Babilònia del 12/4/2018
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
La ràdio, la sang lluny, l'úrad, la huit, un, un. La ràdio, la sang lluny, l'úrad, la huit, un, un. Doncs tornem a estar aquí una altra vegada amb el Babilònia. Correcte. Amb la companyia Grat. Mini Babilònia. Mini, no? Exacte, no? Per la gent que som, vull dir. Estem amb el Nacho i el Nacholonso. El Nacholonso, sí, sí. És molt per totes les cadires aquí de l'estudi. Exacte. I va fent jo com si fos, no? Això mateix, no? Però està aquí sol. I allà davant el Xesco. Hola, Xesco. Hola. A la passera, vull dir que no podem tenir un contacte més directe, perquè ens separa un vidre, no? Un vidre, gràcies. El Xesco és la vida, no? El módulo de eslamiento. Exacte, no? Directament, el módulo plasma, no? El módulo plasma, com diria aquell, no? El com faria, el Rajoy, no? Exacte. Bàsicament. Bueno, doncs el que farem després d'aquestes magnífiques vacances de Semana Santa, que hem fet una penitencia, vull dir que sí, no? Sí, sí, clarament. Vull dir, res vinculat amb la carn, una canvena, ni a nivell de menjar carn ni menjar res. Bueno, doncs hem tornat-hi i descansadíssims, i ara el que farem serà començar a parlar. Una altra vegada més hem vingut en moltes desaparlades de cinema, i ho farem. Perfecte. No ho diria perquè... Sí, sí, sí. Exacte. Semana Santa, Semana Santa, vull dir, ja tenia alguns tipus de... Semana Santa, jo he sigut tremendament cinefila, vull dir, he dedicat a mirar cinema per a tot arreu, i quan venim, ampliar mires de pel·lícules, que com tenim tants, hem tingut tants festivals i tants premis, altres coses. No és clar, una mica, doncs... Finalment, de tornar una mica tan rera, no ho vol, de tornar una mica tan rera. Bueno, però va bé, clar que sí, s'ha de tornar i s'ha de buscar aquestes pel·lícules. S'han deixat la cap on de l'altre. La actualitat ja s'ha deixat allà. Sí, sí, sí. Ara vinc a veure què trobem, només enrere. Molt bé, doncs, parlem de pel·lícules molt variades. En un principi, potser no tant, però, essencialment, parlem de Babaduk, que és aquesta pel·lícula que comentaves, que, bueno, que ja ho explicarem, que és una mica així misteriosa, però que té uns elements. Parlem de la guanyadora de Sitches, Júpiter's Moon. Ja ho parlarem una mica defraudat, allò que es diria, no? Però ja he comentat, ja he comentat. Jo a més, Sitches. Sí, sí, últimament jo crec que no encerta, el que he vist a Sitches últimament, i jo una mica sorprès, no? Una que jo pensava que seria diferent, i, en canvi, m'agrada bastant, una que es diu Cieter Manes, que també en parlarem, és una miqueta distòpica, i jo crec que val la pena parlar d'aquestes pel·lícules que tant de moda estan els últims anys, sobre aquesta temàtica. Tu ens parlaràs de perdida, recuperarem aquest perdida, eh? David Fincher, 2014, una de les pel·lícules millors de David Fincher, i m'he agafat pel·lícules bones, no? Sí, sí. No es parlarem d'aquesta i parlarem d'aquests 10 minuts de muntatge, a mi m'agrada tant, que em parla d'abans. I tant, i tant, sí, perfecte. Comentem-ho, perquè jo no he pogut veure que els pel·lícules que passin, ja la veuré, ja la veuré, ja la veuré, i la veuré en algun dia en CD o en algun format, perquè si no, serà complicat. Parlem de perfectos desconocidos, aquestes pel·lícules de l'Eglésia, que hi ha gent que diu que no és tan bona, que és més bona, bueno, ara ja veurem què ho pinen. Jo estic reben crítiques més favorables que no. Jo no la tenia molt, perquè em va d'offrar una miqueta amb el Bar, el vaig quedar una miqueta, i mira que jo sóc molt la que toma. Però em vaig quedar, saps allò quan dius, hosta, aquest director ara ja, perquè hi ha directors que sí passen això, que no sé què passa, de cop i volta comencen a baixar. I baixar, i ja està. Que no hi ha manera, però aquí jo crec que una mica agafat una línia, jo diria una mica més elegant. Fa un cinema molt peculiar, que a mi m'agrada, per una part, aquesta part més canalla que té a l'Eglésia, aquí una mica la deixa de aparcada. Però bé, ja comentarem en el seu moment, que et dius, perdona, una pel·lícula molt contundent, una pel·lícula molt interessant, que ens comentaràs tu, que acabarem, bueno, totalmente embugits, en dos mundos de llupi, amb el Giorgos Lantimos, que farem... Que li agrada molt això, de portar-nos al seu territori, al seu territori. Una pel·lícula normal, si us plau, no? No, no, però bueno, si que són normales en el sentit que el senyor Lantimos faci això, et presenta una realitat, que és una mica alternativa a la realitat normal, i tu, quan portes una estona bé en la pel·lícula, tu i les restes personatges de la pel·lícula, assumeixen aquella situació com normal. Aquesta és la realitat probable en aquell moment. Sí, sí, sí. No n'hi do, no n'hi do, si les pel·lícules, totes les dies tenen un què. Les tres o quatre que hem vist, que no són moltes més que té, són les quatre que té, i hi ha una por aí que no he pogut trobar-la, que es diu Quineta, que és una pel·lícula de 2004-2003, no recordo ara, Quineta amb K, K-I-N-E-T-T-A. Però aquesta no és... Segons hi he vist a la seva filmografia, és d'ella. Sí, però aquesta no és el nom grec, no estic segur, de Canino. Calla, tens raó. Jo crec que és el nom grec, perquè les pel·lícules són en grecs, i jo diria que és el nom grec de Canino. Jo mirava avui i pensava dir que aquesta no l'he vist. Jo no sé si és la primera, però és la primera. Segur, segur. Va fer un curmatratge i va fer una amb un altre, que és ella, el meu millor amic, que tampoc no és impossible de aconseguir-la, perquè són pel·lícules molt altes. Doncs tens raó, sí, perquè jo havia de viure la filmografia, i he vist això, he vist Alpes, que seria aquesta, i he vist l'Angosta, i era Canino. Canino amb una traducció, crec. Les hem vist totes, que era bé, vull dir, que és un idò, que podem parlar. Després s'ha parlat de Babaduc. A partir d'aquí, anem filant. Anem a generar terror, que és un gènere, que a mi no és que m'he seduzca, però que les pel·lícules bones de terror sí que m'agraden forçar. Llavors parlem d'una pel·lícula australiana del 2014, d'una directora, que es diu Jennifer Kent. No sé si s'opera prima o més o menys, i és una sorpresa, perquè són d'aquestes pel·lícules psicològiques, en la qual no estàs completament segur del que està passant és producte de... Té diferents nivells, pot ser producte de l'imaginació o producte dels traumes i de les paranoies de protagonista, pot ser una presència a Malignar Real, és pel·lícula típica de presència a Malignar, que està en una casa, però amb aquest toc psicològic, en el qual no estàs segur, si realment és una construcció mental dels protagonistes, una espècie d'alucinació o una representació simbòlica dels traumes que tenen, perquè una relació bastant forta entre una mare i un fill petit, un fill que deu tenir 10 anys o així, una família que tenen problemes, perquè això se sap molt ràpid de la pel·lícula, el pare, quan estava a punt de néixer el fill, la mare es va posar de part i el pare ja era nerviós, va agafar el cotxe, i anava a l'hospital, mantenia un accident, i el pare va morir. Llavors la mare es va salvar el fill, tota aquesta relació de la mare i el fill i el naixement del fill, ja ve absolutament condicionada per aquest succes traumàtic, i fa que el nen sigui un nen molt imaginatiu, un nen retraït, que té problemes de relació amb la resta dels nens, que li veuen com un nen molt estrany, que a més a més és un nen que crida de cop i volta, que veuen com a tax i tal, que porta aquesta situació com pot, i amb tot aquest caldo de cultiu, situació clàssica d'un element que invoca un espíritu maligno, que a la cop i volta, entra a la casa i comença a ensenyorar-se allà de l'entorn i de la personalitat, i comença a condicionar la personalitat de les dues persones, i llavors, el plan molt bo d'aquesta pel·lícula és la construcció psicològica, que no s'arriba a saber mai si és sobretot la mare, que porta més el pes, que està una mica embugida o té algun problema relacionat amb el trauma, no sé si és una construcció de veritat, però tota la història i el fort d'aquesta història psicològica, la relació com va evolucionant, com la mare li arriba a dir al fill coses molt fortes, que hi ha un moment de pericula, que li acaba dient per què no té moliste tu en vez de tu padre. Sí, sí, és una reacció de vegades. Llavors tu veus que hi ha tota una presència amb una necessitat molt gran de sentiments, d'emocions, que sembla que estan invocant aquesta presència de malignament i l'estan retroalimentant, i al final, que m'expliquarem com és, que també està relacionat amb totes aquestes emocions i té un final positiu, perquè després de tot el que ha passat, que hem viscut allà en aquells 90 minuts de pericula, hem viscut la mare i el fill, hem viscut una relació allà molt forta i fins i tot perillosa per a un i per a l'entitat física d'un i de l'altre, al final acaben retrobant-se amb la mare i fill, ja es veurà com, i això és el que ajuda a una solució al problema, no explicaré quina solució el problema és, però que porta el tema a un final, que ja veureu quin és. Un final que també està bé, vull dir-ne-ho, perquè no és el final típic de sempre en aquestes pericules, al final s'enfronten a l'espiritu maligno i després de fer una mica allò d'un minuto de final Made in Hollywood de productor, el esperit marxa, torna l'inferno, marxa, no sé què, aquí la cosa... Queda jo. No acaba així. Acaba d'una altra manera, que és interessant, vull dir, que quadra té la qualitat suficient per acompassar tota la resta de la pel·lícula, que ha estat bastant bé. Llavors, una pel·lícula d'aquestes he fet mil·lchans, ni mínims, però tampoc gaire importants, no hi ha efectes especials, tot molt sugerit, vol dir, el mostra es veu molt poc, no és una pel·lícula de sustitos, en cap moment hi ha cap sustitos, vol dir, ah, no, no, no, no, sigui, ni que el mostra es veu poc, és i... per intentar això, que la presència del mostre en el que he dit clar, si és una construcció dels protagonistes, o si és una entitat real, que estan allà, tipus posició i tal, i és molt efectiva, és una pel·lícula colpidora en el sentit que aquesta relació tan forta entre la mare i el fill, et quedes... et costueix a tu una... ostres, que fort aquests sentiments que tenen, és una mare i un fill entre ells, vol dir, clar, et quedes, i això, com justifica aquesta presència maligna, i li dota d'una relevància que segurament amb el tema de mostrar allà un monstre allò, molt d'efectes especials i molt terrorífics, doncs no ho hagués aconseguit. És que, ara ho expliques, m'estic recordant i jo em sembla que em va sorprendre moltíssim com en una pel·lícula que no tenia efectes especials, perquè no en tenia. Casi, no en té. No en tenia, exacte. Sí, és veritat, és veritat, i en aquesta pel·lícula segur que l'he vist, és que em sona moltíssim que potser no la tinc allò molt ferma, però tinc la imatge de veure una pel·lícula que em deies tu, australiana, amb aquesta relació amb ara i fill i tal, i a partir d'aquí, aquest element de sempre donar aquests sensacions com de por, però sense ser una cosa que dius tu de sostillo barato, una cosa molt ben realitzada, com molt psicològica, i això sí que ho recordo, segur que segur que si l'he vist. Però ara mateix no t'ho sabria explicar, com t'ho has explicat també, vull dir que no. Però sí, tinc un bon record, ara que així m'anica, no. Per a Rodoní i enllaçar, i a una altra pel·lícula que es diu Era Editari, aquesta, no l'han estrenada encara, fuduro, no l'han estrenada encara, la vam presentar al Festival de Sàndens, és de terror, la dic ara perquè la comparen amb aquesta, que té referències d'aquestes, un estil similar, però també diuen que és la millor pel·lícula de terror que s'ha fet en anys, la comparen amb aquesta, i amb la Sevilla del Diablo, i amb el Respandor. Toma, la crítica, llavors diuen que l'han estrenada a l'estiu a Estats Units, segurament a la tardor l'han estrenada aquí, i Era Editari, perquè va de com l'arbre geneològic de la família pot influir en determinades conductes, que al final són, jo no sé, la vista, la visió, i això, que l'han estrenada a la tardor, que l'han comparada amb aquestes, dues, i que hem d'estar atents, perquè... Ah, sí, exacte, i que és de l'equip, posava de l'equip, no sé si ha dit el director de més gent que ha estat allà, que va fer la bruja, saps aquella? Una pericotament molt psicològica, perquè malignen unes escenes i una escena sostrada. Estaven amb aquell bosc, també, no? Estava aquella pressió, unes imatges que hi ha a dones. La dona, i tal, i que sí, sempre hi ha les bruixes allà, i tal, amb els nens. Amb els nens, sí, també. Són una escena molt potes, perquè tenen en compte. Molt bé, molt bé, sí, sí, perfecte, perfecte. I ara passem a... Directament, sí, perquè encara que no sigui pel·lícula de por, sí que parlem de la guanyadora de festival de Sitges, que és el que dèiem abans, que últimament hi ha una pel·lícula de bona pel·lícula. Els últims anys no han estat tan pocs, per tirar cuets, no? I jo era una mica... A mi em va agradar molt la idea de Júpiter's Moon, quan vaig veure un trailer i vas dir, ui, quina cosa més curiosa, no?, què és això? I clar, i a més, va guanyar no solamente la millor pel·lícula, sinó també els millors efectes especials, no? I això sí que, no ho negarem, és una pel·lícula curiosa. Curiosa perquè és una pel·lícula hongaresa. Si veus hongareses, en si mateixa, ja és un altre. Quan tu veus una pel·lícula polaca o hongaresa, crec que sí, ja és una cosa que dius. A veure, no és el mateix format narratiu. No, no, no, no. No és el mateix treball dels plans contra plans. És un altre histori, és un altre plantejament, no? I, bueno, un dels referents de gran pel·lícula, no sé si és hongaresa, o no em vaig gaire lluny, és Elijo de Saúl, no? Correcte, és hongaresa. És meravellosa, i treball és un treball de disciplina... Aquesta... Clar, cinematogràfica, és un altre món. I tenia una bona experiència amb una que també va estar nominada als Òscars, que era Bodien Soul, cos i ànima, que vaig comentar, que era aquella, clar, que dins d'un escurxador el que pugui passar és una noia que pateix un toc, que pateix toc, no? I ell, que és una pobra home, que ha vist la vida passar una miqueta, i el que passa amb aquella és que hi dius, com pots aconseguir la màgia, entre cometes del cine, amb aquests elements, no? I jo era una pel·lícula que s'aguanta prou bé que té aquesta de Bodien Soul. El treball d'ella és excepcional, no?, és d'aquesta percepció de la vida, i com amb un àmbit, amb aquest microcosmo, es pot crear tot això. I dius, bueno, doncs anem bé, i dius, ostres, vaig a veure Júpiter's Moon, el director es diu Cornel Mandruxo, no sé com es pronuncia això, perquè em porta més accents això, i més dieres i tal, que impossible de dir-ho. I a partir d'aquí veus una pel·lícula que té dos premisses. I que això passa als primers dos minuts, per tant, no estic despatllant res, no? Doncs veus absolutament antagòniques, que seria per un costat el programa dels refugiats siris, a la frontera d'Hongria, que, lògicament, ja són dels espais calents, que ja recordem quan va haver-hi la gran marxa pobres que venia cap aquí, i tal, doncs, que es produeix allà, i per una altra banda, un element... Fantàstic. Fantàstic, místic, diríem. Ara me'n recordo. Exacte. Però no hi ha res perquè els cinc minuts veus que la criatura vola, que hi ha algú que vola. Per tant, no estem despatllant res. M'estan espatllant, lògicament, una part, però són cinc minuts. Això no passa res, perquè si és que és final, l'estem liant. És a dir, estem a la frontera, hi ha una càmera molt ràpida que es mou entre aquest espai amb el doctor, que és un metge, també un senyor de mitjanadat, que es mou amb aquell espai, que em parla de l'exemple de la frontera, que es mou amb el doctor, de la frontera, i em diu que et donem això, i paga'm i entres, i dius que passa aquí, i ella està guardant-nos diners per una cosa que no explicaré. I de cop i volta, un d'aquests policies de la frontera, com una mica aquí, la frontera nostre, que tenim allà a Seute, una frontera de... De cop i volta, un que marxa, Veus com, aquí ja comencen els efectes especials, però estic parlant de les imidioses de pel·lícules. Com aquella sang, vull dir, vola, escol·loca una altra vegada el cos d'ell, no? I com ell sobrevola, comença a pujar, comença a volar, no? I comença a moure's en un espai normal, en un cel, no? I dius. Clar, i a partir d'aquí, com aquest home ho veu? Com aquest doctor ho veu, aquest metge, no? I es queda absolutament sorprès. No allà, sinó després. I ja no vull tirar més endavant. I es combina aquest element, diguem, místic, diguem, ojo, el que diré, seu d'Angelical, o Angelical, dependrà del moment, com es pot treure uns beneficis d'això, en positiu i en negatiu, ojo, el que et dic també. I a partir d'aquí, la simbiós, entre un tema i l'altre, per mi, és fallit. No, no. No hi ha màgia. És que és difícil. És complicat, és complicat. Però, al igual que les expliques, hem vist una algú, que tant de bo diem sou, hi ha algú que remou la pel·lícula i, a dir-ho de sou, remou l'autèntica, pena absoluta, i de desgràcia, de tot allò, i com es mou aquella càmera subjectiva, absolutament, darrere del clater i d'aquell home. I el que es veu, que això és terrible, com vas veient els refons, d'una forma mig borrosa, i a vegades no borrosa el que està passant, és anar un segon ull, que això és. Però aquí, que també vull jugar una miqueta, també això de perseguir-lo amb la càmera i tal, hi ha tot aquest tema. Tinc a dir, això sí que ho tinc a dir, que hi ha una de les escenes, això sí que és cert, potser més interessants de la història del cinema dels últims anys, per mi, no és broma. Vull dir, hi ha una escena que ja la veuràs, o quan veig la pel·lícula ja et diré quina és, o tu segur que la veuràs, seguríssim, que no sé com l'han fet. Vull dir, és magnífic, allò, és una sensació de totes remou, el món al revés, m'he millor dit, i això es juga molt amb aquesta idea, això sí que és molt espectacular, i s'ho imagino que és el que va vendre la pel·lícula de Cara Sitzes, aquest element fantàstic, no hi ha aquesta atmosfera, una miqueta sempre, com et diria, terracorrupta i una mica certament bruta, que es mou per tot l'espai, i la manera en què es mou les personatges. No és una pel·lícula dolenta, ni molt menys, però jo no crec que sigui una pel·lícula tan poc de 5 estrelles. Vull dir, jo em quedaria allò que fa el fotogrames, o tres i mig, el millor, no? Em quedaria per aquí. Però bé, la pel·lícula sí, és visible, eh? Vull dir, val la pena. Ja ho gentament avorrida, són dues hores, per una mica repetir el tema, és pim-pam, una cosa i l'altra, una cosa i l'altra. No és un muntatge en paral·lel, però gairebé. Llavors li falta potència, però la pel·lícula està bé, és visible. I una altra pel·lícula, i ara parlem de perdi, perquè estem amb aquest àmbit, una miqueta peculiar i estrany, és 7 Hermanes, una pel·lícula que jo anava a veure. És una pel·lícula d'un senyor que es diu Tommy Wirkola, que és la primera pel·lícula que fa aquest senyor. És com es pronuncia Nomi Rapace, la Nomi Rapace, o com es pronuncies de mi, perquè és un nom molt estrany. Exacte, que fa 7 papers, 7 germanes, 7 papers. Per tant, la cosa ja és complexa. Una altra de les dius, com nassos han fet de pel·lícula. Evidentment, avui en dia tenim moltes opcions, moltes realitats virtuals, moltes... tenies artificial, molt allò que està molt de moda dels deepfaces. No hi havia una que es diu Jolly Motors, que jo he de veure que també hi ha un tio que fa tots els papers. No l'he vist tampoc, però sembla que sí. També que fa la Bèmia a Canso, a Berlín, o així. Una mica polèmica, perquè és una mica marciana. És una cosa que també hi ha un tio que fa tots els papers. I això hi ha una tendència. Hi ha una tendència a fer això, però aquí està molt ben perill, però ara comentarem. S'ho reglen close, per exemple, en voltes, i volem de fau, que també fa un paper determinat i curt, però que val la pena. Bueno, és una distopia. Una distopia que estem parlant... No m'hi he equivocat si és nord-amèrica allò, o és Anglaterra, ara tinc enlapsos, però és un país, no ho sé quina és ara. Insisteixo, això és premissa número 1. Amb el que no es poden tenir, és més d'un fill. Perquè realment que el món s'ha superpoblat, estem parlant, jo crec que estem parlant com a finals d'aquesta sèrie d'aquest segle, on veiem massificacions de la gent pel carrer, sempre hi ha molta gent al carrer, i la ciutat sempre està plena, i quan surten ells, sempre hi ha mogulló. És com si dèies pel carrer de Nova York, que no para de passar gent sempre, o les rambles a Pleistiu, això sempre hi ha molt de moviment de persones. Insisteixo, el tema està mal següent. Hi ha una senyora que es diu Glenn Close, que porta una empresa que controla gubernamentalment el tema de la natalitat, per tant, és una distopia, el que estem comentant, i que té a veure amb el tema de que, si ets un fill, tindràs problemes. No direm quin tipus de problema, no direm què és el que pots de venir amb aquesta qüestió, però el problema ve donat també, perquè ha arribat un moment, que el que seria l'evolució genètica de l'home, i també tot allò que s'ha remogut a nivell del que mengem, del que som i tal, que les dones no costumen tenir un sol fill, sinó que costumen tenir, és normal tenir 3, 4, 5, 6, 7. Que moltes vegades comporta l'amor de la mare, per aquesta excessiu element de tenir fills, vull dir, amb aquesta puscla, la mare, un moment que no suporta això, i, per tant, s'ha de fer alguna història, i a partir d'aquí, ja et pots imaginar què pot passar, o jo us puc imaginar el que pot passar, és a dir, en teoria, sempre que hi ha un excés de germans o germanes, s'ha de fer una cosa que no diré, i això està controlat per una policia especialitzada en aquest tema, o policia de natalitat. Què passarà amb aquestes set germanes? El que us pugui imaginar, imaginar a l'especte de que, clar, és lògic. Si hi ha set germanes que durant tota la pel·lícula estan movents, és clar, no públicament, no existeixen, un existeix, solamente. I el C7, com són totes bessones, ho tenim clar. I, llavors, tot això genera un únic personatge que mou totes les altres, insisteixo, no vull dir coses, i com tot això es mou en una societat determinada i concreta, i com, arreu moment, en què, bé, les coses esclaten. Un descuido. Exacte, és allò, tu has dit. I, quan esclata, això es converteix amb la festa de vinga, va aquí, però, a més, està molt ben parit tot. A mi, jo no em vaig avorrir en cap moment. Va semblar, a veure, és com tot. Hi ha coses que dius, apa, no m'ho passa un poquito, eh. Però, bé, no, està bé. L'únic que tinc que dir és que la Glenn Close sembla una pepona. Això t'ho dic, no sé si l'han retocat a jo perquè es vegi més jove, però és una pepona, pepona. I, bueno, ja ho volem de fosta, molt bé, com sempre. És una macap. No molesta mai, se'n fa de conya, i ella ho fa molt bé per arreglar de fer 7 papers diferents, 7 formes diferents. Doncs la germana tímida, la germana canyera, la germana píjala o la drogata. Una miqueta a aquest joc, no? I està molt bé, perquè hi ha moltes escenes de la seta, i hi ha una combinació perfecta de moviments, de tocaments, de no sé què. Molt bé, molt bé. La pel·lícula, molt interessant. Com a mínim, és una proposta diferent. Algú que jo n'havia vist, per tant, a mi em va interessar. El millor ho li motos, com tu dius, és la mateixa proposta, i no l'han vist, el millor. Estan repetint esquemes, no? No, aquesta és més marciana. No és que sigui aquesta casuística a set besones i tal. Si no, és el mateix tio, el mateix actor, que ho apèn diferent. Aquí són set papers diferents, però són set germanes iguales. Per tant, és el mateix concepte. Hi posen un bigot, hi posen el caviar rosa, l'altre, però són set germanes, totes besones. Per tant, això no hi ha cap problema. Jo crec que, en una com l'altra, es podria veure. No són males pel·lícules. Estan molt correctes. I bé, i que es vegin. Ja està. Perdida. Que fa poc la vam fer per la tele. La vam fer amb sonar, que fa com dos setmanes o tres, on vi a equivocar, a tele 5 o un lloc per a tard, la vam fer. Sí, jo sembla que les veuron un canal d'aquests. La vaig rebeure. Jo la vaig veure en el cinema. La vaig rebeure. Perdida, David Fincher. David Fincher es diu moltes coses. David Fincher es diu 7. David Fincher es diu la red social. El curioso caso de Benjamin Button. Zodiac. Perdona, Zodiac. Per mi és un conyazo com una casa. Ho sento, eh? Jo sé que hi ha gent que li agrada. Una mica llarga i una mica... M'ofiliere la època, però sí que és veritat. Ostres. No sí, l'ambientació és genial, però estres tu. Em va recordar tots els homes del president. Sí, sí, és que és així. El que va significar 7 va ser un canvi. 7 va entrar allà, en les llibres de teoria, parlar de teoria del cinema, parlant de com va aparucionar, com va canviar. És un tio que m'ha muntat, és una passada. El Club de la Llucha és més videoclip, però té molta energia a aquella pel·lícula. És un argument molt... Molt interessant. Per per quan necessites allò. Contestatario. I aquesta és un thriller. És una de les premisses... Bé, no clàssiques, però sí que és el thriller de tota la vida. Perquè hi ha un element de misteri d'una persona que desapareix, que és el títol de la pel·lícula, perduda. És una dona que desapareix a partir d'aquí. Es munta tota... En un poble petit de més a més. És... No sé quin estat de... Un record dels Estats Units, que és una mica profunda. Llavors s'ajunten tots per trobar-la. I posen els brics de la llet, posen allà el retrato, i fan allò... Tota la comunitat, perquè era una dona coneguda i tal. A partir d'aquí hi ha el marit, que és Ben Affleck. Que bueno, que la primera part de la pel·lícula comença a... Hi havia un que passava aquest home, si té alguna cosa a veure, si sí, si no. Al final, el missa de pel·lícula hi ha dos tercers parts. Hi ha un giro en el qual tot el que semblava que era dona la volta, i es descobreix que la trama és diferent. En aquell moment, els 10 minuts aquests, entre que... quan hi ha la trama, sembla que ha d'una manera, es descobreix que va d'una manera diferent, amb un dels personatges, que amb Bozenhof està explicant el que va passar com va passar, llavors són 10 minuts de muntatge en el qual plan va saltar, de clar, resumeix en 10 minuts, doncs serien uns 6 mesos o un any de preparació del que ha passat després, que està relacionat amb la desaparició, i ho resumeix amb un ritme, amb un saltant de escenaris, amb combinació amb la veu d'aquest narrador que s'explica amb el que passa, imatge, il·lustre en el que està dient al narrador, amb una força que dius, amb la cara d'aquests 10 minuts et quedes com si hagués passat, una carrera que has fet allò dels 3.000 metros lliços, d'aquestes 10 minuts, ja va la pel·lícula, la resta també, la primera mitjora, que és la presentació ineludible dels personatges, a mi, la segona vegada que la he vista, em va semblar el mateix que la primera, una mica aburrida, una mica pretenciosa, pot ser perquè els personatges són una mica un tipus de personatge molt concret que acaben anant a vivint el poble que et perdut, però que abans estaven a New York, hi ha molts nops, molt guais, que tenien unes professions molt relacionades amb l'art, les festes i tal, i molt, no sé, no sé si és una mica que aquest món no és nostre, veiem una mica així, molt ingeniosos, aquesta gent que és tan ingeniosa que ha anat a reflexionar si és cultural, això que hi ha a veure els prengües de Woody Allen, però en altres sembla una mica que la resta acabi aquesta mitjora i comença una cosa més. I és una presentació que al final, tu la veus que és necessària, perquè després veus que sóc condicionat al que passarà, al que passarà relacionat amb la desaparició d'aquesta dona, però que potser s'obrava i es podia haver fet una altra manera, és atractiveta. La protagonista Rosa Montpaig ho fa. Fa molt bé que s'adona Ben Affleck. La veritat és que jo com actor Ben Affleck, que vols que t'hi digui jo. Em sembla que l'he vist una vegada bé, però si es dirigeixi mateix que era Argo. Exacte, l'únic. Però ja ho fa molt bé de persona que té, que no és una persona plana, diguem-ne, que és víctima, i llavors ja aquí tot una manera d'actuar, perquè també arriba un moment, que és una mica villana, que està tot parrejat allà, i molt bé, molt bé aquesta dona. Les pel·lícules l'he vist a més, però en aquesta sobresurt un món, posant les cares a principi de dones, molt snop, molt freda, després canviant, després tornant a canviar, molt bé, en tota la pel·lícula, que ha estat puro, muntatge potent, cíder, que pel mateix cíder s'aguanta, secundaris, que ho fan bé. No són actors hiperconeguts, però fan bastant bé, aporten bastant a la trama, i recomanable. Una mica llarga, sembla que són dos hores i algo, però bueno, però s'aguanta bé. Pel·lícula de les bones de Fincher no és tan avorrida com Zodiac, eh? I llavors estaria, bueno, estaria allà, jo diria que fins i tot millor, el club de la lucha, el club de la lucha té, és molt, una adrenalínica, però com a pel·lícula... La pel·lícula tampoc és de lo millor. Potser estaria, no sé, jo si després de 7. No, però està bé, està bé. Jo crec que sí, eh? És que molta gent l'ha deixat molt bé, i jo crec que, bé, la tinc a veure, però jo que dius, mirant, no trobes mai el moment, o dius, la vaig fer una altra cosa, perquè la vas mirant, mirant, i dius, mana meva, per què, no?, i tal. I llavors m'han parlat del llibre, i ja sé que va una mica la història, i dius, vale, doncs ja està, a veure si això, però clar, si és David Fincher, que ja sé que és David Fincher, doncs algo tindrà, però com tinc record de l'última que va ser, va ser Zodiac, la que vaig veure, però estic mal record, i estic una miqueta com, bueno... Però bueno, és que m'ho diguis tu, la veuré. Totser que acabi que ja et mati directament, no vull dir que n'hi hagi termamits, no? És en segona lectura, i si és en segona lectura, segur que estarà bé. Però farem una cosa, si et sembla, com estem en l'equador del programa, que és aquesta paraula que m'agrada tant dir a mi, escoltarem una cançó d'una senyora que segur que la coneixes, diu l'Isa Stansfield. Home, ostres! Aquesta moça ja té sosenyets. Que jovenecera! Sí, però ja t'ho n'ha anat. Bueno, que és que jo et diré que aquesta és més de la meva germana, i tot nostre, eh? No, però té una edat, aquesta noia. No té una edat, però la nosaltres també. Complé 52 anys. Per això dic que aquí estem 40 i pico, i dir que no, 40 llargs, 50 gairebé, però bueno, és aquella. I lògicament la cançó més coneguda totes, que és la jaula Around the world, que era la primera cançó que va treure. I bé, doncs una cantant magnífica, va començar cantant gospel i tal, i va sortir d'un programa d'aquests tipus factorics, factorics i tal, que és aquestes que algun acatamentos, i no sé què passa amb aquesta criatura, perquè ha desaparegut del mapa. Jo tinc 3 o 4 discos d'aquesta senyora i té un parell, un que es diu Comella, que es diu Liz Stansfield, que és meravellós, que entra dins el món de la música negra i tal, magnífic. Llavors escoltem res, dos minutets, i després empalmem amb perfectos desconocidos, per allò relaxen una miqueta els anis, perquè d'un i dos les pel·lícules estem parlant, estem parlant de pel·lícules, una mica així, fosces, i el que t'arrondaré, Morena, no? La part oscura de la fuerza. Exacte. Vinga, Liz Stansfield. Vinga, Liz Stansfield. Vinga, Liz Stansfield. Vinga, Liz Stansfield. Vinga, Liz Stansfield. Vinga, Liz Stansfield. Música elegant, per una pel·lícula que... Jo considero que és la pel·lícula elegant, a la filla Cap. Perquè per molt Àlex de la Iglesia que sigui, no vol dir que sigui sempre petardo i que sigui bizarrón i tal, no? que va començar fent aquelles extrecanades i va acabar fent pel·lícules, ja fa temps serioses i de bona base. Imagino que ens sorprendrà la propera amb una altra qüestió. Hora esbujes de fer-la de soga remordidos per dir alguna cosa, perquè hi ha una cosa fora del món també. Aquí és una cosa que volia mirar i no m'hi ha regalat al final, és l'adaptació d'una pel·lícula italiana. Perfectors conocidos, té un apel·li de fa 3 anys, no recordo el títol, no ho sé. Basada en obra de teatre potser? Sí, però pel·lícula. Ja, però té format. Té format, això és el que tinc que mirar. El que ha agafat ha sigut la pel·lícula, però la pel·lícula vingui d'una obra de teatre, perquè s'ha dit una magnífica obra de teatre que es podria reconvertir. Si no es farà, perquè és que és perfecte per a l'altre. A partir d'aquí sembla ser que la versió italiana és més canyera, encara, és més italiana, és més salvatge, i que la versió que ha fet la església una miqueta l'ha temperat. I, evidentment, ha temperat com el final. Evidentment no parlarem d'això, sinó que la destrossem és aquests pel·lícules que tampoc és que sigui res de l'altre món al final, però dius, bé, doncs és el que hi ha. Simplement hi ha un món d'artistones, com una copa d'un pino, perquè tenim la Belenrueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, és el fill que nomli és Hector Alterio, és el pare, no? Exacte, Ernesto Alterio. La seva parella actual, que és una tia genial, que veia actualment amb la realitat, la vida real, i allà a la pel·lícula, Pepón Nieto, Eduardo Noriega, i la... com has dit? Fernández, exacte. Eduardo Noriega, que jo pensava que nunca más se sabria. No, no, molt bé, molt bé. No, no, mal Hector, però va tenir el seu moment i ja s'ha apareçut per tenir les pel·lícules de... Però jo mai li he vist una... Per mi n'ha estat mai un actor que diguis, no he sigut un excel·lent actor, no? Era un actor jove del moment que va sortir en un moment que va fer les llibres la setmana vanava, i tal, quan estava al feli, el feli Fernández. El feli Martínez, no? Ernesto no era actor, que va venir un moment sortir, el Naiva... El Naiva Nimri, d'aquestes gent, i ara estan com a desaparegossos, a raó. Ja tenen una edat però... No, però que tampoc ha estat tan atrotinat, els Aní, no sé, és a nivell, a jovenet, com a allò de la dretes ojos i les coses, no? Potser, o per all o menys això. O que el noriega una mica menys. Bàsicament el comarço és que són actors que, en general, a part d'Eduard Fernández, del lector alterio que sempre et sorprèn, perquè és un tio que és camaleònic, la Berenroda, que a mi és una persona... És una tia que molta gent se la carrega bastant, hi ha moments en què dius que està bé o malament, però jo aquí la veig bé, la veig molt atamparada, la veig molt correcta. I lògicament, aquí entrem en els noriegas, els pepones, nietos i d'Afnès, o de la d'Afnès Fernández que era més proxeta de totes, doncs no, el sorprèn, perquè realment tots estan molt ben portats. Vull dir, aquí sí que ha fet un treball de direcció d'actors que ja ho fa habitualment, però aquí s'ho ha treballat més. La de Fernández és la de Blade Runner, diria jo. Sí, em sembla que sí. La nova de Blade Runner, que fa de robot, sí. Sí, exacte. I llavors, bueno, el que veurem a la pel·lícula és això. Doncs un àtico superpijo del centre de Madrid, que té unes vistes per morir-se, vistes cap a una lluna vermella. Saps aquelles llunes vermelles, aquests eclipsis, que es diu un cop, no sé quan, aparèixer una vermella que agafa aquesta tonalitat, abans de l'eclipsi i tot això. I, bueno, i per tant, passa això, que explicarem que a l'automo sap, a moment de l'eclipsi. Per tant, ja és una situació, com li agrada l'Àlex de l'Iglesia, estranya, és com si, en el moment en què arriben a casa, l'Adafne proposa jugar a posar els mòbils sobre la taula, que això és la primera imatge que també veurem, exacte, col·locat allà sobre, i a partir d'aquí, deixar obert aquests telèfons, a nivell de WhatsApp, a nivell de SMS, és com a nivell de trucades telefòniques, i quan algú truca o ensenya o tal, o llegeix, o directament, quan algú truca, es posa l'altre veu i s'escolta el que es parla, el que seria una conversa privada, sense advertir. Hi ha un primer moment que sí, però després ja no, que és una conversa privada. És una conversa pública amb el que això pot comportar. Llavors, clar, això genera, en un principi, uns conflictes petits que van incrementant, se van incrementant, se van incrementant, i arriba a una situació important. El guió ho porta bé, vull dir, o està ben entrenat. Està ben entrenat, la cosa i tal. Jo crec que no hi ha accessos, tampoc. Codes que poden passar, sí, poden passar. Diàlegs? Sí, sí, molt de diàleg. Hi ha molta juguesca i en intercanvis de coses, s'aguanten els diàlegs. Jo crec que sí. Clar, és que aquí el guió són els diàlegs. Sí, exacte, aquí no hi ha més, clar, és una taula al voltant, i a partir d'aquí, jo crec que estan tots, hem estat de gràcia, molt, molt, molt, molt interessants cada un dels personatges. Hi ha molt joc de mirades, de gestualització, l'Averent Rueda està magnífica, està guapíssima, accessió ben maquillada, però, bueno, és aquesta cosa una mica excessiva, a vegades, però que ja va bé per plantejar aquesta idea. Tu és una persona amb caràcter, una manera de ser... Ella és l'anfitriona de la casa, i és aquesta cosa... Carmen Machi surt, és clar que no surt. No, no, són aquests. No hi ha cap més, i tot passa dins de l'espai, el menjador, una habitació que hi ha per allà i tal, cuina i tal, i el que seria també passant coses a la terraça, que és un punt de referència, un punt d'inflexió. La pel·lícula, si esteixo, no és molt correcta, la càmera és mou de manera molt elegant, no hi ha elements gore, no hi ha aquesta cosa que se li'n va la pinça, i va, vinga, va, i això, el bar, que realment que dius on te vas, que comença a veure la premissa, però exacte, aquí no. Aquí jo crec que Batran és una pel·lícula corteta, corteta, vull dir, està parant sis hores i 20 i pico, 20 llargs, però no cal més, i a mi no em va semblar malament, i gent que conec, jo tinc un amic que en sap molt de cinema també, i tal, no dic que estigui a la nit i tal, i no s'apuntaria perquè me'l coneixo, i tal, però és un crac, i sempre coincidim bastant amb els gustos, i bé, per tant, és positiva aquesta imatge. Bé, ho comentem, vull dir, quan la veig is, ara veieu a veure què us sembla. Sí, sí, sí, i ara quina puntada. Què dius, no es perdonen, això? Jo no em perdonen a tothom, a tothom, no? Amén. Fins de setmana Santa. Gran pel·lícula. Gran pel·lícula. Que va sortir, jo diria que és del mateix any, que a tarda parà l'aire, i que són pel·lícules que tenen... Sí senyor. Bueno, un denominador comú i un estil comú, i... Sí senyor. Tot i que el argument és una mica diferent, però sí que pel·lícules molt realistes, en els que es poden donar unistes a la direcció d'actors, i és a tothom estan molt inspirats, i són molt creïbles, sobretot per la verosimiditud, no? Perquè a tarda parà l'aire hi havia que també en de barri, de bar de barri o de barri, tal qual, de persona que torna de la presó, i tal, que és... Sí. Completament creïble, i com és, diguem, de l'Espanya actual, i aquí igual. Aquí és també la pel·lícula que està ambientada en Madrid, amb la visita del papa, policies que estan investigant una sessió d'ancianes, i a partir d'aquí, construcció de personatges, sessió de movie, personatge, policia, una mica violent, que fa molt bé, aquest, no sé què, Pereira, que li van... Està nominat, o li van donar el goll a aquest? Jo diria que li van donar el goll, sí. Jo diria que li van donar el goll a protagonista, perquè ho fa molt bé, molt bé, molt bé. Aquest tio era el que sortia de futbol, que sortia de futbol, sí. Aquell que era de meca, el goll, ja l'acaba el goll, ja semblava que ho fa de... Ho fa de conya. Típic, policia, és una mica... Home, d'acció, una mica, sí, garg... Però és que part és bastó. Bastó, una mica, garg de vídeo, o sigui... El típic madero, això, és que això existeix a cada comissaria i a un tio d'aquell, perquè és perfecte. I l'altra és, bueno, el gènior retraïdo allà, que té un problema, especialment, jo sóc gràcia, no? I que fa, bueno, gran, Antonio era a torre, a més a més. Jo jo sóc... Jo jo jo sóc... No passa res, eh? Sí, sí. Sóc ara, però vull que et trepeneixo, que... Vull dir, que en Antonio era a torre, jo sóc... Pep, pè, sempre, tant de vegades de... Bueno, que també té un punt psicopàtic, això, home. Aquest és un punt... bueno, hi ha una escena, eh? Ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai... Però sí, aquí, quina diferència hi ha entre psicopatàl per seguir-hi? I aquest, hi ha una diferència de grado, i un pernit, un límite, allà, però clar, perquè al final... Hi ha un pun allà, un pun allà, a Morbosa i tal. Bueno, i a vosaltres, bueno, tot... dirim molt realista, al guió, bueno, és la investigació a Secundaris, en el gallego aquest, jo tinc una murat en el gallego aquest, que és un... Ah, sí? En el gallego loco. Ah, sí, sí, sí, sí. Al guió de, vamos a que se us tallen uns, y vamos a venderlo todo. Sí, sí, sí. Està sonat, està sonat, ja no sé si me'n foten... Tinc més recordar, jo, d'aquest pago. És una... Sí, sí, sí, sí, no, i a vosaltres... La escena, la manera està rodada... Molt realista, escenaris... O sigui, re decorats, jo he anat als carrers, he anat i tot allò és Madrid, podria estar... Però, bueno, també acaba sent-hi a temporal, dient-ne, no? O sigui, llavors sembla que estàs veient un documental, o una cosa que està passant, la càmera, sense excesos, però a mi no sigui... Bueno, es veien un moment aquelles càmeres fijes, que fa de passadissos i tal, d'una sensació d'angoixa, sense la calor que fa en aquella ciutat, allà... plena de peregrinos, perquè sembla que està ambientada en les jornades aquelles de la juventura... Sí, o algo del papa. Quan estava al PP, sí, que van fer, i llavors tenia el papa, perquè la jornada mundial de la juventura... Sí, sí, sí. Que va haver-hi tot aquest pollo després, i hi ha València també, que ara sí que ha sortit a la Gürtel, que no li era... Sí, el benedicto XV Palito, no? Sí, que van pagar, no sé què vol, a totes aquestes històries, però és que aquí n'hi ha un pressiu, no? Perquè això és molt pressiu, tot ple de gent, hi ha molta calor a Madrid, ell s'ha d'investigar en un assassí, que d'un ideal personatge de l'assassí, quan surt a... Bueno, pareix, fa por, fa por. Fa por molt bé aquest tio, fa por. Realment, l'absolut psicòpata, una psicòpata, perquè és un tio realment dolent per la... Ho fa bé, ho fa bé, fa por. Està fent mal ancianos, d'una manera bastant brutal, diguem-ne, i no se corta el director, allà em mostraran una mica escenes, una mica gores, que et quedes... Clar, dius, ostres, calia cataralisme, calia. Sí, calia, no, perquè adormen l'allar al final. Quan tractes pel·lícules que són nens o ancians amb aquest aspecte, ja és una assassida, et posen els peus de punta. Clar, però tampoc és gratuït. No, no, no, no. No és més gratuït. No, no, és president. I presenta, il·lustra, i tot el... Bueno, molt, molt, molt interessant, acabes la pel·lícula com dius. Aquesta sensació, igual que tardi per a la ira, que et vas quedar... Ostres, sembla que he quedat com una, últimament, i amb l'isla mínima, aquest tipus de pel·lícules molt realistes, molt contundents, amb trames molt fortes, però... explicades d'una manera així, no? La clau, no? Seria com un neo-realisme. Exacte, sí, sí, perquè això del realisme italià ja existia. Potser no parlant d'aquests temes tan truculents, o sí, però hi havia escenes molt punyents a aquella època, que presentava aquest dramatisme i aquestes històries. I val la pena que aquest cinema espanyol, que hi va haver un moment en què es va inflatant i dius, oi, que ve, sinó espanyol, més o menys bé, després va baixar jo crec que bastant, i va intentar anar pel tema de ara fent pel·lícules americanes i... No hi has quedat, tampoc. Si ara torna per aquí, bueno... Doncs aprofitar els bons actors que hi van, diguem-ne... Exacte, a veure què tal. Bueno, fantàstic. Bueno, ens queden 10 minuts i bueno, buf! Com ho podem fer, això? Com ho podem parlar de tantes pel·lícules a la vegada? No he sigut, ja has parlat de 3 pel·lícules, del Giorgos Lantimos, famós i tal. M'expliquen la teva immersió, l'Altimos. Jo he sigut una immersió, directament. No he pogut seguir perfectament a l'ordre ancolològic, però bastant bé. Ives Canino, l'Angosta, el sacrifici del cierve salvaje. Sagrado, sagrado. Ui, deliat. I, llavors, quedava una pel·lícules d'allà, Alpis, que és Alpes, la traducció i tal, que és potser la que més comentarem al fons, perquè és la que no l'has vist, una mica. Però, bueno, a mi Canino em va sorprendre de totes totes. Sí, sí, sí. Perquè, dius a cop i volta, et situes al suc de dius, en un món absolutament... Un món real, però dins de la realitat. És a dir, com tu deies abans, vull dir, buscar... Poc habitual i pot provable. Però per ells és la única realitat que existeix. Llavors, en un principi, clar, què passa? Quan jo sabia que anava, perquè tu hi has parlat una mica, sobre el tema, i jo ja anava preparat, lògicament, no? Però encara n'ha preparat... Les imatges no te les poden explicar. No, exacte. I llavors, sobretot, la manera d'actuar, la manera de parlar, aquella forma automatitzada que tenen de... de demostrar que hi ha sentiments, que hi ha manera... En grec són marciants... Totalment. És al·lucinant, no? Perquè dius, ui, acaba de dir algú, no acaba de dir Maraca, es diu què? Sí, sí, sí. La millor està parlant d'una altra cosa, molt seriosa, dius. Però, clar, amb aquest element t'han d'utilitzar les casis, això, queda una miqueta curiós, no? I, bueno, i a mi, que aquí no em va deixar trasbalçat, absolutament. Perquè no deixa d'haver-hi un rarafons d'un nomor negre, molt, molt, molt... Negre, però... Jo què sé, exacte, una línia que no puguis ni dir negre, és que no sé... Tant dius, hòstia, però aquest senyor, vull dir... Com veu aquest món? És a dir, de quina manera ens planteja aquests móns, no? Vull dir, s'ha de ser... Hòstia, a veure, potser a veure'ls viscuts no. Però cada pel·lícula que fa, l'angosta, el pis de meu comentarem ara, i el sacrifici del ciervo sagrado, és que genera uns microcosmos... Sí, sí. ...que són per... I el de l'angosta és brutal. Jo l'angosta, per mi, per de les quatre, per mi és la millor. Ho sento, és el que més he trobat, no millor, haurem millor. La que he trobat... Més vincles... Més rodona, més... Exacte, estètics, potencials... La història té més... Sí, sí, sí. Exacte, exacte. Aquella dicotomia, aquella primera part, que passa dins d'aquell hotel, i d'aquella segona part, que és més el bosc i tal, no? Vull dir, hi ha com dos parts molt clars en la història. Més esplendorosa, aquesta, no? Sí, però té una pàtina esplendorosa, però la vegada també molt decadent. Molt decadent, clar. I el plantejament, que és una mica distòpica, aquesta. L'angosta sí que és una mica distòpica, clarament. Vull dir que a l'altre és una situació estranya, el de Canino, de com aquella família... No? Està dins d'aquella espai, d'aquella casa, d'aquell microcosmos controlat per un personatge. I ja no direm més perquè... I com conviuen, a mi m'encanta molt... Què és allò? Espera. Així, quan li diu al nen, el noi, que li diu, mama, que és un zombi. I li diu, són les flores amarilles que hi ha al jardí. I llavors... Sí, sí, com canvia el llenguatge, perquè ho van canviar. Clar, i perquè van de d'això també, perquè tampoc coneguin aquell món exterior, la filla cap. I llavors, quan diu mama, m'he encontrat dos zombis aquí, en el jardí. I en dues floretes, dius, ostres, tu, quina potència. I la claretat, també, a la primera pel·lícula del tema sexual. Hi ha una capacitat, hi ha una reacció, fins i tot, que s'entreveu. I li dius, hi ha un punt de naturalitat en aquest aspecte. Hi ha un realisme, com deies, tu, brut, fins i tot, intern, dins d'aquest microcosmos. Que dius, ostres. Bueno, Canino em va semblar un espectacle d'algú que em va sorprendre. L'angosta també ja anava preparat, evidentment. I a l'angosta sí que hi ha tot aquest element, que parlàvem, que tampoc aprofundirem, perquè ja vas comentar-ho tu amb el seu moment. El sacrificio del ciervo sagrado. Jo m'esperava moltes coses, i aquí sí que em vaig quedar una miqueta trasbalçat. No vaig acabar d'entrar del tot, vaig entrar fins a un límit. Sí, aquesta costa una mica més. No perquè no m'interessa, m'interessa el tema. És que fins a l'última mitjora no entres. Exacte. La primera hora és molt llarga. No passa res, la pel·lícula té el seu interès. L'última mitjora ho justifica. Però al final, a les hores amb els amics, s'ho tira amb la cinema i deia... Si haguessin fet l'última mitjora, 15 minuts de presentació, seria el leig. Sí, aquí li sobra. I jo crec que l'angosta també li sobra una part de la part final. Crec que hi ha un espai al mig, que a una mica està bé, però jo crec que hi ha un espai. A la part de l'hotel em sembla molt interessant tot el que passa. A l'hotel boss hi ha moments que dius... Però va bé, perquè s'ha de construir també tota aquesta mena d'espai, de com viuen ells amb aquesta natura, i aquesta vincle amb la urbs, amb la ciutat, aquesta dicotomia també que genera. Molt bé. I realment aquesta que és alps, alpis, que és a dir, amb grec, són els alps i tal, aquesta sí que també quedes una mica descol·locat, perquè és alps... i els suplentes, és el subtítol. I, clar, és una sèrie de persones totalment heterogènies, una gimnasta rítmica, el seu professor, teòricament, que veiem que sí, no crec que sí, un conductor d'ambulàncies, una infermera... Bueno, tot això es mouen amb una mena d'espai determinat, urbà, en aquest cas, no passa res, és una normalitat, però, clar, és que no la volia, fan suplències. Però no estem parlant de sexe, eh? Suplències de la vida. A la vida de les persones. I, a partir d'aquí, entren en un joc, també, de ara supleixo aquest element i entro i estic allà. És que és molt complicat explicar-la. És que no se l'explico, clar, i llavors... És que és molt complicat explicar-la sense destripar-la, de la guió, diguem-ne. Però encara que destripes la guió, després és molt complicat explicar les escenes. Exacte. I el que passa amb aquesta pel·lícula és que arriba un moment que no saps ben bé si és la vida o és una suplència. Jo tinc un mes que passava a dir, és el pare, no és el pare. Què passa aquí? I encara que no sigui, potser, la més lluïda de totes, ni la més espectacular i tal, hi ha una percepció que també denota una certa sensació de d'angoixa, molt d'angoixa, genera molt d'angoixa la pel·lícula, perquè dius, a veure, per on va. Però bé, vull dir, jo crec que és una pel·lícula que s'ha de revisar, s'ha de veure, és que no vull machacar-la, perquè si no em vas creure per tu. A punt de ver, perquè si em falta... Clar, fes una ullada i també... I tot aquest que te n'agafa, si dius, vinga, totes les pel·lícules tan cúbricos, de les pel·lícules d'aquell, s'han de veure... Si no són gaire, són totes de... Cúbric encara, però altres, que dius, són 15 o 20... No, una mica fer-ho d'aquesta manera. Bé, doncs, bàsicament, fins aquí, no? Comenta alguna cosa, tenim un minutet, et sembla? No, ara veus, també, de l'Antiguos, com l'evolució del principi, les pel·lícules del principi, amb l'Hector Grex i tal, després comencen a entrar actors de Hollywood, i el Quima, perquè es veu que això interessa, amb aquests actors, no? Però és arriscat, entrem a aquesta línia. Aquests dies no fan les pel·lícules per dir, mira, això em donaran massa, no, no, això per... Clar, per fer-ho diferent, no? Per fer-ho diferent. I és un director molt interessant, que acaba... Que acaba interessant a la gent de Hollywood, que té molta prestigi, acaba anant allà a fer la pel·lícula amb ell. A mi això fa una mica de por, perquè potser acabarà fent pel·lícules normals. En temps, m'heu dit, pel·lícules més estandards, no? Per un moment que... Ja està, ja està, ja està, ja... Tocant Nicole Kidman, Colin Farrell, perquè sembla que és una amiga com Acto Fetiche, no? Sí, sí, sí. De la banda aquesta més americana, o més així, no? Per aquí, aquí... Bueno, a veure cap on ens porta. Em sembla que... Ai, vaig veure que hi havia una que té previst el 2018. Sí. Ah, no me'n recordo. Mira que vaig veure... Buscarem, sí, sí, sí. La intuïció? Ai, no sé com has deia. Bueno, no me'n recordo, ara no sé què era de no sé què, amb anglès. No sé per què no acabarà algun dia en l'acadèmia amb la comprem i Òscar. Ostres, però seria tres, això. Quan faci la pel·lícula més assequible... Sí, clar, clar. Jo crec que sí, eh? Jo crec que aconseguirà alguna cosa, però bueno... Esperem, esperem. Bueno, doncs se'n recomiadem, que es queden 10 segons. Adéu-siau. ¡M'ho 촉ken! Síclat Selects Io.