Bona tarda, benvinguts a un dia més al Babilònia, avui estem acompanyats amb dos dones espectaculars, perquè és que no tenim més homes, a part del present, no? I d'un home espectacular també. Gràcies, gràcies, home, ja t'ho ha tornat floreta, jo estic espantat, perquè la Rosa Lourdes són dos dones com cal, i bé, tot segur, i aquí, jo estic solet, una mica de por, però no, que sóc un encant. Tranquil, que tu estàs alçada de sobra. Que no ens manqui l'àvia pobretta, o no tindrem, però, bueno, Rosa i Lourdes, benvingudes. Gràcies, Xesco. I bé, avui tenim un programa magnífic amb molta informació, i començarem parlant de teatre, de l'obra de la Via Roel, El Poder Absolut, després parlem de Titelles, amb la Rosa, que és el que diem, que a vegades són aquelles coses que dius, vaig a veure Titelles, com sortiràs, va que va ser meravellós, no? Magnífic, preciós. Aquest Hanseri i Gretel, no? Molt bé, ens explicaràs, i tant que sí. Parlem també de Vicentenari Wagner, l'Arencia Wagneriana Catalunya. No oblidem mai que Catalunya està considerada a Barcelona, un dels espais més estimats per escoltar Wagner. És veritat. En lloc d'aquells que ja explica després, una cosa vinculada al Liceu, que després quan parles ho especificaré. Decidem que parlarem de Salvatges, de Oliver Estón, també parlarem de Todo el Silencio, de José Lís Cuerda, i també farem una combinació de dos clàssics, clàssics una mica independents, Carabatxo, de Direct Jarman i el ventre de l'arquitecte de Peter Greenaway. Parlem de la mostra de l'I al Pompidou de París, ja sé que no som temps per marxar a París a veure una exposició i tornar, tal com està la situació, però bé, potser l'1 i jo més endavant arribarà a Madrid, que tenim més a prop, i potser és més econòmic, a persona no vindrà, però això explicaré també després. Literatura al Port dels Aromes, de John Lancester, i per últim tractarem un tema que realment és preocupant, i que cada vegada els informatius ens donen més ensurs, esperem que ara s'arregli el tema de la pobreza i els desonaments, que cada vegada sembla ser que som menys, esperem que siguin cada vegada menys fins que deixin d'existir, perquè la situació és molt greu. Bé, parlem directament de teatre, poder absolut d'Hordes. Doncs aquesta obra, com tu dius, la fan a la Villarroel, està dirigida per Roger Pena, el Roger Pena és el germà de la Viquipeña, per casualitat, en aquest mateix moment, està dirigint, no et vesteixis per sopar, que l'estan fent al condal, i també està dirigint aquesta obra, de fet aquesta obra que es diu Poder absoluto, ha estat escrita també per ell, o sigui, està dirigida i escrita per ell. És una obra que la va escriure fa uns 4 o 5 anys, i la tenia com tancadeta, i ell volia que el personatge que fa l'Emili Guterres Cava, el fes l'Enrica Redondo, que sabeu que aquest actor, tan bon actor, que doncs va desaparèixer, s'ha mort. Llavors, en aquest moment, doncs, ha tingut l'oportunitat de presentar-la i de fer-la a la Villarroel. Els dos actors, com he dit, són l'Emili Guterres Cava i l'Eduard Ferrello, conegut per a tothom, que de veritat que donen la talla en tot moment. La obra va sobre un dirigent, un polític estríac, l'any 1996, que és per tant el partit popular, i estan a punt de fer-lo president, en aquest cas, aquest seria l'Emili Guterres Cava. Però, clar, té un passat, una mica tèrbul, relacionat amb el nazisme, no? I la obra va de com aquest polític corrupte, per diàleg, amb un passat corrupte, espera que una persona del mateix partit popular, que és l'Eduard Ferrello, que és una persona jove, li pugui treure aquest drap brut, que sembla que donarà la llum abans que l'agafin com a president. I va, la obra, sobre què va, doncs, sobre el que diríem, on que es talla l'altre estint de política, sobre la corrupció, el xantatge que s'acaben fent entre ells, entre els dos personatges, sobre, per dir alguna cosa, tot el que faria una persona per aconseguir un lloc, i volgués borrar tot el seu passat, no? Però, a part, arriba un punt en què les dues persones entren en un xantatge entre ells, i, bueno, no dic el final de l'obra per si algú la vol. La veritat és que és una obra de dos personatges, com he dit, quan la comences a veure és com una mica densa, però després vas d'entrar en els personatges, la veritat és que, per mi, l'aborden. És un diàleg punyent. Déu-n'hi-do, no? Dos persones, només dos actors, només per portar endavant una obra així? És un diàleg molt punyent, i a l'obra d'haurà una hora i en sembla 15 minuts, però la veritat és que veus que els personatges, sobretot el de l'Edward Ferrello, va evolucionant, no? Perquè, en principi, és una persona jove, com podem dir, sí, bastant tendre, que representa que no està ficada en problemes de corrupció, i al final de l'obra te n'adones que no és ben bé així, no? Jo penso que l'obra és superinteressant i que et dona molt per reflexionar sobre el món polític, no? A vegades aquest tipus d'obra pot ser una miqueta, pot ser de cop i volta obviar o dir temes polítics, no? Però s'ha de dir que jo vaig veure una que era Nixon Frost, que la van fer a la lliure, i va ser espectacular. També era un tema vinculat amb el cas Watergate. Imagineu-vos, eh? Vull dir, llunyar. A la nostra... Podíem dir que aquí potser hi ha un vincle en un partit polític, no? Vull dir, doncs, de l'estat espanyol. Però és que jo encara era més llunyar, però en canvi era tremendament interessant, no? Perquè es parla una mica de la corrupció, de com netejar aquesta imatge, no? És el que diem. Jo crec que a vegades el teatre, el tema polític es toca molt poquet. Vull dir, lliure que s'ha de tocar més. No deixa ser la política, perdó, la política. El teatre, una eina, a qualsevol nivell, no? Vull dir que dins del món de l'espectacle no ha de ser comèdia o drama, no? Vull dir que és indicat, perquè és un dia justament de reflexió. Però bé, exacte, exacte. És el fet polític. Sí que està clar. Sí que està clar que quan es parla de poder, que seria jo per mi l'eig central de la obra, quan es parla de poder, podíem dir que s'està disposat a qualsevol cosa per assolir un càrrec, que en aquest cas un càrrec polític. I una miqueta a la obra va sobre el voltant del poder, tot el que pot haver, tot el que pot aparèixer. Penso que és una obra bastant recomanable. Està fins després del pont, no sé, per cap de setmana del 16 o de desembre. I bueno, jo veure l'Emili Guterres Cava, que feia molt temps que no el veia, el vaig trobar realment genial. Genial, és maco. Genial. Vull dir, ja des de la primera frase ja t'enganxa, no? I l'Eduard Farello, jo també feia temps que no el veia, l'he vist bàsicament per la tele, no? Sí, és una cídua d'alguna sèrie. No ho sé. Jo no el tinc gaire present, però imagino que és la fornada que ve després, no? Jo crec que a Barcelona tenim molts bons actors que es van frauant i que es van treballant, i que amb el temps tornem a tenir grans referents al teatre. És que potser hem passat una època tremendament gloriosa, tant a nivell d'actors espanyols com de catalans. Jo crec que una miqueta és el que hem tingut, però bé, que es van frauant. Jo crec que s'ha de pensar i intenten recordar quan vaig veure aquí l'Emili Guterres Cava a Barcelona. I penso que va fer... Igual ha vingut més vegades, però fa un parell d'enys va estar al queixaforum amb un homenatge a Miguel Hernández, el poeta Miguel Hernández. I era un dels rapsodes, un dels que llegien els poemes. Després hi havia un presentador que no el recordo quina persona era, i va ser un acte també magnífic, molt maco, i és que és un actor de per mi molt entrenyable. La veritat és que els dos actors omplen l'escenari, per en realitat us podeu imaginar que no hi ha gaire bé res més que les quatre parets, perquè de sobte que estan en un despatx, tota l'estona. És difícil, vull dir, omplir amb dues persones, si que ja no te n'adonis que no hi ha cap personatge més al darrere. I la xenografia, què tal? Hi ha molts elements, o és molt minimalista. És molt minimalista, és com si jo, per exemple, entro en un despatx, vull començar de tu d'una cosa, i bàsicament és tota l'estona el diàleg que tenim nosaltres dos. Molt bé, doncs on no hi ha personatges és a Hansa Ligretel, no? Personatges físics. No hi ha actors com a tele, hi ha actors que són ninos. Estan al darrere. Estan al darrere, els autèntics. No sé com es diu, la persona que fan aquestes titelles, que en aquesta ocasió era una persona sola. No tinc el nom de la companyia, però és la companyia titelles track track. A veure, sobretot el que m'interessa és que és un teatre, i així es van el van presentar, com el teatre més petit de Catalunya, i es diu Can Ninot, que és un teatre petitet que està a Sant Cugat del Vallès, a davant del monestir, és molt fàcil de trobar, al carrer hospital número 35. I és un teatre que es dedica a això, tenen una programació estable de titelles, el vam descobrir així, doncs un dia estàvem passant per allà, per Sant Cugat i tal, i ens va fer molta gràcia, ens vam quedar. Després de la tarda feien aquesta representació, després els diumenges al matí també la fan. Vull dir que la gent que tingui criatures i sense criatures també, perquè vosaltres anàvem sense criatures. El tipic que vas a comprar l'entrada i et diuen, bé, tu s'aduris, i quan nens, no, no, nens, com que no nens, no, és que ens agraden molt les titelles. Ah, doncs benvinguts, no? Ens van dir benvinguts. I, bueno, és una preciositat, perquè, a veure, és una forma més de manifestació cultural i artística també, combina moltíssimes coses. En aquest cas, l'obra que representaven era Hansel i Gretel, el famós conte dels germans grims, si no m'equivoco, que ja sabeu que és la història dels nanos dels germans, un nen i una nena que estan jugant a casa a prop del bosc, i després, bueno, estan dins en el bosc, ja estan a la casa de xocolata, però, bé, els nens, com nens que són, tenen gana i volen entrar a menjar alguna cosa, i la bruixa que hi ha allà es fa passar per una billeta, però és una bruixa realment, no? Sí. I, bé, una miqueta, doncs el s'hi fa reflexionar amb els nanos del poder de manipulació que pot tenir una tercera persona. Sempre, tots sabem que amb les contes hi ha sempre una, no només una moral, sinó hi ha tota una forma d'advertiment, que, per exemple, vigileu-lo, que a vegades, i sobretot, els contes clàssics, després ja això ja... Sempre és del personatge dolent o, com a mínim, el que és una miqueta més capciós, més complicat d'entendre. Sí, sí, sí, i els nens són una preciositat, són maquíssims, maquíssims, maquíssims, i, a més, tractats amb una eronia, amb un sentit de l'humor, i amb una dolçó, bueno, impressionants, i he pensat que s'ha de reivindicar molt també, que la gent que té criatura, segur que ja hi va, i a les escoles també tenen molta costum de portar-los a veure aquestes actes. És una tradició que jo recordo que fa molt temps enrere, era habitual, és a dir, els parcs, a menys aquí, són just, i jo, quan era petit, he vingut 50.000 vegades l'operador que et feien, i titelles, cada diumenge, el de Matí o Airebé, és una tradició que s'està recuperant, que jo crec que un temps que va tenir la seva crisi, no sé per quin motiu, i crec que a mica en mica es va recuperant això. Això em va sorprendre molt gratament, perquè ja he dit que és un teatre, és uns baixos d'un edifici que hi ha davant del monestir, i l'han adaptat i l'han reglat per fer teatre, teatre de titelles, un teatre estable de titelles. Molt bé. I llavors, a més a més de fer aquestes actuacions de cap de setmana, aprofiten i fan més coses, perquè si no d'això, tenen també teatres de teatre que les fan amb anglès i català, i també fes-hi tot si vols aprendre a fer titelles. Ah, que xulo, interessant. Si la gent que estigui es poden matricular també, és una escola de teatre i de titelles, llavors, tant per nens com per adults. Això està perfecte. Molt bé. A més, és una cosa molt maca, una frase que a mi se'n va quedar, que és molt normal i és molt... A veure, és així, no? Quan la Bruixa li diu a la nena, no, li diu al nen, el nen el tenia allà en gàbia, tu se'n recordeu que l'en gàbia, i la intenció és engreixar-lo, donar-li molt de menjar, perquè així un cop estigui bé en gràsonet, doncs el pugui fer servir allà amb aquella fórmula que ha de fer servir la Bruixa, que necessita un nen viu, no? I llavors li diu, espera, que quedarem a la Gretel, li diu, però la quedarem amb molta dolçó, perquè així sí que vindrà. I llavors li deia, clar, Gretel Carinyo, vina, mira, que farem una cosa. Està bé, no? Està bé, perquè... Sí, sí, és un altre plantejament, sí. Amb el temps que corren, que a vegades entre els nanos es parlen, sobretot ja quan van creixent una mica, es parla d'aquella manera, despectiva, no sé què. Doncs et fa reflexionar sobre coses molt bàsiques, sobre uns valors de respecte, de carinyo, de tractar-nos amb correcció, no? Vull dir, bé, són missatges que tu com a adult... Es vas veient, no? O en també la seva manera. Jo ara, al dilo dels contes i relacionar-ho amb els adults, estava pensant que la Fundació Àmbit, no sé si la coneixeu, és una fundació que està al carrer Rocafòric, que fan cursos de creixement personal. Ah, sí? Doncs ja hem vist la programació aquest any, de diferents cursos, per exemple, o tallers. Més que tots són tallers, perquè poden durar dues hores, no? En el qual es parla d'un conte, per exemple, no sé, la caperotxeta vermella era un no. Llavors, dins d'aquest tallers, això que dieu sempre hi ha aquests personatges, no? El bo, entre cometes, que és molt bo, el dolent. I es tracta una miqueta d'analitzar, a nivell més de dur, i d'això, doncs, els personatges de diferents contes, perquè els contes entre... A la veritat, que sí, pot treure molt de suc. I ara, al dia això, que eren per adults, he pensat que sí, sí. Sí, sí, és que és molt tothom. Hi ha una obra del Bruno Bettenheim, que és el psiconel·lici de les contes de fades. Ja s'analitza, bueno, tota la... l'intringulis que poden tenir... És que tenen moltes clàcics, eh? Més que els actuals, potser, i tal. Els Àxels Manzgrim, els Anderson, els Quincean Arden, tot això està molt, molt estudiat. Però, bueno, que és una tradició molt maca. I penso, a més, és una gent molt jove, i el director, i el... Què porta això? És el tiant cosidor, que havia estudiat a l'escola de teatre. Dicis, tu té teatre, té tota la titulació, amb aquestes coses, no? I, bueno, penso que val la pena donar una mica d'empentat, també. Com dèiem que hem d'aquí per a les arts, a un mateix nivell. Jo sempre dic que és igual de bo una bona joia d'urfebre, que a la Monalisa, per dir alguna cosa, i aquí estem comparant les titelles amb Wagner. Ara en veneu. Sí, quina comparació. Però jo crec que sí, no? Perquè la Rosa ens va comentar el Vicentenari Wagner, que es fa aquí a Barcelona. Sí, sí, es fa a Barcelona, perquè és a celebra, bueno, el 2013 es commemorarà el Vicentenari del Neixement de Wagner, i llavors ha fet un cicle que... que l'organitzen entitats d'aquí de Catalunya, que d'alguna manera han tingut relació o tenen relació amb la obra Wagneriana, des dels amics del Liceu, la Teneu Barcelona, la Biblioteca de Catalunya, Catalunya Música, Central Santa Mònica, el Liceu, la Fundació Goet, l'Auditori, la Museu de la Música, el Palau de la Música, la Ciutat de Gran Teatre del Liceu. T'explicaré el per què. Quan expliquis, t'explicaré el per què. Clar, vinga, doncs ho has explicat tu ja. Com vulguis, no, és molt senzill. A veure, no, des que el Liceu és Liceu, des de l'any 1848, perquè abans va estar el Carre Muncio, era el principi del Liceu, des que està al Liceu les rambles, s'entén. Doncs s'ha parlat de que Barcelona és, ara diu una paraula amb alemany, jo tinc un alemany de Segovia, claríssim, i és que és el virus del sud. Està considerada, virus vol dir que és com la terra promesa. És a dir, no, no, és... Bueno, sí que va néixer, però té una connotació, ara em balla el cap, eh. Virus és... Digues, digues. És que és on es celebra el festival que fa... Exacte. És que te n'ha de dir... És que el festival més prestigiós que celebra el món sobre temes d'artnerians, no? I ha separat de Barcelona com el virus del sud. És a dir, s'ha d'explicar. Exacte. És aquí on jo tampoc t'ho sé dir, però jo sé que es considera que és les... Com tu has dit ben dit, la ciutat on es commemora constantment a Wagner i tal, doncs Barcelona seria com la segona ciutat més important d'Europa, que sempre, al Liceu, es fan obres de Wagner cada any per sistema, sigui... a la neïda, diguem, del nivell lung, i tot això es planteja com a tal. I per tant és el que et deia, que és normal que totes les idees culturals es recollin a Wagner per un motiu purament de tradició. Des de fa 200 anys, també. A Catalunya s'ha absorbit molt aquesta tradició. Exacte. I agrada molt Wagner. I al Liceu sempre està ple. I es troben a la programació, no? Normalment. Sempre hi ha obres de... Sempre està... a cada any, a l'ordre del Ring, em sembla que és... la neïda al nivell lung és... Ara, em sembla que sí. Digues tu, a veure quines obres són les que presenten. Rosa. Les obres són una trilogia que sempre la fan al Liceu. No cada any, però gaire bé. El teatre del Liceu, les que faran són les 3 operes següents. L'olandès Arran, l'Oingrin, i Cristana Nisolda. Doncs l'Oingrin forma part d'aquesta trilogia que dic jo, doncs mira, en cia d'aquestes. Totes ja és molt coneguda. Ara mira, els faran els... Mira, aquestes estan fetes ja al setembre. Són molt llargues, eh? El mínim una d'òpera de Wagner amb els seus 3.5 d'actuació. Sí, sí, sí. Els tais són 5 hores del Liceu, per això dic. Digues, Rosa. Doncs mira, hi ha per exemple un cicle de cinema a la filmoteca de Catalunya, que ja va començar el setembre, i que a cada mes han agafat una pel·lícula, o bé que la protagonista és la música de Wagner, o bé perquè és un... un tema o una... representació de... de l'actuació de la seva... de les seves obres. Però sobretot és perquè s'agafa la música. Hha estat molt utilitzada la música de Wagner a fer pel·lícules. Mira, durant el mes de novembre estaran fent Infidelment Eva, que és del director d'Alpressedón Sturges. El de setembre faran abismos de passió, cumbres borrascoses, es van traduir aquí de Luis Buñer, però de Luis Buñuel, de l'any 53. El gener de la pel·lícula Ludwig, el 22 de babiera, de la música de Wagner, és la pel·lícula del Cinebisconti, i el mes de febrer apocal·licinau. Ah, és veritat, clar. Com a francis forcòpola. Jo he dit la pel·lícula de francis forcòpola, de l'any 79. Això era la gent que volia tenir més informació, hi ha una pàgina web, que és de la pròpia organització, que és l'estresvedor blebicentenari Wagner.cat, i després cada institució o cada centre té la seva web. Per exemple, la biblioteca primoteca.cat, i així. El Liceu també té la seva web, Liceu Barcelona.cat. Després també a l'Institut del Teatre fan un taller de dematurs, i també sobre... és un taller pràctic basat en l'obra Parsifal, que està invertit pel Carlos Padrissa, que és membre fundador de la Fura dels Baus, i és el director d'una extraordinària trilogia vagnariana, sota la direcció musical d'Estubim Meta. O sigui, que pot ser una cosa... Un taller pràctic. Doncs per la gent, suposo que es vulguin apuntar, que es vulguin més igual en l'Institut del Teatre. Aquest es farà els dies 12, 13, 14 i 15 de desembre. Després tenim, que es fa també un curs sobre l'anell dels límnibalungs, els amics del Liceu fan. Són quatre conferències sobre cadascun dels episodis de la Tetralogia de Wagner. Llavors ara el 26 i 29 de novembre serà a l'ordre del rin, el 13 i 17 de desembre a la Valquíria, 14 i 21 de gener Sikfrid, i el febrella és dia 12 i 19, doncs el cap vespre dels 10. Que també d'un i dos, la programació que s'està fent. I per qui no corre un tal Roger Allier, com a així, amb això de les conferències que comentaves? Aquestes conferències d'amics del Liceu, són a càrrec del Ramon Gené. No ho dic perquè és un expert amb òpera espectacular, aquest senyor. Això ja seria curció d'entrar a la pàgina web de cada... I buscar. I buscar, perquè... No vol dir que sempre... És un senyor que podria ser impartista a la universitat, per fer una setmana que es diu òpera, i és fabulós. Jo, al comentar això a la Rosa de la filmoteca, vaig anar a divendres passat, no sé si heu anat a la filmoteca nova. Encara no. Per fora l'he vist, però no he entrat en... És una difícil per dins, per mi, superguapo, amb molta llum, etcètera, amb dues sales, bueno, i bueno, a part d'això d'acabar-me anar, i penso que és un lloc molt acollidor, també em va sorprendre, vull dir, de la manera que està el patin, quan apreus, un lloc amb el carnet de biblioteca, doncs, un divendres, dos euros... I la veritat és que ara me'n recordaré... I a la Rosa hi ha una bona programació, que surt cada dia en el diari, això, però vull dir que és un lloc per anar-hi, vull dir que és molt acollidor, potser millor i tot que l'altre, que hi està una miqueta, però amb una bona programació i amb un preu assequible. És que això s'assequible. Jo sé que em fa por és que tot aquest producte, que és magnífic, el que explica la Rosa, segur que l'accés al liceu és tremendament car. Depèn, eh? Igual pots trobar... Depèn de la zona, no? Jo sé que hi ha abonaments, no t'ho faré ara, però hi ha abonaments, per exemple, per anar als diumens ja és el matí, ja surt molt bé de preu. I si estàs... jo havia agafat abonaments a la part de dalt, no sé si és el tercer pis, ho dic bé, i clar, surt econòmic. Surt econòmic, molt més respecte, com sempre, a plateia, no? De això. Clar, el que passa ara no sé quins preus. Jo dic perquè vaig mirar per no sé de tot, que la Bohèm, que la feia, és un clàssic lògicament de la òpera, i em feia il·lusió perquè no l'he vist mai. La Bohèm, que no l'he vist mai. I vaig mirar i no vaig fer res per sota de 70 euros. Pot ser, pot ser. I d'aquí fins a 300, 400. Pot ser. És probable, eh? És probable. Però bé, és el que diem, no? Sí, sí. I jo dic, posa la filmoteca, o haver-hi el graç d'activitats que fan els amics del Liceu. Sí, sí. I d'un graç d'activitats més clara, que aquesta ja són, ja el 2013, perquè hem dit que el ciclo ha començat al 2012, però que continuarà fins al març del 2013. Doncs una és, que es fa del febrer de març, és el simposí sobre Wagner, el conservatori del Liceu. També són conferències o masterclass, i audicions comentades al voltant de l'obra de Wagner. Aquestes sessions aniran acompanyades de breus concerts a càrrecs de les estudiants del conservatori del Liceu, interpretant dues músiques de Wagner, o bé paraformació de cambra o solistes, i posem especial èmfasi amb obres infreqüents o poc conegudes de la seva producció. I ja el març, perdó, l'activitat que queda és el concert de la banda municipal de Barcelona, que això es farà a l'auditori. Sota la direcció de Salvador Brutons, la banda municipal de Barcelona interpretarà els passatges instrumentals més populars de l'ordre del rin, la Valquíria, Sir Friet, i el cap vespre dels deus. O sigui que... No bona programació, no? Sí, d'una idea. Que Wagner, que vulgui Wagner, tindrà Wagner per una avorrissa. I tant, i tant que sí. Molt bé. Doncs passarem al cinema, però abans de parlar d'una pel·lícula, que és Salvatges, de l'Hiverston farem un petit kit-kat, de allò que es diu, i escoltarem la cançó que surt al final, que és una cançó dels Beatles, i que és una cançó que surt al final. I tant, i tant que sí. I tant, i tant que sí. I tant, i tant que sí. Doncs aquesta cançoneta surt al final de la pel·lícula de Salvatges. No és la versió dels Beatles, és una noia que tinc que investigar aquí. Es veu canta molt bé, però, bé, no tinc temps material perquè la vaig veure ahir, i, per tant, no tinc temps de buscar justament la cançó. Pel·lícula violenta, pel·lícula vinculada amb el tema militar, pel·lícula vinculada amb els biòpics, moltes coses. Però, clar, estem parlant d'una pel·lícula que es diu Salvatges. Per tant, aquí em refereixo que hem de buscar el parquet d'aquest concepte. Ens hem de situar a Califòrnia, ens hem de situar la relació de la droga, estem parlant de la marihuana, sobretot, bàsicament, i els vincles que hi ha en Mèxic a part de possibles immigrants, també de droga entre la frontera Tex-Mex típica que hi ha allà, no? Bé, jo crec que és una pel·lícula encertada. Jo l'Iberestón ultime està una mica variat amb ell, perquè, bé, potser una mica repetitiu, i perquè ens fem una mica la idea del que estem veient, hauríem de pensar una miqueta en tràfic de l'Esteven Soderberg, aquesta estètica, aquesta lluminaria. L'Iberestón és un forofo de l'estètica de les anys 60-70, i sap com aplica a nivell formal, és a dir, a nivell de planos, a nivell de colorir la pel·lícula en si mateixa, aquestes imatges, sobretot amb un personatge de la noia, que és una noia que es diu Taylor Kitch, molt bé, i que, realment, dins del que és el format d'una pel·lícula estàndard, li dona un toc independent, i això és el que aconsegueix a l'Iberestón, i que fa molt bé, que porta molts anys. No és senzilla, no, és a dir, de fer això que és senzilla a priori, però es complica, són 2 hores i 10 minuts de situació. Comença de fora molt punyent, hi ha unes imatges gairebé gores, a principi, que et tiren enrere una miqueta, perquè dius que és això, que estic veient, perquè es veuen com tallen els caps d'una gent, però té un motiu, i és que és una mica com, realment, si no es paga, si de vincles amb la droga es paga amb la mort, i és una forma de matar vinculada amb un ritual de la famosa Santa Muerte dels mexicans. Sabeu això del ritual, de la veneració a l'imatge de la mort, amb la coroneta, és aquesta imatge molt mexicana. Exacte, que és aquest vincle que no en tens bé. Exacte, que és una línia evidentment no religiosa. Sí, és com una brista, una regia... No, no, no, no. Exacte, exacte. I ancestral, segurament. Potser satanista, és aquesta línia, però vinculada amb la mort. No seria el diable, serà l'amor com a es principal. És més negatiu. I, per tant, la venjança és l'amor, i l'amor no deixa ser una catarsi. Per tant, té un sentit i una lògica. Tot això ve col·legiògicament com els mexicans tracten la situació. Hi ha com dos grups. Els joves són tres nois que són poc coneguts. Estem parlant de la Tyler Kitch, del Blake Lively i de l'Aaron Johnson. Ni flowers, però vistos, més o menys els hem vist amb alguna cosa. I aquest és un triangle amorós. Els dos nois no, però tots dos estan amb ella, estan enamorades de tots dos i la comparteixen. I a partir d'aquí són dos nois que van investigar sobre el tema de la marihuana, i de tot, a part de social. És a dir, ho venen a farmàcies, per gent que té malalties, típics com el càncer i també ajuden. Està legalitzant. I amb els beneficis, ajuden a África, fins i tot. Ni bé, diguem de nens, que passen gana... Refrereixo que fan la seva tasca, però també la perfosca. I és la que seria la venda de la droga a les màfies que estan vinculades. I a partir d'aquí és quan es crea que la situació. Un costat els pots perdonar, però per l'altre estan col·laborant amb el tema de la drogadicció de forma il·legal. Per tant, ja se'l vaig, se senten de que bona miqueta, amb el fons. I quan entra en relació amb aquest cartel o amb aquest grup mexicà dirigit per a Salma Hayek, que ho fa de dolenta, de morir, vull dir, més dolenta no pot ser, i tal, és quan llavors es comença tot una mena com de guerra, crea com una guerra real, és que és absolutament increïble com monto una paranoia al senyor Stone amb el que també li agrada. I es crea una situació bastant, bastant forta. No explicaré gaire més, hi ha dos finals, però dos finals vistos a la pantalla. Sí, possibles. Possible, vull dir, ho veig aquí. Però la pel·lícula val la pena, vull dir, insisteixo, pel·lícula potent però que s'ha de veure i crec que és un referent del senyor Librestone. Vull dir això així, no vull explicar molta cosa més perquè la pel·lícula en si mateixa, vull dir jugues blancs i negres a vegades, vull dir, hi ha escenes una miqueta o una mica més trucolentes, no hi ha una escena molt potent de com una persona que sap que ha sigut un xivato com paga per la situació, però bé, ja ens té acostumats això, vull dir que tampoc, si heu-hi assassinos natos, tampoc us espantareu gaire si m'allgo aquesta història, no? Relaxem els salvatges, l'Ordes, el senyor Cuerda, tota silència. El senyor Cuerda, el José Luis Cuerda, jo l'última que vaig veure, l'última que ha fet que era a los que eren solers ciegos. Sí, que està molt bé, aquesta pel·lícula. Que, bueno, tenia un bon record. Doncs la pel·lícula aquesta que anem a parlar ara, que es diu Todo es Silenció, ha estat escrita pel guió és de Manel Ribas. Aquest senyor ja havia col·laborat amb ell també, amb la língua de les mariposes. En la pista de Carpintero. Exacte, exacte. La idea és que Manel Ribas, el productor Gerardo Herrero, que és un dels productors de la pel·lícula, li va encarregar de fer un guió per a una pel·lícula sobre Galícia. Perquè tant el Manel Ribas com a José Luis Cuerda, bueno, i llegir que José Luis Cuerda té una bodega putena aurence, i que es passa en moltes temporades a Galícia. I el Gerardo Herrero li va encarregar un guió per a una pel·lícula. Sí, és un guió, el Manel Ribas ha fet un guió. Sí, però resulta que primer diu vaig començar a fer el guió, em quedava per dir a algú curt i vaig acabar fent una novel·la. De tota manera, José Luis Cuerda va agafar aquesta novel·la i va fer aquesta pel·lícula. És una pel·lícula interpretada per, bueno, gent molt coneguda, el Miguel Ángel Silvestre, qui no l'havis ajudat, com es deia, el Duque. El Duque, allà de Sintetes o Iparaíso. Exacte. De Unidó, el nom. De la sèrie. Van quedar bé. Després el Quim Gutiérrez, que és un actor català, que l'hem vist per la Azul Oscuro, que ha sigut agro, i no s'hi sortia. Aquesta primó està genial. Està genial. Està genial. Després el Juan Diego, que per mi ho fa també genial. I després una noia que jo no la conec, que es diu Celia Freijero, que és una persona d'allà de Galícia, un actriu d'allà. Que lliga. Després la pel·lícula comença situada als anys 60, més o menys, i comença amb dos personatges, que un el fa el Quim, i l'altre el Quim, com es diu, el Quim Gutiérrez. I l'altre, el Duque, són dos amics d'aquests de tota la vida, i viuen un poble molt petit, de la costa Gallega, que es diu Noitía. És un poble que a mesura que va passant la pel·lícula veus, que bàsicament es dediquen al tràfic en 60 de tabac. O sigui, es veu a la nit, tu penses que és realista, perquè a la nit veus tota una gent que la paga, evidentment. El Juan Diego fa el paper del mariscal del poble, el que tothom fa el que ell vol. Ja li pega. I els hi diuen. Li queda bé, li queda bé. Tio, tots cap allà, i es posen en fila, arriben els barcos, els vaixets, i veus uns paquets de Winston. Ostres, a veure com anem. La idea és que la pel·lícula explica el trànsit, el tràfic de tabac, el tràfic de drogues, i més fortes. I llavors el que sí es veu al llarg de la pel·lícula és que els dos amics, que són dos amics de tota la vida, doncs acaben tenint destins diferents, el Quim Gutiérrez, li veuen els pares, es moren d'una manera, el pare, d'una manera tan pot fer riure com plorar, estan al barco, i diuen, amb un barco petit, que vaig a provar si és veritat el dels explosius. El tira, i clar, l'explosió és tan fort que el mata. Resultat final, que el Quim Gutiérrez, que sempre ha viscut en aquest poble, la mare l'envia per dir, amb un col·le inter, i torna sent policia. És una manera que al llarg dels anys, i torna sent policia, però és que el Duque, que és l'amic de tota la vida, ha passat a ser un narco traficant. I entre mig tenim aquesta noia, aquesta actriu gallega, que en la pel·lícula s'anomena Leda, que és, per dir alguna cosa, està enamorada del Quim Gutiérrez, però acaba casant-se amb el Duque, amb el que dic jo. Llavors sí que és interessant veure com aquest poble està sotmès, aquest trafit de drogues, com influeix a la gent del poble, de tal manera que el Mariscal té tota la gent, per dir-hi alguns seus peus, és amant de la mare del Duque, el marit veu que se'n va amb ella, no pot dir res, una situació de repressió, tota l'estona respecta a que la gent viu d'això. Jo he llegit aquí, el títol de la pel·lícula, per què, no? Una de les coses que diu, quan el parlar et jugues la vida, quan de l'hablar té jugues la vida, tot és silenci. L'èxit de les principals operacions de narcotràfic, només són possibles si tot és silenci. O sigui, tots els personatges a llarg de la pel·lícula veus el que fan, però el que diuen, veus que no és exactament el que passa. És una situació bastant dura. Com de por, com de terror. De por, de no dir el que pensen, de dir mentides, de demagògies, de quedar bé, però tot preferit a que estan coaccionats per la part econòmica, del que suposo per ells el tràfic de drogues, viuen d'això, però al mateix temps els té totalment enganxats. I com no diuen res, perquè la dona aquesta, que és amant del Juan Diego, que té unes càrregues. I és el que es fa a la part de l'Ángel Gariscal, el que es fa a la part de l'Ángel Gariscal, li veus la cara que posa quan el Juan Diego entra a l'habitació i és un poema. Una repressió continua del personatge. No es diu realment. Només es veu al principi de la pel·lícula, quan són nens, els dos protagonistes, que sí que es queixen. I la pel·li està molt bé, perquè hi ha molta simbologia. Veus el mar, les roques, ell és i que està gravada bàsicament a muros i tota la costa. I arriba el mar, sempre el mar deixa alguna cosa. Un dia deixa restes de fustes. Un nofàgi, no? Sí, un dia és bastant metafòric. No deixa tot de maniquís. I els nens aquests, quan són petits, van allà i diuen què és el que em porta a la mar. I és tota l'estona referida a la mar, com la viuen. I també una cosa molt simbòlica, i és que sempre que es troben els dos amics i la noia, es troben en una escola de ruïda del poble. Amb l'idea de què és el que pudo haver-s'hi, la nostra vida. En una escola us imagineu amb les parets negres, amb unes taules, totes com demacrades. I sempre que han de parlar entre ells, ningú els enganxi, no? És que el cuerdes és molt poètic. A vegades, quan fas les pel·lícules, té uns moments d'aquests que són molt macos. La veritat és que, a mi, a veure, si heu vist, per exemple, els Quiracelers Diego, segueix una mica la poètica aquesta, que és molt crua a la realitat. Però és més realista, crec jo. No sé com aquesta ho serà exactament, però... És bastant realista. Però li dona aquests toques així, com de poesia. A mi em va agradar la recomano. Per mi el cartell no li fa honor. El cartell ho sento. El cartell quan surten els tres, no? Sí, vas dir així una mica moda ochentera, però no fa honor potser el que és de pel·lícula. A mi em fa mandra, el cartell. El que passa és que la pel·lícula comença amb el xixant, i ho evolucionen cap als 80, quan hi ha el tràfic, hi ha de drogues, i potser per això... Però el cartell jo tampoc ho vaig pensant. Bueno, no sé si ho han fet perquè hi ha l'atenció de sobre que surt el duque i aquests que són molts. Però és que no sembla ni el duque. I el cartell? I la caratterització de la pel·lícula? Jo quan vaig veure a Miguel Ángel Silvestre diria que és el Silvestre, no pot ser. No ho sé, a veure què tal. Esperem que la cosa vagi tirant. Intentaré, amb 5 minuts, explicar moltes coses, perquè se n'ho estira el tiempo en cima i encara hem de parlar d'un llibre, i hem de parlar del tema i tot. Fem-ho, vull dir que és el que ja més que parlem, no nos damos cuenta. I nos vamos, nos vamos, nos vamos. I tant, clar que sí, clar que sí. A la Universitat de Barcelona s'ha fet les jornades Caravaggio, per a aquella gent que no conèixer aquest senyor és el pintor més important del barroc italià, i el creador, per a molts que diguin que no, del clar obscurisme, és a dir, de jo que aviam a Velázquez i a Rivera, i tal, és una mica l'inventor al mateix moment però que hi va introduir-ho. Caravaggio va ser un personatge, hipocondria, complicat, homosexual, que va tenir una seta problemàtiques molt importants de fer les seves obres, no? Però és que a mi n'ha de dubte, perquè és l'artista que a mi jo ha pintat els joves, els efebos, d'aquesta manera, les natures mortes. I a partir d'aquí Caravaggio, la pel·lícula Dereck Jarman, que l'avant passar, que jo l'havia vist, Dereck Jarman també era un director homosexual, i a partir d'aquí crec que li dona una patina molt especial, no? Jarman és el director de Caravaggio, de la pel·lícula Caravaggio com a tal, és un senyor que costuma fer uns... unes sonografies molt minimalistes, espais molt nusos, per deixar entre veure realment què són els personatges. El que juga el senyor Jarman és a fer els quadros del senyor Caravaggio aplicats amb escenes. És absolutament espectacular com aconsegueix fer... moltes obres, vull dir, conegudes, de ell, no? La pel·lícula juga a la seva vida personal, és a dir, realment, les seves relacions, amb un noi i tal, no? Un nen és curiós, des de petit, des de jovenet, que el respecta com si fos un fill, és a dir, que a davant d'aquesta qüestió, i com acaba morint a Sicília, perquè marxa, perquè mata a un de sus amants, ha de marxar fora, no? Va ser final de la seva vida, va morir de unes febres i tal. Tot això ho planteja, insisteixo, amb una sensació com d'angoixa constant, i que això jo crec que és una pel·lícula que s'ha de veure, s'entendrà perfectament quina és la seva vida, està molt ben portat, eh? Jo, una miqueta, ha fet, també, a vegades, unes fesses de carnestolt, una mica a donar-li un aire, potser, més... bueno, més com era la època, la brutícia de l'època, perfectament, les tabernes brutes, la brutícia del cos, que això també és molt important, amb aquella època que ja ni deu agafava una banyera, ni que els mateixin, no? Això és molt bé, no? I un altre de les pel·lícules que vull comentar molt ràpidament, perquè està vinculada també amb el món de l'art, i és un director també independent, Peter Greenoway, amb la pel·lícula del ventre de l'arquitecte, és una de les pel·lícules, i és l'única que em falta de senyor Greenoway, senyor Greenoway sempre va cap a aquesta línia filosòfica, estructuralista, matemàtica, artística i tal, i crec que és un senyor que juga, o tens un nivell, a vegades, quan veus una pel·lícula seva o et perds, i aquí juga una miqueta això, i és que el senyor Brian Denehaig, que és un actor de les coses molt cutres, entre cometes i aquí donant un paper principal, és un arquitecte estadounidenc, que se'n va a Roma, a presentar una exposició d'un arquitecte francès, que es diu que potser no coneixerem, la major part, Etienne Louis Boulé, per tant, i aquest senyor justament és un arquitecte revolucionari de la revolució francesa que feia arquitectura visionària, i que no hi havia fet mai o explico per què, perquè està parlant, com sempre, més enllà del que pot explicar, i és una mica d'aquest buidor que pot comportar l'arquitectura, perquè es juga, com deia aquesta línia matemàtica, i és arquitecte, i és matemàtic, i és moltes coses de la vegada, i et presenta una situació sempre a vegades inversamblants, que és el que fa, presenta una Roma impossible de reconèixer a vegades, i el que fa és aprofundir amb la seva obsessió de la mort, del que és el pudriment, que és una mica d'aquestes coses, perquè aquest senyor està patint un càncer mentre està fent, i es saliveu aquest patiment. Això és molt difícil d'explicar que és Peter Greenewwey en dos minuts, més endavant ja parlarem, perquè hem de parlar d'altres pel·lícules, i crec que és un personatge en què veiem un món de l'art i realment un diòfre amb profunditat. I per últim, abans de passar a veure què ens diu la Rosa sobre aquest llibre del John Lancester, del Port dels Aromes, farem un nascment molt ràpid d'una exposició que es fa a París, de Dalí. El Pompidou ha començat fa poc una exposició que es diu així, Dalí, a Paloseco, amb 200 obres, 120 holis, escultures i dibuixos. Em sembla que la Rosa va anar a Barcelona, que abans no m'ho comentaves. Sí, ja he vingut i tant amb l'Institut. Exacte. Doncs aquella que vas anar a veure a tu, partia del Pompidou, no ho sé, però de París, en aquell moment, va venir a Barcelona, la van veure a París 840.600 persones. Sí, hi havia cubes. Exacte, un rècord bestial. I aquí passava el mateix. Estarà a partir d'ara fins a l'abril, i a l'estat espanyol es podran anar a partir del 23 d'abril fins al 2 de setembre a Madrid. A Barcelona no ens arribarà. Això passa a vegades. Però per fer un tester així molt ràpid, podré veure el ratat de Pablo Picasso del segle XXI, la cara de la guerra, el gran masturbador, l'especte del sexe apil i la persistència de la memòria, que ho recordarà aquells rellotges que es fonen i tal. No sé si recordo, ara en el Museu Picasso hi ha tot una exposició d'esculptures de Picasso. Ara aquí a Barcelona. Per gent que les ha vist, ha dit que val molt la pena. No sé fins quan estan. És possible. Sí, en el Museu Picasso. La para escultora de Picasso és poc coneguda. Sí, es veu que val molt la pena. També té una part de ceràmica interessant, que també es conegués molt poc, però també es va directament als quadres. És el més conegut. Les arts menors entre cometes a vegades no són. No sé si ho deixo parlar. 3 minutets. Ui, Déu n'hi do. Vot la pastilla. És un llibre molt, molt, molt. Un llibre magnífic, magnífic. Va acollat. A veure, es titula El port dels aromes. És una novel·la que ha escrit el John Lancester. John Lancester és un escriptor que Déu n'hi do perquè ho sé una idea. Ell va néixer a Hamburg a l'any 62, però va creixer a Calcuta, Rangún, Brunei i Hong Kong. Després es va educar a Oxford i també és a la casata Arreno, a Nevada. Déu n'hi do, l'experiència vital que té aquest senyor. A veure, el port dels aromes és Hong Kong. És la ciutat de Hong Kong. Hong Kong en xinès vol dir el port dels aromes. Ja és poètic en sí. No ho sabia. No, tampoc. És la primera curiositat que té i la primera poesia que té la novel·la. El port de Hong Kong no és precisament dels aromes. Tot sabeu que Hong Kong és una macrourbe impressionant. És la capital del poder econòmic financer de la xina i per tant, tal com s'està desenvolupant l'economia de la xina. De fet, molta gent ha descrit o l'han posat al nom l'han batejat com a laboratori del capitalisme. De fet, moltes formules del llibre barcat, del llibre comerç, de formules d'economia s'han provat a la ciutat de Hong Kong. De fet, és un conjunt dilles. Hi ha diverses illes que conformen Hong Kong. Era en uns territoris que els havien quedat a la guerra de l'Opis. I durant molts anys van ser els ingressos que van fer l'explotació d'aquests territoris. Van començar a creure i a desenvolupar d'una forma desenfredada tota l'indústria, l'economia, els serveis, les empreses que es van crear per tot arreu. Fins l'any 1997, en concret, a l'1 de juliol del 1997, que llavors va tornar a recuperar la soberania d'aquests territoris de la República Popular China. I amb tot així, Hong Kong sempre ha gaudit d'una... De fet, és una regió administrativa especial dins de la República Popular China. I té un disfrut d'un grau d'autonomia i conserva la seva acrocomia capitalista, un sistema administratiu i judicial independent, el llibre comerç, la llibertat mono-despressió, i sobretot el voltant o algun principi va ser el voltant del port de Hong Kong, era impressionant com a centrada. I bé, la novel·la, imagineu-vos, ambientada dins de tot aquest procés, des del 6.800 i finals, bueno, seria el 1935 que comença, fins als nostres dies. Fins als nostres dies, llavors, són la història de 3 personatges com arriben aquests 3 personatges a Hong Kong, perquè és una ciutat, és un pol d'atracció molt fort, per a tota la gent que ve, o veva com a bona prova fortuna, com ja pot ser el nou i anglès, el Thomas Stewart, que ve allà, una miqueta, no sabia ben bé a què, però va aconseguir formar d'olidor posa part d'una fortuna, doncs va ser un home de negocis molt important, a la manera clàssica, i a la manera de gent té la manca d'ició, en canvi, l'altre personatge, el Tenano, el Matthew Ho, és un nen que és un refugiat d'una altra region de China, perquè aquests períodes de guerres també fan que molta gent fuix de la China i se'n banca aquests territoris que estaven més llibertat, a Hong Kong, i la manera tan diferent de com fa negocis aquest noi, després es veu la relació que hi ha entre ells, d'entrada no se sap, és tota l'entrellàs de la novel·la, al final com vas veient la relació entre aquestes dues persones, i també amb una tercera protagonista, que és una dona, és la Dawn Stone, és una periodista anglèsa també, que ja va parar també allà perquè li fan una oferta de feina en el seu moment, i va parar també a Hong Kong, i al final es converteix doncs amb una peça molt important d'un imperi que també ho ha format una altra xines també refugiat, però aquests s'han fet a molts de molts mitjans de comunicació, controlen moltíssimes indústries, moltíssimes empreses, i és fascinant veure com va evolucionant aquesta economia al llarg dels temps, i aquesta manera de fer en els negocis, relacionar-se també amb el poder, i allò que dèiem abans les les ho explicàvem amb aquest poder absoluto, doncs com avui dia, per poder fer negocis, i aquest últim nano es veu, com han d'anar... s'ho forna fins i tot a les autoritats, ja sigui local, a nivell de... sobretot local, dels comitès locals que hi havia a la Xina en aquells moments, i també perquè hi ha bona part de l'economia, o de lo que ell reflecteix a la novel·la, és el control de les pròpies bàfies, d'allà per poder-se fer un lloc. I és molt interessant, molt interessant, llavors, és aquesta nova generació de... de llupis, que abans no s'altreia els llupis, doncs, de xinesos, que són xinesos, doncs això, amb un traje, amb avió continuament cap amb un i cap avall, però amb avió intrascontinental, que exidiven els astronautes. Ah, que bo! Sí, n'hi ha un... Li passa un nom així com... Clar, perquè es passen al dia per sobre de les núvols. Sí, sí, sí, sí. És molt poètica, a veure, és novel·la, és ficció, és molt ambientada amb aquesta època, i a l'hora hi ha aquests tòxics hipoètics, d'una miqueta, doncs, bueno, fa... una miqueta del que seria la duresa, d'aquesta situació que et planteja, d'aquesta economia, d'aquest capitalisme tan desenfrenat, tan dut, tan competitiu, que deixa molt de banda, segons com també a la persona, no? I, bueno, és molt interessant aquesta... una mica aquest enfoc, també. A més, personatges, no?, la relació... Digues, els diferents personatges, vull dir, un empresari, un noi d'allà, no?, vull dir, la priorista, vull dir, són enfocaments, imagino diferents, que es planteja, no? Sí, sí, són molt diferents. És la forma, ja dic, el que vull dir, també, moltes vegades, és veritat, no?, quan un negoci, sobretot aquí, es veuen els negocis, i sí, familiars, no?, diu, la forma que ho portaven els negocis, els avis, segurament no té res a veure com el porten, ara els nets, els vesnets, no?, doncs veus això, abans es feien les coses, doncs, d'una forma, amb els mitjans, amb els recursos que n'hi havia, no?, amb una calculadora, amb un taulet, allà, despatxant, no sé què, no?, i importaven molt les persones, o sigui, es veu com l'imperi es va fer, poc a poc, no?, graneta, graneta, al final, com s'ha arribat a tenir, aquest celler, era, doncs, un tema d'hotels, no?, a més, ell entra com un empleat, però després veurí de tot el que arriba a controlar, no?, però ell, des del punt de vista aquest, és això, no, d'una persona amb classe, amb categoria i tal, no?, que s'ha fet a si mateix. En canvi, després els altres, veus que no?, que són nanos que, bueno, aquest sí que és un refugiat, que també ha estudiat, perquè ha pogut tenir uns estudis i tal, i després doncs s'ha dedicat això, a fer negocis, a muntar en aquest cas, és una empresa de fabricació d'aires acondicionats, llavors té una visió de mercat molt interessant, no?, perquè diu, pensem que serà un bon negoci, ara, només, aires acondicionats en aquella època, només tenien dos a les empreses, indústries, oficines, coses així, però que ells ja preveuen, que la Xina és un mercat emergent, que té una potencialitat impressionant, perquè hi ha moltíssims habitants a la Xina, i també fa molta color. Dius, clar, doncs és una oportunitat de negoci. Si nosaltres comencem a fabricar ara, i comencem a tenir ja les patents i els contractes tancats per fabricar-ho a les zones, diu, ja ens assegurarem que tindrem aquest mercat, i en el moment que hi ha d'aquí, no sé si fa un càlcul de 4, 5 anys, els xinesos, el seu nivell econòmic, ja els hi permeti de comprar un aire acondicionat per casa, o sigui, per us domèstic, una mica el que ens ha passat aquí a nosaltres, no? Fa, jo què sé, 5, 10 anys, ningú tenia aire acondicionat a casa, bueno, algunes persones, però no era habitual, no era una electrodomèstica habitual, en canvi, ara, és molt habitual. Sí, sí, és molt habitual. I això serà per les caigudes que tenen les companyies electorals a les moments punta, que tenen molta calor, és una miqueta la fórmula de com anar sortint de les crisis, també veus que són crisis, també han tingut crisi, sí que sí que sí, i així està bé, d'un i dos, no? És com continuament s'estan reinventant, i estan mirant noves fórmules, per sortir endavant, i després de les guerres, com també es refanen, es refanen. Això a nivell històric es diu la idea de Progrés, això, és a dir, hi ha un concepte millor capitalista, o diga-li com vulguis, o feu de lista en el seu moment, però existeix el que veies tu, com es feia fa 100 anys i com es fa ara, i com es farà d'aquí 100 anys més. Si no hi ha aquesta idea de Progrés en un país, cosa que sembla que en aquest país sembla que ha estat allat, aquest concepte de Progrés... Aquesta visió de futur, busquem altres formes... Alternatives, sortides per això. I això és el que realment crec que aquest llibre planteja pel que ho expliques molt bé, i crec que seria la solució que s'ha de plantejar per sortir de moltes coses, perquè estem tots en aquesta situació. Però, bueno, és un gran llibre, no tenim temps de parlar del tema. He parlat de moltes cosetes, perquè ha sigut molt interessant i és el que diem, però tenim altres dies per parlar d'altres coses, evidentment, però mentre en podem gaudir, hem dit que estem escoltats de fons a la Billy Holiday, que és trista, trista com ella sola, pobreta meva, i que va morir, lògicament, com ja sabeu, les drogues, etcètera, etcètera. I, res, doncs, se suelen de fons un disc que us recomano profundament, que es diu Songs for Distinguer Lovers, cançons per amants distingits. Veia aquí... No pot ser qualsevol cosa, s'ha de ser un amant com Déu mana. I bé, doncs, amb això, marxarem, ens queden re, un minutet, i ens acomiadem, i tant que sí. Adéu-siau, adéu. So, what's the use? You cook my goose, cause you took advantage of me. I'm so hot and bothered that I don't know my elbow from my eye. I suffer something awful each time you go, much waste when you are near. Here I am with all my bridges burned. Just the baby in arms where you are concerned. So lock the doors and call me yours I should check it then.
