Babilònia del 11/1/2018

Adiós, Pascè, ben avui en fi. Doncs tornem a ser aquí un any més al Babilònia, bon any per aquella gent que ens escolti, que sempre ho fan, durant anys, ja portem 5 anys, o quants portem? Jaume. No, però fent el programa a Babilònia. Babilònia, només Babilònia. Jo crec que són 4 anys ja. 4 temporades, jo diria que sí, 4 temporades, sí. I bé, doncs, com sempre, si voleu donar el bon any a tothom... Bon any! Fantàstic! I tant! Clar que sí, clar que sí. És un número molt xulo, 2018. Ostres, el 8 m'encanta. M'agraden més els... La petxoca, eh? La petxoca que diu. El 8 és que sempre ha estat el meu número preferit. Ah, doncs mira, perfecte. En canvi, jo soc també més d'imparèls, eh? Sí, sí. M'agraden més els anys d'imparèls. Sí, també és curiós. M'agraden més els anys d'imparèls. Molt bé. Costumes de cadascú, molt bé. Doncs avui estem amb la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Molt bé. Més prima, eh? Que abans d'en Nadal, eh? Gràcies, Xerco. Aquestes ulleres noves que tens, fantàstiques. Sí, a vos. Bueno, a què l'hem liat tots plegats? Ja ho explicaré un altre moment. Fetes en miralles d'altimidao. Sí, exacte. Ja ho m'havidal, com estem? No estic més prim ni més greu. Bueno, bueno. Però tu, aquest factor no s'admesura. No t'ha importat. No, aquest nou factor no s'admesura. Tots, jove i vell, aquest és el que sí que se t'aplica. Jove? O vell. Em veu alta. De vell de vellesa, de vellesa. Em veu alta, em veu alta. Clar, clar. Que bé que ho viu. Sí, sí, sí. Que guapo. Es nota que hi ha aquí un element familiar, aquí estrany. Sí, estrany. Ah, sempre. Hi ha hagut una cerca. Clar, clar. Sí, tenia oi. I el David muntaré. És el canyó. A mi em podeu calificar. Amb barba? Avui sí, amb barba. Però per les dones no. Ei, no, però està atractivot, eh. Endavant. M'has d'anar amb el cotxe amb ell. Bueno, farem una reclisió, eh. Que el mató... Que és la cosa molt mala. Endavant. T'ha xutxau el tema, t'ha xutxau. Molt bé. Doncs ja que ho has parlat, és que ho ramo, saps? Ja m'ho dic jo, no? Sí. Jo estic com sempre. Que te'l compro a l'aire. Bé, bé, perfecte. En forma, ja. Molt estressat, ja, el buitè dia de l'any, però és el que hi ha. Ja va bé, que no falten, que no falten, evidentment. Aquí et equilibres, eh. Vull dir, et trobo que busques... Com sou tan equilibrats, tots plegats, jo et dono una pau, no? Qualsevol dia... S'ho estiré per la paixera aquesta. Sí, no. Durant cops. Molt bé. Molt bé, doncs avui tenim un programa molt cinèfil, com no pot ser d'altra manera, qui som bastant. Anem cap a aquesta línia, però, com sempre, una de tocar la moral, que sóc jo. I començarà a parlar una miqueta d'art. Pararem d'una exposició que ja estima que el 31 de desembre s'acabava, que el Caixaforum, que és l'art mecànic de Andy Warhol, l'expliquem una miqueta, a veure si es pot tornar a trobar el Caixaforum de Madrid o d'altres llocs que potser l'ho millor és a Rossega. Perquè jo em vaig quedar estabornit. Realment no m'ho esperava. A més, no he tingut massa publicitat ni massa rebombori, i realment em va sobtar moltíssim. Però pararem molt de cinema. Pararem de, sobretot, estrenes. Perfectos, esconocidos, Star Wars, l'últim Jedi, anava a dir una cosa, que el dalt ha vingut jo després. Pararem de Coco, que ja hem parlat amb la Rosa, però... Ara ja l'ha vist més gent. Exacte, tres companys, pararem de It. Passarem por, eh? Bastant por. Mira, estem escoltant una miqueta, com aquesta banda sonora habitual que utilitzem cada dia, però quan parlem del piano posarem la cançó famosa del piano, del fundador del Macdonalds, David, que diuen que és una pel·lícula bastant correcta. M'ha semblat molt correcta, doncs, fantàstic. Parlem de la Cordillera, que jo crec que aquí ens han avanat amb el trailer. Ah, passa, a vegades. Aquí fan un mal favor a la pel·lícula. És un meravellós trailer i una pel·lícula que està bé, però ja explicaré els parques als contres. I també de benvenidor, Mister Lawrence. Oiga, si ho dic bé, que no de l'hi. Ja va bé, perquè David Bowie fa justament qüestió de tres o quatre dies, fa un any de la seva mort. Ha passat un any de la mort de David Bowie. Tot passa molt ràpid, però jo vull fer-hi una efemèrida, quan tinguem un momentet, i és que avui, també d'un idò com passa el temps i els anys, 72 anys compleix Rotestigua. Volem? Per tant, sembla que 72 anys Rotestigua. Clar, que recordes allò que enquantava allò del jo i sexe? Allò del... no recordo més allò, que hi ha cançó del... ho diré ara. D'allà cinquem sexi, recordeu que hi ha cançó tan xula? Creus que sóc sexi? Exacte. O el David Jay, ni tal, que ja posarem alguno d'aquestes. I és que tan recordes que tampoc no fa tant d'això? No, ja han passat 30 anys. Estàvem vellits, ja que tenia 40 anys i ja estava tot arrogat. Suposo que de la vida disfrutada que portàveu. Com el Mick Jagger, que també en 40 ja estava molt tocadet. De jove era guapató, està més bé, però molt ràpidament es van envallir. Però va passar de efebo a passa, a passa, a passa, a passa, tio. És veritat, és veritat. Cap a moment de vius i morts, avui han posat les notícies que a Kirgogla es fa sent un any. Què dius? Ostres, està tu. Està com una figureta ceràmica, de porcelana. Però perquè imagino que s'haurà fet coses, no? No, no, no, que està... El veus fràgic, el fràgic... Home, amb 100 anys, t'ho diràs. I crec que no té gaire... Ja no toca massa. Esclar, imagino que no. També hem de recordar que va morir Pedro Sínaga, que és un d'aquests clàssics del cinema de les anys setana. Sí, que no està malament. Aquest any celebrem el Sant Anari Pedrolo. Exacte, de Manuel de Pedrolo, senyor. Doncs mira, aquestes coses, que hem de bumar a meves. I 50 anys, i 50 anys... De què? Del menys del 68, i 50 anys de l'amor del Màfir Lúther King. I diversos 50 anys. Sí, diversos 50 anys que tenim per aquí, durant voltes. A punt de caure. Mare de Déu, senyor. És a final d'any, però... Ja farem alguna cosa. Benvinguts, home. Benvinguts. Puedes explicar-ho i viure. Basta. Anem a parlar d'Andi Warhol. Anem a parlar d'Andi Warhol, que, lògicament, és un referent sempre més... És un dels artistes més coneguts al segle XX. Tothom diem a Andi Warhol, i de seguida tenim les marilins. Va donar en voltes amb aquelles canvis de colors. Però, justament, és això. Això és una cosa meravellosa, perquè Andi Warhol és una persona que va començar fent les seves pintures, va passar, sobretot, a treballar al coneixement de les seves gràfiques, que és el seu gran fort, però també va treballar bastant la fotografia. I va caure amb molts clichés i amb moltes idees, sobretot de la societat de consum. És el que ell intentava desbatllar i, sobretot, donar-li una certa importància. El que sabia, aquest element, en sèrie, són els productes de la sopa escàmbel, de les coca-coles, del detergent brill, brill, es deia, si no sé què es deia, brillo, que era aquella, una caixa, que tal. I lògicament, sobretot de l'Estar System. Però anirem entre en temes polítics. Hi ha una secció que jo no la controlava gaire, en el que fa una sèrie dedicada a la falsa i el martell, comunista, i també d'una pistola, que hi ha uns elements que absolutament entres en un àmbit. Ara, mecànic, és això. Digues-hi. No, el dimostratge del de Mar i Limón, rotament o la repetició que hi ha. Exacte. I també del Mao Tse Tung i tota aquesta gent que fa unes repeticions meravelloses, de unes vaques, fa un... Fa icons, no, bàsicament aquest. Sí, sí, sí. Bàsicament és això. És que la idea és aquesta, és crear... Un obra. Exacte, és iconògraf. És crear la namora del que seria un concepte i el desenvolupa. El desenvolupa bé de forma seriada, bé de forma acumulativa, acumulant coses, o bé, creant diverses percepcions visuals gràcies a la combinació del que en aquella època es deien fotolits, no clichés, sinó fotolits, és a dir, és la descomposició dels quatre colors, del cèmica, del cian, del magenta, del yellow i del black. És a dir, aquesta combinació dels quatre colors genera totes les combinacions de colors possibles a l'hora de fer un treball de les gràfiques. Ara ho vindrés molt diferent, perquè són planxes digitals, però abans, tu quan deies de posar un anunci al diari, en color, tu anaves a un lloc que et feien uns fotolits, que eren quatre, sempre. Llavors aquests quatre són els que agafava la pròpia rotativa i els agafava. I això és el que fa ell, i llavors juga amb diverses... Jo feia ell això. Clar, clar, clar. Sí, sí, sí, home, evidentment... Aquí està la part, és a dir, els artistes... I tenia un tallet o alguna cosa així, no? La fàbrica, no? La fàbrica. Tenia un tallet immens on li feia això, però ell treballava, el que serien les emulsions, les percepcions, que la Marilin té unes coloracions, unes formes, que evidentment estan treballades, sobre el que seria un d'aquests fotolits o una d'aquestes bases. Tenia una cosa molt tècnica. D'alguna forma podria ser com la cuina d'un cuiner d'aquestes estrelles. Exacte, és aquesta cosa. Evidentment ell no ho fa tot, però ell marca les pautes. Mira, el primer artista que va començar a plantejar que la obra es desvincula de l'artista és Marcel Duchamp, que és el dadaista aquest famós. Què vol dir això? Vol dir que ell pensa a l'obra, dona els canons per realitzar i ho fa un altre. Això és una cosa molt moderna, que en aquella època ja no és moderna. I això ho fa molta gent. Exacte, dones paràmetres, però l'altre que fa és una personatulament anònima. Ojo, això, no vol dir que li doni el protagonisme. D'aquesta manera no s'hi involucra amb l'obra. Per tant, hi ha una distanciació. Amb el cas de Warhol, no. Que és una qüestió mecànica. És el fet que ell fa la peça o la idea i llavors a partir d'aquí li fan. Li fan des d'una mecànica, que també comporta altres elements, com és la mecànica del poder. És que té tota una filosofia, el senyor Warhol, que és molt intensa, l'únic que ens quedem amb... Que està molt bé, la Marilyn, que et xulo, una figura de l'Estar System, que ell la veu de diferents maneres. Esclar que sí, però hi ha molt més. La decadència, aquesta figura, etcètera, etcètera, que és el que busca. Perquè ell tenia alguna relació, com es diu, amb el bàsquet? Sí, sí, sí, hi ha vincles, hi ha vincles. El bàsquet se'n va cap al tema graffiti, cap a una altra línia més immediata de treball. Ell és més reposat, ells fan altres coses. L'interessa molt de Jackie Kennedy i tota aquesta història que passa. Fa fotografies, emdeurat, que són coses molt curioses. És un crac. Hi ha la parsinefila, la part dels curs, que fa uns curs, de totalment anodins. Un senyor menjant un menjar durant una hora i mitja. És una càmera fixa amb això. I després els famoses pel·lícules que va fer amb jo. Que era traix, fleix, i no me'n recordo l'altre. Escombraries carn. I em deixo un altre, que era un nano d'aquests ídols conegut de l'època del 70. I que posen-ho, que comera gay i tal. Doncs ja evidentment disfruta de presentar. Sí, sí, sí. I llavors hi ha fotografies d'ells, transvestit, novidicat. Allà al darrere, absolutament increïble, que aquí ho desescobreix molt bé. Per tant, és una llàstima que no s'hagi fet la suficient promoció. Ara vas tenir un problema. Vaig anar al 30 de desembre, en plena dalt... Estava empatat. Estava a base. No vaig poder perquè se'n va escapar i se'n va escapar. I llavors no podia el dia següent anar al diumenge. No me'n anava bé. Però per això dic que haguessis trobat menys gent, segur. Sí, segur, segur. Per tant, recomanables, ja miraré a veure si trobem algun lloc de referència, si hem adreït algun lloc, però de debò si es torna a agafar... queixafòrums que hi ha arreu de l'estat... Exacte. De tota manera, jo la veritat és que penso que s'escau que, diguem, que enganxar tota aquesta filosofia en anant a veure una dinàmica de construcció... No agafa tothom, això. Això també és un fet que tomba molta gent a anar a veure coses així. El que té a boar, home, és que té una coloració molt potent. I llavors la gent es queda amb això, que em sembla molt bé. Vull dir, no tothom ha de ser un expert. Vull veure moltes famílies amb nens. I s'ho passaven en gran, veient aquelles vaques de colors. Per tant, és un element tan ben aíf que entra dins de la seva forma de treballar. Per tant, que cadascú es quedi amb el que cregui convenient, m'entens? Però el que sembla senzill no és tan senzill. És com quan van anar a veure el Sorolla, per exemple. Estava petada, per què? Perquè són esquadres molt visuals. Exacte. Sí senyor, sí senyor. Sorolla és un impresionista d'aquests potents. L'impresionisme entra molt fàcil a la vista. I llavors... La Sorolla no busca gaire... El que n'hi havia tanta gent com en el Tapiro, aquell. El Tapiro és una meravella. Era bestial. La que hi ha orientalisme és un dels grans desconeguts que s'han de conèixer. Però quan mínim, algú ha entret. Doncs deixem el món de les arts que sempre és interessant i entrem amb el cinema. Perfecte. És conocido, Rosa, que jo tinc ganes de veure aquesta pel·lícula. Mira, la veig troba molt amena, molt distreta, plena de sorpreses, això sí, perquè jo trobo que el mechuló que té és això. Perquè dius, mai no acabes de saber si coneixes una persona. Imagina't. El que sí que haig de dir que no vull que se m'oblidis és que és un remake. La direcció és de l'Àlex de la Iglesia, però és un remake. Però fa quatre dies vas tan al bar, no? No, mai ja fa mesos. El test passa a volar. Perquè t'ho amarró de ràpid, llavors. Aquesta és el 2017. No, no, no. Suposo que deu tenir mitjans, deu tenir producció. Imagino, sí, però ha de ser raó. La Fagaira del bar, eh? Potser la va fer prèviament. Sí, però sí. Tu creus, tan enrere? Podria ser, podria ser. Jo crec que sí, la vaig veure ja fa uf. Però per ser a l'Àlex ha sigut molt ràpid. Suposo que igual era... Si esteu a aquesta, és que el guió i el té fet. És un remake d'una pel·lícula italiana. Que es diu... Perfecte, és que no es xuti. I clar, vull dir, que el guió i el té fet. I ja veus la pel·lícula, posar-la aquí amb actors, buscar els actors d'aquí, fer el càsting, i ja està, i buscar un escenari i tal. Està rodada amb un hotel de Madrid, no sé, no me'n recordo la cadena. Al final, en els títols de Crèdits Icoposa, és un àtic impressionant, no? Això figura que això és un pis. Jo crec que és un pis. I dius, clar, tu ja et sorprèn, però jo estic quina edifici que hi ha allà, no? I dius, clar, i de un ideal menjador aquella taula, i dius, osti, no? Bueno, clar, després resulta que és que és un hotel, clar. Tu, un hotel. Ja sabeu que és... Sí, exacte, la Suït va molt a la presidencial, almenys. És la història d'uns amics que tenen un sopar, casat d'uns d'ells, d'una parella d'ells, d'una parella d'amics, i van allà, no?, amb diverses parelles, i un que va sol, que se suposa que té parella, però que no la porta, i bueno, en un moment, es veuen una miqueta, si n'hi ha tensiós entre ells, si no, i en un moment donat, a punt de deixar-li acudeix, amb el tema del mòbil, dius, posem tots el mòbil a sobre de la taula, i llavors juguem una miqueta com el joc, aquell de veritat o atreviment. Diu, va, el primer que soni, el que sigui, un wasap, una trucada, un missatge, el que sigui. Diu, ho ha de fer públic. O sigui, tots ho hem de veure, si és una trucada de contestar, si és un wasap, ho ha de llegir públicament. Clar, comencen a obrir unes mirades allà. A veure qui pot evitar això. Però que al final no ho poden evitar. Qui diu que no, ja te l'altres, dius, és que amagues alguna cosa, no?, i tots estan jugant a fer-se el xulo, o la xula, dius, clar, jo no t'interessa d'amagar, i que al final tots han de posar el mòbil a sobre de la taula, que és una miqueta al morbo, o aquella cosa de que hi ha moltes coses allà, en el mòbil. Hi ha, bueno, tota una vida, i que fins i a quin punt és això, els altres, ho has de compartir o no, o realment és una cosa teva, personal, privada, o fins i a quin punt pots liar-te amb històries, no?, o et permet fer coses que abans no m'havies fet amb el color electrònic, o per internet, que està sol allà amb una habitació. Ara, com que ho tens tot en el mòbil, és com un món desconegut, també. Què tenim cadascú de nosaltres en el mòbil? Ha canviat molt. Ja no és un element per trucar i no per trucar. Hi ha molta informació, allà dins. I, a més, és immediat, també. Perquè l'altra persona, o qui està a l'altra banda, és que la tens allà en el moment. Hi ha moltes sorpreses, perquè, no t'ho imagines, d'entrades una cosa en la visió, o el que s'està explicant cadascú, cada parella de les seves coses, o com tu veus la relació com estàs, si estan tensos, si estan a punt de trencar, o si ell li està fent el salt, o ella, o què sigui. I després és una altra història, no?, o coses que van surgint, si es canvien el mòbil, i entre amics, també es fan una miqueta el compromís. M'has de salvar, m'has ajudat totes a veure la situació, perquè aquí són el mòbil, i m'envia, no sé si la meva dona ho veurà. Està molt bé, està molt bé. Però és que, a més d'anar d'això, hi ha una altra sorpresa final, que això sí que no ho explico, perquè està molt interessant. Clar, l'Enco és impressionant, també. Està Eduard Fernández i Belén Rueda, que fan els anfitrions, aquests estan genials com sempre. Ella està molt nerviosa. Jo això sí que vull que us fixeu molt, de seguida es veu, no?, que ella està molt nerviosa, està molt histèrica, molt nerviosa, però abans de fer el joc aquest del tren. Sí, sí, sí, ella està molt... A més, hi ha amics que sembla que la tenen una mica. O sigui que anem a casa a l'Eva, i hi ha la parella jove que porta un vi biodinàmic. I la pobra, la noia, que és la parella del noi, que és l'amic de tota la vida, és que jo sóc la nova, i si a sobre la portem això dirà que hem portat aquí. Tots la tenen una mica, perquè està com una miqueta exesperada, està allà com molt nerviosa ella, i amb la nena, amb la seva filla, que hi ha un moment que també surt, una nena de 17 anys, que se'n va allà de marxa, no sé què també vols que et discutis amb la nena, però, bé, que estan genial. Tots estan de xute amb l'Eduardo Noriega, al Terrio, com es diu, que m'haig de marxar el Terrio. No, no, d'això no... Sí, d'Ernesto, d'això, sí. El pare és lector, no? Exacte, exacte, sí. La Juana Costa, l'Alazne Fernández, i el Pepón Nieto, que està també genial. I la que fa de parella d'ell és parella autèntica de la vida real. D'aquí? Hi ha una noia que fa parella de... Ah, sí? Sí, la Juana Costa, crec que era així, Juana Costa. La parella d'aquí? La parella real de l'Ernesto Arterio. Ah, sí, l'Ernesto Arterio. I aquesta noia no sé com parlarà, però aquesta noia és una americana. Sí, però no té accent. No, l'accent se l'ha tret per fer la pel·lícula o la ha treballat. No, ja fa temps que no té accent. Però sí que el té, eh? Sí, suposo que el deu poder treure. Quan parlem de gent del seu país, igual sí. Jo li he sentit parlar amb entrevistes i aquesta noia no té cap accent. A l'altre dia, quan va ser passant canals, a mi casa és la teva. Jo agafava en Albert i no esborna. Estaven tots aquests que les havien agafat per fer la promoció de la pel·lícula, i ella parla, però és colombiana, o de per allà... Sí, però jo he sentit altres llocs. La promoció de la pel·lícula ha dit que és castellà i en canvi l'altra. Sí, sí. Amb ell tampoc no s'hi nota l'accent. L'Ernesto tampoc no s'hi nota l'accent amb absolut. Parla amb castellà... Perquè fa molts anys que estan aquí. I jo no sé si fins i tot han nascut aquí. Després parlarem parlant d'accent d'un tio cast castellà que fa un accent mexicà bestial. Això ja ho veuràs al corvillera, justament. Jo crec que és recomanable. Es passa una bona estona. Estàs pendent de l'estona del que passa allà, i com ha resondrat tot això, i del caos que es genera allà, i de les sorpreses que arriben a adonar, ha dit que hi ha sorpresa final de la pel·lícula. Jo soc molt de les regles. Jo ho vec tot d'ell, però això és amb defrauda. Últimament amb defrauda bastant, però almenys ho vec. És com a l'Almodóvar. Sempre vec l'Almodóvar, encara que em defraudi, i últimament sempre... Julieta encara. Per fer seguiment. David, Star Wars... Star Wars 8... Star Wars 8 a l'últim oge d'Ai. Jo m'he perdut ja, eh? Sí, bueno, no, si no ets per perdes. Potser és perquè a mi què va passar, que l'anterior... L'anterior seguint la saga, no s'espino el cafet. Doncs em va de saber absolutament... La set. La set, però vaig dir, això què és? Quina porqueria? La porqueria, perdó, eh? Sí, sí, sí, sí. Aquesta potser em va sobtar anar amb unes expectatives molt baixes, i poder realment... Vaig quedar... Ai, mira, no, no, no... No ha estat tan malament, el cos. A veure, amb aquestes pel·lícules de trames són molt senzilles, són molt simples, no... No esperis disseccions de personatges molt elaborades. Són... Bàsicament són... Sí, són pel·lícules bèl·lics, westerns... D'aquest estil, o sigui, m'està molt clar, estan orientades a un públic molt juvenil i infantil. Ja no tan adult com podria ser l'imperi contraetaca, que ja hi havia més elements, més perturbadors, diguem-ho així. A qui no, qui és el bé i el mal, i ja està, i es veu clarament, no? Qui és el dolent i qui és el bo. Simplement que em va sorprendre per la forma de fer-la, perquè és igual que... D'aquí, és algú impoconegut, o és una posa d'aquests, lògicament, ni George Lucas, ni... Ara m'has matat, no ho sé. Però que no és ni el George Lucas, ni el Denis Villeneuve, ni aquesta gent que s'ha de dir que fa això. Però em va sorprendre pel ritme que marca en tot allà del film, perquè, exceptuant algun momentet del llarg del pel·lícula que ha de caure, però, ostres, no, no, no heu d'anar d'una idea, però ho trempera, però ho trempera provoca, a més o amb mi, amb l'espectador, no? A mi, a més, té la virtut de que ho separa... Es pot dir que no recordo el passa, si 3 o 4 no recordo massa. 3 o 4 escenaris en els quals la trama va saltant d'una a l'altra. I això, d'alguna forma, li dona dinamisme al film. Sí, sempre és la mateixa trama, o més o menys. Sempre hi ha moments que pot de caure i és difícil mantenir el punt. En canvi, aquí, ostres, inclús li dona una de les trames, que és puto en tot, la de que hi ha una persecució i, diguem-ho així, i es preveu al final, no? Perquè, diguem-ho així, les nautes estan quedant sense combustible. Ostres, doncs el clímax final, és sobtat i tot, no? I no te l'esperes. El film no és un film per tras la barret, no? Però potser jo venia de dir que el que vaig veure a l'altra vegada... Jo no he vist res. Jo em vaig veure a les 6. A més o a menys ho han arreglat una mica i ho han arreglat una mica. No és realment que li hem donat un clímax emotiu, però per mi no les tenia absolut. Les altres o l'altra? L'anterior, perdó. Les anteriors i tot ja, que jo ja... No, és que les primeres que són les últimes... Sí, allò que ho va fer el George Lucas, allà... Per mi el George Lucas, i un dia em vaig enganxar amb una sèrie... fan d'Estar Wars, dic, és un pèssim director. Pot tenir unes grans idees, això no ho negaré. Jo crec que sí, és que no li he vist mai... Grans pel·lícules. No, per mi és un pèssim. I, almenys, mal que es va vendre, es va vendre la idea, no? Sí, no, clar, clar. Jo pensava que potser algú, com vaig veure la primera, o sigui, la setena part, vaig pensar que dic, bueno, potser això haurem millorat, i vaig quedar, dius, ostres, si estem igual. Aquí sembla que la cosa s'encara una mica. Amb l'espinoff que vam fer l'any passat d'aquesta del rock one... Ah, aquesta no l'he vist. Allò estava molt bé. Allò és un doce del patiblo, però en tota la regla. Sí, sí, sí, molt bé. Película bèl·lica. Ja no dic bèl·lica 100%, simplement ambientada amb el món d'Estar Wars, però jo és bèl·lic 100%. Jo la recomano, si no l'has vist. Em van dir que s'estava bé, que era molt correcte, però tot el que fa Julo a Star Wars estic en planja com dient. Perquè aquesta última, aquesta penúltima, està molt bé. I aquesta última, mira't la setena... Ja, no per seguir, clar. Amb l'estómac de ser inoxiable que tens tu, xato. No et costarà més. No et dic el que estava veient ahir. No t'ho dic. No et dic que vei ahir, perquè, si no, ja em mateu. Podràs veure-la, i la vuitema... Jo crec que et pot arribar a agradar. Amb l'Antonio Florell i el Rosario Florell. No te lo pierdas. Va, això dic. El Oi de la Iglesia. El que tenim a l'estómac de paper de fumar, així ja no podem. És que la vaig enganxar, no sé si va ser a TV2, abans d'ahir no sé com va ser l'anítima. Es diu, mira, l'Antonio Florell va ser a Rosario... Escoves via calpo la boca. Rollo en plan el pico. Doncs el Jaume també l'ha vist, no sé què pot dir. La seva, home. Jo és Star Wars, no? A mi em passa una mica el Xesco, i vaig desconnectar ja. A fer Eones, no? Sí, exacte. Jaume, coco... És que estic d'acord amb tot el que he dit. Si anem amb entreteniment, per força ha de ser elemental. I amb el meu net, per exemple, que vaig estar amb ell. Diuen que a tu t'ha agradat. Diuen que està molt bé. És el que dius tu. La van promocionar. Jo vaig sentir a la ràdio el dia que es va estrenar. Precisament dient en el públic que els 45 o 15 minuts d'aquesta és una meravella que supera gairebé a totes les altres. Tampoc era molt... No hi havia molt que superar. Però està bé, sí. Té punx. Jo estic amb un espai radiofònic, que hi ha un promotor de cinema. Un programador, vaja, és el que programa. Aquell, en el programa, vén la pel·lícula. Jo, més aviat... Li vaig buscant les voltes a la casa. Però ens portem molt bé, la veritat. Crec que és un programa que, si s'escolta, s'escolta més. No vaig a fer la Gresca. En tot cas, si dic una pel·lícula pot ser dolenta, és quan ja han passat 3 setmanes que ja han fet els dinarons. Tampoc regarto allò que la gent no vagi al cinema. Jo vaig dir, ja la veuré. I si aquest dia la vaig veure. Hi ha una... jo penso que el que hi ha... Ah, no, perdó. S'ha volgut parlar de coco. Estàs assitjant, eh? De tot el que he dit, vull matitzar alguna cosa. Acabes perdent una mica qui és únic i és l'altra. Però, almenys, a mi em passa. Potser perquè cap d'ells em desperta un interès. El Harry són fora, el vaig buscant per tot arreu. Perquè és abans, això. Ara no explicarem la setena. No expliquis res. No me la li esparda, eh? No surt. Ja no surt. Parla de coco. Vinga, va. No que és broma parlar el que volguis. Bé, coco, vaig escoltar la teva opinió. Que era molt maca i molt divertida. Vaig anar amb aquesta il·lusió. A veure si tenim... Però esclar, llavors, quan va començar... Però, bé, m'explico. És que saps què passa? Que tot el que és... Tota l'ascència magicana, que té la pel·lícula, és massa americanitzada. Es veu molt que ho fan els americans. Llavors, no t'ho creus. Estan explicant una història que és prou interessant, amb la sorpresa i tot final i tal. Però esclar, vull dir, hi ha tota aquesta manera de filmar, d'explicar les històries i tal. Això em va pesar un pèl massa, no? És una pel·lícula per veure-la. Sí, però jo també et diré alguna cosa. Jo aquí crec que allà és la família, i a més m'ho vaig apuntar per... Ah, molt bé. És la unitat sacrosanta d'estabilització social i extracensorial. I jo defensa això als americans. Això qui ho diu? Això ho dic jo. I després tradis... Clar, la família controla el món avui i el món de més enllà. Sí. T'hi estan a més enllà. Et passis, perquè des d'aquí patiràs. Et farem patir. És l'engerència del món dels morts, a la vida actual. Quan et mores, purgas pena, no senyor, no purgas la pell. Això és eterno. Si t'ho has portat malament aquí, allà seguiràs per... Cremaré l'inferno de la vida, jo em sembla. Jo segur. Ja dic. Per mi està aquí on falla. És una miqueta. Està bé, és distreta. I el dano que allò ho fa molt bé. Sí, la pel·lícula és... Potser hi ha un moment que fluixeix a nivell de ritme. Sí, fluixeix una mica. És pitxar o Disney? És pitxar. És pitxar. Sí, però... Ja he anat al pitxar. Això ho ha comprat el Disney. Sí, el Disney. Sí. No té una altra, és un altre nom. Però segueixen potser el millor diferenciant. No la dirigeix. Jo no tinc aquí la informació, sé que la portava l'altre dia. L'han fet és de la pitxar, però la Disney la ha comprat, però és la manera de fer... Però els rarafons de la informació, pel·lícules animades, i tal, no és més potent pitxar. Sí, més pitxar. Disney és més adolcorada. És més sucre, pujadet, pujadet. La pitxar té pel·lícules, hi va fer to i històries, recordant la ment... Sí, és de més qualitat, normalment. Són dibuixos animats comercials, però de més qualitat. Molt bé, molt bé. Crec que sociològicament, o religiosament, explica força bé el que és el tema dels difuls, el culte dels morts, els abans passats. Crec que explica força bé en una forma força entenadora, i que no és macabra, com ens podem imaginar, sinó que hi ha realment un respecte cap a aquesta tradició mexicana. Sabeu que hi ha precisament els nord-americans, moltes vegades són una miqueta despectius cap als mexicans, cap als xicans, els altres, i en canvi, això trobo contractat en una forma molt respectuosa. No, pel·lícules, èxit i guàrdia. Passes també, és curiós, perquè igual que... Amb això també el film ho vull destacar, igual que la família, qui és... la família, no? Però també et mostra els accessos de si s'exerceix aquest poder familiar amb accés, que la cosa pot truant-ho tot, i ara ve elements catalitzadors, equilibradors, que diguin que no es passeu, perquè tant de control tampoc va bé, perquè s'ho poden escarrir a les ovelles. Vull aclarar amb el final tot el... Això sí que... Clar, perquè ha de tenir un final feliç, menys, no? És molt feliç que el que ha fet, el que durant... Ha fet el pecat, allà, se repanteix... Sí, sí, molt bé. Ja m'ho acompanyes, sí. Quan la veig és la teva... Jo el que faré ara serà parlar d'una pel·lícula que pensava que seria un bódrio, i em va encantar, i una pel·lícula que pensava que seria meravellosa, i d'aquesta manera ho comentem així, posarem després una cançoneta, i la tornarem del piano també, posarem la musiqueta, i panteràs parlant-t'ho rosa, posarem la música de fons del piano. Sí, molt bé, aquí cada cop tenim més mitjans. Exacte, a final tindrem aquí un cor de gos pel darrere que ens canti tot. Però en directe, eh? Ja els 15, no? El pressupost de la Rona Samballa. Doncs la gran sorpresa va ser IT, que jo al llibre me vaig llegir, és un toxano, que és la que el David també, i és aquests clàssics que ens hem llegit quan els anys 80. No sóc sincer, me'n recordo que estava llegint, i no banterava del que m'explicava. És molt complex, perquè hi ha molts personatges que es mouen per a tot arreu, aquí ho han simplificat una mica, però, bàsicament, és una pel·lícula que és un llibre de terror clàssic, de tota la història dels 80. A partir d'aquí es fa una miniseria bastant terrible, IT és un payaso. I aquesta fòbia, sabeu que als últims anys hi ha hagut una mena d'obsessió als americans, d'espantar amb els payassos, i hi ha una mena de payaso fòbia, que té un nom que no me'n recordo ara. Sí, la gent que ha de dir que això ha perdut seina. Exacte. Pallassos a les mentes infantils els han de contractar, perquè els nens han agafat por. Doncs aquesta cosa que és una cosa molt de fa un any, és aquella època jo ja tenia por als payassos. Jo des que vaig llegir aquest llibre vaig dir, per res, un payaso en ma vida. Però un payaso vos diessis maquillat, no, aquell maquillatge que no es veu la persona. Exacte, clàssica de la vida, amb les sabates i tal. M'ha quedat perruca, aquella cosa. Llavors, és això, simplement, és el que passa amb un grup de nens, amb un estat típic, que és Derri, que és l'estat que sempre treballa a... Estifén King, que és una zona així, molt de muntanya, i molts boscos i tal, i es passen coses. I llavors, simplement, comença la història quan un germà, un nano, per entendre'ns, té un germà petit, que insisteix, que li fes un vaixell, perquè va, si està plovent a fora, perquè va així per el que seria el riarol de la vorera, el canaló aquest, exacte. Llavors, el germà gran, aquest tartamut, per cert, que això també és un element que té a veure amb l'història, però quan lluita contra el payàs supera aquesta tartamudesa, és curiós aquesta reacció, doncs està malalt i l'idiot faig el vaixell, i llavors te'n vas tu a tirar-lo, i llavors, quan se'n va a tirar-lo, juga i tal, porta l'anorac groc, és una cosa molt típica del llibre i tal, i llavors, quan arriba justament a la clavaguera, se li cau, és clavagues antigues, que són de paret, llavors, quan surt, llavors, pum, de dins apareix un payàssos, tot vestit, tot així somrient, però amb una cara que té el payàssos, ja que dius malament rei, i llavors li diu, vols el meu vaixell i tal? I l'altre sí, no sé què, diu, vine aquí, vine aquí baix, que estem jugant tots, que estem jugant i se'l va canviant la cara, i tot, i llavors, t'ho juro, que és terrible, comença a parlar i tal, comença a parlar, si li comença a abrir la boca i li comença a sortir les dents, sempre una mica alien i tal, com per menjar-se'l, i sí, sí, l'agafa, pum, se l'emporta, li arrenca el braç, entra cap a dins, pum, i dius... i et deixa allà que dius, ostres, ja anem malament, i dius, això per on anirà? És una xavullesa de carniosos, vull dir... No, no, el meu petit, quan va veure el trailer, que sortia pel tele, va caure viu. I la cosa va increscent, això passa amb un grup de gent que van vivint tots ells, que això ja... Tampoc ho explicaré ara, perquè és molt llar, unes visions de les seves posinternes. Tu saps qui és el llit de veritat? Qui és el llit de veritat? El l'ésser aquest, el paeràsus. El Pennywise. Saps que tu, saps que cada x, anys, reneixis. I trobera de 15 memoriaus. Exacte, exacte, sí, sí. I llavors això, el que genera és que ell el que fa és generar amb aquestes persones a les seves pos, quan s'hagi d'enfrontar a ell, llavors estiguin molt baixos de moral. Vull dir, perquè ell el que fan és... viu de les ànimes i del cos físic d'aquestes criatures, essencialment, perquè es veuen com estan sobrevolant per allà. Vull dir una cosa, com entre Gore, però molt ben fet, pel·lícula de por, pel·lícula així de joves i tal, a mi em va sorprendre i em vaig espantar moltes vegades. Vull dir, veient la pel·lícula i... Però no es vol així de fantasmes. No, no, no, no, és evident. És un món que xisteix. Exacte, és un món paral·lel. Que moltes vegades ells entren en aquest joc. Vull dir, que és meravellós. Aquella pel·lícula del David Lee, o de Martín Escorsés, que et vol fer veure que dins un món, aparentment, tot normal i tal, doncs hi ha un món. Això passa quan entren dins d'aquella casa, el món es reconverteix, és l'espai on ell viu. A partir d'aquí hi ha uns canvis de dimensions, que és meravellós, és meravellós a la pel·lícula, amb l'aspecte formal. Després hi ha a partir d'aquí, si tens estómac, tens estómac. I la que em pensava que una meravella és la Cordillera, que és una pel·lícula amb aquest cas. El director del David és un talandres mosquiet, és la primera pel·lícula que fa aquest nano, per tant, salúcio. I en canvi l'altre, que és la Cordillera, que és el Santiago Mitra, un tio que té un cervegatge, és un director argentí, Ricardo Darín, Elena Naya, David Jiménez-Cacho, segur que és aquest bon home, és un actor bastant conegut, és un molt secundari, fa un paper de president mexicà, que és castellà, castellà, però el que hi ha. I Christian Slater, que s'apareix per allà donant voltes. Ah, i per això ho de l'accés en mexicà? Mexicà, ho fa? Aquest actor és? Perfecte. És a dir, tu un accent i és castellà, i et dic de... I el Christian Slater? No, no, no. A l'altre. A l'altre. A l'altre. A l'altre. A l'altre. A l'altre. A l'altre. A l'altre. A l'altre. Bueno, és això, és el president d'Argentina, que va amb una mena de reunió de Sud-Amèrica, d'aquestes de la tipus Commonwealths, però amb una cumbra d'aquesta, exacte, una cimera. I ho fan en un lloc a les muntanyes d'allà de Chile, a aquesta cordillera. Com a Davos, que ho fan allà. Exacte, als Andes. Imagina't que a Chile tot és una cordillera. Bé, que bàsicament no hi ha molta més cosa. Exacte, arriben allà, i ell és una persona triada així del poble. És una mica Paul Iglesias, per entendre'ns. És una persona que no té un bagatge, que no se'l coneix, que no té una corrupció al darrere, i ho pensa que és una persona del poble, que estima el poble, etcètera. Això és el que inicialment se't planteja. Comença sent. És una pel·lícula que durant 3 quarts d'hora, però sembla una pel·lícula política, al 100%. És una pel·lícula que dius, bueno, que interés té el que passa, el de Brasil d'Estaca, perquè és la superpotència, etcètera. I veus que potser apareix la filla d'aquest bon home, que apareix per allà donant voltes, que ve que està depresiva, que té un marit, que no sé què, que no sé quantos. I a partir d'aquí, la pel·lícula canvia cap a una mena de thriller. Però aquest canvi cap a una mena de thriller, que el trailer et marca molts moments potents, com 7 o 8, són els 7 o 8 moments de dos segons que passen a moments determinats. Perquè tot lo altre és suporifar. Està ben portada, eh? Té una sensació de cinema... menys argentí de tot tipus. De debò. Menys argentí, el concepte de cinema argentí, és com el concepte de cinema francès, que a vegades té aquesta moda de cinema nòrdic. A vegades era com veure una pel·lícula de la novel VAC, però de les avorrides, d'aquelles que dius... Mare de Déu, senyor, m'hi va morir. Com s'ha anat la nit, no? Exacte, però un go d'art... Això és refregit, jo que dius... I dius, vale, vale... I vas veient i serà bo, serà dolent... Oh, oh... I no dic res més. És la única cosa que té gràcia, saber si és bo o dolent el Ricardo Darín. Sí, però això és interessant. Però et té agafat fins al final, no? Et té agafat, però no amb el ritme necessari. Mira que jo he vist pel·lícules lentes d'aquelles que t'adorms, i que m'encanten, eh? Però aquí li ha faltat el ritme de la tranquil·litat. I llavors hi ha moments en què dius, no. Però encara hi ha així, s'ha de reconèixer que és una pel·lícula que agradarà a ser públic. Ja us ho davant. Vull dir que les coses siguin com siguin. Sí, sí, no, no. I jo he vist gent que està bastant d'acord, però jo crec que li faltava una mica de punx. Vull dir, seria aquesta l'idea. I, bueno... Ja posarem el rotestigual al final, que si no es veiem... Sí, som exigents. Jo tenia unes perspectives molt grans amb aquesta pel·lícula, però et trobes que així com... O jo pensava que canviaria la pel·lícula, faria un revolsiu, convertiríem una cosa potent. No hi ha el revolsiu, sí que el fa, però segueix sent lluny. I acaba sent lluny, tot plegat, però és el que hi ha. Però està bé, està bé, es pot veure. Jo crec que era gent que l'enganxarà. És una pel·lícula d'aquelles a discutir. Segur que segur la veu ho farà. Rosa, parlant, ara ens anem als anys 80, no, 90, no? 92, la pel·lícula? Sí, la pel·lícula és de l'any 93. Almenys en 93 va ser com va començar a guanyar premis. El piano. És un piano, no, però és el piano de la banda sonora. La pel·lícula va en de sonora deliciosa. La banda sonora és el Michael Neyman, preciosa, que tal com tu deies nosaltres en el programa, va agafar la sintonia del nostre programa, també és l'inici de la pel·lícula, el piano, quan desembarquen en aquella platja de Nova Zelanda. Que a més, el tema es diu si algú vol... És el piano. Uf, el piano és una metàfora, el piano és tot. Tot, el piano o és tot aquell piano? Per cert, ja et deixo rosa. Si algú vol sentir la sintonia nostre o trobar-la per algun punt, es diu Here to There. És aquesta. Aquí, per sempre, no? Perfecte, molt bé. La directora és la Jane Campion, l'altriu Holly Hunter, la protagonista, està... Genial, ella no parla. És molt esmuda, ella mateixa va desa de parlar quan tenia 6 anys. Charby Keitel, espectacular. Bueno, ja totes les dones són per 8 anys. És que és Lucet. Però sí, sí, ja està. El contrapunt. Perquè mira que el Sam Nail està guapo i és guapo, però... No se sienten. Aquí no té la cosa que té el Charby Keitel. No se la sabe ligar. Lo hace mal, lo hace mal. A veure, començo pels premis. Perquè va tenir el 93 i a la Palma d'Or, a Can's, a la millor actriu. El 94 va al Globus d'Or, a la millor actriu també, al César d'Or... Perdó, al César de la millor pel·lícula extranjera. A França? Sí, al César Són de França. I a l'Òscar, al 94, a millor actriu, millor secundària i també guió original. Això me'n recordo. És una passada. A veure, què es pot dir de meu del piano? A veure, hi ha molta cosa... A veure, el tema del piano, jo crec que està molt clar, és la metàfora. A veure, el piano és ella. És la seva ànima, la seva personalitat... La seva veu o és tot? És ella. Ella sense el seu piano. I està molt clar que ella serà d'emport amb ella. I quan arriba a la platja, el seu marit amb qui l'han casat, que no es coneixen en casa per poder, o com sigui, no? Ella vivia a Escòcia i en casa. Ella té una nena, una nena dels 6 anys. Més o menys a l'edat que ella també va deixar de parlar. A la nena, a vegades pots considerar que és ella mateixa, com un desoblament d'ella. I el seu marit, per poder, ja no vol endur-se el piano. El deixa, ja. A més, la despècia també l'ha menysprea amb ella. És molt menuda, quina dona més menuda, no? I després, que no era com ell se l'esperava. Era com molt en quencli, no? I en canvi, quan li pregunta a Harvey Keitel, el personatge del Vines, li diu, ostres, a tu què et sembla? És com molt en quencli, no? I li diu, home, jo la veig cansada, sembla cansada. Aquí ja està, marca-la gran diferència. Aquí ja marca la gran diferència, no? A més, tota la natura també és molt espectacular, no? Aquelles selves, aquells boscos de Nova Zelanda, és impressionant. Clar, que quan plou està tot ple de funk. És superdú viure ja. Superdú és desagradable. Desagradable, si no hospita jo, no? I en canvi, hi ha una colònia d'anglesos que estan establerts allà. Ostres, té la... Clar, això figura que seria el segle XIX, que era quan tenien les colònies allà a Austràlia, a Nova Zelanda, tot això. A poca romàntica fa pinta. 1820, perquè allà puc. Veus la societat que hi ha allà, que estan reproduint el mateix, que suposa que hi ha bona container a la illa. I els anglesos ho fan a tot arreu. Clar, per això és que és la seva cultura, la seva manera de... Els espanyols, amb tot el seu, ells s'aclimataven allà on anaven. Els anglesos no, els anglesos muntaven el seu Anglaterra particular. Exacte. Ja estiguéssim a Càdia, a Rio Tinto, per exemple, o estiguéssim a Índia, o estiguéssim a Estats Units. Ell feien el seu ecosistema igual que s'estiguéssim en Anglaterra. Sí, el seu cercle, i ja està. Per això veus aquelles dones que estan allà més vestides igual, com pot estar allà a la selva, amb aquells vestits, amb aquells mirinyagues, amb aquelles coses. Si us plau, per favor. I, a més, amb això, menys preu cap als maoris, cap als indígenes. En canvi, el personal xarxar B. K. Tell s'ha integrat molt bé. A més, va pintat, pinc i tot, una mica recorda les pintures que ells porten a la cara, parla la seva idioma... És que és una altra cosa, un respecte que per a l'altra. Recordeu que els maoris eren caníbals. No està malament. No està malament, que ho diguis. Això jo vaig fer... Vaig parlar de polgoguen, amb una cosa, i hi tenc raó. I mataven els nens. Doncs clar, veus aquella... I ell, clar, el marit... ell és igual, per tant, aquella cultura. I per tant, es comporta igual. A més, a més, pinc i tot, demana una mica com consell, amb aquella senyora gran, amb aquella vella de... més fosca, més repressiva cap a les persones. Una passada, no? Fins i tot, i no és cap tonteria, la representació de teatre que fan, que ho mongen entre el... no sé, el mossèn, d'ells, i aquelles dones, i fan una representació de Barbablava, de Barbablava. Que posen aquell llençol a la paret, i es veuen els caps de les dones que estaven ja... Cap tallat, ja ha penjat a la pareta, que encara ha decidit que li mava sang i no sé què. L'actual dona del Barbablava. És que això és molt important, aquesta escena. Sí, segurament. És molt important. Clar, perquè Barbablava significa... Ho dic perquè, bueno, jo crec que sí que està clar, però, a més, el Bruno Bettenheim, el Psiconàlici dels Cuentos de Hades, fa una anàlisi que és el punt de vista psiconàl·lic, no? Però, bueno, és interessant saber que els contes de Hades sempre eren com una moral·leja, era una moralina, de com explicar a les dones, sobretot, com s'havien de comportar. Llavors, la dona no pot tenir curiositat, no pot ser curiosa sobre els assuntes del seu marit, o sobre les coses que li han prohibit. Ella s'ha de confinar en l'espai que li hagin reservat. I, punto, no pot sortir d'allà. Perquè pot tenir una pena, i una pena de mort, en aquest cas. Ostres. Home, sempre era sagerat, però d'un i dos. I llavors, allà, quan sí que entra en aquella habitació prohibida, i veu i descobreix els caps... i les anteriors dones que els hi havia passat com havien acabat, ara arriba el marit i la sorprèn, l'acaba matant amb una d'estral. I talla el cap, també. Clar, aquí són els indígenes els que intenten aturar això. Perquè no s'adonen que això és inventat, que això és un nano, i hi ha dos o tres que estan allà, i pujant a l'escenari intenta evitar-ho. Que jo sóc de Japó, no? En canvi, tots els altres se'ls miren amb molt d'interès. I, de fet, és el càstig... No, no, hi talla el coll, però és el càstig que el marit li fa en vella quan descobreix que ella s'està entenent amb l'altre mal amic. Perquè l'amic sí que ha anat a la platja a buscar el piano. Li ha fet creure que era per ell, perquè ell vol aprendre a tocar el piano, i després, al final, ja li acaba regalant en vella. És que és una aproximació, a poc a poc, de dir, bueno, ara vull ser ara al teu costat, després vull, no? I llavors, ella recuperar el piano és recuperar ella mateixa, i si és feliç i si és realment... És un símbol. És magnífic. Hi havia molta cosa. És genial. Està molt ben tractada. El personatge s'està superbent construït. La nena també està genial. La gent canvia sempre ha fet unes pel·lícules bastant encertades. És una directora d'actrius, i d'actors, però sobretot d'actrius. Vull dir, té molta potència. És el que li falta anar a la pel·lícula aquella quan roge la marabunta. Li falta tot allà. Directament. La productora també és una dona, que és la Jean Chapman. Una altra ja parlaré d'una altra productora, que és la Belenya Tienza, crec que es diu. Molt bé. Què més? Jo bastanem 8 minuts per parlar del fundador, i de benvenida a Mr. Lawrence. Vull dir que ho heu repartit i ho heu d'aguantar. Mireu el rellotge, teniu... No, n'hi ha ràpid. El fundador, com ho explicaríem. Hi ha el capitalisme. I els Estats Units... Sí. Estats Units es valora molt allò del self-made man. L'home ha fet assimatitzar. Que té una gran idea, la desenvolupa i triomfa. Però què passa? Aquí té una gran idea, la desenvolupa, una mica, per tirar-la endavant, i es queda així. Estarà anant a veure què passa. No, ja li està bé. Moltes vegades no explica... que la mita del self-made man no explica que també hi ha els llops que es redirevan i se n'aprofiten. I per què se n'aprofiten? Perquè té un element que aquest home no el té, que és l'ambició. L'ambició de prosperar, de créixer. A l'antica Egipte, els preus, per exemple, i ara pots veure que això se'n de què ve. Els preus no hi havia inflació. Perquè els preus es marcava el faraú. I llavors, quan els preus no creixen, si ho mirem des del punt de vista neoliberal i capitalista, doncs no provoca una ansia de vendre més i de produir més. El creixement infinit i desbordant és el perce del capitalisme, cosa de la qual jo crec que serà el seu partitió. Però això ja no... Però ja portem molts anys de capitalisme. No hi ha res que sent tan jurídic. Però, en canvi, aquí la pel·lícula aquesta... La pel·lícula aquesta ens parla de dos germans que tenen una molt bona idea, per el meu punt de vista no, perquè amb els temes del menjar no s'ha d'anar molt al tanto, però per ells creuen que és una gran idea que es pogués servir moltes hamburgueses de pressa en un temps mínim, perquè hi ha gent que potser no ha de perdre temps per dinar, i això implica que es pugui dedicar més temps a treballar. Perquè està esclavitzat. Però aquí es queden, es tenen un restaurantet, han intentat obrir franquícies per aquí per allà, però com la cosa no ha anat massa fina, no, no, no. Doncs es centrem en el nostre negociat, que està aquí, i amb això som contents, i si amb això ens podem fer rics, i poder-nos jubilar tranquil·lament ja en tenim prou. Em compallo que té un ego que no li capa dintre l'apell, i el mecanisme per per què treure aquest ego de l'apell, és començar a muntar franquícies amb un acord amb els germans. Ah, vale. M'explico? Sí, sí, sí. Perquè realment, qui va ser el fundador de McDonald's, no és qui realment es diu que és, sinó els dos germans. Això no sabia deus? Sí, probablement el fundador es diu... El oficial fundador es diu Ray Kroc, que va ser el que va començar a muntar franquícies per aquests germans. Va arribar un pacte amb aquests dos germans, i ell els va dir que jo us muntaré a muntar franquícies. Que és el Michael Kitt en la pel·lícula. Va comprar la... No, no, en principi, no, no. Ell era un comercial que es va dir que jo us muntaré a muntar franquícies, i un percentatge de la meitat dels guants seran per a vosaltres, jo em mandereu un 1,5%. Però un altre diria que ho ha fet, però aquí hi ha l'ego aquest que no li capa d'apell, i quan potser durant... Això li va passar amb 50 anys. Ella tenia 50 anys. I mica en mica he quedat a passar que va trobar l'encaix perfecte a la seva manera de ser. I clar, allò es va inflar, inflar, inflar, perquè ell ho potenciar. El seu ego demanava més, i més, i més, i més, i més, i més. Clar, els dos germans pobres ells van ser... Vinc de res! Es van menjar, però amb patates fregides. Mai millor dir... Amb una doble... Sí, sí, sí. Està molt bé, el film, està molt bé. Què m'han dit que està molt bé? Pots no estar d'acord amb el que t'explica, per fer el xafarder... D'aquest any, d'aquest any. Per fer el xafarder d'una cosa que tots hem vist algun altre, que és un McDonald's. Clar, algun cap a la vida... Jo he entrat 3, 4 vegades de la vida, però bueno... Els va prendre hasta el nom. Ja us ho dic tot. Els va prendre hasta el nom. Ells ja no podien dir McDonald's al seu restaurant. Li van tenir que acabar dient Big M. Però ells no podien dir... I no s'explico com va anacabar, perquè la fila de l'aplica us ho explica. Però el nom, si el nom els va arribar a prendre. Ja ho met. Comenta alguna coseta de 2 minuts, tenim del benvenido. No, i si no, parlem de setmana que ve. Que no us perdeu si podeu... Benvenida, Mr. Lawrence. Per cooperar-la, perquè està molt bé. Ja penso que és una de les pel·lícules més misteriosa, fins i tot diria jo. No ha ajustat a la realitat del que representa la mort prohibit o la mort acondicionat. Perquè aquesta pel·lícula és el sumom del que representa això. I llavors entendrem el cap i a la fi que prohibir no va enlloc. Que no va enlloc. És un director japonès, em sembla, no? No, aquí s'ho cima. A l'imperi dels sentits va fer aquest, també, no? Sí, que és molt bona, també. Amb el gran Ryoichi Sakamoto. Sí, senyor. Quan heu dit que era això que ens sabia més que el marit... Jo penso que aquesta pel·lícula, això com a conya em sembla interessant, però com a rigor i seriositat, em sembla que no... que no quedi amb la realitat. Llavors em penso que aquesta és una pel·lícula que aporta aquesta... aquesta versió de dir, a veure, que estic veient, què vol dir, què m'estan explicant. I encara que no hi estiguis d'acord, doncs veus. Doncs ens acomiadem, falta un minutet i, com que m'inviten protestíguer, amb aquest TVJ 72 anyets, esperem que ens duri molt, perquè aquest any passat hem perdut a molts, de la música, David Bowie, Joss Michael, Prints... Per tant, esperem que... que la cosa serà així. Com a coco, mentre algú se'n recorda de tu. Clar, exacte. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. La situació no és amb tu. I'm just my best defense. I'll get you. Without you. Well, I'll get my heart again. Primer van ser les zones. 98.1 FM. Després, internet, radiodesvern.com. Li vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram, i ara obrim un nou canal. Comunica't amb nosaltres per WhatsApp. 610.777.015. Ràdio Desvern. Cada dia, més a prop teu.