Babilònia del 30/11/2017

No, baile! Regala bé, bé, bé, marau, vella, el seu corral. Benvinguts, un dia més, Alba Vilònia. Avui estem amb dos de les grans persones d'aquest programa. Correcte. Home. És el que toca. Tractants de avui, eh? Clar, no, evidentment, i tant que sí. No tinc que anar caminant fins a casa. Ah, mira, mira. Però l'interès, t'hi vull, Andrés. Això és el que hi ha. Tenim la Rosa Alcalá, com sempre, guatíssima. Hola, bona tarda. Gràcies, tu, que em veus amb aquests ulls. Sempre, t'hi veus amb aquests ulls. És que no hi ha uns altres per mirar-te. Ai, ai, hola. Jose, és el seu marit. M'està tot molt bé, sí que anem molt bé. I el Nacho que li ha dit que es posés un mon costat perquè no li veia bé la cara, volia contemplar bé. Jo volia amagar, però, bueno, a final hem arribat a punt mig. És una llàstima, no? Però sempre aquesta brilló als ulls, aquesta melangia, no? Que gairegen era aquesta mena de... Aure, no? Aure, no? És que vinc de però de polgó, gent. Has notat una mica, no? Els colors, la mirada melangiosa, perduda i tal. Sí, escorramos, com estàs? Exacte. Escorramos que ha vingut una miqueta malaltó, eh? Aquesta una miqueta. Sí, sí, sí. No, és el que hi ha, eh? Ja ho tenim de cop. És que ha de ploure. Ha de ploure, perquè ha vingut... I neva segurament també hi està a punt, això. Però que a mi n'hi ha que ploqui per netejar, perquè això és un virus que corren per all, i anem tots a una festa del virus, que és increïble. Però, bueno, tot que jo que no es pugui cura... Semblem en tenia raia, eh? Sí, sí, evidentment que sí. Vinga, vitamina C a tope. Doncs, vitamina C i tant, algú arriba a casa. Està claríssim. Molt bé, doncs parlarem de literatura, de teatre i de cinema. I ara tenim el Nacho que avui s'ha enfonsat amb el món de l'Estefan Zueig. Per cert, hi ha una pel·lícula, por aí, que l'han fet no fa gaire. L'altre que la va veure va dir que és tremendament pesada, que és avorridíssima fins a la... fins a la... Fins a la Médora. Però, per mi, per conèixer la seva vida, eh? És el període, em sembla, jueu, no? El periodo de nazi. Algú hi ha por aí que profundeix molt, però que es fa molt pesat i molt avorrit. Però això parlem de la pel·lícula. Senyor, és al contrari, molt amè, molt interessat. I enamorat de la Mercedes Milà, eh? Ah, molt bé. D'aquest llibre, per d'aquest senyor, recordé... Ah, com anava allò? Sí, el programa que feia, jo feia un programa, la Mercedes Milà, quan va d'això del gran hermano i tal, que es tenia de donar una llibreria a Barcelona. I llavors va fer un programa al Mat TV, la televisió, aquesta més joveneta, o més radical... Com Benzeme, amb Z. Amb Z de Jueig. És veritat, és veritat. És una seguidora. I jo no he llegit res, el senyor Zueig. Per tant, il·lumina'm, perquè ens en dirà molt bé tots. I tant, que sí. La Rosa torna a ser teatrera, com ella ha estat sempre, i la... perdona, que no sé, l'autora de les manines, perdó, d'Ernest Caballero, que ens explicarà, com sempre, magníficament, la Rosa. I ens en cinem, parlarem d'un i dos, quines pel·lícules, ja de tot, eh? Com en Boticca, eh? Tenim algunes una miqueta més... Bé, més friquis, com Colossal, de Nacho Vigalondo, del que parlaré jo. El baile de los vampiros, que també és una cosa peculiar. Vista ara. Sí, vista ara. Vista ara té un regust, una miqueta. Parlarem, ara, d'alguna cosa que ha passat recentment, que en Tronca molt, això. Perfecte, Roman Polanski, bueno, clar. Perquè van els 13, imagino, no? Sí, sí, sí. La llibreria, Isabel Cochet, que la Rosa ha fet, bueno, bueno, ja parlarem i tal, no? Ens introduirem una pel·lícula molt buitantera, que és a la Casa, que és Cruising, que, bueno, és una mica el Summon, no? Ja entrarem en una pel·lícula que, amb aquella època, va ser molt escandalosa, però que, bueno, el temps ha quedat una miqueta... Ah, molt clar. I que jo n'havia vist, hi ha pel·lícules que dius, vas passant pel·lis, i com veiem tantes aquí, bueno, dius, ah, doncs vaig a veure'l, no? Estava bé, estava curiós. Bell de jug, que això és una meravella. És una meravella. Si és buñuel, no pot estar... Si és buñuel, buñuel més. Millor la... Retorcido. La que tenim de nef. Sí, sí, sí, sí. És que ara estàvem aquí. Exacte. I la Rosa ens parlarà de l'Hogar per a ninyos especials de miss Pere Green, Tim Burton. Sí. I posarem perquè el miss després a Eros Ramazzotti ja... Ai, tia... Tina Turner, que a la Rosa li agrada, el Eros Ramazzotti, que jo he reconegut que m'agrada, sobretot el Ramazzotti dels últims anys, no? I que el Nacho... Bueno, jo em fa gràcia, perquè tu recordes el Juventud, i, bueno... Tant que li agrada, però bueno, mira... Doncs mira, comencem per a la necdota i després ja posarem la cançó. Hi ha una amiga, que és molt simpàtica amb l'estiu, molt. Maite López, si m'escoltes, és d'aquí. Doncs que, bueno, és aquella manera, que és una mica d'espistada i tal, no? I quan va sortir l'Hogar Ramazzotti, imagineu-vos, anys 80 i tal, no? Hi havia promocions pels metros de Barcelona, pels cartells publicitaris, no? L'Hogar Ramazzotti, no? Sí. I llavors jo li vaig dir... Ai, mira, quin noi, no? I vaig dir, ui, mira quin nom més sensual que té, no? I diu, ai, sí, Ramazzotti. No, jo li diria Lloda Eros. M'entenc. Lloda Eros, que era molt sensual, no? Ai, diu, sí, Ramazzotti. Dic, no, no, Eros. Que és molt sensual, Lloda Eros Ramazzotti, no? Clar. Va ser una directa, però va ser molt simpàtica. Perquè ella li va posar aquest nom com a... Però escolta'm, aquest home no es diu així, es diu Eros Ramazzotti, no? Eros Ramazzotti, clar, oi, era que... Deixaven a la cara. L'italia, l'italia, l'italia... Clar, clar, però això que a l'italia sempre té aquesta cosa més... És una cosa que fa escriva, no? Sí. Home, jo reconec que abans deia el Cesc, a mi m'agrada quan canta l'italia, sobretot, eh? Que se n'hi ha d'està malament, però quan canta l'italia. I el disc que m'agrada moltíssim és Estilo Líbero, que ja l'he importat aquí, que canta l'italia, té unes qüestions precioses, eh? Posa'ns si aquí ell canta l'italia... I aquest hem trobat avui per aquí a la ràdio, i hem pensat, va, posem una mica d'acord. És un duet, coses de la vida, que és top 5, no? I ell canta amb l'anglès i ell canta amb l'italia. Crec, eh? Potser m'equivoco, o potser màxim en castellà, però coses de la vida que hem fet castellà... Sabeu que Kairos Ramon Sotí sempre ha fet en català i en castellà. Ai, en castellà i en l'italia. I aquesta la va fer amb l'italia i l'anglès, i amb castellà i l'anglès, probablement siguin castellà, però... Escolta'm, cap moment. Molt bé. M'he caigut. Estefan Zweig, manuscritos. Hi ha momentos estelares de la humanitat. Aquest llibre que jo... El vaig conèixer quan era bastant jove, fins i tot... Un nen, fins i tot, no? La lectura saida del col·le i tal. Més per fragments vas començar, però és un llibre que surt bastant de fragments, per parlar de miniatures històriques i tal. I després, ja, quan a la vida tulta, me'l vaig comprar, no? I, bueno, no me'n pare deixo. Estefan Zweig, que és un gran escriptòs. En aquest llibre, i en altres llibres, també, seria una barreja, és curiós, aquesta barreja, eh? Entre un escriptò de Betcellers, perquè aquest llibre és molt de l'estil d'un Betceller, del 1927, pensem, clar, però amb un estil boníssim, és un gran escriptò, i un gran coneixedor d'anima humana. Una poesia, de vegades, quan parla. Té una altra llibre que jo vaig comentar un dia aquí, que és la lucha contra el demonio, que parla de tres figures, parla de Honderling, de Pliesti, de Nietzsche, de com aquestes persones estaven embogides una mica pel seu geni, com si es perseguís el dimoni, diguem-ne, perquè tenien gent que estaven tan ficades en el seu món interior d'aquesta creació, que era com un espèrit diabòlic, de l'agafès i tal, com si fiquen l'anima humana d'aquesta gent, i aquí veus, i us trasquereixo, com coneix, no? Doncs, en aquestes miniatures històriques, perquè en moments australis de la humanitat, hi ha un recull de episodis de la història, que a cada episodi ocupa 10 planes, 15 planes, com a molt, 14 miniatures, explica la història d'una manera molt interessant. Més aviat, com el que va poder passar i no va passar, que ho sap que és també molt interessant, i amb aquest coneixement que té l'anima humana, irremediablement l'acaba plasman en cada miniatura històrica. També estem parlant de personatges molt profuns, com a Napoleón, en Waterloo, com a Ciferón, quan al final de la seva vida es baralla o denuncia la tirania d'Augusto, que acaba d'entrar, i tal, el triomvirato, o tot allò, el triomvirato. No sé, el triomvirato. Triomvirato? Sí, el triomvirato, sí, clar, el triomvirato. No són això. És el triomvirato, no? Sí, sí, sí. Exacte. Denuncia aquesta tirania, perquè ja ha començat el poc accessorisme, i al final el Matany era la figura més nombrada al seu temps. Llavors, hi ha tota una sèrie al descobriment del Dorado en Califòrnia, com hi ha un tio que és el que primer descobreix, que és un colono, ja cop sudor, que troba l'or a les seves terres, i té, diguem-ne, la d'una de la concessió al govern, i té quasi tot a Califòrnia seva. Però el tio, en comptes d'enriquir-se, el que passa és que pateix la febre de l'or, pateix que un munt de gent comença a atarrallar... com els cridats, però el nou el Dorado, i li prenen tot, i totes aquestes figures històriques que no es coneixen, o l'origen de la Marcellesa, com va sortir la Marcellesa, diguem-ne, que era una cançó que cantaven el Batallón de Marcella, que són els que algú digués... Era un hymne revoluciós, aquest, sinó que hi havia un altre hymne, més oficial, diguem-ne, i aquest es va impulsar perquè era un hymne molt de veritat d'anar alliberar un poble, si al final es va impulsar... Doncs totes aquestes històries, les explica, són històries amenes, històries amb un estil pla, però amb una paraula sempre molt justa, sense comparacions, i se fa un tema poètic, però sempre una paraula molt justa, i et fa com una exaltació, no ho dic. El Napoleón en Waterloo, el que parla és que hi ha un moment que hi ha un general seu que és urutxí, que l'envien a perseguir els Prussianos, perquè els Prussianos fan una escala a Musa, marxant del camp de batalla, que hi ha Napoleón i aquest tio va... Llavors, la famosa batalla de Waterloo, que estava misguanyada, estava allà igual a les forces entre anglèsos i francesos, i al final arriben els Prussianos, i acaben de cantar en la batalla, hi ha somni de Napoleón d'aquesta Europa de la llustració, una mica barrejada amb la que després va ser la tirania de Napoleón, però aquest somni ja s'acaba, d'això, i explica com el Glutxí aquest va estar durant moltes hores allà, pensant que fa, sí, perquè sent que hi ha soroll de batalla, 15 quilòmetres més enllà, que és la batalla de Waterloo, però li han dit que ha de perseguir les odres, i com fa una composició del caràcter i l'ànima d'aquest personatge, que era un personatge, un home amb una mica de gris, que sempre complia ordres i tal, i aquesta lluita anterior de sobreia que es torna, i que hagués pogut canviar la història, perquè, a lo millor, si Napoleona es guanya el Waterloo, no se sap la cosa com ha de desagafar. L'hauria interrotat en una altra batalla, o no? No ho sé, clar. Diguem que tota l'el·legent de Napoleón, doncs no sé com acabaria. Doncs això, totes aquestes lletriminatures històriques són 14, i també parla del quan li fiquen a Lenin en un tren i li envien a Rússia, com si hi ha un suïça i com s'ho munten allà, tot allà d'amagat per ficar-ho en el tren, perquè d'una altra, els alemanys, de fet, li ficaran allà dintre, en el tren, dels servicis de los alemanes, perquè parla del 1917, perquè vagi allà a Rússia, i lideri la revolució que ha començat, diguem-ne, sense ell. Abans d'octubre va haver-hi la primera revolució, totes aquestes lletriminatures històriques, sobretot t'ho explica amb una xaltació, amb una... O sigui, tu tens en mig d'aquests moments, estàs vivint i t'ho explica, i estàs veritablement un estil molt arrebatador, diguem-ne, però sense que quedi exagerat ni sense que quedi molt pretensiós, sinó que és justo, sentiu molt equilibrat en això. Per tant, això es pot llegir, com vulgueu, poder començar a parlar del mig, poder fer 10 o 15, són absolutament independents, ja t'hi dic, no ho sé, aviam si... Això és molt important, que sigui independents tots, i això és molt important, no? Correcte, llavors... Bueno, parlar també d'escota, quan va conquistar el polo surc, i la història que té els anglesos sempre és una història... Sí, interessant, sí. Sí, sí, perquè va morir, és una història dramàtica, clar. Clar, clar. També el Wilson Fragasa, el fracàs de la idea de Wilson, de president Wilson americà, quan vol fer la Sociedad de Naciones, aquella idea, una mica, de la pau entre els pobles, i de la guerra, que era l'última guerra, després de Pere Arramundial, i és top amb la realitat, i com a aquest personatge idealista, ha d'agafar totes les seves convicions, donar-li la volta amb un bany de realitat, i, bueno, amb aquesta lluita interior, i amb aquest fracàs, diguem-ne, també personal, sempre s'hi fica molt en l'ànima dels personatges històrics, s'explica, i, ja dic, una persona que coneix tan bé l'ànima humana, es treu el suc d'aquests personatges d'una manera molt important. Doncs tens això, aquesta dimensió, i tens la dimensió més l'anècdota històrica, que, bueno, que són poques coses poc conegudes, i, a més a més, jugant amb aquesta cosa de què passaria, si hagués passat, què passaria, i tal, doncs és tan interessant. Doncs això, recomanable, llibre del 27, però que té una actualitat ara, que és el poc llegir ara mateix, en el 2017, i té namor, igual. I, bueno, no sé si... A veure si t'escoltarà Mercè des Milà. I descomida el programa. Sí, i d'aquí hi ha l'altra fama, ja. Sí, sí, sí. Doncs això us ho recomano, i, ja dic, no és molt llarg, són 10 planes per història, o com a molt 20 planes per història, i 14 històries, doncs veus números. Sí, per tant, és com com una meta. Aquest sí que seria per tenir la tauleta de nit? Sí, la tauleta de nit, des de metro, de metro... No, no, no, a més a més, és a la lectura... Jo interpreto, és una mica... Crec que és una mica lectura vetsèl·ler, però amb una qualitat que no té un vetsèl·ler, perquè són coses molt interessants de les mateixes. Molt... Nosaltres parlem de teatre, no? Vinga, sí. Bueno, tinc un problema. L'autora de les menines. El autor és l'Ernesto Caballero, però és l'autora de les menines. És la protagonitzada per la Carmen Machi. Ah. I són tres sectors només. Ella, la Mireia Eixalà i el Francisco Reyes. Són tres personatges, únicament. Aquest últim que ho conec. No, és un noi així... que fa del vigilant noctur del Museu del Prado. És una... És una d'aquestes obres que he vist allà a l'auditori de Sant Cugat. I, bueno, la història està... És senzilla. Aprenc més senzilla. És la Carmen Machi fa d'una monja que li agrada anar-se al Museu del Prado, passar-hi a moltes estones, perquè li agrada pintar i pintar molt bé. S'ha de copiar les obres dels clàssics. Les reproduïc, literalment, o sigui, tal qual. Vale? Ho fa molt bé. Llavors, fins a arribar un dia, que la directora del Museu del Prado li proposa copiar... Està copiant, està fent una copia de les menines, i li proposa acabar-la de fer ben feta, de tant real, i després, al final, ja li confessa que és per una finalitat. Eh? Sí. La idea és vendre aquesta obra. Hi ha un... No me'n recordo molt bé qui deien. Bueno, no és gaire rellevant, però hi ha un comprador. Imagineu-vos, jo què sé, un jeque d'un país d'Orient. I, clar, amb aquests diners, com que a l'estat està com està, es podrien pagar, per exemple, les pensions, no? La de jubilació, totes les pensions durant... Jo què sé, veu 20 anys, no? Aquí és l'arranque de la qüestió, no? Llavors, començant a plantejar-se una sèrie de temes, no? I una sèrie de reflexions, o de contradiccions, o de dicotomies, no? Des del punt de, per exemple, la monja ja ho pinta bé, i fa la copia exacta, perfecta, no? Clar, i després la designa. Però fins a quin punt és interessant que després la gent sàpiga que això és una copia, i que la gent al públic comença a valorar la copia, i que arribi a valorar-la, potser, més que no passa a l'original, llavors es treu la importància als cràssics. Clar. Per què era en cràssic en el seu moment? És un tema que ha anat perdurant durant la vida, durant el pas de les diferents concorrers... Fantàstiques, exacte, sí. Doncs intentar valorar més la copia que no per l'original, no? Ella intenta, clar, dius, vale, això estaria bé, però, clar, després té la veu de la consciència, no? La consciència o la provocació més aviat, no? El llançar-se, anar a fer un pas més endavant, que és aquest actor que dius tu, el Francisco Reyes, és el personatge del vigilant Noctur, precisament surt sempre per la nit, aquest personatge, que li dius, ostres, si tu pintes molt bé, pots atrevir-te a ser tu mateixa, aquella teva tècnica, doncs es valori, i que es vegi que tu visi tot. Per què no? Doncs podries estar ben considerada, visi tot que hi ha d'autor en el seu dia, no? Tot una persona real, tot una persona actual. Però ella està copiant, literalment, o està fent una... Copia, copia, copia. A mi de real i tot. A mi de real i tot, clar, perquè la intenció és substituir. L'original és vendral, amb un comprador que pagarà molt bé. Per a la situació econòmica del país. I que d'entrada començaran per aquest quadre, però que poden anar ben en més. Aquí es qüestionen moltes coses. I, bueno, estava al personatge aquest doctor, i, en canvi, el personatge diu el que apareixeries la directora del museu. Llavors, des d'aquest plantejament, veus ella com es transforma, com intenta introduir alguna variant. Per exemple, el quadre de les menines, però es descalça amb un dels nois, amb un dels nens que surt, que és un príncep, el descalça. Per exemple, el pinta sense sabates, o després té la intenció de pintar també una de les menines, en comptes d'una gerra de funk, que era típica de la època, de pintar-la amb un botellin de plàstic d'aigua de plàstic. Bueno, cosetes així, que ja no saps què ho fa. Per això, per intentar introduir una gracieta. O, bueno, és també per juir-se la Carmen Machi, perquè no obliden que ella és de desenvolupament molt bé, amb personatges còmics. Amb personatges dramàtics, també. Però, clar, l'al·lusió és molt al personatge còmic. De fet, jo trobo que l'obra, quan més joveix, quan ella es transforma, per exemple, fa com experimentació d'intentar fer servir altres currants pictòriques. Per exemple, el dadaísme, l'impressionisme, l'art més actual, el més pop-art, que es diu, fins i tot arribar a pintar amb l'espreix, aquella així. Aquelles escenes són molt divertides, perquè és que... Grat, imagina't. No veus la Monja, que es transforma. Ha fet tot això, o fins i tot amb l'esforçista. A la niña de l'esforçista. Clar, això queda molt bé, no queda histònic, queda molt bé. De fet, et desperta, perquè, si no l'obra, seria una miqueta... Una mica passada, no? Una miqueta pesadota. Perquè quan entra ja a reflexionar sobre tot això, podria resultar una miqueta pesadota. Bueno, la proposta està bé. La proposta està bé, és interessant. És interessant, eh? La posició, l'autoria, la individualitat de l'autor, la valia que pot tenir això en comptes de... O què és el que és valora com a art? Què és el que valora? Una miqueta tot són totes aquestes reflexions. És interessant. Molt bé, fantàstic. Doncs mira, és una proposta... Estan fent bolos, o sigui que, com sempre, d'adigno, quan vagin amb aquestes teatres, o a vegades tornen tan bé a Barcelona, és qüestió d'intentar perseguir-ho. Després hi ha una cosa interessant que fa a l'auditori de Sant Cugat, és que quan acaba la funció, la companyia, en aquest cas, els tres actors, hi ha un petit col·loqui amb el públic. I això està molt interessant, perquè, gràcies a tu, quedes que hi ha coses que no hi entés, que no acabo d'això, vull comentar-ho. Doncs està molt bé, perquè llavors ho pots comentar, i també les comentaris o les aportacions que fan altres persones, doncs és molt enriquidor. Molt bé, fantàstic. Una miqueta de tres quarts d'hora de col·loquis, està molt bé. Molt bé. Bueno, que és genial, no? Sí. Doncs el que farem ara serà, si us sembla, escoltem aquesta cançó de Ramatzoti, i com comencem el bloc dedicat al cinema, doncs ja ho estirem milles, i posem aquesta història, aquestes coses de la vida, amb el Ramatzoti i la Tina Tarnert, d'acord? These emotional transitions All the memories we've had Yes, you know it's true That I just can't stop thinking of you No, I just can't pretend all the time that we spent could die I wanna feel it again, all the love we felt then Corazones flechados, pero me cae la cual Eres la barrera que hay que derribar Estoy pensando en ti Oh, yeah, estoy pensando en mi Son las cosas de la vida Van unidos siempre así Son las cosas de la vida Y todo lo que se hace Ay, mira el cielo Con las pesas en el suelo, porque Se lo manas lo que quiero ser Oh, yeah, con mis manos solo calzare Sí, porque What is why we're about to bring the whole Take my hand and never let me go But it's part of life together Oh, yeah, what do you think of it all? Son las cosas de la vida No que me acostumbraré, no haré, no haré Yes, you know it's true I just can't stop thinking of you I just can't stop thinking of you Oh, yeah, what do you think of it all? I just can't stop thinking of you I just can't stop thinking of you I just can't stop thinking of you Et cita i et faci una tracci com aquesta. El senyor Ramatzotti es va posar aquí la roquetaresa en la fila d' disappointment. El senyor barallós era unaaltra, amb una potència, amb unes cames que canvegen a qualsevol persona, genèticament. Refereixo, una força, l'escenari... Home, evidentment no és allò que feia quan anaven amb les... com es deien, les Ronets no era... que anava a ella i a l'altra. Sembla que anàvem corrents amb un javall amb el protmeri, que eren molt divertides, i amb aquests vestits així de... fots en vots, no? Però no, no, realment és una dona que s'ha pogut reinventar-se molt bé, superar tot el que li va fer aquell vot desgraciat, que no me'n recordo mai, aquest home. Ja me'n recordaré, aquell. I a partir d'aquí, exacte. I a partir d'aquí, doncs, ha fet una carrera meravellosa i molt al·legant, són les que sempre... Bé, no puc dir el mateix de Colossal. Ja comencem malament. No és que tingui mal dia, és que la cosa és per tirar-li... de menjar part, no? Nacho Vigalondo és un personatge molt curiós. Aquest senyor prometia ser un grandíssim director, és espanyol, no? I sobretot és una persona que somora moltíssim per Los Angeles, per aquests espais una miqueta més holibudiences. I la seva primera generaportació va ser un curt que va ser nominat als Oscars, no? I no em sembla que va guanyar, o es va quedar les portes de guanyar? No... No recordo jo ara, però em sembla que... Aquí es va donar conèixer, està molt típic, de la mena aquest patri, que surt quan... en los cortometrajes de los Goya, no? I ja sabeu que això, bof, no? Recordem a Antonio Mercero i la Ciaiaiaio, no? I ara el Modó, ara, amb... tot el sobre de mi madre i aquestes coses, que va ser una exaltació absoluta, i jo crec que al Modó estaria tirant-se dels pèls, però és un tio més escarrà. Però imagino que és el acervo hispànic, que a vegades surt d'aquella manera potentíssima, però ja passa tant en quant. Doncs ho deia perquè era una promesa. I els personatges que es moureien amb la línia de promeses, després creades, com Jota Ballona, com Alejandro Menávar, que va començar en pel·lícules, com Tessis i coses així, que dius... Bueno, aquests print també, després fan coses, a vegades millor, a vegades pitjor, però fan un llacet i tot queda molt maco. O bastant maco. Jo el Ballona ja saps el que penso. En canvi, la Menávar sí, la Menávar... La Menávar sí. La Menávar sí. La Menávar sí. La Menávar sí. La Menávar sí. Perdoneu, però és una cosa bastant... molt imita a Hitchcock i va sortir... m'acaben imitant, no sé, el Puarot, que és una cosa molt rara. I per cert, que m'han recomanat molt, assassinat en l'Orient Express. Diuen que està molt bé. Tenim ganes de robar. Aquesta és la que he portat avui. Han estrenat. Sí, el 24. El 24, el dia 7 ha passat. Mira per les festes, o abans. Diuen que està molt bé, que hi fa un Puarot meravellós. No, tinc una estrenat, ja. Aquesta setmana, el 24 de novembre, va ser estrenat. Mira, la setmana que ve... Que podem aprofitar el pont. Exacte. Jo ho agafo al final, la tenia apuntada. Doncs el que deien, aquest personatge, l'Ancho Vigalondo, és un noi que sempre, quan han entrevistat un tio molt bastant peculiar. Era un personatge que va una miqueta de tot per la vida, de què ve, de què sí, jo em faig alguna cosa més extrema, va fer els cronocrímenes, que estava prou bé, que tampoc ara farem aquí un element, però ell, jo no recordo ara, va fer una d'Extraterrestres, que no me'n recordo ara, és a dir, l'Extraterrestre directament, que aquí ja va començar la cosa grinyola moltíssim. Li agrada crear com tu diria, no? És a dir, no estem parlant d'una cosa sèrie bé, però té bastant de sèrie bé. Em crec que agafa, potser actors, una miqueta més coneguts i tal, especialment, la història, d'aquest cas, és una història purament americana. Se'n va... No recordo ara la noia com es diu, que m'apareixerà. Una noia bastant coneguda del cinema americà, tots són actors americans, i sempre busca aquesta idea trencadora, que no sigui algú canyí, que sàpigui en el que hi ha, que té la relació amb un nano, ella pateix un problema d'alcohol, tampoc excessivament greu, però el marit, que és una mica més conserva, i dalt, doncs veus més, no sé què, va, qüestió, que ella decideix, mira, m'entenc, em vaig al meu poble de tota la vida, un poble d'aquests, el mig de... de jo què sé, de Texas o de Paria, que és poble és una mica pàrdures, exacte, pàrdures. I bé, doncs, bueno, arriba allà, i es troba amb els amics de la infantesa, vull dir, perquè ella és escuda allà, i llavors ella va anar-se a Nova York, després, o típic, es fa que vas al poble, a la ciutat, però ella vivia, i es troba amb gent d'aquella, diguem, d'aquella època, de quan eren petits. I a la vegada, veies aquesta història, que dius, bueno, va fent per aquí, apareix un nano que es diu Òscar, bastant amable, que dius, bueno, a veure si aquest és una mica el rollete, una mica, doncs, una cosa d'història amorosa, i, paral·lelament, comença a sortir unes notícies de que hi ha un monstre que apareix a... a Seul, i que, bé, doncs, apareix a una hora determinada, del dia, i, a partir d'aquí, fa unes estoses increïbles. Bé, és les 8 del dematí, és molt aviat, i, llavors, cada dia passa això, passa això, passa això, no? I apareix, com si fos una mena que es fos una connexió amb Seul, no?, i mirar del monstre, i tal, no?, llavors, una mena com de Godzilla, una mica més robotitzat, potser, bueno, aún no és tant, i clar, hi arriben un moment en què ella se n'adona que, com amb aquesta gent, veuen, fins que acaben borratxos del tot, a les 8 del dematí, ella se'n va, sempre a un parc, a fer l'última birra, a fer un botellón, i resulta que les reaccions que ella té, les té el monstre a Seul. Tó que té les nadices. Clar, i llavors ella se n'adona de que, mirant per la... per una tablet, si faci el monstre a Seul, i si faci, faci, vale?, per tant... Si et checa el braç, el braç, el braix, el baixa, el baixa... Exacte, exacte, perdó, sí, perdó, sí, clar, evidentment, no?, tot això és el que una mica et grinyola. A partir d'aquí dius, a veure, això em peta. Sembla ser que, quan eren joves, aquests dos nanos, va haver-hi una picabaralla de nens, la destrucció d'una mena de... de... de... com es diu això, buf, digue'l cap avui. Això que es fa, que es posen les casetes, una maqueta, unes maquetes, que es diuen que ens fèiem fer al col·le per fer de caseta, l'arbre, la casa, tot això, no?, i van al col·le tots dos. I un cop de vent s'emporta la d'ella, i ell li va buscar, i la nena diu, ai, mira, que bé, que maco, no?, però resulta que allò que li havia acostat una fortuna de fer de temps i tal, que, curiosament, era la ciutat de Seul, vale?, resulta que l'altre nano, el que fa és que ho trenca. A la filla Cap, la seva amiga, l'audia, no l'estima. I ella és una cosa que ha perdut en la memòria amb el temps, però a base de recordar, et va posant petits flashbacks fins a arribar a la resolució. Llavors, ella s'emprenya i es veu que té superpoderes. I quan s'emprenya, i llavors apareix uns trons, una cosa, no?, i llavors, i ella, sí, sí, és molt friqui, per això ha dit que la cosa comença a pizarrilla en aquest moment, i llavors, la resulta que ella té la capacitat que en aquest moment, cada dia, aquesta hora, del cabreig que va agafar en aquella època, i en el moment que ha tornat allà, en el moment que no estigui en aquell parc, en aquell espai, en aquesta mena de microcosmos que genera aquests monstres, per dir-ho d'aquesta manera, doncs no passa res. En el moment que està allà, doncs passa això. Com anava avorratxa, que ja pel tèrrim et va la gent, ara és conscient del que fa i vigila, però, en canvi, el company també ha estat posaït per aquesta mena de monstre, i es provoca en baralles entre tots dos. Per tant, imagineu-vos la cosa. Què dius? Madre m'hi ha quedat fort i tot. El resultat, home, no és tan malament. Si tu creus, és una cosa friki, però tu creus. I ja es van passar, i arribaran a resolució, etcètera, i tal. Però és una cosa que et dic molt peculiar. No sé com explicar-ho. Recomenable? Recomenable per mirar-t'ho així darrere i dir... pel i bizarrilla. Que t'ho mires bé als actors. Ella és molt famosa. T'hi invarten. Ja miraré ara. És que no tinc bateria. Llavors, això, llavors una miqueta és aquesta la idea. Bissarrilla, i ja passa una estona. Si us ve de gust, pel·lícula que ja heu de recuperar en versió d'EVD, que és el lloc que he recuperat, perquè la van estrenar aquí en cinemes. No fa gaire. Deu ser del mar o del 2017. Però va passar sense pena. I es diu colossal. Està bé. És la... Sí, és la... L'Hanhato Way. És que no hem sortit de... Sí, és molt maca i... Està bé. A veure que la pel·lícula no és bizarran quan el muntatge a la direcció és molt correcte. L'única vegada es defaulta una mica de credibilitat i els personatges d'altres dos nois no són coneguts, però són coneguts a cine d'Amèrica. És que facin atuntar d'allà i donin voltes. És una sèrie bé. Sembla una sèrie bé en el conjunt. És com una mena entre Godzilla i una cosa rara d'aquestes. Tors de sèries de televisió, perquè estic llegint. L'Hanhato Way aquesta, que és la que... Aquesta sí, és la que ha portat a la pel·lícula. Sí, ha costat un... Però és una cosa per divertir-se, per mirar-se-la. I dius, bueno, ja està, no passa res. Doncs seguim en coses divertides i rares. El velle de los vampiros. Però avui en dia és com... Tu mires i dius, és molt divertida. És molt divertida. Bueno, parlem d'aquesta pel·lícula ja he triat per dos motius, diguem-ne, perquè fa 50 anys que la van fer, la van estrenar, és una pel·lícula de 67. I ja comencem totes aquesta... la quantitat de pel·lícules que va haver a 67, que va ser un any fecundó, fecundó. Doncs... És una d'aquestes. Després més endavant parlarem d'un altre que és Bill Dijour, que també és de 67. I perquè ara, fa molt poc, s'ha produït la mort de l'arxifamós Chance Manson, el psicòpata més famós, potser, dels Estats Units, que té, diguem, amb aquesta pel·lícula, perquè va ser, si no directament ell, si el seu grup, la seva família, la família Manson famosa, va ser autora de l'assassinat de la Trio Sharon Tate, que és la protagonista d'aquesta pel·lícula que estava casada amb Roman Bolanski, i que va ser assassinada el 9 d'agost de 69, en un crimen ritual que no s'explica encara ben bé per què va ser. Hi ha 3.000 teories al respecte, però que ha lligat tot plegat amb això. 50 anys d'una pel·lícula molt divertida, una mica friqui, però molt divertida, amb molta qualitat, de Roman Bolanski, que és un gran director. Això no ho oblidem. És un tema macabro, que va ser una de les últimes, una de les últimes pel·lícules que va fer Sharon Tate, paper protagonista, i que, de seguida, o l'any i mig després, la van assassinada d'una manera brutal. Bé, varios dos vampiros, pel·lícula paròdica, miscomedia, mitj terrorífica, perquè hi ha moments que es toca una mica terrorífic, d'uns personatges que no es pot veure. I com a professor de Quijotescos, de Professor Abronzius, que és un professor de l'ematge del Quijote, un professor irialista que vol demostrar l'assistencia dels vampiros, i ningú el creu que estarà en una història de Conninsber, no ho necessitem, que van allà molt alemana, molt de cant. Que no estar allà, ningú el creu, És una altra més aviat, eh, s'ha enxopant, diguem-ne, no? És l'economia, que és el pròpil Roman Kulanski, que sempre és molt temerós i sempre professor, professor, i tal. I la altra ja està dolent, perquè tal, bueno, amb tot allò, arriben al volatran Silvània, que és un poble en què tothom coneix assistències vampires, però tothom ho nega, i ja, ja, els personatges també molt obscur, no? Diguem-ne, la taverna aquella i la lota. Amb els alls penjats, no els alls, no? Sí, sí, amb els alls penjats, tot és molt peròdig, no? I a la filla d'aquestes i la filla d'amor de pensió, que és la Sharon Tate, que després és la Muxega, un vampir, i hi ha un castell, que són els vampiris, que és tan arcon de drac, unes vampiris que són molt divertits, molt amaneirats, hi ha un que, de fet, hi ha un que no es diu en cap moment, i li ha tirat els texos al Roman Polanski, l'ajudant, i això. I, bueno, hi ha escenes molt divertides, en aquella dels miralls, quan estan ballant, que estan fent el ball. És que es reflexa, i és que no. Les vampiris no estan de repensar la mirall. I els tios estan allà dissimulant, i han passat al tren alguna dissimulada allà ballant, de cop i volta, mirant el mirall, i es veuen només en sol, no? I la resta no hi ha molt més sortint allò, fent com un disc per al foró. Són escenes una mica com de... com si fos un teatre una mica ridícul, però molt divertit, amb un toc macàvara, amb escenes com la baixada amb el dalt trineu, que és boníssima, com està rodada allà, en la càmera i tal, clar. Però l'esquerra cap i a la fi, al final fa... deixar la seva impronta, amb això, no? I... I que les maneres estan als 60. Estàvem una manera de fer cinema, molt determinada i molt concreta. Una miqueta psicotrònica, podíem dir... Sí, sí, sí, molt representant d'aquesta manera psicotrònica, no? Exacte. No és... la potència després va tenir... la semia del diablo, que és una plícula psicològica i dalt. Aquesta, tot i que té una manera... La manera com filma, sé que és una mica hostiosa, no? Sé que et fica una mica... amb aquest escenari, això, una mica surrealista i... i macabra del tema, no? Perquè tota la història és un humor macabra, no? I, bueno... I... però... barreja amb aquesta paròdia, no? Sempre... Una paròdia que és molt histònica, però no... Sempre està... No, però és elegant, és agradable, és agradable. Sí, sí, sí. Jo dic sempre que és una pel·lícula per treure la por dels vampis. Sí, no t'ho trobes amb això, ja, clar, clar. Sí, sí, però que no... O sigui, a l'Exit jo crec que no acaba de ser una comèdia histònica al 100%, per exemple, que seria una altra pel·lícula, seria amb el Brux o coses d'aquestes que feien, no? No, però té la barreja, aquesta té... la manera de la càmera del Polanski, que això ajuda molt, i té la barreja amb el tono macabro, no? Que hi ha vegades que... que estàs veient la música. La música és una música molt serentera. Sí, serentera de la final, que ja és que tu ganes de serentera, així... molt... La mica, no? El soda i jo del trineo, de los cascabeles... Tota l'estona, ja, perfeïnsa i... I, bueno, sí, sí. Molt divertida, d'aquestes pel·lícules que... Jo la tinc a recuperar, perquè hi vamos a passar molt bé, recordo. Sí, sí, sí. I és feliç que s'ha de recuperar. Sí, perquè posàvem en el sábado cine, vam fer anar a la guia, i no teníem més que la primera a la segona, que posàvem en aquelles pel·lícules. A mi me la vam posar a l'institut, quan feia primer. Me recordo que la van posar. No, no, era... la van posar un dia que era una mica... Ah, un dia, sí, una mica festiu. No sé, un dia que faríem una setmana cultural, o així, la van posar. Recordo que a l'hora vaig quedar conflipat. Vaig dir, mare meva, no? Tenia 15 anys. I em va fer gràcia, era gent rellam, i després ja la vaig veure, amb més coneixement de causa, amb això, no? Està molt bé. Rosa, a la llibreria, ara ens adormirem tots, no? Perquè no, perquè vius que... No, a veure, no, la pel·lícula és molt maca, eh? L'of, la pel·lícula, jo, com... Té que peure, te sentirem allò? Directament, no. Que suri la taula, no, no, no, que no, no, que no és per dormir. A veure, potser hi ha algun moment que sí que se torna una mica talentat, però res, molt poquet, molt poquet, eh? Perquè estèticament és preciosa, és macíssim, els paisatges ens vam quedar a veure els títols de crèdit, i és bo que s'ha rodat al nord d'Islanda. Ahà, ostres. Els nord d'Islanda són uns paisatges molt macos. Hi ha uns parats allà, amb una civada, allà... que el vent passa i veus com s'agita la civada. Una preciositat, no? Una cançó, no? O el cel... I tota la civada. Sí, sí, sí. Aprengui una aquesta que va fer aquest nou. Exacte. I la... o el cel, no? En funció de també de l'estat d'ànim, del que està explicant en cada moment de la pel·lícula, doncs es serveix de la natura. Per una miqueta expressar aquest estat d'ànim, no? No, perquè sigui, bueno, sí, primavera. A veure, també és una mica a les prestacions, no? Però també és... Doncs, quan ella posa la llibreria, és l'esclatar, no?, la vida comença. Ella rendeix també després de tot el que havia passat personalment. Veus que la natura també ajuda, no? La història és, senzillament, una història... Mones de la Isabel Cuchet, aquesta pel·lícula, la dirigitella, que està basada en una pel·lícula d'una autora que es diu... Fitzgerald de Cognom. No és molt coneguda, no? És bo que és anglèsa, perquè... La Isabel Cuchet té molta formació anglèsa. I ella llegeix molt amb llengua original. Coneix molt les autores anglèses. Doncs, bona és la història d'una senyora, d'una gladiàment jove, que és viuda de guerra. Això és el 50, eh? Que viu a Londres, però... No, a Londres s'havia viscut. Però ja feia temps que s'havia traslladat amb un poble de la costa, i després que ja es va quedar viuda i tal. Llavors, quan ja passa aquell dol, ella vol... Doncs fer alguna cosa interessant a la vida, no? Interessant, i fer tenir un projecte de vida i de professió, i dedicar-se a una cosa que li pugui omplir, no? I, bueno, com que ella ja havia tingut l'experiència amb el seu marit d'haver posat com una llibreria, doncs pensa que va dir a la pena allà en aquell poble que no hi ha res, no hi ha cap activitat cultural, doncs pensa que ja pot estar bé, no? La llibreria, de fet, troba un local, una casa, que també l'ha utilitzat per viure i per tenir també la botiga. I, bueno, és tot el muntatge d'aquesta llibreria, no? Però, de seguida, ella comença a trobar-se entre bancs, que dius, ostres, no? La cacique, la tot poderosa del poble, que és la mateixa triu, és que ara ho està buscant el nom, costa una mica recordar els noms. Que feia a algun de les últimes pel·lícules també l'Isabel, de l'Isabel Cuixet, que era aprendint a conduir... Ah, sí, aquesta noia meravellosa, sí senyora. Aquesta noia americana, que feia la senyora que el marit havia... Amb el Ben Kinsley. I el Estella... Ai, no me'n recordo ara. És una dona meravellosa, té una capacitat interpretativa molt peculiar. Aquesta noia, vull dir que no... A mi me'n recorda una miqueta que no, que és diferent. Aquesta escola de la Júlia Mur, aquesta línia d'actrius, que tenen molta potència, molta presència. I fixeu-vos, la pel·lícula aquesta de l'aprenent de conduir, a la Fia Capo, per tant, és dos. Clar, i és la potència de Ben Kinsley. És la de la Centra, és dos. Com se retroalimenta, no? Ella, de l'experiència d'ell, de la sabiesa, de la paciència, de l'està bé amb si mateix, l'està bé amb el món. Ah, bueno, és la Emily Mortimer. Exacte. No, no és el Mortimer. És la Petrícia Claxon. Ah, és la Petrícia Claxon, exacte. La Emily Mortimer és la protagonista. És la protagonista, vale, vale. És la noia que comença a muntar la llibrera. La que falla, dic, de la terratenent, de la poderosa, que és la Petrícia Claxon. A més, té influències a tot arreu. I té coneguts i persones a tot arreu. Però a parlamentaris i a tot arreu té un nebot, que, al final, fa... és l'impulsor d'una llei, que l'ajuda a aconseguir els seus plans. És una pel·lícula per una banda. És molt idíl·lic, el paisatge estètica... La fotografia és preciosa. El vestuari. És una passada dels vestits que hi ha, aquella porta... Que totes les personatges porten, sobretot les dones. Estem parlant d'aquí un període, més o menys. 150. 150. És molt elegant, les 150. És un període d'una gran belleza. Una braça d'una estrella, una de les macíssimes. És molt xulo, el període és molt maco. A més, molt colorit, molt vitalista. No et sembla que estiguis al nord d'Irlanda. M'imaginava que seria tot com més trist, amb molta boira... Sí, més tard. No veus pluja, pràcticament, si alguna escena hi ha pluja, una miqueta. Però tampoc fa jo una... Sí. Molt bé. I l'altre actor, que també fa gràcia... Aquest senyor també fa poc que l'havien vist. És el Vil Nigi. El senyor ja una mica està gran. Que us vaig explicar la pel·lícula, també, Su Mejor Història, que era aquella gent que estava fent el Ministeri de Defensa, d'una informació del govern de la Bretanya, com feia pel·lícules per a elevar la moral de la... No hi ha tant de la troba, sinó dels civils. Perquè eren gent o les dones que s'havien quedat, ens havien de continuar treballant a les fàbriques o produint. En aquest cas, era una productora de cinema, però estatal. Era del Ministeri de Informació o de Propaganda. Aquí fa de un senyor que viu sol amb una mansió... Tipos... Com es diu? De les germanes Bronte, de la Emili de Bronte, els cumbres borrascoses. Llavors, de fet, és el seu primer client. Però per carta, perquè és un senyor més... Més introvertit, o perquè sí que no surt. M'hi envio més en planca de mitja a la seva casa. I la primera novel·la que li envia és... Fahrenheit 45, que això ja creus molt... molt definitori, no? Molt definitori del tipus de literatura que ja vol tenir, del tipus de llibres que vol tenir. I, de fet, ho encerta des del principi. Amb ell li encanta el llibre, li envia dos mesos, però els altres no li fa tanta gràcia. D'aquest autor, porten tots els jeus, tinguis i tot el que... La pel·lícula, m'equivoco. La pel·lícula estrufó. Sí, m'he equivocat. És estrufó, sí, sí. I, en canvi, ell, per exemple, diu... quan ella, finalment, sí que... bueno, s'ha de reconeixer i tal, en persona, i li diu, ostres, que s'havia imaginat que seria... És que la literatura de les germanes Brunter... li ha fet molt de mal. Diu, clar, que la gent del poble s'imagina que jo soc un vidre solitari... aturmentat... i no, ni molt menys. Jo no m'agrada baixar al poble, no m'agrada tenir relació amb la gent. Jo ja des d'aquí faig les meves coses, els meus assuntos, els dirigir-s'ho des d'aquí, ja està. Doncs, bueno... He dit tot el plantejament que està molt bé, i la història és molt maca, la història de la llibreria, la nena que l'hi ajuda també, per les tardes... Són històries molt maca, són personatges molt nobles, no? Però, clar, contra res està molt després amb la figura d'aquesta senyora. Ja et dic de la tot poderosa... que ja no vol que s'hi estigui aquesta llibreria. I no desvejo res, perquè és que el traïle ja es veu, no?, que les dificultats que ella es trobarà, no? I, bueno, una mica la deriva que fa això, no? Al final, clar, jo sóc tres, ja sé que... És com el cinema, sí que a vegades és com la vida mateixa, no? Diu, hi ha un moment que ella parla, no? Diu, creus que a la vida hi ha depredadors i depredats? Sí, sí, sí, sí. Aquesta senyora és una depredadora, i si ella no vol, tu no pots instal·lar-te. La llibreria té molt bona acollida entre la població... I, bé, no... I fins aquí poblesi... No, no tricurs més, ja està, ja està, això s'ha de veure. Fantàstic. Com desenvolupa tot, al final. Ja veurem les històries que passen a la llibreria, no? I guanyar ser mà o servir... Molt bé. Diu, això és molt sencer, és molt simple, potser no, dividir a vegades la societat o les persones entre el mà i el ve, però a vegades és que és així. Però el 90% de les pel·lícules juguen això, eh? El veia el mal, eh? És fàcil. És fàcil trobar aquest tema d'una forma constant, eh? D'una emoció. Exacte. És com eros tant, aquestes duplicitats... Clar, l'aricotomia, no? Aquestes sinestèsies... La dualitat, no? Sempre. Molt bé, doncs aquí no hi ha dualitats. No, no? No, perdona, amb la pel·lícula que jo comentaré ara. No, no, sí, sí, mirar més que sé una mica de cosa més senzilla, línia... Això és potent, potent, en teoria. És cruising, aquesta paraula, per un cert sector de la població, el món que hi és fàcil d'entendre, és, en teoria, un concepte de que tots nois es troben en qualsevol punt determinat o en lloc determinat, sigui un bo, sigui qualsevol espai tancat, un bo públic, a partir d'aquí té una relació puntual, esporàdica i adéu-siau, s'ha acabat d'història. Aquesta idea és una idea, doncs, com molt, molt genèrica, i aquí, en el seu moment, amb aquestes traducions que feien el cinema espanyol, s'ha de dir-ho a la casa. Exactament. Sí, això, realment, és gaire... Sembla com a la casa del rojo. Exacte, a la casa d'ell, ens entenem, no? A partir d'aquí, doncs, és aquesta la idea. És que a la quita és millor que a la quita és més llargo. Si no, l'haguéssim pogut deixar, però, clar, l'any 80... És que és de l'any 80, la pel·lícula. Doncs, evidentment, aquí veiem un problema d'idiomes, que això de posar noms amb anglès amb aquella època, no hi havia cap pel·lícula que tingués home amb anglès. Perquè potser hi havia una precarietat d'aquest idioma, ara ho tenim més controlat, però com a tal. És una pel·lícula dirigida per el William Friedkin, el que va fer exorcista. I va ser una pel·lícula una mica bastant posterior, perquè els sorprises de l'any 75... 5, 1... No, jo diria que m'he... 70 i poc, eh, a tu lloc. Sí, sí, sí, que és una por aí tal. Sí, perquè són de la música del Michael Fiel, de Tullar Bells, per demà, perquè els 13. Exacte, que és aquesta. I aquí veiem una pel·lícula que està protagonitzada per al patxino. No el patxino és jove, m'imagineu-vos. No el patxino que té 35 anys, 35 anys, menys que ara. I que el que passa és que hi ha un assassí entre el que serien els llocs d'ambient gay, que hi ha per les onades en Francisco, si en la que és a mi he equivocat. O de Nova York. Bueno, no importa, és una ciutat gran. No sé si és una o l'altra. I a partir d'aquí, a la millor manera d'enxampar aquest, és infiltrar a un policia dins, que tingui una estètica semblant a aquest home que ha matat diversos, la matada 3 o 4, amb aquestes trobades, sobretot a la muntanya, o a l'exterior. Sempre el fa sortir fora, i anem aquí, anem allà, i llavors allà agafo un ganivet i li clava a l'esquena. Bàsicament el remata amb 3 o 4 ganivetades a l'esquena. És aquesta la seva percepció. O també portar-lo en un hotel i el mateix. I sempre no se li veu perquè porta... Va tot de cuir, és una mica aquesta línia més bondaix d'aquest sector. És un bondaix que pot haver amb el món heterosexual i homosexual, però amb el homosexual hi ha una tendència, potser... Bé, només àmplia, o més coneguda, a la millor, aquesta estètica de franquigos to hollywood, aquests grups que van promocionar aquesta idea. Exacte. I a partir d'aquí, ella entra en aquest món, però clar, evidentment té la seva parella, té la seva dona i és heterosexual, però ha de jugar a frirtejar, ha de ser un bon policia, i ha d'entrar, i sí, sí, frirteja, i juga, i entra, i tal. Però arriba un moment que les coses com tot, passen que ell va investigant, investigant, et vas apropant a la persona que podria ser. Sembla que això es va generant, la dona li diu, escolta'm, que resulta que et vens poc, que és només que estic molt ocupat amb aquesta feina, però què fas, no t'ho puc dir, que és una cosa molt especial, molt concreta, i arriba un moment que sembla que això torna a un gir inesperat. Sembla que el que saben o que intuïm que és a l'assassí comença a ser caçat, mai millor dit, per al patxino. I llavors, es genera una sèrie d'elements que en fan dubtar de moltes coses, no sé si m'enteneu. És a dir, l'assassí està per aquí durant voltes, però el patxino està per aquí durant voltes. I llavors, et genera als últims 20 minuts de la pel·lícula un dubte importantíssim, sobre elements, sobre tendències, sobre formes, sobre moltes coses. Llavors, aquí, doncs, és una pel·lícula que és molt... El que s'ha d'haver caçat. Exacte, m'han parcat els tiros, i a partir d'aquí, després, la reconversió teòrica, o deixa obert, no ho tanca. Ara que digui l'última set, no passa res un pla d'ell directament de la cara. S'apropa un zoom fins que gairebé no pots derruir els ulls. És un primari simplà. Bueno, és el que tenim. La pel·lícula s'aguanta molt bé. És com si haguéssit aquesta estètica a 8 anteres, sobretot per les formes decoratives. Les formes artístiques, vull dir, de l'espai, les robes que aporten, el pantalmica de campana, no sé què. Però en general, insisteixo, la pel·lícula s'aguanta molt bé. Val la pena. Se'ls agafa, se'ls agafa en mig el temps. Es queden 5 minutets per al vei d'ajurt, a l'hora de la visperia, la setmana que ve, comencem. Jo de què comentaré molt poquet. Sí, sí, parla. A veure, és curiós, la història d'aquests ens allà, amb poderes especials o amb facultats especials. És un llibre. I llavors, d'aquests albucles del temps, del temps que creen, per poder mantenir-se i que no els afecti el pas del temps i que no em veguessin ràpidament, ni es puguin posar ajudes a aparèixer. Bé, és que, bàsicament, això és que no té més... Vull dir, és distretament, l'estàs veient, però jo trobo que hi ha coses agafades d'altres pel·lícules o d'altres històries, que no és massa originat, trobo. Té una aparèntia una mica com d'originalitat, però no. És molt gran diluqüent, perquè són paisatges molt grans, molt macos i tal, però no és... Jo no era trobo original, especialment. Tinc un bar-tón dels Manos Tijeras, del Marc Satac, que era molt canyero i molt canalla, que aquestes coses devien molava molt. I ell s'ha tornat una miqueta més estiritzat. Sí, sí, sí. M'has estiritzat a la vegada. Ja està, ja està. Però ara tens 3 minuts i mig llars per parlar de vell de jug. Vaig a fer també plà, plà, plà sintètic, perquè ja... M'estava pensant en una d'elles i ja estic perdenyant de segons. Molt bé. Pel·lícula també del 67, també pel·lícula de Gafet, 50 anys. El senyor Buñuel, León de Oro, en Venècia. Marvellosa. Interpretacions molt bones. Sempre amb el tema aquest de senyor Buñuel, de la burgessia, i el sorreverso oscuro, diguem, en aquestes vides... regalades i benestants, que d'aquesta gent que no s'ho porta aquest tipus de vida, s'hauria de buscar un altre tipus d'una fugida. I versió, exacte. O sigui, que ell ho posa com una condició consubstancial, vull dir, una cosa, ve l'altra. Doncs dona perfectament casada, la ser mitja alta, casada amb un metge, un viu a París, en un pis fantàstic... Catherine Deneff, diguem el nom, exacte. Catherine Deneff, molt guapa, la veritat, és molt jove, molt guapa, molt perfecte per el paper. La dona perfecta casada del 60, vestida amb aquests abriguets tan monos i tal, i que té un marit que és el marit perfecte, que la... Sí, sí, la moda, la moda. És el marit perfecte, que l'estima, que respecta i tal, i que no li dona el que ja vol, perquè és d'aquest marit tan perfecte, doncs aquesta dona li creu una espècie com de trauma, i no pot tenir relacions sexuales amb el marit, cosa que el marit assumirix amb tota la noia tranquil·la, i tal, i qualsevol cosa que sé que et pitjova encara, i el que acaba de ser fermant la situació que ja necessita una sortida, i el que fa és anar a una casa de cites i prostituir-se. Això està basat en una novel·la que es deia... Bell de jur, d'un escriptor que era un entrenament i tal, i la frase és... La frase de un lloc de paraules amb Bell de nuit, que és, com es diu, de manera eufemística a les prostitutes, i una flor que surt de dia que és el don Diego, diguem-la, perquè florece solo de dia, no? Aquesta barreja, aquesta dona florece només a tota la seva príncia, surt de dia, i llavors fantasies masoquistes d'aquesta dona que dona en peu a somnis que té ella, i escenes oníriques absolutament increïbles, com quan el marit l'entrega, en els somnis, diguem-ne, el marit és tot el contrari de la realitat, el marit és un tio allò xulo i tal, que l'entrega a sus cotxeros, una espècie de tal, aquelles escenes que busquen els tios més esquerosos que ha pogut trobar i tal, i els cotxos li agafen allà, i una altra escena que la tiren, agafen, o sigui, amb una pala, una muntanya d'estirques, una altra companya, la van dient, forra, no sé què, perquè ja és prostituta, diguem-ne, és tot el que pensa. Llavors, tot aquest món, el món de la infància, ja les repressions i tot aquest nivell tan buñolets, que et dona a pensar tant, que està a rodar sobretot, i les escenes oníriques són boníssimes, són ben rodades amb aquesta potència de buñuel, amb aquesta sensació de desassociego. Però molt crues, eh, el que dius? Molt crues. Que ara, avui al dia, serien totalment incorrectes, i molt políticament correctes, clar. Eren incorrectíssimes, i per ser del 2017, també és molt atrevi. Hi ha unes quantes pel·lícules els 60 finals que t'unido, eh, per anar ja... Aquesta revolució que va haver-hi en totes aspectes va impactar molt, eh. Fins aquí. Ja ens mengem tot, eh. Molt bé, molt bé, aquí. Ja està. Ens veiem la setmana que ve. Vinga. Adéu. Adéu, adéu, adéu.