Babilònia del 14/12/2017

Bonne nit! Doncs un dijous més aquí al Babilònia, amb la companyia, com sempre, gratíssima del David Montaner. Bona nit! Bona nit! Com estem? Bé, fantàstic. Fem aquesta barbeta, eh! Bona nit, eh! Molt bé, clar que sí, no, però... La mare que fa fred. Sí, sí, va bé, va bé, està per allò, una mica osito, no? Ui! Ui! Moment obir, no? Perquè clar, el Nacho també té barba. I llavors la... El tema del ver, el conec, eh! No pertendencia. Cachorro, tu no has vist la pel·lícula Cachorro? Sí, ostres. Ah, ahí salió el tema osito. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Vaya con los ositos, es la que lian, eh! No, però no és com s'allar, eh! Jo dic que no pertendencies, no, però tinc un amic que és d'aquesta tendència. Ah, va bé. I aquí, tot un moviment a nivell mundial i a Barcelona, hi ha un moviment molt important. Aquesta gent s'ho passa molt bé, eh, companys! Sí, sí, sí. Si s'ho suposa, és també els de l'altra, saps? Hòstia, s'ho munten molt bé, eh! Bueno, mira, és una manera de viure, no? I de moure's, no? Un espai. La joia de viure, no? I tant. Sí, sí. Molt bé, doncs avui ens falta una mica de gent, ja ens hauríem trobat, potser, si ens vindran els jocs després, però ara, per ara, som els que som, jo soc el Xesco Ramos, hola, ho saludo. I bé, doncs, el que farem serà, doncs, bueno, ja ens queden dos programets per acabar una mica, doncs, aquest any, perquè hi ha Nadal, doncs, aquí, nosaltres, ja fem vacances, perquè, clar, som potentats i avurgesats i fem aquestes coses. Clar que sí. Un país càlid, no? Sí, sí, sí. A les Seychelles. Ara sí, exacte. Per no viure. Hem de que es paguen aquí la ràdio i anirem a les Seychelles. Totalment, totalment. Dos vegades. Estem i tornarem. Exacte. Molt bé. Doncs, res, doncs, parlarem de cinema, oi, bàsicament, que és el que tenim. I d'un i dos, farem un batibull important, perquè a cada pel·lícula té el seu, per exemple. Es conflipa amb el que jo li he dit. No, no, jo no soc persona, ja comentaré el que vaig fer amb aquesta pel·lícula, ja ens ho diré després. Però, bueno, comencem amb una cosa que d'un i dos, que és el sacrifici o d'un firbo sagrado. Correcte. A Acho ens parlarà d'aquest senyor, Canino i d'altres obres, d'aquest director... Giorgio Slantimos, que és una mica especial en les seves pel·lícules. I tant. Ja en parlarem. Fantàstic. Parlem també d'una pel·lícula sèrie, no sé si serà sacrifici o serà sèrie, crec que sí, però d'un carque, això és un pel·lícul on, potser és una de les pel·lícules de l'any. Seguríssim. I després... Alguns patissos, però bueno. Sí, sí. Alguns patissos. Sí, sí, sí. Parlem d'una que teníem altres expectatives, que s'ha assassinat tot en l'O.N. Express, i el Nachos ens dirà a veure què li ha semblat. Bueno, llavors... Deixarem el misteri, que és una pel·lícula de misteri, no sé si sap... És el Mallordomo, no? Ho deixarem per després, a veure què passa amb aquesta pel·lícula. Clar, clar, bueno. Farem així, misterios. Fantàstic. Misteri misterios. Després dels pel·lícules, cada una també, hi ha quina més curiosa, Abrecadabra, que ja veurem, i Verónica, que també és una pel·lícula en aquest cas de por, i Donidó, que ens podem trobar amb aquesta pel·lícula. I per acabar, com el que diu la cosa, com estem al Nadal, acceptarem, sol encassar una i sol encassar dos, és una cosa puntual. És una cosa? Sí. D'una tacada. D'una tacada, les dues. Ara de Déu, senyor. Quin fet, xatiu, eh? Bueno, jo no. Els altres fills, però... No, no, però... Ens van demanar i diuen, vinga, vinga. Clar que sí, clar que sí. Fos endavant. Tu no et preocupis que... Ja puc j'explico. Et deixarem parlar, potser, un minut màxim, només perquè, clar, no donem més de pel·lícula, però... Perdona, perdona, xatins, perdona. Amb les salvatjades que has arribat a atregar-te, que et tenen les tregades d'un tibón blanco, jo crec que aquestes, en la teva nebudeta, les has de veure. No, no, evidentment, però jo estic encantat. Jo em poso... Perquè el meu fill petit que té la mateixa edat... Sí, suave, pels anglars, no? Revolcava, pels anglars. Però ja provarem com a altra, quan es queda a casa, em posem el que la tinc per casa, però vull dir que queda això. I també el Nacho ens parla de Rocky, o de la Nissaga Rocky, directament. Potser totes, ens parlàvem de totes. Parlaré de totes, però només era la primera així, en profunditat, perquè la resta són molt diferents. La primera és una mica especial, i la resta ja són desproporrelles. Com es diu en castellà? Frusleries, això són frusleries, perquè nosaltres que som exigents a molt del cinema, és el que hi ha. Però bé, no seguim crítics. Rocky va tenir tres oscars. Sí, sí, no negarem. Sí, sí, sí. Diguem que en una època no m'has exigent. Evidentment que no. I després de la meitat, si com estem tornem amb el tema proper al Nadal, escoltarem una cançó dels Band 8. No és que sigui uns bandidos, ni molt menys, és un sistema acudit dolent, però que, bàsicament, era un grup... Reugenio. Reugenio, exacte. Escric jo que el segon lucre t'ho ha de dir. Exacte. Aquell que està ballant com DNA. Bueno, doncs, això va ser una agrupació de gent que es va ajuntar a Josh Michael, Bono de YouTube i tota aquesta gent, i sota la batuta de Bob Keldorf, i d'altres que ja explicarem després, i de la producció de Mitch Yure, que també explicarem que és aquest bon home, van fer una cançó que es deia Do Day Now It's Christmas, que va ser una mena d'aquelles tipus We Are The World, del dius aforàfrica, doncs aquesta història, però en versió Christmas, i van vendre 3 milions de còpies, i bé, van vendre el que va voler, lògicament, per a els nens que passaven gana, i que segueixen passant gana, tio, pia, perquè això és un malandèmic que no interessa el primer món que hi hagi tants primers mons. Bueno, parlem de el sacrifici del firmo sagrado. Bueno, sona molt. Tindria que posar música. Potent, posa música. Molt bé. Bueno, ja amb el títol ja veiem que estem davant d'un cinema una mica especial, molt personal, com no pot ser d'una altra manera, parlant de Giorgio Rantimos, que és aquest director grec, que des de les primeres pel·lícules ja ha mostrat un segell molt personal i pel·lícules, veritablement, que et quedes una mica, o sigui, al límit de lo bizarro, o molt bizarres, perquè Canino seria una pel·lícula i l'angosta igual, totes les que ha fet i tal. Bueno, la característica de cinema d'aquest home, a part de que és un cinema que aporta caires mitjans, no són pel·lícules d'aquelles de una superproducció, sinó que són més sabiat intimistes i fetes de manera barata, és que totes les pel·lícules tenen un comú denominador que hi ha una realitat, que és una mica sorprenent, de la nostra realitat habitual, com era a Canino, aquella família que estava tancada dintre d'una casa i que els pares deseducaven i no deixaven sortir i tal, com és l'angosta, que és aquella societat, que si no estàs casat o emparellat, que quan arribes a una edat no se'ls ha d'anar allà a un hotel i fer una sèrie d'edats un temps allà per trobar parella, i no et transformen en el teu animal que has triat perviament, que en aquest cas aporteu una història a l'angosta. Aquestes coses que són un punt de partida una mica curiós i estrany, la volta galidona és que aquesta realitat acaba sent la realitat normal i habitual pels personatges. En cap moment es veu que jo sóc una cosa estranya, sinó que els personatges viuen amb aquesta realitat, i els que estan tancats allà a la casa ho veuen com és normal del món, que passi això i que no puguin sortir fora i tal, i els que van allà a ser desformats s'ho prenen d'una manera com si fos la única realitat possible o la realitat més probable i no hi ha ningú. I amb aquesta pel·lícula del sacrifici un servidor sagrado també hi ha un denominador esmantèdic. Hi ha un punt de partida en el qual és un metge que té una vida ordenada, un metge d'èxit, que fa conferències, que és un cardiòleg reputat, que té una dona, que ja va sortir amb aquest director a l'Angosta, té una vida en una casa ben estant, una casa molt maca, criatures, una nena de 14 o 15 anys, d'agafar l'institut ja, l'equivalent, un nen més petit, de 8 o 10 anys, i viuen una vida tranquil·la. Llavors, d'un episodi que ha passat en el passat recent, que com passa de vegades amb la pràctica mèdica, s'ha hagut un problema amb la mort en el quiròfan. A partir d'aquí, d'aquest punt de partida, comença una realitat alternativa o una cosa que no era esperada, que és que la seva família comença amb la malaltia estranya, que els impedeix de caminar, i una sèrie d'histories que tot bé relacionat amb el tema d'aquesta mort, no diguem com, hi ha un personatge que està relacionat amb la persona que va morir en el quiròfan, i que es relaciona amb aquesta família, i que ha quedat en cadena tot això. En quin moment se sap, perquè el director tampoc li importa gaire, què és el que està passant allà? Si hi ha una malalicció, si és un tema psicosomàtic, això és igual. Això és l'excusa que fa servir el director d'aquesta família que comença el malaltí, i com aquesta malaltia com la família, al final, l'acaba aprenent com el més normal del món, en la línia d'aquests dels Georgios Antimos, i com reaccionen veient això d'una manera malaltissa, perquè no explicarem gaire a tot, perquè si ho vas veient, però sí que és veritat que aquesta malaltia es va condicionant, es va generant una sèrie de reaccions entre ells, i al final porten a un final desencadenant en què han de fer, ja ho diu el títol, un sacrifici, ja veurem quin difícil sacrifici és i com s'ha articulat i tal, i al final, és una pericula simbòlica, en la qual tu pots interpretar que això està parlant de la culpa, tu pots interpretar de moltes coses, i jo crec que l'èxit de la pel·lícula té les seves virtuts i també de seus punts febles, diguem-ne, perquè és una pericula que triga molt anar a rancar tota la posta en escena, la descripció del metge, i com arribem a aquest punt, doncs triga bastant, fins a el punt de que l'un millor, si això s'hagués fet en una pel·lícula de tres quarts d'hora, hauria tingut la mateixa unitat, tot el que passa al principi de la pel·lícula o a la primera hora de la pel·lícula, tampoc és que porti gaire a la que passa al final a l'última mitjora, però s'encadena tota l'acció, i després té un final molt bo, un final molt interessant, que van sortir aquestes relacions molt de ell, com Canino, unes coses molt estranyes que fan aquesta família, i tu vas veient cada cop que vam fer coses més estranyes, però tota aquesta posta en escena, fins a arribar fins aquí, potser és una mica llarga, i potser era necessari o no, ha entrat aquí, una fantasma de ràdio atrat, un fantasma de ràdio atrat, un fantasma de Xavier, que és el Jaume, Hola Jaume, és aquella pel·lícula que parla en la història d'un fantasma, i a la Vís, i però ja... A la Jaume no sé si seré el Geno, més o menys, és una ànima que parla, però bueno... Recomenable en el sentit si us agrada en aquestes pel·lícules en el qual és la sensació que et deixa per sota la que tu vas a buscar, o ja t'agrada que et deixin una sensació per sota, totes les situacions estan basades una miqueta en buscar aquesta sensació, diguem-ne que ells posen una cara com les pel·lícules d'aquest home, així com molt i eràtica, per donar una cosa com un sentiment d'irrealitat, però al mateix temps, d'acceptació d'aquesta realitat és una cosa molt estranya, una cosa sobreactuada, perquè Nikol Kidman, que jo no sé si és que sobreactua o és que té, jo diria una cosa una mica dolenta i tal, de les operacions estètiques que s'ha fet, ja... No rigidesa facial. No rigidesa facial. És com en Terminator, què fas per Terminator? Clar. Una gran atriu, Nikol Kidman, però que aquesta pel·lícula, no sé si sobreactua... No. Si us agrada aquestes pel·lícules, que us deixen una sensació per sota, i esteu disposats a entomar-vos determinades trames en les quals heu d'acceptar, igual que acceptant els personatges, que aquesta realitat és normal i probable, però si l'accepteu també, us agradarà. De les tres persones que anaven a veure-la, una va sortir dient que això era una merda, literalment, que no li veia, ja no sé què, i l'altra, que és més fan del director, i que per sota havia sentit coses, que havia estat aquesta sensació, i que era suficient. Anirem a descobrir més pel·lícules d'aquest home. És en la línia de Canino, i en la línia de Sirao Vista, o en la línia de l'Angosta. Jo fa molt de temps el de Canino que vaig veure. Tinc intentar recuperar, quan tingui temps, perquè és el que hi ha, de recuperar aquestes cosetes. Fantàstic. Tenim un problema tècnic. Canino. Canino, la pel·lícula. Tenim un problema tècnic. Hi ha un problema, i és que la cançó aquesta que ho sabia promès, doncs no la tinc. Ho sento, coses que passen a vegades, que desapareixen, serés, de dins de les aparells, com a tal, i no sé on està. La setmana que veus, el poso. Però hem solucionat amb una qüestió. Com després farem una part una mica així més ortera, parlant de sol en casa, insisteixo, amb Rok i tal. He trobat Cindy Lauper, el tema dels Gunis. La podrem escoltar. Això és boníssim, això. No, perquè comença una cosa així, tot folclorico festivo. Això ja costarà anar a l'altre. Exacte. Però, bàsicament, perquè són pel·lícules molt banals, doncs podem fer coses, no? Ja em mataràs. Anem a parlar d'un kerké. Vinga, anem a parlar d'un kerké. I tant, i després parlem d'aquesta del fantasma que en dius, recorda el títol, perquè no sé quina pel·lícula parles. Estàs mal d'història del fantasma. Ah, vale, vale, vale. Però quina et parles de la clàssica? De la que fa... La del River Fénix i la Runimara. Ah, doncs aquesta no li va bé. Estiu a Ghost Story. Ah, vale, vale. Això està bé o què? River Fénix. No, no, no. No, Joaquim Fénix. Ah, que ara està mort. Potser per això, no? Ara he tingut... Pobre. No, no. Perquè és d'aquelles pel·lígues que tinc ganes de veure. No són aquests, però... No. Ah, jo perdoni, la Runimara. La Runimara sí. Com estàs? Sí, sí, sí. Sí, però sempre va amb bolsa. Per això no em recordava. A la cara al principi, sí. M'ha hagut de mirar la xuleta. Sí, però s'hi posa allà. No demà, en nuestra mente. Jo, Joaquim Fénix. És el mateix, igual. És com amb el Segument, era el Robert De Niro i el El Pachino. Sí, sí, sí. És veritat. D'un Kerke. Parlem d'aquesta que dius, Jaume, perquè em fa il·lusió. D'un Kerke, aquí l'hem vist tots, i llavors ja heu fet una mica la vostra idea. Jo, ara em sé que em matareu, que em direu que hi ha coses a terminar de digital. A mi em va semblar una pel·lícula rudona del principi final. Va semblar una obra mestra. Ho sento. Vull dir que... Ja ho vaig dir jo. Jo crec que és una pel·lícula... Ja palaré jo. Sí, sí, sí, no, clar, no, si per això estem aquí. Però jo és que la mirava amb una certa... amb un serracel, dic, ja veuràs com això... no és el que jo esperava que... que és i tal. Ostres, i veus una pel·lícula? A veure, una cosa molt banal, de guerra. És... que bé. Ojo, això. És com una cosa. Jo li vaig veure aquella cosa que jo sempre intento explicar d'una pel·lícula de guerra amb un classicisme vàstia, el clàssic. Que et quedaràs sempre a la memòria com una pel·lícula que tindràs com un referent. Com aquella del... Com està l'ingrado, aquestes pel·lícules, que dius tenen alguna cosa... Encara sigui una temàtica diferent, que no tinguis res a veure. Vull dir que em refereixo, però... Jo li vaig notar aquesta sensació, aquesta percepció. No sé com és que estou a fer Nolan. És una altra manera de presentar les coses. Foscor em refereixo sobre el tema. No té... No queda, com dient, salva qui ha de salvar, però no de salvar qui no de salvar. Em refereixo que em fa una miqueta aquesta cosa de si tinc que carregar-me el que n'he de carregar, m'ho carrego, no té contemplacions, davant d'aquest tema. Sí que hi ha un tuf patriòtic, certament, a un moment determinat, a la part final, però en general m'agrada molt el llenguatge en què ho planteja. I com adapta aquells efectes especials, perquè això, clar, és impossible, com ho fa? Amb una naturalitat que et planteja si realment ha posat tanta gent allà a la platja o els efectes, té una sensació de dir, no estàs veient els efectes en cap moment, estàs veient com, realment, com si fossin 10.000 extras que estaven a la platja, vull dir. No tu pots imaginar d'una altra forma, no? I m'agrada molt el que passa cada un dels espais, el que passa amb els avions, allò que parlava de que tremola la veu, vull dir, això és molt realista, que parlen pel·lícules d'avions, parlen perfectament, Charlie, 4, no sé què, és veritat que hi ha una vibració, que hi ha una sensació amb aquest element, i això que et realisme és el que a mi m'agrada. El que passa dins d'aquell baixet petit, vull dir, el que passa que hi ha a platja, sempre estàs amb tensió, i és claustrofó. Exacte, allò és... Ostres, això és xungo, eh? Vull dir, com planteja aquesta escena d'ofegament, de sensació? T'ofegues, tu veig sensació, com deies, una música que no para en cap moment, que et va introduint l'estètica, aquella música que va introduint, pam-pam, pam-pam, exacte, el rellotge. Vull dir, aquella cosa em sembla d'una exquisitesa, però magnífica, la pel·lícula, aquesta percepció, aquests turors guerres... I l'ància aquesta de sobreviure, de dir, vull sortir d'aquí ja, que tinc els elements i m'estan trapeixant el cul. Exacte, jo crec que dolo millor d'aquest any, per mi, de les millors pel·lícules que he vist d'aquest any, sense cap mena de dubte. Potser és una cosa que és plagant, que en podíem buscar-ne, però jo em vaig deixar portar per la pel·lícula. Vaig dir, em quedo aquí, em quedo aquí. Vull dir, i... Sí, sí, sí, sí. Estava enganxat com una mala cosa, vull dir que no... És el que diem, jo l'he pogut recuperar amb DVD, però clar, perquè no... És una llarxa, és una llarxa. I amb 70 mil·límetres. Clar, és que és una llarxa. A més, a més, allà... Em va convidar i no... Sí, a mi també, però jo no podia aquell dia. M'ho deia mateix dia, clar, jo tinc un dinar. Però, bueno... Digueu-vos altres, a veure què us ha semblat, això. Jo, en el seu dia, vaig dir que... era un encert el tema del so, sí que és veritat que el so, com totes les pel·lícules del Christopher Nolan, està molt bé combinat amb l'acció i té una presència molt important. Jo que feia... la Nia Morricón o la Sergio León, en la pel·lícula, de cop i volta, això estàs forma en capital de la pel·lícula, doncs igual, no? Ells són fortíssims. Sí, sí, sí, sí, sí. Buscat, diguem-ne, perquè tu estiguéssiu... El so de tot els tretes del perill. Sí, sí, sí, i molt fort, perquè sembla que allò... es va comentar en el seu dia, com si el soldat estigués... allò... tan... s'ha angustiat allà perquè estava vivint, que té els sentits ampliats, i sent més, encara, sent més, ho percebeix tot, ho percebeix tot. Bueno, això, molt bé. Algunes escenes, evidentment, les escenes de les platges, quan es veu, algunes escenes molt puntuades, que dius, ostres, ostres, quan estan allà, tot s'ha apinyat a la barcaça, allà, que ve l'avió, i estan allà esperant, i bombardeixen i tal. Això és lo bo. El que ja no comença tan bo és que se repeteix una amigueta, perquè s'estan ofegant molta estona, i ara aquest s'ofega, torna a pujar al vaixell, es torna a ofegar, això ho hem vist, i tal, a l'avió, allà, trec una bona estona, una bona estona, allà, que sigui tal, que sigui qual... Bueno, si fos... hagués donat una miqueta més, jo el que pensava, o després, o sigui, quan no vaig veure, però després penses, ostres, una perícula, que saps el final, perquè, clar, quan coneixes el final, no s'ha de tenir, suposo, un detall de guió més que et vagi a... hòstia, sobte, no? Perquè ja vas sabent que van allà, que es bombardeixen, vas sabent que després sortien els vaixells que venen d'allà, d'Inglaterra, que són els vaixells petits, i tal, i tal, i tal, però... Bueno, jo vaig trobar en falta això, una miqueta més de... que ens ho emparegués més, que no es repeteix tant, i alguns temes, com... no sé, el personatge aquest del... com es diu aquest, el irlandès, el irlandès, no, no, no, que nebra també, eh? Marc Rilan. El Sílian Murphy. Correcte. No sé, no me'l vaig trobar creïble, no? No, aquest també em va sofrer una miqueta, eh? Ara tornem. O sigui que... Llavors, doncs, hòstia, això que apuntava molt el, diguem-ne, sobretot una pinta boníssima, i que hi ha moments que, de veritablement, si que és dobra mestra, dius, hòstia, ara com baixar, baixar tant, hòstia, no baixis tant, no? És el que hi ha detallets, això sí que ser, eh? Però és allò que jo feia, bueno, és que vull... Digue'm més, digue'm. Això de les esperes, o de... És clar, amb una guerra, la major part de temps és esperar. Penseu això, eh? L'acció és molt... No, no, no, no. No dic que no és acció, sinó que el guió... Sí, però tot i així... Tingués una altra cosa que s'ho prengués més. No amb acció, podies ser amb esperes, amb el que sigui. No, però pensa que no pot sorprendre, perquè hi ha... A parteixi d'una situació ja coneguda, vale? No, clar, aquí hi ha... El peix està venut només quan és a la pel·lícula, haver-sat com va acabar. Aviam, algun que mínimament documentat vagi a veure aquesta pel·li, sap com acaba. Simplement, ell el que vol transmetre són les emocions i l'angoixa d'aquella gent que estava allà esperant que els vinguessin a buscar, i no sabien qui collons els vindria a buscar. O s'hi vindrien. I s'hi vindrien. Ells estaven allà perquè és que enradera no podien tirar. Això és el èxit de la pel·lícula. Aviam, és sorpresa per qui realment desconegui la història. Però qui mínimament s'hagi pogut documentar, sap com acaba allò. Tenim un precedent que no és ni molt menys aigual, però tenim un salvat al soldador Rajan que són 3 quarts d'hora d'una... A mi no m'agrada allò. No, no, d'una burrada. És diferent, és un altre concepte. Però allà t'enganxa la carnassa que deixa anar allà el senyor Spielberg. És que la guerra són les dues pel·lícules. Exacte, ho és, ho és. Perquè quan tu, evidentment, en una guerra no és el que et mostra d'un kerke. Són les dues, però realment d'un kerke és... Com t'ho diria? Allò que tu no vols veure. Si la visió de l'un kerke... No, la visió de l'un kerke és la que tu, evidentment, si un tio gà una bomba i els rebenta, tu ja no ho veus. Tu veus que jo rebenta i ja hi eres d'alguna forma. Però ja s'obvia una miqueta d'aquesta part. Sí, obviament. Cristó Fernández no busca aquesta part tan trucolenta. No, no, no. I això és el que tu dius i que tens a raó. T'agusta una altra línia. Delgant la línia roja. Ah, aquesta està molt gent. Jo, per mi, quan vaig veure que jo vagi, ara ja sé que és la guerra. Sí, sí, sí. Però era d'una gran profunditat psicològica. Existencial, exacte. Una era existencial, l'altra és anguixosa, l'altra és preclara, avui dic. Hi ha una altra del Joy Wright, que va fer el titular en castellà, que es diu Atonement, que sortia a Atonement, que era la Karen Ailey, aquest que ha fet ara els X-Men, com es diu el... És com si ara no l'he vist. El que fa la professora Xavier. Sí, que també té a veure... Tinc d'Unkerke, que es troba d'Unkerke i a Atonement el noi aquest, d'alguna forma... Potser si m'apures, perquè ella està malalt. Ell no el maten a la guerra. Ell mora a les platges d'Unkerke, però mora de malaltia. Mora perquè està fet pols, no sé si t'ho arcolòs. I mica a mica es va pagant, perquè d'Unkerke potser et mostra... A més d'Unkerke et mostra la part final. La part que és el moment exacte. De rascat i minent. Però d'Unkerke van estar més temps. I llavors aquest noi passa tot un procés de malaltia i pobret al final de la pel·lícula. I no estic ficat, però s'acaba sabent que el noi mora. El noi mora. I aquesta part encara mostra més la sensació de gòvio, d'estar allà tancat, de que no saps què passarà amb tu. I el pobret es mora quan ja es comencen a rescatar. Doncs una mica hem fet una... una lloa entre tots. Una mica retocar aquesta pel·lícula i crec que el resultat és que tot ens agradarà la pel·lícula. Sí, sí. A mi em va agradar, sí que em va agradar, i en moments em va agradar molt. Però és veritat que hi ha moments que tens raó. Que baixa una miqueta, però és el que diem. Ojalà tots poguessin fer pel·lícules amb aquest nivell, perquè sempre busquem obres d'air i sempre es passarà. Sempre veiem aquests punts que baixen, perquè això és habitual. Aquelles que duren poca de la guantapellera. Aquesta no. Com es deia? Gru, que has vist Ghost? Ghost fantasy. Ghost story, una història fantàstica. Què tal, això? M'ha dit que estava molt bé aquesta pel·lícula. Sí, molt bé. Tantos rodons. Però són els ulls de... Vale, vale, vale. És allò que feien abans. Triangular i rectangular. I després té una escantonada. Què estem parlant? De la pel·lícula fantasmagós. Ah, de la imatge. Es rodoneixen les cantonades de la pel·lícula. I això, quin sentit té? Com si fossin els ulls. Perquè això s'havia fet així, molts anys enrere. Però no m'estàs parlant. Ho vaig veure amb una altra pel·lícula. Jo això no ho he vist mai. Sí, sí. Sí, ho vaig veure amb una altra pel·lícula. I aquí, quan ho vaig... Ja m'havia avisat. És una pel·lícula tot estranya. Jo tinc entès que és perquè és com si estiguessis mirant el fantasma. Per el que seria el Janssol. El poratge del Janssol. Jo tinc entès que és això. No estem parlant de la pel·lícula. És una pel·lícula que és això. Tira, tira, tira. Aquesta és una pel·lícula que podria tenir un símil com aquella... Com una que... Això, si no fa gaire que la vam veure aquesta i la vam opinar, recordo que tu també t'agrada molt, que... que el que fa és passar això de l'Aranoski. Madre. Ah, va bé, va bé. Podria ser gairebé igual. És molt semblant. Vull dir, no hi ha tempo normal. Estem amb... Vull dir, amb trompades i batacades en el temps. No estem amb minuts ni contem envores, sinó que tot és molt així. I amb aquesta dinàmica exposem tot un seguit de fets històrics, per dir-ho d'una manera, el que tenen a veure amb la història, encara que pertanyin a una imaginació. Diguem-ne que encara que no pertanyin a la història, no cal, sinó com l'has vist tu o com l'has vist com tu. I aquest és igual. Això, de fet, és com Gost, es mor a ell, que era aquell fantasma i llavors... Vull dir, què ha passat aquí? El tio s'aixeca del llit, per dir-ho d'una manera. Sóc el fantasma. Exacte, ja tenim el fantasma, però ho tenim nosaltres només. Vull dir, què dic, clar. La càmera és el fantasma. Per quin em ve, que és el que jo sabia? De tota manera, ell no ho porta als ulls. Que quedi clar, també. El que passa és que ell és allà. Sempre això sí. Ell sempre està present en la pel·lícula. Mut no diu res i lògicament viu el brill mig d'una història que va transversal, per dir-ho d'una manera. O sigui, fins i tot hi apareix un indi disparant sobre una família que pot correspondre a la pel·lícula qualsevol d'aquestes, fins i tot. Aquella romana, que no és de romans, que vinc cósner, que li maten a la família. Pot correspondre perquè es presenta en una imatge que el pare i el fill que han anat, com si fossin uns colons, això ho fas tu també, perquè, clar, la informació n'hi ha ben poca. Llavors, esclar, t'ensenyen un fet. I el fet dius, ah, sí, això correspon allò. Però has de pensar que anem de molt enllà, de molt, molt en primera. Fas els temporals. Sí, sí, hi ha com un viatge en el temps, en la pel·lícula. O sigui, però és que em va agradar tant, perquè és que és muda, pràcticament, també. Música, poca. Però la imatge és tan quieta i el pare de la ment, tan rica de Matitzos, que ja ho vaig trobar. I el Carlos, no? No, però... Però, oi, va fer altres coses. Ostres, no? Si us fa una passi, que jo... No fa una anàlisi de la revolució. Home, no, no, no, no. Això són 3 hores de pel·lícula de l'Angelo Polos, aquest que agafes i t'acabes penjant de la l'Àmpara, tu. Aquesta és una hora i mig. Ja, per això dic, no, però l'altra. I l'altra que he vist és aquesta del xaval aquest, que té una cara... Ah, Bonbert. Mira, aquesta... És una pel·lícula que... Espera, espera, espera. No, no, no, jo no l'he vist, ni... Saps que estàs tovant. Jo a vegades he pensat que és possible que aquesta pel·lícula li agradi tanta gent. Per exemple, no? Saps que va caure i també li agrada més. I llavors ja vaig a veure la... Digo, hòstia, diguis, si això seria ideal per la vida, no? Perquè tot el que representa molt... Que vejos vivir, no? Sí. La vaig trobar entrenyable, vull dir... I Caron, que tu vas veure la Júlia Roberts. No... No fa... No fa un paper molt... Sí que m'agrada, eh? Sí. Més que la que he dit ell, la Mònica, aquesta, la que has dit... La Nicole Kidman. La bonica que em va agradar va ser la del... Aquella llàstia. Allà estava deliciosa. És que no li he acabat d'entendre mai aquella pel·lícula. Tot i que m'hi vaig apropar, ara, eh? Qui l'havia aviat, aviat. Ah, la veu, senyor. Que res, que tira, tira. Què, no vols dir res? No, ja sabeu, la vaig donar a arrependre... La vaig donar altra vegada... No, no, la vaig donar altra vegada, em va millorar una miqueta... Te'n passes Juan y Terrin, eh? I la mare que et va matricular... No, però què dius? S'ha acabat d'inventar tot. S'ha acabat d'inventar tot, que jo no em vaig quedar aclepat, que l'he vist una altra vegada, que l'he revisitat una altra vegada, la vaig veure sencerada, la vaig... Bueno, sí, va millorar una miqueta la idea, però... No ho sé, no em va acabar d'entrar. Allò té a veure... Amb la culpa, sense... Sense haver fet res. Però s'ha de tenir un conservador en el fons. Tu no pots, tampoc. No, no, jo sí, jo sí que puc. Jo em senten molt conservadora la pel·lícula en el fons. Sí. Sí, hi ha un tofillo aquí, dius, t'acobri, que m'estàs donant aquí, hòstia. Con lo que eres tú, ¿no? Con lo que has sido tú. Sí que és més bèstia, ¿no? Que m'estàs donant aquí. Hòstia, però si dos calígoles donen 50.000 voltes a nivell, si vols per escandalitzar la gent, que li vols escandalitzar el meu. No, no, ja ho sé, però... No va d'això, però... És que va, vull dir, és que t'ha acceptat. I el fill jo hi ha una lectura com... No ho sé, no ho sé. O sigui, monalista, com de... Estàvem parlant de la pel·lícula aquesta, no de l'equip. El Gondor, què passa amb el Gondor? Que tinc que posar els gunis. És un ideal, allò, per tots aquests conservadors, com has dit tu, que creuen, sí. Però Gondor, també, eh? Sí, també, aquesta línia. Home, si veus la Juanita Reina i t'agrada... Però que jo la veig per una qüestió històrica. Jo no sé. Això, però tu creus que jo m'he posat a cantar a la niña de l'estació? No, home, no. Aquesta és igual, tu. Aquesta és la perfecció. O sigui, algú digui que es pot evitar així. El que un xaval tingui una cara diferent que els altres, i això li comporti una problemàtica. Els pares ho viuen molt malament, però al final serà l'esclat de felicitat més gran que puguis imaginar. És això, això és conservadorot. Vull dir, el cant de la Fiu heu dit, no? I sobretot que per desgràcia aquesta societat... Bueno, jo crec que... I estar-la i cobrir que és el mateix. Partim d'aquí també. Ah! I no ho veu. Jo sé, mira, home. Avui tornarà corrents. Ara, en els minuts musicals, adreçados con Cindy Lauper i los Gunis. No, és re, la posarem un... Una com alternativa. I després parlarem d'assassinat enòrien després. El Nacho ens farà aquest comentari. I ja està, això, pues. Apa! Ja veus pensar-ne més bé, això. Molt bé. Molt bé. Ara parlarem de cinema, perquè estem en un programa que és així. Parlem de cinema a tot moment. Clar, clar. Molt bé, doncs ara parlem de cinema, que sempre parlem de cinema. Sí, no, bueno, jo és que l'he vist per aquí ara, perquè teníem una recuperatòria que tinc jo per aquí. I pensatiu, bueno, a falta de pan, que estem parlant de cinema, no? Sí, sí, sí. En crec que també partim, tinc una cançó que no em cago de caure. És un tio que es deia El de Barge, que es deia Huss Johnny, i és una pel·lícula també d'aquesta dels anys 80, també molt ortera i tal. I la tinc per aquí, però no sé, no m'he recordat. Però sí, que són pel·lícules d'aquestes americanes, d'aquesta línia, no? Bueno, Kenneth Branagh, assassinat o de l'express? O l'express. Jo primer, el que sí que li diré és qui és a l'assassí. O per l'assassí és Kenneth Branagh. Ostres! Per patrar una pel·lícula així, no? M'he passat una miqueta, no és tan així, però podria... Si no, l'assassí, l'inductor, com això és el col·laborador necessari. Un respecte, senyor Kenneth Branagh. Un respecte. Jo tinc respecte bé, però amb coses i tal. Però bueno, si pot tenir respecte i el respecte es perd, vull dir, no? Viam, una pel·lícula, jo diré que seria segurament de les poques persones, o la única, que no sabia, veritablement, perquè mira, igual que vaig anar a veure i no sabia la història, doncs aquí tampoc sabia qui era l'assassí. Evidentment, no ho diré, no? Perquè volem sortir vius aquí, no? O sigui que no és el Kenneth Branagh. Bé, això era com un directe. No, perquè el Kenneth Branagh és a la sèrie Quale Esparot, que és el detectiu i investigador, i en aquest cas, no és... L'assassí no és investigador, és... Qui sigui. Una història art coneguda que ja s'ha fet al cinema, que té un president d'una pel·lícula de cinema i lúmet, que jo no me la recordo, era un referèndum aquí. El cinema i lúmet era molt bo? Molt bo. El partiment de 74 era molt bo i el repartiment d'ara és de lujo, diguem-ne. De lujo actual? De lujo actual, és veritat, que té els noms, que han tingut Òscars, que té... Tenint-lo de cruz? Intentativa, que té l'enco, però bueno... La DC Ridley, la del Star Wars, també surt. Sí, d'ajudir dents, d'anar directament a Covid... Si no et trobo la cap de famosa, ara. Sí, sí, sí. Sí, tantos quants allà... Bé, ell, que és que anem brana, que és el... El culpiego. El culpiego. El culpiego. I, bueno, posa la escena a l'escenari. No hi ha més pressa, jo recreado al mínimo detalle. Un paisatge fantàstic per on passar el tren. Bé, una... Una... Una introducció d'interna d'acció correcta, diguem-ne, dels personatges, com som, o clàssica, tal... Un assassinat... Un assassinat per allà. En suspitosos, que hi ha allà, cadascú... Bé, història molt de Gata Cristia, això sí, molt fidel, aquest... I una resolució, no? I una resolució. Bé, jo diria... La paraula seria que, al final, és avorrida. Vull dir, era necessari fer... En general, si perdona, la Gata Cristia és avorrida. Bé, era necessari fer... Déu. Aquesta adaptació. Vull dir, una adaptació... que... No, tira, tira, no, no. Una adaptació que, tu la veus, que no és una adaptació. No ho sé exactament. No sabia com era la novel·la, però suposo que és molt fidel. I després, tot el que s'ha parlat d'això, i després que s'han fet, que volia fer aquesta tant igual a... Perquè m'han explicat, perquè el que hagi dit la novel·la, hi ha hagut alguna taparicula i tal, tant igual a la resta. Es diu que el que li dona és com un... enfoc i una mica més... existencialista, perquè és veritat que el senyor... el que el piagot comença a fer una sèrie de reflexions sobre la condició humana, el crimen, el bé, el mal, tot el millor no sé si surt de la novel·la o no de la Gata Cristia, que ho sé, més... planera, més senzilla, però això no acaba de rei així, perquè, bueno, és una barreja de coses, entre el que és la història més clàssica d'exquisicions que fa el protagonista del detectiu, però que al final et quedes una mica com... Una cosa que no sé si era el més encertat era començar a explicar tota la història que hi ha a darrere del crim, perquè hi ha una història, un passat i tal, l'explica al mateix detectiu, com si estiguessis allò relatant, una mica, fins i tot, perds una miqueta, tota la història donant, i això, el no sé qui, tenia una filla que no sé què, i feia, i el coronel no sé qual, i tot t'ho explica, i són coses que no estàs veient, que no fa com una recreació en escenes, fora de muntatge de, mira, mira, com va passar això, no, no, el tio t'ho està explicant tota l'estona, i la resta l'estàs escoltant allà, i el tio ja va deduint, i llavors significa que tal, que qual i tal, i jo sense conèixer la història de la miqueta, i per al final, és que això és... Les històries que hi has d'anys l'Anda? Això és una mica tadiós, diguem-ne, amb tot això, i, vale, ara enfoquen els altres allors, quan diuen una cosa així, ostres, ara l'han certat, les personatges suspitosos no que facin una cara una mica així, t'ho fan bé, però dius... El Cluedo, com allò, l'anunci de Cluedo? Recordeu? Em va semblar molt correcte, molt luxosa, però avorrida. Aquesta és la meva condició. Però tu parles que no tens un coneixement massa ferm de l'altre gossi. No. Aquell paio que... No recordaré com se diu, que va fer una pel·lícula que era calcada a una del Hitchcock? Morir-te'l aviat. Com? De xicosis. De xicosis? Gusbansan. Que va fer un xicosis. Gusbansan també va fer una copia. Que va calcar. Sí, però jo pensava que dia es quedava prana que va fer morir-te'l aviat amb pel·lícules a Hitchcock. No, no, no. Aquesta pa que es veu... Aquella xicosis era la de Gusbansan. És la de Gusbansan. Gusbansan va dir, voleu una repetició d'una pel·lícula? Sí. I la va fer igual. Va fer igual. Els planos i tal. Això podria tenir un sentit. Això, i demostrar que... Recordo que a darrere crítiques... Dient que quin sentit tenia a fer això. Clar, no té cap sentit. Jo crec que el Gusbansan era això. És bo, perquè precisament cada vegada fa una cosa perquè la fa, com una demostració, com una continuïtat de narrativa. Però Gusbansan té un llenguatge molt propi. Llavors, el que no té lògica és que vagi a fer aquesta imitació absoluta. Clar, és clar. Potser va a fer-ho per provocar. Potser va a fer-ho per fer una provocació, per fer una... ojo amb això. Això li escapa, el millor. No ho sé. Jo crec que aquest Brana és un tio que està bastant amb un nivell com per copiar, per fer això. Li dona el seu estil, la manera de fer... Li intenta donar un to que s'experia. Exacte. Surt allà, tio, és un vehicle de lluïment personal. Surt allà, en primer plano, parlant, i quan comença a fer aquestes disquisicions, si el bien i el mal, i el crim, i per què llavors és culpable, si no sé què, si no sé qual. Tot això que podia estar bé, que era com un cazador, jo haig de fer un monòlogo espiriano, digue això. I la resta és com la història clàssica i tal, i dius... No, com per ficció, no? Però... Que hi ha el Samuel L. Jackson, jo entrevolta, que fa aquesta disquisició, prèvia del cotxe, després del passadís, i quan entren, abans de fotre-li quatre tiros, el pobre xaval. Té un altre sentit entre la història, és un altre tipus de cinema i tal, però aquesta pel·lícula tan clàssica, i amb això... No, jo no dic que estigui malament, eh? Però poso un exemple, que també hi dius, i a mi qui és que m'importa, si les hamburgueses de França es diuen... Jo què sé, Roya, no? Ja he fet mal, però he fet mal... Perquè sàpigues, això és perquè sàpigues que hi ha persones que diuen això. Ja, doncs igual, hi ha detectius, i no això que no hi visc, eh? No, però això mola. És que és tarantino, és això. Ah, qui és? L'esmovismo, ja ha entrat, ja ha entrat, o aquí? No, no, perquè en Baby Diver, que hem parlat l'altre dia, hi ha una escena d'aquesta tarantiana, i això ha fet mal, diguem-ne, perquè sí que és cert que les diaris de Tarantino poden agradar menys o menys, però estan molt bons. Són milimetrats. Milimetrats, i l'escena, com està rodada en aquell moment, aquella escena i tal. Després hi ha hagut imitadors, hi ha aquella pel·lícula... Jo veig tot una beura aquesta setmana, aquesta, que m'has dit. Sí, Baby Diver. No, no, no, a Baby Diver, la he vist, a l'escident honorinexpress, i la sona que ve... La vas a veure. Dires cojones, que aquí... Molt bé, molt bé. Trairà l'assassino. Que no queden 3 minuts i m'agradaria molta cosa. Bueno, doncs... Jo pararé d'una pel·lícula es diu Abracadabra, i faré un re de la Verónica, que és una altra pel·lícula. Abracadabra, que és aquesta pel·lícula, que ha passat una mica així, en sapena i glòria, però que va ser una de les candidates a la millor escala d'Espanyola. Van haver-hi 3 pel·lícules o van triar. 1898, los Últimos de Filipinas, verano de 1993, o estiva de 1993, que és catalana, i aquesta de Abracadabra. Al final, la que representarà, no sabem si arribarà a la final de les finals de la millor pel·lícula extranjera, és estiu del 1993. Bé, vaig jo ara dir, vaig per Abracadabra. Has vist l'estiu? No, no, no. La setmana que ve us la comentarem. Perquè la tinc prevista. Llavors, aquesta Abracadabra s'aplica del Pablo Berger, que és el que va fer Blancaní Eves, que és un precedent meravellós. És una pel·lícula amb un empaque, que va ser aquella pel·lícula de la Macarena, García, que és muda i tal. I aquí és... i Maribel Verdu... És muda, pobreta. És muda la pel·lícula. Ah, bueno. No, parla que no calla la Macarena. És muda. És muda la Macarena i totes. Ojalà hagués sigut muda la Macarena, quan veig refresco amb la cançó aquella. Maribel Verdu, Antonio de la Torre, José Mota i Josep Maria Pau. Més i antagonics impossible. La pel·lícula està bé. És a dir, ho fan bé. Tant, tots 6, tots plegats. Fins el José Mota, que dius, dius, senyor, que és això, és un molt bon actor. Quan el porten bé és bon actor. La pel·lícula és una estracanada absoluta. Ja solament la banda sonora, el baller del Gorilla de Melody, bueno, hi ha coses diverses, no? Com a tal. I a partir d'aquí l'estètica. Jo he vist una estètica amb els últims anys tan kits, jo he vist el tràiler només. Per sobre de casa, no pot ser això. Una estètica com tu. Totalment. És una barreja. Entra en una pel·lícula d'Almodóvar i una pel·lícula d'Àlex de l'Iglesia. Fa això, fas un cóctel molt autòfia, a partir d'aquí, ullenses. I surt això. No, no, aquesta pobra ja està. Però en refereixo que és una pel·lícula que tampoc és qüestió d'explicar més o menys. Estem parlant de que la Maria Esberdo i l'Antonio de Torres és una parella amb un barri, barri, barri, barri, obrero, totalment. De Madrid. Exacte, que té una filla, sí exacte, però forofo, forofo, és uníssim lo del tio. I llavors té una filla, que a partir d'aquí és una mica xoni, i a partir d'aquí té una... Sí, és xoni. No em dic que no em puc negar, si és poligonera. I a partir d'aquí té un cosí, que és el Jose Mota, que va d'hypnòlogo, i a partir d'aquí es genera una història determinada de que van amb una boda i passa alguna cosa. Es fa un hemnosi, la boda és per morir-se, la boda és la cosa més hortera, no poden vestir pitjor els nubis en la vida, i a partir d'aquí resulta que passa alguna cosa. Si te llegan los rojos. Totalment. I l'Antonio de Torres li passa alguna cosa, i a partir d'aquí no dic res més. Llavors comencen a aparèixer més personatges, i el que passa i com s'arregla, però una cosa, que el Nacho s'ho passaria en gran seguretat, jo estic veient. I la Maribel Verdum. I la Maribel Verdum, i tal. No vull dir molta més cosa. A casa me lo compran. L'Algós. L'Algós. No hi ha una que es diu Bon Bon, el perro? No, l'Aventura Pons. Bon Bon. Ah, Bon Bon. És d'aquella noia, Rosa Vergés. Ah, la Rosa Vergés, sí. Ah, ostres. Sí, sí, sí. És de l'any de la Maria Castanya. Sí, sí. Osti, però quin rill. Quin rotllo, tio. Que guant, tio. Em sembla llunyant. Saps els principis de tot tallat, i que no saps ben bé, com va parar i això. Potser no l'he vist. Com ho dius, no sé si això no em sona. Que ho lliquem. Sí. I un altre sí molt ràpid. Aquesta la comentaré en dos minuts. És Verónica, que és una pel·lícula de por, del Paco Plaza, el que acompanyava a Jama Balagueró amb els regs correspondents, i que solament va fer Roma Santa. És el que plego que ha fet ahir sol, el 2004 Paco Plaza va ser Roma Santa. I ara ha fet Verónica. Verónica és un car real. És una cosa que va passar l'any 91, amb una barriada també de Madrid, a voltant d'això. I això és un document que la policia, és l'únic document de l'estat espanyol, de la Guàrdia Civil, i tal, que amb un car real s'ha parlat d'un element sobrenatural. Que ho ha de veure amb els seus ulls, el propi inspector, com arriba a casa. Ja es veu el que passa i dius, si això ho veus, ja em torno tonto. I a partir d'aquí, tot el que ha quedat bé. No ho has vist mai per això, no? Sí, no, jo no he vist mai això. No, ojalá no. A veure, no fa molta por. En un principi, la cosa va tirant, tirant, tirant, la noia és una noia joveneta que ho fa bastant bé, que es diu... No, Carles, no, que allà, no sé ni què estigui mirant jo. Sandra Escafena, i surt per la Natorrent, que no fa un paper, és la mare de les criatures, però és pel·lícula amb adolescent i nens. I això, i de por. I la cosa, doncs, es va enviantant. Imagineu-vos, no? És una lluita contra una mena de diable que apareix per a tot arreu, i a partir d'aquí passen moltes coses. És una lluita engoixa, que la pel·lícula és una bradar, no, és Paco Plaza, és molt casulana, i això fa engoixa, perquè pot passar a casa o no. Aquella història, però ja està, no falles mai la guija, que tot passa això, és aquesta la representació. Jo sé qui em pensava que volies parlar de Veronica, però és aquella pel·lícula alemanya. No, no, no, no, no. Quina virgaria, ja veuràs. Sí, però és una altra història, perquè aquesta pel·lícula estem parlant del... Sí, sí, sí, sí, sí, sí, ja sé quina és. Aquella és... Aquella és la història, exacte. Però aquesta ja et dic, és aquesta cosa així, més banal. Doncs perquè si algú la vol recuperar, passa una miqueta de por, doncs és el que hi ha. Tota l'estona de la banda sonora és Héroes del silenci, no t'ho perdis. Va sonant constantment a l'arrere, perquè li agrada la nena. Estem parlant de l'endurant-te un moment de la màxima... A l'endurant-te ho passen els fills. Sí, i llavors, clar, també hi ha una estètica, una miqueta de kits, però això té que veure d'una dona que viu, que no té marit, que treballa en un bar i que no es pot permetre canviar el... I la casa és com molt, molt, setentera. Tira molt cap enrere, no? La manera de representació. I tot és un conjunt, una miqueta, amb un espai que és molt, molt, molt senzill, o com diríem, no busca res luxós. Passa amb una casa a qualsevol, i això és un poc que se fa por. Fa angoixa, no? I ho fa vers nens, eh? Els petits fan cangueló, vull dir, que s'ho passa malament. Bueno, teniu 5 minuts per parlar de sola en casa, i roqui. No puc dir res més, respecte. Bueno, jo només... Parla, parla. 2 minuts perquè és que si no em pega aquest home. No, no, no. És una pel·lícula que el Chesco havia de veure amb la seva neboda, i es farà un far de riure, com vaig fer allò. Molt bé. És un... És làstic, el que feia el Basterkitten, és això. Simplement és un nen, i els lladres que intenten entrar en una casa que el nen doncs està allà, solet. I ells hi saben. I el nen és més espavilat que els lladres, i els hi para tot de per anys. I llavors és com un mic al videijoc. I llavors, a veure qui... quin per any és el més bèstia que para el nen. El nano, exacte. El nano va per davant de tot. Sí, i llavors, si a la primera passen x per anys, a la segona passen x per anys, alabats a la potència. Ja, la que vols. I jo els he preguntat molt bé, és que aquí no s'ha agradat més. La segona. Perquè passen més coses, no? Perquè jo és que tu lloro, és que tronxes a tot el mateix de riure de la inventiva que tenen els guionistes. De fet, tot allò, tu. Jo miraré, tu lloro. Ja està, posa la teva nauda i es ferà un fort de riure. A més que més li agradin les penses. Entrar a la flores i la paquita rico, posaré la... Molt bé. Les seves amorades. La Molina té la dona. Ui, és que tot el que fa aquesta dona... Bueno, però... És una dona orgullosa de com és, i... És allò que dius, la Ruga Esbella. I en aquest cas mai, perquè és una noia que, des que tenia 40 i pico d'anys, van ballir molt ràpid, però fan x coses, que això no és qüestió d'entrar, però és una dona que té una presència escènica, és un animal d'aquesta silla. Ha estat cremada. Ah, i perquè ella... Perquè ella havia teca i es veia xixa, i allò que dius... Allà el que diu la Lord és el que diu la germana. Vés i porta-me'l. Aquí. No te'n recordes d'això? No me'n recordo gaire. Ella ja... Allà el tarrat, no? Passa per la Petra i el tarrat. La casa no... Dins del campemà mateix, tio. La dins de les les, ja que és forta, no? Sí. Allò m'ha quedat com una de les coses eròtiques més fines que he vist. Estranya. Sí, sí. Ja, ja, ja, m'afina amb les campanes allà, bon, bon i tal, no? Diu, vinga, campana de, vinga. Cap en dins. Nacho. Tens que te'n treballes amb dos milis de parades de Rocky o no? Mira, és fàcil, perquè per molt que dieu, Rocky va tenir tres Òscars, eh? Molt bé, molt bé. Pel·lícula de 76, Òscar millor pel·lícula, muntatge. A més a més, 4 o 5 nominacions, nominada el millor guió original, diguem-ne, que era un guió de Silvester Stallone. Sí. Això és una bomba, eh? Està nominat, va estar nominat pel actor, millor actor, a Parques Meredits per Secundari, bueno, ja té una sèrie de... És cert que, com s'ha comentat fora de l'antena, doncs bueno, potser no sé si era la millor pel·lícula, potser tu la veus i dius, molt bé, i tal. El que passa és que és una pel·lícula mítica, perquè hi ha les cenes a elles, aquella sèrie quan puja a les escales, i la música és inspiradora, i tal. La història és una història, d'aquesta de perdedores, diguem-ne, d'una noitada... Que el tio ho fa bé, eh? En fa bé, suposo que era ell mateix, diguem-ne, d'Italià, allà en un barri, una mica burto i tal. Queda, clar, dius, està actuant o és ell, s'ha de passar, però jo està misteri, diguem-ne, no? Com veies el Polidiac, no? Si el vols, si no, no te deja sonar o no. Parant de pel·lícules eròtiques, heu vist el Cementari italià, amb Silvestre Estalón, no es mira. No, però... Només dic una cosa. Si l'amén els culpats fos-hi així, la pel·lícula d'hauria dos minuts. Perquè la primera hòstia, el primer que la revés ja cauria a terra. Perquè s'ha fet una de mastagots... És impossible aguantar-hi. Punt directe a la mandíbula, el rival cau a terra. Que foti ha anat una hòstia per la meitat d'aquella. Perquè a Rocky 2 és que no és una no. Se'n fan com 30 o 40 de cops directes. Això és impossible. La resta de les pel·lícules ja, tota la sèrie, hem fet cinc pel·lícules més... Horroroso. Més Rocky Balboa, que va ser l'assistent en 90 i Pico, i un spin-off, aquelles ja són horroses. La veritat, sí. Hi ha una baixada de diferència, però aquesta... Aquesta està bé, està bé. Aquestes personatges, diguem-ne, molt tipus de caràcter, dels barris italiens d'aquella època, diguem-ne, ella, si una mica curt i bèstia, la dona i tal, que se'n queda, no? El cunyau. El cunyau, el cunyau. Machista i una mica, i tal. Bé, estan ben treballats. Polies, un poli, per cert. Anda, que fort. Ben treballats, el tio dels gimnals de boxa, tota la gent que surt per allà. És un retrat de l'època i això està bé. Miki, el Miki. I això està bé, va, es fluixen moltes coses, i, bueno, sembla que s'estan fent aquí... Sí, sí, sí. És l'orgullo negro de la Poli. I l'orgullo negro de la Claudi, i no vamos. I no vamos, clar, ni és que no podem fer res més. Hola, molt bé. Que vagi bé, es veiem al diní i us caiem. Gràcies, que vagi bé. Ara escoltes tràdiu d'esper. Si et donis tràdiu d'esper. La ràdio serà just. Durant el 8.1. Tràdiu d'esper. Durant el 8.1.