Babilònia del 5/10/2017

Torn la ràdio de Sant Lluís durant que vuit puntuts. Torn la ràdio de Sant Lluís durant que vuit puntuts. Doncs molt bé, comencem un dijous més a la Babylonia i el que tenim, com sempre, és la companyia inestimable dels nostres companys del programa. Rosa, hola, què tal? Hola, quina presentació. Igualment, el sentiment és motiu. Molt bé, com estem en una ràdio, cada vegada sembla ser que té més audiència i arribarem a arribar a una cobertura internacional, que s'ha de millorar les presentacions. Ara estem en Nacho Alonso. Sí, m'agrada que estàveu capaç. Sí, no? Gràcies. És com una mica falsa, però bé... Amb l'intro que hem tingut abans, ja... Suficient, no? Sí, fora d'antena, que no podem escoltar. A les tomes falses, que farem un dia... Exacte, això farem, això farem. Veiem aquelles fotografies que dius... Ah, m'han enxapat. David, Montaner, com estem? Tot bé? Sí. Bueno, està una miqueta... Bueno, estem una miqueta tots així, el diumenge. Però, bueno, tampoc és qüestió de... És un programa d'art i de cinema i de música, però també tenim la nostra opinió i jo crec que en qualsevol moment la podem donar i la donarem. I faltaria. Però això estem aquí, que som tothom es plural i que podem parlar del que siguis cayent. I el control? Si hi ha el control, doncs... Com ho veus? Conegut internacionalment, també. Vull fer un rodoli per antennae. Sí, ho fes, perquè el feia un company d'aquí de la ràdio. Era castellar el rodolí, oi que sí? Sí. Doncs és el que diem i era un clàssic també. No sé el primer cop que sona per antenna aquest rodoli, que té a veure amb les manos, no? Sí. I ja està. També feia un altre rodolí, aquest company, que és a l'Edgar, que des d'aquí, si està al Brasil, em sembla. Ostres! A mi em sembla Yolanda. Sí. Yolanda tarata más que anda. Deixem-ho així. I llavors, xescorremos, no sé què, amb les manos. Hi havia uns jocs d'aquests paraules. Sí, sí. Molt finos. Exacte, molt finos. Elegante. Com diuen els de la llabaix, estilosos. Aquesta paraula que havíem molt del sud i del centre, estilosos. Bé, doncs avui parlarem de música. A l'Heroica de Beethoven ens calen unes quantes com aquestes, per aixecar els ànims. A nivell de llibres parlarem de la sèrie Charcot, el present ho farà i l'última bruja, el David, que no sé per què mirava la rosa d'ull. Quan parlava d'aquest llibre de raull, no ho sé, això no explicarà després del David, davant del llibre. Ja ho explicaré després. Sí. També la Rosa es parlarà del teatre, d'una peça de Gata Cristi, per a ningú, fa una por. No m'ha quedat ni l'apuntau. Directament hi de cinema parlarem de Madre, parlarem de Fàtima, d'El Viajante, unes pel·lícules que han quedat por ahí donant voltes i que el Viajante és la guanyadora de l'Òscar en la millor pel·lícula extranjera. Aquí en aquesta cara no s'ha parlat, no hem parlat d'aquesta i és una cosa... No s'ha parlat... És una coseta molt ben perillosa. És un aire iraní, potser. No ho sembla, però no és a l'aire iraní... Ja, no és aquella de... De les terezes, el sabor de les terezes, no era allò... Sí, que era hòstia a mi. Exacte, és aquesta línia... Aquí és el que va fer aquella de... Sí, que fa una separació. Sí. Nadre, sí, min, una separació. Exacte, exacte. Doncs això ja ja comentarem després i Detroit també hi ha l'Algeoma, que quan vingui ens farà 5 cèntims del que he vist al cinema. I cada vez toven rosa. A veure com ho tenim, això. És la inauguració de la temporada de l'auditori. És el primer concert que ha estat el cap de setmana passat amb les 3 funcions que es fan. Divendres, dissabte i diumenge. A veure, molt adequades. És bo que el director... Espera, que el nom és japonès. Que Josep Ono vol la satirat expressament. També per la càrrega simbòlica que tenen. A part de la sinfonia número 3, la heroica, és de la sinfonia número 3 amb Mibemoll Major, l'opus número 55 de Beethoven. A veure, aquesta sinfonia diu que l'ha triat perquè simbolitza molt tot el tema... Espera, això sí que ho tinc... Diu que és perquè apela a la dignitat de l'ésser humà. Tot aquests dies estem aquí des de Catalunya. A més a més de la heroica de Beethoven, que és fantàstica, és una sinfonia preciosa, amb molta força, però molt... A veure, molta força i dinàmica. A més a més també l'entrada, perquè són 3 peces, el concert el que van fer són 3 peces, va posar una que és molt breu, són 8 minuts, és l'obertura que es diu Eggman, també és de Beethoven. I aquí, Eggman, és una partitura que es diu la lluita d'un heroi, un heroi flamenc dels països baixos, que va protestar contra l'imposició de la inquisició en els països baixos. Va acabar executat, aquest senyor. Era molt així, però diu que el seu exemple va fer que una miqueta del poble es va xecar, llavors va provocar més la rebel·lió del poble, i al final tot això va conduir a la independència. Llavors era molt simbòlic total concert de aquests dies. De fet, bueno, jo sé que a l'auditori sí que havien fet els concerts els 3 dies, i clar, el diumenge ho farà el matí. Si ho haguessin fet a la tarda, l'haguessin suspès. Igual que van suspendre molts teatres de suspendre la funció de la tarda. El dia que s'estava fent, s'estava botant. Vale, doncs serien les dues peces, les altres del Seikowski, el concert previolí i orquestra en Remajor, l'Opus número 85, i d'aquí, un concert preciós, era un total concert, les 3 peces eren magnífices. Aquí cal destacar el violinista, que és un lituà, es diu Julian Lachlin, també. Bueno, un virtuós del piano toca un estradivari, de l'any 1704, que està superassegurat, i és una cosa curiosa, perquè fins i tot era el programa que ho explicava, que està esponsoritzat a l'estradivari, és el violin. Que porta pegatines. No, perquè... Està assegurat. A l'estradivari diu que està serit per cortècia ddkfm, i a l'Angèlica Procopo, no. Les cordes estan esponsoritzades per tomàstic infel. Vull dir que el valor que té, les cordes. Imagineu-vos si es trenca, o si passa alguna cosa, i el manteniment que han de tenir, no ho sé. Això ja no ho sé fins aquí, no hi ha arribat, però segurament no. Suposo que després de 3 segles... Jo crec que ni seran fer-hi el bé. Després de 3 segles segurament ja estaran... I en aquests? I en els altres, els granieri o guarneri? Sí, saps. I els pianos, com són els pianos? Hi ha un piano, també, que té un nom d'aquests, que no em recorda. Una marca de aquesta. Són aquests noms que... Sí, sí, sí, que és una marca també superterrau, sí. Ara no, realament. Tu sents això i sents... Veus música, no? El seu... Sí, sí. Hi ha definició. No és un concert magnífic. El director, com sempre, molt bé. El que és un sí o no. Bueno, el toc és... dirigeix l'orquestra sense partitura. Molts directors ho fan, eh? Ostres. Però, clar, és que és... és al·lucinant, eh? Si són providiós, eh? Si són una mente prodigiosa. I que són concerts jares, per això que no són. És clar que no són. L'orquestra era en 34 minuts i la sinfonia número 3, la heroica, són 47 minuts. O sigui, són peces llargues, eh? Doncs, fantàstic. És que senzillament l'orquestra de l'Orquestra té un nivell espectacular. Clar, clar, és que el nivell és un gran nivell, no? Sí, estinguei. Estinguei. Sí, sí, sí. O el esvenson, que és allò del cabell. Ah, sí, sí. Estinguei, estinguei. Doncs us animo, eh? I, a més, amb un plaer, espectacular també, un plaer de públic. Clar. I tothom dret, fantàstic. També hi ha els bons. Un bon inici. En altra bòstia, Bechstein. Bechstein, quins som, sí. Clar, el Marques en sol era, no? Sí, sí. D'això de la heroica, bueno, és una anèdota que és molt coneguda, diguem-ne, no? Aquesta sinfonia, primer, és deia bona parte. Mm-hm. Sabeu com va el tema? No, no, no. Bona part, perquè ell l'havia fet pensant en una bona part quan va... Era com un símbol de la llibertat republicana en aquell moment i tal. I quan el 1804, bona part, és corona-emperador, dos a l'altre, es va emprenyar molt, va dir que això ara serà una tirania, i tal i qualsevol, es va emprenyar i la va canviar el nom per heroica. Molt bé. És una història, quina, i es veu que va fotre un cop de puny i va passar d'aquestes històriques i tal, no? Això està molt bé. Si vols dedicar-li a un dictador, com que siguis a final règim, no t'he sentit. Sí, en aquell moment ni tan sol serà dictador, però que quan hi hava la corona-emperador va veure que, que acabes pres, aquest home ara es controlarà. És que no oblidem mai que Napoleó era la banderat de la revolució francesa. Això per això, en la segona. La revolució cap a aquest element, de l'imperialisme que generava, lògicament després, un ofegament del poble. El programa també ho explica... No, digues d'ara. El programa també ho explica una miqueta, això, de si realment volia dedicar o no a Napoleó. Diu res, molt breu. Diu si jo també em volia o no dedicar a aquesta obra a Napoleó. No queda tan clar del com estàvem dient. Vaig dir que sentia una notable admiració per aquest personatge i considerava que tots dos tenien punts en comú ja que estaven cridats a fer grans coses per la humanitat. Consta que Beethoven ja se sentia molesta en bona part des que aquest havia signat un concordat amb l'Àtica el 1802, segons el qual es restabilia el culte catòlic a França. Finalment, va esborrar la dedicatòria inicial i va canviar el subtítol bona part per d'Heroica, composta per celebrar el record d'un gran home. Mira, fantàstica. El que volia dir és que, si voleu, us dic un dels millors violins del món. El número 1 és un d'Antonio Estradivari que es diu Violin Lémessier i està considerat el millor del món. Però no el toca ningú. I després pel que ha anat veient ja són del Giuseppe Guarneri. Violin... No se pronuncia a França. Viutemps. Veig temps, deu ser. Violin Ilcanone, també del Guarneri. Violin King Joseph, també del Guarneri. I l'últim també és Violin Violón, que no és un violí que deu ser més gros, que és Gibson Exuberman, també de l'Estradivari. Mare meva. I aquest pertany a un virtuós que es diu Josua Bell. El Josua? Josua! Aquest és el barri, no? Josua Suè perrió. Molt bé. Doncs mira, després d'aquesta classe magística el que hem fet era bé de música aquí, perquè d'un i dos entre els coneixements magnífics, això és que cada vegada ens soparem. És que clar, com ja som internacionals, jo dic jo, si ja mirem més cap a Europa que a Espanya. Aquí, aquí. Doncs de llibres, parlem una miqueta. Aprofitant de què en Breu em sembla que és el número 7 d'una mena de gran sèrie de llibres, de thrillers, de l'Idiè, de l'idioma, de l'Idiè. Doncs ara té un llibre que es diu Pandèmia, potser un títol massa típic, o març va passar que típic, però aquest senyor és un descriptor de thrillers que té un personatge comú en totes aquestes obres que va traient aquests llibres, que és el Frank Charcot. És un personatge d'aquests famosos que han aparegut fril·logies i tetralogies de thrillers, que tenen un paper, com era el Camíl Verjóven amb el Pierre Lametre i tal. Aquest és el mateix, és una altra línia, evidentment, i aquest senyor té una vida complicada, tumultuosa, terrible, i des del primer llibre com a tal, que es diu El Ángel Rojo, es vindria Luto de Miel, Gátaca, ja una sèrie d'elements, de llibres, que són els que van creant des d'un primer, fins a la seva evolució, el primer ja genera un angoix absoluta, perquè és un policia de París que està dins la part d'Homicidis, que està buscant un assassí, però que a la vegada aquest assassí creiem que té a les seves dones agrestades. I una implicació i una brutalitat realment fora del lloc, fora del que fins ara hem llegit amb els frides habituals. I clar, aquest nom és un pseudònim, Charco, Shark, Tiburón, perquè és una persona que, quan té certes reaccions, és capaç de matar com demostra, en aquest moment de la novel·la, que mata perquè... perquè... hi ha un motiu d'arribar a matar aquesta persona. La millor que us dic, hi ha un motiu per matar una persona. I és que realment aquestes vinculacions que han generat des d'aquesta primera obra, que realment aquesta dona que està segrestada aconsegueix alliberar-se, quan dius, a veure què passa al segon llibre, et deixen hoquejat. El minut a la decena pàgina, tanta lluita per aconseguir lliurar la seva dona, que està embarassada, i el que es fa a vegades en el món de la literatura i del cinema, perquè quan comença a llegir un llibre que creus que hi ha una redemció i que hi ha una possibilitat de salvar-se, tal com comença el segon llibre es produeix l'amor de la mare i de la filla. No et deixa respirar. I torna a caure aquest home amb la profunditat d'aquesta oblidada d'una vida fosca que tot ho paga amb l'assassí, amb la gent que l'envolta i llavors apareix una figura, una altra inspectora, que es diu Lucy, o l'ús, o sigui, l'ús, luce, i tal, que també el propi escriptor, que ha dit el nom, l'hi ha fet un parell de llibres per una banda, i ara els ha ajuntat a tots dos i segueix amb aquesta sèrie. Clar, he explicat quatre cosetes, perquè cada un dels llibres s'introdueix moltíssim, no? Per exemple, ja estic de Gingataca, que és el quart d'aquesta sèrie, i està vinculat dins el món de l'ADN. Tot el que té a veure l'ADN vinculat a la policia, vinculat amb la prehistòria, una setmana de coses, no? I entra en un àmbit absolutament, que és molt desconeu, o que no és tan marcat, no? Vull dir com això. O, per exemple, aquesta, que és la segona, és una sèrie absolutament malaltis pels insectes, no? I fa una angoixa terrible, perquè... perquè el que fa és escampar mosquits amb malaria, per provocar reaccions i omplar i farseix els seus amors d'insectes... Hi ha tota una potència, en sèrio, eh? Vull dir, ja sabeu com són aquests thrillers, que a vegades se les inventen. A l'oslincio de los cordeles. Sí, però a l'oburro. És allò que dius, no et deixen diferent ni molt menys, no? Vull dir, i bueno, i tothom parla bé d'aquests llibres, hi ha més suaus, hi ha més fluixos i menys fluixos, evidentment. I tu què et quedes, amb el... l'emetre o el... És que és... és que és diferent, encara que sempre he mentida, l'emetre és molt sec, és molt aixut, és fum, telefot, no? I t'explica, t'explica, t'explica i profundeix. Aquest... aquest és salvatge. És a vegades, no sempre, eh? Que és poc americampsaico, per exemple. Hi ha moments que dius, toma, apa, no? No et deixen anar, i no para, no para, no para, i llavors es tira durant 40-50 pàgines que et va desenvolupant el tema molt correctament. Va com... va com una mica de pujades i baixades, no? Però, bueno, jo crec que la comparativa... Sí, que hi ha una comparativa, sí que té una proèsa molt marcada, però potser la part més... que dic jo... Bueno, diríem simpàtica, dels personatges, no? D'aquest l'emetre, i del... del Kabil Verhoven, dels ajudants, aquí, no? Que són amargades, absolutament. Amargada, i té... A part d'això, tota la sèrie, té coses una miqueta, també, de... No és una paraula, ara, esotèriques. I visions, i coses que ell veu a rege. També una miqueta, aquesta part esotèrica, amb la part també, i també la part misteriosa, i la part dels seus fantasmes personals, però els presenta el llibre, no? I, per exemple, té una nena que li apareix constantment, no? I amb la que parla, que ell creu que la veu perfectament, i que li va dir en coses, i li va menant la nena a un moment determinat. És una mica com la seva consciència que li apareix, però és que parla amb ella, quan està davant dels companys, no? I es veu dir on que passa, amb qui està parlant, no? Perquè ella el veu perfectament, aquesta criatura. Clar, hi ha tota una... Una cosa aquí que realment, a mi, em provoca certes sensacions. Aquest que estigui de gent de gata, que és molt més fluix. No fluix de qualitat, sinó de la potència sanguinaria i tot això, aquí és més... No sempre manté una línia altíssima. Molt bé. És una recomanació d'un thriller, de la gent que li agrada, que és llibres de 4, 5 i 6, i tal. És una mala recomanació. Ara no és per anar-te a dormir, i veig una estoneta per l'excel·la, perquè acabes, i jo te'n vas a la cuina, i dius, cojo el cotxe jo, on surto, no? No, és broma. Vull dir que enrefreixis una miqueta que canxaré d'aquests llibres. L'última bruja, David. Bueno, un llibre d'aquests que vaig enganxar a l'estiu. Sí. De dir, què faig? Va, vinga, va, me'l poso a llegir. Veiem, no és aquells que... Suposo que aquí un temps ja me n'hauré oblidat de què va, però abans de que passi això, dic que us vinga, l'explico i ja està. Se'n va estant re, si jo, aquests temes, no? Però, mira, en aquell moment vaig... era per variar, simplement, perquè fa un altre tipus de llibre que en dels que m'estava llegint. I bé, és que l'autora és Maite Navellón. No la conec de res. Sé que és d'aquí, però no la conec de res. I bé, ens parla d'una nissaga, d'una... bé, és el típic. Dins la nostra societat doncs hi ha una societat en paral·lel, ja no de societat, però sí que hi ha una mena de gent en paral·lel que, bé, que són bruixots i bruixes, d'alguna forma, i que, mitjançant conjurs i màgia negra, aconsegueixen anar allargant la seva vida. I bé, el llibre... Fins a quina edat, per exemple, llargant... Per exemple, la protagonista no... no t'ho indica, però sí que potser fa pinta de ser una persona potser... de l'època per cristiana per dir alguna cosa. O sigui, més o menys. La dona, doncs, ha anat trampejant, són de l'antigua poble o algo així. I bé, llavors, el llibre, bàsicament, ens explica la seva... el seu d'envolar fins als temps d'avui i... i la trobada amb una altra nena, que també es converteix en Bruixa, i com aquesta nena, d'alguna forma, surt... surt... girada, surt rara, surt... surt esquerpa, o traïdora, diguem-ho així. Però és Bruixa. M'has de ser Bruixa? Ah, vale, vale. O sigui, això de ser Bruixa... de ser Bruixa o Bruixa, doncs, tu no hi neixes. Pots arribar a Neixa, pots arribar a Neixa, però aquí pot tornar-s'hi. I, doncs, has de fer una mena de punjurs, una cosa rara, i t'hi dones. Molt ja, home, que són Bruixots, no? Sí, sí, sí. Ha aparegut la copivolta, no? Ot o Bruixa, que quedi clar. No, no, no, clar, clar. Ot o Bruixa, sí. Sí, surti. Bé, no... El llibre no porta més enllà, simplement per dir va, però no fer cruzigrames em pots llegir aquest llibre, no? Sí. La distracció, no? Sí, però ja està. Tampoc res de particular, no? No. Allò, ni misteri que comporti... que et porti algun misteri peculiar o una resolució... Enganxa, però relativament. Molt relativament. És el que diem, aquí estem per criticar les coses amb positiu i negatiu, si és crux, és fruitet, la qual com són, no? No sempre podem encertar. Tampoc és per dir, va, o comences i no l'acabes, no? Sí, sí, sí. Molt bé. Doncs, en Rosa, parlem de teatre, i llavors començarem parlant de cinema, després Jaume, i una mica, doncs, ja... Repartirem... Eh? No t'agrada aquesta pel·lícula. No ho sé. Espera, moment. No, no, adelante. Que nos tiene que hablar... Escolti-ho, digues. La Rosa de... i no quedarà ningú, no? Prenem-vos per preparar-ne. Exacte, exacte. Molt bé, molt bé. La Rosa que ja està preparant. Jo pensava que era per això que ens deia robar la bruixa. La bruixa. I això, bruixa gent que és la Gata Cristi, que és qui va pensar tot això. Exacte. Bueno, tot comença, bueno, no sé, suposo que més o menys, heu llegit els 10 negrets de la... Sí, sí, sí. No m'agrada la Gata Cristi. Jo he llegit algun escoset, i aquesta sí que la vaig llegir fa temps, i em va fer gràcia. I ara, de fet, bueno, he fet anar a veure-la, i ho vaig dir, va ser perquè era la meva neboda gran, en Atàlia, ens va dir que ella li feia gràcia anar-la a veure, però jo li ha llegit la novel·la, i li feia gràcia dir, costa, ens va proposar allò d'anar al teatre, doncs crec que s'ho anem a veure. Jo crec que sí, home, que aquestes coses s'han de fomentar. I nosaltres som teatreros, poc, ja està. A veure, és la... El que passa és que no li posen el títol de 10 negrets, perquè diu que tenia... bueno, té una connotació, és una mica racista. Ah, vale. Però si l'obres diuen 10 negrets, és dut de no. Bueno, perquè eren les 10 estatuetes que en forma de figuretes de negrets, ja està. Si es digui 10 negretes, encara el pots pensar que la cosa és peyorativa, no? Però és una... Sí, però és una polonialista, és una... El general de sabots, com que ho dic, sí que pot ser. Abans el Jaume deia bullshot, i semblava més maco, no? Més amable. En canvi, dius bruixa, o sea, ja té unes connotacions peyoratives. Sí, clar. Sí, és injust. I això s'ha d'anar entrant a passar. Bueno, el titulen i no quedarà ningú, no? A veure, tots sabem que són 10... Sí, sí, sí. Són 10 persones que les inviten, les conviden, han rebut millor dit totes una invitació per anar amb una illa. És una illa que només pots accedir amb un baixell que va cada dia i un cop al dia, o si no, expressament, si han d'anar amb persones, sí, no? Si ha de transportar viatges. I això va anar allà, allats, amb una illa, ja dic sense possibilitat de sortir-ne, incomunicats, perquè no hi ha telèfon, se siente... Tampoc li ha movit, no? Tampoc li ha movit, clar. No, no li ha movit, tampoc ni havia, no? Aquella època. No, no hi havia, no? Bé, llavors... Ràpid desagirats, descobreix que els ha convidat el senyor Gira, senyor Alguent, que aquests enfitriors no hi són, no? Bé, doncs hi ha partit d'aquí, ja. No tot es transforma, vull dir, la intriga és aquesta, ja veus per què ens han convidat aquí, no? Clar. I com és que ells no hi venen, com és que no hi són, no? Hi ha un dos criats, un criat i una criada, si qui són, que són els que s'encarreguen d'acumudar els hostes, de preparar el sopar, tot això. I a partir d'aquí, ja, el plantejament és un nombre de nens d'aquesta crisi, i era gràcies tant descobrir o saber qui d'ells ha pogut ser, o si és que hi ha una onceava persona que està per allà la illa i no ho saben, o en fi, bueno... Que la problema... La idea és aquesta, no, i després ens demanen, sobretot, que no ho diguem, que no ho diguem al final. Perquè, si no, tu també ve a final. Jo no me'n recordo. Varia de la novel·la. Bé, no, bàsicament és el mateix. De fet, és força... Fidel. Fidel a l'obra. Jo ja feia anys que me l'havia llegit i no me'n recordava. Jo crec que és l'únic llibre de la catagrística més llegit. Jo diria... Jo què té l'únic més? Si no tenen l'únic express, ni res... Jo ja el mateix a Polo, vaig anar a veure no farà un parell d'anys... Era la Ratonera, em sembla que era, que és aquella obra famosa, que també era de Cristi, que va estar molts anys a Londres. Era la Ratonera, em sembla que es deia així, o té un nom i també el que dius tu. Estava molt ben interessant i molt ben feta, i llavors, el primer que et deien abans de començar, és que, si us plau, que no diguessin el final. O al final, que no diguéssim qui era l'assassí, perquè llavors no tenia gràcia. I sí, sí, van fer-ho molt bé, perquè jo no n'havia vist mai, perquè em sembla que no és un llibre, sinó que és una obra de teatre escrita, directament per la Ratonera Cristi, o m'ha claquet l'apostol en llibre, però que no són de les típiques novel·les, sinó d'anys d'anys d'anys d'anys express, que, per cert... Jo crec que és d'aquestes de les més fàcils de seguir, de les més potent. A part genial, perquè és Quenet Branagh, jo vaig veure el traïl i em vaig quedar dient què passa aquí, el Quenet Branagh. El Penelope també? Sí, però dirigeix Quenet Branagh al final, una altra vegada, i hem l'interpreta. També fa L'Hector Puarot, no? No, L'Hector no. No, no. Ercolés. Ercolés Puarot. M'aforrativament, l'anxica va morir l'Àcate Cristi, però va morir en 1976. Exacte, no va morir tant, no fa tant. Vull dir, un refresc, relativament, i tal. Doncs és una adaptació... És una adaptació del Ricard Raguant, els actors són gent fosa coneguda, el Toni Sevilla, la Ivana Míño, el Pep Monner, són 10 actors, i l'apostol en escena té un gust, així com una estètica de pel·lícula de sèrie B, amb un vestuari estil anys 50, 60. Molt guai. I la cenografia és... Passa amb un saló arrecó, amb molt de marbra, i una mica d'un ser d'aire tan bé de tanatori. Sí, que amb molt de marbra perèdios. Sí, una sensació com de... Això és el que passa. I tot l'ambient sonor, també, la música i la... Bueno, està bé. Ara, quan estaves dient que això dius Negritos, és una cosa que també ha tingut molta... Molt ressò després, també, en el cinema, molta adaptació, i tal. Ja m'estaven recordant, no sé recordar una pel·lícula del 2003, que es deia Identitat, el protagonista de John Kusack, que també hi ha una sèrie de personatges que arriben a una casa, que hi ha un... està plubent, hi ha una torment correcta. I acaben... Sí, acaben tots allà, diguem-ne. Aquests no arriben a una invitació, però acaben tots allà, i com una mica de casualitat exagerada... No expliques, no. No, de perquè estem aquí i també comencen a morir. O sigui, fins aquí, fins al principi o mitat de la pel·lícula, és molt semblant el que és, els dies Negritos, diguem-ne. Estan en una casa que no saben per què, però hi ha algun tipus de... de lligar o de vinculació que van descobrint després, una vinculació entre ells que no coneixien, es va descobrint, van morigent, i al final es destapa, veritablement, el que està passant allà, que és una idea original, completament original de la pel·lícula, molt original. Recomunable, perquè és un thriller aviam, que no és que sigui una cosa que dius tal, però és bastant passable. Allà hi ha el 2003, un pont sector i tal, i al final la idea final et sorprèn. No te l'esperes, és allò el final que no esperes, i és sobre la base de Negritos, una modernització. Sí, per tant, que sí que... Ha impactat bastant en... Aquesta idea, aquest principi, jo també pensava, mentre la veia me'n recordava, també de la pel·lícula Rato Salvajes, el primer, jo diria que és el primer, que comença la pel·lícula, són varios relatos, i el primer també és una sèrie de gent que està a l'interior d'un avió, que està viatjant, d'entrada sembla que són desconeguts tots, un avió normal i corrent, un vol, i resulta que comença a parlar entre ells, i a mi m'han enviat el passatge, i començarà a parlar... Hosti, a mi m'ho ha enviat fulànito, hosti, a mi també. Però si jo resulta que era el meu company d'escola, que li feien la vida impossible, però jo era el professor de... que era aviat supersempre. I al final resulta que tots l'aviós no es coneixen entre ells, però tots tenen algun vincle amb aquest personatge. A mi m'ha enviat fulànito, però a mi m'ha enviat fulànito, amb algun vincle amb aquest personatge. I no explico res més, perquè si no l'heu vist, val la pena. És com una idea d'un amic universal. És un pel·lícul. Un imatot, aquí, amb una invitació, i a partir d'aquí, anem fent. Està molt bé. Doncs ja que estàs natxo, no callis, i parla de madre. Ara farem un exercici, una mica especial, d'explicar una pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat tant i que estic segur que l'he vist. Saps què vull dir? Això és un spoiler d'un spoiler, ja que estem, m'aixequem la pel·lícula. I jo farem una mica de joc del telèfon, d'explicar què m'has explicat, però la persona m'ho ha explicat també. Que t'has agarrat la pel·lícula. La persona a tota l'estona m'he deia, que l'explico, perquè no la veuràs. Jo te l'explico. La receja que he elegit diu que és una pel·lícula que t'entenc tant, que trigarà molt de oblidar-te fins i tot els teus somnis. La pròpia receja ja diu, no vagis a veure la Diuholi. El festival de venezia l'abandon a aplaudiments i a butgeos, però exagerados. Molt criticada i molt estimada. De fet, hi ha un cartell de pel·lícula que es veu la protagonista Jennifer Lawrence, i es veu la cara de Jennifer Lawrence normal, i la cara de Jennifer Lawrence cremada perquè surt una escena de pel·lícula, llavors en el cantor de la cara bona, han posat les crítiques bones, i en el cantor de la cara cremada han posat les crítiques dolentes. És una passada, de la que diuen aquí a la que diuen aquí. Que crea genera controversia. Això ve, això ve. O sigui que tu, amb el que te l'han explicat, ja no cal que la vegis, però jo sí que he anat a veure-la. Bona nit! Això sembla que no havíem parlat, però sí que ho havíem parlat. Això és un zasca. Això és un zasca. S'ha anotat. Aquest és l'Aronofsky. Sí. El del Cisne Negro. El de Cal Aronofsky, sí. Sí, el que passa és que... Aquest home va tenir pie requiem per un sueño, i el Cisne Negro, que són pel·lícules, és una mica més rara, una mica més primera cosa. M'encanta el Cisne Negro. A mi m'encanta pie, però que és una pel·lícula diferent. Aquestes les que venen després, i després té un parell que sembla que és noe, que jo no he vist. Sí, jo he vist també. I una altra que no puc parlar, però jo no la trobo després de noer. Bé, no se'n va bé. Bé, no era igual. I ara ha vingut aquest director, Jennifer Lawrence, Michel Feiffer, Bardem, Carlos, el Carlos. Bueno, aquí, jo no explicaré gaire d'argument, ja que tinc aquí una persona a la vista, jo explicaré què m'ha explicat, que hi ha una casa en la qual viu un matrimoni que estan allà molt feliços i tal, i de cop i volta comencen a passar coses que desturben la pau d'aquesta casa, comencen a entrar... I és un poeta, amb molta prestigi, reconegut, molts admiradors... No, no, perdona. Aquí, Vic, ets que des de noer no té cap altra. O després la que està de cisne negro. No, és al revés. No és després de noer, crec. No és després. Ah, sí? Espera, tu dic. No, no, no, és... Per ordre, una casa ja protozoa, del 92, Pi, recriu per un sueño la fuente de la vida, el Luchador, Black Swan, Noé, i Mother. Sí, jo pensava en el Luchador, que pensava que estava... És del 2008, és del Roc, aquest, oi? Michael Roc, oi? Sí, sí, sí. Vaig parar, però no podia allò, és boníssim. I mira, que aquesta, eh? Total, que aquesta pel·lícula, que ara el Jaume apuntarà, jo parlo sense haver-la vist, apuntarà, doncs entra a la casa, ja comença a estar... entre gent a la casa, en diferents pretextos, comença a fer una invasió de la casa, que és una mica estrany, tolerada per el marido... Fanigames, són fanigames. No, no, és una cosa més tal, ella no entén el que està passant allà, això evoluciona, no, evoluciona, i l'acció agafa allà, el guió, diguem-ne, és com si allà s'hagués desfasat tot, i s'hagués fotut un trípia al home aquest, i ja comença allà a haver-hi cannibalisme, i comença a haver-hi unes escenes molt fortes, i comença a haver-hi unes alegories respecte al que representa la dona, i al que representa la gent que entra, i que al final acaba com un... A mi, aquesta persona a la beure, la persona en criteri em va dir, al final és un desprogòsito, és una cosa que t'acabes quedant allà, però què ha passat aquí? No m'ha trasmetre res, però m'he quedat... Molt bèstia, no? Llavors, aquí ara jo passo el testimoni al Jaume, que em dirà... Aquella pel·lícula, Víció puro, Víció puro? Oh, dius! Que no li va agradar. Aquella pel·lícula tractava del parquet d'un personatge que s'habitua al trànsit, normalment, i es queda al trànsit sempre. Vull dir, ja no surt del trànsit, estem parlant de drogues. Sí, m'està viatjant, no? Sí, això sempre m'ho puc aconseguir. Bé, doncs aquesta nua, aquesta és una pel·lícula que... Jo he llegit dues crítiques, avui, no tinc allà, però és igual, no sé, de memòria. Una parla de Bíblia, això és bastant freqüent en el senyor Arunowski, que posa a ell el Genesi, a Daniel, a de Caïn Javel, que són uns dels primers que entren a la casa. Hi ha una referència molt explicitat, això que justic. Sí, això. Llavors, bueno, després tot això es va... es va evolucionant. Quina és la qüestió? La qüestió és que el que parla és precisament del subconscient. Clar, això no hi ha qui ho pari. I això dona una sensació, que és això. Jo he arribat un moment que dic com ho acabaran, això, perquè estava clar per mi. Ja sabia alguna coseta i estava clar que és el que volia dir tot allò, no? I de la manera que anaven introduint. En definitiva, i com a cannibalisme, que has esmentat, i per això les mento jo. Aquí el que et trobes, doncs, és precisament el deteriorament, però que aquest deteriorament ve, segons la Bíblia, ve dels germans ja, que ve de la propia convivència. Clar. Esclar, què és el que s'ha desenvolupat en la vida? Doncs tot un seguit de trets que tractats des del punt de vista. És la meva versió. Des del punt de vista que no controles, que és el subconscient, doncs, lògicament, llavors pots pintar de moltes maneres. Pots posar-hi de tot, i ja, fins i tot que en nivellis. Això és veritat. És un llenguatge simbòlic, sempre està en la plada, perquè m'ha explicat a mi del llenguatge, molt simbòlic, però que, de vegades, suposo que, jo dels símbols, se s'ha de triar molt bé, perquè si tu que fas la obra, et diu molt, a la millor una altra, no ho diu tant, diguem-ne. Jo no sé si plantejar-ho tota l'estona, en símbols, i tota l'estona, tant, aquest és el símbol de no sé què, aquest és el símbol de no sé què, i després poso una imatge molt potenta, per demostrar això, que l'hi valis mala, és una mica espacial, també. Posem que el cap i a la fi, fins i tot, l'inconscient pot tenir una certa lògica, i ell perneix d'aquesta base. El senyor Noves, que en general, partit molt dels símbols. Fue la matemàtica, la ciència, amb el cas d'Altesa Negro, el vincle amb el dimoni, i amb el menó, exacte, més directament que no és impossible. Això sempre ha fet, i l'únic que ha de tenir la capacitat de pensar que vaig haver-hi una pel·lícula on vull intentar descobrir aquests símbols, que ell llença, perquè és un tio bastant, no sé. Jo crec que intel·lectualment és molt valdia. Això dic, que estem parlant d'un nivell. Això que ja es van dir, ara és veritat. L'interès, el mateix crític que tinc, diu, o et quedes amb ell, o jo m'hi quedo, o et fot fora, i et quedes malament. Jo crec que hi ha directors com aquest, com Peter Rineway, com Christopher Nolan, fins i tot, que van per un altre flux, i quan es veuen la pel·lícula, dius, si em quedo amb la imatge, però més enllà, no rasca, i trobaràs cosetes. Són directors que tenen més potents. El perill, jo em recordo, la derivació, una frase de Nietzsche, a mi sempre la dictal, que és entorbiar les aguas per fer-les per fer-les més profundes. Hi ha vegades, que si tu passes massa de dir les coses d'una manera determinada, a lo millor sembla que és, però no t'acaba d'arribar com a espectador, i a lo millor no arriba, més que un tipus esperador molt concret, clar, tampoc pots accedir-me. T'ha de dir que a la mitja part, he tingut un pèl aquesta sensació, però la veritat, jo crec que al final és molt correcte, que ho fa, ho diga tot, i... Diuen que ella està molt bé, la Janessa Lorenz. Molt bé, molt bona acció. És una treu que sempre... A mi el perdem últimament, ja l'he deia el Txesco abans. Jo no me'l crec. Va a la dir que és bastant difícil, que fa el verdem, perquè hi ha moments de radicalitat que et fa arroviar. Hi ha altres que és molt amable, perquè és que no és la seva història, no és la noia, no? Jo li vaig perdre el que li havia dit. Jo li vaig perdre el que li havia dit. Jo li vaig perdre el que li havia dit. No, no. És per ella, del director. És ell, jo. Sí, era el marit. Ell era el marit de la Raquel Weist, abans. Sembla que era el millor. Sembla que era aquesta noia. No, no. Sí, sí, val. Molt bé. Jo reprendré un parell de pel·lícules que a totes elles molt guanyadores. El Jaume Sera que ha vist una, jo he vist una altra, és Fàtima. La vull recuperar perquè va guanyar 5 premis César. Cinema religiós. No, no, no. Ja hem documentat... Ja hem documentat que es diu Fàtima, que no fa gaire també es va estrenar una pel·lícula. És una pel·lícula molt petita de temps i d'informació, és a dir, l'estempre de la pel·lícula és 76 minuts, o temes. I remenva guanyar, és la que va ser 5 Césars, el cinema petita és molt important. Explica, explica. Sí, no, no, és que a mi aquelles pel·lícules que dius, tampoc t'has de complicar la vida. Bàsicament és una pel·lícula d'un senyor francès que es diu Philippe Focón. I la gran actriu és ella. És la mare, que és una tal sòria ceruai, que és una noia, doncs... jo crec que és marroquina, o... O algerina. Exacte, no? I realment, bueno, és una història d'una mare que porta el mocador, que és tradicional, evidentment, amb aquesta línia, que havíem un barri marginal, podíem dir, ara fia cap barriada, on sí que hi ha una població magravina important, amb el qual té dues filles. Bàsicament una d'elles, que és molt bèlida, amb la línia en referèixer que vol estudiar medicina, no em vi a equivocar, no ara m'equivoco, i la filla petita que és una mica més rebel. A partir d'aquí, és la naturalitat amb què ella actua. Jo crec que és el que transmet, evidentment, tot el tema de l'elogicament de la imigració, que es puguin introduir en l'àmbit de necessitat, com és la francesa, que realment ja sabem com són les rodelies de París, que és molt complicat que hi hagi aquest accés. Crec que justament s'ha hagut de ferances que té molts anys, aquestes colònies al nord d'Àfrica, i el que és la població magravina està bastant dins de la línia, però encara hi ha així sempre hi ha aquestes diferenciacions, el que diem, és el que hi ha. Jo crec que aquesta pel·li 4 guanya per la simplicitat, del que seria la direcció, com de la manera en què hi actua, i la naturalitat en què tot es mou, perquè la temàtica no té res de particular, que és aquesta mare, que està orgullosa, de tant en quant de la seva filla, recorda la part final de la pel·lícula, que està orgullosa d'una nota, i dius, ostres, i què? I ara què més? M'expliques, no? Jo vull que m'expliqui més d'aquesta dona. No sé, a mi em va donar molta tendresa, en general, i jo crec que és una pel·lícula de gens ambiciosa, ni res més que això, i com es desenvolupa. També fa molt bé les filles, faran molta naturalitat. Jo crec que això és el que porta la pel·lícula. I una filla, la filla és més radical, amb aquest aspecte, més allò que em diuen, a passo de tot, i la mare diu, vigila els veïns, vigila, no sé què ets de casa, amb un noi d'aquí. És una pel·lícula de tradició, però com l'occidentalitat s'està aportant aquesta idea. Però jo crec que és una pel·lícula molt correcta, i molt adient. I una altra, ja que estem parlant d'un cinema que té a veure també amb uns trets àrabs, i és una pel·lícula que no hem parlat aquí, és la guanyadora de l'Òscar, que l'he volgut recuperar a la millor pel·lícula extranjera, que va sorprendre moltíssim, quan va sortir això del Viajante, que és una pel·lícula d'un director iraní, que es diu Asghar Farhadi, i que, bé, jo vaig dir, a veure què és això, perquè, clar, hi havia pel·lícules potentes, no recordo ara, però hi havia pel·lícules que dius que ha donat aquest director iraní, perquè ja sabem com és el cinema iraní, que a vegades ens costa... no entrar, sinó que té aquella lentitud, i aquella percepció, i aquella... Sembla que no l'he vist mai. Exacte, és el que dius, bé, que he vingut a som-hi. I aquí, doncs, és tot el contrari, és una pel·lícula amb un gran dinamisme molt occidentalitzada, tot sigui dit, amb el plantejament, de direcció de càmera i de direcció artística, en aquest cas, està molt bé, perquè també hi ha un element simbòlic, simbòlic present, que és l'hora de teatre, l'amor del viatjant, l'hora de teatre. D'acord? Que és molt por. Llavors, és una... no sé si la ciutat és, però és ciutat prou moderna, dins del que seria l'àmbit de la ciutat iraní i iraniana, però n'hi ha que, evidentment, per exemple, una literatura que està involucrat amb el món del teatre i que també involucra la seva dona, que és actriu i altra gent que es mou dins aquest espai. És molt interessantíssim el que seria la posada Massena. M'agrada molt tota aquesta part del teatre. Crec que està molt ben parit allò. I després, la naturalitat d'uns actors que no coneixes, que això és molt important, amb els quals de seguida te n'oblides, que s'havia en la pel·lícula iraní, no és que tinguis que oblidar-te, però entres en una dinàmica, encara que vegis que la noia porta el mocador i tal, perquè això són les tradicions i es mantenen i això es segueix respectant, però sí que hi ha una... una... com diria modernitat, és que no m'agrada la paraula, una mena com de actualització de la relació amb la dona. La dona li parla al marit del mateix nivell, que no hi ha un vincle de la dona a l'home. Superior, vull dir, que encara que hi hagi la tradició del mocador i tal i que actuin amb mocador... Exacte. Occidentalitzar és la paraula correcta, no? Llavors dius, bueno, això per un costat és a mi. Què és el que la pel·lícula ens aporta? Doncs es aporta una pel·lícula que sembla que no hagi de passar res de particular, com munten aquesta obra de teatre, com viuen ells en parella, com han de canviar de pis per anar a sortir de motius determinats i com es canvien en un lloc i llavors li deixen una mena d'àtic. Sí que veus les formes constructives, és molt curiós com construeixen part dins les cases. Vull dir, una mica això que també fa gràcia, des del punt de vista arquitectònic, perquè dius, bona meva, quines combinacions a vegades, dius, fa una miqueta de mal a la vista, perquè és com haver-hi una mena de cosa nazarí però malgirvada. Vull dir, que és aquesta cosa que dius, és veritat, és que dius, com pot combinar aquest mosaic amb aquesta cosa, però això ja són coses que són de formacions meves del mundo de les artes. Bueno, doncs el que dic, sembla que no ha de passar res, i de cop i volta passa una cosa, no sé si la puc dir o no la dir, i tal, que genera un terrabastall amb aquesta parella, i amb tota la seva lògica. I llavors aquesta... És creïble, vaja. Totalment creïble, perquè ha arribat determinat que ja està en un lloc, dius, passa i tal, passa una cosa, i llavors l'home, lògicament, el que vol saber que aquí ha fet aquesta cosa a la seva dona, ja està, no diríem que ni com, ni com ni que ja. I llavors aquí és quan apareix, per un costat, tota la investigació que fa ell, ella, com aquí sí que apareix el punt de la inferioritat femenina davant de la policia, d'allà, que li fa por denunciar perquè la tractaran malament, això sí que és molt potent, aquesta part que no és ben cap moment, però la por que té ella, dius, ja està bé, dona igual, ja passarà, ja passarà, la manifestació això. Com ella, subjecte, no, és un atac personal a ella, vull dir que és capaç, llavors, ella subjecte amb aquesta cosa, et avica d'editor, no ha baixat el cap, perquè fa vergonya, no tinc una policia femenina o masculina suficientment per entendre la meva situació, dirà que jo he provocat, del que puc imaginar, i llavors ell com arriba la conclusió. Una conclusió que et porta cap a un costat, finalment arriba amb un altre costat i el final és per mi una coseta de porcellana amb el que hi ha, jo crec que són els millors moments, 20 minutets, que hi ha per com com remou ell aquesta mena de troballa, no? No vull ser molt clar. O sigui, l'has archivat en aquests recorrents? Sí, imagina que l'he vist fa 3 mesos, imagina, vull dir que la tinc aquí ben col·locada, ben pensada, en la veritat. Crec que té algú de particular, aquesta pel·lícula. És director o director? Directo, director. Es diu, com he dit abans, Asghar Farhadi, i ho fa molt bé. Ell es diu Shahad Joseimi, perquè ell és conegut, però ell li vist a algun lloc. No em diguis a on l'he vist, amb una pel·lícula seguraniana, perquè jo que em vist a altres coses a la vida, que no sigui per aquí. Si vols que munti una pel·lícula jaume a tu, sí, tinc una pel·lícula que vaig passar. I així ho parleu tots dos. No es pot dir que passes pel·lícules, oi, tu? Bueno, però si és una cosa d'aquestes, no passa res, home. És una pel·lícula. No, però és una pel·lícula d'aquests públics. Tira cap endavant. Últimament, ja sabeu que cada mes passem una pel·lícula amb una biblioteca. Això és... No donarem pistes perquè no vagin allà. Això és cultura. Això és cultura. I bé, doncs, estàvem passant cineva francès, bàsicament, i havíem fet coses del cinema més actualitzat, i tal. Però esclar, hi havia una dificultat per aglutinar persones que poguessin interessar-se per un cinema una mica més, no sé, argumentalment, més complexa, no? I llavors vaig dir, mira, doncs, a veure, el que farem serà la complexitat del passat, i la passem. I vaig pensar en... Bé, ja vam passar l'altre dia, una altra pel·lícula, i avui hem passat de piqui, que sabeu que farà de bo. I la biblioteca. Això és... Sí, tio. El bailefico, de la Quip Nova. No l'has clavada, oi? No estàs suficientment... No m'has vist? No, no. Això és una qüestió de contacte i deixar-se aportar per la negociació el mascòtec de William Holden. Exacte. Aquí ens falta el Nacho amb el sostenidor, amb els pits prensaurs d'aquella època, i el David fent el William Holden ensenyant la pitrera. I ara tenim aquí el Jaume, el William. Ah, el Jaume, ah, molt bé. Bé, doncs... I tu i jo mirem la pel·lícula. Escollers, però tots els collers. Sí, sí. I la veritat és que és bastant decepcionant, l'actualitat. I està ara? Sí, sí. Ha perdut? Ha perdut molt. Però sí que és molt interessant la disacció que fa quan... a veure... quan les problemàtiques que apareixen... Sí, per al mig. La marcada, per al mig. La guapa que l'han tractada com si fos una joia. I ell, que és la... Bé, vull dir que la... va d'un lloc a l'altre, i tothom s'aprofita d'ell. Almenys això és el que sembla, quan veritablement és una cosa, un pèl diferent d'això. Bé, la qüestió és que aquestes subtrames que funciona a la pel·lícula, aquell pobre que el casa s'adonar-se amb aquell poble... Ai, pobre, quina gràcia em fa, que jo veig. És que és pastall. A mi li hauria un cap a toco que pogués fer el millor, no? No, d'aquella manera, tot allò. Total, que li han passat els anys, la valla, el pont, i ara els falta amb ella, sobretot el que probablement se'n va a crear a dins meus sense que hi fos en la pel·lícula, no? I que ara ja no hi és. Clar. Figuem així, les hormones adolescentes que han posat allà... Tampoc era una gran actriu, la Quim Nova, crec jo, eh? Era una bona actriu, però era bastant freda. Era un mitat, era un mitat. Clar, era un mitat roti. No mata, no es pot tirar cuets. No mata, no es pot tirar cuets. Exacte, dins del que cap. Era més expressiu. Sí. Jo crec que hi ha l'habilitat d'aquella mena de misteri que l'envolta... És que pots donar-ho al cinema. És una al·lo misteriosa, ella, que això mola... Bé, cal destacar de la manera que celebra la festa en aquell punt, que representa... No ho diu, és molt destacable allò, perquè està fet com un tipus reportatge. En definitiva, el que va inventar el ciutadà de Caïn... Ai, el Dawson Welsen, ciutadà de Caïn, que va fer aquell... Ho farem així, pam! Jo trobo que ho fa molt bé, això. Algú li enholden el paper que fa, no li correspen massa amb la dac que té, eh? Ella trobo que... Ja estava granadeta, el noi, eh? Per refiar d'adolescent així... Sí, home, és un masclot. Ja, com un d'allò. Va, ja està, eh? Jo, amb el seu moment, també m'havia agradat, al principi. Amb molts anys, de primera vegada, que la vaig veure. Després ja... Sí, té un passat igual. Però té una mica de posos. Clar, el cinema s'ha de veure després, també. Crec, precisament, que aquesta és una manera, també, fàcil de dir que una noia diu, això és una vírbia, això no hi ha qui s'aguanta. M'ha dit, bueno, no li manca, que el cinema té l'actualitat. Clar, és que té sentit, en l'època aquí, que va fer, tenia sentit. David, tenim quatre minutets. Detroit. Bé, és la darrera pel·lícula de la Catherine Bigelow, que abans ens ha de laitat amb la noixia més oscura, en tierra hostil, cadineu, el peso de l'aigua, dies estranyos, punt brec... Aquesta persona me'n recordo de 6 primers. Sí, i bé, aquí... Mira, la vaig anar a la dissabte, al vespre, i... molt bé, a més, veiem... Veient el que tenia que venir d'Homenja, doncs... Doncs lligava bastant, lligava bastant. Home, no, no, no fotem. Allà, Detroit es va liar. Aviam, què passava? Jo no sabia, als anys 20, així, va haver una imigració de gent negra, del sud, dels Estats Units cap al nord, que ja hi havia més feina. Les condicions... Les condicions socials eren, aparentment, millors, que no passava del sud, perquè ja estaven, evidentment, amb el segregacionisme, doncs, els matxacàvem vius. I al nord, doncs, bueno, com a mínim, la cosa, aparentment, podia pintar una mica millor. El que passa és que els van ubicar... Bueno, els van ubicar, o els van ubicar, no sé, en guetos, val, i... i era una mica com l'Alemanya de l'Es, l'Alemanya de l'Es, no?, que avui dia encara hi ha diferències econòmiques brutals, entre uns i els altres. La cosa es anava aguantant, però ja com dius, és allò que em dius, hi havia un tel, que encara ho aguantava tot, però la que el tel es estripés tot passava, no? I és el que va passar. La policia va injuritar-hi a menys blanca, doncs va entrar en un local, un bar clandestí, diguem-ho així, com molts indivíeveris, segur, i van fer unes detencions, però van fer com aquest moment ja ha passat, no?, van fer-ho a la brava. La idea era no era fer-ho a la brava, era fer-ho discretament, però no va poder ser, i va tenir que ser a la brava. I quan va fer-ho a la brava, doncs la gent dels carrers va esbrar i es va començar a liar. Tant es va liar, que gairebé els barris aquells es van... es van declarar, o no, de guerra. Tota la policia Detroit es va mobilitzar, la Guàrdia Nacional, tot plegat, tot plegat. Acabes de dir una cosa però interessant, si no diguem amb el que dius, que va passar diumenge, creus que diumenge hi havia intencionalitat de fer-ho com ho van fer? No, sí, jo crec que sí. Crec que sí. I a Detroit, què passa? Quan hi ha mar amàcnums d'aquests, d'alguna forma, hi ha gent que té una mena de... i ho dic clarament, tenen psicopaties latents, que estan allà. I que en la vida normal no es manifesten. Però quan hi ha enrenaus d'aquests brutals... Són enrenaus d'aquests brutals. Bueno, o ho esbrirem. Potser no és el concepte correcte, però és igual. És perquè m'entengueu. I quan hi ha enrenaus d'aquests que alteren la sang, doncs tot això flora. I aquí va passar. Va ser tot en un hotel, que és el Gerier. I perquè algú suposadament va disparar uns trets amb una pistola de fogueig, des d'una finestra capa, en direcció que hi havia posentats una guàrdia sinal, una policia i tal. I clar, van entrar a sac. Surtot la policia de Detroit, que és la que tenia la juridicció allà. Van agafar, van treure tot deu de l'habitació, i els van sometre un... Digue-m'ho així, clar, una mena de segrest. A partir d'aquí... La Catrin Bielow no es destaca, tampoc, per fer una anàlisi introspectiva dels personatges. Tot i que aprofoneix, però bé, ella vol destacar més l'entorn, les circumstàncies, les víctimes, la injustícia, una mica. Els butxins, no? Però no... No entra en la real. És una mica com... un documental, tot i que s'inclica, evidentment, però que no... No rasca, no rasca més d'entra. Em vaig trobar a faltar això. Molt bé. Però el film, bé, molt correcte i està prou. Fantàstic. Doncs res, ens quedem... 20 segons per acomiadar-nos. Ens trobem al proper dijous, sabràs tant, tots els ànims més calmats, general, i podem donar un de vista més subjectiu de tot el que ha estat vingut. Exacte. Una bona alternativa. A veure qui és el primer. Vinga, vinga. Adéu-siau. Adéu.