Babilònia del 1/2/2018

A l'escoltes, l'hàbil d'esper, si tu anis l'hàbil d'esper, l'hàbil de sang lluny, l'escoltes, l'hàbil d'esper, i l'escoltes, l'escoltes, l'escoltes. Avui tenim l'Hàbil d'esper, i avui estem amb la grata companyia del Jaume Vidal. i altres eventualitats del món de la mecànica, que han generat problemes al naix, que no ha pogut estar amb nosaltres, tampoc. Perquè s'havia espatllat. Exacte. I el David Arrosa tenim convalescents, per tant... Tots dos, oi? Sí, sí. I que, com estiguin, no són parella. No l'aliem aquí ara, vull dir que això és una cosa que ha coincidit, perquè la grip és una cosa epidèmica. La grip és veritat. Exacte. I ja està per a ell. Doncs avui tenim un programa que, per un costat, esmentarem el que serà, basicament, cinematogràfic. Fa quatre dies, en concret, han estat els premis gaudir. I la setmana que ve, farem una mica d'esmenys, ho sembla, dels premis Goya, que també coincidirà. Que coincidiran molt, ja ho veuràs. Exacte, segur, com sempre. I quan arriben els dos, també parlarem. També, un dia, parlarem dels ratzis, aquests premis tan terribles. Saps què és el ratzi? Són els premis de les pitjors pel·lícules. Com una de les més nominades? Madre, d'Arenowski. Perquè això, com que ho entenen molt pocs, la consideren com dolenta, no? Clar, és que això... Però no tot el que tu consideres dolent, ho és. Exacte. En cal anar en compte. Però ja hi anem nosaltres amb això. I tant, ho comentarem. Doncs en un principi farem un esment d'un llibre, que es diu el truco, que ara comentarem, i després parlarem d'això dels premis Gaudí, que el Jaume ha pogut veure. Parlem de l'última pel·lícula de François Ozon i de la prèvia, una que es deia El amante doble, i l'altra, una nova amiga, que és molt curioso que fa aquest home, que ja comentarem que fa una pel·lícula i una altra, amb una interdiferència, i a vegades diu, sembla... A veure, veus una gran categoria amb la forma de fer l'obra, però que són temàtiques molt diverses, molt ben elaborades, guions molt complexos i tal. També parlem de vèrtigo, com sempre, els clàssics, que no faltin. I també pel·lícules, en aquest cas, hem fet una mina de... Bueno, o en aquest cas, el Jaume les ha vist totes, segur, però que jo he fet la Juguesca, de veure les tres pel·lícules de Richard Linglater, del antes de la manècer, antes de la noche hacer... Perdó, antes de la manècer, antes de la tarde hacer, i antes de la noche hacer, que són 20 anys de diferents entre les pel·lícules, no? Que són els punts del dia que més engresquen a l'hora de regabassionar. Ah, això mateix, no? Llavors coincideix en el moment en què ells també es troben uns diàlegs, no? Que són, bueno, molt interessants, pel·lícules petites, no? Dins el que seria el concepte del Gran Star System, no? L'abaster. Exacte, no? Sí, sí, el l'abaster, correcte. I seria aquesta la història. Però, bueno, insisteixo, farem una miqueta d'això. I també, com tenim una mica més de temps avui, i a més, ha coincidit avui... Sabia que se n'ha de parlar de cantants que ens han deixat, però en aquest cas, no. Són dos cantants que s'han retirat, que ja els educava. Sí. Un molt, molt, molt conegut, que és Elton John. 70 anys. I l'altre dia va dir que retirava. I un altre que potser seria... potser més de la teva època ja, no per res. Vull dir, perquè és un personatge que sona molt bé, que és Neil Dayamon. Neil Dayamon, amb temes com song song blue i tal, no? Elton John és més jove, sí. Sí, es porten 7 anys de diferència. I Elton John va començar amb una línia molt més rockera, no? El Neil Dayamon va entrar en una línia molt més suau, molt més d'aquests cantants, més dolços, més de los sagarraus, no? Que potser es porten més als anys 50, 60, no? En el moment d'això. Però anirem escoltant cosetes. A mi el que em crida l'atenció és, precisament, la llave... el que et anava a dir, ara. Sobre... Sí, sobre... sobre aquest xicot que sí que s'acomiadarà, com deia. Elton John, sí. Però tornarà. Però farà 14 abans de marxar. Segur, segur, segur. O potser el que faràs és retirar-se de les escenaris, que és el que habitualment fan i fan algun disc d'estudi. Exacte, i així va entre gent, i va entre gent, clar, perquè la gent encara que viu amb dalt rotllaltis, estan de consumats a moure molts diners, molts diners, molts, molts. I el sistema necessita aquesta gent. Sí, sí, sí, sí. I tant que sí. Bueno, doncs començarem parlant d'aquest llibre. És un llibre que volia comentar, perquè és un llibre petit, és un llibre per mi encantador, a l'hora de llegir. Recomenable. És un que es diu El Truco, un senyor que es diu Emmanuel Berman. És un senyor alemany, que em sembla que és la seva primera obra que realitza. I es planteja una obra molt tendra, en si mateixa, no? Estem parlant d'un nen, de 11 anys, que pateix molts nens, sobretot a partir del segle XX, segle XX, segle XX ha patit la separació dels seus pares. Estem ubicats a Estats Units, em sembla que és la zona de Los Angeles, no em vull equivocar. I llavors resulta que comença, al igual que les pel·lícules, que això és molt important, que la fiquen a les pel·lícules ho han après de la literatura, una mena d'història en paral·lel del que seria Praga, finals del segle... No, perdó, Praga, no. Época del Genocidinasi, època de la Segona Guerra Mundial, i Los Angeles, aquest nen amb aquesta família, llavors van saltant cada capítol amb una d'aquestes històries. En principi, no saps ben bé què pinta una cosa amb l'altra, perquè amb una estem parlant d'uns jueus que viuen a Praga, ja sabeu que a Praga tenia un gran espai, un gran call. Preciós, per cert. I, a partir d'aquí, doncs som gent que viu, que treballa, com el mortal dels humans, no? No en deu anar més voltes, no? I apareix com aquesta persona, aquest personatge que viu a Praga, es va introduint cada vegada més amb el món del circ, però amb el món de la vivència, de la falsa vivència, de la capacitat psicològica, de captar les coses de la gent, dir-li el que volen que escoltin, amb coses molt genèriques com... Ui, jo et veig que et casaràs. És molt probable que et casis. Però et veig que no sé, que tindràs un fill. Hi ha coses d'aquest tipus, no?, i entaban amb la seva forma de parlar, per la manera en què ven el producte, doncs el que seria aquest tipus de gent, no? Com a tal. Per a una altra banda, resulta que aquesta parella que s'ha separat, el seu pare té un disc d'un senyor que es diu El Gran Sabatini, que és aquest, vale? Per tant, aquest Gran Sabatini, que quan el posa, que clar, i no sap el que és un disc, no sap com és un toc a discos, i la mare diu, vés allà, al garatge, i treu aquell trastú, que clar, avui en dia, entre el DVD i les teves tecnologies, no?, i llavors posa el disc i veu que hi ha una veu que diu, sóc El Gran Sabatini, i puc fer un conjur per l'amor, i diu, ostres, aquest senyor em salvarà els meus pares, salvarà que s'asseparin els meus pares. I la seva lluita és buscar aquesta persona, i aquesta persona resulta que és de Los Angeles, i es genera una història, tendre per un costat, una mica embugida, per una altra banda, perquè la mare diu, però què fas aquí, amb un senyor gran que ve aquí? Qui és aquest home, que està en una mena de... No de residència, però sí una mena de pisos especialitzats per gent gran, no?, vull dir, i llavors és una història magnífica, perquè es barreja tot això, no?, es barreja aquest nen que vol que els paraules s'aparin, no?, la història que té a veure amb aquest Gran Sabatini, que passa per tot el periple del genocidi nazi, que ems la concentració, la seva relació amb la seva parella, que ha perd en aquest espai, no?, vull dir, hi ha drama, hi ha comèdia, hi ha tendresa... Bé, evidentment, no tirarem més endavant, no?, perquè, clar, no tot ni acaba bé ni va malament, és a dir, hi ha de tot, no?, vull dir, no és un llibre que diguis, ah, i un happy end, famós, meravellós, no, aquí hi ha molta cosa. Només vol que aquest llibre es guia molt fàcilment, té una capacitat, aquest senyor, d'introduir-te a l'història, de fer-te visionar aquests espais, no?, i bé, jo crec que és un bon inició d'un escriptor, que, com a mínim, escriu coses molt... Vull dir, ja saps que jo tinc tendència a buscar frilers i llibres una mica també escabrosos, no?, però aquí té un ansís, no?, vull dir, el que seria aquesta peça. Per tant, endavant, no?, que és el que hem de fer. Actualment, sí. Molt bé. Doncs seguim parlant de cinema, i, en aquest cas, anem amb tranquil·litat i temps per poder comentar cosetes, i, si ho sembla, una mica jo et comento una mica la cerimònia, jaume, van a la cosa, perquè la vaig veure fins al final, i, a partir d'aquí, parlem una mica de les pel·lícules guanyadores, i que han tingut més racó, no? Jo, a mi em va sorprendre moltíssim en els 10 anys dels premis Gaudí, ojalà m'haguéssim convidat per poder veure insitu... No, no, ojalà, dic, no, m'haguéssim convidat, no?, no és el cas. No, no sóc famós perquè em convidi. No. Llavors, la va presentar sempre l'han presentat, l'Àngel Jatser va presentar-la, també l'Andreu Bonafuente, el Fiasco, més gran va ser el de Rossi de Palma, que allà va ser una cosa surrealista, però surrealista, va ser horrorós, jo no vaig haver vist una cosa més terrible, a més feia en broma, el respecte, no? Tan passada de volta. Allà va ser una cosa. I llavors han agafat un nano al David Verdaguer, i jo veig una mica com l'altre ego del Dani Robira als Goya. Robira ja s'ha quedat una mica com el presentador dels Goya, no sé quan durarà, però és una persona fresca, directa, clara, punyent, cuancal, no?, i el David Verdaguer és el mateix. Tan clar, tan clar, tan clar, com que Albert Serra, saps qui és, no?, coneixes perfectament, no?, vull dir. Doncs se li va queixar en directe, li va enviar un missatge, dient-li, escolta, no perds així de mi. I aquest... Diu, escolta'm, aquest vanar, diuen... Sabeu quina diferència hi ha entre Albert Serra i Déu? Doncs que Déu no és Albert Serra. Clar, dius, mare meva, no?, i la propera vegada, quan parlem, elego aquest, el treus. És el que el va trucar a dinamín, em parles per aquí al mig, va fer un comentari, no recordo, parlant de les pel·lícules que fa, que són sempre persones de la mateixa, no? Bé, per dir una cosa que sigui dramàtica, per l'altra, va ser molt clar, la cerimònia va estar molt marcada també per el tema de la llibertat dels presos, va estar molt marcada per la presència, per l'absència, m'he jo dit, del vicepresident i del president, està clar, i, bé, no va ser convidat, evidentment, cap autoritat del Ministeri de Cultura ni res a veure, ni el Menèndez Vigo ni aquesta penya, són en faltaria, o van ser convidats i van d'anar a negar, perquè sabrien que se'l menjarien amb patates, que és lògic, i evident. I, a partir d'aquí, l'altre va ser, insisteixo, molt ràpid, molt clar, molt fresc, no? Es va allargar massa. I, bueno, crec que, en general, les pel·lícules que estaven nominades, hi havia quatre grans tòtems, no?, dins de les marcades, que és incertaglòria, de Gustí Villaronga, la... Estiu 93, de la Clara Simó, estava a la llibreria de l'Isabel Cochet, i hi estava una pel·lícula de... que es deia Tierra Firme, que em sembla que ara és un nano que es diu Marcos... No sé com es diu aquest noi. No me'n recordo ara. Alberto, no sé què. Bueno, és un noi que costuma fer cinema europeu. Mira molt cap a Europa, com l'Isabel Cochet, és aquesta línia. Per tant, tant la llibreria com aquesta de Tierra Firme són pel·lícules gravades fora, un englaterra, l'altra alemanya, i l'estiu 93 és una pel·lícula fet aquí, però que ha tingut molt d'èxit, justament a la Festival de Berlín, va ser molt, molt, molt... va guanyar i va tenir una setia d'històries, i potser la més fet aquí, amb recursos d'aquí, és incertaglòria, que és la que això... I també hi havia porai una, que es deia La Yamada, que era quan parlem una mica d'això amb més profunditat, deixem que parli de la Yamada, perquè em va semblar molt... va ser molt agradable aquesta sorpresa, una pel·lícula... Bueno, una mica bizarra, que dic jo, però ja veuràs el parque i seràs simpàtic, però, si vols... Sí, no, no, parlem de les guanyadores, van ser incertaglòria a la part més tècnica, i estiu de 93 els premis principals, millor actor, millor actriu... No, perdó, millor actriu, que va ser la Bruna Cusi, que és la mare, millor pel·lícula, millor direcció, també millor guió, em sembla, no em vull equivocar, incertaglòria va ser més aviat tot el que seria la part més tècnica. Vull dir, encara que va guanyar la... com es deia? La què? L'actriu principal, Montse... Sí, no sé com se diu... Bueno, hi ha una noia, que justament la barra es catagosti de Villaronga, per, bueno, per aquest turner, és el món del teatre i de la cinema, perquè havia quedat una miqueta partada, d'aquest àmbit, potser imagino per un tema maternal, una qüestió determinada, i la barra recupera i mira, directament va guanyar el Gaudi. No sé com es deia, és que en Montalgo, em sembla, que és... Hauria de repassar totes les dades, ara. Clar, clar, què et sembla? Però això, que incertaglòria hagi quedat amb aquesta part més de... so, fotografia... És un mal rotllo, això. Clar, és que és la paraquesta, no? És la que... a veure, és la que s'anomena més, però és la que es valora menys, també. I la que va guanyar més, que va guanyar avui, t'em sembla, que el 2020 no va guanyar els grans, va guanyar aquesta part més intermitxa. Sí, sí. Si em va guanyar, aquí veig que són 5, no? 5? No marcava avui? Jo em veig 5, aquí. Ah, vale, posaran 5 llavors. I estiu del 93? No, calla, és veritat, sí, sí. 2, 4, 6, 8, sí, sí. És que m'estava mirant una enlloc de l'altra. Jo també tinc un problema amb aquest Villaronga. Sí. El problema és que... És que ell és un reivindicador, que si els perdadors en una guerra van tenir dificultats, doncs els altres també. Ja. I llavors, clar, no, no és el mateix. A veure, jo entenc. Vull dir, rebono el que diu, i és que és molt, molt interessant, aquest joc que fa a ella. Però a mi no em quadra. Vull dir és com si... Com si estés posant en la mateixa línia, doncs... Els vençuts i els guanyadors, una mica, exacte. I això, per mi, i a més, tenint en compte... Quins eren els vencedors i quins vencells vençuts, és que dius, sí, sí, la mama aquella de l'altra vegada... No, aquesta no era, era una altra. Panegra. Que la mare i tal... Llavors, a mi això no m'arriba. Jo crec que hi ha una diferència. Jo crec que els inconvenients, diguem-ne, físics i fins i tot emocionals, sí que poden ser els mateixos, però la construcció de cadascuna de les seves persones, hi ha una diferència que s'ha de veure per algun lloc. I no la matitza. Agafa allò i s'ha acabat, no? I no estic d'acord amb ell, esclar. Llavors dius, quan no estàs d'acord amb un, o hi discuteixes, o dius, fes-hi i no m'escarreçaré per anar-ho a veure. I ja està, i això és el que veig. Jo crec que, a mi certa glòria, passa una cosa. Jo crec que tot això que li han donat és sumareix, i és a mi el que em va agradar d'aquesta pel·lícula. A mi em va agradar molt tota la part d'ambientació, la part de producció, la part de fotografia, la part de muntatge... Tot això em va agradar molt. I fins i tot com actuava ella, ella actua molt bé, i per això li han donat el premi. I també li han donat el premi al Oriol Pla, sent la que és com actor secundari, que és l'altre noi i tal, que també és... Exacte, que no passa el primer exacte, que també estava nominat que no li van donar res, per tant... Era més fàcil, eh, per això? Sí, m'he dit tant, 8 anys, vull dir, esclar, això... L'altre és més histrioní, que és més potent, no és més punyent, és més gamberro, per dir-ho d'aquesta manera. I està més relat a la terra i a tot el que passa. Llavors, a mi en certa glòria em va donar per una banda, de dir, quina bona ambientació, que això, Villarongo, fa meravellosament bé sempre, des de El Mar, passant per Panegra, totes les que hem vist... Té aquesta capacitat. I després és un bon director d'actors. No negarem, fan llet de papers, quan treballava molt amb en Roger Coma, li fotia uns papers potentíssims, no? Allò del mar, recordeu, que eren nanos que tenien... eh... tuberculosi, que sabien que havien de morir en aquella època, no? A principis del segle, quan no hi havia els avenços mèdics, no? Que era molt trist i era molt dramàtic, no? Quan anàvem canviant d'habitació amb els diversos nivells de la malaltia, sabent que l'última habitació era l'habitació de la mort, no? Tot això té molta potència. Allà hi té molta potència amb aquests dramas que posa. Però hi ha algú... A mi ja tinc una sensació a vegades de que... sobreactua a vegades, no? S'alimbà una mica... Enfatitza massa. I això és dius, i Panegra passa el mateix, no? Ha patat nat, no? Molt bé, però t'has anat de rosca. I crec que això és el que fa, que no siguin pel·lícules. Panegra sí que és veritat, que va guanyar tot, els boia i tal... Però crec que no era amarexador. Passa el mateix, sí, sí. A mi em va passar el mateix. No era amarexadora, d'això. Aquesta que... La guanyadora. La de l'estiu 1993, dius. No, no. No, quina? És el teclòria. Sí, insertar, com a dir, que fa molt bé, que tot allò... Però... Exacte. En sembla que ho estàs posant. És com si posés el que t'he dit abans. Un context que no és argumental, ni un context d'unes constants, en un punt que no toca. I llavors et crea... Sí, sí, et descoloca. Es deixa coses que són vitals en la construcció de les persones, amb les seves radicalitats i les grans parleses, clar. No, no, i no... Jo crec que aquí, en general, amb els companys també, la Rosa Vabra tampoc va quedar massa contenta, no?, davant de la peça. Però és el que hi ha. És el que tenim. Clar, i en canvi, la percepció que hem tingut de la guanyadora de tots els premis municipals, estiu 1993, crec que ha sigut positiva de tots els que l'hem vist, no? Sí. Hem tingut aquesta sensació de dir pel·lícula senzilla, cosa petitoneta, que no... jo no vaig entendre gaire, i vam dir, no entenem com això es volia presentar als Òscars, no? Sobretot els Òscars. Clar, això quedaries veït amb més de tanta... Que se'ls ha medicat. Home, i les pel·lícules, sempre que es porten de fora, i la millor pel·lícula extranjera són pel·lícules amb una potència dramàtica bestial, no? Sobretot. I aquí veiem una peça deliciosa, no?, és... ojo, el tema deixa l'anar, eh?, però... Saps quina vaig veure l'altre dia? La Elijo de Saúl. Ah, sí, la van tornar a fer, sí, sí, sí. Magnífica pel·lícula. I encara m'agrada més que és curiós. Guanyadora de l'Òscar fa dos anys, em sembla. Perquè mira que és petita, allò que és tan petit. Sí, sí, sí. I llavors, bueno, dins de la tele, no li feia mal, la tele... No sé, fins i tot els colors es vaig veure més connectes. Que potser no és el que toca. Clar. Perquè és clar, la pel·lícula està concebuda. Amb una altra idea, no? Però jo crec que estiu 1.693, a banda de la temàtica que subgeu per sota, de la malaltia de la nena i tot això, que ja per allà donen voltes, no? Bé, jo crec que és una pel·lícula que parla això, que parla de la condicionament, d'una adopció familiar, no?, un tema que potser no és molt frapant, però que també té la seva problemàtica, no?, dins d'un ambient purament, diríem, vocòlic, entre cometes, no?, perquè amb aquesta mena de masia, aquest espai, aquest vincle amb l'altra nena, aquest vincle que no saps ben bé, no?, aquesta visió, des del punt de vista d'una criatura de set anyets, que actua meravellosament bé, aquesta criatura. Està molt ben portada, no? Sí, sí, sí, el contenta per allà. Portava el seu vestit, quan va sortir a la gala, estava condiada si li tocava, està nominada, però... No tocava, no era de rebut, potser, no?, per... en què unes nenes han guanyat, eh?, les de Panegra van guanyar, les de Panegra, però les nenes de Panegra, o els nens, Margo, si era un Mercedes 2 o una d'elles, hi havia molta potència allà, eh?, amb aquell paper. Aquí també n'hi ha, però hi ha una contenció. I és... exacte. Exacte, jo era aquí la directora, l'ha sabut portar per una línia molt més... I per això imagino que la pel·lícula ha entrat molt bé amb xers festivals com és, per exemple, a Berlín, que sempre a Alemanya ens mira molt bé, els catalans, no?, vull dir, perquè no solamente estava aquesta, sinó que a Tierra Firme també tenia part econòmica a Alemanya i a Júlia East, que és una altra pel·lícula que també ha tingut molt... que és catalana, doncs també ha tingut referència. Per tant, no sé què hi ha amb Alemanya i Catalunya, en aquest cas, que hi ha una vinculació, no?, potser per la forma de fer cinema, a vegades, no? No haurem de averiguar-ho. A veure, averiguar-ho. I així, per últim... Bueno, comentar que Don Kerke va ser la guanyadora de la millor pel·lícula extranjera, pensant que guanyaria Toni Erdman a aquesta pel·lícula, que tu no l'has vist, Toni Erdman, no? El Xabla, que no. Perquè va conafonar aquella dels 12... 12 personatges. No, no, no, no, no. Ell és múltiple, ell és múltiple. Toni Erdman és una cosa raríssima a la pel·lícula alemanya, molt peculiar, molt peculiar, que un dia et convido a que la veigis, perquè acabaràs com dient que estic veient. I hi ha un moment que dius que sí, que s'entén. A mi m'ha passat més d'una vegada, això, eh, malgrat. Però què està fent aquest pare? Què fa aquest pare amb aquesta filla? Què fa aquesta filla amb aquest pare? Què és aquest moment eròtico-festivo que apareix per aquí al mig? Hi ha una cosa, et va, i, clar, Toni Erdman s'ho ha portat, tot a l'altre, a les gales de... Els fes, s'ha arreu d'això. La millor pel·lícula ha sigut aquesta pel·lícula, i jo en costa molt creure molt. Digues-hi. Sí, sí. Aquest tema ens sorprendrà sempre, suposo, no? Igual com... O potser fins i tot més que la normalitat de la homosexualitat, no? Sí. Com sanates de venir, i ara podríem dir que està racionalitzat, això, no? Vull dir, ja s'ha acceptat com una cosa absolutament natural. Sí, sí, normalitat absoluta. Doncs això també, i el fet que els capellans veia gent jugat en aquest tema, doncs també genera tot un conflicte intermogrosa, eh, a qualsevol espectador que vulgui... que vulgui, bueno, gaudir d'aquest cinema més seriós, és clar. Sí, sí, sí. I llavors, jo el que veig és que som així. Tampoc hem d'estrenyar-nos. S'han de fer moltes voltes, clar. S'han de fer moltes voltes de tot plegat, no? És clar. Sí, sí, sí. I el protagonista de la modernitat, i propagandes aquestes, i les pel·lícules aquelles, que, bueno, jo l'entrego totalment, no? Sí, que tornes. I llavors, que apareguin aquestes coses, és que és la pròpia modernitat, em sembla, a mi. Llavors, n'hi ha moltes que són molt desagradables, evidentment. Eh, que això, no? Doncs mira, parlen justament de directors que són per ella, són els famosos Jordis, no? Però, atenció, eh, no. Sí, els suconsien, eh. Perdó. Els Javis, que li diuen, que són dos, és una parella de nois, no? De Madrid, que ara estan molt de moda, perquè estan fent de coach amb un programa que es diu Operació en Triomfo. I van fer aquesta pel·lícula, que es deia La Yamada, clar. La van fer ells. Sí, sí, són d'ells, són d'ells, no? El Javi Cano i Javi, bueno, no sé, a Senes, qui té un nom així com a italià o a Senes i tal. Bueno, doncs la Yamada és una hora de teatre, mig musical, que s'ha fet a Barcelona, que s'ha fet a Barcelona i que va fer-se en pel·lícula. Perquè, per tant, demanda-nos a fer-la, no? I és una pel·lícula absolutament bizarra. Allò que es diu, clar, per un costat, vius, què ha passat aquí, no? Vull dir, tenim gent important, tenim la Macarena García, la que va fer Blanca Nieves, que és aquella noia amb aquells ulls tan macos, la Blanca Lavelen Cuesta, tenim l'Anna Carrillo, que és una gran humorista, no? Jo crec que es diu Anna Castillo, que també és una criatura que és nova així, tal. És un nen de nena. I llavors, la situació és molt senzilla. Estem en un campament amb mig de Segovia. Aquestes dos nenes, que són adolescents, van allà als pares, envien allà, perquè estiguin controlades, però ja se'n van de festa i tal, no? I bueno, resulta que el campament estan tot de monges, lògicament, però és un campament de monges, que estiguin controlades, no? Però hi ha un problema, que les que estiguen, no? I a partir d'aquí, tot el grup se'n va a fer piragües, agafar les piragües i fer un passadó uns dies d'excursió, i elles queden castigades allà amb dues monges. I és aquestes quatre, dos, noies, adolescents i dos monges, una més gran i una més jove, no?, el que passa. I una d'elles adolescents sent la llamada. Sent la llamada de Déu, la criada de Déu, perquè la llamada és un senyor que va esteix amb unes robes a l'estil Las Vegas, que baixa per una escala i que li canta cançons a la Windy Houston, amb anglès dedicades. Aquest és Déu, que canta cançons de Windy Houston. I a partir d'aquí, tot el que passa, al voltant de que una d'elles veu a Déu, l'altra monga, que no ho té clar, resulta que volia cantar, la monga gran doncs està per allà donant voltes, i l'altra amiga se n'adona que és lesbiana i se n'amora de la monga. Clar, mira què et dic. Un batibull. Però acabes de veure la pel·lícula i dius, quina cosa més tonta, però quina cosa més agradable. Dius, apa, vinga, me l'he intumat, no? I per mi hi ha cançons i hi ha temes musicals, no? I, bueno, i, ojo, els Goya també està nominada a 7 o 8 nominacions. Vull dir, quan veig la llamada, si toca alguna cosa per a ell, doni-dó. Per tant. I aquesta em sembla que va guanyar... que va guanyar la llamada, va guanyar alguna cosa. Ah, sí, la millor... El primer del públic, que és la primera de cofant. És a dir, la primera que es fa, això, el públic ha votat aquesta com la millor pel·lícula. Per tant, imagina't, eh? Sí, sí, no, és que t'he d'esperar. I és el públic, eh, la que ha votat. Això és important. Deixem-nos gaudir. Quina paraula gran show, Jaume, d'aquesta pel·li que també promet. Els Goya. Ai, els Goya. Els Òscars, no? Els Òscars t'hi entes que sí. Sembla que sí. Bé, jo no crec. Jo crec que va ser un frau total. Vull dir, per molt que t'agradi, jo que sé, no? La cançó és unicabat la pena. Sí, la cançó primera, no? Els City of Stars, que canten és dos, és l'únic abat la pena de la pel·li que t'he dit en sèrio. Bé, doncs, llavors, jo penso que farà molt de home el fet d'haver guanyat l'any passat. Sí. I aquesta quedarà, doncs... Donant alguna cosa, sobretot, aquesta cosa que li poden donar és com... Musical. Sí, com els musicals. A vegades els musicals... Totes les constraccions... O música també està bé, aquí. Direcció artística, el millor, aquesta cosa. Està ambientada en un temps bastant anterior. És una època que jo no la sé definir, però és... o sigui, ens trobem a veure... Potser finals del segle XIX o principis del XX... Sí, és probable que sigui. Jo, per l'estètic activís, em sembla que van partir els trets. És precisament el senyor, l'home, el protagonista, no? És el que va crear, precisament, el circ. Vale. Se li van anar tot en l'airell, representi, perquè és autobiogràfica. Doncs per tant, estem parlant de segle XIX, eh? Finals del 1850, 1860, per all, eh? No segle XX. Amb una discussió de l'art, que l'art és seriós. Per exemple, pels crítics. I en canvi, ell, aquest concepte en el té, hi ha un crític que li discuteix, i tot això, no? Sí, estaríem a final de segon, no?, i que sí. Sí, sí, sí, jo crec que sí. Jo crec que seria el XIX, més o menys. Molt ben organitzada. T'ho asseguro que hi ha hagut moments que m'ho hem passat molt bé. Fent pensar, fins i tot, amb aquella dels monstres, te'n recordes? Ah, la parada dels monstres. La parada dels monstres, el que passa és que ja és molt... Va molt mal, i aquí els tenim molt gossos, molt... Molt agraïts, també. O sigui, fixa't tu quina festassa, no? I aquest és el fil argumental. O sigui, anem amb aquests, els va portar al circ, i fins i tot els educa per això, per comportar-se, perquè n'hi ha que han estat amagats pels pares, no? I llavors troben la crida d'això, de dir-ho, tu ens has portat, tu ens has obert tot el camí i tal. O sigui, és així de tendre, no?, i fins i tot familiar. Hi ha una frase que també m'ha cridat molt l'atenció al final gairebé, que no descobreix res, eh? Li diu... Li diu... Vinga, tu ets el cas de portar això, un amic seu, i tal. I llavors ell diu, i tu què faràs? Diu, jo vaig a veure com creixen les meves filles. Oh! D'una idea. O sigui, és perdonar una idea, eh? La pel·lícula... Clar, tothom l'ha deixat bastant bé, és la pel·lícula, que a l'Helalanda ja diu, ui, aquest diucadonidor. I mira que és la mateixa productora, l'atenció, eh? És el mateix conjunt, l'únic que la música també és original, per la pel·lícula, ens hi mateixa, i Hugh Jackman, una altra vegada, es veu que canta de nassos, aquest home, i que ho fa molt bé, i que crida l'atenció. Un home not, com aquest tan gran i tan fortot i tal, que tingui aquesta sensibilitat tan gran a l'hora de presentar. Sí, queda bé, eh? I, a més a més, fa cara a les pel·lícules. Això dels inventors, aquests. Clar, clar, clar. I el tio aconsegueix, començar la pel·lícula, aconsegueix diners, veure que és propietari de cinc submarins. Els bancs havien estat on tots els 10. M'ha quedat més de quatre vegades. És l'època, diguem, de l'incentivació dels bancs, no? Seria aquí la Febrador, que seria allà el banc... Els bancs, tot això, de la burgesia, l'esclat de la burgesia. L'interès per la inventiva, sobretot per aconseguir patents i coses, no que dongués diners fàcils. Això és un període apassionant, però complicat. Complicat, també, per abastar-lo, eh? I tant, i tant. Jo he intentat fer-ho, vull dir, era com molt difícil. Però farà vibrar a molta gent, perquè és clar, és com el Chicago, no? El Chicago. M'encanta el Chicago, m'encanta el Chicago. Oi, jo sóc feliç amb Chicago. Tant com me la poso, dic posar. Hi ha coses de Chicago, també. Que ben perit, està. Ja sots gants, tens, això, no? Ja el que tenim, sí. El que tenim és una cosa, també, que m'acredirà amb l'atenció. Aquest és el meu poble. Foteu el cap d'aquí, no volem aquesta d'allò, no? I llavors, clar, hi ha una confrontació, també, de característica racista. I, bueno, i predominant. Però això és l'època, també. Jo crec que ho fa bé, perquè és un període en el racisme. Una sort del dia. A mi m'ha semblat rica de matins, ho saps? Jo no vull veure'n. Quan la vegi, tornarem a anar una volta, amb aquesta part més artística, a veure que jo sempre li busco les cosetes, a veure si trobem un punt encara més d'unió. Si et sembla, i com, justament, posarem res, dos minutets, i així, una mica descensem, també. A mi m'ha semblat l'Anda de França Sosón, que és un altre monstre, un altre gran... Jo crec que és un dels grans genis del cinema francès, ja del segle XXI, perquè té una capacitat narrativa... Una pel·lícula cada any, oi? Sí, sí, o més, o més, o més. Però quina canya, vull dir, quina manera, de presentar aquelles pel·lícules que dius, les fas com a xurros, però, ostres, que et surten bé. Vull dir que són en rodonetes. Sí, sí. Com dèiem abans, el Tonjón compleix 70 anys, però la seva primera cançó, fixeu-vos, ens anem a l'any 1969. Ens anem... No sé, 50 anys enrere, gairebé, 50 anys enrere. Per escoltar Ljursson, la cançó més coneguda. La cançó a tocar els bit, eh? Exacte. La primera cançó va ser una balada preciosa, per cert. Van de sonora de Molins Ruj, un altre musical. Aquest musical magnífic del... L'Urman, no? Va a l'Urman, exacte. En la Nicole Kidman i aneu a McCregor. Segur que l'escoltaràs. I la cantàvem a McCregor amb una veu que dius... Ostres, aquest canta com els àngels, també, tu, no? Que és Ljursson. Tornem en dos minuts. I buy a big house where we both could live. If I was a sculptor, eh? But then again, no. Or a man who makes potions in the traveling show. I know it's not much, but it's the best. I can do. My gift is my song and this one's for you. And you can tell everybody this is your song. It may be quite simple, but now that it's done. I hope you don't mind. I hope you don't mind that I put down in the woods. How wonderful life is while you're in the woods. Jo crec que una de les millors balades de la història de la música... No és de cap mena de dubte, eh? Jo crec que Ljursson és, sí, sí, sí. Jo, per mi, m'ho considera una de les millors balades, també. Sona molt bé. És una molt bé. Heu amagat que li va donar una volta amb aquell moment espectacular de la pel·lícula amb el que s'enamora profundament de la Nicole Kidman. I aquí, realment, és això. Un Elton John que tenia aquí 20 anyets. Vull dir que era compositor, ja, i que mostrava tota la seva potència, com a cantant, sobretot en un principi de música rock, perquè ell és rockero. I els rockeros acostumen a fer les millors balades. És una cosa curiosa, eh? Tenen aquesta capacitat per a un costat dura del rock, i per a un altre, a l'agani i... Què hem de dir d'Elton John? És com que ens duri, perquè també són d'aquests monstres que han de seguir, no?, i que s'han passat sense bon bus, sense morir, grans, no?, des de... David Bowie, George Michael, no?, és a dir, gent, prins, no?, vull dir, és que és bestial, no?, i molt joves. Estem parlant de morts de persones de 50 anys, eh? No estem parlant, que diguis, bueno... Sí, perquè és 50 anys. Clar, sí, no, sí, exacte. Jo els faré d'aquí poc. Amb console ho dic, que soc jove. Exacte, no? Però, bueno... Anem a parlar una mica del francoso son de dues pel·lícules que a mi em van sorprendre moltíssim. Primer, he parlat molt ràpid de l'anterior, de 2016, una que es diu Una Nueva Miga. Ja coneixem una mica de francoso son, amb aquestes pel·lícules... El mateix 2016 va fer Franz, aquella pel·lícula meravellosa, també d'aquella relació entre aquell noi, aquella noia, l'època de la guerra, te'n recordes? Una que es diu a Franz, F.R.A. N.T.Z., que és una pel·lícula amb mala sensibilitat, maravellosa, exacte. I que juga és que francoso son, per la seva pròpia condició, també, sexual, juga sempre aquestes duplicitats, aquest element, sempre a les seves pel·lícules, i hi ha un... O bé, un tema claríssimament vinculat amb el tema de l'homosexualitat, la transexualitat o insinua, no? Juga sempre aquesta cosa amagada, per aquí al darrere. Escolta, jo em vaig veure una. Sí. Que era... a veure, sí. És que em recordo molt poquet, eh? Sí. Però era una pel·lícula que era una noia que volia canviar de sexe, no? És això? Una nova amiga. És a dir, la pel·lícula comença amb una noia que l'estan fent, estan m'arreglant per enterrar-la. I llavors... Que expliquen. Exacte. I llavors és la amiga, era la amiga d'aquesta noia que ha mort. Llavors, aquesta noia que ha mort té un marit amb una nena petita, i ella, que ha mort de càncer, li diu, cuida del meu marit i cuida de la meva filla i la fa, com si fos la seva madrina. La vaig veure ahir, aquesta i jo. La vas veure ahir? Ostres, on la vas veure a la tele? A la tele, sí. En sèrio? Sí, sí. O que bo, quina coincidència? Sí, sí. I llavors... Perdó. Llavors, ella se'n va un dia a veure com està el seu amic i se la troba vestit de dona, a ell. Perquè ell diu que sent això, no és que li arredin els homes, sinó que arreda les dones, però ell, doncs, bueno, es nota bé amb roba femenina. I, bueno, i a partir d'aquí es crea un vincle entre ell i la seva amiga, doncs molt especial, no? I es veu, una mica, aquest àmbit, de com ell és feliç, a més a l'actor, ho fa de meravella, quan és David i quan és Virginia, perquè és aquest doble nom, no? I com ella es mou amb aquest àmbit, amb el que el marit també dubta, el marit d'ella, de clar, amb el marit de la seva amiga que mor, a veure si ja té un rotllo, però és que no, és que és la meva nova amiga, perquè el vestit de dona i l'altre diu com, genera una mena d'ambigüetat, amb aquest cas molt clara, molt evident, i això és el que realment et crida l'atenció, és com una cosa dramàtica, però té un punt de comèdia, té una capacitat increïble, aquest home de muntatge, quan vol, de la gent s'aplica molt ràpidament les coses i això és meravellós. Jo et diré una altra cosa, jo crec que aquesta és la mateixa pel·lícula, però no és la que et tomes, n'estic convençut. No és l'invent, no, perquè... Sí, et diré el perquè, perquè reconec el que fa a los hores, perquè hi visc algunes coses i això era més tov. Ah, vale, doncs era millor. Et van aparar amb un judici...No, no, no, no, és una altra història. Probablement sí una altra...Sí, però la història és... Sí, sí, potser comença semblant i a partir d'aquí se'n va. Són pel·lícules situades en un punt de reivindicació, que tots treballaven, doncs, a favor d'això. I bueno, la pel·lícula s'hi aguanta molt bé, és una pel·lícula que té un sentit a veure cap on va parar, no? Insisteixo, el actor, el que fa de David i Virginia, és magnífic com passa d'una posse més masculina, una posse molt femenina i amb una gran capacitat de reacció, no? La pel·lícula, doncs, bueno, no anirem més enllà, però té un bon contingut, una bona base. I després, jo realment el que volia descobrir era aquesta última, l'amante doble, i mira, buscant allò que trobes a vegades, amb els fedés i tal, quan vas a la biblioteca, i tal, doncs vas dir, ah, i vaig agafar l'altre, digues, una nova amiga, vaig a veure què va fer, però jo he seguit bastant aquest home. I l'amante doble, que és l'altre 2017, no? Està parlant d'una altra història diferent, absolutament, no? Amb el qual una dona, una noia, com a tal, resulta que té problemes psicològics i se'n va a veure un psicòleg. No direm qui... El problema és molt senzill, té mal de panxa. Però un mal de panxa que els doctors diuen, no, jo no et veig que sigui un mal de panxa que tinguis res. És algú psicosomàtic, besta d'un psicòleg. I bon psicòleg, molt atractiu, sincerament, i a partir d'aquí ella, i si necessita aquesta relació pacient, doncs, professional, no? I entra amb un espiral. Llavors canvia tot el registre de certament una miqueta fresc del anterior pel·lícula amb una cosa fosca, una tereñina amb el que apareix el concepte del basó. Aquest basó caníbal que volen vida fer el lloc a la panxa en torno a poder fer, on ella també pateix aquesta qüestió, que ho porta dins, i tot això genera una pel·lícula amb una potència, que dius, on tenem a parar? Clar, i una pel·lícula més aviat fosca, una pel·lícula més aviat atemparada, és una altra manera. I llavors després et veus que fa jo de potig, no sé què de les mujeres, no? Que és absolutament afectada i dius, bueno, què és això? I vaig fotre en pantallots aquest bon home, o aquella una terrible, que era un que moria de la cita, no me'n recordo com es deia, que era amb una potència, una aplica ambiental dels 80, no se n'en recordes. Que és això, que agafa la cita amb aquella època. I és un home que a mi m'encanta perquè sempre me la fot. Foto uns pantallots i això és el que m'agrada a mi del cinema. Jo crec que és un dels punts per mi. Jo penso que això és el que agrada a tothom. Però en consistència, que això és el que agrada. No és allò que dius, una perdo a temps, no? Com el Serra que li van dir. Exacte. El Serra és la de la mort de Luis XVI? Vale, vale, vale, vale. Sí, amb el Serra, el Pajaritos i no sé quantos... Sí, aquesta no l'he vist. Sí, el Quixot també l'ha fet. El Quixot... No ho sé. No, és cert que se m'ho he vist amb mort de Lluís XIV, que era XIV a XVI, no me'n recordo. A mi em va agradar, però em va posar molt nerviós. Això de no moure la càmera. Està bé que no moguis de càmera, però estres tu... Jo penso que el Serra és el que deies abans. És un esnop, perdona, però és un esnop. Vull dir, és un home que sap el que dius, sap el que fa, perquè ho vol fer, i algú que el diu fer és fes, perquè això quedarà com un registre per al futur, i això no hi ha dubte. Vull dir, assimilat, el que ell proposa, que intel·lectualment és molt bé. Jo no puc opinar gaire, he vist aquesta, que em va semblar una pel·lícula... Dins de la barroquització de l'espai, em va semblar minimalista. Mira què et dic, eh? Dins de la potència, perquè clar, és un allò en aquelles perruques, aquests llocs, això és d'un barroc pur, però artísticament i escenològicament parlant, em va semblar mínim amb el que és la interpretació. És una cosa, que hi ha càmera quieta, aquelles figures que passen per davant de la càmera, que això és una cosa com molt del cinema mut, però aplicat, evidentment, amb una altra manera de fer, i amb un temps, és a dir, un temps i un tempo frenat al 100%. I aquest fre és el que a mi em va deixar sorprèn... Vull dir, que em va semblar magnífic. Ara, em va recordar... Piter Greenaway, em va recordar aquests artistes, que ja estan a sobre, un graó per sobre dels altres. Vull dir que ja estem parlant del cinema art, no? No cinema... Vull dir, amb nivell, que tu puguis entendre i tal. És aquesta cosa de buscar, no? La simetria, les formes, l'alament, el conjunt, que això fa Piter Greenaway... Qui més ho pot fer? No tant David Link, perquè David Link toca el món del surrealisme, no? Va una línia més... Però són aquests directors tan complicats de seguir a vegades que dius... A mi el que m'entusiasmaven molt era en els arremangs, en el London, com a Fazvinder... Oi, però és que... Com el mateix Erzok, fins i tot. Exacte. Com a concepte d'exigència. Exacte. Però a mi m'agradava aquesta exigència. Aquests tres, sobretot, ho dius, tenia... És que sobretot Erzok i Fazvinder, amb les seves diferències, jo els noto com a directors, que són molt bruts, bèsties. Vull dir, bruts amb la part, diguem, que et tiren tota la cavalleria per sobre i recull a que vulguis. Que no els importa que sigui més dur. Ah, això mateix. Ells l'hi posen i aquí ho tens. Aquella del Timbal de Llauna, aquella també. Ui, que allò està molt bé, allò. És aquesta història de dir... Us heu posat, perquè tot allò és guerra. És guerra, sí, sí. I això que veiem abans d'una certa glòria, doncs jo penso que hi ha, i ahir és aquest... Però és que el timbal de Llauna és que és una pel·lícula seca. Aixuta seria, que és la paraula més correcta. I emoció. Exacte. Veus, per exemple, a l'Histè de Sílder, que és una meravella de pel·lícula. Però aquí, a tot això, hi ha una cosa que es mou, una emoció meravellosa, que també en vol calla la pel·lícula. O fins i tot el pianista, fins i tot. Que veus que hi ha uns sentiments, però aquí... Ostres, tu, sisplau, un somriure, un moment de tranquil·litat, saps? Sí, sí, sí. I això és el que passa amb el cinema alemany, exacte. Cinema alemany és quan vol, és molt així. Molt, molt. Anem a veure una mica clàssics, no? Anar a parlar de vertigen, de l'Alpha Hitchcock, no? Sí, ens divertim. Una petita colla. Clar, molt bé. És curiós d'aquí una manera, doncs, això, aquella. I mira que les condicions no són precisament... que convidin, eh, vull dir, a tot el contrari. Em va agradar molt. Vaig tornar a veure en tota la tremolla que ell inventa i en totes les falsetats que hi posen a les pel·lícules, perquè hi posa. Amb aquesta també, també. Hi ha un concepte que em va quedar molt gravat i va dir... I vaig parlar amb mi mateix, no? Però què està buscant? Al final resulta i a tots ho sabem, vull dir, aquesta pel·lícula... Sí, sí. És allò d'assassinar amb una persona. I llavors, com que ell té aquell vertigen, no pot arribar al punt. Exacte. Però em va sotar com ho munten i amb quina especificitat hi té. Jo crec que aquí hi ha una tremolla com una casa. Crec que un senyor per molts diners que tingui molta d'allò... Muntar allò és increïble, perquè és que no... M'entens, no? Sí, sí, sí. Explica-me'n una altra. Però sempre soc molt trampós, eh? Sempre, sempre, és que és això. El famós MacGuffin de la vida del senyor que ell sempre utilitza, en general, el senyor Hitchcock, que et port que dius... A veure, a veure, i no ha passat res. Bueno, sí, però que no. No és res de particular. No, és bé. O sigui, que és això. Ho està pujant dins d'una mateixa sequència o dins d'una petita cosa? Sí, sí, sí. Però jo ja, els estímules Tewards, està molt bé. Molt bé, molt bé. Fins i tot de Quim Novak. Quim Novak també, que aquestes no va destacar per ser bon actri. Però aquí m'està molt greu, està increïble, no? Sí, quan fa els dos copers, de fet, no deixa de ser... Però jo crec que està molt bé la imatge... Jo ara diré una cosa molt masclista, no? Però la imatge, diguem, d'aquestes actrius, que no són grans actrius, no?, però que s'han convertit en un element de la ròtica del cinema, no? Sí. Quim Novak és una vella sense cap mena de dubte, no? Però, bueno, potser avui en dia també això és més fàcil, no? Perquè hi ha ensenyors que també... Hitchcock-Jackman és considerat un dels homes més atractius del món, no? I imagino que també es busca aquesta línia, no?, intentar equiparar. Lògicament, no? Aquell període de l'Estar System, on la dona, en aquest cas, tenia aquesta presència, no deixa de ser un element més del cinema clàssic. No entenguem com un element masclista, vaja, no? Vull dir, és un forma part d'això. Sí, a mi se m'aculta agafar en aquest fil, que a tu agafes se m'ha acut que... fins ara els homes en general estaven com catalogats, que perdien els rebulls per la dona, no?, com una cosa. Sí, sí, sí, sí, una veritat, és veritat. Em semblaria que això ara està com una mica canviant, perquè tenim que, si això és una criaturada, doncs com que la dona, en general, també hi ha com una certa variació i direcció cap a aquest punt, doncs representaria que també s'infantilitza. Clar, sí, i que llavors, bueno, estarem més petitons. Jo crec que, amb els anys 50-60, hi havia un a l'índex d'erotisme. L'eròtica representada a moltes maneres de cara a l'home i a la dona, però, en aquest cas, la dona, com sempre, objecte de presentació al cinema, bàsicament, més que a l'home, doncs a cara a l'home generava una mena d'obsessió, o diguem-ne, d'obsessió nou, una mena exacta, s'ha anat davant d'aquesta qüestió. Però, clar, a aquestes alçades, i ja ho saps que va aquí clar, l'erotisme, com a tal, ha deixat de tenir sentit, entre cometes. Per què? Perquè hi ha una cosa que és l'internet, hi ha una cosa que es diu vídeo, amb la seva època i DVD, amb el qual, i és molt fàcil, l'escampament del que serien les pel·lícules generatius en la via pornogràfica. Per tant, el misteri d'aquella hora darrere d'aquella roba, encara que sigui una persona objecte del desig, ho tenim més fàcil. Als anys 70 era molt complicat trobar formes de veure què hi havia més enllà d'aquella roba. Ens entenem. Per tant, la pornografia ha matat l'erotisme. Jo sempre ho dic. La pornografia ha matat l'erotisme. Perquè ara una pel·lícula que t'ensenyin no et provoca res. Abans era... Hola! Aquest ha ensenyat un pit, aquell ha ensenyat, no sé què, m'entens? I ara ja no. Això és producte de dictadura. Clar, clar. Però en general, també una mica de la societat conservadora, que a nivell mundial, fins als anys 60, amb l'esclat del... Clar, no crec, els anys 50. A França tampoc s'ha anat així en tota l'estona, m'entens? És una cosa que ha anat evolucionant. Però val la pena, val la pena. Farem un comentari ràpid. Ràpid, no, tenim marge, una miqueta. Però, bàsicament, perquè són tres pel·lícules en una, però gairebé és el mateix. I he pogut seguir, doncs, antes de l'amanecer, en 1994, antes de la tardecer, 2004, i antes de la nochecer, 2013. Per tant, estem parlant de 20 anys de diferència de tres pel·lícules que ja podem imaginar, que, logicament, tenen un seguit, d'un seguís, un element dirigit per Richard Linglater, i que, justament, antes de la tardecer, va ser la pel·lícula que potser li va donar més renom, i que a partir d'aquí va servir per engegar les seves pel·lícules. No és un director que sigui massa... que es produegui gaire, vull dir. Fa una pel·lícula cada dos o tres anys, no? Exacte, perquè, a més, fa aquests estudis curiosos, no? Perquè això també és una mica un estudi, d'aquests de generacional, com va fer en Boyhood. Recordo que va fer, em sembla que no sé quants anys, va gravar aquell actor, o no sigui d'història, 12 anys, o... I va crear un muntatge. Doncs aquí, fa el mateix, amb 20 anys de diferència. Vull dir, veus, a un Ethan Hopkins i a una Julie Delpy, que han passat 20 anys, des de quan són jovenets, a quan són més grans, maravallos a la primera, sobretot, en comparació amb les altres. Antes de la tardecer, es el momento de amanecer, perdó, que es troben Ethan Hopkins i Julie Delpy amb un tren, d'aquests trens que es mouen els joves, com es diu això, l'euro tren no el... Bueno, no me'n recordaré ara. Això era molt típic, als anys 90 i als anys 80, d'agafar-ves un bono, que et costava xinès, i et movies en tren per tota Europa, i viatjaves. Això era molt habitual, té un nom, però me'n recordo la paraula. Bé, qüestió que allà es troben. Doncs ella anava cap a París, ella anava cap a Viena. No saben per què, ella sí, perquè viu a París, però, bueno, està viatjant, ella és amèrica, i llavors s'hi deixen passar un dia a Viena, antes de l'amanecer, clar. Allà es coneixen, mantenen una relació sexual, parlen de tot, amb aquesta inocència de la gent que té 20 anys, no? Que opines tu. Que opines tu, exacte, no? A banda és una mena d'un retrat de Viena, no és a la Viena Arca típica, és la Viena una miqueta més privada, més de carrerons, és aquesta cosa, però està relojada a Viena, segur. Per la manera de fer. Aquí la cosa queda oberta, ella ha de marxar, perquè les són joves, ha sigut com un rotllet, ha sigut meravellós, ha estat magnífic, és l'època en què encara no hi ha telèfons mòbils, sí que el telèfon, perquè no em vas donar el telèfon, no? Aquestes coses se queden una mica penjades. La segona, és molt més curta la pel·lícula, en si mateixa, és en Jóbki, ja és un escritor famós, perquè li ha d'escriure, i va a París a presentar el llibre i apareix de Jordi Delfi, en plan de, hola, com et va la vida. I llavors, exacte. I llavors, ja s'ha casat, ha tingut un fill, ella no ha tingut sort amb el matrimoni, és una pel·lícula més petita, i ja fa el mateix passejant per París. I llavors sí que és una miqueta més oficina de turisme, això sí, però sí que es veuen a Treadam i tot això. I l'última, i aquesta no la estribarem, perquè és bastant recent, i és quan ja tots dos viuen junts. Ha passat el temps, hem decidit unir aquella vida, que està per separat, després de deu anys de trobar-se, no trobar-se, ja tenen fills en comú, i passen coses. Ja està, ho deixaré aquí perquè no vull estripar-la, no? Ja ho sabréu. Exacte, i a partir d'aquí, una cosa amb l'altra. I sempre amb aquesta línia d'un cinema molt senzill, tots ells dos, vull dir, no falta res més, l'ambient de gent que es mou al voltant, però que no hi ha un intent que no siguin tots dos parlant. I és magnífic, perquè parlen de l'odivina i l'humà, no? Però tu vas entrant, no? Vas entrant amb ell, amb la idea... No sé, pel·lícula senzilla, petita, estiu del 93, entre cometes, res a veure, però en refereixo en quan el concepte de pel·lícula no gaire gran, no és a dir... Ja que dius, a mi saps què és el que em sugereix? Que és una pel·lícula que estan en contacte amb diferents parelles, també, si no, en totes, doncs, alguna d'elles. D'alguna d'elles. Però no apareixen, físicament. Sí. Què parles de? Estiu del 93? No, no. Ja antes de la... Sí, que el que em sugereix... Ah, vale, vale, que em sugereix. Aquestes converses que tenen, doncs, no les veig, tampoc, amb aquell punt que no... O sigui, que jo no considero elitismes... No, no, no, no. Tot el contrari, no? Sí, sí. A més, crec que hi ha com una certa banalitat, també, sobretot a nivell de convenciments. Exacte. O sigui, semblen persones que no tenen res clars. Exacte. És que a mi això és el que em molesta una mica de la pel·lícula. Sí. Perquè dius, hòstia, tu, disqueixes amb aquella. Això és com... de molt jove, ja me'n vaig a donar. Dic, què coi, haig de anar a discutir tot el dia així... Exacte. Si és de futbol... Sí, sí, sí. Tot cas construir. Però buscar la forma que ens puguem... És veritat. Puguem fer coincidit, un seguit de desarreglar... Bueno, de coses una mica difícils, eh? Sí, sí, sí. Això és el que... A mi també. D'aquesta pel·lícula no m'acaba, perquè és clar, per altra costat... No sé, jo diria... No sé, les mateixes pel·lícules que són d'espirs, per exemple, no? Carai, els personatges allà... són tant d'una línia, com concreta, no? Clar, no canvien de... És que jo faig això perquè sí, clar. Sí, sí, sí. No hi ha cap motiu més. Aquí hi ha molts dubtes existencials, i... Mucho divino y humano, allò on te vas, no? Però, bueno, mira, és una manera de veure un cinema... Doncs també entauria fresc amb aquella època i té la seva interès, també. Té la seva interès, sí, senyor. El que farem és mirar-ho, mirar-nos, i escoltant justament aquest altre, que també se'ns retira, no? Ja hi ha molt, 77 anys, que tenia cançons tan meravelloses, com aquesta, no? Del song-song-blue, no sé si l'Eli et parla. Probablement sí, no l'Eli et parla, em sembla que sí. Sí, és molt coraguda, aquesta cançó, eh? Sí, per això, a mi, moltso. Per això dic que segur, i aquesta no és sí... Potser no, perquè és l'any 72, una mica més endavant. Song, song... Sí, no? Això és un classicot d'aquests aota la vida, adeu, senyor. I que res servirà per acomiadar-nos. Ens veiem la setmana que ve, esperem que amb més gent... Jo crec que sí, eh? Ja veràs com sí. Bé, ja home, ens veiem fins ara. Adéu. A mi i a tu, subjectiu, la blu és now i n'hi hem. Song, song, blu, weepin' like a willow. Song, song, blu, sleepin' on my pillow. Ara escoltes l'àvio d'esper. Sintonitzes l'àvio d'esper. L'àvio de Sant Lluç, l'hora d'haver tornat.