Babilònia del 19/4/2018
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
... Has d'estallar l'acumulació tan molt aquí, no ho he dit tu? Què passa aquí? Aquí ja estem parlant. Hola, Jaume. Hola, tardes. Hola, Nídia. Clar, clar, que la Nídia directament... A l'hora que és, ja l'has vist, l'ha vist pràcticament. Exacte, aquestes hores, no? El cronera aquest. Sí, bé, perfecte. Doncs aquí, comencem un dia més a la Babilònia. Ja sabeu com funciona això. Aquí he revit l'Esber. Les uniques vegades que no m'agrada estar a la ràdio és quan estic amb una conversa íntim, clar. I això és el que teníem ara. Ah, i llavors us he enganxat, eh? Ara no ho sé. Comer una cosa una mica així, doncs com és pràctic. A veure si s'ho perentena, s'ha enterat mitja Catalunya. Sí, és pobre, és clar. Molt bé, doncs avui tenim el Jaume Vidal, com sempre. Bueno, sempre, últimament no... És veritat, ja en David tampoc, eh? No, no, no. David Montaner, com estem, bé? Bé, molt bé. Fantàstic. I aquí, a la paixera, els els escorremos, que hi ha un auto-present, això és molt america, però, bé, aquestes coses, clar, exacte, ja l'hem liat part d'ams, això dic que no... Però, bé... Tancar la barraca, no? Exacte, no, no. Escolta'm. Hi ha més gent, hi ha més gent. Molt bé, doncs avui farem tres seccions, bàsicament una paritoneta, perquè el Jaume s'ha escapat aquí al celler de Can Ginasta, a veure l'inmenys minuscul, a veure què és això, que pot tenir reminiscència. Sí, sí, sí, sí. Com es diu, no vivia fixant. Jo tampoc he tingut temps, he passat de llarg, l'he vist així per sobre, però no he pogut entrar-hi. Ja vaig a Tynat, és que jo hi entenc. Molt bé. Bé, escolta'm, però jo sempre dic que... I llavors dic, ostres, això, l'inmenys, dius? Minúscul, no? Minúscul, exacte. Oi que sí? Doncs a veure què és el que... Doncs quines coses més minúsculs, tu, la veritat. I molt interessant, perquè és abast. Sí, és una altra plada de quadrats, i quadrats, i quadrats. Doncs aguantem, Jaume, d'aquí un momentet, i ara aquest de presentar les altres... Sí, no, home, no. Avui parlem bastant de llibres, com ja queda poquet per Sant Jordi, doncs mira, veu una miqueta, aquells que podem recomanar. El David ens recomanarà dos llibres a l'ordre del dia, i un llibre que és un clàssic, dins del que seria la història, història d'Egipte, i Saga Simov, que tant en quan va bé recuperar aquests llibres. Jo pararé d'un llibre molt peculiar, que es diu El resto de sus vides, ja comentarem, que és una pel·licuació... És un llibre que comença amb una sensació com que això serà tot molt trist i molt desastròs, i molt vinculat amb el tema de l'amor, però, afinal, és un can a la vida espectacular. Vull dir que realment és que és clar, que et van per una línia i et tiren cap a una altra. Molt bé, ja ho comentarem. El cinema, bàsicament, estrenes o pel·lícules que fa poc han estat estrenades. Vull dir que sempre és moment per aquí, parlem de campeones, que això és una estrena com de humana, parlem de Grand Showman, que ja porta uns mesos, però que val la pena parlar d'un musical de tant en quant, de Victoria Abdul, que també és recent, de les figures ocultes, per mi una gran pel·lícula de l'any passat dels Òscars, i que va quedar una mica oculta dins del que seria. Sí, però s'ha fet un art a base de presentar-lo d'una manera... Això mateix, això mateix. Es pacifica amb determinació. A més, digue'm la següent que diràs. La Batalla dels Òscars, que també és una pel·lícula peculiar, jo crec, per l'estètica i per el que David ens comentarà després, i la temàtica, en si mateixa. Ah, bueno, no m'ha apuntat. Sí, això la podem explicar qualsevol altre dia. El que sí que farem quan diguem un momentet és posar una cançó d'una de les pel·lícules d'un cineasta que mor fa poc, milors formant. I un dels germans Taviani. També, amor, no és el Taviani, això no estava al dia. Doncs jo he recuperat una... Aquests conregàvem-hi molt bé. Sí, sí, sí. És que Taviani són molt Taviani. Sí, era més eclectic. Era un personatge que feia... Justament, buscant a veure una mica la filmografia, he pogut trobar des d'un musical, que era Gerr, el gran Gerr, que és un clàssic dels musicals dels anys 70, passant per pel·lícules com Balmont, que era la revisió d'aquelles amistades pregroses o al revés. Ja que no sabem si aquí va ser una mica primer. Sí, sí, el mateix any. L'estètic era una mica diferent, el frir és una mica més canà, ja que l'altre, però és el que hi ha. I jo posaré una que era Manon de Munt, en Jim Carrey. Doncs hi ha una cançó, la banda sona era dels Rem, i escoltarem Manon de Munt, la cançó, que és una cançó molt maca. Però ara no. Una mica per homenatjar a Milo's Forman, ara el que farem serà parlar d'art, jaume. L'immens minúscul. Sí, quan hi ha entrat, dius que és petitó, vull dir-ho molt ben posat, i que no val allò de mirar-s'ho de lloc. No, sobretot jo no. Jo no agafo res. I bé, he anat acostant, i és l'immens minúscul. Jo crec que sí, aquest xicot, fins i tot, és l'última del recinte que es fa a l'exposició, que està separada, una mica per la porta aquella. Doncs allà ha posat quatre pedres, que en definitiva són quatre pedres, que porten les formes que veus a tots els altres quadres, formes que es repeteixen i es repeteixen. Llavors això a mi m'ha donat la sensació que aquestes pedres segur que les ha pintat també, que no he vist que allò fos del natural, però lògicament pintaven en les pedres, i llavors la veritat és que m'ho he trobat a una exposició rica de matinsos, i m'ha donat una sensació molt agradable, probablement l'exigència que li pots fer hi és, però tal com està posada, és allò tan petit que en definitiva és l'univers. Et fa propar-te, també, a la obra, que això és el que fa. Quan ves un quadre molt gran, el cotell és de marxar, però quan ets petit ets de propar. Hi ha coses que semblen un cos humà, una part no és un cos humà, però allà hi acabes descobrint aspectes molt interessants. Molt bona idea. Ja sí, de juny he vist una mica així, quan he passat cap a dalt, em sembla com si fossin com unes aquarelles. És com una aquarella, com una cosa orgànica, una cosa orgànica que genera formes. No m'equivoco, vull dir. És el que he vist així ràpid, com si fos un peix, com si fos una mena d'elements, sembla com una espai aquàtic o espai atmosfèric. Diferents formes que tenen a veure amb l'univers. Sí, sí. I hem de sortir, no? Sí, sí, no, per això he sentit aquesta sensació, que tampoc he pogut aprofundir i entrar-te a veure. De moment m'he quedat una mica així, però quan he vist les pedres, ara ja començo a anar bé. I he agafat el... Aquesta lletra és tan petita. Ja que es costa veure'l. Va a dir que no, que gairebé no la veig, però ja ho escriuré més fort. Fantàstic, sí, sí. No ho sou per reu, jo penso que és un temps aprofitat. Saps allò que diuen val la pena? No, jo no ho dic mai. No hi ha pena, perdona. És veritat, és veritat. Sí, sí, he pensat en aquesta reflexió. No sé per què me'n vaig a donar, quina pena. No m'he pensat mai en aquesta idea. A vegades coincideixen amb les formes de parlar, les costums. Molt bé, doncs bé, hem fet una introducció al món de l'art. I ara seguim amb més art, que la literatura deixa ser un plaer, perquè hi ha gent que ens agrada llegir. I el David ens parla ara de l'ordre en del dia. Sí, de l'Èric Bayard, em sembla que es diu. Sí, de l'Èric, no, Bullard. Bé, és un petit llibre, molt petit, però molt petit que em va a la vip i dic, oi, ja està. I que ens parla d'una reunió que va tenir el senyor Adolf Hitler en tota la plana major de l'empresariat alemany de l'època. Si ara, recentment, no estic comparant res, si estem a gent... Com a empresaris d'aquí, que també és gran. Sí, que es reuneixen en els caps d'estat d'aquí... Com ho saps? Doncs d'alguna forma, allà va passar això. Però bé, allà, diguem-ho, d'alguna... allà... Com t'ho diria? La manera de... Aquí veus, quan es reuneixen en algun cap d'estat, en tota la cúpula empresarial d'un país, allà no. Allà no hi havia això. Oh, tio, ja veurà què fem. Allà eren... Més que una reunió era una citació. Si anem a reunir-los a tots, a veure què en pensen, de l'assuntula. I tots serios, eh? Home, veiem. El senyor Krupp, el senyor... Què sé, què... Com es diu aquest? El del galeria d'art, com es deia? El Tissen, tots aquests. Tots aquests, doncs... El pes específic que teníem dins del país... El Hitler no els podia atuciar la cara amb ells, però ells tampoc el Hitler. I d'alguna forma, com eren... Ja gairebé la pujada del nazisme va ser uns fets consumats i que va arrossegar a tot el país, a més de democràticament, parlant. Ningú pot dir que el nazisme... Fes un cop d'estat, el va fer posteriori, però l'havien votat i va guanyar, i un cop guanyat el poder, doncs ja van establir les mecanismes per no poder marxar. Ja podem fer el que vulguem. Sí, sí, està clar. I els empresaris, d'alguna forma, van assumir l'estatus quo i van col·laborar, no? Ja es va veure, doncs, a posteriori. No et sabria dir quins, jo què sé, empresaris que en aquell moment dediquaven a fer rentadores, doncs vam veure un moment que es van deixar de fer rentadores, per dir alguna cosa, i van posar a dedicar a construir material de guerra. I així, en tots, el T100 vinga a fer a cert per fer canons, per fer carros a combat, per fer barcos, per el que fos. Allò es va establir un muntatge brutal. El llibre parla... Una acció, després s'extent bàsicament en tota com va anar pràcticament la presa de poder d'Àustria. La nexió d'Àustria, perquè és una nexió directament, i el canciller d'Àustria va ser cridat a consultes, diguem-ho així, davant de allà, o com es deia allà. A la casa que tenia el fill era d'una muntanya, que era el Nido de les Àligas, l'Àustria. Sí, o la guarida del llop, no me'n recordo. I allà, d'alguna forma, li van fer un pressing brutal, fins que va d'alguna forma va signar una mena de capitulació, perquè els nazis ja tenien els seus ficats d'Àustria, i jo simplement se m'ha dit que vull que aquest, que és meu, el posis cap de govern del teu país i així. Les van inventar una excusa, un incident mínim, però vol per entrar a l'Àustria, ja està, sense cap basament de sang, almenys al principi, després ja va haver les porques que hi havia, però ja està. Libra molt petit, però bé, interessant. A més, avui en dia hi ha molts llibres que segueixen tractant el tema del perió de nazi amb diverses històries que hi ha al voltant, i no, no, i m'he adonat que hi ha una rebifada una altra vegada que no és negatiu. És un perió de s'ha d'estudiar. Últimament, de veritat, vull dir, que mires a vegades la taula on són els llibres, i veus que hi ha un percentatge de 4 o 5 llibres ambientat amb l'època nazi, que s'ha de conèixer tota la barra basada que es fa en aquella època, ja que hi ha un auge de l'Ultradreta a Europa. A més, hi ha una tendència a negar-ho tot això, negar-ho tot a les barres basades. Sort que tenim documentació gràfica que no. Fa un temps, el franciscuitó, el fill del net, el franciscuitó Franco, va dir que el suavi era un senyor encantador, que no havia fet mai res. Aviam, si ho mires d'un punt de vista del net, segurament té raó, que era un home encantador, com àvia de net. Però que no havia fet res en aquest país, és com dius que aquest home no havia matat. Això està clar. No digui res. Però un net, un cop creix, un cop creix, i veu altres coses. Exacte. A Alemanya, les filles del Himmler, que no va tenir fill, es van esborrar el nom. Clar, clar. No em volia saber res més. Jo era un estigma pel que els acompanyaria a la resta de la seva vida. I com a fills no en tenien cap culpa, que el seu pare hagués fet el que va fer. Però ja sabien de què anava i... Però la filla que va morir no fa gaire, era la senyora. Ja sabem del que va viure, que va viure del cuento, que va viure de res, de l'aire, del que li va deixar el pare, i de les polis que va fer. Però va ser una senyora com a mínim que dius que no va molestar gaire, estava parllant redant. Ara els nets són pitjors encara que la filla. Que sempre dient coses bestials. I acceptar un país democràtic, teòricament, que accepti una fundació franco, és com acceptar una fundació Hilder, una fundació mussolini. És de bojos, això. I a l'inaltiment de Hilder ja s'ha tipificat, a la llei alemanya, qui no s'ha tipificat, el franquisme. Com a tal. I per tant dius, si no sé de coses que ho hem d'allò... Clar, home. És que ojo, però anem de camí, l'estòria cíclica, com sempre diem, i ara estem en un moment en què s'apareixen aquests personatges per Europa, el Macron... Aquí mateix tenim els senyors de Vox, dient que els afusallaven amb molt d'amor. Això vaig dir, com un individu pot arribar a dir això, que afusallaven a l'enemic. No hi havia odi, no hi havia molt d'amor. Però de ment i una cosa, dona poder a partits joves, ja sabeu de què em refereixo, perquè no hi ha gent problemàtica. Però a partits de res, perquè a mi no em fa. Però a França i altres llocs es partis de centre, que són nous, aquests nois joves, guapetones i tal, que tenen molta embransida, m'han radicalitzant. Clar, cada vegada més, i a l'estat espanyol, actualment, hi ha un personatge català, que és en Ribera, que no vol dir que se'n vagi cap a cap línia, però... El problema està amb això, que a mesura que li donis poder, vigilem, recordem que en Napoleó va començar a ser a dalt de la revolució francesa i va acabar sent emparador. Però menys era militar i era bom. Exacte, això sí, però va acabar ser emparador i un dictador de nassos, vull dir que no... Aquella època, la figura del dictador no estava tan... tan centrada com avui era una altra cosa. És que era molt millor un dictador que en un re absolutista. Clar, és que... Clar, que hi ha un altre tema. No és el concepte que tenim del segle XX, dels dictadors. Aquellos els hem passat per una mena d'emocràcia o pseudodemocràcia que no volem, com a mínim, no volem perdre-la, no? Perquè tenim una democràcia sota una Constitució amb elements franquistoides i a sobre... Clar, per ells ja és un mínim, perquè més en reia no. Més en reia és el terror que tenen de reconèixer el que hi havia. Exacte. L'ult, a lo mínim, o lo més proper que es poden agafar, és això. A més, perquè va ser un pacte no parlat entre militars i civils. I els militars, no ens farem mal, oi que no? Exacte. Perquè l'altre pas era... Era muntar una altra guerra civil. Això seria la problemàtica. Molt bé, seguim parlant de llibres. Jo parlaré d'un llibre petitonet d'una 170 pàgines. És un llibre d'un senyor francès que es diu Jean-Paul Didier Logan. Tinc aquests connomes, aquests francesos que dius... Oh, mare meva, no. Molt rimbombantes, no? Com a tal. I el llibre es diu El resto de sus vides. És el que tal nom, clar, dius, ui, ja anem malament. Però me la parla com una amiga. Escolta'm, és aquell llibre perquè està molt bé amb un dia amb allò, no? Perquè faig altres coses a la vida que no hi hagi solamente, no? Però un dia vaig ser d'un dementia cas i em vaig llegir i dius... Vaig poder llegir, però és un llibre molt peculiar. És una història en paral·lel de dos personatges, un senyor que es diu Ambruas, Ambrosio, en francès. Que és un... Espera't, ho diré bé. Un Thanatopractor. Un Thanatopractor...Aula de la mort. Sí, és un home que maquilla els morts, però també els envalsama, dependerà de quina cosa. Un malatí sempre, no? I tal. Però és un tio, es boca guapot, atractivot, no? Però té molt mal contacte amb els vius. Vull dir, em refereixo que no es troba massa còmode amb el món dels vius, no? En canvi, els morts, sí. Els morts es tracta molt de carinyo i genera unes percepcions de carques familiars, no? I hi ha una poètica, no direm macabra, però lleugerament macabra, però el que no molesta a la fia cap sobre aquesta, aquest element, no? En paral·lel es desenvolupa una noia que es diu Manel, amb dos L's, Manelle. Que és una assistenta, que cuida a senyors grans i senyores grans, no? I, bueno, llavors té diversos senyores senyores, no? Que entren les seves vides, una forma magnífica, és una noia que dona alegria quan entra a les llocs, i què tal, no sé què, no sé quantos, i té des del senyor gran que li posa els 50 euros sempre en un lloc a veure si li roben, i ell té una càmera a la visita fins a la senyora que està esperant per que li faci tot allò de la casa, perquè ja que té una hora que la nena treballi, el senyor que tal com entra, només li diu coses maques, i ella li respon, no? Que estem parlant d'aquesta dualitat, no? D'un personatge que és tremendament sociable per la seva vocació de treball, i l'altre que no parla amb ningú, perquè ha de parlar amb la família, a partir d'un d'un d'uns d'uns, que jo em dedico a arreglar aquesta. I això va saltant, però està bé, té una certa gràcia al plantejament, i de cop i volta això es converteix en un element. Hi ha un d'aquests senyors que està cuidant, que passa una certa cosa, que això és el que ja no diré, evidentment, no? És molt negatiu, hi ha una decisió de vida per part d'aquesta persona, i es converteix en un arrot mòbil, però amb llibre. I se'n van, curiosament, el que seria aquest senyor gran amb la Manel, amb l'Ambruaz, i amb l'àvia d'aquest ambruaz, que és la Canya, i se'n van amb un lloc per fer una sèrie de coses que al final no es podran fer per aquests motius, i que generalment dona una esperança meravellosa i oberta del que és la vida, en general. Aquest joc sempre amb l'amor i la properitat de l'amor, perquè s'ha de parlar, això queda molt maco i molt ben fet. I és una petita cosa que dius, per un costat dius, ai, genera un inici que dius, a veure, això per on cap on va, perquè, clar, pots trobar llibres que van cap a una línia molt trista, que no ve de gust llegir-los a cap edat, sincerament, però aquest dius, bueno, et vas tirant, i al final et dona aquest cop de... que mai està per fer les coses, no? El resto de sus vidres. A mi em sona això, dius, que no sóc amb cinem, això. No ho sé, no és bastant recent, el llibre. Jo no em vio equivocar, però m'agradaria... Però jo crec que és un llibre que va sortir aquest any passat. Perquè són novetats, que no sigui que fos una pel·lícula i hagin passat en llibre, ojo. És que sí, precisament me'n recordo d'aquest títol. Jo crec que sí, el que passa és que no me'n recordo de res. I el que tu expliques... Doncs jo ho miraré. Jo no he sentit a parlar d'aquesta filia, per dir-ho d'una manera. De trobar-te més bé amb els morts, amb els galses, toques i tal. I ella està absolutament... És magnífica, el paper que fa ell és un paper que... podria fer un actor, però ha de ser un actor... Amb una contenció per un costat i per una altra, amb unes reaccions. Que no deixessin el fons, en un principi, una pel·lícula, hi ha un llibre, perdó, seriós, però que va ser una comèdia a la filla Cap. Això és l'Homaco, a totes les sortides de l'àvia. Tot el que genera. Per mi hi ha un gat, també, donant voltes. Aquest gat que pinta per aquí, en una manera una sensació de vida al voltant d'aquest lloc. I la veïna de baix, que és una senyora que també té 60, 70 anys, però que puja i està enamorat del jove que té 30. Hi ha unes coses que entren que no som una línia... gairebé el modovoriana, diria, fins i tot, però que t'afreixo que està bé. Que no és tan trist com pot semblar, al principi, explicar-ho. Això és el que li dona força al llibre. Parles d'Egypte, David. Doncs sí. I el senyor Simov, no? Sí, el senyor Simov és una cosa que no, però per cert, no sé si us ha sabentat, es farà una sèrie amb la trilogia, que som més, però amb la trilogia de fundació. Anda. No sé si tots els hagués llegit. No sé què sé, però... Ostres, aprofita, perquè són llibres que estan molt bé. I... Però part d'aquesta besant de ciència ficció, el senyor Simov era un... Bueno, era un geni. Està considerat, juntament, amb el Dan Cimons... No, amb una altra, que no recordo com es diu. Sí. Amb l'Àfiltre Clark. Ah, sí, sí, sí. I un altre, i ell, els tres millors escritors de sense ficció. I aquest home és que tocava tot. Tot, tot, tot. Tocava des de física, química... El seu coneixement era brutal. A l'HG Wells, no serà? No, no, no, un altre. No, no, no, no, no. Esclavin, eh? Esclavin, vale, vale, vale. I també dedicava a història, i ha escrit molts llibres d'història, dels romans, dels grecs i dels egiptes. I em va passar per les mans i em va recordar. I no recordava haver-me llegit, o potser sí, però són d'aquests llibres que són dades, no són una història que et queda. Però ell t'ho explica molt a la met. A més de tota la sapiència que tenia, doncs s'havia explicat-la i s'havia transmetrat-la molt bé. Era un gran pedagog. I, en aquest cas, ens explica la història d'Egypte, de l'any més o menys vuit mil abans de Crist, fins gairebé a l'any vuitant. Tot el que és la part de... De l'imperiantí, tot això i tal. Des de la presa de Constantinopla, per part dels tucs, el 1400 i pico, fins a l'època actual, soliquidar les 20 pàgines últimes, per dir alguna cosa. Llavors és tota la part dels faraons, d'aquí a l'història. Això és dents, eh? No, però no, no, no. És en sota, perquè jo havia hagut de passar per aquesta crida. Sí, home, una cosa és a nivell... Allà més, un llibret. Es pot dir que ho va resumint. Però t'ho explica prou a mi, i sap destacar de cada moment... Home, no et fa un detall de tots els faraons. Si no, destaca els més... Els més... Els més concrets. Els més importants. I... Però ho sap tocar molt bé. T'explica fins i tot l'entrada del cristianisme en l'imperi romà, com va afectar això, perquè ja es va formar el que després... El perquè es va formar, per exemple, l'església copta. El cristianisme copta. Això és interessant.Que ve d'un concepte de... De la formació. Va haver una discussió molt grossa de com Crist estava fet. Per tant, perdona, els coptes provenen de l'església ortodoxa. Sí, sí. No, no, no, no. Era al principi... Directament de la cristianisme. Va haver un cop de com Crist estava fet, si era un nèser sagrat o no era un nèser sagrat, si tenia diverses formes, si només en tenia una... I amb aquest sentit va ser quan es va cindir l'església copta, que només està allà, no hi ha lloc més. I t'explica tot això. Està molt bé. L'estil de la Simov, qui ha llegit coses de Simov, és un escriptor que encara que no siguis de la matèria, ostres, passa sol. Passa sol. Molt bé, molt bé, perfecte. Doncs sí, jo crec que si la posarem, si em permeteu tres segons, perquè aquests aparells a vegades van com volen, i ja t'haurien de dir que això, a menys mal, perquè a vegades no surten. Doncs el que farem serà això, recordar una cançó que forma part d'una pel·lícula de l'any 1999, de Milos Forman, i abans que ja han comentat aquest senyor particular, i molt original, a vegades. L'altre dia a la televisió, quan la comiadava, no explicava com era, parlava d'un director peculiar, molt canviant, amb una manera de fer a vegades molt punyent i molt directa. Jo sí que puc dir que per mi ha estat una persona que sempre cada pel·lícula que visc d'ell, que tampoc he seguit amb una filmografia massa directa, ha sigut molt diferent a totes. És el de Madeus, també. Sí, exacte, el de Madeus, no? Madeus, Jair, Valmón... Valmón, encara. Man on the moon, és que no té res a veure. És tot un procés que dius... Escolta, doncs és el dia. Exacte, perfecte. Doncs escoltem aquest Man on the Moon de Rem. Andy Kaufman in the wrestling action. Yeah, yeah, yeah, yeah. Napoli 21, checkers and chairs. Yeah, yeah, yeah, yeah. Mr. Fred Lassie in the breakfast mess. Yeah, yeah, yeah, yeah. Let's play Twister, let's play Riz. Yeah, yeah, yeah, yeah. We'll see you in heaven if you make us. Yeah, yeah, yeah, yeah. Now Andy, did you hear about this one? Tell me, are you locked in the punch? Andy, are you goofing on out? Because baby, are we losing touch? If you believe, they put a man on the moon. Man on the moon. If you believe, there's nothing out there to sleep. Nothing is cool. Moses went walking with the staffer. Newton got me by the apple. Yeah, yeah, yeah, yeah. Egypt was troubled by the horrible ass. Yeah, yeah, yeah, yeah. Mr. Trostler went at the ball. Yeah, yeah, yeah, yeah. Andy, did you hear about this one? Tell me, are you locked in the punch? Andy, are you goofing on out? Because baby, are you having fun? If you believe, they put a man on the moon. Man on the moon. If you believe, there's nothing out there to sleep. Nothing is cool. Here's a little legend for the never-believer. Yeah, yeah, yeah, yeah. Here's a little ghost for the alpari. Yeah, yeah, yeah, yeah. Here's a truck stop instead of St. Peter's. Yeah, yeah, yeah, yeah. Mr. Andy Kaufman's gone wrestling. Yeah, yeah, yeah, yeah. Andy, did you hear about this one? Tell me, are you locked in the punch? Doncs deixem els... Digue'm? No. No, no, deixem els rems, que per mi és un dels grups més interessants dels anys 90, sobretot, i bé, i que també estan una miqueta oblidats ara deixats porar-hi en aquest món, i que justament aquesta pel·lícula Manon de Munt, tota la banda sonora, la va fer rem. Abans del tema principal, que és aquest, que va ser molt famós, va ser número 1 a Rodamont, va fer la banda sonora, que és un grup molt pop i molt marcat amb la manera de fer. Doncs ens fixarem més en aquesta banda sonora, perquè no ho sabia que tota estava feta per ell. Bé, entrem al món del cinema i comencem amb una estrena que, per cert, la va recomanar la Infant Helena. No ho sé. No, m'has quedat res perquè t'ho van preguntar. És que ja estava veient la tele. No, jo he sigut molt dolent, ara ho sé. No, no, però entenem moltes paraules, us plau. Que ningú ens hem de riure de pressió, perquè és molt trill. Clar, és que justament hi ha aquesta idea, però és que va ser que... Sabeu què va passar una problemàtica amb la Letícia i la Reina Sofia? Va fer un malcarament. Llavors van enganxar aquesta que ha sortit d'un cinema a la Infanta. Li diu, escolta'm, què li pareceu a ustedes, de su madre, con la Letícia? Jo sólo recomiendo una película, campeones, una película maravillosa, cabella pena i tal, no sé què, no? I semblava que venia dels Mons de Llupi, però, bueno, evidentre, freixo que venia d'aquella manera. Que té un contingut... Falta... Falta en gens. Sí, és un problema genètic. Sí, és un problema... Quan es barreja la mateixa sang, la cosa no va massa fila. És un tema homofílic, que estic. Sí, això parla molt, això. Sí, però això és l'homofílic a tothom. Perquè jo teníem una tia casada amb un ocle... Ai, què? I tenia uns ingermans, i allò no és bo... I coses d'aquestes que jo penso que el temps demostren que no. Sí. Doncs la veritat és que jo tenia les meves reserves a veure aquesta pel·lícula, perquè també, com estava tractada, o com tractaria el tema de la capacitat intel·lectual. Llavors, igual, hi ha persones que diuen... No, això ja no es diu així, perquè anem canviant i anem valorant. També ha sortit, en algun moment surt, això, a la pel·lícula. I, bueno, està bastant ben tractat. Quin és el problema de aquesta pel·lícula? Doncs per mi és que només ens podem entendre o tenir joia amb la festa, amb l'esclat de joia, amb el triomfinal, en definitiva, ser campions. I llavors, esclar, tu, quan entres en aquesta paraula i del que et parlen, dius, ja pots comptar. Però, bueno, fa una petita maniobra cap al final, aquest el fèser, que és el seu realitzador, i diem que ho arregla fins i tot això. I fa una cosa que amb un acudit verbal i d'una altra manera. Què és el que passa? El que trobo malament és que hem de parlar de campions, hem de parlar de l'èxit absolut. No parlarem d'aquest, gairebé tothom és normal, i si té algun problema probablement, si ho fas molt bé, molt bé, molt bé, perquè és molt exigent les coses poden funcionar. No, senyor, hem de parlar de les quatre totes. La base de la pel·lícula és per guanyar. Si no guanyes, no t'hi poses. I llavors això és el que... És la base de la pel·lícula? La base no, però és que hi va implícita. Clar, perquè és domina per a tot arreu, això. La base no, la base és... És com el torrente, si m'apures. No, no, espera, no, no. No m'ho espatllis. Si mires la colla patolella amb les que s'ajunta, dius, i allà van a fer, o a part totes, o no s'hi posen. No sé si per qui va igual. No, perquè aquí és un altre adaptat. Comença, prou bé. És un entrenador que és un mal brillós. És com una criatura. Fins i tot li diuen la seva apropiadora, en un moment determinat. Tens un Peter Pan. Tens por de tot, i esclar, i això els fa estar separats. Però és un bon entrenador de... És el Jorge Gutiérrez, no? Sí, que és el que té algun aspecte de dificultat a casa seva. Si m'han dit això, jo no ho sé. No sabia això. Fa bé, eh? Aquest tio és molt bo. Des de mínim, el que ha guanyat el autor, el que ha guanyat... És el de l'Isla Mínima. Sí, el policia més dur. I el que fa el autor, que la vaig aguantar jo l'altre dia, és magnífica, que és un paper genial. Hi ha hagut un coll, aquest any, per quina pel·lícula de l'algolla... El perlautor era, no? No ho sé, va guanyar-te alguna cosa, digues-hi. Que jo no m'hi fixo. Ja estic jo, per fixar-me. Bueno, aquí els friquis. Com tracta el tema de la discapacitat? Doncs ho tracta bé en l'especte d'una varietat de persones que no tot són iguals, i això està molt bé. Perquè això, dius, com a mínim, te'ls inventes del que per què no es dutxa, perquè quan era petit no d'allò, el que té por de pujar a la censor, però en què té una gràcia era la pel·lícula, està molt bé. I bé, vull dir, anem veient, i el que diu... Hi ha un tros que sí que m'ha fet molta gràcia, perquè n'hi ha una que és... És el cic de Dowon, no? És una xicota que es fa entrenyable a la seguida, no? Sí, sí, sí. I quan juguen en un partit, hi ha un que diu aquest paio no pot ser, si no l'anul·lem, i llavors diu, jo no em sembla que el puc anul·lar. Aquestes sants diuen... I llavors diu, total o només parcial. Diu, no, no, total, perquè aquest tio... Però aquest equip són tots pateixen algun índex de Dowon, o altres... O altres patrogis. Hi ha un aspecte que és aquell de dir, tots tenen dificultats, i ell, precisament perquè té un accident, perquè l'han fotut fora d'aquí i tot això. Llavors, de trobar-me una jutge que té la misió, aquesta jutge, d'això, que aquests nens tinguin algun sentit. I perquè tinguin algun sentit, i això ens sembla que està bé, ha de ser un professional, que ha d'entendre allò. Si no ho entenc, pot tenir tota la bona fe del món. I llavors, doncs... L'enganxa, com que fa totes aquestes coses, diu, d'entrenador a l'equip aquell. Diu la Maralta, no? M'han posat. De tota manera, ho va superant, i llavors entendreix tot plecat, i acaba que... Com que si no guanyen gairebé. Llavors, la cosa està amb això, que hem d'anar a parar a la festa. Jo fa molt temps que ho he comentat. Jo, quan era jo, ja ho deia. Vinc molt bé, quan estem en una festa, ja l'acompanya d'aigües. Sempre estem molt feliços, guà, no ens comuniquem, perquè, a més a més, la beguda i tot ajuda, no? Però jo sempre els dividir. Ara hauríem de aconseguir fer-ho sense necessitat de beguda ni menjar, no? I ella ho va posar allà, va... Això és el que permet... Tenia problemàtica la clàdicula. Tot és una cosa. No sé qui és, aquella noia. Ja ho direm. Però el Fésser és un personatge peculiar, perquè va ser Camino, que no tenia... Que era un altre món absolutament potentíssim. Hi ha una particularitat molt interessant, eh? Que ressalta sempre aquelles constants del context social en què vivim, fins i tot les més negatives, eh? I això està molt bé. Això m'ha semblat molt bé, no? L'existència de... Per exemple, en diré una, de l'existència d'això de color, és que dèiem, no?, d'anar en un lloc, a reciclar-te, per tenir una feina més potent i tal. També parla d'això. Potser ara s'ho direm. Jo sempre dic el que deia. I a l'aburé tampoc és una cosa, però si una miqueta té una embransida a la pel·lícula... Tinc una embransida perquè és que cau tan bé tot el coll. Si no tots, doncs, de unidor. Llavors dius, clar, es fa... Fas amic d'ells, no? Jo no m'ho he passat malament. No, no, no. Una cosa és que no m'ho passi bé. Que digui que és una meravella. No, això no és així. Jo tinc que dir que hi he vist una pel·lícula que hem semblat una autèntica meravella. Jo sé que el Nacho no li farà de gens ni mica, o Poquet, en canvi, a la seva parella es va tornar a boja, el dia cantant les cançons d'aquesta pel·lícula comentarem ara, i la Rosa, l'altre dia que comentàvem, també em va dir que sí, que li ha donat una pel·lícula boníssima i molt correcte, del que és El Gran Showman. El Gran Showman. Sí, és El Gran Showman, que és un musical, que és aquell que té el circ. Estan estracanades, si vols. Això mateix. Jo no era molt tapó, perquè aquesta mateixa productora era la productora que havia fet en la música com la idea de l'Alan. A partir d'aquí, jo veig l'Alan que vaig dir que és això. Clar, que la temàtica em va avorrir profundament que la música no negaré que hi hagués dos o tres temes molt bons, el City of Stars i tal. Aquesta és la pel·lícula que és, al contrari, de l'obra mestra, la paraula dels monstres. Exacte, perquè és tot el contrari. Clar, té una vinculació, però no en tens a veure. Perquè hi ha moltes sentiments, que pensades, actuen amb molta estima. En canvi, la paraula dels monstres veient allà. Allò que veies abans de Campeones, que veus tot un repartiment de caràcters, a Frix, la paraula dels monstres, veus que la gent així, moltes vegades, que estan una mala lletca, t'caga. Sí, sí, sí. També podria utilitzar aquest terme en el tema de la discapacitat, perquè jo ho conec una mica. Això no passa, però una mica. I no tot és tan meravellós. No, no, no. En Frix, allà diuen, aquesta és un malvítiu, anem a parella i van a parella. I no dura, no dura. Sí, sí, sí. Però una miqueta és això. És un personatge que no recordo exactament com es diu. Barnum, això. Estava pensant que era algú de Barns. Si tu recordes el mai espectáculo del mundo, del Salton Heston, que sortia el James Stewart, que sempre anava amb la cara de pintar de payaso, doncs el circ aquell era el circ Barnum. Estava donant voltes perquè ja... Va ser un dels circs més grans que hi havia. Fa dos o tres setmanes i ara m'estaven recordant el nom, però no em sortien. De fet, el circ va néixer amb aquesta gent, perquè com que va néixer sense vocal, allò que on actuaven, llavors van anar al mig del no res, no? Ah, sí, sí. Això, doncs, bàsicament, és una clara. Inicialment hi ha una història dramàtica, els tipus de problema, amb el que es crea aquest senyor, de persona que es va movent en l'àmbit dels negocis, i inicialment el que agafa és una mena de museu, d'antiguitats i d'éssars morts, que estan en balsamats, que és una cosa clara, i les nenes, i les seves pies... Tu has agafat un negoci que no funciona, de lògicament, perquè és un negoci que són morts. Llavors, fes una cosa amb vida, i a partir d'aquí, para comenzar-li voltes, i pensa alguna vida o que sigui diferent i tal, i comença a buscar aquests frics, aquestes persones, que serà la base d'aquest tipus de circ, que posteriorment tindrà molt d'èxit, amb el de curs, fins i tot, hi ha prou imatges d'una mena de zoo, fins i tot existien a França zoo, amb persones polinesis i tot això. Vull imaginar que arribar fins i tot. Exacte, tot això. Aquesta línia, però vius, que estaven allà, mira, mira, mira, és tan egrito, les coses d'aquella època terrible. La cosa és que l'obra en si mateixa és una pel·lícula que a mi em va semblar rodona, en quant a contingut, no t'avorreixes en cap moment, per mi. Jo no em vaig avorrir en cap moment. És un tiet que es diu Michael Gracie, i que em sembla que no ha fet res. És la primera pel·lícula que feia. Jo juraria que vaig mirar-lo i cap problema. I la banda sonora, que és de la mateixa, que dius d'aquesta gent de l'Alan, no té res a veure, la banda sonora, trapidant, absolutament, és una... Visualment, és una certa revisió, no és el mateix, del Molin Ruj, no és el mateix, perquè Molin Ruj és una potència, a l'anècima potència ben millor dit, vas l'urman, es torna a boig, a Molin Ruj, i aquests primers 20 minuts són els 20 minuts per a mi més dinàmics de la història del cinema. És una burrada, allò. Però aquí en canvi té un cert dinamisme, un cert element, i la música està molt ben parida. Molt ben pensada, perquè les balades són balades, clàssiques, l'estil del mèmori, de cats, i aquests cançons que et queden allò clavades al cor quan sents un musical, però en canvi, les cançons rítmiques tenen una cosa molt intel·ligent, i és que utilitzen sons tribal, i això ja s'ha d'encadreure molt. Sí, molt percusió, no? I molt cor, i els coros per constantment donant voltes. A més, comencen d'una forma molt comercial, molt lentes, i es van entrenant amb la línia del que havien d'haver sotirit la música de debat, que entren molt a poc a poc, i la música va entrenant molta força i acaba fent una potència, i canten tots com li donen la gana. Sembla que canten ells. És que el Jürgen m'encanta, però la mare que el va fer... I la noia que fa de la Jenny Lindt, que és una criatura i tal, canta una cançó, que es diu Never Enough Be, que faig un disc a aquesta criatura. Per tant, és una pel·lícula rodona que parla de la vida, d'aquest senyor, de com se'n va més enllà, que vol fer un teatre més seriós, no un circ més seriós, perquè promociona aquella persona entre el món de la lírica, i se n'enfoten d'ell perquè guanyen i ve social, però no deixa de ser ell del circo, que pot haver de la banda baixa. Això també queda clar. Queda molt clar, aquest classisme de la burgesia l'Undinenka, l'Undinenka americana. És que va regeixar molt altra cosa. Exacte. Per això dic que acaben la pena. És una pel·lícula meravellosa, rodona. Jo m'ho vaig passar molt bé, per tant, recomanem-ho. Victòria Abdul, David. Estifem frir. Sabeu què tal? Aquest senyor és variable, també. Molt bé. Doncs ens parla només començar de la solitud del poder. Ah, també m'ho crec, això, jo. Sí. I això és un problema. Sí, és una persona que ha tingut la sort o la desgràcia, però ara s'ha fet un desgràcia. Per això vas de regnar molts anys. Molts anys. Que va ser el regnat més llarg. Això comporta un desgast. I sobretot en la relació amb qui tant volta més. Que són gent poderosa a la vegada. A la reina no s'amvolta de gent del carrer. No s'envolta de gent del carrer i menja aquella època. Si avui no passa, imagina aquella època, encara menys. Tots són molt poderosos i que l'únic que pretenen és satisfir-la. Això et dona... això arriba a cansar, o sigui, realment. Perquè en real moment només començar el film hi ha una escena molt paradigmàtica. I que és que cada dos per tres no estem acostumats, però és bo que ja els grans àpats són el pal de cada dia. El que tu puguis menjar en la teva intimitat no és els grans àpats. Una taula que es perdevia a la vista. I, clar, la gent quan arriba allà va no a famada, no a lo següent. Tot i ser rics també tenen gana. I també menjen. Però tant tu, o sigui, ningú menja fins que la reina comença. I, clar, els cambrers no poden repartir plats aquí primer serveixen és a la reina. I, curiosament, és una reina que està fet a un bucoi. Ja no et dic a la policia que menja aquella reina. L'últim que li posen el plat es pot dir que li posen i li treuen. Quan ella acaba, el primer plat es retira. Tothom ha de deixar de menjar. El segur que han servit té temps de menjar, és que ni l'en suma. Que bona, això. I doncs què passa? Passa que en alguna forma aquesta dona està cansada. I doncs fan venir a dos individus de la Índia només pel fet d'entregar-li una medalleta així, com una moneda. No sé ni el nom que té. La dona està allà amb el suport d'haver acabat de dinar, que està allò que se li en va. Li ensenya la moneda, a la dona. A més, la dona la veus acabada. Que dius... Estic d'estar en aquest món. La vida ja li és igual. Està per sobre de vida al mal. Ja no fa casa ningú. I ensenya la medalla i se la queda mirant així com qui és. El gran no sé què. I és bo que el personatge que li entrega és un índi jove. Tot guapot i tal. I clar, la dona era, és bo que en Susanyos Móffes era com Isabel Segunda, de la d'aquí. Sí, sí, sí. Que si es va estar... Diuen que mig liada amb el seu... Això sí, va ser molt fidedig, molt fidel, el seu marit. I no se'ls va tenir capscoles que rofes en un altre lloc. I primer es va liar, diuen, amb un... amb un criat que es deia Jim Brown, que era un... Ja en vam fer un film, també, al seu moment. I... però el que ha fet el Tomà també hi va traspassar. Els que els van anar en terra de tots, la dona. Si va viure més anys. Hi ha un creuament de mirades entre el índi i la reina, que penses, ai, ai, ai, que ha agusat mirar-li els ulls. Però l'home és que hi radia una bondat, i una sinceritat tal per als ulls, que la dona, es queda així com a dintre. Ostres. I sí, sí, el fa cridar... Però en principi, quan el fa cridar, els posen de cambrers. Un índi que ha de fer tot el cambrer. En la concepció anglèsa de l'època victòriana, un índi és un servant. No pot oferir més que això. Però ella no, ella va més enllà. Hi ha tota diferència, ara, eh? Sí, però bueno, ella va una mica més enllà, i primer, clar. I, a més a més, aquí hi interveu factor d'escar-ho. Ell, el noi ha percebut una ànima torturada i solitària, i diu, anem allà, ho gerir-la, d'aquesta solitud. Però amb tota la bona fe del món...Aquí, amb la intenció? Amb tota la bona fe del món, i dic en sèrio. Jo també ho faria així. I va cap allà i es posa a xerrar amb ella. I, clar, ella se li obre un món nou, perquè ella és emperadiu de la Índia, però no enteni papa de la que passi a la Índia. No enteni idea. Ni ho heu vist mai, ni ho heu volgut. Perquè ell li comença a explicar un altre univers, que forma part de la Índia, que ella diu, jo sóc emperadiu d'això, i no entenc ni idea com és això. Oh, que maco. I li parla d'un detall, li parla d'un mango, la solitud aquesta, i diu, li explica els recursos que faig, i tot plegar-hi. Clar, ella diu, estic envullint, i el primer criat que passa... Bueno, d'aquests llepaculs...Un índice, sí. No, no, un din i no, un dels seus. Diu, és que vull un mango. Diu, és que això només és qui a la Índia. Collons, jo sóc l'emperadiu de la Índia. Li porta un mango. El cas és que el dia que li porten el mango, que estan tots amb l'Índi, tota l'aristocràcia, està amb l'Índia, que no poden amb ell, ni volen, perquè els ha suplantat a tots, en bona fe, els ha suplantat a tots. Has deixat la porta, ha quedat relaxada. És el que hauria de ser. I clar, li diuen, ara li portarem el mango. Li porten una queixeta amb un mango i ve l'Índi l'ensuma. Diu, ella el veu, fa així una cara, oh, un mango! Que bé, gràcies! Quan ve l'ensuma, diu, està passat. Ai! I el d'altres, me cauen! El porteró de la Índia, fins aquí, es passa. No calia ser Índi, però era que jo estava podrin. Ai, però li feia il·lusió a la senyora, allà. No, però en què em vaig quedar, jo, en aquest film? Em vaig quedar perquè el... Ella l'agafa com a mestre. Clar. Ja no l'agafa com ha criat, no. L'iguala a tota la resta de l'acord i al tracte de mestre. Perquè ell li ensenya a escriure... Escriure... La llengua. Però li diu, no, ensenya a mi Índi, no. Índi, no, que això parla al poble. També eren classistes, a la vegada, ells mateixos. Aquí també ho veuen.Sí, sí. Índi, no, ensenyo... No, tu ressalto, eh. No sé quina llengua.Una d'aquella està allà. I ella apren la caligrafia a Urdu. Sí, sí, sí, i ell li ensenya a tot. I em vaig quedar amb el fet de que moltes vegades... Ella, clar, ja té avui tant típico d'anys, l'edat que hi ha. Sí, sí, sí. No va tenir cap mena d'una dona que... Clar, tot i ser regna o reina i emperadriu de què va ser, en el fons era un ignorant de la vida, amb molts temes. I va trobar una persona que era molt més jove, aquella, perquè era jove, però era un sabrut de la vida. No cal, o sigui, i en aquest món dius, no cal ser gran per saber de la vida, no? Hi ha gent jove que molt poc ha viscut, i ha viscut molt més que tu, per donar-te lliçons. Lliçons, perquè sí, no. Ja ho deies, tu.No, no sempre és així, no. Ostres, sí. No dic que passa quan es mora la reina, no? Jo, tranquils, que jo...No, perquè jo sabia que vull veure. La tinc prèvia d'anar amb voltes i que veuràs si em ve de gust. Això, com va? Ens ho aniràs explicant, això. Quan la veig, el xesco i la comentari. Jo soc molt d'Estifem Friers. Però era bé tot i visc. Jo la volia veure, i tal... La Juditens fa un...Sí, no, és que aquesta senyora... És una d'aquestes que... És una d'aquestes grans dames de l'escenari, sobretot britànic i tal, que són genials, no? Em vaig documentar. Vaig buscar fotos de com era. Home, havia... El Indy ens l'han posat, ens l'han caracteritzat a gust actual. Tu mires el Indy a gust de l'època, i és un senyor rodó com una poma. Però és que mires la reina i és que era una síndria. Sí, sí, no, és que la reina a victòria era... Ara la gent s'agraï. És físic i mentalment, no? Molt bé, doncs queden 5 minuts. Algú més, David? No, recomanar la pel·lícula... Vaig recuperar la pel·lícula, que és Río Bravo, que per mi allò és l'ascència. No és un western del Joan Ford, és a Four Hokes. Però... Ostres, tu. Ja. És com qui va matar l'Hitri Valens, perquè hi ha tota una monió de personatges, però és que aquesta, amb una... com es diu aquesta, ahir... Ara se m'ha de donar el cel. La trio, la... La que feia mujer policia. La mujer policia, després posteriori. Ja sí, allà que estarà. Apareixerà, apareixerà. Amb el Rick Nelson, que també feia d'així de l'època... Bé, amb un dimmartin espectacular. Jo crec que és la millor que va fer el dimmartin, eh? Sí, sí. A més, amb un paper que ja li anàvem vell. Quan canta la cançó. Genial. És estar molt superbé, l'estirat, el divan... Dimmartin tenia molt bona veu, aquest home. L'Angi Dickinson. L'Angi Dickinson. Ostres, està espectacular, aquesta dona. Era molt bona actriu suïtat. Has fet recordar la pel·lícula. El John Wayne fa el John Wayne, com m'ha fet sempre. Si no fes el John Wayne, no seria John Wayne. Ja està allà, ja te'l creus, i ja és el que fa. Faltava que en pel·lícula que vaig veure. No, no, aquest, aquell. El que passa és que no me'n recordo del títol. No has perdut figures ocultes. No, no, només calé perquè hi ha per... Ja parlem de la setmana que ve. Sí, són aquelles tres enginyeres que salten tot a les normes de la NASA. I això de la Rasa Blanca, segurament. Saberudes, també és el poder. Que també són saberuts allà a la NASA, perquè és allà dins. I llavors és una pel·lícula que té la mateixa trampa que el que hem esmentat d'això de campiones. Vull dir que acabes que quedes embalat de tanta punta. Que com ho arreglen i allò. Però, paral·lelament, també són d'aquelles pel·lícules que creen una situació que és molt bona i és que en definitiva, aquestes tres dones que havíem treballat a la NASA no estaven apuntades enlloc, que es veu. És com si no haguessin existit. No es dius home, com a mínim sabem alguna cosa que té un vaja que és totalment injusta, que no d'allò. I això és el que té de bo ara, després de l'altre. Clar, i una miqueta també per allà, però està molt ben portada, però jo crec que hi ha una miqueta del que dius tu, de ximpum, que digui que vinga, va. L'Octavi Spencer està genial. Va, que ara ho tens aquí, per exemple. I pobret en un llavall, com unes correses per anar pixant. És Octavi Spencer, no? No, és quina és? La que ha fet la forma de l'aigua. La més boneta que aquesta és magnífic. Fa un paper geni, les altres també. Sí, sí, és el mateix, agafar aquest paper. Però és una pel·lícula molt rodona, quan el plantejam. Molt pensada pels astronautes. Jo vaig llegir que un dels que van anar a la Lluna, tot i que hi havia ordinadors que ja feien la feina de càlcul matemàtic, ell no se'n refiava, perquè el cop havia hagut un error, fins que una d'aquestes tres noies, no sé quina, la matemàtica, no li revisava els càlculs de trajectòries i tal, ell no donava per bo allò. Que estem parlant de les bessaroles dels ordinadors. Sí, sí, clar. Que van portar un ordinador allà. Clar, jo era. Exacte. Jo jo tindria de potència que... No, avui ni un mòbil. Un mòbil d'avui dia el donaria 10.000 voltes. És una pel·lícula que té això. Per això que entra bé. Gràcies a un tema que nosaltres ens toquen directament, entra molt correcte i estem així. Que vincosa no fa un paper correcte. Està una miqueta oblidadeta o fa coses passades de voltes. Com diem, vinga, va, va, va, va, va, va. Aquí està correcte. Ja el col·loca i tal. És el que toca. Bueno, sí, es queda un minutet encara. Jo només volia dir la batalla dels sexes. Que recrea el partit que va haver els anys 70 entre la dominadora del Tenis, el femení que era la Billie Jean King, i un antic campió de Wimbledon, que era, no sé com es deia, rics, dels anys 40. I que era... Però donava molt el masclisme de l'època. Però bé, ja l'explicaré. Deixem allò la mel als llavis. I a partir d'aquí. Ara què passa? Doncs expliquem. Molt bé, adéu. Bona tarda.