Babilònia del 19/10/2017

Comencem un dia més a la Vilònia, des de Ràdio d'Esvern, i avui estem amb l'agrada companyia, com sempre, dels altres companys de programa, que és lògicament la Rosa. Hola, sí, una taula nit ja. I el Nacho? Sí, el Nacho que cada cop m'agrada més aquesta sintonia, va a Vilònia, al final és una cosa que té interès. És el... com estic jo avui, tinc el cap a la Mackel Neymar, des del Piano, i és una mena de fantasia així curiosa, que estaria molt vinculada amb un període barroc però passat per alçades de la modernitat minimalista, i això és una cosa molt interessant. Molt bé, doncs, sí, clar, sí, sí, clar, que està aquí, com sempre. Ja, mira, és que no me'n recordo mai de mi mateix, mira, és allò que, a lo millor, no sóc cregut, hi ha aquestes coses que la gent diuen. Mira, això no passaria a l'Àmèrica, perquè sempre diuen, hola, això és la Vilònia i jo sóc Xesco Ramos. Sempre diuen el nom, el desprès del programa diuen el nom del locutor, sempre del sistema. Això és molt Amèrica, és molt Amèrica, sempre, sempre, no? I això, bueno, és el que diem, aquí no s'acostuma a fer, bàsicament, perquè teòricament hi ha unes programes així importants, doncs sempre hi ha una sintonia, que diu, les maneres, con Carlos Herrera, ja diu el nom, i a partir d'aquí els actors o corros, ell corriendo, coses d'aquestes, i llavors ja diuen el nom i llavors ni es presenta ell, però bueno, que bàsicament és d'aquestes coses. Sí, sí, sí, d'aquí no ens preocupis, portem... jo porto 30 anys, algun dia seré un divó, seré un divós de la ràdio, no? El reconeixement de la ràdio. Sí, exacte, exacte, avui el que farem serà un matxembrat, aquesta magnífica paraula inventada per l'època de... me n'ho ha coneguda per l'època de bona fuente, de grans de la televisió, entre teatre i llibres, com la Rosa s'ha anat a Madrid, no? I ha anat a... no. L'equip poc no ho sabem, què passarà? No, però que ha demanat dos hores de teatre a Madrid i una aquí a Barcelona, doncs es parlarà de Massacre, aquí a Barcelona, de los universos paralelos, el Teatro Español i del Rey León. I a mi te'ls parles que entraré a la cançó, jo. El ciclo sin fin. És un ciclo sin fin, no me'n recordo com és, oi? No, no, no, no. Sí, sí, que ballarà, que ballarà. Sí, i es pot fer coses tribal, si voleu. I mitjaria animals, també ballarà. Exacte. Avui estem una mica salvatis. Sí, sí, una miqueta, no, i una mica salvatges, perquè mai millor dit, perquè si tu parles de Massacre pararem també de llibres o pararé de Maldat, que és un llibre que crida l'atenció, perquè és una cosa així com llunya, però dius, oh, com es posa la cosa, no? I pararem també del Tercer Hombre, que va ser una mica altor. El nivell exacte. I tornarem una miqueta al misteri amb una cosa que es diu la cassa entre los cactus de Polpens, un senyor molt peculiar, és un... bueno, ja ho explicarem, ja ho explicarem que és aquest senyor Polpens, que sembla poc conegut els cactus, tenen... no, és l'excusa per una història molt peculiar. I de cinema, doncs, d'un i dos, anirem a veure parlant de dos pel·lícules d'Estrena, una de la famosa Blade Runner 2049, que al final el Nacho, o al final no, algun company, el Nacho ha sigut el primer que s'ha desvirgat i ha de veure. I bueno, explicaré, però bueno... Quina carona, quina carona. Quina carona, quan has explicat... Jo que tenia molta il·lusió... És pejo de l'alma, i no sé... Ja ho sé moltes, però ja ho s'explica. Bé, perfecte. Per davant també de 50 primaveres, que és una pel·lícula que la Rosa ens farà una explicació, i jo, com sempre, també, això, una mica, bueno, jo ja soc friki, una miqueta també, però també últimament, he vist una pel·lícula d'any 2016, que va ser la guanyadora del premi del jurat del Festival de Venècia. I una pel·lícula que va ser molt escandalosa, perquè una pel·lícula feta per Netflix, que es deia Amor Carnal. I és una pel·lícula que vull parlar perquè em vaig quedar com dient què és el que estic veient, i que és curiós. Que també parlem d'una pel·lícula peculiar, insisteixo, de fa un any això sí, però que té que veure amb aquest àmbit de festivals i de pel·lícules peculiar, per no dir molt peculiar la pel·lícula. La nostra llista perigua és bizarra. Sí, sí, sí, tothom és bizarra. És una cosa d'aquella escola, ja va bé, perquè és interessant. Per tant, comencem amb teatre, Rosa, comencem per Massacre, l'albert de Sant Juan. Sí, sí, té la tela. No queda molt clar el parquet al títol, però que la té un subtítol, que és una història del capitalisme espanyol. Toma castellà. L'autor és l'Albert de Sant Juan, que s'ha tractat, me'n recordo d'haver-lo vist, Ayrback, que era quan era el càstigament. Sí, totes les quantes, 13 dies de futbol, les quantes quantes. Resulta que la seva primera formació és periodisme. Ah, no sabia. No sabia d'adicat. Hi havia fet alguna col·laboració amb Diario XVI, i una miqueta d'aquestes coses, que el pesava que no seguiria, però sí que va estar una temporada fent periodisme. el afet econòmic a aquesta història i la posa en escena. Mira, sí que us llegiré les frases que presenten aquesta obra que jo tot xon interrogant-se. Diu, ¿quién gobierna España? ¿En qué medida el poder político se subordina o no al económico? ¿Quiénes tienen el poder económico en España? ¿Por qué lo tienen? ¿Desde cuándo? ¿Cómo lo han conseguido? ¿Qué influencia ha tenido el poder económico sobre el político en los sucesivos ciclos de nuestra historia reciente? Actualidad total, ¿eh? Sí, mucha autoridad. Es una pasada, porque podría haber estado en formato de conferencia, por ejemplo, ya que se está súper aburrido, seguramente. Però ho han fet, són dos actors, ell també és el protagonista, i la Marta Calvó, genial, excepcional, totes dos. Magnífic, magnífic, totes dos. És una parella, una parella que viuen a una zona acomodada de Madrid, una urbanització molt maca, amb zones comuns, amb jardins, una cafeteria, un bar, zones de jocs pels nens, la gent conviu. Fan aquesta convivència obligada, que t'has de portar bé amb els veïns, ha d'haver-hi bon rotllo, perquè a més els nens van a les mateixes escoles, els nens juguen junts, no sé què. Però tots estan mantenint també unes aparències, un estatus, quins tipus de cotxe tens, si et pots marxar de vacances, on pots marxar, tot això. Si els nens ja s'estàs comprant l'últim, si el portes a activitats estrescolars, així guais. Una miqueta com bastant aburgesat, el concepte. Clar, sí, sí, totalment. A més, tots dos, ell, sobretot, treballa en temes de banca, en temes de gestió de riscos, productes de riscos i tot això. Ella també treballa fora. M'asseguren, saps? Sí, ara no me'n recordo ben bé, vull dir, una mica matis tipus de feina, tots dos. I tenen nens, els nens no surten en cap moment a escena, però sí que són recurs molt freqüent. Diuen, els nens estan dormint, o sempre si entre ells estan arribant a discutir a algun moment també, no molt fort, perquè són molt educats. Me'n vaig a veure els nens a veure si dormen, o perquè els nens estan jugant amb fulanito i no sé què. Els nens estan allà, no surten, però estan allà, estan presents tota l'estona. I llavors van intercalar històries d'ells com a parella, tota l'aparença aquesta de felicitat, de família feliç, burguesa, superbé, amb escenes de la història del capitalisme. Repassem, des de jo que sé des d'indicció Prieto, Emilio Botín, l'escriva de Balaguer, Esther Koplovic, el Carlos Marc, fundador de la banca Marc, Ana Botella, José María Esnar, molts personatges. Llavors ells dos es transformen, tu veus que fan un gira, i llavors ja canvien la cara, vestit tota l'estona, igual, no surten ni entre l'estona, estan a l'estona i tota l'estona, tots dos sols. Llavors només ja, quan comencen a parlar, ja amb un altre gest, amb un altre posar, o més ràpid, amb un altre tipus de veu, i sobretot pel discurs que estan dient, llavors això ja estan fent d'un altre personatge. Llavors ell li pregunta, qui en eres? És en castellà a l'obra, perquè a més això l'han fet del Teatre de la Pies, el Treta del Barrio, i llavors ella diu que soc tal, soc Esther Koplovic. Llavors ell està fent de periodista en aquell moment, que està preguntant, o d'una persona que està una miqueta, o és un polític. Un dels personatges és una persona important del món de l'economia, i dic sobretot banquers, sobretot, l'altre és o veu un periodista o veu un polític. I d'aquesta manera és molt dinàmic, és molt àgil, i vas veient diferents personatges i com una miqueta s'anava taxint tot el poder econòmic. Després hi ha una mica el que va ser el temps, ja veus també la fusió dels bancs, com ara, per exemple, que banquia era el que abans era Cajamar, Cajamadrid no sé com ha evolucionat fins a banquia, o com ara ha fusionat, que a Catalunya ja s'ha fusionat amb la BBBA, totes aquestes fusions que a finales hem quedat res amb 3, 4, 5 bancs i punt, i ja les cases de salvi no existeixen. ¿Quin va ser que t'origen o fins i tot el tema de la transició? Bueno, i ara estava en un grupet de persona que no sé què, en tal lloc, ja digueu, en la memòria no ho vaig memoritzar tot, és que és tantíssima informació, i a més que et vas quedant, és que tot el que està dient té molt de sentit, a més que és investigació, és un periodisme d'investigació històrica. I veus, per exemple, quan estaven reunits a la mort de Franco, tot el poder fàctic, tot el poder d'econòmic, els banquers més importants del moment, amb alguns generals, i sobretot els banquers, i hi havia un nano per allà que no sé què tenia, i van decidir que era posador de fonsos, per exemple. Tot ho ha explicat d'aquesta manera molt senzilla, molt directa, que és així de fet. Jo sé que algunes conferències, per exemple, l'Oriol Junqueras, abans de dedicar-se a la política, és professor d'història, professor d'història de l'economia, i ell havia fet moltes xerrades, jo que era l'escola d'adults, amb Vicenç i amb més pobles, o a la ràdio, ho havia fet moltíssimes, i ell també explicava aquestes coses. Vull dir, que no és inventat, és cert, és cert, i això és bo que, així que busques una miqueta, ja tens tota, o segueixes una miqueta, la història del com s'ha construït el capitalisme, hi ha quines, sobre quines bases, sobre quins fonaments ha construït. Molt interessant, molt a mi, hi ha moments que dic que és una mica dramàtic, perquè vostès és seriós, és seriós el tema, però a la vegada també té la xispa, la búsqueda que hi ha també de broma, de sentit de l'humor, que arribes a riure, i estan barrejant, doncs això, la història d'ells com a parella, si tenen feina, si no tenen feina, i encara estan fent veure que sí que estan bé econòmicament, estan fingint davant dels altres, si això sí fa feliç o no sí fa feliç aquest tipus de vida, i després posta això, anar explicant diferents personatges de la història de l'economia, del capitalisme espanyol, i ho recomano moltíssim. Ho vaig veure al Teatre de Sant Cugat, a l'auditori, que feien un volo, no sé si també havia estat, bueno, havia estat a Barcelona, no sé si en el Teatre al Grec, al Estiu, al festival de Estiu o al Grec, o havien estat durant un temps, i també a més a l'Alberto San Juan, després ens va dir que també vindria a Barcelona fer un dies d'ara d'octubre, no me'l recordo exactament, doncs que estic mirant la cartellera, venia també amb una altra obra, també venia res una setmaneta, com a molt aquí a Barcelona, i penso que val la pena, perquè una sorpresa enorme, l'Alberto San Juan, de pensar que és una actuació una mica còmica, una mica... Sí, una mica tan... Mira, que no té més importància. Doncs déu-n'hi-do, quina alçada de seriositat, de feina ben feta, tant d'actor com d'escriptor, fantàstic, escriptor teatral, molt bé, penso que anirà almenys ja m'ha robat el cor i s'ha de seguir. Fantàstic. Pensa que sí que ho hem de seguir. Bueno, doncs a veure si torna o fa un volo per algú jo, no? A veure si el guió està publicat, també estaria bé, perquè tota la informació que viu allà és superinteressant. Fantàstic. Sí, sí. Superinteressant, sí. A veure, doncs ara passem a un llibre, que tornarem al teatre, i anem a parlar d'un llibre, que jo l'altre dia vaig veure les meves mans i vaig dir, bueno, és el que hi ha, que es deia Maldat, i va ser una miqueta el fet de dir que les crítiques eren positives en el fons, no? I jo vaig llegir una mica la sinopsi i vaig dir, bueno, una jefa que arriba amb un espai de recursos humans, amb una empresa, i, doncs, tota aquesta cosa que sorteix per sota, i a veure què pot passar per intentar controlar aquest departament millor, i aquesta, doncs, Maldat, vull dir, el millor dit en castellà, que genera doncs els poders, els interessos, el crear mal rotllo entre els companys per intentar despuntar, i vaig dir, ui, això serà una cosa d'aquestes americanes, aquest tipus, sí. Hi ha una tipologia de novel·la, a més, no, el desconeixement, és la primera obra que fa l'atàmicoen, és una escriptora, però no és americana, és anglèsa. Llavors, clar, això ja em va convèncer una miqueta més, perquè no vol dir res, vull dir que hi ha escriptores americanes i escriptors ameriques, que són magnífics, però en un principi dius, bueno, la nou ambient de neta, doncs vaig a veure què passa, vaig a començar a morir així de raull, començo a llegir-lo i bé, bé, que la situació és un espai de treball, amb el qual s'ha fet fora a una de les caps, a la cap d'apartament, d'una empresa de recursos humans, però empresa de recursos humans, en general, no que sigui el departament concret d'una empresa, sinó que es dediquen a buscar gent especialitzada per altres empreses, gestionen, exacte, és com, no sé com dir-ho, de selecció, exacte, això mateix, correcte. I llavors, doncs, si hi ha un departament, que és el departament que més contacte té, que ja en tenen els clients, no vull dir, per exemple, posa els bancs que demanen, posa un banc determinat, importantíssim, doncs ho porta a una persona, que és una part molt comercial, molt de vendre. Llavors, a partir d'aquí, doncs, la fan fora perquè no han assolit els allò que s'ha de aconseguir, el que seria la part econòmica, no s'ha assolit els mínims, els objectius que estaven estipulats. Fantàstic. Llavors, ja apareix una tal Rachel Masters, que del nom també de sa bonava, dius, bueno, ja, a veure què passa aquí, i arriba aquesta senyora, i des del minut número 1, és una senyora Durantíssima, Durantíssima. I no, i amb això no vol dir ni que sigui... Que figura és aquesta, però que ella què representa aquí? No, és la cap d'aquest departament. La cap. És a dir, fan fora... Entra nova. Entra nova, és a dir, amb el lloc de l'altre, per intentar aixecar el seu al cap, el director, li exigeix que això rulli, que hi ha gent que, bueno, no fa gaire cosa, vull dir, ha d'anar millor, el típic exigir, exigir, més objectius, lligues una dona, bueno, amb un passat, i amb una potència, i amb un element que des del minut número 1 se la planteja, i aquí no caiguem amb esterotips, ni perquè sigui home, ni perquè sigui dona, això no, se la planteja com una dona, en aquest cas, com una persona, més que com a dona, malvada. Malvada, absolutament trepa, absolutament agressiva, absolutament allò que es diu en castellà Metemierda, entre els companys, provocant, sí, perquè vols aquest lloc, i llavors li proposa un altre, i hi ha un altre, i llavors això fa que entre ells es mirin, que tu t'han proposat de tu, i a mi t'ho han proposat, però per què? Llavors també hi ha un que és el guapetón, que pensa que per als seus encants, doncs aquest resultarà que tindrà un rotllo amb la jefa, i allò millor pujarà de nivell, gent que s'han deutat fins a dalt. I clar, són 4 o 5 personatges, que són magnífics, perquè està la dona que s'embarassa per tercer cop, i té por que hi hagi una problemàtica, per ser d'aquest que s'hagi embarassat, i la figura del gay, que amb aquest cast, una problemàtica també amb la seva parella, que genera... El que sembla una cosa banal es va convertir en una teranyina bastant ben feta de cada un dels personatges, i de cop i volta apareix a dos capítols, en paral·lel, la història d'una nena que ha tingut un germà... Perdó, sí, un matrimoni... Ha tingut un germà net. No, no, escolti malament, volia dir que s'encarrega del seu germà. És a dir, uns pares que tenen un fill i una filla, d'acord? Són petits, dos, dos. Però el fill, per x motiu, és que no explicaré, li agafen com una mena d'odi, una mena com de mania persecutòria, i llavors aquest noi passa per un tràngul terrible. I la nena és que s'encarrega de cuidar-lo amb aquest tràngul i amb aquesta posició, i amb aquest lloc d'oblit, i no dic res més, perquè potser es fotran a l'aire al llibre. I llavors, aquesta història acaba en paral·lel al voltant de les trascentes pàgines, que no té cap connexió, arribarà un moment cap hum, que es connecta i dius, ostres, que bé que has connectat això, connecta perfectament i es fila les dues coses. Per tant, el que sembla un llibre xorres, acabes en un llibre que dius, no està mal, home, tampoc. És un Premio Nóvel, ni un Pulitzer, ni la mare que ens va fer tots. Però, bueno, està bé. Sí, bueno, sí, exacte, oi a planeta. No em parla de Javier Sierra, ni de Delcalhi. Ara parlem, parlem. Sí, sí, mira, pots fer ara, si vols, però vull dir que és això. Que és un llibre que dius, bueno, per Nadal, està bé, amb la mà per Nadal, però és un llibre que dius... Sí, sí, potser és un temps més marge, un cap de setmana, s'hi llarga, però no és molt llarg, eh. Està bé, s'aguanta, s'aguanta. És literatura contemporània. D'aquests últims anys que costa trobar coses, que diguis, home, que tingui un empaquet, perquè hi veig bastanta cosa, costa, costa, costa trobar, que diguis, oi, quina meravella, de llibre. Difícil. Digues-lo del Premio Planeta. Bé, ara ja passem a l'altra para de teatre. Avui veig aquí una cosa canyaça, sóc que li agrada tant el Jaume, diuen, ja sé, mira, mira el canyaça. Clar que el Premio Planeta, que no podem dir res, perquè no sabem res de si és un premi que hi ha un jurat allà, que fa una deliberació, hi surt, o ho podem saber. El que sí que és cert és que això fomenta la evidència, o sigui, evidente, diguem-ho, perquè... Jo... cada any sento persones que han tingut un cop allò de... han vist la llum, i fan un pronòstic. Jo sabia el dia abans. I l'encerten. Que ja veurà si és res guanyar, però s'ha volgut allà. Rera, any, rera, any, hi ha aquestes persones que... Sí, sí, sí, sí. Això seria ja un tema canyaça amb la temàtica de les llibres d'aquest home, que són unes temes tal i qual, no, i canyaçaria amb iker Jiménez, perquè realment... Totalment. Perdona. És un personal programa amb ell, eh. Tant en quan aparecen allà i... Sí, sí, ja s'ha parlat de la temàtica i ja sabem això, d'aquest premi com pot haver-hi aquestes dotes d'evidència, tan profundes, dir-hi, això. Amb mala llet, el que estem dient, ja se sap. A l'any passat va guanyar la Dolores Redondo, la d'aquella famosa trilogia del Bacta. No se'n va dir aquella obra, que vaig llegir-la, i em va semblar un cony. La obra guanyadora sempre és una... Ui, però jo no entenc per què les planetes són tan avorrits. És finalista, és el que normalment... Sí, a gust em va ser millor. Jo no la lleixo massa de fer a mi planeta, però sí. Sí, sí, com comentem... Sí, és una noia de Carmen, no sé què... Sí, té un nom... No sé on és... L'any passat ja sabia també qui era la guanyadora, i aquest any, a mi, ahir a la nit, quan li van donar... Bueno, no sé com va ser. Ara fa 3 dies o 4, que estem a dijous. Estava jo despistat. A mi em van trucar a la nit abans, abans justament sí que les 12 van ser sabies, a un noi que està molt liat amb el món de la literatura, i que sap molt d'aquest àmbit, em va dir, saps qui és el guanyador? Dic, hi ha Javier Sierra? Dic, no! Si us plau, perquè jo tinc molta mania. Perdona, però si us heu escoltat Javier Sierra, ara, bueno, no mania, no. Ho diu una de les seves obres, ho sento. De l'última cena, no sé què va fer allò, aquella història de l'última cena, i em vaig posar molt nerviós, molt, molt, molt, molt, perquè... No, no, potser Maria Magdalena per molt crec que en guim voltes, no? Sí, sí, sí. Li va donar voltes o de res? Home, no, home, no. I a les últimes anys també he tingut virentes que m'han pronosticat i han encertat el premi abans. Sí, per això. Alguna distracció important. Alguna història, ja. A veure, el teatre és molt pròmic, sempre. Sí, sí, sí. Tornem al teatre, i anem a los universos paralelos. El teatre espanyol de Madrid. Això. Bueno, mira, igual, amb una mica de sort, portem també cap aquí, cap a Barcelona, però jo penso que és una obra que és molt, molt adaptable. A més, és d'un ató que es diu David Linze i Abert, i, bueno, se podria adaptar també al català i fer-la aquí, no? Home, s'estan fent... Bueno, ho han castellat, també. No, ho dic perquè, per exemple, ja m'ha dit que s'estan fent obres, que aquí, per exemple, a Borundanga, aquesta és del Jordi Galceran, no m'equivoco, o incendis, que ja es diu incendios, obres, obres que aquí s'està avançant representat, i que ja ho s'han fet, s'han fet de tradució, ahir s'han fet, no, vull dir, que repeticionalment, no? Sí, sí, sí. A veure, és una història, bueno, que està bé, és una història que, com deia abans, no? Barreja, també, i trobo que ho sap, ens sembla, força bé, la història dramàtica, perquè, a més, és una història dramàtica, hi ha hagut una mort a la família, bueno, una mort, el nen perill de mort, senzillament, amb un accident, i tant. Però, en un sentit de... ojo, no de l'humor, que sí que hi ha un despersonatge a la que fa la Malena Altèrio, que aquella és el seu personatge, és molt burge, fa de la germana petita de la mare, que ha perdut la criatura, i llavors, és com cada membre de la família encaixa això, que encaixa aquest fet, dramàtic. Intentant seguir amb la seva vida, perquè és que la vida vulguis, que no, la vida és que continua, és que no es para, ja, no es para, ja. I que, malgrat això, i malgrat aquest cop tan fort, la vida ha de continuar. I has d'intentar que sigui, bueno, no serà com abans, perquè mai no serà com abans, ni explorar altres possibilitats per ser feliç, fins i tot, perquè la finalitat d'està en aquest món és intentar ser feliç. No és estapatí, no, d'una manera, és passar aquest dol, també, no? Llavors, penso que està molt ben construït, està molt ben plantejat diferents als diferents, perquè els personatges són la mare, que és la vele encuesta, el pare, que és un noi que es diu... Alberto es diu Daniel Grao, la mare d'ella, o sigui, Gravia de la criatura, que és la Carme Balaguer, que ha fet molta sobra, ha fet molta cosa aquí, Catalunya, i ha fet a televisió, també ha fet molts papers, i després un altre noi, que és el noi que va atropellar com es diu, ara no em surt en català, que va amb el seu cotxe, va ser qui va tenir l'accident amb el nen, i va... No és correcte. Allà hi ha sortida. Doncs això és una mica com ells, entre ells també estan fent cadascú el seu dol, i es veu molt bé, com es relaciona amb entre ells també, i una miqueta el missatge que queda, un missatge que queda, i una miqueta també les fases, quan es fa un dol, de la negació, del dolò màxim, tot això, i després intentar deixar-lo enrere això, perquè això mai obrirà, sempre estarà aquí. A més, la mare d'ella també havia passat una situació semblant, i llavors entén perfectament per què està passant la seva filla. En canvi, la filla és més egoista, nega, que la mare nega l'escentiment de la mare, és igual un fill d'un altre, no importa quina data hi hagi mort, i veurà morir un fill. Dins d'aquest drama, és un drama molt fort, la relació de parella, com s'ha vist afectada, la relació de parella, la relació entre l'home i tant cadascú. A veure, es porten bé, s'estimen, però ja no és com abans, cadascú està en el seu moment del dol. Després això també evoluciona, evoluciona bé. I és una miqueta aquest plantejament. És una miqueta aquest plantejament. Està bé, està bé. És un drama, la filla capa. Sí, és un drama, però ben portat, vull dir, és aquí,君 Live, es pot veure al gran públic? Perquè és un tema universal, que pot arribar perfectament. Per què a més, he tingut molt sent, també, ja he dit que el personatge de la Malena Dalterio és divertit, perquè la germana ésa pitita, la germana es腳rada, tenim un escombrer que fluctua, és una miqueta al buffonet, perquè calen les borrées molt fort, No sé si era d'un país de l'est, d'Europa de l'antiga, d'Europa de l'est, no sé d'ituània, una cosa que no sé o no sé. Que era també la història d'una... no hi ha força jove, de classe pudent, de l'estàs de la família, estan al poder, usted té molta relació amb el poder. I també, que també mata un nen també per un accident de cotxe, perquè anava també, anava conduint fatal, superràpid, i, en canvi, com la família li tapa tot això. En canvi, el nen després vol... el noi aquest vol anar a veure la família i vol anar a visitar-lo, perquè té com aquest sentiment que necessita... vull dir, el no es vol deixar emportar per tota aquesta... perdoneu, per tota aquesta merda de la família. La pel·lícula no sé quina és, però sí que es pot dir que hi ha un llibre que vas llegir fa uns quatre, uns mesos, i m'ha recordat moltíssim la temàtia que es diu Una temporada en el purgatorio del Dominic Dun, que és un llibre que està molt ben escrit, aquest sí que és molt ben escrit, i que tracta que el com semblant. Però, en aquest cas, no és una trupella... no sé com la trupella és una paraula correcta, no que diuen que no és una paraula, però que, en aquest cas, és una família bé americana, que el fill fa una cosa determinada, i la família el cobreix, i és aquest amic que està temporada entre cometes en el purgatori, el que realment fa element de consciència i genera tot un element al voltant d'aquesta situació. Una situació molt complicada per un noi que és amic íntim i també de bon nivell d'ell, però que d'estapa tota la situació. Està clar, ja sé que l'estic destipant una miqueta, però tampoc és un llibre primer de multituds, i segon que és un llibre que tampoc va més enllà, però et demostra la impotència, en aquest cas que té la justícia, millor dit, com es pot comprar la justícia? O com es pot comprar el fet d'aquest per tenir poder? Bàsicament, i és molt fort, és un llibre fortíssim en aquest plantejament. M'he recordat el dir-ho, d'aplica no sé quina és, però la idea sembla que encara que en coses són atropellaments, que és una altra cosa. Aquí és una miqueta l'excusa, és que he mort un accident, vull dir, no ha estat una balaltia. Vull dir que això és una mica... La causa de la mort és aquesta, però ja està, vull dir. El nano que ho ha fet, ostres, també li sap molt de greu. Els escriu una carta, els hi ve a veure. Ah, bé, doncs encara. En aquest cas el nano sí que no és jove, que reconeix que anava a més velocitat de la que devia. Jo entenia que després estàs entent i que a partir d'aquí... No, no, no, això no té res a veure amb mi. No, això no té res a veure amb mi. Perquè també li sembla malament, intenta visitar la família, intenta contactar amb ells. Jo faig més paral·lisme, també potser, també amb l'habitació del hijo, que també anava una miqueta, perquè és el dol per l'amor. Això és un tema universal, és que és això. Amb aquest que deia d'una temporada de Progatòria, al contrari, el nen segueix amb el noi, segueix com dient jo, a mi que m'expliques, vull dir, cap empatia, amb re, amb ningú, i per això fa reaccionar aquest amic, que sí que és una persona, i lletera una altra, però el llibre està molt bé. És que ara m'he vingut al cap i no vaig comentar-lo en el seu moment, perquè com tantes coses que fa a l'Histiu, ara ha vingut al cap al tema, doncs mira, la recomanació. El tercer hombre, Graham Greene. Aquesta, qui en s'agrada, de barrejar literatura i cinema, i aquí la barreja és fins i tot més profunda, perquè hi ha vegades que es fa una novel·la i s'adapta al cinema. Després de que parlarem de Blade Runner, no és que fos una actuació directa, però sí que hi ha una inspiració, un relat de Philly Cadic, de soñar los androides que no dejan ser elèctriques i tal, i d'aquesta presentes mil exemples. En canvi, el tercer hombre té una genisíssima mica més curiosa, que és que Graham Greene era un escritor conegut, llavors, Alexander Corda, que és el director, el va buscar, i el que vol que li faci un guió per una pel·lícula. Llavors, Graham Greene tenia escrit algunes idees de... Allò que fan els escriptors de dir, mira, tinc un començament, ho he suscrit, o tinc una idea que podia desenvolupar, i tenia una certa idea del que després seria el tercer hombre o de fer una novel·la d'això, i al final, el que va fer és un guió cinematogràfic, basat en aquestes quatre pincellades que tenia notades, va fer un guió cinematogràfic que va tenir molt d'èxit, i com ell era un escriptor, després va transformar aquest guió cinematogràfic en una novel·la. I aquí, què va ser el primer llibre de la pel·lícula? Doncs primer va ser el guió. El guió va sortir una novel·la, que el comentava en front de l'antena, que és petita, però és així, perquè la cosa tampoc d'una va per més, però va sortir una novel·la, perquè és un gran novel·lista, va sortir una novel·la molt bona. Va ser d'una guió, en Riquín, coses que a la pel·lícula es van descartar per diferents temes, i al final el visitor té escenes de guió que no sortien a la pel·lícula, perquè les van descartar des del guió, les va posar o les va posar aquí el llibre, i és una trama d'aquestes interessant, de coses poc conegudes, com que Viena estava ocupada per les quatre potències, igual que estava a Berlín, per les quatre potències, doncs Viena també estava ocupada, per els Estats Units, per a Rússia, per a França i per a la Bretanya, i tenien allà cadascuna zona, i tenien unes patrulles de Policia Internacional, que es deia que no vigiran allà històries, que era una ciutat que estava arrasada, perquè aquí parlem de l'estabaçada justa, ha acabat la guerra un dia, el fa molt poc, i la ciutat encara està completament bombardejada, o sigui, hi ha molta gana, hi ha molta clara, hi ha després guerres tan dures, hi ha un tema de contrabando, hi ha un tema que hi ha una gent que vol lucrar-se, potser expliquem massa, però després t'anem, per tercera ombra ja... Podem explicar-lo, hi ha un contrabando, que igual que ara es talla la cocaïna amb diferents substàncies, doncs allà es tallava la penicilina, que és una cosa més forta, perquè la cocaïna que hi havia a la fi... No volem que li passi rei que li venguin cocaïna tallada, però és un segment que ja tu vas a fer, però en canvi la penicilina te recepta, te recepta el metge, tu estàs pensant que et curaràs, si li pots donar nens... O sigui, que diguem-ne que el nivell de maledat que hem parlat abans, d'aquestes persones o el nivell de poca empatia amb la humanitat era gran, perquè tallar la penicilina amb coses que després poden fer-te malalties, que també expliquen, oi, que hi ha un hospital allà, la gent afectada i tal, en tot aquest entorn, és molt una trama de sèrie negra, el més puro estilo, de... una mica, també, hitch-coniana, perquè és el personatge principal, doncs, bueno, és un personatge que no té a veure amb aquest món, és un escriptor que té un amic, que és el finançador songwells, que ha mort allà i arribarà allà perquè el seu amic ha mort, perdó, i ell es veu involucrat en una trama sense ser, ni un espia, ni un detectiu ni res, veu involucrat en una trama, després també li involucren amb ell, perquè pensen que té alguna cosa a veure, i, a més, tota aquesta història de falsos culpables, d'una escenària allà, en mig d'aquesta vietna, una mica estranya i onídica, amb la neu, amb els edificis, un bar de jat, amb les potències per a el moment, en el president internacional, i amb una sèrie d'històries, doncs, bueno, surto una... no era molt reici de nivell de diaris, com sempre és el que fa aquest home, a nivell de pintar, o sigui, el decorat, o sigui, a tu encara que no hagis vist la pel·lícula, amb aquest decorat, i tal com tu pinta aquí... Com ho descriu, no? Sí, exacte. Diu-me, veritablement, com era aquesta, i les clavegueres, tot, jo escriu-t'ho tot molt bé, o sigui, tot aquest ambient, i després veus la pel·lícula, i dius, bueno, és que és una simbiosis perfecta, vull dir, està clave, que el llibre s'ha fet a partir de la pel·lícula, la pel·lícula és enorme, si la veus al cinema, jo vaig tenir la sorda, sempre l'havia vista... Jo l'he vist sempre amb la tele, vull dir. Exacte, sempre l'havia vista la tele, però he tingut la sorda de veure-ho al cinema, jo que feia anar al cinema... Sí, a l'esmaldà, o... No, no, s'ha quedat en aquest cinema. No recordo aquí que feien reposicions, i llavors veur-hi aquestes pel·lícules, és que veure-les al cinema és una passada. El primer que tenim és que el cinema clàssic, el cinema dels anys 40 o 50, sempre el veiem a la tele, però quan veus un al cinema hi ha algú... Però flipes, encara que hagis vist després, flipes i sostres. Tira sobre aquells blanquis negres... És que estava pensada pel cinema, no? Home, és que és el que diem, és Orson Welles, per tant, evidentment, la manera d'enquadrar la càmera, tot el que feia jo era bestial, aquest home. Per cert, si algun dia aneu a Viena, jo he estat a Viena, a l'any 2000 vaig estar, i a la ruta del tercer hombre. La pots fer a la ruta. Jo anava amb una amiga que és molt cineflat, que és directora de cinema, la directora de cinema, però ja no, perquè era més jove, ja s'ha retirat, però per intentar fer un parell de... Estava bé, el que va fer una, que es deia Castleware, vaig col·laborar, no sé on estarà això, però bé, deixem-ho. I a partir d'aquí vam anar... Ostres, i la fem i tal, i al final, per manca de temps, no vam poder fer-li, perquè era un temps horrorós. Va ser un any que vam anar a Viena a l'agost, però que havien hagut inundacions, i era impossible caminar per allà. Però sí que hem estat davant del Palau, que és tan espectacular, i altra vegada et posa... Aquí se filmó l'estena de no sé què del terreny, amb alemanya, amb anglès i tal, i llavors vas veient llocs d'on... El Ring. Exacte, el Ring i tal, i el Hofburg i tot allò que hi ha. Per allà, això t'ho van ensenyant. És molt maco, és una passada. Prater, exacte. Tant mítiques, tant de cinema. Sí, sí, sí, exacte. Tu recordes el cinema, i això ho recordes. Sí, sí, ho recordes molt. És una passada que ja n'hauria. Jo vaig pujar, fa una sensació... Sí, és molt maco. És molt maco, és preciosa. Sí, sí, sí. Bueno, seguim parlant. Ui, ens agafa el temps, eh? Ja que ho tenim. Es queden 23 minuts i hem de parlar de moltes coses, però bé, som-hi, vinga, va. Més teatre. Te canto o lo expliques tu? Vinga, va, canta, canta. En fi, closing, en fi. I una canta. No hay problema. Ha! Hauria d'haver una càmera aquí. Per veure la coreografia, no? Sí, d'ara, d'ara. Pujar el YouTube, o així. Si arriben, saber en porto la camisa del lleó que tinc. És un... Estan presentant a Madrid, i és el Reclam. El musical, eh? El musical, el musical, y la película está bien. A veure, és el musical, que és el Reglament Turístic Number One de Madrid actualment. O sigui, però li sobrepassa qualsevol altre monument... Jo pensava que era la bandera espanyola de la Colónia. No, no, no, el musical, el rei Déu. És una obra del 10.30. És una producció de Disney. Què passa, que hi ha una equipa aquí a Espanya, una equipa de Madrid, que s'han carregat de fer això, de buscar el teatre, de buscar els actors, de fer els càsting, de traducció al castellà, i tot el marchandising, tota l'explotació comercial del que suposa, perquè és totalment comercial. I avui, quan ho comentava, amb el Nacho li deia que l'estan representant des del 2010. Ja són set temporars. I amb ple, però diari, diari. Tu em deies, hosti, jo vaig anar al 2015. 2015, que pensava... Que pensava jo, però sí estava ple. I estem parlant d'entrades de 100 amunt. 100 cap amunt, o por aí? Sí, un 70, ja. Perquè la línia s'han de llargo, però bueno. Sí, sí, sí. Doncs és un muntatge impressionant. Coses interessants. Si comencem a parlar de números, és que et mareges, perquè és flipant. Ens van ensenyar un ocell, per exemple, que vol el personatge. Espera, que és l'ocell d'aquell. L'azú, és un ou d'aquestes del paradís, o no sé què, que estava fet tot en plomes autèntiques, i crea el manteniment d'aquella vestióla, perquè crea que hi ha aquesta perfecta de cada cop que la treus a escenari, i no sé què. I el cost era, no sé si ens van dir, 2 milions d'euros? No, 2 milions no, d'euros és molt, això. Molt, molt. Jo és que em perdo tant d'inés. A l'any o... No, o eren, no sé, o 2 mil... 2 milions d'euros, no sé, una cosa així. O sigui, una quantitat que dius, ostres, vale? És impressionant, tota l'aigua escenografia, els animals, clar, com reproduixes els animals, i jugues que encara es vegi l'actor, l'actriu, però que es vegi molt mimetitzat amb l'animal, i això és impressionant com ho solucionen i com ho aconsegueixen, amb aquelles màscaras que porten a sobre del cap. He vist alguna cosa a la tele, amb algun programa d'aquests, en directe han fet alguna actuació... de les vestits, el vestuari és magnífic, també es creen, realment, és que veus la zebra. O sigui, té una realitat... Té la derpillera, que sempre és així, rogosa, reposa... Sí, té tot cuidadíssim, una realitat, allà no es sintona. Cap cosa, és a dir, les veus són fantàstiques. Jo suposo que van rodant, no? Perquè en tants anys, en set anys o vuit anys, van canviant, però segur que no es nota. Jo la que vaig veure en 2015, segur que era fantàstica, i la que has vist tu, és fantàstica. És fantàstica, perquè està fresca, la veus fresca, com acabades? Té una lloc, un criteri de qualitat, i unes proves brutals. Molt estrictes, molt estrictes. La música és del Tonjón? Sí, sí, efectivament, el Tonjón. Sí, era una dona d'edat. Sí, sí, sí. El que estàvem parlant dels actors, les actius, en total tenen una equip de persones, de 150 persones. Aquí entre tot els tècnics d'antegluminació, com de vestuari i maquillatge, els actors, 150 persones, criosos, que es mogui tota aquesta gent. És el Teatre López de Vega, és gran, i tot a nivell arquitectònic, van haver de fer adaptacions del Teatre per poder donar a cabuda i servei el que suposava tot aquest muntatge. La roca aquella un presenten al... Al Vimba? Sí, Vimba. Simba, Simba. Això sí, va al Vimba. Sí, sí, sí. Surten al mig de l'escenari, la tenen allà al raconet, i després quan surten l'escenari es desplega, i realment que és la muntanya allà on presenten, o el cementiri d'elefants, és impressionant, també, aquest teatre. Sí, sí, sí. Quan el que dius tu, que tu estàs mirant, i dius que són animals, hi ha un moment en què te n'oblides, que et fiques tant, que dius... Les higienes, les higienes és boníssim, també és com estan feta les higienes. Genial, com vaja, com es mouen, com canten, després els dos laterals, n'hi ha també tot el tema de la percussió, que ho està sentint tot, també, a Mestereo. Era un impacte, o sigui, després d'haver passat temps que l'has vist, i recordes, i recordes l'impacte. Jo pensava que era més per nens, perquè jo que dius, ah, hi ha per nens, perquè sempre diuen el tema de dibuixos animats, que a mi m'encanten. Doncs no, no, el sadulso passa amb pipa, perquè valoren altres coses, té molta qualitat, té molta qualitat artística, i teatral, de tot, és una pensada. I que la història, a veure, la història està molt bé, la història és universal també, és la història típica del rei, i el germà, que el volt d'astronar, jo què sé, a Robin Hood ja passava, se n'anava a la guerra, a les creuades, i estava el llogador Gracón de Leon. Això de passava també a Mac, veig una cosa d'aquestes. A Mac ve que alguna obra de Shakespeare, clar, a la Bíblia també ja passa, que ahir hi havia... és això? Exacte. És això, el mal mòtil. Els nens pedits, el prítico d'astronar, i els mites, i els mites també passen, els mites clàssics també és això, d'estronar el germà, perquè et vols el poder, i si cal, mates el nebot també, si pots, o el pas que fugi, que ja veuràs si ets mort per a ell, doncs la idea és aquesta. I després també l'autoestima, recuperar-te, que tu ets el rei, en aquest cas el petit, que tu ets el rei, i tu vas de fer valdrat, i has de agafar les rendes de la teva vida, i complir la funció o la missió, el objectiu que tens a la vida. Una, només una punt, que és molt interessant, la traducció, el castellà l'ha fet el Jordi Galceran. Andà. Sí, el nostre Jordi Galceran, que fa poc, vaig estar comentant, de paraules encadenades. Es recordeu que també posa fet això de burundanga, va fer també el metodogronhole, la cota, posadonidó. Molt bé, posadonidó. La traducció de l'angrisa. El castellà. Jo sempre dic que els musicals són bastant més cars, que no ha d'edat a qualsevol, però val la pena, és a dir, estalviar per veure, perquè surts amb un sovidon, amb el que està ben fet, lògicament. Però quan vas a veure aquests musicals, hi surto sempre amb una alegria, una cosa que em dura un dia, perquè jo soc molt de musicals, i a mi em fa gràcia. A mi em va passar amb la mà a la gràcia. Jo vaig veure aquí a Barcelona, una de les primeres vegades, i jo l'última que he vist va ser la Pristila, que m'ho vaig passar en gran, amb la Pristila, a les aventures de Pristila, a Rina del desert, amb l'Àritu, i et donava també un sovidon, perquè estava molt ben fet, molt divertida, molt arreglat la música, és molt simpàtica, és molt d'ara de l'any 70, 80, no? No cal que vagis tan junts, si fan una adaptació europea bona, el filament tens la qualitat tan bona. Bé, és boníssima, estava molt ben feta d'aquella portada. Mira, Billy Elliot, que ara el faran aquí, jo l'havia vist també a Nova York, quan vam estar, i a Billy Elliot i a Chicago. A Chicago, m'encanta a Chicago. També una xulada. Déu meu senyor, bueno, basta. No s'està posant de moda, s'està fent aquí. Ja tenim aquí, Billy Elliot, ja tenim aquí. Pasta, senyor Mica, per favor! S'ha anat convertit, eh? Sí, sí. Vull dir que ha d'unidor. Bueno, ara no puc, hola. Molt bé. És que tenim fans. Bé, doncs, seguim parlant... parlant d'un llibre molt ràpid d'aquest llibre. Ens queda poc temps, eh? Vull dir, parlem de 3 minutets, parlem de Billy Runner, parlem d'una pel·lícula més, perquè ens queda res. 15 minutets, l'ho just. Bé, doncs, hi ha un llibre... d'un llibre d'un senyor que es diu Paul Penn, d'aquest Paul Penn, dir-ho, i este, que anés a ser inglès. Paul Penn! Doncs no, no és inglès. Aquest bon home és madrileny, i pressa per aquest nom, i és... considerat el Carlos Ruizafón, però fora de les fronteres espanyoles. És un tio que té molt d'èxit fora, moltíssim, però aquí no té tant d'èxit, com que no el coneixeu, entre cometes, vull dir, que no sonava... hi ha una campana, però no us com ho soni, doncs el Ruizafón, un d'aquests, és curiós, perquè els llibres que fas són llibres molt peculiar, són llibres que poden portar-te cap un lloc, que et porten cap un altre, et mereixen, et regiren una miqueta amb el plantejament inicial. El més conegut de tots és un llibre que es diu El brillo de les luciérnegas, i és un llibre que ja porta anys, i per tant, si una miqueta el comentem, tampoc serà res dramàtic per aquest plantejament. Exacte. I és una situació molt curiosa d'una família que viu en un lloc que et penses que és una distòpia, i dius, ostres, et puc a un altre moment, un altre moment, una altra situació, i resulta que no. Que no és així. Que és el soterrani d'una casa amb uns pares peculiar, i això és una miqueta el que genera aquesta sensació d'angoixa quan t'adones que això, realment, quan s'adonen que hi ha més vida, més enllà d'aquell soterrani, doncs et genera això. Llavors és un tio que costa de fer atmosferes una mica exfixiants, va fent coses diverses, al voltant d'això. L'última, que és la casa entre los cactus, anem per aquí, però per una altra història. Estem parlant d'una casa al mig del desert d'aquest de Mèxic. No saps ben bé on està, entre Mèxic i Estats Units, per aquella zona... Una mica del lloc fronterer, està mèrica, perdó, estaràs una de tèxels i tal, però és com fronterer amb un espai en un altre, i llavors és una família que té quatre filles, un adolescent, un altre preadolescent, i dos bessonetes de 7 o 8 anys, cada una d'elles, molt bé. Una família amb el que el pare treballa amb una avançinera, perquè ja no pots treballar de molta més cosa, perquè no són espais que hi hagi molta... No, no, exacte. O els narcos o això... Sí, tampoc, no ho sé. I llavors és una casa que està al mig de cactus, els cactus d'aquests gegants, i com es desenvolupa una història que dius, bueno, fins i tot magnífica, uns pares que disfruten de les seves filles, una vida una mica progre, perquè és allà, perdut arreu del món, i et poden se plantejar però què fan aquí perduts arreu, perquè viuen aquí, ha de venir una professora a donar-se classes a les nenes, perquè no surten mai de casa les nenes, alguna vegada la porten al poble, poblet que ja ha constat, que no sé com és allò, amb un carreronet d'aquest tipus americà, i vas mosquejant tota l'estona, i vinga a mosquejar-te, vinga a mosquejar-te. I llavors, xulo, tal, i ara posem aquí unes pedres, i una de les nenes agafa el com es diu, els cactus d'aquests gegants, i els basteix, i parla amb ells, no? I llavors agafa pedres, i li posa ulls a les pedres, i dorm cada nit en una pedra diferent, i tenen noms, i parla amb ella, i la que és gran, i la que té 17 anys, és adolescent, i té ganes d'agafar un noi desesperada, però en canvi, no parar de llegir, les obsessions llegir, llegir, les petites són petites, i viuen a un... i dius, vale, però aquí em grinyola algo, i apareix una persona, apareix un noi, com perdut, per allà, i comencen una mica els recelos dels pares, i comencen a veure que els pares canvien de caràcter, i aquí està passant alguna cosa, i aquest que fa aquí, i aquest qui és, com és que ve, que tal, i porta una carpeta de color blau, i aquí dins, aquí hi ha coses, i estem veient no sé què, i tal, i tot això, que sembla una família ideal, es recomberteix amb una mena de cosa, absolutament esgarrifosa, de què fan allà aquelles criatures, qui són els pares, i què fa aquell noi allà, i s'arriba a una situació límit, molt límit, molt límit, i... i realment, bueno, doncs, de mantenir una persona amb les cames trencades per dir alguna cosa, i no portar-la al metge, i deixar-la allà, perquè no la volen treure, perquè no volen que sàpigui que tenen vincles d'aquesta persona, i tot això genera tota una situació, la negació per part de les nenes, per on costat, per l'altra part, l'acceptació i posterior denúncia. Hi ha tot un procés que dius, m'ho haureu de Déu, senyor, però ho has fet d'una forma senzilla, entendible, ràpida, fàcil, recomanable, també. Ara, un estomaguillo, no és molt cru, no, a veure, és cru, però no és cru amb l'explicació, no és per la metra, que hem parlat aquí, parlant del franquili, amb el xarco i tal, que venga, sang i feixa, no? No es recreia, però saps que hi ha un patiment allà, sota d'aquell llit, sota d'aquelles llençols, sota d'aquelles coses, i fa mal a tu, però bueno, és el que hi ha. 10 minuts, en Blaine Runner, amb una part de Blaine Runner, sí o sí? En 2049... Ràpidament, ja, per parlar, quan a mínim 5 minuts o sí. Perfecte, 2049, perquè l'acció està situada 30 anys després de la primera part, és una següela, la primera part, si us en recordeu, posa Los Angeles 2019, és una particular 82 ambientada en el 2019, per tant, com han passat 30 anys, reals diguem-ne, s'ambienten en el 2049. Otra femèrida, que fa 25 anys era pericula original, 82, 2017, bueno, aquí estem, 25, no? 35. 35, si clar, 35. I bueno, molt esperada, el trailer va fer molta espectació, però tenia la pinta que era... Però ja era molt bona. Bueno, director... director... Denis Villeneff, sí? És el director? No és el director de Scott? No, el director de Scott és productor ejecutiu, és el director de la lligada. Denis Villeneff, ah, vale, sí, vale. Vam parlar d'ell, què va fer en aquesta la lligada i en altres. De lligada té una primera hora, una primera hora, que és boníssima, i després ja... Des que veia allà, i dius, bueno, que... que dalt, no? I, bueno, doncs, no. Per dir-ho, no, i mira que jo soc un fan de la primera i que havia anat a veure-la, dius, escolta, no, tu treu-te la primera cap, perquè això ni serà com la primera, ni ha de ser com la primera, ja està, però jo m'espero una altra pel·lícula i tal. Però, bueno, ha volgut agafar una mica la idea, aquesta que tenia la primera, de reflexió sobre la condició humana, la condició de les màquines, que tenen sentiments i que pensen i que tenen preguntes i que busquen respostes, tot això que a la primera part estava molt ben ilbenat a la trama i que entrava perfectament. Doncs aquí hem fet tot el motiu de la pel·lícula, això. En el que desemboca aquesta sèrie d'íalecs que pretén ser profuns i com aquesta frase que jo he dit varias vegades, no d'entorbiar les aguas per fer-les profundes, no sé què les han entorbiat però al final et quedes així. Una dada una mica que no hauria d'uneva, però de les tres persones que estava amb a la fila era l'última sessió de les 10.30 ja que em portaven una estona de pel·lícula, jo vaig fer una mica així... Oi, crec que l'últim minut no sé què ha passat. La de l'acostat, que era la dona, també va ser i més enllà hi havia un tio que directament estava així. Roncant, no, jo. Vam aguantar. Que no pena, no? Actuacions, actuacions... En Ryan Gosling intenta fer un paper una mica com el que va fer el Drive, però no... No ha reissit perquè era molt inspirat i aquí és brutal, és brutal aquella actuació que va fer perquè és brutal, com sense... A mi és la pel·lícula que em frapa. Jo l'he vist. I el tio aquest amb la cara que no parla ni res, però això ho ha intentat repetir i no queda igual. Suposo que aquí jo no l'acompanyo i tal. La aparició de Harrison Ford és una mica patètica, perquè és un home que és bastant gran. Llavors sembla una mica... No és creïble, és un personatge... Saps allò com el Jaiyog entre tallar per la gent de la tercera edat? Per exprimir una mica, no? Sí, aquí és una mica fan-service i no tocava, a més a més el paper, el diàleg que té tampoc és. Després... després aquesta pel·lícula tan llarga i tan feixuga, molt de bon surte són les escenes d'acció molt desfermades, i això ho han fet pel trailer. Per buscar un tipus de públic de l'acció i tal, el xoc brutal de dir fos un moment o fa dos hores la pel·lícula anava així, molt mística i de cop i volta, i una persecució, i una lluita que dura un següent, i tot això. L'ambientació, tot i que la veig una mica excessiva, és a dir, clar, i es veu una pantalla d'aquestes enormes, si es veuen los ángeles i tal, li manca aquella primera, d'allò de les flamerades, aquelles de gas, i algunes coses. Aquí intenta fer una cosa, allò de decorat posa apocalíptic i tal, però ho hem vist bastantes vegades. Està molt repetit. Hi ha altres pel·lícules que han vogut imitables, per tant, ho hem vist amb altres pel·lícules. Exacte, al final dius, estic veient aquestes elíciums, estic veient les pel·lícules, que és el que s'espera, però dius, hòstia, no, però no tenia... I si ve, si és veritat, que alguna cosa, com les imatges que ha sortit a l'estrel i tal, les imatges, aquestes hologràfiques, que són enormes, un holograma que els tiros estan veient coses i tal, que s'ho tallaran de armes i tal. L'anada de armes ve, correcte. No, és que sigui un paper, jo, que digui, hòstia, però... No, però correcte, ho fa bé jo d'Android, d'Android de Bod, diguem-ne. Les Androides dolents són una mica... jo crec que els personatges que han agafat tot allà el Jared Leto, que és una mica com el personatge més malvat, que tampoc... Tampoc queda massa creïble, no? És un problema de credibilitat. És un problema de credibilitat. De diàlegs, una mica que et quedes així, com que m'està dient, s'ha d'estendre l'abrigo, la fer-la tant, girant en tot això. Hi ha una història, una història que no explica d'em de l'origen del protagonista, que ja sembla la primera part, d'una manera, dius... Mira, tampoc era tan important. I un tema que podíem donar de joves potència, no et toquen gaire, i es van per una altra banda, i al final... Potser hi haurà en camins per fer sequeles, precules, i la mare que ens va parir a tots, no? No, sí, però... Perquè això, com que ho veiem amb aquesta línia, com han fet després amb prometeus, i alien coverant, i tot això que dius, no cal, no cal, no cal... Sí, tot ho ha quedat a més si tenen èxit comercial. Anem a aquesta línia... Hi ha un productor que ha posat pasta aquí... Sí, sí... Hi ha hagut un director que en teoria era solvent, hi ha hagut unista solvents, però ha quedat una cosa... molt feixuga, molt llarga, però el problema no és que sigui llarga, és que tal com és tan futbol de la pel·lícula, és que era molt poc interessant. Ni en la potència del guió, ni en els diàlegs. I la banda sonora que abans era d'Avangelis... La banda sonora, no sé qui l'ha fet, imita a l'original... Avangelis, amb el que seria... Vita, saps allò que sí... Els pianillos que dic, no? Exacte, que si no són les últimes, han de ser no sé quantes notes, però ser plàgio, doncs no arriba això, en algun moment que canvia, però tot queda una mica com... Com tot ha agafat una mica amb pinces, no? La veritat és que... No la recomanaries. No la recomanaries, no? És veritat, no, tranquil. És que hi ha encara dos minutets, que es poden seguir parlant, ja parlem a la setmana que ve, de 50 primaveres, hi ha molt carnals, perquè els més interessants s'han acabat de parlar. A Tropellar sí que és en català, també. Sí? Es pot dir a Tropellar? Sí, o acabo de mirar. A Tropellament, clarament, els mitjans de comunicació en català, ho diuen molt, a Tropellament. A Tropello no, a Tropello sí que demanem per a Tropellament. És de la convencció, però no, sí que ho és, teniu raó. Al final, que es compta ser un guatx periodístic, tan malament com per a les mitjans de comunicació. Exacte, sí, sí. D'abandon dubtes sempre val la pena. Exacte, no? Però tampoc és el que diem, diem moltes vegades dient coses en castellà, català, barbarisme, exacte, no? Però intentem millorar-se. I tant, sempre és millorar el català. No el perdem mai, si és molt important. Per temes educacionals. Clar que sí. Jo crec que aquí s'han fet una massa, jo crec que això aguantarà. Bé, tant juny. Bé, bé, bé. Correm-nos un tupidobelo. És per en Casí, és per en Casí. Molt bé. Doncs això ens trobem la setmana que ve, s'ha quedat parlant de més cosetes. Si la formatica es deixa, no? Sí, no, no, en aquest cas és com que tot està controlat. Aquí no hi ha cap mena de problema. Ja s'ha superat. Home, tranquil, és el que diem, les ràbies són molts anyets, són 30 i pico d'anyets, i clar, imagino que aquestes coses s'han de promocionar. És un tupidobelo. És el que tenim informàtics com el Nacho i el David, que són els crans. Correcte, correcte. En aquest cas no ens ha regalat lo de Sant Just, però es poden arreglar moltes més coses a la nostra vida. Perquè una informàtica a la vida és molt important. Jo sempre ho he dit. Molt bé, doncs acomiadem. Fins la setmana que ve. I ara ja.