Babilònia del 8/3/2018

Tornem un dijous més, aquí, arreu d'Esvern, al Babilònia, i avui estem en quadro, Nacho. Sí, no sé què ha passat avui, l'Arxaca, Sòscar... Exacte, seguríssim. Hi ha alguna cosa, que la gent, tant és emocions, hi ha tota la nit d'esperta, hem tingut unes baixes aquí, i estem, bé, a Chesquillo. Hola, mira, és a Castelca, no? Estarem aquí separats per un mirall d'aquests, no? Sí, sembla que tu estàs en el tank, que quede la forma del agua, una miqueta allà, introduint... Però jo soc el monstre, el monstre en món, eh? Això quan explica, escolta, m'hi he estat amb el monstre, i com ho has fet, això, de l'acte sexual, no hi fa així, com diuen això, sobre, i surt que van fer una coseta. Això ho explicaré després, eh? És una cosa així, una mica d'izarrilla, de la pel·lícula. Sí, sí, sí, sí. Està molt bé. Bueno, doncs avui, com ho podem imaginar, serà bastant la cosa Òscar, heu dit, o no donarem massa element d'imaginació a la gent. Sí, serà cinema puro i duro i bastant Òscar. Ja fa 3 dies que es van donar 4, gairebé, els Òscars i tal. Doncs bé, doncs, se'n servirà per fer un repàs, grandíssim, no? I bé, doncs, parlarà de tu expliques que aquí, aquí també les hem vist totes. Jo mengo una, sembla, i tu bastantes també, doncs farem una miqueta de recordatori. Amb una gala que, bueno, que tampoc hem tingut massa el plaer de veure-la així, de manera que jo no he pogut veure-la sencera, potser altres companys sí, però, bueno, ho comentarem en un altre moment, si de cas, no? Sí, una mica sosa. Sí, sí, sí, estava molt al tema d'aquest del mitú, això de l'encontre d'aquell senyor i tal, però, bueno, doncs és el que... Ah, i anirem parlant de tot això, políticament correcte, no? Exacte. Sembla la nada de la pel·lícula aquella, no?, de l'estauré interminable, no?, que avançaran aquí i s'està parlant tot. Sí, sí, una miqueta, clar. Dius, bueno, potser hi ha motius per certes gent, però també no vol dir que entri tothom en aquest joc, també, no? Sí. Aquí tothom, ja, s'ha portat a sobre la veritat. Exacte, que coju que estem, lògicament, en contra de qualsevol element. No cal, clar. Però estem a l'indústria del cinema, ja, a l'indústria de les varietés, i al món del teatre, i al món de la música, i al món de la televisió, i aquests mons, els que es coneixem una miqueta, jo no gaire, però jo he estat amb un parell d'espais determinats, amb ràdios i tal, també més professionals, no parlo de ràdios d'Esvern, però amb altres espais molt més, que hi ha més poders i tal, i home, les proposicions per una banda i per l'altra, per desgràcia, passa tan en quan, això. Bueno, sí, això ho has apuntat sense que ningú es m'interprètic, que aquí hi ha un doble joc, que hi ha vegades que hi ha víctimes de veritat, i hi ha vegades que no hi ha tantes víctimes per una banda, i perquè aquí estem parlant, també està el tema entre somres, però aquí sembla que també hi ha assenyalment als somres, també hi ha homes que juguen a aquest joc d'alguna manera amb un altre home o amb una altra dona. És com un món més complicat del que semblen. Exacte, és molt complicat, i jo, personalment, jo sóc petit, en un moment ha terminat, jo vaig patir per una banda i per l'altra, de intent de llaves eps, vull de tu, vull dir, que jo aquí n'entro en aquest joc. Probablement, i ara seré potser una mica salvatge, ara estaria en un altre lloc, ens entenem, vull dir que a lo millor, si hagués accedit en el seu moment perquè una persona era certa importància, hi ha certes qüestions, a lo millor hagués arribat a un altre punt. Però bueno, que no m'importa, ni m'interessa, ni vull saber, és absolut, però clar, però hi ha gent que... On és que l'has millor d'aquí? Home i tant, clar que sí, amb aquest super show que tenim, està clar, clar que sí. Però a menys som lliures, això és molt important, vull dir que no estem marcats per una... Això, no sé quina ràdio o qual, si comencem a dir aquestes coses, hòstia, algun es diu, clar, és que clar, és que tal... Aquí tenim políticament correctes com sempre ho serem, però bàsicament em refereixo que sempre tenim una llibertat que mai, jo porto aquí 20 anys, mai m'ha dit, escolta, això no ho diguis, no ho facis, per tant, que estigui vetat d'expressió que tant últimament també està tan fumuda, doncs que a veure si la cosa... Ja està bé, clar, exacte, que podem... Clar que sí, clar que sí. Bueno, fem una miqueta de recordatori dels guanyadors, d'aquests d'aquests. Perfecte. És que comencem per la part més cutrecilla, per la part més... o menys, molt cutrecilla, menys coneguda o que no té tanta interès, com per exemple el millor maquillatge, millor maquillatge, dius, bueno, també és una cosa curiosa, doncs em sembla la única que s'han portat a l'instant tema soscuro, és aquesta del Churchill, que jo no l'he vist, és la única que no l'he vist de les set. Són vuit? No, no, però aquesta no s'ha endut el Gary Oldman, no s'ha endut el... Ah, sí, perdona, perdona, perdona. Sí, sí, sí. S'ha endut el millor actor, clar que sí, sí, perdona, perdona. Doncs això, doncs, amb el maquillatge, com a tal, em refereixo que jo clar, jo he vist quatre imatges. Sí. Jo he vist Churchill. Ja ho veig aquesta en la vista, però... Que és l'altre, que va sortir al mateix moment, en anglès, no me'n recordo que és el director o i tal, no, però és que per allò que he vist el trailer és la mateixa història. Bueno, clar, és que la història és la que és, vull dir-la. Però no estem parlant d'un biòpic, és que és un més fort, que dius això, vull dir, que no... És que resulta que és una mena de la mateixa situació, de un dia determinat d'aquesta... Sí, sí, i que han creat la mateixa situació, que mira que hi ha situacions diverses a la vida de Churchill. I el Churchill, clar, que pots fer moltes coses. Doncs no, no han buscat el mateix. Crec, i llavors, clar, vull veure per fer aquesta comparativa audiosa... Això no seria és que aquestes coses, no seria un mateix projecte que ha arribat, un que el va vendre a un altre i el va comprar, i el va pagar, perquè jo crec que quan veus... Probablement. Com a dos pel·lícules, oi, que passa de quan en quan, si veus dos pel·lícules similars, quan vam fer allà de l'il·lusionista, te'n recordes, i després el truco final, eren dos... Hòstia, ha sortit dos pel·lícules d'il·lusionistes, i hi va, veus que van en parella, sigui això, per aquí. Això passa, m'he de passar mateix amb les amistades peoroses i va al món. Una del Milos Forman i l'altra del Stephen Frears. Va ser, em sembla, i era, a la mateixa història, amb uns altres retocs, però era el mateix concepte, i això fa una miqueta de ràbia, i aquí em sembla que passarà el mateix. I et dic una cosa, no m'agrada com es diu ara l'actor de Churchill, de la pel·lícula com a tal, que el nivell és altíssim, d'aquell actor. És un actor britànic d'aquests a l'escola teatral britànica, i és brutal. Jo no sé què haurà fet el Gary Oldman, que és el que a mi em fa una mica de por, perquè per això ho vull fer la comparativa, i aquella va maquillat. Aquell, aquest senyor, té una edat, i és gras, i és potent, i és clar, i aquest va maquillat. No sé, a veure si ens ho creurem o no ens ho creurem. Això és el gran problema que tenim. Però, bueno, maquillatge, com sempre, ja veiem què és el que hi ha. Deseny de producció, doncs mira, ja podien començar a parlar, la forma de l'aigua. És una de les quatre, que l'ha guanyat. M'aquí és que el concepte d'aquest disseny de producció exactament que seria, perquè no és... Què seria disseny de producció? Seria una miqueta, clar, seria qui s'encarrega de buscar una mica aquests espais i tal, no? Sí, sí, és tot això, de buscar localitzacions, de buscar... Això seria producció, però disseny de producció, és que és curiós, això. Sí, jo no sé exactament d'una part que imagino, que no és aquesta diferenciació. Vull dir, seria la qüestió de buscar-ho. Jo crec que seria com el disseny artístic, que es diu, que està a banda de la cenografia. Potser el conjunt, el conjunt de tot. Mira, el vestuari, el no sé què, l'atreig superquí i tal, la forma de l'aigua, que vam prendre l'altre dia, que era una miqueta en formes, aquests colors, pastel, totes textures, com si fos de... la guerra freda, però no, com si fos una mica de... seria bé, un poco así, particular alienígenas, perquè a més a més, amb el personatge alienígena i tal. És molt pel·lícula dels cincuantes a color d'allà d'alienígenes, aquesta cosa. Però amb un color molt pastel, no? És com un eas macolor. Sí, sí, però... No tecnic color, sinó el és... Sí, que es veien allà de les lletres, no? Era molt típic també dels deserts westerns, que dius... M'has quedat totes aquelles, que eren moltes partanes, que tot ja no hi ha con, la cràtula, plum, plum, plum, la presentació era com ho saps? Això mateix, d'aquest rotllo, una mica és aquesta la idea. I tu què et va semblar? Una mica parlem, o vols parlar quan parlem de la millor pel·lícula? Bueno, jo, si vols, per introduir, penso el mateix que vaig pensar l'any passat en Moonlight, tota aquesta, m'ha agradat molt més que em va agradar Moonlight, i la veig millor pel·lícula, però per tot el que li han donat, i sobretot jo que he comentat a fora de l'antena, que aquest any han tornat a trencar el costum, diguem-ne, donant molts anys, era que donàvem la pel·lícula i el director junts. De cop i volta ho van donar separat, no em recordo l'any, però potser ja fa 10 o 15 anys que ho fan així, i de cop i volta ara, bum! Dona millor pel·lícula i millor director. Si fos una pel·lícula increïble, que sobresurtís de la resta, o que fins i tot d'aquestes, que dius, ostres, una pel·lícula aquesta és el sèptimo arte, però de cop i volta que els s'hi ha donat per unificar-ho, una pel·lícula que és correcta, però que, bueno... Que tampoc és partirà curts. N'hi ha d'altres que dius, home... Que estaria no mig estillós, sincerament. Seguirem destripant la forma d'aigua. Sí, tant que sí. Millor muntatge, millor so, una altra cosa vinculat amb el so, que també he perdut, em sembla que han sigut 3, d'un quer que... D'un quer que, molt bé. El so és espectacular. El so és una meravella. Més t'hi implicació d'entrar a la pel·lícula, és com un estil d'entrar a la pel·lícula, és un veic l'estilístic molt important, que diu molta cosa, i ajuda a entendre el missatge millor. Les bales quan entren a la carrera del vaixell. Sí, tot allò. Quan van parlant als pilots, que parlen d'aquella manera, que és molt i que realment és el moviment. La Carlinga, que és així. Això és magnífic, és d'una qualitat general. Però sí d'un quer que és una pel·lícula que té una entitat, com a pel·lícula, per ser mateixa. És que m'estranya que no li haguessin donat aquest. Perquè, a més a més, era molt d'això, vull dir, una producció, perquè hi ha molts calés a d'un quer que, uns escenaris que en el cinema hi veis moltíssim, allò, totes les platges, la barcaza plena de soldats, que es veuen només els cascos i tal. Hi ha unes imatges que dius, això és una pel·lícula més d'algú dels Oscars. El pel·lícul que es diu. És estrany, no? Que no li hagi donat alguna cosa, un millor pel·lícul, un millor director, que es costava molt continuar fent l'esplit, i no ajuntar-lo. Això és el que jo veig una miqueta, que aquí és el problema, no veig jo que aquí hem intentat crear uns vincles amb certes pel·lícules dins d'aquesta comercialitat, que pot comportar la forma de l'aigua, és més fàcil, que entre més. Però encara hi ha així, no ho sé, és que jo crec que aquí hi ha coses molt venudes, vull dir, dins del que seria l'àmbit de les productores. Però es explicarem la... Mèxica en connexió. Que també és el senyor, que aquí n'hi ha bastanta coseta. Millor vestuar-hi com no podia ser era invisible, com no podia ser. Aquesta és que... i si no has guanyat res, bueno, això... Ha guanyat alguna cosa més? Espera, calla, calla, calla. O l'hauria sumiat això? No? No guanyat alguna cosa més? No, doncs no, perdona, ho havia sumiat... O no, no, era vestuar-hi solament. Sí senyor, sí senyor, perquè la música s'ha d'anar a l'aigua, vale. No, no, però sí, sí, és a l'invisible. Tu a què se les puc veure? No les puc veure, però allà... M'han parlat, m'han explicat una altra persona de cada vista i tal, i m'ha donat la sensació, a més, és el director, s'agrada molt. Jo crec que amb aquest aspecte és perfecte. Jo pensava, jo ho tenia al cap, dic millor vestuar-hi sense cap mena de dubte. O estem parlant justament del senyor Butcock, que també té un cognom que deixa anar a l'esquerra, una mica com d'aquesta forma. Però sí que és veritat que ja que, evidentment, hi ha un treball magnífic d'aquest modís de 150 en representació dels vestits mateixos, simplement que ja porten les propies les propies clientes a la pel·lícula i ella mateixa ara se dona. Hi ha com un treball, com l'investigació de qui era el petonatge d'aquella època. Totalment, i una manera de plantejar a tot. Però jo crec que, com a mínim, és a dir, jo crec que l'alegància que traspú aquesta pel·lícula curiosament, l'altre dia, a TV3, el dia abans dels Òscars van venir 4 crítiques de cinema, dones, per tant, això del tema del mitu i la visió. Va ser curiós perquè de les 4 saben que, evidentment, la forma de l'aigua és la que guanyaria i tal. Van dir quines a teva travessa i 3 de les 4 van dir que els encantaria dir-ho invisible, la guanyadora. Per l'alegància, a més, va dir un comentari magnífic, és que dius, és perfecte la crítica. No sé si se n'hauria d'avidar una d'aquestes. Que va dir, és una pel·lícula al·legant, però en l'alegància existeix la perversitat. I vas dir, Ole. Evidentment. Exacte. És que dius, és perfecte, és no destrossar una pel·lícula. Vull dir, em donar-li la volta, que no existeix perversitat sense al·legància. Exacte. Perquè, si no, ja no és perversitat. És un altre... Un altre... El mal més puro i més barruer, per a l'alegància, és perversitat. És perfecte, això. Quan veus la pel·lícula ho entendràs. És una pel·lícula que té un percentatge de l'alegància infinita amb la seva plantejament. Que dius, però realment què està fent aquí, Toma Sanderson? Sí, poc molts. Què està fent? Passarà alguna cosa més de particular? Serà així tota l'estona? I de cop i volta dius, mira, ostres, què ha passat d'aquí? Això és el que... Veia jo postos d'ambició, no sé quina cadena, i era aquest ritme també, aquest ritme de tensió, de tot soterrat i tal, que no passen grans coses, i de cop i volta passa, però que no podria passar més. Més a més són els mineros allà, els heteròlios, una per més, però no passa tant. Jo crec que és la pel·lícula, potser que li haguéssia hagut de donar un premi, a millor muntatge, però parla de la gants en el muntatge. La música és magnífica. Jo la forma de l'aigua no estic d'acord amb la música, això parlem ara, però té una música deliciosa. És que és una pel·lícula que acaba fluint, fluint, fluint, molt bé, molt bé, molt bé. Millor fotografia i millors efectes especials. Blightrunner 2049. Bon. Bé, aviam, efectes especials... Bueno, sí. No, no, no, no. És la millor d'efectes, sí. Fotografia, bueno, és que mateix estic pensant en la resta, tampoc és que tinguin... D'un carquet té una fotografia. Per exemple, d'un carquet. Sí, sí, sí. I fins i tot, els tres anuncios en les afueres també té una fotografia. Sí, sí, l'únic que clar. Però el sex estètic, una miqueta més, potser no... Té una magnífica fotografia. Era invisible i tal. Però, clar, és una fotografia transparent. Sí, sí. Per un costat l'altre és una fotografia més àrida. Aquesta cosa que vas veient les percepcions del cinema, de la pel·lícula pròpia, de l'emulsió, com a tal. I com ho desenvolupen. Però, dius, ostres, és que sí, perquè jo crec que Blightrunner és molt evident els efectes especials i la fotografia és evident. Llavors aquesta evidència és la que hem volgut plasmar. I això em fa molta ràbia, perquè a vegades sempre són pel·lícules amb efectes especials molt evidents i amb una cosa... i amb un muntatge fotogràfic massa clar. Amb molts calés. Que han de justificar el retorn de la inversió i sempre penses que... O sigui, així, però sempre penses malament. Sí, sí, sí. És el que tenim i ja està. Millor animació, millor cançó, coco. Jo no l'he pogut veure. No, la... Sí, sí. Sí, sí, sí. I jo aviam si puc veure-la, però és Pixar. A mi em agrada donar una picura de Pixar. Si no és per ella mateixa, per tota la resta que ens ha donat Pixar. Exacte. Amb les llums i les sombres, diguem-ne, com xifós, ja en s'agrada. Una mica busc això. Un premi a aquesta filosofia. El que passa és que, clar, tothom deia que la guanyadora era el de Showman, la cançó principal i tal. Però, bueno, sembla que aquesta vegada no s'hi ha hagut així. I a Showman tenia res. Una nominació dos i això s'ha emportat. Que també hi ha... que, per cert, l'altre dia... Ahir, l'altre dia, mirant, perquè resulta que les grans guanyadores dels Òscars i tal, la que més ha guanyat ha sigut l'Alelan. Bueno, hi ha hagut tres. T'hi tant, i no m'hi he equivocat, oi, Benur? Benur va guanyar... No, però per Benur, em sembla que l'Alelan va guanyar com 13 o 14. Benur, jo diria que va guanyar 11. No estic segur. Era més de 10. És que no recordo... A veure, Titanic, va ser Titanic, va dir el TV3, en surts que més han guanyat. Titanic, no és la dama de Xangai, no era la dama de Xangai. No sé, una d'aquestes classicotes i tal, dels anys 50 o 60, em sembla que corria en porall, i l'Alelan. Es diu, com? T'ha guanyat molt, que ha guanyat tot l'Alelan. Ostres, dius... Titanic tampoc, però l'Alelan... Exacte, però prefereixo Titanic, que s'emporti 14. Tu dius en sèrio, perquè és una pel·lícula com serà, però, bueno, això ha tingut una trajectòria brutal, és a dir, s'ha vist, ha guanyat infinitat de milions de dòlars, però perquè la pel·lícula te la posen, que els pots parlar de televisió, que és un avorriment, i tal. Però, bueno, s'entén, que guanya de bo 14, no, clar, evidentment. Això està clar, però, bueno, és el que tenim. Millament de sonora, la forma de l'aigua, se'n tornem-hi, seguim profundint amb la pel·lícula. Jo, no sé si diu molt o poc, recordo gaire, no em va deixar cap impacte, recordo com era, pensant en la comera de la música. És que de debò, no tinc la referència de res, de debò, t'ho dic en sèrio. Jo diria que no eren cançons conegudes, diguem-ne, entre cometes. No és banda sonora d'altres, sinó era específicament feta. Era feta. Però no és que la recordi com dient, quina melodia s'ha tà ficat. No. Per exemple, a l'invisible, constantment, és el piano, ho va sentir un piano, ho va sentir una mena de petits, sembla com quartets d'acord, molt petits, però tot el piano és un piano molt clàssic, molt xúber, m'anava aquest rotllo, i que va entrar, i és magnífic, el que fa, jo aquí no la recordo. Jo, a més, el que està sonant, una cosa d'aquestes, un rotllo d'aquests. Sí, que volia ser, de qualsevol, una mica ascensorista. Sí, és aquesta cosa, jo vull recordar com aquestes músiques, una miqueta ambientals, que dic jo, amb una cert misteri, i a la millor, per a la situació. Però no crec que sigui potser la millor banda sonora. És a dir, perquè si entressim amb altres, jo estic començant d'aquesta millor. I quina és d'aquestes que a mi em va sobtar moltíssim? És un cerque, la que no para de sonar. Sí, sí, és d'un cerque. Un soroll, una mica de cosa acabat, que t'entra mentalment. No para, no para. La banda sonora no s'atura en cap moment. Exacte. Així que on hi ha la pel·lícula, hi ha en pel·lícules que aquí, ara, en 10 minuts, en què no hi ha cap melodia, per sota, aquí totes... No para, però aquesta sensació, una mica com si fos el cor, baixa una miqueta, el cor baixa, perquè la cosa està més tranquil·la, després puja i ja puja allà, jo fent-te mal a la guia. És clar, és una banda sonora, això, més aviat que no... No és agraïda, no és per vendre-la, o potser te la poses allà, agafes un marron allò privat, com dient n'estàs amb el cap. Però és veritat que no és venible, probablement, i potser hem buscat una altra cosa. Insisteixo, no recordo res a particular, ni recordo música de jazz que estic vinculat a l'època, que diguis, o sigui, per la pariada, però no recordo com dius tu, molt genèric, molt això, molt violins, molt no sé què, molt no sé quant, és que corra per allà. És el que ja seguirem parlant de la forma de l'aigua, quan arribem ja definitivament, anem deixant pel final, però encara tenim molta estona. Millor pel·lícula extranjera. Aquí, sí que, com jo he vist cosetes, puc parlar de coneixement de cosa. Parlaràs tu, a més a més, va ser la teva, la tradició, la tradició. Exacte. Hi havia... Que és la música fantàstica. Sí, exacte, fantàstica. Va ser passant quines de les altres. Estava de Square, que ja vaig dir que era vomitiva, la pel·lícula, molt vomitiva, va guanyar el Festival de Cans, no m'hi ha equivocat, però jo encara estic donant-li voltes a la pel·lícula, a veure si l'he entès, però és una pel·lícula per mi no gaire interessant, no tornaré a repetir, que la gent la miri, que la jutgi, però realment, jo crec que és de les 3 que he pogut veure, m'ha semblat tremendament avorrida. I tremendament fora i molt snop. És a dir, i mira que tracta el món de l'art contemporani, i jo estic en aquest àmbit, perquè ho digui jo que és snop d'unidor. És una cosa que dius... Ja és qüestió del que sigui. Hi ha una altra, que per qüestions personals he pogut entreveure, no del tot, que hi ha quanta setmana que havíem tranquil·litat, que es diu En Cuerpo i Alma, que és aquesta pel·lícula hongaresa, que promet molt que tot passa amb un escorxador. Va passar amb un escorxador, i a partir d'aquí hi ha una figura femenina molt peculiar, i un senyor que és el cap d'aquest escorxador que també té la seva peculiaritat. I a partir d'aquí no puc dir molt més, fins que no profundeixi, però sorprèn a vegades una mica la crueltat de les imatges, que estem amb un escorxador de vacances. Ja el direm, ja veurem, però no pinta malament les coses. Això dic, en aquest cas no vull dir res més. I una mujer fantàstica, sí que l'he pogut veure sencera, totalment mereixible. Ell em sembla que es diu Daniel Avera o Daniel Avega, no em ve equivocat. És una transsexual, és a dir, en aquest cas se transgenera directament, vull dir que refereixo que no és que sigui un personatge determinat, sinó que ella és una dona absolutament a la pel·lícula i en la vida real, i és que és magnífica, ho fa amb una, clar, és aquesta revisió, un com més amb societats encara. Bé, també la espanyola, o és encara en aquests temes, però xilen amb aquest cas, que encara puc imaginar que queda una miqueta dins d'aquesta línia de la no entesa de que una dona que ha crescut amb el cos d'un home i que definitivament aconsegueix la seva dignitat com a dona resulta que té un rotllo amb un senyor que està casat, que té fills, que és de família bé i que, bueno, que inicialment són feliços, és a dir, està clar que aquest senyor trenca la seva vida amb la seva dona i la seva vida per estar amb aquesta noia, que es transgenera inicialment, i llavors clar, això entre ells no passa res normal, però en canvi de cara a la galeria, el que és a la dona, el fill, el no sé què, és terrible, perquè què és el que passa, que això passa als 5 minuts, que és que ella, que té una vida aposentada amb la seva parella, que té un apartament d'ell que on viu, resulta aquell mort d'un atac d'acord fluminant, que és una senyora, clar, que perdi la casa, l'úgen, van pertenyar la família, el cotxe, que era d'ell, la de tornar a l'ex-dona, i tot això genera un procés de trobades d'ella amb el que seria la família, que la titllen de... com li diuen? Ostres, maricona pintada. Això, que em sembla una borrada i l'insula ens hi mateix, que dius, mira, és una cosa de broma, però és una cosa amb aquesta vida. La dona, la maltracta, li diu que l'has matado porque he estado con él y hasta que no has podido... Com que com si fos insaciable, la policia li fa un toca... Bueno, per veure si porta alguna cosa a dins, a fan nuar, per deixar amb evidència, veure si realment no té sexe. Hi ha tota una línia potentíssima, que a mi hi ha moments que recorda una mica, una mica, que no sempre el modo va, hi ha una escena meravellosa, que hi ha lluita contra el vent, que puja, que això és, dius, això el modo va, que he pogut agafar perfectament, atacones lejanos, és aquella escena de que el que m'adonen los botines, no hi és un drama, que li facin mal als botins, les sabates, aquestes cosetes, i està molt ben parida per aquesta tia. De debò, ho fa molt bé, sumar així, es mereix a l'Òscar. Jo crec que de les 3 que puc opinar, sense que me n'ha d'adoptar, per mi la millor. Bueno, val la pena, que li està una ollada, la pel·lícula... No es difereix una ollada, perquè normalment la pel·lícula extranjera té calitat. Sí, sí, sí, sí. M'ha tant trist el tema, no? Ja que això te la deixo per tu, perquè jo compararé de l'altre, que sé que l'he vist jo, que tu no l'has vist, segur? Sí. Mejor guion original, déjame salir. Dos molt bé, m'agrada, perquè... Perquè és una pel·lícula que va xantar, però no gaire. Bueno, jo crec que com a guió sí que està força bé. Sí, com a guió, sí. I potser ja ha d'anar-li més premis, no? Perquè sembla que estava nominada fins i tot a la millor pel·lícula. I la millor to. Ah, millor to, sí, sí, el protagonista. Sí, sí, sí. Bueno, ja he dit... Si no, la història no fos com és, doncs segurament... La pel·lícula no, o sigui, es basa molt en aquesta història originalitat d'aquesta història, en el canvi de registre d'una història que sembla de cap de setmana, a les pares, allò una miqueta línia comedieta, quasi, no? Que acaba de ser... Bueno, acaba de ser en bocant en una altra cosa, completament diferent, i fins i tot ja només en el tema del racisme puro i duro, sinó en uns temes més refinats, no?, jo diria, no?, si una sèrie d'història, allò més de la mente humana, no?, de molt, molt opressiva, no?, quan hi ha algunes escenes aquelles, quan l'himnotitzen, i el tio comença a caure, no explicaré molt, però que són visualment bastant potentes, el tio fa bastant bé, o mai, no sé si per donar-li l'Òscar al mig d'Ortó, però fa bastant bé, és un paper de víctima allà, que ha de fugir, al final, ha de fer-li que sigui, no, per sortir d'allà, i, bueno, la pel·lícula és, que té la confusió durant aquest any, deixa més sortir, perquè més aviat és get out, és com... s'agüeixi com vete, no?, mira-te, que... o sigui, marxa-te, que aquí no... Ja està posant xunga, no? Aquí acabarà malament el tema, no? Que es posa molt xunga la cosa. Llavors, com a pel·lícula que la vas a veure sense pretensions, pensant que era una cosa, i que després et sorprèn, dius, ostres, té més qualitat de la que jo m'havia pensat, perfecte, si ara haguessin donat el premi a la millor pel·lícula, i jo, director, aquesta pel·lícula, doncs diríem una mica el mateix que estem dient amb la forma de l'aigua, que, bueno, home, et vols dir que... però, com no ha tingut aquesta mala edicció entre cometes, es queda amb una pel·lícula d'aquestes, i quan fas la llista de pel·lícules anuals, et dius com a pel·lícula interessant, i que quan la veus gratifica, jo crec que aquestes gratifiquen molt, saps?, perquè no t'esperes, això, i ja vas amb la prevenció de dir, bueno, ja saben que no és... ostres, és ús, allò, no? No tens decepció sinó contrari, sempre hi veus alguna cosa més. Això té positiu, m'agrada, a mi em va sorprendre. A més, a mi és pel·lícules que em sobten de cop i volta dius, què ha passat aquí? Això és un camp mola del cinema. Això sí que ho té, era aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí. En principi dius, a veure, però no en tenen irà, vas una miqueta despistat, vas intuint, de mica en mica, i el que va és que m'agrada, perquè és una pel·lícula que al final... bueno, que no dic al final, però que és una pel·lícula que podrien qualificar de, no sé, terror, thriller, no sé per on posar-lo, aquesta cosa, i que estic d'una millor pel·lícula als Oscars, no?, que això és raro. Sí, és raro, sí, és raro. És una pel·lícula d'error, entre cometes insisteixo, no?, doncs estigui col·locada i que tingui sobte la potència, una miqueta de mogulovina que apareix amb els seus homes determinats de la pel·lícula. Sí, a vegades que és més aviat terror psicològic, o així... Sí, sí, sí, exacte, és una paraula, sí, és allò suspense, podríem dir-li, és que no sabem bé tampoc quina paraula posar-li, una mica de arreja. Hitchcock, una mica hitchcock així, però més punyent. Més punyent, sí, sí, més això. Bueno, bueno, com a mínim, algú s'ha endut, no?, potser és la tasa de les pel·lícules de, bueno, clar, de color... És que aquest any, amb el que diem, sabeu que sempre les pel·lícules ha d'haver un emparell, però això, que han nominats, doncs, senyores negres, que és la idea, no?, bueno, hi havia nominades i nominats, eh? Sí, hi havia. No se me'n recordo, estava la Ofra Winfrey, era l'Ofra Winfrey, aquest any, oi, no sé, ahora se me dio santo al cielo, no. No, no, no, nostres, no, se me dio santo al cielo, no, és que això ha de ser fa dos anys, o algo así. Vale, no, no, hi havia una noia de color, el noia aquest, de la pel·lícula aquesta, que es diu, dis, no sé què, i estava al Densel Washington, per una pel·lícula que se me n'estava nominada, ell, per aquest, perquè no hi havia cap nominació, exceptuant el millor actor. És que ara ho vull endemirar-ho. Sí, sí, sí, no recordo ara, però em sembla... I ella és una... ah, també estava la... la... la forma de l'aigua. Ah, vale, la companya, la companya. L'Olivia, l'Olivia és d'ella, que està. L'Octavia, l'Octavia Spencer, també estava nominada, a Millor Secundària, en aquest cas. Vull dir una miqueta, doncs, per intentar, cobrir el cupó, el que veiem, no? Que la que guanya la secundària ara parlarem. Ah, això, oi, oi, oi, oi, per favor, oi, a l'Isonjanei, per favor, un monument. A més, quina diferència, de com surta la pel·lícula, i com l'he vist vestida aquest de matí... Sí, sí, era justiu. Dios mío, se vestidó rojo, de hermanio de salío, no? Sí, sí, exacte. Però guapíssima, l'Agan... No, és una dona de l'Agan, però té més mèrit encara, no? Clar, clar, és bestial. Abans d'arribar a aquesta Millor Secundària, que parlem ara, a més posarem una musiqueta, al final la vinantesa, d'aquesta que he portat, dos cançons, i així, a mi que descansaré la gola, una estoneta, és el Millor que he adaptat, que és així que puc parlar de coneixement de causa, Call me by your name. Això parla tu, que en la vista jo. Aquesta pel·lícula... que, bueno, que aquí jo crec que hi ha hagut un doble xoc. Clar, clar, això. Clar, és que el que ha fet el guió és el James Ivorri. Vale? 90 anys, el senyor. Que va sortir, parlovis i no l'he vist, va sortir allà a pobret, que hi ha una data, i li tremolava tot. Clar, amb 90 anys, vaja. I llavors, jo em sembla que James Ivorri no ha guanyat cap a Oscar May. I mira que ha estat nominat per habitació en convistes, por moris, por regresos, el regreso a Hogwarts and... Potser haurien de mirar-ho, eh? Però jo juraria que no ha guanyat com a millor director ni millor pel·lícula. Potser ha guanyat algun Oscar, això, a les millors, jo que sé vestuari, que és una miqueta amb aquest senyor que treballa aquestes pel·lícules d'època, bàsicament de llibres del M. Forster, d'aquesta línia més... No direm... victoria? No sé si és victoria final del segle XIX o Georgiana. És que estic amb el dubte, i ara això de les vegades, les èpoques, anglès és una miqueta complicat. Però, bueno, és una mà molt sensible, i és una de les pel·lícules de la homosexualitat, les seves pel·lícules, morís, evidentment, és una temàtica molt determinada, d'habitació en convistes, toca aquest tema. I com hi va llornem, va d'aquesta història, no? Estaves atant un llibre d'un itàlia, no me'n recordo ara, la pel·li que està feta per un itàlia, que vam comentar una mica la setmana passada, la vaig comentar, però a mi, com a guió, que és el que hem de parlar, tinc un company que ha llegit el llibre, i ha vist la pel·lícula. També, porta molts anys, l'he de demorar el cinema, i em va dir, el llibre és el llibre. El guió, o la pel·lícula en sí, quan veus el guió i tal, és igual d'avorrida que el llibre. Per això ja anem amb aquesta línia. Bueno. Molt fidel, no? A l'avorriment. Sí, perquè jo em vaig avorrir bastant. Estava mirant i pensava que estic veient. Però bé, i a partir d'aquí, arribarà un moment determinat, en què ell fa un viatge a Bergamo i tal, i no sé què, i tal, pim-pam, i allà el llibre ho extén molt més, i en canvi de pel·lícula, pim-pam, pim-pam, és com que ja portem hora i tres quarts, hem d'acabar això en dues hores, i arribarà un moment que al final... Però es veu que l'afrador, o més aviat, la desídia que hi ha amb aquesta relació, perquè hi ha una mena de desídia que es remou per all. No potser pel jove, sinó pel senyor més gran, que es mou amb el joc, és que dius, hi ha com una mena de desídia, i de cop i volta dius, què ha passat? De cop i volta passo de tu com de la De Jonsi. Dius, no entenc res. I a partir d'aquí, en una pel·lícula, coxa, intentes tenir una estètica toscana, diria que aquesta cosa no és toscana, és a l'ombardia, que és aquests espais, que dius, oh, que maco tot, però a canvi, és que te'n vas a veure pobles, vaig anir aquí a pobles macos i tal, doncs no acaba. Ells no tenen química en cap moment que els pares sí, està bé el pare d'ell, que final fa un comentari de 10 minuts, que és l'únic abat de pena de la pel·lícula, si esteixo, però que em refereixo que, en Quaneguió, jo el trobo molt fluixet. De debò, li hem donat perquè és James Ivory. I és un totem d'aquestes pel·lícules, i és un clàssic que jo, jo soc molt amant de les pel·lícules de James Ivory, jo et trobo jo molt a aquesta idea d'aquestes maneres, d'aquestes hospitalitats tan llargues, que m'agraden molt, d'aquesta forma anglèsa, tan victoria, narraja, diguem-li com vulguem. James Austin, però és el Forster. Aquest rotllo a mi això em fa gràcia, sentir de sensibilitat, orgullo i prejuíció, això em fa gràcia, jo m'ho miro i, bueno... Sí, sí, fa gràcia. Aquesta manera tan especial, dels sentiments, de com es mouen. Sí, sí, sí. Jo recordo, a la vida recordaré, la cara... Ai, Dios mío, com es deia la dona del... Uf, com estic jo ara. Espera, has sentit de sensibilitat? Ahà. Com es deia la dona del Branagh? Hòstia. Ja sé que vols dir, però... No recordo jo, ara estigues boníssim, aquesta tigui m'agrada molt. Ja he apareixer el nom. Com es deia l'actriu? Com es deia l'actriu? Bueno, ja ens apareixerà. La Neira no? Ja, segur que la gent l'ha vist. I sentia sensibilitat, que s'aplica, que s'ha molt vista. Doncs hi ha un moment determinat, que és que quan aquella criatura porta tant de temps patint, perquè no li fa cas, el noi correspondent, en el moment que li fa cas, ella fa, potser, el suspiro més important de l'història del cinema. No fa un... Com dient... M'ha fet cas, i porta un ore picopatint. Quina contenció... I senter sensibilitat no és del James Ivory. Dius, ostres. Enrefereixo aquest tipus de coses, això està molt ben fet. En canvi, aquí intenta jugar això i disurfar-te'l. Perquè no és un director com el James Ivory, o com aquests directors que tenen aquesta sensibilitat. Bé, dicho eso. Ja me li heu. Què anàvem? A la millor actriu secundària. Doncs, què posem una... Si no, no, no, és que... És que... Lògicament, no, que te la dic, és la de l'Aitònia, de l'Ioetònia. L'Ali Sonjanei. Correcte. És la mare de la por protagonista. Exacte. Correcte, aquesta és una de les cançonetes. Una de les cançonetes, que són en por i durant voltes, no? Sí. I estarem entre 3 minutets, descansarem, veurem aigua, i tornem més darrers trets. Romeo i Juliet. Correcte. I seguirem parlant. Fins ara. Fins ara. I seguirem parlant. I seguirem parlant. I seguirem parlant. I seguirem parlant. I seguirem parlant. I seguirem parlant. Aquí tenim el Romeo i Juliet, un grup que sempre serà un dels clàssics del rock. Sí, o en ballat. Sí, sí. En ballada quan devien l'entre. Arrimant-ho a cebollet, com es deia. Sí, sí. Sí, sí. Sí, sí. Sí, sí. Sí, sí. Sí, sí. Sí, sí. ¿Cu健 fame o towel? No, tú puedes måterlo. No, no, tú lo condenas. Sí, sí. Yo al bambu ERG, comprometo 12 balletas, como es de a ellas. Eso nos queda 싶ado, las carrosas. Se ponen las ventas en el disco, les que van acabar a eq. Axón carias, I li dius, hòstia, allò era molt potent, eh. Bueno, seguim parlant. Hem tingut justament amb la part dels millors nominacions, i els millors guanyadors, arranquem la per final millor secundària a l'Ison Genei. Jo, Toni... Jo, Toni, aquesta pel·lícula que ens ha agradat molt... Que l'hi hagui ens ho hem passat. Perquè té aquest toc aquí i aquesta manera d'enfocar la història. I una història que, si no fos el que vam parlar l'altre dia, pel muntatge i per aquesta manera de presentar-la, seria una mica popre. Aquesta pel·lícula no donaries un premi per guió, perquè el guió és... bueno... Però, a derezzo, diguem-ne, aquests personatges un poco coent, que vam parlar que sortien, i tot el toc aquí, i tal, i ho fan molt bé, les actrius, la veritat, perquè la Margot Robbie, la Margot Robbie, també ho fa molt bé. I atenció al Sebastien és tant el marit d'ella, eh. Ah, sí, sí, sí. A mi m'agrada. També, també, eh. Té una capacitat d'anar de 0 a 100 amb llançar la mà, que jo flipava, i per ser a dir, però com pot ser això, m'agrada Déu, senyor, però quina burrada, com aguanta això, aquesta dona? Vull dir que com aguanta la situació? Sí, però és que eren... Venia d'una cosa més oca, ja... Venia d'una classe social, en el que suposo... No, també s'ha d'anar a la mala. Per això, vull dir que aquí, aquí, clar, aquí, tothom... Una gent brava, no?, en general. L'altre li fotia l'Atònia, però l'Atònia també es defensava. No, sí, sí, sí. Llavors, al final, la tia acaba fent boxa. L'altre, sí, sí. Vull dir que volia dar-me'l a tomar. Tots una penya, una miqueta, així, no? Sí, sí, acabem parlant, una miqueta friqui. Nos dins d'aquell entorn del friquisme, hi ha un personatge molt potent, que, al mèrit que té, aquest personatge pot acabar sent forçat, no?, perquè, clar, aquests personatges tan... extrems, no?, una mare molt... molt barruera, molt cínica, molt mirant per ella mateixa, molt dient sempre la veritat, però d'una manera i només pujant possible, a tothom, diguem-ne, una amiga, una dona margada contra el món i tal, que és la manera com la coraza, no?, de defensar-se i tal. Sí, sí, sí, sí. I això, que diu paraulotes, que diu unes veritats com o punyós, i si fan mal, tal, que vol, a tota costa, que la seva filla, Toni, que acaba triomfant i llavors li fa les mil perreries, i li diu de tot, i l'humili, li fa de tot, per què vol? Clar, clar, clar. Però és que mai la reconeix gairebé, eh?, mai li diu, home. Sí, mai, mai. Si li veus, intueix, no?, però per la mirada, però no... no dius, escolti'm, què veus, filla meva, no?, mai li diu. Sí, sí, sí, mai li diu... Jo no li puc dir això, no?, perquè si li dic això, ja la conec jo, fins i tot allò, que... com la motiva amb els tios aquests, que ara comencen a dir insults, que estan pagats. Sí, sí, sí. Perquè es veu... Sembla que es veu al taller i tot, no?, però bueno... Aquesta dona, que fa aquest papel tan extrem, doncs ho fa molt bé, i... amb la cara que posa, i que després s'assembla, perquè surt la de la veritat, surti, i es pot semblar, eh?, que surt amb l'oxigen i amb el lloro. Sí, sí, amb el lloro, clar. Que el lloro té un pic amb el lloro, de l'estona està picotajant-li i es gira l'altre, i és com una feina, de veritat. El doro no la controla, no?, la trobo... Mira... És boníssim, és boníssim. Sí, sí, tomo a falsa, però no, si... Ja és veritat, que bueno, clar. Segurament somereix, és que no he vist a totes, però totes les que... la que estaven il·luminades... Jo la única que potser li faria ombra és l'Aori Metcalf a Lady Bird, que és la mare, també, de la criatura. Aquesta li faria ombra, aquesta li faria ombra, perquè és que és molt bona aquesta dona, també. Però, i que la pel·lícula Lady Bird, que ja ho adavantem, no s'han portat res, que hagués estat bé, entre cometes, perquè ja que estem parlant de tant el tema del mitú i la dona, i tal, era l'única directora. L'única directora, sí. Ja que estem parlant de cada veita, el millor directora, a Lady Bird, i després a millor pel·lícula, forma de l'aigua per dir alguna cosa, per una mica quedar políticament correctes. Vull dir, una mica, tal com va passar els gaudis, no?, que va acabar amb mans de l'Isabel Cochet, no? Vull dir, en aquest cas, perquè la pel·lícula, no sé si jo no l'he vist a la llibreria, que hauria estat prou correcte, no partirà quets, però... Tu l'has vist? No, no, però va comentar, va comentar la Rosa i va dir que... Sí, que és allò que... És que la Cochet pot ser... Segons com, sí. No era la millor versió de la Cochet, va dir. Per això, dir que, bueno, per aquest cas, és una cosa simbòlica, bé, doncs deixem-ho així, ja està. Però, bueno, a l'Atonia, a mi em va fer missatges, moltes gràcies, en general, en qualsevol concepte de pel·lícula, no?, els personatges són molt... Com tu dius, molt paradigmàtics, molt concrets, no?, el que fa de guardaespaldes és una cosa. Sí, d'acord. El coen, coen. El coen total. És que és increïble, no? I bé, bé, no? Hi ha escenes punyents, eh?, quan li gens el ganivet la mare a la filla, que dius, que ha passat aquí, no?, vull dir, o l'altre, que realment l'està fotent trets, eh?, vull dir. Però és que a quin límit estem arribant de massoquisme absolut, no?, o de... o de... o de suportar, no?, vull dir, tota aquesta humiliació tan salvatge, tant de mare com del marit, com d'ella mateixa, amb ella mateixa i amb el que seria... És... jo crec que és una de les pel·lícules sorprenents, entre cometes, tot el que seria. L'Àngel se sent gaire ambiciós, eh?, però sorprenents. Sí, sí, sí. Com a ta. Fantàstic. Millor actor secundari, i aquí ja fem un doblete, el Sam Rockwell i la millor actriu, a Francesc McDormand. Bueno. Bueno. Jo, que aquesta pel·lícula, la de... 3 anuncios a les afores, l'hegués donat més. Sí. Sí, sí, sí. Jo, a la meva travesa, la vaig pujar com a millor pel·lícula... I jo pel·lícula i tot, eh? Sí, sí, sí. Bueno, no sabem per què... Vull dir, quasi... Fos una altra pel·lícula, però com és la forma de l'aigua, vull dir. I per què aquesta no, no? I per què aquesta no, no?, vull dir. Doncs cada escuna no és que sigui les... les pel·lícules més rodones i més potents que podem imaginar, però són iguals de correctes, i, bueno, no sé si s'ho han repartit i tal, i han dit, bé, si ja com donem... dos premis importants com és la millor... La millor actriu principal i el millor actor, doncs, bueno, doncs... El Rockwell és de repartament, eh? Sí, de repartament, no, sí. Segundari, diguem-ne, millor segundari, i la Francesc McDormand és la... És el tri principal, no? Sí, sí, sí. Evidentment és una gran atriu, Francesc McDormand. McDormand ho fa molt bé, i és que no en recordo d'hotes, però segur que està o que somereix, perquè tu sí que veus que és un paper d'aquest nivell, no?, de... Jo he pogut veure totes elles, o les que, bueno, com a mínim, he pogut veure que a mi m'intentarem parlar, si ens donem temps, sinó per la setmana que venia cap problema de l'abrilestri per als archivos del Pentágono, que ja la comentarem, si de cas. I, bueno, la noia de la forma de l'aigua, que no sé com es diu ara, la criatura aquesta, la... Sí. No, no, Margot, no és això. Bueno, l'acabafada d'actriu principal, i tal, jo em quedo amb la Martè Mart Dormand, per mi, eh? Estava anomenada també la Margot Rovi. Ah, bueno, clar, clar. I també, aquí també és d'unidor, eh? Això no m'hi havia caigut. Sí, però no, no, no, no. No se la veia guanyant. Jo potser sí, saps? Potser és més la Francesc McDormand, perquè també és un atriu de més pes, que ha recorregut, al final, clar. I sempre és creïble. Sí, sí. És el problema que té, el que té. És que és molt creïble, aquesta senyora. I agrada que fos a Fargo fent allà d'embarassada. Polícia, cada bon rotllo i tal, i després anava investigant tot i apareixia tot. Aquest paper és entrenyable. És meravellós. El paper que es parla és d'ella i s'asuncia, clarament, no? Sí, sí, sí. No, i que sí que està bé, tot sense nàxtrems, com el que hem parlat de l'Ivor i de dir, bueno, perquè ja li donem perquè no... Sí que està bé, una mica, tenir en compte la trajectòria de la persona. Sí que ho veig bé, no? Perquè diguem-ne que les persones que comencen tenen més oportunitats i, a lo millor, clar, si tu dius, és que Francesc McDormand ha fet un paper molt bo ara, però és que mira que porta temps fent paper. És com el Messi, que diuen. No, el Messi ho fa des de fa deu anys. Doncs no és el mateix, no? S'ha de premiar, això, no? A no sé què sigui de veritat. Ostres, és que hi ha hagut una... Tio molt jove que ha fet un paper, però si aquesta ja es veu que és... Bueno, que serà una estrella brutal i tal, doncs dius, doncs donar-li, si sumareix, vale, li donem, no? A la discriminació positiva, no. Però que, si no, apremia la trajectòria, ja està bé. Jo crec que sí, és un premi important. Jo amb això no dubto que, en cap moment, el Sam Rock va tenir un paper importantíssim, d'un histrionisme fora de l'enormal, però un histrionisme que no molesta, i ell en pensa... Ai, no, para. És un paper, la seva manera, les seves reaccions, i com va no tan parant, sinó removent el seu caràcter, a mesura que la pel·lícula va avançant d'una forma o una altra, i dius, bueno... Però és magnífic el que fa aquest nano. Vull dir, és un magnífic secundari amb aquest... Tu desbordes a la Milla Verde, que fa... Sí, sí, sí. I a la Milla Verde també fa un paper, que és veritablement el personatge més psicopàtic de la pel·lícula, el mal més puro, diguem-ne, no? I, ostres, fa un paper que et quedes una miqueta així, com... Se'n torna a capacitar. El paper és així amb potència. Jo crec que aquí l'encert de la pel·lícula ha estat, sobretot, el càsting. Vull dir, és un càsting magnífic, eh? Perquè ja et dicten el fill, com el... El Mody Harrison. El Mody Harrison, fantàstic. Està molt bé. I un bon treball de contenció del títol director, vull dir, d'aquests personatges. Perquè es pot ser tota una miqueta com... En el mèdio est americà, no hi ha per mig, d'allò d'allò d'allò... I això pot ser una cosa... A mi m'agraden com en xeria, i jo no... No, per exemple, no. Jo per això dic que no sé... És un altre estil de pel·lícula, diguem-ne. És molt marcada pel guió, que jo està molt de cervell, és clar, és un ramaturgo, diguem-ne, no? Ja ha ficat el... Probablement l'estètica, el concepte que s'ha parlat d'una pel·lícula com si fos un western, una cosa així de perrestir, una intenció de fonament... Hi ha moments determinats que et dones aquesta percepció. Però no és un western, és un altre tipus de pel·lícula. Però no és un western, és una altra tipus de pel·lícula. No sé què, però... Més la cosa retòrica, no el fet de com a tal de la pel·lícula en sí. Però en xeria, doncs sí que és més un cuesta. Sí, exacte. És més aquesta idea, no? Però, bueno, no sé, jo és aquestes assimilacions a vegades. Sí, aquí és clar. No podem opinar del millor actor, Gary Olman, hem pogut veure la pel·lícula, un instant més oscuro. No podem, i jo he parlat també, també aquest home té recorregut, hem recorregut, i, bueno, sense conèixers... Doncs, bueno, sí, ha fet un pop-up... Per mi, el millor premestoker és Dracula. Va semblar bastiat el que va fer. Va ser una pel·lícula penavellosa. Les pel·lícules millors que he vist jo, em diuen ser una història del cinema per mi. És una bestiesa, però així, és boníssim, allò. És genial. Com un paper, també, en les tres aquestes del Batman, també és un paper... És un paper correcte. És que és un tio maleònic, que va fer una defensa. Al final, doncs, bueno, igual que l'altre, aquest també. Clar, clar, perfecte. Però un paper i una bona presentòria. I permetem-ho re, encara que sigui dos... I ara acabarem, tocavares, en parlant de la forma de l'aigua. Millor pel·lícules, millor director. Els dos parlarem allò... Sí, però sobretot, deixem dos minuts abans de parlar, perquè vull, entre cometes, carregar-me els archivos del Pentago. Perquè és una pel·lícula que no he guanyat res. M'ha rescutament que no hagi guanyat res. Home, no, vull dir que no sigui així. És un Steven Spielberg clàssic de la línia de la lista de Shielders, però no amb la categoria de la lista de Shielders, no? Vull dir, estem parlant més aviat del... Sí, del Steven Spielberg, de Múnich, no? Aquesta cosa és documental, més determinada. I estem parlant d'un títol arroni. Els archivos del Pentago, no? Vale, però és de post, amb anglès. Clar, que s'assembla a un... Que ha parlat el de Washington Post. Ah, mira. Com això, que hi ha uns papers del Pentago, que estan parlant de la jamonia del Washington Post i el New York Times. És el joc que es produeix a l'època de la Guerra del Vietnam amb uns papers que arriben per unes notícies que apareixen. Tom Hanks, Meryl Streep. A partir d'aquí és el que diem, no? Meryl Streep és la directora del Washington Post i el Tom Hanks és el cap de redacció. Agendarem una sèrie d'aliments, no? Perquè una posa una altra... Perdó, una escriu la notícia, que s'ha arrobat al Pentago, vinculat amb una guerra creada. La Guerra del Vietnam és una guerra creada. Ja des d'als anys 60 s'arrosseguen diversos informes per crear una guerra. Des de Kennedy, Passampar, Risenhower... D'aquesta gent. I llavors a pel·lícula dius... No m'interessa, directament. Perquè és un tema que dius... Sí, però el fan tan recorrent i pimpa. A mi sempre la redacció em recorda a tots els homes del president. I us diré més. Queda la cosa oberta per dir-me que ha hagut tot el que es mou. Amb el refareixo. Per si te l'ànima. Perquè dius, és com si haguessin fet una precula de tots els homes del president. Molt bé, molt bé. I dius, com això val rebé si tal? La pel·lícula fluixeta, per mi. Ells, Tom Hanks i Merestir, es mengen tot. Però són papers pensats per Òscar. Però, no. No es mereixia res. La forma de l'aigua es queda en quatre minuts. La forma de l'aigua, aquesta que has dit, no es mereixia res. La foyma de l'aigua es mereixia tenir la pel·lícula i el millor director. Doncs bé, nena nostra, humilla atalàgia. Ens preguntem com si... Jo com he dit abans, no? Que si l'acadèmia, la venerable acadèmia, va trencar el seu costum i la seva tradició més important de donar sempre la millor pel·lícula i el millor director junts, ho va fer un any. I bastants anys continuant separant el premi. Per què ho han juntat ara amb una pel·lícula que veritablement creiem que és un entreteniment, és té les seves virtuts, com no, però per fer aquesta màig embrata i tornar a trencar, que espero que no sigui allò que es recordi, dir, mira, des de no sé quan, han donat sempre la millor pel·lícula i el millor director separat, excepte l'any de la forma de l'aigua, que ho van donar junts. Clar, és veritat. A veure, no sé, grans pel·lícules, en les pel·lícules sempre hi ha una escena de recordes, sempre hi ha una actuació que recordes, sempre hi ha alguna cosa d'aquesta pel·lícula, doncs ella, que és... És la candidès a la escena. Cada candidès ho fa molt bé i tal, i és molt... mira, molt... Mira que nena mas maca, no? Quina criatura, no? I tal, l'altra criatura tampoc és que sigui a nivell del disseny, diguem-ne, no és que fos una criatura ni molt interessant, ni molt adorable, ni... bueno, fa servei, i allò l'ha tret so gran posat. La decoració, l'aposta en escena, jo que em parlava dels escenaris, una mica estimpanc, una mica escolós i tal... Una mica melí, també, no? Una mica delicatessa, no? Sí, de vosaltres estàs veient coses, que et recorden alguna cosa que es viciar, i dius, osta, melí en el seu moment, no es va tenir l'originalitat, però ara mateix la veus, i totes aquestes de delicatessen, doncs és un mateix, i dius, bueno, vos hem tornat aquí, i per què, de cop i volta, d'aquesta faula de personatges outsiders i pobres víctimes en què hi ha dones amb minusvalies, perquè aquesta dona és sordomuda, hi ha gent de color que estan allà... Una mica racisme, ensenyes 50, 60, en aquella època, hi ha una criatura que és completament el diferent, hi ha un homosexual que, clar, que a mi es aplica la sort d'això, dius, i ara, i això és rellevant que aquests persones sigui homosexual, perquè hagués estat qualsevol altra cosa, perquè no es rellevant per la trama, i dius, totes juntes, i dius, bueno, doncs... jo m'he quedat una mica així, quan hem vist tantes premis, i allò que hem comentat, de la mafia mexicana, no la diguem, la mafia, la conecció mexicana, que això sona molt malament en aquest país per desgràcia, però que hem parlat d'un col·lectiu d'artistes, que era Alejandro González Inharri, tu, Alfonso Cuarón, i el guanyador, i amb el Toro s'ho té al nom del que han guanyat, doncs cadascú una pel·lícula, un per Gràviti, Cuarón, l'altre per El Renacido, i el senyor Guillermo del Toro, que he tingut pel·lícules millors, com l'Avenintor de Fauno, per aquesta, doncs no sé com les majors hi ha l'interès, això... No sé què penses tu per tancar, deixo un minut... No, no, no, no, bàsicament això tens raó, jo crec que hi ha una mica d'interès, potenciar el que té, potser, més comercial, el que veiem abans, que no potser són archivos de pentàgona, que pot tenir interès, però és una cosa més mundial, és una cosa més genèrica i tal. Però, bueno, jo crec que és una pel·lícula que s'ho té bé, però jo no volia que fos la guanyadora, és a punt de vista, i en aquest cas, amb el coneixement de veure set de les 8 pel·lícules, això era dels 3 anuncios... Sí, o d'un querque. O d'un querque, exacte. Et diré fins i tot, mira, fins i tot, al iro invisible, jo crec que és una pel·lícula que s'ho mereixia més per a tots. No puc parlar, però per la que m'estan explicant, també per la trajectòria del director, que també s'ha de mirar això, que hem parlat... És important. Sembla que no ho faríem, i hem fet un programa... S'han fet monogràfics. No callem ni sota l'aigua. No callem. Són una cançó de la Tònia, no? Correcte, correcte. És algú que et veia estranger de Supertramp. Ens acomedem. Ens acomedem, ja. Adéu, seu. Adéu. És de la paixera. Adéu.