Babilònia del 21/9/2017

Durant de 8.1, el pràviot es veu. Durant de 8.1... Bona tarda! I som una altra vegada i tornem, eh? Ja estem aquí, eh? Mare meva, ja hem passat tres mesos, eh? Com pots, això? T'han passat. Mare meva, gairebé tres mesos han passat. Gràcies, nen. Gràcies. Ja ho veuràs, però... Calla un, junior, la bossa... Hola! Sí, sí, sí, sí, ja he passat. Bueno, doncs tornem a la Estàquia de la Bielònia, eh? Sí, estem aquí, sí. Amb un ple, allò, eh, a 5, com a mínim, eh? Sí, sí. I no hi ha novetats i tampoc hi ha baixes. Això vol dir que ho estem fent bé, ens ho passem bé. Tots plegats, per tant, ningú ha fugit, eh, que això és aquelles coses que a vegades poden passar amb el món de la ràdio i tant. Ja estem aconseguit amb la Rosa, que està guapíssima. Molt bé, encantada de tornar. Guapíssima, la rosa ve tota de rosa, ja estima que no tenim la imatge perquè està guapíssima, com sempre. Sí, sí, molt gràcies, vosaltres també. El Jaume, com estem? No, jo no estic bé. Bueno, tu estàs molt bé, com sempre. Tu estàs millor. Tu estàs molt bé. Perquè ens han de fat a tots grans, ja, si no. La cosa... El senyor Marc Salidò, programa. El què? El senyor Marc Salidò, programa. Exacte, exacte. Ah, sí? Sí, sí, sí. Quina gràcia. Quina gràcia. Quina gràcia, exacte, no? El Nacho, que ha repetit el Nacho, eh, vull dir, això vol dir que... El Nacho està molt content d'estar aquí i nota la diferència amb l'any passat. L'any passat, el primer dia, estic pensant que el primer dia, dius, tia. Exacte. Són que hi ha el món, ja. Sí, sí. Un dia em deixes el programa i el porto jo... Faig tot a les veus. Sí, ja. Que tots et va dir, va, va, va, va, va. Sí, sí, sí, sí. Tots hem mirat amb cara com dient allà. I aquest, i aquest, si és que no. Sí, va ser un dia molt maco, però també, clar, un dia una mica... Molt intensa, molt intensa, molt intensa. Però molt bé. Mai hem tingut una actitud de jutge. Oh, contrari, no, no, fantàstic. Això va ser fantàstic, però... Un mateix, posa el llistre en alto i... Ja, ja, ja. No sé... I el David? El David, eh, bueno, doncs el tenim per aquí. Espera que no sona gaire d'aquest micròfon. No. A veure? Sí, sí. Ara millor, ara millor. No, no, si no és un micròfon, és que se'n rebenten les huides. No, no té, no té, no té, no va... Això és el que passa. Tu baixes una miqueta, què tal? Millor. Millor? Pugeu-vos els altres, si es queda curt i tal. Sí, sí. Semplen de tècnica, però això és a ràdio en directe. Sí, sí, el que hi ha. És del que tenim, millor. Sí, perfecte, ara sí. Vale, fantàstic. Molt, xato. Molt bé. Doncs seguim com sempre, no vull dir que em refereixo, que a part de guàrdies simpàtics i de guapos, fent el que fem. No n'hi que, mira, aquest any comencem una miqueta... Tu també estàs molt bo, eh? Sí, sí, sí, sí. Bé, és lo hueso. Està quedant l'ho hueso. Te'n deixes el més principal. A més, a més, ens estimem, tio. Clar que sí, clar que sí. Clar que sí, home, evidentment, això està claríssim. Això no s'ha de posar ni en dubte, eh? No posi seriós guaspatlles. No, no, sí. Bueno, però què he dit? Que no som una secta, eh? Vull dir que va... Aquests raros de la ràdio s'ajunten i fan coses estranyes, i fan sectes i tal. Nosaltres perdem-hi, però... Clar que sí, clar que sí. Molt bé. Doncs el que farem serà fer una primera part dedicada una miqueta als viatges, i aquest que potser ha començat a vestir-ho. No, ha començat. Perdó, ha acabat vestir-ho. I hem anat de viatge, més o menys, per aquí, uns per allà. Doncs, bueno, començarem directament... Un suró per allà, eh? Sí, sí, sí. Perquè comencem parlant de Xina, imagineu-vos. El Nacho s'ha anat a la Xina, perquè aquí hi ha diferències també socials, perquè el Nacho està forrat, perquè això crec que... He de perdir-ho, eh? Sí, jo he rebutjat ofertes allà de... Bueno, de millors cadenes, perquè mira, pasta. Prefereixo estar aquí, hi haguem els companys, i la pasta... Va, dius que a Catalunya és ràdio, per què? Però si defia cap, de 500.000 persones a... Sí, sí. La copa, per què? Per què la copa, no? La copa, no. La ràdio té taxi, home. No t'agrada la copa, eh? No, no. Va ser rena, home. Basta la copa, no, sisplau? No parlem d'aquesta cosa que hi ha al món de les zones. Bueno, parlem també de la Ruta Cat, ara parlem d'estremadura, per una mica, eh? De fer allò, eh? A més, va ser extrema dura en l'11 de setembre, però, bueno, estaré amb el seu moment. Però hem fet un visc a Catalunya, al mig de la plaça del poble d'allà a Càceres, eh? I tothom va aplaudir, oi? Bueno, doncs no m'ha fet mala cara, eh? No t'ho dic jo, però és extrema dura. Sí, sí, sí. Hem fet un visc a Catalunya i un visc a Extremadura. Ah, clar. Ah, clar, home. Com a llibertat, ja abans he tornat a totes les coses. És extrema dura i després a Catalunya. Com a el Jaume ha fet un viatge per Cornellà, bàsicament, es parlarà molt de cinema. Una estoneta, bé, com a viatjador, que escarem bastant. Bueno, escolta'm, Jaume, aquí no passa res. És un viatge interior. Jo fa dos anys, fort... Bé, va ser a Esplugues, per veure-ho. Carro Diario. Carro Diario. Exacte. Ei, que hi ha coses per descobrir, eh? No tenim una exposició molt guapa allà, ara. Per això, per això, per això. Recordant els anys 60, fotografies de la... Deia això, el cinturó en rojo. No en recordeu, això. Sí, i això em sona. Encara ho... I ara encara ves, eh? Sí, no. Encara ho farà. Bueno, bueno, perfecte, perfecte. No, ja no. Ah, sí. És el que tenim. Per tant, pararem de parades d'ascenso, del Bisconti, d'estiu de 1993, aquesta pel·lícula de sorpresa a tothom, i que, bueno, con una miqueta, anirem comentant i d'un cerque. I després farem una miqueta, també, de llibres, l'hora violeta, de la Mosela Roig, ens parla la Rosa, el David, d'Anatomia, d'un instant, i també parlem de la gran exposició del David Bowie East, que tenim aquí al Museu de Design de Barcelona, i que s'acaba allà. Per tant, anem de corra. Sí, parla allà, perquè si no... Sí, sí, de parlar i... Volem anar a veure'l. Perquè sí, sí, ens faltaran 3 dies. Acaba el 24. Sí, el 25. El 25, perdó. Encara està. Aquest cap de setmana, si algú que es festa a Barcelona, hi ha molts puestos, doncs mira. I ho reconerem farbentment, eh? És una passada, és una passada. Fantàstic, doncs... Hola. A la Xina, ja estima que no tinc música xinesa, si no te la posaria. Bueno, ja la tugarem nosaltres. Bé, ben encantant. Bé, és... Bé, doncs... És un viatge no barato, però bueno, la festa al dia, que jo, de fet, el que faig és estar al dia per viatge. No gasto allà. No gasto allà. No gasto allà. No gasto allà. No gasto allà. Això no es pot dir, eh? No. Això es apareixen les contes a Suïssa, a Andorra... Tot això. Bueno, doncs, aviam, és un país que, sobretot, per la gran cultura que té, tu veus que hi ha un país amb una civilització que és superpotent. És la primera vegada que et trobes amb una civilització tan potent com la nostra, però que no és la teva. No és la civilització occidental, diguem-ne, com un pol de cultura, ja, que ha fet uns descobriments increïbles durant tota la història, que durant... quan aquí érem el de mitjana, estàvem a les Foscas, ja tenien la civilització més gran del planeta, i això es nota. Tu vas veient allà, el pòsit cultural que ha quedat allà, i en monuments universals, com si sou la Moralla, la Ciutat Prohibida... Una civilització china? Sí, sí. O sigui, quan va anar a Marco Pol allà, nosaltres estàvem a les estats d'italiens, les ciutats d'estat d'italià, estàvem una mica tan més avançades, però la resta estava una mica, bueno, potente, i ells teníem una civilització molt forta, que hi ha en paper el Mone, que havíem descobert la Pol, que havíem descobert un munt de coses. Exacte, que aquí nosaltres després van venir aquí, molta cosa, molta cosa va venir aquí. Bueno, d'aquells temps, clar, ja no hi ha aquesta civilització, però està començant a tornar d'una altra manera, clar, això és un país també, que és a part de culturalment molt potent, a nivell d'economia, a nivell de ansia del poder mundial, és un país que és tan allà, que pot arribar a ser la potència mundial, perquè no ho és encara, però, clar, va en camí. Un país enorme, o sigui, tot és enorme, en el que de veritablement hi ha molta gent, hi ha molta gent, o sigui, aquesta sensació de tu d'estàs movent en espais que està ocupats completament per la gent, en què vas a fer moltíssimes cues, fas moltíssimes cues, ets un país molt comunista, això sí, amb la doble absent, paciència, cues a tot arreu, gent organitzant les cues, gent organitzant la gent que organitza, la gent organitzant per tot, gent amb megafons allà, cridant en xinesa... No pots organitzar si no ho entens. Perquè et moguis, però tu ja veus que t'estan posant a la fila, i tant... Després d'això, escolen, perquè tu ets una fila ja perfectament feta, i està ben vist o no està mal vist, que et passen per allà a la fila, i es posen al davant, i tu et quedes allà amb una cara, són xinos, i... És una costum que tenen, són costums diferents, la resta molt tranquil, gent que no es veu allò, ni inseguritat ni res... Que té garantida la jornada mínima, no? No sé el que té garantit, però hi ha la gent que es veu que és molt molt ràpid per tot arreu, i estan... a l'estiu fan vacances tots, igual que nosaltres, i llavors a l'estiu, ja no sé com serà la tardor, està ple de xinesos per tot arreu, turistes occidentals pocs, de fet, jo diria que no és un país pensat pel turisme, té unes meravelles... Sí, té unes meravelles que, qualsevol del món pot apreciar, però no està dissenyat per al turisme que es digui, no saps que jo com a Barcelona està convertint en una mica part temàtic, malauradament, doncs no, allà això està per ells, està una mica... Deixen estar, però torna el mateix que amb ells, o ells amb tu... Te'n accepten d'alguna manera, no? No, és el mateix tu que ells, i no es passen, diguem-ne, una cosa... A nivell de gasto intern, no és car, no? Sí, sí, sí. I en la ciutat no ho vas estar recitant? Vam fer una ruta llarga... No sé... David, no sé... No, simplement era que m'és a prop del micro. Sí, té més tècnics aquí, que el directe. Normalment es comença per una ruta clar, això és molt llarg, i tu vas sortir a entrar per un aeroport internacional. Llavors ho entres per Beijing i surts per Shanghai o per Hong Kong, o en revés. Nosaltres vam entrar per Beijing, Peking, una ciutat molt maca, molt neta. Mira, això és la cosa que em va sorprendre, perquè... Bueno, si qui és això té una doble base, tot està més neta del que sembla, i com és una mica usual a Àsia, que jo heu vist més puestos, no hi ha papareres. Per tant, tu penses, on... nassos... Què fan amb el que tu tens normalment a les mans? No dius, el paper de no seguir de tal igual... Jo passaria malament, eh? Soteu en quedar i no ho llencen al carrer. Tot això, i està més neta del que sembla, no fa mala olor... Una cosa que, bueno... Però, clar, ho explicarem. Però, a l'altre, és costum que tu, si els veus aquí... també ho fan, si estan de turistes, i a seu país ho fan, bueno, ja com tota la parafernalia, que és que estan acostumats a escopir, veus? Ah... Fa una sorolla que hi sabeu... O sigui, saps com se sent un primer... El trueno, sigui un ruïdo que no faré aquí en escena, i després se sent... Plac! Sembla l'artilleria, no? Això és... Però se sent, eh, vull dir, se sent, se sent... Ai, com que són tants, oi? Ja, ja, ja... No, tu no t'ho tira, o sigui, ho tenen al costat... Quedes una mica així, és un costum una mica raro, o sigui... Sí, sí, sí, sí... Ja patran com les altres... Perdona, no cal anar a la Xina. Sí, però ara aquí... Però és que allà fa tothom, i coses com que es poden... O sigui, vas en un taxi, es posen allà a fumar, amb el lletrero al costat, allà, allà, a la guantera de taxi, que pot ser prohibida a fumar. I el tacista a fumar. És una mica, són tacistes, és una mica torrentes, no? Hi ha una sèrie de coses que dius... Tolent. Tolent, això és la cara que veus, no? Llavors, a nivell... Llavors, a nivell cultural, molt bé, l'única pega, mira, jo us posaria que això... Mira, tenc una llança, veiem si algú canvia. Els guerreros de Xi'an, els guerreros de Xi'an, que sembla que ha de ser una cosa impressionant. Bueno... No és tan xulo? No és tan xulo, però... Això és com si fos una exposició mal comissaria, que hem parlat de vegades de coses d'aquesta, no? Ostres! Tu arribes allà, i els guerreros de Xi'an estan en una especie de tancar d'aviació, tan gran com un camp de futbol, si un rectangle, i estan, diguem-ne, a sota, no? Diguem-ne, llavors, hi ha una alça d'aquí de 5-10 metres, hi ha unes baranes, per tot el que seria el rectangle del camp, i tu ho veus de dalt. Si no pots baixar i acostar-te als guerreros de Xi'an, els guerreros de Xi'an més a prop quan van portar el fòrum, que vaig passar allà per sota, i es mirava i tal, que aquí, llavors, què passa? Aleshores de la barana de dalt, i si estan tots allà, hi ha un munt de guerreros, això és impressionant, però clar, aleshores de dalt, hi ha una quantitat de xinos impressionant, que t'has de fer allà, fort espai allà, i clar, i dius, ostres, una cosa que si estigués ben parida, què m'acusaria, tu desvirtuen? No sé per què ho tenen així, però bueno, veiem si no ho sentiran ningú, perquè aquesta gent no... No venen per aquí també, Mercè. No, però vull dir que l'exposició no ens sentirà, però és una pena que una cosa així no hagin pensat fer una cosa més, no sé, més agrable pel visitant, que ho veu de juny, ho veu una mica així, la quantitat, l'efecte de la quantitat que hi ha, perquè hi ha, jo què sé, igual hi ha 6.000, és brutal, però, aleshores de dalt, sobretot amb tanta gent. I a nivell gastronòmic, què tal? A nivell gastronòmic, què semblen aquí, eh? Sí, el cinès d'aquí, vols dir? Sí, però no et fallo, quan aquí és molt refrit o molta història, allà no, allà tothom prens, es salva por, no fa mal, però semblant, vull dir, els ingredients principals, diguem-ne, però si puja, que sigui el pato, que sigui tot allò, bambugos, però no es veuen ni gossos pel carrer. Això ara hem fet plàgoma, no? I ritsxos mengen cuques i escorpins, això, no? Això és més exòtic, més cap a Tailandia, és més cap a aquesta lliure. Sí, i a Tailandia és pasturista, no menja aquestes coses, es penjava, suposo, però... Que hi ha garros, viatgers, espanyols, pot anar al vitsxo allà... Són els puestos allò al carrer, però ells no mengen això, menja més. I formigues tampoc, oi? Està molt impressionant, a més a més, que tu estàs allà, en un bon moment, que dius, això és una meravella, t'entra la sensació de meravella, i veus aquesta hora, a més a més, estan entre les muntanyes... Això és una passada. Sí, i una altra ciutat, que un poble es diu Pingyao, és com si fos un poble medieval, però en comptes d'un poble medieval de Bessalú, en comptes de Bessalú, diguem-ne, a la Xina. I llavors seria com... a les xineses de la època, i les cases estan iguals. El bo és que no és... o estil brujas, però brujas es veu com renovar, és una cosa una mica més... Allò fake. Aquí s'aguanten, o sigui, les cases s'aguanten, i tu veus que la Viga està una mica podrida, tu notes allò que jo no, no ho han arreglat, però no està pensat tant pel turisme, però les cases s'aguanten. I llavors té aquesta caràcter, molt veia, molt antiga, l'euló i tot, i es conserva molt cases d'aquestes de gent, de calés, de... comerciants, de gent... però homes, diguem-ne, de l'administració d'aquella època i tal, dins de s'adintren els patis, una casa xinesa antiga, i és molt, molt, molt, molt interessant. I per tant, recomanable, no és caríssim, però no és barato. Jo no és un viatge que s'ha de fer, un cop a la vida, un cop a la vida, a l'Australia, a Canadà, que és llocs que passen... Jo vaig açar a Vietnam, i també de les impressiones per la pena, per la pena anar a mirar una cultura tan diferent a la nostra. Exacte. A mi això m'agradaria. Però bueno, ja... No, home, no, que el problema... És que la xina és gran, és xina gran. És molta xina. Bueno, doncs seguim parlant de viatges, no? Ara no, clar, després d'això, és que era una mica ridícul. Ara farem a veure, no? No, no, però... És una barria xina de càceres, no? A veure... Parlem ara de la ruta càtera, aquesta ruta que vam fer una miqueta, entre els col·legues sectoris, de la ràdio, que hem dit, no. I vam anar cap allà, i bé, com a vosaltres, que ja parla d'extremadura. I ja està, això, doncs vam començar a Carcasson, i a partir d'aquí vam fer uns quants llocs, que ens anaven... La Audi, no? Exacte. La nacional de l'Oxitània. L'Otto? L'Otto, no? Doncs... Molt bé, molt bé. Bé, jo no havia estat mai, jo havia passat de passada, però per anar a Itàlia, i ja no me'n recordava, clar, vas per autopista, no veus res, obviamente. Però ja només entrar, i més si condueixes, les fixant en coses, només a treballar a França, que jo, conduint, no havia treballat així per allà. I jo és tota aquella zona abans de Narbon, que és tot... fa com una mena d'estanys, a la bona del mar, que és preciós. Sí, és el maco, eh? És preciós, jo no havia vist mai allò, però jo em vaig entrar per dintre, cap a Cargassón, en cotxe, i bé, potser el que menja em va agradar va ser Cargassón. Sí, sí. Bueno, el poble vols dir, o el que seria la ciutadella. Potser han invertit diners, no? Sí, exacte. Mira, et diran una cosa. La ciutat, clar. La ciutat és una... La ciutat antigana, clar. Però està envellida amb les modernitats, perquè tenen les modernitats que puguem tenir aquí, però ja fa molts més anys que tenen aquestes modernitats. I doncs, estan envellides, les modernitats. Cosa que aquí, encara són noves, i sembla que estigui el mateix i dius, aquí està tot nou. No, no, però aquí ens hem pujat el carro més aviat. Fa més poc. I perquè jo vaig fer un matí, em vaig escapar a la ciutat de Màticos Café, i em vaig anar a voltar per a banda de dalt, que no veu pujar on t'estaven els canals i tot això, i allò sí que t'ha de cadent, eh? És que sigui a nivell baix, ni res, eh? No, però està com envellit. És com envellit, no? A més, aquesta percepció d'aquests finestrals, de fusta, que estaven com deixats, no? Vull dir, que no se m'han dit tant. Si la gent no es mor des, en agafar i pintar-ho. Sense fer manteniment, això és una ciutat de cadent, per això es diu així. Exacte, perquè si això agafes i pinta, això és la meva una miqueta, el que són aquests finestrals, amb colors vius, amb uns colors determinats, i et canvia. Però això no van fer-ho, no? Canvia un món respecte a Narbon, per exemple. Exacte, Narbon. Allà està molt més cuidat. Sembla que la gent tingui més cura de la ciutat, dels carrers... És molt desagradable. És el votant del canal. L'estava tota jardinada, tot maco. En canvi, que són... És com si s'hagués centrat tot. Sí, a l'estat d'ella, i torno a l'altra. I per la gent perquè visqui ja està. Clar, clar que sí. I que viuen del turisme, ja ens ho han dit també, perquè ja tampoc no tenen indústria, o del turisme o del vi, ja està. Ja està. És una vinicola, totes. Sí, una vinicola. I acabes, hi ha domenis, que diuen ells. Em va agradar molt... Molt macos els paisatges, no? Quan parlem de carretera, anar per exemple a la Gràcia, o a l'Estost, els païsatges dels girassols, les vinyes... Sí, sí, sí. És molt maco. I els poblets també són molt macos. Sí, els castells, sobretot, que és el que més destaca en aquesta zona. Sí, és una cataraca. Recordem-ne. No podem pujar masses perquè fes un... Bueno, ben pujat, el de foig, ben pujat. El de foig, sí. El de foig, sí. El de foig, sí. El de foig, sí. El de foig, sí. El de foig, sí. El de foig, sí. El de foig, sí. El de foig, sí. El de foig, sí. El de foig, sí. Verb Nou, blush. El de foig és molt friós. Absolutament. Scriptures, es vemldia a la sota d'Audio, Itu es lo queknownorka, però que ho mueveu plim Guo. El de foig dona molts lyrics, centre almondurals, de coneixement. A mi potser és la que més em va... I la badia de fomfret. Exacte, adéu. El poble, jo saludo aquí tothom, eh, perdoneu-me'l, adéu, m'has capat. Però és veritat, no vull dir que jo fos... El poble sí que està molt cuidat, i el castell està molt cuidat. Sí, està més equilibrat. Està més equilibrat, no? Però, bé, ja està, i la ciutadania... No, la badia de fomfret. Ah, sí, de fomfret, de fomfret, també. Molt bé, molt bé, va sopar. Està molt ben cuidat. I la guia... O sigui, ja et donen una mena de tàblec... Un audioguia, sí. Una videoguia. Videoguia, sí, exacte. Perquè és una tàblec amb uns auriculars, i vas passant, i detecta, va per Bluetooth, i et detecta uns punts determinats quan tu arribes, i ja se t'engega el que t'ha documentat d'aquell punt on estàs. I podies ampliar més informació, encara, us volies posar més més més més. Sí, sí, està molt bé. Potser les guies així, que no siguin guia... Les visites que no siguin en guia, més complertes que visc. No recordem que la va dir de fomfret, de fomfreda, que és com a català, bàsicament això és la mare del Císter 5. Vull dir, del Císter, no? Per entendre, no? Vull dir, per tant, la edifici mare de poblet, de ballbona, clar, clar. Ho vaig veure més actual. Vull dir, més monumentalitat a poblet, per exemple, o se'ntescreus que aquí. Però perquè és reial, ojo, amb un estir de poblet és el reial monestir. I la reialesa aportava diners, allà d'aquí, allà de principi. I ara la portaran. Les primícies són més austès. Exacte, i estem parlant d'influències de Sant Pernet, de la pobreza... Aquí hi ha molt... El sistema, en principi, volia ser poble. A Santescreus tenen dos claustres, per exemple. Que sí, però és que aquí hi havia moltes aportacions dels reis. Ni el gran està allà interrat, no? Exacte, i uns quants més. No recordo ara, però hi ha dos. No, dic que a Santescreus. A Santescreus, no, a Santescreus és que els dos són reials monestiris. Sí, però a Santescreus és on estava el rei aquest que ara vam fer l'autòpsia. Sí, però el gran era el gran. Sí, però el gran era el gran. Sí, però el gran era el gran, sí, però el gran era el gran. Bueno, per res, això és molt interessant. A Sant Pernet també hi ha moltes grutades, moltes coves, vam anar a les de cabrestins, hi ha moltíssimes, per exemple, per aquestes. Per exemple, i cap la currícula dintre. Quina por. Amb una guufre, que és una esquerda, una esquerda gegant. O sigui, tu arribes i entres per l'apartament. Una visma, jo era una visma. Hi ha una visma espectacular, hi ha una passarela, que a la punta té el terra de vidre. Una passarela amb el sol, amb el terra de vidre. I que es mou. I que es mou. Perquè es mou, perquè es mou. Està com està feta. Ah, no, això no és un per què. No, perquè quan molta gent es mou una miqueta. Mou, jo trontolla. Perquè hi ha molta gent, però tu veus que està agafat amb una mena de pilar fins a baix del tot, que es perda allò en el abismo. Allò és de vertigen. I dius, sí, aquí n'hi ha, que a sota que hi hauria 6 o 7 metres, o una bestiesa, no? Bueno, de fer-ho interessant va ser que quan es van explicar que l'havien descobert des de baix, que eren les espèlies lòlegs que venien d'un altre ruta, van anar d'un riu i van anar per allà. I llavors van trobar... Però coincideix que a la part de dalt està a la bord de la superfície. Vam tenir que escabar poc per poder entrar a la part filantrada. Però és espectacular, eh? Sí. Si veus aquí, la zona és del lloc que vol apena anar-ho a veure. I tant, i tant. Som a punt, eh? Som ara de mi... És una zona que està molt plena de coves. Ja, ja, ja. Molt bé. M'he fet una mica de repasset, no vam veure tot, perquè ens ha faltat que erivo, pactiu, no sé com es deia... M'hauria de puar. M'hauria de puar, clar, però és per fer un altre viatge. La gràstia... La gràstia... La gràstia... En va de zebra una mica. Bueno, una miqueta, sí. És diferent. És que no tenen el concepte primer segon i postre. És tenen primer o segon, segon en postre... No, però fins i tot això, no. Hi ha una altra forma. Molt repetitiu. L'únic que vam provar així, que diu que és típic d'aquí, de la solet, però per la resta no pots dir... Ostres, és que hi ha una cuina amb potència de l'audit. El canard, el pato, una mica és el que usaven, que no estava malament, però tens raó. Els primers, jo... Era molt tòpic. Tot era manida o plats combinats. La galeta aquella... La galeta, exacte. Però això ho vam menjar l'altre dia, aquí, en un restaurant. Jo vaig veure com molt senzilla, en general. No vaig veure una complicació gastronòmica més gran, no? Bueno, mira, és el que hi ha, i ja saps que França és molt diferent. A més, els preus s'obliquen ràpidament. I mira, que estem al sud de França, que no som a París, allò que diem que... bueno, és el que hi ha. Però és una experiència. Ha estat una primera escaparita de França. Sí, sí, sí. Ja t'ho venen per premadura. Molt bé, molt bé. Ole, la J, extremet ja, no. Bé, bé, la veia és que va ser un viatge una mica així, d'aquests que apareixen, no? I amb un grup de gent vinculat amb una agrupació i tal. I dius que jo m'apunto perquè jo es coneixia. I bé, bé, perfecte. I vam fer 4 dies, però allò a full, a tope. Vull dir, 4 dies, vull dir, vam fer A, B, auto-car. Vull dir, clar, perquè n'heu posat d'arribar càceres, d'una altra manera. I llavors vam estar càceres, les 3 nits allà, i vam fer càceres, vam fer Plasencia, vam fer un poble del Valle de la Vera, d'estar al Pimentón de la Vera famós. Vas comprar-nos. Sí, sí, clar, clar. Un poble que es diu Garganta-la-Olla, que són els noms que tenen, que són les cases serranes, com ells veuen, la casa serrana, que ho diuen molt d'orgull. Després Trujillo, a Guadalupe, que és una passada, al monestir de Guadalupe, és per tornar-se a tonto, és allò mudejar hispano, que dius això, no ho tenim aquí, perquè aquí no van arribar els mudejars, però tio... I el parador, el parador, no sé si ho aguantem. No vam entrar a prendre un cafè i es va xerrar. I per rematar vam fer Trujillo i Mèrida, que l'imagineu-vos. Tot era un hotel o de Trujillo, té una alcazada a la banda superior. Allò ja... no sé, és que és tan monumental tot, és a dir, tan magníficament... I poca gent, no? Exacte, no gaire gent. No era gubiant. M'encanta això. Perquè ara és setembre. Tanta gentada, no, no. Perquè era setembre. Clar, clar, clar. Però a la setembre ja m'hagis matat. És igual, però... Jo us ho deia, eh, per anar-se a madura a Santa Eva la Pena. Sí, clar, clar. O tardor. M'agrada visitar. Mira pel pont de la pila. Clar, perquè hi ha el sol pica, però pica. Fa mal. És el sol aquest que viusca, que és allò que entra a 35 graus, però jo sec, no? I aquí arriba i baix. Cobrintar, perquè no pots aguantar. Jo sóc de sol, però vull dir... No vam tenir dos dies bons, dos dolents, dos dolents de calor. Tu ets de sol humit, eh? Sí, sí. Però s'ha de dir que tota aquesta primera part, que us he comentat això una miqueta, a banda mèrida, que és una testa que mèrida ja s'és al teatre, bàsicament, és al ci-teatre, és una mica l'acodeuptor de Trajano. És la pena que és una cosa més romana i que tothom ja coneix més. Tot i l'altra, Trujillo, que la gent potser no controla tant, o placència, potser té una catedral, que és que dius, bueno, és que dius, però com potser més, és molt tot del segle XV, és un gòtic del XV a 100. Puro duro. Puro duro i molt decorat. Llavors, amb unes voltes d'estrella, que dius, però, bueno, això solament ho trobo a Anglaterra, no ho trobo aquí, això. Vull dir, molt decorades. Los Doraos tiran als barrocs, també hi ha molta potència del barroc, la vella, l'eau de l'UPE, per fora, aquella decoració que té externa, amb unes decoracions mudejars i tal. És un único, més que jo no he vist mai a la vida, un monestit amb maco per fora. Aquest tipus de decoració, eh? Sí, sí. Molta torre escapçada, com elles diuen, torres moxades, no? Perquè l'Isabel de Castilla, pròxime motius, tallava els marlets, no? Perquè, bueno, per deixar indefensa a la ciutat, no? Vull dir, en un moment de captar, no?, que hi ha zona d'extremadura, sobretot la zona de Portugal... Teníem uns guies meravellosos, de debò ens va tocar un guia, un nano, magnífic, és a dir, de xapó. Vull dir, de... bueno, de tot. Li vam comprar dos números de loteria, a veure si toca el nen. Sí, mira, va acabar sortir així espontànii. Per poder tornar-hi. Sí, sí, a veure si... Vam repartir-les pel grup. Sí, no, no, no, que li vam comprar ell. Li vam comprar ell dos números de loteria. Li vam comprar un portaveu de loteria i el regal hem nidós. No, nosaltres, no, nosaltres, no. Per ell, per ell, per ell, no, no. Va fer-ho molt bé i vam dir, bueno, escoltant diners, perquè tal, fem un regal, no hi vam fer... Loteria, com s'havia de comprar un cotxe. I tal, no es mira, li vam treure. Però, en general, molt maco, molt xula gastronomia. Què us t'encantir? Vegem un mapa... Los ibéricos y baloco, escatoteri i bèric. No era excessivament Carles. Un dia hem fet les migues d'això, de pastor, de tota la vida, boníssimes, i la cazoleta de Benau. De Benau, que és fierbo, no? El fierbo i el jabalí, i tal, és molt típic. Llavors tenen tot embutit de fierbo, de cèrbol, de por sanglà, i tal, el pernil és excepcional. Ara, intocable, tant a bar com a botiga, i hem d'anar a una tapeta, així, 18 euros. No és barat, tu. És car, home, el ibéric és car. Ara, espectacular, jo m'he trobat... Però, calida de calida, bé, la pena. I el formatge també és molt bo, en refereixo que tot, però que tampoc tot, és tan barat, tu com sembla. I el vi, no vegis, oi? El vi, també. Però el vi potser no és només fort, que tenen... Tenen vins locals i tal, ben provat algun. Un de Pitarra, que es diu, que està fet amb cellers de casa i tal. Bueno, una miqueta... Potenton, potenton, potenton. Però, bueno, que en refereixo que doldo altra, bé, i no hem menjat molt bé, eh? El primer alcalde que et queda, llavors... Perquè et queda en plan de natura és anar a Montfraüe. El par natural par nacional de Montfraüe, que també és xulíssim. És que ens van dir que faltaven cosetes, no? També, que el ball del Gerte, quan els tenen els cideres, clar. És que hi ha moltes coses, no? Falten, falten, però bé, fer-lo tipi... Bueno, si teniu molt tipi per tornar-hi. Sí, i tant, i tant, però molt xulo, molt xulo. Bé, se acabaron los viajes, hòstia, i hem arribat a l'equador del programa. Aquesta frase que tan... odio dir-la, però que m'agrada dir-la. A la meitat, no? L'equador queda molt així. Això deia en la època de sabado noche. Hem arribat a l'equador del programa. Això és ràdio franquista. Ja, home, i per aquí... Ara que torna, que faig de boia. Ara que torna, que faig de boia. I tant, i tant, s'en tornem-hi, s'en tornem-hi. Ai, do meu. Potser serà l'últim programa aquest o demà. No ho sé. També volen tancar les emissores, oi? Que jo dic una cosa que s'enjust pot votar, evidentment, eh? Sí. Clar que sí. Aquí no hi ha cap problema per al referèndum. No ho sabíem, eh? Sí, sí, l'Ajuntament s'ha posicionat. Molt bé. Faltaria. Tinc tants d'aquí dos dies aquí a la porta. No, no. Els tants ja no serveixen per allà. Parlant de tants, ahir vaig estar veient això de la Alemanya, el tercer rei, una sèrie de tres pel·lícules que han filmat. I està molt bé, eh? El cinema, o és un documental... Sí, és una guerra civil, el tercer rei, a Alemanya, lògicament. I llavors fan una dissecció sobre tots els perdadors, que són ells, i de la manera que ho van viure. Trobo que aconsegueixen uns registres prou interessants, eh? No sé si és sèries... Pel·lícula no és, perquè no ho han estrenat, això, eh? Però a mi em sembla molt bé. Hi ha una sèrie que es diu, Hijos del tercer rei, igual és aquesta. Van tenir un bon perdre, les coses, també cal dir-les, eh? Perquè d'on venien, on van anar a parar... És el que es veu, que pel filtre... S'ha de tenir... Sembla que són tres, oi? Són tres episodis, per dir-ho d'una manera. És una miniseria, també la vaig veure l'altre dia. I ha tingut molt d'èxit a Alemanya. És una sèrie alemana. I amb molt d'èxit, i això, explica una mica 4 o 5 amics, que abans de la guerra eren amics i tal, i al final acaben endiferents, no? Un acaba la SSS, un acaba una semfermera, un altre no sé què i tal, un és joveu, que t'acaba pitjor que... T'anam bé com amb mal, com ajudant, perquè no hagi d'anar al front, com... Vull dir coses d'aquestes, però bé, eh? On ho van fer això? A les casades d'aquest...A la 8TV, vaig veure jo. A la 8TV, o...Vale, vale. Jo vaig veure la fusión. Es diu Ijos del Tercer Reich, i és una sèrie miniseria històrica alemanya, que va tenir una audiència alemanya, perquè això ja... Bueno, no és d'ara mateix.No és d'ara, però no... No està molt bé.Va tenir moltíssima audiència. Sí, però molt bé.Sí, amb molts mitjans, en calés. Bé, una que ja estava. Molt bé, no?Doncs traient-li... No, home, recomanem cosetes, clar, si escau. Vau. Bé, doncs, he dit que parlaríem del biscón, diu'ls. Senyor.Sí, senyor. Vull veure la pel·lícula senso. Esclar, si posem senso al costat dels punts de madr mugui... Ya, ya, ya, ya... I això, després de madr mugui, són... Cuida'l, què passa amb els punts de madr mugui. No... Per això, oi... És re, però vull dir que allò... No, els punts de madr mugui són petitots, allà baix. Home, és un altre món, això. Petitots, petitots, perquè en la càrrega no es veu, oi? Con lo que yo lloré a las puentes de Madison. No lo dejes, no lo dejes, quédate. Obre la porta. Quédate, quédate, una angúnia, jo ja. Ha enganxat a la TV, digues. Ja serà un plàssit del programa. I tantitat, sí, sí, sí. Doncs sí, a tots els programes que estic, això de Madison, té una importància vital. Llavors, aquesta és aquella pel·lícula que parla de l'espació, i diríem que fins i tot jo diria la sintonia amb la bogeria, no? O sigui, de la manera que un pot arribar a no controlar la seva pròpia vida, i s'auto-destrueix, no? Vull dir, aquesta és una realitat. El viscó, i això ho fa molt bé. Ja, això sí. Hem parlat d'això dels nazis, quan va fer Lili Marlène i... Lili Marlène no es deia, no? No, no, no. Quina era, la que va fer? Mort en Venècia. Ah, això, mort en Venècia. La Venècia del... Aquí, en auto-destrucció, també. Ah, dels deus. No busco els deus. Això, això. Allò és una meravella. És una meravella, també. Bueno, oi? Doncs, a mi la veritat és que em va agradar moltíssim, perquè diu que estem molt mal educats, perquè la televisió ens manipula, i llavors jo el que trobo, si això és cert no ho sé, però bravo, es vento. El que trobo molt viscòntic és que és molt respetuosa. És com si volés construir-te millor, no? Ja. I llavors ens parlen tots els seus exiuts, de tot el que representa el que ens podem trobar en la vida, el cap i a la fi. Sent-s'ho és una meravella. Tant ell com ell treballen, però d'una manera tan extraordinària ben bé, és ella, ell en sembla, ell és soldat militar, no? I ella és reina, no? Vull dir, i això és el que... O sigui, o no. És que no me'n recordo, és que estic buscant-li al cap a veure si em recordo de la pel·lícula. Sí, jo tampoc me'n recordo gaire. Puc ser el millor? Sí, però va d'això, eh? Sí, sí, sí, és un vincle. Són... que deies tu, dius, allà hi havia... Allò és reiau, que hi ha diners allà, invertint-se, aquí es nota que això és així, també, eh? Vull dir que de quina manera lliga. Està perduda per a ell. Sí, llavors, doncs, bueno, veieu-la, com tot el que és de l'Hiscòtia, perquè és com tot ho té magnífic, tot. Va, llavors, vaig veure a Dunkerque. Em sembla que l'heu vist. Jo l'he vist. Sí, també, jo l'he vist. Tots, no? No, jo l'he vist. Parleu-ne, parleu-ne. A mi el que m'agrada més de Dunkerque és que parla molt poc, vull dir, no està basat en la paraula, però bé, poc, no està basat. O sigui, no hi ha clariments de paraula, tot és qüestió de fets i d'acció. Això està molt bé. I, a més a més, molt fora de càmera, o sigui, això que es diu fora de... Fora de plano. Fora de plano. Exactament. O sigui, saps el que passa, però tu no ho veus, no tens per què veure-ho, perquè ho saps, sigui pel soroll, sigui per la potència i tal. A mi em va semblar un exercici també molt potent. Molt diferent. Molt diferent, innovadors, per dir-ho de molt clarament. Potser res està inventat, t'imagino jo, no? Però és el Nolan, eh? És el Christopher Nolan, sí. Aquest transmetre l'espost de la instint de supervivència, que tenia els soldats allà. A més, ja es veu la picaresca d'un parell o tres, que diuen, estic aquí, aquí, no, no, no. I després hi ha un altre constant, també, que és molt interessant. El Xucxel està anomenat diferents vegades pel d'allò, com que és el protagonista, no? Però parla molt poc, però sempre que ho parla és com si... Sí, és un decorat. Impresionant. Un ricsincet. Sí, ho diria una cosa, saps allò fantàstic. És molt brana, que és molt brana. I el per últim sobre aquesta pel·lícula és posar-la al costat del soldat Ryan, per fer-ne això, que no allò. Molt bé. Que vol dir que allà és tot visible, tot és visible. Sí, és visual. Allà està tot a dits al pla i canvia aquí, no? Però també ho saps. És que és diferent. Sí, i trobo que això és incurs. És evident, és cru, perquè el sonar Ryan a la primera part és molt gòrez. No veuràs res cru. No hi ha sang i feixes. No, però no cal. Ho sent tu. Per tenir l'angoixa de la situació no et cal sang i feixes. És el que aconsegueix el... És el terror psicològic d'estar allà tremant, no? Sí, és el terror de la guerra. És una miqueta de les al·lípsis del hijo de Saúl. Allò que veies de fons, coses, notaves sensacions, no senties grits... No, no és... Perquè el hijo de Saúl... Tu no veus molta cosa. No és el que no veu. No, això és més clàssic. Més clàssic, encara. Sí, això és més clàssic. Ja està. I allò? No, però la sena és d'un valor. És la idea d'altre. La sena és aquella que estan tots al dintre del bar com a gaj. Allò és fantàstic. En espera de que la mare el pugi i se'ls endugi, comencen, hi ha l'altra banda, uns soldats fent pràctiques de tir, i n'afoden el cas, que atiriu... Ostres. Fotograficta, allò, eh? És el d'estar corredat. És el d'estar corredat. Escolta, és la supervivència. Escolta, és la supervivència. I us veu un forat. Un forat. Declarós, eh? Ens intentem sobreviure com sigui. Perquè allà ja estava de sobreviure com fos, com fos. Disparàvem per tot arreu, per mar, per terra. Jo també. Des de l'aire també. Bueno, era impressionant. És que podies morir. És que continuament moria la gent. Sí, tenies la sensació de l'amor. Lo difícil era intentar rescatar-lo. Si surto d'aquí és per comiat. I llavors venien, exacte, irà per allà més, més, més... Maca, més, que venien a rescatar-los els popis ingressos amb els baixers privats. Home, la història és coneguda, no? Això. Doncs a veure si m'has capat. A veure si... I després, si podeu veure també, en relació amb això, ja la comentaré un altre dia, i veu també su millor història. És des de l'altra banda, des del Ministeri d'Informació Anglès, confèiem les pel·lícules... Ara està també? Està a cartellera, està a cartellera. Confèiem les pel·lícules precisament per animar que l'agenda és... Bueno, que cregués que la guerra era quan la podíem guanyar encara, que encara m'han d'anar a rescatar. Per exemple, has d'anar a una de les elecdotes quan dues germanes també van anar amb els baixers a intentar rescatar també els soldats allà, a Dunkerque... Va la pena també. La propaganda, no? La propaganda bélica. La propaganda bélica. I llavors qui la fan, les dones? I els homes grans, perquè els homes, en edat, posen la guerra. Exacte. Jo també he dit una cosa... També és interessant. Em feia gràcia... Em feia gràcia veure la pel·lícula tal com s'havia rodat, que eren 70 mil·límetres. Mira que jo no soc purista per res, no? Només dient-te que no soc purista és que m'agrada molt anar al cinema del meu poble, que és el cinemàge de San Francisco. El cinema de la comarca. Però aquesta no la feia, perquè ja durant el més d'agost el cinemàge acostuma a fer vacances, i em vaig escapar a veure el fenomen. Ah, bueno, clar. Les coses cal dir-les, no? Les coses cal dir-les. Jo no he vist una sala darrerement com aquesta. Ni les multisales que puguen haver més nuatoses al Barça Ibregat. No he vist. La qualitat del so, de l'imatge, del cinema en general, és sobresalient. Són excel·lents. Sí, però no tan sovint com la sala quan la van estrenar. Has de triar una mica la hora. Posem escap un dia. Va la pena. No hi ha reserves. Si és el primer que arriba, el primer que s'asseu. I allò és un... Sí, hi ha cua, normalment. Hi ha cua. O sigui, allà la gent es posa la cua, has d'anar d'hora. Una punca de citació del so que volia fer jo, clar, aquí d'un quer que, en totes les pel·lícules en donen fa servir el soroll, la banda sonora, els sons, perquè també hi ha aquests cats sorolls, d'una manera molt especial. No és secundari, és principal, la tècnica. I aquí, més encara, el que ha fet és pujar el volum dels sons. Els sons fan una mica de mal, el cinema. O sigui, sense les bales molt altes, tot és molt alt. I una cosa que va buscar és, clar, els soldats estan allà, en una situació d'angoixa, d'absoluto terror. Si els seus sentits estiguéssim una mica ampliats, per la por, una mica l'amig de l'estan veient a la substància, llavors tot ho sent més clar, més nítid. I quan es tira l'estuca gay, que jo és una de les senes de la pel·lícula, que fa la sirena aquella que li posava a l'estuca, feia un furat perquè fa... que això era terror puro. I això se sent molt... I això ha jugat bastant bé. De tota manera, jo crec que s'ha quedat una mica mitja, perquè no sé, clar, hi ha un moment en què dius, la història saps al final, hi ha un moment en què comença a repetir-se, i se'n posa el vaixell, la surten nadant, les actuacions estan una mica al servei del conjunt, i per algunes coses molt bé, però en conjunt no sé si és de les més racies. També diré que potser això del so és una manera de compensar, potser, la falta de cruesa del film. Evidentment, no hi ha cap... Sí, com que no hi ha una cruesa bestial, el terror te l'ha de fer passar d'una altra forma. Això sí que ho aconsegueix. I llavors, això sí, a través del so, perquè quan comença que hi ha aquell franquerador que comença a batre soldats... Ostres, sents un pom! Sí, sí, sí. És que hi ha moltes pel·lícules de poca, que és el so, el que trobem als censurs. Vull dir, el pum, la sortida. Hi ha una qüestió que penso que lliga perfectament el que tu dius. És una pel·lícula més emocional, que no racional. I llavors, el que et desperta la pel·lícula són emocions. El soldat que troben a l'equilla del bar, quan he ensorrat... Aquellos, ostres. I el terror fur és l'angoixa de dir, no, no, jo... Què feu, tornant cap allà? Sí, d'anar cap a l'altra banda, cap a Anglaterra. Sí, sí, és brutal. Per dir, per alimentar una mica més el que és reúnament. Què més? A l'estudio de 1993, volia reumenar-la, i bàsicament perquè porta una bona... Sí, porta una bona marxa. Sí, jo penso que és una pel·lícula d'aquelles que... Cinema català, sí. Sí, sí. Llavors, és d'aquelles pel·lícules que és un arreglitzador, el jove, nova i tal... Ha fet una diana total, perquè ha acolligat un seguit d'emocions, també, a l'entorn d'una nena que es queda sense mare i pare, oi, que en el moment que es queda sense la mare, eh? Total, no? Sí, i allà va... exacte, i llavors va viure amb uns... oncles, oi, perquè jo vaig... i a partir d'aquí anem seguint la nena. La nena és la que ens porta per tot el camp de les emocions, també, evidentment. Exacte, el filconductor, una criatura difícilment pot interpretar a sis anys que... que s'amorla mare i que ja no la veurà més. Llavors, hi ha una cosa molt important que expliquen, diuen... explicat, o sigui, li expliquen moltes vegades, perquè ella demana que li expliquin, no? Com mora la mare i tal. I llavors el que diu un periodista, bueno, un crític, un comentarista diu... i a nivell de cinema han fet un d'això, un poema, no? També vull dir... i a nivell d'explicació com fa, doncs és que allò es transforma en una mena de compte, eh? I el cinema el que fa és d'allò. Aquestes, ja veus, és així de senzill, això. Com acaba, ja ho veureu, quan ho veieu. Això no ho has volgut. A veure si arribar els dos, que està amb aquest camí per representar. Però jo crec que això no li farà en canvi, si l'aporten allà. Però si cada cop va més enllà, va començar a ser la visionada d'hora, després li van donar el Goya, li van donar a Berlín, aquí, Berlín, el Goya, ara els Òscars, a final, una velocitat. Quina és el problema que jo li vaig trobar a aquesta pel·lícula? És que em va semblar que estava veient les pel·lícules del Marc Regge. És un tan bo català. L'abra de la Sidera, eh? Sí, sí. Què és el que té per mi com a inconvenient el Marc Regge i aquesta pel·lícula? Doncs que les actuacions... Et costa una mica de creure-la. Sí, són com una mica maters. I llavors et quedes així. Cosa que potser l'Albert Serra, tot i 100 maters, la cosa difereix. Jo penso que d'Albert Serra en sentim a parlar-hi molt. No, és que jo li enganxi tots. No n'aliem, eh? Tu parles de Marc Regge. No parles d'Albert Serra. Ah, perdó, perdó. He dit que les interpretacions són molt maters. I he dit que les d'Albert Serra també, però és una altra manera de fer-ho. Hi ha el problema. Que et creus és la nena, però els altres queden com una mica, i llavors la vaig pensar amb el Marc Regge. És que és igual. És aquest cinema lent, excessivament aturat, que no evoluciona d'una manera clara. Li costa de tirar endavant. És que aconseguir que actors que siguin novel·ls, o actors que no siguin tan coneguts, siguin creïbles, no és tan fàcil com sempre, perquè són gent que ha d'aprendre un recorregut. Que aconsegueix perquè s'ha anat molt que en l'OAC. O aconsegueix molt. Perquè en l'OAC agafa sempre actors molt novel·ls, i, escolta'm, són molt creïbles, eh? Però tenen un fons d'actor. Sí, però això... Jo crec que aquest fons d'actor, que a vegades de ser ojo... És la tradició anglèsa del teatre, que subjau, i que aquí també és prou bona, però jo crec que la generació que puja... Mira, de moltes proves d'aquí en l'OAC, han sortit actrius que després han sigut la repera. Ja. Però han sortit del no res. Sí, sí, sí. Qui recorda, per exemple, un actor del Marc Regge? Clar, és aquest problema. No parla del Jordi Dauré, però que ja era consegrat. Jo crec que aquesta espontanitat d'aquesta gent ha estat ben portada, perquè hi ha una direcció del director. Que sí, que sí. Jo crec que és un actor... És un director d'actors. En l'OAC em penso que l'encertes. Encerta sempre. D'allà hi ha una qualitat més clara que aquí. Exacte. A la curat, a la que perd els fills, el nano jove, que és... Totes les manquetes i tal. Jo veig així. No sé què és Blake. Sóc el Daniel Blake. Aquesta sí que és també. És una naturalitat impressionant. Sembla un documental. Sembla que els estan filmant. És que surta a casa i va cap a l'oficina de feina. I aquest home no ha fet mai una pel·lícula. Vull dir, el director principal. I ho fa molt natural. Això és el que falta naturalitat amb el cinema català i amb el cinema espanyol. Passen moltes vegades això. Això és el que no sé com s'aconsegueix, però es pot aconseguir. És una manera de veure que la nena et transmet per mi unes constants que els hi pertanyen a les criatures d'aquesta edat. En els nens. Ni són tan bons. Romien, qui no n'en farà. És que tenen d'aquí una qüestió de les sentiments. De gestió de les solutions. Albert Madellas. Ens queden 12 minuts. Aviam... El que sí que haurem de fer un esment és el que sembla. Comentem amb 3 minuts. David Bowie és, no per res. Més que res, perquè com s'acaba. Però per comentar-ho, perquè la setmana que ve, ampliarem la informació. Més que res, perquè també una miqueta, que la Rosa parli. Sí, sí, sí. Tothom té mal dels llibres. Sí, sí, sí. Tranquil, si ens en arribem ja està. Més que res, comentem quan s'acaba. S'acaba el 25 de setembre. Ja ho heu acompanyat. No, que no t'ho aneu. Tot i que el preu de la... És una miqueta... que estem acostumats per aquí, que són 17 euros. 14 en 90 dies d'acord. 14 en 90 en dies d'acord. Però val la pena, perquè és una exposició comissariada per el Victòria. Albert de Músim. I d'alguna manera, s'os nota. Per què? de les posicions. Tu no vas passant per allà i vas veient coses, sinó que estan preparades amb uns escenaris, amb les robes que portava a les diferents gires, que són impressionants, la època del Rlam, hi ha un vestuari allà que flipes, allà posat en un maniguit, hi ha pantalla de televisió, sota allà el de Bitbou i entrevistes costants. El final és brutal, el final que tens aquelles quatre imatges. Correcte, llavors entres en una sala enorme, que està tota plena, allà els directes que feia i està allà dintre, i seu allà pot ser-hi tranquil·lament, o pot ballar, fins i tot, però a la música hi ha molt el que vull, la disco aquella. Si t'agrada de Bitbou i, vamos, fliparàs. Una miqueta és el que deia el David, es passen per les sales i també via Bluetooth, t'enganxa, que seria la informació que et passa també i tal. Però a mi el que em va fer a fa moltíssim són aquests escaparats, aquests escaparats que hi ha, que van passant coses, vull dir que són diverses diorames, però amb diverses pantalles que van passant i està curradíssim. Però curradíssim, una realitat que t'agagues. La música no para de sonar constantment, van escoltant tota l'extona. Vas passant, m'ho submetro i sents una altra cançó. Per fans de David Bowie i pels que volen ser-ho, no? Exacte. Evidentment està molt marcat. Es fan sense potència. El David Bowie del 170, bàsicament. Els 90s, evidentment, quan ja no era tan conegut, ni tan sols els dels 80s, de l'època d'alets dents, de Xina, que... Aquesta cosa no és l'època de l'època de l'època de l'època de les sabates, de les sabates, de les plataformes... Exacte, l'època glam, l'època glam famosa d'ell. I llavors aquí disfrutes, perquè aquests tracos, magnífica que hi tracos, és totalment estàtic i l'han de portar en realitat. L'han de moure, sí, sí. L'han de moure a l'època i el t'hi comença a cantar i comença a cantar. I llavors el retiren, no? És magnífic, perquè és una compèndida d'art, de disseny, de coneixements. Era un tió, era un còcus. És un gran guió, és poíssim. És un fill, no? Exacte. Veus la generalitat que té, no? Tu és una persona que té una... que és diferent de nosaltres. Farem una cosa, Nacho, la setmana que ve, em liem més informació en fer una mica així, i tal, no? No l'hagivis, ja. Exacte, exacte. I, bueno... No ho vull, la setmana que ve té temps... Seria el dia 25 que té. Val la pena, on? El museu de disseny. El Muba, no? No, no, m'estirem més enllà. Això s'ha acostat a la plaça de la glòria, s'ha sacat que es diu la grapadora, aquí, globalment. Exacte, exacte. Ja n'hi ha res, pels dos. A l'Aqbar, seria el costat de l'edifici Aqbar. Ah, sí. És anar al museu del disseny, i ho explicarem, també. Vaig fer... un dia vam anar aquí, l'altre dia vaig anar, i vaig veure les quatre plantes, i, bueno, deixa'm el cadascit, el museu de disseny de Barcelona, que és una altra història. Bueno, en Rosa... Tot per tu, dos. Si vols parlar de la mostra de rots... No, bueno, jo és que havia... Tenim 8 minuts, vull dir. Aquest és tipus així, ràpidet, i ja està, no? No, no, ja està. Si m'has perdut els avis... Jo la setmana que ve. Sí, la setmana que ve, ja estem més tranquils, i parlem de més cosetes. Si els comentaré una mica tots dos, ja està. Dos llibres de la Montserrat Roig, l'hora violeta, i el digues que m'estimes encara que sigui mentida. Jo crec que, cronològicament, és l'hora violeta. És el tercer, em sembla, de la seva trilogia, no? Sí, perquè, de fet, és la història, bueno, són diverses dones, de diverses generacions, també, que t'expliquen les seves relacions, de parella, entre amigues, entre mares, filles o les tietes, les amigues, i tot això. Llavors, jo crec que és bona part de biografia d'ella, o inspirat, si més no, també a la seva vida, o a les vivències de la seva generació, de dones que, per exemple, ja estudiaven a l'universitat, que ja començaven a tenir alguna feina fora de casa, no es dedicaven només a quedar-se a casa, esperar a casar-se, i poc més, sinó, ja tenien aspiracions professionals, no? Però, de totes maneres, jo encara ho veig molt supeditat als homes. Aquí, per exemple, es veu també la militància, tot el tema de militància en el partit. El Pesuc contestava en ella. No es menciona directament, però ja se sap. Com ells sí que són una miqueta dirigents, o són una mica directius d'aquest partit, però ja sé, és una mica com una... encara com una paper secundari, en aquest aspecte, però ja s'ha fet molt amb l'aspecte de sortir de casa i d'estudiar una carrera, i una miqueta analitzar visiteu la relació de parella, també. De voler ser la idea que tenien en els anys, que era anys 70, no? De quin any hi anirem? Ella, mira, ara ha fet 25 anys que va morir, vam morir amb 40 anys, ara tindria 65 anys. Això vol dir... de quin any? Ella... 50 i alguna cosa, no?, del 50... Ella va estar a l'universitat... Va veure tot el tema de la transició, també de la democràcia, molt jove, molt jove. El 69 va estar a la universitat, centre 70. Sí, va estar a la professora, també. Va estar als Estats Units, va viatjar a Rússia també, tenia un programa a la tele, un programa d'entrevistes... Va viure el procés de burbos... Una pena, sí. Una pena normal. Aquest seria l'hora violeta, que és una miqueta de la hora de... una miqueta de la sensació de les dones. El color violeta, de fet, s'ha quedat també, la representació del feminisme, o de la reivindicació general de la dona. En canvi, el digues que m'estimes, encara que sigui mentida, jo l'he trobat més maco. Més maco, perquè és ja una reflexió, o molta reflexió, sobre el que és el paper de la dona, la dona i la literatura, la dona no tan en la política, sinó dedicar-se a la feina que ja vol, com per exemple la feina de periodista, la feina d'entrevistadora... També parlar del fet de voler escriure, no només escriure, sinó escriure la teva llengua. Perquè jo em trobo còmode i em trobo... i expressar-me la meva llengua, tinc molta més riquesa. Però fa aquesta reflexió, insisteixo, no hi ha com a dona, hi ha com a escriptora. Ja no és tant la visió femenina, sinó la visió d'escriptora. Una miqueta explicar-la, les dones, com veien l'Almón, per exemple, a Barcelona, a l'Eixample, a través del pati, del quadrat que quedava... On ella vivia? On ella vivia, clar. Era a Borgesa. Era a Borgesa, clar. Era a Borgesa, en la família de l'Estat, educada amb un col·legi privat, i ella amb demonges, fins i tot. Les mongetes, com li deia ella. I després, tota una mica, aquesta crítica o aquesta evolució, està molt bé. Aquest és molt més... A mi són capítols molt curtets, que es fan molt bé d'enegir. Aquesta plantilla té una cultura molt basta, molt extensa, i són pressionant. Les referències que acaba de fer, d'escriptors, d'escriptors, de filòsofos, és impressionant. Té una cultura impressionant. A més, cada capítol ve introduït per una cita, per exemple, del Juset Plà, d'escriptors també amb llengua castellana, amb llengua anglèsa. Per fer reflexiós del que és d'una literatura, sobre el fet d'escriure, què significa escriure? Estàs narrant una imaginació, estàs imaginant, estàs revivint algo que no és una imaginació, només és un somni, és una invenció de la realitat. Tot això va reflexionar, amb la feina d'escriure, també per exemple la televisió, la immediatesa, la rapidesa, que és tot ho planteja molt ràpid, però de seguida tot s'oblida, per exemple, el tema de la televisió, com es relaciona amb els escriptors, també amb la televisió, o com també el cinema, influït també en moltes novel·les. Sobretot pel tractament dels temps, del temps narratiu, sobretot de les novel·les modernes, només s'havia fet. Reflexió sobre la història era dona, sobre la dona obrera, per exemple. No oblidem que ella era actriu, era periodista, era presentadora de televisió. Havia fet teatre també. Havia fet teatre de molts anys allà, el cinema col·lició. Periodista també. Escriptora, feminista. Feia classes. Conferències a d'otarreu. Era un crac. Es veu que era una polvorilla. La llàstima és que el càncer clava, com un edifici que no hi havia, era un càncer de pit que seguríssimament... Ara segurament ja sí, que hagués tingut tractament per llavors encara. Sí, sí, sí. Una persona polivalent total. Superculta. I molt bona gent. Es veu que sí que una persona molt noble, molt noble que s'havia defensat realment les persones nobles, que s'havia defensat d'espudès, d'estirant, i de la seva pròpia classe burgèsa. Una persona molt senzilla, molt bé. Realment és intel·ligent. Mosserar Roig és un personatge que jo fa poc vaig poder estudiar una miqueta quan es va ser de motius. Jo m'ho vaig passar molt bé. Vaig gaudir moltíssim i vaig descobrir un personatge que jo coneixia alguna cosa, la Gulla d'Ograda, algun llibre que havia hagut, però la forma d'escriure i com es planteja el dels catalans o els camps nazis. Aquest no vaig poder, quan tinc temps de dirigir, tranquil·lament, perquè vaig fer una estudia també sobre aquest tema, nanassos. Arran d'un article a la venguàrdia, que va escriure la venguàrdia, em sembla, que va ser no em ve a equivocar, i va sortir aquest article. La trio vaig tenir a les mans. A veure si l'enxampo perquè no tinc moment per llegir-me com cada. Ara aniré pels temps de les idees. Ah, doncs mira, molt bé, també. Ara que han parlat de dones de feminisme, hi ha una sèrie gran d'una Cinc Hemis, ara al Dilluns, que es diu El Cuento de la Doncella, de Ham Maystale, que va d'això, de les dones que hi viu una situació en una societat una mica distòpica especial, però una sèrie boníssima, una sèrie feminista, clarament, en el que l'ha donat un paper fonamental i que ja en parlarem. De Ham Maystale. El Cuento de la Doncella. El Cuento de la Doncella. El Cuento de la Doncella. Aprofitar als canals aquests privats a veure si la posen per veure'ls. Deixem-ho així. Que la gent ho busqui on vulgui. Ens queden uns segons. Fins la setmana que ve. Adéu. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve.