Babilònia del 23/11/2017

I don't know your plan, I figured it out what I needed was someone to show me. I don't know your plan, I figured it out what I needed was someone to show me. Comencem amb dijous més, el Babilònia. Avui estem tots gairebé, ens falta la Lourdes, que ja algun dia ha criat. Això és important. Ahir vaig trucar i vaig dir, escolta, que ja només et quedo aquí. Clar que sí, que s'animi. Però avui hem fet, avui som el 5, que habitualment acostem a venir. Alguns fallen bastant, com a coordinador del programa Tinc a queixar-me. Hola, David, com estem? Molt bé. Té la salutació, però no, no, que és broma. Faltaria, no. Hola, sí, sí. Hola, perquè m'he quedat una mica estorada. Molt bé, molt bé. Poxina cara aquí, seriós, no emprenyat. Quan podem venir, podem venir, i si no estem els companys per soplir aquí sigui, que és el que hi ha. Jaume, el Nacho no falla. Sí, sí. És que el Nacho és més primerizo, i encara... Encara, exacte. Encara de pasió, de pasió. És com un enamorament. Exacte. Com portis molts anys. Passa el temps. A més, és com un matrimoni de 20 anys. Ara ja són els ròpers, no? Exacte. A més de 20 anys, ja. Sí, sí, sí. Tu fixa que els que més fallen són els que porten més temps. Sí, sí, sí. Es porten aquí molts més que ningú. Són guanyats. Són guanyats. Ja tenen allò repel·lat, que es diu, eh? Molt bé. Rosa, guafíssima. Jo encara m'il·lusió, eh? Sí, clar que sí. Jaume, que no es perdi mai. Rosa no pot fallar mai, perquè és la part femenina. Però fa també por de so. Què faríem, si no? És una càrrega sobre el meu. Estic convençut per a la càrrega de... La càrrega de... Que va ser més veritat, ahir. La càrrega de sopa de sopa de sopa de sopa de sopa sempre. El que estic veient és que aquí tenim un altre micro. Com és que no se m'ha escoltat? No, no, sí, és que s'ha escoltat a poc, no sé. Pujat el micro cap a dalt. No, però puja-te'l. Que se'n chequi el micro físicament. Físicament. Que trimpi. Que trimpi. A veure. Ja sé que a partir d'una edat això cosa. Parla. Oh! Ara veus? Ara la cosa... Quan tot està xecat. Tot rotllament. Clar que sí, clar que sí. Molt bé. Doncs avui tenim moltes pel·lícules que ha parlat i res de teatre ni de rosa, que ha passat. És un descans. Un descans. La setmana vinc d'entorn. Avui vaig a broncar-ho a tothom. Preparo-vos, preparo-vos. Vam fer-ho a tothom, em sembla. Avui t'has quedat descansant. Sí, sí, com diem. Vinga, va, no. Doncs tindrem llibres amb el Nacho, que es parlarà de la senyora Dalloway, de la Virginia Woolf, i els farà un metxembrat amb les hores. Quanta, eh? Una pel·lícula mig inspirada, amb això. Clar que sí. Sí. I si anem a parlar de pel·lícules, bastant dispers. Des de Blade Runner 2049, el David, i jo parlaré de Personal Shopper. Ja veurem què passa. El Jamo Persepolis és una gran pel·lícula, eh? Sí, molt gran pel·lícula. Molt bé, vaig quedar al·lucinat. I també la de la rosa. L'habitació, eh? Sí, sí, sí. Jo no l'he pogut veure, però el Nacho i la rosa diuen que és una pel·lícula... Molt bona, sí, sí. I també d'una molt peculiar, que és Pasolini, que també la comentarem, que és aquestes pel·lícules... A les vies, eh? La de la Bél Serrara, que té un ideó, la pel·lícula és molt potenta, eh? Per la combinació era bona. Era bona, era bona. Tant d'entrada. I l'Hogar, per a nínios especuliars, de Mís Peregrini, de Tim Burton, que també té un ideó de la pel·lícula, però és que Tim Burton no acaba de... Però té mala lliure. Sí, té mala lliure. Exacte, sí. És un llibre, eh? Això ja comentarem també una mica, i està basat en un llibre, i a partir d'aquí, doncs, aquí ha fet la seva visió, no? I ara parlarem d'altres cosetes, eh? Pararem també d'autonavi, eh? Pararem de la Belena Tienza, que n'explicarà a Rosa, qui és, i, bueno, i potser per aquí el Tomàs, que volia parlar de Superman, m'has dit, o no sé què era allà, perquè... Superman, i, bueno, tot això, eh? Per quina? I per petit, buim! I per petit, guau, me'n parlarem, a mare meva. Farem un final d'aquests, una miqueta, i... Nacho, ets a deixo la paraula, perquè parlis a val del llibre d'una persona que no m'has mentat. Sí, mira, és que l'altre dia... O no ens vam recordar si es va escapar. Vem dir-ho, eh?, a la prèvia, però... Vem dir-ho a la prèvia, sí, del malogrado Chiquito de la Calzada, que va morir, que era una persona que ens va fer riure moltíssim a moltes generacions, perquè el Tomàs portava, sembla que 25 anys, des que va debutar, que tenia 62 anys, que era un cantor de flamenco... Què és, els 12? Els escenaris? Correcte, 25 anys, eh? Sí, sí, sí, jo, 23, bueno, que era... El carrer de la Calzada, però se es deia Chiquito de la Calzada, era el nom que havia dubtat com a cantor, quan anava al Japó. Allà, bastant dos anys, al Japó, allà vèiem de cantar. Sí, sí, sí. Un senyor, veritablement, curiós, no?, que al final, amb la seva... O sigui, també comentàvem aquí, ara fora d'antena, que la manera que parlava tampoc se la va inventar, unes paraules sí, però moltes, això del fistro, coses d'aquestes, és una parla molt local d'allà, d'una zona d'Andalusia, i, bueno, el que va fer és posar-la a la primera línia, i jo crec que això s'ha quedat, eh? Sí. I s'ha quedat en castellà, en el català, és com una moletilla aniversà, diguem-ne, que perdurà, no sé quant de temps, no?, perquè nosaltres... Un aplicador i tot això. És que és la zona de Málaga, jo tinc família Málaga, i tinc família a la zona que li diuen, té un home xiarós Caracolillos, que és la banda de dalt, la zona més de la muntanya, del que seria la Serralada, que hi ha por aí. I tenen una forma de parlar molt peculiar, no és això ni molt menys, però pronuncien i tenen paraules que et quedes, com diuen, eps, no que ha dit, no?, i crec que sigui a prop de Málaga, que era lluny de la capital, està uns 40 quilòmetres, doncs el famós a l'aurim de la Torre, i aquests llocs i tal. No, no, que és molt famós per la... Però que a mi, a mi el gran D, que és una miqueta més així com a partat, jo allà m'hi he passat molt bé, amb la forma en què parlen, i els comentaris que diuen, per això dic que no t'estranyi que... i el que dius tu, aquests vincles, no? El primer dit que això ho va transformar en una altra llengua, perquè al final dius que això no és ni castellà, ni res, és una cosa molt seva, que transcendeix, que s'adopta molt. Jo no sé quan durarà, perquè jo pensava l'altre dia, els nanos de 15 anys, això no saben res, i es perdrà, però durant un temps... No, jo crec que sí, que durant uns anys... Pensem que veuen la gent que hem xuclat això, i és una bossa de 30 picots, també, una bossa de 30 picots... Sí, sí, és passable. Potser en aquesta 30 o 40 anys diuen, que no és una bossa, és un car. Sí, sí, aquestes coses, sí, sí. Aquestes, no? Però, bueno, és el que hi ha, una mica tristó. Avui també escoltarem porai S3Temps, avui fa 26 anys que va morir Fredy Mercury. Ostres. Per tant, que d'uniu com passa el temps, escoltarem un tema, braç S3Temps, per aquí. I bé, doncs, Nacho, segueix parlant, perquè has de parlar-nos de la Virginia Wolf. Correcte, bueno, parlem d'una escriptora molt coneguda, bueno, més aviat, més personal, i per les seves referències després, com per la seva obra. Va ser aviat personal, va ser una persona molt atormentada, va ser una persona que estava mig embogida, es va suscitar, va tenir aquesta, besant una mica de lesbianisme, tal que en aquella època també, estem parlant dels anys 20, bueno, i una persona després que, bueno, referències en el cinema, qui té por de la Virginia Wolf, va ser més en personal, i quasi tan coneguda, més coneguda, per la revolució artística que va fer. Llavors, la senyora Virginia Wolf ha escriptor de la senyora Dalloway en el 1925, que va ser una de les seves primeres obres, ja madures, que es considera una trilogia amb Alfaro i The Waves, les oles. L'important d'aquesta obra és la revolució estilística que va suposar, estar alineada amb el que va fer Joyce, o el que va fer Proust, si una gent que va portar modus del cinema, perquè, cap i a la fi, això és cinema escrit, que ja no existia abans, en el 1925. L'altre dia parlàvem del Gratado Potemkin, és el mateix any, en el 1925. Sí, estem parlant, així està la cosa, el món, una mica. El cinema està començant, i suposo que aquestes maneres no va ser rar, acaben passant a determinades escriptors, i començant un altre estil, una altra generació literària del que era abans. Llavors, aquesta obra és semblant a l'Ollises de Joyce, que és un dia, aquí igual, són un dia gairebé sencer, des del matí, fins al vespre, en el que anem veient la vida d'uns personatges, i en el que, clar, l'estil és molt especial perquè no té capítols, si tu vas passant, si és una narració contínua, contínua, contínua, contínua, contínua, contínua, amb un punt i seguit, salta un altre personatge, no posa ni espais ni res, té diàleg, però tampoc té molt diàleg. Llavors, és com si... hi hagués una càmera, que n'és passant, o sigui, que estem ara, i ara passarem a la rosa, i veiem què està passant a la rosa, després passem al Jaume, i després hi ha un moment que sortim al carrer, i veiem què passa, i hi ha l'entit i tornant. Però qualsevol carretera perduda. Jo crec que la gran sís, una mica sís, una mica de seguida. La gran cosa d'això és que t'estàs explicant el que està veient una persona, que són coses normals, no du de on veu coses, jo impactant-se la seva vida, sinó que veu coses molt cotidianes, però t'explica tant del que està veient amb una perspectiva tan àmplia, i, des de tantos de vista, és com si hagués moltes càmeres, i tot el que enfoca, i tot el que pensa, i tot el que pensa, que està pensant. Segur que aquesta persona estava pensant de mi quan passava per aquí, que jo estava pensant, no sé, que et dona tanta informació, que és una novedad que comença a exigir-la, i dius, a part que té un estil brutal, o sigui, dones comparacions molt bones, el llenguatge està manegat d'una manera molt important, sense ser avorrit, perquè no té cap preferència cultural de cap tipus, que això és d'agrair molt, molt d'agrair, perquè de vegades és molt important. Es perd algú amb aquesta cosa, no? Aquesta tia s'explica, està molt lligat a l'època, en la que l'està explicant, perquè és un passeig allà, en el 1925, en el qual és l'Òndres, és l'època post-Victoriana, en el que l'imperi està en el seu apogeo, hi ha una classe una mica alta que està allà, que s'adica a fer festes, que passi a ser pel carrer, que passi a ser els nens, allò a les nens i tal, tot això es veu, a més a més, sobretot és un dia esplèndida a l'Òndres, no plou ni res, sinó que fa sols, són tots molt contents, perquè és una mica així, ja més de juny i tal, i tot això és com un can a la vida, d'aquesta dona que ho viure molt, i que és una dona que té... Va sota, per exemple, ja he pensat que una altra jove, el que li s'ha d'allò, ja és 52 anys, però té 52 anys, però és molt jove, ella, és molt jove, tota la gent que en volta també és molt jove, tot i que estan en unes vides una mica constreïnides, que és el que toca, la aristocràcia, i una mica no... La seva vida saps com hi ha... Una mica la prefigura, fins al dia de l'amor, jo faré això, perquè hi ha la persona que la vida heu tingut fet i tal, però ella intenta, i en totes aquestes sensacions que veu de la vida, hi fa moltes reflexions, sense que haguin frases fetes d'aquestes rolles oscaruals, saps els oscaruals que se'm està posant, la vida és tal, no, aquí no, aquí és tot, va per sota, ja t'expliquen el que veu, fa unes comparacions, i tu quan vas llegint veus que d'alguna manera et va quedar alguna cosa sota, d'aquesta manera de veure la vida tan intensa, de veure tot el que l'envolta, d'aquest prismat tan fort, tan excel·lent, tan amplia, d'alguna manera, tan amplia tant, que acabes veient coses a la cotidianitat, la grandesa de la cotidianitat, de la mediocridad, fins i tot, de les coses simples i tal, que tenen per sota molta història, la gent que aparentment té vides simples, però ella l'amplifica molt, s'ha de ser molt bo per fer-ho, perquè s'hi no quedaria, la cosa avorrida i incompressible, fins i tot, a poc interès, per aquesta dona, a part de l'estil, l'estil és molt bo, per unes comparacions sense que siguin molt repetides, però sí que molt justes en el moment que toca, molt poètica, molt brillants, i es diu també que és un estil molt femení, jo estic d'acord, és nota que és una dona a la sentit positiu i no té una sensibilitat especial, que a la millor, si m'agrada prou, a mi m'avorreix molt, però bueno... En canvi, aquesta, aquesta, i aquesta, te la vas... T'alquete, arribes un moment, i clar, que com que l'acció tampoc hi ha tanta acció, perquè quan vas a explicar coses i tal, i a descriure el que veu, t'avorreixes, no és que t'avorreixis, sinó que quedes una mica així, que aviam si abans una mica l'acció, però s'aguanta, s'aguanta, es va aguantant, es va aguantant, i era un llibre i al principi em va costar d'acabar-lo, és veritat, perquè vaig començar, ja veus, quan l'he acabat, ja l'he pogut tornar a llegir, doncs el tornes a llegir, i llavors, sense altres coses, veus que hi ha coses per sota, aquestes pel·lícules que tornes a veure, i dius, hòstia, veig coses, m'està dient coses per sota, ja s'està bé, però és aquest llibre, seria aquest estil, recomanable, ja dic, s'ha de fer una mica d'acte de fer, jo continuaré amb aquest llibre, encara que pensi que això ara porto 50 planes, i hòstia, què passa aquí, és que això anirà tan lent, no, si persistim una miqueta, al final jo crec que hi ha algun personatge. No és que s'animi, però tu vas sentir coses per sota, i sobretot, ja dic, aquesta poesia que té i tal, un llibre molt valorat per la crítica, per la ruptura que va suposar, i ja dic que... Tampoc és molt gruixut, no? No, té 255 planes, per tant, és un llibre... Aquesta és lletra grossa, podria ser 200 perfectament, i no és fa... El que no tingui cap referència cultural, perquè tu ho pots entendre, és la referència cultural de que era la vida a Londres en aquella època, per això ja sabem com és, i ja està, i t'explica, i és un camp de la vida, un camp de obrir les finestres i veure la vida que passa per sota, i agafar-la, voler agafar-la, i de la meva vida mediòcret, doncs jo puc estreure, no?, perquè avui, a la fi, està parlant del missatge aquest, no?, de que hi ha molta cosa molt interessant si tens un prisma interessant, no? Ahà, molt bé. I això té algun lligam, ja hem parlat en el món del cinema, en el món de teatre i tal, i en concret hi ha una pel·lícula, que és Les Hores, que és una pel·lícula semblant del 2001 o així, ja fa temps. Sí, fa un temps. Que, bueno, no és que sigui una... posar el llibre com a pel·lícula, però sí que són tres històries, en el que la obra de Mrs. Alou és el fil conductor, la primera, que és la relació directa, perquè és la escriptora, la Virginia Woolf, que està escrivint aquest llibre, que està embugint, que al final cal la suscidència i tal, i que està ajudant amb si mateixa per parir aquesta obra, la Virginia Woolf, i llavors enllaçant el present amb una dona que està llegint aquest llibre, i que com l'he compueta, que té similituds, aquesta transposició en el segle... en el segle actual, és una transposició d'acons personatges del que era el llibre, i, bueno, hi ha tota una barreja, que és una brígola, ja hi parlem un altre dia, potser, amb més detall, però sí que... i és una obra que ha espirat molt, ha espirat molt el líter, i aquesta és la sona, que és l'altre i correcte, del que s'ha hagut allà una mica, o sigui... si ha copit, dic, hòstia, i de personatge, que és molt fort, aquesta dona, que hi ha força, sobretot aquesta vitalitat, tu veus una vitalitat allà brutal, que se l'està menjant per dintre, i tant de vitalitat se la menja, i acabant. Jo el paper que fa també la... Sí, l'enigualquitman. No, l'enigualquitman i l'altre. La Julià Mor. Sí, sí, que és la del present, de càncer i tal. No, aquesta és la Meryl Streep. Meryl Streep, ara hi ha... La Julià Mor, l'acfada mestreta de casa als anys 50. Vale, correcte, aquesta és la que està llegint al llibre. Correcte, correcte, sí, sí. No és bueno. Dos, no com anable, i... Perfecte. Passa el testimoni al David. Perquè passem al cinema, i parlem de l'Edemaner. Sí, jo no l'he vist encara, per aquí l'han vist. Sembla que la Rosa no l'has vist tu. No l'he pensat massa. El Jaume... Bé, em va... Va d'una mía, sí. Com t'ho diria? És que Blade Runner està molt amunt. Llavors, aquesta... està molt ben feta. Si no tingués el referent de l'anterior, diries que és un gran film. Però hòstia, és que jo li pesa massa, i aquesta... fa uns esforços prou notables. Prou lluables. Prou lluables, també. Per desmarcar-se, i marcar... una estètica pròpia. Perquè és molt complicat. Era molt fàcil seguir l'estètica de la primera. I aquí, no sé si és gràcies al director de fotografia, no sé qui és, però és molt... he reconegut, em sembla. Doncs tot i si la mateixa ambientació... ho veus diferent. Han passat cronològicament de la trama de la primera pel·lícula, però la segona ha passat 30 anys o així. I... i encara que l'ambient pot ser el mateix, es veu que hi ha hagut en compteixements, que han fet que tot allò sigui un pèl diferent. Bé, si a la primera pel·lícula, diguem-ho d'alguna forma, els protagonistes en els replicants... A veure, m'ho sonen les dues. Però ja era la recerca del teu creador. Ja està. Aquí, d'alguna forma, és el creador que busca l'ésser creat. I... amb el mateix, d'alguna forma. Potser aquella... primava més el seu... un existencialisme més... més pur. El fet de dir... A més, amb la... llucidesa... de saber quan et moriràs. Perquè això et dona una altra perspectiva vital. Molta gent que sap quan s'ha de morir, perquè sigui perquè per desgràcia una malaltia... li anuncia... Suposo que hi ha aquí, no. Però hi ha qui adquireix, en aquells moments, una llucidesa i un saber estar... doncs que dius, què passa, no, aquí? Doncs... amb la primera, el paper del Roger Howard, doncs... tot i ser, evidentment, un personatge brutal, doncs, al final, doncs... li surt el poeta, de dintre, no? I la... i prima... i decideix, doncs, no sacrificar el seu perseguidor, sinó, a tot el contrari, salvar-lo, doncs en pos de... com un crit de la vida, no? O sigui, se li ha estat negada. Amb aquesta segona, doncs... ja... bueno, veiem... tot plegat, un molt, molt més de cadent. Tot el que es podia veure tot més consolidat a la primera, i una societat més... més ferma, més sòlida. Aquí hi ha una deixadesa. Hi ha... a nivell moral, anímic... amb molts estaments, no? Amb... el sistema que... que en la primera pel·lícula podies veure molt implantat en tota una colla de bledrunners, doncs... convençuts, de la feina que feien... Aquí hi ha un entrat en crisi, ja. Aquí hi ha tot entrat en crisi, i llavors... llavors, gairebé, els propis bledrunners els hi fa llàstima, liquidar... els que encara queden replicants per la Terra, no? Ho han de fer perquè la seva feina, però... veus que no, que no, que jo allà... jo ja no... pobres dius, ara, pobres, aquest s'ha estat avedint tants anys, i tants anys, i ara ens ha venit jo que l'he trobat, i que rar, no? Quan ja té una vida muntada, i aquí no està fent cap mal de cap mena. I això es percep. Amb un personatge de Rengos, linkat a aquest aire melancòlic, no aquí, no, en totes les seves pel·lícules. Sí, sí. Doncs... ho notes. L'hi han sabut trobar, el paper, i... doncs, després posteriorment veus també el Harry Sónfort, que també té que d'aire, d'atacar-ho com és ell, ara, no? Un avi deixat. És que és així, ara, el Harry Sónfort. És un avi deixat. Vos que veis malpantinats, barba, 4 dies, però a més a més, quan ets jove et dono un punt, et pot donar... per parlar l'ofenia de l'aspecte que no et sàpigues. Com ets? Un punt. No, però és veritat. Aviam, perdó. Jo, quan sigui gran, vull ser sempre politinet. I ben afeitat. Perquè un avi gran, sense pentinar, sense afeitar, doncs... Fa pena, perdó que ho digui. Sembla deixat, sembla que no hi ha ningú el cuidi, o que no es cuidi ell mateix. I la pinta del Harry Sónfort és idònia, per aquest punt. Perquè és un avi que està allà vivint... en un punt que no toca viure, i clar, evidentment, està baixat. I és això. I el... I el... Jo... Jo, aquí, és una mica més dolent. Jo crec que és que van dir, bueno, necessitem a Harry Sónfort, perquè és un aval. I es van trobar amb això, que Harry Sónfort és un avi deixat. Per tant, mira, doncs seràs un avi deixat, perquè... I a l'altre... Potser ha vingut tot rodat, no? A Teriente Castillo, més encara. Sí que està, el James Olmos. Per James Olmos? Sí. Aquest està molt més canviat. Aquest està... Caldo, però jo crec que... de crèpit. És que és que està molt de veritat, pobra, no? És que hi ha la pista. És molt vent, però és que són... És intentar... Home, no, però és que és... Escolta, estic pensant que jo aviat estaré en un... No, no. Estic parlant que el millor no calia... No calia aquesta referència. La pel·lícula ja es podia fer d'una altra manera, però això de treure aquests personatges que estan ja... Estan com estan, per què? Per això dic que la pel·lícula tota ella transmet una decadència, no? Fins que, per exemple... No, no. No, per exemple, la empresa com es deia la... Tarell Compareix. Tarell Compareix. Ja no és Tarell Compareix, sinó que ha comprat un... sembla que ets un... un CEO d'aquest... jove, sec, però a l'hora, el tio d'espietat, no? Que per ell els replicants són un producte, una maquinària, el qual ell torna a fabricar. Un cop solucionat el tema, ell torna a fabricar, i doncs igual que el producte sortirà, doncs que res que ja està, si passa a la brossa, no hi ha gaire problema. Per tant, quan és un ésromà, en el fons, no hi ha cap diferència. I deu haver tants humans que pensen això. Sí. Bé, és una manera, moltes vegades... Bé, això ho hem vist moltes vegades, d'aquella pel·lícula de... Starship Troopers, en què l'enemic el deshumanitza es convertint en un insecte, d'alguna forma. Aquella, no. Bueno, però al seu moment, el senyor Bergeven va saber fer punyent allò. Encara que potser, aquestes alçades estigui tota una mica ja... passat. Però aquí també, els replicants, doncs això, són... són unes eines, ja està. No vull entrar més en la motivitat que després en el personatge Rajangosling, ni en la paper de... per exemple, que fa un paper molt... bueno, molt així, molt... Molt raro. És que el Nacho està com una miqueta. No, molt raro. És el que em va grinyolar un punt. Jo, quan la vegem, és el que també... Estan més a favor del Nacho. Jo, en el seu dia, vaig anar a... Jo no vull veure Blade Runner, perquè hi ha la vista. Jo vull veure una altra pel·lícula 30 anys després. O sigui, no... Aleshores, les referències el fan servir aquest, em va fer mal, i la pel·lícula em va semblar fuxa, fuxa. Fins i tot em va semblar... Tu és que estàvem molt ben feta, els escenaris és veritat, però el que... es va comentar que hi ha en el seu dia, és que em va semblar poc original, respecte a qualsevol pel·lícula sense ficció que veus ara. Dic que com que ara s'anava a fa dels mateixos, i veus qualsevol pel·lícula aquestes que vulguis, no? Tenen una decoració similar, i en canvi, la potència que tenia, o la innovació que tenia la primera Blade Runner, que sortia d'un escenari... No la té aquesta, no la té. Llavors que... Hi ha poca cosa... És que, clar, és que de bones a primeres surt perdent. Sí, sí, però... La segona surt perdent. No ha comparat amb la primera, jo crec que sí mateixa i amb altres pel·lícules. Jo em vaig quedar... M'estàs fred. Sí, mira que anava amb ganes. I digues, et vas adormir al final. No... Hi ha moments que se't fa un pèl llarga. Un pèl llarga. Aquesta sí, va ser aquesta. Sí, si ho vas dir-ho. Va ser aquesta. Vaig explicar que estava... Jo va haver-hi un moment en què no puc ser responsable de les meves. La dona també. I el tercer, que estava una mica més enllà, aquest estava amb el cap així. Directament rocant, no? Sí, perquè és molt llarg. Per exemple, el més interessant, l'anterior del Dennis Vilenef, que és la llegada. Aquesta és molt diferent. Que no passa aquesta. Té una primera hora, molt bona. I per tant, jo m'esperava més d'aquest home. I bueno... També anava més senyita. Sembla que una altra vegada ha tornat a... que diguem que el Dennis Vilenef ha tornat a relliscar. Sembla que prometa una cosa... Quan ha relliscat abans. No ha de començar molt bé. Jo parlo d'Amblet Runner, també. Sembla que comença molt bé tot. I a partir d'aquí un moment que la cosa comença... Sí. S'ha de ser gubiant, repetitiva... No ha de ser que el vol. I a final acaba una setena d'acció. I ara és això per què? La setena final, saps? Són les finales que hi ha... El del mar, i no sé què ells persegueixen allà. La part final de la pel·lícula. Sí, sí. Allà, i la dolenta, aquella... lluita, i no sé què, i tal. I dius que saps allò com... Ai, m'he de despertar, però per què? Moltes coses. Sí. Sí. És el que hi ha. Ja anirem veient-la i anirem comentant. Bé, doncs passem amb una altra pel·lícula, una miqueta així també, Raretta, que és el personal xòper del Olivera Sayes, i que aquí vam mitificar nosaltres i molt la Viajes Silsmarí magnífica amb Juliette Binoj i la Karen Stewart, que és la noia del crepusculó, que també és una amb aquesta pel·lícula, i que jo realment et digui que a mi Viajes Silsmarí em va semblar una pel·lícula magnífica, amb una estètica preciosa, i és d'ell, és de l'Ibera Sayes, no? Per tant, és un... I aquí et trobes amb una pel·lícula... més urbana. Tu has vist Viajes Silsmarí? No. La comparativa és una mica odiosa, per un costat. Sí, exacte. Perquè, clar, soc Juliette Binoj, hi ha molta potència, hi ha uns escenaris meravellosos, dels Alps, tot això, que aquí no hi és, que és una pel·lícula molt més urbana, i la premissa és més complicada. No més complicada, és més estranya. Forçada. Sí, és com una cosa... Una miqueta... Allà la cosa fluia, directament, perquè estem parlant d'un escriptor, no em ve equivocat, que tenia la seva secretària, ella, o estigui a llibertor. Actiu, actiu, perdó, actiu. És una pel·lícula que ha fet moltíssimes pel·lícules. Exacte. Ella ja està una miqueta al Crepuscul, de la seva carrera. I té moltes secretàries, que té una lluna, que és aquesta noia. Després, però, a part també, hi ha una altra noia, que, a veure la secretària, la persona fidel. Però, a part, és que li han embarcat amb un projecte, que és una pel·lícula, que parla precisament d'això, de un actiu, un actiu... Exacte. Una actu de teatre, però és un símil. I que ve de fer de mare... I llavors hi ha una exacte ja de fer, la triom de criu, i deia una actriu jove amb uns mètodes com molt expeditius, molt trepa. Exactament. Sense metodes, sense pilotia, és molt atrevid a l'hora de fer cinema. És igual, més dur. Sí, però amb una exacta, amb una altra relació. Doncs aquí aquesta persona, aquesta secretària, té un paper secundari, el secundari és important, però està allà, acompanyant. Doncs aquí té un paper principal, perquè és a personal shopper, és a persona s'encarrega d'això, posar-li la roba a una persona, que és una mena de estrella, però no sabem de què. No es pacifica. És una dona que ha d'estar amb moltes catifes d'aquestes, amb moltes presentacions, però no sabem si és escriptora, perquè és una dona que es compra roba a Milà, a París, a Cartier, i tal. Llavors, ella és una noia molt normal, a més, vesteix molt normal. És molt curiós que és la mateixa Karen Stewart, la que fa la secretària o la que fa l'ajudant de Christian. Perdó. Doncs amb aquesta línia, i llavors ella sobre esmèdium. Recorda que està aquest element. És element que per mi és entrat en calçador allà dins. Sí, sí. Ella ho diu que és mèdium i fa por que ha mort el seu germà. Això passa al minut número de la pel·lícula, i ella vol retrobar-se, perquè són bessons, i llavors, quan ell mori, que li farà alguna senyal, li farà alguna mena de retornar. No és que sigui mèdium professional, sinó que ella, amb aquest lligam que té amb el germà, desenvolupa una connexió especial. Però ja ho diu, eh? Ella diu que és mèdium, no professional, però té aquesta capacitat, en general, però focalitza amb el germà, que és el que realment costa, que aparegui, i a partir d'aquí és aquesta combinació. A mi hi ha una escena que m'agrada molt, que és l'escena del fantasma. Ho sento, que em sembla meravellós. Aquella foscor, és que és pel·lícula en fantasma, que té uns refons vinculats, però a mi no sembla molt bé allò. A mi em sembla una cosa molt... Estèticament està bé. És un tio que estèticament crec, que hi ha vegades que jo veig molt bé. Sí. I que després, per exemple, tota la part dels whatsapps es fa pesada i llarga. Hi ha un moment que comença a veure una situació que genera aquest tema, uns vincles que no queden tan poc gaire clars, al final intuïm, que és una persona que no vull parlar massa per no trencar el tema. Però per entendre'ns, és aquesta persona que sembla ser que té... que està amb una adepte per l'amor del germà, perquè vestís malament, porta el cabell brut, i en canvi és una persona això, per no? Que fa la seva feina per inèrcia, que té a una... fa bona aquesta dona famosa, que és una filla de sa mare, que és una tia desagradable i tal, que té a la vegada una parella, que sembla ser aquesta parella que connectarà amb ell, via whatsapp, crec jo, plantegem aquesta història, però també per una altra banda es barreja donant voltes, que és aquesta intenció. A mi em sobren els 10 minuts finals de la pel·lícula. Em semblen absolutament absurds. Jo que he acabat, i no diré res, quan està allà i veus que passa una cosa i cau una cosa al terra. No dic el que et situes. Allò és magnífic, perquè és el moment en què hi ha dius, ostres, dius, vale, perfecte, deixem-ho aquí ja tot això. Però al marxar en un lloc més exòtic, per una sèrie de coses, a mi em sobren. No té la potència de viatjar si ets marí. Jo t'ho dic jo. Ella està millor, és a dir, la Kirsten Stewart està molt millor per mi, que no a viatjar si ets marí. Està millor, perquè té més protagonista i més important allà. A la Xulet Vino és que se la menja, perquè és clar, vi no saps menjar qualsevol cosa, que hi ha al davant. En un principi era un tio amb un sol recurs, quan feia la Sagre Pusco i tal, i el Ganyota, allà es musagava allà, feia així i tal, però ha anat a evolucionar, avui de debò, hi ha una noia que ara és magnífica. És com l'Ermion, la que feia aquesta cosa del Harry Potter, ha evolucionat aquesta nena. També tenia una sola cara i ha fet regressió, altres coses, perquè és una proposta diferent de viatjar si ets marí, no te'ls veurà. I però és interessant, jo crec que fins a un límit, hi ha parts que el Nacho El Nacho no l'acaba de convèncer del tot, per aquest tema. El barreja forçava la història, crec. Era de totes històries que... És raro, la barreja. Bueno, a veure com la barreja és, no? No, la barreja és el tot. No la barreja és el tot. Hi ha moments que deixen una miqueta inalvis, com per exemple surta de l'hotel i sonen les portes, no se'ls ve bé què és, qui passa al davant, i hi ha coses que deixen una miqueta amb la sensació d'esconnexió. Però, bueno, l'anem veient i l'anem comentant, això està clar. Jaume, per ser polis. Sí, aquesta sí que és... Aquesta no hi ha cap dubte, eh? L'únic és la pel·lícula per excel·lència. És curiós, com surten coses d'aquestes. És francès a la pel·lícula. I l'han fet a la Major D. Strapi, i en mitjante Farron Maut, oi? I aquesta és passejar-se, o sigui, és passejar la càmera per la vida, per dir-ho d'una manera, i anar reflectint totes aquelles coses que ens en som, jo crec, fins i tot, molt comuns. O sigui, que gairebé tothom s'hi troba, perquè si analitzes una mica com són les coses, doncs no és que sigui tan diferent la repressió de portar un vell i tapar la cara, que jo què sé, de portar un llacet d'aquests, no? Vull dir, és una manera d'imposar un criteri, no? I llavors, si no els agais, has estat perdut i, lògicament, doncs aquesta frustració pot malmetre moltes persones. Jo crec que la pel·lícula és poètica totalment, vull dir o no, ho he dit abans, quan parlàveu d'això, del Blade Runner, i això ja n'havíem parlat abans, oi? Jo, a Blade Runner, li vaig trobar una poesia fantàstica, o sigui, que tot... Jo a mi em va arribar molt, sobretot fins al final, gairebé. Després, al final, sí, que vaig trobar que calia acabar abans allò, i no d'allò, però li vaig trobar una poesia. I quan dic poètica és que a la mateixa imatge, tal com va, doncs no només ens mostra el que hi ha, sinó que, a més a més, ho deixa amb una constant poètica, que és el que per mi, que moltes vegades jo, no ho sé, percebre, això. Però en aquesta pel·lícula, si tu ho vaig clavar, vull dir, dius, tu, teu, teu. Aquelles quatre ratlles, aquells tres o quatre punts blancs amb el mar tornecre, i tot i, bueno, li acabes entendent... És que és una estètica molt minimalista, amb la forma de representar el lliure, etcètera, però té una potència i té una poètica, com tu dius, que a mi em va semblar de les millors pel·lícules que visc a l'últim anys, és que em vén a la dubta. Llavors, David, jo, la primera part de Blade Runner, segona part, jo hi vaig trobar tot això, esclar. L'estic peint, encara, perquè clar, quan no ho has assimilat, doncs ho estàs... ho estàs peint, no? Arriba un punt que gairebé ni t'interessa qui és aquest o qui és l'altre, i si tornes i tal, sinó que estàs gaudint d'aquella formidable manera de reflectir, no? Bueno, és això. Vull dir, des del país, bé, cap aquí, eh? Quan és aquí, llavors troba... troba que només troba festes i coses que hi pensava altres vegades, això, amb formes de divertir-se, per dir-ho d'una manera, però no d'instalar-se d'una manera com cal, no? I no sé, molt bé, molt bé. És la primera que sempre és recomanable, de reprendre-la i d'intermirar-lo altra vegada, perquè és la pena. És que està basada en comi, amb els grans entrepins, que ella és Franco-Iraniana. És que aquesta imatge, mateixa que porta... que crec que la vaig triar jo, no me'n recordo, ara, però és que veus que s'implifica les línies d'una manera extraordinària, que una línia serveix per separar una altra cosa, i en fi, que és encantador totalment. I ara què vols parlar, Greystock o de Superman? Si parles, dos minutets, que vaig a posar música i toca la resa. No, no, parla, parla, parla. Sí, sí, sí, que sí, que sí. Vaig veure el Greystock aquest dia, també. Oi, home, el Greystock, si us plau. No sé, mocido, no, no, di, tira, tira. Que no, que està bé, que està bé, recorda aquestes pel·lícules. És que parlàveu fa una estona d'aquests espais tan esplenduosos dels reïnats que viuen allà. Ja, no ho veig, i tal. I quan ell arriba allà, no ho aconsegueix, perquè jo penso que la pel·lícula estava fet més per admirar i quedar-te amb mal a dir, que no pas per mostrar, precisament, aquesta disjuntiva, llàstima, perquè hi ha moments que caig de bé i és, eh, i llavors vaig pensar, hòstia, que bé, home, gran, es posa el carrat o aquell i vol fer d'anem per dir-hi, com a... És que no recordo gaire la pel·lícula. Podries buscar una altra manera, no? Nosaltres recordeu d'allò. I cal escales avall, no? No me recordo gaire, jo. No fa massa la vam fer per la televisió. La vam recuperar, i jo, doncs no... El que està bé és fins arribar allà, saps? Perquè ell acaba de fer un discurs, ara ja tinc l'Areu i tal, no? I l'Areu està per ell, això està clar. Però llavors veus que ell s'envada del món, per dir-us que s'envada. Vull dir que s'oblida del que hi ha per allà, no? I se'n va directe i diu, bueno, què fotrà? És com allò, o la crida de la natura, pot més. No, però això no és pas el Greystock, no és el Terçan, això és l'avi, és el... Ah, vale, vale, vale, vale. És que és això el que no... Sí, l'avi se'ls ensimismes, mira. Sí, després el que hi ha molt bo, Greystock, és la relació eros i tenats, hòstia, és formidable allò. O bueno. No la tinc molt present. Oi, sí, és que té coses molt bones. Com ell, amb l'amor de l'avi, doncs clar, queda totalment fora. Només troba el Gorilla Mara. La Gorilla Mara, allà on sològic, bueno... Però en aquell moment sí que... Ja està. És que no m'ha vingut la imatge que quan ell troba la Gorilla i s'ha volgut ajudar a fugir, no? Sí, tots dos, allà on... I l'hi tiren, sí, tots dos. I l'hi tiren el Tret i tal. El que està molt bé és la relació que té amb ella, que és el clímax de la pel·lícula, i es respira un erotisme allà, tio, que allò és massa, eh? Vull dir, molt bo, eh? La recuperaré, perquè ho t'han parlat de la pel·lícula, que jo no me'n recordo, la vaig veure per fa molts anys, això. Estem parlant de la pel·lícula de l'any 90 llargs, no? No m'he equivocat, no, per a ell, no? Vull tant a ja algú, diria. L'Helgidistofert, o el que... L'Àmbert. L'Àmbert, això és que em sembla. Sí, el que no vaig conèixer és en Vella, o sigui... En Vella és la... Carallo... Fistro. El dia de la Marmota, com es diu? Ah, l'Animacowell. L'Animacowell. Sí, sí, sí. Ah, sí, que és molt bé. Vull, no la vaig conèixer. Fem una cosa, abans d'agarrar-nos en part de l'habitació, de The Room, escoltarem re aquesta cançoneta del Freddie Mercury, que cuina en aquest cas, re, una estoneta, perquè avui és, en teoria, fa 26 anys de la seva mort, eh? T'he dit com el Curio. Vull dir que Donido. La sida se m'emporta. Justament d'una pel·lícula dels Immortals, recordeu-en. El Puguan Stoly Forever, justament la cançoneta, que és una baladeta, i ara parlar-nos d'aquest tema tan potent del The Room, doncs tranquil·litzem els nervis. Who wants to live forever, who wants to live forever. There's no chance for us, it's all decided for us. This world has only one sweet moment set aside for us. Who wants to live forever, who wants to live forever. Who wants to live forever, who wants to live forever. Bueno, estàvem aquí, concentrats. Amb els anys se li veuen les costures, però d'alguna manera... Jo no fa massa, però vaig recuperar per alguna cadena d'aquestes de la sexta. Sí, o per allò que fan aquestes coses a vegades. Mira un rato perquè després et cuzen anuncis, i jo vaig dir, hòstia, en tenen moments que estan prou bé, però hi ha moments d'un estètic així, oixentera total, per en recordar-te de quan eras més jove. Sí, però ja està, però el feminisme és sumable. Sí, és el que té millor. Això és el millor que té, perquè la cançoneta és bonica. Exacte. No, però res, és el rebut de Freddie Mercury, que mai ningú més tindrà aquesta veu prodigiosa, el que tenia aquest home, perquè quan van fins i tot va morir de la sida, van intentar agafar un altre vocalista, i l'únic que arribava a la seva alçada era Joss Michael, però és el que va dir que tenia la seva carrera, és l'únic que arribava amb aquests aguts impossibles, perquè això és un registre de veu de 4 octaves. Això és una burrada del que fa aquest home, i molt poca gent. És a dir, això ho fa Michael Bolton, ho fa ell, i sí, evidentment, cantants d'òpera que puguin tenir aquesta capacitat, però aquesta bar-satiritat, això... No ho trobarem, però van... Mai trobarem un home que estigui en els camps de futbol, i avui hi hauré champions, i a les pistes de ball, els gays i gays i gays... Mai trobarem un home que pugui estar... Clar, clar, clar... Bueno, Callo, un altre dia fa per res d'aquests... aquests ídols, gays que tan agraden el món heterosexual, molt curiós, no? Jo vaig a veure Freddie Mercury, Joss Michael... A la Minestadi, l'any 86... No sé si van tornar... A l'any 82... No, perdona, el 86... Jo tenia 8 anys, ja val. Doncs sí, jo també vaig a l'estadi. A la Minestadi. A la Minestadi, que va sortir amb la capa... Sí, amb la Union Jack, i tothom xulant... Exacte. I es va agafar en tot Déu, perquè es va girar i hi havia la Senyera. La Senyera, sí, sí. Jo estava en aquell concert. La Senyera, 86... No sé si he tornat alguna vegada més. Sí, sí, sí. No sé si he tornat alguna vegada més. M'hauré de mirar els xups en la canó, eh? No, perquè el 91 m'ho haurien. I m'ho haurien el 91, clar. Per tant, no. Passa un concert. Abans ja no ho sé, jo no ho recordo. Va ser bestial. Jo qui visc, jo em m'avida. Si jo recordo un solo que va fer el Brian May, de la soapbox... O pera, bueno, ja va ser. Buf! Basta que s'acaba el temps. Rosa, l'habitació. Sí, ja com que comença la història... No, l'habitació, no. L'habitació. L'habitació. De rum. Bueno, és una pel·li canadenca i irlandesa, les dues nacionalitats, des de l'any 2015, o sigui, és molt recent, eh? És la dirigida pel Lenny Abrahamsom. I és escrita per la Emma Donoghue. De fet, està basada en una novel·la de la títol de la Emma Donoghue. No sé si la novel·la està basada en un fet real o no. Sí, sí, sí. No, no, que sí, que sí, que no. Que no ho sé, que no ho sé. Però sembla que és novel·la, eh? Vale, primer, les dades tècniques, i després ja ho expliquem una mica el que es pugui explicar de l'argument, eh? Les protagonistes són la Bri Larsson. Vèdia el David amb l'on de la formatge, Bri. Que hi ha aquest triu, directora, guionista i cantant. Està on hi venca. Ella va guanyar per aquesta pel·lícula els premis Óscar, el Globus d'Or, el de la crítica cinematogràfica, el premissage, el premi BAFTA i el premi Independent Spirit. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, eh? Ràpid, però són sis premis, eh? Sí, sis premis molt... I contundents i molt important, molt potents tots, sí. I el nen, que fa el seu fill, es diu Jack of Tremblay. És canadenc, el fa el personatge de Jack, al nen d'ell. I aquest nen també va guanyar el premi de la crítica al millor artista jove. És un nen que, bueno, la pel·lícula fa aquest 5 anys. Després hi ha el Joan Allen, la Joan Allen, el William... Mai sí, aquest també. Aquest és un actor, us en recordo, de la pel·lícula Fargo. Sí, senyor. El Maritín de 6. El Maritín de 6, sí. És molt bo, eh? És molt bo, eh? És molt bo, eh? És com més secundari, però és boníssim. Més d'aquest secundari és meravellós. Les poques pel·lícules que li havies fet de protagonista és aquella que ell és... Com es deia? La pel·lícula me'n recordo. Sortia el ell, la Maria Velo i l'Ecbal Duin. Que l'Ecbal Duin fa d'un cap o d'un casino. I ell és aquest home. És un gafe professional. Sí, sí, sí. S'acosta les toles per donar-me la sort. Fins que un dia passa, tot el contrari. Està predestinat amb la gaire cara que et posa. Sí, sí. Tornem a l'habitació. Sí, sí, exacte. És que això és el món de l'habitació. Tot comença a l'habitació. Tenim una noia molt jove que té un nen, el Jack. I ella, mama. No se sap el nom, és mama. I bueno, resulta que estan vivint en una habitació. I ella ha estat... Una habitació, re, que té una banyera, un lavabo... Sí, tot juny, no hi ha cap... En van, que ho separen. Un armari, una mica de cuina, un llit per dormir... I ja està, bueno, un llum, no? Una lata de nit hi ha un llum. Un florecent, també, per all. I després, si no hi ha cap finestra, només a dalt al sostre. Hi ha una clara boia. Això és el món, eh? Allà fan la seva vida. Allà fan la seva vida. Amb això, després ja es comença a veure-ho. Llavors, però al principi, el que veus és com es planteja això. Hi ha com està educant aquest nen, dins d'aquella habitació, on no poden sortir. Hi ha una porta, però la porta està tancada. Una porta de ferro, tancada. I és bo que hi ha una combinació de números. Crec que ells no saben la combinació de números per obrir. Vale. Llavors, ella està educant el seu nen allà. O sigui, ara ha tingut allà. I al principi era tot... La mama ha dit que feies molts programes tot el dia. I veies la tele, això també, una tele. Fins que et quedaves dormida, ja de tant en tant, un cansament desgutada que estaves. Però un dia ja vaig néixer jo, que vaig venir del cel, no sé què hi vaig néixer jo, i a partir d'allà tot va canviar. És una miqueta rarat començar el nen, a explicar-ho. Ella li explica que la habitació és el seu món, és la habitació, però també després existeix la realitat de la tele. Hi ha uns personatges que us són reals, altres no. Per exemple, hi ha d'hora, s'ho tornem. Us dibuixis, tio, som aquí, en la real. No sé què et diguis, tu, a la bona exploradora. Però després, a la vegada, hi ha gent real a la tele, però també hi ha gent que es difereix i fan pel·lícules, que això tampoc és real, però sí que són persones reals, no? Doncs ella com li explica tot això, i que a fora hi ha un altre món, hi ha uns extraterrestres, ni hi ha, per exemple, a vegades és bo com es posen a crida. I ella diu, és que els extraterrestres no ens estan sentint. N'hi ha n'hi ha, com és que no ens se sentin? El millor és que hem de cridar més fort, no? I estan cridant. Ella mira a la cara de boia i el mira a una sortida d'aire que hi ha res molt petites, com unes reixetes allà dalt de tot. I ja està. Aquest és el món. A més, li fa fer exercici, també, de l'habitació, com si l'entrenen una miqueta, també, perquè agafi força a les cames. Sí, sí, sí. 5 anys divina, i ella també diu, s'ho està sense llum natural. 5 anys, porta l'enlla. El nen 5, ella porta 7. Ah. Ella porta 7. I ara m'has deixat amb ganes de saber per què? Ai, senyor, ho liem? No, no, no. No ho diguis. Un suposo, però no ho diguis. De fet, és segur que se sap. Sembla que fa ella sense poder sortir, Collin. És un nen que n'ha escut allà. Està agredint la criatura, què li va passar? No lo cap, sóc tonto, directament, però no... Home, sí. És com que, com és que tenen menjar. Imagina, el menjar sí que els arriba. Hi ha algú que entra i els porta el menjar i els porta roba i els porta coses, no? Oi, que el marit ha tancat el marit. No, no, no. Vés aquí i podem explicar, però ja està. Vols que podria ser una pel·lícula com moltes, perquè aquest argument s'ha vist en moltes, però la diferència és que aquest món tan peculiar entre la mare i el fill, que té com un ressò, saps el que feien a la vida esvella, de que el pare li evita al fill la brutalitat del que està vivint, amb un joc, un conte, aquí hi ha algú semblant. La mare viu per això, perquè si no no viuria, viu per això, viu per protegir el fill. Per protegir el fill d'alguna manera, protegir l'amen del fill, no? Exacte. Aquesta situació no l'afecta, d'alguna manera. I amb aquestes petites idees de guió, perquè, clar, la cosa tinta d'aquella habitació, no dona per tant, doncs t'hi adona, sí. Hi havia aquí una imaginació i un... Estava tractant tot i, bueno, l'actuació és molt bona, les dues, perquè, si no, no seria perfecta. És de luciment. Tu acabes creient, i tens d'angoixa, t'agafes ficant dintre d'allà i dius, estàs a l'habitació, et fiques a l'habitació. Sí, és habitació. I és sorprenent, sobretot, això. Amb tampoc material, això dona tant de sí el guió, dona tant de sí l'actuació, la reflexió i tot és tan... I, bueno, després, acabat un final, que, bueno, es pot suposar, es pot suposar, no? També és tot molt realista, i acaba sent... Sí, tot pensar que està passada amb un cas real. Sí, sí. Hi ha hagut cas. Però té això, aquestes pericules inspirades... Són els recursos. El molt poc a molt poc tothom ha recursos, i he fet amb 3 duros i me'n dius, tia. Molt especial, eh? Molt recomanar-la. La referència és bona, eh? Sí. I l'habitat és com una altra. Impactant. Quan parles d'ella, la dona jo parlem de vegades, tan d'acordes de l'habitació, hòstia, sí. És d'aquestes tipus, tia. Es recuperaré, perquè sí, m'interessa el tema. I, a més, no fa gaire, veig un llibre de Paul Penn, que es diu El brilló de les lucirrnegas, i vamos tirando por ahí, pecar por una altra línia, però és un tema familiar, i van per eros tiros, també, eh? Posa molt curiosa, que està molt bé. Molt bé. A mi em va sorprendre moltíssim. Jo soc molt amant de Belferrara, de la família, d'aquestes pel·lícules tan potentíssimes. Com es deia, aquella de la... Badliutena, de l'acción... La rapició exacta, sí. La rapició també era potenta, eh? Genial. Exacte, el funeral. Aquesta tica tan peculiar, no? Refereixo sempre que recerca aquesta mena de... metges secs, aixuts, a vegades, amb aquestes espais tan foscos, que hi planteja, una mica... Ja tot té una forma de representar, però hi ha una part que, justament, al fer Pasolini, a mi em va semblar una cosa, i és que el Belferrara, el que està fent, és imitant la manera de fer cinema de Pasolini. Jo crec que és aquesta la percepció que hi intenta fer. Què és? Són els últims moments de la vida de Pasolini. És William Dafoe, el que fa de Pasolini com a tal. I, a partir d'aquí, el veiem, doncs, a casa amb la mare, amb la seva germana. Insisteixo, l'estètica molt dels anys 70, i va morir... bueno, va morir, no. El van atrupellat. No, no, no, el van... No el van atrupellar amb un cotxe. En aquesta pel·lícula no queda massa clar. No, no, queda clar, queda clar. És a dir, sí, perdona, amb un cotxe sí, però els diferents diuen una pallissa. El cotxe per sobre, exacte. Sí, sí, això sí. Però el motiu de la mort, a veure, ella estava mig moribunt perquè donava una pallissa de caldeu. Vull dir que, en aquest cas, llavors ho rematen passant-li la roda del cotxe pel cap directament. Es veu bastant clarament amb aquesta línia. Però és aquest moment final, no? I és magnífic, perquè hi ha coses que no saps, o jo no sabia, sense seguidor de Pasolini, com d'altres, sobretot dels cineastes italiens, que jo soc bastant forofo, doncs que, per exemple, tenia previst escriure un llibre. Un llibre amb una temàtica absolutament fora de lloc, no? Vull dir, amb la què resulta que un noi, és a dir, un pare amb el seu fill, volen buscar les portes del cel. I llavors comencen a pujar les escales del cel i arriben allà, i llavors agafen personatges d'antics actors de les pel·lícules de Pasolini. Que són molt reconeguts, no? Aquest senyor és una miqueta, i les persones principals, recordo ara dels contes de Canter, vull dir que tot això, vull dir que eren aquests personatges, una miqueta així, com provincians, amb aquelles cares i tal, i dius, ostres, aquest em sona, aquest em sona, no? I llavors, la més grans, evidentment, ha passat el temps. I per una altra banda, he també vol fer una altra pel·lícula, una pel·lícula. I amb aquesta pel·lícula és una pel·lícula que aprofitant l'estrena de Saló, que és el moment aquest justament, no? I hi ha per una altra banda una altra pel·lícula que hauria de ser també amb un alt contingut orgèstic, que t'he de veure també amb... Entrem amb el món de l'infern de Dante, però d'una manera diferent, no? És un altre espai que ell vol tractar, no? Però a mi el que més em va agradar de tot és com suplanta el paper, diguem-ne, director de Pasolini, quan presenta el llibre i la pel·lícula. És a dir, quan he diut, vull fer aquesta pel·lícula i pum! I a partir d'aquí, es veuen escenes d'aquesta pel·lícula, és com si ho estigués dirigint Pasolini. Jo està fent a Belferrara, m'entens, que vull dir, no? És una transposició d'això. I ho aconsegueix. I a banda, quan ella està, algú li han de fou, que jo no el vec del tot creïble, del tot ho fa bé, però... I feliç triomni. Sí, però a banda d'això, els trets facials, clar... Molt marcat, és una boca molt particular. Sí, hi ha una, això mateix, no? I està bastant prim i marca molt... Clar, i no em recordava gaire a Pasolini, no? És una miqueta més de maquillatge, el millor que he servit per donar-li una semblància, i no dir que es volien de fou, que està fent de Pasolini. Faltaria aquesta línia. Però, en general, és una estètica molt de... imita com una mena de documental, evidentment, però no, però és ficció, el 100%, però és una estètica de documental. I com a l'entrevista, també, no? Entrevista, també, dona aquesta sensació de docudrama. Però a mi la pel·lícula en sí, a més, una estètica bastant fosca, en general, vull dir, aquesta cosa. Hi ha alguna escena pujareta de to, no podem arribar a parlar de pornografia, ni molt menys, amb una certa eròtica, però bé, és una pel·lícula que s'aguanta molt bé, i és una pel·lícula molt creïble. I ens marca aquest final de Pasolini, m'has beguanyat, no me'n recordo. Se'l van carregar per soló, i que sí. Per haver estrenat la pel·lícula soló. No, se'l va carregar perquè se'n va anar amb un nano jove, i al final van voler atrecar i li van donar de... No hi havia cap motiu així. No, no, era un motiu purament sexual. I ara està amb un noi jove, un menor, es veu, clarament, i llavors aquest menor intenta robar-lo, i se'ls va la mà i comença a anar a donar. Perquè en cap moment jo no ve que al final hi hagi cap persona com a tal. Sí que és criticat per soló, evidentment, no?, se li tira a sobre, i l'entrevista li diuen de tot. Però aquí no es veu, es veu una mica aquesta petxoca. A més, explica per què fa soló, els seus ideals, no?, que està molt clar els seus ideals comunistes, que té una sentència en contra de certs elements. Molt bé, ho arrodoneix molt bé. Bueno, ens queden 45 segons, és el que hi ha. La setmana que ve parlem de l'Amys Peregrin. Vull dir, ens hem deixat una mica sobre la taula a cosetes, i el que faci falta. Molt bé, doncs, ja ho tenim, marxeu. Vem la conviadat si ja està. Exacte, marxeu en Freddy Mercury. Foc. Foc. El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara en votis. 400 pisos per vendre. Fins ara en votis.