I will shine for you No veig... No veig... Ràdio d'esper. Ara es compta ser ràdio d'esper. Tornarà amb un corpè. Ara es compta ser ràdio d'esper. Si et donis ràdio d'esper. Ara és compta ser ràdio d'esper. Ara és compta ser ràdio d'esper. Ara és compta ser ràdio d'esper. Ara és compta ser ràdio d'esper. Ara és compta ser ràdio d'esper. Bona tarda, tenim el Ràdio d'esper. Avui tenim un convidat d'excepció, Jose Manuel Navarro. El programa, però, també, és parlada de com sortir d'aquesta crisi, que, segons diu el govern de l'estat espanyol, tenim 2013-2014, encara, per patir. Però bé, a part del Josep, evidentment, tenim a la Rosa. Hola, què tal? La tarda, molt bé. I el Jaume Vidal. Aquí, a Magadet. A Magadet, no? I el present, el Chesco Ramos. Chesco. Hola, Chesco, què tal? Hola, què tal? Com estem? La pisa grossa. La pisa clau. La pisa clau. Deixem-ho així. Doncs, avui... Seria la clau de volta, no?, en termes arquitectònics. Ah, perfecte, molt bé, molt bé. Ja en comencem a ambientar, ja. Si és que no se'ls pots ensenyar. Perquè, exacte, surten nans, però t'arreu. Molt bé. Doncs, mira, parlant d'art, justament, Rosa, avui comencem parlant i comences parlant tu, justament, de temes, de les activitats, del caixa fòrum. Això per parlar, veus? Molt, veus? Què passa? I el Jaume palmarà també amb exposicions, justament, d'aquesta caixa fòrum del Piranesi i d'una nova exposició que es diu que pensar, que desitxar, i què fer. En literatura parlarem d'un llibre d'Estífalt en l'Àngel de la Muerte, el fin de los días, i el Jaume ens farà un recorregut per la literatura Vintage, pels termes, Vintage. Em sembla que avui parlarem de Jala, és possible? Sí. Bé, doncs això ja ens explicarà el Jaume després. Si anem a tenir tres pel·lícules, dos d'elles... Les tres són franceses. Quina coincidència. Sí, d'un i dos, no? El París i JTM... I no és el 14 de juliol. Exacte. No podem posar la Marcellesa, si voleu, ja que estem... Ui, com t'am la Marcellesa, que té unes connotacions, una amqueta... Endavant, endavant. A Casa Blanca funciona molt. Sí, i tant. Això sí. No tenim París i JTM, tenim el Xef, que és una estrena que el Jaume ja ha pogut veure i que aquest divendres podem veure tothom als cinemes de Barcelona i de Catalunya, i l'art de mar, que també és una pel·lícula molt peculiar que explicarem. Acabarem amb aquest tema, que dèiem, de les solucions a la crisi, i també dic que estem a programa número 9 del Pavilònia, per allò que hi ha gent que ha agradat donar els numerets, i que tindrem de fons avui a Pastora, a grup Pastora, un grup català que ha llançat el seu últim disc, que es diu Un altre Galàxia, i que realment va la pena tenir el teu present i... És una delícia, aquest disc. És una delícia. Fantàstic, doncs, res. Rosa, et passo al testimoni. Vinga, som-hi. Doncs mira, jo el que us volia explicar són unes novetats a Caixaforum, que sabeu que moltes d'elles vinc tot tenen caràcter gratuït, i llavors, bueno, poses interessant, amb els temps que corren, però a més que és que sempre són propostes de moltíssima qualitat. Llavors, bàsicament, són tres tipus d'activitats, perquè les tinguem en compte perquè, a més, són imminents, totes elles ja de la setmana vinent, per la setmana vinent. Mira, la primera seria una exposició a aquesta temporada, que està acabada... Bueno, de fet, ja ha començat el 30 de novembre, i estarà fins el 24 de febrer del 2013. És sobre Mesopotamia. De fet, es titula, es titula, abans del dilúbi, Mesopotamia, 3.500 al 2.100 abans de Crist. I llavors són 400 peces arqueològiques que venen de grans col·leccions públiques internacionals, i també hi ha alguns documents antics i contemporànics. I llavors, el que fa és explorar una miqueta aquesta cultura del pròxim orient antic, de l'antiquitat, i què n'hem atxavat en el món, els meus sopotàmics, i fins i tot algunes implicacions que he pot tenir amb la Bíblia, com surten tenant mencions a l'aigua i a l'alcora també. Hi ha també mites i testos greus que recullen una miqueta aquesta civilització. Per aquella gent que una mica vagi una mica perduda, dic que la cultura mesopotàmica va ser la primera gran cultura de l'Orient, per entendre'ns, prèvia del que seria Egipte, que era gran cultura com a tal, abans d'arribar a dades grecs i dels romans, i que realment hi ha coses peces molt interessants, molt vinculades, com tu hi hagués molt bé, aquests temes vinculats amb la Bíblia i la Bíblia, i simbòlicament... Geogràficament estava situada a la mesopotàbia entre els rius Tigris i el 3. L'actual em sembla que sigui l'actual Irak. No em vull equivocar, si és l'actual Irak. No vull mirar cara del mapa, però... I realment... Hi ha peces d'una gran bellesa, per entendre'n quanta estem al 3.500, no oblidem que feia 3.000 anys enrere estàvem parlant del neolític, vull dir, que per fer una mica d'orientació amb quanta dades, al 6.000 s'acaba el neolític, i es comença a les dades de bronzo, ferro i coure, molt malament, ha dit el molt de sentit, però bé. I aquí és quan realment comença la primera civilització de no solament artísticament parlant, sinó també primer coneixement s'estrològics, matemàtics, no documentats encara, però bé, previ el que seria la part d'Egypte, no? Molt bé, sí, pinta molt bé. Pinta molt bé, és molt interessant. Esperem que sí, esperem que sí. Aquesta és la primera activitat. Després tenim un altre bloc, però són dues conferències, que les fan unes ser al dimarts d'ià 4 de desembre i l'altre dimarts d'ià 1 de desembre. Les dues a la tarda, les 19.30, l'altre dimarts d'ià 4 es diu transformar la realitat, l'arquitectura vertical porta de l'autopia. I una miqueta, és una conferència que la fa el Javier Quintana de Unya, que és un arquitecte de l'escola de l'arquitectura, no sé exactament de quin país, però és una persona especialitzada en aquests temes. I ja vos parla del tema de l'autopia, de les construccions, sobretot de les construccions verticals. Aquesta moda o aquesta forma de construir ara amb aquestes alçades. I una miqueta, a tots veure. Sí, exacte. El que serà els Gratacels. Els Gratacels, aquests edificis, que també hi ha, per exemple, la zona de l'hospitalet, tocant cap a Barcelona. A veure què vol dir tot això, perquè tots sabem que l'arquitectura... Vol dir moltes coses, no només és una forma de construir pau, sinó que sempre està dins de moviments artístics i tot. Doncs aquesta també pot ser molt interessant. I llavors, el dimarts següent, el dia 1 de desembre, una altra conferència que farà a l'Àndike Lleves, és el director de l'oficina de la FAO a Espanya, i es titula Per què ja fa en un planeta que produeix el doble dels aliments que necessitem. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do el nom. Sí, aquesta conferència és complementària a una exposició que hi ha que es diu Justícia Alimentària. Pots donar molt de sí per debatre i una miqueta per sotmetre, això de reflexió, el perquè s'obren aliments al planeta, s'està aprovint molt més del que es necessita, i en canvi hi ha una bona part de la població, no sé exactament, però era molt elevada el presentatge de persones que estan patint fam. No hi ha al planeta, sinó que anem una miqueta més a prop, fins i tot aquí en el nostre país, hi ha gent que ho està passant molt malgrat, també. Que ara precisament comencen les campanyes de solidaritat, també, s'ha parlat que a Catalunya hi ha 100.000 persones que estan molt malament, per no dir que estan passant gana. Això demostra que som capaços d'organitzar-nos, però no de repartir-ho bé, eh? Exacte, no de buscar solucions... De produir, sí. Realment solucions... Exacte. I no, doncs, bueno, per gent o un pegat que pot ser, doncs el tema de la solidaritat i tot això que està molt bé, la contribució d'entre tots i la... Això, la solidaritat, la generositat de la gent, sinó que també és molt important una solució de base. Una solució de base, eh? Una solució més definitiva, de caire més definitiu. A l'altre grup d'activitats és el que ells diuen... Són uns concerts a la temporada musical, i tots dos són complementaris a l'exposició les arts de piranesi, que és el que ja ara també s'explicarà. Els dos concerts eren el diumenge a dia 2 de desembre, bueno, aquest serà demà, i el diumenge a dia 16 de desembre també, eh? A la tarda també, l'horari és el mateix, a les 19.30. Unes de les obres del primer, el dia 2 de desembre, són les obres de Johann Sebastian Bach i... A veure si ho dic bé, Ferney Hook. Aquest últim compositor va quedar encisat amb la sèrie de gravats de piranesi, Carseri d'Inventioni, que va inspirar la seva obra homònima, de la qual es podria escoltar alguna peça. O sigui, és l'obra de l'arquitectura com a inspiració... Molt bé. ...de la música, que és el que dèiem abans, eh? És l'arquitectora forma part de les arts. L'altre diumenge a dia 16 d'aquest mes serà la projecció del sound of the Carseri, de François Girard. Aquest és francesa, és de l'any 97, en versió original. I, bueno, la... A François Girard situa Jo Joma interpretant la suite número 2 de Bach en mitj d'una fantasia visual en què cobren vida en tres dimensions, els gravats Carseraris de Piranesi. I a fer la presentació d'aquesta projecció, referà a Luis Gago, que és el coordinador del CICLA, del que això fora, d'aquesta activitat. També s'interessa. En voltant de l'exposició que està allà, que és la sars de Piranesi, no? Ara m'ha vingut el cap, un momentet, i Jaume l'explica sobre el Piranesi, el que veies tu de la inspiració de l'art, no vídeo, de l'arquitectura, en aquest cas, o dels gravats, en una obra musical. Hi ha una peça del Modés Mussorgsky, que és quadres d'una exposició, que ella també s'ha inspirat amb una exposició que ha de veure a París, dels primers impressionistes, i va crear aquesta peça, i és una peça que ella comença a tenir uns punts que trenquen amb el romantisme musical, una mica entre dins de la música contemporània, perquè és aquest trencament, el que dius tu, que és molt interessant que des de la contemplació d'una obra artística tangible, es creï una peça musical. Això és molt interessant, és una inspiració, no? Que no és molt habitual, el món de la música, i que és molt bo saber-ho, que Piranesi va inspirar també amb un altre compositor. Molt bé, sí, sí. Què tal, Jaume, com està, aquesta exposició? És el que tu dius. A mi el que em va sorprendre de seguida, llegint quatre cosetes, de seguida vol dir que a 5 minuts després d'haver entrat a la sala, i fins aquell moment molt desorientat, perquè què és això, no? I llavors, de cop i volta, el que tu acabes de dir, de quina manera sintonitzes amb que allà el que s'està exposant, i el que en se'ns proposa, com a manifestació artística, en aquest cas, a partir de la contemplació, doncs és tot un... O sigui, a partir de l'arquitectura, tot un seguit de trets que impacten per la seva... el seu aspecte colossal, no? Vull dir allò de guà, eh? Fins i tot, i llavors això va ser un altre punt molt interessant, fins i tot el que eren les presons d'aquestes grans... grans, diríem, obres, eh? Obres d'arquitectura, que evidentment tenien a veure, doncs jo, com ho vaig veure molt clar, això, doncs amb la ràdia l'ESA, no? Ja sabem, les presons no són com les de Camp... No eren com les de Cambriants, tot molt funcional, i amb unes característiques de atendre aquella persona. Malgrat sigui un delingüent, malgrat pugui ser, doncs, alguna altra cosa, no? I, llavors, la veritat és que em va semblar molt interessant copçar, doncs, aquest punt, aquesta diferenciació, i aquest impacte, que en l'aristocràcia, a partir de l'arquitectura, imaginem a partir d'altres coses al cinema, no? Perquè no existies, clar. No existien, encara. Però aquell impacte de dir que era amb tu, i el que veureu, i no sé si tens oportunitat, doncs, per exemple, en la portada, tenim unes passarelles que tallen, que fins i tot es... Vull dir que el que es procurava és que no hi hagués un pas fàcil allà, perquè del que es tractava en aquest punt concret, doncs és de posar dificultats a tota persona que tingués la idea d'escapar-se i tot això. Allò no fa massa que un arquitecte em va dir, dir-ho, mira, el treball de l'arquitecte és a veure com impactem en la persona que no ho és, oi? Com l'impactem. En definitiva, com li aportem, doncs, una estructura, en aquest cas, que ha de tenir tant de pràctica però al mateix temps, de novetosa, no? És clar, això és vàlid per tot. Vull dir, això és el que... Sí, sí. Vull dir, aquesta setmana hi va haver un davant, no? Que sobre la validesa de la pel·lícula Holy Motors, no? Que va ser molt interessant, jo la vaig trobar, perquè és clar, jo em penso que hi ha una pedentaria enorme, però impacta. Per què? Perquè les històries que explica la pel·lícula tenen la característica de no ser una història. Si no, senzillament, són com, si diríem, com postals, no? Que passa, és que en moviment, que ens provoca, o ens donen, un reflex de la societat actual, no? És clar, vull dir, el que és capaç de crear un fet com aquest. I et fa comprensible, doncs, molt bé. Llavors, jo el que crec que és que el més interessant d'aquesta exposició és que el que se'ns fa comprensible és que l'aristocràgia tenia molta cura d'aquells que tenien tancats, no? Però el que crec també és que... Molta cura que no s'escapessin, no és que els tractés bé. Però a vegades a Piranesi també el que feia era una mica uns gravats amb una arquitectura imaginària, és a dir, creava espais, que eren reals, però que la vegada inventava certs punts de referència. I aquí és una cosa que... digues-hi. És un exemple, doncs, una bora de foc, vull dir, allò, que està molt ben posada allà. I una altra cosa seria una cadira, una trona, per dir-ho d'una manera, que realment impacta, perquè té... És com si fos una màscara, també, no?, i m'imagino que... Clar, perquè estem parlant aquí pels anys, de la vida de la Piranesi. Sí, el 1740 aquest senyor va arribar per primera vegada a Roma. Ell va viure a Venècia, o sigui, va néixer a Venècia el 1720, i va morir el 1778, no? I llavors, doncs, en el seguici de l'ambaixador de Venècia, en els estats pontífics, que va tenir molt a veure, doncs, també, oi? Això mateix. El descobriment de l'antigüitat romana va provocar-lo una fascinació sense límits, i això és el que veiem. Una miqueta i aquest plantejament, no? Jo suposo que vosaltres heu estat el castell de Montjuïc, i quan ens ensenyen, allò, les presons, i també en el punt en què ejecutaven les persones... Ho dic perquè és un moment aquest gravador, aquesta persona que feia aquestes obres, estem a punt abans d'entrar... L'altre ja parlava, justament, del ventre de l'arquitecte, de l'Ethien-Lui, voler, i és que, justament, quan estem en aquest impas, estem en el moment en què s'acaba el barroc, que començaria una mica el segle XIX. No és un moment de cansament, de formes artístiques, ja s'ha passat el reneixement, el barroc, el roco-coll, és avorrit. Ja es repeteix durant dos segles les mateixes fórmules, encara més carregades. És voler fer un tipus d'arquitectura i un tipus de revisió, més modern, més contemporani, més net, més minimalista, més senzill, no? És útil fins i tot. El que piranesi, encara que té la influència d'aquest barroquisme accessorbat i tremendo, dona les primeres notes, perquè es comença a fer una arquitectura revolucionària, que és com es veia, i que està vinculada amb la revolució francesa. Encara que sigui a Itàlia, però refereixo que amb aquesta vinculació que vindria després. I l'inici, realment, de l'arquitectura contemporània. Per tant, és un moment molt delicat, i per això a vegades pot despistar el que estàs veient. Perquè estàs veient que el com clàssic, amb una modernitat i una imaginació i tal, que dius que és això. Jo no l'he vist, però vull anar a veure-la, perquè vull acabar de profunditzar. És una miqueta trencador. Exacte, ho és, ho és. A veure, per exemple, he pensat en Picasso. Picasso és això. Ell coneixia perfectament les tècniques del dibuix de les pintures que havia anat a les acadèmiques formals. És clar. Dentrarà que d'academicista, clar que sí, perquè no sé si és necessari o no, però has de dominar la tècnica de la pintura, en aquest cas la tècnica, o l'arquitectura que en aquell moment era el que es posava i el que es feia. I un cop tens dominar-te això, ja pots inventar i ja pots imaginar. Gairebé tothom. Segurament és això. Per poder trencar això és que has de tenir molt bé en la subida, les bases d'aquesta activitat, d'aquesta art. Jo et diria que a partir del 1950-60 no era tan important passar per l'acadèmia. D'acord? I hi ha autors que no han passat mai per l'acadèmia. Diré nom, com dic, el Julien Egenabel, que també fa cinema, m'hauria d'equivocar aquest senyor que ha passat mai per l'acadèmia. I Pollock va passar de rasqui. Em refereixo que tu et dius molta raó. Encara picaços de l'antiga escola, és a dir, picaçó, goguent, sesant, potrillo, qualsevol d'aquella època, vangoc tothom va passar. No són autodidactes. Veus que és una cosa molt academicista, molt realista, a principi tot, que és el que en l'època. Després es van atrevir a trencar amb tot això i a fer invents amb la pintura i com es fan càstig. M'agrada, senyor. I sortir de la línia cademicista, perquè pensem que... Tu entraves a l'acadèmia, contraves a l'acadèmia de Bellesart, de París, de San Fernando de Madrid, de la llotja de Barcelona, que és tota la ciutat important. Em sembla que la de Sant Carles a València, vull dir que hi ha diferents llocs. I això et comportava que havies de passar per aquí. Això parlo abans del segle XIX. I guanyaves un premi, ja estaven al Salons, i guanyaves un premi norífi, que a partir d'aquí eres tu, el pintor de l'acord, o el pintor que sigui, d'algú noble i tal. I al sortir d'aquesta línia va comportar això, el neixement primer de les galeries i les exposicions alternatives. El Saló de Tardó, a Barcelona, i altres que van sortir. Però tu hi has de buscar la vida, tu. És el que dius, tu, era molt perillós. I a partir del 1870 comença a passar això. Però és que vas a morir-te de fam, directament. Sí, abans es pintava per en càrrec, i a partir d'ara es comença a pintar per plaer, que és molt diferent. I això és quan la gent tu comença a anar als llocs i comença a comprar les obres perquè li agrada el que estava llent. Exacte. Però abans era tot per en càrrec, no oblidem mai això. Sí, era una primera reproducció de la vida, els retrats, els paisatges... Exacte, a Botticelli per exemple, per dir un dels clàssics clàssics, o a l'hora de Vinci mai vas pintar un quadro per gust. Va sempre en càrrecs, i fos. Dels esforços, de qui sigui. Bueno, que s'ha enrotllat com una persiana, eh? Sí, sí. Bé, passem una mica més aviat. Havia dit també de parlar de què pensar, què desitjar, què fer. I llavors aquesta és un... És una altra exposició. Sí, és una altra exposició que està allà i que està visible. Jo la vaig veure aquest divendres passat, o sigui, la setmana passada, vull dir, que està aquí. Això serà un cicle d'exposicions, no? I diu que anirà en relació al context de... de profund de crisi en què es troba immers al sistema econòmic. I després ja acabarem de reconèixer-ho, això, amb la tècnica, no? Però, en aquest cas, ho pots copçar, doncs, a partir d'un seguit d'elements, que jo no m'atreveixo a dir ni cinema ni fotografies, sinó que són uns elements molt peculiars i sí que et donen com una sensació. Per exemple, n'hi ha un que és com si fos el cos humà, tot completament negre, amb un fons blanc, i llavors hi ha tot un seguit d'elements que es velluguen fora d'aquest cos humà, però que és com si es volguessin apoderar d'ell, com si fossin formigues o... I allò va tenir la seva... Però són unes formes que quedes així amb valedit, valedir-ho, no? I això es diu videoart. No ho dic perquè no sé com qualificar-lo, ja pots parlar de videoart tranquil·lament, però acabes d'explicar. Què és això? És una tècnica artística dels anys 70-80 que, a partir d'aquí, comença a fer-se i que no és ni cinema i que no és fotografia. Ho heu dit perfectament. Però que veu de les dues coses, això està clar. Evidentment, hi ha molta importància. Però veu-ho explicat abans, veus? Sí, sí, sí. I llavors li poses el nom, dius que ja ho conec, aquest. Ja m'ha arreglat. Ja sé qui és, aquest, no? Bé, doncs aquest cicle, començadat per la Rosa Martínez, crítica independent i directora de la Vianal de Venècia, el 2005, té com a objectiu fonamentals qüestionar l'art si és útil o no, o sigui, ni què té a veure amb la vida, si és més interessant la vida. O sigui, que hi ha un plantejament que deu n'hi do, sí. Ja tens tot. Orientar-nos existencial i políticament i celebrar el seu poder per activar resors emocionals i intelectuals que desperti la nostra consciència i ens impulsin a modificar les nostres accions. O sigui, en definitiva, l'art aplicat en la vida com a element indirecte per ser millors, no? Perquè és clar, si no em fitxem, tindria. I tant. És clar, no. No serveix, a contrari. Molt bé, passem amb els temes literaris, perquè la part que està d'art ens ha donat moltíssim avui de joc. Vull dir, hem estat aquí comentant... Jo comentaré poc d'aquest llibre. Directament ja us ho dic, perquè és que és un fiasco com una casa. El llibre es diu, El Àngel de la Muerte, El Fin de los Díes, el inicio de una trilogia d'un senyor que es diu Steve Alton, que va fer una trilogia anterior que es deia la trilogia malla, que jo era tan veratarrolífica que es deia la pirámide malla, no me recordo que era un desastre. Jo, sincerament, m'ho va recomanar una cosa així, una lectura lleugera i tal. I bé, com jo tinc una mica de camarà amb les pel·lícules apocalíptiques, allò de contagios, aquesta pel·lícula que va sortir fa poc, a mi això m'agrada. Vull dir, una mica catastròfica tant en quan això té remoto i aeropuerto 77, això em mola. Mira, molt gràcies. Això està bastant mal fet. Si no, i tant. Però, bueno, s'ha fet de tot. Doncs mira, ja, home, acaba de donar... És una situació que podia passar. Acaba de donar la punteta. Això no és que estigui mal fet, això està pitjor. M'ho he fet encara, no? És que, bé, és simplement l'aparició d'una pesta negra, encara pitjor que la pesta negra, que es diu l'Augua d'Anya, a Manhattan, a Nova York. Una noia determinada, que no està bé del cap, el cap enfreix una persona trastocada, ha sigut molt lleuger, amb aquest comentari, però és que realment t'ho pinten d'una manera... No, t'ho pinten d'una manera que realment dius, no sé què passa aquí, no? No sé si és que aquesta senyora, no sé què li succeeix, o què està fent. Però bé, et dona igual. Llensa aquest microvi amb un espai, i la gent mora en 15 hores. Si no tens la... Necessitava una persona, un personatge que fes això. I llavors intentava una justificació... No té cap sentit. És el punt de partida, no? Exacte. I penses que la cosa estarà bé i tal, però a partir d'aquí dius, mare, adéu, senyor, què passa? I vos apareix un heroi de la guerra, dir, del gol, i llavors comença a barrejar-se, complots vinculats amb les torres bessones, perquè diuen que el govern americà va ser el que va provocar aquesta història, i això ho saberan. Però és que no t'ho perdis. Quan arriba un moment en què tot això es converteix en una mena de fugida del Pèclaf a una quarentena, eviten que no surti això, moren milions de persones, els cadàvers estan al pescarrer, les rates corren per a tot arreu... I llavors la vacuna que li han de prendre té efectes hipnòtics, i a partir d'aquí totes estan al·lucinant, i veuen que és una cosa, i la cosa acaba barrejant la Biblia, el Torà, el Talmud... Resulta que al final aquest heroi es converteix en l'Àngel de la mort, que és la guadanya que tria, qui mata, qui no mata, i jo desesperat, desesperat. Vull dir, no... Ja ho han tancat metge, la gent no li ha tancat. I a més, no ho sentes pàgines, eh? L'únic que clar, dius, a veure si la cosa canvia, millora i tal, però és una mica de massuquisme. El que faig és que faig jo, faig lectura diagonal. Llavors m'has començat a fer liactors en llibertat i acabaré el llibre, perquè ja està bé, això, què significa. Sincerament, ara seré molt cru, i ho sento pel senyor Stifalten, no m'escolterà perquè aquest és Amàrica, no compreva llibre, no perdó el temps. No, per internet no sé si no es va escoltar. Per això, eh? Que ràdio d'Esbera arribar... Ah, ojo, oi, tant, i tant, i tant, i tant, i tant, no? I per tot aquest, clar... I no, com que no tot és bo és el que deia, per tot aquest mal sabor de boca, els homes parlarà de... Jala. Bueno, i es farà una excepció de cardar, eh? Que segueixi amb el cardar, que s'agrada. Per parlar un dia, però sí. Això, oi, ara l'he perdut a tu. Bueno, el que passa és que hi ha estat aquests dies per qüestions bàsiques de la vida, doncs, a la part de Girona, i bé, vull dir, és... Hi ha una cosa molt senzilla, que és el que es diu en la pel·lícula Pat Negra, que hi ha el xicot que està dormint, no? I llavors, n'hi ha un que el desperta, d'una manera, doncs, molt... molt violenta, fins i tot, com una sotrecada. Diu que estàs cardant o què? O sigui, que per ells, el fet de cardar és que et fan mal o et violenta, o et posen ni... És clar, llavors em va fer molta gràcia, perquè fins i tot el meu germà, que és de cor allà, llobrecat, i que està allà d'ali, que fa servir la paraula cardar per tot arreu, i com que aquí... I tu ja l'has pistat, normalment. Sí, que passa aquí, jo no, jo no, eh? I no, no. Total, que... No, sí, no. Ho volia, no. Ah, vale, no. Jo no, no, sí, clar. L'hi ha d'estar caro, que vol saber tu, ara. Què vol saber, tu, ara? Jo, al Jalà. Ah, al Jalà. Mira, doncs, Jalà és una cosa que... No sé, jo penso que és molt interessant. És menjar, de fet. Sí, ho sabies. Anem a Jalà, anem a Jalà. Jalà com a sustantiu, com al Jalà. Però també és un verd, no? Bueno, aquí venen a explicar que més aviat no, que és un mot que ve de jo... Podria llegir tot allò, i penso que tampoc cal, no? Comencem per dir que... que en un dinar de feina, per exemple, mengem, no? En un dinar familiar tenim moltes més opcions. Ja que podem devorar, matar el cu, complir el pap, o treure el ventre de penes segons el dia, no? Sí, com es diu. Allò, la varietat de matinsos que pot tenir. Diu, on entrepar el banc de la plaça, que el liquidem a correcuita, més aviat l'endrepem. És un situat entre el registre volgàrdia i el literari, no gaire lluny. I aquí ja comencem. Del registre familiar dispensem al verd Jalà. El dispensem. Però no és que sigui correcte. I llavors dius, no, posaeix tota la potencialitat del verd menjar, sinó que serveix tan sols per mastegar i tirar colla ball. En sentit figuratiu no funciona, no podem jalar ningú a petons, ni jalar-nos els estalvis, i em sembla que ni tan sols podem jalar-nos una paraula. O sigui, que, de fet, és una aplicació. Però, jalar a petons, menjar-se petons, sí que es pot fer això. És una expressió, no? És una expressió. Jo penso que la posa expressament, no? Esclar, imagino, per aquest joc. Jo, a vegades, ho he escoltat. Potser no jalar-se el menjar, petons. Potser és menjar amb la mirada, a vegades. Te voy a comer a besos. Un concepte més castellà, oi que sí? Ja em sona més... A mi em sona més el te voy a comer a besos. Exacte. Catalan també es diu això, també es diu, eh? T'ho asseguro. T'ho he posat un pla una miqueta així. El menjaria a petons, aquest verd. T'he posat una miqueta... En rotllo barri, no? T'he de jalar a besos, tia. Aquesta línia... D'argot així, no? Clar, no, és una barreja estranya. Molt bé. Evoluciona i tant. Per utilitat i l'il·lus que li fem, la gent, el poble... Clar. I el que és més interessant és que això ho pots haver escoltat, però difícilment ho utilitzes ara. I d'aquí ve aquestes... Descoberta, no? Evoluciona, precisament, aquest diccionari. Que dius, ostres, sí, me'n recordo, per exemple, et tinc una quica, ja no en parlem, eh? Però, per exemple, us en recordeu de quatre llaunes? Sí. Clar que sí, si som una mica grans ens en recordem. Probablement no vas veure els seus inicis, tu, eh? Per això? No. Ah! Però corrien, quan anem petits, corrien, eh? Corrien per qui, eh? Jo sí que els vaig veure, els seus inicis. Molt bé, eh? Fantàstic. De paraules peculiars, justament la grup pastora, serà gut, eh? A més, quan canten castellers, que utilitza un llenguatge peculiar. Roseu, donat, vull dir, peculiar una mica diferent el que se n'anen els gulps de popa normal i corrent. Molt creatiu, un llenguatge molt creatiu. I a vegades la forma com aquelles rimes les fa molt ben fetes. Que no són rimes fàciles, com allò que es planteja. Aquest diccionari és el primer que fa en català. Sí, cert, cert. Sí, m'ha semblat que hi havia una cançó, a un dels LPs, una cançó en català. No sé quin és, no em vull equivocar. És la Dolo Beltran, la cantant, amb els germans Riva. Exacte, que són els fills del Pau Riva. De Pau Riva, efectivament. D'onidó, que estem parlant de consistència. Doncs quan es parla de petons, ara parlem de carícies, són pastora. Mòbil, mòbil, mòbil. T'he tornat a entrar. M'he mirat enrere. I cap endavant. He demanat molt més. He dit no hi ha dret. He canviat nostàlgia pel que has de fer. He cridat el bon temps. I ha sortit de cor. Una mena d'energia que em convida a ser millor. I tu? Què has fet que em vens a buscar? I tu? Vens d'arca i tu? I tan puntual? I fet veure que no quan era claca que sí, però m'he vestit de blau si el dia era gris. He sortit corrent i he tornat volant i clavada el sol. No he volgut tornar. I tu? Què has fet que em vens a buscar? I tu? Tenim 10 minuts per parlar de 3 pel·lícules. La Rosa està cantant. És que li encanta la cançó. Està molt bé, està molt bé. Doncs parlant de parígetem... Exacte. A més, lliga molt amb la cançó. És una pel·lícula... sobre un gastòpics típic de París, que és l'amor. L'amor. L'amor a Merra, només. A veure, és una pel·lícula col·lectiva. És un projecte que es va fer, si no m'equivoco, fa un parell d'anys bastant cartellera. I va tenir èxit. És un projecte que és una pel·lícula col·lectiva. Llavors consisteix que hi ha una sèrie de directors i directores. I directores. Molt conegudes amb una carrera, però superreconeguda. Tots participen. Que us diré quins són més o menys, perquè us feu una idea. Tots participen en un capítol. Capítols són curteig, uns capítols de 5 o 10 minuts, com a molt. I llavors explica una història que passa a París. Hi ha històries molt diferents. Hi ha històries des que... Molts, clar, molts... El que fan és fer servir el tòpic típic, insisteixo, perquè és el tema de l'amor, que a París l'amor és possible, no? I hi ha... Vinc i tot hi ha la del German's Coin, el capítol que dirigeix el German's Coin. És molt divertit, perquè és un senyor que és anglès, i ve a nord-americà, i ve de viatge a París, que està allà de turista i pobra pensant que trobarà l'amor. És divertit, no? Molt bé. I també hi ha un altre capítol, que també hi ha una dona sola, que també és americana, precisament, i també està de turisme, fent turisme allà a París, i també és una de les coses que pesa. Però després ja se n'adona que pot estar bé com està. I que el fet d'haver estat allà a París, en aquell moment se n'adona que està a viva. Això és important. Que està a viva. Veig sentir una barreja de sentiments entre tristesa i alegria, imensa, i em vaig adonar que aquí a París hi soc viva, i això té molt de valor. Molt bé, molt bé. Lluita la seva terra, lluita els seus amics, de les seves coses, dels seus gossets, i allà és molt maco això, poder viure això. Allà el despleixo. Fins i tot hi ha una història de amor vampiresca. Que jo em vaig sorprendre perquè no me l'esperava. I tant, dius això. A mi la protagonista... El protagonista, com es diu? El protagonista del... Del Marc aquest, ahir. No, no, no, del... El Harry Potter. Sí, el nano que aquest... Bueno, que hi ha que l'escut, que ja és, no sé quants anys tenia. El Harry Potter, però... El l'Ixabut no és a l'altre. A veure, ara trobaré... És una curiositat. També els sectors i els trios són conegudes. La primera de les directores és l'Ixaber Coixet. La nostra directora de Catalunya. Ella també fa un capítol que una de les protagonistes és la Leonor Wallin. I la Javier Cámaras també fa un petit paper. També és una història d'amor, un amor impossible en aquest cas. Un amor que no pot arribar a termini, no? Mm-hm. Per unes circumstàncies que no vull tampoc desvellar massa... La història de cada capítol, perquè hi ha més cada capítol passa amb un barri de París. Ah, molt bé. Amb el matre, el barriatí... Tot això. És molt... És interessant. La gent que hem estat a París... La ja hem parlat d'aquesta pel·lícula. És molt interessant. Mira, hi ha, per exemple, directors que fan un capítol. Són Olívia Sajas, Frederico Vultín, Gerard Depardier. Aquest és conjunt, és d'aquests dos últims que us he dit. Ja he dit que els germans coen. A l'Ixaber Coixet, Albus Craven, Alfonso Cuaron, Christopher D'Vall, Richard Lagravenés, Vicencio Natali, Alexander Pine, Bruno Podalindés. I des, i de... Walter Sales, Daniela Tomás, Oliver Smith... Donidó, eh? Quin ventall. Tom Tickner i Gus Van Sant, també. Gus Van Sant, també. No sé si naturalment ho dic, perquè vaig comentar la pel·lícula Harry & Harvey Meek. Menem és Harvey Meek. Doncs és una història... A veure, una possible història, homossexual. És una punt d'una possible història, que també pot ser així. Gus Van Sant apunta sempre a l'esquena sexual. Jo vaig pensar, mira, fa dos o tres problemes que havíem comentat en aquesta pel·lícula, i ara veig un altre capítol de Gus Van Sant. No he estat de posar tiquetes ni molt menys... No, no, no. No ho fa com el Ventura Pons, no. Ui, el Ventura Pons és que el Ventura Pons és molt Ventura Pons. Quan serien va la pinça, tonido, eh? És curiós, i actors i actrius. És una delicta, el senyor Pons, quan vol, no sempre. Sí, sí. Hi ha actors que he comentat, també, com la Irene Orgualing, la Javier Càmera, que té un petit paper. Després hi ha uns que a mi m'agraden, per exemple, molt gilet vinoix, que és preciós. A mi jo m'encanta aquesta actriut. Jo també. És que aquesta fa que faci, eh? Clar, aquesta fa que faci, també actua. Vengatzara, Bohoskin... I què més, què més? Nataliporma, a mi, que és aquest actriut. Sí, m'entusiasma sempre. No sé, m'hi hem hagut de conegut. Mira, William Dafoe. Sergio Castellito. En fi, val la pena. Vinga. Passem al xef, Jaume. Així, dos minutets, per tu i dos per mi. Que no tinguin més temps, que senyor Jose, que no ens ha parlat gaire. No. Està reservant. El deixarem parlar 15 minuts sense parar, eh? Sí, has estastigat, eh? Està filant. Està filant energia. El xef és una pel·lícula que aquesta setmana s'estrena, oi? I que ja fa uns quants dies que vaig veure, i el que em va suptar més de la pel·lícula és que és tot el contrari del que va fer el senyor Klinisbut en espais cowboys, que destacava, precisament, la validesa de l'experiència per sobre de la tonteria, dir-ho d'una manera, dels joves, no? Llavors, aquesta pel·lícula és tot el contrari. Aquí hi ha un xicotot, això sí, molt noble, molt espavilat que apren del mestre, i el mestre pràcticament queda un ridícul davant del xicot, no? I llavors hi ha una punt, perquè això és, ja està més clar que l'aigua, això és sobre això de guanyar les mitjalins, i tot això que s'estrena molt. Les estrelles, les estrelles, els restaurants, aquesta realitat, no? Llavors, la pel·lícula parla d'aquestes constants, i la veritat és que és molt interessant. Evidentment hi ha un tipus de cuina que més aviat són essències, i no pas... Continuts, no? I el que ho representa, que ve de l'estat espanyol, ve, vull dir, va, allà a França, doncs és precisament el Santiago Segura. Jo penso que ho demano, perquè sí, ja, bueno... Bueno, és descobrir a veure què fa aquí Santiago Segura, perquè, bueno, sembla que ha fet coses... Paculiars, eh? Paculiars, vull dir, que a vegades és el millor. Seriós, no sé, és com dèiem, no? Bueno, doncs farem un comentari sobre l'arte de mar, i crec que ens agrada molt bé aquesta musiqueta de fons, que sentirem. Ui... Ui, què ha passat? Bueno, hi ha hagut un problema. Bueno, coses que passen a la tècnica, després l'escoltarem. A l'irec, que sentirem? Doncs justament posava aquesta música perquè la pel·lícula, l'arte de mar, de Manuel Moret, és una pel·lícula en què constantment la música clàssica està fent acte de presència. I direm, és una mica com tu deies, Rosa, és una pel·lícula coral, és a dir, amb diferents històries, però en aquest cas no tenen independència, vull dir, s'entrallassen entre elles, d'acord? I bé, estem parlant de històries d'amor, bàsicament totes elles, una pericua molt curta de 78 minuts, amb una gran elegància, amb una delicadesa, amb el tracte, sobretot, amb el qual, generalment, la dona sorvencedora, això s'ha de dir, perquè són coses, vull dir, que jo crec que té la seva importància, a vegades resenyant... Sí, però és que és veritat, aquí es veu realment i la intel·ligència superior totalment de la dona, amb el tema de la relació, m'haurà d'anar amorosa. Vull dir, que en aquest cas l'home potser és tan una mica més a l'espera, no de les reaccions femenines, no? I una història molt peculiar del François Closet i una noia, que és que és molt bo, és que ella vol fer moltes coses, però, segons com reaccioni, és a dir, ella vol tenir una aventura, però segons com ella reaccioni, si ell té dubtes, llavors marxa. M'entens? Vull dir, vol que tingui reaccions, segons com ella vol que tingui les reaccions, no? I és peculiar... Si la mica ha retorçat... No, sí, he retorçat, tu és... Però interessant. Perquè llavors, realment, diu, però, escolta'm, tira't a sobre perquè què veus que vols, i si et tira a sobre ja us marxa. Diu, no, t'has tret a sobre, però no t'ho creus. A veure, què hem de fer, no? Aquí entrem una mica en la línia, també. És un humor, una miqueta humorístic, no? Però és una pel·lícula, insisteixo, molt elegant i molt maca. Jo crec que val la pena recuperar-la, eh? Vull dir que això està claríssim. L'Arto de Mar. L'Arto de Mar, l'Arto de Mar. El senyor Éric From va escriure un llibre, ja fa molts anys, que es portava precisament... era el títol aquest. L'Art d'estimar, és un llibre que a mi sempre m'ha semblat genial, i que allà el que expressa, precisament, és que estimàs tot un art. És tot un art, evidentment. Llavors, no es produiria això que dius tu. Exacte. Però aquí també es veu com una amiga com sorteix aquestes formes, aquesta manera de fer-ho, no? I, bueno, a qui millor que escoltar el concert partiano número 1 del Tchaikovsky, perquè el Jose ens parli, de com sortir d'aquesta crisi, que ja estem fins... Pip! Pip, no? Vull dir, farem aquí un pip, no? Jose, perquè què hem de fer, no? Vull dir, és que, clar, ja estem cansats. Perquè el Jose és un supereconomista. Bueno... En ciernes, ja. Però d'aquí poc, bueno, el tenim de ministre aquí a Catalunya, ja. Bueno... Ojalà, ojalà. Sí, sí, sí, sí. Ja n'hi ha més bé, segur. Bueno, Rosa, tens una bona relació. És broma. Jose, com podem sortitjar-t'ho? Digues com va la cosa. La cosa va molt malament. No, no, no res, no. Un problema d'aquest país és que s'ha passat molt en el ladrillo. La construcció. Una vegada que no hi ha un tessit industrial fort per sostenir tot això. ¿Vale? Què passa? Han caigut més llenar atur i els bancs han tancat la xeta del crevi. Què passa? Això provoca que la gent no et tingui liquidesa. No té efectiu, no compra, no hi ha producció... No pot estirar més el braç que la màniga. Un problema que molta gent ha estirat més el braç que la màniga. Ara no podem fer-ho. Ara no toquem això. Vale. Bueno, hi ha més atur, hi ha més despesa pública per la prestació de... per l'atur. I, bueno, d'aquí el que es tindria que fer, crec jo, modestament, és els baixaris impostos. Directament. Sí. Primer, la següetat social, i RPFs... Ja és tot això que repercuteix directament a les empreses, perquè... A RICs i a pobres. No, a pobres. A treballadors. RICs tenen per pagar. Aquesta tenen per pagar i si es queixes per bici. Exacte. I si a cas que li pugen els impostos, aquest. Però la empresa va a deixar-li les cotitzacions socials. Per què? Perquè si tindran més possibilitat de reinvertir aquests diners... Perdona. Una pregunta, eh? A les empreses li baixem els impostos. Acabes de dir. Les empreses, normalment, estan amants de persones riques, no? Llavors, aquesta seria... O emprenedors. O emprenedors també. Que es fan RICs. Bueno, però comencen que no. Bé, a veure. A casa dels RICs que se'ls hi pugi. Per què? Perquè són... O sigui, fem dues categories, els emprenedors i els que no ho són, els emprenedors, els que tenen la bicó que ha d'haver aconseguit un volum de diners enorme. La facturació, anual. Una cosa és la producció de l'empresa, i l'altra és el que tingui la persona. El propietari de l'empresa, com el capital proc. O no. Ja ho sé que n'hi ha que ho tenen molt maco, això. Jo veig que hem caminat ara al tema de les empreses. El que tingui la persona, com el capital propi, que apagui, que té que pagar, i si té 200.000 milions, perquè li pugi els impostos. Empreses, petites o multidacionals? Primer, anem a salvar les petites. Les grans, les multidacionals, tenen recursos suficients, i no noten la crisi, per molt que diguin. El dia dos i dos són quatre, no arribem als beneficis, 50.000 persones al carrer. I a l'enquivet tenim beneficis. No tenen problemes. El problema va ser que les petites empreses, que donen ocupació a la gent del carrer, a la majoria de la població activa. Si veiem impostos, en teoria, tindran més recursos per invertir. Podran la persona, també pagarà més de suïtat social, i el RPF tindrà menys pagament a fer. Menys impostos. I el 21% aquest... Jo li va al moment del deixaria. L'estat té recaptat alguna banda. Això està clar. 200.000 o 4, i el... Que no l'havies esmentat, he pensat. A veure si cau. A vosaltres sé quines menys l'avantador. Si la persona té més diners, consumirà més. Avui sortirà a sopar, demanarà dinar allà, i comprarà 3 pantalons, i abans es comprava un perquè no arribava a final de mes. Tot això anirà movent l'economia. Per què? Perquè les empreses tindran necessitat de produir més. Tindran necessitat per produir més de contratar més personal. Aquest personal tindrà cotització en suïtat social. Les ventes incrementaran a l'IBA. I, al final, la empresa tindrà guanys. Amb aquests guanys pararan un impost de suscidats. I ara està guanyant la diners. Què passa? Si ara tot això no passa, l'estat no recapte diners, i a sobre té que fer la prestació per la Tur. O sigui, ara no té ingressos, i té sortides. Bé, bàsicament això. I, sobretot, és que hem de fortir l'altre lloc industrial. Crear empreses. A mi la correcta és la proposta que ha dit el govern de que els ciutadans estrangers que compren un pis això ens portarà a la llarga una altra bombolla immobiliària. Això, quan li vaig sentir em vaig quedar gelat. Això es portarà a una altra. Era com una sonda. I la reacció de la societat i l'apropiació de l'avancari... Hi ha molts bancs encantats. Perquè vindrà gent i pagarà, i aniran baixant l'estòcid mobiliari. I no caldrà depenar dels rescats. Si passa això, vols dir... No, el rescat ja està demanat. A les setmanes aprovada per Brussel·les una aportació avancar-hi... 37 mil milions. Exactament. Hi ha intervinguts. Molt... Molt light, la intervenció. Subtilment. Aquesta aportació que deies tot als 160.000 euros per pis, per la gent que vingui de fora, és una selecció també de la invigració. Perquè estem parlant de russos i orientals, bàsicament. Ginesos que són cinesos. Actualment tenen més poder. Evidentment no estem parlant de sud-americans i magrevins i tal, perquè el seu nivell adquisitiu és molt menor al seu país de base. Per tant, s'han de venir cap aquí i no es poden permetre això. Clar, també la situació no està per què. Hi hagi una gran... una gran moviment, no? Però, clar, també t'ho ensença feina. Sí, sí, sí. De fet, clar, és que això hi ha associacions que no ho... Exacte. Quantitat com pot ser seu és el racisme, que ja ha posat el criteri. Això t'intenta contra tot el dret de les persones. De fet, jo vaig sentir això, però directament perquè és una barbaritat. Dic, si l'única idea que se'ls acudeix, per dir-ho de la crisi, és tornar a fer... o pensar, pensar, en fer un altre bomboi en mobilèria, és que s'amorcina. Jose, aquest matí, així, et dono una pinça allà i segueixes amb el teu discurs, lògicament, aquest matí el senyor Mas ha dit que... s'ha de retallar. S'ha de retallar el mateix, tòricament, a l'any que ve que l'any 2011 i 2012, per enda 4.000 milions d'euros, i que tornarà a tocar, amb aquest cas, funcionaris de la Generalitat, directament, ho ha dit, ho ha dit l'aigua, pujarà l'aigua, la universitat, en altra vegada, les tres universitàries, i em deixo en un altre punt que t'ho diré després, que me'n recordo ara, però eren 4 punts que tornen l'altra vegada a tocar el que serà l'agent de peu, de terreu. Vull dir que... Què et sembla? Arroni en altra vegada. Jo crec que és una altra vegada una rada, no? Sí, una rada total, total. O sigui, això el portarà al court termini, perquè això no té més... No es pot destructir de més. O un fonçament total de tota l'economia, tota la població. I un nivell de pobresa i una perda de benestar absoluta, no? Sí, sí, sí. El llindar de la pobresa, que de vegada està més alt. O sigui, hi ha més gent que està al llindar de la pobresa. L'altre dia... Les primeres prestacions socials també són necessàries. Allà només la tur. Si la prestació social, no, ajuda ja per aliments, ajuda per a vegades de menjadors que quasi n'hi ha, no? Ajuda per a la dependència. Però que de cop, a serveis socials, són problemes més persones. Amb el cost també, fins i tot, a nivell personal, que això comporta, com pot ser l'augment de malalties mentals, tipus de pressions... És un tema important. Dependència, sobretot. Això comporta un cost molt important, també a la sanitat pública, no? És que xarxa d'una visió global, no? Una cosa molt ràpida. Una persona molt propera a mi té una criatureta de 8 anyets, algun d'aquests malalties rares, que n'hi ha 2.000 arreu del món, o que sigui i tal, i li acaben de denegar dos ajuts que tenia. Ella ha de pagar 400 euros mensuals de medicaments, perquè aquesta criatura tingui una mica de nivell de vida, i li han dit que una ajuda li treuen, perquè ell, el nen, mai ha acotitzat. Per tant, no és pensionista. Un nen de 8 anys que pot acotitzar. I li han dit això. És una bestiesa. És una bestiesa... Sí, a Catalunya ha acabat la meva comptable personal. De la meva pareta empresa. M'aclar, no et puc dir. Serbé que estigui com a denúncer. Vergunyós, directament. No hi ha una altra paraula per definir-ho. És això. També l'altre dia sortia a Isenda que el 20 milions d'espanyols viuen amb 12.000 euros anuals. Segons la... Segons l'última, s'ho diré ara. Que això... Que això és brut. Parlem de 800 euros. Si parlem d'aquella casa, hi ha dos. Van treballant i 1.600 poden tirar. Però com que siguin 800, el manté una família. Un nen. És que això no és suportable. I amb 1.600 tampoc. Esclar, és que... És terrorífic, eh? Està en un programa que crec que hem de buscar solucions. Jo agafaria dos punts. Avui hem parlat del programa. Tu has parlat i tu ho acabes d'esmentar. Diu, has parlat de no estar bé del cap. Sí, bueno, m'ha estat lleus del comentari. Sí, bueno, m'ha estat lleus del comentari. A mi em sembla que a vegades... És important, també, no? Que agafem aquesta expressió, no? I, llavors, tu també has parlat de la capacitat que tenim de generar, si més no, l'alimentació, no? Una de les preguntes que a mi em sembla que són molt interessants, és dir, escolta, si tenim capacitat d'alimentar-nos, potser no de gaudir, de nivell de vida i tot això, organitzem-nos i provoquem que no hi hagi... O sigui, que no hi hagi gana, no? I això semblaria que és factible si agafem el que tu ha deies, no? Que som capaços de generar, o sigui, de produir el doble del que necessitem bàsic. Sí, sí. Llavors, això ja hi ha qui diu que vinga, va, doncs, endavant, no? I totes les recollectes que es fan, i després s'inverteixen... Això ja ho sabem, que sigui maratons, que sigui coses, no? S'inverteixen precisament per la investigació del que deies tu d'aquest company teu, no? Doncs, home, jo penso que això és un fet que en un principi tu ja ho has esmentat, ja va per ràdio, això, no? Va la dir-ho, les coses, jo les veig així. Però, paral·lelament, crec que hi ha un... un fet, alguna cosa més. I, en definitiva, doncs, que això es tingui coneixent-se, de jo, no? Perquè en etapes anteriors, que ni molt menys hi havia aquest nivell de vida, i que les coses eren molt més injustes que actualment, en tots els sentits, no?, de llibertat, de tal, jo el que crec és que el que cal treballar és en aquest sentit, eh? Sí, sí, no, jo crec que sí, eh? Sí, sí. José, alguna cosa més, ens vols comentar? Bueno, aquí, bàsicament, que les empreses, les multinacionals, moltes... bastantes d'empreses, tindrien que implicar-se una miqueta més. Que descobrim, que tenen tallers amagats i que les poden... Aquí ja, sí, que em sembla molt bé que tinguis una feina, però un mínim de sou i de feina. M'agrada. Jo anava per una altra banda, moltes empreses d'aquestes multinacionals tenen la RSC, que és la responsabilitat civil social corporativa, que això és de cara a la galeria. Sí, mira, estan implicats en això, però realment, ells, el que busquen és tenir la RSC d'una 4... No sé com dir-ho, per fer 4 cosetes, i així tenir més clients, perquè la gent molta vegada pensa, mira, estan implicats en aquests temes, en un projecte social. I ells ho fan amb vistes de tenir més beneficis. Clar. Jo penso que no... Ho fan com una operació de marketing. Ara no en sortirà. És una operació de marketing pura i dura. També, a l'altre dia, sortia el diari avui, no me'n recordo, que les empreses, en general, han baixat un 57% dels seus guants. No sé si estem parlant de gran empresa o estem parlant d'empresa petit o mitjana. Però és un 57%. Jo, que tinc una parella d'empresa, et puc dir que és cert. Que no... Jo també t'he pogut dir. Lògicament, estàs lògicament amb l'altra empresa, amb aquest aspecte, amb altra secció. Jo crec que la situació està molt complicada. Crec que serà un 2013 molt dur. Sí, el 2014... Jo l'única demano és que tothom tingui el màxim possible de feina i suportar el que sigui, però és que la gent està polint-se els estalvis d'una manera... No hem de posar molta imaginació, molta feina també, i moltes ganes de treballar i de portar tot això que van davant. L'altre dia sortia el diari, que hi havia moltes persones que estaven rescatant els plans de llobilació que tenien als entitats, perquè són naturals de llarga durada i tenen el tret de fer-ho, no? Tenen la possibilitat de fer-ho, perquè és que ja no arriben. Ja se li ha acabat la prestació sustitutòria i ja no tenen més diners. Per tant, per rescatar els estalvis que tenien per la llobilació. I ara es troba l'any 4, a arribar a la llobilació, que no tenen res, tampoc. Tot això s'ha de buscar solucions, perquè la gent no necessita que es rescata els estalvis. S'han de buscar massa solucions, crec jo, i jo crec que cap dels governs, en aquest cas, ni el espanyol ni el català, estan fent el camí correcte, ho sento. Jo crec que és aquesta l'alternativa, que és la mateixa política de retalls. I esperem, esperem. Jo confio que els partits que reculzaran, potser sigui a esquerra o qualsevol partit, jo crec que la seva política social és bona, i planteja un altre ideal, vull dir. Ojalà. Escolti els senyors. La situació del poble que he fet a cap és a qui ens abraçem, que és el que hi ha. Doncs, José, un altre dia vull que tornis, eh? Tornaré.Vull que t'ho facis. Has de tornar a baixar. Directe a veure. Exacte, exacte. Has de fer amb els deures pents, eh? Molt bé, doncs res. Es queden 15 segons. L'ojo us para a acomiadar-nos. Rosa, José, Jaume. Gràcies. A continuació, us oferim la repetició del programa EMA de Música, a més, Dilluns Passat. EMA de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Música. Molt bona nit. Aquí estem, en Marc, a les viers de Soi, una servidora per compartir aquesta hora amb vosaltres, com sempre. I avui, com sempre, també portem la veu del poeta, d'en Joan Marguerit, amb el seu poema final d'un conte. Les estrelles que es miren a l'aigua de la bassa han vigilat altres vides abans d'aquesta nostra. És una nit d'estiu. La bassa guarda més fràgil que els reflex de cap estrella, el del somriure que hem perdut per sempre. Els gossos el saquegen quan s'acosten a veure l'aigua negra.
