, a la que es va acabar retirant allà, es va acabar vistint. Sí, sí, sí, va viure, exacte. I va ser, i igual la van construir, pensant precisament en aquest retiro, per a ella. Va ser per això, eh, bàsicament? Va ser perquè ella volia un lloc entre cometes per retirar-se, no? Totalment. Un cop que el teniu. No ho estava sentent, eh? No ho estava sentent, eh? Sí. No, home, no, clar que sí. Quan em va cridar l'atenció és els dos, les dos llocs on estava enterrada. Les dos bessans, no? Sí, la bessana aquella al costat de l'altar, no? Allà, com una reina... I el lloc per què és? Perquè hem anat d'avinar amb aquell lloc que està o com va això? I en canvi l'altre, no? L'altre posició de donar el claustre, no? Era aquesta doble moralitat que parlàvem, de l'Elisenda de Munkada, no? De dir, bé, no sóc reina i tal, però segons com em vesteixo més de Monge i de fet ja no els dos s'apunen. Clar, és a dir, ella l'únic moment que va estar vestida de Monge va ser com va morir. És a dir, perquè lògicament, bueno, creiem perquè si va ser enterrada com a Monge, com ella volia el seu testament, estaria vestida amb el sac franciscà, i amb el cordó famós, i és la indumentària, clar, l'àvid, que és la plantejament, però en aquest cas no ho sé exactament, però jo crec que aquest plantejament, el que veia també abans de l'ordre, és a dir, la realesa, a l'altre ja parlaven també d'aquest tema, de tots aquests nobles de l'època medieval que promocionaven els hospitals, que com deia amb l'hospital a Pialmó i no a l'hospital de Santa Creu, no només era per a gent que estava malalta, sinó també que era per a gent que era en pobres, que va evolucionar i es va convertir en la casa de la caritat, també que va existir a Barcelona, clar, era més una promoció o aconseguir el cel que no passa el sentiment com a tal, a dir, a l'escenari de Moncavia estic convençuda que ànima de devoció l'ajusta i la necessària per aconseguir el cel, dic jo, perquè clar... O per comprar-lo. Exacte, per comprar-lo, el que havíem comentat està dins de l'altar i està amb un sepulcre, dins de l'altar, és tocar el cel directament per s'ausar la filosofia, avui dius, de zona sagrada, no és l'ara, és l'ara sagrada. I sobretot ja que estem mencionant el cap, perquè és el més característic, el que més queda l'atenció i el que més maco també, el sepulcret és l'església, no sé si ho hem comentat, que l'església és gòtica, és un dels millors eixemplars del gòtic català, tant l'església com el claustre, l'església té... és de planta de tres naus, és una planta sencilla, té tres naus, no vull dir no té trancepte, ni si li creu, i el claustre potser també té tres pisos, i és magnífic, i el que més queda l'atenció o a la joia que més... i a l'església és aquest sepulcret, que dona les dues bandes, com deia l'Alourdes a les dues de Sant. Interiorment podria recordar perquè la gent es faci una idea que potser l'ha vist més aviat Santa Maria del Pi, entre cometes a l'interior, molt retocadet, el que dèiem va tenir una restauració molt potent del Jonathan Martorell que es va passar netejant i posant, arreglant el que són els maons, gairebé, a l'encentat que es diu. Una cosa és que hem d'entendre com era exactament aquella època. I això és una cosa que algun dia explicarem més endavant, perquè tampoc s'ho estigui d'entrar amb d'aquest serau, i és que la idea que tenim el gòtic era una cosa, que això, com estava en comentant tu, deia que no oblideu mai que les escultures estaven totes policromades. I gairebé, aquí les veiem blanquetes. Va haver tota una línia a finals de segle XIX, i provocada per Puig i Cadafal, qui dius Just Manic i Montaner, i uns francesos que es deien Violet de Duc, que s'havia de tenir, tant el romànic com el gòtic, amb una línia d'una blanco, que era com una cosa romàntica més real. I llavors hi ha moltes restauracions que van polir totes aquestes policromies quan sabem que fins i tot és probable que s'encliment de taull, perquè hi ha restes de policromia, el campanafos blau, blau elèctric, un blau d'aquest ultramar, un blau com les cadires que tenim aquí, era això. Imagineu-vos com podia arribar a ser el millor una eslècia al milcen i pico. I l'interior segur, s'ha demostrat que estaven pintades de la baix, que tenim el Manac a la part del romànic i realment dura que potser. No oblidem aquesta idea. L'eslècia de Monastia Peralves no estava pintada per fora, però els interiors no són tan blanquets com veiem. Per això, però mira, són les modes de com a restaurar i a vegades fan restauracions xapuses com a elecció homo, no que és broma. Una altra cosa també per destacar és que hi ha la cel·la. Us en recordo que estaven totes les cel·les tan individuars de les monges, perquè poguessin retirar-se, fer bé els seus exercicis, els seus... els ressos, no ho sé, totes aquestes coses. Llavors hi ha una d'elles que és, a més, està... vull dir, tancada, s'ha protegida per un vidre així d'aquests especials, que és la... li diu la capella de Sant Miquel. La capella de Sant Miquel que va ser encarregada per la va de sa... Francesca Saportella, a l'any 1943. Va encarregar el pintor fer re-bassa. A veure, amb una clara influència, que aquí és una mica polèmica, que vam estar aquí, va haver-hi polèmica, no? Que, bueno, és... és... és creu que... bueno, ell és sentent des d'aquí, però llavors va fer totes les pintures a l'estil italien. En canvi, hi ha estudisos que... que consideren que va ser, qui va venir, va ser un pintor italien directament, re-influència italiana i sant, sinó que realment és que era una persona, era un italien, ja ho va venir directament. Són teories cada vegada que agafa amb més força, però, bueno, mira, si ha escrit així la història, és com dir, jo què sé, que Colo no va descobrir amèrica, no és el mateix, no és la mateixa importància, però com canviem la història, no? Doncs a l'arpa és el mateix, com canviem, no? Que hi ha hagut casos, per exemple, del famoso Colos de Goya, que tothom era de Goya, i al final es va demostrar que era d'aquí, senyor, com es deia, Arsenio o Ascensio, no sé què Ascensio, ni clar, trenques un mita, que el Colos de Goya no és de Goya, és d'un dels seus deixeples, no? D'Atege, però s'ha hagut de reconèixer, perquè estàs signat, ja dius, això ja és la llet, i si trobéssim una assignatura del senyor italià que va fer la capella d'actòricament fer rebassa, doncs s'hauria de dir que sí, però com no tenim assignatura. No assignàvem aquella època, molt poc, vull dir, que és el problema. És una visita que va molt latina, és per veure el refectori... Sí, i tant que sí, moltes coses, el dormitori... És interessant, el claustre que està tot ple de plantes medicinales. Ah, sí, sí, sí, exacte. He trobat que hi ha un cert conveni amb la facultat de farmàcia en què totes les plantes que hi ha allà, molt ben retolades amb el nom científic i tal, i també molt interessant, a mi em va recordar la visita a Poblet, que fas la visita al claustre, fa la visita de la cuina, fa la visita del dormitori, de la sala capitular i tal, vull dir que és una visita maca i que la tenim aquí a... Al costat i que molta gent no... A la cuina el que va ser molt interessant és que vingués aquella senyora a vagilar que no començéssim a fer la vina. Home, sí, per l'hora que era jo. Clar, perquè són estris que no són gòtics i molt menys, però són de segle passat, principis de segle... I clar, imagino que és un... Màrius més lògic és que ho vagi a tocar, i quan es diu que potser me'n recordo que a la millor la meva àvia tenia això, a Itàlia et fa gràcia, i per això la tentació és perquè... No, tu que, això. Clar, clar, clar. Clar, a mirar-los, i tal, i se'n pot caure, i... Si val la pena, val la pena. A mi em va sotar la varietat de matitzos de totes les persones que s'esperaven a fora, i després, quan ja vam entrar amb elles, doncs que van coincidir allà, les diferents classes socials... I tant. I no sé, jo penso que això sempre és molt interessant per tenir una mesura d'on estem, no? Esclar. Ara que no ho veiem. Sí, sí. Bueno, és federal, és. No hem de donar més voltes, no? Llisa, tot era bastant clar. Molt bé, doncs, ja que estem parlant d'art, farem un esmen molt rapidet, justament a una extensió del que seria això, i que jo, personalment, vaig poder disfrutar d'un matí, o no, el que seria algun altre lloc que s'ha d'anar, que és el Museu Nacional d'Art Contemporani, i a poder ser guiat per gent que, a més dins del poble Manac, hi ha gent molt, molt, molt capacitada per fer la informació, i clar, no pots anar a veure tot el món dia a tot, perquè tens la part del romàni, la part del gòtic, la part de l'art modern, i una mica fins i tot de contemporani. Llavors, el millor és anar a quatre vegades, en diferents moments, i amb guia que t'ho vagi explicant tot, perquè això és essencial. I jo vaig poder fer, amb una professora de la universitat, a la part del gòtic internacional, que és la part dels segles XIV-XV, el que vam veure a nivell, sobretot, d'en Pedro, però la part d'esculatura i pintura que tenia al Manac. Evidentment, és una bestiesa, el que té allà, hi ha coses meravelloses, evidentment, dins homes poden sonar xino, però, bueno, hi havia fer rebasses, hi havia Arnaus Pere Serra, Jaume Auguet, Lluís Dalmau, els grans pintors catalans d'aquell període, i grans dits amb totes les setmanes de la paraula, l'alçada de qualsevol pintor, com pot ser un gioto, com pot ser pintors italiens d'aquella època. I de França, el que tenia la mala sort, que a França el XIV i XV no han quedat gaire els espais pintats, tenim molt tema de manuscrit i que demostra el bé que treballaven, però no tenim pintura moral, és curiós, ni tenim pintura amb quadro, tenim molt poca cosa. Són modes i coses que queden marcades. Però bé, sobretot el que cridava l'atenció i el que té un lloc d'honor, i això sí que segur que el coneixereu, o alguna vegada vius és la verja dels consellers de l'Ajuntament de Barcelona, que van carregar Lluís Dalmau, no? Es van carregar, curiosament, amb l'època de Cabernat-Martorei, els grans pintors que hi havia a Catalunya, però, com us ho vaig comentar un dia, seguint la línia del que feia el taller, va arribar un moment que aquests consellers que viatxaven per Europa, es van adonar que cap al segle XV estava passant alguna cosa a Europa, que va ser al principi del reneixement, al canvi de formes, i van voler fer una verja pintada per col·locar-la a la capella de l'Ajuntament de Barcelona, i que van fer en comptes de contractar, en fer rebassa, en contractar els que hi havia en aquell moment, que els grans van dir, n'estem una persona que sàpigui fer el que es feia al nord de França, a la zona de Flandes, els plements, i el que es feia a Itàlia, i van agafar-li, des del Mocro, en Valencià, que havia estat tres o quatre anys a Flandes, i que havia pres aquesta forma de pintar. I clar, si tu veus aquell quadro, veus que no té res a veure amb tot el que hi ha al voltant, i es veu tot un detallisme absolut de les formes, al principi del retrat, com aquests cinc consellers que apareixen són retrats personalitzats, cosa que fins i tot era idealitzat, no hi havia un retrat únic, i és un trancament, i és el trancament cap a que seria la pintura moderna. I són consellers que són molt xules de veure, i cal que ho expliquin, perquè, si no, tu vas allà, pots gaudir, però no veus realment el que és això. Per tant, molt recomanable, i si esteu guiats, es pot trucar allà, i qui en vies, i tal, i a més, amb un preu renomable de 5 o 6 euros, es pot fer. I si no, ja sabem què hem de fer. També. El guió és fantàstic. L'Urdes, seguim parlant d'art, George Melier, exposició, presenta'ns-la, i a veure si un dia la podem anar a veure tots plegats. Jo tinc moltes ganes de veure-la, he buscat una mica d'informació. Us dius i veus Melier, la màgia del cinema. Està al caixa fòrum, i he vist que està fins al 24 de juny. Sí. Llavors, el cineasta francès, aquest cineàster, bé, ho havia fet dibuix, director de teatre, de cinema, va sobreassortir per què li va donar el cinema, aquest toc fantàstic, surrealista, d'aquí la peliquesta de... no sé si... el viatge a la Lluna, que té trets de Julio Verna i tot això. És genial, la pel·lícula, eh? És un plaer, veure aquesta pel·lícula, llavors ho pipa, eh? Es veu que hi ha uns 400 objectes, hi ha, per exemple, les màquines antigues de cinema, vestits, projectors. Sí, projectors. Després hi ha qui posa 21 films, en realitat hi ha 21, com trossets que pots anar mirant. I, bueno, jo penso que és una exposició força interessant pels que ens agrada el cinema, perquè ell va ser un dels que el va revolucionar més, no? I una cosa que he trobat, que es veu que ell va... va cremat totes les seves pel·lícules originals, quan es va quedar, doncs, per dir-ho sense masses diners, però, bueno, algunes, doncs, s'han recuperat, perquè havien còpies i tal, però, bueno, és una exposició que penso que val molt la pena, que és dels origens, dels origens. No oblidem la pel·lícula Hugo, de Martín Escorcese. No oblidem aquesta pel·lícula, que hi ha una part magnífica que parla de George Melies, eh? Exacte. Doncs del 5 o 24 de juny, una notícia que ja era esperada és que l'entrada va al 4 euros, ara. És per tot a les sales. Bueno. Si et pagues, llavors pots dir, vaig a la sala 1, se la crida en 4 o 5, recordo, pots anar de sala amb sala, però pagues a baix 4 euros. Si tens la llibreta de la caixa, o ets menor de 16 anys, no. Vale. Però si no, són 4 euros, però per totes les sales. El caixa fòrum. Jo això no estic d'acord, perquè era una fundació. Sí, això havia un comentat un dia, ja. Exacte. Això ja hem parlat aquest tema i no és furgar allò. Perquè tinguis la llibreta de la caixa, no sé si era el recec que sabia de fer-ho. Això, em sembla molt malament. Però bé, això ja és una opinió. Hi ha consta, o sigui, tu entres a la pàgina web de caixa fòrum, ja surt a dalt de tot horaris, preu, i està al darrere. I per ser fundació, el que això comporta és que s'estalvien molts impostos. I ara és una doble vessant. És a dir, si cobraran uns diners, els cobraran, evidentment, i ja veurem com es depredaria. És el que hi ha. És a dir, que millor que facin casals de pare gent gran, i que ajudin per altres temes. En aquest cas és important, però és el que deia. No l'excusa era millorar les exposicions. No, el que hi ha previst per aquest any no va en un pebrot a part del japonisme que es farà l'octubre. Però tot el que hi ha és que et portaran jo què sé. No sé. Alguna cosa, jo què sé, de qualsevol persona que sé. Per dir que no siguin autors de primera filera, no hi ha una importància. No hi ha previsió de grans coses. Per tant, és una excusa barata per cobrar. Com que no tenen diners, aquest senyor... No. Abans de parlar del cinema, que comentarem el Gran Gatsby i el Searching for Sugarman, comentarem una coseta de literatura. Hi ha un llibre del senyor Ruki Murakami que va treure fa qüestió de tres o quatre anys. El senyor Murakami va ser l'any passat un dels finalistes al Premi Nobel. És d'aquells actors que acabaran aconseguint-lo. Jo sé que molta gent li té molta mania, aquest senyor, que li costa. I no segur que hi hagi alguna cosa d'aquest bon home. No, encara no. Tokyo Blues. Ah, jo he llegit Tokyo Blues. Sí, que és bastant... per dir alguna cosa. Ara em ve la pria del brau, la nihilista. Sí, sí, perfectament. És un llibre... La millor manera de plantejar-ho. Però a veure, és que és complicat. No en tendrà a haver de complicar. És d'entrar en el joc, és a dir, necessitar com són els japonesos, com és la joventut, perquè està plantejant la gent que viu amb... No estem parlant d'un Japó del segle passat, no, estem parlant d'un Japó actual, de com viuen, amb aquesta facilitat que tenen la presió d'una forma claríssima i amb tipus de problema. Jo recordo, no sé si era aquesta o una altra, una història que a mi em va esgarrifar, perquè amb la tranquil·litat que deia que la seva amiga, però d'adolescents, s'havia suicidat, però que no passava res. M'entens que vull dir, és com si tu canvia... Ah, pues vale, perfecte, i penyes el telèfon. Vull dir, crec que et critica molt aquesta impassivitat, la societat. Vull dir, aquesta serietat, en sèrie, parlo de com treballen aquestes hores, que es tiren la tira de hores treballant, que són màquines a la filla Cap, i que no tenen capacitat de pensar i de reaccionar. I ell intenta crear un món ni lista, però una mica més bucòlic. A vegades es tira pàgines i pàgines explicant el plaer, que sent un noi perquè està en una muntanya gaudint de la natura, perquè és que no té temps de pensar en això. I en aquest cas, l'escusa és el terratrèmol, em sembla que va bé a Tokio, abans parlàvem de l'URDESO, me'n recordo la data, que va ser el 2012. El del tsunami, no, però és un anterior. Va fer un anterior el 2004, crec el 2005 i tal, que també va deixar... Home, és una sísmica, el Japó, és una sísmica. Clar, allà, que a dos parters van caient. I són històries que estan ambientades amb això. És l'escusa per parlar d'aquests temes. I, bueno, ja et dic, no és qüestió que vas a ganar una per una, perquè no acabaríem. Però, bàsicament, són històries milistes, molt que no ens provoquen una... em refereixo una mena d'acció. No, no, no, no és un llibre que tingui una acció. I fins i tot són quantes que acaben oberts. I això jo sé que molt és que li fa molta ràbia, això que no acabin, però com una porta d'esperança, bàsicament. L'esperança, tant a nivell de la destrucció, com a nivell personal. No cau tant aquí, aquí ja hi ha pròxim la desgràcia que hi ha hagut, per a sobre, provocades gràcies personals, i els hi costa. Aquí respecte aquest tema, però hi ha llibres que, bueno, a l'índex de mortalitat, per reinsisteixo, per depressió, per situacions complicades, per accessos a nivell del que seria els caps de la feina, i és angoixant a vegades, però escriu molt bé, i és una meravella, però és peculiar. Retrata molt bé, jo penso la soledat individual. Totalment, molt. Perquè, a Toquío Glús, és com si els personatges vades fossin de gel, no? Exacte. I el que tu dius és com impassible. Tu vas llegir, ni penses, mare de Déu. Però ho tracta d'una manera, com si ho deixés anar, però penso que la destrucció a nivell mental, a vegades, o problemes mentals, es retrata força bé, i després la soledat, i com a vegades, com que no hi hagi res a fer. No crec que sigui com els que tu has de llegir, que dius que és una mica com d'esperança. El que t'has de fer és una mica... Sempre juga això, no? Vull dir, a vegades que també arribem... A veure, sobretot, juga molt amb la gent jove. I com treposa amb la gent gran. Vull dir, parla de pocs personatges d'edat intermitge, d'edat madura, no? Sempre hi ha aquest vincle, no? Aquí hi ha un parell d'històries que són una parella jova i tal, que es coneixen, i van a compartir amb un senyor gran que li encanta fer fogueres a la platja. Llavors, aquella sensació d'anar a la platja, d'estar amb ells, parlant, parlant d'allò, del diví de l'humà, vull dir, en tant se'n fa el que es parli, però a veure com es crema aquella foguera, com aquell senyor disfruta, prenent foc, amb un lloc controlat, no estem parlant, però que al final sap que aquest home morirà, perquè és gran, però que a la vegada, ell pensa que no et preocupis, però si jo vull morir, és a dir, dius, no passa res, és a dir... No, clar, exacte, vull dir, saps què vull dir? Ell és feliç amb això, són feliços, però que no passa res si aquesta persona mor, i a més ell ho vol, clar, dius, anem molt enllà. La cultura, una altra concepció de la vida, de la mort... Exacte. És així, és molt diferent. Jo el que tu acabes de dir, és que és una concepció tan diferent que si tu planteges, per exemple, dius, ara t'explicaré una pel·lícula, Tokyo Blues, no?, i expliques aquests tipus de valoració, diràs, escolta, nae, què he fet, clar, que és això, no? O la pel·lícula deixa bé el cuixet, no ha patat els sons de tu quiut, més... Sí. Si qualsevol pel·lícula que et passi allà, o aquella no me'n recordarà el director, de la Sofia Koporam. De la Koporam. Igual que... M'aclar que veu en japonès, però, bàsicament, són dos europeus, com estan allà perduts amb aquells joques. Quina solitud, no? O aquella Indemud for the love, te'n recordes aquella tranquil·litat amb el tema de l'amor, no?, que és un altre ritme que el nostre, però bé. Deixa'm fer una cosa, petitona, petitona. És un poema que diu, aturo els ulls d'amunt d'aquest cap vespre, d'amunt d'un blau de mar ferit pel rotx ponent, que amara, com un oli, la badia i crema l'esclerós que esclaten com el foc abans noses dingers. Els colors són de fruita i ens conviden al tacte. Enduc un got de vi cap als llavis cansats, i n'he d'entrar a les roques com si fos un infant per al goig de la pell. Tot és fràgil i etern, quan les hores s'encalmen i viure és un batec reescrit amb cada gest. Bé, aquest... Un aplaudiment. Un aplaudiment al texta i a la veu. Ho he llegit magníficament bé. Escolta, et posarem per... per què ens hi deixes poemes cada dia? És que me l'he llegit tres vegades abans que m'ha sortit. Em sembla que farem una secció de poemes a menjar-me. Escolta, no jugueu bé? No. Jo penso que aquest poem que l'he llegit abans s'esqueia perfectament amb el que parlava mare. Escolteu, amb qui li diries un poem com aquest, per exemple, amb una criatura de fins a dos anys, per exemple, però què vols, amb un vídeo? I a persones grans, que és el que tu també insinuaves, de persones molt grans també. Escolta, tu dic que a mi em costa, com ens insinuàvem, em costa arribar al cap del mes i tenir aquests 150 euros que valoraven avui que necessitava una família en quatre membres. En quatre membres. No sé si ho heu llegit. Té la Marina. Quina bogeria. Això és com l'època aquella, eh? Bé, dies i dies. Això és del senyor Carles Duarte. Aquest és un senyor que, diu, ell presenta en aquest llibre, que és un llibre, i el que passa és que tinc un tros del llibre, no més, no? És un poemari que és tot un homenatge a la Mediterrània, especialment el d'Hitoral de l'Empordà, i el Mart, en general, com a forjador de sentiments i d'esperances. Els versos d'en Marín Tim, que és com es diu, ens descobreixen un bar viu i proper, un espai de reflexió i d'inspiració de projectes on projectem els nostres anèls, perquè no, els nostres somnis. Ell va néixer a Barcelona en 1959, és poeta lingüista, i, a més, hi ha hagut algú que és una persona que dona confiança, que tot anirà bé. Això és bona gent, a més escriu de meravella, perquè els poemes són magnífics, no? M'ho vaig trobar amb una fundació. Molt bé. I parlàvem de joventut, i parlàvem d'això, com està, i l'altre dia, amb el tema que vam comentar, també amb en Jaume, vam parlar de l'abordiment de la joventut, de recordes, i vam parlar d'una cançó de mecà, que es deia Perdida-me-hi-habitació. Ara mateix, per temes logístics, no la tinc, però sí que la tinc ara. I llavors, per fer el tall, abans de parlar d'aquestes quatre pel·lícules, escoltarem un momentet, per fer una operació en dals mecà, no? Perdida-me-hi-habitació, mosco en el cajón amb una pastilla. Que me pueda relajar, me pueda quitar con un cor de gustas. No sé que el libro m'hi ha d'anar-te en revista, d'anar-te-n-hi-se-acà, que se pueda fer. Primer, per fer una operació en dals mecà, per fer una operació en dals mecà, per fer una operació en dals mecà, per fer una operació en dals mecà, que se partis la part d'ant Querà, per fer una operació en dals mecà. General, per fer un busquen, per fer un busquen d'anar-te en burger ты, per fer una operació en dals mecà, No, què és anys, eh? Han passat 33 anys. Què dius? No pot ser. Any 80, és això. 33 anys de que sonava aquest tema. I que jo ballava d'una forma amfarburida amb els companys de Vutera Bàsica. El viatge a Mallorca, de final de curs. Estava marejant encara. I tant, i tant, que sí, dos d'un i dos, dos d'un i dos. Bona nit, 33 anys han passat. Sí senyora, senyora, és una bestiesa. Molt bé, doncs tenim ara 25 minutets per parlar de cinema. I l'úrder s'ha passat de testimoni. El Gran Katsby, del Bàs l'Urman. Què tal? El Gran Katsby del Bàs l'Urman. Bé, bé, a veure, a Bàs l'Urman, sabeu que el director que va fer a Austràlia va fer molt en rus, etcètera, etcètera. Tenim el Leonardo Di Caprio, com a protagonista. Després la Cara i Múligen, que és la seva nòvia, no? Després tenim el Tobi Maguai, que és el narrador de la pel·lícula. Per mi, encantador, és l'Espiderman. Jo dic, sembla que l'això no és l'Espiderman. Llavors, el narrador és ell, en la pel·lícula s'anomena Nick, i aquest és un escritor, comença la pel·lícula, ell està, com si diguéssim, retirat en un lloc, parla amb un metge, el metge li diu... M'escansa. A la carta, et tenia bé fer alguna activitat i tal que t'agradés, i ell recorda que una de les coses que l'encanten més, o li havia dit al seu vell, era escriure, i comença la pel·lícula quan ell va recordant la seva amistat amb el Gran Gasby. Representa que aquest narrador, a l'Espiderman que dic jo, doncs... està bisquent en el centre-estats-units i se'n va a Nova York, amb tal casualitat que la seva casa està molt propera a la del Gran Gasby, i ell té com una curiositat, diu, aquí sempre hi ha una casa supermà, que hi ha algú que sempre està mirant a la finestra i està mirant sempre a l'altra costat de l'Avedia, que hi ha una llum verda, comença la pel·lícula. La pel·lícula, suposo que tothom és espectacular, tipus molt enrush, té com dues parts. La primera part, tu diries que és gairebé espectacle, espectacle, espectacle. Li encanta, això. Aquí rediren, hi ha tots els vestimentes que s'han fet servir, milers de vestits, de mitges, no sé què, espectacle, al principi és com si Lluís molt l'espectacle i els personatges, no els hi passa massa coses, està narrant el Gran Gasby, les seves festes, en les seves festes gairebé mai no hi és ell. Serien festes, jo vaig trobar més tipus com a discotequeres, eh, d'ara. Vull dir, més que unes festes dels anys 20, perquè la pel·lícula està situada sol als anys 20, i després la segona part, diguéssim, si podem pensar en dues parts de la pel·lícula, s'escentra una mica amb tota la part més emotiva, aquest Gran Gasby té un amor d'aquests, que bueno, veurà... Que tomba. Sí, que fa 5 anys que no veu... Platònic, bueno, que té una cava de... Clar, per això és platònic, oi? I, bueno, un amor, aquesta noia s'ha de casar, però resulta que és la que viu a l'altre costat de la Badia, no? Però ella és d'una classe social, perdona, alta, és que sí, i ell l'han canviït prové d'una família humil. Ell no saps... al llarg de la pel·lícula, sí, ho va desgranant, prové d'una família humil, diu que ha estat a Oxford, tothom petja que ha estat estudiant a Oxford, en realitat, no? Al llarg de la pel·lícula hi ha una sèrie de senes que penses que això no està molt clar, acaba de estar relacionat amb el contravant, sobretot d'alcohol en aquella època. Estem pensant en una estètica, tipo Charleston, la mica pentinat d'ella, tal. I, bueno, la segona part, el que volia comentar, que se sent una mica amb les relacions, així més íntimes entre ella estar casada, i ell vol tornar a recuperar una miqueta aquesta relació. I, bueno, hi ha una sena que vaig trobar bastant forta, si podíem dir en nivell real, no?, en la qual ell, el Leonardo de Cap, dius, tu i jo, marxarem i tu deixes el teu marit i tal, però resulta que està en els tres, amb una altra persona a l'habitació, i diuen, no, tu no te la pots endur per això, perquè tu no tens la vida clara, sinó que fas tota una sèrie de coses. Bueno, hi ha com una disputa, com si estiguessin els tres, a veure qui la lleva, no? I és una mica forta la imatge, perquè ella i el marí li diu, tu mai em deixaràs, perquè tant recordes, li comença a explicar records d'aquests memorables. És una història que tothom, més o menys, coneix. És una història romàntica. Hi ha gent que diu que tal com l'ha presentat el director, és relacionada amb la que es havia fet del Robert Redford i la Mia Farro, doncs és una... Estàs relacionada, sí? Sí, la història és similar però a l'estètica, i hi ha molta gent que no li agrada, perquè és... A tu em deia que és que és el de Molin Ruj i que retoca bastant. És habitual que comenci amb uns principis molt espectaculars. A Austràlia no sé què li passa a Austràlia, a Austràlia va fer una cosa molt més planera, però en canvi, amb Molin Ruj, amb aquella que es diu Baila Comigo, que també és de seva, és la primera que va fer, que era una cosa australiana, directament feta allà, i com molt local, però també era una cosa molt potent, i amb uns efectes visuals, una mica així, però on es va estilitzar va ser amb Molin Ruj, que és el que deia. A Austràlia hi ha una post-producció brutal d'estrets, de la càmera. No vull que estigui fent imatge, imatge, però retoca molt. I el que veia és que em deia de l'Orders que el Dicapri estava molt guapo, no? I jo crec que sí, que aquí és seguríssim, potser no l'he vist, però hauria de veure, però estic convençut. I aquesta descolocació que fa a nivell musical ho fa molt bé. No és el cas de Sofia Còpola, que a Maria Antonieta, amb una història molt lineal a la parca que moderna, t'entra amb ple versalles, amb una cançó de música chaos. No, això no és una descolocació, que no és del tot correcte, perquè el senyor Lurman ja juga això, ja juga des d'un principi, no està mantint l'estètica, és una estètica d'època, molt ben portada als límits, però en canvi, la música, estic convençut, com va fer Molin Ruj, està posant la Madonna dels anys 80 als anys 20, però li dona un retoc que la converteix amb una mena de... El retoc a la música, no? I tant, mai és la cançó original. Aquí hi ha música de velló, no sé, jazz, etc., però jo... A que no és coneguda? No, a nivell musical, jo no vaig trobar tant que se sortís de límit. De límit. No és música anys 20, però no queda com de ser passada. Molin Ruj, totes les cançons que són en totes, són dels anys 60, 70, 80 i 90, i estem al segle XX, però en canvi li dona el to quan fa el tango, el famós tango, aquella imatge que fa un tango, que és només conegut de la pel·lícula i tal, és la cançó de Polís de Roxanda l'any 78, versió en tango, clar, fa un tangazo, que això es portava a l'època, i és brutal, el que sona allà. Però és un senyor que té molta qualitat, no? Això se'n diu arrenjament. Totalment, és un arrenjament total absolut. De tota manera, la crítica ha estat una miqueta dur amb ell, amb el sentit que jo no he vist, la primera, no sé si... Jo he vist el Clàssic, em vaig avorrer com una morsa. I hi ha gent que diu que està molt més bé el Clàssic, i li ha donat el toc aquest tan espectacular que potser hi ha gent que no li agrada. És una pel·li, és una història romàntica, i no crec que la història és la mateixa, però hi ha la vestida... Per mi és Nyonja, és a paraula. La pel·lícula del 1774, que diu 65, no sé de quan és de pel·lícula, 70 i algo, em sembla Nyonja, i ja està bé. El senyor Robert Rêfro fa molt bé i tal, la història, però... Ostres, hi ha uns balats i unes flús i unes coses que dius... Que ho ve de l'Estat, això. Ja que no estava pensant, és algú amb voltes, eh? Però no sé, ara ja estimarà la setmana que ve, si ho podem comentar-ho. I altres són una mica nyonja, o la història també, Nyonja. Jo crec que és que falla per aquí també, perquè la història dius que és un amor impossible, que ell estava enamorat, però que no podia ser. Ell ha fet tota la seva vida, ha fet els negocis, ha prosperat moltíssim, ara és ric, però encara se'n recorda d'ella, dius, ostres, està veritat, això. Aquesta és una història... No ha fet la veritat de vida, realment. Ha viscut el record d'ella, ostres, que fort. És un argument, si es pot dir, argument, que s'està a moltes pel·lícules, que hi hagi un argument romàntic, i que, a més a més, la persona s'ha enriquits, s'ha tornat més fascals. És un argument idealitzat. Tu que passa que, bueno, aquest senyor, suposo que ha volgut tornar-la a fer, però no és una pel·lícula que dius que porta una cosa nova. I també els dos personatges, no? Les dos sectors que fan del personatge de Hasby, un és el Robert Dreford i l'altre és el Llegardo Ica, però que també són dos icones, precisament. Tots els colins, guaperes i tot això. Que dius, Jolín, com pot ser que no hagi conegut ni un capdona més que li hagi agafat? Sí, sí. Jo, de tota manera... A mi que jugant potser és una clogada, també que per espectadors espectadors. Mira, que estàs parlant aquí, no? Aquest amb guapos no vol dir que cada dia estigui... Potser ha anat una mica més enllà, no? Però dius, per què tenen aquestes pel·lícules? Jo, de tota manera, em va encantar el espidermen que digui jo. El Col·les McWayard. Està genial, perquè... Aquest home és genial. Comença la pel·lícula, no de guaperes, sinó que ell va explicant la seva relació amb el Gran Gasby i el vaig trobar genial. I segur que és més interessant aquest personatge. Sí, és més interessant tot el que va descobrir, tot el que va passar per aquella... Clar, queda al·lucinat amb aquestes coses. Pensa, però de què anem, no? I tota l'estona és amic del Gran Gasby, però l'última se clara, va dir... Però per què m'has convidat? Vull dir que és un personatge que potser és bastant interessant, no? Aquest és el creador. En definitiva, investiga i acaba de dir... mostrant-te tot un seguit de trets, no? I a canvi l'altre és el vividor. No pot tenir més interès, segons com. Molt bé. Doncs seguim. Hem d'avançar. Parlem de Cauboi Rosa. Vinga, doncs, Cauboi. És una pel·lícula holandesa... de l'any passat, de l'any 2012, que... bueno, el protagonista és un nen. És un nen que diu jo, jo, jo. Jo, jo. Que té uns 8 anys, no? Sí, 8 anys. Jo ja s'havia comentat, és que és ara quan l'he vista. I bé, la història és molt senzilla. No té grans pretensió, si no és més aviat tot això intimista, d'explicar en aquest moment just de la vida d'aquest nen, no? Sense donar-te massa explicacions, però sí, amb el dia a dia, amb el seu dia a dia, sí que veus la soledat que té aquest nen. Viu amb el seu pare. Veus com el pare... El pare no li acaben d'enfocar del tot sencer. Hi ha alguna escena que sí que el veu sencer, però, bàsicament, és quan el meu posa per a mi que t'has d'ajupar per fer-li un petó, perquè m'haig de treballar o vinga, que me'n vaig, i agafa la furgoneta i a veure si et guanyo. A veure si arriba un punt que hi ha un punt... És a dir, un punt de rivalitat. Què dius, bueno, o de... No saps si és joc o és rivalitat. És que és una cosa una miqueta, perquè s'interpreta d'alguna manera, no? És ver, la mare no ho deixaria fer, jo. Però, Rosa, això no se li ve mai la cara, aquest noi. No, sí que se li ve. Hi ha moltes escenes que sí, però amb un principi, no. Amb un principi veus que estan vivint a la casa, que el pare s'ha acomiadat perquè marxa a treballar, i el nen us queda sol. Si surts corrents, a veure si hi ha l'enganxa, i arriba a la vegada, allà al pont aquell, que el pare ha de passar per sota, a la carretera, i el nen ho pot passar per damunt, al que s'hi ha posat un camí de terra. Un lugar en el mundo, més o menys. Allò de passar el tren pel davant, però en aquest cas no hi ha risc, no? Exacte, no hi ha risc, perquè és un ampetit, que dius, però si aquest nen està vivint sol, surts corrents, vaja al camp a través, i després torna a casa, i el veu que està rentant els plats, que igual cuina, i dius, però bueno, aquesta criatura, què passa, pobret, no? Doncs es troba un dia en aquest bosc, perquè és una figura que viu en la primera natura, a les afores d'una ciutat, i llavors, d'aquestes presidades que ell fa per aquell bosc, doncs troba una crida de gràia que ha caigut del niú, i llavors ell, de seguida, imagineu-vos, però l'agafa, l'adopta, l'acuida, no sé què se l'emporta a casa, tot i sabem que el pare no vol que hi hagi ni animals ni plantes a casa. Clar, que dius, encara, més soledat per a l'ent, no? Doncs sí. Que veus que té una gràcia per a el pare, una gràcia una mica estranya, no dius, a veure, aquest xelló també li passa alguna cosa, no? Clar. La mare no apareix, el nen sí que parla per telèfon, o fa veure que parla per telèfon amb ella, i despella sí que és veu que ha passat, no? Però, bueno, això tampoc no cal desvellar-lo, perquè és el més interessant de la pel·lícula, també, no? Desvella una miqueta, això, no? Veus el nano com si que va... llogava terpol, a més, li va molt bé. En canvi, quan li falla la relació amb el pare, a veure com a classe o a waterport, ell té problemes amb algun company, com coneixem una altra noia, una miqueta a la seva vida, ell, com va, la va muntant a la seva vida, amb aquestes coses quotidianes, amb la seva... bueno, la possibilitat que té un caràcter magnífic, veus que té molts valors, que és un nano... dintre de tot, és un nano molt tranquil·let, és un nano molt bo. És un nano molt bo. Però si veu el pare, no? No té ningú més. La pel·lícula només és veu al pare. Ni el germà, ni la mare no apareix. No hi ha raig fi d'únic. Veus que la mare és una cantant de Comtri. Llavors, ell sí que escolta moltes vegades la música de la que té gravada de la mare, i el diu que la mare està de gira. La mare està de gira. La pel·lícula és petitona, però... Descarta, ara el sentia parlar, com tu ho deies, en venen el cap coses que... per mi mateix... O sigui, jo tot sol no vaig ser capaç. Per exemple, això que esmentaves, aquest repte, aquesta competició que fa amb el pare, no? Això és important. La mare no ho deixaria, per exemple, o miraria de no. No ho sabem, clar, no ho sabem. És com si l'abandonés cada cop que marxa la feina és com la sensació de l'abandonament. Sí, sí, sí. Jo penso que és una pel·lícula que té coses molt amagadotes que poden ser una descoberta, encara que, probablement, si li preguntessis en el realitzador, dir-hi jo, jo no volia fer, però t'hi fa pensar molt. És que és una miqueta la intenció de dir, jo presento una situació, que és una idea forteta a la criatura, presento una situació i només com a observadors... A veure, el dia a dia d'aquesta criatura, què passa, com se sent? Jo penso que es fa una anàlisi molt vàlida. És veritat que és una pel·lícula senzill. A veure, senzilleta, d'aquest aspecte, perquè el plantejament és molt senzill, però té a veure un missatge, té tot un contingut interessant de veure. És com el nano normal, com s'ha agafat aquell ucellet, com el vol cuidar, com el vol criar. Vé a ser ell mateix, és com se sent ell, també. Aquí hi ha una cosa, per exemple, que la podríem posar al costat dels osantos inocentes, i de la manera que ha mort la... Com se diu? La Milana. La Milana, sí. No, sí, per la paralelisme, que ja també... Allà, sí, però allà estem parlant d'una situació social i tal, que cal ressaltar la injustícia, i aquí no. Aquí el ucell tampoc morirà d'un accident ni de culpa per ningú, sinó de la seva... Potser pròpia incapacitat per anar més enllà, o sigui, per ser un ucell més espavilat, potser, no? No sé, trobo que hi ha coses... O pel fet mateixa de la domesticació, per fer-ho, és com una conseqüència, també. Són animats que han de ser, d'entrada, han de ser salvatges, no, no, ha distratxat per personal. Però sí que es interessa en aquest paralelisme. És el personatge que és un disminuït... Bueno, sí que està claríssim, és una persona mosseretat, i com s'identifica, també, i com protegeix aquest animal. I aquí és un nano que ve a ser també una situació, també, dels valguts, no? I amb aquest ucell. És interessant la relació amb la nena, amb l'amiga aquesta, la relació amb els companys del guaterpou, amb l'entrenador... Clar, que també és la societat que li envolta el seu món, el seu petit món, també, que li envolta. I el seu fill aprend a desenvolupar-se, i a viure, i a inventar-se una realitat, a veure, a inventar-se en el sentit, d'assumir aquesta realitat que ell té, i que això li ajudi a assentar les lases, i a poder anar creixent, com a persona, i com a... Evidentment, aquesta situació... És una edat molt crítica, clar, que sí, no? Aquesta situació no es pot produir, sinó que hi ha la complicitat del pare, que, evidentment, com a gran final, veurem que sí que es provés. Sí, sí, sí, sí. I ara el Satchin, no?Clar. Sí, clarament. Busca, searching for sugarmen. Searching for sugarmen. Buscant l'home de Sula. No, va, no, passar real, va, fill, si això... Molt bé, molt bé, molt bé. Tots tenim un anglès. A mi em va encantar la pel·lícula, és un documental, que anava en la història real del Rodrigo, no li diuen? El Rodríguez. I, bueno, la música és una persona com podria ser qualsevol, que li agrada molt tocar la guitarra, que fa tot tipus de feines de construcció, de tal, d'aquí d'allà. Ni molt a gust, a més a més. I li encanta, i a més a més, és que agafa... i a més a més ho fa com en plan creatiu, no? Perquè els arregla coses de la gent i vostres. Mai pensava que això hauria pogut quedar. Sí. I llavors va una miqueta al seguiment, aquest típic, que el coneixen, l'hi propos, va a cantar a diferents llocs, no? Així petitons, que sigui un bar, que sigui tal, no? Fins que comença a gravar, no, Jaume? Sí, sí, sí. Bé, aquest és un personatge que, a finals dels anys 60, fa un músic descobert en un bar de Detroit, no? Detroit, en aquests anys ja començava a la de Ballado. O sigui, en definitiva ens faria pensar en Hollywood, o fins i tot, amb la gran torina del climísgut, però amb una contundència encara més potent que el torino. Perquè allà potser se sentra molt amb la emigració i la desestibilització que això genera. I aquí no, aquí és aquest punt de document d'un teixit social que havia estat molt brillant i de la manera que això ha anat caient. I llavors aquí pot aparèixer qualsevol cosa i el que apareix és precisament aquest xicot, no? És un xicot que comença a cantar en petits llocs, però ell va fent de paleta, va fent de molitions i tal. I llavors de cop i volta, un dels seus discos, de les dues gravacions que va fer, fins a aquell moment va arribar a Sud-Àfrica, a la Perkeit, i allà el van mitificar fins a un extrem extraordinari. I avui és popular i precisament en el festival, aquest que s'està fent a Barcelona, havia de venir, en el sol... Fes-hi el sol, aquest xicot. Havia de venir a aquest divendres passat, no va poder ser, perquè estava malalt, però el podeu trobar, si no recordo malament, ho va dir una persona, el dia sí, és el podeu trobar. Les cançons, com dius tu, ajuden moltíssim a la connexió que tens amb ell, no? I llavors, jo crec que és extraordinària la capacitat que ha tingut el realitzador per combinar una exposició d'un ambient, les cançons magnífiques han contingut, evidentment, no pas conformistes, tot el contrari, i al mateix temps, el saber combinar-ho, això, en tot un seguit de testimonis, que el van conèixer i tal, que no es fa massa insistent, perquè tal com va passar en el matratge, van desapareixent, aquests no? Sorten les seves filles, i està molt bé, perquè els hi van fent preguntes de com era el teu pare, i a part, les dues filles són completament diferents, a nivell estètic, però a més a més, a nivell del que pensen, no? I està molt bé, perquè no es fa pesat, com tu dius, has sabut fer una combinació molt bona entre entrevistes, entrevisten el primer productor, entrevisten les filles, i es fa molt amena. I les cançons, evidentment, a Sud-Àfrica va ser, perquè era una cançó bastant de protesta, l'acabar a arribar allà, i va ser un mite, com diu el Jaume. Sí, sí, molt bé, fantàstic. Perfecte. Genial. I la Rosa ara ja ens farà el colofon amb una història verdadera, The Straight Story. Que hem tingut una conya amb això. Ah, sí, que ho fa bé. Sí, que ho fa bé. És una història entrenyable. Que... Mira, la música, parlant de música, és de l'Angelo Badalamenti, que de un i dos. És molt interessant, una música insistent tota l'estona. Recorrent. Us recordo que està basada en un fet real, que va passar l'any 1994. És un avi des de 73 anys. Això diu la ressenya. Jaume, no em miris d'aquesta manera. No. Que es diu Alvin Stride, de kilo de Stride History. És que si no, que és història. És que si no, que és història. Ja no ho dic bé, jo també. Ja no ho dic bé, jo també. Doncs aquest senyor viu a l'organitat de Lawrence, a Hayoba, i té un germà... Bueno, doncs, a Monts, Ion, a Witts, Conn, Cint. No sé quants... No sé si són 500 km de distància. El cas és que... Home, llavors, ja veus que... Ja veus que ho s'han assabentat. La pel·lícula, sí, sí, clar, és que la història és aquesta. És el desplaçament que ell fa, el viatge que ell fa... És una rot-movie, sí, sí, sí. És el desplaçament que ell fa amb la seva cegadora. Primer, un tent de martellages, pa, i després ja agafo una cegadora. Sí, és una cegadora. Jo tinc tractors, li poso la massa potència. Imagineu, això de guana a 10 km per hora, no sé, no? És la tenacitat en persona. Ha de anar a visitar el meu germà. Perquè, a més, el senyor no té més positats econòmiques. I ho ha de fer d'aquesta manera. Tenim 10 anys que ell no parla amb el seu germà. Triga 6 setmanes en arribari. I, bueno, passa de tot. Quina final, més maco. Va estar a canç a la sessió oficial. Llavors, el que és molt interessant és... I per què ha d'anar a veure el seu germà? Com és que han passat 10 anys, no? D'alguna manera, jo, al final, vaig arribar a la conclusió que estava clar que era ell qui havia deixat d'alguna manera. L'havia fet alguna cosa al seu germà. O ell s'ha sentit una manera de porgar, potser, no? I de dir, bueno, vull veure'l, vull fer les paus, és el meu germà. I, bueno, avui tenia aquesta oportunitat. I, al final, vaig pensar... A veure, si és que s'han discutit per alguna cosa, es van deixar de parlar, no t'he sentit que després ell digui... No sé, potser és això, no? O no importa qui va ser, no? Quan dius, no es discuteixen si un no vol. Jo tornava a dir. Jo penso que no és pas tan important el perquè... Qui ha estat, sí. Si no que es va produir, a vegades, un tampoc és el que provoca, però sí que s'hi afeggeixen a la dinàmica, no? S'abracen, al final, d'ells dos? No, no. És que no es veu record. El germà, sí que quan arriba... El germà està allà, m'ho tope, així, a convalescer, no? I li diu, que has vingut... Has vingut expressament, no? Des de Jaume o des del teu poble, a la segadora... Jo es veniu, has vingut a la segadora, expressament per veure'm. I l'altre li diu, sí, l'altre li diu, sí. Ja està, però és que amb això ja s'entén, que el germà ja capta... El que realment és important, no? Que compta és el viatge. Les pau són aquesta. Sí, sí, sí, sí. He fet aquest sacrifici per venir a veure't. D'estar al germà, el Jarriden Estanton, que és brutal, és un dels millors secundaris del cinema, i s'ha de tenir en compte. Magnífica, magnífica, la idea és molt meca, molt meca. Bueno, encara tenim un parell de minutets. Un parell. Voleu comentar alguna cosa, també? Jo volia comentar de la pel·li, això, la idea de que a nivell cotidià passa o sents casos de gent que fa molt temps, a nivell familiar o cosins o germans, que no es veuen, i quan arriba una certa edat, diuen, després de 20 anys o 30, perquè ho he viscut a nivell real. Clar, si no ho faig ara... I ara el comentar a la Rosa, això m'ha recordat algun cas, d'aquests que sents més a prop. Això abans era molt típic, i era molt car trucar per telèfon, i la gent es passava anys sense parlar, sense veure'ns, no? I marxar, viure amb un altre poble, amb un altre lloc, amb un altre país. Era un drama. La imigració que es va veure en els anys 50, 60, que a Europa era un drama. Sí que ho era. I el que és molt interessant de la pel·lícula, clar, per suposat, és tota la gent amb qui se va trobar en ell per camí. Exacte. A mi m'ha encantat la cena tota, la part que troba que conèixer aquella noia, que ella sabia escapar de casa, havia marxat de casa, i com ell l'hi desseguida, l'hi descobreix, de quan estàs. Clar, desseguida veus que la situació està acumulada. Mira, al final, el que importa és la família. I clar, que t'estimen. Tu penses que és lògic que al principi poden tenir una reacció una mica negativa, però t'estimen i segur que et faran costat. I és molt maca, aquella tota la cena amb aquella noia és molt maca. Doncs ara sí que marxem, eh? Es queda en res. Poter en tens segons per dia 10. No podem dir més coses, no? Doncs vinga, al final s'ha de caver. Que vagi molt bé. Adéu. Ara escoltes ràdio d'Esvern Sintonitzes ràdio d'Esvern Sintonitzes ràdio d'Esvern