Babilònia del 16/11/2017

Bona nit, benvinguts un dia més a la Babilònia, dijous 16 del 11 del 2017, la Rosa ja ens ha dit hola, ja veia això, ja automàticament ja us presentava, tot bé? Ah, sí, molt bé, sí, ja voleu, sí, molt bé. I el Jaume? Volant. Volant, sí. I el Nacho? Bienvenidos a la nave del misterio. És una conya que he tingut aquí fora d'antena, perquè sembla que si l'audiència nota que ha passat alguna cosa rara, truqueu algú perquè sembla que hi ha esperits per aquí avui. Hem vist aquí una cosa a una ombra per a algun lloc, però no. Bueno, igual se llarga, algú que torna ara d'aportament. Bé, si no no, però ja s'hi t'esperes, tranquil que et vigilem. Bé, bé, molt bé, perfecte. A part de l'ensurt d'aquest estrany, el que ja és una mica atabalat. Moltes informacions al meu cap, que justament avui començarem a parlar d'una coseta que hem fet una mica en comú i que hem coincidit. I altres elements, com sempre, que omplen el Babilònia amb aquest grisol de elements artístics des del món de la cinema, del teatre, dels documentals i de l'art. Bueno, la tenen quan vius, Piru. Rosa, parlarem de l'exposició de l'Infer segons Rodent, també parlem de teatre, filla. Estàs directament molt teatrera, últimament, mai violita, molt, molt, molt teatrera. I memòria amb la quinta del Biberó. Fa una pinta, això, no? Bueno, serà interessant. El Jaume, sempre més culte, amb aquesta raó que dona el temps i la vida. No ho espatllis. Veus contra l'estigma? Em parlarem? Això no. Això no és com a groguel, ho vas a parar? No, no, no. És la teva història. I cinema, el Nacho, ens fotrà a canya. Sempre, sempre. Mai millor dit, Canino i Musa, Donidor, Donidor. Jo aquesta primera peça no me'n recordava gaire, i m'ha de fer recordar el Nacho. És interessant, és interessant. Ara parlarem. L'estrena d'ara i... L'estrena, no? Musa del Jaume Balabaró. I parlaré després de la seducció, de la Sofiacòpola. Jaume, parlaré de Sofiacòpola. Tu saps que el que tinc és un Sofiacòpola, que tenim algú que mai és molt complicat que jo coincidim. Queda mai ben clar, oi? No, no, no, jo tinc una cosa estranya, però sorpresa. Amazon, que ens compararàs amb aquesta pel·lícula, i també Baby Driver, que soc feliç, absolutament, amb aquesta pel·lícula. Bueno, posarem moltes vegades, perquè em va molar moltíssim el concepte muntatge, sóc molt emparit. Qui l'havia augmentat també, el David, que sí que també l'havia agradat. I més posarem la cançó, una de les cançons principals, una cançó dels Decomodors, que es diu Easy, i la llena del Ricci, la posarem després, que és una cançó que surt perquè la música és meravellosa, no es pot dir d'altra manera, i a més, molt triada, molt concreta, però parlem després. Primer, parlem de l'inferno. Comencem bé. És probable que aquesta imatge que hem vist per aquí vingués directament de l'inferno de Rodén, perquè tant donar-hi voltes és probable. Exacte, exacte, no veure la porta. Molt bé. És una exposició molt maca, és una exposició del cultor francès, que s'està fent a la Fundació Màfre, allà a la Casa Garriga Nogués, Diputació 250. Abans es preguntaven la d'això. I encara esteu a temps de veure-la, qui no hagi anat, fins el 21 de gener, es pot visitar. Hi ha marge aquí. Sí, però no cala dormir-se, perquè per exemple els grups guiats van a buscar-se. Quantes vegades has vist les exposicions? Jo ja porto 5 amb aquesta, i encara em faltaran 8 més. 6 més? No, 6 més, ara per ara, ja veurem. Clar, perquè ell, a més, els guiars es comencen a agafar. I val molt la pena. Ah, et fa això. Ara mireu aquí. Ara aquí, ara ja. Sí, m'has de fer de memòria. Tinc seus, són escultures, són, com es diu, bocetos, també. Sí, sí, són esbossos. Sí. Són maquetes amb guis. Maquetes, també, guis, efectivament. Bàsicament, la seva gran obra, que va ser la porta de l'inferno, que va ser un encàrrec. Perquè es volia fer el museu de les sals decoratives a París. Correcte. I va ser, de fet, va ser un encàrrec oficial. I ell va treballar durant 27 o no sé quant anys, o més, després molts mesos. 37 anys. 37 anys que la tenia més o menys ja preparada. I quan la tenia més o menys preparada, diu, ara ja la podem col·locar, resulta que aquell museu ja no es va fer. A canvi, es va fer el museu d'Orsay. Ah, no, perdó. És a dir, durant 9 anys... No, no, no, molt bé, perfecte, la idea. Em vec que m'escoltes. Jo em sento una miqueta com... No, no, no. No, no. No et vull deixar amb absoluta, escolta'm, que faltaria. Que no t'havia entès. Va ser 9 anys el que hi va estar treballant la peça. Ah, sí. Fins aquí va començar el 80, viu 180, i el 89... És una porta enorme. Enorme. 6 metres... Sí, sí, sí. 6 metres 35 per 4 metres d'alçada. Perdó, per 6 metres 35 d'alçada per 4 d'amplada. Sí. Vaja, aquí té unes composicions i unes figures i moltes escenes. Clar, això treballar cada una és... és temps i és d'això, no? Exacte. Recordem que és la porta de l'infer, no? Recordem que estava... La porta de l'infer és passada a la obra de Dante Ligieri, del mateix nom, i clar, una miqueta idea és com castigar els excessos o els pecats, que podíem cometre els mortals en aquesta vida, i que això es paga amb l'infer. Evidentment. Clar, llavors és una visió molt castigadora, una visió molt... molt retrograda, molt més antiga. Exacte. I arriba un moment... També va coincidir que ell es va enamorar de la Camille Clorrell, que va estar treballant amb ell allà a l'estudi, d'escultura també, de fet, treballava molt bé. Molt bé. Hi ha un documental pel·lícula que no l'he vist. Sí, sí, tampoc l'he vist. Però jo crec que hi haurà reflecteix forts de bé, que ell era molt bona, també, molt bona escultura. Magnífica. Ell quedava una mica eclipsada per la figura de Rodén. De Rodén. Ell era el cap de tallar i hi ha moltíssima gent. Ell era conscient d'aquest element. Però era una societat molt més masclista que l'Ada, no? Per entendre'ns. Llavors, el fet de presentar-lo en societat va fer-ho, sobretot com van tallar la seva relació amorosa, però no la seva relació laboral, i es va donar que part de les seves... bueno, de les seves problemes nerviosos que va tenir, perquè no veiem mai que la Camille Clorrell va estar després 30 i pico d'anys tancada en un hospital psiquiàtric de l'època. Però no solamente per la problemàtica que pogués tenir, sinó perquè ella interessava la família. Clar, una mica a treure-la del mig. Recordeu aquestes coses que es feia abans, no? Sí, sí. I ja està bé ella. Ja està bé ella. Exacte. Mira, una miqueta abans, vam anar a una societat més religiosa, igual la havia simplicat amb un convent. Exacte. Arran d'una crisi nerviosa, va bé apartar-la del món. Quan ella li demanava al seu germà Paul Claudel, que era el poeta, Paul Claudel, si us plau, treu-me d'aquí, perquè estic bé, i a més passo gana. Finalment la vam deixar. Ja perquè consideraven que, bueno, així d'aquesta manera no tindria relacions equícites, com va tenir en Clot de Visí, com va tenir en Rodent, i això a la societat de l'època millor tancada, que això és molt fort. És una pena molt gran. I tant. Quina època era aquesta? Quina és el segle XIX? Que el Rodent va néixer al 1840 i va viure fins al... La Claudel va morir l'any... 1907, 1907, doncs sí, ella també, contemporània, també. No, no, no, no, no. Ella tenia 20 anys, 20, 30 anys més, o 20 tipus, com sembla, que no me'n recordo ara, ella va morir l'any 41, ella. Per tant, imagina't, no? Sí, sí, sí. Per tant, va morir en aquella època. Doncs la porta de l'infer és de la divina comèdia. I llavors, una mica, té la idea del càstig, tant del teri, de... És el capítol de l'infer. Recordem el camp número 5, que es diu, que és l'Avern, en aquest cas, i a partir d'aquí, doncs, seria aquesta distribució. Exacte. Tot el tema de la mort, amb T, o de la mort, amb R, en sempre o de la mort, i amb tota una sèrie de... Però a mi d'aquí, l'anava avançant en la seva obra, i que també tenia aquesta relació més passional amb aquesta dona. Doncs clar, li surten escultures molt naturals, molt expressives, molt del desig, de la passió que estava vivint. Clar, i diumenge, tot això és fruit de la mort. No? Això que li sabia greu, que és que figureça, i ara porta l'infer. Dic que això potser hauria d'estar fora. Hi ha una escultura que es diu El Veso, al petó, que és aquesta d'aquí, que l'enlla deixa fora, és superfamosa. Junta amb el pensador, aquesta, la segona també, porta l'ordre més coneguda i més famosa, més reproduïda de rodent. Llavors, ell la deixa fora de la porta de l'infer, aquesta escultura, i, de fet, ell continua les seves escultures, inspirant-se més amb el tema de Baudelaire, de l'esflor del mal, que no parja amb el tema de l'infer, o de tota la repressió que podia significar a l'altre... Té, sobretot, un parell de poemes, si voleus llegir un, perquè ara estava buscant, de fet, ell també va arribar a fer es dibuixos, o sigui, ha il·lustrat una edició, que es va fer de l'esflor del mal, de l'esflor del mal, del biblió Fille Paul Gallimard, de fet. Sí senyora, Gallimard, anem a 87. Doncs sí. Són dos poemes, sobretot, que tenen diverses escultures. Un es diu Jez Fibel, que es diu La belleza. Yo soy bella, o mortales, como un sueño de piedra, y miseno que a todos eternamente torturó. Ha sido creado para inspirar amor a los poetas. Eterna e incólune, como la materia, incomprendida esfinge, reino de en azul. El niveo corazón, junto a la blancura del cisne, detesto el movimiento que desplaza las líneas. Yo jamás lloré, como tampoco jamás rey. Los poetas, ante mis gestos altivos, que recuerdan antiguos monumentos, consumen sus días en penosa labor. Que para fascinar a estos dos il·les amantes, tengo puros espejos que embellecen las cosas. Mis ojos, mis dos enormes pozos de eternidad. A banda de això, m'imagina igual dir que fa la obra d'arrode. L'altre no l'he buscat, és les dones d'Anne. Soy condenada. Y también es una miqueta entre dones. Ya voy a ser lo explícitamente, también el amor entre otras donas. Sí, bueno, que es aquella imatge, que després hi farà, que serà l'Hermafrodito, amb la Salmacis, que és una mena de Nayade, que surt de la Metamorphosis, que parla d'una cosa molt profunda, d'un gran coneixement, una persona culta, esclaríssim. Però això que has dit del Gesso Ibel, de Gesso Ibel, hi ha aquella peça, que potser ja està al català, que és aquella imatge d'aquell home fort, que sosté una figura femenina i la tens al darrere, aquesta d'aquell mig. Aquesta peça és la que està basada en aquest poema. I què ha dit, no? Vull dir que jo sóc de pedra, que sóc inabastable, que no puc arribar. Vull dir que ningú pot arribar a mi, perquè estem parlant justament de la belleza. És la musa de la belleza que està parlant i està dient que és impossible. Ella té miralls, però mai s'aconseguirà. Ella somia, ella plora, ella riu, però és a dir, la perfecció, la belleza. I tant, per agafar aquesta figura femenina, que és la musa de la belleza. Jo sóc vella, però és impossible agafar-te. Ets inabastable, no puc agafar-te. Els poetes lluiten per això, per aconseguir aquesta línia. És aquesta l'intensió. Per tant, són aquestes obres que després de plantejar aquelles figures de l'infern típica, per entendre'ns, la que seria l'infern florentí, plantejat perdant, això són elements genèrics. La belleza, la desperació, la varícia, la luxúria, la ràbia, el no sé què, i això són posicions que va creant amb certes imatges, amb certes posicions a les cares, als cossos, i això és d'un absolut d'un simbolisme meravellós, que és la paraquesta més interessant. Jo m'imagino, no ho sé, m'he imaginat d'aquestes persones, amb aquesta creativitat, sobretot amb l'art i que és molt soliditari, estem parlant. Doncs arribar a les 8 del matí... Mira què hago. I ara què? A les 8 com un mursal. A les 8. Molt bé. Aquesta gent té una hora diferent. Ja també penses referències a mitologia, com per exemple hi ha l'ampigura d'andròmia de mar, però aquella és preciosa, la vaig apuntar. És preciosa, aquella pesa. També hi ha un antecedent a les anàides, tot això ja està en la mitologia, que a més s'ho explica superbé. I ja ha percebat també el bus de Sant Joan Batista és maravallós. Quina pena que no tinguem la imatge, que no tinguem la figura sencera, perquè està caminant, té un pas al davant i té els dits posats una manera. És molt interessant. Veure la figura sencera és preciosa. Però tenim el cap. Quan ja arribes a l'exposició de la sala on està el pensador, després també t'expliquen un altre díptig que t'explica també en qui es va basar una miqueta o va inspirar per fer aquesta escultura. Ah, molt bé. Que és aquesta... amb el Miguel Ángel per exemple. La tomba de Juliano. Que era dels més admirats de la tomba. Està al darrere. És la tomba de Lorenzo Segon, el ducidurbino, que també és una figura de un senyor santat. Ell està santat i amb actitud pensatura. I Juliano Lorenzo. Aquí diu Lorenzo Segon, diu. Tomba de Lorenzo Segon, diu. No ho sé. Sí, jo mirem això. O un altre, per exemple, del brec d'Hüerre, que és el melanconia. A veure. És una figura femenina. Ah, sí. Això és un gravat. O una pintura... Exacte. I una pintura de Rafael de l'escola de Temes, també. Una figura d'un senyor que també està santat. No, que és Miguel Ángel. Porta-botes? Sí, sí. Segons l'escola... A l'escola Temes se presenten... Miguel Ángel, sí. El que va ser que aquí han posat... He posat Rafael, mira. Però és Miguel Ángel. Molt bé. Fantàstic. Una posició que és toda... Segurament es va inspirar amb aquestes tres models, amb aquestes tres figures, pensatives per fer el seu... Fantàstic. Hi ha moltes còpies en el món. Resulta que hi ha moltes còpies, tant del pensador com del petó. De mirar, del pensador hi ha 28. I del petó, al voltant d'unes 300. Això és el que... I de la porta de l'infern, amb celebres que n'hi ha 3. Una filadelfi, una... El mosso de rodent i l'altra no són testades. Però, a més o menys, són moltes, això. Val la pena. Molt bé, Rosa, no callis. Segueix parlant. Parlem de la quinta del Viveró. Sí, per anar a teatre ara. Sí, sí, en teatre. S'han cogat, van fer un voló. Per cert, que el tornaran a fer aviat, no sé si ara pel Genè, penso que ens van dir després, però quan va acabar l'obra, van fer una mica de conversa amb la companyia, i ens van dir que la tornaven a fer al lliure. Crec que ens van dir que els hi cap al Genè. Bueno, que aquí li interessa que s'ho miri una mica la programació. Vale? Bueno, la quinta del Viveró. Aquesta està dirigida pel Lluís Pascual, i és la companyia del lliure. Surten actors, sí, actors molt joves, que sí que estan treballant, estan fent altres coses, però realment sí que... No t'imagines en els de 18 anys, però d'un i dos, molt, molt, sé que s'assembla. A més també, a l'escenari hi ha dos violins, o sigui, dos violinistes amb els violins, i un cell, i un que l'ha de dir en Val. I un senyor, bueno, també va cantant alguna... Òpera. Alguna... Un museia del Monteverdi. Ah, la cantata. Sí, perquè és un d'aquests nanos que van morir a l'Ebre, li van trobar partitures d'això, o del Requiem, del Requiem de Monteverdi. Ah, vale, vale. És el que era aficionat a la música, i ell ja m'hi havia guardat aquestes partitures de música, tenia diverses coses. I una de les és aquesta. Bueno, a veure si impressionant és... A veure, no minimalista ni molt menys, però sí molt senzilla, molt pràctica. Perquè fan una estructura com de fusta metàl·lica, i si fosqueta, que igual al principi serveix per representar els pupitres de l'escola, clar, és que són nanos que tenien 16, 17 anys, no havien fet encara els 18 anys. Quan se'ls van endur, ens han nascut a l'any 20, que era Fredica Montseïn, la ministra llavors va dir que quan es va s'avantar, que aquests nanos es portaven a l'agradió, però si encara ho estan prenent al Viberó, i per això els van batejar d'aquesta manera, com la quinta del Viberó. Sí, hi ha molta gent que conec amb un avi, o el germà del pare, no sé qui, que havia anat a la... Doncs això, la bateria de l'Ebre, com a quinta, com a Viberó, va ser un desmovilitzat. Perquè encara, quan es va preparar la obra, encara se'ls van poder entrevistar amb alguns Viberons, que estaven vius. I també l'Assunta Montella, jo he explicat moltes vegades que hem fet excursiós amb ella, vam anar també a Culvera de l'Ebre, els escenaris, la Serra de Pandus, els escenaris de la guerra de la Batalla de l'Ebre, i vam estar també treballant a l'Ebre, i tal, per mi d'avet. Clar, ella també s'ha entrevistat amb alguns d'ells, i de fet ella va ser una persona que em va recomanar molt, que veies també aquesta obra, ens ho va recomanar, i ella havia portat a veure la obra alguns d'aquests Viberons, i ells van sortir emocionats, dient, ostres, però aquells soc, jo això ho vaig dir jo, perquè gràcies, havien explicat com ells ho havien viscut, i amb les seves frases, la manera d'explicar-ho, i a més amb els seus accents, perquè hi havia gent de lleida, amb el seu dia de tard, gent d'ara més que a prop d'Aragó, amb accent així més Aragonès, gent més de la Catalunya central, més, no? I tots ho explicaven, a més amb el seu vocabular, un altre menys, un coneixement de vocabulario, de tal, no? I ells deia, ostres, jo sóc, sí, sí, ets tu, crec, que sí, per exemple, el Quimet, qui fa el personatge del Quimet, no? I per això deia que el que és el escenari, és molt minimalista, molt pràctic, perquè té com una estructura allargadeta, com uns pals, com si podria ser una reixa, com si podria ser, doncs això, un púpito de l'escola, així tot seguit, i allà tot sis figura que estan a l'escola, i després aquest mateix figura a aquesta fusta també se'n checa una mica més, i llavors figura que són les trinxeres, és quan ja estan a la guerra, no? O fins i tot quan travessen l'Ebre, perquè sabeu que hi ha un moment de la guerra, sí, és l'absurd, això està molt bé, perquè a veure no prempartit, o intenta fer una descripció una mica objectiva biogràfica d'aquestes persones, ja dic que està basada en l'explicació dels supervivents, era que els portaven al front, però havien de treballar a l'Ebre, i llavors es trobaven just davant de les tropades nationals, d'acord? Però a les demanes nationals, que venien a arrasar, i venien a matar a tothom, i a darrere tenien el riu, no era tan fàcil tornar a creure el riu, l'Ebre, i per això va ser tan vestit, i va haver-hi tantíssimes baixes, de fet, és que pràcticament tots van morir, poquets es van salvar, que són els que han pogut. Jo n'havia conegut. Sí, sí, no en algun cicle, però és que van ser milers de nois que van morir allà, o si no, els afusejaven, s'intentaves escapar-te, ho intentaves fugir, tornar a posar els mateixos, el teu mateix Sergi Republicà, doncs també et matava. Sí, sí, és que... Era tu que parlaves avui de... de vegades que hi ha com una manca de sensibilitat amb tu, davant de coses que puguin parlar d'això, d'aquests fets històrics... Sí, jo comentava que, clar, veig un cert risc, que et deixi d'impressionar aquest tema, ojo, no vull dir que et deixi d'impressionar, aquest impressioni una mica menys, però que ja ho veig com més familiar, perquè la història et sona, ja te l'han explicat. Quan te l'expliquen per primera vegada, ostres, sí que et culpes ja molt, moltíssim, perquè no... ni tu penses, no? I, a més, que és una... una episodia... força desconegut, força desconegut de la història d'Espanya, no?, i de Catalunya. I arriba un moment que, si ja ho has vist, vàries vegades, si tu han explicat, jo és que he estat dos vegades, ja, en l'escenari de les terres de l'Ebre, una va ser amb l'Oriol Junqueras, que ens ho va explicar, quan el col·laborava. Bueno, era professor de l'escola d'Adures, de San Vicenç, una altra també amb l'Assumpte Montellà, després l'Assumpte Montellà també ha fet un llibre, que es diu, 15 dies... 15 dies a l'Ebre, la batalla de... no me'n recordo exactament. És això, 15 dies a l'Ebre, no? Clar, quan hi ha... que també és bo, ja ho coneixes, d'acord? Però sí que pots perdre una miqueta la... la visió d'aquesta duresa, d'aquest col·lege, encara. L'expressió de la immediatesa de saber-ho per primera vegada, no? Seria... Clar, fins i tot hi havia, i dels propis actors, que després era el col·loqui posterior, ara va estar parlant amb ells, i un d'ells ho deia, diu que jo per exemple, jo no sabia que havia hagut aquest episodi, de la nostra història, i fins i tot a nivell personal, jo tampoc no sabia la història del meu avi, i ell no va explicar que el seu avi era... Bueno, era, és o és... no sé si encara viu, Gallet, que va venir aquí, amb els nacionals, a lluitar contra. Senzillament, perquè allà pos donaven menjar, i tenies un temps que estaves ocupant, no? I fins i tot va anir amb el seu germà, també, perquè vingués... Ei, vine cap aquí, que aquí et donen menjar, i aquí tenim... I diu que llavors va conèixer la seva avi, i ara és de la ràpida, llavors ja es va casar, i es van quedar aquí, a viure aquí a Catalunya, i ja està diu, jo sóc també un producte de la Batalla de l'Ebre, però això estic aquí, no? Però que mai no havia parlat d'això amb la seva família, fins que va ser, i fins que el vam fitxar per fer aquesta obra. Ara quan parlem de la pel·lícula de la flatis farcòpola, com se diu, seducció. Type C... Baby Driver? No, no, és de Còpola. No és de Còpola. Baby Driver? La Sofia Còpola és la seducció. Que no la liem. Vale, vale. No, no, tu ja estàs taxidriver, de Baby Driver, és una altra pel·lícula. Exacte, sí, per això dic no, és una altra cosa, no? No, no, és una altra cosa. És una altra cosa. Hi ha un trent després. Després una cosa també, i una mica ja deixem aquest tema, que vera que va molt... llavors, la història és d'aquests sis nanos, a partir de cartes que ells havien escrit, que van arribar la família o d'aquestes entrevistes que els feien, no? Sí. que li vaig comentar, que també un dels protagonistes de fet també li toca anar a la Batalla de l'Ebre i també explicar de un ídol escena superfortes, és que va ser molt fort, és que jo va ser una massacra però... és que ells ja sabien que anaven a morir i és que... si eren nanos, és que a la nit gritàvem mare. Sí, sí, sí, l'esquiatura. Us puc assegurar que, almenys jo el que recordo d'aquests que van estar allà, que també hi havia una alegria d'haver sortit allà, que anar a la seva manera de parlar-ne i tal era com un... Com una mena d'éssiu. Exacte, superar l'esquiatura. A veure, està supervivent, no? Home, ells que estaven convençuts que anaven a ajudar per la llibertat, no? Clar. El que es van trobava a ser... Sí, de bastador, no? Molt bé, Jaume, veus contra l'estigma, per on tenim? Jo ara vaig perdut en aquest documental, explica'ns-ho, si no, jo no sé de què va. Jo et volia veure, també. Sí, doncs vaig estar a la seva estrena la setmana passada. Em sembla que va ser el dilluns que per això no vaig fer. Ai, ai, ai, ai, ai, ai... Enseble! L'únic que segurava, és que em faig ara, jo. No, i tant, i tant. Dos coses, a veure, no pot ser. I bé, doncs, llavors, aquesta pel·lícula és un documental de Marta Espart i Marc, per ser, per Ramon, perdó, sí, que per ser s'expliquen molt bé, que ara hi diu quan han sortit i van acabar la pel·lícula i tal. Bé, aquesta és una pel·lícula que ens posa el dia, un documental que ens posa el dia de la pretensió de bastar tot el que representa la problemàtica mental tractant-la d'una manera comunitària. O sigui, que si el muntatge que teníem ara fa 40 anys era de tenir els medicomis, que tu fa poc odeies, que sí, eh? Sí. A veure, a canvi, Claudel. Sí, d'això es va passar que seria la família aquí o en Tomària, les persones problemàtiques mentals, les famílies, l'en Tomària, i això ja s'ha vist que això no va provar bé tampoc, no? I ara estem, val a dir, estem treballant, eh? Vull dir, això està clar que jo també hi treballo, perquè es produeixi un canvi espectacular que altres països ja ho han fet, ja ho han... vaja, que han comprovat països i grans ciutats com Girona, també. Girona també és espectacular els resultats que hi ha allà, però el que ho fa... ho vaig conèixer no fa gaire, perquè vam anar a allà a veure-ho i tal, i la veritat és que els resultats són espectaculars. Evidentment, això és diner, perquè sou, però, paral·lelament, també és acompanyament. O sigui, les persones que tenen una problemàtica mental en aquests moments es considera que, escoltant-los, les coses poden anar, però, una veritat, d'en Millo. I, o sigui, que això és el que farem. I el documental, aquest, mostra l'experiència, o sigui, l'explicació d'un tal Edgar Vinyals, que és una figura extraordinària, un senyor que havia patit, doncs, i molt, i també s'havia drogat, o sigui, llavors, encara és molt pitjor. I, bueno, ara s'explica que dona gust, escolta, és una meravella. I, bueno, és una denúncia contra els subjectaments, o sigui, aquests llits que es lliguen i d'aquesta manera encara que arrelentin de ràbia, és igual. Tot això va contra aquestes coses, que això deixi d'existir i tal. Bé, és una pel·lícula que probablement la pots arribar a considerar com una mena de míting, no? O sigui, és fàcil d'entendre el que t'explica, perquè està molt dirigit, que ho entenguis, no? Igual, se vol, no? Avui també escoltava, o llegia amb un article, la poca entesa o interpretació que hi ha a la gent del que és política, i ara representa que sí, que ens en estem empapant tots, però és una falsetat, això, perquè està organitzat perquè et desbordi totalment. És un article molt interessant, no em feu dir de qui era, perquè això no em quedo més amb la poesia. Però estem parlant d'un documental que s'ha estrenat amb cinemes comercials o és algú... No, no, s'ha estrenat a la televisió TV3 amb sense ficció. Ah, perdona, perdona, és que la gent no va molt perdut ara, per dir-ho de nostre dia. A la carta, tu et trobes a la carta i ho podem trobar allà. I allà ho trobeu a nou. Sí, sí, ho miraré, perquè ara estava com descol·locat. És una hora de matratge, em sembla. No caigües. És el del programa sense ficció, em penso, que el vam passar. Sí, el vam passar. Jo vaig tornar a veure l'endemà, que... I després, avui, m'han fet molta gràcia. Aquesta pel·lícula ja no la podeu veure, segurament, però amb molts mitjans que hi ha. Aquesta pel·lícula es diu Amazona, i llavors és colombiana. És una pel·lícula que vam passar el més passat amb això de la pel·lícula del documental dels més noos docs. I llavors aquí explica que la mateixa protagonista, que no veig qui és ara, ha sigut, clar, Bellscop, Bellscop, que és una noia que, quan va néixer, la seva mare la va tenir només un any i la va abandonar. I llavors, amb ella, i amb un germà petit. 30 anys després, la Claire es queda embarassada i decideix retrobar-se amb la seva mare per buscar respostes i tancar ferides. Necessiten, vull dir, necessiten, doncs, connectar amb allò... El per què has fet, això, no? Vull dir, ja no seria només el mal molt bé, sinó per què ho has fet. Probablement, per un accés de llibertat, de sintonia amb la llibertat, diu... I, bueno, i d'això va la història, una història que fascinava, evidentment, entre dues dones, vars i filles, plenes de converses que fan saltar espurnes llàgrimes, també, no? I llavors... Està parant d'un documental, també? És un documental, sí, sí. Que l'ha fet la mateixa protagonista de la pel·lícula, a la recerca d'aquesta mare portant a la seva filla, perquè un cop tu t'has... Vull dir, un cop experimentes el lloc que ha fet la seva mare, que la vam donar, diu... Per què, carai, ho va fer jo? I llavors hi ha tota aquesta presentació, per dir-ho d'una manera, del que això comporta. Jo penso que, bueno, segur que la podeu trobar. Sí, imagino que n'hi ha serà una cosa més complicada a trobar, però potser amb el temps una forma més digitalitzada es pot aconseguir. I després, la veritat, és que ja que parlàvem de l'exèrcit, i de allò, m'ha semblat... Bé, no sabia que parlaria... És igual, és per fer-ho lligar, eh? Doncs no fa gaire que vaig estar allà en la biblioteca, aquesta d'allà, però d'allà... Que vam estar veient exposició i tal. Ara Marta mata, no és jo? Doncs allà vaig passar aquesta pel·lícula del fred cinema. El parquet és molt senzill. M'he decidit veure si és que un cinema com aquest, amb moltes vacances, perquè el sol i tot és d'allò... Dic, a veure què passa si fem, com si fos una filmoteca, no? Vull dir, i de moment hem tingut tots... Quina pel·lícula has dit que has posat? D'aquí a l'Aternitat. Ah, d'acord, que a l'Aternitat. Barlain Castel, no? És fantàstica, no? Aquesta pel·lícula és genial. És poc abans de pel Harbour, i fins allà veiem un desastre de Jailló, no sé com ho van permetre, però no és clar, llavors ho dius, esclar, que ho van permetre. Pel Harbour ni allà s'organitzen tot, que és una meravella. Molt, però molt, amb un blanc i negre, que... Un vida mirar, eh, la veritat. Doncs ja està. Aquestes pel·lícules hem parlat. Molt bé, Nacho. T'ho toca. És molt escur, de l'endilla, no haver-s'hi tornar a aparèixer el col·leg aquest cada una volta. Començarem per una oscura, també, però que és més antiga, que és Canino, i després passarem, si ho sembla bé, passarem a la d'Estrena, que és Musa. Què és d'ofereixer d'això? Quina? Canino. No, Canino és el Georgios d'Antimos, un autor que crec que hem parlat d'aquí alguna vegada, va encomentar l'Angosta, l'Opster. Ah, sí, és veritat. Canino és avanç, que l'Opster és una particular del 2009, i ara aquest home té una que ha estrenat i la van donar... O va tenir alguna... La premi, sembla, no? César Cano, a Venècia, ara mateix, que és la... la muerta d'un ciervo sagrado, que és l'Estrena ara, l'Estrena ara, la viesa de Sembara. No, no, no, no, aquestes han apuntat... No, ja l'han presentat, la venècia Can o a Venècia, no em recordo ara, i va tenir unes... bueno, allò... mitat crítica és mitat, perquè tothom és bastant controvertit, i ara l'Estrena ara, el de Sembara, perquè la traductora... Molt bé, molt bé. Canino no va ser la seva primera pel·lícula, tenia algunes altres abans, però sí que va ser la pel·lícula que es va començar a conèixer, com un realitzador molt controvertit, independent i especial. Li van donar el premi a cert enregard, en el Consell de Rossa. Molt bé. Sí, de Can, en certa mirada. I, bueno, és una pericula d'aquestes bizarres, que ens agrada molt tant del Cesc Comamí. Sí, sí, sí, sí. Però, bueno, amb un visatge i amb una intenció important, no? Bé, pericula rodada amb pocs mitjans, amb actors pocs coneguts, grecs... I, bueno... Allà tot un tancadet en una... un espai reduït, que és una casa, una casa, jo, una mica, en piscina, i en jardí i altres coses i tal. Com a nadó. Com a nadó, sí. Llavors, recordeu que hi vam comentar l'aplicula d'aquesta capta infantàstica. Recordeu? Sí, sí. Un pare que té unes idees amb amics especials. Són com educar els seus fills. Doncs, bueno, aquí l'argoment té una semilitud. Vull dir, hi ha una família que té unes idees una mica especials de com educar els seus fills. Que passés que no està tan... Si com a la pel·lícula de capta infantàstica, és ja tota la intenció que tenia protagonista, perquè les educava així i tal, i qualsevol. Aquí l'acció es va desenganant, o sigui, una foto fixa d'acord que va passant, i tu vas veient que els personatges, tota la família, que és un pare, una mare, i tres adolescentes, que estan allà tancats a casa, que no surten de casa, i aquí no t'explica en cap moment per què aquesta família està educant aquests joves, d'aquesta manera. Ells s'estan allà de la societat, i tenen una manera relacionar-se entre ells i amb el món, molt curiosa i especial, en el qual, fins i tot, canvien el de llenguatge molt curiós, com canvien les paraules. És que em sona de... Què és telèfon, qualsevol paraula que té algun lligam amb la modernitat i tal, la canvien, i el millor és tan agafant el salero, i diuen, mama, em passes el telèfon, si ja vols agafar el salero i tal, si canvien totes les paraules. És una reflexió, sense que t'ho digui, en cap moment, de com tot és... en funció arbitrària, en funció de com tot es sàrconti una realitat. Doncs, el llenguatge, les relacions sexuals, les relacions socials, perquè si tu no surten de casa, de casa, de societat, una mica tancada, i com tenen la relació amb la tecnologia, és tota una cosa bastant fric i estranya, però té tot un sentit interna. O sigui, el que fa pensar és això, tot el que hem dotat, l'organització social en llenguatge, moltes coses, al final és perquè hem volgut, perquè hi ha una altra realitat, que si tu la vius és molt petit, i te l'expliquen així, tu creus, i és la teva realitat, que si passa aquesta família, que té a les germans, la relació d'una manera molt especial entre ells, a més a més juguen, perquè són adolescents, però com nens, i juguen, tenen una sèrie de jocs una mica estrany, en uns jocs de resistència, en uns jocs una mica cruels, però que ells s'ho veuen amb tota la naturalitat del món, però que és l'únic que han conegut. Doncs els pares sí que surten fora, els pares tenen una relació amb l'exterior, i compren coses fora, perquè el pare té un càrrec en una fàbrica, però els fills estan educats, i no coneixen res de l'exterior, perquè els pares s'han tancat allà. A més, hi ha una història que el fill ja té una edat, i té necessitats fisiològiques, que per no satisfar-les amb les seves manes, que potser seria massa fort. Doncs busquen una ajuda a l'exterior, perquè això és materialitzi, aquesta ajuda que ve de l'exterior, que és una prostituta, també té una relació amb la família, que és tota la pel·lícula, no? És tu. El bo que té, penso jo, és més potent, a part de les idees de qui jo l'equestes, és que explica molt poc. Ell et va posant allà com es comporta aquesta família, i tu ja construïixes el que vols, perquè la intenció... No t'explica mai quina és la intenció dels pares, i per què ho han fet? Hi ha hagut una història, una prèvia, ens recordeu del bosque de mena i senyal, que aquí sí que hi havia tota una història. Hi ha gent que estava... per la societat, hi ha un que l'havien matat el fill amb un tiroteo, una altra que l'havia passat, no sé què, aquesta gent havia quedat molt ressentida a la societat, amb la part més dolenta a la societat, i havien tancat a tota la seva prole, diguem-ne, havien fet allà, en una aldea tancada, com si fos el segle XII, però estava en el segle XX, i estava allà tancada, i se parlava pel bosque i tal. Aquí no es diu, en aquesta perigula de violentimos, no es diu ni per què ho fan. És com he centrat aquesta realitat, i aquesta realitat es construït a la mateixa, i es fa pensar que tot el que s'envolta, i tot el que nosaltres s'han dotat, és una vitalitat molt important. T'has tancat contundents, com havia l'Opster, és una pel·lícula de paranoia, de surrealisme, de estranyessa. Però què és acumenable per això, per no explicar-te gaire coses i que tu costruessis el que vulguis allà, veient? Per què ho fan? I si estàs d'acord amb el que fan, i si faries tu el mateix i estiguis allà amb aquestes influències, que has deixat allà amb aquest món, com reaccionaries tu? I això, després. La recuperaré perquè no me'n recordo gens. Que m'expliques, algun sona, però... Jo he intentat no destripar tot l'argument, però sí que és... És més pura, diguem-ne, que l'Opster és més artificiosa. Diguem-ne, hi ha una idea més històpica, i aquestes més... Perquè són 6 personatges. No, sí, sí. La Fran són la família, el pare i la mare, els dos germanes, un germà, i la prostituta que entra i surt. No hi ha molt més. Anem a parlar de Musa. Doncs parlem d'en Musa, que és la segona pel·lícula, fosca i tal. Bé, senyors d'en Balagueró, ja començaré així, perquè... És aquell home que va fer reg, i tothom deia que tothom apunta. Aquest home farà alguna cosa bona. Reg, 1, 2, 3, 4... La família, portem-ne. Després va fer fraig i... Aquesta també apunta. Abans havia fet-lo sin nombre, però totes aquestes deia... Tio, mira, és que és un tio... Pinta bé, pinta bé. Clar, que arribis a Musa i diguis el mateix, ja comences a dir... Ja és com l'aterna promesa, aquest futbolista d'abans, que diu... Ai, que et serà bo i està a punt de retirar-se. Tens aquesta sensació que li passa, perquè no acaba de... Perquè té unes idees molt bones, té unes idees molt imaginatives, però després la manera de narrar és una mica de telefilme. Tots veient d'això, i dius... Tio, no podia vellar després de tant de temps. Amb això tens raó, eh? És el que tinc, jo, que em ve que ets anava a la garó. Comencen els títols de regles d'aquesta pel·lícula de Musa, i tu dius, aquí de més... Per què ha triat? Sembla que estàs veient una sèrie d'aquestes de la Fox. Saps que comencen tot a ser així, d'una manera molt determinada, i una mica de videoclip i tal. Sembla una sèrie de la Fox, ni una pel·lícula. Llavors, comença, continua, i la manera de narrar... Sembla un telefilm. Això ha adreçat que els personatges tampoc... els actors no són molt coneguts, no? Surt la Leonor Wattling, que també està una mica de cap a l'aiguda, surt una altra que no sé qui és, i s'hi jutjan uns quants allà, i dius... Tot té un aire, una mica de... Putre. Putre, dius per aquest tio. Això ho ha fet amb pasta, no? Sembla que l'han rodat també en anglès, o així, o així d'un muse. Tot una sèrie d'històries aquí. Total, que hi ha un parell d'idees fortes, això s'ha passat en una novel·la, que es diu la Estrege d'Amars, de un... Somosa, algo, somosa. Ui, somosa, ui, ui. Tira, tira, tira. Cuarto milenio. Ja veus la idea. La idea principal no és tan malament com idea, que és que les muses que, literalment, som nou, ni 13, ni 6 o 7 que un diuen a la pel·lícula, aquí i tal, aparentment són beneficioses, s'hi representen a l'art, i té una sèrie de virtuts molt relacionades, molt positives. Doncs aquí no. Aquí les muses són una sèrie com muses alternatives, que són unes entitats diapòlices, que el que fan és atrapar el poeta, atrapar l'escriptor, o més aviat el poeta, perquè ho porten a aquest nivell, i intoxicar-li amb una sèrie de versos, que són com malaïts, no? Diguem-ne una poesia malaïta, que les muses s'osurren allà a l'oïda del poeta, i el que fan és acabar la poeta, és com una mala edicció pel poeta, i, a més a més, aquest tipus d'aquestes versos agafen com una força per si mateix, una força maligna, que es pot fer servir amb mans de les muses, quan repeteixen aquests versos per fer mal a algú, diguem-ne. I, llavors, amb aquesta posta en escena, que em sembla bastant interessant, digui'm, mira, això té joc, no? No té mala pinta, no? Per cert, té una potència. Llavors, recitan la divina comèdia que hem parlat, que ha sortit aquí en unes voltes, que, per cert, m'estic llegint per eníssima vegada, perquè és que això, clar, he començat a admirar la cabaré. És que la divina comèdia... O sigui, tu no t'estàs enfrontant a l'Antes, t'estàs enfrontant al que t'expliquen, que Dante havia volgut dir, llavors hi ha una sèrie d'allà, de gent que interpreta, i, bueno, tornar a un altre. Sí, clar, és massa erudició. Això serà així, com Dante lo pensava, o és que algú m'ho ha explicat, bueno, tornant a la pel·lícula altra vegada, perquè s'ho estan bastant referències a la divina comèdia, no? Llavors, l'acció, doncs, bueno, al final, la pel·lícula comença amb un assassinat, o un amor, diguem-ne, no queda clar, llavors comença a evolucionar i acaba sent una miqueta código de vinci, en el sentit de que aquí hi ha una cosa rara. Què va descobrir aquesta persona? Va descobrir aquí una carta... Un enigma, no? Un enigma i... Ai, ai, ai... llavors comencen a sortir les muses. Llavors, la part de terror tampoc és que estigui molt... Allò, mira, mira, que bé, quines imatges de terror. Bueno, quatre subtítols, però quatre, eh? I tampoc pensis que... i no molt reicides, les imatges. Llavors comença a perdre-se allà, en el tema de l'enigma, en el tema dels quatre subtítols, en algun país de senes que estan... Bueno, que tenen que veure amb aquest... un central de dir que les muses són diabòlics, que els versos fan mal, i algunes coses d'aquí, que et dius, bueno, mira, aquí no ha estat tan malament, però molt poca cosa. I ha dit, mira, això ara han recordat la Franca Potente, recordo, la Franca Potente, l'Ola... Bueno, l'Ola corre, després va tenir una segona fase, va sortir tot l'explicació d'aquestes al Burrn i tal, i ara està allà una mica gran. Clar. No, no... Aquestes atrius que ja agafen aquests papers, una mica... Bueno, doncs mira, em donen això i això, i el nom... I, bueno, doncs, les quatre idees, no és que surtis al cinema, diguem-ne, sinó que dius, bueno, mira, se m'ha passat l'estona, i entre una cosa i una altra i tal. Però és una sensació de, bueno, he vist una miqueta dos idees bones, una narració de telefilme, i... Algú que et diu a costat, tu confia que tothom farà una maestra algun dia, dic, home, jo confio, però, no sé, al final, el que serà... Que les musses d'aquestes diabòlics diguin alguna cosa a aquest senyor i tal, i és una mica això, una estifenquina amb unes idees bones, però després ha d'anar a posar-les, o... I falta. Ell les tria, no se les inventa ell, les tria bé i t'intenta s'envolupar-les, però després queda... Clar. Bueno, jo volia... volia aclarir, com que jo el sento esmentar això, i la veritat, jo no la sé veure, aquesta diferència, entre telefilm i pel·lícula, o sigui, l'estètica, per dir-ho d'una manera. No sé, m'agradaria escoltar quatre paraules. Bueno, mira't, no sé, al divendre, al dimens de la tarda, entre la 3 o la 5, i tens que ser... Tinc unes alemanes, aquesta, o té veu. Unes sempre posen prigües d'anar a posar-les. Sí, té veus terrible. El concepte aquest, això és el telefilm americà, que és una cosa que ja ve dels anys 70, 60, que es promocionava les televisions americanes, i que es feien pel·lícules pensades per a televisió, en concret. I ara se segueixen fent pel·lícules pensades per a televisió, però hi ha algunes que tenen una certa qualitat, i altres que són un petardo, i encara és aquestes pel·lícules de... Jo què sé, madre sobornada, acción letal, mortal... És que no tenen ni el pes específic. Té a veure amb la forma i el contingut, no? Sí, sí, clar, evidentment. La forma de rodar és una forma molt plana, insípida, no? Tampoc, ja... És molt de sèrie, eh? No perquè sigui de televisió, sinó perquè aquest tipus de telefilm està adreçada a un públic molt, molt, molt genèric, i ja diu... Mira, jo vull bastar-ho tot. I com que s'ha volgut estar aquí assegut, veient, i jo vull posar aquí el telefilm, el que va posar és anuncis. I com que hi ha una audiència potencialment que pot ser de qualsevol tipus, llavors, diguem-ne que ho faig tan pla, faig tan pla que, bueno, les històries són per planes, les actors estan al servei de la història, que tampoc... Actors assegona, filera i tercera filera. Actors que no busquen reartístic, que no busquen un muntatge ni busquen un escenari... És que tot és molt... En aquesta pel·lícula, tot i que el tio, clar, està en un format de cinema. El tio intenta això, però que no ho aconsegueix, i que hi ha un moment en què tens aquesta sensació, digues-t'hi com si estigués asseguda al diumenge, veient una pel·lícula, d'aquestes que digués... Mira, per ser-ho telèfon no és tot tan malament, i si no és això en el cinema, amb una persona que ja porta una trajectòria i es prometia molt i... Jo suposo que igual m'avorriria més amb el ballona, perquè l'altre... Volíem veure allò de Marraau Bon i vam dir... No, no, no, no, aquesta deu ser fins i tot l'avorrida. Passem a aquesta, que té una mica més d'aigua. Encara va ser pitjor, potser. No sé què dir-te. Molt bé, doncs seguim foscos, perquè ara pararem de la seducció. No és que sigui... No, però fosc a fosc a nivell fotogràfic. Bàsicament per qui van els trets. Exacte, recordem aquest... Recordem un ràpid d'aquesta pel·lícula que s'hi vam carregar... en un programa abans que la fessis. Algú l'ha vist, de vosaltres? No, seducció, no. Jo soc molt crítica amb la Sofia Coppola. Jo sabeu que amb la Maria Antoniet em vaig enrecordar de la família, de la Maria Antoniet i d'ella. L'Ostin Treslechon em vaig avorrir, és una pel·lícula de culte, no li vaig trobar el Ken i la Gràcia. Bàsicament, però bueno... A mi sí m'agraden. Sí, no, no, a veure, que molta gent m'ha encantat. Tant que l'encantar-me, no. Mira, jo estic amb la Rosa. Té alguna coseta, eh? No, que hi ha d'haver una coseta. Potser el moment que la vaig veure... És una perícula de moment. Probablement sí. Moments d'edat, de l'edat que la vegis, i de moments vitals, a vegades. O de tornar un moment vital. I ha fet de veure l'enversió original, també. Està bé, influeix, no? Llavors, en aquest cas, ha fet un canvi de concepte d'idees, una pel·lícula, diguem, històrica, de l'any 1865, la guerra de la cessació americana. I ens trobem amb un panxablava, que és un dels del nord, que és com es deia de manera així, vulgar, no? Amb una zona surenya, lògicament. Hi ha una nena que va a la muntanya, agafar, no sé, volets i tal, i això. I llavors es troba a aquest noi que està ferit, que és el Colin Farrell. I llavors hi havia una casa de senyoretes. És adivinament de Reducta, una casa meravellosa, un detall no clàssic, que dius, bueno, anem a la casa. A veure, senyor, que soc l'on, no? I que està dirigida per Nicole Kidman. Més que per situar els personatges, i per ja estar a la Kirsten, per ja donar voltes, que també la coneixereu, que és aquella que va fer l'ú de les pel·lícules del l'Èste. I tot allò, quan era joveneta. I bé, i doncs lògicament, ja la senyora té 30 anys, 30 picos, i la noia, ja vull dir, que ja està grandet. Tenim la imatge de la nena petita de les pel·lícules de l'Èste, i aquí, evidentment, ja ha passat molts anys des d'aquelles primeres pel·lícules. Bé, estem en una casa de senyoretes virtuoses que viuen a la zona sudènia. Sí, perquè és aquesta la concepció. Aquesta no n'hi ha d'anàl·lim. És tancar-les allà perquè vegin llunyades de la barbària de la guerra. Exacte, lluiten les temptacions, i lògicament, de tot el que pugui haver-hi. Llavors, que arriba aquesta persona, hi ha una mena de descoloque, absolutament. Són noies preadolescents, adolescents, joves... Això ja ho va fer el Clint Eastwood. Sí, sí, sí, és un remei d'aquesta pel·lícula, que és ella igual, em sembla, no? Sí, és la doctora. Sí, és la doctora. Però aquí, llavors, crec que la Sofia Coppola té tota l'artilleria del que ja sap fer, perquè és una noia que et sap fer. És molt bona artesana, crec que jo no. És una bona directora d'actors, això no n'agarem, no? I aquí ha facit una cosa, ha agafat un gust meravellós amb la fotografia i amb la llum. Llavors, això li dona, per mi, un punt més important, no? A més, no ha fet coses anacròniques, com fa ella, tant en quant que et posa la festa de la Maria Antonieta a música rap. Això no ha fet. Ha tingut l'alegància, coses d'aquestes que a mi em posen una miqueta nerviós, que em sembla bé que es pugui fer una pel·lícula com Romer i Julieta, del Bas Lurman, perquè aquest senyor va per altres mons i per altres elements més surrealistes o més unídics, diguem, però, en canvi, quan és una pel·lícula de normalitat, de cop de tot això, dius, no sé què ha passat. Hi ha hagut una línia del temps, que jo m'he perdut. I aquí, no, aquí és molt conservadora, és tremendament al·legant, estan els personatges molt ben portadets, no? I, sobretot, el que genera. És a dir, el fet que una persona, un noi, que, evidentment, pel fet de ser simplement un home, dins d'aquella societat o aquella espai, diguem, femení, el que genera. I és una seducció no provocada per ell, perquè s'adueixi, sinó perquè hi ha una atracció. Seria més correcte aquest concepte, no? És meravellosa, i una escena molt peculiar, que, logicament, la Nicole Kidman és la que es fa càrrec. Ella té una farida a la cama, molt important, no? Que s'ha de cosir i tal. I, clar, s'ha de netejar a la cama i al noi, no? Ella està mig inconscient, no? És meravellós, com veure la Nicole Kidman, no? Com està netejant, es veu un primer pla, lògicament del cos, ella està tapat amb el que seria el Janssol, no? I ella no para de desbufagar, de girar-se, de mullar-se la cara. És magnífic, això. Refereixo que representa perfectament aquesta necessitat, no? Clar, aquesta necessitat ja no solament... Platònica, sinó carnal, és a dir, aquestes senyores, que biològica, que es necessita. I això comença a passar d'una forma determinada. La obra, en si mateixa, podria ser una cosa molt bona, no? Passa el que passa, però la cosa es va ennegrint una miqueta. Passen coses. Hi ha elements que van complicant la situació. Hi ha... Ja esclaten certs elements amorosos, no? Hi ha una certa enveja per un altre costat. Clar, són set o vuit noies amb busca d'un mateix home. Mm-hm. Llavors, ella es mostra educat, clar. Exacte. I les coses arriben a límits bastant potents. No estem parant de res, Gore, i molt menys, no? Sí que, bueno... Jo, per què estàs dient, és bastant fidel a l'original. Clar, clar. Jo crec que sí. Jo no l'he vist, a moment de l'altre dia, m'ho han comentat. Recordo aquesta escena que dius tu. És, bueno, no calcada, però semblant que és la Gerard Impeig, que és l'equivalent de la Nicole Kidman, que és la senyora... L'Ama, de la senyora més adulta, que està amb les senyorites, i també li està netejant. I tot i que és més continguda, diguem-ne, o sigui, no, no, no, no, no, sua, ni tal, però sí que és tan allà i de manera que mira i tal, veu que tu veus que allà hi ha l'atenció, i aquí n'hi ha un que està com mitjormit, llavors, ara, així i tal, i li mira i això, no? Clar. I si hi ha un rotllo allà... Aquí hi ha molt més elegància, l'interior, sí. Exacte, no resultes, sí, sí. I llavors, quan és de nit, van amb els seus canalobres, no? I llavors, la llum és dels canalobres. No hi ha una trampa de fer llum per crear, no? És molt fosc tot. És que realment hi ha moments d'una gran foscor que intueixes a vegades les cares, per tant, jo crec que està feta molta gràcia. I amb una fotografia magnífica, eh? Vull dir que jo això... Tinc que reconèixer que aquí, al final del pel·lícula, ben feta, des del punt de vista personal. I l'altre, és el baby driver, no taxi driver, jaume, que amb aquest cas hem confós, que és una obra d'un... És una pel·lícula d'Edgar Wright, que és un director anglès. No ha fet gaire coses, ha fet alguna cosa de més. I, escolta, ja aquí m'he tornat tonto, o ho he vist una cosa peculiar, no? Especial. És a dir, una pel·lícula que la música no para. Durant dues hores, gairebé, la pel·lícula va sonant, va sonant, va sonant música, i en moments que sí, que hi ha moments de frenada, però és el que hi ha. I comença amb un nano que porta uns cascos enganxats, amb un nano d'uns 18, 19, 20 anys, no més, no? Amb les seves ulleres, la seva de suadora, i tal, no? I ja està allà amb un cotxe, i es produeix un atracament, amb un espai determinat. Però tot va al ritme de la música que va sentint pels cascos. I és com una cosa que, clar, veus que qualsevol moviment, qualsevol entrada, qualsevol cosa, coincideix amb un cop de la música, no sé quant, i jo pensava dir que és com un vídeo musical, però molt ben parit, aquesta primera imatge, segueix amb una segona imatge que segueix produint aquest tema, una tercera imatge que segueix amb el mateix tema, no sempre és aquesta la línia, i a partir d'aquí es va complicant la troca. És un conductor, és un driver, que es diu baby, es diu així de nom, per una sèrie de motius, condueix per una sèrie de motius familiars, que has devingut el fet que condueixi amb ràbia i amb un gran coneixement, es produeixen escenes de persecució de cotxes brutals, ríe de delfast en furios, vull dir, amb una categoria complicadíssim de fer allò, jo no sé com n'hi ha susos ho han fet allò, i llavors a partir d'aquí el que genera, i a més hi ha tot un joc de comunicacions amb el so que hi ha, els acuífans que ell pateix, els sorolls dels seus oïdes, per un motiu determinat, amb un vincle amb una persona que surt de muda, hi ha un joc de so i d'imatge, i això em sembla bestial. A més, una banda sonora, música dels anys 60-70, dins del soul, soul power, el que seria el rock dels 70s, vull dir, sona Queen, sona Suprem, sonen els Decomodors, que per cert són aquesta cançoneta, que ja de pas, ja que queda el poquet, el posem de fons, i anem escoltant de la llenar del ritx, però és el Decomodors, que era quan va començar a cantar, que és un grup de soul molt típic americà i molt elegant, i tot això genera una mena de sensació general, d'estar veient un meravellós videoclip i, a la vegada, una història d'amor que suries per al mig, com són aquests secundaris entre cometes, que són els encarregats de fer aquests atracaments, un Kevin Spacey fantàstic, un Jamie Foxx, que és el botx, i ara amb això he fet tot. Quan cal matar es mata, i quan cal fer les coses, es fan d'una manera dràstica i directa. Un llenguatge peculiar és molt curiós, perquè abans d'un atracament, dius, pera, pera, pera, pera, que vaig a posar la música bé, perquè, saps, dius, què ha passat aquí? Abans d'atracament, dius, però què fas? Ell, abans de poder fer allò, la seva ment ha de tenir un procés musical per crear el que ell veu. Va veient coses, i la música va coincidint amb el moviment de les portes, el no sé què, dius, ostres, aquí hi ha un curro, però meravellós, de veure una pel·lícula molt peculiar, molt interessant, el David tenia dubtes de no saber ben bé què li va semblar, jo dic que és una obra d'art, ho sento, vull dir, no sé on arribarà o on ha arribat aquesta pel·lícula, però de debò, eh, val la pena, val la pena. Hi ha moments una miqueta més baixets, més nyonyos, però al conjunt hi va d'atracaments, hi va de persecució, hi va de música, hi va de sensacions, hi va de sentiments, hi va de tot barrejat, i té un paper molt fred, molt distant, però no ho estan, evidentment, vull dir, la vida ha estat complicada per ell, i és un nano jove, no sé com es diu el nano, recordo ara, però és molt creïble, no sé, és un conjunt de cosetes. Per tant, ja està, es queden 20 segons, ja no es queda més. Molt bé. Anem a la setmana que ve, escoltant aquest... Exacte, aquest easy. A veure si ja ho veu. Parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li patirà. I si l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li patirà.