Babilònia del 25/1/2018

Un dia més aquí al Babilònia, avui estem al tercer programa de la temporada, 2018, la cosa ja comença a llunyar, ja he deixat davant d'allà el Nadal i ja gairebé arriba l'estiu, com que diu la cosa. Sí, perquè ara ha tocat la calor i ho sap que ja va bé, ja va bé. Bueno, avui estem els tres més guapos de clar, no? Sí, sí, sí. No creus que siguis tu guapos, Jaume? Mare de Déu, senyor. La vida és lleig, no? Sí, exacte. Perquè no ha vingut és lleig, no ha vingut és lleig. No cal, no cal, la Rosa no, he parlat d'homes, eh, la Rosa. No, la Rosa no. Doncs estem aquí, doncs, el Jaume, que tal? Bona tarda. Tot bé? Sí, fantàstic. Molt bé. Gairebé. El Nacho? Què tal? Aquí, guapíssim. Guapíssim, no? Aquí el que no... I el més guapo de tots? Correcte, sí. Evidentment, que això ja cada dia millor cada dia. A ells fa una estona com feia a lliçotos. Sí, amb el llit ja, no? Donava gusts veure'ls. I escoltar-ho també. Ah, pa cantar les colors, que ja tinc una edat, i a veure si m'agafa una puja d'atenció, em quedo, eh? Per això dic que no. Que no sigui aquest el tema. Doncs diràs que tenim ganes de que desapareixis, ara. No, no, sisplau. Bueno, espero que s'hi hagi jugat un temps, no? Podem. Bueno, bueno. Bé, doncs, avui tenim tres seccions, dos més curtes, i com sempre, com tant dintre pel cinema, que tenim aquesta debilitat, doncs, que és el que farem. Però abans hem de parlar una miqueta d'una exposició artística, que es diu Agón, la competició a l'antiga Grècia. Comentarem això, de què va? Això és el Caixaforum. És molt interessant. Molt bé. L'Àxel es parlarà d'un llibre, que està amb un club de lectura. Sí, és un llibre d'aquest clàssics, no? Perquè m'ha agafat una lectura d'altor Nathaniel Halzorn, que va fer la lletra Escarlata. Molt bé. És un llibre que es diu La Casa de los City Tejados. Fantàstic. I està molt ben, en la seva prova, estava ben considerat, i després la crítica ha considerat que una obra important d'aquell període, d'aquell període quan comença ja el canvi entre la literatura més romàntica i la literatura nova dels espais oberts americans, de Melville, de Martoine, de tota aquesta gent. I un dels, a més, Nathaniel Halzorn, que parlarem una miqueta. Molt bé. Fantàstic. És magnífica. Vull dir, ja he ensecat amb ganes, perquè, en qüestió de 10 minuts, el Nathaniel explicarà això en profunditat. En profunditat. Quan aprofondeixi, ens agafaran els crenyentors que ha rativats. Fins el moll de l'os. Fins el moll de l'os, no? Fins el moll de l'os. Feurem, que es diu. Sinem, apostaríem moltes novetats. Tenim novetats de pel·lícules bastant recents. Fa poc el Jaume ha anat a veure 3 anuncios a les afueres, que jo tinc moltes ganes de que parlem d'aquesta pel·lícula. I jo també. De veure-la i que parli. Perquè és una futurible guanyadora dels Òscars. Sí, sí, sí. S'ha posat les etiquetes... Jo ja poc dic que no. Vale. El Jaume ja gira el morro. Molt bé. Això m'agrada, que és arriscat. Aquesta contundència. Ara comentarem, clar que sí. Parlem d'una pel·lícula que ha passat una mica així ràpida, i jo crec que ha estat meravellós, aquests Estats Units de l'Amor, que ja veurem una miqueta el títol, no té cap sentit, vull dir, ja ho intentarem explicar. Nachos Ferrala de crudo, que també és un diferent de les pel·lícules de l'any passat. Sí, sí, una pel·lícula d'aquestes... Bizarra. Bizarrilla. En Sagrada. Però molt, molt. De ver la cosa. Una més tendra, rastres de sandal, diuen el Jaume, que és tendre i molt maca, i la podem veure. I tornem a agafar una altra vegada directa amb madre, d'Arnarowski, i de Churchill. És un biòpic. No és un biòpic, és una cosa. El primer Churchill? Sí, perquè hi ha una altra pel·lícula, que és a dalt Gary Oldman, que és un incert, com es diu... Ja buscarem, ara no me'n recordo. Però aquest es diu Churchill, que és la vida del senyor... que explicarem després. I per últim, si tenen d'això que sí, parlem d'un clàssic, el fugitiu, dels anys 80, per això de Harrison Ford, que no sigui l'anterior, que era prèvia. Molt bona pel·lícula, com a veicant deteniment, però amb una qualitat... A mi em va agradar moltíssim, vull dir que no... Comencem, si us sembla bé, parlant d'Arnar, ja que estem, ja que porto la directa, directament jo ja empalmo. Hi ha una exposició, no us hi vaig a veure fa poc, vam parlar de l'Andy Warhol, l'alarme cànic, que ja va acabar el 30 de desembre, i havien posat el Caixa Forum d'aquí de Barcelona, una, que es diu Agón, que és un concepte, és com Agossi Comvamos, amb grec, com venga, va, adelante, no? Que es diu Agón, la competició a l'antiga Grècia, que està des del 24 de novembre, fins al 18 de febrer. És el British Museum, per tant, estem parlant d'un nivell. Ja sabeu que el British Museum, com el Louvre, i altres museus com el Nacional de Berlín, amb el seu moment, tenen uns grans arqueòlegs, i, bueno, Egipta, Grècia i part de Roma, es fan amb aquests museus, diga-li es poli, diga-li com vulguis, o entesa, entre un país o un altre, o no entesa. I, realment, el British Museum té una col·lecció bestial d'art antic, que és part que treu el sentit. És de bojos. Doncs, com sempre, el que sempre em queixo d'aquestes exposicions de Caixaforum, que per trobar-ne una, que diguis, mira, sembla que han portat aquí... La veritat és que, clar, han agafat obres del British Museum, però han agafat alguna cosa interessant i molta morrella, que estan als Magatzems, o que estan en llocs molt secundaris. Ho sentos així, i tinc que ser dràstic, perquè molt, molt nom de British Museum, doncs, bueno, en rotlla t'hi ha portat aquí unes quantes obres com demana, i aquestes històries així t'enxules, i tal. Bueno, aquí, si intenta fer a mi el que em va molestar una mica d'aquesta exposició, és que intenta ser molt didàctica. Atenció, no estic des del punt de vista persona de bé del mal perquè sigui historià de l'art, ojo amb això, no m'entengueu amb aquesta línia. De tant en quant, no, no, no. El Caixaforum té una cosa que fa vegades, i és que et presenta una exposició que podia ser perfectament cronològica i intel·ligible, però te la posa, com dient, ara parlarem dels atletes, ara parlarem dels deus, ara parlarem, i això ho fan perquè quan es fa, que se la molt bé, quan es fa la visita, doncs sigui una cosa molt més en blocs, quan hi ha un guia que ho explica, doncs serveixi perfectament per explicar, i que sigui més fàcil, l'explicació, i una mica a l'aliment de recerca de triapeses concretes. Però a mi això considero que és una rada, si tens una visió molt genèrica, i algú t'ho explica, parlo d'un guia, no critico, eh, no critico les guies, critico el comiseriat, que és diferent, el que fa, d'exposició, si tens un coneixement global d'aquell període, és molt més interessant que parlis d'èpoques, de situacions, però que et posin de volta 50 gerros de pintures, perdó, gerros negres de figures vermelles, perquè acabes boig, llavors més cal naltar l'anl·lus, i posar una escultura, un relleu, una ceràmica, un no sé què, i això aquí una miqueta està d'aquella manera, però bueno, està bé, és molt correcte. La pretensió és veure l'esport en aquella època, com es representaven els afevos, com havien diversos elements, com hi havia com es respallaven, quan acabaven de fer l'exercici, estic pensant el nom en grec de la figura, si mateixa, però ja m'apareixerà, i a partir d'aquí hi ha una sèrie d'elements que transmeten aquest element de la competitivitat de l'època, una mica també els jocs infantils, els jocs olímpics, evidentment, clar, què busques quan vas a l'exposició sobre Grècia? Les grans escultures, sobretot escultures d'atletes, aquesta idea, també una mica també la part dels deus, aquesta, sí que hi és, però són obres menors, és a dir, en cap moment estàs veient un discòbolo per dir alguna cosa molt coneguda, o algo que tingui unes semblances, sí, però estan bastant malmeses, falta qualitat. Però en canvi, l'explicació al coneixement de l'època és clarament aquest element concret de la competició, a la mena esportiu queda molt ben explicat, és molt interessant. No negaré que les ceràmiques, tant de figures vermelles, com de figures negres, perquè hi ha dos èpoques i això no és qüestió d'entrar, ara profundit, perquè no és el cas, perdoneu. Realment, el que sí que veiem és que aquelles sí que tenen molta qualitat, sí que representen escenes, això de neteja, de lluita, d'aquestes històries, està molt bé i és interessant. Hi ha molta cosa petita, molta cosa d'aixobar, molts detalls d'aquests, molta moneda, una miqueta aquesta part, una mica mínima. Què busques? Espectacle, visual? Doncs no, no hi ha tant d'espectacle com jo esperava trobar-me. A l'igual que Warhol em va semblar que hi hauria menys del que vaig trobar, que vaig veure que jo era una autèntica meravella, de la part de les gràfiques, amb aquest cas li falta monumentalitat. A la part final sempre d'aquesta sala gran, que dic jo, al final sempre hi ha grans escultures, quan fan... va venir una d'Egypte, també no fa gaire, i no, no, no. Vec que li falta força. Els relleus alguns són interessants, però la major part no tenen massa interès. És un tema molt concret, s'hauria pogut ampliar amb altres temàtiques. No, però és una cosa molt bona. Està bé, quan la veus, i dius que està bé, està malco, però quan una mica seus, i dius que és el que he vist, és el problema. Recordo algun nom d'alguna peça, tinc alguna referència d'algun relleu que digui que és malco, vull dir que és quan dius no. No sabem l'origen, perquè suposo que és molt diferent si és el Rides Museum, el que monga l'exposició, i llavors la porten a Europa, en lloc i tal, que sigui igual aquí sembla, perquè s'ha explicat més vegades les exposicions d'aquestes, que deus ser algun tipus d'aquí es posen en contacte allà, i ells diuen, ostres, mira, estaria bé fer això. El British, el no sé què, el Ticent, no sé qual. I els altres, el millor, no diuen que no, però tampoc li veuen l'interès i tal, i diuen, si tinc quatre peces aquí, ah, vale, vale. Sembla així, perquè estàs dient que és un patrón, però a la que passa això. Quan és l'inrevés, quan és l'altre, el que ho monga, ho monga amb un nom seu, monga amb un standard, diguem-ne, i aquestes coses es noten, però perquè estàs dient aquí, sembla que com si fos, l'input fos cap a la direcció d'allà, i diuen, bueno, deixo aquí quatre peces i tal, poso un nom, i bueno, ja, guanyo uns calés, perquè d'alguna manera el museum ho cobrarà. Exacte, el Caixa Forum va dir, obrarem a partir d'un moment determinat, fa un parell d'anys, perquè volem portar obres més importants, exposicions, que és d'allà en revés, és a cobrant, no té la mateixa qualitat, jo abans recordo la de Goya, que va ser espectacular, la de la Croat tornava estonto, i hi havia peces, però estava a dones d'Argel, per exemple, però com han pogut portar aquí aquesta peça, no van portar aquella de la llibertat guiana al poble, perquè ja seria la repera, ja seria desmuntar part del diguem de la secció però van portar peces de peces, i els dius, doncs aquí ja, però sembla que ara és a l'inversa, vull dir, cobren i a sobre no tenen aquesta, però és una crítica que hi ensulló, però és aquella. llibres, Nacho, la Casa de les 7 Taulades, de les 7 Tensados, llibre 1851, com han comentat el context històric, abans de la guerra civil americana, és una mica després dels fets molts coneguts, de les bruixes de Salem, d'aquest entorn de Nova Anglaterra, ja molt impregnat per tota la teoria puritana, i allò de... vetllar per la pureça de la feia, una mica enquisitorial i amb bruixes, amb llegendes i tal, sortint d'aquesta època, i entrant una mica d'allà a l'època, en què la literatura americana està canviant i està passant del que era... la literatura romàntica, clàssica, més aviat de factura inglesa, està passant a una nova veu, que és la veu dels espais oberts, la veu que prima més... o sigui, no tant l'estil com era abans, sinó una paraula més senzilla, però amb molta profunditat, que intenta això, que viu d'allò, d'aquest home individual, que agafa les coses i va ja, no sé quants quilòmetres enllà, i després, quan se casen a casa frontera, va més enllà, ja comença una mica l'expansió cap a l'oest, hi ha molta cosa aquí, no ha arribat encara la guerra civil, no ha arribat la poderosa expansió del país que tindrà fins i tot després, però ja comença tot això. I surten unes noves veus, que hem comentat abans, aquest senyor que és Nathaniel Hawthorne, que és autor també de la lletra escarlata, que és aquesta obra tan coneguda dels processos de sàlem, de la pujeria, tot i tot. I amb aquest entorn, fins i tot, Walt Whitman, German Melville, Amazon Ovidí, que tota aquesta gent, d'espais oberts, d'individualisme, de la natura... Agafant tot aquest estil, sota aquesta novel·la de la casa de los citotejados, que és una novel·la que, a pesar de tot això que ha explicat, està molt circoscrita en la ciutat, una ciutat que potser qualsevol ciutat no va en Graterra, no surt el nom, és una ciutat inventada. És una casa molt antiga, que és la casa més antiga de la ciutat, que té set taulades, una casa molt gran, d'una antiga personatge molt important, i que entronca, entronca una miqueta amb la literatura de fantasmes, de casa gran, amb coses... És gran en por, eh? Sí, però amb un estil realista. I amb les històries de... que han influït tant en la... tota aquesta història de Nova Inglaterra, de les bruixes i tal, hi ha aquí un tema de que l'antic propietari era un bruixot que li van jutjar, va haver-hi una mala edicció, va malegir el nou propietari, el nou propietari va passar, no sé què, a partir d'aquí, això va passar fa anys, diguem-ne, ha passat en anys, no? I la casa aquesta està en 1850, i comença ja, doncs, bueno, una sèrie de personatges que tenen una relació familiar amb la... amb la casa, no?, perquè són els serveus de tota aquesta estirpe, i, bueno, comencen el de venir, i amb una... pintura així molt preciocista del que és el caràcter dels personatges, que potser és el que arriba a més a cansar, perquè ja és un llibre, quasi, de 400 planes, que està ben escrit, la veritat és que ha ben escrit, i fins i tot té... un toc d'humor negre i una mica sarcàstic, però que a mi em va sorprendre, sí que és veritat que aquesta descripció també no és lliossa dels caràcters de la persona que sentia, potser es fa una mica feixuga la relació abans a poc, diguem-ne, perquè està tota la història molt descriptiva, molt bon llenguatge, però molt descriptiva, però sí que és veritat que, bueno, t'has d'aprendre que el llibre és així, que n'està el cavall d'una època i d'una altra, té un regús, el que era la literatura d'abans i un... i un toc peculiar d'aquesta literatura i, bueno, la descripció, diguem-ne, es nota que coneix l'ànima humana i quan es va dir en coses els personatges et quedes com, ostres, i la descripció que fa, i tot, bueno, i amb aquest regús de... llavors l'argument és un argument senzill que no expliquarem perquè, bueno, és la casa, aquest estir, i al final el que l'idea forta és que, diguem-ne, que... els... com ho diria, la maledat, diguem-ne, que pot haver-hi o determinats traits de caràcter, passen genèticament d'un estir-pe a l'estir-pe que la succeïs 100 anys després, diguem-ne, si és com una... com una genètica, però no només la genètica del que seria l'alçada, d'aquest cabell de color o el color de la pell, si no, és el trait, i aquestes persones estaven una mica... no malheïda, sinó que tenien un caràcter especial, i aquest caràcter especial, si va fer determinades coses i si va fer... acabà malament, tot això s'acaba reproduint 100 anys després en els cereus, no com si fos una maledicció, perquè el tio no deu, com si fos un tema genètic, una teoria sota científica, i el caràcter... els genes transmeten també aquest trait de caràcter, aquesta... aquesta... que pot tenir l'ésser humà, i això jo crec que és el més fort del llibre, i el que queda més, si ria més, és que és un estil que no estem tan acostumats, i que es pot tirar el tio 20 planes escrivint el que està sentint, el germà, que és un germà gran, que està veient i tal, i el que sent quan ve la... la neboda, que és molt jove, li dona molta vida i tal, i que, bueno, que al principi està bé, però quan portes ja dos o tres planes, parant d'un mateix... Clar. Bueno, sí, exacte, passa un altre personatge, i molt bé, m'has pintat aquest, perfecte, és una miniatura ideal, però, bueno, com a... una literatura diferent, i una literatura que és veritablement està ben escrita, val la pena, i si no l'acabeu, tampoc passa res, perquè jo també ho vaig pensar, jo ho vaig acabar, perquè, bueno, però que si no l'acabeu amb aquesta impressió i aquesta manera de retratar l'animomanat, també us pot aportar coses. Diguem-ne, és com si t'hagués vingut una... Sí, sí, sí, sí. Un quadre i diu, bueno, doncs millor no... no m'he agafat tot el que em volia dir, no m'he agafat alguna cosa suficient, perquè ha canviat la fi, amb el que tenim avui en dia, potser poca cosa que es doni ja està bé. S'empara encara un periodisme, period del realisme i del naturalisme, que és un period que és molt... A veure, quan aquests escriptors escrivien, escrivien a consciència, molt descriptius, molt clars, amb la seva forma de parlar, i això és meravellós, vull dir, però un costat si t'agrada aquesta forma de lectura, magnífic. I jo, com surts allà, veig l'aire clar, o no? Exacte. Ho estàs veient, sí, sí. Creus el romanticisme que era actualment recarregar a la més exotisme que hi ha de morir? Poe, poe, que és americà i seria... el que ve abans, diguem-ne, és molt diferent, potser la imaginació, aquesta cosa i tal, però l'estil és completament... Perquè ja entrava dins d'aquest romanticisme, d'aquesta percepció una mica més això, més recarregadeta, a comportar-la, i més adulcurada i més dents, fins i tot, no? És aquesta l'idea, no? Jo penso, jo, clar, el espai per canviar. Sí, sí, sí. És una mica emil Solà, aquesta idea, no? Aquests escritors, no? La castellasa i la zorrilla, aquesta penya, que són com que dius, o, ostres, o enlarra, aquesta gent que dius, que són molt clarets, no hi ha molt parlant de l'època. Jaume, passem al cinema. Tres anuncios a les afueres, què? Això de Jaume no es diu Jaume, no és... M'has sortit amb Valencià, eh? Per això t'ho he dit Jaume, m'hi he. Avore, avore, Jaume. Bé, doncs... Parlant com estaves parlant ara, precisament d'això, jo el que crec és que la pel·lícula aquesta dels tres anuncios és una pel·lícula que, per tant, més en el cinema, més passat. O sigui, no m'ha donat, en tant moment, la sensació de modernitat, ni el tractament, ni la història que explica. Vull dir, al cap i a la fi, altres pel·lícules, ho han explicat molt més bé. I estic pensant, per exemple, amb aquella d'això, de... No me'n recordaré com s'ha dit. David Link em sembla que em va fer una ja, també. Quina? Quina entrada? Que parlava de la maledat com neix, o cap i a la fi, com és que no se soluciona, perquè està embolicada en tota la comunitat, pràcticament, amb privacions i tal. Ostres, sí. La Cuerda... Sí, no, no, no, no, no. Vés-te'n que ja apareixerà, ja apareixerà. Era dos noies. Era una comunitat, de fet, són nanos que es van imposant. Però tu dius la de David Link, dos noies. I això és David Link? Ah, sí, sí, em sembla que sí, que era aquesta. És el Mulholland Drive. Mulholland Drive. Potser aquesta, però és una... No, no, no, no, no, no, no, no, no, no. No, era més elemental. Era una comunitat que va ser tan amb la religió, cap i a la fi. Però aquí no, aquí renuncia, això. Ah, vale, vale, vale. Estem amb una pel·lícula que es pot fer pensar a Fargo, per exemple. D'una manera que ara Fargo... Sí, l'han dit que és molt fargo. Molt fargo, no? Però Fargo crec que té la frescoa de la sorpresa, va produir la sorpresa. I d'escó, també. No, però el que diu és la sorpresa, perquè en aquell moment l'escó no eren tan coneguts. Ja vam fer alguna cosa més. Perquè és finc i tal, però... Sí, quan va pujar al nivell. Doncs aquí s'assembla com en Xavi, també. Que parla amb profunditat. Aquesta estètica. Amb relativa profunditat, perquè jo crec que començaria tot i que era més elemental. Trobo que hi havia coses que estan més ben trobades en general. Aquesta, doncs, a mi m'ha sorprès i no m'acaba d'entrar. Fas ara per fa un parell d'hores que li he vist. Això m'han dit també, jo no l'he vista, però algú m'ha comentat i m'ha dit alguna cosa així. L' faltaria com la frescó de la sorpresa, que en definitiva seria el que li podria donar d'allò, l'Òscar. De tota manera, analitzant una mica més, i mirant-ho des d'una altra angla, el que sí que és cert és que parla de com es produeix el mal, no? I que aquest mal té més a veure amb el que expliques que no pas amb el que fas. Saps allò, sí. Per exemple, tens una constant amb una comunitat que és violació, per exemple, no? I pot apuntar-se gent, però no, perquè no parla del violent i de tot això, no? Parla que fins i tot després hi ha persones que poden presumir de què han fet allò, no? I aquest presumir és el que, en un moment determinat, doncs descobreix tota la pasta rota, que després diuen que no, però això ja ho veureu, no? O sigui, a mi m'ha agradat molt això de com es va produint una cosa, i en diferents moments, molt encertadament, fan moure la d'això. I estem parlant d'una mèrica profunda, també? Sí, una mèrica una mica profunda. Una sessonit, un poble d'aquesta part i el mig perdut, aquesta història, no? És misuri. És tres anuncis a les afores d'Eving, tot el títol, el títol és aquest, tres anuncis a les afores de... I la direcció, qui és? És un de l'1. És un 9, no és una persona que tingui referents. Ja no hi ha referents, però això ho volumina, segons el meu criteri, com a començaria, que hi hagi errors, hi ha alguns errors de guió, però és que explica tantes coses. Tantes coses al final que... Tenim d'un lloc a l'altre. Ja ho descobrirem, però aquestes pel·lícules s'han de veure i s'ha d'entrar. Tòricament aquestes van portar 4 globus d'or, millor pel·lícula, millor actriu, millor director. Sí, s'han portat bastant. I pinta com a guanyadora. I l'abandonar el premi de guió a Vecà, perquè el guió, tu, tens toms, que... Sí, sí. A mi no sé, no hi he dit que l'haig de veure i tal. M'han dit que el guió està força bé, però que els diàlegs són una mica el servei del guió, que de cop i volta, d'aquell poble que està ben caracteritzada, com a gent senzilla del poble i molt del seu ambient, de cop i volta fan un parlament allà, un drama turgo, perquè el director és un drama turgo. Sí, és un tio que es diu Martin McDonough, ara estic mirant. I que va fer una pel·lícula des d'ella, 7 psicòpatas, que també està bastant... i escondidos en brujas. Aquesta no l'he vist. Aquest és el director, escondidos en brujas, i les 7 psicòpatas... Segur que millor que aquesta. No l'he vist, no l'he vist. Va buscant personatges realment plens d'experiència. Jo no tinc una cosa. Ara parlo d'un director que no és conegut, que és el seu segona pel·lícula. Es surten directors que fan pel·lícules molt interessants i que després queden diluïts. El director de la pel·lícula és una cosa molt habitual. Hi ha pel·lícules que han passat pels Òscars, el que va fer Moonlight, que van ser millors o pitjors, però que han guanyat grans premis, i que han fet una pel·lícula o dos pel·lícules, o el que va fer l'Alan i tal, que també ha guanyat tot, i és un director que ha fet dos pel·lícules. Són directors que han fet dos pel·lícules. Un primer, un segon, un director que ha fet dos pel·lícules, que són directors que dius que prometen, però després no hi ha una continuïtat, o no hi ha un nivell amb aquesta continuïtat. Fa una pel·lícula i es desapareixen. No ho sé, és sorprenent. Hi ha un festeig, també, entre dos dos personatges, que t'he esmentat abans i ella, i és molt interessant aquell per aquell. El que fa és excert anar més enllà. O sigui, el guió no el servei, sinó que una sequència concreta, molt bé, perquè saltes la barrera de la dificultat, per dir-li d'una manera. O sigui, deixa de ser dificultat parlar de tot, i d'anar més enllà. Fins i tot, sense explicar-ho amb imatge, el que et porta és una ambivalència, una força que volgui. Aquesta és l'altra cosa. M'ha quedat amb dubte. Jo ara la puc veure abans possible, perquè jo tinc ganes de veure-la. Sí, jo també, ja porto dos cap de setmana, per una raó, per una altra. Està a punt d'entrar, però no vaig poder. Jo he recordat una pel·lícula d'aquelles que t'han anant quan s'apareixen per a ell, i dius que agafes, la veus, perquè ja no hi ha cinemes. I em va cridar l'atenció, més carrer, perquè vagis una miqueta a les sinopsis. És una pel·lícula que es diu Estados Unidos del amor. És una traducció estranya, perquè és una pel·lícula polaca, que evidentment per saber com es tradueix és complicat. Però allà vol dir més o menys com el que seria Junts per l'amor, una cosa així, seria aquesta idea. És un director que es diu Tomasz Basilecki. Per tant, Polònia, ja anem una miqueta perduts, perduts amb l'especte de que, clar, no és una gent que tinguis una referència, saps el cinema polac, i sabem com és el cinema polac. Jo, a les últimes pel·lícules que he vist al cinema polac, m'han semblat magnífiques, i hi havia una que era molt curta, que era una monga que anava per a ell. Com es deia aquella pel·lícula que em va semblar meravellosa, amb l'any negre, que era una pel·lícula exquisida, amb tota la seva potència. No me'n recordo, però ja me'n recordaré. I aquesta és una pel·lícula que vaig dir a veure. Pum, em poso davant de la... Què passa aquí? Què hi ha aquí? Què és això? 3 històries. D'amor, de 3 noies. Estem parlant de la Polònia, de la Bersòvia, però també de Berlín. Per tant, estem parlant d'una història que passa a Berlín, altres a Bersòvia, etcètera. Una estètica, té una pel·lícula que no és blanquinera, però tampoc és color. És aquesta cosa a mig mig, saps? Aquestes tons pàlids, que té aquesta estètica com a tal. La percepció és veure com una mena de... Cartiodor Dreyer. Aquesta sensació del temps no passa ràpid. La percepció, però després l'estètica, és una estètica com molt d'aquesta... d'aquesta... d'Europa comunista, d'aquests pisos, que sembla que sigui dels 170 quan és actual, i com són els cas per dins, té encara aquesta reminiscència. Per tant, és curiós, com porten els pantinats, com tot. Fa una certa gràcia, aquest element. Tres històries d'amor. Una, família normal, família obrera, ella s'enamora del cap allà. Segona història. Ella, una directora d'una escola, que amb aquell, que això té un cert nivell, d'un institut, s'enamora d'un desgraciat, que ha perdut la seva parella, la seva dona, com a tal. Tercera, una professora d'aquesta... d'aquesta escola, com a tal, no, s'enamora d'una forma platònica, d'una joveneta, per tant, és una història l'ésbica, amb el qual veiem ella, els seus fantasmes, i les seves històries. Un ritme diferent. Una tranquil·litat en exposar a vegades a Noes, que és el tipus de problemàtica. Unes mirades, un llenguatge, una sensació que et deixa vegades fred. La primera et deixa fred, perquè no hi ha escalfó possible. Les històries no són mai amb un... ja veus que no tenen un final feliç, tampoc seran un final dramàtic. És com el pas del temps, com la vida mateixa. I això dona una potència. Amb la manera en que mou la càmera, amb que te la deixa quieta durant molt de temps, com et creu un interior on viu aquesta senyora gran, que està menjant nua amb volcallada d'ocells, perquè a casa seva està prenent d'ocells, perquè li agraden. I llavors dius, ara per què? Això per què ve ara? Perquè té molta potència fílmica, aquesta idea, perquè tot el que explica ho explica d'una forma molt d'aquella manera. Dic, vaig a veure què més ha fet aquest senyor. I me'n vaig a buscar. I llavors la dic, ha fet un anterior. Per tant, és que jo penso que aquest director és bo. Ostres, ha fet dos pel·lícules, solamente en sa vida. I l'antèria és una que es deia, Rascacielos Flotantes, que és una pel·lícula que, en aquest cas, és a temàtica gay, directament. I allà es nota més mancances. I allà és una altra vegada a Polònia, un futur gran gimnàstic, no sé si és, no sé què feia, no sé si és gimnàstic d'aquests que fa el pòtrut, això com es diu, gimnàstic artística. Artística no. L'altra, bueno, la gimnasta masculina, com aquestes, que bueno, que el veus que té una relació amb la seva mare, amb la seva parella, la seva noia, la seva parella, i de cop i volta apareix un noi porai, i llavors ell canvia. La seva manera de ser i tal, més arcatípica, la història, més normal dins el que seria aquest tipus de cinema, que es mou amb aquesta línia de chico que se enamora de chico i tal, però encara així amb una estètica molt peculiar. Jo crec que serà un gran director amb el temps, aquest senyor. Però, a partir d'aquí, Thomas Wasilewski, que els senyors tenen uns noms impossibles, Thomas SCFZ, al final, que ho dic. Però molt bé, molt bé, molt bé. Ens ho passarem bé. Deixa'm dos minuts, Nacho, posarem un comentari, perquè avui es compleixen dos anys de la mort d'un senyor que ningú coneix per el seu nom original, que és vellà Colin Berncom, i es deia Black. Era un cantant que va triomfar moltíssim l'any 88. Exacte, amb Wonder For Life i tal. Que és una llastre amb una veu peculiar, curiosa, molt maca, certament negra, una miqueta, molt sou. Però, en canvi, no va tenir una gran projecció, de part d'aquests èxits, que va ser el Wonder For Life, i aquest que escoltem ara, que es diu Sweet It's Smile, el somriure més dolç, i que també va fer famós, però va ser aquests dos singles, poc més va fer amb aquella època. Escolta'm un minutet i parlem de crudo, i de com els ànims, perquè era el Nacho, a qui es tirarà sang per sobre. Sang i fecha. I think my heart must be made of clay. Every one said it would be broken someday. And now I've come to that fateful day. So I sit on the floor with my head in my hands. And don't tell me how to make it pay. I write a new song every day. I just wish I was made of wood. I might not feel pain. Even if I should. Even if I should. The sweetest smile I've ever did. Melt the past in a bout de dish. And if you could have believed in me, I swear to God I'd have made damn sure. Our hearts were warm and glad with wine. I keep the doors locked all the time. I just wish I was made of wood. You might not seem glad. Even if you should. Even if you should. Even if you should. Even if you should. I'll be back. Després de la tranquil·litat de Blac, i tota l'elegància d'aquest senyor, que ens deixés una acció de cotxe. El Nacho ens parlarà de crudo. Aquesta pel·lícula ja la va comentar al Cesco. Una mica d'introducció va ser presentada en el festival de Can, que li va donar un premi. Després va ser presentada en el festival de Sitches. Va ser presentada en el festival de Sitches. Va ser presentada en el festival de Sitches. Va ser presentada en el festival de Sitches. Sí, és un maripòpings, però... És un maripòpings, però... Exacte. Prigua francesa, també, les prigues franceses són en ser bastant... no sé per què, o totes aquestes de terror i tal, són en ser bastant canyeres, amb escenes fortes i tal, amb això ja apuntava. Però bueno, tot i que hi ha alguna escena forta, tampoc. Per tant, i està bé, en cabida la història, diguem-ne, és gratuïta, no és una pel·lícula de zombies, per dir-ho així, tot i que el tema central és el cannibalisme, això es pot dir ja perquè, bueno, tothom ja ho sap abans de veure-la, dir-ne que no estigui parlant res. Però sí que és veritat que, bueno, explica una història basada en dos noies, una noia que va a la universitat, estudia veterinària, que té la germana allà, una universitat francesa, en la qual està molt de moda el tema de les novatades, el tema de, bueno, si fan fer moltes coses i allà... Ja des del principi, amb aquesta relació, són veterinaris amb la carn, amb les vísceres, amb els animals, hi ha tot un molt estilístic, molt de tot això, i a partir d'aquí, començarà una peculiaritat que tenen aquestes noies, que mai han menjat carn, sempre han estat vegetarianes perquè la família s'ha dit que això no està bé, que hi ha moltes famílies que són així, inculcant els seus fills aquesta pràctica, però, clar, quan comença la pel·lícula a desenvolupar-se, veus que aquí hi ha una intenció més no la la que pugui tenir un pare, una mare, que li diuen al nen, no és que no es veu menjar carn, sinó que hi ha una raó per aquí, per aquí darrere, perquè aquestes noies no t'has tingut la carn, llavors aquestes noies, amb aquest ambient descontrolat en el que entren, diguem-ne, comencen a fer els accessos propis de la joventut, comencen a festes, comencen a drogar-se, comencen a veure i tal, i també, comencen a menjar carn, diguem-ne, diguem-ne, és una mica d'estar en contra del que s'han dit, de la rebeldia pròpia de la joventut, nenes de 20 anys i tal, i a partir d'aquí, es veu la raó per la qual els pares no volien que t'estessin la carn i comença una relació, una història que té temes de cannibalisme i tal. A mi em va quedar l'atenció, com una naturalitat amb aquelles noies, es prenen aquesta nova situació. Al final, clar, és com dir, tu tienes aquesta frase de tu tienes tu demonio, també t'has alimentat tu demonio. Aquestes noies acaben d'anar en compte que ja són així, que tenen una sèrie de rounds o una sèrie de característiques, hi ha una espècie d'unió entre germanes, que quan copi voltes se n'adonen que tenen un punt en comú, hi ha una unió entre les germanes, aquesta unió que tenen moltes germanes, molt forta, i de compartir moltes coses, de compartir nòvios, de compartir més coses. Llavors, ja dic, una pericula que no, ni per les escenes, però sí que apenteixement, quan vas situar una mica semblant a l'acció, una gent que copi volta té una edicció, aquest patró de l'edicció està clar, una edicció a l'alcohol, a les drogues, a la sang, o a la carn, però ja dic que no entén ni en terrenys de zombies, ni en històries. És una història molt natural, més aviat científica, un tema més aviat mèdic d'una edicció, i aquestes noies, és com s'ho prenen, d'una manera amb una noteralitat brutal, no sé si jo els cagaré fosques, i viuen, i ho veuen normal, i fins i tot una cosa que si passa una amb l'altra, i també ho veuen amb una naturalitat, moment dit, que tu et quedes i això, et quedes, deixa una sensació per sota, ostres, què ha passat aquí? Sí, sí, és una sensació... Fins i tot això pot ser normal, no? Sí, buscar la normalitat, que és una cosa que a mi m'agrada molt, em parla de debades de les vírgules del Jean-Giorgio Slantimos, tipus Langosta, Canino, el cierve sagrado, i tal, que les coses més aberrants i estranyes, de cop i volta, aquella gent, suprenen com... una seta lògica, o com la realitat més probable, com la veritat que nosaltres tenim aquí, una sèrie de realitats probables, que és una família, si no sé què, si no sé qual, que és la realitat que nosaltres veiem normal i probable, aquestes realitats paralelles i aquestes tipus de pel·lícules, acaben sent tan probables o tan... normals, inevitables, com... qualsevol altre. Això està bé, això m'agrada, i surt amb una sensació, ja dic, ni surt això, es garrifant, oi, que cosa més horrible que va, però sí que és una cosa que està sensació per sota, mira. És més, les garrifants s'ha de generar aquesta normalitat, que no pas potser allò que ve, si volem vosaltres que anà per sang inolent, i tal, i això... No s'està per casa, no sé... O tan vist, ja que... Clar, és potser les garrifants, adiós, si això realment es podés arribar a tenir, que tampoc genera una sensació de claríssima... autenticitat, vull dir, no és que diguis, això em passarà demà, vull dir, de cop i volta, no creus que et passi, perquè, clar, la teva vida està vinculada en un àmbit normal, perquè les realitats probables que parlàvem són les altres. Clar, però llavors, potser l'únic en un àmbit en què no ha estat mai la carn, i altres elements, que no ho destruirem aquí, a lo millor és muntar un pollastre gitano aquí, que dius de molt de cuidado d'aquests, vull dir que arribes aquí a muntar una història. Però, bueno, molt bé, jo a mi em va fer gràcia la pel·lícula. Sí, m'he d'anar a fer gràcia. Gràcia no que en partir de riure, sinó gràcia per la idea, el concepte, i bé, és el que diem, pel·lícula curiosa, si més no. Curiosa, sí, simple i jo, simple. Rastres de sàndel. Jo sé que aquesta no sé per quin motiu sempre se m'ha escapat, allò que... La Maria Ripoll. Sí, què vas a fer per la tele, no fa gaire. Ah, veus? Doncs a mi se m'ha escapat. Jo la vaig veure ara aquesta setmana. Mira, aquesta és com el Wonder. És una pel·lícula que te la mires i dius, oh, que m'ha curseria, si tot anés en aquest sentit, que fa goig de mirar l'abundat human al cap i a la fi. I la por, la veritat, evidentment. Perquè són dues germanes que vivien a la Índia i allà, doncs, la gran tenia agafada anar a l'altra, perquè no li prenguessin, perquè això... Per el tema de les castes, això, borstí, el tema de les bodes... Sí, per venir aquí a Barcelona. Ah, passada que deies, socialment d'ells, a la Índia. No, no, no, és per això. Llavors, esclar, que prenen la criatura, diu segurament que és morta i tal, diu segurament que és morta i tal, i no, fins que no, no, no, no, morta, no. I bueno, amb aquesta sensació, doncs diem que es busquen. Amb això, això té, jo crec que dues bessans, a part de l'agradable que és, fins que es troben i es reconeixen i tot, hi ha el paral·ledisme de que... Vinga, una criatura que vingui de... No sé què, no? I quan t'entra això dins en la història que tu estàs vivint tan agradable, que te la dius avui, potser s'ha de gratar una mica per veure què és el que pots recuperar de tot aquestes desfetes, no? De veritat, em va agradar molt. Ella es diu... És molt maca, ella. Sí, no, no, és... jo tinc la imatge del trailer, però no... No em situo, sé que és a Maria Ripoll i que això sí que tinc de referència. I l'Àndia Das i l'Ana Clotet també... Sí, l'Ana Clotet, sí. Però l'altra, la noia que fa de Hindu, de... Aquesta no la conec, l'he vist alguna vegada més. Per aquí, fent cosetes, però no... N'hem dit l'Adaz, i... Però, bueno, ja està. La que fa de protagonista, molt bé. Volia destacar que també vaig recuperar aquesta setmana que... quan hem... quan hem dit el que fèiem, sí. He recuperat, deixa més salit. Oh, quina d'elles? La... La Sueca... Ah, deixa més salit. Ha estat la Sueca i estava l'Americana. Ojo, ojo, que és diferent. Entrar, que sortir. Deja-me sortir, és la del negre aquest que... O no. No, deixa-me entrar. Llavors seria deixar-me entrar. De les vampires. Sí, que em penso que ho he vist aquí, això. A veure que no ho sé. Jo crec que deixa-me salir, sí. De què va? És el negre aquell que li porta i tal, o és de vampires? No, és de vampires. Exacte, exacte. És que es diu un igual. Unes get-out, que és la... que és aquest del negre que el porta una cap de setmana i tal. Molt, molt, molt bona. I aquesta, que hi ha dos pel·lícules, no? Una, que és la Sueca... Exacte, i l'Americana. I l'Americana, que he vist la Sueca. Jo he vist la Sueca i l'Americana i jo, home, la Sueca està molt bé, però l'Americana no és tan malament, eh? És una mica com el rotllo, el pozo... Allò, el derring... El derring americà, que no és tan malament l'Americana, eh? Jo crec que és millor l'Americana, eh? Ojo, pues a quin emparquí, eh? És molt bona la Sueca, però digue-li que l'Americana... Jo veig que la sorpresa és dir, no està malament. A mi el que em va sorprendre és que està mutilada la pel·lícula. On de? Perquè jo me'n recordo molt bé d'aquesta pel·lícula, no? Aquell tros del final de la piscina. Sí, osti, sí. Està mutilat, allò. Què em dius ara? Sí, està i és, bueno, hi ha aquesta secuència, però... No hi és tota la secuència, allà. I això? Doncs no ho sé. Hi ha censures, estàs dient? Sí, jo sempre ho he sabut, això, que la televisió... La televisió, jo s'explicaré, que sí que hi ha una escena de Pulfíxion que jo l'he vist censurada. A la tele? A TV3. Sí, eh? Quina? La censurada entre cometes, el que diuen. La escena que hi ha quan... Ja me n'estic molt. Està el Bruce Willis, i aquest, el Marcelos Guares, el Negra, diguem-ne. Són d'esquenes. I així, ja s'hi porten allà, que el Castena l'ha lligat, i tal, i llavors el tio amb la Catana els allibera, i llavors li diu l'altre, li fot un dret a l'altre, diu, què? Què passarà aquí? Què passarà aquí? Cuidau, perquè hi ha un diàleg fort, diguem-ne, no? I el tio diu que què passarà? Diu, vendran dos negres empapados de gra, con unos salicates, con car pelazos, no sé qué tal. Doncs tot això, a TV3 deia, què passarà? Tòrtures mèdia vals en què passarà? Vull dir, que em vaig quedar com... Perquè, de fet, en anglès, diu tot això, i diu, i al final acaba dient, arribarà... hi ha rails de fucking medievo, no? Serà com la dalt media, no? Però m'ha sabut l'altre, l'altre que s'ha quedat amb aquest tros. I llavors, ho han tallat, perquè suposo que ho estaven emetent, una mica així, i van dir, això d'avui, arrencar pelafitos, és una mica bèstia, però ara arribarà... Tòrtures mèdia vals. I jo no sé si després ja ho han... Però la primera vegada que les veurà a TV3, em recordo que... i em vaig quedar dic, que et quedes. Sí, sí. I una altra, us diré, quan vaig anar en un avió, vaig veure el logo de Wall Street, i no vaig veure cap a Sena, perquè tothom m'havia dit que mirem la Sena de no sé què, mirem la Sena de no sé qual, estan totes tallades, però tallades d'una manera, però com que acasificaven, hi ha una acasifica al llit amb la talla, i la tallen, i ja surt que és... Rollo 150. Suposo que és perquè és un avió... Ah, per nens o alguna cosa. Suposo que deu ser un rollo, però ja t'ho diu, diu, aquesta pel·lícula està editada, està editada per a suds comercial, o no sé què tal i qualsevol. És que et posa canant a la finestra de l'avió, d'un vol una mica llarg i tal. Dic, ostres. Poso ser pels nens o alguna cosa, perquè no... Suposo que sí, suposo que sí. Bueno, res, ens queden 9 minuts. Pararem... Comentaré dos pel·lis molt ràpides, i em dónen a més temes. De la Churchill, que es diu Churchill, la pel·lícula en si mateixa, és també d'un d'aquests directors que no tinc controlats, tampoc que fa molta cosa, que es diu Jonathan Teplitzky, no sé ni pronunciar-ho, Teplitzky. I, bueno, però és una pel·lícula... És una pel·lícula anglèsa. Per tant, deu ser que té un nom així també, de la zona de l'Es, però dos anglès, aquest home. I ja sabem que està prevista un altre, que no recordem el nom, dedicada a la vida de Churchill, Churchill, de Winston Churchill, que és com es pronuncia. I aquest es diu Churchill, com a tal. L'altre es diu un invierno, no sé què, o... té un nom més llarg, no? Bé, és el que hi ha. Estem parlant... No és un biòpic, podem pensar. Ah, la vida del Churchill i tal, que és interessant, l'interpreta Brian Cox, un senyor que segur que el coneixeu, un senyor amb una edat que està, bueno, un senyor amb una potència, és un director... Actors anglesos, de referència teatral, amb una gran presència escènica. I la veranda Richardson, que la veranda Richardson també és una dona meravellosa i m'encanta aquesta actriu amb tot l'esplendor de la seva maduresa, que també es presenta allà com a la dona del Churchill que ha d'aguantar carros i carretes. I la pel·lícula, en si mateixa, és terriblement correcta, que això és el que té la pel·lícula, no? Que és una pel·lícula que talant tu mas tranquil·lament i dius, mira que una pel·lícula més maca. He vist molt ben feta, molt ben buscada als encadraments, no? I llavors, simplement, és això. És el... un Winston Churchill, que lògicament està patint tres dies abans, no? És el que seria una operació, que es diu operació Overload, parant del dia D, però no és del dia D, del Sembargo-Normandia, és un altre element que generarà l'acabament de la Segona Guerra Mundial i la destrucció, la destrucció no, i el guanyar als nazis. I és tota la història que hi ha entre el Churchill, el seu equip, les trobes aliades, com és ell, vull dir una mica també entre la part més de la seva tendència a veure, el seu puro, que sempre porta rosa gana a sobre, el seu caràcter, el seu tracte amb la dona, és a dir, amb tres dies de ficció t'explica com és ell, la seva manera de treballar, i com que es viscerà, xula el rei, ai, com es diu aquell, el que van fer el discurs del rei, era el Henry, era... era l'Eduard, l'Eduard, no era... Té una cosa, doncs sí, que era el que venia abans de la... Que era Tartamut. Era el pare de l'Isabel II. El pare de la reina tua. Doncs aquest apareix, i també, quan parla s'enganxa una mica, per tant, fa perfectament el paper, diguem que molt bé té aquesta sensació de parlar molt lent i ho fa molt correcte. Per tant, i si es deixa una pel·lícula, que està bé, que podria tenir alguna possible nominació per algun lloc, no ho sé, no tinc ni idea, però bé, ja està, és el que hi ha. Ell ho fa molt bé, eh? Tots els ho fa molt bé. No han triat, perquè el moment... És històric i tal, però el moment més important del Xorxil és quan... quan cau França, en el 40, i llavors diu tot allò de sang, que s'ho olirà grima, s'aguantarem o s'hi lucharem. Fa un discurs potentíssim, però perquè té molta por de que morin molta gent perquè té l'experiència de la Primera Guerra Mundial. És un expert en aquella època estratègia, president amb aquells moments també, però a banda d'aquest tema, ell té por de que morin 30.000 soldats, i no vol que passi algú semblant que no recordo, ara passava la Primera Guerra Mundial. Li diuen, no és que les guerres han canviat, estratègia ha canviat, no sé què, el convencen, ell té por, al final tot s'absorbe, bueno, no hi ha tantes baixes com s'esperen, bueno, aquest element més bèl·lic, que dius tu, però no és un element. És aquests 3 dies, previs i ja està. No hi ha res més clar. És un moment fornicurt, seria un moment amplia, un moment més potència-històrica. Si hi dius tu, mira, si vaig un vi d'octubre de la vida a Churchill, bueno, està. Però si has de triar un moment, doncs el moment rellevant és aquest, el moment més escenogràfic de dir, i clar, va caure França, i ho aguantaré i els vencarem a la guerra àrea, i tal i qual, i aquest moment semblava que tots ens sorraven. Si les heu sentat, se'ns sorraven. A veure, què és el que... Per mi és una mica fluixa, Sí. I el de madre a mi em va tornar a boig. Jo el de madre vaig començar a veure alegories per tots els sitios i vinga, va, i jo vaig dir, vinga, la festa aquí de l'espuma, no és això? Sí, sí. A veure, jo soc molt d'Arrenaronowski. Jo me l'entumo tot i he vist tot i el Ciesenegro a mi em va tornar a boig, i ara doncs em trobo davant d'una pel·lícula amb la que torno a caixar-me de Javier Bardem, jo ho sento, jo a aquest home, no, a mi no m'agrada. Mira que li he vist fent pel·lícules amb Igas Luna i m'han començut més fent jamón, jamón, o detective, i res com es deia l'altre, i tal, del Gonzalo Suárez, el detective i la Muerte, que no pas quan està mèrica, tio, ho sento. Jo el veig fora de Polleguera, fora del lloc, sobreactua, no sé, ja sabeu, Jennifer Lawrence i el senyor Javier Bardem. Arriba a estar en una casa, un espai totalment... Amb un no res, ja ens agrada la idea, perquè és un espai com a apartat del món. Ja està claríssim, aquí tenim dos o tres, ja en dues lectures, per un costat, ella és la imatge del vell al mal, t'endim cap al diable, si voleu, a mesura que se'n va cap endavant, però hi ha una altra part, que és el ego, per tant l'element filosòfic o l'element més teològic que tenim aquí, ella és la representació de la mare, ella està m'estat i com a tal, ella pot tenir moltes simbologies, una d'elles, que això sí que és una mica més complicat, és l'ematge d'aquesta mare universal, però aquesta representació segons l'acaba, la jove exacte, de la serp, no sé quina és la història, com a cuidadora i com a element de bé, que això ja és complicar la troca. Estan allà amb aquella casa que està en construcció, una casa que inicialment entra Ed Harris, Adam, Michelle Pfeiffer, Eva i dos fills, Caim Javel, que es barallen i es maten una a l'altra. Bueno, ens ho creiem, que et miren aquest senyor, que et miren el poeta, que et miren aquest, el bé, el mal, el miro el Déu, et miren el diable, que estan et mirant, bàsicament, ella provocativa, aquesta Eva pecadora, a lo millor, aquest Adam, que està cansat, que diguem que pateix una malaltia, no? Clar, tot això es remou d'una manera que a partir d'aquí la cosa es comença a complicar, quan ella té el fill, hi ha moments determinats dins de la pel·lícula que es mouen, diguem, amb el temps i una mica amb l'espai. Ella comença a veure coses, té sensacions visuals del que es mouen aquest espai en construcció, com aquesta gent... L'has vist, tu, aquesta. Jo no la... no, ja ho vaig dir una dia, que m'ho van explicar. Exacte, com aquesta gent es queda dins de la casa, estranyament, com no hi ha possibilitat, aquest és el punt surrealista, que veig jo, això és el punt de l'Àngel Exterminador, com és que no hi ha manera de que marxin si no els coneixen de res, però això és l'agocentrisme, per part d'aquest personatge, vol ser estimat, vol ser adorat. I quan tenen el fill i comencen a arribar a tota aquella gent d'ara a la casa i es produeix tot el que es produeix, aquí està claríssim, que és un acte totalment de satanisme, és un acte brutal, crec jo, amb aquest cas a tot ceremonial, és el lament d'aquest fill, com una base perquè ell agafi la inspiració per ser admirat per aquesta gent i tot el tema del que seria aquella pedra, aquella pedra que es trenca i que es torna a construir i a recolocar en el moment que... Bueno, l'àrea de part de que es produeix una sèrie de coses, que no puc dir i tal i això, és el retornar, és el sempre i el somriure que hi deixen al final, et parla directament d'aquesta vinculació del diable que està allà i que torna a buscar i que es torna a reencarnar eternament perquè quan sona el despertador d'un dia determinat torna a aparèixer una altra noia, una altra mare, que generarà la idea de l'artista, però altra banda, la idea d'aquest element diabòlic i tal. Complicat de pebrots, m'he equivocat, segur, he dit coses que no són correctes, hi ha més lectures que vulguis, però per mi, aquest ha estat una lectura que crec que cuarent, que malaltres n'hi ha contestat. No sé, Nacho... El final tenim un minut. Té un minut d'una d'aquesta oportunitat, perquè jo t'ho vaig explicar, que a mi m'anaven a explicar. Vaig fer un exercici d'explicar el que m'han explicat i el que entenc jo de què m'han explicat. Té una mica de metacine, no? Que recordo que ho vas comentar d'això, no? Doncs ara l'hem de veure aquesta, però és tal com... Mira-te-la, perquè jo crec que ha d'escollir una percepció. A mi aquest directe m'agrada. Jo he sigut molt sempre vell i tal, però no. Des de Pí, eh? Sí, he vist totes, des de Pí, que van davant i és tot... Sí, i la Pí va ser una cosa curiosa, que era d'abstracte, no? És una cosa terriblement complicada. Bueno, es queden 15 segons, l'ujos per dia 10. Per dia 10 i bueno... Els trobem la setmana que ve, clar que sí. Adéu, sí. Adéu, adéu.