Benvinguts a un dissabte més aquí al Babilònia. Tenim una sèrie de plantejaments per fer avui, justament perquè estem preparant la part tècnica i jo ho tenim controlat. Senyores, senyors, com estem? Molt bé, molt bé. Tenim la Rosa, tenim la Lourdes i tenim el David, i el Chesco, que mai em dic jo. Estem mitjançant costipats tots, vull dir que avui pot ser. La nit dels nassos. Els greus, això vols voluntar els greus. Exacte, que sonirem bé. El que sí que teniu és un programa tapat. Avui a les Babilonis disfrutaran amb nosaltres perquè no podem anar més carregats. Tindrem la part literària amb el Victus, amb l'Albert Sánchez Pinyol, la Clivella de la Doris Lessing i la llibreria ambulante de Christopher Marley. Parlem també d'exposicions, amb l'exposició de paral·lel a la CCCB aquí a Barcelona, que és una exposició molt interessant. A nívid musical parlarem del que vam poder veure a l'auditori, amb l'obra de Béla Bartóc Barba Blava i també el Palau de la Música, el Sicle Mozart, que també s'està fent aquests dies, justament. El teatre es parla de Rosa del Profesional d'una obra mater a la sala que n'ho met del Mas Nou, i de cinema tindrem bé, per avorrir-nos. De clàssics, com en comptes a la tercera fase o memòries d'Àfrica, a novetats com a operació E, l'Hemesón, l'Histèria i el Capital. D'Onidó. D'Onidó, vull dir, que anem carregades. No taques Nadal, ja. Sí, l'oferta sempre és més bona quan arriben a l'alala, això sempre. I comencem per un dels llibres, potser més interessants, dels últims mesos, que seria el Victus David. Sí, doncs jo no he agit res d'aquest bon home, de l'Àver Sánchez Pinyol, en segle que aquí he editat la Pell Freda, Pandora del Congo i ara aquest. Hi ha algun altre en cel anteriorment, però no va tenir màsa aixecada a l'establada. Sí, en comptes per exemple, 13 tristes trangurs. Sí, avui sí. Vaig estar comentant, fa unes setmanes, que vaig estar comentant la Pell Freda, Pastora del Congo, ah, i perdó el Pandora del Congo, i també 13 tristes trangurs. A veure si coincideix el que jo he vist d'aquest home. Vinga. Doncs és un llibre que, evidentment, es diu Victus, Barcelona de 1714, i ens narra tots els fets que van passar aquella època. No exactament, o sigui, llibre se centre en Barcelona, bàsicament, a l'últim tèrcep del llibre. Curiosament, tot ho encarna amb un personatge, que és el que ens n'hi ha explicant tota la trama dels fets, i que és la que li passa en totes les, diguem-ho així, entre cometes, desventures i aventures de tota aquesta època. El personatge no és de ficció. Ah. El protagonista no és de ficció, no crec que desveli alguna cosa, però no és de ficció. I, curiosament, al final del llibre tu dius que fa un índex dels personatges, i aquest en concret, jo pensava que seria un personatge fictici, no ho és, no ho és. Ara ve, la història que s'inventa envers d'ell, si, evidentment, ho és. Llavors, jo no sé que tu, no em ells ni la Pell Freda, ni Pandora del Congo, ni els anteriors, però em va suptar molt la manera d'escriure aquest home. És que és peculiar, aquest home. Sí, em va suptar. La Pell Freda també. És molt imaginatiu. És una barreja, per mi, i potser ara algú txacarà a fotre un crid al cel, d'entre el... potser no arriba al llenguatge barrio de Jero, ni molt menys, de l'Arturo Pez-Reverte, i també una mica del Carlos Rizafón. Aquesta manera de prosa molt directa, en què les... Com a mínim, amb aquest home, les descripcions són molt concises. No és aquells llibres d'escriptius, està cacat canses, ostè, tio, ja està bé. M'estàs descrivint una escena aquí, amb tota d'exiuts, que tampoc és això. Vull que m'ho descriguis, i el que em diguis ja me'n porti prou informació, com per jo ja he fet una idea de l'escena, no? I això, si fas un llenguatge tot i ser una època del segle XVIII, fas un llenguatge molt actual. Molt actual. Molt actual. Cosa que potser també ajuda la comprensió de tots els fets, no? I crec que també et fa més proper tots els personatges i totes les situacions. Curiosament, fa servir castellà, com a llengua vehicular del film. Cosa que en sembla els anteriors era... En català, sempre ho ha fet tot. Sí, aquestes en castellà, i la meva teoria és que potser ho fa de manera... Sí, de manera pedagògica. Una part és la pedagogia pel fet que... L'actors que no siguin catalans, puguin entendre perfectament el sentiment que la gent d'aquí sent respecte a aquesta època i respecte als fets que van passar. I l'altra, suposo, també, és per donar-li una distància al personatge. Perquè suposo que pot ser molt fàcil el fet d'acusar d'apamflatar-hi el llibre ja només pel fet d'estar escrit en català. Esclar. No sé, són teòries meves, òbviament. No sé. He acabat d'entendre. Vaig fer una entrevista per internet que li feien l'autor al respecte del llibre però no aclarificava, o sigui, d'ella que sí, que havia tingut tenir els seus motius per a bàsquet en castellà, però no especificava quins motius eren aquests. Quins motius eren. Clar, hi ha hagut crítiques. Ostres, com un tema tan punyent i que tan sensible per a Catalunya, doncs l'aim a l'exclus en castellà. Però el llibre té un dinamisme, és un llibre... No para, no para, no para. Que no és avorrit. No, ja n'absolut, és dels millors llibres que m'he pogut llegir darrere. Fantàstic. O sigui, és la història d'aquest individu, que encara no havia entrat a l'altra mano, d'aquest individu que es diu Martín Zubiria, fill d'un comerciant català, i que per motius X, doncs, va patar a França, estudia un col·legi d'Alfan Fora i va estudiar amb un enginyer militar molt bo, que és el millor de l'època, no? I aquest, doncs... Com t'ho diria jo, d'alguna manera molt friki, doncs, per un motiu molt estrembòtic, això mateix, doncs, la altria d'entrevàrius, com a alumne seu, per aprendre enginyeria militar. Sí, això era molt típic de l'època, eh? Sí, però un motiu molt estrembòtic, eh? Es diria pròsper de verbum? No. No, aquest era un rival. Vale, vale, vale. El pròsper de verbum era el que va idear la setadella. Aquest era un rival i que està anamata de Goya amb el Martín Zubiria. Ahà. Vale. I d'aquest em diu Pestés. I aquest l'enganya. És que ja veureu... M'agradaria viure, m'ho passarà bé, seguríssim. Boban, eh, de Goya. Boban. Boban. Boban. Ah, vale, sí, sí que em sona, sí. A més, el llibre va tot dotat de planells, mapes de l'època, explicant tots els pormenors de com es fa una fortalesa i tota l'art. La primera època és que t'explica... És un tractat de com fortificar un... Algú, que tu vulguis, no? Ah, fer una setadella. Vols dir-ho? Sí, fer-te una setadella, però també es triba en com... O sigui, el principi és com fortificar. Després es diu com enorrear aquesta fortalesa, no? Sí, sí, sí. Com assaltar-la, no? Ah, va bé, va bé. Hi ha tot un sistema de tritxeres que, per cert, no sé si recordeu el reportatge aquell que vam fer sobre Cardona, de que ella també va intentar fer aquest sistema de tritxeres per rendir la plaça aquella. Aleshores, que Cardona era tota una senyora plaça. Clar, i és més complicat per aquesta... No era fàcil. No era fàcil. I és molt difícil, també. I l'artilleria de l'època també era molt limitada. Les fortaleses aquestes van perdre sentit quan l'artilleria va guanyar amb potència i capacitat de foc. I que també era un lloc una mica intermig, perquè era el punt just de marca hispànica, justament el castell de Cardona, estava allà, el castrum Cardona, amb què es deia. Però l'estem parlant del segle XVIII. Ah, va bé, sí. Clar, clar. L'estem parlant de l'època ofici original de construcció de plaça. Clar, és possible saltar allò. El segle XVIII hi havia opcions. Evidentment. L'artilleria era molt limitada, però bé, el llibre és que és genial. El llegirem, perquè jo el tinc a casa per llegir-lo, perquè no tinguem temps. Jo me'l anava llegint el tren, i la gent se'n mirava perquè hi havia moments estacòmics de riure i de... Sí, sí, sí. I al final és molt emocionant. Sí, sí. Una meravella. Em sap greu veure-me l'acabat, sincerament. Doncs s'agraeixem parlant perquè... Me'n remanarem, que faci més, que friqui més. I tant. T'agradarà molt la pell freda. Doncs ara intentaré rebobinar i llegir-me anterior. És molt original. Però és una altra història, eh? No, no, no, jo sí. Però parlar de salt, de salt, de tot. Sí, sí. També també. Aquella està, o sigui, per paraules d'uns dels experts que avui he llegit, en història de l'època, el llibre està absolutament... Molt ben ambientat, no? Documentat. Molt ben ambientat. T'expliques tots els fets, totes les traïcions, totes les coberties que hi va haver, tots els falsos herois que avui diuen encara els dirret tributs de l'època, i que, realment, no hi havia per tant. I ara anticipo el veritable heroi de l'època, va ser el Villarruel. Ah. Mira, però el Casanova no pintava gaire. Era, era, era un... bueno, un benestant i que va... Li va tocar fer el paper, més aviat a contra cor, és el que el van retirar a la mínima ferideta, i ja va, fora, fora. Bueno, mirarem a veure aquestes, com ho planteja. Segueixem parlant d'aquest llibre, perquè la Rosa Vollegiu també sou galurdes. No estic preparant, no estic preparant. Crec que jo el tinc ja preparat per començar quan tinc un moment teu, no? Ja ho havia comentat també amb... Sí, sí, tant. I ho comento, dic, amb l'Oriol Junqueras ja li vaig dir que ell és historiador, a més és el caldo del meu poble. Ah, vale, ho parla amb ell, llavors. Home, sí, és una persona molt propera. I sí que ho li vaig comentar. El llibre ja ha preparat que, bueno, estic a punt de començar, però es val molt la pena. Està molt ben fet. Ell ja havia tingut accés amb el llibre, i més que no és perquè és historiador, i és normal contactar-ne amb aquestes coses, i ho va recomanar moltíssim, també. Si un historiador recomanava novel·la, vol dir que està ben ambientat, això és important. Molt bé, jo anava a Berge, al llibre, d'autor i de tema. Bueno, del tema ja ho viu, no? La Rosa Vollegiu és catorce. A veure què és el que passa d'aquí, no? I ostres, em vaig quedar per a dir... És que està ben documentat. Molt, molt, molt, molt. A més, al final et diu, aquest personatge era real, aquest era ficció, aquest era real. Són menys reals dels... Hi ha poca gent que són de ficció, i la majoria són reals. Clar que després els dona una personalitat que, evidentment, no devien tenir a l'època, no? Els historia, com es diu, es dona una forma i els novel·la, i això pot provocar que pot ser ben fet, o pot ser a vegades ridícul. No és, però a vegades té la... Tu és que l'hi disfrutes, però com una nena no. Molt bé, doncs s'agraeix parlant segur de llibre. L'úrder és... La Clivella. És totalment diferent. A veure, el llibre de la Clivella, com deies tu, escrive per l'Adoris Lessing. Adoris Lessing és una escritora britànica, però que va néixer a Pèrcia el 1919. Curiós. Era a Pèrcia, allà, no? Sí, es veu que sí. Va anar per África, etcètera, però, finalment, ha estat bisquena... Carregiva. Té 88 anys, ho he comptat bé. No, més. Cap a 90, potser. Del 19. Deu tenir un 93 anys, el 2017. 93, clar, sí. Déu n'hi do. L'entrevista que he llegit seva diu que té tota la part de la casa, perquè no es pot moure massa i tal. Aquesta escritora també ha escrit la terrorista bona. És una escritora que té una mica un caire, una barreja de feminista, inconformista. És una escritora que els 13 anys s'ha empanada a casa, aquella època, perquè deia que tenia una mare molt estricta. Una miqueta, després es va fer comunista, després va dir que no creia en el comunisme i el va deixar. Una miqueta per dir alguna cosa, la tiqueta de Ravel. De què va llibre la Clivella? La Clivella en el llibre té diferents sentits. Primer comença dient que és una roca, les clivelles, les grietes. Ah, les grietes. És que pensava que és una clivella, se'l donen voltes. Se la diem, tinc clivelles als dits, tinc grietes dels freds. I el llibre de què va? El llibre va d'ella, aquesta autora, que havia llegit i a vegades ho hem tingut, que els primers humans, en realitat, és com si llegissis al principi de la humanitat, era una població només de dones. El llibre comença amb això. Aquesta població de dones, ella ho va llegir amb un article científic, i va dir que vaig anubalar i anar-me imaginant tot això com podia haver anat, segons ella. Llavors aquesta població de dones vivien aquí, a la Clivella. Era una població de dones que se reproduien elles sols, se suposa que eren mafrodites. I la idea és que elles es van reproduint, no fan res més que estar-se banyant, jo m'imaginava com un accident, anar-se banyant, estendre-se a les roques, després estaven com una mica distribuïdes, aquestes són les que van a pescar, aquestes són les que van a recollir algues, i poca cosa més. És un moment determinat, que neix un individu completament diferent, que li diuen al roxador. Quina llàstima que no estiguem a la televisió. He fet una cara tots, com diuen. Què significa això? No vull inventar-te. Teus és el problema de la traducció. Sí, és un culte lectura de granullers. El rociador, el castellà, que són així com més albaig. I què fa aquest senyor? Jo quan l'estava llegint em vaig quedar de pedra, perquè resulta que ara us ho dic en sèrio. Les 50 somres de greia. Neix per ell... Neix per ells un nen, que el veuen super raro, li diuen que són monstres, llavors es dediquen les famílies, el mutilar-los, i els intenten matar-los. De tal manera que els deixen amb una roca, que li diuen la roca de la mort. De la mort o de la mort. De la mort. De tal manera que al llarg del temps, comencen a aparèixer unes aigles, aquestes àliques agafen aquests nens, que encara estan vius, secció masculina, i els porten a la vall. De tal manera que l'escrivelles cada vegada que tenen un individu, que ells per ells no és com ells, el van desestimant. I el tiren. Explico una mica ràpid. Al llarg del temps, el que passa és que hi ha algunes acrivelles joves, perquè utilitza el nom d'acrivella per la roca on viuen, però també com a dona, les acrivelles són les noies. Després us explico una mica d'així. Llavors ja sempre alguna persona, com més avançada, que diu, què està passant aquí. Hi ha algunes noies, clivelles que van a la vall, a veure, realment, se n'adonen, que tots els homes no estan morts, sinó que han estat criats per animals que viuen allà, sobretot per cèrbols, per anar estant mamant, d'animals. I més que tot el llibre el que fa és començar a veure quina relació inicialment comencen a tenir aquestes dones que no coneixen els homes, relacions de desig, també relacions... Elles veuen, home, aquests, tenen cabanes aquí, nosaltres no tenim. El llibre ve a ser com una reflexió, a part de la part aquesta més brutal, sobretot una reflexió de les diferències a nivell de ossi, de estructura mental, entre l'home i la dona. És el que en aquesta escritora sempre ha estat, ha reflectit molt els seus llibres. Ho he investigat d'una forma... Sí, aquella, segons ella, en el llibre, l'home i la dona són molt diferents. Acaba fiant una afirmació, diu, que evidentment és bastant, diu, hombres i mujeres vivimos en mundos diferentes, diu, no solo en mi libro, sino en la vida real, somos gente muy distinta, es un gran error negarlo, diu, somos dos especies que intenten vivir juntas para no sentirse solas. Llavors, al llarg del llibre apareixen coses com pot estar d'acord o no. Resulta que ara els homes haurien d'estar cuidant els nens, i no els cuiden perquè se'n van a caçar. El que fa és una reflexió sobre el que deia abans, sobre les diferències... I per té és d'una situació molt dràstica en el qual penséssim que només existien inicialment les dones. Podria ser, és un mira interessant, no és un llibre de llatíos... Ostres, que bé, però és interessant, sobretot, com està escrit, etc. Home, té el seu prestigi. Sí, sí, sí. Per això, per això. Per a algú li va donar, no, evidentment, no? Molt bé, Rosa, farem 5 cèntims de la llibreria ambulante del Cristófer Morley. Ho dic bé? Sí, sí, sí. Aquest és un llibre... No m'agrada classificar llibres, com una obra menor, no sé, però no el coneixia i em va fer gràcia perquè el vaig veure a la biblioteca, el vaig veure molt atractiu, allò del tema d'una llibreria ambulant, no? I és aquesta la història. Un senyor que es dedica a portar una mena de caravana de... quasi de l'Oest, perquè està situada als anys 20, del segle passat, o sigui, cap al 1920, cap endavant. I llavors és això, aquest senyor ha muntat aquesta forma de vida, té una caravana estirada per un cavall i porta un gos. I llavors arriba a... és a dir, a vendre llibres, llavors arriba amb una gran ja amb la intenció de vendre aquesta caravana, perquè ell ja es vol retirar a escriure el seu llibre ja, i ara la seva autobiografia, aquestes coses, té l'afició de ser escritor, i la vocació. I li vol vendre un senyor que es dedica també a escriure, però aquell senyor no hi és en aquell moment i a la seva germana, que realment és la protagonista d'aquesta caravana, era la seva pròpia vida, és una miqueta de la metàfora del que fa ella. I diu, no, no, diu jo, abans que li compri aquesta caravana al meu germà, i que marxi per a ell, que deixi desatès a la granja, perquè el seu germà ja s'estava començant a dedicar a escriure, i ha començat a ser també una persona ja famosa, un escritor conegut també, però ella, com es diu, volgar-me que es li ha lamentat el cap, i li compra ella, li compra ella i comença aquesta aventura amb aquesta caravana, i al principi és acompanyada d'aquest senyor, del senyor Mifrin, i comença a aprendre també, doncs a vendre llibres, però clar, sobretot és l'amor per la literatura, això la gent que ens agrada llegir, la gent que ho hem viscut, i que ho he vingut amb aquell amor, doncs és molt maco, de veure com va per les granges, explicant, doncs, el Cespira, actor, sobretot, nord-americans, que eren els de l'època, i com la gent posa entusiasme, quin tipus de lectures tenia, que si hi ha la col·lecció sencera de Psalms, de no sé què, doncs no, en comptes d'això, llibres que poden necessitar per la granja, o literatura, doncs... molt bé, una mica la cultura popular, portar-la, no? Sí, l'idea és molt maca, l'idea és molt maca, que el que passa és que després hi ha una miqueta, clar, penses, clar, per això de final, acaba com acaba, no? Bueno, ella està bé, perquè és una miqueta de reivindicació, també del seu paper, de no quedar-se només allà a la casa, fent pa i fent neteja, ni cuidant dels animals i tot això, sinó que ella pot tenir la seva pròpia vida, també, i la seva forma, també, de sentir i de viure, no? Bueno, després ja no explico com acaben els dos, i, en fi... Bueno, però és un llibre que... Que acaba molt clàssic, que acaba molt clàssic, no? Que és costres, però bueno, ella li ha servit, també, per això, per conèixer altres coses i una altra forma... Clar, potser tampoc és un llibre que tingui una... que no sigui d'alta literatura, no? És senzillet de llegir o potser fàcil de centrar? Sí, és senzillet de llegir, és agradable de llegir. A veure, és una persona que... A veure, en el seu... A Nord-America es veu que sí que és conegut, no? I, per exemple, hi ha una cita del Eugén Onil, que, quan en vell li van donar el primer novel·l de literatura, va dir, precisament, que quan tinc ganes de somriure una mica, diu, per a què s'hi han més lleugeres les tardes, doncs diu, llegeixo les primeres novel·les d'en Morley, que són aquestes. Bueno, potser més lleugeres, però és molt bé, aquest tipus de literatura. Sense cap preocupació. És la que estàs felicitat. Sí, sí, sí, molt bé, perfecte. Recordem que... Estem a l'altra de fons. Sembla que posem una musiqueta. És el grup de Folk. Hem recuperat el grup de Folk dels anys 78, aproximadament, que han fet... No fa gaire, no fa gaire, sí, farà uns anyets. Un CD que es diu que els temps estan... encara estan canviant, mai millor dit, que és el CD art changing times de Bob Dylan, de la cançó que va treure. I tenim Oriol Trambi, el Jaume Arnella, el Jordi Batiste. Que es pensen una miqueta de fons, amb aquest tipus de cançons netes, que a vegades posen rondes del vi, els macarrons, cançons populars també, el que deia va semblar rosa, una mica aquest tipus de música. Passem de la literatura, passem al món de l'art, i jo vaig estar l'altre dia al CCCB, a Barcelona, el CCCB, no, en senyor soviàtica. En senyor soviàtica total. I vaig tenir una gran sorpresa, perquè és una exposició que està fins al 24 de febrer, que és al Paral·lel 1894-1939, Barcelona i l'espectacle de la modernitat. Dic que el darrere de la promoció hi ha una explicació molt senzilla, i és que m'agradaria gira, perquè són conceptes, i és el que es veu. I ho diré molt ràpid. Modernitat, espai de transgressió, espectacle, joc, oci, teatres, cafès, vida al carrer, artistes moderns, buèmia, Ramon Casas, Picasso, Nonell, o Piso, experimentació, mala vida escena, brutícia, diversió, espectacle, prostitució, no gèneres musicals, coplet, sarsuela, músic, hol, immigració, llibertat, creixement urbanístic. Tot això és el que es veu a l'exposició. Jo crec que és la millor forma d'explicar amb aquests termes el que hi ha. Exacte, hi ha un procés des de justament, des del 1894, fins arribar a aquest moment de la guerra civil, com evoluciona aquest carrer des dels horts del Raval, que a la Fella Cap era una part on hi havia també una zona, que era el Pla de la Bucaria, una mica aquella zona que anava més cap allà del que seria la línia abans de tocar amb Montjuïc, fins aquesta part més industrial que es va convertir amb el primer manjat de Barcelona, que va ser la banda final, que es va convertir en aquelles tres torres. Sintomàtica és el paral·lel que tenen a veure amb aquell període dels principis de segle. Evidentment és aquesta comparativa del paral·lel versus les rambles. Amb aquell principi, potser ja no tant, les rambles hauria estat, gràcies a parlar amb el David, que fèiem una volta per Barcelona, que les rambles va ser el lloc de la burgésia a partir de la creació del Liceu, en 159. Les rambles i paral·lels havien estat la zona d'oci de la gent burgesa, i la zona d'oci de paral·lels. Obrir un cinema a les rambles, obrir un cinema al paral·lel. Evidentment la gent que anava era la gent manastral, el paral·lel, i la gent manastant el que seria les rambles. És encantadora. Hi ha una part dedicada a les coblatistes, els estudis on es formaven, és magnífic. Va la pena gaudir de com era aquell paral·lel. Això després de la guerra civil es va acabar. Això es va acabar. Es va mantenir el que seria, evidentment, la part sempre al Liceu, va tenir la seva línia, sempre a més... Estava al Molino, però la majoria... Estava a l'Arnau, estava al Molino. Vull dir aquests 3 o 4 que feien, i seguien els cinemes. El nou, és aquest. Va mantenir aquesta línia. Era molt romer. El teatre Victòria. Ja és unes 4. Però molt recomanable, hi ha poder un àric. No sé si és el mateix lloc que la del World Press. D'acord, igual dues és massa, però em sonava que també aquí el CCB hi havia de la del World Press, i que diu que va molt la pena. Jo no l'hi he vist. Aquesta tira dues hores tranquil·lament. La del paral·lel. A mi em van dir que una horeta i picó també ho feia falta. Sí, acaba el gener, la del World Press, que està aquella imatge tan magnífica del que va guanyar, que era d'un fotòlef espanyol, que és com una pietat, però ella porta un burka, i el seu fill està mort, i s'ha anat molt punyent, i diu moltes coses. La vegada que la fan aquesta va a la barba. També el CCB. Doncs ara parlem de la música. Avui anem una mica així a tota pastia, perquè hem d'explicar moltes coses. I la Rosa es parla de Barba Blava, de Vela Bartóc, a l'auditori. La Rosa i la Lourdes. Exacte, que bones juntes. Molt bé, què tal? Molt bé, no ho sé. Era del Vela Bartóc, és d'Hungaries, i va fer el castell de Barba Blava, que de fet és una significació de la història de Barba Blava. Perquè a més a més de l'orquestra hi havia la Mesa Soprano, i un baritun també, la Natacha Petrinski, i el Jar... i tots tants països d'antèntica d'antiga a Europa de l'est. Bé, doncs, Bé, doncs, bàsicament era el diàleg, bé que sí, el diàleg entre aquests dos cantants, que ella era la Judit, que és la dona de Barba Blava, i el baritun era el Barba Blava. I és una miqueta clau, ho canten en rus, perquè... I pensa sort que es van donar la tradució. Sí, sort que ens van passar com una xuletilla, que explicava bé, que un minut em va fer una síntesi que va anar superbé de Barba Blava, perquè ja no me'n recordava. Jo tampoc, eh? La veritat que va estar bé, el que va durar ben bé una hora. Una hora, sí, sí, una hora. Dic que millor saber una mica de què va, perquè... I ve la Bartó que és complexa, no és fàcil d'escoltar, senyor Bartó? Sí, és una miqueta complicat. És aquesta línia del principi de la música contemporània clàssica, que estem aquí entre estrebins, amb abagades, a veure, és maco, però a abagades té punts dissonants, no? No m'hi he equivocat. Jo vaig trobar així, no ho sé, és la paraula com barroc, una mica així... Recarregat? Sí, però no ho sé, perquè a veure les sensacions que tens, igual no són cadascú té les seves. Clar, bueno... De fet, la història, en cita, és que és una història molt trista. És molt trista i molt tràgica. És un recordeu, és un conte del perró. La història base és un conte del perró. Del terror. Que... És una persona molt de poder, pot ser un conte, pot ser un... un gran senyor feudal, que té un castell i allà s'emporta les dones que conquesta. Ell és un gran conqueridor i llavors veus, mira, s'adueix dones, mira, que em desmeto. Està del jodis. I llavors la s'emporta allà al castell, que amb la... amb la promesa de casar-s'hi, la variació del tema, doncs... ja s'ha caçat. Depèn, no? Depèn una mica de tot. No com li va. No com li va. I llavors, bueno, la història básica és que... Allà el castell és fosc i té una sèrie de... hi ha una sala principal i hi ha una sèrie de portes. Normalment són set. El tema de calcet és el número màgic, aquestes coses. No és un número que té molta simbologia. I ella, a la dona que arriba al castell que ell porta, o veig ja sigui la seva promesa, o ja sigui ja la recent casada, l'acabada... casada. Doncs li deixa veure totes les portes excepte una. Excepte una que no... Aquesta diu que no, que amb aquesta no entri. I llavors, clar, ja li desperta tota la curiositat. Ja li desperta la curiositat i això depèn com s'interpreta. I fins i tot hi ha els sigonàlics i les contes de fades. Sí. El Bruno Beethoven, que també comenta precisament... i que ho heu refrescat aquests dies. No hi ha la curiositat femenina en si, sinó la curiositat, fins i tot, cap al sexe. Perquè és clar, li dona una clau. La clau també té... Una connotació, no? Una simbologia, també. I llavors, el fet que ja... quan entrenen a aquestes habitacions, aquella clau, o un ou segons en la versió, que li donen, està cadascant, que aquella sang no marxa, també té una connotació de primera relació amb sexuals, també. Això vull dir que... Va fer gràcia una miqueta. Si no, quina gràcia té. No hi ha un senyor que està allà, amb un castell en set portes i que no deixi d'entrar a aquestes portes, que hi ha aquella habitació. Que conegui la seva intimitat. Bueno, és una miqueta... Però és una adaptació a concert d' algun tipus d'òpera? No. És com si fos una mena de text, parlar, vull dir, cantar. És un concert. És una peça que és així. Van seguir, van fer la Rosa, la intervenció, ella i ell, com si estiguessin parlant tu i jo. I que feien com àries i després recitatius, o era aquesta combinació. No, no cantaven tota l'estona. Era una conversa cantada. Era com una ària, però cantada. Era un diàleg entre els dos, entre els protagonistes. Bueno. És la segona part, però ja era una obra de la sinfonia número 10 a mi menor del primitri i xostacòbics, que aquesta també va durar quasi una hora i també també. Aquesta vegada es va llargar. Tot això estem parlant de principis de segle, aquests senyors, no? No m'hi he equivocat. Jo crec que vam per aquí. Per tant, que esteu parlant del moment... Finals del 1880 ho van deixar el 1906. Perquè hi ha un moment que es parla de la música contemporània clàssica a partir del segle XX. En aquest cas sí que hi ha una diferència perquè es va mantenir fins al 1850 i pico i tal, es pot parlar encara de música clàssica al 100%. Aquí és quan hi ha aquests trencaments, que el millor sí que el que diu l'Òrdia de la Seguretat, que el millor hi ha copies cap a una barrocament, hi ha una copia cap a la música sonant, l'ador de cafonia que vindria després, llavors, Stravinsky intrueix el jazz a l'ocell de foc, per exemple. Això es comença a fer unes barreges, que és el que diem segle XX, les avantguards, pam, pam, pam, i la música va fer el mateix. Va parir tota aquesta història. És un art paral·lela el que hi ha que... Totalment. I seguim parlant de música i ara us faré una prova. A veure, m'heu de dir què és això que sona. És tan conegut, que és que ens morirem, i si no, no tanco micròfons. No val... No. No. No. No. Això que diu el David a aquesta rada, no vas maldesencaminat, vull dir que és això. Vull dir que hi ha molt d'assemblança. És la número 40. No, perquè va dir que és una molt coneguda. Clar, no, jo no es demanava el nom. A llavors guanyem el viatge. Exacte, exacte. Aquesta cançó és superconeguda, perquè va haver una versió a l'any 70 i pico de Gualdo de los Ríos, o sota corea de Lluís Cobos, que feia jo de la música clàssica. Va xumba, què? Va xumba, va xumba. Doncs el primer que va fer va ser Gualdo de los Ríos, un senyor que era espanyol, i va fer això amb aquesta sinfonia, i per això és molt coneguda, perquè va ser molt comercial. Això ve a compte perquè durant tota aquesta setmana ha estat el Palau de la Música, el cicle de concerts i espectacles de Wolfgang Amadeus Mozart, per ser molt estimat al Palau de la Música, l'hi seu té tendència a posar coses de Wagner, d'on s'aquí i perdi. Allà hi ha molta tendència a posar molt de cosa de Mozart i de Beethoven. Amb aquest cas, i tornem a l'est, l'Orquesta Sinfònica i Cor de la Federamòrica Nacional de Moldàvia, dirigida per Michael C. Chiquín, d'aquests noms que mai serà, van oferir l'obertura de les bodes de Fígaro, de la seva opera, la Sinfonia Número 40, que és la que escoltem, i sobretot la gran, el gran moment va ser el rèquiem en remenor, aquella obra final d'ell que quan arribes, hi ha diferents parts, però quan arriba la lacrimosa, que és un dels punts, allà és quan va morir. I la part final, la part que és des del ofertorio, fins al comú, i la part final, els cinc punts, va ser una obra acabada per un dels seus esgebles, que no t'ho serviré diant, com has dit, un nom raríssim, si ho trobo jo s'ho diré després, i bé, es va entregar com si fos una obra realitzada per ell. És ella, no, aquell és l'altre, bueno, jo ho diré. I llavors es va entregar en un moment determinat la seva dona, com si fos una obra acabada, no? Dica que l'espai, el palau de la música, és per morir-se, vull dir, el sol és magnífic, i jo estava amb la boca oberta, sempre que hi entro, vaig amb la boca oberta, i no de tanco fins que surto. És que l'espai només l'espai, sí. És magnífic, el palau de la música. Això és l'auditori, això és l'auditori. Exacte, no, és el palau de la música, no? I dic que, en general, va estar molt bé tot, la veritat és que va ser una execució perfecta, excepció, justament, del rèquiem, que a part del cor de 60 persones que feien cadaves transposat, hi havia els solistes, hi havia un soprano, una contralt, un tenor i un baritun, vale? Pots dir que la metza soprano, perdona, la metza soprano va ser un desastre. És a dir, les coses, sí. Perquè ja té una edat, i quan té una edat, la veu acostumar a fallar, no a fallar, sinó a fer uns grigalls que no són reagradables, no? I aquí, cantat amb un cor, aquí a Sant Just, puc dir que això succeia, no? No va ser precisió teva, només. Exacte, no, no, és que ens han quedat tots plegats quan diuen què està passant aquí. Sembla que, com hi ha ves, amb una mena de cidi, que ho feia, que no estava... És possible, mira, es deia Valeria Mirceva. I porta el seu temps, però no sé exactament el que seria. I el tenor tampoc està gaire fi, eh? Jo he anat un parell de vegades a l'Iceu, i he vist una aclamació brutal a una... No he anat a tu soprano. Era una metge soprana. Una metge, sí. Brutal, me'n recordo nom, eh? Era l'opera Lucer Lila de l'Amermur. Lucer de l'Amermur. I després vaig veure el tot al contrari. Perquè jo negat absoluta en la música clàssica. Negat tampoc. Però tens uïda, si és important. Jo detecté els galls impressionants, que feia el tenor, que em feia vergonya, alienes, tallar... Això sí, eh? Un punt d'honor que té aquesta gent, una professionalitat. I què vol fer, vas tot a l'estona? Tot a l'Iceu, allò és pitjor que un camp de regional tercera. O sigui, la xiulada que se li va fotre aquell individu. I tant, i tant. A mi em feia vergonya. I què feia ell? Ell sigui cantant. Ah, mentre cantava el nom en xiulada? Clar, clar. O baixar al final. No, no, no, no, no. Això he viscut amb les bodes de Figaro, també. No, no, una xiulada, però... Dic de furidans, eh? I fora, fora, fora, eh? És que es nota, eh? Jo recordo quan aquesta senyora feia... La qüestió és que clar, és un rèquim, és una missa, no? No ho sé, però l'Iceu és un altre món, eh? És que no va ser una actuació estelar de la Pesso Soprano. Va ser, simplement, que, bueno, que tant en quant, vull dir, sortien, doncs, al baix, perdó, al tenor, al lametxo i tal, fent aportacions, però era l'orquestra i el cor és el pes, no? Sí. Llavors, clar, tant en quant, dius... Llavors, potser es va tolerar. No va ser terriblement uns gais monsters, però sí que no va ser una bona actuació. Mai. Fas com són. Jo, qui volgui sentir una bona gravació del rèquim, és la del... del cara, ja, amb el José Vandam de baix. Ah, exacte. És que això és el carrer... Aquell home d'una veu no baix, no hi ha profund. A veure, el que és magnífic és a dir, l'orquestra, el director i el cor era meravellós. Ara, la selecció, justament, tant del tenor, que era molt fluixet i l'alametxo, que era bastant negativa, canvi la soprano i el baix eren espectaculars. És que destaca molt els baixos. Això s'ha de visitar, perquè tot era perfectament això. Vull dir que això és essencial, però és el que diem, no? Vull dir que n'he d'intentar buscar. Passem al teatre, Rosa. El pofessionar. Bueno, era una història sèria, eh? Jo faig la conya, però no sé de què va. Sí, sí, tant i tant. Mira, el professional és una obra de teatre que està escrita pel Dussan Kovasevic, que va servir al 1948. Seguim a l'est, eh? Sí, continuem, continuem. Avui tenim una mirenta per la dreta. Bona nit. Ha estat traduïda pel Jordi Galceran. El professional, no sé si us dona, el director Emil Custúrica va fer també la versió cinematogràfica. Jo, que és la versió cinematogràfica, no l'he vist. No la tinc present. Que és el mateix director que també havia fet el guió d'Underground. Hi havia una vegada un país. Aquesta, sí. Aquesta, la veig veure al març nou, a la sala Canumet. És una sala polivalent que tenen allà. És una sala municipal. És un grup de teatre que són aficionats. Vull dir, no són professionals, però ho fan molt bé. Ja fa uns quants anys que el sí segueixo la pista. No conec amb una de les persones que ho fan, amb un dels sectors. I ho fan molt bé, molt bé. Fem obres magnífices. És gat, és un grup aficionat del teatre, d'allà de març nou. El professional és una... La temàtica és molt senzilla. Són dos personatges, pràcticament, només. Un és una persona que la té un editorial. És una persona que té un sen acertat estàtus. I està reconegut, prins i tot, per al govern i per la... pel poder que hi ha en aquell moment. I, en canvi, l'altra, que és el que li ve a veure, es presenta com un antic membre de la policia. I, a veure, es presenta com que és la persona... El coneix superbé. I és la persona que li ha estat seguint els pasos, des de fa no sé quants anys. O sigui, li estava espiant. Era la seva feina, era espiar-lo. Clar, per això l'altra, el que s'ha dit... Ostres, a mi com que saps tantes coses a mi. La mi de que va enxarren i que li van... Veu que descobreix que és que s'han moltíssimes coses. A mi, si tot sigui una vegada una anècdota. Si ha perdut algun objecte, jo que sé posar un barret, doncs ell s'ha posat el barret i fins i tot el té, perquè després de recullir. Ells fan l'adaptació a l'època de la postguerra, aquí, espanyola, més o menys. Llavors, vindria a ser el que abans era una persona que era dictam un règim i que la seva funció era posar això, vigilar i espiar amb una altra. En canvi, ara, quan ja se suposa que ja tenim la democràcia i que tot ha canviat, doncs, clar, aquesta persona cau. I ja no té sentit i s'ha d'amagar fins i tot i la fan fora del cos, perquè ja no té sentit que hi hagi aquest tipus de personatges. En canvi, el perseguit, el que havia estat perseguit, ara és la persona que sí que té èxit i és la persona que ha estat triomfant. Doncs, però, a l'original, a l'original era a sèrie i a vos n'hi ha una miqueta amb la guerra que van tenir de mig dos. Per això que et fa reflexionar sobre això, com a mi de que poden anar canviant els poders o el govern, una cosa que estava malament, ara resulta que ja està bé o al revés, el que abans es considerava que era una pràctica correcta i perfecta, doncs ara no. Fins i tot havia arribat a tenir ordre de matar-lo, fins i tot. I doni-dó, no? Vaig recordar també una miqueta de la pel·lícula que hi ha de la vida dels altres. Jo, quan parlaves, ho estava pensant. Doncs és això, sí, era... Sí, però que era molt habitual, gravacions, però és que tota la seva vida li porta un dossier enorme de tot aquests anys que ell l'ha estat seguint i l'ha estat espiant amb la transcripció de les converses d'una nena d'una veritat que ha fet que tot, tot, tot... I com continua encara, encara que ja està retirat del cos, encara li continua a seguir la pista. Sí, sí, és molt interessant. Molt bé, doncs, del teatre del cinema. Tenim 6 pel·lícules i tenim al voltant 15 minuts per comentar-les. Vull dir, ja podeu parlar. No, començarem per dos clàssics, en comptes de la tercera fase i memòries d'Àfrica. I crec que sota una com l'altra són pel·lícules per recordar. Sí, d'aquesta, la vaig refrescar i la feia per una de les canals. I, ostres, no ha perdut potència, aquest film. Ja està molt bé. En comptes de la tercera fase, estem parlant. És un film setentero total, amb estètica i manera de fer... Però s'aguanta molt bé. Ostres, s'aguanta molt bé, eh? Inclus, a nivell estètic, tots els efectes... Home, notes que avui dia ho faré d'una altra manera, però no t'has entenent un absolut els actors. Potser un pèl sobreactuat, el Dreyfus, en la seva línia. Sí, però és que és així, aquest home, eh? Però sí, sí, sí, sí, ostres. Tot el conflicte de la llar, molt ben caracteritzat. Allà ho farà a pa, eh? El fet com ell se li fica allò al cap, li fiquen, diguem-ho així, d'alguna manera. I la per final és creïble. Jo crec que l'opció de que vingués un... Bueno, a veure, és la ciència ficció, no? Que arribi allò al platillo volante i tal, amb la seva paranoia. Però, bueno, podria ser això, perfectament, en el cas de que es donés aquesta opció? Sí, sí, sí, no, no, no. Una civilització amigable i comunicativa, no? Comunicativa amb uns sons, vull dir que és la típica del tí, tí, tí, tí, tí... Ja no és la lletja universals, que és la música i la matemàtica. La filla capable que es llença a l'espai és música, música clàssica. A veure si, d'aquesta manera, hi ha una reacció o una resposta amb la tipus de senyal, no? Jo crec que... Jo crec que l'Estilbert serà un dels directors que, el dia que falti, se'l recordarà, però com un dels més grans directors que hi ha, eh? Evidentment, en coses no tan bones, però en coses molt potents i molt interessants que guanyen amb el temps. Crec que si no hi ha cap film seu així, d'aquesta època, que diguis, ostres, com està allà caducadet? No, no, no, no. Últimament he repassat bastant, fins i tot, de l'allways. I repassar-hi i tal. I no es fa gaire... La que han vellit pitjor és E.T. Mira, per on? E.T. em vaig posar molt nerviós veient-la, perquè, com a segonment, la vaig veure i em va agradar moltíssim, però han vellit malament E.T. Vull dir, hem vellit més aquesta que no fas en contra de la tercera fase. Si la veieu, tindrà aquesta experiència, seguríssim. I Memories de l'Africa, doncs, és una altra opció, que també així molt ràpida per comentar a tothom la vista, evidentment. És dues vegades. Molt bé, molt bé. És el gran cinema, el cinema pensat pels Òscars, no? Vull dir, pitjor o millor qualitat, evidentment. La gent em deia, jo no l'he vist, tinc que dir, fragments, la música és magnífica i la música o tothom té el cap, no? A més, feia un anunci, no feia gaire de sa imatge, que sortia... Que sortia per allà... Sí, sí, hi ha corrents com per Àfrica o i tal, però, bueno... I, a més, parlar de cafè, la pel·lícula, vull dir, que ho tenim perfecte. Sí, ja té cafetals. Sí, es la juguen, no? I jo crec que és una pel·lícula, evidentment, que planteja, doncs, aquest concepte, el que deien de espectacle. La gran pel·lícula pensada per Òscar. Molt ben plantejada, la meva estrip, o amb un dels seus personatges, amb un llenguatge peculiar. Vull dir, allò que fa dels seus accents, típic, no? Aquest que és un anglès en denès. Vull dir que fa aquella forma amb les patines, les R's i les S's. I bé, la història, és una història de morir de sa mort. Jo crec que la meva estip obreta, ni amb el seu primer marit, que és el car Maria Brandauer, que fa el paper a ell, que es casen per interès. Vull dir, i després, amb el Robert Refort, que sí que hi ha una situació més fugosa i tal. Té mala sort, pobra dona. És que l'altre, perquè vol ser independent, vol fer la seva vida, vol anar a caçar, vol fer altres coses, i l'altre, perquè realment és una paraula molt lletja, perquè li arriben, com anar fins i tot, les sífilis, no? Tant se li en feia, és una relació purament per ser baronesa i tal. Vull dir, a part de la història, sí, i les imatges magnífiques i... Paisatge. Exacte, no? No arriba a tenir el sentiment de l'esponsa Madison, eh? Vull dir, no t'arriba a frapar la pel·lícula com a tal. Però bé, acomprenc que fos nominada, que guanyés Òscar, Cineipola, que el director, Robert Refort... Vull dir, el senyor ja té una edat, però està de cosa bé. La meva estipa està molt guapa, tot sigui dit. I bé, veig una pel·lícula a recollir, recuperar. Sempre es vol recuperar-la, eh? Mas, operación, eh? Operación, eh. Ah, jo ho tinc a parlar. A veure, operación, eh, és una pel·lícula que es diu així, perquè és operación Emanuel. Va sobre Emanuel... Emanuel, l'aeròtica. Emanuel, és nom de nen, de nen Emanuel. Pensa'm, va, que va bé. Va amb la pel·lícula eròtica Emanuel. Aquesta és la sèrie de colombiana, no? Sí, és la colombiana. També hauria pogut ser això, però... No va durar una cosa bé seria. Amb tant de verta, ja la veurà. A veure, aquesta pel·li va... Fada... Bueno, hi ha el director, no sé si ho tinc aquí. Bueno, Miguel Cortolls, que és un director francès, però que viu aquí a Espanya. Vull dir que té la... A veure, la pel·lícula és molt interessant. És totes les víctimes... que no tenen res a veure de l'esfar, o sigui, de les forces armades de l'aeròsia de Colòmia. Llavors, aquesta és una pel·lícula sobre fer reals, i té a veure amb els segrets de Clara Rojas. Clara Rojas és una advocada que el van segrestar amb l'Ànglid Betancur, el 2002. Sí, sí, sí, sí. Llavors resulta que el paper del Lluís Tossar és un camperol, es diu José Crisanto, és una persona real, no? I va sobre aquest camperol, està bisquent allà a la selva, i està, bé, té una família, té quatre o cinc fills... Colombiana. Sí, a la Feçal de Colombiana. I me'l viu per dir algo, doncs, venent un coca en els de l'esfar, fa una mica de trapicheo, no?, i és una persona així com bastant seriosa, bastant pendent dels seus fills, tal, fins que un dia determinat li porten un nen d'avui mesos, que està ferit del braç, i li diuen... Bueno, venen els de l'esfar, li porten... Escolta, em porten l'has de cuidar i curar, i portar-lo al metge. I ell és un bona fet d'aquests, no? Sí. Si no sap ni qui és aquest nen i res, i el porta a l'hospital, explico una mica a persona per la gent que la vulgui veure, de tal manera que allà suposen que ha estat maltractat per ell, de tal manera que aquest nen no es veu més, no? I allà, a la pel·lícula, després, com us dic, té a veure, és el fill de la Clara Rojas, la Emanuel. Ah, vale, eh. Aquest fill, el té, mentre està en cap tibari, diuen que és d'un revolucionari, i li prenen el fill perquè no està bé, s'ha trencat un braç, tal. I la pel·lícula, la veritat, és que explica tot allò malament que ho passa, aquest camp perol, perquè després li reclamen el fill amb ell, quan ell diu, escolta'm, a mi m'han dit que el portaven a operar a Bogotà, quan en realitat aquest nen està en un centre d'acollida, o diu-li com vulgueu, no? I llavors són totes les peripècies que passa, aquest camp perol. Què passa, aquest camp perol? A més, a més, l'acaben tancant a la presó. És real, es passa real. No fa massa ha estat a la presó. 6 anys a la presó. I després el treuen dient que no era culpable. Però la pel·lícula s'aguanta bé, és una... S'aguanta molt bé, la veritat és que Lluís Tossard, jo... És magnífica, aquest home. Jo l'he vist a la celda, l'he vist, com aquella, t'he doig misojos, l'he vist a los bonis al sol. Bonis otro mundo. Exacte. El trobo genial, a part que està amb un accent colombià que s'ho ha currat, i trobo... la pel·li reflecteix molt, s'estut l'ambient aquell, com molt, per dir alguna cosa, molt pobra, molt... La pel·li, per mi, va la pena, perquè és un fet real, i perquè està... Jo, per mi, molt ben feta. Molt bé. La Maison, no sé però ho sap bé, perquè el meu francès és una mica... De la Maison, a la casa. Ah, a la casa. A la casa, a la casa, dins de casa. Sí, és una pel·lícula de Françoise Ousson, també és de Cartellera. Un gran director. Molt recomanable, moltíssim. Moltíssim. És una... És molt enginyosa, tota la història. La història està basada en una novel·la o una obra de teatre del Joan Vallorgas, que és d'aquí. Sí. I que es diu igual. És una... És una peça de teatre. És molt interessant, la història d'una alumna. És un liceu francès, que comença el curs, comença les classes, i el protagonista és un professor de literatura francesa, de llengua literatura, i vol ensenyar els seus alumnes, a que, a part d'ensenyar els escriptors de tota la vida, més reconeguts francesos, els heu t'ensenyat a escriure, no? Clar, és el típic, que les literatures és el que es fa. I, bueno, es troba que els alumnes pobres que no donen peu amb vol. I, en canvi, hi ha un que sí que destaca, però, clar, el que escriu és sobre la família d'un company de classe. Clar, això és una miqueta delicat. En canvi, el professor l'anima. L'anima que troba que té com un estil i que té com un do. Va, escoltava, escriu, no? Però el nano insisteix que ha de ser sobre aquella família, perquè és el que en ve el Nespira. Bé, doncs comença amb un joc allà. No saps fins a quin punt és que realment està escrivint, està relatant i descrivint el que ell veu a cada cop que va a casa d'aquesta família, perquè ajuda amb un company a fer els deures, que va malament amb matemàtiques. Diu-me un moment que està jugant tota l'estona a l'alumne amb el professor, perquè no saps si és, de debò, el que està explicant, o és que s'ho està inventant o és ficció. I visita't tu com a espectador, com a espectadora, també, perquè no s'acabes de saber si realment el nano s'ho està inventant o és que realment ho està vivint i d'alguna manera està provocant aquelles situacions. Clar, a l'hora de crear una novel·la o de crear una història, el professor li va donar una espatua, pautes, i li va dir, a veure, tu has de pensar l'electro que espera. I després tu has de buscar alguna gira o alguna cosa a l'argument que cridi molt l'atenció o que frapi fins i tot. Per què? El que explica telemarineria o què? Podria ser, és que tot ho deixa molt bé a la imaginació i no acabes de saber. És més que res, no per la gravetat de les coses en sí, no, perquè el que està en jo, que és la capacitat de manipulació d'aquest alumne, però també del professor. Aquí està realment... A veure, manipulant. Qui realment està fent les coses per on volen, a l'alumne o al professor? Qui realment, no? I tu estàs allà com a espectador, que no saps qui realment és el més... Aquesta pel·lícula va guanyar Can, se'n sembla. Va guanyar a San Sebastià. A San Sebastià, perdona, és que em sonava a mi campana. Va guanyar, va guanyar, no? És molt recomanable. Li he seguit bastant i, per nosaltres, sempre ho fa d'una forma espectacular. Molt variat, moltes variacions. Molt bé, tenim momentet, parlem de història. La vull comentar perquè se'n fa molta gràcia, aquesta pel·lícula. És una pel·lícula de la Tanya Wexler. No es digui de cosa, ha fet pel·lícules a altres nivells, potser no tan simpàtics, com aquest. És una pel·lícula deliciosa, no es pot dir d'una altra manera, amb la qual, però deliciosa, no... No me'n teniu malament, és que és ambientada al 1880, en aquell final, em sembla que és la reina victòria, la part final, ja, de la seva, perquè és que hi ha un moment molt maco que surt la reina victòria. Així ja veurem després. Llavors, estem parlant d'una història, simplement, que és el descobriment del consolador, del libredor femení. I bé, és d'aquelles coses, vull dir, perquè en aquella època per què es diu histèria? Perquè aquelles dones que els seus marits no li feien bé l'amor, doncs, clar, seran senyores que no arribaven mai a l'orgasme, i eren catalogades comistèriques, perquè porres senyores, evidentment, ho passaven malament. Llavors, anaven a doctors i això estava tipificat. Sí, sí, era així, Rosa. I a més, estava senten fets reals, eh? Ara, ara, ahir queda això. No ho veies, el Balnear de Vatèl Cris. Exacte, mira, aquí tens un exemple molt clar, molt clar. Jo sí, la vaig veure. I el tio que em va... O si fa ver, Barilarissa, que es diu... Ah, això mateix. Doncs allà és el mateix. Estem parlant, exacte. Hi ha com d'història... Perdona, que és el marit, i de ver, collons, estàs fotent, tu, tio. Acaba un dinó, passa, cavallà. I fots la banca, no? I llavors, és com una... o una pel·lícula amb una història paral·lela, no? Per un costat tenim aquest tema de com evoluciona, aquesta història vinculada amb la histèria de les dones, entre cometes, no? I la seva vida personal del doctor o un doctor jove, que està evolucionant molt amb el tema de les germans a l'època, vull dir que el doctor de... No, no fa falta canviar-li aquesta dona a la bandatge, dona igual, no? No, no, no ho sabia. I lluita per la neteja és un moment complicat, no? Aquella Anglaterra de finals del segle passat. Bé, llavors, a partir d'aquí, ell entra amb una mena de consulta d'un doctor, una mena de psicòleg, que cura la història de les dones, no? I, clar, com ho fa? Doncs fer-li un missatge, és a dir, es posa allà, si fos un ginecòleg i tal, totes elles a guarnides de l'època i tal, no? I dius, ja agafo una miqueta de crema i una miqueta de no sé què, de colònia i tal, i llavors veu com posa els dits per ja dins, i les dones diuen, oh, que bé, això, no? Que bé, no? És absolutament espectacular i divertit, sí, sí, molt divertit. I llavors, aquest noi té un dels seus amics, que és inventor, i llavors té un ventilador amb plomes que dona voltes, no? I llavors... Exacte, exacte, totalment... No, però és directora, eh? És directora? I llavors... Treu les plomes i prova, diuen amb la mà, diuen, això dona gustet al doctor i tal, no? Però és una cosa que és cert, això, eh? I llavors ho provenc, llavors, no és que sigui una festa, és un festival, no? I és molt divertit. A part d'això, n'estaria parlant de l'amor d'ell, amb la filla del doctor, i també, al final, és molt simpàtic, perquè es veu com la reina Victòria, que va rebre una caixa, perquè va anar a unes caixes meravelloses, podria comprar per al diari i tal, per correu, no? I com ella obra, el seu ja es veu, però clar, és que és una mena de sacador, és tan gran, i té la punteta una cosa de si rodona que dona voltes, és boníssim. Però boníssim, com es planteja, amb una tranquil·litat, amb una elegància, i amb una simpatia... que val la pena, no? Vull dir que... que bueno, veieu-la, histèria, amigrega, eh? I acabem el capital del costa Gabras, que quina diferència... Doncs anem... Un minutets, eh? Fem un perfilem i acabem l'altre dia. Vull comentar una miqueta de què va, que s'ho vols demosap, el capital. A veure, és una pel·li que va bé veure l'ara, perquè és la vida misma, que jo penso, la vida misma que estem vivint. Exacte, si vols enfadar, vés a veure-la. A veure, faig broma. Una pel·li, jo penso molt ben feta, parla del president d'un banc francès i el més important d'Europa, que no té cap tipus de perjudici en guanyar diners. I per guanyar diners, si ha d'acomiadar gent... Acomiadar gent...Banquia. Sí, no volia dir-ho. Per dir alguna cosa. Sí que és veritat que suposo que tothom avisa en els rètols del cartell, que diu que els perdedors cada dia perdem més, i els ganadores cada dia ganen més. Això ho posen al rètol. Llavors és l'història d'aquest president, que sense tenir compassió de re, doncs va pujant. I una cosa que diu que és bastant forta, diu... Quan més diners jo tingui, més em respectaran. I després és tot el procés dels bancs, de com es fan rics, i amb el sentit de que no importa res la gent, sinó que només el que importa és que els socis que estem al banc, doncs estem forrant, independentment del que passi. Deu n'hi do. Una miqueta, un resumé molt resumido. Vindria dir això... I, bueno, la veritat és que cadascú, tant els inversors com els socis, com ells es van apretant una a l'altra, i no tenen compassió tampoc, encara que estiguin en el mateix banc. Ell acaba deixant a la dona, acaba deixant tota la seva entorn familiar, perquè la dona diu si tornes a ser... Està a punt de perdre el càrrec, no? Si tornes al càrrec, diu jo, a mi no m'hi trobaràs, i a l'escena final és bastant així, perquè ell torna a presidir aquest banc. Bueno, és la vida misma, eh? La vida misma podria ser quan se vol el banc dels que... Esperem que això canviï. Esperem. Al 2013 demanarem això. És una bona reflexió i ens sembla que una pel·li molt ben feta. Molt ben feta i molt petada, no? I arca, però tampoc es fa pesada, però va la pena veure. Molt bé, perfecte. Hem fet el final, hem pogut explicar-ho tot, eh? Som uns màquines, això. Tenim un domini. Molt bé, ens veiem el dissabte que ve. Bona tarda, eh? Simplement di adeu. Bona tarda. Adéu-siau.
