Babilònia del 8/2/2018

Bé, bueno, doni-d'ho, eh! Sí, sí. Doni-d'ho, ja que assistem tots, quasi, quasi. Quasi, quasi. Vinga, quasi. Portem un parell de setmanes, sí, molt solitaris. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi, quasi. Quasi, quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. Quasi. L'aigua renova, diu. Sí, sí, sí. I tant, i tant, vull dir. Molta aigüeta, molta llimona, que deia, perquè punifica també una llimona. Aigua i llimona. També en literi o també és bo, que és en generi. Va bé, això. Molt bé, doncs avui tenim un programa bastant literari, és com sigui, no? I també parlem de teatre i una miqueta de cinema. Comencem per una cosa molt fosca, que es diu El Ángel Negro, mai millor dit, que és un llibre, un thriller. Després la Rosa es parlarà de Wander, que és un llibre que també s'ha fet una pel·lícula recentment, que el ja m'ha pogut veure. Per tant, farem una simbiós entre literatura i cinema i tal. I una mica ho comentarem. I farem també una miqueta al món del teatre. També la Rosa ens ha vist la calavera de Connemara. I bé, que és el mateix senyor que ha fet els tres anuncios a les afueres. Molt bé. No en la carretera, perquè jo li porto els noms a aquesta pel·lícula, tu i jo, jo sé que li caprio el títol. Dinàmica, no? Que no canvien. Exacte, exacte, anem a canviar el títol. I després ja parlem, se canvarem al món del cinema, veurem dones pel·lícules, que bueno, una miqueta, exceptuant una, que és l'última que es parla de la Rosa, que és una pel·lícula meravellosa del David Lynch, que és l'ombre de Fante, l'ombre de Fante. Veurem també algunes pel·lícules, que bueno, que són algunes recents, l'alguna d'Estrena 2017, 2014, per qui ens mourem, no? A Mirration Alman, de Woody Allen. També veurem, parlarem, de l'autòpsia de Jane Doe, que bueno, que la pel·lícula s'aguanta, però bé, sí, s'aguanta bé, és acceptable. I a l'inot de Neu, aquesta de Snowman, del Thomas Alphetson, el que va fer de Jaume Salir, no ens li hem condejat a m'entrar, no, de Jaume Salir, si això no va bé. Les vampirs, eh? A les nens vampirs, no? Les vampirs i tal. I bé, doncs ja parlem una miqueta de la font, on xuclem, i tot això. Avui escoltarem... De la font de l'aigua, no? Aquesta que tenim aquí a la missora. Exacte, exacte. Sí, va, que allà. Ai, tant les coses, molt mala. El que dèiem, doncs això. Escoltarem una cançoneta després, perquè avui es compleixen els 37 anys de la mort del gran, un dels grans inventors del rock and roll, de Bill Halley. Ostres, sí. Escoltarem una gravació de Pedra, d'aquelles de l'any 50 i pico en directe, que són a Pedra a Pedra, però molt, eh, que és les coses de l'antiga, de la old school, que es diu. I bé, ja escoltarem aquesta cançoneta, que és la famosa, el rocker on the clock, que després va versionar Elvis Presley, però realment és un dels pares, no? També en Elvis, que és el més conegut, però Bill Halley és un dels grans promotors d'aquell primer rock and roll. I bé, doncs s'ha de recordar, no?, els pares de la música, que actualment escoltem tots. Això és el que vindrà. Sí, s'apareix. Exacte, exacte. Sí, això és important. És el conte, no? Sí, sí, sí. Bueno, doncs, si em permeteu començar a parlar jo, Toma, a pa, no?, ja que tinc jo el micròfon. Vinga, però tothom ja està clar, té el micròfon aquí, aquí, aquí, aquí. Bueno, ens acompanya la Rosa Alcalá, el Jaume Vidal i el Nacho Alonso. I el Cesco Ramos, el micròfon principal. Sí, no, mira, el micròfon darrere de la paixera. Jo sembla que acabaré fent així amb la boca, com els peixos. No parlaré i faré amb la boca així. Doncs comencem amb aquest llibre, que és un llibre petit de 196 pàgines a l'Àngel Negro, l'Àngel Negra, com vulgueu dir-li, és amb castellà, per tant, en català, jo crec que no l'han tret. És un primer llibre. A mi m'agrada molt llegir, sobretot, llibres primarencs. No és greu perquè, bueno, a vegades et sorprenen, a vegades no, és com tot, no, hi ha arrades, com totes les gent que som lectors, des que tenim consciència, tant a dones, d'aquestes cosetes. I Laura Iguera, perdó, que és la dona que ha fet aquesta obra, la basa en les pintures negres de Goya. Això em va quedar una mica l'atenció, perquè jo m'agrada molt Goya i són aquestes pintures negres de la Quinta del Sordo, que va fer el Goya, els últims anys de la seva vida, en un moment molt crític, abans de marxar a Bordeaux, exiliat, per una sèrie de motius polítics vinculats a la francesament, d'això que, una mica, un període de convuls, de principis del segle XIX, fa tota una història al voltant d'aquestes peces. Aquestes pintures ja sabeu que estan al Museu del Prado, que es van extreure, allò de la tècnica de l'Estrapo, que és aquesta extracció del que seria el fresc i reconvertit, amb aquest cas en llents, no és una reconversió sobre aparets sinó que es passa llents, és una tècnica molt complexa i molt delicada, i en el cas del Prado estan col·locades tots en una sala, que és a sala 67 del Museu del Prado. A partir d'aquí crea una història molt complexa, en un principi bastant erudita, bastant bona, aquesta dona controla bastant el tema agolla, veus que molt bé les primeres 40 o 50 pàgines veus una base molt de coneixement artístic, i no és que et perdis, vull dir, és molt didàctic, molt correcte, insisteixo, es produeix un assassinat amb aquesta sala del Museu del Prado, que es recorda a Saturn devorant el seu fill, recordo aquesta escena típica que està a Saturn agafant, li falta un braç, li falta l'altre braç, li falta el cap, i llavors es recrea aquesta escena en un moment determinat en què el Museu del Prado, aquell dia en concret, resulta que no té càmeres perquè s'està fent un resetejat de no sé què, però que aprofita el moment per fer aquesta història. I llavors, tot això genera la imatge d'un especialista amb el món de Goya, que parés per allà donant voltes, la imatge d'un inspector, senyor, que ve del nord, que té una forma de fer diferent, vull dir, és molt esquerp, molt nòrdic, molt cántabre, per entendre'ns, no? Vull dir, amb aquesta línia, doncs amb molta presència. I a partir d'aquí, la història es comença a moure, doncs, cap a l'any 1878, cap al món del col·leccionisme, per al món de les falsificacions, al passejar aquestes pintures realment que estan posades al Museu del Prado, les que són exposades són autèntiques o són falses, i les autèntiques estan dins del Museu del Prado, però què es posa en dubte que no hi hagi un senyor que es va encarregar en el moment en què la quinta del sordo queda abandonada, perquè no us oblideu que la quinta del sordo l'araterà el fill de Goya, però després la deixarà, vull dir, que passarà d'ella, les pintures negres de Goya estan salvades, gràcies a un senyor que no sé com es deia nom, però que es deia cognom Erlinger, que era un col·leccionista, no sé si era francès, per cognoms sí, però era britànic, però hi va ser el que va salvar i el que va demanar que estrellés les parets, si no no tindríem pintures negres, ja sabíeu com va això de les parets, que somiteixen que les pintures moren amb una facilitat exacta, cauen. Per tant, fa tot una fantasia, insisteixo, al voltant d'aquest assassinat, al voltant del que seria aquesta extracció, el que del col·leccionisme, de les falsificacions, i això genera un thriller, que en un principi sembla més complex i acaba sent molt senzill i molt previsible. És el problema que trobo amb aquesta novel·leta d'aistiu, que està bé, que t'introveix en un àmbit amb un món curiós, a menys la cenografia és molt correcta, però comença a haver-hi una relació entre la restauradora i l'inspector, amorosa, mital, i això entra en una línia, una miqueta rosa, tipus marijopundi, aquestes escritores, que una miqueta, Barbara Carlen, aquesta línia, té un punt romantic, unes pàgines que mien Grinyolan, però moltíssim. I s'ha de posar a tot allà, s'ha de posar una mort, s'ha de posar una mica d'acordio de vinci, una mica d'amor i costelera. Això mateix, és aquesta la sensació que tens. I el que comença molt bé acaba sent una cosa molt senzilleta, però bé, com a mínim per ser a l'estona està molt bé i val la pena, mira, ja està, per passar a l'aistiu. I imagino que això de Wander Rosa ha de ser molt més profund, o ha de tenir un més empaquet i més serietat. No sé si més pretensions, però sí. A veure, jo com que s'estrenava la pel·lícula, se'n feia gràcia primer llegir la novel·la, perquè ja fa uns anys, no gaire uns anys, que va ser un best seller i moltíssima gent ho va llegir. De fet, ara tenia una fajita d'aquelles, que deia... no l'he portat, que deia... L'antídot contra el bullying, contra l'assetjament, ara és coscolar, no? I dir com a tant com l'antídot, no ho sé. Potser és una mica pretensiós, això, no? Això ja és qüestió de l'editorial, que ara intenta vendre allà amb un altre sentit, no? A veure, és una novel·leta que està escrita en primera persona, l'ha escrit una escriptora que viu als Estats Units, es diu R.J. Palacio, no sé si Raquel en penso que és el nom. Però és a vos a Espanyola? Sí, el que passa és que està vivint allà. Està vivint allà, als Estats Units, llibre s'ha escrit en castellà. Per això que també hi ha la traducció en català, sí, també està fet en català. I és una sèrie, és una sèrie. Aquest que he llegit és el primer, que és Wonder, després n'hi ha aquesta, l'elecció d'August. August és el protagonista que tenen, que té neix, amb la cara de formada, que han de fer la tirada alteracions d'operacions d'estètica. La història de Julián és una altra, el joc del Christopher, luego de Charlotte, tots són amics d'ell de l'escola. Hi ha una altra que és Wonder, el llibre de Preceptos del Sr. Rowney, després d'August i jo, altres històries, sí, almenys ja van de sis llibres. És una mica com una sèrie que van fent. A veure, jo penso que la intenció és molt bona de presentar en primera persona amb un nen que ha nascut, ha tingut la mala sort de deixar-me aquesta malaltia. Perquè no està basada en cap cas real. Sí que és veritat que es podria donar, i de fet sí que han nascut nens o nenes amb un tipus de disformitat. Més o menys bèstia, després ja comentarem l'Omalafant, també aquella pel·lícula, que sí que era un cas real. Sí senyora. I llavors es planteja com aquests nens adapten d'entrada a la societat i d'entrades a l'escola. És el primer lloc on es socialitzen, perquè fins ara el nen ha estat vivint amb els pares, amb un ambient superprotegit, amb tot l'ambient mèdic, també dels hospitals, fins que arribi el moment, cap als 10 anys, que era donar a l'escola. Ha de començar a estar amb altres nens. I per molt que al principi el primer dia el volen anar amb el seu casc d'astrolauta, doncs aquest cas se l'ha de treure i ha d'esfrontar-se amb el monto, tal com és, no? Està escrit en primera persona, hi ha una parquecell, el mateix com ell veu les coses, des del que comença aquesta adaptació a l'escola. Una altra, que és el seu amic, que coneix el Vil i després una altra, la noia, que també és famiga, després de la seva germana també, els pares, no, tot és visió infantil. Tot és visió infantil. Bona nit, la Gemna ja s'ha dolent, és més grandeta. Tot és un amor incondicionat, és tot com molt rosa, no? Dius, malgrat totes les 5 menys que et puguis trobar i malament que et puguin tractar o l'eseixament que et puguin fer o el rebuig que et puguin fer, tu has de somriure i has d'intentar estar bé i has de... potser amb una mica massa pel meu gust, massa adolcurat, no? No ho sé, de veritat no és així tan maca, no? No ho és. No ho és així, no? I després tot s'ho fa venir perquè després els nanos se sentin que formen part d'un equip o d'un grup i llavors entre ells es defensen. És en aquest moment quan hi ha la inflexió, quan tots realment reconeixen que aquest nano forma part del seu grup i llavors l'han de defensar també, l'han de protegir també. És quan se'n van de colònies i tenen una història amb els nens d'una altra escola, que els volen fer mal. Bueno, està bé, no sé si la pel·lícula més o menys, jo crec que per començar la pel·lícula ja ho ha agafa també d'aquesta manera, és... Totalment classicona. D'aquestes pel·lícules que jo me'n recordo quan era bastant petitot i anava al cinema i parlàvem d'això. Doncs no, jo és com tot tu. I a vegades com al final tots ens portarem bé perquè precisament apendrem el que és el mal. És que és una pel·lícula que et porta en aquesta conclusió. I bueno, molt bé. Molt bé. Sí, una satisfacció molt grata, no? Ah, i veus que feliç, no? Que feliç i que bons que som tots al final, no? Això l'entén. N'aprenem. És que si ho deia fer si és per aquí estaria bé, perquè a vegades si rebutxes en una persona, és perquè hi ha algun element dins de cada nostra que provoca aquests rebutges, no? Però si tu veus aquesta pel·lícula això queda completament llimat, no? Per dir-ho d'una manera. Bueno, això deixa més salir. També parla d'això. Sí. Us en recordeu, perquè ja també tenim... Una problemàtica, sí, sí, sí. I fins al final que ja ho vaig comentar, que la vaig tornar a veure no fa gaire. I van tallar al final, eh? Doncs quina pena. Però res, eh? Perquè és una pel·lícula rodona d'aquelles que dius, mare meva, és esquerpa, seca... Jo de la piscina ho vaig tallar tot, allà. En parlem després d'una pel·lícula del Tomas Alfredson, el que es diu, el de Déja Mésalir, i comentarem això. Potser una línia diferent, no? Perquè jo crec que el de Déja Mésalir va ser una d'aquelles pel·lícules que recordes perfectament, no? Però bueno, això ja ho... Però per la temàtica, per l'originalitat, sincerament, del concepte, per la pel·lícula potser de les més... No sé com dir-la. Aixuta, seca, que m'he posat jo mai a la cara. Vull dir, és una pel·lícula amb un sacó, absolutament, que acabes de pel·lícula i acabes amb un neguit, de dir, mare meva, senyor, però com això es pot diure d'aquesta manera? O com es pot diure amb un espai, no? Jo crec que sigui un espai que en el fons... Vull dir, les atmosferes es fan molt bé aquest home, eh? Aquest home és molt bo, eh? Igual que aquesta, el monyeco de Nievia, parlarem l'alament on es mou, que és Oslo, a mi mare de molt com mou, eh? Però bueno, això parlem després. Sí, sí, sí. No, doncs ja està una mica... Wander, no?, per donar-lo per tal. Jo crec que és una lectura que estaria molt bé... I està molt bé, jo sé que ha tingut molt d'èxit entre... nanos, no?, o nenes. Està molt bé, això. Jo què sé, pues, de 8, 9, 10 anys... 12, com a molt. És una miqueta, doncs, per tractar el tema d'aquest... de l'asseixement escolar o de l'acceptació de la persona que és diferent, no? Per tant, és una lectura fàcil. Sí, és fàcil, és molt a més. És molt a més, perquè és curtet, són... són textos curtets, perquè va igual... és una pàgina o un parell de pàgines, no? Molt bé, molt bé. I és tota aquesta reflexió, és el nen com se sent, davant d'aquesta situació, com intenta reaccionar, com a casa li han ensenyat que ha de reaccionar també, sempre amb educació i sempre... i posant-se també una mica a l'apell dels altres. Penso que potser més és això, de cara amb aquests nanos, que poden posar en rebre un company de classe, o que ells mateixos processos poden sentir una mica diferents, o que en algun moment es poden sentir com... com que no se'ls hi valora, no? A veure, acaba molt bé, acaba tot molt feliç, i aquest nen vol s'integra la mar de bé, no? Perquè a més és molt intel·ligent, no? Ja està bé que... Té molta sort també amb els pares que té, que també el recolzen en tot moment, i la germana també, mira que la germana també té la seva... com adolescent que és, i les ganes que té també de fer una mica de seva vida, però, bueno, acaba sempre recolzant el seu germà, no? És l'elecció, és molt maca, i el penso que sí, clar? Sí que ho és, segur. I de fet, els nanos d'aquests edats sí que els han agradat molt, també. Bueno, potser això és més... Doncs això adequa a la seva manera de veure el món, al seu nivell, sí. Molt bé, doncs no callis, Rosa. Callo, mira. La calavera. La calavera de Connemara. Ostres, la calavera de Connemara, guau. Jo ho vaig trobar boníssim, boníssim, eh? De fet, creig una mica, estic seguint ja el Port López, que és aquest actor, que és una passada, ja el vaig veure també, amb el Curiós Cas del Gossa Mitjanit. Ah, vale, vale, vale. Ell feia allà d'un noi que tenia el síndrome d'Asperser, i estava genial, també. He dit tota la gent que l'hi acompanya, perquè la veritat és que es rodeja també d'actors i actius d'una gran talla, no? Perquè per ser al llibre és boníssim. I aquí està el del goss de la Mitjanit, és molt boníssim. També, sí, sí, també és energític, és que sí que és una passada. També, com està explicat, també, des del punt de vista d'aquest nano, amb aquest síndrome de l'Asperser. Sí, senyora, hem encantat que hi viu. És com el Wander, la gràcia que té és que els nanos ho expliquen, no? El ne, l'amiga, l'amic, la germana... Molt bé. Des de la seva optica. A veure, el altre sector és el de la Marta Millà, l'Oriol Pla i el Xavi Saef. Estan tots genials, tots genials, genials. L'amant, guanyador, del Gaudí, per incertes glòries. Doncs millor. Sí que és veritat, sí que és veritat. Sí que és veritat, sí que és veritat. Jo, com a ve, les gales, aquí ve que no les veieu ningú, eh? No. Jo la vaig veure començar i no em va enganxar. Jo la vaig veure començar. No la vaig enganxar, no sé per què els dos presentadors no... Tu què estaves allà mateixa, no? Vivo en directe. Però aquest va ser el Gaudí, eh? Ah, el Goya, va bé, va bé, no. El Goya és l'últim, no? Ha estat el Goya? Sí, sí, aquest... De quatre setmanes passats, sí, exacte. Jo comentaré després una miqueta quan parli de la pel·li i us comento quatre cosetes. Doncs mira, la història, ràpidament, és la història de Connemara. Connemara és un poble, és tema d'Irlanda. Doncs a Irlanda els anys 90, vale? Llavors, el protagonista, el personatge del Paul López, és un... el mic d'au. A veure, és un borrachín, vale? A veure, tots són personatges extrems. Personatges pobres, que dius, quina de... de persona, no? Quina... Pobreig, home. Sí, sí, sí. A veure, és un senyor que està destruït. Està destruït, totalment. Vas veient a mi de què et vas a l'obra, però, bueno, es descobreix, força ràpid. Clar, a part de que allà és molt típic veure, eh? Sí, sí, sí. I és molt fregüent, molt fregüent, és que totes les personatges... i agafen unes borracheres, que dius, amb el whisky, que es llaman la Cervesa, que és una passada. Molt celca, sí, no? Molt celca. Sí, sí. És molt bo. Ah, que és molt bo, el whisky. Clar, és això. Fa obrir de les penes, que fa obrir de les penes, no? És que és això, és obrir de les penes. A veure, ell treballa de... més que d'enterremors de desenterremors. La feina que hi donen, cada quilo del tema de la calavera, tot passa amb un ambient així, o... entre un núvol i gris i de nit, i després el cementiri. L'encara califan és que, de set anys, ha d'anar al cementiri i desenterrar els morts que ja porten set anys. Perquè, amb què no tenen espai, i allà, com que és la religió catòlica, que no es porta al tema de la incineració, sinó que la tenen a desenterrar a l'enterra, doncs, clar, com a molt aguanta, en set anys, allà, les tombes, i llavors les han d'avuidar, i després es suposa... Aquí es portaria una osera allà, si veguessiu el que fan amb els ossos. Tela. No passa res, a veure. I hi ha la de la calavera, clar, hi ha la tida de calaveres, i de tibies, i de prunes... I recorda, hi ha una escena, quan estan destruint aquests ossos. Ara ja ho dic, que et recorda la escena de 2001, l'Audicial Espai, quan aquell Simi està amb els dos ossos, pom, pom, pom, i comença allà a trencar-los allà amb una ràbia, i s'aixeca i tal, és una miqueta, jo crec que és una miqueta la reivindicació de la evolució de l'home, des del punt de vista del Darwin, no del punt de vista religiós, de les religions, sinó del Darwin, és la evolució científica, l'explicació científica de la evolució de les espècies, però jo crec que és un guiño, una crocada de ulls, amb això, perquè allà també es carrega una miqueta amb ironia, i amb sentit de l'humor, és que es carrega també la gent que va continuament a missa, la doble moral, la hiprocresia, el cura, que és una miqueta, el museu, el dificultor, a tot, llavors ha escrit la feina, i segons com, criticen si no vas a la Grècia, o si no, que després, encara que siguin a fer un bingo, però la gent, que al final és això, van a fer el bingo, ella la protagonista, la Marta, el que fa, exacte. Ayer l'endafana, jo... Ja estàs una manera de tenir allà la feligressia, no? Sí, sí, sí, fan coses d'aquestes, sí. Sí. Doncs era... està així, perquè fa set anys precisament, ara li tocarà de s'enterrar la... el que queda era la seva dona, perquè va morir amb un accident de trànsit, era anar a borratxar, anava a conduir a ell, va. I el típic, després del que es passa, no, el típic accident de quan vas de begut, i bueno, i la dona posa en la base és el sentit de seguretat. Ostres. Que ella s'ha destrossat per això. Està claríssim que s'ha destrossat per això. La consciència, no? Però és que és igual, és que després hi ha un nano que també agafa el cotxe també, i també porta un pedo impressionant també, i també agafa el cotxe, que no es mata tan poc de miracle, que després és que són aquests humans que estan ja vivint al límit. És que no tenen tres a perdre, és que és igual, estan en el altre nano, és un pobre nano, que és un retassat mental, és un retat mental, i és germà del policia, que és el policia qui intenta descobrir que realment intenta demostrar que va ser a veure com un assassinat, de la dona d'aquest, que diu que no té prou, ja patiment, perquè a sobre li pugui, que va ser intencionat, o que ella no estava morta abans de l'accident. O que li posin ja com a inspector, més sou o poder fins i tot sortir d'aquell poble, intenta, d'alguna manera fins i tot, buscar proves falses. Que és també un altre personatge, que és que estan tots ofegats, allà en aquell poble. I l'altre, la protagonista femenina, com o no, la típica por soltera, que no d'això, que se'n va al bingo aquest perquè no té una altra instracció, després passa a veure el mig, se'n prenc allà un got a tots, i també en veig, i la vida, què els espera? Què hem de fer a la vida? Tot això també em plaga molt irònic, molt divertit. Quina vida, no? Però és que és molt fort, és que és molt durs, amb personatges al límit, personatges que dius, hosti pobres, quines despojos... Sí, sí, sí. Estàs superinteressant, ho fan superbé, a més com camina, el pol lòpid com camina, que sembla que tingui ja, jo que sé, 80 anys, allà caminant així, i era la forma de parlar que sembla que està ben cansat i borratxo, que està ja bo. A la veritat, resulta que el personatge té uns 40 anys, perquè fa saps contes, des que ell diu que havia conegut la seva dona, que eren nòvios des de petit, bones de 15 anys o així, i des que van tenir l'accident, que feia 7 anys, doncs és això, aquest nanote, se suposa que el personatge té uns 40 anys, no arriba, i ho fa, però està allà enfonsat, i envellit, i allà camina d'una manera ideal, i el que fa de retesat pobre també ho fa superbé, que sembla un hèrbic, cap avall, cap avall, no sé què, i els remuntaments que fa, i les tombarelles que fa per allà, superbé. El policia també està molt bé, i ella també està bé, també es comporta una mica molt campetjant, així, no? Doncs molt interessant, molt, molt, molt. Si l'autor no n'ha fet per Barcelona, jo sé que ara estan una mica de gira, de la segona vegada que sortien de gira, o van fer a Sant Cugatal, i després van fer una mica de col·loquia amb els actors, que això sempre és superinteressant. Molt bé, això. El que va escriure a la obra és el Martin Macdonag, que, a més a més de Trauma Turc, és director de cinema, i ha fet pel·lícules com Amagatza Brujas, la segona va ser Set Psicòpates, que ho tinc apuntat per aquí, de Pil of Man, l'Homa Cuxi, l'Hombre del Moada, que ha estat amb la llista, i l'última que està en cartellera, que és la D, tres anuncis, que està a fora. Que està molt bona, oi? Que també està molt amb la niña de personatges, ara comentem, no sé quan ens toca, ara comentar-la, de personatges també al límit, de personatges que no tenen pesta pedra, quina prova més dura que els hi posen a la vida. És una bestialitat, és una bestialitat. La protagonista, la Francis McDormand, fa moltíssima paraquia, però per fargo ja m'hi em va quedar, i totes les pel·lícules que ha fet és impressionant, la tia. Aquí fent d'una mare, d'una nena adolescent, que vam viure a la seva filla, la van cremar, i no han trobat encara... El seu cos. No, el cos, sí, no han trobat qui a Pogutista, i llavors ella la queixa és, els anuncis fa referència a la policia. Ostres, com és que encara no n'hi ha cap detingut? Com és que encara què s'està fent? Clar, ella és una llotadora, la mare és una llotadora. Però imagina aquesta persona, aquest personatge és... Ostres, que et toca això a la vida és molt fort, ara la tia. I la pel·lícula en sí es mereix tantes nominacions als Òscars, que està molt nominada. Jo no m'agrada exagerar, i a més ja sabeu que a vegades, quan es parla molt bé d'una pel·lícula, després tenim unes expectatives molt altes, i a vegades se'ns decepciona. Jo penso que s'ha de veure, i cadascú ha de trobar allà. Jo he trobat moltes coses, m'ha agradat, a veure, és molt rodona. Estàs dura quasi dues hores, però estàs tota la zona, i ara passa això, i això, i això, i això, i això, i tot superbé n'hem llassat, i tot no acaba a nivell malament, però és com es comporta en aquests personatges tant al límit. És que al cap de policia, clar, és que no vull tan poc... No m'agradaràs. El cap de policia també l'Oka Rossega té, que és algú de... Harrelson. Que està tan més genial. Mira, era un dels personatges de l'altra pel·lícula del SEVEN, de sets psicòpates, i està genial també el que ell personalment a Rossega, perquè té una dona macíssima, i les nenes macíssimes, però ell té una situació seva personal, pftela, que dius, ostres. Vale, i també et sorprèn com reacciona ell davant de la seva situació. I el bon policia, que és, malgrat que ell és queixi de que no, però creus que hi ha vegades que el que dius que hi ha vegades, que no trobes que aprova, i què fas? Què fas, no? Bueno, poses l'exemple de policia, de vocacional, que li agrada la seva feina, que respectua els homes detinguts, que ha de lluitar amb uns companys que té allà a la comissaria, que són uns bèsties, no? Es posa la mà al cap. N'hi ha un que és el més bèstia de tots, que aquest si pot prega els negres, i potser vol que es posi per davant, no? Però després, cap al final ja... I després és... Va a la cosa millorant, no? És que aquest nenú també té una situació molt bèstia, una situació personal també, que dius, osti. Tropecientos anys vivint encara amb la mare, la mare que el domina, que no veigis, la mare és una mica violenta, i en canvi, el té una mica aquell fons... No, és aquella, sí. Una altra persigada. Un curco, que es diu, no? Que és curco. No l'ha deixat abandonar el niu. I clar, ells, com ho paga després, amb aquesta agressivitat que té, no? Déu-n'hi-do. En canvi, al cap de policia, si creuen bé, li diuen, tu pots arribar a ser un bon policia. Aquí això passa amb una escena forteta, no? Alguna, sí, violentes i tal. Sobretot al final, gairebé i tot. Que al final... Tot personatges, ja dic, amb una situació molt extrema, és, osti, tu, ajuntes, això és com un cóctel molt o tof. Aquelles persones deuen estar embullint de tot el que els hi vas, no? I com conjugues tot això, no? Després hi ha la típica amiga que també l'ajuda, després la gent del poble que es posa a favor d'ella, qui no, que dius, osti. Això sí que és més realista, no? Perquè veus gent que la recolza, gent que no s'esperava i gent que dius, osti, ve a ficar al dita la llaga de dir, no t'ha passat, és que vull que s'agafi la teva filla. No entens, és que... No, no, t'ha fet una miqueta sota. S'ha de veure, ja quan la heu vist, ja comentarem... Sí, jo també, no sé per què. Una cosa o una altra, algú. No veus al final, no? A mi m'ha dit això, que es pot ser massa de guió, en el sentit, no de robot, de guió, sinó que els personatges, dels diàlegs, diguem-ne, que semblen això molt... dramàtics, diguem-ne, que sembla que està en una obra de teatre, en el qual jo sí que no és llicència, és un personatge molt esterotipat, li permets que parli d'una manera, que faci un discurs en un moment donat i que potser aquí, igual és perdre una mica la frescura, la versió militud, perquè de cop i volta personatges més normals, treuen un discurs allà, com si fossin, com si fessin una obra de misuri. Això m'ha dit a mi, algú gravista, tant jo, la Xadeura... Per això que cadascú l'ha de veure, i a veure què troba, no? Una conclusió al respecte, no? Bueno, doncs, el que farem, si ho sembla, re. Tenim ara un parell de minutets, és la cançó, perquè hi ha aquella poca roca en rosenant de dos minuts, no hi ha més. Hi ha una gravació d'aquelles de l'any de la Picó, insisteixo, on sentim a les fans embugides quan sortia Bill Halley, en The Comets, que era el que tenia, una cançó de l'any 55. El Rock Around the Clock, i que insisteixo, doncs avui complim 37 anys de la seva mort i, per tant, d'aquesta cançó tenim, quan, no sé, hi ha 70 anys, gairebé, d'aquesta cançó, com passa el temps? Papa, Bill Halley. Hi ha una cançó d'aquelles de l'any 55. I l'any 55, la cançó, de HIV. I l'any 55. I l'any 55. I l'any 55. I l'any 55. I l'any 55. I l'any 55. I l'any 55. Dona rock, dona rock, dona rock, dona rock, rock, rock, dona rock, dona rock, dona rock, dona rock, dona rock, dona rock, dona rock, i la nit. Doncs quina meravella les fans, eh? Això era genial, no? El descobriment d'aquesta música, no? Com s'anava el bajo, ahir. Com s'anava el bong-bong-bong-bong. És veritat, no? I aquest fenomen fan que va ser amb aquesta època, ja va embuixir quan van aparèixer els Beatles, això va ser una altra història, no? Si es clava allà. Si es clava, si es tornava amb boja. És clar, és clar, és que aquesta evolució de la música, d'una cosa tan tranquil·la i tan suau, com era el swing, que és a cap, ja va ser una mica l'inici del més madre, no? Sí, sí, sí, sí, sí. Amb Glenn Miller i tota aquella gent, no? Però, bueno, el que serà tot, gaire tal. Però que mica en mica la cosa es va pujant de to i de ritme, i això va ser el grand despiporre, no? Sobretot, abans de dir-ho d'una mica, sobretot de l'element, a part de l'element masculí també el femení, sobretot d'una certa llibertat major per poder sortir amb l'excusa del ballar, doncs era una opció perquè sortissin més de casa, no? Vull dir que estaven sempre molt controlades i d'aquesta manera no les podia fer bé. Doncs, per tant, la llibertat, el rock'n'roll, sempre ha sigut un nom de llibertat, i com a tal, el que farem ara és parlar d'una pel·lícula, que, justament, llibertat... bueno, parla. Parla, exactament, de Quina. Mira, m'agrada això, m'agrada això, perquè la llibertat és una tema... Aquí hi ha una cosa, digues-te'n, per això. Aquesta pel·lícula és de Woody Allen, és una pel·lícula del 2015. És una pel·lícula d'aquestes ja de la línia diferent que hi ha a Woody Allen, que té la línia del principi, en què era el tema més happening, parant de 70, 70, 80, i tal, allò... Aquesta línia més happening, allà de coses més fortes, després que van venir, i totes aquestes hanes i ses germanes, mal hanes i tal, llavors va fer un canvi, i va fer unes pel·lícules com una miqueta més... lleugeres, diguem-ne, tot allò, allà no és nurant, i totes aquestes de Polarosa Frodi, telegostruting, Harry, no sé què, no sé quant... Jo m'ho passava molt bé, la veritat, eh? Però, bueno, que volia dir que tu anotaves allò una miqueta de Sabes, tot allò que tenen l'ofiu, i després va enganxar ara, va fer una combinació d'aquestes de encara comèdia ser antiga o pel·lícules, amb pel·lícules més sòlides, un cas, per exemple, que és Matchpoint, que és un pel·lícul on, amb una vencitat, que tu et diuen que és Woody Allen, i tu has de mirar i dir, és Woody Allen, sí, sí. Va ser de les primeres que va fer fora dels Estats Units. Exacte, també molt anglès. Va fer més sang més exacta. La combinació del toc d'en la terra, que no surt Woody Allen per enlloc, i que no sembla Woody Allen, perquè és una direcció com molt... Això, que un dia estus sota, una cosa com molt, la càmera fixa i tal, i molt... I, a més a més, el treball sobre els personatges, tal. Doncs aquesta, a mi em va recordar, aquesta de Irrational Man, que és dels 2015, em va recordar a Matchpoint, una mica, també, per la manera de tractar el tema, també... Tampoc surt Woody Allen, és... Et torces Joaquim Fennys, un actor fantàstic, és boníssim. Emma Stone, la noia aquesta de l'Alan, que fa un paper, o d'unidor, eh? I que és una de les últimes muses, també, de Woody Allen. Sí, sí, sí, sí. No sé per quin raó agafa les muses Woody Allen, però bueno... Aquí no ho sé. Per moltes raons, suposo. Sí, doncs deu ser Woody Allen. No ho sabem, no ho sabem. Ha fet mala fama, també. Això dic jo, com ja té una barreja. És una maledicció. I llavors hi ha un element que lliga les dues pel·lícules, que ha sortit el llibre Crímen i castigua d'Ostrowiewski. On va? No sé si us recordeu d'això, és que això... No, no, no. Quan ho vaig veure, i lliga, perquè al final és... El tema central de Crímen i castigua és la llibertat que he d'estudiar d'un individu per fer el que sigui, si és en el seu benefici, però per una superioritat moral, és a dir. Jo soc... En el maig poig, jo soc millor que la resta, i jo mereixo això que m'està passant, i com m'ho mereixo, i al final he arribat, doncs tinc el dret de fer que sigui per defensar això fantàstic que m'està passant. Si tot arriba al crim. Doncs aquí és ben... una cosa semblant, diguem-ne, és una persona, és un professor de filosofia, que té una vida ni lista, que no li troba cap sentit a la vida ja, que és una persona que bona, que ha tingut exig professional, que ha tingut té molt d'exigit amb les dones, perquè és un personal que no és que sigui ni molt guapo ni greu, és molt atractiu, que sembla, de cara a les dones, que hi sempre estan dones, i té la feina amb la hemaston, que s'han d'estudiar molt joves, allà, tal com és una història en allà, perquè tothom no troba sentit a la vida. Fins que, d'alguna manera, veu que ell pot fer una acció, una acció que té un tema criminal, i que això donarà sentit a la seva vida, i que ell la pot fer perquè superior... moralment és superior a la persona a la qual li farà aquest crim, diguem-ne. Sí, ha passat amb la mateixa idea. Bueno, és una idea casual. Aquí s'ha desenvolupat tota la història, que no expliquem molt, si ho dic per sobre, però l'idea central és aquesta. Jo, la idea criminal castigue, el rascòlico del crim, perquè matarà l'àvia aquella, en base a que si s'abara, que si no és igual, però al final és perquè jo soc millor que ella, per tant, tinc dret de matar-la, i, a més, puc fer un moment perfecte. Perquè aquí, més o menys, també va el tema per crim perfecte, va buscant la manera de fer les coses, més o menys que, clar, com és un crim que no té mòbil, perquè això és una cosa que surt de manera casual, i ell decideix de fer-ho, perquè és difícil d'avançar en pin, perquè, clar, no hi ha... no deixa arrastre. I no hi ha mòbil, perquè, clar... Si es matem aquí entre nosaltres, oi, es coneixia, ni tal, aviam si és que un dia a la ràdio es van barallar i tal, però si no hi ha cap coneixement... Aquesta pel·lícula... Ja podria passar això algun dia. Ja podria passar això, ja aviam si us... Però ara se'ns apartem per si un cas, no? Que no s'ha fet xerrar, no? Hi ha evidència pública aquí, no?, del que ha passat. Sospita, passió, sospitos... S'ha anat a la punta, ara, oi? Ha tingut un èxit, allò. Ho ha dit d'una manera, ja amb una cara... Sí, sí, potser puc fer-te una... M'ha traït el subconsciente, no? A mi em va agradar força, i no té la qualitat de màig, que he tornat a veure pensant una pel·lícula en l'altra, però és boníssima, i aquella música que té, que és tot àrees d'òpera cantades per Caruso, amb aquestes gravacions, allà de l'1.900, no sé quants, que se sent allò... I la veu... És que és fantàstic, no? Sí, bueno, una és aquesta, evidentment, no? No, no, no. Perdona, Enric, exacte. Està més atiplada, encara, i queda més... I ell la busca, això, no? És més, no té aquesta potència, però sí que, si a costa, a la manera d'enfogar el tema, la manera d'aquest vincle entre Dostoyevski i el mateix llibre, que surta a les dues pel·lícules, i una mica la mateixa idea, molt bones actuacions, jo dic que l'infiniso fa molt bé, l'Emerson també fa molt bé, càmera sense l'Arde, i tal, no sembla que sigui budiana, i si no t'ho expliquen. I, bueno, recomanable, com una... una peça curta, diguem-ne, que passa molt ràpid, no? Perquè és una escena comensa, tal... És un voló per ràpid, el que el personatge farà, ho fa, i, al final, això és un desenllàs, que ja explicarem, que, bueno, que a l'enafi no és només important. Però val la pena, com a peça petita, allà, pom, posa'l, i amb aquesta, i pensant en aquesta idea... Llavors no actua budiana, en dius. No, no, no, no és d'aquestes que... Que per això no s'hagi escrit, o no? Exacte, però, a més a més, no és ni comèdia, ni el que estem més acostumats, ni el tema està en budilènia, i és costat... Jo no veig que el Fénix com a l'Alter Ego d'Abudiana. Allò que estic a vegades, que a unes pel·lícules vas mirar l'estrionisme una mica, de la manera... No, no, no, no, el seu tio... Jo crec que no. Jo n'hi he de dir aquesta pel·lícula, que em va semblar molt correcte, i crec que estic recordant i tal. Jo, que, evidentment, no estriparem mi molt menys, però hi ha alguna escena, hi ha una escena ascensor punt, no dic res més, que tot molt forçat. Sí, sí, jo l'he dit que tenia un desenllàs que, bueno... Exacte, això, el desenllàs és com... Què és igual? O sigui, li perdones i... Bueno, mira, la resta ja ha estat bé, i... No sé per què has anat per aquí, no calia. Però el que sí que ha comentat de que aquest personatge li agrada... Bueno, que té molt d'èxit amb les dones, i tal, això també li passa amb els personatges a Abudiana, en què això és una fantàstia que té ell com una catedral, home. Ah, bé, és una fantàstia. Perquè al Budiana, en físicament, a veure, és que no val res. I a la vida per real, segur que tampoc no lliga res. Què passa, que sempre a les pel·lícules es posa i l'així? Bueno, ja sabeu que està acusat també d'haver viulat la seva filla. Pots saber d'aquesta cosa també... No, clar, això... Aquestes fantàsties, després portant-les a la meva mare. Molt bé, doncs seguim amb un thriller. Perquè, bueno, això no és un thriller... Bueno, no sé, bueno, aquella manera, no? Però això és una cosa, ja, amb empaquet, no? Vull dir, és el ninot de Neu, el bunyeco de Neve, o és de Snowman, Dioli, com vulgueu. No ho sé dir en francès, perquè no ho sé com has dius. Un matís, perquè abans hem començat a parlar de... Deja'm entrar, déjame salir... No, clar, això! Aquest és el director de Deja'm Entrar, que és la pel·lícula del 2008, que és Sueca, que és de Vampires. Això és Deja-me Entrar, perquè ella, la protagonista, li diu al nen, l'altre nen diu... Me dejas pasar, no, si tú no me dices si puedo pasar, no puedo pasar. I la deja-me salir, que és que aquí és de Neotranica... És l'altre del noia culó... És l'altre del noia culó, que va ser el cap de setmana, a casa dels Sògres, dels nous Sògres... És denominada també als Òscars, eh? Que és tan nominada, correcte... I em veig de sorprès, dius... Sí, sí, no, bueno... Però per s'entrar, i ara ja per les coses... No, sí, sí, no, no. La del Sones, deja'm entrar, la del Vampires, de Suecia. La del Nuslo, també... Doncs, bueno, semblant a l'altre, diguem-ne... I que aquesta és aquesta basada, amb el llibre... Tomàs, Aceson... Aceson, Aceson... Sí, Aceson, sí, sí... És que dirà, Alfred Sondigno és Alfred Sondigno. I que també està basada en la novel·la de l'escriptor John Esbo, que també és... Bueno, de la sèrie, d'aquella és perquè... Bueno, de la sèrie, sí, perquè és un investigador, que, bueno, aquest casc ho s'interactaria, els crimens que van trobant, no? Perquè ha agafat una... Jo vaig llegir la novel·la, la vaig comentar aquí... Sí, sí, te vas comentar, exacte. Però és que el que diem, no?, ha agafat una que està al mig. És a dir, s'ha agafat la primera, la segona ha agafat una qualsevol... Potser ha entressat el tema, és un tema bastant escabrós, des del que cap, no? Però tornem a trobar-nos amb una pel·lícula, crec que amb una estètica molt correcta, és a dir, com plantejar amb un oslo nevat, no?, amb tota una potència... que realment et porta a un espai... gairebé que com dir realitat, no? Vull dir, perquè tot el que passa amb aquelles cabanes perdudes, al mig de no sé on, no? I amb aquests llocs et porta aquesta idea. Llavors té la part urbana, la part, diguem, de la ciutat, juntament amb... I és que hi ha una capacitat que té aquest home de presentar-te les coses, no?, amb una certa fregó. Aquí és un més comercial, eh?, tot sigui dit. T'al igual que el deja a mi... Sí, era mi. Entrar. Entrar, exacte, ja. És una cosa, jo crec que és un magnífic assaig, vull dir, per entendre'ns, no?, del que seria una pel·lícula... Això que m'ho dic ara... Ah, s'ha entrat molt bé que és tu. M'ho lico molt. És com una barreja entre el Dreyer i el Berman. Toma el que he dit jo ja, ara. Dic la primera, eh?, m'he passat molt quatre pobles, però és com una mica... és aquesta línia, vull dir, que jo tinc aquesta sensació d'haver una pel·lícula amb aquest nivell, amb aquesta cosa. Sí, sí, bueno, sí. Intenció, no del contingut, no del contingut. Parlo de percepció, del que seria, per un costat, de manera dels diàlegs, de manera en què es planteja la cenografia, no? Sí, sí, sí. Però amb aquest cas, no. Aquest cas ha buscat una cosa molt més comercial, molt més fàcil. El Michael Fassbender seria el que fa d'això, un paper d'un investigador... Sí, exacte, un investigador molt... També que està retirat, exacte, amb un problema també de... Amb la problemàtica... I a partir d'aquí, bueno, com apareix un altre inspectora, que això és un tema, insisteixo, que a nivell de llibres, sobretot, aquests thrillers nòrdics que s'han posat molt de moda últimament, i francesos repeteixen molt el cliché, i és molt repetitiu. I, per tant, com hi hagi bastanta cosa d'aquestes, que si les llibres l'afrantiliè, que si els llibres el lemàtre, que si no sé què... Arriba un moment i veig... Vaig començar una nisaga, també, d'uns altres nòrdics, que també la Larsson... Hi ha una combinació d'uns personatges molt semblants, d'inspectors o inspectors amb unes vides trucolentes, saps? I, a partir d'aquí, una està fet pols, o l'altra sempre estava bé, i l'altra... Què dius? Ja es repeteixen. En fi, la obra, la pel·lícula, tracta de... El primer moment de la pel·lícula ja saps qui és el possible assassí, però és un assassí que el veus de petit, no el veus de gran, perquè li passa una cosa, aquesta persona, quan és un nen de 12 anys, un preadolescent, que li generarà això, perquè hi ha una cosa que t'ho indica, que és que aquest assassí, que després farà certes coses, sempre quan fa aquest element assassinat, posa un ninot de neu, però un ninot de neu que fa una mica d'angoixa, perquè li posa unes branquetes molt primes, uns grans de cafè a la boca, no, un sull, una miqueta així... Exacte, una mica el ritual, no? I, a partir d'aquí, se s'envolupa la història d'aquest inspector, amb aquesta noia que comparteixen una mena de relació laboral, que pot anar més, però no acaba d'anar més, la seva relació amb la seva ex, el que passa al voltant, la manera en què aquest home, aquest assassí, porta a tu a terme aquests assassinats, que és molt cru, el que fa, i és que realment els irrebenta el cap, literalment, amb una mascopeta d'aquestes de, com es diu, de dos canons, no? I d'aquesta manera, i quan li rebenta, escleta tot això d'aquí, una... un cap de ninot de Neu a sobre, eh? És a dir, canvia el cap i li posa un ninot, i a més, amb l'espai on quedaria la mandibra, que és una miqueta trucolent, per no dir-ho molt. I això, doncs, bueno, s'envolupa una història. Clar, això depèn de quin director tu agafi, potser un xurro com una casa, i allò ho fa bé. Em refereixo que és un director, que insisteixo que és ferm, amb el que fa, crec que li dona un aire i un caire prou interessant, les personatges estan ben portats. L'única, insisteixo, gent com jo, parlo de mi, vull dir, que estic bastant avassat amb el tema d'aquests thrillers, la història, a mi, em sonen campanes. Em sonen campanes, no, a part de la llibre, però és molt repetitiva la estructura, d'aquest tipus d'això, de inspectors, d'històries, que repeteixen constantment amb una moda, que, bueno, que és el que hi ha. Que acabes, que tu prens de memòria i no m'interessa. Clar, exacte. I, a més, a la pel·lícula, quan acaba, que no és res de l'altre món, doncs no explico el final, faltaria, però sí que és veritat que has deixat la porta oberta a una altra història de Junès. És com si, obríssim, perquè són diferents històries, amb els mateixos personatges, o el principal, i els personatges satèl·lit, no? Doncs, si això funciona, deixa la porta oberta per si de cas, jo sé, vindrà un altre qui sigui, i que tingui l'èxit com a tard. Continuareu. És el que tenim. Bueno, seguim trucolents, eh? L'autòpsia de la gent d'ou. Sí, això ja es va... vas comentar a tu d'on és el dia, ets veu allò que se'n agrada una miqueta del terror i tal. I, bueno, una pel·lícula que allà estima, eh, perquè anava molt bé, però al final, bueno, acaba a ser un tal, però té una primera hora, diguem-ne, o tres quarts d'hora. Molt correcte. Molt, molt correcte, perquè plantejament així és molt, molt tranquil, no? Una cosa molt realista, no?, d'això, quan comencen a fer una família molt curiosa, agafar el Tiotalló, té el crematori allà, i faràs autòpsies i... Tenen una àrea a casa. No, però té allò, un negoci casular, no? Sí, sí, el negoci d'autòpsies. La fusteria, allà al forn, no? Tietòpsies, hi he superat així, tal i qual. A mi que m'agrada molt, a tots els metres, va cotierra, dic, hòstia, em va recordar, no? Ja, i a més, el pare i el fill, i el pare fa molt bé. I comencen allà a fer d'autòpsia, d'aquesta noia que ja es veu que... Bueno, que no és tan completament normal, perquè ells que han vist molta cosa, ja els s'ho opten, que estan veient, i de taixa hi ha trucolents, allò... Molt de l'ofici, la campaneta, aquesta, que li posaven al dit, no?, per si estava viva... Però jo, molt, eh?Sí. Això és la part més... Mira, això està bé, no?, que et trinca la campaneta i tal... Està viva, coño. És la part de terror més, més fàcil, de sustito, de calfet... Però està bé, està bé, traient-te, no? Però són a dins de la càmera, eh?Sí, sí, sí. La càmera de referèdora, i jo estic com... Sí, sí, sí, ja ho es comencen allà... Total, clar, total... Que invidito!No, és un espai bastant reduït, en segon des de Sarales, però, clar, només veient l'espai, l'espai en si mateix, no?, perquè està a la taula, o sigui, la camilla de secció, i estan allà, les neveres on estan els morts, i està tot plegat, i totes les dones enfocant allà, que m'afixa, i clar, jo et dono... Va donant, no?, i a l'altre, ja... Obrint, i explicant coses i tal, i tu... Bueno, et dono una sensació, diguem-ne, no?, això amb la llum apagada i tal, i amb la tele allà només, o amb el que digui, amb el cine, i l'espero en vídeo, i dius... Bueno, pues... Bé, la història... Arrem un moment, que comença a patinar, perquè ja se'n va per als altres cerros, i ja veiem aquí com enganxarem això, i, clar, ja entren una mica més en el tema fantàstic, i acaba per d'ensa, no?, digues-te, perquè... Bé, en algunes voltes i tal... Va tenir un premi així, que sembla, no sé si del jurat, o de la crítica, o aquestes... El jurat segur que va ser... Un premi d'aquests menors, i tal, va tenir una bona collida, i tal... I, bueno, és una pel·lícula que us agrada el cinema de terror, i esteu disposats a permetre que... 3, 4 hores d'hora inicial, després, que ha d'anar una miqueta així desdivuixats, doncs fantàstic, tu. Sí, sí, sí. Sí, és això, però un dia d'aquests que ha plogut tant aquí, de Sant Rera, que no saps què fer, estàs a casa ja, amb la calefacció i tal, i poses això, i ara, mira, la copeta de vi... A l'hospital... El vi també, eh? El vi també, sí. El vi també compta, sí. Que fa sang. Molt bé, és molt bé, clar, sí. Rosa, parles de l'Hombre Elefante, i acabarem parlant segurament una miqueta del Goyo, sinó la setmana que ha de parlar del Goyo. Tu vulgueu, no, això serà breu, això serà... Sí, perquè em va fer gràcies a recuperar la pel·lícula, perquè, clar, quan vaig estar a l'hospital, quan vaig estar a l'hospital, pensava que ho vaig associar, no? Penses, no? Home, sí que va bé, un cas real, no? I es va fer la pel·lícula. La dirigeix el David Ritz. El David Ritz, sí, sí, sí. I sí que és veritat que era un cas real, una persona amb el cap, però totalment deformat, que recordava molt un elefant, no sé per què, no? I, bueno... És una malaltia que es diu elefantitis. Sí, però és una possibilitat d'una entre... Sí, sí, entre, tira. És un tema cromossomàtic. És un tema cromossomàtic, no sé què. És complicat, això. Però pot passar, clar, no? A l'any que va passar, això no estava estudiat, i que, per què és això? Doncs era un fenomen de fira, de fer-hi. Exacte. Ara, exhibir-lo, perquè mentre que la mare viu, però la mare se suposa que el cuida, però que la mare ja no hi és, doncs que ho han menjat d'aquests personatges, de fira, d'aquests explotadors d'aquests fenòmens, que ja la donava arbuta, el llegant de, no sé què, els hi ha mesos, bueno, tot això. Una mica el que havíem vist amb el showman, la pel·lícula que hi havia que hi havia que era estar, el musical que hi havia, el showman, com eren en aquella època... Bueno, a la parada dels móns, però... L'explotació, l'explotació d'aquestes persones, no? Està parada un dia, deia. Però jo crec que és una miqueta, segur, i una vegada que era ser humana, és bo, no? Una miqueta, el que deia, també, el russó, no? Era que era un home, sí que és bo. I que, malgrat tot, sí que creu a malès ser humana, no? I per això hi ha l'Antoni Hawking, els personatges l'Antoni Hawking, que és el metge que el descobreix, i que se l'emporta a l'hospital, i que el cura, i que el cura a les ferides que tenia, no, de la cara, no li pot fer res. Allà, a veure, la cirurgia no havia avançat tant com per poder, i que era complicadíssima. Feliç, era molt complicat el que tenia. El cos fins i tot la columna vertebral també la tenia deformada, no? Era complicat, no? Però veus que els metges bo, a tota la gent de l'hospital també el cuiden bé, afinal, es pot quedar a viure a l'hospital, perquè aconsegueixen que fins i tot la reina, l'anglaterra, la victòria que intervingui, intercedeixi a seu favor, perquè es quedi allà, a viure, no? Bé, sempre hi ha... Amb el grat que l'ésser humà és bo i que et pots trobar amb gent bona, però sí que hi havia llavors el malatge de turno, que és el que torna a un cop en caràcter estic ingressat a l'hospital, doncs intenta també beneficiar-se i tenir una profita, aquesta altra pobra llambla que està allà, i també pots portar gent perquè el vegi i que li paguin diners, i, bueno, jo escolta, no, l'ésser humà, com arribem a ser, no? És la primera pel·lícula, em sembla, no? És a segones. És el David Lynch. La cabeza borradora va ser la primera. Ah, la cabeza borradora. Quina paranoia, aquesta. Avui passaven unes quantes fotografies, no sé què coincideix. No, perquè, a l'únic, l'antenadora, entre com ets les pel·lícules de David Lynch, l'antenadora, vull dir, que és molt més... No, especialment a la història verdadera, no és dintre més una història verdadera. Aquesta és, què dius, tu s'entenc. La cabeza borradora és una cosa que... Clar, i aquestes altres, ja no et parlo de carretera perdida, que jo és com una empanada. I una que no visc ningú de vosaltres i que no la veieu, segur que és... Inlandenpire. Allò, vaig a dir una bestiesa, allò és una palla mental, perdoneu, però és la cosa que jo no m'hi puc trobar, dura com tres hores, i jo em tirava, bueno, del balcó a baix, t'ho juro, eh? Una borrada, què és això? Què m'estàs explicant? Vull dir, què m'estàs dient? Estàs pres 4 tripis, dius, i t'has tornat tonto. Vull dir, de veritat, en sèrio, eh? Vull dir, no entenia res. I mira que estem curtides de cinema aquí tots, eh? Vull dir, impossible, impossible. És una obra, és una abstracció total... No d'imatge, sinó del concepte. S'ha aprigut el conceptual, que dius, no, d'on va a separar, no? No hi ha manera d'agafar-lo per enlloc, no? Doncs res, aquesta pel·lícula està en blanqui negra, que és una cosa que està molt al seu favor, perquè és una manera de reproduir una mica l'ambient que pot haver-hi, en l'Òndres, dos dels 1.800 i poc. Està molt bé les primeres imatges quan veus que surten al carrer, veus aquests eduquins, i tot gris, tots fos, mullat, preclar, la pruja, no, i tal. Amb aquelles parades al carrer, amb aquelles carrisseries allà, amb el vestit allà obert, allà al canal. No ho sabeu, està molt interessant. La recreació està força bé, i la recreació a l'hospital, l'ambient de l'hospital i tot... Sí, sí, sí. Així, amb aquestes constants que hem deixat evidents en el senyor Llinx, jo ja seria l'última que va fer, que ja la carretera, perduda. Per mi és una pel·lícula magnífica, però és que allà, a mi, em va costar arribar-hi, però molt, arribar-hi molt a entendre. És que el concepte és l'enteniment, encara que no es busqui això, és que ell no busca l'enteniment amb les seves pel·lícules finales. Una mica també li passa això amb el Peter Rineway, que està arribant un moment que Peter Rineway està portant el límit, ser-se elements estètics, que dius, però te vas, i jo soc forofo, m'he entregat tot. Però, home, l'última està molt bé, la de Lainstain. Eisterenty Juanaco, què diria així? Perdó, m'estan dient, Eicenstein, Eicenstein, i Juanaco, sí. Que era Lainstain, que es va comentar aquí, sí, sí. I és una pel·lícula que em va semblar, però això és una nada d'olla absoluta, però ho tenia a la seva gràcia. Era el Rineway Gamberro, totalment matòric, provocador matemàtic, encuadrador, amb aquesta cosa que exude sempre sexual, aquest home, que li agrada fotre per llenç l'evidència dels elements. Però, bueno, són directors, és el que vas a veure. Arribes allà, dius, a veure què més em tira soia a la cara. A veure, sí, sí, que aprofito això. Exacte, però a mi això m'agrada molt. A mi que un director em tiri sobre coses... Si aprofites alguna cosa, sí. Perquè al final, mira, si l'has tragat, no sé què, però una cosa, ostres. Mira que s'aprofita de 100%. Sí, sí, sí, però que a vegades us ha de llavorar i agadar-se'ls content. Dius, bueno, però ja són previsibles. I directors que dius, bueno, ja sé que vulguer, o que saps, o temes que no. Bueno, ja parlem, si voleu, la setmana que ve dels Goyo, una miqueta. Tenim temps per parlar-ne, va ser una gala, sobretot, dedicada a la dona. Vull dir, portaven uns vanos, que posaven un hashtag, mas mujeres, sobretot, per al tema de que hi hagués més dona, en la presència, que hi hagués més presència de dones, vull dir, en la indústria, perdoneu, cinematogràfica. Solament hi ha un 7% de directors en l'estat espanyol. Per tant, és molt poquet. I encara hi ha així, van tenir, no el detall, faltaria, sinó la... Vull dir, va ser una miqueta portat amb la qualitat de la llibreria, d'Isabel Cochet, perquè la gran guanya d'ara va ser en dia. Perdoneu, va ser 10 Goyes, la part més tècnica, i en canvi, millor pel·lícula i millor direcció, va ser Isabel Cochet amb la llibreria, que em sembla perfecta, sobretament. Però aprofitant la vinantesa, que era una gala reivindicativa, el 100%, van, imagino, donar-li aquest element, com a tal. Com a muntlaït, s'havia d'una pel·lícula d'afroamericans. I no dubto de la qualitat, de la pel·lícula, perquè no puc parlar ni d'endia, ni de llibreria. Jo sí que ho diré. Però jo pensava que en dia s'ho emportaria tot. I aquí es va veure que van vincular, que em sembla perfecte, perquè s'ha de fer visible, a tot aquest element. Però sobretot és el que hi ha, vull dir. Va estar bé en general, ja comentarem els dos presentadors, Ernesto Sevilla i l'altre, els de Muchachada Nui, són escabrosos, són escatològics, a vegades, són poblerinos, són del bafet, ja ho diuen, no surten per allà i deia unes vegades com una casa. I bé, és una altra manera de presentar que no el Dani Rovira, que tenia més echar-me, però això ja comentaré. Ens queden 15 segons. Doncs s'acomiadem i la setmana que ve pararem de tot. Exacte, de què faci falta. Tot i que passi malament. Adéu, adéu.