Babilònia del 22/3/2018

Benvinguts un dia més a la Vilònia, abans de re, a ben parir el puríssim, perquè la setmana que veniu serem, perquè estem a la setmana santa, però per si de cas fem una pregària, com una, i això és dos que ens assotem així amb l'atigut. Home, sí, com es diu, el Selyce. El Selyce porta el nacho. Però el Selyce és un xungo, eh? És un xungo, això que es posa allà a la cama. Això fa pipí, eh? Això fa pipí, eh? Ah, allò de la cama. Sí, allò de la cama és que sortia el... Te té punxos per dintre. Sí, exacte. Allò del codi de Vinci. Ah, exacte. El vino, aquest, es mortificava i es suposava allà, ell es mortificava i es feia mal i tal, i suposava. És un espai a qualsevol oxilindric que pots col·locar, el braç, la cama... On sigui. On sigui. I la gent que ho portava... És per allunyar els pensaments i les pensacions. Exacte, exacte, les pensacions actuals. Tens unament molt retorçada. Jo no, jo em viuria, això ho feia en els mongos a l'època. Clar, és una cosa històrica de vi. Jo no faria mai això, pobreta. Molt bé, Rosa, què tal, com estàs? Jo tampoc ho faria. Ah, no, jo ve molt bé. Molt bé, jo, no sé, se celebra el cas i se celebra, no hi ha problema. Molt bé, molt bé, molt bé. Fantàstic, Nacho. Al onçó. Tinc les marques aquí encara. Sí, sí. Estic curant, però bé. Vale, vale, fantàstic, això. David Montaner. Va servir-la a usted. D'aquí poc, la maneta, eh? Mira, sí. Perdoneu, la maneta, vull dir, hi ha una edat i les coses són com són. Però aquí també em falta poc, també, per la maneta. Ja ho farem 50, ja. Sí, sí, sí. Jo d'aquí poc, també, d'aquí 60 mesos. Ah, i us veig avui una mica bànic. Sí, sí, sí. Amunt, amunt, aquests animals. És lunes, és lunes. Amunt les ànimes, no? Amunt les ànimes, també. Molt bé, doncs avui parlem. Parlem de llibres, parlem també de Tala Rodona, que és una cosa que no fem habitualment, però que està molt bé, perquè sempre està bé s'aprofundir més amb certes temàtiques. I, com sempre, de cinema, que ja és un clàssic. Doncs parlem de les supervivientes, un llibre que hi hagi tal David, un thriller, que ja ens explicarà. La Rosa es parlarà d'una taula Rodona, aquí a Esplugues, que va promenar dones de pel·lícula. Dones de pel·lícula. Que ens explicarà amb qui, com, i ja veureu que serà molt interessant, seguríssim. I cinema, doncs, tenim de tot. Tenim, des de pel·lícules que s'han remogut amb els últims festivals de cinema, i també Òscars i Golles, parlem d'endia, de l'autor, de la forma de l'aigua, parlem de rítual, i de Musa, que també estaven nominades, unes cosetes puntuals, esgolles i assitges, i també d'altres, com End of Watch, i recuperarem clàssics. Clàssics alguns, una mica bizarrones, com la Gran Comilona. Sí, és bizarró, bizarró. Exacte. La por, la semida del diable, però també trobarem una pel·lícula molt de les primaríssimes, Stiff & Friars, Mayut i Full London, i Hermosa la Bateria. La semida del diable és perquè fa 50 anys. Exacte, exacte. A 68, més o menys per aquestes dades, com les altres, per l'estrena. De la generació d'aquesta, i de... 2001. 2001, clar. Vam comentar que hi havia les quatre pel·lícules. La part de Dos Simios, 2001. Ara no em crego la quarta, aquesta. La de la semida del diable i una altra, el recordo quina, que era el del 68. Sí, sí, sí. Perfecte. Molt bé, doncs comencem per les supervivientes. Per cert, avui posarem, quan tinguem una estoneta, una bomba d'amadona, no perquè ens agradi, sinó perquè vas i que... M'agrassona. Ara no, ara no massa. Està magra. Ara està magra la bomba d'amadona. Puc que va ser una bomba, lògicament. Va ser una bomba sexual. I justament abans de ser una bomba sexual, que va ser llançant a l'any 90, preix aquelles disques d'aeròtica, el previ va ser un tros de disques d'ella Like a Prior, que va ser un gran dur, amb aquell vídeo d'aquell creu, justament, parlant de Semana Santa. Era, recordeu, que estava amb aquella capella, que el sant era negre. I això va comportar, clar, perdó, sant Noca Crist, era clar. I aquella punca res a fer, avui dia serà impensable. I tant, i tant, però van dir que ja portàvem una creu a l'inversa, i escoltarem el Like a Prior, que va perfecte per aquests dies de... de Semana Santa, cremarem en inferna, Nacho. Bueno, que cremarem. Això, directament, entre això, i que ens fotrem una entrecota al divendre. Mira, si ve la... Si ve la calor, en aquests dies de frió ciberiano, mira, jo prefereixo l'inversa, per escapar-me. Totalment. Molt bé, David, destripe-nos a Supervivientes, aquest llibre... Ja explica això. És un thriller, no és massa llarg. O sigui, que és ràpid de llegir, que també és d'agrair moltes vegades, perquè si sobretot, si és un thriller, tanta estanció aquí pel mig, doncs no... No és massa llarg, no? Bé, estem davant... d'una protagonista que forma una mena de triomvirat, respecte a altres dues persones que han passat pel mateix que ella, és que són supervivents. I de què són supervivents? Doncs... Com es diu això? Ho direm castellà, perquè en català no és la prola. De matanzes, en sèrie. Hòstia, tu. Tens allò que... Sí, sí, sí. Ella, la protagonista, és supervivent d'una... carnisseria que es va fer d'una cabana al mig del bosc. I ella es va llorar pels pèls. La van cosir punyalades, però es va poder llibrar. I llavors, en la seva vida, quan ja sembla que això ja han passat 10 anys, sembla que ella la té mig refeta, té nòvio, viu amb un pis que s'ha pogut pagar de la indignització que li han donat... I doncs apareix... O sigui, les altres dues supervivents són altres noies que han sobreviscut a altres matanzes que s'han produït a altres llocs. Més o menys totes de la mateixa edat, si fa no fa, i en un període de temps, que ens van produir tampoc massa... massa dil·letratant el temps. Però una cosa, matanzes que són falses? No, no, no, no. Tot és real, tot és real. No, no, no, tot és ficció. I llavors, una d'elles la va veure amb ella. A partir d'aquí, estem davant d'un llibre bé, que pot ser una barreja entre Halfert Hitchcock, Agatha Christie, en què... bé... El assassino és el... el major d'humor. Per dir alguna cosa, no? Sí, sí, sí. En què qui menys tu esperes, o no, doncs és qui realment està prou ben lligada a la trama, per mantenir-nos-te amb Billy i esperar a veure que és perquè ella té una mena d'avui mental, i no se'n recorda exactament què és el que va passar. El trau... té un xoc traumàtic d'aquests que el li va fer oblidar tot, no? I no sap què ha passat. Sap l'abans, i doncs ve tot un espai amb negre, diguem-ho així, i quan la rescaten, d'alguna forma. I ella, tot allò d'allà al mig, hi ha qui sí que està interessat de que se'n recordi. I farà tot el possible perquè ho pugui recordar. I a partir d'aquí, doncs sabrem qui realment és el butxí d'aquest cas, d'aquesta matança. Bé, lliure està narrat prou bé, està una bona prosa. No, no, és prou dinàmic, no s'està... no s'enrotlla, a la manera. Per tant, oi, tampoc és un gran llibre, no? No és un dambrao, ni un quemfolet, a la manera, a nivell de narrativa, perquè allò és molt simple, a l'horridor digest. Però bé, està prou bé, està prou bé. És un bon entreteniment. És una aquests thrillers que una miqueta van entrar a Nica, i que van bé. Recomenable. Allò per l'estiu, que tens poc a pensar, doncs vaig a fer una lectura d'aquestes, a mena no crec, depèn de l'intensitat. Mira, amb una setmana, amb la llegida. Perfecte. No és que tinguis massa des per llegir. Jo us vull recomanar, perquè no estic llegint, però és un llibre que no parlaré d'ell, és un segundet, reuminutet, és un llibre de l'Enric Alpena, que es diu Barcelona, una biografia. Ah, sí, el tinc. És un llibre... No vaig començar, el tinc... Doncs tira. Tira perquè està molt bé. Sí, el que llegir està molt bé. Si vols entendre Barcelona, des del paleolític fins a l'actualitat, diguem que jo vaig ara per la edat mitja. Jo estic ara al 1600, hi ha una mica la Guerra del Segador, que va endavant, i és maravillós. Sí, sí, està molt bé. Està molt bé, és molt clar, és bastant amè, per ser un llibre històric, també parlar de les costums, de les tradicions, del parquet, de les diuborns, per exemple, sabers, vull dir, no profundeix, ens entenem, hi ha molt per aprofundir, jo que faig rutes a Barcelona, quan parla del que jo heu, parla, però ens parla durant 3-4 pàgines, és lògic, però va molt bé. Perquè la gent que no té un coneixement, bàsicament de la Suat de Barcelona i per extensió de Catalunya, doncs va la pena, per tenir recomanable, com a tal. Arònia de parlar de Rosa, però ha tingut un accident de l'enoll, pobret. O sigui que la taula aquesta és molt petita, dius que feia uns escarafais en la boca, dius ara, etxarà aquí la tota la papilla. He dit que havia d'anar molt bé. Ja està, aquí, la roja de pare. Sóc que la càmera avui no sé si està funcionant bé. Tot això inundat. Exacte. S'ha deixat el genoll pobret, em sembla, a la taula. Directament. La prota, sí. Parles de dones de pel·lícula, que a veure què tal. És una taula rodona, dius que aquesta, no? Sí, exacte. Diu que aquesta és ualada. Bueno, ara el format que es fa servir per les taules rodones és sense taula. És sense taula? Sí, posen butaques. Vull dir, no hi ha una taula i la gent sentada a la taula, no? Fem una taula de petita per posar alguna mica d'aigua, o per poder deixar un paper o alguna cosa. No, però estem parlant d'una taula rodona d'una conferència. Ah, va bé, va bé. És gana, David. Aquesta sota ja està de sopar. Que encara no hem sopat. Diu que allà hi ha la misió, directament, no? S'ha trencat tota la misió. És la Covid dolent, no? Doncs la feina de l'Ajuntament d'Esplugues, a l'edifici que hi hagi la Masoveria, a més és molt maco estar al costat del museu de la Regioleta. Hi ha activitats que han programat amb un tio dels 8 de març desbona de la commemoració del dia de la dona i tal. I clar, com que el títol era Dones de pel·lícula, vaig pensar, us citate, anem cap allà, no? I sobretot, perquè imagineu que implanté de dones, la Isona Pesola, presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català. Que ella ha fet Panegra i un altre que m'ha apuntat, l'Andama d'Eunidó. L'ajudit col·lell, que també és directora de cinema, i vicepresidenta de l'Acadèmia Espanyola de Cinema, que ha fet diverses pel·lícules. Sí, el documentalista ha tingut un problema. Jo havia notat que havia acudit a Amaya, no? Sí, l'últim ball a Carme Namaya, Elisaka, Paragmens, Cortes... Té molta producció. I coproducció amb altres directors. Sí, sí, sí. Ha acudit bastant coses, no? Després també la Maria Rosa Fuster, que és directora, i això és pluguina, de fet, és ella la que una miqueta ha ajudat a muntar aquesta taula, que no és tan senzill que es munti una taula d'aquest nivell. La Miriam Porter, que també és productora de cinema, i és premi gaudir per la llum d'Elna. Aquell documental. Sí, sí, sí. Que ve maternitat. Exacte. Que jo encara no he vist per cert. Sí, no, no. Hi ha moltes visites que fan l'assumpte muntallà. Sí, sí, sí. I la moderadora, és la senyora Pilar Diaz Romero, que és l'alcaldessa de Las Pugas. Sí, sí, sí. Una persona que la trobava molt tembenta i molt involucrada en aquest tema. No sé si és una miqueta... El que volien era debatre el paper de les dones a l'indústia del cinema, la imatge, i real també moltes vegades, que el cinema ha transmès de la dona, i no té encara a la societat. De fet, jo vaig prendre notes, una miqueta, però clar, es van parlar de diferents coses. La donada va estar molt bé, i això et penso que també és important. Que va ser una horeta, una horeta i quart. Perquè jo que dius, si lo bueno, lo bueno, si breve, dos veces, bueno, doncs també no cal després anar llargant, i estan repetint idees i coses. La idea... Bueno, una cosa també interessant de la currículum de la... és una persona com de la Judit Coley, les dues donen classes de comunicació audiovisual, a la Universitat Blanquerna. Jo tampoc no ho sabia. Van llegir el currículum de totes elles, i impressionant el nivell. Aquesta que dius la Judit Coley, va fer Escofundadora de l'Associació de Mujeres Cineastres i de Medios Atovisuales, que està aquí, la decía Arbollaín, Sifu Tierra, Isabel Cochet... Sembla que és una gent que està molt... molt vinculada a aquesta... associacionisme, diguem-ne, exacte, aquest accivisme d'alguna manera. Exacte. Sí, bé, de fet, durant la conversa, es mencionaven l'Isabel Cochet, l'Isabel Arbollaín, clar, una mica com a exemple, les dades ones. Elles dues s'explicaven que hi ha... hi ha moltes alumnes a la Universitat, estudiant comunicació audiovisual, però que després n'hi ha molt poques, que es dediquin al cinema, o que ni tan sols hagin fet una pel·lícula, que això és curiós, perquè, no?, altres coses, però s'afreden la maternitat, o van allargar el fet de la maternitat, perquè està super demostrat, que quan s'han de quedar cuidant una criatura, és més complicat compaginar. No sé què siguis, o una... una directora, ja, amb moltes possibilitats, molt de nivell econòmic, que llavors sí que t'emportes a la criatura, com algunes n'hi ha, però, clar, a nivell nostre, o a nivell quan comences de debutant, com que és molt complicat. La falta, encara, de legislació per facilitar la conciliació de la vida laboral i familiar, i en el món del cinema encara és més complicat, no és un horari pixat. És molt sacrificat. Diu, explicava la Isona, dius que t'has d'anar, al millor, a localitzar esteriors, i has d'estar dos mesos fora. Clar, això, com ho fas, no?, és que és complicadillo, no?, són moltes renúncies, també, a nivell personal. Després he parlat també molt del tema de les cuotes, no?, sobre la paritat, no?, si és interessant, si seria el tema de legislar, de que sigui obligatori, que no sigui obligatori, clar, aquí es van posar sobre la taula les diferents opinions, no?, al final, una mica a les cuotes, jo crec que sí que coincidia amb el tema de que sí que està bé apostar pel tema de les cuotes, del tema de la paritat. Però, bueno, en sentit positiu, no de... de no ajudar o de no promocionar altres persones, sinó senzillament intentar fomentar que les dones també puguin arribar, senzillament precuten amb més difícil. Es precuten amb més difícil, no?, perquè fins i tot, en la hora de fer una pel·lícula, en la hora de preparar un pressupost per fer una pel·lícula, normalment el pressupost que compta una dona directora és un 31, 40% inferior al d'un home, perquè això està superestudiat i estadístic, o sigui, està reflectit i recollit, no?, que ha dit que per això, normalment, sembla que han de fer una pel·lícula com més intimista, clar, perquè no té estat les possibilitats de fer exterior, de fer grande, no?, i que s'identifica com que aquest tipus de cinema així més intimista és més com un cinema o una mirada de dones. No, senzillament és... Que no tenen pressupostes. Que no tenen pressupostes per fer una pel·lícula d'acció o una pel·lícula d'oeste, jo què sé, no? Sí, sí, sí. O de la Guerra de la Galàxia, no?, i que és lògic, no? I que moltes vegades, també, això estava divertit, perquè, clar, moltes vegades a les pel·lícules, el que es fa és que s'acaba a la història en sí. Jo estic barrejant cosetes, de la idea de l'amor romàntic, que, al final, feliç, és amb un petó. Mira, ja quan es fan el petó és dos protagonistes, ja que ja acaba la pel·lícula, ja a partir... Potser que a partir d'aquí comencin els problemes. Clar, exacte. I a mi m'ha fet gràcia, perquè aquest cap de setmana la reposàvem a la tele, la pel·lícula que ja no tinc fill. Ah, sí? Que protagonitza la... la Julia Robes, la Magí, un gran... Ostres, per favor, ni una cosa ni l'altra. Vaig veure una estoneta i dius... La història és que és ella la famosa, la triomfemosa, que conec aquest pobre nano que viu allà a Londres, i que no sé què, i després el va veure. O sigui, l'agafa el rebutxa, el torna a utilitzar, el torna a deixar. Fins que al final ja es casen, que dius, ostres, per favor, però que té que veure tot això. És que no volem ni que es faci amb un sentit, quan és l'home, qui se dueix o qui utilitza, amb una noia, però tampoc, al contrari, que això tampoc no és, no? I també la idea dichosa de que ha d'acabar amb una boda, que dius, per favor, no cal, tampoc. Es poden mirar. A trasformar de ser feliç a la vida. Només arribar a posar una parella i casar-te. Hi ha moltes maneres de ser feliç a la vida. I, per exemple, posaven, com a exemple, l'última pel·lícula del Marc Recha, que és la vida lliure, que és la vida lliure, que és molt a l'ésser de aquell senyor, que és el Sergi López. Jo encara no l'he vista, a vosaltres no. A veure si la podem veure i algun dia la podem comentar aquí. O, per exemple, pel·lícules com, per exemple, a Tierra Firme, també. Creu una miqueta extractaria d'això. Mira de comentar o crear personatges que fomentin o que representin un canvi de rol de les dones, i dels homes, una miqueta, sentint de compartit tal, però no només amb el cinema, sinó a la televisió, a les sèries. Això estaria molt bé, no? Totalment. Després, per exemple, van estar... O, per exemple, diu... No s'atrevien a dir-ho, però sempre a la sèrie de Terecinco, la que s'avocina, que dius, ostres. És que... Jo tampoc no veig gaire, però alguna vegada jo que passa, que estan dient aquí, a més, no només com una visió de la dona, així com molt de garrinclones, però dels homosexuals, de les negras, una sèrie de tòpics i d'estereotips... Sí, és massa, massa. Després tinc un index d'audiència que flipes. I alguna raó, no? Però quan jo visc alguna vegada això, passar molt ràpid, i visc algun... No, no, no, no. Passant canals i tal, et quedes una mica, i és veritat que hi ha una percepció, crec jo, sobretot, femenina d'uns personatges tremendament histrionics. Sobretot la part femenina... Tots dos, però la part femenina són... Sí, o l'historisme. Sí, o l'historisme en general, però, bàsicament, les dones sempre criden. No sé què dius. Vull dir, si vols crear un caràcter fort... Exacte, el caràcter fort no significa aquesta cosa que també és cosificar la dona. Això és cultura espanyola, és imponer-se el que m'achilla. Sí, sí, sí. De namomes com a dones, eh? Sembla que l'única manera de aconseguir aquesta consideració és cridar en la dona, perdona. Hi ha formes normals de comunicar-se i que, en aquest cas, a casa... És que dius, no ho sé, és bestial. És un exemple molt bo. Jo crec que hi ha, al final, escobendidius, que és això, no? Des del cinema hi ha una miqueta, el que pensaven que s'havia de fer una miqueta és això, reivindicar o intentar fomentar aquests altres personatges. Després, també, el que es va comentar és que no hi ha dones directores de fotografia, per exemple. Hi ha molta dones que han estudiat fotografia, que treballen, però no n'hi ha cap. Una mica, per això, perquè és un terreny que encara... No sé... Abans, sí que és veritat que les càmeres eren superpesades i encara era potser un motiu de força física, però ara això no té sentit. Ara, avui dia, no té sentit. I abans, m'apures. Això és una altra llança que s'ha d'intentar trencar, també. O, per exemple, dones compositores. Tampoc. Una d'elles explicava... No sé si era la Maria Rosa. Crec que era la Miriam Porter. Sí, la Miriam Porter explicava que una de les pel·lícules que estava preparant havia buscat perquè volia que la compositora fos una dona, expressament, i que li va costar moltíssim, i a final va trobar una. Mira, no va dir el nom, però dir que és una dona que havia estat col·laboradora del Lucio Godoy, que és un compositor molt conegut i que treballava molt en cinemes, no era la persona que treballava a l'ombra, sinó que treballava de col·laborador amb ell, de colze a colze. I, bueno, encara amb aquesta persona, però que tampoc havia... que segurava tampoc mai amb els títols de què dirien de les pel·lícules, coses que sí que s'han d'anar. En canvi, amb el tema de la producció de les productores sí que n'hi ha més. De fet, ja dic que a la taula Rodona hi havia dues productores. I jo tenia aquí un article que em vaig guardar del periódico semenal, del periódico de la... del Magatzín, que és del periódico de la Vanguardia. A Magatzín la Vanguardia. Que em va fer gràcies. Mira, un dia ja ho comentaré. Ara ve a compte. És una productora... Mira, ho titulen al seu article, la mujer más poderosa del cine español. Bueno, senzillament perquè ara, per exemple, ha estat treballant amb la Steven Spielberg, amb el part juràsic, la versió que s'ha quedat... La versió que han rodat aquí a Espanya, que estava rodant. El director espanyol, aquest, com es diu? Sí, el Ballona. Ella, de fet, clar, és la productora del Ballona. Havia fet, mira, lo impossible, ha produït ella a la pel·lícula, a Berinto del Fauno també, a la Triste, el Orfanato, que és de la Steven Soderbergs, i un monstro bienaverme, també, del Ballona. Ella ha estat la productora de totes aquestes pel·lícules. I diu que ha estat molt senzill i molt fàcil treballar amb els americans, amb l'equip de la Steven Spielberg, perquè es tracten amb molt de respecte. Es tracten d'igual a igual. No és com aquí que tu has d'aguanyar. Exacte. A cavall de la televisió, perquè moltes vegades les pel·lícules s'han de fer pensant en què després s'han d'exhibir la televisió, o que també és una miqueta, i em va demanar que sí, a vegades t'ha costat una mica més, perquè sembla que els diràs coses dos vegades, perquè no et fan cas a la primera, però que ella ha fet la seva trajectòria i que no ha tingut més d'això. Bàsicament era això, que em feia gràcia comentar que era sempre d'aquesta senyora, de la Belengatienza, com a productora. Bé, anirem a veure si anem mica en mica trobant això. Noves dones que entrin les equips, i quan parlem dels Òscars, i quan parlem dels Premis Goya, i els Gaudí, doncs trobem més dones, perquè realment és... Aquest any hem tingut encara la sort de l'estiu. El talent és el que jo dic, el talent de gent que és veritat, doncs que tingui possibilitat de reconèixer. Exacte, està claríssim. No cal que vol que diem, perquè sigui home és millor que sigui dones pitjor. Hi hagi problema que sigui una dona que et vingui a dirigir una pel·lícula i que no miri malament, i que sigui un home que digui que serà millor pitjor. És absurd, és el que hi ha. Molt bé, doncs esperem això arribarà algun dia. M'hi estem clavint, poc a poc. Que ho veiem nosaltres. Bé, doncs comencem en la part de cinema. Si em permeteu, jo començo a parlar, ho faré ràpid, de dues pel·lícules que m'han agradat molt, i després pararé més endavant, quan parlem vosaltres, dos pel·lícules que m'han agradat molt. La setmana de molt ha sigut en dia, per un costat, i l'autor. Les comentaré molt per sobre. En dia va ser la gran guanyadora dels Goya. Va guanyar avui. No les millors pel·lícules, però sí que és veritat que va guanyar tota la part més tècnica, i la part de guions, millor actor, revelació i tal. És una pel·lícula binòmic, que es diu John Garano i Aitora Regi. El Garano és el que va fer L'Oreac Flores, que és una pel·lícula magnífica. Em sembla una de les millors pel·lícules que he vist a l'any passat. I en dia és una molt bona pel·lícula. En dia significa castellà, grandíssim, enorme, gigante. És aquesta la traducció. Per això es diu així, la pel·lícula. És una pel·lícula molt basca. És com siguin. És a dir, està clar que és una mica el panegra que està fet en català. I després tenia la traducció en castellà. És aquesta, veus que els labials no coincideixen quan ho fan, no? És basc, basc, vull dir. Hauria de ser xulo veure la versió original. Està rodada, no us quedeu? Jo la vaig veure doblada. És veritat que els cartellets dels llocs on va estan amb basc. No me'n recordo ara, però Anglaterra és molt raro. A l'anglaterra o així té una barreja del que serien les lletres, que és una cosa molt curiosa. Però és el que... Sí, a l'Heterra. Però és una cosa molt rara. La pel·lícula és la mateixa. Bàsicament és això, dos germans que viuen amb una d'aquelles aldees. Estem parlant del 1800 i poquet. I a partir d'aquí, són dos germans que intenten portar endavant el que seria una mena de granja, d'allà, i arribar a un moment que no sé quina guerra és. Carlista. Exacte. I llavors s'emporten algun d'aquests fills, s'emporten cap allà, una mica el pare felatria, diuen quin vols agafar dels dos. I agafar aquest, que és potser el més llançat, i l'altre és el més apagadet. Quan torna d'aquesta guerra es troba un germà que ha patit aquest gigantisme. No té res a veure de com era o com és ara. És un ésar que va creixent constantment. I es converteix en una mena de lògic, en aquella època, una mena de monstre, que es passeja per diversos espais darrere del món, inicialment local i cada vegada més. Va presentar-lo com a la gran estrella, gran gegant, que no recordo el nom, però és el gegant de la població en concret. Bé, la història, que en un principi que va començar a dir que marameva, que això potser m'avorrir una miqueta, no, va agafant empenta, i van passar. El disseny de producció és excel·lent, el fotogràfic és meravellós, el muntatge és molt correcte, el sol està molt bé, i tot això que li van donar és correcte. Està molt bé, sumareix. És una pel·lícula gran, important, amb una gran potència del tema, amb una sensibilitat, amb uns actors molt creïbles, que no són coneguts. És molt important que agafes gent que comença amb aquest àmbit. Per tant, és una pel·lícula rodona amb una banda sonora exquisida, i, bé, recomanable, que la veieu, dos honetes, molt correcte, i això passarem molt bé. I l'altra, és una que es diu l'autor que va guanyar dos Òscars, una a dos Òscars, po, dos Goya, a ell el... No es diu Javier Gutiérrez. Sí, Javier Gutiérrez. L'hi dic Kim Gutiérrez, en comptes de... És el de la Isla Minima. Doncs he portat la pel·lícula, el director és el Manuel Martín Cuenca, que va fer Caníbal. No he vist Caníbal. És un pel·lícula on vol dir... Un pel·lícula en Toni de la Torre, no? Exacte. I també surt amb aquesta, en Toni de la Torre, també... L'ombisible a l'Ovestia, no? És veritat. Quina Caníbal. És veritat, ho he pensat, això. És un sastre i dalt, una altra versió de l'Ovestia. Les comen d'una altra manera. Està veient la rodada granada, el sacromont, o el vestit potser. Quan algú va comentar... O no se'n vaig llegir aquesta rodada. En vez de comercelas con los ojos, se les menja literal. És que aquest, el Martín Cuenca, és un tio que té una capacitat increïble, l'Andalus, és un director de l'Andalus, dius-me, quan veus unes pel·lícules, ojo, d'un director de l'Ovestia, a veure com va, però té un punt minimalista, una cosa, que s'agrada molt. Aquí, en aquest cas, els decorats són sempre repetits i molt concrets. De què va la pel·lícula? Doncs bé, aquest, el... El Gafrecutierrez, treballa amb una notaria de passante i tal, o una notaria que estàs ràncies, al centre de Sevilla, una cosa, eh? Ells van vestides d'una manera, i ells també van així, amb aquells tracos, o crea una cosa... El que diem. Que el professor d'Antonio de la Torre, que està genial, que és el fill de sa mare, és genial, aquest tio, és un monstre, és un camaleo, tio. I ho fa de conya, i aquest... I llavors fos una frase genial, que clar, ell li llegeix un text, no? I jo ni li dijo a Mery, que no sé què cal, però com apones nombres extranjeros i tal, aquí, és una història d'Espanyola, bueno, d'aquí, de Sevilla, però com va, que és que... No, és que també és internacional, que no, el que tenés que fer, i perdoneu, és posar els dos huevos encima de la mesa, literalment ho diu, i tal, i ho farà després, i tal, i això, i posar-te i fer, no sé què, i aconseguir-la millor. Li monto un pollastre pobret meu davant de la gent, amb un taller, no estem parlant ni d'una... no sé, ni d'una universitat, i tal. Un taller en el centre cílic, per exemple. Exacte, com jo faig jo que faig els tallers, que faig com jo vinc jo, i a Bronco, exacte, es bronco a tot cristo, no? Doncs allà, la cosa abans. I una qüestió a aquest home decideix fer un llibre. És una qüestió de l'escriptora, que és la Maria León, i bé, hi ha una història paral·lela, que no ho comentarem perquè té la seva gràcia, també amb aquest espai, i llavors, ell és una mena com de superació personal, allò que diem, que aquí sí que potser entrem de que jo tengo que ser el mejor que mi mujer, que aquí apareix aquest punt, vull dir que ja no té per aquí, per una altra banda, no sé què, que ell decideix muntar-se un espai. I a partir d'aquí el llibre comença a crear una història. I aquesta història es barreja amb la història que ella està fent al seu voltant, és a dir, ho dic malament. Ell agafa un pis, marxa de la casa per una setmana motius, de la seva relació amb la seva dona, i a partir d'aquí, però el pis té el que seria un llit per dormir, la taula amb un ordinador molt guai, per escriure i tal, i això, i fer-la, ja està, una taula, un punt. I llavors, ell fa vida allà. I comença a crear tota una història al voltant de la gent que viu a l'edifici. Els del davant, que són mexicans, amb la portera, que és de delfacal, que ha guanyat també per aquesta pel·lícula l'Òscar de millor actri secundària, que ho fa també de conya. I a partir d'aquí, això és el que li serveix, per anaminar una mena d'entropofàgia de l'edifici, que li serveix per crear la història, que després es tornarà al seu contra, ja veureu, això no vull dir-ho i tal. És una pel·lícula que sembla que no passi res, però passa moltes cosetes, no? Hi ha una constant repetició d'una ombra que apareix a la part interior de la casa, que és on els mexicans parlen i ho grava. Hi ha unes escenes molt repetides i molt, a aquest punt, una mica més minimalista, no? Un punt mentalment discret. Exacte, sí, sí, sí, sí, una mica aquesta línia. I l'ha afegit, i ja acabo, de que, realment, ell fa això, veuen que dius, ostres, ja està bé, no em surt res, no? Però, realment, ho fa, això de posar els pebrots sobre la taula. I les seves tipus de mirament, és a dir, allò, desnudo masculino que és raro al món del cinema, que espanyol, doncs mira, presenta els atributs a aquest senyor. Va, vinga, va, que em vaig a veure i dic, que és raro, no vull dir que jo això, que no se me veia, que no sé què, que vaig cober, doncs no, no, no, no. També ho fa dos o tres vegades, vull dir, amb una tranquil·litat, amb una parsimònia. Sí, tant, i tant, i tant. I totes veu, i per dos cops. Vull dir que, i a més, és que és un actor, ja, amb una... Moltes cartolles, no? No, a l'altre món, no sé, jo què sé. T'amaguis tonta? Jo ara, pff, no ho sé, això, mireu i decidiu vosaltres, depèn de cadascú i tal. Normal, no sé, jo, jo... Potser que sé, correcte, jo què sé. Perquè necessita una escena, o de sexe, o de nu, masculí o el que sigui, per vendre la pel·lícula. No vull ser mal pensada. No, però té un motiu bastant lògic. El guió exigeix. Hi ha una escena que no, perquè es veuen que estan noses després de fer l'acte, i dius, bueno, es pot tallar més cap a dalt, però bueno, ja està, però en aquest cas, per la presència. Però aquí, sí que hi ha aquest comentari, que és molt masculí, això, ah, és que ho vas amb tema a la mesa i tal, aquesta cosa, imagino que vol fer aquest jo. Jo pensava... Igual és una simbologia, de tota aquesta persona actualment. Sí, també. Bé, arreglem-ho, arreglem-ho, això. Molt bé, doncs, a veure, que, Nacho, ens parles de la semilla del diable. Us parlo, sí. I a partir d'aquí, doncs farem això, semilla del diable, una mica de la forma de l'aigua, anirem alternant, si us sembla. Mira, mirem-nos la banderia, i així no sigui tot tan repetitiu. Tira, tira. Trem radar en el temps, 50 anys, que per això és la Femèrida, després estan d'Òscar i tanta actualitat. Doncs una pel·lícula que és unes pel·lícules de terror més conegudes, jo t'ho diria de la història, i de les molt bones de la història, si es va juntar un guió bastant interessant amb un director, que era un gran narrador, com un Roman Polanski, i va sortir una pel·lícula claustrofòbica, que fins i totes les persones que no en xerren les pel·lícules de por, on no les fa tant de por, fa por, perquè és molt... és el tema del diable, però tractat d'una manera molt psicològica, i la manera de... els planos com estan, i moltes històries que envolten la pel·lícula una mica, no? Perquè li tiri a un edifici que és una mica... com són els edificis aquests que hi ha per allà, per ser-te al parc, allà de Nova York, com el Dakota, edificis una mica malaïts, que han passat coses, han hagut bruixots allà, on va morir el Joel Lennon, que també tenia un edifici, tenia, no sé què, el edifici Dakota, el plegat, doncs, l'ubiquen a un edifici com això. Després, tota aquesta pel·lícula va tenir un cor o l'art i una mica estrany, perquè mesos després, molt pocs mesos, que va estrenar la primavera, doncs dos o tres mesos després, van matar la Sevadona, de Roman Polanski, de Salón Tete, de la família Manson... Aquí va haver-hi tota la sèrie de teories, de que si... perquè ho havien fet, és d'ella, que en aquesta pel·lícula de la semilla del diable, Roman Polanski va ser assessorat per una sèrie de cercles esoterics que hi havia al Hollywood de la Epoca, on hi havia molts actors que estaven allà ficats i tal, i que estava... una de les teories diuen que estava al clima, que estava relacionat una miqueta amb això, que era com una espècie d'abanguinjances, a tant i que hi ha unes coses raras. Tota la pel·lícula estava envoltada d'un ambient una mica turbio, no? Allò que no pot deixar a costat, que és una pel·lícula magnífica, però més o més adereçada amb tot això, és increïble. La pel·lícula és una pel·lícula de John Cassaveta. John Cassaveta és una pel·lícula de la persona que es veu, que es veu el mal, per aconseguir el que vol, si requises i fama. Magnífic director també, el Cassaveta, el directe maldirector. Sí, sí, sí, exacte. Però com a actor, ho fa molt bé amb aquesta mirada que tenia tan especial. Però és una mica llecto, és una pel·lícula que està venent i tal, els dos bruxots entre cometes, les persones que són aquests que fan aquest paper tan... persones tan amables i viejecitos tan entrenyables i després són adonadores del diable. Un déjame salir, però... Sí, sí, però tot... La manera que explica la història, com juga en tot moment, una manera molt, molt equilibrada, és una fantasia de la dona que té alguna cosa i tal, és una cosa que si pot passar, una embarassada, no? I de veritablement, hi ha circumstàncies que la envolten, que la fan pensar que això hi ha alguna cosa rara, no? Però en tot moment, Polanski no es deixa clar si això s'ho està inventant ella o està percebint ella, o és que, veritablement, hi ha alguna cosa. I fins al final, que ja queda més clar, però amb tot aquest equilibri, però bueno, tot una sèrie que hi ha allà, que són uns pisos allà, de l'ujo, diguem-ne, però tot una mica de cadents, i tot plegat, allò que estan, les portes del pis dels bruxots i d'ells que s'ajunten, aquesta presència constant dels bruxots allà, que no deixen en pau, d'en jocs simpàtics, però estan tot a l'estona. Tots els personatges són veritablement siniestres sense ser-ho, que és una cosa que és molt quotidia, no? Sí, sí, sí. I una fantàstica pel·lícula... Polanski va tenir una època... i la pel·lícula va provocar que la... com es diu l'actiu... la Mia Ferrou se s'apareix del... de Frank Sinatra. Ostres, per què? Perquè era tal la pressió que posava el Roman Polanski envers la pel·lícula i tal, que la tenia absorvida, i al final ja va dir... i l'altre d'on s'emprenyava, perquè estava massa temps rodant, i llavors la cosa va acabar patat. És veritat que ella té, o sigui, que ella és veritat, que té un embaràs que és molt dolent, perquè, clar, l'embaràsada d'aquí és tan embarassada, llavors ella comença a quedar-se consumida o passa molt malament i tal, però de veritat que la cara aquesta, la pressió que li posava, de veritat, és que estava allà, més tan prima, que era ella, tant... Hi ha una pel·lícula d'aquesta època que es deia Obsession, amb la Caterina de Nef amb la Quera, que això era boníssim, tio, repulsió, repulsió, això, això, això. Aquesta és boníssima. Això és genial, aquesta pel·lícula. Estic veient ara mateix com passeig a la Caterina de Nef allà pel carrer. És increïble, aquesta pel·lícula, i ha passat una miqueta allò d'aquestes pel·lícules. Aquella Polanski és veritablement angustiosa. Totalment. Van molt a pena, aquesta pel·lícula. Té unes quantes, i després... Aquella és de passar-ho malament, però... El Chimerico Inquilino, llavors quantes allà, veritablement, són angustioses. És que és aquest període tan bo de Polanski, que aquests anys, vull dir, és magnífic, aquests 60, 70 i tal, allò és deliciosa, el que fa aquest home. Potent, però... No, no, el que sí que volia comentar, perquè la ja vol del diable, és que una de les interpretacions que s'han fet, efectivament, parlant de que potser és una imagina, és su imagina, tot això que està passant, i això és perquè un tema... potser no és tant perquè està embarassada, sinó per un tema d'un problema de salud mental. Ah, vale. També. Aquesta interpretació sí que he elegit varias vegades, de que és una... A veure, senzillament són al·lucinacions que ella pot tenir. És una manera de demostrar, perquè, clar, una persona que pot perteix una malaltia mental, té qualsevol cosa que ella, el seu cap, la seva ment, està veient, és que ella perteix molt, perquè ella es pensa que és real. Pot ser una de les interpretacions que estàs intentant fer veure això, és que ella s'imagina tot això, perquè no acaba de... És que dius, ostres, però una d'això satànica, és que és molt raro. Tot l'argument és molt raro. Jo vaig veure la pel·lícula, fa temps que no l'he revisat, però sempre m'ha xucat això, perquè és que és molt estrany tot. Dius, ostres, ella està vivint amb el seu marit, el seu obre per ella, i de cop i volta apareixen aquelles gent, i no sé què, i sí, però no, i el marit és... I això, quan vaig llegir una miqueta aquesta interpretació, ja em va quadrar molt més. Doncs a l'hora d'anar a l'escena, a l'hora de veure els papers naturals, i visitar la escena... La escena de la còpula amb el diable, és una escena realista, aquella frase de... No, aquí no poden entrar. Aquí són les catòlics, les Andèses, no sé què diu, que estan en una paixella... que és veritablement buñuel. Esclar, és que hi ha molt de buñuel per les mans. Amb l'agreujant, que la època era de puritanisme, hi ha molta història, Ah, i això també. Això també ho fem molt de mà. Srogues, pel mig... És que parlem molt d'història, eh? Una al·lucinació. I Polarski també li fotia clínica. Però cal, les dues, diguem-ne línies aquestes que hem dit, s'aguanten, perquè si ara comences a pensar, imagina't que fos això, fos una malaltia mental, s'aguanta l'història. L'història és tan ben construïda que s'aguanta. Imagina't que no, que fos el tema sobrenatural i que fos el tema del diable, també s'aguanta. Per tant... Has de jugar això a la pel·lícula. És molt reïcida, s'aguanta pel guió, s'aguanta per les imatges, s'aguanta per la manera que es fos. Molt bé, molt bé. I per actors que ho fan... Per actors que ho fan, és una pel·lícula absolutament inspirada. Absolutament inspirada. Sí, sí, sí. I, bueno, molt recomanable, per 50 anys, no hem vellit... Exacte. Oh, no, 50 anys. Això és el vellet, això, pa. No, oh, oh. Tant de bo, moltes pel·lícules d'aquestes... Aquestes tots, los fanos. Meravigada. Tant de bo, les pel·lícules d'aquestes, les d'art tan dolentes, prenguessin alguna cosa, que és una pel·lícula veritable d'arròr. Això ho recomano que la reviseu. Molt bé. Doncs ara passem a la guanyada dels Òscars, que ja l'hem vist tot i faltava el David. La forma de l'aigua. Quina forma, tal. Tu creus que ho mereixia millor per la millor direcció? Absolutament. Ole, Ole, Ole, Ole. Em va decebre molt. Molt que sí. Jo no he trobat a ningú, que digui que sí. Perquè bé, sí, la vesteix així amb un format tipó amelí, com deies tu, amb una musiqueta així, pim, pim, pim, pim... La escena del Piano, jo dius... Exacte. Jo què pinta, allò allà, tio. És que no té cap volta ni solta, no? Absolut. Sí, sí. Al final, és absolutament previsible. Però és que te l'esperes a tras o de lluny. Sí. És que... no sé, no... Si esperes que no passi, però al final passa. Ah, sí! No, no, no, no, passa. Pensava una cosa més sorpresiva, però no, no, és que... Dius, tia, dius... Un amic com de Javi, que deia jo, no? Té la sensació que són escenes que ja... que van quadrant per ser mateixes. A mi m'agrada estèticament, m'agrada estèticament, però ja està. Sí, estèticament està bé. Però l'altre... Et distres una estona, però no et quedes. No, no, no, però és curiós. És una cosa diferent, és un plantejament diferent, però... Tots punts aquests, una mica més gores, com quan es fot el gat... O els que es renda els dits... Ai, sí, no... Això és que hi ermo del toro. Sí, per això, és com Peter Jackson, també, que deixen alguna d'aquestes... Potser ell igual, no? Perquè ells han nascut, d'una mica, entre cometes del gore... Però potser d'aquí... Va començar del gore. Sí, sí. Allò és gòtic. M'encanta, m'encanta. Momento cortadora de césped. Allò és amb la vida, he arribut més amb la vida. L'opitjor, és l'údol que agrada pus. Ah, sí! Calla, calla, quan es menja el gore... Però ja està. Algú ja parlarem del gore, eh? Quina decepció absoluta. Ja parlarem de pericòlament. Quina decepció, però total, no... No me'n faig creus. És que no sé què més dir, perquè és que no... És una pel·lícula que et deixa una mica fred. És veritat, això, tens tota la raó. Jo començo a explicar-ho i he explicat i ja està. Me'n recordo, quan m'ha començat a tenir anomenada... pels fòruns, les crítiques... Una maravilla, no sé què... Una gran pel·lícula. Però són els que haurà fet aquest home. Què haurà fet? Si m'apures, és millor la de... la de aquella de robots que xagants, com es deia, allò, de... El Transformers? No, no, no, que va dirigir... No, no, que va dirigir el mateix Guillermo del Toro. Ah, i aquelles que eren aquestes... Pacific Rim, que no passa això. Almenys era més cuarent, ja sabies que anaves a veure. Aquí et dona unes ínfoles d'avui, veuràs quina pel·lícula, i després dius... Però què és, per dir-ho, santo. Sí, sí, sí. És que ha guanyat... per... com t'ho diria jo, per... per les notes... No, com... Pel·lopolíticament correcte. Els apunts que fa ell, el cinema... que... Sí, sí, és una miqueta com més... Els humanatges que fa. Els humanatges que fa. Els cinema-música... Sí, sí, sí, ha recordat tot un època d'Aurada, el 50... Ah, això mateix. Quan els Estats Units realment eren una potència mundial... Ah, exacte. I dius... L'únic que es lliura és el Michael Shannon. Fom paper bestial. Al final, deslevesat, també, per la menè que acaba. Però és el guió. No té cap culpa, però... És el més creïble de tots. Sí, perquè ella no... No patina ella molt, no la veig. No sé, no sé, és que a mi em patina bastant... Pobre, també, el diàleg que té... Clar, és que... Sí, no, no, no. No sé... És que... No sé. No és que li posen de tot. Jo crec que és perquè, al final, ara hi ha algú que l'hem vist tot, ja, no? Sí, sí, sí. No que es tapi les orelles ara mateix. El final, aquell que ja té aquí, aquella serrapada... Jo ja ho vaig entruir de bon començament de la pel·lícula. Que dius, ja m'hi van trobar al costat d'un riu, no sé què, i no parlava, està clar, que jo també prové d'aquí. Prové d'aquí i llavors torna, al final torna. I per això se n'amora d'ell, sinó de què? Que sí, que sí, que sí. Mollús. Amb la pinta que té algú. Molt bé, doncs seguim parlant de pel·liculeta, si ho sembla, David. Bé, amb aquest cas, he de fer un apunt molt ràpid, perquè hem parlat i viscoco molt passat de com. Ah, que sí, que sí. Quina meravella, què de colores, què cosa... Sólo faltava l'unicòrnio, per allà amb el volcà. Em sembla una pel·lícula originalíssima, es mereixia l'Òscar. Segur per originalitat, per tot el que passa, amb aquell sommón dels morts, que és... El pròxim és tan bonic. El pròxim és molt bon perill. Sí, sí, sí, va la pena, va la pena. L'únic que els Òscars van trobar a faltar, per exemple, pel·lícula japonesa és com aquesta de Your Name. No va estar nominada. No crec que això... És que això tapava, també, molt. Això és molt bo. És un altre nivell. Però hi ha una, sí que hi ha una... això en premi a les pel·lícules d'animació. S'han de ser americans. I també està fer dinant, que també la tinc per intentar veure si la puc veure. També està nominada als Òscars. És aquell del Toro. No bravo. Ah, vale, vale. Aquella també està pora i vull dir que no ho sé. Té feia gràcia per dir-me que faran... No, no, no, és allà. És americana. És americana, de més, a Pixar, em sembla, o no sé què. Déu-t'hi ser Texana. O Disney. En càrrega les pel·lícules ràpides i parles tu, Rosa, directament amb mi hermosa en la banderia, i a veure si ens donem temps una mica de parlar de les pel·lícules que falten. Buf, a veure... Bueno, Musa. Nacho. Ja me va a la Garó, vull dir que una reflexió. Ah, a veure què passa, re, i tal. La pel·lícula agrada molt, l'estom, visita... Eliotcoguan, la Franca Potente i l'Elior Walding, com els personatges principals. Què poden fer les Muses? Moltes coses. I amb aquest cas... La Franca Potente i l'Elior Walding. I amb aquest cas el que genera és una mena de sensació d'aquí entre elles. No hi ha quòrum. A partir d'aquí de cara a la realització de la seva tasca de Musa, per inspirar teòricament els poetes, que en aquest cas es converteix en una mena de monstres, a la filla Cap, que han negatiu. Són internals. Sí, i llavors una història que se s'envolupa arrant d'una mena de... de vincles que es crea entre la Franca Potente i el poeta, que és tan concret, el poeta de professor, que tal... És que... no sé què explicar. No ho sé. És que a mi em genera una sensació de pel·lícula molt fallida... Molt fallida, però per tot arreu. Que la idea és bona, que podies ser un element. El punt de partida. El punt de partida, si ho expliquen. Aquests que t'expliquen, diuen que és interessant. Sí, com ja s'ha de veure. I dius, pel·lícula aquestes... A mi no recordava alguna vegada que era el Ballona. Sí, exacte, el Fanato. Una manera d'explicar-la. A mi no em sembla l'ambient. Una miqueta d'arrollo, la Vinci, per allà, com s'ha sacat aquesta. Una trama, de què hi ha... No sé què, no sé quant, però tothom ho cobre. Sí, sí. Scenas de terror, tampoc. És com tot molt l'interiors. Jo típic d'ell, que sempre passa més a les cases. Sí, però... I no et creus a ningú. Ell potser la creus una mica, però jo no em crec que la Franca Potente que són millors actrius del que fan aquí, estan una mica per esclar. Ah, exacte. Totalment. I ja en poc s'esforza. Bueno, algú m'ha guanyat, em sembla que m'ha guanyat algun d'afectes especials, que hi ha una història també, però ja està. I un altre que també, que va guanyar el millor actor, el Sitches, que era de Ritual, el Raph Spall, una pel·lícula de David Brackner, ja estem amb Netflix una altra vegada, jo deixaré de veure pel·lícules de Netflix a vegades, perquè hi ha un moment que ja em poso molt nerviós. Perquè vaig veure una, no recordo com es deia, d'uns zombies, d'uns caníbals, i no em va agradar gens de mi, que també de l'any passat era dels Oscar, dels Goya... Eniquil·lació, em dic, que està bé. Eniquil·lació, sí que es diuen que és tan bé. Però aquesta tornem a estar a les mateixes constants. Són pel·lícules que tenen un presopost bastant reduït, ho sento. És la percepció que noto jo. I que sempre són molt repetitives amb la temàtica, amb el tema i tal. A veure, són 5 amics que volen marxar-se de vacances. Com si ara decidim, anem a marxar a la setmana Santa. Què fem? I cada any marxen. I llavors, perfecte, decideixen fer això. Però resulta que, abans de marxar, l'últim dia que tenen per fer unes copes, i un li diu el Rafa Espaldi, escolti'm, quedem-nos a fer unes últimes copes, anem a un supermercat 24 hores d'aquests americans, o aquí, que també n'hi ha, anem a comprar unes begudes i anem cap a casa. Resulta que es produeix un fet determinat. Una cosa concreta, que passa, important, que genera que aquests decideixin marxar. I no tenen millor idea que marxar-se a Suecia a fer sanderisme. Com que veig de la cosa. I se'n van cap allà. Llavors entren dins d'un bosc. I d'aquests cinc, hi ha quatre. Si la veieu, no vull marxar carbos, la cosa. I llavors entren a un bosc, i comencen a passar coses dins d'un bosc. Una bruja de bler o altres coses. Sí, una cosa d'aquestes. I a partir d'aquí dius, bueno, què passa? Per què se li apareix aquí el supermercat al mig del bosc? Per què entren en aquesta casa i resulta que els hi passa el que els hi passa? Per què resulta que al final dius, a veure com et salvo això de ritual? I dius, mora-te, adéu senyor, de ritual, de ritual, eh, total, eh. De ritual de què hi ha gent on de salió, què és això? Clar, vull dir, és una cosa, que haver-n'hi-co la part i el mig. I al final, i se'n va, dius, què és? Perquè ha marxat, que és absolutament... Ho sento, eh, absurda. Què hi li hagin donat la millor actuació al senyor d'aquest? Poma, alegro, però jo no sé què més hi havia sisges, però jo crec que segur que ho hagués fet millor una altra, que no aquest. No sé, no entenc res. Rosa, m'he carregat la banderia perquè és el que... Que suave. Bé, doncs l'he revisat aquesta pel·lícula, però, aunque havia vist l'Hilo invisible, vaig a revisar quines coses hauria fet. Aquesta pel·lícula jo no l'havia vista. A la distància, eh. A darrere de l'Hilo. Quina diferència d'una a l'altra. Sí, però bé, el personatge jo trobo que ho construïs molt bé. És que això sempre ho té aquest actor, far-s'hi el que faci, sin entrar-hi al personatge i es transforma, eh, literalment. A veure, la història una miqueta és el que tu deies, que ara es veu i que deia com una miqueta ja ha passat. És molt xontera, xontera. I l'estètica de la pel·lícula en sí mateixa, no? Molt, la pel·lícula, tot, tot, sí. Hi ha algú. Clar, sí que la veus que ja és desfasada, estar a crònica, no? Però, bueno, però la història... Suposo que és molt actual, també, de tota manera, la història. Senyora. Perquè és com a un barri de Londres que hi ha uns nanos que són d'origen paquistaní. Bé, són immigrants paquistanis, no? I es veu la primera generació, que ja s'ha instal·lat, que ja tenen negocis, que sí bars, que sí restaurants, que sí... El tema de les lavanderies també comencen. Les bogaderies. I llavors veus la nova generació, el nebot, no? Que també al principi comença a ajudar el tiet, a aportar una mica els contes i tal, fins que ell s'adona que tot això va bé i tal, i llavors ja poso el meu propi negoci, no? I llavors és aquest nano que comença a posar les bogaderies, no? I d'entrada, penses, ostres, això com ho rebran, no? Sobretot quan hi ha veus que es troben en aquella colla de nanos, una mica extravistes, que el Simón, el Xiamena, San Itàlia, ja veuràs que tindran... No, no, és... És veritat que no, que surten endavant. És que és un lobby o una part important d'aquests immigrants, que tenen un pes a l'economia del país. Estan movent, que després no només és el tema de la bogaderia, també estan rentant altres coses, però hi ha un trapitgeu de drogues i històries, no? Però, bueno... I llavors, com és la població marginal, en aquest cas? Era la població marginal de Londres, que està molt ben representada amb aquest nano, amb el Daniel Deideu i el personatge que faran el nom del personatge. És bona, fa d'un noi que és homosexual, però va amb una panda, que no sé si tots són homosexuals o no, són una miqueta... Són extremistes, són violents... Són una mica el tipus de neuromàntics. Són una mica una estètica neuromàntica de l'època, una cosa així. Sí, una mica així. Aquesta va per aquí, dies i dies. I llavors, com en intenta també, poso això, guanyar-se la vida d'alguna manera, i entra a treballar amb aquest nano, que hi ha una doble relació de treballador, però també a la vegada vols d'amant, perquè no arriben a ser parella, són amants només. Perquè l'altre nano, d'aquell que tenia el negoci, vol casar-se amb una noia també del seu país, perquè si també una miqueta, doncs em feveu el que és l'aparencia i n'ha fet. Des d'aquest punt de vista, suposo que sí que reflecteixi, per saber-lo, que era la situació d'aquell moment, d'aquell ambient, una miqueta marginal, o d'aquests barris més populars amb més immigració. Suposo que avui dia deu ser més encara, perquè encara aquesta població, aquestes persones possen estar a veure més. I com interaccionen amb els natius d'allà, que ara són ells els empleadors. Aquesta primera pel·lícula estic fent frirs, per cert. És la primera? És la primera, o la segona ombria que ho fa, però és la primera que fa. Amb aquesta línia, va començar a fer dues línies, una més anglèsa, i més indepte, la camioneta, i va fer aquestes pel·lícules, endent del món del cinema, i una més americana, les amistades perilloses, i van a cap aquí. I llavors, tant en quant, sí que hi feia pam, i llavors, a mesura que la seva carrera, de tant en feia una pel·lícula més independent, no recordo ara el que a Ferlanders, per exemple, que era més amb aquesta línia. Una història verdadera, em penso que també era d'ell, no? No, com fonen jo ara? De Billings. És l'única que s'entén. Refereixo que és aquesta cosa, però qui fa la gràcia perquè és l'inici? Veus les maneres en què apuntava aquest home, no? I és una pel·lícula que és un clàssic dels 80, eh? Sí, i tot és molt curiós. Sí, és molt, és molt. 3 minuts per la Gran Buff? Sí. Vinga, per Gran Comilona. Gran Comilona, pel·lícula 73. Espera, que et poso la Madonna de sota. Posa'm la Madonna, perquè va perfecta. No s'està agressona, eh? Bueno, pel·lícula de Marco Ferreri, amb guió de Rafael Azcona. Marco Ferreri ja havien col·laborat en el Piscito. Marco Ferreri és el director del Piscito. Rafael Azcona. Molt bona pel·lícula, eh? Rafael Azcona és un de guionistes mítics espanyols, de Berlanga, del Verdugo, de Plàcido, de Las Copetas Nacional. És boníssim tot. I també va ser el guionista de aquesta pel·lícula. Marco Ferreri, autor a Teo, Iconoclasta, coqueteando con el surrealismo. Va agafar 4 tractors boníssims, com Masero Mastroiani, Hugo Tonacci, Philip Norietti, Michel Piccoli, Michel Piccoli, Atolfetiche de Buñuel, Amic Personal, un físic absoluto. Llavors, premissa anirista de persones, unes persones que són rellevants de la societat, un jutge, un comandant d'aviació del 70, un cuiner molt famós, un altre no recordo què és. Aquestes persones que tenen tota la vida, decideixen morir menjant, perquè en una reflexió filosòfica, han vist que ho han reduït, que menjar és expressió bàsica de ser humà, i això és el que fan. I, bueno... accidentalment també introdueixen l'aliment sexual, perquè un Masero Mastroiani no estava previst, però un Masero Mastroiani és una persona molt sexual, que necessita fer-ho cada dia, diu, introdueixen allà prostitutes, introdueixen una figura femenina, que és una mestra que veia un dia amb els nens a visitar la casa, per estar en una casa amb un fan allò, i que després es queden allà, que és una figura simbòlica, que més aviat seria com la vida o la mort, que era molt clar, no?, però aquesta persona allà, la dona que s'està menjant... No és una pericula molt surrealista, amb unes imatges allò... d'animals, allò d'estripats i coses d'aquestes... Però hi havia d'anar en temps, no?, i... Sí, de sexe una mica bizarra, d'uns diàlegs allò molt... nihilistes, filosòfics... En algun moment és una mica faixuga de país, no?, o sigui, igual que ells estan allà intentant païro, no és tot que està a país, correcte? I, però... com un éssic experimental, com una pericula surrealista, com una pericula si t'agrada una mica, sí, el cine bizarro i tal, i amb una pericula que en el seu moment va tenir això, no?, un problema espal, el que era explicitament sexual, que avui hi havia, però sobretot, sobretot, sobretot los catològicos, diguem-ne, el tema, que hi ha unes catològiques allà, una mica més bèsties... És veritat, m'ha recordat. Doncs val la pena veure-la, per visitar el que es feia en el 70, en aquelles èpoques de vegades... Sí, jo l'havia vist en el seu dia, però si ara que m'he de coexplicar... Molt pirats, molt pirats, molt pirats. Era molt arriscat, ara, a la seva època. Família. Bona setmana santa. Exacte. Bona pàscua. Bons dies a descans, que vulgueu de celebració, o de calçó. I tornem-hi a força. Adiós, adiós.