Babilònia del 22/2/2018

Has d'anar d'aquest comprar les platí chick alsoz, Pares polltes, pràbia o desbènd. Cinturits, pràbia o desbènd. La ràbia és en just. Durant l'altre tancut. Comencem un dia de més aquí al Babilònia, amb la companyia sempre no grata, gratíssima d'aquests col·laboradors, companys, amics, totalment, una cosa que t'agafa el cos, directament. Quan ens trobem, ens abraçem, ens toquem, no ens passa de tot, tocaments púdicos, no fem cap cosa estranya, molt bé. Tenim com sempre la farmosa presència de la Rosa Alcalà. Hola, bona tarda. Com estàs? Bona nit, vés per allà, tres hores. No tan farmós, però molt ben cuidadet, el senyor Jaume. Però que té molt d'èxit, entre les senyores, únic que està a casa, no diem res, que la Teresa encara ens dirà alguna cosa. Què dius tu? Com et miren, que ja he anat pel carrer amb tu. Jaume, Vidal, com estem? És el xoncón i el vaixell. Exacte, exacte, exacte, molt bé, molt bé. Ja l'has arreglat, això. Exacte. Ja l'has tornat en particular, Harry Sonfort, el David Bontaner. Sí, però ja està aliquilat. Bé, però no és el que havíem, m'ho va, s'ha atret uns quants anyets, això de la barba itali, això. Sí, sí, que és veritat, és rejuveneix. Clar que sí, és rejuvenit, no? I a mi em diuen que jo era el germà i ets de Ben Affleck, imagina't. Una amiga m'ho deia. Quina vida. No, però encara. És que jugava amb unes amigues meves, una amiga que jo no hi és pobret. I parlàvem de les pareciors razonables, i llavors ens trobàvem sempre samplances, i tinc una amiga que semblava la Maryl Streep, no? Ella semblava, no me'n recordo qui era, i a mi em deia que jo era el germà i ets de Ben Affleck, no? És molt guapetó, i jo no arribava a dir que m'agradaria que era més jove, ara he perdut molt. Però bé, és el que hi ha. Fem bromes amb això, amb el món del cinema. Sí, no, no, no. És el que tenim. Doncs ja escoltem, ja escoltem. La presentarem. Doncs avui parlarem de moltíssimes coses, no? Parlarem de teatre, parlarem de cinema, parlarem de llibres, parlarem de art, no? I comencem parlant de teatre, que ara presentarem una mica el Sumari, i ara començarà el David a parlar d'una obra de temps, del Oriol, perdona, m'has dit? D'aquí m'has fet res. D'aquí m'has fet res, perdona, avui anava a dir l'Oriol Majuán. Parlarem d'una exposició amb el Jaume, d'aquí de Can Ginestar, a Escoles d'altres Mons, que tenim al celler, i també el David ens parlarà d'un llibre, d'una columna de fuego, del Can Follet, que després del Paul Auster, pobret, l'he agafat amb paraules, i vaig a buscar alguna cosa fàcil de llegir, no?, i que sigui ràpid. I segueixo encara, eh? Sí, sí. I tenim cinema, bueno, hem vist unes quantes pel·lícules dels Òscars, hi ha futures, a més, jo ja adavanto que la setmana que ve segur que em veureu un parell més, i probablement les veurem totes abans que es donguin els Òscars, i, bueno, comencem amb 3 pel·lícules directament dels Òscars, el iloinvisible, que ens parlarà a la Rosa i una mica li faré un cop de major. Tu també l'hi has vist? Jo parlaré de Lady Bird, aquesta pel·lícula també nominada la millor pel·lícula, els Òscars, que és una autèntica coseta, petita, però molt interessant, el David ens parlarà de Deja M'He Salir, i que a partir d'aquí doncs tindrem aquesta relació, perquè aquesta fa molt de temps, oi, que la van estrenar. Deja M'He Salir, sí, l'única està nominada també, els Òscars. Jo una pel·lícula com aquesta, però que m'heu explicat jo ja no la valoraria. Bueno, ara el David que la té més fresca i jo també una mica la vaig a veure, doncs una mica valorem també aquesta idea, és clar. Perfectos desconocidos de l'Àlex de l'Iglesias, parlarà al Jaume i també parlarem de Quiero Ser Italiano, i farem una punta de Blitz Runner 2049, que l'hi he vist, i bueno, és el que tenim. Bueno, ja parlarem, s'ho tracema. Ara se'ls ha deixat aquí ja amb l'intriga. És una pel·lícula buida, és a dir, és molt maca, és d'afecte amb efectes especials, però està molt ben feta. Està molt ben feta, però la pel·lícula, adiós, home, on t'està tot el que hi havia a la primera, no? Jo crec que no és comparable, però això ja parlem després, si ho sembla. Comencem amb temps d'aquesta obra de teatre que el David ha pogut veure, el Capitola, m'ha escoltat? Dissabte, pot anar-la a veure, sí. En davant, sí. Molt bé, doncs, el Quint Masferres, conegut per tothom, Camíri, TV3, els Imècres del Véspera, que fa aquest programa que és Dúlfures T, de gran èxit. Sí. I es veu que està fent el Club Capitola, i a Camp Pistoles, a la sala Pepe Rubíanes, doncs una obra de teatre que ja té uns quants anys, i la Rosa m'ho ha confirmat. Sí, jo la vaig veure ja fa un any, almenys, a la sala. Són el que estan més antigues, ens sembla que... Sí, sí, ja portava temps. Del 2012, o així. Sí, sí, sí. Ah, però està molt bé, que era tot bé de fer. Sí, sí, sí. Hi ha un individu que té el temps comptat, ja, i queden 90 minuts de vida. A mi més. Bueno, i esperem. Tant i tant. És que res, si no, no arribes al cotxe. Ui. I aquest individu, bé, la part que anà allà davant de l'escenari, perquè és tal qual, i se l'incengega un cronòmetre a darrere, on d'una hora i mitja, i vinga a descontar temps. I durant aquesta hora i mitja, aquest individu, bé, amb un punt força sèptic, primer, i després es va deixant anar, i va deixant... Bueno, diguem-ho així. I l'incresca. Bé, l'incresca és sol. És un monòleg. No, li cal massa. Sí, és un monòleg. I no, no li cal massa, massa, que el punxin massa, no? Hi ha una mica d'interacció amb el públic, amb el respectable, diguem-ho així, però no, no massa, no massa. I diguem això, que en mica en mica es va esbarant i acaba passant comptes, tothom que creu que ha de passar comptes, té molt present la situació actual. Molt present. No, no, no, no, no, diguem-ho així. L'he estat de la qüestió. Diguem-ho així. Vull del pap, d'alguna forma. Vull del pap. Però en tota comèdia, amb la seva línia. Sí, sí, sí. La comèdia potenta. La gent no parla de riure en tota l'estona. Jo reconec que jo soc molt complicat, perquè em facin riure al teatre. O sigui, ha de ser algo veritablement... Que tu has de creure, vaja, perquè entrarí amb el xoc. I l'ar... I l'aridat. Sí. I l'aran. I l'aran. I l'aran, com es digui, és igual. Ha de ser algo així, no? Poca gent em feia riure així. Potser el rubian és, o d'aquest. Està rubiès a molt. I darrerement ja no tant, perquè ja l'havies vist barriades vegades. Ja, però en tanava. Escoltar aquest home em provoca... Bé, una estada de benestar, per dir a alguna forma. Tot dona bon rotllo. Sí, dona bon rotllo. Bé, em vaig anar allà a sentar al cinema, m'havia pres dos serveis abans, i em va agafar una mica de soneta. Això també va bé. Ah, això va ser important. Una mica preparat. Sí, això també va bé. Però bé, em vaig anar allà, em va relaxar. Sí, em va relaxar. Mira, els quatre gats vaig anar a fer anys i anys. Ah, molt bé. Molt bé, hola. I em vaig relaxar, i vaig anar veient el que ens anava explicant aquest home. Bé, però bé, és... Bé, és un relat existencial. Quan algú sap que li queden 90 minuts, doncs pot passar d'una scepticisme, alguna desesperació... Clar. I bé, hi ha una resignació que hem de fer, no? Sí. I bàsicament l'obra és això, amb el seu toc particular que té aquest actor periodista, diguem-ho així. Sí. Doncs que li dono un plus, diguem-ho així. Si fos un altre, doncs seria una altra forma. Aquella dona... Aviam, cal dir que, evidentment, està dirigit i per les porres d'un porres, no? Quan algú... Quan un actor improvisa o deixa en algun texte... Ah, vale. Un text en el... Sí, en castellà són morcilles. Sí, bueno, ho avuixin morcilles. Però no sé en català com és. Sí, sí, o morcilles. En català són morcilles. Sí, potifarrons. Potifarrons. Està bé. Doncs, evidentment, aviam, està dirigit a un públic català i pro-indep. Clar. Està clar, no? Sí, sí. No, però és que ningú... La gent de Ciutadans i del PP, doncs no us ho veuràs, aquesta obra, diatre. No. Perquè coneguen el actor que protagonitza la representació, doncs ja saps el peu de cacagalça. I és com si ara no se... I potser no entendrien. No, poder no. Collons. Tira, tira, tira. Tira que res faran fora. Sí, no. Però no per bon. No, no, exacte. No, però estic cansat que cada matí s'escarreguin els catalans per sistema i altres elements. Jo que realment fa molt de temps que no anava al teatre, mira, sembla una batlla d'agradable. Molt bé. No acompanyant de la meva dona. Molt bé, molt bé. Fantàstic, molt bé, genial. Sí, sí, és que sempre que et donen... No, potser una punt número, precisament per aquest poc temps que li queda, precisament aprofita per explicar tot el que li convé, el que té això en el paper, no? Sense pos a cap repressàlia. No, no, no. Mira, per allò que m'he quedat en el convent, però ara ja l'ha vingut. Sí, sí. Té una miqueta aquesta aire, no de frescura. No hi haurà censura, no hi ha repressió, jo dic les coses com les penso o com sé què, que al públic també les penseu, no? Hi ha un moment que va davant de banda, ensenyant el cul, literalment, a totes les institucions, que d'alguna forma, relativament de fa poc o de fa un temps, que ens estan fent la guitza, jo què sé. Telefon, que la re em feia tots aquests, no? Doncs va fent. I pregunta profunda. Té el cul pelut? Fa pinta de ser peludit. Al principi ensenyos que el supeig, però al final ja es vas esbatjar tot. No, no, no. És una pregunta importantíssima per al Taragnar de la Novera, al Taragnar de la Teatre, no? Clar, i ara quan el vaig veure, era aquest aire tan independentista, sí que li cava el tema per suposat, perquè sempre ha estat. Va canviar l'imagina. Jo per això m'imaginava dir que ara ja sí que ha de ser de plena, no? Sí, clar. Aviam, no és una constant llar de la... No, però és recurrent. És recurrent d'alguna manera, no? Un petarrot, oi? Sí. Molt bé, doncs vinga, de torna a fer, doncs torna a me'n veure, la clau, perquè me'n fem bolos, no? Ara al principi és de més que bé, està... Està encara allà. Però el 4 de març, em sembla, està. Ah, ja vols que ja s'acabem. Molt bé. Jaume, parles aquí del cell de Can Ginasta, d'aquesta exposició de les escoles d'altres mons. Jo quan n'hi he vist, el denunci, dius-t'ho. I, bueno, són 50 fotografies fetes a diferents països del món. I això vol dir que els 50 per... No, que carai, dels 50, els 70 o 80%, són escoles de molta misèria, vull dir, de països que no... que, bueno, que que no xisteix l'escola, eh? Potser em sembla que n'hi ha un parell que sí que es veuen els alumnes asseguts, com la de tòpic, no? D'allò, no sabria que dir-te d'entrada, pensava, què és això, no? Vull dir, és que no em fem de qualsevol cosa d'art, a vegades, no? O ho transformem i us fem la... Llavors, me'ls he mirat totes i visc poques diferències, la veritat, la misèria d'alguna, molt ben presa, o sigui, molt ben agafada, això sí que és veritat, però la veritat és que vull trobar bastant interessant. És la meva opinió. No has vist gaire... gaire interess. Jo he passat així per sobre, he fet així, he fet un reciebro i he pensat, digue-m'hi, interessant ha de ser si pares, i ho veus amb tranquil·litat, i vas llegint tota la informació i tal, però que és el concepte artístic, com tu ben dius, no? Futuràfic, no hi ha un interès artístic-futuràfic, un interès de contingut, és aquesta cosa molt més social, que seria una exposició amb aquesta intenció, no? Però bé, més com tot... Seria l'ideal que hi hagués escoles i que fos... Seria que hi hagués la qüestió. Bé, no sóc, aquí les tenim més maques, no? Això que deies ara. Home, hi havia un documental, que no fa poc estava... Sí, el cinema se podia veure també, el documental del mes, que era el que a mi prenen a l'escola. Fa una TV3, això. No sé si encara ho fan, però ho havíem fet. I llavors és això, no? Les dificultats que tenen els nens, per anar a l'escola, jo què sé, posar la Xina, Montgòria, a la silla, a l'Amazonia, què dius, la tira de quilòmetres i amb uns perills, te la marinera. Jo vaig veure una, que jo vaig veure un capítol només, en què els pares triaven tres dies per portar els nens a l'escola. I els deixaven allà, durant tot el curs, que salvaven torrents, barrancs... Mare meva. Sí, sí, sí, era una superació. Jo vaig veure un... Allà menjava, bueno, ja vivien, vivien com un internet, però era l'única forma de poder anar a l'escola. Jo vaig veure una d'uns nens que anaven, eren de Bolívia, em sembla que era un altre espai, en què el que dius tu per arribar allà, havien de dues hores d'anar de dosa tornada per l'escola. Era a Bolívia, a veure els Andes, en un lloc d'aquests, era una bastalla. Perdó, i ara me'l recordat, d'uns altres també, que teníem que passar un pont com d'acorda. Però era com una tirolina, crec, i... Un precipici, és la única manera de poder passar davant de l'altre. Davant de l'altre, no, és que això és... És el que diem, no? No, no, clar, clar, que dius, mare meva. Molt bé, doncs David, ara tornem a parlar d'un llibre, d'aquest toxano, del senyor Ken Foleyt. Exacte, no? Sí, el Ken Foleyt és... I aquest de Canava, perquè jo... Cap de serveis secrets, per cometes. Ficció, perquè van ser altres. Els altres dos sí que són reals, però ell no. I bé, a partir d'aquí... Bé, ens parla també de la matança de San Bartolomé, que va passar a França, que també, evidentment, tot això a la guerra de catòlics i protestants, on estava molt ficada, amb la potència que ja a poc era l'imperi espanyol, amb el Felip II al capdavant, i la novel·la s'entra més aviat amb la part, amb Sevilla, que era el port d'entrada de les Amèriques, sobretot, allà hi estaven els archivos de Índias, i tot el que seria. Pensem que els riuos d'aquí Virgas podien entrar, els veixers podien entrar fins a Sevilla mateix. És veritat. La novel·la s'entra de barcos per descarregar, i hi havia molta plata, entrava molt de material de ferro, i després una mica els països baixos també tracten. La novel·la, veam. La prosa d'aquest home és molt simple. Sí, molt, molt. Entra molt fàcil. Però bé, quan tens ganes de llegir senzill, que no... Ah, i és molt addictiu, perquè t'explica anècdotes, històries, i això enganxa molt. A veure, el Pol òster, que era el llibre que m'havia llegit abans, doncs... És esquerp. És molt dents. Molt dents. Molt interessant. Deu pàgines d'aquell llibre, t'explicava més coses que tota la novel·la d'Aquem Foley. Ja t'ho dic jo. A mi em posa molt nerviós, Pol òster. Me'l vaig acabar en 900 pàgines de Pol òster. Mare de Déu, senyor. Era monomà. Parles de mi, de l'Estreita Castro, però és que això... Era Pundono. Sí, no sé què és. El llibre d'Aquem Foley és d'una dorada similar, però és que el de llege és que vas tirar milles. És molt ràpid. Ara m'he començat la cadarral del mar. Ah, de l'elefonça Falcónia. És d'un estil, també, eh? Sí, sí. Aquest és un estil. No és una altra cosa. És un estil real. Quan parles de la pel·li et diré que això és cert. Ah, i del llibre... Hi ha una sèrie, perdó. Una sèrie que no sé si l'havien fet... 3? O no, on l'havien fet? L'havien fet a algun lloc. Però hi ha una sèrie, una sèrie. A banda d'això, refereixo que en parles del llibre hi ha documentes i jo et diré alguna cosa. Crec que les que jo crec, des del punt de vista, una mica més històric que no són certes. Exacte. És lògic que estem parlant d'una cosa novel·lada. Sí, hi ha... M'ho has dit d'això. Hi ha llicències. De totes prèntes. Els pilars de la Tierra, quan parla de la construcció i tal, hi ha coses que dius, home, que vols que et digui. Hi ha coses que caurien. Clar, que caurien. Perquè és lògica, no? Vull dir tal com es planteja, la forma de construcció per trams i tal. No sé de coses que jo vaig fer una mica nerviós. Però bueno, que ja està, però que s'accepten. Perquè és una cosa que, quan saps una mica d'un tema, sempre busques la punta, això és lògic. És normal. Molt bé, doncs, fantàstic. Recomanem el llibre per l'estiu, que se'ns va bé, aquestes cosetes, no? Estàs suant i t'esclaves en la soneta. Jo em va bé, perquè em poso a llegir el llit i allò que... Ja em faig algun cop de cap i estàs de tanco llibre. Allò, pam. Molt bé, doncs passem al cinema i el que farem serà una mica, és parlar de tres pel·lícules que estan nominades a la millor pel·lícula, que això és important. Perquè mira, ja n'hi ha un buit, que ja n'hi hem parlat. D'una d'unes no parlarem, ja, que és d'un querque que hem parlat moltíssim. Aquesta és una de les millors. S'ha disputat, no, aquest any? Sí, sí, jo crec que serà les teves anuncies a les afueres. Es van portar els BAFTA. Sí. I la Francesc McDermont, que se la ve enllà. I té el seu inconvenient, aquesta pel·lícula. Sí, és una pel·lícula que no puc parlar encara. Se'n parlarem, si et sembla. Però jo la setmana que ve, la veig segur. Vull dir que la vull comentar. Aquestes són un fill a les afueres. Les afueres. Que realment és una pel·lícula que frapa. Però bueno, avui en parlarem de tres, que ens agrairà molt bé. Ell i l'Invisible, parlarem també de l'Edivirt i parlarem de Deja M'éssalir. Per tant, tenim tres per comentar i després ja seguirem parlant d'altres pel·lícules que estan vinculades amb altres moments. Rosa. Tu explica i jo et dic cosetes. Potser la part potser més estètica. Hi ha coses per anar traient. Vull llençar. D'entrada sembla un argument senzill. Una fulla de guió. El cinema preveu de dones que venien a veure. De dones que venien a veure també. De tresines. Exacte, de certa edat. De tresines. Que venien amb la història que és un modisto. Ai, ai, ai. A veure què tal. S'enfononien moltes, tresines. Tens temps d'anar a fer el sopar. Això està molt bé. És molt bonic de veure el cinema ple de gent. A mi m'encanta. Jo com vaig al cine baix. És al cine baix. Jo sempre ho dic. És que és el cinema que tenim. Tu tens un altre cinema a prop. Sí, també. Però aquesta no te la faran. A mi em sap greu dir-ho. Aquesta és probable. Em sap greu dir-ho. Sí, sí. Però és que això no té res a veure amb mi. És que això no té res a veure amb mi. Que bo! Ajuntament de Sant Vicenç als Orps. No, tampoc. És privat. Perdó, perdó. Era entrar a la sala i trepitjar crispetes. Però m'agraeix de crispetes. Per què passa aquí? Que no passen les combra. Doncs jo tinc una crítica al cinema. M'agrada molt. Perquè la gent parla moltíssim, no s'ha de estar callada, i menys hi ha pricrispetes i de tot això amb una mala educació i impressió. Però cada cop que hi ha anat, passa això. O sigui, el cornell a les plau és fatal. Ah, no sé, piquen plau i sou. No, perquè és rotllo de centre comercial. Sí, sembla que estigui al saló de casa teva, i això no és... La gent es pensa que és al saló de casa teva i jo a casa teva no ho comparteixo. Jo és que sempre que vaig a les plau em poso malalt. No, d'entrar a sortir aquests llocs, fa fred, fa calor, fa caló. Ah, bueno, clar. Sí, sí, jo ens procuro no anar-hi massa. A mi m'agrada més l'erosqui de cornellar i les sales que hi havia. Ara ja sé que també n'hi ha. Ara torna a obrir, no? No, ja l'han obert, ja m'has decidit. Molt bé. Aquest millor. Això és el que hem de reivindicar al cinema. Va estar allà de logística, parlem de cinema. Ha habido invisible. Directo al Paul Thomas Anderson. Protagonista principal, Daniel Day-Lewis. La última. La última, això diu. Ja s'ho ha retirat un temps. Jo mai no ho sabem. La última fins la pròxima. Fins la pròxima. És bo que fa una feina molt bèstia de caracterització, de preparació. És un desgast també físic. Sí, és un tio molt penyor amb aquest aspecte. Ja coneixem totes les pel·lícules que fem. Mi pies izquierdo. Mi pies izquierdo. El nombre del padre. El nombre del padre. Lincoln. De Boxer, el último moicano. Sí, sí, no, no. Mi hermosa lavandería. La timpar beura la vull rescatar, la vull tornar a veure. Sí, sí. Ui, però això és una cosa... Ha quedat una miqueta ochentera, la pel·lícula. Una habitación con vistas, también. No sé si és un secundari. La timpar beura. La edad de la inocencia, per exemple. Cans of the New York. Postos de ambició, també. Bueno, bé. I alguna més que segur que ens deixem. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. No sé... Vosque madera, què? Pitcha de madera. Ah... Tu que era el que em faltava a mi. Està bé, està bé. Coc, és, com vaig dir... Vos sinó, motor... Ves ser automaticament. Sí, sí. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. I la casa de modes, de alta moda. a la societat d'anglèsa i de més països, no? La resenta ell, amb la seva germana, de Cyril, que és l'Esli Manbill. Mm-hm, magnífica. Ella no s'ha casat i ja no ha tingut parella, ni res a dedicar només a això, a volar al costat del seu germà, perquè necessitem totes les aspectes, a nivell personal, com de secretària, com de portar els contes... Una mica dirigit també. I ell és la part creativa, no? És el gènic que està fent allà que totes, totes hores, que no treballar, està dissenyant models, pensant en la persona que no vols soroll, ha de ser tot tranquil, hòstia. Perfeccionista. Ni amb la torrada, vigila. No ve del soroll que fas quan un talla torrada. Quan un talla torrada. No, no, no. Quan un talla torrada, el pa torrat. El pa torrat, hòstia, ni això. Ni això, ni això. El vio en el seu món. L'esquisit és el gènic, no? Llavors veiem el seu nom. En el seu món i les dones que passen pel seu món, normalment les agafa com a models o com a inspiradors, com a font d'inspiració, i després, normalment, es converteixen en amants. Però veus que crea durant poc temps. Un Picasso, no? Exacte. És que te'n recordes d'un Picasso exacte. Però crea durant poc temps. Així que comença una mica la convivència, i el tio ja es mostra com és que jo sóc de punyetero. Doncs, clar, la relació... A la que veus crea on hi ha una relació una mica... Bueno, d'afecte, senzillament, no? Ja no. Doncs, clar, com que hi ha Déu, o ell l'ha acomiadat o la germana, que ja dic, la germana s'ha vist per tot. La germana s'ha anat a dona i diu que et sembla ja... Que sembla ja, li sento que la... La germana diu a la, ja t'ho puc dir. I una mica això li funciona. Una mica això li funciona, és un tio fred, que té una mica la seva necessitat entre com hi ha cobertes, però no té cap problema en canviant de dona, no té cap problema. De fet, veus que realment no s'encarinyem cap d'elles, és una qüestió momentània, o d'utilitat i punt. És un sol trompe d'Ernido, jo ho diu. Sí, però també és perillós, no? Que parla tot d'aquests problemes, aquella relació materna, amb la mare, no? Exacte. I com encara troba a faltar que hi hagi una carencia... Amb els caps s'arriba el nivell de la mare. Exacte, però jo crec que, en aquest cas, la imatge de la mare, que està allà, i la imatge de la germana, que li fa tot, és com si fos... Bueno, sí, la mare, però com si fos també una mica... aquesta visió totalment masclista de la dona que li fa tot, de menys, evidentment, el sexe, evidentment, ja estaríem entrant en un incés, lògicament... Com si el fos un inútil, senzillament. I llavors, la necessites. Exacte. Llavors, això ja ho té, compler-li, l'únic que... Bueno, l'altra part, i ara segueix tu, no és una miqueta... Però és una persona que només és bona amb l'oseu. Amb l'oseu, clar. Diseñant, vestit, inclusive, és molt bo. Ara, per la resta de l'arrest, és que no hi per relacionar-se. Ell no va cap festa, no li convidis a una festa, a la presentació, el vestit és per un casament, o és per una presentació una posta de largo, doncs no vol, és que no és el seu món, no vol. L'oseu es tanca, tanca... Sí, sí, sí. Màxim, quan rep a les seves clientes... Que dius, això té un problema, aquí té un problema, també. És molt educat. Exacte. És una ment que sí, quan rep a les clientes és educat, és una persona... És exquisit. Exacte. Però és aquesta cosa falsa, aquest paper de cellofant, que passi així, dius plof, no dius... El que en general fan també la cultura ingressa, també és això, no és molt educada, el portes molt polísman, aquest, molt polida, però en realitat no hi ha cap proximitat. El que no està bé és una separació, una distància. Totalment. Totalment. Un Kingsman, no? Sí, sí, sí. Un miqueta, ja ho veig. Igual, igual, igual. Sí, sí, sí. Bueno, construït molt bé el personatge. Fins que arriba ja la... La Alma, que és la Vicky Krebs. Molt bé. Fantàstica, genial. Ja t'ho diu tot, la primera vegada que estan junts, i que es miren, que han sortit a sopar o alguna cosa, i ella li diu... Perquè veu que ella està mirant fixament els ulls, i ella li diu, no juguis, si vols jugar això juguem, però no juguis això que jo guanyo. Que jo guanyo. I, efectivament, li aguanta la mirada, i és el que ha de baixar la mirada. Aquí ja t'està dient molt, i dius, ui, això promet. No ha trobat la orma de sus zapatos. La veus que ella és una persona delicada, perquè no la veus que sí que és una tia fortota, ni no, no. No, no, no, no, no. Però té una aparència així, però, hola, la tia, no, que falta aquí. Si apostem, apostem, i si ens fiquem amb aquesta relació, ens fiquem tots dos. Que és això, que aquí jo poso tota la cara a la Greia, i tu, aquí de... Home, no. Però encara així no és una entrada de 220. No, molt poc a poc. És com tot molt a poc a poc, és a dir. A poc a poc. I aquesta cosa, que van entrar... Es va bastint, es va creant... És una mica com a calla de... Hi ha un moment que la cosa se'n negreix una miqueta. És que és això el que no es pot explicar, considero. Potser una mica com aquella pel·lícula del Juan Cargüay, la de... de Seán Domar. No. No, no, no, no. No, no, no, ja ho sé. Jo no l'entitud, eh? Sí, però dic amb la relació, no, jo era una... Mira, saps el que passa a l'igual que a Purovicio, que és... A la poca a poca van, no? Sí. A l'igual que a Purovicio, que és anterior. Vam espadar en aquest moment. I jo soc molt dalt d'aquest senyor, eh? Jo soc molt seguidor. Era una cosa lenta i psicotrònica. A la vegada és lenta. De tant en quant, en la mena d'al·lucinació, i tornava a ser lenta i et mories, al final... No, és una opinió molt ràpida. Aquesta és elegant. La pel·lícula té un muntatge amb una elegància. No m'ho negaràs. Té un ritme absolutament... És meravellós com mou la càmera, és meravellós com presenta les puntades. És un gaudí impressionant. No es pot dir una altra cosa. Tota la feina de totes les cosidores. Les cosidores. Les senyores més grans. Es veu bastant, no excessivament. Amb el bé que treballa. La contenció, eh? S'haig de margeixar amb la professió malalta. Sí, sí, ho vius. I el fet de tenir a casa el mateix edifici, ho siguis un edifici d'un imòble simaco de la certa prestigi, que té la casa, té el pis o l'ell dorm, viu, i un té el taller o té tot. I un rep a les clientes i té els vestidors, té tot. La sala de, com has dit, de desfirades també, que fan desfirades de... Però com sempre passa amb les pel·lícules. Perquè les clientes puguin triar i puguin encarregar, fer les encàrrecs. I com sempre passa amb el Tomàs Anderson, tot això va embolcallat d'un element malaltís. I ja ho deixo aquí. I no ho vull entrar més. Sí, perquè llavors... No, no, no, no. Però té aquesta patina que sempre el Tomàs Anderson entra. El part que faci una parella continua i no continua. Quins fills invisibles, o no? Fa que una parella d'alguna manera hi hagi aquesta interdependència o no, i per quin motiu, no? Sí, sí, sí, no, no, bé, bé, bé. Està molt bé i, sobretot, com evoluciona tot això. En molta, en molta... En molta calma, molt disseccionat, a poc a poc. La música, aquell piano que no para. Oh, quina meravella, és que està molt bé, la pel·lícula. És que és molt bo que realitzar-te. És molt bo, és una canya. Jo he arribat al límit per mi de l'excel·lència. Vull dir, és una pel·lícula elegant, Tomàs. Sí, mateix. Vull dir, que és molt elegant, mira això. I a partir d'aquí pots entrar o pots entrar més o pots entrar menys. Però, evidentment, és que, a més, tenen un treball de contenció magnífic. El que fa el Dani de Lluís és a Òscar. Ja, que li donguin, per allò que jo he vist. I el potor m'acantar són, però és aclàctic, el tio. Molt aclàctic, et tocava a tothom. Després del puro vício, fer això. O punts drunglov, per exemple. Que jo entenc, el puro vício, com un element de pel·lícula diferent. Punts drunglov. Jo també, jo era molt fiqui, també. I magnòlia, jo estic enamorat d'aquesta pel·lícula. Jo estic més del punts drunglov. És un altre concepte. És un punt més urbà, diríem. És una altra cosa més d'aquella manera. Jo, la que no vaig entrar, jo sap el Jaume, és en puro vício i no per mania. És a dir, no vaig entrar en aquest món. És a dir, els mons que crea, el senyor Andrés, va crear una mena d'un espai, una mena de microcosmos allà. Aquest em va semblar molt ben ambientat, com sempre. Però no vaig entrar. Jo crec que aquí és una ambientació meravellosa. I entres, allà no vaig poder... No vaig sentir res davant d'aquella pel·lícula. Passa vegades, que això té l'esfora. Si l'ha rescat tu, no jo. El prohibició. Però no n'ego que sigui una pel·lícula que agradi al públic, en general, i a un sector determinat. L'anterior tampoc. La que era de la que sortia el film Seymour Hoffman, que feia de... De Master? De Master, no l'he vist. Ah, jo tampoc l'he vist de Master, veus? Si la teva estava pensant, dic que aquesta no l'he vist, ja l'agafarem. Bueno, seguim amb aquestes pel·lícules d'Òscars. Jo comentaré bastant ràpidament, perquè tampoc podem desvallar... Tampoc és que sigui una pel·lícula amb gran profunditat. És una d'aquestes pel·lícules, que es diu Lady Bird, no? D'una... Sobretot, el que té la pel·lícula és que una cosa molt important, que és una directora, de les poques directores nominades, és la única, no em vull equivocar, a aquest any als Òscars, però que sobretot m'ha estat d'acord que Greta Gerwig, que és com es diu, que és nord-americana, aquesta senyora, és actriu i és la primera pel·lícula que fa. I dius, mare de Déu, senyor, com fa exacte una pel·lícula així, una primera directora, directora, no importa, però en aquest cas, com es planteja una obra... És com una mica estiu de 1993, no? Com es pot fer una pel·lícula, una primera pel·lícula, amb tot allò que et pot generar, una perquè sigui més natural, l'altra perquè sigui més determinada. Aquesta pel·lícula la interpreta una noia que coneixeu, que es diu, les Saoirs Ronan. Exacte, de Lovely Bones, d'això que va fer. I ella i la mare és una tal L'Auri Metcalf. L'únic és el Big Bang Theory, o Rosan. Rosan, la germana de la Rosa. Exacte, la germana de la Rosa, i la mare del Shadong Cooper a Big Bang Theory. És una dona molt coneguda, una gran secundària, i una gran exacta, Copa del Pi, i tal. La pel·lícula et planteja que estàs a Sacramento, a Califòrnia. És a dir, aquest espai que diu que és a Califòrnia, moltes, però és aquests pobles, aquesta cosa més pobilerina. I una nena, una noia que està a l'institut, està a punt d'acabar, està a punt de graduar-se. Es diu graduar-se, quan van a l'institut. Quan acabes de graduar-se. Sí, de graduació, és que com això del canvi, exacte. I bé, doncs ella l'únic que vol és anar a l'universitat, però anar a l'altra banda, anar a la zona oest, a Nova York, on està la modernitat, clar, per ell. Ella veu que això és una miqueta bastant de poble, i el que està bé. És una pel·lícula d'aquelles que diries. Vaig a veure una pel·lícula de l'estípica noia d'institut, pel·lícula d'instituts, d'amigues tontes, perdoneu, amics tontos, el mateix, que estan allà. És veritat, si les pel·lícules que dius no tenen cap contingut, d'institut, de niñatos i niñates, allò que diu... Me gusta éste, me gusta éste. Exacte, no té més base, i a partir d'aquí comença la pel·lícula, i vas veient aquesta noia que ja es fa dir Lady Bird. Ella té un nom, que ja es dona aquesta, ella mateixa, perquè té una personalitat pròpia, que va amb un col·legi, una mica així, de Cristian, que té les seves plantegaments. No té la cruesa, a lo millor, de pel·lícules, com aquesta, amb els diàlegs de tres anuncios... De les afueres. Que la Francesc McDermort deixa anar a una frase, és com una pedra que et deixa estar bornit. Però no en punyal. No en punyal, però te la fot. Això ja parla una setmana que ve. Però em refereixo que el que seria aquesta noia no deixa, vull dir, va comentant coses, i a partir d'aquí una mica es descoloca la gent. És aquesta intenció d'arribar fins a aquest espai, fins a aconseguir arribar a Nova York. I a partir d'aquí, tot el que passa, a casa seva, amb la seva mare, amb el seu pare, amb els seus germans... Té un germà que és... Vull dir, ara. Que no és fi natural, que és bastardo. Sí, que és un fi natural, precisament. No, vull dir que és adoptiu. Sí, m'he dit la paraula, però allò a l'altre punt... Sí, exacte, sí, allò... És artificial, sí. Que negopa. Vull dir que no havia nascut. Bé, sí, va bé, ja. Sí, és de màtris. És clar que, clar, ho veus perquè... És fil biològic. És fil biològic, exacte. Perquè és hispano. Vull dir que em refereixo que és sud-americà i que és l'Àfrica. Jo no em quadra aquella espelroja. Vull dir, hi ha unes combinacions molt peculiars dins del que seria la família, que genera una reacció a part de la mare, del pare, de les amigues... I el que sembla una cosa és com estic en 1993. Una paliva que sembla que no hagi de passar res, passa moltes coses, molt ben portada, amb un dinamís molt correcte. No és una pel·lícula preciocista, ni maca, ni elegant. No, és una pel·lícula que et planteja aquest tema, però t'entra molt bé. Llavors vas entrar en la pel·lícula, dius, mira que bé, quina cosa més tonta però que agradable, i quina cosa més curiosa però que ben perill i que veu fa ella, no guanyarà res, jo us ho dic, eh? Vos ho dic d'així d'entemà, no? Massa trencadora. No, jo crec que és massa senzilla. Suposo que és com... Igual que estic en 1993, que no l'han agafat. Exacte, exacte, que era... Allò que dius, hi ha molta cosa, però la vegada no acaba d'entrar, crec jo, amb els paràmetres, també serà els Òscars. En 1993, creus que no agafa la volada? No, no, sí que l'agafa, sí que l'agafa. Però no és l'hòstia que volen els Òscars. Exacte, jo no sé què fa aquesta pel·lícula posada quan millor pel·lícula els Òscars. És el meu punt de vista, eh? Bueno, és una cuota, en d'un plin a cuota, suposo que s'ha de cuar. I és un cinema que té un tuf una mica més independentor, de l'endentor, d'aquesta idea... No són els premis, això és un mercat. No poden tenir només pomes, han de tenir pomes peres, pronges, plàtans. Per això, per això. I aquesta poses el plàtan per dir alguna cosa. Però és una bona pel·lícula. Encara que sigui aquesta línia, va la pena destacar-la. I, per tant, Lady Bird, quan podeu li fer una ulladeta, ja veurà que ho sembla, però, insisteixo, penseu que és una pel·lícula d'americana sobre noies i gent que es mou a un institut, i nois, vull dir, és aquesta la idea, i a partir d'aquell que passa. Però, bueno, és diferent a el que habitualment és. David, ja que estamos, deixa més a dir que són aquells que tampoc, els ja m'ho deia, jo no entenc per què aquesta pel·lícula ha d'estar, i jo tampoc ho entenc gaire, en el fons, eh? A tu no la raó, eh? Exactament això. Sí que ho has dit, sí que ho has dit. És la cuota de color. Exacte. És la cuota de color. Llavors, però veiem, la pel·lícula, veiem, és que té molta mala llet. Molta mala llet. Llavors dius, ostres, que som sobte que estigueu els Òscars, en cop l'has vist, a cart sobte més, eh? Perquè dius, hosti, això són... Però clar, amb un bucat aquí... Sí, no, no, no. La pel·lícula, aparentment, sembla el típic film, com aquells dels pares d'ella, coses d'aquestes, no?, en què una noia blanca, en aquest cas, s'enamora d'un noi negre, i són parella, i ja... Hosti, ja veus que hi ha un enteniment... Ostres. L'entència, no?, ja. Sí, sí, ostres. I ella, no sé per quin motiu, va. Anem a veure els meus pares, no? A presentar els pares, ja. La relació ja és més seriosa, jo ja... Més formal, ja. Tu l'has vist rosa? No, no, però sé de què va ser. I té els seus dubtes. Passa que l'hagués vist també. No, però clar, jo anem a veure els meus pares, amb la intenció de presentar els pares. I la relació ja és en serio, no? I té els seus dubtes, no?, perquè... És negre, i els pares... No, home, no, vull dir... No és que fèiem llet, és negre, negre. És negre, negre. No aquells de l'Àfrica congolènia, però... Ja, ja. És bé, és així. No hi ha... no hi ha... O sigui, no hi ha equivo. No és marro, és negre. És alegre, el WhatsApp, no?, directament. Sí, sí, però no hi veig enrotllat. A més, molt bon fotògraf amb un ull fotogràfic. Molt bo, molt bo, una caspacitat molt bona. I... I d'alguna forma, bé, doncs... No, les té totes, però... Clar, les teves pares són blanques, home, clar. M'hi cuides? Ai, sembla que tingués més prejudicis. Sí, no, però veus, bé. I bé, i en final, que els pares viuen, doncs, el típic, amb una urbanització... Ah, no viuen en una plantació. No, no, amb una mala muntanya. Bé, i cap allà van. Ostres, clar, el primer cop de vista... El primer cop de vista... Ja tenen un petit incident, diguem-ho així, a la carretera. I la trobada que té amb el policia torn... Dius, hòstia. La cosa no està gaire fina. No, aquí on estem entrant... La gent de color no acaba d'encaixar-me. Però si hi ha tenedones que passa alguna cosa. Si hi ha d'haver-ho, aquí hi passa alguna cosa. Amb els negres passa alguna cosa. Però, bueno, per pensar-hi, el típic poliracista, que sempre te'n pots trobar algú per aquí, per allà, no? D'això ho podem parlar. Però el poli no és de la colla. No, no, no, ha tingut un accident, que se'ls ha enxucat amb un cèrbol d'alguna forma, i el poli vingut allà a veure què passaven. Bueno... I quan estaven els pares... Ostres, quin canvi s'obtat, perquè els pares... Ostres, són enrotllats, que bé... Hòstia, perfecte, no hi ha cap mena de... de... de nota racista, allà, a dir... No, no, perfecte. Cap pero, mira, molt bé. Sí, sí, molt bé, parlen de tu i tal. La mare és... la mare que eres. Ah... Psicòlega o psiquiatra? Ostres, me'n recordo. Psicòloga. Psicòloga, sí, sí, sí, sí, sí. Psicòloga, si no ho és, i pensar-nos tres. I hi ha la dona, ja, perquè ella és fumador. Ah, fumes, jo tinc un mètode per trobar... Sí, és psicòloga, sí, ara que estic pensant. Sí, sí, sí, i ells que deixin pensar, ah, bueno, vale, no... Però a partir d'aquí, ja... comença el malson. Les estrales ja surten. Comença el malson, però... brutal. Sí, què dius? Es converteix en una pel·lícula. Agarra't a los machos. On hem entrat? Allò, ja no us explico què ve a continuació. Sí, home, ja ens vols deixar clar. No, no, no, no. No us he deixat res, clar. No, no, no. No us he deixat res, clar. Tremul·lem, tremul·lem. Perquè a partir d'aquí... Entrem allò, en un món, en un món com Porovício, que dic tu. Sí. Un híric, d'alguna forma, en què... les aparent... o sigui... Tot canvia. No, però les percepcions... que dius, ah, es fan realitat. Sí. D'alguna forma... Sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. I tot allò que dius... Allò que dius, ah, aquest paio em fa mala espina. Tranquil, que realment tenen raó. Sí, sí. Tot allò d'allà es converteix en realitat. Aquelles reunions que tenen, eh? Prèvia, aquella reunió amb la gent, allà, aquells branys, com que ens l'indignen allò. Ah, ja, és una selecció, allò. Exacte, allà dius, ui, ui, ui, ui. S'està porint de la cosa. Digue-m'ho així, de males maneres, és un negoci, és un negoci. Sí. Ja està, ja està. Queda clar, però què vol dir? No. Diu-ho bastament per dir-ho, és un negoci. Sí, sí, sí. I aquí és la mercaderia. Tràfic de... I ja està. Suspito, suspito, suspito. Tràfic de... Molt interessant, molt interessant. Clar, però si el títol es deixa més al·lija, deixa'm sortir. Deixa'm sortir. Molt bé, és perfecte. Mira, ja en parla de 3, en parlem unes quantes més. Evidentment, el film és una alegria. Ahà. És una metàfora que remena a la societat nord-americana una persona de color, o d'un altre estat o social, o homosexual, o d'una minoria... Sí, esclar. Es pot arribar a trobar. No, amb aquesta pel·lícula... No, aquesta pel·lícula no. No, tracta el tema. La persona que és diferent. Bueno, a les 3 anuncies a les afueres ho diu clarament. Diu que a nosaltres pot ser que et trobis... El Vodí Carson diu que aquests policies poden ser que estiguin contra les negres o en contra dels homosexuals. Una contra l'altra. Aquesta equiparació, com dient, o una o l'altra, els agrada... Exacte. És molt bèstia. Una repressió, una repressió, i és diferent que per ells. Aquesta mèrica profunda que diu, estela, és molt bèstia. Va votar el Trump, ja està. Jaume, perfectos esconocidos. Els mòbils surten de taula. No ens movem de la taula, allà. Exacte. I són 7 persones, 3 matrimonis, un de més gran i dos de joves. I bé, el Vodí comença així jugant... Hi ha un amic que solteu que ve sense parella. Ve sense parella. Ves vist? Sí, no, però explica, explica que està avui. Aquest és el... Qui és el solte, perdó? El Pepón, sí. Bueno, solte, que va sense la parella. Va ser la parella, però va sense... Bé, després sabrem el per què. Molt bé. Allavors, el que fa... Això que passa, aquesta manera que tenim... Ara és la meva versió. I aquesta manera que tenim que quan ens trobem ens ho passem. I tot això, no? Vull dir, esclar, fins i tot allà. Després veurem que hi ha aparellaments fins i tot, no? Doncs vinga, comença l'agresca i amb ganes de jugar, amb ganes de tocar els pebrots a tothom per dir-ho d'una manera. Llavors, comencem amb que hi ha un que planteja... ens posa els mòbils allà de sobre i a veure què ens avantem, no? Hi ha un que fa un pacte amb una altra... I... Bé, d'aquí d'aquí d'aquí d'un lloc. Quina merda, això. Ara s'ha de sortir a pitjor, no? El pacte que no passa. Hi ha moments que fa gràcia, hi ha moments que fa gràcia. Però vas veient que t'ensenyen molt una cosa, que es diu lluna, eh? Que s'està posant especial. Sí, tant en tant. I llavors ja sabeu que aquest paio sempre juga amb coses d'aquestes extrafísiques. Sí, sí, sí. La veritat és que quan es produeix un canvi molt clar, la veritat és que et sobta, et quedes... Fins i tot com... Tant bé que estava jo amb els altres, tu. Encara que es peguin i tal, no? Perquè... Un moment que la cosa es posa... No, és que ja hi ha el passat de tot, que ja s'ho corra, però com que ha passat aquí... Quin guiódiu! Jo la poso al costat del cinema clàssic espanyol, la qüestió és deixar ben empallat a tothom, que som una birria total, no? I llavors això ho deixa estar un cop, un cop ja ho ha fet. Quan ja ho ha fet, tots queden retratats allà, com res, només n'hi ha un que no, que és el Fernández, aquell, oi? L'Ernández, aquello fa bé, eh? Sí, era el Fernández. El pacient, no el pacient, sinó pel calmar, no? Sí, perquè la seva dona, la Belén Rueda, està superalterada, està histèrica, està... Aquella és la Villette, sí? Sí, està molt alterada. Jo crec que és el personatge clau de tot, és ella. Tot s'inicia per el seu estat de s'experiació, de que està enfadada amb tot, està mosquejada amb tot, amb el seu marit, amb la seva filla, amb tot. Està rebotada amb els amics, molt crítica a ella, molt per sobre de tots, de tothom, i és ella la miqueta, també, la que... Hi ha un punt de dolçó, que és quan la filla parla. A més, és l'anfitriona, perquè és casa seva. Va, mon pare. Direm que em va sorprendre molt, no em va agradar, perquè hi veig coses que són com de sempre i no, però, hòstia, em va deixar com un gust irvinint, no? Sí, allò que... Mare meva, no? Sólo que hi ha aquí. Saps que és que no és l'idea original de l'Àlex de la Iglesia? És una adaptació, una pel·lícula italiana. Això sí, senyora. I que es veu que la pel·lícula italiana acaba com el Roseret de l'aurore. Sí, també. Aquí no pensis. Segons ell, surti una vegada ell, sembla ser que un que diu que acaba millor, l'Àlex de la Iglesia, que no passa a la seva. Segons diu el propi director d'Itàlia que va sortir dient que diu... l'Àlex encara acaba prou bé per com acaba la meva. Per tant, sembla ser que el Roseret és més bèstia, encara. L'edat és el gust, aquí. Més a l'italiana, és que els italians tenen una capacitat rapidíssima d'exaltar-se, vull dir, que això ho tenen molt bastant fàcil, no? Per tant, a mi em faré il·lusió el dia que la vegi, d'entrar a trobar l'italiana encara que sigui amb DVD o com fos... Sí, i en itàlia seria divertit, no? Sí, perquè era realment com un bandien allà de mamà, sí que... Sí, sí, sí, sí. A més, és el que diem. A mi em va agradar una sequència, que aquesta, la rueda, agafa amb un altre... Fota allà una... Un gec d'hòstia, no? Un gec d'hòstia. Hòstia, tu. I se sabent a tothom, perquè és clar. Sí, sí, sí, sí. Com està, la dona? Per això dic que jo crec que la que està ella és triònica, que està descontrolada, és ella. I és l'alma d'aquella reunió del que va passant, també, una mica. Perquè és una mica l'estricadora, la provocadora, perquè té un estat de nervis i d' ansietat, o de criticar-lo tot i de posar-lo tot sobre pates amunt, que... Molt bé, a veure si la podem rescatar per algun lloc. És el que dic. A mi em deixareu dos minuts i he deixat per les dues roses tranquil·lament. No, és que com més aquests pel·lícules que hem parlat molt i de poques qüestions de parlar-ne més, d'Abraïsrania 2049, del Dennis Vilenef... Estic completament d'emdesacor amb tu. No, no ho consideres. És una meravella, aquesta pel·lícula. A veure, jo crec que és una pel·lícula, com deia abans de parlar amb el David, a nivell... Evidentment, clar. Doncs tenim la nostra punyofalteria. Em refereixo a nivell d'efectes especials, a nivell de muntatge, a nivell de concepció estètic, i tal. Però és que el contingut, que en un principi, dius, bueno, pot anar cap a una línia determinada, acaben a portar-te res. I llavors acaba sent la persecució, gairebé, de... Callo, d'aquest home, del rei Angòslin, per intentar trobar una mica el seu passat, no ho sé. I llavors, a mi em falta informació. Em fa una informació, em falta més coseta, més algo que m'ompli més en aquesta part més de concepte. És un tema conceptual. Tu la vas trobar aquesta, també, oi? Sí, a mi em va fer el pes. Però conceptualment... I encara l'escriptor és col·locat, eh? Les coses siguin com són. Jo crec que en general... Si no surts d'aquest fin dient... Ostres, és com l'entrada. No, no, no, és una altra cosa. És una altra cosa. I no m'ha encaixat, les peces no m'han encaixat. Clar, veurem-te un element estètic meravellós i únic, que és increïble. I sap diferenciar-ho de l'original. Exacte, això sí, ho respecte absolutament. No, és com el original, però diferent. I també, per exemple, amb pesa, aquella música repetitiva que intentem imitar Evangelis, i no aconsegueix ni la missa en la meitat. Amb pesa moltíssim, la potència que tenen els personatges principals, lògicament, Harrison Ford, i la Raquel, i tal, la Rachel, i tot això, i aquí, a mi, els personatges, tant el rei Angóslin com la criatura aquesta, que apareix allà com si fos nolografia i tal... L'Anna de Hermes. A mi no em acaba de fer el pes. Són personatges que tenen... El rei Angóslin, sí, encara, però no sé, i tota l'estètica, que dius molt bé, és una estètica diferent entre un altre àmbit, i a vegades t'ho diuen seriós, pensava, estic veient una revisió de Mad Max futurista. Jo personatge que no encaixa massa és el Jared Leto. Sí, també. A mi aquest em sobra absolutament. Perquè... Que no vull dir que sigui dolent, però jo crec que el que diu el David això té raó. Has d'haver una pel·lícula oblidant que hi hagués l'altre. O oblidant bastant. Jo crec que si te... Va comparar com jo he fet per desagradar-la. Sí, no, no. Vaig veure la versió del director, la revisió que va fer, i, clar, a mi em sembla haver-hi una coseta magnífica amb tot el concepte que pugui. Encara que tingui un element que sigui una mica més antic, però és allò que dius, espom, una pel·lícula. Ui, el XTERA, eh? Exacte. I aquí em sembla un ritme lentíssim. Lentíssim, molt lent, molt lent, molt lent, molt lent. Jo vaig entrar amb aquesta cadència. No, no, que entres, eh? No entreurem l'aigua, clar. No, jo crec que és aquelles pel·lícules que segur que la concepció que tenim cadascú del món sense ficció i aquest element, jo crec que a mi em va acabar. No, no, no. El que sí que em va demostrar... El que sí que em va demostrar... El Nachos va dormir, el cinema. Jo dic perquè va dir-ho. Vaig dormir mitja hora. I em vaig dir, però encara seguim al mateix lloc, no? Clar, hem fet broma, però és així, eh? Tot i que les històries sempre són universals i que repeteixen, sí que cal dir que el món es complica més. Sí. Per poder des... És com si l'essència que està dintre al voltant hi hagués cada cop més vola de llana, no? Sí, sí, sí, sí. Però l'essència està dintre, és el mateix. Això no varia mai. I és el que, d'alguna forma, trobo jo que... I això ja me'ns ho pot dir, perquè, evidentment, és més gran que nosaltres, i pot veure la vida com era quan era un nen. I avui dia... Potser avui hi ha més accessoris, hi ha més... Més escarralla, per sort, no? L'essència es manté, però hi dius... Hosti, costa més de veure l'essència. Abans potser era el que era un fill de puta, o sigui, sí, l'identificava ràpid. Clar. Actualment és... És horrible, això. És pervers. No, no, pervers, sí. No hi ha cap interès, vull dir. Sí, no l'identifica, ràpidament, com ens podem. Avui costa més d'identificar els malparits, perquè van vestits d'una pàtina de respectabilitat i de... Aquí la pel·lícula també t'ho mostra una mica, tot això. No, no, sí, sí, això sí. Si hi ha elements de pes per aguantar la pel·lícula, s'aguanta molt bé la pel·lícula i és... Si no estigués Lidrener...Exacte. Ah, però això no és trampa. És que jo, per mi, que tinc un referent, és com si dius... Si no estigués la primera de les al·làxies, no puc veure l'assisena. És una altra història. Que, al moment, és vàlid per les sèries o per les... Això, escotos de la fa, és una altra història. Sí, sí, sí, no, no, sí, això ho sé. Jo sóc conscient, però no puc evitar-ho. Si ho pogués evitar, ho vetaria. Però, com que és una pel·lícula que tinc aquí, doncs clar, exacte, exacte, això sí, això està clar. I un director. Em provalo, eh? No t'has trobat mai allò que et puguin preguntar. I com ho saps tu, que aquesta és bona i l'altra no? No, clar, clar, evidentment. És que això són per comparació, per desgràcia, però a vegades també... I pensem que Lidrener, quan va sortir, va ser una pel·lícula denostrada, una pel·lícula que, mica en mica, ha guanyat el seu element de culte. Per mi ha guanyat, aquest. I aquesta ho supera. Sí, sí, i posem aquest en el temps, en el millor, ho superarà o ho supera amb aquests moments per certa gent o amb el temps en irà pujant. I, a més, et dic una cosa, les pel·lícules que realment fa el Ridley Scott és per apagar i vam-ho. No, últimament sí. Les últimes són horroses. No és que s'ha fet, eh? Vull dir, són pel·lícules que dius, però que s'està explicant-me, no? No és que s'està explicant de l'alien prèvia, però... O ets un impostor i algú et va fer les pel·lícules que tu no era. O realment s'ha t'avuïdat el dipòsit. Exacte, o va tenir una època molt determinada, que va tenir una llum determinada i ja està. Ja no ho crec, això, jo no ho crec. Jo puc entendre que hi hagi un procés senil, que no et fa veure les coses com per dia. Ja, oi. Caosa, però... Quiero ser italiano. No és minutet, no, no, no, no. Tranquil, tranquil. Sí, continuem, que no... Espero que entrem aquí. Vinga, dos minutets rosa. No, no, ràpid, ràpid. No, a veure, és una comèdia. Ho dic perquè la van fer per la tele, va fer gràcia, em vaig quedar a veure, no? Quina? L'altre dia, el títol com... Quiero ser italiano. Ah, no, jo no. No sé si era a l'avui, o no. A la dos, a la dos. Però que el títol original és l'italiano. I els títols d'aquesta manera és que no té res a veure. Típic a l'espanyol. L'italiano és francès, és una comèdia francesa, que el director és a l'Olivier Bagou, de l'any 2010. M'encanten. I em va fer gràcia, perquè clar, el protagonista, l'actu, el cadmerat, també va ser... Ha fet moltíssimes comedies, però una d'elles que a mi m'havia agradat molt, que era Bienvenidos al Norte. És molt divertida, ja l'ho vaig trobar molt xula, molt divertida, molt ben feta. Doncs dir-ho que a mi la quedo a veure, no? Perquè promet que pot estar bé, no? Sí, la veritat és que va estar bé. No era molt divertida, però era una situació d'enreda, una mica, també. Ell és un argelià... que, bueno, la seva família està vivint a Marsella, però ell està vivint a... a N'Isa. A N'Isa. Treballa la Maserati, de comercial, de venedor de l'automòbil. A més, amb molt d'èxit, però que l'has fet passar per l'italiano. És diu Dino Fabrici. Perquè ell es pensava que d'aquesta manera trobaria feina, de fet, d'estar així. Potser tot el seu nom, de Dino Fabrici. O sigui, té una identitat inventada, no? Té una nòvia també, que ja fa un any, que allà cosa va molt bé, també. Però, clar, ni la seva família sap que s'està fent passar per l'italiano. Ni la seva nòvia tampoc sap que no és l'italiano. Ell es diu, murat, ben saut. D'aí, amb una farsa total. Però viu amb una farsa total, però el tio és feliç. I, a més, molt bé, no? Amb molts amics, la feina molt bé, molt bon rotllo, molt bé, no? Però, clar, amb aquest enredó de mantenir aquesta mentida, amb la seva família, amb la nòvia, amb la feina, que, al final, crea tot esclata, no?, a la comèdia és això, quan esclata, no?, realment. O li arribo un parent que el des... El de l'ata. Bueno, aquí és una miqueta tot, no?, que... Tot el joc, no?, que es busca amb aquesta. El GFA s'ha de jubilar, i ha de dir quins dels dos comercials... els càrrecs es quedarà a la banda del processionari, no?, de la Maserati. I, clar, aquí una mica ja es comença l'altre, li comença a burxar i investigar fins que ja... Hòstia, és que és...Aquí ja. I, bueno, és de reacció després... A veure, sobretot, també per que sigui per esposa malalt, i llavors, bueno, ha de començar a fer el ramadan, i crear això ja és més difícil d'amagar, no?, les hores de pregària, les hores de... Bueno, està bé, no?, les dificultats que pot trobar una persona que no té les papers clars... Molt bé, adéu.Adéu, adéu. Adéu, adéu, adéu.Adéu, adéu, adéu. El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi ha una aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava al mail, que fins ara m'ho tens.