Babilònia del 1/3/2018

Gràcies Albert! I ho veiem inaugurant, el que seria aquest mes de març, gairebé. Com estem, Nacho? Estem ja bé. Què tal, aquesta gola? Bé, bé, bé. Farenjitis l'altre dia, no podien ni aguantar el micro. Mare meva. Però avui ja està. Bueno, tinc una mica encara a veure aquesta. Bueno, però aquesta veu que té mugre, que es diu allò que hi ha cosa, que hi ha que és residu. La pel·lícula de cine negro, no? Sí, sí, sí. Exacte, no? Hi ha fum aquí. I el David, què? Com estem? Bé, un moment, un moment, David, ara t'escolto, ara t'escolto. Tenies aquí. Tenia castigadet. Jo vaig estar al meu macet de malalties múltiples. Jo m'estic lliure'n el dia que l'agafi. Jo sempre dic que em vaig agafar un mes de llit, directament. Perquè vaig intentant allò habitant per els meus àmbits que dono classes. Tothom està encostipat i jo no m'encostipo. Ara, jo em fot unes d'alsis de tronges. Vull dir que em quedo fresco. És que us no em metges de cap celera, què vas allà dius? I aquest hauria estat tot el dia de baix, aquest? Clar, clar, clar, sí, sí. I a més te n'ha de donar petrevitaminas o algú no ho sé per evitar. O són immunes directament. Alinejeras. Molt bé, doncs avui farem... Com estem a prop d'aquesta cerimònia dels Òscars, el que farem serà parlar bastant de cinema, una mica ho farem després, i sobretot de pel·lícules vinculades amb les pel·lícules tòricament guanyadores, o unes que són com a millor pel·lícules. Las nominadas, las nominadas. Però això serà una mica després, perquè abans el David ens parlaran de la català del Mar, de Elefonso Falcone, que és un clàssic, ja, aquestes llibres que t'has de llegir, com el de Quem Foley, dos pilares de la Tierra, és una miqueta aquesta cosa, d'aquests llibres, vets cèl·lars que estan ben escrits i que tenen la seva gràcia. Bueno, David, no estem demanant... Mira, si vols una nova l'adventura, ja hi està el con de Montecristo. Allò sí que està ben escrit. Evidentment. Però no hauria de ser un llibre recorrent dels últims anys, no? Vull dir, molta gent el llegeix, i tothom l'he llegit. Molta gent, eh? Sí. Parla molt. Sí. I quan el que llegeix, molt vol dir que és una mica clàssic. És per alguna cosa. Exacte. És per alguna cosa. La temàtica... Sí, sí, sí. Ara no recordo, jo no fa massa, em vaig llegir una sèrie de llibres, també, que eren de tres. Sí. Que també anava això de la Barcelona Medieval. Sí, sé quin són, però ara no recordo el títol. Ara no recordo el títol, jo tampoc. Sí. I és molt semblant. Clar. No sé si algú s'ha inspirat amb l'altre, no ho ignoro, no ho sé. Imagino que el segon del primer, de Força Falcons, va ser abans. Va ser abans, no? Força Falcons és el 2000 i poc, no m'equivoco, eh? Vull dir, és un llibre... Sí. Que té un temps. I aquest és recent, aquesta trilogia tindrà tres o quatre anys. Sí. No tindrà més. Doncs mira, en aquest cas, coincidi que vaig llegir primer a la trilogia, i ara m'he llegit aquest. I aquest té un tuf, a l'Hospitalers de la Tierra. Sí. És allò que es van ambientant, en aquest cas, amb un... No és el mateix, en un moment. Però hi ha aquest element de la construcció de la catàdra, del que es remou al voltant, una mica la historieta... Bé, està bé. Ara ens explicaràs, David. Parlem també d'una exposició que s'està fent al Manac, que és en concret, William Morrison, i el moviment de les arts en craves a Gran Bretanya. Ho anirem a explicar molt ràpid, perquè una mica la gent es situi. I si anem a... Doncs parlarem del... Jo Tonia. Jo Tonia. Jo Antonia. És una cabersió aquí més... És troficial. Tenim la versió... Jo Tonia, no? Jo Tonia, no? Tonnyi, no? No, Antoni, Tonnyi. O jo Antonia Casualjona, tant de mesos. Al modo boriano. Al modo boriano, talment. Sí, sí. Parlem de Barrisil, que aquests tenen els Òscars, però també té una... És el Tom Cris, que tenen quan apareix a les gales, però no mai, David mai, el nominen. Parlem de la forma de l'aigua, parlem de les tres anuncios, les enfores de la ciutat, de... I a partir d'aquí, doncs, farem un batibull de cinema Òscar, i no Òscar, com sempre, no? Exacte. I que d'aquesta manera tampoc agobiem la gent amb tant de tema de l'Òscar, i podem parlar d'altres coses. I fins i tot podem fer una previsió, perquè hi ha el seu programa, ja l'ha sortit la guanyadora, i mira, doncs mira, farem aquí una altra vegada i ens ensenyem una altra vegada. A través d'allò el més important. Correcte. Doncs tenim present el... que seria les opcions, quan arribarà el moment i ja està. A part cert, Nacho, això et farà gràcia. Sí. 3 anuncies a les afueres. Un moment en què passa una persona a algú, una cosa, i unes escolten una cançó. Ah, vale, vale, vale. Ara he vist la cançó, i l'entesto. Sí, sí, sí. Escoltarem... Chiquitita, ja va. Chiquitita. La pel·lícula aquesta et quedes com... Ostres. La banda sonora de Chiquitita. Sí, sí. Sorta aquesta pel·lícula. Sorta aquesta pel·lícula. Sí, sí. Un moment, una mica així, és curiós. Mira, que a mi el Rollo Ava és divertit, i és folcòric de festió, però la cançó que més ho diu d'Ava és Chiquitita. Sí, sí, també. És que tu juro que em sembla una cançó... Però queda aquí una mica... Però bueno, que fa gràcia, no, perquè la pel·lícula... És cau. És aletxe. Vaig ser molt bé. És que li donguin tot. Ja està, jo he dit. Jo m'he posicionat, eh. Més que... Utan. Jo sóc de 3 anuncios... I és a la seva passada, no? Bueno, sí. Però és que a mi no sé, ara el Nacho... Bueno, ara... Sotarem guerres. Ara l'estipem. Sí, ara l'estipem. David. La catalana del mar. Bé, bueno, ja ho veig. Si ho vaig comentar a la seva passada, per desintoxicar-me del polòoster, doncs... Mira que t'he llegit una mica de... Ja va bé, ja va bé. De... De bestsellers d'aquests, així... De Sant Jordi. Sí, sí, sí. Fàcil de llegir, fàcil de llegir. Sí, que jo que dius... Que no canse. Mira, em sembla que el... Quina era el del Kim Follitt? Sí, era... També ocupava una veritat de pàgines, i he trigat res, ets trigat res. I aquest també és prou llarguet, potser són 400, 800 pàgines, i me l'he pulit en una setmana. És que entra molt fàcil. Sí, en canvi, el polòoster era... No. Era Jordens... Era com un massapampa. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Ja s'obre... Ja s'obre digues taragoza, no? El bolo alimentís i anar donant voltes per la boca. Per arromiantes, no? Sí, sí, sí. Jo m'havia pogut, eh? Històries d'una Vallor que es podia així. Jo sí, jo... Hi ha algun que tenia històries curtes, però només els hi massa més. I aquest, mira, passa que era un punt d'honor, i vaig dir que ara ja l'ho acabo. Sí, sí, sí. I aquest, bé, i vaig dir... Encara em durava la ressaca d'aquest, i vaig acabar el Kim Follitt, i ara aquest del... La Categora del Mal, de l'Ilefonso Falcón, és... Bé, és un llibre... No sé com dir-ho, molt simple, molt... A veure amb la trama, és molt coneguda. Hi ha protagonista, que ve d'unes dificultats molt extremes, i això també l'esperace de la Terra sortia, que es troba en una situació, doncs, de prosperitat, i que ve, llavors, hi ha elements pel mig, que li fan trontollar aquesta prosperitat. A partir d'aquí, pots anar-hi afegint tots els entorns que tu vulguis. Ja tens la trama, molt comuna a molts altres llibres, i si l'hi fiques a Anglaterra a l'any 1000, ja tens l'esperace de la Terra, si l'hi fiques a Barcelona a 1.300, doncs tens la Catedral del Mar. I si anem afegint i llegir més llibres d'aquest estil, que bé, que ara no seria situar-los, però bé, és anar afegint un entorn, i ho tens tot ben muntat. I bé, aquí... A veure, a nivell històric, jo crec que... malament aniríem si l'autor no s'ha documentat com de humana, no? Ho està, ho està. Crec que s'agafa alguna llicència, a nivell històric, però bé, evidentment, hi ha personatges que són fictícies. El nom d'un dels personatges principals, que és la part del protagonista, que es diu Bernat Estanyol, doncs es veu que era un cap dels amogávers. Sí, sí. I aquí, en canvi, el fa com un pagès de la Catalunya Vella, en què ara hi havia els... com es diu, els furts... Tenia un nom. Bé, era tota la tradició feudal. Fueros. No, no, tenia un altre nom, no. Ara no em surto del cap. Bé, era una tradició en què encara hi havia totes les lleis feudals que submetien el pagès, el amo. En canvi, a la Catalunya Nova, o sigui, la Catalunya que es va conquerir els serraïns, doncs tots aquests... tota aquesta legislació ja no s'aplicava. Ja quedava lliure. A posteriori, a l'autor, poso unes notes. Aleshores, fins al 1400, 80 i pico, no es van poder els pagèsos desliurar d'aquestes normes. Podria ser. Però no. Evidentment, els noples, per perdre aquests privilegis, van rebre una diners bestial. Doncs bé, aquí ens parla d'un pagès que se'n va cap a Barcelona, perquè ha caigut en desgràcia allà on vivia, a prop de Manresa, a Navarclas. Sí. I va cap a Barcelona. Es veu que aquí, si tu arribaves a Barcelona i estaves un any vivint, un any i un dia, passaves a ser un home lliure. Ja no eres cert. Això és cert. I llavors, bé, evidentment, no et tenien que enganxar. Està clar, aquí. Era a mi que el joc del ratudí i el gat, no? I bé, sí. Doncs es fa artesar gràcies al seu cunyat, d'alguna forma. I a partir d'aquí, el que passa és que l'autor no és molt hàbil, perquè es despatxa alguns protagonistes que potser se'ls hi hauria de donar... Jo entenc que hi ha protagonistes d'un llibre que apareixen i desapareixen, abans que s'acabe llibre. I crec que li hauria de donar un punt més... més... més cuarent, no?, de la manera que se'l... si durant tot el llibre el personatge ha sigut un home prudent, un home amb un sentit de... un home pagès, que són els pagèsos prudents, sempre previsors, acumulatius... I de cop i volta, a mi em perdonin, per això de la Rousa no me l'acabo de creure moltes vegades, amb un cop de Rousa, ho enlla que tot aparegui, dius, no, no, tio, no. Aquí... Això és veritat, és un... Aquí... Sí, és un tio... T'has anat de l'olla, tio. No sé, és com acabar la història, i has entrat per aquí i a mi no em quadra massa. Sí, sí. Per la resta, bé, hi ha el protagonista, quan es deve bastar, que bastar eren... Bé, eren antics, havien sigut en una... una... Com un gremi o una... Un gremi, sí, que havia sigut d'exes claus, i ara ja no eren, tot i que l'esclavitud encara era vigent, a la Catalunya. Era o era? Sí. Doncs eren un col·lectiu laboral, que es dedicaven a transportar... Bueno, el que vam fer abans, al segle XX i abans, es deien camàlics, eren transportistes, però la seva eina de transport era el supropicós, i aquests, bàsicament, respotaven de tot, descarregaven vaixells del port de Barcelona, el que ha fet és construir en ponts, i la seva feina principal, i a la qual dediquen la seva vocació o devoció, era treginar pedres, tècnicament el llibre, de Montjuïc, fins a Santa Maria del Mar. Evidentment, és una distància brutal, no s'ho en passa ningú. A menys que les canteres estiguéssim molt a peu de Montjuïc, per la sala de lo que és Miramar, o així, cosa que ara a mi no em qua. A menys que les canteres cauen més per la part del cementiri. És a banda de la darrera. Oi que sí. I tant. Per això de dir que és una distància bestial per carregar pedres. Quanta quanta sala sota el migdia? Sí, bueno, no s'entén. És per allà, és aquell espai, aquest sota el migdia és un tros de la padrera, que les van carregar... On va la ronda litoral? Clar, ja hi caben, ja feien concerts, vull dir, ja hi caben 50.000 persones, perquè és el lloc que van arrasar per fer l'esquena. Clar, amb una pedra de 50 quilos a l'esquena. Clar. Ojo. No, jo crec que no. Perquè no estem parlant de la pedra petita, és el Pedrusco. Vull dir, després allà treballava el Pica Padre per te l'Òscar Reus. Correspondents, clar. És que és la diferència. Si li havia dit el tall, em vas a la cantera, i després hi havia la poliana, a destinació. Sí senyor. Bueno, el llibre diu que sí, que ho treginaven, i van es fotien unes... Clar, eren gaire vera, eren herois, no? I bé, ens explica el d'envolupat d'aquest home. Bé, evidentment és un tros de pa, ajudar tothom. Clar, hi ha moments... El llibre el va ser gent per inèrcia, no? Perquè a més, a més, és de fàcil lectura, però... Però clar, és una mica inversamblant. No... No... Ni crec que transmeti exactament la societat de l'època, per molt que ho intenti. Crec que cau en molts tòpics, molts masses tòpics. Sí. Crec que va ser el que va ser la Pesta Negra, però amb un flis flas. Crec que sí. Allò va ser... La Pesta Negra va ser un dalt a baix. Sí. Home social, existencial, per tota la societat europea. Mm-hm. Perquè de que es morin gairebé la meitat o més de la població, avui dia passés això, seria un xoc. Clar. Crec que la ciutat va quedar en xoc, i això va marcar l'esdevenida de la pròpia societat i la europea, jo crec que fins avui dia. Jo crec que això marca. I en canvi, aquí, sí, la gent es posava malalt, es moria, i ja està, no? Home, no, no fotem. Clar. Sí, sí, sí. Per això dic que... Vaig quedar una mica amb el rebust aquest. Té tota la força d'aquesta que tenia la corona deragó, en aquella època, que va ser... Però tot arreu, és que tot arreu. T'allà de la soca arreu. Sí, tot arreu. Potser castellà ho van viure d'una altra manera, hi havia menys població, el que sigui i tal, aquesta potència que emergia, que era de l'ull Catalunya, que es va tallar de soca arreu en un tema demogràfic, i que una explicació del que va passar després, de peponiesa, castella... I tal, veníem una mica d'aquí, que va quedar completament arrasada la societat. Sí, sí, sí. Sí, sí. Per això, allà amb llibres, és de faci llegir, però tampoc... Tampoc és allò que... No, no, no. Que sigui massa. I encara estic buscant un altre llibre que s'assembli al conte de Montecristo. Ui, això no trobaràs. Jo no sé, vaig quedar d'orfe. Home, això és magnífica, aquell llibre. Vaig dir-lo fa 3 anys, i em va semblar meravellós. No hi havia gent mai, i m'ho van recomana una mica, em va dir, ja està, ja està, el lavando de tu, i m'ho van comentar, i vaig dir-lo, a més m'ho van deixar una edició d'aquestes maques, i vaig dir, mira, ostres, que bé, tu, m'ho vaig passar. Spectacular. La passada. Bueno, doncs ara passem al món de l'art, i una exposició que és recent, recent. Vaig dir que fa pocs dies, que està al Manac, que és una exposició de l'escenari de Catalunya, que va començar el 23 de febrer, que va acabar el 21 de maig, per tant, t'hauríem tres mesos per anar a veure, i que va al món la pena, perquè és el descobriment del que seria l'estil decoratiu, i de mobiliari, i de les modes que va sorgir després de l'època victòriana. Aquest moment de la part victòriana, cap al neogòtic, el moment de tornar unes formes més antigues i tal. A principis o a finals de l'època victòriana? A finals de l'època victòriana. Sí, cap a principis de segle XX, llavors. Quan comença l'època victòriana? Quan s'acaba? 1830, comença... Clar, acabar el 70 i pico, no? La reina victòria va morir el 1901. La victòria? Que va morir el 1901? Crec que sí. Va regnar un munt d'any. És que l'altre ja ho vaig llegir. No, que sí que sí, que potser sí, a lo millor. No, però si és 44, llavors sí que és... 33, són 80 i pico d'anys, no? Bueno, ara aquí... Ja anirem comentant si és aquest període. Els nostres documentalistes... El 1901 ho va morir. Sí, va morir, però... Entre el 1837 i 1901. Sí, sí, doncs vale, vale. No, no, a veure, el que bàsicament... Bàsicament el moviment com a tal és... L'expressió es diu William Morris, el moviment Arts & Crafts a Gran Bretanya, i és el moviment que és... Podem encabir-lo, si és el cas que sigui victoria, no sigui victoria, però dins el que seria el moment en què esclata, també, previ l'esclat de l'Ernubó a França i del modernisme a Catalunya. Per tant estaríem entre això. Exacte, però encara així arrosseguem abans unes dades. 1870, 1880, que és el moment en què comença a esclatar el gust per allò neogòtic, que sí que està dins de les formes victorianes. Sí. Per això jo m'hi confo, perquè el neogòtic de l'època victoriana ja estaria dins, és a dir, aquells interiors... El neogòtic seria el tornar a buscar les formes del gòtic, és a dir, tornar a posar de moda tan exterior com interiorment, per tant... Ara em confongueu amb el neo clàssic, era l'època més romàntica. Exacte, això és una altra història, més a poc a més del romanticisme, i es torna els interiors amb aquelles que t'hi fa tan així, que és mòbre, tan recarregades, les vitralls, com a arribé decoratiu, un element marcat. Això es diu William Morris, que és un seguidor, és una amant d'aquesta tipologia, que genera un moviment que viu al següent, diu, no tinguis res a casa teva, que no sàpigues que és útil i que no consideris vell, de vell. Minimalista. No, al contrari. Ah, vale, neogòtic. Exacte, en un principi, ella el que vol patendre és que aquells interiors que estan tan recarregades d'aquesta època victoriana, que segueix arrossegant tota aquesta fórmula, doncs es comencen a canviar. Es comencen a canviar no deixant, no sent minimalistes, sinó, al contrari, com podeu comprovar, col·locant exacte, col·locant una sèrie de decoracions florals, que serà després o vegetals, que serà després el leit motiu de l'ernobó i del modernisme, amb aquests, això seria un paper pintat, de la paret de casa. Per tant, imagineu-vos. O el que serien unes catifes, que serien vinculades amb aquesta mena d'ortències. Per tant, estem parlant d'una potència decorativa molt gran, però que intenta, a l'altra vegada, Sí, sí, sí, perquè entrem entre el joc del que seria el japonisme, l'induïsme, tot això es barreja amb aquestes modes que arriben, també, de l'aparturisme, sobretot, del Japó. I tot això fa un batibull entre les formes neogòtiques, al final de l'època victoriana, l'inici d'aquesternobó i tal, que genera un senyor, William Morris, que és una persona que és una mena d'home de reneixement, que fa de tot, però que crea una empresa de mobles, de catifes, de vitralls, tot això. A l'element artesanal tornem a l'època medieval, tornem al neogòtic, quan es feia tot de manera manual i oblidem la indústria que s'està instaurant amb molta potència al segle XIX i busquem aquests elements. Què passa? Això anava destinat a un públic general, però quan treballes en artesania són productes cars. Es pot permetre el luxe, això era per el burgès, per l'inopla, per l'històcrata i tal. I et presenta tot aquest ventall d'opcions que hi ha allà destinades, lògicament a un públic alitista, perquè igual que passen el modernisme a Catalunya, els mobles de Gaspar Omar eren impossibles a comprar-los. Si podia permetre els... Clar, o contractar, posar un gaudí, evidentment s'ho podia permetre el huell i pocs més. Exacte, això és una cosa mínima. Per tant, és una presentació més que de pintura o d'escultura, sinó sobretot d'elements decoratius de cases interiors. I és d'una potència absoluta, vull dir jo. És molt didàctic, perquè tampoc es llegeixi massa cosa, tens quatre o cinc seccions, t'explica perfectament que és que de qui és ell, que és la William Morris & Company Forniture i tot això. I els satíces que van col·laborar hi ha alguns quadres per veure quines a l'estil, la manera de representar aquells àngels, aquelles figures amb un canon de bellesa molt concret i molt determinat d'aquella època, quan a mi que es recorda les dones atèries del modernisme, hi ha una cosa, vull dir que és més curiosa, vull dir que si algun dia puja per allà dalt i per fer una cosa interessant, fins i tot mira que et dic... bueno, potser el millor no, eh? Però no va dir potser els nens, veuen moltes decoracions i potser s'ho passen bé, perquè hi ha papers pintats amb paons reials i amb papagaris, per allà i coses i potser, potser, didàctic fins i tot, simpàtic, visualment Per tant, us recomano, ja està Molt bé Comencem amb el cinema Bé, si vols, però introduir la pel·lícula de Llo Tònia i de mi que parlem després posa la de Ava Ja pongo la de Ava? Sí, jo diria sí perquè jo crec que encarta bastant la pel·lícula que comença amb les lletres de color rosa i jo, Tònia, diria que veus una miqueta, que ve el tema una mica kits, no? Per tant... És un color que li agrada molt la protagonista i tal Sí, sí, estem aquí atarrant una mica per tant, però jo crec que és un moment, no? Molt bé, clar que sí Oye, oye, oye, que esta guitarra Ah, sí, sí Jo... no... Me puede, me puede, chiquitita, me puede a mí Me puede, no, me deja chiquitito Chiquitito, todo i en un minutet se't sembla i tornem Chiquitita, dimei, por qué? No, aunque quieras disimularlo Sí, es que tan triste estás para que quede callado Chiquitita, dime tu que mi hombra aquí llorampló Cuenta conmigo ya, para sí seguir andando. Tan segura te conocí, y ahora tú a la que escada. De la velada i tan, jo la tiro per cuidar-te. Chiquitita sabes com hi ve, i a l'espera, a l'elefant de desapareixer. No sabíeu si ens premiarà, si ens odiarà... Imagineu-vos un ícono de color verd del Whatsapp? La veritat de la pel·lícula és que hi ha una generació prèvia. La gent que ja vivia amb aquest tema era com... Una de les pel·lícules que començàvem en llotònia, i la veritat de la pel·lícula és que la veritat de la pel·lícula va ser una pel·lícula que va ser una pel·lícula que va ser una pel·lícula. La pel·lícula va ser una pel·lícula que va ser una pel·lícula, i encara no hi havia el tema de l'internet, les televisions i els diaris. Van muntar tota la sireia de col·leprons, allà, tipus, les nieves serrero de turno, no, allà, traient suca. Sí, jo recordo, jo recordo. Està arribant aquí, tot el Serial. Mira que els Serials així, americans, no acostumen a arribar. Però aquest sí que va arribar... Els somenots, allà, els baretos, allà, quan acabava la feina, parlant. Tu creus que aquesta, qui té la culpa, tu creus que l'han de mantenir en l'equip olímpic, amb el patinatge, que és un tema que tampoc és que... No estàs a Esports, allò, a Estats Units, que sigui... Doncs, bueno, va tenir una reivància molt important, no? I bastant això, s'ha de fer els Reials. La vida d'aquesta patinadora, que és una patinadora molt de poble baix, diguem-ne, molt guaitràs, amb una mala molt especial, de poca categoria econòmica, de poca categoria social, fins i tot, però, a més a més, anem més enllà de una mica friquis, diguem-ne, no? La mare és una mica molt especial, una mala que deia a Palau Lotas, molt que li feia a la nena, li feia jo... Vinga, no t'hi hagués que tal i qual, li feia la tot, perquè la nena tingués un caràcter competitiu. Com els seus papàs de los domingos o los sabados. Sí, correcte. Els petits de futbol, no? Que es barallen, però l'obestia, en un ambient més o més Oregon, o sigui, en porlan allò, de la rosa... Sí, sí, Òscar, Òscar. A América, ben profund, ben profund. Llavors, explica una miqueta la vida de la infància d'aquesta nena, després la dura essència, després quan coneix el home, aquest que és que serà amb ella, que després estarà vinculat amb tota l'història d'incident i molt rocambulés... Bueno, passant-se'n això, fan una pel·lícula que podria haver estat molt aburrida, però és ben al contrari. Bastant divertida, molt paròdica, autoparòdica, en molts moments, amb un estil d'humor que recorda les pericles de les coines, aquestes que feien, o... Parifuna baby, no? Sí, no, més o més, o sigui, de vegades també hi ha una gran de Wozki, m'és dit. Hola, vale, vale. No, però és d'altres personatges que dius, però això sembla de paròdia, de pel·lícula, però es veu que era una mica així, en uns personatges molt friquis, que es van dir una història i al final, bueno, en judícia, ja s'acusaven-nos a sàtres i és una cosa com... O sigui, tota la història era molt rogambulésca, no? Això mola, això mola. És veritat que el director, suposo, de presisències, i com tampoc quedava clar, perquè totes les judícies s'acusaven a sàtres, sinó que va quedar clar exactament què va passar, doncs el tio ha fet una mica de reconstrucció, d'experiment dels tiros, de l'incident i tot plegat, malament. També molt important és veure, o sigui, la figura d'aquesta dona, que gràcies a la gran interpretació de Margot Robbie, creix una presència que potser no és tingut, no? Aquesta dona ho fa molt bé, està caracteritzada d'una manera que no la reconeixes, una dona tan guapa com Margot Robbie, que sembla un molt bèstia, bruta com era aquesta dona, perquè la Tònia Hardin es veu que era bastant bastant, si mateix. Una patinadora que la deia molt atlètica, i és veritat, perquè al final va fer una de les processes atlètiques més importants, va fer el primer triple axel, el que és allò que gira, 3 vegades a l'aire, la primera dona que va fer era tota força i tal. Però, clar, aquí hi ha una crítica de la societat norteamericana, que de tant dona, en els anys 8, tant de 90, que estava a Ronald Reagan i tot plegat, tant dona, tan poc convencional, tan poc princesa, que ja buscaven una reina del ballet, diguem-ne, que era la Tònia Hardin, que era l'altre, la Nancy Kerrigan. La Nancy Kerrigan era una dona més petiteta, més princeseta, més la dona americana, en el sentit d'aquella època, que agradava més la submissió, aquesta noia era més amb pebrots, més alt, que ja hi ha atacos, que no sé què, més masculina, diguem-ne, més esportiva, i com aquest esport és una mica així, que té molt a veure amb el que es jutges diguin, no és que marquis un gol i ja estàs, sinó que tu fas les teves piruetes i tal, i el jutge dona una puntuació. I mal i donàvem, fins i tot, tècnicament eren millor que els altres, però mal i donant la màxima puntuació, perquè el conjunt no era el que esperava d'ella. Poc femení, el millor, no tan femení. Fins i tot en el moment que li estava dient al sistema alguna cosa. Tu, mira, la dona que vols, no ha de decidir... No en caixes amb el que volem. I com li estava dient al sistema això, que vols que es voleu aquí mullequites, principis, somerides, aquí siguin, al home, no és jo, se'ls diferent, i a nosaltres... bueno, va tenir problemes, amb tot el poder establert i... I fins i tot, perdona, i fins i tot jo ara que et siguis, perquè li comentava el Nacho, la meva dona li agrada molt el patinatge artístic, i l'estàs seguint, el que podem gravar, com fan les tantes a la matinada. I d'alguna forma, pel que vas sentint els comentaris que van dient en la retransmissió, hi ha tendències. Sí. Ara tendeixen, no sé què sé més, a un patinatge més virtuós i no tant... O sigui, per exemple, la geografia no tingui tanta importància, no? Sí, clar. Perquè sortia, per exemple, un patinador, no sé on té, aquí està, en un lloc així... Ostres, o sigui, no és que fes moltes burgheries, però allò era un ballet. Més que patinar era un ballet, i ho feia fantàstic. Però, en canvi, no va tenir massa bona puntuació, en canvi, va sortir un rus vestit com d'així, com de... de miglitarot, amb un... amb un traig, a més, aviat, marcial... Clar, feu una gira-bonsa, i d'aquestes, i uns axels, i com es digui això. Bastials, però clar, no tenia la ballesa... de la coreogràfica de l'altre, qui es va endur el Gata l'Aigua va ser el Rus. Clar. I això potser també aquella poca anava. Sí, anava en revés, la guaga. Sí, en dia més, doncs... Un... Algú més... Més finet, més delicat. Però sobretot, és aquí... Teniu que semblar, més de fer-ho, no? Exacte, la pel·lícula sí que fa... O sigui, encapient una mica en això, no? El tema d'aquella era una dona, diguem-ne, no? És una pel·lícula en el fons feminista, allà toca... Toca les pel·lícules feministes, perquè en tot hi ha una protagonista molt forta, tres anuncis a les afueres, no sé què, tot hi ha una protagonista, fins i tot a la forma de l'aigua, ja ens parlaràs, hi ha una protagonista que també és forta. I, bueno, ja hi ha manpestius per aquí, i, bueno, aquesta pel·lícula a mi em va sorprendre, la jo, Toni, sobretot pel muntatge, perquè molt fresc, no? Vull dir, en primers planos, on jo fa un flashback i tal, i de cop i volta jo que gira la protagonista, jo això no ho he fet i tal, però fa molt bé, ja, no? Amb aquest muntatge molt... bueno, àgil i diferent i molt modern, diguem-ne, i amb la interpretació de la... la que fa la Toni Henry, i Harding, que és Margot Robbie, i la que fa de la mare, que és també una... una revelació, diguem-ne, que a un segundari és un bitxo total. Aquestes ja porten el pes, aquesta de la pel·lícula, de dones molt fortes, de dones que encaixen molt bé, amb aquesta manera de l'explicar la història també, com així, està. I imatges, després, tot en algun imatge real, de com eren, veritablement, les persones reals, si són molts semblants, de fet, els actors i actrius que després les han representat, molt fresca, a Vigola s'ha envisat-se, perquè aquesta dona, que no era una heroïna, sinó que només s'havia atacuntat i era dolenta, la van machacar, que si no s'equal, que si pobren, en si que eren, en què tal i qual, en si que eren, al final li van donar la plata, quan l'altre havia fet una actuació, l'últim va ser vuitena, i l'altre, millor, havia fet una actuació similar, però una mica per castigar-la i tot plegar, i tal. I al final, aquesta dona, continua curatge, continua sent ella mateixa, al final acaben, sí que clar, ja surt de la prohibeix amb després de judici, la prohibeix amb de fer qualsevol tema de patinatge, o sigui, està metada de per vida, llavors es fica a la boxa professional, fa boxa, fa una cosa, diguem-ne que és una tia que aguanta, i una tia que lluita, aquest que ha estat fort, diguem-ne, que a la mare, al final, hi ha un moment de la pel·lícula que diu, és que t'he, t'he, t'he... i si jo t'ho he fet campéona, la diu la mare, si tu m'he condenaste, diu l'altre, però aquesta condena, també, la fa que continui, continui, ella continui, no? Tant, molt refrescant, molt bon muntatge, molt bones actuacions de les dos protagonistes, recomanable. No sé si serà la millor de sòscars, però recomanable. Molt bé. Fantàstic. David, deixem les sòscars un momentet per descansar, i ara anem a parlar de Barricil, que és una pel·lícula del Tom Cruise, i a partir d'aquí ja m'expliques tu. Sí, ara el realitzador no me'n recordo qui és, però... Bé, algú, vius la Serien Arcos? No, he vist algun capítol. Un capítol, sí, un capítol, la primera. No, jo sí que la vista, bueno, la primera seren temporada. I en aquelles, en aquella pel·lícula, és que en tronca, perquè... en aquell film veus que hi ha un moment... clar, a la Serien Arcos, parlades del punt de vista dels narcotraficants colombians, sobretot del Pablo Escobar. Escobar. Hi ha un moment que no saben com moure la droga, i contacten, doncs, amb pilotes nord-americans, que poden fer la ruta, i a més es coneixen les rutes perfectament, entre a Colòmbia i la part surta, a Estats Units. Molts avions que aporten. I els incomanen tot aquest tipus de viatges. Doncs la pel·lícula aquesta, Barricil, ens parla d'un d'aquests pilots, que realment va treballar per pel narco colombià, dedicant-se a treginar coca, cocaïna, en aquest cas, i d'altres coses que ja veurem, doncs, de Colòmbia a Estats Units. El protagonista és el Tom Cruz, amb el seu desperpajo habitual. Sí, no, jo crec que... bé, aquest home, aviam, t'endeja l'estrionisme a nivell actoral, pel meu gust, però quan el paper ja, diguem-ho així, s'adapta a aquesta manera d'actuar, una mica com el Robert De Niro, doncs, bé, no, no... I la història també, evidentment, és molt histrionica, molt passada de voltes. Llavors encaixa bé, encaixa perfectament, i l'actor, doncs... Bé, no desantona, amb el film. En aquest cas, ens parla d'un avorrit pilot de la tua, que sí, que val, que ser pilot pot ser molt guai, pots tenir molt... pot ser un... A més, si tens el porte del Tom Cruz, doncs, evidentment, tens... un plus de sensualitat, però que ell no l'explota en absolut, perquè, diguem-ho així, perquè vull anar a comer hamburguesa a fuere, si tinc l'entrecota en casa, en el sentit que... En el sentit que ve, perquè no té molestia en buscar-se mans, quan té una dona que el complementa molt bé, i que li dona tot el que ell desitja, amb aquest sentit. I... perquè, clar, és... Quina sort. Sí, sí, sí, sí, no, no, no. Volem-ho. Sí, sí, amb aquest sentit, dius... Molt bé. Doncs, clar, però en Lluís Laboral ell n'està allà, fins al cap de món, no? I, doncs, contacten amb ell, diguem-ho així, la... polís... la... la... la CIA, perquè comenci a treginar-me's cap a la contra Nicaragua, en sé? On? Però, clar, va... ell carrega d'anar d'estats units a Nicaragua, però la tornada, diguem-ho d'alguna forma, va d'avui, va aprofitant els narcos, doncs, per... Ah, fotre-ho a la joc. Per carregar-li l'avió. Per carregar-li l'avió amb, bé, amb la seva mercaderia. Mm-hm. Què passa? Aquí estem amb la típica... No sé si ho havíeu vist, aquella... Com es diu, el senyor de la guerra, aquella pel·lícula del Nicolás Cage, que es dedicava al... al tràfic d'armes. Doncs no es dona la sensació que, diguem-hi, la trama, cada cop agafava un espiral més vertiginós, que dius, això no pot acabar massa bé, no? Això no pot acabar bé. Doncs el film aquest... Aquí passa el mateix. Perquè què passa? El narco li paga molts diners, molts diners, tants diners que ja no tenien a enterrar-los. I quan dic que ja no tenien a enterrar-los, és literal. No té ni a enficar-los. O sigui, és una cosa demancial. O sigui, els dius en els diners ja per tot arreu. O sigui, hi ha un moment que és paradigmàtic, que es veu que el gos o el goxí ha desenterrat una bossa de diners i els diners estan volant. Clar, una altra pensa... Hòstia, me'n vaig corrents a recollir-los. Diu, de mal de matí ja aniré a buscar-lo. Ai... Fem àndra, no? Hòstia, però quan diners has de tenir, per dir... Sí, sí, sí. De mal de matí aniré a recollir aquesta bossa de diners. O sigui, és demancial. Clar, tot això que passa, el diner a qui crida? A los borrones. I surt parantela per tot arreu. La parantela, què passa? Que no acostuma a ser massa discreta en tot aquest muntatge. Hi ha riu moment que hi ha, clar, evidentment. És impossible. Ell, què fa, doncs... Perquè, clar, el destinen un poblet, perdut d'això que dius tu, de l'Amèrica Profunda, un poblet absurdament deprimit, totes les botigues tancades. Ell és el vitalitzador d'aquest poble. Hòstia, ha comprat poble. No, no el compra, però ell vitalitza el poble, dona negoci a tot Déu, i al cap d'un temps, aquell poble ha reivifat d'una manera... Ha reivifat, que ningú ho sap, ha reivifat gràcies a la droga, als narcos colombians d'alguna forma, no? Sí, sí, sí. La pel·lícula està molt bé. Són totes les piruetes que, clar, ell és un pilot excepcional. Si tinguem on compta. I se sap tot els truquis i totes les pirules que es poden arribar a saber dels pilots per despistar la DEA. Per despistar aquí. Perquè la DEA també el comença a ensumar el rastre, a darrere, no? La pel·lícula està molt bé. Sí, sí, sí. No explico al final, perquè és molt obvi, però... Però millor, clar. La podem imaginar, però... Molt interessant. Una punt ràpid. Això ho parlàvem del Tom Cruise i tal. El Tom Cruise té 3 nominesions als Oscars. Sí. No ho sabíeu. Ah, no sabia això. Per Magnolia, que és aquella... Ah, però ja està bé, eh? Sí, ella està bé. D'espècie de predicador. Un gurú, una cosa. Un gurú de sexe que té llibre. En Jerry Maguire, que fa que la representà en aquest aliqual, i en nació el 4 de Julio. Ah, però perquè era la típica... Correcte. A final, sí, mira, té el seu punt, aquest home, no? Sí, sí, sí. Quan li trobes, no? Quan el diriaixen bé, no ho fa bé. I sobretot quan són directors, una mica més alternatius. Com a l'Anderson, aquesta gent. Ara, quan ell vol lluir-se, i ell paga la producció, i tal, tipo, missió impossible 3, que tot és un primer pla de la seva cara, caient amb el cabell. Però quan ell l'escontrola, dius, o la mòmia, aquesta última, que també la produïa ell, era... Una cosa, però per vomitar, quatre bales de seguida. Però, bueno, és el que hi ha. Deixeu-me que jo em carregueu una pel·lícula amb dos minuts, ja sé que és aquesta línia de la meva, i vaig parlar de la forma de l'aigua, que una mica no me la carregaré tant, però el Call Me By Your Name famós, que és aquesta pel·lícula també nominada, la millor pel·lícula, em sembla que el millor director, no em veia equivocar, del senyor Luca Guadagnino, que és com es diu aquesta criatura, ni si és això, i tal. Llavors, és aquest Call Me By Your Name, digue'm pel meu nom, seria traducció, és d'un llibre, també d'un senyor d'Itàlia que no recordo, i el guió adaptat és de James Ivorri. Conèixeram aquest senyor, morís, una habitació en convistes, he quedat el dia a la copa dorada, aquestes pel·lícules que són d'èpoques, d'una època o d'un moment determinat, amb aquesta pratesa elegància de les novel·les de M. Foster, que dius, bé, i és un director resultoni que ha tingut molt d'èxit, i ha hagut una mena d'inclusament de cables increïble, entre uns i els altres. Aquest director, un director que tampoc ha fet res a particular, ha fet tres o quatre pel·lícules, però tampoc no he pogut contrastar què és el que fa, presenta una història de humor entre un noi jove, molt jovenet, amb un noi, amb un home, que arriba, amb un lloc determinat. El noi es diu Timo Teixalamat, que està nominat, em sembla que el millor també actor, no em veia equivocar, i el partener és l'Armi Hammer, que és un noi conegut també, però ara ho esperem de forma molt ràpida. Ens situem en un lloc determinat de la part nord d'Itàlia, no ens diuen si és a l'Ombardia, el Méneto, si és a la Toscana, amb el qual estan passant les vacances uns joveus americans, amb aquella zona. Per tant, la pel·lícula, en versió original, és parlada amb anglès, no amb itàlia, encara que el director sigui itàlia. El pare és un arqueòleg importantíssim, que té una dona que no sabem d'aquest treball, que és relativament sensible al món de la música, i és un pianista, i és compositor, i tot això. Tenen costum d'aquests senyors, quan fan de vacances, portar sempre a una persona vinculada amb l'àmbit de l'arqueologia, un altre professor, d'un altre espai, o que tinguin vincles, perquè per una mica fer una temporada d'intercambi, això una miqueta, per que estiguin junts amb una persona vinculada, i arriba aquest noi, que és un noi d'uns 30 i pico d'anys, guapot, altot, rosa... Vull dir, estem als anys 80, és molt simpàtic, perquè la música és dels 80 per a l'italiana, és a dir, és tot Giorgio Moroder, jo ho passo molt bé amb aquestes coses, sí, sí, sí. I a partir d'aquí dius, mare, adéu senyor, a Franco Batiato, aquestes coses, i tal. I llavors, és el que hi ha. Què passa? Et passes durant una hora de pel·lícula, és com, a veure, és estiu 1993. Però, evidentment, sense la història de la nena, ni cap història. Vull dir, anem a veure l'espai, la casa, el que fan, no sé què, no sé quantos, aquest carribe, que és dinàmic, que no sé què, que mira de les ties, i té un rotllo amb una noia, vull dir, el jovenet, que és aquest, el fill de la casa. Bueno, tot és com que dius, bueno, també una pel·lícula està prou correcta, no té l'encant del James Ivory quan dirigien les pel·lícules, que tenen aquella cosa poètica dels espais. Estan a l'Itàlia, els pobles que busquen són llexos de pebrots. Vull dir que mira que és maco trobar a l'Itàlia, és molt fàcil. Una bogeria, qüestió. Que la cosa es comença com dius, sembla que la cosa es comença a animar i de cop i volta, no sé, per generació espontània, resulta que estan enamorats. Però un de l'altre, i jo... Però quan d'haver-hi una mirada, quan d'haver-hi... Què hi ha hagut, vull dir... No és broc van muntant. Vull dir, dius, de cop i volta dius... Què? I de cop i volta s'inicia aquesta relació. I a partir d'aquí, una relació molt estranya, evidentment, no per naturalesa, molt sexual, faltaria, això no és... Però és que dius, no... No caixa. No hi ha, primer que no hi ha, entre ells dos, una cosa que digues... Bueno, pot haver-hi alguna relació, dona igual, no importa. No hi ha aquest fit, va, que aquesta coseta. I hi ha com una certa... un cert masoquisme, però masoquisme de... Ara no et toco, ara no et miro, ara no sé què... Vull dir, em veig de com diuen... Bueno, vale, perfecte, no? I la pel·lícula va pitjor, l'únic que té, no ho diré, és la conversa de 10 minuts amb el seu pare, cap al final de la pel·lícula, que és magnífic, ja està. És l'únic avall de la pel·lícula. Sí, és l'únic moment, no val la pena. No val la pena, vull dir, m'està bé, però no val la pena. No és una pel·lícula per mi, d'Òscar. Té un contingut determinat, és avorrida, és... No, no té res a particular. Tot el contrari que la forma de l'aigua. Que no diré gaire cosa, perquè jo sé que per aquí... La voleu veure i, per tant, és això. Guillermo del Toro. Tenim aquesta criatura que es diu Sally Hawkins, que és l'actriu. Treu. El Doc Jones, que és el Polly, no m'equivoco. El Dolent. I el Michael Shannon. Sí, sí, sí. El gran Michael Shannon. Per això dic que hi ha una mica aquesta mena d'història. I la Octàvia Spencer, que és la noia de color, que sortia... Bueno, amb una pel·lícula que van ser l'any passat als Òscars, que sortien tres noies de color, que són les que estaven allà amb la NASA. Sí, sí, sí. Les xiques de calendari, no, les xiques de la NASA, les no sé què. Jo la vaig veure, també. Doncs això. Doncs el que deia, és una història... A mi m'agrada moltíssim, una mica, potser, vis l'estètica, molt l'estètica. El plantejament inicial. Jo pensava que anava cap a la línia de l'Esteem Pack, però no. Aquesta cosa del vintatge vinculat amb el món, de la industrialització i tal, no va per aquí. Pensa'm que sí, però té un punt vintatge anys 50, eh? Magnífic, i té, a vegades, recorda a Delicatessen, de casa, on tasta ella, i com es mou té un punt delicatessen. Jo la que visc, sí. Uns vers, una mica així, pujats de to, uns marrons, uns granates, una miqueta, engegats. A vegades recorda, també, a l'alament, a Meli, com es mou la càmera. Oi que sí, és a Meli, és a Delicatessen. I a partir d'aquí, quan entres dins de l'espai, més del lloc on es fa... On està, que jo... No crec que sigui la NASA, o és... No sé, és un espai d'experimentació, com un centre. És un centre tecnolígic. Una agència més segreta.Exacte. Llavors, entres una mica amb la línia de les pel·lícules, seria bé, trocometes, dels monstres, anys 50, això ho sona? Aquesta tipologia... Perquè, bueno, hi ha un ésser que dona voltes, un èsser aquàtic, que això es diu de la forma de l'aigua, a partir d'aquí passen coses. A Sally Hawkins no parla, la criatura escolta, però no parla, per un trauma que té de la infantesa. Té una relació molt paculiana amb el seu veí, que és molt sexual també, però, en aquest cas, no és un tema que es desenvolupa, sinó perquè veus que viu sol, i que té una certa sensibilitat amb un cel·liadalament, i el que passarà. És a dir, el que passarà amb la Sally Hawkins, que té, en aquest cas, una relació... Bueno... És que no sé si dir-ho. Bueno, és que no hi havíem perdat. Sí, biòtica. Bueno, hi ha un element d'aunió entre la noia que no diu res i la bèstia, ja està, no? I a partir d'aquí, doncs... La veia la bèstia. És això, és que no volia dir-ho tan clar, però és per qui van els trets. I bé, i és una pel·lícula amb una gran delicadesa, a vegades, amb el tracte, és una pel·lícula que té acció cuancal, i, a mi, és una pel·lícula que m'ha portat uns records magnífics d'altres èpoques, estan tots molt ben col·locats al seu lloc. Són creïbles, és a molt punt de vista dins de la trama Guillermo del Toro. A vegades és una mica desagradable el Guillermo del Toro, però ja sabem que és habitual amb ell, és una mica bèstia. Vull dir, amb certs comentaris, no gaire, però de tant en quant deixen alguna. I molt bé, en general, la sensació, sobretot el paper del Doug Jones, que és aquest goripa, el Segurata, que controla la situació, és molt bèstia. Sí, és un tio que segur que el coneixes, és que no em situaré... És un actor que es diu Michael Shannon. A veure que no em li jo ara. El Michael Shannon qui és? És que no sé quin paper fa. És a l'Al o a l'Al? És aquest, és aquest, perdó, Mikel Shannon. És una acturàs com la Copa d'Umbri. Va sortir animals nocturnos. Sí, doncs Mikel Shannon. El Doug Jones és el Balli Gay. És una acturàs com la Copa d'Umbri. Mikel Shannon, sí. Sí, és un paio que es menja als altres actors. No, però és molt bo, és molt potent. Dinamisme molt bo, el muntatge és molt bo. Té una cara que... Sí, sí, no hi espanta. És genial, no? Té un problema amb els dits. I el problema dels dits ja ho explicarem la setmana que ve. El Nacho imagino que ja hurgarà. Nunca mejor dicho. Jo la veuré, ja ho veuré. Jo no he pogut parlar gaire, perquè, lògicament, si l'hem de veure a tots, no vull parlar, però deixem-ho així. Parlem d'aquestes anúncies, i després ja parlem del Begin Again. Ah, sí. Parla't d'aquestes anúncies. Jo pararé ràpid. Jo t'acompanyaré. Bueno, de la pel·lícula nominada, molt nominada, a Sòscars, a millor pel·lícula, a millor direcció, 4 nominacions en el que té, diria. En forma de l'AiWaT, molt. Pel·lícula feta per un... Autor. Autor de teatro, diguem-ne, que s'ha posat també dirigeix. La direcció, diguem-ne, que no crec que sigui el més... No es deixa... no molesta, diguem-ne. És el Martin McDonough. Sí. Suposo que ha vist que el Sòscar és el que és i la direcció, ha deixat una cosa neutra i tal. El guió és molt potent, diguem-ne. El guió és boníssim. La pega que li trobo, si et trobo alguna pega, potser és una mica forçat. Saps allò que li falta aquesta naturalitat, que té alguna història? Sempre debo intervenir en aquesta pel·lícula, que és que si poses la càmera i tal, i amb una naturalitat tremenda, és com si estiguessis mirant una història, i tu ets capaç de posar en la càmera on vols, de treure el missatge que vols. De la... De la Jennifer Lawrence i tal. És un exemple, diguem-ne. No parla d'imatica per a mi. Aquesta pel·lícula, o sigui, ella està construint el guió una mica per donar el missatge. Llavors, no deixa en cap moment que si ha de donar un missatge, fa el gir de guió que toca per donar el missatge. I per dir la paraula justa i tal. I està molt bé, fins i tot així, està molt bé, vull dir, no hi ha un excés que jo deia. Però sí que hi ha un moment i que està a punt de patinar. No patina, està una mica forçat. No patina, que també és un mèrit, no? O ha ficat amb casador, determinat giros de guió, determinats històries, que al final és just, determinats diàlegs que estan ficats allà, dius, bueno, i això, per què ho dius ara, aquesta perorata, quan surts amb el cura i tal. Perquè dius de cop i volta això, que surts com un saliente, no? Quan parla de Mac Dermont, llenço unes pedres, tio. No fotem, eh? Que dius, oi, pa! Això és el que m'agrada, però no acaba amb la sobreactuació. Perquè la cara de gos cap té tota la pel·lícula. Perquè té una cara de gos, està com dient que... Fa que no quedi tan estrany o que no patini tan... Jo crec que per aquí, eh? Sí, sí, sí. Després actuacions molt bones, molt bones, eh? Perquè el Body Harrel són, que la de la sobreactua, aquí és perfecte. És perfecte, va, fa que no pategui, que feia entru de tèptics. És una mica així, una mica així. És una mica així, però entru de tèctics era sobreactuador, i aquí no, i és contingut. A més, un paper per lluir-se, no? Perquè té el missatge vital que dona després, que ja veurem. Que també és de guió, és això... Mira, ara vull dir això, faig tota la sobreactuació del guió de l'acció, però... Les cartes, jo t'alloc. Però se salva, se salva. Sant Rockwell, encara agafava una mica així, tontito i tal, però és bestial. Jo m'ho passo molt bé, amb aquest pàbus, sent-ho. Si ara està pensant qui era, Sant Rockwell és la millorverde que faig. Exacte, exacte. Però sent que hi fa un paper... És el més dolent de tots, que és la malaltia pura, diguem-ne. Però és que és genial. El Sant Rockwell i el Parquet, tota aquella cosa amb la mare, i de partir d'aquí, com reacciona... Amb la mare, amb la mare... Aquest element xuler és que després, com canvia, com va evolucionant... És que no sé, jo és un paper per mi... Bé, esta nòmia també, jo acto secundari, eh? Que li doni. Aquest, i la França és Magdèrmon, ho sento. Jo sóc Miforofo de la pel·li. Jo també. Jo anava una mica, m'havien explicat una mica... Hòstia, és molt de guió, ni tal i qual. I em va sorprendre i em vaig quedar dient... Hòstia, doncs mira... O sigui, ho ha aconseguit. Ha aconseguit el tio, que és molt difícil d'això. Era dir, el que jo vull, a Magdèrmon, que jo vull, i no queda forçat, però no acaba de patinar el lloc. Exacte, però no patina, és veritat. Hòstia, això t'emmèrit, eh? I una de les anteres de la pel·li passa... Ah, sí, això sí. No, i et quedes amb això. Amb següents, la manera que està rodada... La força de la història, la força dramàtica de la història, a tot moment no decau, no diguem-ne, hòstia. En cap moment, eh? Això que et dius tu, a quedar-me'n a aquest, ho ha aconseguit. Sí, sí, sí. Com més, com fa més? Com ho ha fet, això? I la veritat és que sí que és una pel·lícula... Perquè jo el centre de gravetat baix. Correcte. Llavors, jo, de les que he vist... Una pel·li amb el centre de gravetat. Fins i tot, allà vam parlar d'un quer que era la favorita, però ara potser la favorita és aquesta. I a mi em queda l'invisible, que... L'invisible és una pel·lícula... Que a l'H de veure i tothom està lient. Preciosista, no? És una pel·lícula elegant. És que té l'elegança de l'alegància, del propi complement, que és el vestuari, no? En aquest cas, no? Però jo no crec que li donin. Li falta alguna cosa. Li falta una entesa més concreta, sobretot una... més sentiment. Mira què et dic. Perfectament. És l'antítesis de Jotonya, no? Sí, exacte. Passa el que passa, passen coses, no? Costa que passi, perquè l'Anderson ja sabeu que compa amb aquest ritme. I crec que no serà entès. Exacte, no crec que serà entès. Això dins el que seria el concepte de pel·lícula acadèmica, i a partir d'aquí llançar-la... El potor Marc Anderson. Sí, és que és molt polta. I aquí està molt bé, però no, jo crec que és... Jo crec que li donaran a l'Òscar a la carrera, però final d'aquí... No, li donaran a l'elvestuari. No, no, però... Ah, vols dir a ell? Amb ell, sí. No sé si algun film seu ha tingut... Jo em sembla que no. No li ano. No ho sé. No tenia alguna, però no... No sé si master o... No sé. No ha sigut d'horari, o quasi. No, que es fan 3 minuts. Què voleu fer? Voler fer una travessa o parlem de la pel·lícula? Parlem de la travessa. Veguin, aquest? Ah, bé, que prefereixes, potser, mirar. Vinga, va, jo pel·lícula, va. Com és, tu? M'heu pel·lícula? És 3 anuncis. Jo tinc 3 anuncis, també. És que no he vist l'invisible, però me l'ajun. Per què m'expliqueu? Va, el fil invisible. Molt bé, director... Com ara ja ho fan separat. No hi he tocat el mateix. Abans era l'excepció, sempre ho feien junts. Llavors van dir, com a gestió separada, ja la sempre fan separat. Ja ho sé. Director, que no sé què potser. No sé què dir. De 3 anuncis no crec. Igual, igual, fixa't. Bueno, igual al Nolan, eh? Sí, és que jo crec que m'he sabut del Nolan. Aquí el donaran a Don Kerke per la Jeta. Per la Jeta no, perquè faig meravellosa, perquè l'han de col·locar per a algun lloc. Millor directe per a Don Kerke. Sí, si tens raó. Segur. Millor actriu, la Mac Dermond. Sí, perquè jo crec que la Margot Robbie no li dona. I qui és l'altra actriu nominatiu? Està la de Lady Bird. Sí, la de Lady Bird. La de Lady Bird, jo crec que es quedarà sense res. Sí, jo crec que es quedarà sense res. Segur, perquè no l'entendran la pel·lícula, però jo la vaig veure. No se l'entenc, clar que s'entén. Però és una pel·lícula que està molt ambientada amb el tema d'universitari. Perdó, institut, però té molt més que una pel·lícula d'institut, de nenes i tal. I alguna cosa més. Millor actriu, millor actriu... Millor actriu... Segur que a Gary Oldman li donen. Diuen que a Gary Oldman. Jo no l'he vist. Jo l'he intentat veure per la setmana que ve, o l'instante más oscuro, però diuen que segur. Ara, jo no sé què ha fet aquest home. No sé qui més està nominat. Està el de Luis, per a Lilo Invisible, que s'ho mereix. Mira, la secundària... Vés a saber què s'hi donen, perquè s'acaba. Ja plega i li donen. Jo li dono la Metcalfe. Jo crec que li donaran a la Llauri Metcalfe. A la Llauri Metcalfe. A la Llauri Metcalfe. La mare. A la mare. Igual sí, eh? Jo voto per la mare de l'Eddie Burt. No l'he vist. Llauri Metcalfe, que és la mare del Sheldon Cooper. I és la germana de la Rousen Bar. Això mateix. Properes setmanes surts, tirem dels compagnis. Vindrem amb les pel·lígures que falta per veure-les, i llavors direm... Vinga, va, què es quedaria? La millor pel·lícula estranyera. Muntacha, jo diria que Baby Driver, que està anomenada Baby Driver, i Sumereng. Sumereng. Hi ha alguna cosa per aquí que és una berrana. Hi ha alguna cosa d'aquestes efectes visuales. Tema de pasta. La millor pel·lícula estranyera. Tema del Desquart. Jo he vist la Xica Fantàstica. Ojalà sigui la Xica Fantàstica. De lo poc que he vist, Desquarno, eh? És molt nerviós, molt nerviós. Sí, sí, intentaré veure en el cor pollà. I millor pel·lícula animada és el que deien que falta... A El Coco. Sí, però hi ha un jornem, no hi és, tio. Això és brutal que no estigui a l'estat film. Però no sé quina pot ser. Coco. Jo he vist Coco. Havien dos mes conegudes. Jo els de l'Esquellant jo crec que Coco se l'ha endud aquí. Recuperarem el tall aquest i el dia següent veurem el següent certat. A veure si hem tingut sort, no? A veure. Molt bé. Ens acompanyes. Vinga, adéu, adéu, adéu. Gràcies. Gràcies.