Babilònia del 22/6/2017

Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. Ràdio d'Esvern. Ens haurà d'estar amb tu. És una forma més nòrdica. I a l'afrodó, aquella nòrdica. Però no està malament, no està gens malament. És com una ring, que la ring és millor l'americana. Exacte, aquí una mica de passa que el com semblen que és americana, dius, ostres. És una casadora. Això veig, van per aquí els tiros, eh? Molt bé, Rosa, parlem una miqueta del The Building amb aquesta bibliografia que està prevista. Sí, és un assaig que l'ha fet el Dennis Lim, és un periodista i programador de la Film Society, del Lincoln Center. I, bueno, de fet, segurament hauran d'actualitzar alguns capítols per exemple, de l'última temporada de Twin Peaks, que això és bo que encara no hi constava aquí. Però creus que és una persona al The Building que és molt prolífica, perquè amb 71 anys hi ha encara tot el que està fent, eh? Sí, a la Jove. És molt jove. Clar que sí, ja ho sé. S'ha fet un blanco patrocinado por arriendo. Bueno, a veure, jo no l'he llegit, però sí que m'ha semblat interessant, i com que sé que aquí també n'hi ha, i suposo que entre els uents també hi ha molts seguidors de la cinematografia. Bueno, no només de la filmografia, perquè ha fet més coses. Ha fet també anuncis, per exemple. Hi ha un treball publicitari que era Lady Blue, bueno, és Lady Blue Shanghai, i és un anunci per la Christian Dior. Potser ha unitjat per la Mariona Cotilla. No tenia ni idea. Sí, sí, sí. O per exemple també la seva basant musical, perquè ell també ha fet la banda sonora de diverses. M'han dit pictòric també, eh? Sí, aquí no ho comenta, però sí igual, sí. I ja n'hi ha una per pictòrica. També, no? Per exemple, ha fet, jo què sé, bandes com sonores o discos com Blue Boat, Crazy Cloud Time, The Big Dream, i bandes sonores com la seva pròpia pel·lícula, de... Era Icer, no? Era Icer Fitch. I Inland Empire. Era Empire, aquesta que deia. Sí. Doncs ell mateix les havia fet, vale? Sí, sí. Diu que aquest llibre, de un i dos, es recull la trajectòria cinematogràfica d'aquest director. Ja sé que va dirigir moltes pel·lícules. Amb la persona que fa la reseña, li agrada especialment la que els capítols que dedica a vellut blau, i a Mulholland Driver, les dos pel·lícules de les millors pel·lícules. No en té tant, no? És que Blue Velvet és una cosa... Era Icer Fitch, l'home de la fan Blue Velvet, Corsal Batge, Twin Peaks, los Highway, que és carretera perduda, una història de Paris Tafla, i Mulholland Drive, ja està. I a l'Island Empire aquest. Això. No ha fet moltes, eh? No ha fet, però les que ha fet són... Contundents. Exacte, de gran pes. La carretera, que és més onzilleta, però que també, eh? Però d'un i dos, eh? És un moment en què fa aquells moviments... que no saps ben bé què és el que passa amb aquellament, d'aquella persona. A mi això em posa els peus de punta, i em sembla que és d'aquelles pel·lícules que té molt... És aquell home que va veure el seu fill. Sí, home, això, eh? Exacte. No, no, això parla d'una història verdadera. Jo parlo de carretera perdida, eh? Los Highways. És una nada de cap, absolutament. Sí, això ho recordo. Uf, tio, sí. Clar, és que hi ha algunes, o era Serget. Serget és una pel·lícula que tu quedes mirant-la, i és molt, o sigui, costa molt de país, perquè moltes vegades no entens en què s'està dient, s'està dient moltes coses, però no ho entens, però et quedes així amb una sensació, i, bueno, és aquest blanc i negre, i el que va traient allà i tal, jo vaig anar a un amic que em recordo que es va tocar en un concurs de la ràdio, no recordo el que vam dir, i es van donar dues entrades, el Casablanca, i la jove allà i l'amic es va dormir, perquè clar, per exemple, quin tipus de públic... Clar, això no s'ho va passar. Era... era molt, molt agradat. Sí. A mi això em va passar, però amb cronemberg. En cronemberg, bueno. A veure, Videotrom. Volem sorrar el sortit. Això vol proposar aquestes pel·lícules. Però res, recapitulant, que el llat d'una carrera de 4 dècades, l'Inch s'ha interessat per escavar en l'inconscient la duplicitat, la dissilució, el sexe, l'estranyesa i la deformitat, a l'home alefant. Era el monstre que tenia por. Sovint fem gala d'una cabra sentit de l'humor. És un criador vingut d'un altre lloc, com proposa el llibre. Un mussol que, igual que passava a Twin Peaks, no és el que sembla. Doncs animeu-vos a llegir la... Però està molt bé, aquestes sats. Molt bé, perquè realment segur que descobrirem moltes coses que a vegades cal. Jo crec que aquest és un director artista que t'ha d'explicar a vegades quina és la seva essència. Perquè hi ha coses que t'escapen segur. I si no és perquè el home diu jo soc tan gran que faig el que em doni la gana i reinvento, i al món del cinema, o no sé, perquè allò de l'Einland Empire, que són 3 hores de pel·lícula, jo estava amb la boca així oberta, com dient. Només estic entenant d'anar. Però de res. I mira que estem pregadets aquí del cinema, no m'entrava de res. Estava absolutament desesperat. Digue-me que m'estàs explicant, digue-me que m'estàs dient. Surolls, imatges... No hi va haver manera d'intentar unificar res. És que feia molta anguès. Era videoart, era videoart. Però passat de més enllà, perquè jo he vist... Videoart, jo he vist... Però allà que hi ha el viola? El Bill Viola. He vist coses del cremaster, que és una cosa totalment videoart, que és per tirar-te contra la paret i rebutar-te 40 vegades. I és que aquest va aconseguir-ho. Va aconseguir-ho, no emprenyar-me. Ja està bé, digue-me què s'està fent. Però bé, bé, molt bé. Perdona, aquí és conegut el tio Aguante. Per veure segons què és, tio. No, doncs mira... És que no és normal. És a dir, jo vaig llorar allà. Me'n giro aquesta, que no la comentarem. Ara comentarem l'altre dia, això dels tombis. Vaig començar a veure el pisito de Marco Ferreri. Aquí el caballero té unes tragaderes, que li donen blanco. És polivalent. Ah, ja mola, i això és m'agrada, que si canvies... El pisito està bé. M'estàs dient una cosa que està bé, però quan veies tot el cinema franquista... No, perquè anava per ordre. I encara es té un guardiant del Silenció, que és una pel·lícula de l'any 455, i que també està fet per... Té més moral aquí. El Heredia, no sé com es diuen. El José Saem de Heredia. Però això és el que pot ser. Ara a la dosa, cada dia. Com vaig veure a Razami, s'ha de posar les perles com a escàrpies. Van anar corrents a l'almari, i podien buscar la canvisa a l'àmbit. Vaig dir, hola, però què és això, no? Però, clar, evidentment, és una pel·lícula que, des del punt de vista, de l'història del cinema, s'ha de veure. Sí, sí, sí. No com un element, evidentment, propagandíst. Sintonitja 3-C-T-U-V, i les que vulguin. A més, en veig una vegada re a l'altra. El Maio, com es deia, el Frido Maio, que estava apuntat a totes les tallonsis. Això que dius tu, saps quan em va passar? Quan vaig veure la casa. La casa és completament diferent. Ja és. Per a les mayores, això. Però aquí hi ha moltes coses. No fa massa que la vaig veure per la tele, però la van repostint. Vaig enganxar de caos a rabos. Sense la calor que falla en aquell pare. Hi ha la tensió, la calor, i tu ho sents, sinó jo. Crí, crí, crí, crí. O aquella, però no només és una calor, és una calor també simbòlica. Tot el pressió que hi ha aquí. Però donar-li més realisme, jo crec que la pel·lícula està com cremada i tot. Sí, sí, és probable. Hi ha una sensació com el negatiu cremat per donar aquesta sensació d'encara més torrementa. És que el Saura tenia també aquestes coses. Vull dir que no. És un dels primers grans directors dels anys 60-70. Vull dir, perquè realment quan tu... Mira, la teva gent al llibre de la història del cinema del romà govern, és que no parla del cinema espanyol fins als anys... fins a Marco Ferreri, bàsicament. És que no parla fins als 50-60 anys. Exacte, a Berlanger comença a parlar aquí, tot l'altre s'ho passa pel forro. Això que diu el David, que m'hi hem passat. I és que és veritat. No, no, però... Bé, i com has deia aquella, la Torre de los Sietejorobados, està bé, és una picolada en 30 i pico, que està molt correcte, té un punt expressonista. Vull dir, en cosetes que es van saltar. El 50-60. És una xurrungada increïble. Però, bueno, jo crec que s'ha de veure que és el que hi havia, tot el folclore aquest espanyi, i tal, dels anys d'aquests grans... grans oblidats, no del cinema, i tal. Que no nos liamos otra cosa, i no nos tenemos... És l'últim dia. Si no ho diem tot, és igual. Un llibre que us recomanem, que es diu a l'estiu, no? Ja està l'estiu aquí, però... Quan arriba, quan? Està a punt d'entrar, faltarà un parell de dies. Ja està, ja està, no? Tio és, no? Sí, sí, sí. Si no ho arribes a dir... Que ara vinc amb l'enhoractum. Dos llibres que són una lectura que no és gaire llarga, és un llibre que es diu a Corpo de Gato. L'escriptor és Iroarikawa, i ja sabeu que és japonès, no? No, no sembla pas. Això dels gats és una cosa molt japonèsa, no? Sí, no. L'obsessió, bàsicament, el Murakami sempre utilitza gats, els seus llibres, no? Des de Tokyo Blues, passant per Allò del Carnero, sempre hi ha un gat per allà donant voltes. Però en aquest cas, el gat és el protagonista. Llavors és un llibre que és molt entrenyable, perquè és clar, és un nano, és un noi jove que té un gat, un gat que li diu... que es diu nana, però és masculí, és un gat. I es diu nana. Però es diu nana perquè té la cua en forma de set i en japonès set és nana. Però el gat és conscient que nana, de cara a l'àmbit general, no? És nom femení, i és masculí. Llavors comença tota una trama meravellosa en el que per un costat apareix la figura del noi, que per una sèrie de motius que no puc explicar, ha de donar el seu gat. És la visió del seu amor i el gat. Llavors el gat és intel·ligent, divertit, és la visió del gat. És aquella cosa del estimar, però no gaire, és aquella cosa dels gats que poden estimar molt, però tant en quan fan la seva. Exacte, no? Et foten allò al d'allonsis, no? És absolutament delicios. Llavors, a mesura cada capítol és el vincle que té ell amb antics companys i amb gent, que per intentar deixar el gat. Bueno, clar, no us puc dir perquè ha deixat el gat. Ell no ho diu en cap moment fins que arribi un moment que ho diu. Vull dir, clar, planteges, ostres, per què? Per una costa de feina, per una costa de no sé què, per no sé quantos, jo no us ho puc dir. Perquè no li pot comprar més pinso. Bueno, no. Ell diu que no entén perquè el pinso no el farceixen de pit de pollastre. Ah, mira. Valgat, no és tonto, eh? Vull dir que diu això és que hauria... Doncs el pinso, el trenqui, clar, que surti pit de pollastre dins, no? Vigina, no vull dir que... M'has dit una llifisca. El cuerpo de gato. I a partir d'aquí, si us deixo la història, és molt simpàtica per un costat, l'enfrontament d'ell amb altres gats, té la relació amb una gata que coneix perquè, quan intenta donar-me un lloc, però la gata és que dorm a sobre de la caixa de la tele. Què passa, que ja queda sabat una tele prima? Una tele com la que tenim tots? Una tele de plasma, i clar, no té una tele que et tregui que es calforeta, i que llavors, clar, la quella li deixa, i es col·loca a sobre de la tele de caixa, ja, i diu, ui, que vestic aquí, no? Vull dir, no et dius, eh? Ja m'imagino el gat allà. És meravellós, és un gat increïble, no? Com a lliçón, altres gatets, per la baralla. Ja saps explicar-me. És un llibre maco, posarà la 3... La 3, eh? Has quedat a la tortura? Ja ho veus? Anem millorant tots. Jo crec que val la pena, passar una estoneta agradable, no és tot flors i violes, tot sigui dit, i ja està, i a partir d'aquí, us acumen a la lectora. A Corpo de Gato. A Corpo de Gato, però. Rosa, segueix... Amb un cable que m'estan dient que soc rarito. Per aquí? Si tu parles de gats, jo parlo de tortuga. I, a més, és una tortuga vermella, que ho ordenem. Però, gràcies, una tortuga vermella, que l'ha fet a l'estudi Ghibli, de Japó, precisament, continuem també amb el món Nippo. I és la primera col·laboració que han fet amb un director europeu. El director es diu Michael... Perdó, Michel, du doc de Guit, que és francès, i han fet aquesta peresiósitat de pel·lícula, que és la tortuga roja, plena vermella, plena de simbolismes, les pel·lícules del s'estudi Ghibli. Sense diàlegs, no hi ha cap diàleg, en absolut. No hi ha diàleg. Però s'interpreta tot, sentent tot la mar de bé, amb les imatges. És... Aquesta pel·lícula va guanyar a Can's del 2016, el premi en cert temps regat, una certa mirada. És una secció molt important. Sí, sí. Sobretot veure-ho. La història... No desvelo res, perquè la història és d'un oufra, que és un senyor que està... Es veu quan han afregat, es veu on ve, ni qui és, ni res, senzillament que han afregat estar sol a la monaïlla, de certa, però de certa, amb vegetació, això sí, però ja mai ho haig de veure, pot espavirar-se una mica, però clar, et vol tornar a la civilització, una tortuga vermella que l'impideix, cada cop que fa una canoa, una balsa millor d'una base d'aquelles de troncs, de l'idestrossa. D'astroció. És molt xulo el simbolisme. I bueno, però de fet, veus que una tortuga vermella tampoc és normal, també és un ésser fantàstic o simbòlic, de fet, és una mica posada en la natura. Al final, té una història molt maca amb aquesta tortuga, i... Bé, fins i tot ja s'ha de veure la... Bueno, no la por, és que és cert el que passa al Japó, el tema dels maremotos, dels tsunamis, tot això. Hi ha la pel·lícula Jornheim, també ja ho vaig comentar, però amb aquesta també hi ha una... Què tal? Jornheim fantàstica, fantàstica, magnífica. Se'n vas cap a veure amb els nens, però no potser pel petit no era massa adequada. Pel petit no tant. I no podia pobret. Colocar-lo. Quan puguis, val la pena. A veure, de bo que si Jornheim no la podem deixar escapar, val la pena. És aquesta idea també de la destrucció, el mar, les forces del mar, com destrueixen una miqueta la illa. I com és la natura, que li ajuda una mica a sobreviure i a veure una mica la idea de viure en pau amb la natura i saber estar bé amb ella. I també la idea de continuïtat, de què passa quan nosaltres marxem, i la continuïtat que n'hi ha. I no hi ha viàlegs. Les dibuixos són preciosos també. I s'entén tot la merda bé. Tota la història i tot el que passa, els sentiments, els pensaments... És universal, s'entén. S'entén la merda bé. Aquestes pel·lícules acabades, en concret, però n'hi ha altres de japoneses, molt simbolistes, i aquella famosa que és primavera, verano, tonyo, invierno i otra es primavera, està plena de simbolismes, apareixen les tortugues. I jo recordo, quan vaig acabar de veure la pel·lícula, però me'n recordo, que la vaig agafar a la biblioteca i tal, d'aquí. I de debò, hi havia un llistat després de simbolismes, vaig dir, la torno a veure una altra vegada, perquè m'he perdut la meitat de la pel·lícula. Amb el diccionari. Amb el diccionari de símbols, tio. I era espectacular les coses... No me'n recordo, ara, el cap arroda, el cap arrofón de la odriàra. La closca de la tortuga que apareix amb aquella pel·lícula, simbolitzava la illa on ella s'allava i tal. I pensava, mare de Déu, senyor, quin cap tenen aquesta gent, clar, és tota una simbologia diferent, no? Home, per les cultures orientats, la tortuga sempre és un bon símbol. És un símbol positiu. De moltes coses, de sabiesa, de longevitat, d'eternitat, de la vida que t'espera després, vull dir, de perduració. Però me'n recordo, però hi ha tantes coses, vull dir, si podeu fer això, o jo recordo, almenys, l'acabaig agafada a l'aquí de Sant Just, jo juraria que hi havia aquesta informació. Una guia de símbols... El viatge de Chijiro també és molt simbòlic. Ah, també molt simbòlic, clar. Però falta que t'ho expliquin, perquè si no és una llàstima, perquè és molt complicat, no tenim la percepció oxidada. Una portada romànica sense explicar. Exacte, és que és això, clar. És que ells els hi costa moltíssim entendre, el que seria la nostra simbologia, com a nosaltres a Ceba, no és com la simbologia, en Dú és difícilíssima d'entendre també. Vull dir que hi ha moltes coses, o la més americana, no te'n vas allà, a los precolombinos, i et tornes tonto. Vull dir que no, o que no enganxes. Molt bé. Molt recomanable també, sí. Molt bé. David, a Vivir de Noche. I després al Nacho? Sí. Molt bé. Vivir de Noche. Això ja ho saps tu, però... Què t'ha de dir? Fa temps que no surto. Sóc molt bo últimament, no faig res. Fa matines i tot. Sí, m'agradaria. És d'un milenit, no? Ja. Més al costat. Més als veïns, al costat, que estan d'una marxa, digues. Que bé, no? Cada nit, que te cran, que te cran, digues, digues. Doncs bé, és una pel·lícula del Ben Affleck, dirigida i protagonitzada per ell. Sí. I bé, és una pel·lícula, digue-m'ho així, a l'ambient. És molt bon director, eh? Sí. Aquí no és la més rodona, és la més rodona aquesta. Potser és que jo crec que ha agafat... s'ho li fa una mica grossa. I els temes gangsters deixem-ho pel senyor... Robert De Niro. Robert De Niro o Escorcese. Sí, clar. No està malament, oi? Està bé. Però divaga una mica pel meu gust, no? I ens parla bé d'un paio que, un moment donat de la seva vida, quan és meravellat jove, decideix que amb ell no el menara ningú. No el menara ningú. I així ho intenta. Així ho intenta, no? Pasa que estem els anys 20, o sigui, a Chicago o en lloc així. I clar, allà és complicat que no et mani ningú. No et mani ningú. Per molt que intentis anar a tu per lliure, és com... Al principi pensava, mira, així serà com mort entre les flors. Ah... Però bé, no té la sapiència... És molt bon director, però no té la sapiència ni la originalitat de Jormans Cohen. Clar, és que jo és molt gran, eh? Clar, doncs... No va per aquí... O sigui, a la mort entre les flors vas veient tota la... vas veient tota la intencionalitat del protagonista, no? Que diuen, ah, aquest paio ja sap per on va. Aquest intent, aquí, confrontar les dues bandes, perquè acabin... N'hi ha que es... S'acabin... Enhorreant, una a l'altra, no? Aquí no, aquí, diguem-ho així, és més aviat una fita particular. I que, bé, d'alguna forma, ell utilitza... utilitza aquí, durant un moment donat, la demanar. Tot i que ell ja es busca, diguem-ho així, busca una manera molt particular de ser manat, si no és a la distància. I així, doncs, no sembla bastant que siguis manat, no? Saps de com veig ell mateix? Sí, no, però, bueno, ja... Al final es veu, no? Com, d'alguna forma, bueno, el paio, doncs, intenta lliberar-se. A veure, amb la trama és molt simple. És... En el fons també hi ha una venjança, de pel mig, diguem-ho així, que ell és un... és un atracador. Atracador d'aquests que roba, aquí sí, estàs mafiosos, i cal, o aquí sí, no, a pangs, o no, el que trobi. Però, clar, hi ha un moment que cal posar-lo en una disjuntiva. O sigui, has d'estar amb un o amb l'altre. Hi ha dos clans, rivals, els irlandesos i els italians. Però tu compta, no en pots ser. Perquè acabarem amb tu, no pot ser. Això és el que menys volen ells. Un tercer en la discòrdia, allà, no? Ara hi estem, els irlandesos i els italians. I jo opta, opta per un... per un dosos vànduls. I a partir d'aquí, bueno, ho vas veient, i és un paio molt eficaç en la feina que li manen, no? Molt, molt. I bé, i la pel·lió també t'explica... És curiós, perquè arriba un moment que el que no poden, ni el cuco exclan, que intenta també collar-lo amb ell, ni... ni les altres màfies, ho pot una noia joveneta de 16 anys. I aquí ja no ho explico més. Tant, tant, tant. No, no, no, no és re... No és re romàntic, no? És malament. No, no, però pot també, i ell li reconeix, no, no? Ell no és mafiós, en el fons. Ell, simplement, aviam, ell s'hi ha de fer de la seva feina, la fa, però no és esperit mafiós, la fa el setra per quedar-m'hi. No, no, no. Allò és temporal per aconseguir una fita seva, que és arribar a no se'n ha anat per ningú. I a partir d'aquí... El film està bé, passa que no és brillant el film. Hi ha moments que fluixen. Arriba a ser capo, no? Sí, arriba a ser capo, però... No, tampoc. No és com aquella de Promeses de l'Est que sortia el Diego Mortensen. Ah, sí, aquella és molt bona. Que allà potser ell, sense boleros, patapam, és de bé el capo. Això no és de Cronenberg, no? Sí, del director Cronenberg. Allò està molt bé, però està molt bé. Però és el que dius tu, allà ni s'ho proposa. No s'ho proposa, i si troba, quan s'hi troba, ho aprofita. Perquè això és així. Però aquí no, aquí quan s'hi troba... Ja ho veureu, és que si no... Sí, sí, no, no. Però bueno, passa que aquí el Ben Affleck no actua massa bé. Jo crec que és més bon director que actua. Ja. Jo crec que fa més vida Batman. No ho fas aquí. Que tampoc és molt gaire, no? Sí. Hi ha moments que dius que t'han maquillat fatal. És una cara de cera, que no se la treu de sobre. En Argo, en Argo ho fa millor. En Argo està més inspirat fins i tot l'actuació. Sí, sí. Aquí no. Jo no puc evitar... Argo, la meva Argo, ho sento. No puc evitar-ho. És que és aquelles coses que automàtica no sento Argo. No puc evitar-ho. No puc evitar-ho. És que ha sigut una cosa com una altra a la vida. Si no teniu res a veure, és una bona opció per... per espassar l'estona. Molt bé, molt bé. Fantàstic, molt bé. Doncs el talent de Mister Ripley, Nacho. A veure, què tal, això? És un clàssic hotelló? Això ja és un clàssic del 99, que va tenir 5 cas al 2000, però ja és un clàssic. Clar, clar. Jo crec que després el director, serà Antoni Minguella, levant-hi l'Òscar per al pacient d'inglès. Uuuh, què tal, l'Òscar? Sí, i jo diria que aquí hauria... hauria d'anar al revés, perquè l'Òscar hauria estat per aquesta pel·lícula. Per al talent de Mister Ripley, que és una grandíssima pel·lícula. El pacient d'inglès és un coñazo. Però el pacient d'inglès, en suple, és quasi d'acord amb tu, que és bastant cunyós. Uuuh, mara meva. Però bueno, que és curiós, no? Tu veus aquesta? Si te veus al revés, si veus primer el pacient d'inglès, diràs, ostres, aquest director, ja veus. Però clar, si has vist l'altra, dius, ostres, que no sé què ha passat, perquè veu una rada de l'altra. Bueno, no sé què li va passar amb el pacient d'inglès, i no sé per què no li van donar a l'Òscar, allò millor, amb el talent d'interviews de Ripley, que té, ja, una inspiració de pel·lícula. Sí, està molt bé, la pel·lícula. És una pel·lícula que té moltes banderes d'enfocar-la, diguem-ne, és una versió d'una pel·lícula... francesa... És una versió d'una novel·la de Patrissa Heismic, i ja es va fer una... De fet, és més versió, però una més coneguda, que era pleno sol, que va fer Valendeló, i tal... A l'esquí et diuen que és més reisida la d'inguella, que a l'altre, perquè l'altre tenia així, tenia un tononuar i tal, però que aquesta aporta més. Aquesta, clar, jo crec que l'aventatge és que els actors ho fan molt bé, els actors ens donen de mi terrible, ho fan molt bé, des de... El Matt Damon, fins a... el fallecido... Ah, sí, sí, sí, sí. De cada cop que veig aquest tio, jo ja em quedo, hòstia. Pobre, no? O sigui, es va morir tard. Jo l'opto, tots són més inspirats. Les noies, el padró, aquest brancet, fent de pijas d'aquestes que tenen a Moscales, que estan en una Itàlia fantàstica, dels anys 50, una itàlia molt martini, no? Si us agrada l'estètica, molt de jazz, molt d'Itàlia martini, molt de joves, molt macuseis, molt macuseis... Molt remini, molt remini. Exacte, tot aquest to, no? I allò... molt així, no? Arriba allà l'autobús del poble, i el conductor comença a xerrar, se'ls acosta el cura del poble, i comencen a xerrar, i comencen a cantar... Oh, no sé què, Montserrat... O tenen aquest ambient, molt tòpic, molt estètic, molt jazz i tal. Doncs es desenvolupó una història profunda d'una persona que... Em recordava el personatge d'aquest del J.K. Gilen Hallen, la perícula aquesta que el tio es reportega. Ara m'ha ballat a... A light crawlers. Exacte. Un tio sempre està aprenent, sempre està mirant, sempre està aprenent d'aquest home. Sempre està, sempre està. Aquest home és un donat, i diguem-ne, que vol ser algú, el Matt Damon, en la pel·lícula, i com vol ser algú, doncs és una persona que sempre està... està mirant els rics, està mirant la gent que té poder, la gent que té classe, i està intentant... O sigui, aprenent tot d'ells d'una manera, fins i tot d'una mica de sinistra, perquè té una capacitat per imitar veus, per pacificar-s'hi de natures... Un concat de Maïfani Valentine, el Jet Baker, sembla que és un tio que té una força interior, una mica diabòlica, que ha de dir, jo puc imitar qualsevol cosa, perquè de tantes ganes que tinc des d'això, jo estic amb una força especial, i puc actuar com ells, i puc fer... i puc veure el que no veu en ells, i el tio està allà, i si fiquen una trama, que sí, sense voler-ho, perquè tampoc és que... Però el tio no és que tingui un plan de dir jo faré això, sinó que el tio té una missió, diguem-ne, que és ser com els altres. És capturar la vida dels altres i quedar-se amb la vida dels altres. En principi, no sembla que sigui per destruir-los, però clar, tal com es desenvolupa la història, al final ha de destruir els altres per quedar-se amb la seva vida. I en tota aquesta... condició tan psicològica, i també de novel·la negra més pura, perquè hi ha assassinats... És una pel·lícula... una mica desassossegant, una mica... també molt amitzada per l'estètica, per tota l'estona, la banda sonora és perfecta, la banda sonora és música clàssica, és ja... solten allà unes coses... A més, molt oportunes, perquè la banda sonora de vegades és inoportuna i destrossa la pel·lícula, però aquí acompanya molt. Les cançons que es van fer per la pel·lícula ja no les peces de fora de música clàssica, és la banda sonora pròpia del compositor, que no em recordo quin és, també molt adient. Doncs molt, molt... molt recomanada per tot, per la direcció de tots, per l'argument, que tot i ser una argument de pel·lícula negra, es va mantenint molt bé, i de manera molt intel·ligent, allà com troba, per les actuacions, perquè ell com està enganyant tota l'estona, però no és una cosa increïble, dir-se, ara... Este, ara que s'ha muntat... No, no, no, de veritat dius que té un talent per enganyar, però un talent, el que em va sobtar a mi, que el tio no és que sigui una persona molt malvada, sinó que de la pròpia... de lo que estima aquella gent, i vol ser ells, vol ser gent d'aquesta classe, no és al final... ell fa qualsevol cosa per arribar a ser ells, i s'acaba destruint, destruint de moltes maneres, al final físicament s'acaba matant, diguem-ne, no?, i realment, els planos aquells quan acaba la última escena, allò que s'està tancant la porta, la última mort que ha fet, que s'està tancant la porta, que fa una espècie de planos... Com una mena de transgordador... Sí, exacte, exacte, i ell està allà, no?, i una jara, que el tio veus a l'interior, aquesta força que té, i lluita contra si mateix, i la porta es va tancant i tal, i s'ha fet un espècie fundit, però amb la porta, molt bé, molt bé. Hi ha de veritat planos que dius, aquest tio em dius tot... molt ben parit, que després la va cagar, i després la va caure. Mira que fa poc ho vaig intentar una altra vegada. Jo també m'ho he tancat una vegada. Vaig anar al cinema i em vaig dir que és això, quina cosa més avorrida... És la parella. La parella no té, no té, no té. No té química. No té química. Això que es diu que sembla molt bonit, és que és així, hi ha vegades que hi ha... Jo no parlàvem, ara fotem uns saltos, després ho parlem de la mòmia, la mòmia aquesta, perquè hi ha una parella molt de química, ara se'l ve i el Ben & Frazier, i una pel·lícula, que no té gaire cosa, però amb aquesta química, el mateix al contrari, una pel·lícula que pot estar bé, però amb una molt poca química en aquesta gent... Però és una pel·lícula, i això ja me'l ja he començat a parlar, que la protagonista Tom Cruise la controi, la produeixi, i tot ho faci, i estem en aquesta cosa de missió impossible, que és la conversió... Avui he llegit una crítica d'ella, que no parla crítica, però és que en fet la pel·lícula parta Tom Cruise, com totes les missions impossibles últimament, que es produeix, llavors clar, ja és un tema que ell és els seus primers plans, els seus moments, el no sé què, vull dir que està bé de Tom Cruise. Jaume, tu mateix que t'he vist la pel·lícula, ja estic parlant de sobre, però em sembla que... Tu no t'estimaran gaire si carregues el Tom Cruise. Ui, ui, ui... Però si aquella està més operàpia... A més surt el rosa el creu i tot. Ah, sí, és veritat. Però el rosa creu és un tio molt naturalot. Ah, sí? Sí, campetxà, no? Sí. Jo crec que és un tio que té... Està molt bé el paper del rosa el creu. El rosa creu, aquest senyor era australíà, jo crec que sí, però és australià, no? És australià, no? No ho aniran, encara, no? Però és molt... Jo crec que actua d'una forma molt anglès, aquest tio. Sí. Tu creus que és un capítol anglès? Sí. Perfectament. Vull dir-te una tècnica... Però el Tom Cruise no té el creu. Que creies al principi, quan feia el... Risciviusnis, quan feia... Com Fadell. Exacte, com Fadell. Raimán. Home, on va estar bé va ser... A Aix-Gueixat. Ah, vale, sí. Allà va estar molt acutat. Allà no controlava ell. Allà el controlaven. Allà en parlàvem un dia, però... Bé, veus? M'agraden que m'apogui, gràcies. És que jo tampoc li acabo de veure... Mira que jo... Cap de cúbric m'ha decebut, però aquesta... Aquesta viene de sebre, veus? És l'únic que hi ha. Això és un comentat que estem amant amb aquesta mitja mitja. Que no, que no. Jo l'he recuperat fa 3 mesos, perquè la vaig veure i tal, la altra vegada, i sí que va millorar el meu concepte que tenia, però encara i així, per mi no és cúbric. Ho sento. Jo penso que hi ha una cosa... Només això, eh? És tan cúbric, vaja. Jo crec que és una cosa que no és una història en ella mateixa, sinó que en definitiva és una proposta de reflexió sobre el que som i el que ens condiciona. I llavors agafeu-ho com vulgueu, no? Però jo ho veig així. La idea és aquesta, llavors... Però jo li veig una falsa una falsa contundència. Pretent fer una cosa contínua. A mi no que t'hi veig presentar, fas i dius, home, això està molt vist, nen. Aquests moviments de càmera i aquestes coses... És cúbric. És que m'has de donar moltes coses, que ets cúbric, tio, i no m'has de donar res. O per mi em va donar molt poc. A mi em frapa molt més la taronja mecànica, em sembla una burrada. Això, davant de l'altre, i estem parlant també d'altres constants. Evidentment, pretenmeia sexe, que violència, és una altra història. Però, ostres, l'altre ha fet una cosa alegant, que molt ben fet, molt ben portada, no n'agaré. Bé, amb els anys també et tornes més sotil. Exacte, vull dir, això no n'agarem, però... No, quan és més jove ets més contundent. No ets més jove, més gran. Jo us ho deixo així suavet i ho heu de trobar. Ho heu de trobar. Busquem aquí la basalina, per anar. No, és veritat. Sí, perquè tu com et agrada, oi? Sí, però si no és mala pel·lícula per mi, eh? No, tant com això no, però... Però li falta cosa. Bé, vamos a la mòmia, els agarrearem, ja ho mat, que regues alguna pel·lícula algun dia d'aquest any. Aquest, eh? Molt bé, eh? Ah, ja s'ha anomenat. Era l'últim dia. L'últim dia pas de sol, a veure-la. No, no. Bé, no te la carreguis, senyor. Molt ben acompanyant, també, senyor. Ah, ja està pensant... Ah, m'estàs guanyant. M'estàs guanyant. Pobre nano va de vol i diu, estic enverdo-hi en aquest món. Si em recordeu, que hi ha moments de la pel·lícula, diu que m'estic perdent. I si ho provo, hòstia, però i l'altre. Ah, clar. Molt bé, escolta, anem a parlar de la mòmia. La mòmia és tot el contrari de cubric, això està més clar que l'aigua i això no cal. I així ha quedat carregada la pel·lícula. Ara ja parlem d'altres coses, no? Fora. Jo sé por. Tu saps molt. Què vol dir amb això, sí. La història de l'arc, tu, et posen unes condicions molt favorables per opinar sobre allò que ens proposen a nivell de vazió, que t'hoigueleixen fins gairebé que tot és aigua, no? Sí o no? Sí, sí, és cert. Doncs això és en definitiva la mòmia. És el que tu deies, i tu també ho deies, fa una estona, i dius que, bueno, que aquella que té un sentit de l'humor i tal, doncs mira, m'hi vaig divertir. D'acord, és clar, allò és divertit. La versió anterior, sí. A camí Tom Cruise i companyia, pel que heu dit, doncs està clar que és ell, no gaire companyia més. Doncs el que proposa és una versió més seriota, però el que passa és que utilitza elements que crec que no ens correspond a res del que poden ser les mòmies, la cultura egípcia, bueno, tot això. Ja pot ser això, eh? Sí, llavors, clar, vull dir, quan veus la pel·lícula, dius, bueno, m'haig de saventar de tot això, perquè el que dius vosaltres, el que està proposant, no té res de seriós, vull dir, no és una cosa que es correspongui. Ah, vaja, això ho veus claríssim, no? I a més a més, per més indri, el Rassel Kraul, doncs és aquell senyor que en definitiva és el Savi de Torn, que controlarà la lluita contra el bé, entre el bé i el mal. Estarà sempre aquí al mig, i de la manera que governa tota aquesta constància. Ell és la pilota que està dins el cami, ara la toca la mòmia, per no esmentar ningú, és igual, la toca el fulano, ara l'altre, i puc gol, no? Per exemple, ell va de pilota, eh? Barremol, no de l'altre. L'altre se la mira, no? És el que sempre sap. El que passa és que hi ha una constància que també és prou interessant, que ell el que té és la versió normal del que està vivint, com a experiència, però a més a més té el flux del que va passant. Vull dir, va vivint l'experiència de l'altre, i com d'això. Però va molt atabalat, sempre, va sempre a dir passant coses. És com vinc a va, sempre és una acció, no? Això és una mica missonable 24, no? Perquè en ha fet tantes emissions impossibles, sempre va atabalat, home, no? Ha de ser la estrella, no? Ha de ser jove, eternament, quan ja té 60 taques. Potser estem queïn amb el tòpic, no? De què? No ho sé. Jo crec que sí, però és que ell cau amb el tòpic. Sí, potser sí, no ho sé. Ja l'avorem, a veure. És una acció avorrida. No, però abans de la primera missa impossible, les altres que han controlat ell, que han fet 4 o 5, més de 24, sempre ha de ser el que està al davant, corrents, li passen coses, no sé què és a quantes, i diu que feia les pel·lícules, fa l'acció... Home, per exemple, aquesta que va fer el Filo del Manjana, sí que avui, de menys, és el protagonista, però per exemple, la Emily Blunt, solament ja potates amb ell, i aquell film, la trama, està prou bé, és un... Està prou bé. No l'has vist aquesta, el Filo del Manjana? Hòstia, vostè la recomano, eh? Està prou bé. Està parlant d'un fil d'acció, eh? Aviam, i de sense ficció. No, no anem més enllà. Però dius, coll, un producte més ben peridós. Sí, sí, sí. Jo que em queixo és quan ell controla la producció. Quan fa la producció, surten corrents. Sí, perquè és... És un dels primers plans de ja patir allà... Sí, perquè és... Tira, tira, tira, ja tenim una dada, home. És un si fes una pel·lícula Cristina Ronaldo. Exacte, sí, sí. És aquesta cosa. Com el Quir Duques, davant de moltes de les pel·lícules que va fer. Exacte. Quan estava ben dirigit, era genial. Vaig parlar del tren aquell, eh? Sí, sí. Passo, és glòric. Però, exacte, allò també molt bé, no vull dir quan la va dirigir. Però Quir Duques, jo sempre que més o menys quedarà més o menys sempre bé. Jo el que he vist de Quir Duques, jo no recordo res que diguis, oh, que malament he acobat, i el que em coregués i he quedat a fer cada pel·lícula. Surtia aquella pel·lícula que es deia, Los Profesionales? No, home, la que va fer, la tan condondent que va fer, com se diu, allò ara. Espartaco? Home, clar, però allò és meravellós. Sí, però clar, allò és cúbric. Allò és cúbric per una altra línia. El cúbric va perdre els papers, eh? Bé, va perdre els papers, va bé. Però, finalment, va a mig abandonar el projecte, no? Exacte. Però la part... Però la part inicial, mira. Allà aquí t'hi portava l'estolta. Mira, això és el que jo vull. El que jo sé que va perdre el control de l'estalall cúbric és precisament la crucifixió final. Exacte. Diu això, no? I estava gent d'acord? El estalall cúbric? Home, i què més? Vull dir, i què més? Home, no, això no. Sembla que hauria d'haver mort a la batalla final. Per exemple? Sembla que la trama inicial era aquesta, que morís a la batalla final. I a més, a més, seria... Doncs creus és històric, però és que, bueno, aquesta velló ser espartaco i... Bé, posar-li un fil. Hi ha una amigueta de... Més èpic que jo, més clar. És que això, quan es perd el control, és de la direcció. La vegada es passen aquestes coses. Jo m'imagino entre ell i el d'això, el director, no? És a dir, com a que no, que no, que jo, per exemple... No sé si Espartac és anterior a Path of Glory o al revés. No me'n remorlo, ara. Escolta, hi ha totes aquelles sequències. Es va acabar la col·laboració. Amb la gent Simons, totes aquelles sequències. A veure, allò és allargaríssim. Qui era el director abans que tenia que fer Espartac? Era una altra. No, Flaming era una altra. No recordo, ara. No era igual. Bé, un d'aquests. Sí, i vam dir, no, no, això no pot anar per aquí. Bueno, doncs ens queden això, 13 minuts, parlem una miqueta de la mort del Lluís XIV i acabarem amb el capítac als sudets. M'agrada, m'agrada. M'agrada, m'agrada. A veure, parlem de mòmies, pobre. Ara hi passen quatre pobles, però és veritat, pobre és meu. És una miqueta mòmia, perquè està amb aquests cabells que porta. Bueno, a veure, jo no he vist res de l'Albert Serra. Jo ja em va dir, mira aquest nano, mira aquesta pel·lícula i intenta entendre el que va. Jo crec que és per el que he vist o intuït, que és bastant alternatiu, que no és un director a l'ús. No. És que vaig a fer una cosa clara, directa. És l'amor de Lluís XIV. Ja sabem que Lluís XIV va morir exacte el resold d'una gangrena. Escolta, perdet, permet. Em vas escalfar perfectament. A vegades els meus nets m'avorreixo. Dic, tots, diverteix-me. És aquesta pel·lícula. Dius, has d'estar convient. És divertit. Exacte. I et poses davant. Ara que m'explica. Jo, en un principi, m'agrada veure pel·lícules amb una referència, però no sense tenir un coneixement, perquè si no m'agubiu i tal. Això, per la preplanteixement, és molt curiós una cosa. Això te'n vas a donar. Els situs d'acrèdit, del principi, és una mena de caixer amb negre, i al darrere passen les secuències. És com si un carro anés corrent i tal. Allò és un traveling com una casa. Però, clar, està amagat sota el caixer, del que seria la pantalla negra, amb el que sigui això. I penso, clar, quan després veus la pel·lícula, que no hi ha cap traveling, no hi ha cap moviment de càmera. És un plàfix. Els poso tots endavant. Exacte. No hi ha res que es mogui. Penso que cabron. M'ho ha fet abans. M'ho ha fet abans i m'ho ha cobert amb un caixer. I aquí hi ha una mica d'anar. I això m'encanta. M'estàs castigant. I, ja em poso. Escolta, aquest director, que em diuen coses, i que m'estan machacant. Això m'ho sento, com os fa a ningú. I se m'hi estén de cuero. Tampoc és això. I ja de principi hi ha aquesta cosa tan dinàmica. Que en parlo. Primer plàfix, absolutament. Ja no és el llit, i de qui ens mourem? No es mou de la llitació, llit els peus, llit al costat, llit a l'altre costat, es quedem aquí, assallem... Però ell ja t'ha assallat abans que és el cinema actual. Clar, ja t'ha posat. Ja m'ho ha posat tot el que jo crec. No mou la càmera per res. La gent passa per davant de la càmera, si cal. No hi ha un pla amb bèstia, però sí que va passant. És com una petita obra de teatre, tranquil·lament. El temps queda mort, no hi ha temps. La pel·lícula, en si mateixa, clar que hi ha un muntatge. Un muntatge. Estan parlant, estan parlant. N'hi ha un que està viu, que es morirà, però... Exacte, exacte. I la gent què va passar allà per la xàmera? Exacte, és a dir, és que ja sabem què passarà. És l'amor de Lluís XIV. És la retransmissió... La retransmissió de l'amor, la filla Cap, i el que comporta, no? Aquella cosa que feia Lluís XIV, que convidava la gent que el vagessin a menjar, i quan menjava la gent aplaudia. Això és meravellós. Això és la cosa d'aquestes corts absolutistes, no? Quan cagava i quan paria la dona. L'únic que això no posa... Exacte, però també ho feien, vull dir. No, no, era... era... Digue'm així, una servitud que tenia els reis vers el seu poble. Exacte. En aquell cas, no era exactament el poble, perquè ja no entrava el poble o ja no, sinó que era la resta de aristocràcia. Sí, sí, els Cortesans, que estaven allà. Quan paria la reina, tothom era com paria. Exacte, vull dir, no hi ha res. Per certificar que que n'així era el que tornés. Però també era una mena de contemplació d'això del rei sol. És a dir, era com veure que realment una persona que estava amb un altre límit, amb una inversió, tenia això, no? A partir d'aquí es crea aquesta història, ell ho fa magnífic. És el Jean-Pierre Leo, és un senyor bastant conegut. És els pocs actors professionals que aquests altres no són gaire coneguts. És aquell que va utilitzar el trofoma? Sí. Però no me'n recordo ara, perquè a mi ens sonava aquest home. Vaig mirar, però no me'n recordo ara, però és això. Bàsicament és això, llavors intentes, en un moment determinat, plantejar-te si li trobes alguna semblança amb el món de l'art, i és veritat, perquè intenta fer-te, no diré bodegons, perquè no són bodegons, però sí podia ser perfectament els drapejats de la pintura neoclàstica o de la pintura barroca, aquells vermells que apareixen per un costat, les perruques, perquè ell segueix portant unes perruques absolutament abastials, com eren reals, a l'acord de Lluís XIV, a l'extrem màxim d'aquells plantejaments. Però per part d'això, tot el que hi ha al voltant. Tampoc estem parlant d'allò de coses, d'intrigues de Palau. Hi ha, sobretot, la part mèdica, que és molt interessant, a l'element d'una persona que porta una mena de pòcimes per intentar solucionar, veu molt vino delicat, és una cosa molt curiosa, és un vigues fort, més dolç, per intentar... És molt interessant, i això es veu molt curiós com en els de la Sorbonne, que són els més avançats amb la de Lluís XIV, i diuen que hem de fer una segnia. La resolució final, que com sempre porten aquesta línia molt marcada, i tot això passa i no passa. És molt... el temps mort dins d'un espai, no? I la servitud que a vegades no és tal, que comença a dir, o aigua, aigua, aigua, i arriba tranquil·lament, al servant, no hi ha pressa. És jo que dius, tio, que t'està demanant aigua, perquè és que està sec, està suant, i tal, i llavors l'altre, com és rei, diu, no, però amb la meva copa de vidre, no me la faràs amb una copa vulgar, d'aquestes. Sobre, morint-se de sed, i en una situació límida, es va dir, dius, com mou aquest home? Comvencionalisme. Com mou el temps, en aquest cas, la situació que saps com acabarà, però com mou aquest director. Quan de temps passa? És un dia, suposo. Hi ha constància en el seu temps? Des que la cama està bé fins que la cama queda negra. M'ho he dit, imagina't, el procés... No, no, no, va ser poc a poc, va ser malaltia, exacte, allò de la gota, evolucionada amb altres coses, el sucre, imagina'm aquella època, se li va combinar, i va començar, i llavors clar, i ja anaven allà, anaven mirant, anaven tocando, i hi ha una escena, i ara ja parlem de camp de calzoncillers, que si no se'n fa el temps, que a mi em va frapar moltíssim, perquè dins del colmo de la tranquil·litat, hi ha un moment que, simplement, li fa un pla de la cara, allà, i posa durant... 8 minuts, al quiri de la missa encimenord, va actiu, dius. Què més, què més m'has de fer, no? És... el temps mort, absolutament, però magnífic, per l'altre costat, em va gustar, em va agradar molt, vull dir, que no... Fixa't amb una cosa, el... Fins i tot el Madover, per ell, a veure, a França, vosotros, tu, és una meravella, aquí, és agrada, però és disputat, aquí, no? Clar, clar. I aquest, igual, el que passa és que és tan diferent, una cosa de l'altra, que és on estem, amb aquesta variant dels conceptes artístics, no? Però, bueno, és una obra que no pot ser comercial, és una pel·lícula que té una base... Ni ho vol, ni ho vol, eh? No, no, no, no. David, saps que em van explicar... Acabarem la temporada amb l'escolsa. Em van explicar una nota, aquest, el Serra, aquest va fer una convocatòria per explicar, no sé, suposo que aquesta pel·lícula, que és l'última que ha fet, o encara hi ha fet un altre, ens hem fet... Em sembla que està fent un altre, o sigui... No, la deu haver acabat, i va convocar, i també hi va haver tres persones. Què es diu, Serra? Això és el que em van explicar del temps. Pobratiu, però sí. Surta bastant a racó, a la ràdio. Sí, quan surt, el teu teniu bon filling i el convidem cada dos per tres. De por se'n li en foten, però, bueno, ell suposo que en fa un propaganda. Sí, són gent normal. Tres minutets. Sí, són gent normal. Doncs, capità que els sotets, és que podria dir, mira, a la vida tots passem per la facioral, i aquí es queda i és d'avir a fumador, i després ve la facioral, i després ve la faci genital, que és la més... la més maduració. Segons... I la facioral, doncs, hi ha la retentiva i l'expulsiva. Doncs, les retentives que el nen juga... i fa amoïnar els papes, doncs dient que control... que no faig caca, per exemple, i els papes amoïnats i el diuen, ah, aquí tinc jo el poder, us faig anar tots de corcoll, perquè jo no cago. I l'expulsiva, en la qual regala tothom, doncs, els seus experiments. Diguem-ho així, que la pel·lícula va per aquí, no? I és més aviat expulsiva, la pel·lícula. Però, a partir d'aquí, la trama està amb un col·legi, en què també és un altre caprich de qualsevol infant... o no, perdó, caprich, i com es diu, somni, de qualsevol infant, que amb un... així em vols dir, volar la voluntat d'un adult. Ostres. I a partir d'aquí ja està tot explicat. Ah, molt bé. Doncs jo, capitant, cazoncilla... Molt bé, la vida. Molt bé, divertida. Ja m'ha acabat, sí. Sí, jo està. Ja, molt bé, molt bé. Doncs mira, la veurem. El trainer sí que es veu, que se l'atiré. Però, estem a l'independent. És una mica... que és l'adult, però... És però un públic adult. No massa. No és la festa de les xarxes. És igual. No, no, no, no. No ho sé, no ho sé, no ho sé. Ni la veia xaun, per exemple. Perfecte, perfecte. Però bueno, no sé. No va passar una estona divertida. Sí, pensava que seria bastant pitjor, i bueno, va estar una estona per riure un rato i tot. Per aquest estiu, pues mira. M'ha quedat una pregunta, mi. Sí, definitiva. És aquesta afició que tenen les criatures, actualment, de dominant els grans, pel que veig, no? Sí, per qui pot anar. Això és una cosa d'aquestes. Bé, escolta'm, ens ha quedat dos minuts i tot encara. Si us voleu acomiadar, perquè ja ens acomiadem, ja no tornem fins al setembre, eh? Ostres. Que veurem les pel·lícules i leirem els llibres. Molt bé, bravo. M'agrada l'enginy. Per què ho tenim per a la pròpia temporada? Doncs, bueno, fer-ho millor. Home, jo per mi ha estat un any molt important, perquè va ser la primera que estava aquí. Et vas esvirgar amb nosaltres. Sí, correcte. Llavors, en recordo molt bé del primer dia, del que em va costar el primer dia, i ara, bueno... Quina soltura, eh? És per tirar-te floretes o vas fer de conya el primer dia? Sí, va ser molt bé. La teva sensació, en aquell moment, i fins i tot, quan ho escoltes després, et quedes, però en el primer moment, quan estàs parlant, sembla que fas fatal. No, i sembla que nosaltres, malauradament, tenim el públic que ho tenim, però en aquell moment sembla que estàs parlant allò per a tothom. O sigui, sense allò, tots els ulls, no? Tot el món. Que tenim un públic potencial que hi ha de mig milió de persones. Potencial, perquè tenim tot el baix obregat. I hospitalet, eh? Sí, és una oportunitat. Són els companys que m'han sentit aquí fantàsticament. Que no t'hem fet bullying en cap moment. Te'n esperem el setembre, clar. Li vam dir que li farem la vaca el primer dia, i no a fer-li. Ja, un moment. Bon estiu, rosa. Ja està. No tenim res més proposicions, aquí, les s'assemblen. Fem-ho, s'assemblen. Adéu, adéu. Farem una sèrie. Farem una sèrie.