Babilònia del 28/9/2017

Benvinguts, un dijous més al Babilònia, i avui tenim uns convidats d'excepció que estan per aquí, que no es veuen gaire, i jo no es veig gaire, perquè encara no són massa grans, però ara comentarem qui hi ha per aquí. Ja xica un pam. Clar que sí, clar que sí. No és el Jaume, eh? No és el Jaume, no és el Jaume. El Jaume es van congin a que es van creixent, oi que el vingui el Jaume, maravilla, maravilla. Nos tenim, com sempre, la Rosa, el Calar. Hola, bona tarda. Com estem? Bé, endà estic. El Nacho Alonso. Què tal? Família llunyana del corredor de cotxes. Diuen, no? Sí, bastant llunyana, no? Sí. I l'Arense tampoc, i el de Montanegal del carrer, no? Sí, també. I la Rosa, la que té la porta a Madrid, bueno, ja l'hem diat aquí, no? Però ara tinc un jugador al Girona, també. Ah, ojo, eh? Molt bé, el Xesco Ramos, que us parla, com sempre, em presento jo, jo no sé qui tinc, així que sigui un Ramos, no sé què pot ser, la Jolanda Ramos, no? Un jugador. Un jugador, no. No, Sergio Ramos, no, sisplau, sisplau, sisplau, sisplau, sisplau, sisplau, sisplau, sisplau, sisplau, aquí sí que no. I per aquí tenim unes personatges una mica amagats. El Nil, hola, com estàs? Bé, bueno, fantàstic, no? Potser un futur fissatge, fissatge, eh? Clar, és el fill del nostre company David. Més si va començar. 9 anyets, sí, i tot un humanet. Adéu, adéu, perdó, perdó, perdona, perdona. I per allà amagat amb una cadira tenim el Roger, que té 5 anyets, que dirà hola. Corre, digues hola, vinga, vinga. Digues hola, aquí. Hola. Hola, Roger, què tal? No em sent. Bueno, no n'hi ha igual, no n'hi ha igual, passa res. Doncs vinc, ja has dit hola, ja has dit hola, que ja és un molt. Que també és fill del David, cadonidó. Ja s'han estrenat, ja hem fet el tebut, el tebut radiofònic. Radiofònic, d'aquí poc ja serà un fissatge a futur, això. Molt bé, doncs avui tenim moltes coses per parlar, com sempre, que se'ns faltarà temps. Seguríssim tindrem per parlar, una mica més tranquil·lament, amb l'exposició de David. Vau que ja s'ha acabat, ara sí. Ja no podem fer res. Segur que ara no és mala sort. Exacte. Suposo que la fan, no ho han fet més, ja hem més puestos d'Europa. D'Europa, si tindran, suposo. Si se la fan a Berlín, tenim bones coses per parlar. Em penso que l'havien prorogat una mica més, fins a l'octubre. Ah, podria ser. Crec que l'han prorogat una mica més. Doncs mira, mentre... Jo diria que cada setmana veig llegir alguna cosa que l'havien prorogat uns dies. Mestre el nostre documentalista busca la informació. Vinga, sí. La rosa, que a banda de ser teatrera, el vols ser de la paraula, és molt al teatre, i hi ha vist dues obres avui, paraules encadenades i un espectacle de Federico García Lorca, que ens comentarà que aquí la rosa és una superamante de Lorca, i per aquí també hi ha bastant, bastant. Però manca de temps a vegades per veure cosetes. I de llibres, el David ens farà també un doblete, que també el tenim equiliterat. A anatomia d'un instant, de Javier Cercas i la Pell Freda de l'Albert Sánchez Pinyol, un gran llibre que recordarem, perquè jo fa molt de temps que vaig llegir, i que tinc un bon record. Ara fa una pel·lícula. Ara fa una pel·lícula. Doncs mira, serà bo també comentar alguna cosa. I de cinema, el Nacho es parlarà d'Aït. Correcte, aquesta reversió que han fet ara... Sí, sí, sí. Ja ho explicaré. I tant. I el Jaume, que és a punt de caure, baixarà del cel, directament es parlarà de cinema. I jo també us parlarà d'alguna pel·lícula que tinc per aquí. Això posa el David Bowies. I el primer que s'ha de dir és que la nostra companya Rosa tenia tota la mà. Molt bé, molt bé. I l'han prorrogat, estava... L'últim programa que vam dir que estava fins al 25 de setembre, i l'han prorrogat fins al 15 d'octubre. Ostres, molt bé. Jo entenc que hi ha una afluència de públic important. Molt bé, molt bé. És que hi ha molta demanda. La veu s'apareix la pena, eh? Sí, s'estés el tema. El que vam parlar l'altre dia, està basada en una exposició basada en tota la figura de David Bowie, més aviat de la setanta, i quan va viure a Berlín, que vivia en hip-hop, i, bueno, una sèrie. Llavors, bueno, molt marcat la, per tota la iconografia de la època, estava en el moment més important del lam, en el moment en què es reinventa, i de cop i volta diu que no és ell, que sigui es tardes. Tot comença, i llavors tot gira, volant d'aquestes formacions, ja volant d'aquestes imatges tan setenteres. Es veu molt en el que és total vestuari. Ells feien gires, a la gira, de no sé què, no em recordo els noms. Llavors, perquè a la gira tenien uns quants vestuaris, uns quants vestuaris de l'apogada de 70. I es veuen allà molt ben posats, en una espècie d'escenari, vas veient tot el que portava, vas veient fins i tot vídeos, que allò es va comentar l'altre dia, de un traje d'aquest tant passat, que no sé de què està fet, però que l'han de moure entre dues persones. Si vols un gegant. Un cantor, l'agafen, mouen, i li treuen de l'escenari perquè ell no podia sol. Tot unes rodetes a baix, o sigui. No, no, era una cosa bastant marxiana. O sigui que, bueno, el tio... Ell volia sortir així a l'escenari, i tenia amb un parell de... sortir a l'escenari, amb el 13 que fos, i tenia un èxit impressionant. O sigui, jo no sé si tenia més èxit en aquell moment, o l'ha tingut després, i això no es pot valorar. No, és aquell moment. Hi ha venut sempre moltíssim, però el David, a partir dels anys 80, que es va reinventar constantment... Sí, aquí ja era una altra cosa. Esclar, el 70, i va ser brutal, és que va ser un monstre, potser un dels més grans, no? Un tasso de glam, cap altre, de les icones del glam, ni Marbola, ni Gipó, ni un altre, ni la exacta... Clar, clar. És que era un superdotat, aquest home tenia una veu, que anava cap a ser cantant d'òpera, i evidentment, clar, no és que fos troncat, sinó que va preferir tirar cap a la línia més del pop rock, no? I aquella, sobretot, aquesta moda, que va sorgir a Randa la psicodèlia, que la fia cap al glam, prové del període rock final psicodèlic, i llavors de l'evolució cap a una mena, el glam intentava ser un rock més comercial, no tan tancat com a... com a Emerson Lake & Palmer, com als primers jazz, grup jazz, que era molt, molt així, vull dir, que hi ha symfonies d'hora i pico, que potser també la part més... més coneguda del rock symfonic seria, per exemple, el millor Michael Fil, amb el Tuvo Larvels, supertramp, vull dir, a l'Emparson, en canvi, ells van agafar la línia com més canalla d'aquest espai, i van aconseguir el que va voler, ell, bàsicament, no? I el que deies tu, dels tracos, aquest que és totalment estàtic, això és un homenatge al dadaís, és a dir, un trac de dada, que no té cap funció, perquè un trac ha de ser còmode. És això, aquesta idea absurda, de portar-lo, col·locar-lo allà, cantar i treure'l. Vull dir, a més, l'estètica era molt dadaista, molt d'escaveret, de telet voltèr, exactament, que això està molt bé, i tot el du altre, que veurà amb les modes de l'època i tot el que comentàvem, aquesta cosa endrògina, ambigua, que m'ho havia ell, i que a una època es va acabar aflir-te ja amb tots dos sexes, i després es va decantar per la heterosexualitat, per dir-ho, no? Sí, bueno, no sé si va pantalí... Va haver-hi també declaracions, que primer era molt sexual, després va dir de tot, i va jugar a aquest joc. Va jugar bastant, sí. Però crec que es pot considerar, s'ha parlat de carrot estigua, va tenir fins i tot una ferra, un principi, s'ha parlat d'una sèrie de coses, dins dels burladeros, d'aquests al món de la música. Jo, quan vaig mirar el David Bowie, vaig veure moltes coses del senyor, com es deia, el Salvat, el Joan Salvat, que és un expert de la música rock, i tal, doncs parlava d'aquesta opció, del David Bowie, que per molt que sigui la gent de també, hi havia part de veritat, amb aquestes, amb aquests anys 60, 70, on l'efecte també de moltes drogues, molta història generava orgies i tot això. En cop vaig llegir a la revista Jotdown. Sí. Si busqueu, segurament, per ja ho trobareu, que està un article que explica com van composar la cançó que hi ha en Depreixar, amb el Freddie Mercury. I està molt bé, tot el que explica allà. Sí, es parlava que va haver una mena de petita història amb Freddie Mercury, però tot això ja és buscar-l'hi. Allà se senten més amb la composició de la cançó. És com no fa gaire el Ricky Martin, que no pas la para. Exacte, van cantar una cançó, Ricky Martin i Pablo Alboran, i tothom ja va dir que, a mi m'he tingut una relació amb el Ricky Martin, i que ja van donar fins a tot el seu marit, allà a mi amic, la dius... Tot això és que és molt fàcil. Ajuntar dues persones, que són així, amb una orientació i per què? Exacte, i de seguida a Pam. Ets amic o tens un amic l'artístic, i jo també... És com si t'ajuntes un home amb una dona, i segur que s'ha d'anar al llibre. Exacte, no podem ser amics, amic i amiga, no cal que sigui allò que estigui a mar de la ciocat. Com són unes declaradament... Jo no ho poso cadèiem, molt bé, no? A part que ja, en part de la qüest, el David Bowie, el que és l'exposició, és una mostra com es pot fer, que les posicions es poden fer agradables, amb qualitat, que ara dins el públic, hem buscat objectes a tot, tens trajos, tens cartells, tens pantalles de vídeo, hi ha tota una performance allà, que l'exposició és agradable, és intensa, no vas allà veient, jo tot posat, uns panells explicatius, no, no, no, et vas veient. Hòstia, mira, i això? Només per com s'ho han muntat, ja t'hi digues, ostres. Mira qui treballa, aquí totes les pantalles posades, aquí hi ha una espècie de escenari, aquí hem fet un estàge, i algunes coses molt, molt impressionants. És a dir, que per què... No... Aquestes posicions que hem parlat aquí de vegades, amb fluixes, poc comissariades, que sí que es poden fer coses, la devia donar per molt, però segur que es poden fer més coses, en coses que no donen per tant, però que si busqués una mica de... busquem una mica la posada en escena, de buscar de quina manera una espècie per ser atractiva, llavors, aquí pagues tu, 17 euros, 14 euros, és que pagaria més. I també de part tecnològica, amb aquests casques, com els calbiculars, amb els deions, i llavors, sempre sancies música, no parava de sonar la música, depèn de si depropaves una de les pantalles, sonava una altra música. Estaves immergsins del Montbouí, i llavors podies sentir la seva veu, i quan estaves veient amb anglès, t'ho has vist, era constant, no paraves, era hora i mitja, va estar dos hores, i vídeos per tot arreu, intervistes que el van fer, reportatges que va fer la BBC, una altra, dos metres més senyars, senties una altra música, veies un altre format de cosa, si has vist un vídeo d'aquí veies cartells, que des que havies anat, dibuixos que havies fet, anaves massa allà, els tràxits que portava a la gira, anaves massa allà, no sé què, no sé qual, la influència, era bastant, bastant variat. I el concert final, que ja em va frapar moltíssim, i el concert, sí, allà. Clar, eren les quatre parets immenses, amb quatre parets de... Clar, llavors, al final... Ja va a sala de quatre parets de dos metres de sala, amb pantalles gegants, i veus allà, el bowie, fent gires, i allà, i bueno, tu passa. I, a més, el més curiós, cada cop no em mirava, sonava un o l'altre. Sí, sí, sí. Mira cap allà, sonava el que sonava allà. Sí, sí, sí, sí. Anava variant, estava molt currat, molt sincronitzat, i llavors t'havies de posar amb una... Poc, era tan així, tan fàcil, t'havies de posar al davant, enfrontar-te i pum, m'escoltaves, que més a sonar, m'interpreixen, a l'altre van estar sonant, jo què sé, Modern Love, i a l'altre van estar sonant, doncs sí que és tardes, i llavors era genial, perquè veies 80, 70, 90... No sé, era una sessió com de... que bé que estigui aquí, que bé que estigui passant, i això és molt important, com una exposició. Bueno, doncs, a veure... Neu, a veure-la. Neu, a veure-la. Al museu del disseny, al costat de la plaça de les lòries, ben comunicat, teniu el metro, el tramvia i acostat, teniu una cosa, i bueno, si podeu anar, que tingui descontes, seran 14 euros, i si no pagareu quasi 18, però bueno, val la pena, perquè segur que he pagat per coses que després han estat molt pitjors que aquesta. Aquesta, jo crec, que surteu dient... Mira, ben invertits. Ben invertits. Molt bé. Doncs Rosa, teatre, tu mateixa. Mira, dues obres que he vist. Una va ser molt abans de l'estiu, de fet era una reposició, paraules encadenades, del Jordi Galzeran, vale? De fet, ja feia 20 anys que s'havia estrenat aquí a Barcelona, i ara ha fet una altra edició, no és una altra versió, perquè el text és el mateix. Aquesta vegada estava protagonitzada, i ja us ho diré, així que vagi trobant les coses d'altres. Així, bueno, ja em sortiran dels dos actors, ja dic de memòria, ell, sobretot, és molt conegut, perquè és un actor que ha actuat molt, ha fet moltes coses a la televisió, i també al teatre, no? El David Vagès, i la Mima Riera. Ella és més jove per això, però de n'hi do també, la dona, quina força, i quina... que bé que ho fa, eh, que bé que ho fa. Fantàstic. De fet, és el que sembla una relació malaltisa, entre, bueno, malaltisa, una relació tibant de parella, vale? És graciós, perquè havia llegit un article, una mica de ressenya abans, ressenya un comentari del Màrius Serra, en motiu de l'estrena d'aquesta nova edició, aquesta nova representació, diu que ell era company d'estudis, de Filosia, del Jordi Galceran, van estudiar junts, i era quan el Jordi començava a escriure coses com el Mano de Cota, el Pedro de Gaulle, Gronholm, el Crédit, això és una mica posterior, però al principi diu que, com que eren amics, li va dir, escolta'm, per què no em dius un joc de paraules que pugui fer servir en una obra que estic fent, que li serveixen un senyor per torturar una dona que té segrestada. Hola. Li va donar idees, i és que, de fet, és això, és un segrest, no diem res que no se sàpiga, és un segrest, i llavors, amb aquest joc de paraules, l'obliga a jugar amb aquest joc de paraules encadenades, ja sabeu com van, les dues últimes lletres, ha de ser la primera, les primeres de la següent paraula, i així juguen tots dos. Però està molt bé, perquè es juga, a veure, són sorpreses, al principi sembla alguna cosa, després veus que no, després tona sembla que sí, després tona sembla que no, són aquests enredos que jo sempre dic que m'agraden molt, quan els autors ja siguin de teatre, ja siguin de cinema, juguen una mica amb respectador. A veure, hi ha molta violència verbal. Física de unidó també hi ha una miqueta, però, bueno, física, perquè, home, la teva ja segrestada que no et pot moure les mans, l'estic aquí darrere, porta no sé quanta estona hi ha, a més, amb els ulls tancats, apatx. A veure, dius-me, deus, s'han guixant per la senyora, aquesta ja segrestada. Però després veus que és que era en parella. És que era en parella, dius, ah, vale. Llavors veus ser una miqueta com metafòric, no? De dir, bueno, a veure, posem aquí en clar que ha passat-hi, perquè has marxat-hi, perquè no, i que et van dir, i que et vas creure que era, que no era, fina, una miqueta, aquesta baralleta d'entre ells, no? És intel·ligent la manera de mirar de res el rau, de, clar, perquè no pots escapar-te ja físicament, has d'intentar amb la intel·ligència, no?, jugant amb aquests jocs i guanyes podràs sortir, i si no, potser et quedes allà. Bueno, arribar a menjar sang de taula, també, no? Ostres, unidor. Sí, vull dir que sí que hi ha una certa violència, clar que sí, no? I, bueno, i una de les coses que jo, per exemple, la violència final, jo crec que sobrava. La violència final sobrava, perquè ja es veu que, com acaba, no cal, després posar ja sang i feig. Bueno, però tampoc dir res, eh? Tampoc no dir res, perquè tu t'imagines una cosa i, bueno, no sé. A veure, és interessant, és interessant, i et dic sobretot per la sorpresa que és, i per el continu del que semblava la víctima pot ser el butxí, i el que era el butxí potser no, i a fer veure tota l'estona ja no saps, si és que realment estan fingint, o és el joc mateix, o realment ho estan jugant en sèrio, bueno, pues eso es una miqueta, això, no? Podria ser un joc entre ells, no?, només, clar. Entre ells, clar, però tu també estàs participant. Un joc de sexual de parella, diguem-ho així, podria ser o...? Sí, són parelles, són parelles. Ja, però que arriba un moment de la obra, que tu pots pensar que això és un joc entre ells, consexual o alguna cosa així... Bueno, és un joc més aviat psicològic, de com ha anat una mica la relació d'ell... Tot barrejat, diguem-ne. De com s'han desenvolupat la seva relació, no?, els malentessos, qui podia més que l'altre, qui podia... No hi ha una qüestió de poder, sinó de manipulació psicològica cap a l'altre, no?, o del per què vas marxar, per què vas marxar, què et va influenciar sobre això? És una miqueta posar sobre la taula la seva relació. Una miqueta de disseccionar-la i dir, bueno, què va passar, com anaven les coses, realment, hi havia una relació sincera, hi havia una relació honesta, ja ens entenien bé com a persones sexualment, també ho comenten, però ens entenien bé per què vas marxar, perquè ta mare em va explicar... També això és divertit, no?, clar. Això sí que no ho explico, perquè ja són coses que ja formen part de l'argument en si. Sí, són una miqueta, és divertit, hi ha un trasfondo totalment... de tensió, de... intens, intens... Però que és divertit, està ben portat, està ben portat. No es fa tan poc desagradable, en el moment que hi ha vosaltres que la tensió és molt grossa, es va destansant, doncs amb alguna... gràcia, no?, sí. Però bueno, et manté tota l'estona allà, apendent a més jugar, ara clar, en aquesta tensió juguen molt també amb els tècnics audiovisuals, graven el públic, t'estan gravant quan tu estàs entrenant, i veus que hi ha una pantalla que ja t'estàs, o sigui, tu estàs allà mateix també, i a mi de que la gent va entrenar i es va col·locant, vas veient també això, vull dir que... Bé, no està bé molt modernet i tal. Està interessant, si fan si estan fent gira, valdria la pena. Hola Jaume, què tal? Ja el tenim per aquí. Hola, tardar. Nits, una tarda nit. Ah, i és que a vegades això, eh. No van, no van. Volem que falta forat. Volem cotx-oficial, eh. Que es porta el cotx oficial amb... Amb la xuga està dient, eh. Amb les motos de la policia. Mira, continuem. La segona obra que vull comentar, aquesta sí que ha estat aquest cap de setmana, l'ha anat a veure Sant Cugat, que ja tenen un teatre, també, un teatre d'editori, que han fet una programació molt xula, de fet la majoria d'obres que portaran l'estat a Barcelona a la temporada temporada, i fins i tot han estat a l'edició del grec, del grec d'aquest estius. Durant poc, però sempre posen obres que han passat. Sí, cada un dia, una actuació d'un dia, com a molt, el mateix dia fan dues funcions. Sí, bueno, una mica, però és teatre, fan dansa, fan música clàstica, fan idees, fan moltes coses, està molt bé, eh. A més, fan uns abonaments, ara. Que, bueno, si t'agafes l'abonament, et surt cada entrada, et surt per dots, eh. Fantàstic. Ah, molt bé, d'acord. El teatre, o la lança, o la música, o la opera, fins i tot. Fantàstic. Doncs val la pena, eh. Doncs el cap de setmana feien una obra que es diu Federico García Lorca. Perdó, Federico García, el gran espectacle sobre l'Orca. És un espectacle multidisciplinà sobre la figura, la imatge, la figura i el personatge de Federico García Lorca. És un muntatge que ha fet el Pep Tossard i és en petit format amb el sentit que és ell mateix que fa una operació o fa, a vegades, és el mateix poeta. Hi ha una cantaora, també. Aquesta noia ho fa molt bé. La Mariola Membrives. Hi ha un guitarrista, que és el Ricardo Moreno, i un ballerí, el José Maldonado. Ja, perdó, hi ha un... me'n deixava la percusió, el David Domínguez. Bueno, aquestes 5 persones fan un espectacle que és molt digna, està bé. Ells estan a l'escenari, però a darrere d'una pantalla. Això és xulíssim, perquè en aquesta pantalla es van projectant, per això dic, de multidisciplinar, es van projectant un... es veuen les imatges, les veuen filmades, les veies d'un tren, les veies del tren, cada cop que el personatge canvia de ciutat o estrejada i llavors comença una etapa nova a la seva vida, a la seva carrera, a la seva creació. Per exemple, quan marxa de Granada, primer, quan va néixer o d'on venen tots els seus orígens, de la cultura popular, quan marxa cap a Madrid, tota la seva vida a Madrid, ara és residència d'estudiants, que va conèixer el Buñuel, tota aquesta gent, la Lid, molta gent a Fernando de los Ríos, fins i tot en, com es diu, el Miguel Hernández, també es van conèixer després. Després, quan ell va, també, en el moment que viatja, que ve cap a Barcelona, que s'estaca d'aquesta, amb aquella història que va tenir una miqueta amb en Dalí, quan torna ell, ja una mica de sabut de tot això, torna a Madrid, però estava molt enfonsadet, estava molt depre, i llavors va ser quan va fer el viatge cap als Estats Units, cap a Nova York, en tot el tema de, bueno, poeta en Nova York, tot aquells poemes tan potents que té, no? Després va anar cap a Cuba, també, després torna cap a Madrid, bueno, quan fa, també, tot el tema de la Barraca, el teatre que hi va volant, que abans fes pobles, també, van sortir ni matxes, eh? Molt interessant. O després, ja quan torna, també, que va a Granada, però clar, quan ja comença a estar allà, a la Guerra Civil, clar, molta gent li deia, i de fet, ell l'havia d'anar a Mèxic, perquè la Margarita Xirgo estava allà, que estava estrenant, crec que era el públic, crec que era el públic, i no, la idea era ell anar allà a Mèxic, i s'hauria salvat perfectíssimament, i ja està, no? Però, en canvi, ell no sé per què va decidir tornar a Granada, es va instal·lar la casa dels Rosales, els dos Rosales, el seu amic, pensant que ja estaria segur, i ja sabeu que no? No, no, no. Vull dir, és una miqueta, aquestes setupes de la seva vida i la seva vegada, la seva obra, no? I llavors van, no només imatges, sinó entrevistes que fan a quatre personatges, a tots historiadors, historiadors, i estudiosos de la seva obra. Són dos, molt de dos senyors, que són professors a la universitat, i que estan estudiant la figura de l'Orca, són estudiosos, i una senyora també amb un accent de Granada Canavegis, que també és la seva biògrafa, i després la seva neboda, la Vicente de l'Orca, hosti, que bo, és una senyora que té 90 anys, i li fan... i les coses amb contesta és divertidíssima, perquè a més amb l'exemple de Gran, i que li costa una mica parlar, i que ella parla del seu tia i del seu pare, bueno... És molt entrenyable, és molt entrenyable, no?, i llavors per una mica de cante, una mica de ball... Una combinació que passa molt bé, no? Una combinació que queda una cosa molt original i molt maca, no?, per fer una visió així... global de... jo crec que l'Orca és molt conegut, però tal com deia després un espectador, perquè després va ser una cosa molt interessant, vam fer una mica de conversa, o de tertúlia, amb el públic, en acaba la funció, van fer res, 20 minuts, però bueno, de un i dos, no?, i va ser molt interessant, no?, perquè la gent li deia que li hagi semblat, i tal, i un del públic ho deia, i això deia, jo crec que l'Orca ja era força conegut, i tal, però ara veient aquestes coses, van entrar ganes de tornar a revisar coses de la seva vida, de la seva obra, i bueno, doncs molt entenyable. Què guai! Estàvem fent una mica de gira, doncs mira, dius que ara no t'ha acabat l'Ona... Sí, ha acabat l'Ona aviat, a l'octubre. Molt bé, molt bé, molt bé. Deixeu-me dos apunts, un, sobre la Margarita Xirgo, que fa poc que ha estat jo, per a l'Extrema Dura, recordeu, vull dir que va ser la creadora dels cicles de teatre a Mèrida, també, vull dir, que dins la importància de la figura d'aquesta senyora, i aquest element que us recordo per tenir-lo, no?, jo no té cosa molt ràpida en relació a l'exposició que visc per aquí, per allò que t'he estigui fet moltes coses. Doncs mira, una forma de... de compensar, no?, vull dir ni molt menys, però una forma de complementar-me, jo he dit l'exposició del David Bowie, és anar-te després al centre de la Santa Mònica, t'has deixat allà 15 euros, i aquí és gratuït a l'entrada, fins al dia 1 del 10, tenim encara marge, teniu no gaire dies, però hi ha una cosa no minimalista, superminimalista, no?, que ja sabeu que va ser un dels productors de David Bowie, que va ser un dels grans creadors de Rocks'n'Music, de l'època primera, no de Rocks'n'Music, de l'època glam, també que va tenir un periode, i després, lògicament, el gran productor de YouTube, vull dir, que imagineu-vos el que hi ha aquí al darrere. Hi ha un gran artista, un artista sobre tot del so, i hi ha una exposició que es diu Light Forms, Sound Forms, que ja et dic, dir, neu allà, o sigui, us celleu, esculteu sons, hi ha imatges, hi ha coses molt curioses. Sí, però és molt mínim, és a dir, tant mínim, que dius, ostres, una mica gaire s'ha pogut posar, però és una altra fórmula de contemplar la música per la música, com a element. I encara per lia més la matraca, i aquesta també es paga, està la Bjork, amb algú semblant, el David Bowie, però el CCCB, i aquest també no li faltarà gaire, però aquesta també són de 14 euros, perquè si voleu fer exposicions de cantants, bueno, cadascú amb el seu estil, doncs mira, recomanacions, exposicions a Barcelona, que estan molt amb aquesta línia, que a veure que sigui més important. Si de cas, parlem ara d'un parell de llibres, i després el Jaume ens parlarà de dos pel·lícules, em sembla que tens por aí, llibres, pel·lícules, i després del Nachos parlarà d'ahir, i jo ens parlaré d'un parell de pel·lis, i ja n'hi hem fet. Ah, bé, doncs mira, amb el Nacho, me'n té una miqueta. David, ha anat a mirar d'un instant i la pell freda. Molt bé, el llibre és molt interessant. Vinga, som-hi. Evidentment no tenen res a veure. No, no, clar, clar. Un és assaig i l'altre és ficció. Un et deixa la perfereda, les dues et deixen la perfereda. I l'altre, doncs, estan sent el cor. Diguem, la anatòcnica d'un instant, doncs, és un llibre del Javier Cercas, i amb aquest llibre, de què ens parla? A veure, concretament, d'un instant concret del 23F, de l'assalt al Congrés dels Diputats, per part, doncs, d'una consortia militar, i que, bé, no va sorprendre a tothom, diguem-ho així, de clar. El llibre anirem veient que no va sorprendre a tothom. Potser algú sí, però, bé, hi havia una rumorologia... Inspiracions? En el Madrid, així més, perquè ja s'enxomava tot això. I per què et diuen d'un instant? Perquè l'escriptor s'acentra, sobretot, en un instant en què la Guàrdia Civil va començar a disparar. Ahà. A disparar, doncs, allà, tort i dret, evidentment, era una mena de... no, no disparaven a matar, però, clar, podia haver-hi algú ferit, no? 13 a l'aire, que diuen? Sí, 13 a l'aire, però van anar a parar tots del sostre del Congrés. I, clar, la reacció va ser que tothom, no els hagués protegit massa, perquè tots els canys eren... són de fusta, són de fusta, perdó. I per tothom, amnistint aquest, per a totes, van anar a jupir allà sota, menys tres persones. Exacte. Que se sienten, coño, no? Si aquest és el quejero, els que van quedar de peu i aquest va quedar de peu. I els altres, a segut, i una altra que va quedar, a segut, va ser el Santiago Carillo, i l'altra que va quedar... a segut va ser el... El Carlos Suárez, president. I en aquest instant, en la posse que ell va agafar estan sentats allà, doncs l'autor, doncs, arrenca el llibre. I, arrenca el llibre, comença a explicar-te una mica la història. Està molt bé, tot com ho munta, tot com ho de la desglossant, pas a pas i tal, està molt bé, perquè va agafant i es va centrant en personatges. Agafa, comença, per la Dolphos Suárez, perdó, i després va seguir amb els altres dos, Maguti Hermellado, i amb el Santiago Carillo, i explica la relació que hi havia entre vers a Dolphos Suárez. I per què de les reaccions de cada un dels tres? Perquè es va quedar de peu, no ho explica el perquè. Aviam, s'ha de llegir, jo tampoc soc capaç de reproduir, doncs, hi ha una motivació, perquè aquests tres, curiosament, no es van, no es van ajuntar. És una ficció, o és una interpretació que faig? Hi ha una interpretació. Hi ha una interpretació. A partir dels coneixements que té d'aquests tres personatges. Amb base d'unes dades molt riques, unes fonts molt riques. És una cosa que té una base. Té una coherència. No sempre han dit per exemple que el Guterres Mellado era coronel. Era general. Era general això. Ell no pot consentir que un subordinat vingui a fer això per exemple. Evidentment va tenir l'intent de fer-los plegar tots, però era una insurrecció. Aquests ja sabien que estaria al general el Guterres Mellado allà, i evidentment la van avai passar. Diuen que si jo puc avançar, li odiaven d'alguna forma. Per ells era una mena de traïdor, per haver ajudat a trencar en totes les bases del moviment. I formar part, en aquest cas, serà que era el ministre de l'Exèrcit, o sigui que era jo, en aquella època, o l'interior. Sí, sí, sí. Estava dins de la nova democràcia, d'aquesta democràcia de transició. El Santiago Carrillo no es va jupir, perquè d'alguna forma va pensar que si allò triomfava ell, ell estava mort. Per tant, l'únic que li quedava era la decència. Com a comunista, clar. Sí, sí, clar. Pels que van entrar, ell era l'enemic número 1. Això estava clar. Era la bitxa. El diàvem amb banyes. Sí, estava ell i la passionària. És que necessitava per ell, tots consideraven que l'Adolfo Suárez era un inepte. El menys tenien. Un xisgaravís, que digueu tota l'estona. Sí, està parlant molt d'un xisgaravís. És divertit de un xisgaravís. Sí, sí, sí. És un adjectiu molt madrileny. Aquí no l'he utilitzat. No l'he utilitzat. És aquest tio, un ovingut, una revista, un trepa. La meva sobra és de Madrid. No l'havia sentit mai. No m'agrada gaire. Sí, sí. T'ha quedat gràcia aquest castizo. Sí, sí. La autoria. Digues. T'explica el per què, com va arribar Puja, t'explica tota la seva història. Tot ho acaba concretant amb el per què d'aquella posa que ell va tenir al Congrés dels Diputats. A partir d'aquí, ell va d'alentant el llibre. Sí. L'altre dia, va sortir el que va fer el cervell. Sí. Tot va continuar amb els dècades subterremes. Per exemple, els serveis intel·ligents ho van estafecar. La figura del rei. La figura del General Armada. La figura del Milans al Bosc. I així, més o menys... El per què la Brunete no es va soblabat. Potser que jo hauria d'haar cantat una mica. O hauria precipitat els fets. Sí, que va sortir una patrulla de la Brunete, el Congrés dels Diputats i no. Era una mica un passacall. Molts soldats entraven i sortien. L'enfrontament amb la Guàrdia Civil, amb l'autoritat màxima de la Guàrdia Civil, que evidentment en les bandes autoritzà totalment, que era... Serà molt recordo ja, no, sincerament. No n'hi ha igual. He vist un tal scientific de Santa Maria, també, per eficaç. On de, mira! Però no, no. No estaven els volpistes, no, no estaven els volpistes, sinó que estaven, perdoneu-me, estaven la banda dels que estaven... havíem blindat, doncs, el Congrés dels Diputats. Que és bo que et n'hi era, però... però era el pit, bueno. Tira, tira. I bé, i el llibre, doncs, va explicant una mica tot plegat. I fins que acaba una mica amb com va anar acabant la dolça al Suárez, amb la seva malaltia posterior, ja... i, bueno, anirem. Però bé, un llibre, no sé si... Sí, sí, es va comentar un dia, també, en parla una miqueta, i, bueno, em va fer gràcies, això, no?, que jo... de que, al final, resulta que el moment crític que les capitànies generales havien de sublevar, i si sublevaven, trunfava el golpe, i si no, no. Es veu que castius, eh?, en uns tis que havien fet d'haver en Franco, molt joves, i ja estàvem pensant en el retiro. I per pura, per aquesta cosa tan... tan humana i tan... esquina, diguem-ho així... Sí, molts van pensar això, que m'estic jugant, m'estic jugant a pensió, però si trunfem, vale, però si fracassem, acabarem una pressió. Amb la meva edat, després de... i, amb moltes excuses i moltes flames patriòtiques, sí, clar que sí, i clar que sí, home, i tal, però no es movien. Allò molt, molt, molt, molt, m'ha estat tota la nit, tota la nit, aviam què passava, aviam què passava, com no va passar res, però no va passar res. I al final va ser això, eh?, per dir que... Bueno, per final. No per ganes, eh? Sí, sí, no per ganes, el tio seran un tema... eren franquistes, i estàvem... Pot ser pragmàtics? Per aquell moment, m'han dit, sí, perdó, la meva doradíssima jubilació. Això és el que, realment, i tot el que... Poderoso el caballero és d'on, és d'on, és d'on. Tranquilitat, la gent que ja tenia una edat ja no vol problema. I permet tot el que ja havia amagat, és a dir, no solamente lo que pogués, sinó tot el que és mateixos internament, podien aconseguir per influències internes. Vull dir, no és el diners, no és les influències, no? Sí, lo continuaré exacte, no estaràs retirat. Podré aconseguir per aquí per ja més coses, i no només el diners, sinó també... Explica també, explica molt bé la psicologia, el caràcter del Tejero, del Mirantz del Bosch, de l'armada. Sí, sí, sí. Molt bé. Les seves tendències, veig que la armada era molt monàrquic, molt, el Mirantz del Bosch també era molt monàrquic, però el Tejero no. El problema és que va haver un moment que el Tejero se'ls va descontrolar. Se'ls va descontrolar, i llavors ja va haver un moment que va dir... Tejero fanàtic, fanàtic. El llibre també analitza, i hi ha un moment que es planteja fer un cop tou, un cop d'estat tou, o un cop d'estat dur. Però tal com va entrar el Tejero al Congrés dels Disputats, i la cosa ja es va derivar cap a un cop d'estat dur. I llavors, ells mateixos es van quedar sorpresos de com el Tejero va entrar allà. És bo que no era el periodista. Sí, i va entrar com si estigués sol. Un dia en un saco, vull dir. Sí, com el general Pàdio, no? Exacte. Un concepte de saco ben partit, també. I llavors, que va entrar amb el cavall, i ja posa aquest nou, que va entrar el tricòpio en cabeza. I piquen la mà. I llavors va dir, bé, aquí ja... Ja ens ha deixat clar el camí, d'alguna forma. Si ho sabés de console, que sapigueu un amic meu que estava al castell de Figueres, que estava allatancat, d'on temps... Futines fàcils. Sí, però abans d'això es va acabar... Estava tot el dia parlant amb les gallines. Va ser una mica el cap. Va estar un any vigilant-lo ell, i que parlava, parlava amb tot. Jo l'ha impassat, l'ha impassat, vaig estar a visitar el castell de Figueres, i era l'estiu, i sortint del costat del castell de Figueres, a dintre, encara. No entenc mai, eh, Jaume. Hi ha una residència... Per on van els freds, eh, vull dir, que aquesta gent no... Hi ha una residència militar, que és de ús i disfrut de les militars, perquè se sentia a veu de crius, hi havia una piscina, xapuzones, allò que es diu... Ui, aquí s'estan banyant i tal. I van dir que allà hi havia estat el Pujero vivint, i que moltes vegades l'enganxaven a... Què sé, al poble, a la costa brava fotent-se una mariscada, o així... Estaven presonats, però no estan allà, sota Carxola. No, no, no, tenia un règim... Un règim obert, que es diu. No podíem moure's d'allà, però el tio s'anava per aquí per allà. Però el primer any estava tancat, per aquest ami meu, que també es deia Toni Espanya, des d'aquí una salutació, el fi meu. No, no, vull dir, no, és molt bon, no. Però que em refereixo que durant un any que hi va estar fent l'Emili, ell no va sortir de la presó, a principi, a veure, això seria l'any 80, jo què sé, va fer allà el cor... Va fer allà l'Emili, el 68... El 64, vull dir que... Això m'imagino que va estar com un temps tancat, i després t'hi començaria més i més... I no va estar els cigres al principi, va estar després. No, no, per això, que és posterior de figueres. 87, 88. Exacte. Perdoneu-ho, donau una petita collera d'aquest. Una de les coses que interpreto, i suposo que coneixeu prou, com per saber què és així, doncs jo crec que la història la construïm tots plegats. Llavors, sempre que ens trobem amb persones que realment van aparar, com una mica, a la real, vull dir, al món de l'Òscar, es diu, normalment, són persones que el que fan és una versió que tenen, fent tota la investigació, i tal. Però jo penso que això s'escrit i s'ha debatut amb diferents fórmules i amb diferents persones que ho veuen molt diferent, pel·lícules també n'han fet, vull dir. Sèries de televisió. Sèries i tal. O sigui que... És interessant, et dona una vista, una visió que no... Això no ho dubteu. Jo crec que... Jo crec que hem de... penso que hem de sintonitzar que nosaltres també podem construir una història. Potser no tant ni és tan interessant que és el que va passar amb tot això, sinó... bueno, hi ha un moment que estem, penso que molt més, no? Doncs hem de construir-ho. Això és una cadascú de nosaltres, segur, que vivim d'una manera el diferent, perquè venim d'aquí o som d'aquí o ja venim influenciats per altres... per altres constants que ens han acompanyat tota la vida. Llavors, com ho construïm amb el respecte pel que pot dir l'altre, penso que és la millor manera de construir una història que s'hi valida per tots. Molt bé. La Pifreda, David. Aquí, evidentment, no t'has de saber. Molt ficció. Tant que dius. Bé, però és curiós, perquè... és una història sorpresiva. Jo havia sentit alguna cosa, però tampoc no tenia massa idea de què anava el llibre. És molt original. Sí, sí, sí. A mi, perquè particularment sempre els fars m'han captivat. Sempre m'agrada que aquesta feina d'estar amb un fars com una mica solitari i vigilant... I m'agraden. En una temporada, crec que tothom li pot anar bé, no? Aquí, en un pel·lícul, hem vist això, l'estranger dels songwells. Hòstia, no, no l'he vist, aquesta. Ui, és veritat, però no recordo que no ha estat pel·lícula. És veritat, és veritat. Doncs sí, sí, sí. Doncs aquí ve, és un palló, és irlandès, crec, i que ha lluitat a la guerra a la guerra d'independència d'Irlanda, amb, suposo, Michael Collins i el de Valera, la Ipón de Valera, i tal. Però hi ha un moment que, bueno, que ell ja no hi pinta massa, allà, i fa una instància, perquè el destinin... de... Com ho diu això, de tècnica atmosfèric, o alguna cosa així, amb una illa remota de l'Atlàntic Sud. I bé, doncs... A més, ha d'anar amb un vaixell que passa un cop l'any. És a dir, que m'imagines, no? I... Està com un robin son cruz, eh? Sí, però hi ha un altre tècnic, és el Ferrer. Ell és l'estècnica atmosfèric. Però sap que el cap d'un any em passarà una altra. Sí, sí, sí. Sí, aquí està l'esperança, perquè si no es agafa... Sí, sí, clar, hi arriben a l'illa, hi arriben a l'illa, i, coi, es troben en far, però com tot, fortificat, que raro. I hi ha un palló que està mig borratxo, ja, amb unes barbotes de calample, clapant com una soca. Bueno, és que... Sí, sí, no, però sí. Però gairebé ningú ni se'n checa. I ell passa, doncs, en una cabana, que a una distància, no sé, 500 metres, que a l'illa és complicat, marcat a les distàncies. I, bé, ja és el seu allotjament, allà. Però, eh, veta aquí tu. El mar aguarda... Aguarda els seus misteris. Aguarda els seus misteris. I a partir d'aquí, a la nit, ja serà... Ja serà. Ja serà, perquè... Ja ho vurs explicar, no sé. No vull dir que no ho destrossis, però és un llibre que conta molts anys... Sí, sí. Bé, hi ha una mena... Al més enllà, el pel·lícula, què es centreà? Humanoidez de lavismo, no sé si... No, dels anys 70 o 80. Jo he vist unes quantes... Que sortia el Duke McClure. Ostres! Això seria feta, no? Em va afectar molt aquesta pel·lícula. Ja, ja. Potser te'n recordes i no? És una mena així d'humanoi, des de l'avismo, i surten de l'avism de la profetet del mar, i doncs per un motiu que ignores absolutament es dediquen a saltar com una plaga doncs el far. El far i la cabana. La primera nit el pobre no sap què fer, perquè... Per aturar tot això. Per aturar tot això, no? Els granotots. M'encanta la paraula. No, perquè el llibre és curiós, perquè aquí s'estableix tota una relació, clar, evidentment, diu que està cabaneta de fusta on hi puc estar, i ell s'instal·la també el far amb l'altre. És una mena de salvatxot, un granotot l'altre és un salvatxot. I mica en mica tot comença amb una lluita farrisada, però d'una manera salvatxa bèstia, a més no puguè, a veure qui emple les armes. Les altres, l'altre era l'única arma, que és la quantitat de saltans que poden servir. Millers i milers, i ells se les han d'ingeniar de qualsevol manera, no? I clar, el far els dona una protecció que ve, que com a mínim poden estar allà dintre i no els hi passarà res. No es poden descuidar, d'alguna forma és com si veu aquella pel·lícula, guerra mundial feta, que els morts, ja els infectats, es van aplutonant, però com si fos-hi allà, no? Doncs igual, d'alguna forma, no? Aquella del sac Jimmold últimament, també, no? Sí, jo de la muralla xinesa. Doncs una cosa així, diguem-ho així. Aprengueu-me l'afegit perquè el individu que viu el far té un exemplar d'aquests granotots, família, i que li fa com de criada, com d'ereixa Roce, òbviament. I va créixer amb mitjos d'aquests? No, no, no, apareixen, apareixen, espontàriament. Però després tot va girant en què, clar, hi ha una reflexió per part del personatge, diuen, aviam, aquí, què està? Potser la cosa no funciona. És molt, molt, molt bé en què ell es va plantejant, diuen, aviam, aquesta gent perquè ens estan pegats, aquí, perquè sí, no hi ha un adiu. I mica en mica, doncs, hi ha un... un xic de... de comença la cosa a contactar. D'entendre'l, o d'empatia, o d'alguna manera. D'alguna manera. Jo diria, no sé si és la primera novel·la del Sánchez Piñol, o de les primeres... És de les primeres. No hem d'olidar que ell és antropòleg. Sí senyora. Això és molt important. A més, ell després també va fer una altra novel·la, que és Pandora al Congo. Sí senyora. Que també és molt interessant. També el tipus de vestioletes que apareixen per allà. I tornar a repetir la qüestió aquesta, també, de que la família casualment mira que ve serà quedant, també, pel uso i disfruté, com veies tu. Sí, i si li he llegat. Vull dir, jo, sí que el feien les dues novel·les, una miqueta també, aquesta... Reflexió. Aquesta reflexió, no? I a més, la de Pandora al Congo, és molt, molt clar, allà, al Congo, a l'Africa, la invasió que sempre hem fet, l'home blanc, o la civilització nostra, la civilització del primer món, cap a l'opressió, cap a l'altra, cap a altres persones, cap a altres pobles, cap a altres països, i l'explotació, senzillament, de quedar-se amb tot, amb les riqueses, explotar les persones, treure la importància que poden tenir, posar les femelles, posar les dones, explotar-les també sexualment, o el que calgui. Jo crec que una miqueta més senya... Que bestia la comunització del... del Riberga... Sí... Està una miqueta, allà fa anys que la vaig llegir... També la vaig llegir... Aquí la vaig comentar, igual, feia dos, tres anys. I veia ser també això, perquè, de fet, és una expedició, que està allà, al Congo, explotant unes mines. Sí, sí, sí. Llavors, a mi de que avança ni fa en galeries i tal, comencen a sortir també personatges per allà. Tu sabies, a l'altre i vaig llegir, vaig quedar vestit, o sigui, flipat. Flipat. El Congo belga era propietat directa del rei Leopoldo II de la Velgica. I ho tractava, tractava Congo belga, com si fos una empresa. És el capitalisme a la seva màxima i bestial expressió. Els treballadors, que eren, evidentment, treballadors obligats, se'ls aplicava una cuota de producció. No ho agrava. Si no arribava en aquesta cuota de producció, doncs els membres de la seva família se'ls inputaven els peus o les mans. Si seguien sense arribar, se'ls cannibalitzava directament, se't menjaven els fills o la dona. D'unidor. I així va anar creant el clima de terror que va ser milions i milions d'amors. Que dius, no és suficient amb el poble que ja estàs oprimint, sinó també els teus propis soldats o empleats o els teus propis citadans, també els teus súbdits, perquè aquí és els abusos de la monarquia en aquest cas. Ens queden 13 minuts, hem de parlar d'un parell de pel·lícules, perquè Jaume i Dalit, a veure, vosaltres mateixos, parlar tu i jo de parlar, tu parla i jo faré una punya. Les dues pel·lícules és l'home de les pistoles d'or. Ah, vale, vale, vale. Us en recordeu? Sí, sí, sí. En Toni Quinn, que és el ràpid. És el ràpid. El ràpid. Aquesta és una pel·lícula que queda, jo crec que per això em va cridar mal atenció la vaig veure aquest dia i tal, que queda com a partada d'allò que hem anomenat moltes vegades que els westerns són com la teixa bíblia, no? Exacte. Doncs aquesta nova, aquesta és sobre això que parlava mare, precisament, això de que un home és el que controla tota la situació, pràcticament no intervé i és el que, en definitiva, és el... Què podríem dir, doncs, l'home de seguretat o d'això, d'una altra, que és el que... El guarda espalda. Ah, el guarda espalda, sí, que l'altre dia vaig sentir la música... El músic. Bueno, fa una música, ara, eh? Fa una música. A Madrid, ara està en Madrid, i la noia que canta, canta com la Wendy Houston, eh? Quina hora veieu? Quina música, val. Doncs, llavors, aquesta pel·lícula, a mi sempre m'ha tingut com el cor. L'home de les pistoles d'or. Ella és l'Enry Fonda, el protagonista. El de les pistoles d'or. Ah, això mateix. Bé, perquè... És simbòlic o literal? És com literal, això, però simbòlic per a l'element. O sigui, ell és el que, en definitiva, imposa la llei. I l'altre és el que vagi la que no... no eliminen aquesta persona, i tot va com una sèrie. Per dir-ho d'una manera, no? És generalíssim, no? Ah, no, home. Papa. Això és un paio sol paio, imposa la llei. Deixa la llei mort, tu, que es quedi on t'està. Li discuteix qualsevol cosa, un paio així. A veure si li cau a sobre el paio de los caïdos. Sí. No, perquè jo el que crec és que és com una màxima figura, del que és la necessitat que hi hagi, doncs, d'això, un eix en la qual tothom respectarà. Precisament, en aquest cas, per la seva rapidesa, però també per la seva capacitat de justícia. Esclar. O sigui, és just, i precisament això és el que cal. No és com a sense perdó la figura del Geng Hakma. Allò és molt diferent, on vas a parar. Ah, no. També és el que marca la justícia a tot el poble. Però amb un clima de terror. I tampoc els Ponsamadi són, no? Sí, sí. És el que he fet provant, o no? És per refer a mi cada ligo. I què és el que és veritable? En fi, a mi em fa molta gràcia d'aquesta pel·lícula, precisament el paper de l'Antoni 8, l'Otaro de l'Etrefonda, perquè precisament és aquella persona necessitada d'aquests símbols i com arribaran a la última pregunta per establir-ho fins i tot a la tradició de la pròpia justícia que és el que ha l'argumentat amb ell. Ja està, quan la veieu, a llavors ja... La segona. La segona és la... Esperem que no ho veig. Aquí hi ha molt poca llum, no? Sí, no, bueno... Jo crec que el més greu és el segon, eh? El diàleg sobre ruedes. El diàleg sobre ruedes. La primera és l'Esteven Spielberg. Ah, i tant. Aquesta és la lleig. Està molt bé. Quina cosa. La cartellera has trobat, tu. Ah, això és la tele. Sí, per això jo la vaig veure a la tele també. Ah, l'altre dia, també. Sí, era un canal d'aquests de la fusión. Sí, sí. És molt bé. És mítica, aquest camió, fa una por, però... Fa molta por, eh? És autèpticament emocional. El diable, sotsutament. Identifiques la taulera. Sempre he pensat que hagués dit Hitchcock si hagués vist aquesta pel·lícula que igual, possiblement, l'hauria pogut veure a l'època que és, perquè fins i tot m'ho hauríem embutant. 71, 71. Sí, 72. Si ho posa aquí, 71. Ah, vale, vale. Per això dir que era 71. Perquè és molt el seu estil. Sí, sí. Els planos picats. És un moment més per pensar. A mi, jo com la vaig veure, no. Vaig veure fa 10 anys, per dir que aquesta manera no vaig veure amb el seu moment, faltaria, però ja tenia dos anys. A mi em recorda, en canvi, com si fos un guió de l'Estefan King. Sí. Té molta. Té aquesta línia de Cristin, aquesta cosa. Aquesta història, que sembla simple, però literalment li trobo un suc. Hi ha un llibre que es diu Buic. Buic. Buic. Buic 8. Buic 8, és el meu. I el Cristin i tal, que el cotxe té una mena d'obsessió amb el tema dels cotxes. Vull dir que és un camió, que hi hagi una obsessió. Em recorda també aquesta pel·lícula, A la cabina. A la cabina. Sí. Una forma, metafòricament, d'alguna forma. Per què és obsessiva? Perquè és obsessiva. Era en temàtiques de la setenteres. Sí, sí. El individu enfront d'una situació que... Sí, sí, sí. Una escena que em recordaré sempre. I té una pel·lícula que et... Perdona. No, no, tranquil. Quan el cotxe arriba a l'alçada del camió, i dius que està a la meva ara, ara li començarà a dir que no hi ha ningú a la cabina. I el camió circulant. Però va ser un paio, hi ha un moment que es baixa. Va ser un individu amb unes botes. Es veu una mà, però sembla com si fos el diable. Una cosa diabòlica. És molt cristina, és molt això. Estic fent finca. Ja... Hi ha un últim llibre que ha aparegut de l'Estefany Ingrid de la pel·lícula de contes que el primer conte és un cotxe que es menja la gent. Un cotxe a una persona que entra dins i el cotxe fa plucs. Aquest és el saient. És una camioneta que s'ha perduda. Exacte. I si et toques el cotxe en sí, et comença a agafar i et mimatitzes amb el cotxe. Perquè té una obsessió a aquest home. Per això em feia gràcia recordar-me això. És una opinió personal. Molt bé, ja et treu el bit. Tu, tu, tu. Jo mateix. Ip és reversió de clàssic del 1982. 86. 86, perdó. Correcte. Reversió molt fidel al llibre. Sí, tinc ganes de veure-la. Què és el que estava bé a la pel·lícula original? Què és el que no està tan bé? La del 1986. No era pel·lícula. Era sèrie. I una pel·lícula vam fer també. Ah, perdó. De tot plegat, d'aquella època, que era aquesta cutreria dels efectes especials que li feia una mica més sinistra el tema. Aquí ara, tot i que no s'han passat de frenada, perquè jo m'esperava més pel·lícules i tal, a més aquest tio és el director del director, el director es diu Richard Muzzias, que és el que va dirigir mamà, que a mi em va agradar, perquè era una pel·lícula que sí que tirava d'efectes especials i tal. Aquí són bastant raonables. No té aquesta cutreria que tenia al principi. I bueno, què seria alguna cosa diferent? Les actuacions dels nens estan molt ben triats als nens. El cast és molt bo. Vull dir, surten una pambilla molt únic, però que ho fan molt bé. I fins i tot algú d'aquest, moltes moltes bones actuacions. Els més petits, els més grans i tal. I s'assostarà la pel·lícula. El que passa és que jo no li veig gaire diferència d'aquestes coses que he comentat del que s'havia fet. I així per dir-ho, trobem un Stephen King, que és un gran escriptor, és amb molta imaginació, però que és un bastant flojo. Si no et trobes a un director que sigui una mica bo, no et quedes una mica... I el director qui és? És punaigut o no? Sí, és un tio que acabo de dir Richard Mugias, que va fer mamà. És un tio que no és molt conegut, però que aquesta pel·lícula tampoc està tan malament, però no és cúbric. No és un narrador de veritat. Aquest tio agafa el resplandor, i mira el que va fer, partint d'un relat que tenia de la seva idea, d'aquesta imaginació potenta, però no... Li donaríem una aprovada a la pel·lícula, i passions tàgics també, però no sé què penses tu, Jaume. La part final és el que em va decepcionar molt a mi, quan ens presentaríem el que podria ser el misteri. Jo sí que queda bastant... que no t'ho creus. Però fins al final és el que dius, el treball dels actors, i en definitiva crec que una capacitat narrativa prou lluent et fa... Sí, és correcte. Perquè és llarg, et aguanta. No se't fa allò passada i tal. I mira que la història va donar moltes en el mateix. Es va apareixent el payaso als diferents nens, a cada nen, si li apareix de la manera que es relaciona amb la por individual de cada nen. Si un nen té una por, no sé què, no expliquem allò, però el payaso es alimenta d'aquestes por, per tant les aparicions són diferents. Però que va donant voltes, totes les donen això, i ara desapareix un nen, i ara no sé què... És un bitxo que família és d'anys, que està vivint allà, que de 30 anys així va sortint, i quan s'ha alimentat del que s'hagi d'alimentar, torna... a dormir-se. És com una encarnació del diable. És aquesta reflexió, una revisió. Exacte. Aquesta imatge, però en forma, una forma molt més americana. Molt de gent americana, aquesta. A més, han tirat molt de fer aquesta revisitació, perquè ja sabeu, aquesta moda americana de vestir-se de payaso i espantar la gent. Una cosa que els últims dos anys estava molt de moda. La por, hi ha una fòbia als payassos, també. Sí, la gent que es dedicava a fer de payaso, fes desinfantils, s'ha acabat el negoci. Sí. Sí. Va ser la primera vegada que apareix el payaso. El payaso, no? Sí, que surt molt ràpid a la pel·lícula. Sí, que surt molt ràpid a la pel·lícula. Ah, molt bé. Això recordo el llibre, que és el vaixell que va al nen. Sí, sí. És molt fidel. Tampoc ha inventat la cosa. Però està bé, perquè el llibre és un toxano. En refereixo que mil pàgines que s'han de fer amb aquesta història. Ui, ens queden dos minuts. Un geos avançaré quan m'acabi l'eventura d'animals. Va ser dels pocs llibres que vaig passar per un dibuix. Tampoc, va estar. Sí, jo me'l vaig ducificant, perquè hi ha moments que dius... Perquè jo em passava tot el llibre i em van dir que era veritat. Tenia 40 anys. No, no, no, tenia 18 o 20. No, no, no, encara no. Vaig llegir que era adolescent. Per cert, per cert. Ara que estem parlant, ja sé que jo corre un llibre que el coneixeu, és que del Kenneth Anger, que és el que hi ha en dos, el Hollywood Babylonia. Coneixeu? Sí, vas dir. Atenció, que ha aparegut una mena d'extensió d'un senyor que es diu Scotty Bowers, Bowers, perdó, que amb l'argoment, el pròleg, del romà govern, que es diu Servicio completo. Telita, m'ho estic passant en gran, perquè és un llibre que m'ha deixat una persona, de forma privada i tal, de barça una amiga i tal, i ho dius d'això i tal. Jo m'estic apuntant tot, i és que estirem dels cabells de tota la gent, el Charles Lofton, el Tyron Power, la Catherine Hepburn, i tot el que feien en privat. Molt bé, molt bé. Molt bèstia, molt bèstia, molt bèstia. Hollywood Salvatge, sí, sí, és d'ella. I el romà govern, dient que sí, tot això. Certificar-ho. Certificar-ho és una cosa que has inventada. D'aquí un parell de setmanes farem safaris, que regarem la vida privada, vaja. Ui, tant. Molt bé, companys. Bona nit. Bona nit. Bona nit.