Babilònia del 15/6/2017

I per què et sap greu? Per què et fas gran? És bo que tens fàcil. És bo que tens fàcil, senyal de que tot està viu, t'has vist tot evoluciona. És un programa que la persona que acordina no li deixa en parlar. Hola, va, va, va, va. Txecu, hola. Hola, què tal? I si hi hagués algun avi d'aquí, bo. Home, m'agrada bé, va, m'agrada pitjor. Però us deia que com passa el temps, perquè ja és últim programa. No, falta la setmana que ve l'últim programa de la temporada, que ja hem fet la temporada 2017 a 2017, a l'esperada que a l'octubre... Farem com anar a les sardanes, em tocarem un alluiment. Bé, exacte, pel final, això és una cosa molt moderna, molt d'ara, no? El setembre tornarem, si ens fan un contracte milionari, com el que teníem l'any passat, i llavors a partir d'aquí... Amb el contracte milionari, que ja... Amb el que et xefa pujant, eh? Méssica ha vingut amb avió... Que els col·laboradors no cobrin, no vol dir que la persona que porta el programa en general sempre fa les presentacions, tingui un sou digne amb aquest espai. Nosaltres som els pringaus, els pringats. Ai, home, senyor, si aquests parrets parlesin. Rosa, com estàs? Hola, molt bé. Molt estiuenca, molta ràbia. Encantada de veure't, clar. Molt marinera. Marinera de terra. Clar que sí, de la sobra. La arena. Està la platja, sí. Està molt ben de blau, amb ratlletes, també. També molt mariners. Sí, una ratlleta així i tal. Tu ve com de militar, allò... Ens farà quadrar llavors. És una barreja entre l'agènter en cívia i l'estaló. Això saps per què ho fa, per què li diem com ells. Vinga, el Cesco. Que la gent que connecti la webcam, sisplau. Que conec la càmera. Jo vinc de tanista que vinc amb pantaló blanc. Blanc, curtet, vermudes amb el doble gatet així. Tu no sé si t'ho ha dit. Una saboreta boníssima, vermella... Bueno, vale ja. Això sembla una jaula de loca. Això no pot ser. La jaula de les loques, aquesta pel·lícula tan bona. La caixa full. A més, la francesa. A mi em fa gràcia la francesa. Perquè és més canyera. Perquè la que vam fer el... Dios mío, que malament el cap, el Robin Williams era. William, sí. Estava molt bé, però feia gràcia la caixa fulls. Com era la francesa? Va, això a mi. Anem a fer la presentació dels sumaris, si ens deixen. Sí. Comencem per art. La Rosa es pararà d'una fira... Perdó, una exposició. Sí, una fira romana. Ludi rubricati. Això ja veieu que no és suec, sinó que és lletí. Gibres. Com si estéssim a aquella època. Exacte. Gibres, no sóc un monstruo. Això ho diré jo. És música, és una pel·lícula. És un llibre. A les de paper ens parlarà d'un llibre vinculat amb el tema de la salut mental. Això estem parlant en sèrio, però aquí ens hem de posar més seriosos. I també farem una unió amb nit i dia. Que el Jaume ens vol comentar aquest element. Cinema. Cinema. Al... Amb la línia perillosa sempre... No, no és problema. És un provocador. És un provocador. Persona Shopper. La Bruixa. La primera no la coneixes, però segona la he vist. És una magnífica pel·lícula que el Nacho ens aportarà. La primera no pintarà el mateix. No pintaràs el mateix. Exacte, fantàstic. Aquesta estrenetara ja les vigi, és bona. Persona Shopper. No. A mi no m'agrada gaire. Però la Bruixa sí. Sí, moltíssim. Seguirem parlant de pel·lícules una mica rara, rara, rara. És crudo. Aquesta la tenia puntada allò que no la he vist. Aquesta també té la seva coseta per comentar-la. Interessa-me, interessa-me. Jo començo a recordar una cosa. D'això. Que quan era petit em fotia dins el llit. I me m'acaba perquè tenia por dels fantasmes. I aquests ens anàvem avui que ens muntaran un xoc. Ui, ui, ui. Aquests no tenen por res. No. És una pel·lícula a mena. Dins de l'àmbit del Gore és a mena. No és res de particular. El xem es parlarà d'un clàssic, de dos clàssics. Testimoni de càrrec i el tren de les 3 i 10. La rosa de correspondències. I probablement també... Si donem temps de la tortuga... La tortuga roja. I si ens donem temps de rent, també d'altres pel·lícules una mica peculiars. La mort del Lluís XIV. Munt, l'any, no sé. Si tenim temps... Sí, però més que res... A puntar-la. Mai millor. Rosa, Lluís i Rubricati. Aviam-ho aquí. La festa romana... S'emboi de llobregat. Sabeu que s'emboi a unes termes romanes? Que es conserven molt bé. De fet, són les que millor es conserven de tot Catalunya. I passen tres vegades cada dia. Sí, des dels perrocaris de la Generalitat, des del tren sí que es veuen l'esterior, la façana. Estan molt bé, estan molt bé museitzades. Les van saber... conservar molt bé. És una activitat que es fa un cop a l'any, d'aquestes 12 anys que es fa, per apropar al públic, a tothom, a tothom, a la ciutadania, al món rumà. Cada any fan un tema. Un any van fer sobre la infantesa, un any passatera sobre la vida dels exercits, en temps de pau. I aquest any era el títol FUNUS, la mort en el món romà. La mort en el món romà. FUNUS, la mort en el món romà. És a dir, com tractaven la mort als romans. I llavors s'aprofiten els tres espais que tenen els tres espais museístics, a Samboy, que són les termes, a Cantorrens i Can Barraquet, els tres espais. A les termes hi havia la recreació de quatre escenes, seria, o de quatre llocs, el primer era una oficina folerària. Sí, no, no, amb sèrio. Segurament era així, en una oficina folerària, amb els productes que tenien, amb les tablilles, però s'havien fet una miqueta de dibuixos de l'àpida, de la decoració interior de la tumba, de quins tipus de sarcòfac volies o quins tipus de fèretres i de fustes, o allò de teules, us recordeu que ells també fèiem molta costum de fer aquells que tenen realment com amb unes teules. Els esclavos també? Clar, tothom, el que passa és que la diferència podria ser, com ara, es diré que et gastaves o que et podies gastar, senzillament. És curiós, perquè mira, sobretot ja... Intenten situar-lo tot en el moment històric de les termes, en el moment cronològic. Les termes són del segon, finals del segon, principis del tercer. Després de Crist, que això vol dir que ja hi havia el cristianisme, i llavors amb l'emperador Constantí es va introduir la idea de que... Perquè abans els romans pensaven que com altres pobles, que la mort era impura, que en una casa on hi havia un difunt era hostres, horribils, funestos. Però aquest temperador, no, aquest temperador el que fa és clar, perquè el sentit de la mort és una altra. La mort en el món cristian és vos trobar-te allà amb Déu o fins i tot en la resolució, però vull dir com una segona vida, la vida en el paradís i tot això. Accepta el cristianisme. El 100% segueix a vent i... Clar, ja tota una part, a veure com sempre, tota la part pagana, tota la part anterior, i estan convivint durant temps, conviven les dues cultures, les dues maneres d'entendre la mort, clar. Llavors, Constantí, el que fa és donar-li... No ho estimo gaire, vaja, perquè dius, bueno, no, no, és un procés com explica la feina de la rosa. Clar, mai és el 100% tot, és pur, sempre hi ha una una convivència, fins que ja s'imposa una o no, o continuen convivint de forma més o menys clara o expressa, no? Per això es diu periode paleocristia, no? Perquè és el moment previ al cristianisme, és aquesta cosa que no és ni cristianisme pur ni paganisme pur, i aquesta combinació. Clar, ja abans, per exemple, a l'època si roba anar més pura, la gent que se n'encarregava a defendre en terra mort, era la gent més... Això els és claus, eren com els pàries, no? Era una física que ningú no volia, perquè tu estaves en contacte amb la mort, i no volies volar aquest... En canvi, amb el constant tiro que va fer va crear el cos d'enteradors, seria d'enteradors, i li va donar una categoria d'ofici, i fins i tot formaven part del clergat. A veure, com si fos un món juici més senzillet, però formaven part i tenien un sou i tenien un estatus, i els va donar una certa festigia. Després ja va començar la corrupció, perquè si comença si tu pots vendre, i com ara, això no canvia mai. És que és la història de ser human. És la nostra història. I fins i tot hi havia... es va parlar dels monges, dels monjos parabolants, que això era pel·lícula agora, són aquells que surten així de negres, vestits de negre, amb aquelles... unes cartutxeres, així com unes bales, que això era acronològic totalment, perquè la pel·lícula agora també té cada... No és exactament... Exactament, amb l'època que descriu. Doncs això... era això. Per exemple, aquest tema, després amb un altre hi havia una... una mica... una explicació de la moda, o del tipus de roba que existia, des de la llana, allà, una miqueta... amb les fibres naturals que hi havia llavors. Després una altra parada que explicava el tema de eines, sobretot eines militàres i tal, o eines una mica així més relacionades. I un altre que era, com podia ser, un... un velatori, en aquest cas era un empetit, que figurava que era un fill de la Cala Placidia. Cala Placidia va ser una... va ser filla, germana, esposa, mare d'emparadors, que va estar divina aquí a Barcelona, nosaltres ens donàvem la plaça en Cala Placidia, i creaven molt més enllà. Ella va ser... i el que va ser que va estar aquí pressionera, els gots, els gots, els gots els van tenir pressionera a Barcelona, i una de les... Pióriques, no? Una de les, no càstic, una degradació que li van fer va ser fer-li anar a peu, des de Barcelona, on estava, no l'havien agafat, fins on tenia ells el campament que estava a l'alçada de Sant Joan d'Espí, que es veu que és on hi havia el campament de si got o got millor dit, més gran o dels més importants que va haver-hi a la Península Ibérica. Doncs la van portar a peu com una mena de degradació, com una mirada. Doncs ara tu et vols emperadiu aquí, però perquè allà va arribar a ser emperadiu regent, mentre que el seu fill era menor d'edat, perquè va ser el típic, que si mataven el marit, que si no sé què, que si després ell es casava amb el germà del no sé qui, bueno, i al final sempre era... va ser el regne de gent. I és un dels períodes de l'època de l'imperi romà que no s'ha estudiat molt i que estaria molt bé també estudiar el romà, i sobretot ens van destacar també pel paper important que va tenir a donar en aquell moment, de l'hora de governar i en l'hora d'estar en els càrrecs. Això és interessant. I per exemple, de quin color anaven vestides? Jo dic perquè gala, en gala placilla anava de color blanc, anava de la túnica blanca, amb el bell blanc, i estava de dol per la mort del seu fill. Una do de no sé si de 4 anys o no, una do no, 4 anys ja és una do. Crec que sí, és que no me'n recordo. Van ser tantes dades que... En canvi, hi havia molta gent... El color blanc estava destinat a la gent, bueno, a les altes, altes, altes esferes, o sigui, emperadors i patrissis i poc més. La resta anaven de color negre quan era una mort en un terrament. Que anaven convivint encara les dues coses. Això a l'espai de les termes. Després, a Can Torrents, allà en el pati, hi havia molts tallers també per nens o per persones que ho poguéssim fer, que sí de ceràmica, que sí de... Bueno, ceràmica, perquè algun objecte sí relacionat, que sí de paper, també un retallable, jo què sé, la perroquera, fer un pentinat de com anaven les patrisses, aquell recullit i tal. Es feia una recreació i una interpretació una mica una dramatització del que seria un enterrament. O bueno, des que estan a punt del senyor estava molt malalt, estava a punt de morir-se, fins que ja com seria una miqueta, recreàvem com seria una miqueta després de netejar-lo, de posar una mica d'aquelles cremes, aquells ungüents, i com, per exemple, el cridaven, es deia Lúcios, per assegurar si estava mort, a part de mirar-li la respiració, la gent de cridar 3 cops, Lúcios, Lúcios, Lúcios, 3 cops, i llavors això volia dir que ja sí que era mort. I llavors un dels fills de la família propera, hi havia de recollir l'últim al l'E i guardar-lo allà amb una capseta. Tot això ho veus, en molts sentits de l'humor, i a més anàvem vestit tal qual de la època, en plan una família bé, que a Lúcios havia estat un borratxin, que era un emperador i era un borratxin, que era divertit. I li posaven la moneda, i després era inflamable, no? Exacte, ja m'he sudat, i li posen una moneda a la boca, perquè clar, ha de fer el viatge que per arribar a l'aver ha de passar per l'alguna estigia i ha de pagar el caront, perquè li ha de pagar, llavors ha de portar la moneda, és que si no, llavors no pot passar i es pot quedar aquí en el món dels vius i tampoc és plant, no? Llavors tu, de pagar la moneda, està molt bé, veus la idea de llavors què passava llavors amb la vida, si eren les deutes o no, els amics, la gent que venia, com es feien les pompes fúnebres, o sigui, la desfilada, com es feia amb l'ordre que es feia, les planideres també surten, les persones que els paguen, els veus com negocien el preu, perquè vinguin a plorar, que sembla que ho senten molt, que coneixiem molt el difunt, bueno, doncs així estava molt bé també. Què més, què més? Bueno, ja està, i després ja el... Can Barraquet, que és el museu de Sant Boi, que a més, ja també hi ha més restes, també... romanes, ja la resta és del clavegaram, i... vull dir, de quasi, després també d'una messia, clar, perquè això amb els segles a sobre han construït altres coses, està molt bé de me'n veure, i també la solució de refaire a casa nova, sabeu que està enterrat però va morir a molt, va viure a última, a final, i va morir a Sant Boi, i... i allà també feien... ah, sí, també una petita representació, però això també és més pels nens, de un nen que he pogués fet, també hi ha una mica de representació amb ella, també sobre la mort, no? I així tallés, i tal, molt bé, molt discret, molt agradable, a més totes plafons explicatius per suposar, a més en jocs, també en jocs de... vull dir, jocs de taula, sobre aquest tema, bueno, està bé, està bé, molt, molt, molt l'interessa molt completa. És tot un cap de setmana, és un cap de setmana. És impossible morir-se avui, eh? No, no, clar, clar. Avui dia és una passada, sí. Molt, molt, molt, molt, molt. Si voleu un punt molt ràpid, quan ha dit això d'aquestes claus, o la gent que abans, abans del cristianisme, la gent que enterraves molts en la gent de classe més baixa, m'ha fet recordar una història i es veu que al Japó, al Japó feudal, hi havia una casta gran a Esboracúmin o així, que eren la casta més baixa, i es dedicaven a això, entre les morts, i estaven els samurais, els llocs i tal. El curiós d'aquest cas és que al Japó, que és un país una mica especial, això, diguem-ne, ja no... aquesta casta no s'encarrega d'aquestes castes baixes, però diguem-ne que la seva sang té una herència del que ha passat i ha hagut una mica de polèmica, perquè es veu que hi ha llistes que maneguen les empreses, la Toyota, la Mitsubishi, i totes aquestes i tal, maneguen llistes de Boracúmin, perquè diu que, per segons quines posicions, no es interessa que estiguin, perquè tenen una herència impura, perquè la seva família, durant molt de temps, s'havien tocat els morts. Això està passant ara a una nega, les empreses ho neguen i diuen que no, però veuen per històries que hi ha llistes d'aquestes, negres, tu ets un descendent de Boracúmin, y després, esplat, ets baixa, ja estàs contaminat per tu i per la teva descendència, curious. Sí, és molt curiós per al seu tema. Sí, som molt tradicionalistes, i segueixen molt amb uns ideals, una mica caràcter. Però vol dir que no són una mica soques, que creu. És el que hi ha... Molt bé, després d'aquesta informació tan xuli, que l'Harrosa i tal, i al Nacho, que també ens ha ampliat, A mi m'agradaria anar aprenent molt, parlant de llibres. Jo parlarem molt ràpid d'un llibre, més que res, és una recomanació, molt interessant, i els homes aprofundirem més amb un altre. Jo parlo d'un llibre que és un thriller, que es diu No soy un monstruo, és un llibre de la Carme Chaparro, és una noia catalana, però que fa els informatius de 4, ara el migdia, és una noia molt simpàtica, molt aixerida i tal, i que potser va marxar de tele 5, sembla a ser part, i ella era molt encarcarat, i 4 són molt més esquerres, més escarrants i més oberts, i ella tenia més ganes de, potser, d'obrir-se dins del mateix grup, però ja sabeu que això de vegades els grups televisius tenen un canal més... la sexta és molt més escarrat, i tenen treses molt més de la dreta, per tant, això es capta a tot els públics, que això també va bé, és una captació més genètica. Diu-te això, m'has sorprès, perquè és el primer llibre, que fa aquesta noia, és un thriller, tornem a tenir la moda que està dels últims anys, que és una cronoscap crítica, al contrari, és molt interessant perquè fins ara sempre la major part dels inspectors són senyors, últimament són dones, i clar, insisteixo, sempre és una percepció, crec jo, que, de la manera en què es planteja, que entren en joc moltes més coses, sobretot una visió molt més clara, molt més directa i molt més real, sincerament, i això dic per llibres que hi hagi de l'horredón do i tal, que sempre m'agrada molt més el paper de les inspectors que les inspectors, amb aquesta línia, hi ha molt més respecte per representar la dona inspectora, que no per inspector que acostuma a ser un burro i un tonto, o més despistat, o que passen coses, en canvi, elles tenen molta presència i molta força, i aquí és un altre cas, d'alguna, no recordo com es diu ara, i n'és, i n'és, no recordo ara, però és un prodigi, aquesta noia, és una noia que no dorm, que treballa, que viu, que està present, davant no per demostrar res, sinó perquè realment sent tot el que està fent. Què ve a explicar aquesta pel·lícula? Ah, hi ha aquest llibre, perdó. Doncs, bàsicament, estem entrenant en un joc, que és el joc de les desaparicions infantils, un tema molt delicat, amb el qual tothom es planteja automàticament que, evidentment, al darrere hi ha sempre un regal fons, de pederàstia, d'aliments, que, evidentment, són els de 4, 5 anys que desapareixen amb unes constants semblants, a nivell facial, i que dius, mira, tots són morenos, amb no sé què, amb aquesta alçada, apareix la imatge d'aquesta inspectora, amb el seu grup de treball, evidentment, i apareix la imatge d'una periodista, que és una periodista una mica rolló salvament, per entendre'ns que van a buscar allò punyent, aquella cosa que sempre mascarnaza i tal, i això et va portant cap a una sèrie de desaparicions. És molt llesta, vull dir, perquè un primer llibre no és un llibre que sigui, evidentment, amb una lectura profunda, ni molt menys, sinó amb un llenguatge excessivament complicat, és un thriller, per tant, és una lectura més planera, no busquem grans paraules ni grans significats, però sí que per un parell de vegades et dona la volta. I això és molt intel·ligent, per part d'una primera, per un primer llibre, que això crec que, vull dir, que costa, vull dir, has de tenir una bona base de literatura creativa per poder-hi llegar d'aquesta manera. Que no l'aveu sopar aquí baix. No, sí, exacte, vull dir que... Dius, ai, que va cap aquí, pum, ai, ara no posava cap aquí, cap aquí, i llavors, a l'últim capítol, que, evidentment, no faltaria no romperé el misteri, clar, dius, ostres, què ha passat aquí? I llavors entens el títol. Llavors dius, i et deixa descol·locat, absolutament. I jo crec que és un bon exercici de lectura senzill, molt d'estiu, molt fresc, no fresca, veure'm. Doncs entenem, vull dir, que no és una cosa agradable, però la gent crea dels thrillers, aquí té un thriller molt correcte, i molt acceptable, vull dir, que bé, tampoc s'ha de demanar grans coses, però molt bé, molt interessant. Jo m'ha sorprendre, l'ú d'aquesta noia, és periodista. A més, ella és molt... molt fineta, vull dir, així és que va d'aquella manera, i la trancuan, dius, saps que vull dir, deixa'm un llenguatge que dius, tome, vull dir, vull dir, que no, vull dir... Que no t'esperes. No t'esperes, no? M'hauria d'estar contundent, si no. Exacte, que tampoc t'esperaries, és el millor de certes persones, que dius, o un tio que diguis, no, vull dir, no t'ho imagines, i no, no, té una... bueno, deixa anar a cada tac, i cada cosa, que dius, trasc, no, vull dir, aquí i aquí, però està bé, perquè està presentant el personatge, a personatges que són d'aquesta línia, i que són molt clars. Una construcció del personatge. Però com coneixes l'imatge, és com si coneixes un escriptor, qualsevol que saps més o menys com és, i, a més, una persona que és presentador de televisió, presentador en aquest cas, clar, que ja te la fas una mica teva, i a mi no em desagrada com ho presenta, i a tant en quan poso 4, i d'avec i tal, bueno, és això, què passa? Bé, recomanat, Jaume? Ales de paper. Sí, li preguntàvem amb la noia, és la... la... d'això, ui... Com se diu, la Pai, sí. Apareixerà el nom, no et preocupis, comenta, comenta. La amiga Pai, sí. Doncs li preguntàvem, dius, per què ales de paper? Diu, perquè en definitiva, les ales de paper... estan molt d'acord amb el que representa, doncs, algun tipus de disminució, no? O sigui, de vulnerabilitat, en definitiva, no? O sigui, amb això ja estem d'acord tots, crec, jo. Vull dir, seran parlant molt de les persones vulnerables, el perquè ho són, perquè hi ha problemes mentals, perquè hi ha disminuacions d'altre mena i tal, no? Llavors, del que es tracta és de passar d'una etapa com la que... com la que es va produir fins fa 30 o 40 anys, només que aquestes persones s'aïllaven, es tancaven amb manicomis i tal, s'ha passat, doncs, a una dinàmica que, bueno, jo no puc més que, potser, presumir, perquè no. El meu fill porta una vida totalment normal, i això és una cosa que es pot produir, doncs d'una manera no fàcil, però sí que es pot produir, i això ho serveix com exemple, no? Llavors, el que ha fet la Cristina Paet, ara sí que m'ha sortit el nom, és escriure... o sigui, si fins ara hem estat fins aquí, doncs ara anem un pas més enllà. Ara tenim com bastant situat el tema de la problemàtica mental, a nivell d'atenció hospitalària, a nivell d'atenció social, i ens mancava allò que, des del punt de vista social, no arribava, que en definitiva és anar a les cases, precisament, amb persones preparades professional i emotiuament, professionalment, jo sempre dic que no hi ha prou, i jo crec que hi ha d'haver una afegitor, que és precisament aquesta sensibilitat, que cal per tractar persones que d'entrada et costarà entrar dins elles, i proporcionals, i des de l'acompanyament, i aquesta és la paraula clau, des de l'acompanyament proporcional, és allò que necessiten, precisament, perquè puguin arribar a tenir, doncs, una vida normalitzada. D'això es tracta, aquest és un llibre que parla precisament d'això. Parla de històries, de petites històries, de persones que d'entrada no volien cap tipus d'ajut, però que des de la insistència, professionalitat i sensibilitat, doncs, ja hi ha un bon bagatge de famílies que tenen el benefici d'aquesta professionalitat que diem. O sigui que jo penso que tothom que vulgui interpretar i, paral·lelament, a partir de la interpretació, ella mateixa ser una mica més bona, perquè jo crec que precisament el que parlàvem abans, s'ha produït amb això de nit i dia, hem fet dos episodis, s'ha protestat en la pròpia cadena de TV3 del tractament que es fa de la problemàtica mental, i TV3 ha dit que, bueno, que això, quan és una ficció, no hi tenen res a dir, ni res a fer. Què és el que han fet, o què han plantejat? Tu diràs la pitjor manera que puguis imaginar-te, que no cal dir-te el que t'ho diguis. És que, a més a més, no els he vist encara aquests dos episodis. No sé si tu els veu, tampoc. Jo no sé. El David s'hi aconsegueix. No, no ho sabés. És que no ho intentem. Jo crec que aquest dia acabes d'aquí i l'hi vaig esmentar. I dius, aprofitant que el llibre, que està en aquest punt d'avançada, d'evolució realment bonica, bonica, doncs, llavors, esclar, aquests incoherents et xisteixen. Les persones vulnerable no tenen la capacitat, moltes d'elles, de diferenciar el bé i el mal i la ficció de la realitat. Llavors, esclar, si tu fas una ficció, lògicament poden esdevenir víctimes d'aquella ficció. I el que s'està demanant ja, i ara farem una creuada per dir-ne, una creuada, una campanya, precisament, és que, a veure, tu, i que sigui la TV3 per molta gent, encara és molt pitjor això, no? Clar. Atenció, una pel·lícula que vaig veure l'altre dia. Recomento 3 segons, perquè vaig veure una pel·lícula molt nova. No recordo qui és el nano, es diu Reset. Et dura una hora i 15 minuts, és una pel·lícula d'un nano tan bé jove, i tracta... posa d'actualitat, mira que et dic, evidentment, no t'has de veure, però em posa en tela de judici que jo em vaig tirar dels pèls, l'atrepanació. Què vols dir? Que tu creus que xistia i que ara no es fa? És que juguen, a la pel·lícula és una ficció, evidentment, però juguen amb un espai determinat d'una opció, que al segle XXI hi ha un senyor que fa aquesta tècnica, evidentment demostrada que això és d'una autèntica sortida de lloc, amb el que la pel·lícula, en si mateixa, demostra que per un costat pot funcionar, per un altre, no pot funcionar, però al final genera una necessitat, un dubte, i a la vegada una dependència per aquesta persona. I jo em vaig quedar com dient, mare meva, a part de la pel·lícula és molt dolenta, però dic per què, tant quan surten uns temes que dius, no cal. És escabrós, absolutament, i no estem parant de regó, ni res en particular, res en pel·lícula, insisteixo que no sé qui intenta fer, no sé qui... Molt fluixa, però que tampoc, quan acaba, no sé què m'has pogut explicar, és que no s'agafa per enlloc. Jo aprofitaria, per dir-te, encara una mica més, o sigui, anar una mica més enllà. És una prestació que hi ha hagut amb l'amor d'un personatge de la història d'Espanya, i, evidentment, dels triomfalors de la Guerra Civil, i tot això, amb cans a la cara al sol, i tal, també hi va haver una moguda molt gran, precisament reivindicant que a Europa no hi ha res de tot això. I jo tampoc sé si no n'hi ha. Exacte, no n'hi ha. Però és un bon argument moltes vegades per dir-ne, i això no té per què existir, perquè aquesta dièmna ideologia, com tantes vegades es diu, doncs és com qualsevol altre, i perdoneu, però per mi no, eh? Comencem clar, ja no us mimis, no? També és una cosa que em sembla quedar a quedar, no sé, que treballar de manera que quedi clar que això no és el mateix que una altra cosa, socialisme, comunisme i tal, potser sí, que el comunisme ja aquí també té els seus dubtes, perquè, lògicament, en el moment que va existir en el món, es va transformar en dictadura, i llavors va... Però això es pot discutir, no? Però és potible. Exacte. Però que no té una lògica, sí. No, entenc que hi ha coses com tu apuntes també, i jo m'hi refermo, que hi ha coses que potser a nivell de ficció no cal. Això no cal. No perquè podem fer víctimes. Això és com el que deiem també Faurestona, d'això d'Internet o YouTube o tal, que diuen tot un seguit de persones, que pots fer amb 8 dies per perdre 5 quilos, no? I penso que això és una... Mira, o l'altra dia... És una atemptat a la integració de moltes persones que estan... O aquest diumenge... Sí, és un risc molt gran. Aquest diumenge, 4 milènio, parlava de la captació de sectes, mitjançant Facebook i internet. I jo mirava també dels que havies pensat, però com pot caure algú, clar, també s'ha d'aprendre a veure com està a casa seva, quin grau té, d'acord, d'acord. Sembrava a buscar persones... Exacte. ...més vulnerables en aquell moment. Però fa una miqueta de... És més fàcil del que... Jo he llegit llibres i tal, llibres amb qualitat d'aquest tema, i, bueno... Hi ha persones predisposades, però no han de ser precisament un tipus de caràcter, sinó persones que arribaran a una situació... A més a més, les sectes diuen que busquen gent intel·ligent, que tinguin calés i siguin intel·ligents. Perquè... calés... Per donar-se calés, i perquè una persona intel·ligent és difícil de convence, però un cop les convençuda, és més difícil de desprogramar-la. Exacte. I llavors és més fanàtica, encara. Doncs en alguns casos, que jo... No sé on està l'intel·ligència de tota manera, en tot es greu, eh? A mi, permeteu que... No, perquè són tècniques de control mental. Encara que la persona sigui intel·ligent, o medianament intel·ligent, si és un espèritu superior... No, però si és una persona que dius... Mira, aquesta és una persona... Mira, no són tots, una persona intel·ligent i tal. Doncs a vegades té algun problema en la seva vida, té una feblesa, té una situació... I amb aquestes tècniques de control mental que fan ells, vostè acaba. I, a més, són gent que no millor són bona gent, i que li expliquen, no, és que això és per fer... El bé en el món, i nosaltres tenim un projecte, i al final, jo crec que et puguis acabar enganxant. És tan complicat. I són gent que té aquest coneixement d'entrar en informació, encara que sigui via Facebook i tal, i veuen per on està el punt on poden entrar. I clar, són això, evidentment. Són tècniques. Una manipulació. I crec que és una manipulació brutal. També penso que encara podem anar una miqueta més enllà. Això, per moltíssima gent, és evident. O sigui, ho fem evidentment, i tenim la capacitat de veure la negativitat de tot això. Llavors, també ens ho haurem d'ocupar, perquè jo penso que també xisteix, doncs aquestes coses que no són tan evidents, que d'una manera o altra es van posant... De forma subliminal, no? I acaben tenint aquesta... Ah, això mateix. És la intel·ligència, trobo jo. Tinc i tot, perquè... Ui, que divertit. Oh, com a coquina vida més bonica. Sí, sí, sí. Vinga, ja està. Nacho, comencem parlant de cinema. Vam-nos a cargar una persona això, per... Vale, ens ho cargarem ràpid, perquè això... Això tampoc ha de fer sang i tal. Vinga, i l'altra... És una perigua que està estrenant ara mateix. Sembla que és el 2016, però no ha estrenat ara a Espanya. La protagonista és Christian Stewart, que jo heu parlat bastant bé d'ella i tal. I tot i això no fa malament, ella. El que passa és que jo crec que la història és d'aquestes... Bueno, és una història una mica... Una barreja de dos coses que dius... Ella té una professió que és de persona de Sòper. Ella treballa per persones amb moscalers i amb molt d'estil, gent i el millor, pues, artistes i en actrius i en així i tal, que no tenen temps de donar-ho compres, però que volen tenir-ho millor, i llavors ella va agafar un avió sent a Londres, a la botiga ja increïble i compra uns vestits increïbles. Ella li donen calés, ella tria tres o quatre vestits, i al final, una persona que encerta bastant i tal, al final la que li paga es queda amb dos vestits, es fa la regla de les diners i es queda amb una comissió. I ella treballa d'això. Això és una línia de la pel·lícula que es barreja, en què ella té un germà que ha mort, i que ella té una mica de poderes d'evidència, contactar, o sigui, ella si l'apareixen espectres, i el que s'entén és forçar a poder contactar amb el germà mort. Aquesta història, que a un punt de partida dius, bueno, veiem com es barreja això i tal, està desenvolupada d'una manera que... O sigui, amb una intenció potser massa ambiciosa, diguem-ne, de jo intento dir molt poc, així, evidentment, intento dir molt per sota, però si no ets un mestre d'això, al final el que passa és que estàs dient molt poc, de manera evident, i molt poc per sota, i la pel·lícula es queda una mica així, que dius, ostres, això... Això no arrenca, sí, m'està intentant dir alguna cosa, suposo, perquè aquesta intenció, aquestes càmeres, aquest silenci, saps aquestes pel·lícules amb els silencis, molta càmera, ja surt allà al balcó, comença a mirar, es mouen les flors de la tardor allà, es mouen les fulles i tal... Això passa amb un lait... Això passa amb un lait... Ai, ja t'he d'esplicar... Llavors, jo aquesta, bueno, mira, ha començat i tot s'ha de dir que no vaig poder acabar-la, espero acabar-la, però és que ja va arribar un moment que va així. Demasiada sugerència, no? I per què es diu persona d'això, però és potser bé? Per l'ofici d'ella. Estaves passant molt, estaves amb la lluna plena, no? Estava a la lluna, a la lluna de Valencià... Estava a punt d'anar als temps i potser en aquest moment estava... Perquè ella treballa d'això, ella és una persona d'això per a gent que té moscales i gent que té molt d'estil, ser tristes, ser trios i tal, i es dediquen a això, va per Europa o a París o a Londres i tal, les botigues més int i ella compra bostits, compra sabates i compra bolsos i tal, i fa una tria, llavors li porta a la persona que està en qüestió i l'hi ensenya i l'altra compra i li dona una comissió. I aquesta és la barreja. Per què aquesta barreja, per què s'ha triat aquest ofici i de cop i volta l'altra història... S'ho mira que una vegada és estranya, que no queda massa bé. Sí, com si fos dos pel·lícules en una, que jo volia fer aquesta pel·lícula, però jo volia fer aquesta. Doncs juntes-les. A veure els que vi. Que això no passa a la Bruixa. La Bruixa és una pel·lícula que jo he vist una vegada, una vegada per casualitat, és una pel·lícula del 2015. Jo no soc un fan del gènere del terror, no com a casa, que m'ho fan veure bastantes coses que no parlarem. Ho convidem de tant en quant, que jo som-ho de terror, eh? Correcte, correcte. Aquesta campusat no va bé, les hem explotada. Agrada el gènere pel gènere. No sé, a mi les pel·lícules potents de terror, sepí, el diable, totes aquestes pel·lícules psicològiques, que m'agraden, i aquesta, la Bruixa, em vas quedar... O sigui, et deixa clavado, eh, a sillón. Hi ha moments que és espeluznante. No és veritat, és una història tan psicològica. Està molt ben parida. Està molt ben parida. O sigui, ets ficant en l'ambient, clar, aquest... A mi ara és que a l'època m'interessa. Estem parlant de l'època de les Bruixes de Salem, més o menys, diguem-ne, de... bueno, 1.600... Jo diria que ni tan sols 1.700. 1.600 i pico, o sigui... Arribat a My Flower, no fa 20 anys, diguem-ne, estan als colonos allà a Nova Inglaterra, en una posició una mica complicada, perquè estan allà dintre d'un fort i tal, i bueno, hi ha síndici i tot això, tot l'ambient de Nova Inglaterra, i una família que la desterren, perquè els politans feien això, aquest tio el desterren sempre al principi, perquè és massa, massa politant. És demasiado fanàtico, pel que és la comunitat aquelles, una mica perillós. I a la família semblen al bosc, i en aquest ambient tan feixuc, en aquestes boires, en aquest bosc, ells s'allà patint, perquè sembla que, en el moment que es desterren, com si tingués una malicció, perquè, diguem-ne, allà, la Terra no dona res. Clar, és que... Perquè Nova Inglaterra, el terreny és molt poc. Sí, molt poc. Llavors, tot això comença a generar una dinàmica que no se sap que això està molt bé, sí, és com una al·lucinació col·lectiva, perquè, clar, arriba un moment, clar, que els tios estan tan present, tan de pressió en allà, tan de soletat, tantes problemes, i tot això barrejat amb un fanatisme religiós brutal, els tios són uns fanats religiosos, que res en cada dia, tot a l'estona estan parlant de Déu, tot a l'estona estan... Ells creuen que Déu es celebrarà de qualsevol cosa, que si passa qualsevol cosa, és una història que sembla que hi ha una bruixa al bosc, que, al final, sembla que sí, però, bueno, ja dic, en tot moment, el part de l'al·lucinació col·lectiva, el que està ajudant, diguem-ne, que el millor és que hi ha persones allà en el bosc, que tenen un certs poders malèfics, però que fan servir tota aquesta... fer tota aquesta energia allà, que pot ser molt negativa, la transformen, i allò comença a ser una al·lucinació col·lectiva, una mica de tots contra tots, diguem-ne, amb coses com... coses allà una mica, com la mare que té... gelos de la filla. Allà hi ha un moment, allà en què... Sí, clar, el marit està, el marit allà és com l'únic mascle, diguem-ne, i estan allà, en aquesta dinàmica, allà, en el mig del bosc, i la filla que té, un nom així francès, no recordo el nom ara, no recordo. I, bueno, i llavors comença... i tot, no? i els nens petits, els nens petits que, al final, acaben... o sigui, tracta... els nens petits. Trata totes temes, diguem-ne, de la manera més psicològica, i fan servir les coses com... Sí, sí. És una cinta blanca, això, oi? Podria ser la cinta blanca, oi? Bueno, però és una revisió... és la cinta blanca, però en versió... Colònia, oi? No, no, no, i no es veu que passen, allò, gòrit, i tal, si que hi ha alguna que... que fan servir només sorolls, i fan servir... A mi hi ha moments que em recorden una miqueta al darrer. Allò, en moments que sense els crits, i els murmolls, amb un racó, amagats... El que passa amb els nens, perquè com són nens... Ostres, i tant. L'escena quan està aquell que... el nen que està maleït, posa just una mica i tal... I l'escena aquella... Jo me'n recordava, jo. Quan s'hi apareixen a la mare, els dos fills que no havien d'estallar, i apareixen, i està al cor, veia... Aquella escena, quan l'agava... La Rosa la veu demà. Sí, ja s'ha de sitjar l'altre. I si puc avançar-lo avui, també. Quedes així, al final, al final. El final és boníssim, tot, tot. O sigui, és... Realment, és si fa por. I ja dic, i a mi, les pel·lícules de por, em fan gràcia, i fa... Aquesta t'ha fet por, eh? No se n'ha fet xe. No, és molt psicològica. I ho fan molt bé. Estan molt ben buscades. Totes les figures són de la època, per aquestes cares. Els nens, els tios són de la època, i tant. Són personatges que no són molt coneguts. No són directes coneguts. Tu creus encara més. Aquest efecte d'haver-hi somilitut. Si fos algun conegut, no, no. Si fos el ton cruix, tu creus. Bona, aquesta. Això està molt bé. Sí, sí. Una persona conegut. Sí, sí. Dona credibilitat. I tu en passes, eh? Tu en passes i... Ostres, eh? Dius, vale, vale. Diu, una... una meravella, perquè no és tan fàcil fer això, i que no quedi ridícul. I queda molt bé, i de veritat que fa por. Molt bé, fantàstic. És un amb això, perquè jo crec que crudo podria enganxar d'una forma o una altra. Enganxa, eh? Bàsicament per aquest element, que una mica parlem d'una pel·lícula que té una proposta inicialment, no? Vull dir, recordem que al festival de Toronto, en la que era, la gent havia d'entrar. I la gent de portar les... amb unes medicalitzades, en portar-se la gent. I tot això... A veure si és com allò que feien un impossible, i ho deien també, què passava. Exacte, això que es dius, fins aquí arribem. Bueno, és una pel·lícula que té moltes perspectives. És una pel·lícula... A veure, dirigida per una dona. Sí. Ducunu, Ducunau... Ducumau... El nom provideu un nom així com de Janss. Clar, jo, quan vaig veure la pel·lícula a l'inici, vaig dir, bueno, jo tenia moltes... A veure, me'n prepararé. Exacte, de casa, exacte. Portar-hi una tònica per si em mereixo o alguna cosa. El telèfon al costat per a les mans. Clar, no, exacte. A veure, no muntarem aquí un crispe. Questió, que la qüestió de la pel·lícula comença i tal. Bueno, són dues germanes. Bon iniciament és una germana. La pel·lícula és molt freda visualment. És una pel·lícula amb uns tons molt iniciament grisosos, una línia així com bastant, d'aquesta manera. Això està bé, aquesta cosa, sí. Aquesta cosa una miqueta malaltissa que ja planteja és el minut número 1. I la primera premissa, això s'ho explico perquè passa el minut. No passa res, si no són els primers 5 minuts. Us adavanto, la pel·lícula es diu Crudo. I la família és vegetariana. I se'n menja crudo. Bueno, llavors, a partir d'aquí dius... Bueno, què passa aquí, clar? Ostres! Llavors dius... A veure, què passa, què serà? Bueno, hi ha un moment en què, curiosament, són vegetarians, i també això passa al minut número 4. Ella, la noia, una de les filles, són un matrimoni i dues filles. Una filla com l'altra, la major i la petita, van estudiar per ser veterinaris. Per tant, curiosament, treballen amb animals, amb carn, amb clam, tot, no? Vull dir, amb vaques... No vol dir res. Els ajuden, no? Clar, clar, no. Aquest cas no vol dir res, que si que vagi a tariar, que no puguis treballar amb animals, ni estimo els animals. Això no porta una cosa amb l'altra. Però sí que és veritat que, a l'àmbit en què es mouen, la carn és evident. És a dir, hi ha elements, hi ha... S'ha d'obrir animals, es mouen amb la sang, es mouen en moltes coses, clar. Una manera, exacte, una evolució de les persones, en aquest cas, d'alguna de les persones en concret, sorprèn perquè la cosa s'amplia, ja veureu com i quan, no vull dir-ho, i a partir d'aquí... Ja ens ho has explicat tot. No, no, no, t'he explicat res, no, no, fill. Ja vas a partir d'aquí, no, va, no, és dolent, eh. I a partir d'aquí es genera una mena de situació entre les persones i coses que comencen a passar. És un increment, no? Va, pujant, pujant, pujant. És veritat que hi ha una escena. No negarem que l'escena entenc que algú es mereixés, ho entenc, però t'has de plantejar que això és absolutament fals. Per tant, el plantejament és dir, vale, va. Tampoc és per tant. Està justificant la pel·lícula, sí. No, la pel·lícula no és una gran pel·lícula, és una pel·lícula fuxeta. Aquestes, a mi, me'n recorda com de d'action, però d'action era... Aquí, aquí, aquí... Hi ha moments puntuals, que dius, quan hi ha moments una mica d'escenes, que hi ha moviment de persones, que recorda una miqueta al Darío Argento. Ah, amicò. El rojo com es deia la pel·lícula, rojo no sé què... Ai... Rojo, roxo, no sé què. Porco-roso. No, no, això és el... Ni a una. Però porco-roso és una pel·lícula animada, no? No, no, no. Però és el Darío Argento, és rojo, no sé què. I a partir d'aquí, hi ha moments que dius, recorda, és una mica... Hi ha petits humanatges al Darío Argento, no per la pergores, sinó per la para estètica. Això està bé, eh? Sí, sí, hi ha moments, hi ha moments... Aquesta és una mica... No ho havien d'avinar. En cap moment, la cosa... En cap moment és partidàcia, clar. I, evidentment, com el Diu diu, digues al final, és broma, però és veritat que, de nou, que quan arriba a escapar al final, et donen un altre canvi, tot, que dius, saps què ha passat aquí, no? Llavors, entens moltes coses. I ja està, entens altres coses. Però la pel·lícula està bé. No és per tant ni meravellosa, ni molt gore, ni per res. És suportable, està bé, s'accepta, per correcte, ja està. No, tinc que dir res més. Correspondències, si volia alguna cosa, digue-ho, no, jo tinc que dir res més. Deixem el clúdol, ja. Perquè volia veure-la. Hi ha moments que baixa molt el llistó, hi ha moments que recorda això a l'Argento, hi ha moments que recorda una pel·lícula més francesa. Hi ha una mica de tot plegat. Hi ha vegades que és molt gore, i en vegades és que dius, és com... Ja, va fent allò, saps que és molt diferent. Per tant, no la veig una pel·lícula molt sincera. I falta, bueno. Correspondències. Una delícia de pel·lícula. Jo l'he trobat una pel·lícula. Mira, començo per l'opinió personal. Clar que sí, genial. A veure, correspondències. És una pel·lícula portuguesa. La directora és una dona. És la Rita Acevedo Gómez. A més així, amb la Isis. És una passada. I m'encanta la musicalitat del portugès. En versió original... En versió original... És molt musical. És molt eròtic, digue-ho, Rosa. També. Jo, de moment, dic que és... Sí, sensual, si vols. No, eròtic, no tant. És broma. Si vols que em desperti. L'eròtic i sensualitat no té per què barrejar-se. A veure, jo crec que és una riquesa de llenguatge. Són paraules que es poden assumir. Vinga, va, anem a per correspondències. Que em esteu liant. Vinga, que és una pel·lícula molt xula. L'únic que pega... L'únic que pega pot ser que és una mica llarga. Són 145 minuts. Jo, com que ja sabia la durada, a mi em vaig aguantar molt bé. A veure... És que és molt visual. És la correspondència que van mantenir dos escriptors, poetes, escriptors portuguesos. Perquè un d'ells va haver d'exiliar al Brasil, va haver de marxar, controlant la dictadura del Salazar. I llavors, el senyor va marxar i es diu... Bueno, sí, però al final ja va morir. Jorge de Sena, i ella, la escriptora que es va quedar a mesura més jove que ell, es va quedar al país a Portugal, és la Sofi de Melho, Brainer Anderen. No, no, no, no, és conèixer. No, és clar, perquè vivim molt d'esquenas a la cultura lusa. Jo sempre ho he dit. Jo fa anys que ja vaig descobrir... Sí senyora. Les primeres que van emigrar i que van marxar cap a Amèrica, i tenen una amplitud de mires. Jo quan vaig estar a Portugal una vegada... I no són tan mediterranis com nosaltres. Exacte, em vaig posar allà de cara al mar. Ostres, i això ho agüita tu. És impressionant. És una cultura molt molèrica. És un altre color, tu, però molt diferent. Està molt freda, molt freda. Doncs imagina't la correspondència, tot és la correspondència de la literatura epistolària que va tenir entre ells dos tot aquest temps, explicant el procés de la vida que feien, els que estaven escrivint... La situació del país no tant, i això no es parlava, no es parlava. I està fet en versió original, en portugès. També hi ha alguna cosa en francès, perquè hi ha actors que van recitar en els poemes. Bàsicament han recitat molt en els poemes, la correspondència entre ells dos. Amb unes imatges precioses, bellíssimes. Bellíssimes, és molt delicada la pel·lícula. I hi ha actors i actrius que van recitar en alguns poemes, però fan tot... No em plaga així rapsodes aquí, quiet i ja està. Amb situacions diferents. I alguns ho fan també en francès, en versió. És clar que suposo que són les llengües que després van estar traduïts a aquest poem. Algú també en grec, també. Hi ha moltes imatges del mar. És molt xulo des de diferents angles i en diferents moments. O aquells patis... Aquells patis que sembla... Patis així petitets, però frescos, amb aigua, amb vegetació... Però és l'Izboa, o és a l'Algar, però... Sí, bàsicament és l'Izboa. Ja està vivint a l'Izboa. Però sense fons, sense el soroll, el brugit de la ciutat, però ell s'està amb un pati, que això és un remenso de pau. O per exemple, si està amb una habitació crada, tots són pisos. A Portugal és que tot és... Resuma, seria en castellà. Una antiguitat, de cadència, una mica. Però amb la riquesa, que això vol dir també. I amb l'encan, que això vol dir. És una de cadència, però cuidada. És com una por. No té res a veure a Cuba. És una de cadència, també. El fa unes imatges de la cuina, o quan comença la cuina. Aquella està fent allà com uns bunyols. Aquella imatge d'aquella paella, amb aquell olibrugit... Bullint. I com llença la primera massa, que ja es va fent. Allò és que ja és poètic, és una passada. Les cuines, l'aire que té la cuina, l'ambient. A mi, doncs, un esflos o un gerro al costat de la finestra. Això és com un bodegón, això. És preciós, no te desperdices. És una pel·lícula i ho tornaré a veure. És una pel·lícula que porta el seu ritme. És una pel·lícula... És un ritme de posació de poesia. Com poses la poesia amb imatges? Com ho fas? Com li poses cara? Com ho fas aquesta poesia? Després de crudo, veure correspondències. Jo... Home, per compasar, no. A borrar, si és crudo. Aquesta directora... Bueno, no sé si era molt coneguda, però és el que ja havia fet una altra obra que va tenir de molt d'èxit. Vull dir, està catalogada de qualitat. El cinema de qualitat, de qualitat. Una pel·lícula que es diu La vengança de una mujer. Això també s'hauria de veure, eh? S'hauria de veure, també. Perquè a tot arreu que visc, la informació que he llegit, també està molt bé la pel·lícula. La qualitat, sí. Molt recomanable, molt bé. Perfecte, perfecte, molt bé. Bueno, Jaume, parlant del testigo de cargo... No, no, no. A veure, tenim, tenim, tenim... 3 minuts. 9 minuts, i deixem dos per parlar de Moonlight. Dos, dos. Tinc suficient. Sí, deixa, deixa. Sí, que parli de Moonlight. El minut final, perquè així no poden contestar-me. Això. No, jo rajoi, no? Exacte, emoció defensora. Doncs amb això estava pensant, també. Precisament per veure aquesta pel·lícula de testimona de càrrec, la meva allà on em vaig agafar d'una manera molt especial, va ser amb la dignitat en què hi ha un senyor que treballa d'una manera tan eficaç i tan entregat, tot i la seva feblesa de salut, que és el Charles Lapton. Això. Sí, ho vaig destacar, precisament al començar ja una mica de comentaris que vam fer i tal. Crec que sí, que és la gran qualitat. Llavors, jo penso que hi ha aquesta barreja entre l'advocat defensor, que fa una feina molt ben fet amb unes situacions que en aquella època eren un... un primer, ara no, ara. Ho veus com una mica tòu, no? I després la capacitat d'actuació, el cap i a la fi, o sigui, la ficció dins de la ficció de la Marlene Diatri. O va. El Tyron Power, no? No? És que jo no li he vist mai res al Tyron Power. No, jo tampoc. En general, eh? I aquest dia el vaig veure, hòstia, tu. I és que, a més a més, li he allarga. Vull dir que sembla mentida, però li he allarga massa el pla. Vull dir, a vegades, eh? Vull dir aquella expressió i dir-ho. Allà, ja, que ja li he vist i no... Jo et trobava tòu. Jo et trobava tòu, aquest home. Llavors, el que dic, la capacitat, o sigui, de la Marlene Diatri, que en un moment que dona la volta a tot el que és el judici aquell, no? Ah, sí, ara m'escorbo. Està molt bé, llor. Sí, el pelicolón, com una casa, això. Ara ha vingut el cap. Sí, sí, sí. Hòstia, un blanc i negre, tu, perfecte. Un realitzador que part dels plans del senyor Tarion Power. Insisteixo, no? Això no, però és un pelicolón d'aquells que... Ara m'ha vingut el cap, eh? De dins del jutge... ah, i de la sala, quan apareix ella, i com... ui, sí, tira, tira. Sí, sí. Però quan ella també el porta fins al cap de... Al cap de viació, que ell li diu... O el tren, és igual, poc que és molt bé. I l'altre és el tren de Gunghi. El tren de les 3 i 10, no? Ah, i de les 3 i 10. Sí, perdó. O és el de Gunghi? Ara no ho sé. És que hi ha dos, clar. Sí, bueno, aquest és el de... El Criduclas, que és xerif, i l'Antoni Cuin és un gran... Això és l'últim tren de Gunghi. De Gunghi, va. És que ja l'he trobat com a encedeta i tal, no? No, sí. Aquesta també trobo, que és una pel·lícula d'aquelles que moltes vegades ho hem dit que els Westerns és com si fos la història sagrada. M'entens? Aquesta és el pare que no vol sacrificar el fill. Cosa que, per exemple, fa 15 anys de grandesa, allà sí que el pare... Ah, va, que bé, un fill, així no ho anem enlloc. M'entens el que vull dir? Sí, sí, sí. Molt interessant. Jo crec que molt interessant parla, en definitiva, com qui va marxar a l'hibertigna, l'arribada de la justícia en aquells termes que la llei del més fort i en cada hi havia zones que representen que encara hi viuen, i llavors el pare no se n'adona del que està fent, no? Però que, veritablement, està educant els seus fills sense que, carai, nosaltres som els reis del Mambo. Sí, sí, el Mambo, gairebé. Toc, és més expiriana. És més canyera, però, a moment, hi ha una violació. Sí, una violació. No una mica una vuelta de tuerca, diguem-ne, perquè en aquelles és una perigula de 50 o així, no? Era més tard, però és una violació, el pare que vol defensar el fill a tota costa, l'altre que vol justícia a tota costa, però no matar-l'hi sinó justícia. La dona violada i morta i assassinada és índia. Sí, Índia, ja té una barreja de coses. Hi ha una conversa entre el xèrifi i el pare de la noia. Dius, és que és la meva filla, li dius, aquest paio ha de morir el que ha fet això, ha de morir el nostre estil, dius, no, jo sóc el marit, i aquí, qui domina, sóc vosaltres. I sí, he estat molt bé aquella sequència, perquè és clar, vull dir, el conflicte pot aparèixer ja fins i tot la mancada, no? I llavors, com el qui va allà, vull dir, de la manera que parla amb l'altre, l'altre descobreix, que és el seu fill, el que veritablement ha fet aquell descosit, i bé, vull dir, el pare totalment desbordat davant d'una mancança, per part del fill que no podrà fer res. Molt bé, molt bé. Vinga, va, va, va, va. Mira els gossos com estan. Mira, rosa, estan tirats al coll. Molt ràpidament. És aquesta pel·lícula muntla, és la guanyadora de la millor pel·lícula, una millor directora, millor pel·lícula, els Òscars. Sí, sí. Pretenciosament massa premi per una pel·lícula com aquesta, les coses tot sigui dir, però... Jo els companys, evidentment, aquí estem, perquè juguem a ser crítics, lògicament, i devà ser una visió com molt més intermitja, una visió, bé, més com una pel·lícula correcta, amb acceptable, i jo, potser, li veig a la millor amb uns ulls... No sé, no dic diferents o iguals, no importa. Jo crec que vaig començar amb una visió com molt, a veure què em vaig empassar jo aquí, i la pel·lícula per mi va agafant un ritme, poc n'hi ha, perquè el ritme no és ràpid, ni molt menys, però realment hi ha en tres parts, quan ell és petitonet, el nano, el color, que patis bullying, i que també és homosexual, i, a partir d'aquí, planteja aquest espai demagat dins un àmbit que és una mica poc habitual, i d'aquests suburbis, una miqueta, doncs... Bé, doncs, bàsicament, viuen. Sí, que altra feina, ja, que pensàvem això per dir-ho d'una manera, si el tracta bé és interessant. Exacte, aquesta és la idea. Llavors, és a dir, quan és petit, quan és adolescent, i quan és gran, no? Jo, el ritme de la pel·lícula, em va xocar, perquè, clar, estem acostumats a veure pel·lícules, ojo, vull dir, no, el que farem és un comentari racista, si us plau. Les pel·lícules de negres, vull dir, tenim a Spike Lee, tenim a John Singleton, tenim una sèrie d'elements, que són molt més canyeres. Spike Lee jugava molt als pel·lícules en Mother Blues, aquelles pel·lícules inicials, no?, a ser molt canyero i molt clau i molt evident. Aquí jo vec certa poesia a vegades amb la càmera, amb els moviments, allò que deia abans que feia la broma, i tal. I això és el que trastoca una miqueta, que una pel·lícula, que 100% són persones de color, a partir d'aquí, hi hagi com una certa poesia innata, quan està acostumat a veure un cinema, potser, molt més agressiu o molt més reivindicatiu, és aquesta la idea. Llavors, clar, a mi és el que em va provocar, que he vist una sensibilitat en la pel·lícula, en si mateixa, que m'ha sorprès. I això és el que m'ha sorprès més. I que els personatges que fan tots tres, potser el més poc creïble és l'últim, vull dir, quan hi ha ell es converteix en una persona més segura, que és molt insegura, a la vegada, no? I aquella part és ser aquesta part que... Aquella fragilitat de la rossega tota la vida. La rossega de la vida, i a mi això és el que m'ha acabat de convèncer. És a dir, com veus l'evolució d'aquesta persona, com hi ha aquesta visió, és veritat que potser esperes, a la millor, una preclaritat més dels elements, no ho trobes tan clarament, i això és potser el que realment, a la millor, crec que l'espectador pot molestar. Vull dir, el fet de dir, és que no estem veient exactament què és el que arriben a sentir, quan ho diuen tot amb els silencis, les mirades i tal, i jo veig aquesta part que a mi em va cridar l'atenció. Ostres, no ho sé. T'ha passat, t'has menjat tot el temps, tu. 15 segons. De la setmana que sento. M'agradaria, m'agradaria. M'agradaria, superprograma, no ho superdeu. Programa final, no ho superdeu. La setmana que ve... Vinga, ens veiem... Canyero, com espiclí, ara. Que vagi bé, que vagi bé, adéu, adéu, adéu. RàdioDesvern.com. Li vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram, i ara obrim un nou canal. Comunica't amb nosaltres per WhatsApp. 610-777-015. RàdioDesvern.