Babilònia del 2/11/2017

Un dia en Barça Un TT I el exemple de junts També selling Oh que t'has fet Oh que t'has fet Oh, que tot el que hi havia Oh, que t'has fet Oh, que va No, que no T'has fet personaalment T'ho Wallit No ho té No ho té T'ho Wallit T'ho Wallit Ho aviat T'ho Wallit T'ho Wallit I l'formik No no té T'ho Wallit T'ho Wallit T'ho Wallit I l'formik Inicду T'ho Wallit P initial T'ho Wallit T'ho Wallit Tot honest Sopar com un... Què passa? Hola, Rosa. És ganes de sopar o què? Hola, on ets? Què tal? Això és habitual. Abans de començar el programa... És que tenim ganes d'aquestes hores. Estem pujant bé. Clar, evidentment, evidentment. I bé, doncs comencem un dia més els babilonis. Babilònia, millor dit, amb aquest cas, amb els babilonis que estem aquí, que estem amb un ple, el Cinc, en concret. I bé, doncs pararem, com sempre, de moltes coses, però abans presentem a la Rosa... Hola, què tal? Que hi ha dit, hola, abans... Home, sí, perquè ja no estàs allà... Exacte. I el David... Bona nit. Com estem? Bé? Sí, fantàstic. Avui tenim molta llum, aquí. Estem tots il·luminats, no? I el Cesco? El Cesco, aquí, aquí. Com estem, Cesco? També molt il·luminat, eh? Sí, com dèiem per aquí, amb la calva il·luminada, David. Sí, eh? Ja parlem com soviem al carrer. Com parlem al carrer, ja parlarem tu i jo. I ràdio, i ràdio i un pròpia. Sí, sí, sí. Tampoc sí que cal. Estic una miqueta d'entrades, però hi ha una mica aquí, eh? I també serà un senyor a dos que rebran avui, eh? Ja ho veig clar. Molt bé, doncs avui parlem de teatre, de llibres i de cinema. Molt de molt cinema, eh? Però al teatre parlem d'Eva. E, punt, B, baixa, punt, A, punt, que això s'explicarà la Rosa. Doncs va. El David, que s'ha anat a buscar un llibre d'Estefan King, que ja des d'aquí jo crec que també és el millor, amb això estic d'acord amb el David, que és la mantira d'animals, que passes molta por, molta por. I parlarem també del Temps de les Cideres. Cinema, doncs, 15 menú i 15 men dos. Racte. Aquí el Nacho i el Jaume. Aduet. Aduet, eh? Aquí en parlarem. Parlem també de l'altra banda de l'esperança, i hem parlat alguna vegada, però, bueno, la retrobarem una. Ludi Sandey del Nacho, prevenç, també que és una cosa bizarra, que ja comentarem. I jo crec que el Nacho segur que se la baixarà bastant ràpidament. O no, depèn del que li expliquem. I el David també, que és el polní. I el Tom Hans. Quina bona pel·lícula, eh? El Sant Mendes. El Sant Mendes. El Sant Mendes ens sembla molt aquest home, eh? Molt bé. Doncs res, Rosa, tot tu i el micròfon, o no? Vinga, el top a mi. Eva. A veure, Eva. Bueno, és de l'Estée de théatre. Sí. És una encàrrec perfecte, aquesta obra. El sector són el Marc Artigau, la Cristina Genevatt i el Julio Manrique, que surt a tot arreu, està a la sopa, ja. Sí, però és igual, no importa en quin àmbit. I que tot sigui bones, permetem que ho dubti, eh? És que ara ja sí que ho començo a dubtar. Està fent també Don Juan, actualment. Està fent aquesta. Està fent mil, mil, mil coses, que dius, home, no sé. Més vel que se senti a fer quatre ben fetes. Bueno, l'Estée de théatre, sabeu que és aquest grup que són quatre. A veure, abans eren cinc actrius, bàsicament... A veure, còmics, no còmics, a veure, hem d'anar a matar altra d'humor, d'humor, però molt intel·ligent. Bé, havíem fet homes, havíem fet criatures, que era boníssim. Com plantejaven alguna sèrie també per la tele. Sí, està molt bé. Jet lag, i alguna més. No sé, tot el jet lag era. I era molt bona. Tens un record molt maco d'un teatre molt fresc, molt divertit, crític, punyent, també. Però amb molt de sentit de l'humor, molt de gràcia, no? Directo. I, bueno, clar, és un altre. Són les antípodes del que són elles, no? La gràcia que té, el mèrit que té, és que aquest any ja celebra el 25 aniversari d'estar juntes, d'estar juntes amb aquest. Sobre el tema del dolor. Parla de neurocivil·giant, neurociència, neuro... Tot el tema del dolor... A veure, clar, des del punt de vista femení, perquè són les actrius, bàsicament. Hi ha dos actors, també. Hi ha històries diferents que tenen en comú, que són quatre persones que havien anat juntes a l'escola. Hi havia hagut una mica d'història, una mica de moving. I al final veus com tot es recondueix, i es torna a trobar ja a la maduresa, i mira per on una d'elles és. Una persona és un neurocivil·giant, i l'altra treballa també amb un quiròfan. Si vols una punt, Eva és l'escala visual. Visual, analògica del dolor. Del dolor, exacte. Sí, perfecte. Protocol, mèdic o un test. Si és en funció de la cara, poden intuir si és molt de mal o no. Perquè és analògica, esclar. No ho sé. Diu que això és complicat, no com es percepta el dolor, per exemple, amb el tema de la fibromialgia, que encara hi ha metges, que la persona tingui aquesta malaltia. I ha estat una malaltia durant molt de temps, que no era creïble. És que és molt difícil de demostrar. I encara s'està estudiant. Aquella persona, el que el pacient està patint aquell dolor, però és difícil de graduar. I a més que també hi ha dues persones, o tres persones, entre nosaltres també l'escala del dolor és molt diferent també. No acaba de... És tot molt escicòmoletari, no... Bueno... No vas sintonitzant. No em recordo que la Lourdes, la nostra companya, que igual l'havia d'esperar. I tant, ben aviat segons. També ho havia comentat, i no me'n recordava. Mira, però vaig anar a veure-la. I vaig pensar-ho, sí que és veritat, que la Lourdes me'n recordo que també... La idea aquesta també la tenia molt. No tenia res a veure amb el que ja s'havia fet. Vaig anar a tonteria no de ser bo, és a dir, pel fet que és el que diem, però sí que s'hauria d'intentar mirar que evidentment, ja que el teatre té un cos més elevat, etcètera, més en directe, que es mires això, que ja que és més dinamèrica... Jo crec que m'han quedat moltíssim el teatre. Si jo m'ha donat molt de teatre, vol dir que... La descansada, dona. Sí, també, també. Però habitualment... No, hi ha gent que li va agradar, segur, no? Però, no ho sé... És una mala experiència. A mi m'agradaria perquè ho ha sobrellat, que diu això de la fibromialgia, que encara no se sap massa bé de què va i tal. Jo crec que la fibromialgia és un d'aquests no poden. Vull dir que es queden aquí. He parlat amb diferents persones que tenen aquesta problemàtica, i ho diu, és que som increïbles, doncs creuen. I ens ho passem fatal. Vull dir, és que no, que no ho tens, no ho pateixes, això. És... O sigui, puntualitzar que és un producte o una fórmula que apareixen a la vida moderna, persones que diuen, és que et trobo fatal. Sí. I llavors s'utilitza el terme, com abans el calaix de sastre, que deien, com un calaix de sastre. Vostè el que té és fibromialgia, i diu, i bueno, vull dir, el que deiu. Totes les persones són com diferents. I llavors, vull dir, es devenim vulnerables en algunes coses, no? I persones que tenen una mica de mal d'esquena. En fi, tot això, no? I llavors... Ho porten diferent. Jo he observat en el cap que estic, i que minimament trobo jo. I per això m'agrada. És complicat, eh, per cert. Tanta, quatre anys, sembla? Per ell, per ell. 82, 84. Sí, sí, però ell no va passar jo. 82, m'ho recordo. Després d'ahir, no? No m'hi he equivocat. No, ahir et va ser més tard. Va ser més tard. Va ser 86. Ah, vale, vale. És molt vagament... molt vagament el que... la trama. La trama principal, sí, que s'havia d'acanar, però... Però aquest cop, eh, he sigut com començar-lo de nou. D'aquells llibres que dius... Bé, anem a provar a veure aquest altre. Es nota que està fet l'escrit a l'any 84. Ja no dic per la situació temporal, en què passen les coses, diguem-ho així, els atretzos que t'explica, però fora d'aquí, moltes de les històries que expliques són en una altra època, els anys 50, els anys 40... És que no sé com explicar-ho. La narrativa és... o una a dos, una a dos, o està pensada per un públic més adolescent, o realment se li nota que és als anys 80. De lo que hi ha... Clar, però ara tinc aquest dubte. Jo també ho vaig llegir, evidentment, que era adolescent, doncs m'ho digueixi el poc d'esquiro llibre i sortir, o sigui, no, perquè recordo... A veure, m'ho he llegit, perquè jo, per exemple, el llibre de It, m'ho vaig llegir com fa el servei militar. Tenies temps a punt de pala i m'ho vaig llegir, llavors, i aquest m'ho vaig llegir abans, evidentment. I, ostres, em va... Passa por. Quan era jove, també. Sí, sí, sí, sí, també. Potser per la novetat. Però jo crec que en tots aquests anys, evidentment, tot el que és el gènere de terror, que sigui cinematogràfic, o sigui, novel·lístic... Ara, a nivell novel·lístic, no he llegit massa cosa. No he continuat. Quan vaig acabar de llegir Stephen King, per veure un moment que em vaig a tipar allà. A tipar, esclar. Sí, a torres cura i tot això ja vaig dir. A torres cura hi ha una estrega tota, eh? No, jo no. Ja em vaig cansar i vaig entrar per altres bandes, no? Doncs jo suposo que aquests temps de cinema de por, això ha evolucionat molt. I segueixen així. Segueixen així. Sobretot quan el pare no explico res, perquè jo no crec que ja fes res a ningú. Quan el pare desenterra el fill mort. D'aquí un moment, allò és terrible. Jo sí que vaig passar. Allò és molt dur. Allò és molt dur. El problema d'aquí és que la trama està en què una família va anar a viure en un altre lloc, en un poble, fa amistat amb un senyor gran que viu al costat d'una casa, i un dia els porta a veure com és un cementida d'animals que hi havia allà a darrere. Els nens del poble, tradicionalment, quan se'ls hi monen les mascotes, no les interrenen. I dius, mira, fem una cosa, vine amb mi, que ja veuràs tu. L'enterrem. I l'enterrem, però no aquest cementida d'animals, sinó amb un altre cementida d'animals que està bastant més lluny, atravesant aquest, i que és un antics cementida tot panxo. Viu? Viu. Sí, però panxo, però amb el caracte canviat. I era un gat capat, que els gats capats són més relaxats, i aquest torna a caçar, torna a ser un... És una cosa que passa. Aquí és una cosa esposa. I a partir d'aquí és quan tot la trama del film... Ai, la trama del film, la trama de la novel·la, doncs entra amb tot això. Hi ha històries, hi ha històries de, per exemple, hi ha històries de que a l'època, a la Sona Guerra Mundial, a un ciutat del poble, que li van portar el fill mort, doncs ho va tenir clar, el que va fer. Només explicó l'anecdo, abans, prèviament, havien enterrat un... perquè es vol per anar a enterrar aquí, és una feinada que l'ample. Un va enterrar un brou, un brou, perdó, un toro, el van enterrar, però jo que era un toro pacífic, com el va tornar a la vida, ahir era una mala bèstia, però... I a partir d'aquí ja... No, no, no, no. Aquesta és història d'explicar la nit del terror. Sí, sí, sí. És llegir-lo de nit, això. No, jo l'he de llegir de nit. Ara, quan estava explicant dues coses, una que estic fent aquí, que hi ha generes com que s'han desplaçat, diguem-ne. Ara, el gener del terror ha tingut una presència tan gran, a la pantalla, la petita pantalla, que al final, la literatura, et quedes una mica com... Estàs pensant, quan saps mirar unes antigues molt antigues, tan romàntics, tenir una altra per al fet d'aquest estil tan antic, ficava més que estava estant al món de la literatura, però aquestes ja, quan comences a tocar l'època actual, sembla que... No es poden comparar, evidentment. Però jo, de les millors novel·les que m'he llegit, per no dir la millor, que va ser el Comte de Montecristo. Sí, això està molt bé. Això és, per exemple, el llibre de... És... jo no sé si no us l'heu llegit, però no sé si algú de qui tots... No fa temps que... És una passada, i em sap greu haver-me llegit, perquè ara no me la podré tornar a llegir, perquè sé de què va. Sí, sí, perquè dius... És l'umilló de l'umilló. Jo la vaig llegir no fa gaire, farà l'umillós 5 o 6 anys o 7. Jo em veig un parell d'anys. I m'ho va recomanar una amiga, escolta, en Llerés, com tu, tal. És una passada, llavors, que això és d'aventurilles i tal, u... Jo dono una canya i te la aprofundeix, però vas de debat, i després, al final, tot queda lligadíssim. Hòstia! Sí, sí, sí. Una passada. Una altra recomanació, potser una altra. Rosing. Està inspiradíssim. Bueno... Sí, no, mira... Se li passa ràpid, si és voluntat, és força de voluntat. Les drogues són molt males. M'ho teníem molts llibres. Aquesta és una novel·la que va escriure després de... Molta roba de poc sabor i tan neta que la volen. Ah, exacte. A Déu Ramona, que ja l'havia comentat també, trobo que aquestes eren com una miqueta a la Saïs. És una miqueta, la prova del que després... Va ser la primera, aquesta. Déu Ramona va ser la prova, com tu dius. Sí, sí, sí. I aquesta, el temps era genial, és molt bona. Molt la passada. A més, és que t'explica coses... T'imagines, tothom et coneixem gent d'aquesta edat que ara poden tenir gent que era 60, 65 anys, i és que això és el que ell explica. Era tal qual als anys 70. Tot quan a viure en plan amb amics, o amb parelles, o aquella... Per exemple, a viure a Londres una temporada, una temporada anys, durant anys. Torna aquí, torna a viure a Barcelona, i crea que és aquest moment diferent. Jo he hagut una transició, però no hi ha hagut. Però des que en el fons, la gent vol aparentrar ser moderna, però què va, què va, és la manera de ser... Segueixen províncians i em sé de coses que està molt bé. I molt tancada, encara. Ara me'n recordo, sí. I ella li ha passat de tot. Des d'haver estat tenint l'universitat, haver tingut un nòvio, una parella, que era s'ha d'anar a no voler tenir la criatura, o sigui que va patir tota la història d'anar... Sí, el tema de l'avortament... A intentar fer un avortament és bonic on va anar tot això, que és quina sangria, no? Tota la història d'anar a Londres, després quan torna, com es trobarà? Sobretot la criada, la criada que té la seva tieta, que és casa, l'encarna... Ah, sí, la criada. La criada que ve de mirant. És molt bo aquest personatge. És boníssim aquest personatge, és genial. I el tema de la boda, i tot el que passa amb la boda... Bé, bé, bé. I després quan tornen de la boda, és quan, llavors, amb el seu nebot, amb el Marius, fan una mica un passeig per la Barcelona de nit. Viuen junts, que ella t'havia marxat de casa, però, bueno, amb un aire, amb unes ganes de pintar una modernitat i una cosa. Però sí que són dues criatures, que tampoc no... Bueno, està molt bé, està molt bé. Està molt bé, és molt maca. Tota l'estona, amb un fill, amb una tranquil·litat... Ara m'ha vingut el cap de que és una trilogia, que és Adeu Ramona, el Temes de les Cireres i l'Hora Violeta. Ah, i l'Hora Violeta, sí, que l'hi veig al revés. Digues, digues, digues. Sí, la protagonista, la tieta Patrícia, la seva mare, la Judit... Tots aquests personatges, el pare, el germà... Està molt bé. I, a més, també ho fa, que al principi de cada part hi ha una introducció, una cita d'algun actor, oi, no, perdó, d'algun escriptor, d'alguna escriptora, no? Per exemple, l'última, no?, el de si la trobo, que és aquesta cita dels Saludos Prios, de primera història d'Ester. D'un bravona, de casa, només somnis, al fons de la meva mirada. I amb això ja tens la part de la capítol, la part... De tot, era una persona oberta, dins aquest àmbit de la burgesia, però tenia aquesta línia totalment democràtica, receptiva, molt empàtica. La fançora moltíssim, sobretot, d'aquests elements, del que és la societat democràtica, de la dona, essencialment, de l'ensenyança, del català... Del català, també aquí també ho reivindica molt, però era la teva llengua. Per això dius que és una persona que era molt íntegra. Ara la Violeta parla molt del tema de la llengua. Exacte, exacte. Tu, que és criu, que viu... Aquesta era una actriuella, no oblidem mai, que era criu. Sí, també havia fet algunes coses. Sí, sí, havia estudiat aquí el comèdia, no, el comèdia no, el coliseum, a dalt on està la cúpula, allà hi havia... No me'n recordo. Era l'institut d'art dramàtic, no sé què, de l'Adrià Gual, ja estava allà, i llavors allà va conèixer la gent de l'època, actors... En català, en castellà, en Bavaria... Aquesta feia... Era una crac, era una crac, aquesta senyora, i ja... Va fer viatges a Rússia... Sí. Allà també va inspirar l'agulladora. Va ser quan va anotar els efectes de la malaltia, i va venir cap aquí, posant-me a l'hospital, i en aquella època no hi havia la suficient capacitat per superar el que segur que avui en dies hagués superat molt millor. Sí. Però bé, mai se sap, però que refereixo que en aquest cas estava amb aquesta idea. Doncs molt bona recomanació. Molt bona recomanació, moltíssim. Abans de parlar de cinema, i parlant justament de dones activistes, saps que ara posem una cançoneta, és una cantant de country, canadenca, feminista, el 100%. Era lesbiana, diria jo. Era lesbiana. Era lesbiana. No té que veure, però... No necessàriament té que veure. Però per saber-ho també... Sí, senyor. Hi ha altres, hi ha feta molta gent. Va tenir un duet, un duet, sí. Però d'allò, remoçado, que és d'ella. I avui és una cançó que es diu Miss Chateleon, que és una de les cançons més maques que jo crec que ha fet aquesta. I és una cançó que es diu Miss Chateleon. I és una cançó que es diu Miss Chateleon. I'm just a sight. I'm just a sight. The world's my life. Just keep on going. I can't explain why I've become. Doncs per mi, una de les millors cançons és l'any 90. Jo soc molt burro, però és una de les cançons per a mi més cinema. Cinema. 15 menú, 15 men dos. Vinga. Començarem per l'ú. Exacte. Asca dos. 15 menú, que és Quinsman Servito Secreto. I Quinsman dos, que és, que està la estrena ara, que és el círculo d'aquesta. Ha fet la dos. I va fer alguna de les X-men abans. I alguna cosa més poc rellevant. X-men dius? Sí, X-men, alguna generació. Una de aquestes. Una de aquestes. 50.000 círculos i círculos. Però està molt bé. És molt original. Varejant elements molt clàssics, perquè al final és una pel·lícula d'espies, tipo James Bond, i és una ordre secreta d'uns espies que tenen uns noms, que se les han canviat, i tenen noms com els cavallers de la taula Rodona. Diuen Gala Hart, Lancelot Percival, Merlin, ja uns homes allà i tal. I estan batllant una mica pel bé, pel bé universal, però van una mica fora de qualsevol govern, tot i que tenen una regambre molt britànica, diguem-ne, són uns cavallers britànics molt vestits amb uns... Punt en blanc. Trajes de punta en blanc. I es reuneixen unes sales amb taules de caó, veient aquells colors verdes de carruatge. Saps una cosa com... Sí. Saps l'eslam, para, i tal. Molt així, molt de dandy, no? Molt d'espais on es reuniria la reina d'Inglaterra, amb el seu major d'home, ja perfecte. I que el final, en el present, per una sèrie de circumstàncies, acaba aterrant en l'orbitat d'Eskisman, i acaba presentant, diguem-ne, per nova gent de secret d'aquesta ordre, i fa unes proves, que ja s'ha cansat de fer de vida en totes les pel·lícules possibles, en un paper bastant... Doncs un villano, allò que va vestit algun... És malo, malo. Un ultimillionari, que va vestit com Xanda, i una gorra arredera, i és una mica rara. Un personatge molt, molt... És tan bòtic, no? Amb una villana, diguem-ne, que és la segona ceba, que és bastant original, que us recordeu del Pistorius, aquell, el corredor aquell... Sí, sí, sí. Sud-africà, que no tenia cames, que tenia una espècie com de làmines, de metà, i... Que va matar la seva nòvia. Correcte. Aquesta era la presó. Doncs la villana aquesta, que és la segona, el guarteniente del home aquest, porta així, no té cames, sinó que té uns ferros als peus, i el Pistorius, i corra, corra així, molt, i tal, i això, clar, té uns fills, allò, que és la mateixa... Ai, que sargelina, que es diu, no sé què, botella, el que està buscant, i això és molt guapa, i tal, i que... Doncs tota una pel·lícula molt estètica, que a part de revisitar una mica el tema dels agents tipus Jesbon, una certa elegància, i en mitjans del segle XXI, és del 2014, té unes escenes d'això, que estan rodades d'una manera molt impactant, diguem-ne, que m'han comentat un dia, del train to Busan, que veies unes escenes d'un tio que acaba, que al final ja acaba carregant-se, no expliquem per què, per no estripar una miqueta, però acaba carregant-se ja un munt de gent, allò, amb una escena allà, com molt, molt, molt a prop, de la càmera, molt a prop, primer planíssim del que està passant, amb un moviment estil, moviment estil màtric, si allò acaba una obra màtric, estant de càmera blenta, i un moviment, estic veient una cosa que és nova, passant pel que està allà trillat, molt trillat, perquè ja s'ha avisat del 2000, diguem-ne, però, hòstia, això l'ha donat una volta de tuerca, que no sabem per què, està rodat amb una intensitat, i amb una, sí, sí, molt certos diamantes, una mica còmic, una mica videoclip, però amb una volta de tuerca més, i em va agradar força, molt estètica, el tema tan britànic, com a vehicle d'entrenament, de qualitat, molt recomanable, molt entretinguda, i que sembla que això donava per una segona part, que no sabem com serà, que ara t'hi anirem en ella, i el Jaume ens explicarà que si ha aguantat aquesta intensitat de la primera part i aquesta novetat, o no ha reissit. Sí, jo penso que tal com ho estàs explicant, és també la segona part, perquè va funcionar molt bé, és una pel·lícula per mi d'entrenament, clarament, però clarament ja ho has dit, i vaig amb els meus dos nets, i escolta, vaig amb pipa de neta, la barra, perquè és clar, no estan devinant res, ni pensant res. És el mateix director? Sí, diria que sí. Els protagonistes són, el protagonista, el nen, el noi és repetit, és que em mor la primera part, no? Ja ho dic tònic, el discurs del rei i aquell... Sí, però torna a sortir... Sí, torna a sortir, con inferno. Torna a sortir de segona? Sí, torna a sortir, i cal que el resocit en diem, quan hi vas a veure això, el menjó, és original per l'estètica, És l'ètica per la imaginació, perquè tothom està posant en una imaginació que dius, i per aquesta potència de les escenes d'enginyament. Jo també veig una cosa bizarrilla en el mig dels vengadores, eh? Sí, clarament, sí, clarament. D'aquella manera, els millors vengadors que tenen els pitjors. Exacte, els pitjors que tenen els pitjors d'aquella dalt ralf, bueno... Sí, no. I era horrorós. Jo com em feia fa deu anys o set anys, me'n recordo, i era horrorós. Que és de les vests horrorosos que hem vist, però de pel·lícules en general, eh? De los vengadores o dels X-Men, no? De los vengadores. Aquells que anaven a Paraguas. A Paraguas, que ha sigut molt un diners, també. Ah, val, i que sortia a l'Humathurman. Ah, això? Humathurman i Ralfax. Ralfax. Molt aburrida, molt llorenta, un despropós i d'absoluta. Sí, sí, sí. Per això. Bé, no és un cinema que no m'entusiasma, però que està clar. Té qualitat, perquè aquesta porta, la fecàpia de fi, el cinema és entendiment, no? És com, per exemple, ara que ho dius, la darrere que vam fer aquesta Logan. Sí, bueno, aquesta s'aguanta, eh? Aquesta s'aguanta. Aquesta s'aguanta, sí. No hi ha un accés, aquí, tampoc, d'aspectos especials. Sí, al final, la cosa es trenpa, però al principi el plantejament de dir, hòstia, fins i tot... No, no, fins i tot... No serò fins a l'última pregunta i va parar, no sé, a quin lloc. Sí, però fins i tot els herois que se suposa acaben de quedar dins, no? Sí. I inclús el professor... Hòstia, el tio era un cerebrito, però ja és la cadència pura i dura, no? Diu-s'hi. Aquesta segona part, qui és? És la Vuibert? No, l'altra, aquella... Quina? No ho sé, no se m'escapa la que... No, Logan... No agafa la segona part d'això, del Quinsmann? De Quinsmann. Un hem mirat i passem amb una altra pel·li i parlem. Mira que és una bona actriu, però aquesta... Sí, sí. Però hi ha gent que és actriu que jo per tenir una pel·li alimentícia. Exacte, alimentícia. Com a altres que fa la Scarlett Johans o que fa unes quantes aquestes alimentícies. De fet, ara a primera part surten actors bastant importants, surten col·línferts, que són bones actors, són Michael Cain, vull dir... Michael Cain, que ara hi... Sí, són els Michael Cain, el paper i una mica així... Molt bé. És una gutxa. Jo crec que fins i tot el primer de vaig veure el programa. Jo espero ara en candeletes aquesta que estrenar el Quinet Brana i l'assassinat d'una lògica i després... Jo veig el trailer i pinta molt bé. A veure, a veure. I ara, ara, és que m'encanta, jo el Quinet Brana, que soc... Màquina més vectoraços, aquests... És que per això de... Ara una pel·lícula que jo parlaré... No sé si em toca a mi, o no? No, no, no. Després. Bueno, ara puc trobar-la. Sí, està molt bé. Sí, sí, sí. Bueno, tot allò està molt bé. Lluís Maki. Lluís Maki. Aquí cal Lluís Maki. I tal, és aquest realizador finlandès, que sempre atacta uns temes molt peculiar, molt concrets. I jo vaig tenir una sensació, una miqueta mística, veient la pel·lícula. Mira, que et dic perquè jo no he vist gaire cosa d'en Lloac. I tu mires i dius no. I al cinc minuts canvies. Dius no. Està plantejant temes, potents, en aquest cas, però te'ls planteja amb una estètica i una manera de fer... Em recorda coses que d'un cinema dels anys 70, amb una estètica molt determinada, molt concreta, amb la gent d'afectes especials, evidentment. Amb aquest muntatge en paral·lel, que després arriba aquesta comunió entre aquesta persona brasiàtica i la cultura finlandesa, perquè jo sé de Finlandia, i saps com és l'agèniu. Es m'agrada. Adéu, senyor. No vull dir absolutament estar fora del lloc. Vull dir, temes vincles amb les cultures mediterranes, com amb les nòrdiques, segur, tot el que és la part arabica. Digues ja ho m'ha dit. Jo sempre m'ha semblat que en Lloac és molt documentari. Sí, exacte. Allò és com si no l'importa. És massa com explica una història. Si no, no, clar. És molt... Però li dona una cosa, un toc, només la història paral·lela d'aquest senyor, que deixa un negoci per muntar un altre negoci. Com dirigeix els personatges amb aquells treballadors, per exemple, de ràpid, perquè si expliques, és un guió petit. Vull dir, vull explicar, em refereixo, hi ha una persona que té uns problemes determinats i canvia de vida, treballes un comercial d'una cosa determinada, i a partir d'aquí es crea un altre negoci que genera uns elements. I per l'altra cosa d'aquesta persona, aquest noi que ve de fora, que és Siri, que està buscant a la seva germana. I a partir d'aquí, cadascú amb les seves problemàtiques, ni res, és la mateixa vida, no? El racisme, exacte. Tot el que és mò. I és un engranatge lent, allagant la música. A mi em va xocar moltíssim, no? Els elements musicals que anava... Això, vull dir, entra en un àmbit on demostra el seu gust per la música. Però clar, per aquest element, aquesta cosa tan americana entre cometes, a mi em recorda molt el cinema independent americà. Insisteixo, que sabés, ara em falten recursos. Ara, a veure, és una cosa que se sentera increïble, amb uns detalls mínims, tot un element que a mi em va agradar molt, estètic, de la càmera i de la manera que ho explica. Ara, em va posar lleugerament nerviós, quan no hi havia traducció del que deien ells. D'acordeu? Quan parlen ells, els siris, els dos, no hi ha traducció. N'hi hauria de bé. Hi ha un moment, és molt curiós, perquè... Hi ha un moment en què ell va... ell està parlant, quan està parlant amb la noia d'immigració, ell comença a parlar amb ara. I jo estic dient, ai, don meu, i hi ha un traductor al costat, hi ha un noi que fa de traductor, però no tradueix. I llavors, arriba un moment que ell no... Amàrap, i ell entén el que l'està dient, és el traductor. I llavors després el traductor comença a traduir. I aquí m'he perdut. Llavors és una cosa que sí que serà possiblement un element a perdre. Moltíssim. Què vols dir? Que vols evidentment demostrar que el llenguatge és universal, em sembla meravellós, però donen més pistes. Necessito una simbologia més clara, no? Però bueno, per l'altra, és una pel·lícula magnífica. Ara, no recomanable a tothom, eh? No, perquè és difícil de... És molt difícil. La gent no pots dir, ves a veure la pel·li, perquè et fotran de bufes, depèn de quin sector. A més, amb una patina com una mica de... No de cadència, perquè després una setmana... Sí, sí, s'ha d'edat, hi ha una dada de regra. Però bueno, és el que hauria, no? Una societat gran, envellida, bé baixada, però amb molts valors. Sí, sí, sí, evidentment. Molt bé. És una pel·lícula que és difícil d'explicar, s'ha de veure. Aquest va fer un curmetratge, que es deia a... Disboots. Disboots. Era un grup que era a Sleningrad, Cowboys. Ah, va, va, va, va. Disboots amb més full-work. Sí, sí. I, bueno, hi ha uns tios allà, molt estupès. Sí, uns estupès bestials, eh? Era un grup country, que d'acord, s'ho tira millor que són aquestes. Un grup country d'allà a Finlàndia, i el tio és... Bueno, li deu ara del rotllo, o no sé què. És que tinc una cosa, a Finlàndia són molts roqueros, eh? Sí. A Finlàndia, però a part del rock du, el rock, aquest i el country, són amb aquests aspectes, jo diria que és els països que més estimen el rock en totes les seves basants, eh? Sí. Country, tal. Que sí, sí. És curiós. El Tor, David. Sí. El Tor Rangbarhar. Doncs això que parlàvem... Jo no tinc nada per saber quines pel·lícules, però, bueno, clar, ja n'ha d'acompanyar la meva mainada, no? Clar, enlloc. Veus? Igual que vaig veure la primera de Tor, una música potent, que li donava el protagonisme un aura d'aquestes... de què és, d'un 10, no? En canvi aquí... això és un catxon 10. Bé. Sí. La segona és un batiborri... Batiborrillo, sí. Batiborrillo, batiborrillo. Batiboll, batiboll. ...deu científic... Ai, per favor. Sí. I aquesta és... Infumable. És una festa d'espit. Sí, sí, sí. S'ho han pres tot, no? El planeta, o el que sigui, on viu el Tor i tota la seva... el seu poble, doncs quedarà arrasat per un deu que al principi el Tor sol carrega vilment. Que és la deesa de la mort i resulta que és la primogenita de Odín. I ningú ho sabia fins aquell moment. Què dius? Sembla una predeva. Sí, sí, gairebé, gairebé. Són sagas. Tota la merda dels altres planetes cau per uns forats temporals, que se'ls diu... Com es diu el gran ano? La mare del Tana. Mare de Déu, senyor. Sí, sí, és que dius, per favor. I allà, doncs, és com un planeta que m'haginat. És el Jeff Goldblum, que fa de... com l'emparador... En pela una, allà, dius, hòstia. I dius... A l'esport nacional, allà, són com una mena de lluita de gladiadors. I adivina qui és el gladiador principal, el Hulk. Ostres! Hòstia, i ara què pinta aquest, aquí, no? Mare de Déu, senyor. O sigui, és un guirigall. Aquí hi ha una balkiria, el mig, que és l'esticle, si és el rodin i el tor, hi ha una balkiria per al mig, borratxa perduda. Ja hi trobo mierda. Sí, però més es fot, veu com una bèstia, o sigui. Diu... Aquell li vol explicar una cosa i dius, el temps que hi embegui, aquest ampolló de litro, un ampolló així, però bestial de licor, tens el temps per explicar-m'ho. I penses, no, estant estona. Aquesta acció, veiem, són canyeres, no? Estan bé, però... És que dius, però hi ha un moment, per mi, perd si se li escapa la pel·lícula quan està al planet aquest. Que en un principi dius, això ho has d'enllaure en els finals, però no està reiixida, no? Aquest film no està reiixit. Però en absolut, està molt... El primer li dona 10.000 voltes. El que n'estarem la... El que n'estarem la... No sé si l'heu vist a la primera. No, no, no. El protagonista, què és, el marit de la Pazaki? Sí, el Chris Fendworth. La xorrilla és aquell. La pel·lícula, a primera, està molt bé, però aquesta a última, i dius... Venjant-se de gran anus, no? Una cosa així, perquè ja clar... Ja veus allò, dius. Exacte, l'Ovestia, perquè és una merda per l'enclà. Doncs mira, ja... El salviaus, hola, és que acabareu atabalats. Aquesta és la veritat. I amb la situació actual, ja ara veureu per què, anirem que no produixi mai aquesta materialització. És actual, no, padre? És antiga, no? És una pel·lícula del 2002, de Paul Gringrass. 2002 o 2002? 2002. No sé per què, molt aviat, que era més nova. 2002, suposo que la feia molt seguita United in 93. United in 93, és el director d'aquesta pel·lícula. United in 92 és una molt bona pel·lícula, per posar el grau de veritat, però similitud, no? De hecho histórico, per tant, fet históric, el fet històric, que saps com comença, saps com acaba, perquè és molt conegut. El fet històric és una manifestació que va haver-hi en el 72. Famosa? Famosa. La generació britànica del conflicte amalúster. I amb una manifestació de drets civils, amb les coses que hem vist per aquí, va haver-hi un excés policial, que en el cas era un excés d'exèrcit. Doncs sí, perquè al final... Diguem de què va ser les coses d'aquestes, de que algú vol una venjança, perquè a l'ira estava matant gent ja, havia començat a matar gent i tal, i algú vol una venjança i van portar... O sigui, allà hi havia l'exèrcit normal, diguem-ne, hi havia la policia de l'úster, i hi havia les bandes paramilitàres i tal, i algú va decidir que aquests no s'entraven, i hi havia les gurques, però aquí porten els regulares. Però hi ha un nivell, allò, de sensibilitat similar. El que ha portat aquests tios són uns descebradors, completament, i efectivament, en aquella època, a Síria o en Fos, a l'Ivano, i van començar a disparar el foc real, perquè pensaven que ho han justificat després que hi havia terroristes de l'ira, és cert que en aquell moment l'ira tenia forces armades, i que potser en algun moment alguna de la població va treure algun arma i tal, però es podia haver controlat d'alguna manera, i al final el tema va acabar malament, amb morts civils, un tema que va també a les pistes, i al final el judici va fer un judici a una cor britànica, que el Cibac s'ho anirà, com moltes vegades a l'exercici britànic, que ha fet partides d'aquestes, i bueno, ha quedat un test històric, diguem-ne. El valor de la pel·lícula, bueno, és un valor... jo crec que és una pel·lícula que és inferior a la que va fer en 1993, que tenia més ritme, més dinamisme... Potser el tema era més fresc. Correcte, o com si fos una càmera de la televisió local, que està gravant, els actors ho fan bé, són poc una gust, però ho fan bé, tot molt britànic i tal, la recreació del que era l'ambient, i totes les robes de 170, de fer vegades fan, perquè era el diputat aquest, i estava l'Abernador Devlin i tots aquests, que després han tingut fama, però... Hi ha un moment que són a YouTube, amb la cançó Sendeble de Sendeig? Sí, una cançó, evidentment, però a la resta, cap banda sonora, ser-ho, perquè era només el que estava passant allà, crits, corredisses, trets... I com a pel·lícula de comentar, l'il·lustració i una mica de reproducció molt exhaustiva d'aquelles dos o tres hores, molt bé, però es queda una miqueta com a pel·lícula correcta i una mica vulguda, però deixa el tema una mica fred. És un tema que és il·lustratiu, com les coses de vegades no poden anar, i que esperem que no acabin així, amb el civisme i amb la gent que també per les dues parts tothom tingui sent. Il·lustre, il·lustre. Acabarem amb una pel·lícula bizarra. Perfecte. Bizarríssima. Que la compro, ja. Exacte, oh, calla, calla. Llavors, Prevenci és una pel·lícula de l'any 2017, l'únic que es va estrenar, no fa gaire, es va estrenar el mes de maig, o sigui, aproximadament, per tant, jo acabo de trigar una miqueta, que va guanyar el Dependent, que va guanyar també. Ell es diu Alicia Lowe. És la seva primera pel·lícula. És actriu, eh? I va fer-te una pel·lícula. Que jo em vaig dir, em va fer gràcia perquè em vaig dir, ah, mira, la vaig recuperar per el tema aquest de Sitges. Va dir-me que era una cosa. Mira, és una pel·lícula, clar, dirigida, escrita per una dona, la seva primera pel·lícula, i jo estava absolutament desformat, perquè em recordava, recordeu, aquella pel·lícula terrible que es diu Henry, et tracto d'un assassí, no? Recordeu aquella pel·lícula terrible, que la pel·lícula era terrible de Henry. De Dolenta? De terrible, de terrible de lo que explicava. Ah, sí, mai t'ha dit. Era molt bona, era una pel·lícula com una casa. Exacte, vull dir que jo he dit malament, potser he dit massa alegrement això. Però què passa que el com semblant? És a dir, que li parla la seva filla. No porta la panxa. No porta la panxa, i hi ha un diàleg, entre ella constantment, no? Però, clar, tot té a veure amb una venjança. Revenge, venge, ja entenem el concepte, però la venjança que fa una dona que està embarassada, pre-natal, pre-mama, digue-li com vulguis, pre-venge. Per tant, és ella la que mata. Està bé. I mata per ordres d'aquesta criatura que té dins, en teoria, que ja veurem si la cosa evoluciona. És terrorífica, no? És terrorífica. I la primera escena ja et deixa descolocar. Dius que què passa aquí? I a partir d'aquí hi ha un motiu de ser, hi ha alguna... és britànica, la pel·lícula. Té uns moments... El dia de Halloween, va a veure. Perdona, és el dia de la castanyada. Correcte, el dia de la castanyada. És el dia de la castanyada i... Halloween. Això és un moment del cort ingles. Un momento. Tu dirigeix, no? Ella és molt creïble. Ella sembla una persona determinada, després hi ha una altra reacció. Hi ha un motiu de ser, tot això. Té una forma de fer cinema molt peculiar. Em recorda a la seriositat i aquest element que dèiem de l'Audiore. D'Algèndric, no sé què ho dirigeia, i tal. Jo m'ennauto. Exacte. Però també hi ha cosetes, una miqueta molt llunyana. Hi ha cosetes. Ja la veureu, és una pel·lícula que... Això, que la puc retrobar amb DVD. I a partir d'aquí, doncs això val la pena. Per una cosa, com una rareza. Com una rareza. Jaume, ens falta el del camino, però no hi ha temps. La setmana que ve, el camino de la perdició. Ho anem amb tu, si no, n'he hagut més temps. Res, doncs que... Que passeu molt bé. I això, eh?