Tornem a un dissabte més i ja esteu xerrant. Comencem l'any 2013. Ja estem tots aquí, cascant, això és important. Tornem un any més, el primer any, bàsicament. Que ens pensàvem que no tornéssim si no tornéssim. Sí, sí. Som una altra vegada i ja estem aquí a d'una guerra. El món continua i el programa també. Exacte. Aviam, ja hem estat nosaltres després, del dia de la separició del món. Jo vaig puesta, jo no. Amb aquest món segueixes, això és important. Ens atem al programa número 14 i veus amb aquests galls. Estem tots encostipats. Jo crec que avui se'n veurà una prosta. I tant. No, que ja s'ha jubilat. I amb l'edat, més de què diem, l'edat passa factura. L'altre dia estava parlant i d'unidor, la veu l'he canviat moltíssim, negativ lògicament, imagino que em sembla que té un problema vinculat. Sí. Però bé, esperem que tot ho pugui superar. I endavant. Avui tenim, com sempre, un munt d'informacions. Comencem parlant de teatre. El Teatre Goya, la obra, el nom. En el món de les exposicions farem un recordatori de les arts de piranesi, de Caixaforum, i l'exposició abans del Dilúvi, més o potàmia, 3.500, 2.100 abans de Crist. Parlarem del Jòbit, anèvire literari i anèvire de cinema, que el David ha vist, la pel·lícula de Peter Jackson. Després de Rosa ens parlarà de la estrena al fènix i un munt de clàssics que vius per all el Harry Potter, em sembla. Pica sí, Rosa. Sí. Entre altres. Entre altres. És un clàssic. Perquè i tant. I tant, i tant, i tant. I tant, i tant. La Lourdes ens dirà la seva opinió sobre una pistola en Calamano del Césgai. Sí, sí. Molt bona. M'ho he passat molt bé, m'ho explico. Molt bé, molt bé. També seguirem les missarables, que jo aquí m'ho he passat molt bé també. I realment vaig fins i tot plorar, eh. Jo reconeixo quan ploro i... De riure? De no, no, no, de plorar. De les quedes. Jo vaig plorar al final. Tothom allà, una costa aquí. Jo també. Se sentí, tothom deia aquest plorar, i sí, sí. Que en veurem de rom amb el Skyfall, del James Bond, l'últim James Bond. Jo, per cert, hi visc per qüestions meves, 3 pel·lícules del James Bond, que quan parlis et farem unes ment. De les anys 80, si molt, molt ràpid. Ah, a mi de la meva època. Sí, sí, sí, de l'Octopusci. Nunca digues, nunca jamás. I panorama para matar, i tal. Aquesta estrès hi visc per una sèrie de la postre. I tant, i tant. I massaja de les colines, també a la Lourdes. Bé, comencem amb teatre. I avui escoltarem de fons un tipus de música que va estar molt, molt de moda, encara ho és, eh. Que és el Chilaut. Aquella musiqueta, aquest àmbien, que sempre... Sí, és molt cool, no? És aquella evolució lenta de la música chaos i tal, no? Ah, sí. Que a mi em posa una mica tan nerviós, tot seguir dit, perquè em veia rena, i a mi això em preocupa una mica, perquè m'hi demanaran les cançons amb les seves... els seus moviments. I també tindrem com a convidat el David Bowie, perquè després de 10 anys, llença el nou disc, que es diu Next Day, moltes ganes, perquè, senyor, és un geni. Els últims anys, el 2000... Sí, feia 10 anys que no feia res. És grandote, no? La música, la línia... I escoltarem un dels seus clàssics, una mica d'un manatge, al retorn, amb 67 anys, em sembla que ha tornat el món de la música, i bé, doncs és David Bowie. Molt bé. De Lourdes, tenim el nom. El nom. Aquesta obra de teatre que la fan el Teatre Goya, per cert, ara es dirà, o ja es diu, Teatre Goya Codorniu, perquè el grup Focus, que és el que gestiona el teatre, ha fet un conveni amb Codorniu, i es veu que estarà a la façana, i el grup Codorniu podrà anar allà, jo què sé, si ha de fer algunes activitats culturals, etcètera. Us parlo del nom. El nom, havíem fet la pel·lícula, no sé si encara està en cartellera, fa uns mesos enrere, una pel·lícula francesa. Sí. Inicialment havia sigut una obra de teatre, i després van fer-ho en pel·lícula, i ara l'estan representant el Teatre Goya. És una obra dirigida per Joel Joan, i ell surt també, és el Vicenç, en l'obra, després surt el Claudi Ferrer, no sé què és el Lluís Villanueva, no sé si recordeu Plats Bruts, el que estava a la ràdio, que era tan divertit, és Fada Claudi, després surt el Xavi Mira, la Sandra Monclús i la Mireia Piferrer. L'obra de què va? Tota l'obra ha de desenvolupar un sopar, i entre plat i plat, succeixen una sèrie de coses. El primer que passa és que el Vicenç, que és el que representa el Joel Joan, la seva dona està embarassada, i arranda la pregunta de quin nom li posareu en el vostre fill, que es comença a desenvolupar l'obra. Llavors, què passa? Tant de aquesta cosa que pot semblar molt innocent, només es ment una cosa per si la voleu veure, veure què pensaries, els diuen allà, i tot seriós. El meu fill li posaré Adolf, i tots els altres diuen, no pot tenir aquest accent a la A, si cas, Adolf, no, no, s'ha de dir Adolf. Tothom s'imagina ben van els trets, no? I a partir d'aquí, doncs, bueno, tothom es posa molt en contra del nom, dius que el d'en tu, que no veus. La idea de l'obra és que arranda que d'aquest incident, que no es posen d'acord, van sortint totes les diferències que hi ha entre ells. Seria una miqueta estil on deu salvatge, que inicialment, durant el sopar, tenen un comportament molt civilitzat, i molt coherent, però al llarg de que passa l'obra, tothom, entre cometes, es va traient aquesta disfressa que portem a sobre, i s'acaben dient el que pensen cadascú realment d'ells, la parella que surt en aquell moment... A diferència d'on deu salvatge, allà eren desconeguts. Sí, aquí són amics de tota la vida, i aquests amics de tota la vida que es troben cada dos per tres per sopar, resulta que no es coneixen la meitat de les coses. Fins i tot a nivell de la parella que surt, que és la germana, la que fa de germana del Joel Joan, i el seu marit comencen a treure tots els traps bruts que podrien sortir en aquell moment. Perquè a la pel·lícula també és el mateix nom? Sí. L'has vist tu, la pel·lícula? És el mateix. Sí, hi ha una mica les coses que diu el Joel Joan, en els d'allò de director, que diu... La veritat absoluta és ruda i incòmoda. Les mentides les suavitzen i ens permeten presentar-nos amb una altra cara. Però què passaria si un dia ens tornéssim bojos i ens dirigéssim la veritat a la cara, arrancant-nos les disfresses als uns als altres sense pietat? I llavors també ens diu que les relacions humanes depenen d'un fil, i que aquest fil es pot trencar en qualsevol moment. Llavors, en aquí ens diu, els protagonistes s'acaben preguntant, sóc feliç, m'estimo algú, qui és aquesta persona que dorm amb mi? Això és el que pregunten els personatges a l'obra. I vindria una miqueta per aquí. Us la recomano perquè és una obra divertida, però que té contingut, i el que es van dient és amb toc d'humor. Les amistats es trenquen si mengen d'un fil, o si mengen de molts noms. De molts fills, no, però encara que s'entrenqui algú, no passa res. Us la recomano. Hola, Jaume. Què tal? Molt bona. Acabo d'arribar, tot estressat i tal. Molt bé, no? És la pel·lícula, El Dom. És l'obra de teatre. Millor el teatre que el cinema. Bueno, jo penso que són diferents que el que passa que és exactament igual. Potser l'obra de teatre m'agrada, perquè estàs més a prop del que passa i tal, però mantenen la mateixa filosofia tot igual. Va la pena, va la pena. Molt bé. Bé, jo la pel·lícula sí que l'he vist, l'obra de teatre no, i bé, més aviat em va decepcionar, però esclar, és que per això feia aquesta pregunta, si el teatre millor que el cinema. És que és tan diferent una cosa de l'altra, que acabes de dir tu. Els veus propers, és com si estessin vius, i a canvi el cinema probablement té que t'hi convenien. Tens clar que està posat allà amb una limitació d'espai. També hi ha una cosa que potser propa més, i és que ells han adaptat, per exemple, l'obra de teatre. Quan arriba el Joan a la casa, diu que vinc del carrer Patriciol, que no sé què. O sigui, fan referències a cos d'aquí, o diuen que estàs més callat que a la reina. Una sèrie de referències que fan més proper les coses d'aquí. O diuen que tens un 4x4, que segur que necessites per anar a l'altivitat o quan neva. Vull dir coses que evidentment a la pel·lícula no sé. Són molt d'altra manera. Molt bé. Què, Joan, com estem? Bé, bé. Bé l'any. 100 o així una mica. Em sembla bé, malament... Ara millor, no? Sí. Molt bé. Doncs passarem a l'exposició. Un acabes gratu, justament, i també la Lourdes, que és aquí a les dades de Piranesi. Allò que em vas comentar. Les gravats. Les gravats. El Caixaforum. Sí. Sí, recordes. Sí, ja he pogut veure-la, i realment el que vols explicar era perfectament clar. Jo crec que aquest senyor, a part d'aquí era un geni, és el que deia, a part de ser arquitecte era un visionari, i a part d'això, un gravador magnífic, planteja tot el que seria una mica la problemàtica que hi havia a l'art del segle XVIII, entre el que seria aquella combinació del final del Rococó per aquestes grans aportacions imaginàries tan excessives, això de les pressions imaginàries, per exemple, que era espectacular, no? Però també com planteja la Roma d'aquell vestudiant. Aquest senyor té un conflicte amb un senyor que es deia Vincelman, que defenia el que és l'archeologia grega. I el senyor Piranesi defenia el que era l'archeologia romana, i deia que jo romà aprové d'allò grec, que és cert, en el fons, però que allò romà no tenia l'originalitat de les formes gregues, que la fia que havia estat el que havien creat, la base de l'arquitectura clàssica. I realment el que defensa Piranesi és això, justament el tema de dir, a Roma es van fer, i com és cert, grans novetats que fins ara han arribat, sobretot a nivell d'aquaductes, que es veuen moltes vegades... Això moltes vegades era una barreja d'arquitectures civil i militar. Cosa que els grecs, una arquitectura militar... No en tenien, no existien. Més bons enginyes als romans que els grecs. Tothom parla que, per exemple, el que seria la volta de Canó, l'art de volta típica del medieval, que és una cosa de medieval, no, és una cosa dels romans. L'altre dia vam fer una cadena. Això no es oblidem mai. Un reportatge impressionant sobre l'art civil romà. Sí, sí, és que és pastial. Aquestes aquaductes... Les cermes, tot, era impressionant. És a dir, i per això tenien... Les carreteres, les vies. Tenien formes originals. Parlem del Dòric, el Tusca i el Corinti. Perdó, el Dòric, el Jònic i el Corinti. Tenien el Tusca i tenien el format compost. Tenia evolucions, potser més recarregades, però jo crec que Piranesi fa molt bé aquesta presentació de com és una època que acaba, com acaba aquí Rococo, i com dona pas el neoclassicisme, que s'hi ressorgeix amb aquella combinació avigarrada de les formes espirals del Barroc. I això presenta molt bé. I crec que val la pena. Encara està fins al 20 i pico de genet. Aneu-hi. Però jo què volia comentar? Admeten nens? Perdó? Admeten nens. Sí, sí, sinó que hi ha cap problema. No hi ha res que et frage el que es pugui trancar. No, no, no. A l'altre sí. Ho pagues. És un col·leccionista que són reproduccions i tal. Molta qualitat, enumerades i tal, però bé que... La que sí que patiria molt seria la de Mésopotamia, que és la que vull comentar una mica. Xeràmica i coses d'aquestes. Tots figures, és clar, allò és que ho dius. No, bueno, hi ha urnes que cobreixen, evidentment. És una exposició difícil, no és fàcil. Això es diu abans del Dilúvi, Mésopotamia, del 3.500 al 2.100 abans de Crist. Dic que és difícil, però perquè hi ha molta informació. Em refereixo que em vas a veure la exposició a vegades, que et donin molta informació, al final acabes una mica atabalat. Una mica s'hauria de conèixer els elements essencials d'aquella cultura primigènia entre el final del neolític i el principi que seria una mica... Quatani amb Egipte, però a la vegada aquella evolució de les primeres cultures, a nivell, sobretot, del que seria Ars a l'Objecte, miralls, pintes, tot això. Coses que servia. Exacte, d'ús cotidi a casa. Bé, l'exposició està molt bé, tot sigui dit. Crec que han volgut abastir massa, són 500 peces, i a partir d'aquí acabes una miqueta embogit, de les quals no hi ha cap que sigui massa gran, com a tal. Sí que et fa una bona presentació del que és a l'art mesopotàmic, que sempre queda una mica amb segona filera. Tothom pensa en l'Egypti, i jo dic que hi és quatani, però és una altra forma de plantejar. No te res a veure. No te res a veure en quant estètic. Estem parlant d'una cultura síria, d'unes formes vinculades amb les formes més orientals, i a Egipte, sí, ja estem parlant. No recordem, i recordem-ho, perdó. L'art d'Egypti era africà. Africà, exacte. Oh, que molta gent es pensa. Això és el que anava a dir. L'eurocentrisme va agafar totes les grancibilitzacions i se les va apropiar. Clar, clar, evidentment. I va descartar tot l'africanisme, que va venir de l'Egypti. I van dir, mira quina grancibilització. Això. I els pintaven de blanquets, com més aviat eren farons novis, que eren negres, absolutament. Totalment, ja es feien altres aportacions. I tota la iconografia venia d'Àfrica, totalment. És un oblidant que Àfrica és una de les principals punts de referència de l'art prehistòric. Hi havia coses de molta qualitat, que potser si compareixem amb Altamira, i jo que deia una miqueta amb segona fila, però realment eren molt importants. Jo crec que la cultura que hi havia al nord d'Àfrica era molt potent. Parlo de l'època de l'edat de bronza, vull dir, estem parlant d'un període, una miqueta fosc, difícil d'entendre, però que realment és el que diem. A part d'aquest art egipci, està l'armesopotàmic, que és molt concret, que està molt ben fet, hi ha coses molt realistes, molt clares, i que val la pena descobrir. Insisteixo, hi ha molta informació. Si aneu, aneu amb temps, amb un parell d'hores per llegir moltes coses, que us parlaran de ur, de diferents ciutats que t'han separat, d'aquest diluvi, tògicament, que es considera que va a dir la diferència, ho has parlat dels lligurats, també. Una sèrie de coses que crec que val la pena, que descobriu, també. Bé, simplement, una exposició molt didàctica. Fins quan està aquesta? Està més o més. Jo crec que aquesta estarà fins al... Mira, fins a 24 de febrer. Fins a finals de febrer. Sí, sí, sí. Però què és prou interessant? Hi ha algunes obres també que val la pena. Vull dir, hi ha una cosa molt clara, que és l'estatua aquesta d'Urningirsu, que no és coneguda pel nom, però sí que és coneguda si la veieu. Segur que sona, d'haver avisat una vegada, aquesta d'aquí. Molt bé, doncs passem... Bueno, segueixo parlant jo, quin rotllo, no? Ah, sí? No, no, no. És que el David ha vist el Jòvid, la pel·lícula Peter Jackson, perquè passem directament al cinema, el senyor de la comarca. Sí, sí, sí. I jo ja he sigut al llibre, per recordar el tema, no? I llavors jo crec que és el que havíem dit. Jo crec que el Peter Jackson, com va fer el senyor dels anells, va fer una obra molt... Adolta. Molt propera al llibre. Jo, per això, em fa falta veure. El llibre és un llibre curt, bàsicament. Molt curt. Molt curt, eh? Jo estic parlant de 400 pàgines. No estem parlant de les milies cats que tenia el senyor dels anells, no? Per fer tres pel·lícules. Com és que amb el Jòvid farà tres pel·lícules? És el que em preocupa. No sé com es tirarà. Perquè he recopilat d'altres coses. Ah, va, l'he agafat al Silmaril, i on potser d'altres històries, no? No recordo, jo m'he llegit del Jòvid, però fa com 20 anys, i no recordo. És que... El llibre del Jòvid... Clar, com a tal, estem parlant d'això, de la prèvia del Bilbo Bolsón, com quan era jove, i com fa aquella aventura amb els nans. Bàsicament són nans. La precuela, exacte, no? I llavors això és el que una miqueta, doncs... No, fa com feia el Hitchcock, d'una novel·leta de Chichimoca, d'una pel·lícula genial. Clar, clar. I aquest home ha fet el mateix, d'un llibret. Sí, sí. Perquè... Això no està en el vintatge, això. No, això és nou. Això no existeix, eh? El Chichimoca, no. Em van regalar el tòmic del Jòvid, cosa que he de dir, oi, si no volia saber res, però és igual. I el tòmic que em vaig llegir, que és al principi, vaig parar fins on hi havia més de pel·lícula. Fins els nans. I és el qual la pel·lícula. La pel·lícula... Però és que te'l ho desenvolupa, ho fa l'estil Jackson. Fins on arriba la pel·lícula? Fins que... Apareix el Gólam? Sí, just després. Després del Gólam. Quan surten del... del regne dels... Del cel, dels celfs. No. Del Trolls, no, d'uns altres, com es diuen els... Estrasgos. Vale. I el Bosque Negro? Sí, després. I el rei dels Orcos, com un líder dels Orcos, els rodeja i surten volant amb les àligas. Ah, vale, ui. Justament quan els deixa les àligas, allà s'acaba la pel·lícula. Aquí ja hi ha un... Ja veu en la muntanya Eregor, el lluny. Vale, vale. Bueno, a veure, és el que diem, no? Jo crec que el llibre, en si mateix, ara per restore la pel·lícula, si compareix amb el senyor dels anells, és molt més adult, el senyor dels anells, és una cosa molt més... Basta, molt més complexa. El Jòbit pretenia al senyor Tolkien, que no oblidem mai que aquest tio era un catàdràtic de la llengua, era un tio... Bueno, que sabia moltíssim. No és que estem parlant d'un... d'un escriptor, no? És un senyor que per això era catàdràtic i sabia que es feia. No hi ha clar, és molt... Senyòtic. Com el TCLIot, exacte, no? Vull dir, en personatge... Ah, TCLIot. I li pensen les maravilles, que aquest senyor era un coco, vull dir, que... Exacte, per això, vull dir, que cadascú té les seves apreciacions, a nivell científic, d'una forma o una altra, i dir solament que el Jòbit és un llibre absolutament fàcil de llegir, molt més fàcil que el senyor dels anells, s'ha d'entrar dins d'aquest món, i jo crec que, bé, que si compareix una amb l'altra es queda molt curt. Vull dir, el Jòbit va ser la primera obra que va fer ell, i, per tant, estava destinada a un públic juvenil, no? I, per tant, és un llenguatge més... més... més... més suau, no? El Gollum surt molt poquet, és anecdòtic, evidentment és un personatge que apareix amb aquest punt, i ja està. No hauria de sortir més, no sé que sí, cap qüestió més. No. I sí que s'envolup allà tota la que seria l'imaginar i posterior dels senyors dels anells, no? Els Elfos, els Trasgos, les Montanyes i tal, no? Vull dir... El que passa és que aquí juga amb la pel·lícula... Exacte, i la pel·lícula, què tal? Juga amb l'espectador, o sigui, es proteja amb la base, que ell sap que l'espectador ja ha vist el senyor dels anells. Per tant, introdueix, com es diu això, quan introdueixen coses que no apareixen al guió, al teatre. Borres o xurros o... Ah, sí, morcilles. Morcilles, això. Introdueix morcilles, entre cometes, que l'espectador ja identifica. Com, per exemple, surt la Galadriel, que no surt el Jòbit, tinc entès. És que el Jòbit no surt cap dona. Surt el Saruman, que el Jòbit no surt. L'Elron sí que surt. Però aquests dos surten. Llavors, aquí hi ha... Però, bàsicament, la pel·lícula, i jo no sé si tu te n'has donat. Jo vaig, quan va començar la pel·lícula, et presenta amb tota la seva magnificència el regne dels nans, no? Sí. I no sé per què... Perdoneu, eh? Perquè el llibre et parla bastant, eh? Sí, sí, sí. Acta seguit, em va venir a veure, o sigui, em va venir el cap. Jo sé aquest home, quina ideologia tenia, eh? L'ignoro, no ho sé com era. Però em va venir el cap, tota la manera de ser que segons els nazis eren les jueus. El llibre és de 1937? Sí. Valer? Tal qual, eh? O sigui, veies un nan i veies un jueu. Perquè cap jo, a la fi, els senyors en ells és la lluita del bé contra el mal, bàsicament. Però aquí no, aquí és... Eh, fem una companyia i anem a recuperar... a recuperar el tresor que ens ha brilat un drac, que és una muntanya plena d'or, i és nostra, i volem recuperar-ho. I és una asunta monetària. Digue-ho així, un negoci. No, no, ja més. I fan firmar un contracte al hobby, que s'apunqui en ells, i li pagarà una quantitat. O sigui, no és allò que dius, vinga, aquí, per la causa, no? No, no, no, no. Espero que la teva part, quan arribi a l'esmau, que és el drac, sigui només serà la part espectacular de la pel·lícula, perquè el llibre és una brutalitat, eh? No, no, no, a puc assegurar que el film, o sigui, està escrit amb un atrator. Si no fos perquè és el senyor Peter Jackson, i que hi ha algunes quantes escenes, que per mi jo crec que no són per nens, jo crec que és per tot el meu fill, a veure-la. Però, per desgràcia, amb aquestes escenes, és lo típic, que agafa el rei de los orcos, li talla el cap a un re llenar, no? Ja, però és que és Peter Jackson, és el gore. Sí, adéus. Va, aquest senyor ha començat bat-taste fent gore. Clar, ja ho sé, ja ho sé. I llavors, a partir d'aquí, dius, Léñez, però és que té un ritme de pel·lícula que no para. És a dir, les 3 hores, si no era perquè m'estava pixant, literalment... Perdona, 3 hores has dit? Sí, 3 hores, 18 minuts. La primera part, són 9 hores de pel·lícula, més o menys. Doncs no sé què duren les altres, però la primera són 3 hores, 18 minuts. I llavors, em van passar amb un please plus. T'ho venia segur, amb un please plus. Perquè et va explicant història, és com el típic que t'està explicant històries i t'hi enganxes. Va, ara t'explico això. I llavors, quan estan allà, entra una altra història, que l'explica l'Omiol Gandalf, i llavors comença aquella extra narració. Ah, molt bé. I aquella narració sembla que no, però llavors també entra en acció, en la història principal, un moment donat més endavant. I en efectes, està al nivell del senyor de les anells? Igual. Igual. Jo el que vaig dir era igual. Potser està més depurat. En el que perciava més l'efecte especial que era el Gollum, ara està més definit, més real. Més qualitat. Ojo, també. Jo era una passada, en el seu moment, els senyors anells, però aquí encara està més depurat. I una cosa, per acabar, per què aquesta pel·licua té 3 estrelles, a nivell de crítica? Exacte. I en canvi, les altres, els senyors han tingut 5 a d'una, i fins i tot ha estat adonat Òscar, i tal. És el que a mi em preocupava. Perquè no és novetat. No és novetat. Jo crec que no és novetat. És el plantejament. El que repeteixo és una mica la fórmula. Però és que no pares trapidant, com a pel·lícula d'així, entreteniments... És una passada. Bueno. Doncs molt bé. A veure si la veiem. Jo la vull veure per la setmana que ve, si pot ser, i parlem una miqueta. La Rosa, que tenim molt callada. Aleshores parla molt, i avui la tenim callada. La tenim castigada. Parlem de tot el que has vist, aquest Nadal. Sí. Tot el que es pugui explicar. Sí. A veure, sobretot la novetat. És la pel·lícula Fénix XI a 23. Sí. És una pel·lícula que ha dirigit el Joel Joan, igual que la veritat que comentava l'Òrdez. El Joel Joan i el Sergi Lara. És codirigida, per tots dos. És una pel·lícula d'ara destrena, d'ara aquests dies de la cartellera. Sabeu què vol dir Fénix? Per què hem posat XI a 23? No. XI és perquè l'11 de setembre, i 23, perquè és Sant Jordi. És Sant Jordi. Són dues dades... decisives, no? Bàsiques. Bàsiques i simbòlices de Catalunya. I llavors és el grup, la pàgina Web, que té aquest nano. Bueno, el nano és l'Èric Bertran. L'Èric és un nano que vivia... Sabeu què és un cas real? Sí, el va ser un cas real perfectament. És clar, és que jo la pel·lícula sí pensava dir costes, perquè jo me'n recordo que venia Sant Vicenç a l'Èric, ha explicat tot el seu cas i tot això. Ell tenia... Va néixer a l'any 90 i els fets eren del 2004. O sigui, li va passar que tenia 14 anys, i jo el vaig conèixer i tenia 16 anys. Vull dir que era una criatura. Era una criatura, no? Però bueno, la pel·lícula el que hem fet és recrear una miqueta, els fets que van passar i una miqueta, per donar-los a conèixer. Bueno, la pel·lícula està bé, no? És veu tot el procés des que aquest nano comença a fer... No es veu quan ell... Sí que és veu que està amb l'ordinador i que té una mica pos un grupet. El rarista de grupet no es veu, llavors no se sap si és que aquest exercit del fènix no se sap bé quantes persones poden ser, però sí que és tot el que va passar després. Des que ja van començar a investigar-lo... Perdona, ei, què feia? Enviava correus perquè t'hi deixin a català, no? Enviava correus electrònics a marques comercials, a grans, sobretot a grans empreses d'alimentació, per demanar que tiquetessin a català, senzillament, era això. A veure, hi ha un llenguatge... A veure, jo no ho trobo ni provocatiu, senzillament deia que si es plau... Si deien que està allà, que si es plau, estic pidint que té etiquet en català, perquè és el que nosaltres volem i espero que ho facin. L'únic que sí que es deia era que si no ho feien, per les bones, que llavors els envia els seus amics a l'exèrcit dels fènics, no? Clar, ostres, és que l'exèrcit dels fènics és un... un... un nom, una mica tret del... Un Harry Potter. Ostres, és que és bo, que és una criatura. Vale que no millor amb un principi, i jo ja estic una mica a la meva opinió, vale que amb un principi, si hi ha una gran empresa, una multinacional, rep aquest correu, li diu que pot enviar-hi un exèrcit, i dir que no li demanaran tan educadament, el millor es pot espantar una miqueta i pot denunciar-ho, no? Però en el moment que ja sàpiga que s'investigui, que ja veu el que passa, que és un xaval, ostres, de fet la... la marca ho va retirar. Va ser que a refor, de fet, qui va denunciar-lo. Així de clar. Ell havia enviat correus a dues marques més, a Mercadona, a Yet Pascual, i... Però aquests no van fer cas, no passa res, no? Bueno, va ser una miqueta la idea que va tenir el nano, amb l'edat que tenia, el nano posconvençut, amb la seva identitat, amb la seva nacionalitat, i va pensar que era una manera de... de fer-ho, doncs ja està. El problema va ser com s'ho van agafar? El problema va ser aquest, i que un cop van retirar la denúncia, aquest gran supermercat, és igual, la fiscalia d'antiterrorista de Madrid va continuar d'ofici a aquesta investigació i aquesta acusació, és que el nano li podien haver caigut set anys de presó, parlant d'un delicte de terrorisme. Déu n'hi do. Déu n'hi do. Després diuen que aquí, igual com van obrir l'ordinador, li van requisar els ordinadors, es van presentar la nit a casa seva, els ordinadors seus o els dels germans, no sé què, i després allà hi havia una mica de buscant, en aquella pàgina o el que teníem, doncs al final sí que, si estiran del fil, al final sí que trobes alguna fotografia, amb alguna crema de bandera, amb tot això el que es volien agafar per acusar-lo, i després per això, per portar-lo a presó. I ell també havia fet... Sí, exacte. Sí, d'una exemple, és la idea aquesta d'una exemple. Quina por. La veritat és que sí. Jo vaig anar amb les meves rebodes, que, de fet, eren elles les que volien, perquè les tenen 13 o 15 anys, i aquestes coses fos el sí que queda molt atenció. I era molt interessant, també, amb miquetelles com ho veien, i no inclús la diferència d'opinió entre les dugues i tal, però va ser molt interessant, trobo que sí, aquesta reflexió. L'Èric Bertran també havia fet un llibre, que jo, mira, el tinc per casa, que es diu així, l'Èric l'ha exercit del fènix, i ell ja explicava la seva experiència allà. D'acord, de seguida que van pensar, o la gent que es va apropar amb ells per ajudar-los, van dir, això s'ha d'anar a conèixer, això s'ha de fer públic, s'ha de posar a l'opinió pública, perquè és la manera que, al final, no et facin... Això no l'ha empresoni, o que la cosa que hi ha aquí aturada, que s'adoni, que no té més importància, que no cal continuar amb això. Llavors era la intenció de denunciar-ho públicament, de donar-lo a conèixer, que no era veritat. Què s'estava fent amb aquella gent? A mi el que m'agradaria l'atenció és, després ho van agafar als altres, i ho van fer d'ofici, i després, o sigui, ja tenim com una mena de cadena, de resultats clars, d'això, de seguir amb els temes, i, en definitiva, no hi hauria, en aquest cas, pel que tu acabes de dir, no hi hauria aquella capacitat humana de dir, escolta-la, home, que és això. No. Que no té més importància, t'ho demanaria... I persones d'una categoria, diria jo, social, i formació, però, eh, que... No, jo crec que... Això sí que ho van dir menys, que era una bratulada, però van dir, anem més enllà, que encara trobarem un rèdit social del tema aquest. Estàs a banda com l'altre, llavors. Jo penso que juguen sempre amb la por. En una primera fase, uns van pensar que farien escarni, i després les altres van dir, esperat, que encara us anirà la contra tot això, del com va ser, va arribar a ser. Una qüestió, perquè diu el David, no una qüestió que pot ser una bratulada infantil, es va convertir en una qüestió política, no? És que seguida van mobilitzar els diputats que hi havia a Madrid, de varios partits polítics, doncs de seguida ja van voler presentar-se amb ell, acompanyar-lo en tot el moment, en aquest procés, es va convertir en una qüestió política. És que és el que passa a vegades. Hi ha dos tipus de feixendes, els que actuen per impetu i els reflexius, i aquí, en aquest cas, va tocar que actuessin uns de impetu, però no van preveure la contrareacció. El feixend de més civil, que ja ho preveu tot, però aquest era el més impulsiu. Però a mi em preocupa més aquell que diu és que soc un manat, vull dir. Sí, sí, està clar. Aquest és pitjor. És el feixisme burocràtic. Sí, sí. Està bé, ja dic, si aquí no conegui una mica la història, penso que sí que la reflecteix, però és molt bé. Després he revisat alguna pel·lícula més, aquests dies de Nadal, i de festa, el típic. Doncs mira, Taxi Driver, per exemple, del Martin Escorcesse, boníssima. Ja sabeu que és de l'any 76, amb el Robert De Niro, Jody Foster, el jovenista... Molt joveneta, molt joveneta, senyora. Sí, senyora. Que maca que està fent-te una puta. Sí, senyora senyora senyora. Sí, sí, sí. Amb el seu, com es diu, el Javi Keitel, que és un pare... Bueno, el Maromo Keitel. De Macarra. La Chulo, la Chulo, la Chulo. I té molts jovenets, clar. Molt jovenets. No faltaria que aquella època el Javi Keitel tingués la cara d'ara, no? No, però és que hi ha gent que sembla que ha estat gran, com la Leta Franklin, no sé. Sí, com el Chesco Ramos. També. Jo era igual en 12 anys que ara. La mateixa Carles. Estalte, en sèrio, no és conya. Era igual en aquests anys. Jo vaig fer l'estirar i et vaig quedar així. Sí, la civil sèrfer, per exemple, que fa també de la... Sí, la que treballava per un candidat. Bueno, és una passada. És, ja sabeu que és una escombatia... Actriu desapareguda, totalment. Sí, no ho sabies, un moment. Sí, va fer allò del Moon Lightning, com es diu, allò luz de l'una, aquella sèrie. I llavors es va començar a engreixar i desapareix a del mapa i es va deixar molt, no sé, per motius de mal, o alguna cosa, i no, no. Es va abandonar els plaers del sistema. Sí, no ho sabem per què. Jo el tinc com que la vaig veure. Estava com molt deixada. Vull dir, va sortir amb un altre. Però aquesta no era la de... Com es deia, gairebé? No, la Catherine Turner, sí, també, però van ser totes dues. Van triomfar moltíssim, una època molt determinada, i després la Catherine Turner més, que no pas potser la civil xefa, i recordo cantar una cançó que m'agrada moltíssim, que es diu Aytoldia i Lòvia, però ja s'ho posarem molt bé. Un dia us la posaré perquè canta molt bé la civil xefa. Molt bé, molt bé. Doncs bueno, la idea aquesta. Després els Pons de Madrid són com una... Oh, que estic que ho sabia, ho sabia. Aquesta vegada, la vegada que més m'agrada. Ja m'agrada la pel·lícula. Cada cop que la torno a veure, m'agrada més. Ha llorat o no ha llorat? Home, alguna llagrimeta se m'escapa, és que és molt intensa, és molt intensa, són un sentiment... A banda que no han tingut tripulques al programa de ràdio amb aquesta pel·lícula. Jo pensava, us ho juro, que pensàvem vosaltres. I dinàs, i dinàs. Bueno, però és que nosaltres sempre estàvem d'acord que ploràvem, que era una pel·lícula magnífica, que estava molt ben feta. No podem dir que era una magnífica, i no sañalo ningú. El Jaume m'ha agradat, la pel·lícula que tots junts, la meva. Plora, plora. Cada llagrima li calla un peu, tu. És així. És així. A mi m'agrada més que el Jaume Llore, per això. Ah, jo i jo, i tornem. I l'Àngela Bolino també. D'aquí pot veure... No l'he vist, que Jaume Llore. La tinc a veure, la tinc a veure. Aquesta i calabuts, i parlarem de les dues pel·lícules. Vinga, l'Àngela, l'Àngela, l'Àngela, l'Àngela. L'Àngela està molt bé. A veure si coincidi amb el coincidi. Ai, senyor, ja està. I des de llavors pel·lícules típiques de Nadal, que jo abans deia el David, home, clàssic, bueno, Harry Potter, que sigui un clàssic de Nadal. Quina és aquella? És crux. El conto de Nadal. Ah, el Quiro... Que vellós. Això és la pel·lícula. Però ja està molt sumada. I la que m'ha sorprès també, les cròniques de Narnia, que no l'havia vist. Suprena aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí. Em va recordar molt també una miqueta per la situació de guerra, i els nanos que se va deixant i passant en un món així fantàstic, imaginari, a l'Averint del Fauna. Ah, sí. La Guerra Espanyola també. Aquest món paral·lela i tal. Molt bé, l'Àngela Narnia molt bé. I abans de passar a veure, és que ens parlarà d'una pistola en cada mà, el Jaume. Digues que has vist el cinema aquests dies. Un parell de pel·lícules. Per cert, perdona. Abans de re, una notícia. Oi que reobren els cinemes llobregat? Em van dir que sí. Bé, és genial. No tot en les sales, però unes quantes sí. Encara que siguin 3 o 4. En època de crisi, que la cultura torni a aparèixer, això és molt important. Tenim un moment ja per 3 o 4 llocs. Que són els cinemes propietaris dels cinemes de Samboll. Sí, també són els castellets. Crec que és un castellet de Samboll. Són els que obren les sales... Anem a la part de més noves que estaven a l'altre extrem. Les 4 aquelles sales. Les 4 aquelles els obren a l'Isosquí. Tinc entès que ens ho dieu, eh? Seria bé. Molt bé, molt bé. Bé, molt bé. El que passa és que hem de millorar si fan... Han de posar una mica més de... que ja ho fan, eh? Que s'amfaliu, per exemple. Sí, que llueja. No, home, això sí que llueja. Si de fora... És una altra història. No, no. No s'amfaliu. És un hòbit, no? De la comarca, clar. Jo el David divisa jo a la piscina i té peus amb pels, eh? Que ho sé jo. Però no els peus, però és de vent. Aquí surtirà tot. Aquí surtirà tot. És de mil·lusió, eh? És el que cal aquest any. Exacte. Aquest Nadal. Home, jo, que ens dos dies últims, n'he vist per ell tres concretament, que aquesta que deies, les punts de mà i són, fins i tot, queda petitona. De màster. No és de màster, no. És l'altre. És tabú, que encara s'ha d'estrenar. Tabú. Una pel·lícula inspirada amb el senyor Mordó d'enriu-te del senyor d'aquella pel·lícula famosa de Artis. Això sí, que té un rigor i una... Blanc i negre. Blanc negre, muda. Tabú, sí, és aquesta. La nacionalitat i, a veure, dades. Ho sento, perdoneu-me, que no ho podeu veure, però la tinc aquí ja fa dies que la van passar fins i tot a la Filmonteca i tal. Jo l'he pogut veure. Realment m'interessa moltíssim. Però aquesta és una història de mort que... que jo crec que els punts de Mali no hi arriba, aquí. Jo crec que es queda amb el que tu has destacat. Es queda amb aquella... Hòstia, jo també tinc dret. I per què no? Es queda amb aquest punt, no? I a canvi, aquí no. Tot això també és producte d'altres constants, no? I aquestes constants poden tenir a veure amb el colonialisme i això està molt ben reflectit de la manera que es distrauen. Jo la vaig trobar vaja. Vull dir, saps? També he vist de Màster. Ah, què tal? Màster publicular. Tisim, també. M'han dit que estan molt... Sempre aquest senyor és molt especial. Jo diuen, no per iniciats. Jo ho vaig dir. No per iniciats. Sí, sí, sí, que se les porta a la pel·lícula. No sé res més. No per iniciats amb què? En el cinema, en el cinema. En el cinema. Que gent que no estigui acostumat a veure aquest tipus de films que no hi vagi, o que si hi vagi, vagi... Però primer haurem d'explicar el tipus què és. Clar, per l'altre sí que ho hem dit. És muda, d'oli. Sí, és una pel·lícula. Qui diu que no treu res a veure amb d'artis? Jo sí que em va agradar a mi. És com la gent que va anar a veure per dir l'arbre de la vida. D'això. Ah, això mateix. Sí, però l'arbre de la vida és tot una filosofia. I aquesta és tot un psiquenàlisi. Que tenia estrena pel·lícula. Amb dos anys és pel·lícula. Amb el Ben Affleck. Aquesta és tot un psiquenàlisi. I amb una època molt concreta, que ja l'he reflectit diferents vegades al cinema, que és la post-guerra. I llavors els afectes i com néixen. Doncs bé, teràpies o grups organitzats, o líders o allò. O com se'n diu allò. Bueno, persones que creuen que tenia un do, convencen a més de 4 i llavors són... És com aquella del Barlain que està? Poder? Com es deia aquesta? El nadador? No, aquella que fa ell de predicador. Ui, sí. No estaríem per aquí, però aquesta molt, més potent. Aquesta mà és... Amb una mà de primers plans, amb unes expressivitats, sobretot del fènix, aquest, el... Fènix, no? El Joaquim Fènix. M'encanta, m'encanta. Però molt, eh? I a més a més, que estem parlant de bogeria, també. Sí. Estem parlant de bogeria i com es tractaven aquests anys. Amb aquella època, no? I aquí estaríem amb el Comand. Doncs ja veien que allò no era així... És que és... Bàrbara, sí senyor. Molt bona, molt bona. I què més? Aquestes són les dues. A la casa, oi, que bé, també. La Rosa la va veure, també. Oi, que bé, tu. Em va agradar, moltíssima. Això sí que és aquell respect absolut per tot allò que probablement tu no serviràs mai, però que saps que hi ha gent que ho fa molt bé. I com es posa la Rosa. Com estem, avui, eh? Com està, avui? Com el Tolkien, que tu has resaltat molt, això. És que es deia, perquè tu no serviràs mai, eh? Ah! Home, jo no ho entenc així. Jo ja, jo pateixo molt. Avui farem un baviloni a por. Però s'ensenyava tu de bé. Això és a la gravalla. Ha de sortir amb vídeo. Sí, sí. Que potser... Això és la pujada de la sucra dels torrons. Ho he de cramar, ho he de cramar. L'altre dia un metge molt encertadament va dir que em vaig a fer un anàlisi, perquè... Tots disparats. El programa també és molt rebre, perquè això, no? A 4, 6, no? Aviando, que no llegamos al final, eh? Vinga, no miutes. Lourdes. Lourdes, o sigui, jo... Una pistola en cada mano. Sí, té màster. I la màixer en ve, no? És sugerent, això, d'una pistola. Bueno, de què parles? De la pistola. Si us plau, eh? Una mica de control, perquè al final... A veure, direi, direi. No, jo sé que em dirà tot de res. Amb vosaltres, com vos que sigui director. Explica't aquesta. A la casa, no? És que tu ja ho vas explicar, això, d'aquesta pel·lícula. Aquesta és, en definitiva, és un mestre, que probablement com a tal mestre, això ho diu amb molts. És que fas de mestre perquè no has estat un criador. No t'ho pots creure, això. Sí, però ja aquí ho diu, això. I aquí, d'una manera molt clara, doncs acaba que s'ho creu, això, no? La pel·lícula parteix d'aquesta base, i durant tot el matratge va sortint aquesta valoració. En definitiva, és un que explica molt bé, el que explica, que no és res més que l'introdull. És com teorema del senyor Pasalini, exactament igual. L'heu vist, aquesta? I el que passa és que aquella tindria, diríem, la poètica, però al mateix temps, doncs, el rebutge, el mecanisme i el filet que la gent estàs tan convençuda que vivim amb el millor dels monis, perquè ens casem, perquè tenim fills, perquè els eduquem, perquè, en definitiva, en tota la vida, estem a l'entorn d'això. I, a canvi, aquesta no és això. Aquesta prima domina, molt clara, molt més, tot el que representa la creativitat i la necessitat probablement dels metges, malgrat d'aig, dels mestres, malgrat puguin esdevenir víctimes. Molt bé. Doncs ara permeteu-me un minutet de descans, així ens relaxem, respirem, perquè estem aquí ja, ens hem desmadrat. Escoltarem un momentet una mica de dit, boi, que abans hem dit que treu nodis després de 10 anys i després de l'ordre, es parlarà leds dents. La part més mettera, amb una mica de la part més coneguda. Més d'Anderprecher. Però és que això és amb a Freddie Mercury. I llavors farem una mica de barreja i ja no barregem més coses avui. M'agrada. Més dents. Més dents. Més dents. Més dents. Més dents. Més dents. Més dents. Més dents. Més dents. Més dents. Més dents. És una pel·li que parla dels homes. És d'agrair que l'hagi fet un director. Però no és un director. És una relació emocional que tenen els personatges masculins amb ells mateixos. I de no assumir tota la sèrie de rals que potser els hi toquen. I d'un replantejament de la masculinitat. Com ho porta a Sena? Jo la vaig trobar genial. El primer capítol són l'Eduard Fernández i un nom que no us surt mai. Magnífica. Que es diu Leonardo Salarad. Esbaràlia. Esbaràlia. Oh, i aquest és molt bo. També, també. Llavors, la idea és primer, totes les escenes són per mi, com si fossin rodades en un teatre, molt intimistes, es troben les dues persones, un, en aquest cas, el primer capítol, l'Eduard, no, com es diu, el que no us surt mai. L'Eduard esbaràlia. Aquest acaba de sortir del psicòleg i es troba l'Eduard Fernández. Ostres, quant de temps? Estic molt malament i es comencen a explicar una miqueta, no? En canvi l'Eduard Fernández diu, jo estic bé, diu, el que passa, que m'he quedat, m'ha deixat la dona, estic visquent a casa de la mare. Llavors... Perfecte. Hi ha una sèrie. Exacte. No, no, no, no, interpretem això. Ara, perquè estem amb tot, però així és com molt intimistes, com si trobessis amb una mica, fa molts anys que no veus i tu, clar, primer dius, home, jo estic bé, tal, resulta que el que ve del psicòleg ho té tot, té una empresa, té una dona, té fills, però no està bé. Us ho explico per sobre, si ho veu veure. Un altre capítol molt bo és el de la Clara Segura i el Javier Càmera. Que són boníssims. Molt bo. El Javier Càmera, amb un posadet així, com de bon nen, que intenta tornar a sortir o tornar amb la Clara Segura, amb una escena molt bona, no? Ell està al lavabo i ell està fora i li diu bé, perquè és que jo he pensat molt que podríem tornar i surt la Clara Segura i diu, amb aquella cara que té, diu, estic embarassada. Què passa, no? Doncs fa que no. I després hi ha una escena molt bona, també, que és l'altra, Luis Tossar, i el, com es diu, aquell argentí que no em surta. El Ricardo es baràglia. No, no, el Ricardo Darín. El Ricardo Darín, de fet. Genial. Genial. Doncs ho expliquis. Bueno, genial. Perquè el Ricardo Darín, com si estigués en Conjit, allà amb un banc, i el Luis Tossar, no sé què, resulta que tenen alguna relació que ells no sabien. Vaja. I després, l'última escena, es surten dues parelles al mateix temps, que és el, com es diu, el Eduardo, es diu Alberto San Juan, la Leonor Whiting, i després surt del Jordi Mollà, i la noia aquesta, la guiatana Guilherme Cuervo. Quina Guilherme Cuervo? Quina Guilherme Cuervo? Quina Guilherme Cuervo? Aquesta és molt bona, perquè els amics, els marits, els marits són superamics, resulta que una es troba amb el marit de l'altra, i van fins a la festa, i l'altra es troba, no siguis, estan, van a la festa i van amb parelles canviades, resulta que aquests marits que es coneixen de tota la vida no saben coses molt importants que els estan passant. Bueno, a veure, per dir alguna cosa, la pel·lícula de què va, d'aquesta recerca de la situació, plantegeu els personatges masculins sense cap nom, o sigui, no surten els noms, amb el sentit que poden ser tots un mateix, i a totes les escenes els personatges estan a punt de marxar. Jo em trobo amb el David, però és que me n'anava. Les presses, no? Jo estava, i és una reflexió sobre el món masculí. Tenen una planificació feta, per dir-ho d'una manera, no? Sí, exacte. Jo vaig... una cosa molt important que per mi és molt important és, a nivell emocional, aquesta idea que hi ha, podeu estar d'acord o no, de que la dona sempre explica molt més les emocions, ah, ja em trobo malament, m'ha passat això, en canvi l'home potser parla, dic en general, potser aquesta part emocional li costa més, és la que reflecteix la pel·lícula que no es parlen, parlen del futbol, parlen de jo faré això, però parlar de la part emocional de diòsties m'està passant això? No. No. I una mica ho posa... Una mica en solfà, no? En solfà. A mi m'ha encantat. És que Cesc Gai sempre és magnífic. M'ha encantat. Jo de tot el que he vist m'ha agradat moltíssim, bàsicament, a més és un director de la pel·lícula molt madú, crec, jo, fent cinema, i planteja coses molt realistes, molt customistes, molt del carrer, i això fa... Jo, parlant-ho amb un noi, diguéssim, no és una pel·lícula que s'ha anat a carregar, no, són escenes cotidianes en les que cadascú li pot treure. Sí que és cert que la dona la presenta totalment contraposada. Doncs presento una clara segura, allà diguem, escolta, tu m'has deixat, jo estic embarassant una altra, jo, tal, no? Però és una pel·lícula que passa molt ràpid, i els actors, l'habitat que són... Molt bé, fantàstic, fantàstic. Molt bé, doncs jo una mica he fet una mirada com la Rosa, cinc cèntims molt ràpid de tres pel·lícules que s'han de recuperar, dels anys 84-85, el David, quan he parat del millor edit, oh, el millor, vull dir, creus una pel·lícula que es va creixent, a mesura que va ser el tema del béisbol, que no pot interessar gaire, potser aquí, però realment és la pel·lícula que crec que està molt bé. Feta de Barry Levinson, ja sabem el que hi ha, i aquí és el que deia també la Rosa, veiem una medium strip joveneta, una Glenn Close molt joveneta, vull dir, la Kim Basinger molt joveneta, vull dir, són personatges que dius, mare, adeu senyor, vull dir que encara estan allò com sortint del rubei de la O, com has dit la cosa, no? Una cosa que m'han fet en surt, Michael Chimmy, una pel·lícula que sorprèn, jo no l'he dit mai, Michael Rourke, i el John Lone, que és el xinès, i està molt bé, vull dir, a part del Chinatown, aquesta zona, la part més aviat d'aquest policia que vol... Michael Rourke pel·lícula és interessant. Sí, sí, sí, i encara ha de passar pel... abans de passar pel Quirofen, que va arreglar-se la cara, i una pelea que a mi m'ha tornat boig, l'havia vist amb teatre, però no amb cinema, que era l'amor d'un viatjant, la del Dustin Hoffman, del Valkers London, el director, recordem el Tambor d'Ojalata, el Jovent Orles, vull dir clar, això és bas... Quines dues pel·lícules acabes desmentant? Sí, sí, per això vull dir que les vull desmentar perquè les he vist, i per això vull dir que no cal comentar-les, perquè a tothom les hem vist, o moltes n'hem vist, però una mica sí que volia comentar-ho, perquè tornar a recomanar cinema clàssic, no? Sí, bé, i el que sí que hem vist a l'Ordes i jo ha sigut dos miserables, el musical, jo sabeu que soc de musical, jo m'he tornat tonto i l'Elo, veient la pel·lícula. Jo no soc de musical, i tinc ganes de veure-lo. És de musical íntegre, perquè una persona que ha vist el musical a Barcelona, són la Sosa, la Simitxa, no falta una pè, una pa, no, gairebé no parlen, oi que sigui l'Ordes? No, diuen com dues paraules, ho juro, però el musical, que és amb català... No, amb quina llengua? No, amb anglès, amb subtítols, en castellà. Tots canten, tots canten. Hugh Jackman, Russell Crowe, Anne Hathaway, Helena Bonham Carter, Sacha Barron-Cohen, i una noia que no me'n recordo. Amanda Seyfried. Tots canten i canten al moment. És un detall que sabíem. Estan cantant, mentre les estan gravant, no és playback. No és playback, estan cantant, perquè ho han dit i perquè es veu. Si t'ho diuen allò que no enganxa, no veu després. És que no enganxes cap arrada, perquè és que... Van dir que no era possible, ho havien provat, i no havia sigut bo. I cantant, a més ho fan de conya, és creïble, absolutament, el Hugh Jackman està a casa surt. Tots, tots. Al final acabem plorant per això. Bueno, no, Molin Rouge era pregrabat, era enganxat. Però sí que, a parada de Molin Rouge, sí que tinc que dir que hi ha certs moments que recorda a Molin Rouge en quan el tema d'aquell París és diferent de París, és el París de fil de segle. I aquí deia que se'n va a més d'haver a Londres, que no pas París. No, és el París medieval abans del tirament de les muralles. Abans del Plan Hausmann, vull dir, és claríssim. El que hi havia al voltant de Notre Dame era un barri com el barri xinès de Barcelona, vull dir, el barri gòtic de Barcelona. No oblidem, i és el que presenta. Una zona bruta, antigènica, i és el moment del 1800 i pico i tal, en aquell moment inicial. Bé, la pel·lícula nordès, espectacular, tot. Jo vaig anar una miqueta, perquè els musicals no són el meu fort, pensant que seria una pel·lícula que la trobaria llarga, i tal, la veritat és que saben mantenir molt bé... Molt bé. Quan tu penses ara a Mitshapelli, això és... Desinfluents. No, i fan com una pujada amb quan el que està passant en aquell moment cap a un tattoo ja acabaries de dir... Hi ha un lloc polític, familiar, d'amor, aquestes combinacions perfectes, que ja sé que és l'obra de Víctor Hugo i tal, i aquesta línia més romàntica i més boticista, que també es planteja molt bé la pel·lícula i tal. El director és el Tom Hopper, que d'abans estàvem amb el David Barallan, no sé ben bé qui era aquest director, però és un senyor que ha fet alguna cosa molt interessant, i ja me'n recordaré, en un altre moment. Però bé, a nivell vocal tots canten de conya, i crec que és una pel·lícula que s'ha de recuperar, s'ha de veure, i a més, amb molta potència. Ens ha donat temps a parlar de Skyfall, David, i si tenim temps, m'has d'anar a les comunitats. Sí, amb tant de presència bona al món, i el senyor San Mendes, bon director, et va agafar les regles de la última entrega, i bé, jo crec que a partir d'aquí es torna a introduir... Diguem-ho, és un bon neoclàssic, per dir-ho en termes artístics. Per què? Perquè... Torna a introduir rebutge tot el... Fins tots els experiments fins ara, diguem-ho així, per tornar a reintroduir la franquícia, i ara tornar a un altre cop, es carrega en la EME, es carrega en molts elements, i tornar a reintroduir... Quina pena. I tornar a reintroduir, doncs, un bon més clàssic con. Més clàssic con. Més clàssic con. Més clàssic del de Roger Moore? No, Roger Moore era un gent bon conyón. Sí, i a mesura que ha passat el temps, si jo he vist l'última para matar... És que no té res a veure, són pel·lis que no tenen res a veure. Ha parut el cap, eh? Sí, aquest no, aquest... El Daniel Craig. El Daniel Craig, com James Bond, de Machote. Sí, sí, com ha de ser. És Ale Machote, Ale Machote. Com ha de ser, eh, David? Com ha de ser, aquí. No estilotorn de no, de Machote. Sí, és que se li veu. I veus del paper del Javier Bardem, i dius... Però em vas, tio. És molt ridícul. Per mi, boireja. Oi que sí, que boireja. Per mi, boireja, és molt ridícul. Jo, poc, he vist a telèfon, una mica d'angúnia. Per mi, boireja. A mi, jo vaig a veure en versió original, i dius... Ostres, pedrin. No t'has ridic... No t'has ridiclat com no és país per a viejos, no? No, no, no, no, o sigui... No, veiem, però... A mi no em va agradar que hi ha pel·lícrosa, en tothom no ho veu. A mi, la paper, a mi és molt bon actor Javier Bardem, però aquí, sincerament, li he adonat un paper que dius, tio, apretar cota. Doncs els bafta li volen adonar, eh? Sí, sí. Aquesta no m'hi ha d'haver adonat, eh? No ho sé. M'ho he adonat. No ho sé. Mira, guau, jamón, jamón i burau, que és una traja de braves. Exacte. Es queda un minut, l'Hurdes. M'ha assallat de les colines. Lo dejamos para más allá de otro día. Ho guarda. Vinga. Bàsicament perquè una miqueta doncs tinguem el... És que hem parat de tantes coses. Avui que ens ha faltat una mica l'aire, com el que diu la cosa. Molt bé. Doncs ja estem, no? Ja hem assalat l'any. Hem assalat l'any. A veure si m'acabeu el jugo de tronos i la setmana que ve. I el millor part també és de Victus, eh? Que aquí tenim tres, que estem amb el Victus. Quatre. El David ja l'ha acabat. Però que farem un comentari important. Molt bé. Moltes gràcies. I fins després. Adéu-siau. Adéu, adéu. Que vagi molt bé.
