i un Comencem la nit! Dos amics i un dia més al Babilònia. Avui dia 16, avui dia 26. No em vio equivocar, d'abril. I setmana de Sant Jordi, que hem viscut tots plegats. Sí, t'he deixat en maca. Clar, clar. Les prestatgeries plenes. Totalment, totalment és una cosa. He fet una col·lecció de llibres. No t'ho tenim vida. Això vol dir que tenim moltes nòvies, no? Clar, si teníem tants llibres, vol dir que hem tingut a cop i volta. Tens llibres? No. Tu, nòvies pot ser no, però persones que veus que els hi caus bé i tu diuen... Doncs mira, regareu un llibre, no? Bé, està bé això. Molt bé, mentre no acabéssim en aquesta presopos regalant roses, que també això pot ser sospitós, doncs... Bé. És aquí per tu. La rosa sospitosa de què? El regalar moltes roses. Avui m'he descapititzat comprar moltes roses. També és perillós, això, clar. Vol dir que has hagut de regalar moltes dones, pot ser la mare, pot ser la tieta, però clar... Jo regalo tota la meva mare, la sogra, la dona, la germana... Sí, la sobra, sí, la sobra, perquè pora no... Perfecte. Pusem la censura, perquè s'animava el nacho i ja hi ha un moment que no parava, llavors, clar, potser abans de liar-la. Molt bé, que és broma, eh? Bé, doncs avui pararem... Comencem, bueno, el que dèiem, no? Feiem conya, però el nostre enviat especial, els viatges per Europa, que és el nacho. Correcte. Sí, com els polítics. La cadena té un pressupost il·limitat. Totalment, totalment. Sembla la sèrie de Netflix, això. Això mateix, això mateix. No, aquí al costat, no, al costat no, a Copenhague. Clar que sí, evidentment. Exacte, ja ens ho explicarà, perquè d'una idea, el viatger i de què va fer per allà, doncs res, eh? Sí, sí, va fer una coseta, o sigui, no només va fer turisme, va anar a un concert, va anar a veure el barri de Cristiania, que és un barri turístic, però una mica especial, ja no s'ho explicaré tot. Fantàstic, ens ho expliques. No és com no poder-se'n de manera comés setmana de llibres, parlem d'un llibre, que es diu Rangdoll, que és un llibre d'aquests que fa una mica de por, és un mica thriller, ja expliquem que es vol dir això de Rangdoll, que vol dir monyeco de trapo, per tant, la cosa ja ho explicarem. I després parlem de pel·lícules. Bàsicament, bueno, recents, no que siguin grans estrenes, però, bueno, com nosaltres consumim tant de cinema, arriba un moment que dius, bueno, doncs hem d'agafar el DVD, hem d'agafar opcions, perquè, si no, no ho veiem tot, i el Jaume ha parlat de figures ocultes, el Nacho tornarà a insistir en aquesta meravellosa pel·lícula que m'encanta que tornarà a parlar, que seria l'invisible, com també figures ocultes, una gran pel·lícula. Sí, també és la pel·lícula d'aquest any. Sí, sí, era molt, molt, molt, molt interessant, també. Wonder Wheel, la priva de Woody Allen, que, sorprenentment, a mi em va deixar una miqueta... bueno, doncs, bon resultat. I després entraiem en cosetes com Misson Impossible 4, Jaume, aquesta faceta que no la coneixia a teva, aquest amor per ton cruix. Va cridar l'atenció, sí. És que no sé, em va passar pel cap l'altre dia una cosa sobre el cinema, és que no pots imaginar, diu, no, aquesta, aquesta sí que no cal imaginar-ho. Però això passa a vegades. No sé per què estic veient Salvame, no? Doncs a mi em passa això, va dir, per què veig Salvame? Potser no necessites... Perquè estàs trenxat allà, a la sofà i dius... No vull pensar, no? No vull ni canviar el mandro. A aquestes pel·lícules que dius, no vull pensar, perquè ara es van bé, no? Parlem també de la guanyadora dels premis Bifa, i esperem que és això, Tierra de Nadie, Ai de Dios, perdó, i també d'una nova sèrie que es diu The Terror. The Terror, sí, sí. La sèrie de AMC produïda per Lely Scott i una sèrie amb una influència important de Lely Scott i una sèrie amb una qualitat molt important, molt avalada per la crítica, que ara s'ha estrenat, i molt bé, molt bé. Molt bé. I avui celebrem 40 anys de l'obertura mítica de la discoteca més famosa del món, Estudio 54, Estudio 54, que aquí en teníem una al paral·lel a Barcelona. Jo havia anat també aquí molts vegades. Però era aquí de diferent, perquè depèn de quina època vaig agafar a l'època una miqueta més gòtica, els anys 80 i tal, no? Però la fama és que els anys... quan es va obrir aquesta discoteca a l'any 78, no m'hi he equivocat? No, exactament. Sí, 78, perquè estem al 18. Exacte, sí, 78, són 40 anys. Ara estava content amb tant de dir això. No sé, era l'eclusió de la música disco, la bola que dèiem abans que donava voltes en bugida i la gent ballant amb aquelles coreografies que feia, ni aquella història, no? I escoltarem part d'aquesta banda sonora, perquè van fer una pel·lícula que es deia 54, Marc Cristóf amb Ray en Filipe, i no recordo ara qui més estava per allà, que és una pel·lícula molt divertida, molt correcta, i la banda sonora és brutal, no? La gent que deia la música disco, doncs, clar, des de l'Aldayan Arroz, passant per... bueno, gent com Silvester, que era una cosa absolutament una persona en bugida cantant, no veient una sèrie de cantants, molt mítics, no? I de grups, no sé, hi ha un grup que es deia Hernández, no? Rosé, me'n recordaré. Aquest cluster tenia, no sé per què, a 70 de cap, sonava bé i era un grup sueco, a lo mejor, i tenia un nom Hernández. Exacte, ara dius, però com pot ser això? I feia música disco, oale. Era una època molt peculiar, això de la música disco, molt peculiar, però divertida. Per tant, ens anem a Copenhagen, i el Jaume, el Nachos, explica què va fer per ja aquests 3 dies, acompanyant de la seva santa esposa. Correcte, o sigui, a part de... Sí, bueno, acompanyen. Som una mica gibis. O de un meu. O de un meu, sí. Que cremarà l'infer. Que cremarà l'infer. Digues-hi. Bueno, cooperant, a part de veure la sirenita i veure la ciutat, té més del que sembla, perquè tu vas allà, i sembla que seran 4 coses, i té més del que sembla, és una barreja entre molta cosa, entre Amsterdam, entre les ciutades del nord, entre una ciutat alemanya, com està allà, en mig una mica de tot, en tots els 3, diguem-ne. Sí, és veritat. O sigui, veus que vas passant la queitura de la ciutat? És més aviat així, entre els que sembla... Barri de Amsterdam, Barri de Fierdishaven, Barri de Amsterdam, o vas per un altre puesto, i sembla això una ciutat més alemanya i tal, amb arquitectura d'aquesta molt moderna, molt nòrdica, molt de disseny. Molt racional, molt de lloguais. Fret, però no, entres a qualsevol puesto, i també aquesta arquitectura es veu, a qualsevol cafè, restaurants... Del disseny, també interior. Molt funcional, molt combinat amb una tecnologia potenta, perquè ja tenen tecnologia aplicada per tot, i a qualsevol... i a qualsevol mitjà amb el mòbil, una targeta, no com aquí, que són les pel·lígues, això. Tot molt racional i científic europeu. Doncs a part d'això, nosaltres, l'escurs és que anaven a veure un grup, s'havia un concert, un grup que es diu Bart Druna, i com tocava Copenhagen, i no tocava aquí a Barcelona, i volíem veure-ho, no se'l vam anar allà. I Bart Druna és un grup que té relació amb el món de la... de la televisió, de la sèrie, està tan de moda, és de la sèrie Vikings, que és la sèrie... que és una sèrie que està més o menys bé, que aquesta que va sortir amb una aposta del canal Història per explicar com era la vida dels vikingos i tal, i al final va... va ser un grup amb una sèrie que va tenir una mica de... i al final és com un jugó de tronos, però de menys per supòs, explicant allà una mica la història dels vikingos i tal. I aquest grup és un grup noruec, que fa música folk vikinga, basada en la música que es feia en aquella època, la recuperació que hagi pogut fer des per tu les originals, les tradicions i tal, amb instruments de l'època fet sara, però amb les trompes aquelles llargues, amb cuernos, un violí que és una mica especial, tot sona diferent, són una mica molt folk al tema, i canten... molt guur, recitant, una mica molt home, i té molta qualitat, el grup és un grup que s'ocurra bastant en escenari, a més a més amb poques pretensions, perquè al final va sortir parlant el cantant, que va vestit molt... El públic també va ser bastant curiós, a més va ser un concert bastant familiar, perquè hi havia famílies amb les nenes, les nenes amb la samarreta, nenes de 10 anys i tal, molt tranquil, ha segut cellar, si t'achegaves, venia a la tessa i et deia, no, no, no. Això de fotre bots, com que no, no? Sí, perquè a més a més és... el Dere Concert Husset, és una sala de concerts que va fer un novel, un mot de disseny, el que va fer la torre a bar, que va ser el disseny d'aquella sala, no en el mateix centre de Copenhagen, sinó a la zona de les universitats, i que va assallar només això, amb un bar i una mica de solado, però com a Copenhague dius, ja va bé. Llavors allà és la seu d'Orquesta Nacional de Dinamarca, i clar, jo és per fer concerts més asseguts, més tranquil·lia, que el grup era així, folc diguem-ne, molt bé, i al final va sortir dient que, bueno, que ells honoren la tradició, aquesta tradició antiga de vikinga i noruega, però que aquesta no és millor que qualsevol altre. Diu que les tradicions, també en totes, són unes persones com molt apreturistes, i nosaltres veiem que podem agafar molt de la tradició antiga, però també podem agafar molt de la tradició antiga de qualsevol altre lloc. És una reivindicació en general de tota la tradició antiga. Sí, clar, clar. A més que al final va fer una... va recitar, potser, a vikinga una mica cantada, en un bis que vam proposar, va marxar totes les grups, va quedar el tio que estava content, i va fer... És un concert maco, vull dir-ne, no? Maco, curios, emocionant, per veure aquests instruments que són diferents, per veure una mostra de creació d'aquesta cultura antiga, i, bueno, t'agradarà, t'agradarà, però, bueno, és bastant conegut per la sèrie. Aquests dius veu que eren un grup molt minoritari, de folca i tal, i van sortir a la sèrie aquesta. Doncs jo ja escoltaré alguna cosa, perquè no n'he escoltat mai. Perdona, és molt així... Bé, música vikinga, enganxada, diguem-ne. No, però pot estar bé, vull dir, no vol dir que... No, no, i estan fent gires per els Estats Units i tot, vull dir, és un moment greu. Per això, vull dir, que té la seva al seu públic, segur, i que realment és interessant, eh? Però, clar, dins del que sé la música comercial, en tendeixer 40 principals, clar, això no entra. No entra, però tenien... Hi havia 2.000, 3.000 persones, i, bueno... Sí, sí, sí, sí, clar, és un públic més ocult. Amb uns atressos allà molt especials, diguem-ne, alguns vestits allò amb l'hàbit o de viking, amb les trenes i tot... Ostres, si una llàstima t'hagués pogut pertratxar per a situacions... Sí, sí, sí. També estètica heavy-gótica, perquè és molt de negre i tal, però tot molt civilitzat i molt tranquil, eh? Molt d'anès, no? Així, per una banda i per una altra, una altra cosa curiosa que hem de veure és el barri de Cristiania. Cristiania, el barri de Cristiania era... hi ha la zona més píjada o una zona... de Copenhagen, que al costat tenia un quartel d'exèrcit de no sé què. La Dinamarca, un quartel d'exèrcit d'allà. Que estava abandonat. I en els anys 70, o així, que estava molt bé en Esquadra i tot allò, van començar a ocupar aquest quartel, diguem-ne, i van ocupar. Valeu un moment en què aquests ocupen. Sí, es van declarar independents de la República Dinamarca. Que ja està. Que no ho veien les Jeis de la República Dinamarca. He fet, ja, a l'entrada del barri, hi ha un cartel que diu està usted abandonando la Unión Europea, no? I quan se'ls diu, en anglès, jo no he enterit d'Europa. Com s'ha enterit Rajoy, que s'emplica el 155. Correcte, llavors aquests tios, que van fer una experiència allà de barri comunal, de jo netejo el barri, de jo visc aquí, de jo faig fides artesania, faig art contra cultura i tal. Durant uns anys no pagaven impostos, al final ha arribat una cosa, clar, i es venia droga legalment allà, tot en aquest paradís de tal, però droga blanc de diguenda, però es venia allà i es continuaven, de fet. I es pot fumar allà. Però és tot molt tranquil. Llavors aquesta experiència al final, van pactar amb el Govern o amb l'Ajuntament de Copenhagen de que pagarien impostos, però aquells es donarien el seu. Llavors tu vas allà, hi ha una gent que està allà recullint els papers de la gent que passa, els turistes poden entrar, hi ha segons d'impostos que et diuen que no facis fotos, perquè estan venint allà... Paterines, el que fos, i una patència. I diuen que et deixen que estigui sincera, problema, però que poden tenir problemes legals i tal. I després hi ha molta art per a tot arreu fet amb... jo reciclatge, aquestes que dius, això tu poses en un loft allò en New York, i potser quedaria bé. No, no, perquè tu vas allà al carrer. Hòstia, mira, una roda lentada, una màquina de no sé què, amb això hem fet una taula, i al costat cadires, amb el que és el forro de la cadira, el seient de la cadira fet de pneumàtics, una cosa com molt de... Hòstia, és un arti urbano molt potent, grafític, grafític molt potent, i totes són moltes reciclats. Si és veritat que passes allà, són unes de rentadores, de neveres, i tot això que fa aquí, que estan beneno, o així, i després també tenen una ferreteria molt ben parada, això sí, perquè necessiten moltes eines per a totes les coses que fan, i tal, i amb lletreros de... foreines, turistes o extranjeros, no ens abandoneu, no sé, sols amb mans dels danessos, quan ells estan barallats, és una experiència entre elles curiós, és una altra realitat, de gent que viu allà d'una manera bastant civilitzada, ocupada, tot molt quadriculat a Copenhague, i aquesta zona. Això és el caos d'Ithalus. És un país que té una certa llibertat molt nòrdica, d'allò de... per refugiar, i tal, tot i que ara, amb el problema d'emigració, ja no ho veuen tant. Ja la cosa està girant, com a totes les coses. Com a experiència, però veure-ho, ho sorprendreu, veure les mostres d'arti urbano, que també ho sorprendreu, i veure una manera gestionada de coses diferents, que us farà pensar, i per què no? Perquè sempre les mateixes urbanitzacions, aquestes, tan burgueses i ben posades, no poden funcionar, i no pot funcionar també aquest esperit. Molt bé, no sé si sí, doncs fantàstic, mira, posem un viatge amb l'escusa, per comprovar-ho que ens ha dit el Nacho, anem a Copenhague, una setmana que viu l'altre. No sé quin miro va convidar, mira allà. Sí? Ah, bueno. És una mica carret, eh, carret, perquè corona de Anesa tenen moneda diferent, estan dintre de la comunitat europea, són carots, no? A l'àmbit llibertat. A la comunitat que deies també? Sí, sí, sí. En general, clar. Allà és més barat tu, ja no pots pagar amb talles de gravid, però ja els bancs, aquesta gent, ja és més barat tu tot. Però clar, jo pots prendre tu un... És una verguda, no pots. Pots estar allà convivint, no? No et pots emportar la roba aquesta que deies? Crec que no, perquè pensàvem. Bueno, seguim parlant, i en aquest cas hem de parlar de llibres. Un comentari en un llibre bastant ràpid, perquè és aquests llibres que a vegades, jo sé que jo soc bastant amant dels thrillers i tal, i a nivell de cinema, com a nivell també de llibres, i jo una miqueta, hi ha hagut moltes coses, és el Pierre Lemetre, que és un senyor, que treballa, com has deia, amb el Camil... Camil de joven. Jo era joven exacte, que és un thrillers absolutament genial, amb el que hi ha un personatge, per allà donant voltes, tot aquestes sèries del Joan Esboet, d'aquesta penya, que és un altre element, i el Frank Tiliers. Hi ha una sèrie de nissagues, que corren per allà donant voltes, i llavors ha aparegut un d'aquests llibres que es diu Rangdol, que en teoria és un llibre. Això és un avantatge, és com a mínim no entrar amb aquestes sèries de 15 llibres, i que es conec a la lluna. Descobri la lluna dins el còmer. Exacte. A veure si realment hi ha algú més que em pugui aportar, perquè clar, hi ha aquestes sèries d'aquests inspectors que han estat atrotinats per la vida, perquè resulta que han estat... jo què sé, castigats, perquè són cabres boges, que han abandonat les seves dones, els seus fills, perquè per davant de tot, està els accessos generats per la policia, i són persones que van al límit, i fins i tot han provocat la mort, algú per realment pervenjan-se, quan és incorrecte perquè és policia. Vull dir aquests límits, a veure si trobem algú diferent, que això és gran part d'aquests personatges que es mouen amb aquestes sèries de policia. Doncs no, no estem amb el mateix. Un José Coronado en tota la regla, però el José Coronado només fa papers d'aquests llibres, de policia, una mica... Ostres, vull dir, a veure si me'n canvien el xiringuito, i no, llavors comences un senyor, el típic, no, madú, físicament fort, el presenten amb una gran potència, sempre mal educat, que ha tingut una problemàtica amb la seva ex parella, que resulta ser que l'ex parella és una gran comunicadora de la televisió, tipus de Rosa Quintana, que li agrada, diguem-ne, Rosa Quintana, com dic qualsevol d'aquestes del matí, que els agrada emborxar... Jo vull dir, per l'enclà, amb la merda, la societat, a veure qui porta el drama, el límit més. I llavors, clar, aquest element està tot com molt... com molt buscat, vull dir, aquest home existeix, que està fet un desastre, que venia d'un cas anterior amb el que resulta que ha agafat una depressió de quatre pares de nassos, i a partir d'aquí resulta que tot ho mediatitza mitjançant la vaguda, i ja sabeu, aquests clichés per desgràcia... Sí, sí, posem per aquí. Per aquesta cosa, hi ha una mica de recicles, surt d'aquest forat, i a partir d'aquí, doncs, torna la policia i torna amb un cas nou, un cas nou que és un senyor que es dedica a fer un mort de diversos troços d'altres morts. Per això es diu Rangdo, el monyeco de Trapo, perquè troba un ésser que té la cara acusida, el cos de no sé què, la cama d'un, el peu d'un altre i no sé què. Això de genera tota una sèrie de companys a la comissaria, això estem parlant d'Anglaterra, no em ve equivocat, no sé si és Londres, ara em balla el cap, però és el mateix en el que hi ha una companya, en concret, una noia de color, perquè imagino que és a la quota de cara al cinema, ja sabeu que això de la quota del color i tal, és evident. És també una noia basta, bèstia, no vull dir que fa uns comentaris fora d'allò, que grinyola per aquesta idea, sempre d'aquests filles, que és l'home, el que és més el que ella també té, aquesta línia, aquest terenar, llavors s'intenten relacionar entre ells, intenten crear una història paral·lela a la història del thriller, que és una història d'amor, o d'una història impossible, i tot això es comença a connectar. A veure, en si no està malament tot el concepte, tota la idea, involucra molt a ell dins de l'assassinat, per tant arriba un moment que penses que aquí també està fotut pel mig, imagina't si arriben a fotre-li i tal, hi ha una escena molt potenta amb el que es fa la mort en directe, vull dir, perquè resulta que aquest assassinat resulta ser un ésser que ha programat la mort de la gent, i per molt que estiguin controlats, és a dir, diuen, tal dia morirà aquesta persona, i llavors per molt que tinguin controls, o que tinguin vigilants, aquesta persona mor, perquè ha aconseguit introduir amb el seu cos una encima que farà reacció als dos dies, i vull dir, hi ha coses d'aquest tipus, una mica també biològiques i tal, que té molta potència, o fa d'una manera de l'assassinat aconsegueix que aquesta persona que està vigilant es despistuen per ell poder actuar i matar aquesta... Hi ha tot un procés absolutament molt peculiar i molt ben fet, les coses que ho siguin. I no parlo del destí, pel que veig. Hi ha tot un procés absolutament, no, evidentment, al final i això no ho comentarem, però és un magnífic guió de cinema. Vaig a dir una bestiesa, és una revisió de Seben, no te la veuràs a veure, parlo de la tipologia d'assassinats, no hi ha set persones, vull dir, hi ha set elements que es mouen o vull no me'n recordaré ara, i per tant van passant coses amb aquestes persones, ni que clar, a Seben te'ls presenten ja quan estan morts, hi ha unes persones, hi ha una... et deixen el conviure aquest dia amb aquesta persona, i un és més especial, l'altre és més concret, l'altre és una relació amb no sé qui, una pot fugir, és molt més complet amb l'especte humà, més que amb el concepte purament del que seria el thriller i buscar a l'assassinat. Que hi hagi pel·lícula, no ho sé, jo crec que sí. Seria no, pericula probablement que apareixen algun dia. Seria no. No, crec que no. O sí, mira, no millor fer les sèries, però no li veig massa interès. Aquest senyor... Aquest senyor es diu David Cole, la primera novel·la que fa, no fa malament, per tant, a veure què més farà, a veure què ens sorprèn. Bueno, ens parlem ara del cine, Jaume, i parlem d'aquesta Figures Occultes, gran pel·lícula de l'any passat dels Òscars, però que també ha tingut una vigència durant tot el 2017, no? Sí, s'està passant per tot arreu, s'ha aprofitat molt el mes de la indicació femenina, com és l'Òscar, i llavors és clar, és una pel·lícula que entra amb una facilitat enorme, perquè no és una qüestió que estigui ben feta, que parlem moltes vegades i creïble, el que estàs veient, no. Jo crec que no hi ha categoria en la pel·lícula. El que ho ha fet ho ha remenat tot i ho ha remenat bé, però no és que ho hagi fet bé per mi, perquè, és clar, arriba un moment, de seguida que va acabar la pel·lícula, que vam fer una mica de presentació amb un company meu, que ja m'ho semblava, dic a tu, res, oi, això, això és un rotllo com una casa, et diu. I llavors sí, aprofitar el que deia per mostrar però que a vosaltres us agrada, i tal. I és que és això, tothom qui parles d'aquesta pel·lícula, la valora molt positivament, no. Llavors estem amb aquell cinema que dius, dius, bé, aviam, no té qualitats, però sí que té aquesta facilitat de recreure-te el que t'estàs explicant, no? I aquí està la gràcia, també, això també seria com una ficció diferenciada d'aquells temes com la que parlarem aviat, l'edril invisible, per exemple, no? I llavors dius, vinga, va, doncs anem a veure, és un cinema molt previsible, o sigui que, de fet, estàs desitjant que quan acabi, acabi com acaba, oi? Sí, és pel·lícula Òscar, pel·lícula festival, és a dir, hi ha una setmana de pel·lícules, amb una setmana de directors que fan primeres pel·lícules, segones pel·lícules, exacte, que tenen una capacitat, vull dir, per crear una ambientació i un guió i una manera de fer que tu amb tu tinguis d'una manera claríssima, fàcil, i què és això? I dius, ostres, com pot ser? O sigui que tothom no té una experiència, no sé, no sé, per tant, jo crec que és això el que em passa amb certes pel·lícules. Exacte, que acabes dient, dius, bueno, m'he passat bé. No està malament, no m'ensenya res de l'altre món, però no m'aporta grans novetats artístiques, però... Segurament tot el novetat diuen, eh? No córrer risc, ja ho veuràs cap risc. Finalment que toco una miqueta la fibra i... És aquella cosa del cinema clàssic, no clàssic dels anys 45, sinó un cinema clàssic al concepte. Però és aquesta cosa que és tot correcte, i aquest correcte li dona aquest toc que dius, bueno, doncs està aquí col·locat, no té l'aliment de clàssic, d'un gran clàssic, és un altre concepte, però sí que té la base de... Estava pensant en aquella primera plana, per exemple, en Walter Matiau i els Chaparremons... Billy Wilder. Billy Wilder és molt Billy Wilder, eh? T'arriba el boll de l'Òs, allò, eh? Està a fer moltes coses. Matiaja de plat, el 1, 2, 3, allò, allò... Aquella, ara, per allà aquesta... Llemon, Walter Matau, estan allà molt... Sí, sí, sí. Estan allà malament. La pèsa més mal. Sí, sí, sí. Bé, doncs aquesta seria la pel·lícula... Que parlarem avui, que potser ens servirà per fer comparacions amb altres i tal. Sí, sí, sí, fantàstic. Doncs re, era inviscible, eh? Thomas Anderson, no? Moltes, correcte. Moltes ganes de veure-la, per tot el que s'havia explicat aquí, i a mi m'havien posat molt bé, i veritablement... Sí, sí. Matavilla de la ciència. Molt bé, molt bé, molt bé. Però per tot arreu, vull dir... Agafa-la com vulguis. Sí, no, vull dir, per la part estitament tècnica, és molt a la fotografia, els planos de l'escala que van pujant, ella s'havia posat en coltes... Sí, sí, sí. De vegades que el director es fa notar, però dius, per què et fa notar? I a vegades que no, que dius, ostres. M'has sorprès, diguem-ne, no? M'has... Va donant tota l'estona, va donant jo sorpreses als personatges, clar, els personatges són brutals de com estan dibuixats i tot el que hi ha per sota, que tu ho has de descobrir, perquè no t'hi diuen. Les relacions de germans, diguem-ne. Hi ha una contenció bestial. Que no saps ben bé què passa amb aquests dos germans, diguem-ne, i quina relació tenen, i per què el Dani Luis tria la dona que tria, que és la Cambrera, és una cambrera d'un hotel, un tio tan refinat, un geni, diguem-ne, que fa vestits per la realesa, que té aquestes manies de geni, tan quiskilloso i tal, i que, de cop i volta, s'enamora d'una noia, que tampoc és que sigui ni especialment guapíssima, ni té... Què li veu? Veus aquesta relació que genera aquest contrapunt que necessita amb aquesta noia, i que fa un contrapunt de la relació amb la germana, que també és tan... La germana, que és boníssim quan parla, de l'altre dia, cada cop que va a parlar, nunca respon directament. És a dir, tu li fas la pregunta i li agrada ties. Queda allà de tal, fuma, mira i després respon. Sempre, sempre és tal. Si pren el seu temps, però com unes pauses dramàtiques, però que queda molt bé perquè aquesta cara, tan desfinge, sobretot natural, molt bé, molt bé, el Dani de l'Ius ho fa, però perfecte. I tot el món aquest, del patronatge, del geni del tio, aquestes manies que té, de cop i qui li agafa. I com entra ella dintre del món, quan està allò de l'esmorzar, que estan esmorçant, i ella fa soroll, un falsoroll normal, que faria una persona normal i tal. I veus allà, com la germana sap què està passant, com la... Ja està allà la bomba. I a l'altre, final, està allà. No pots parar el falsoroll. Totes aquestes històries, sobretot és el que... No el que et diu, perquè aquí jo, sinó que el que està per sota, i tot això s'ha d'inventar, que en polto Mas Anderson, no és igual. I fins i tot la banda sonora, que és una amiga... Que et fa... Densitat. Si la falta... El que no estic bé de densitat que no hagués pogut fer els actors, posa la banda sonora. És una cosa per sota. I, veritablement, si agrada aquestes pel·lícules, de relacions humanes, i de cosa forta per dintre, com arribes a això, aquesta pel·lícula és incoherable. Ara me'n recordo una vegada un company que m'ho deia. Quina pel·lícula, oi? Que m'agrada molt, perquè era social, no? Era així de... de biològic i tal. Llavors, dius, tu t'estàs perdent la meitat de la vida. Les coses bones estan a cadascuna de les persones. Comencen allà, tot comencen... Aquí, aquí, aquí. Perquè és una pel·lícula que a nivell femení tampoc pots dir que sigui una meravella, perquè no ho recolza, sinó que ho ets posa. Sí? No, no t'entens ara. Vull dir que, quan tu reivindiques la feminitat com a fórmula de funcionar en el món, en benefici, aquesta pel·lícula no ho faci. No, no ho faci. No, no, perquè està clar. També hi ha una submissió important. De les cadascuna, la germana... La germana no tant, eh? Sí, però sí, no. Accepta, però ella també fa i desfa de forma civilina. És com l'esacte, l'endona, l'agradera, l'agranoma, però d'alguna manera hi ha una certa submissió. A la persona tu pots entendre que tu et dones moltes al cap i cadascú depèn com sigui. Però hi ha vegades hi ha un moment que hi val despatx d'ella, perquè li demana ajuda, perquè està una mica perdut o parla, i llavors l'altre fa una posició, una d'aquelles cares que et dius tu. Ja has tornat a mi. Ara ja estic per sobre. Per fin has tornat. I aquesta, cadascuna, és una d'aquestes cosetes. És allò que dius que és molt subtil. I sí, és veritat que queda pitjor representada a la dona que l'home segur. Però encara hi ha així, i llavors quan entren a acció, ja la part més fosca o peculiar del film, que a mi em sembla jo vestia aquest canvi de nou subtil, però a la vaga dius, a la venga, va, ja comencem, aquí està el senyor Anderson, donant voltes ja realment. Allò és magnífic. A mi em va semblar les escenes de l'habitació, em semblen delicioses. Quan apareix aquella imatge per allà dius Mare meva, això està molt ben currat. Això és una bestia. Aquesta direcció artística és brutal. Sí, sí, sí. Tot és que la música, el que vius tu, el tècnic, tot, tot, la fotografia, és que la direcció de personatges, d'actors... Ostres, això es mereixia. El sugeriment, més que la col·legiment. El sugeriment, això és brutal, perquè això és molt difícil. Molt, molt, molt. Si no ho fas bé, no hi ha res aquí sota. No hi ha res a sobre, ni a sota. Sí, sí. Sí, sí. Una altra vegada més, una altra de nosaltres, no que l'hem vist, i hem deixat pels núvols, perquè és una pel·lícula que val la pena. Per tant, que ningú se la perdi, crec que ella la pugui, imagino que ella la pot agafar amb dvd, perquè no estarà encara, crec que estigui amb estrena, però millor sí. Si anem, potser el millor sí. Però si no la capteu, perquè val la pena, veur-ne. Ah, ja hi ha una oportunitat, veur-ne. Sí, sí. I abans de passar la música, com estem parlant de les pel·lícules més actuals, parlarem de les pel·lícules que no són tant. Bueno, sí, però bueno, ja que estem acabant de parlar, perquè per parlant de les pel·lícules de gran qualitat, que crec jo, o almenys tinc la percepció, tots hem tingut una molt bona imatge de figures ocultes, d'aigua invisible. Aquesta, doncs, els companys no l'he pogut veure encara. Però raro, perquè és una cosa curiosa, perquè sempre que hi ha un budialen, tot, sí, és curiós. No sé què ha passat aquest any. Jo era budial, totalment. No em perdia, però... Jo cada any sempre l'avec, i intento veure-lo abans possible. Però jo tinc aquest any, és que de debò, no sé per quin motiu, perquè potser tinc el cap 50 coses o tenim tots... La màsteral Nadal, diria jo, la màsteral just abans de Nadal, i jo no sé si per les dades... Sí, o alguna qüestió... La guerra dels galàxies, com a extrema. Ah, el millor va entrar per allà una cosa. Sí que vas, però no vas, no sé... Bueno, doncs jo anava perdudíssim, dir, bé, que la persona que porta la pel·lícula és l'Àqued Winslet, i dic que això promet perquè hi ha aquesta dona jo, que m'agrada molt aquesta moça, i tal. I llavors jo és una miqueta qui porta els altres papers, veus el Justin Timberlake, que dius, bueno, canta molt bé aquest home, però, hasta aquí llegamos, és el que hi ha. Bueno, la Jun... Com es diu, la Junta Tempel es diu aquesta moça, la Junta Tempel, una noia que és molt bé, que és la criatura, i el Jim Veluxi, que és el germà del John Veluxi, que és el germà i tal, que també té l'aquest home, és un tio de teatre amb un pare i de nascos i tal. Bueno, en situes, voldria anar a veure quin voldria anem veure, si el voldria anem de Manhattan, el voldria anem de Londres, el voldria anem de... Barcelona, post amb mi on? Aprendre, por ahí. Ja anem amb una cosa determinada, ens anem a Connell Island, allò és Nova Gércia, em sembla, no em ve equivocat Connell Island? No, Connell Island és New York, està al final de Brooklyn. Perdó, sí, sí, perquè parla de Brooklyn, que anirem a un restaurant de Brooklyn... Passa tot Brooklyn i al final de tot està allà a la platja, i està a l'esquira... No, no conec, però, que tenia aquest dubte. Això, un Connell Island, que evidentment es situa als anys 50 a la pel·lícula en si mateix, que ja està en crisi, com a tal, que no és, segons diuen, com era abans. I llavors tot això passa amb un espai que és una caseta, que hi ha al costat de la Nòria, que es diu Wonder Wheel, aquesta nòria típica de Connell Island, que a banda de moure's així, és com una mena de muntanya russa, es mouen les wagonetes per dins, és una cosa molt curiosa, perquè es mouen així, no solamente així, sinó que es mouen, però dins cap a fora, vull dir, és un moviment determinat. El cas del Jim Velushi, que té un... com es diu tio vivo en català, que halla Carosell, un Carosell. I llavors a partir d'aquí, la Kate Winslet és la seva nova parella, clar, Jim Velushi, i Kate Winslet és com que dius, però ella fa un paper ja d'en Nadat, ja es diu que té 40 anys, que coincideix amb la seva edat real, però ja és una cosa més xavecana, vull dir, que em refereixo que ella és una mica així, doncs no és una noia refinada, no és la Kate Winslet, i aquesta altra, clar, és una cosa així, com bastant, d'allà, de barriada, de Brooklyn, vull dir, aquesta cosa, el millor d'aquest espai. Bé, té un fill molt peculiar, és que no sé dir-ho, no del fill, potser de liu, bueno, no és que... no, és que no és tonteria, perquè ho fa al minut número dos, perquè està... llavors, clar, és aquestes coses. No, perquè al dos minuts ja fa una cosa, el crío, per tant, és el que hi ha. I a partir d'aquí... Sí, és un nen de 12 anys o 12 anys, és una afició com una altra, no? Clar, i llavors, aquí és quan comença l'encant, per mi, de la pel·lícula. Primer, lògicament, un color espectacular, un color molt menatjant als anys 50, aquell és macolor, o aquell és color una miqueta, puja de tonalitats, aquells neons que entren per les finestres, i que llavors donen aquests tocs vermellosos, a les cares, no? Per fer allò per allugar, si van canviant la... Exacte, no? Hi ha moments també que hi fa una cosa meravellosa, que és que depèn de quina escena manté el focus vermell, doncs de qualsevol de la nòria, o de qualsevol cosa, que està allà, no? I em ajuda que la escena va acabant, ho fa un parell d'altres vegades, li dona un color més natural a la cara. És com si aquesta llum, com si haguessin tancat aquesta atracció, no? I llavors, aquí és quan entres i dius, ostres, són quatre personatges, que es mouen diversos escenaris, però sobretot la casa, allà dins hi ha algo especial, i llavors és com una obra de teatre, i és un budialen molt tetral, que ja ho és, però en aquest cas, encara més. I tu vas mirant i dius, això és Tennessee Williams, i tu mires, i això és Elia Cazan, i tu mires, i això és un treball de seu, i això, i tu vas mirant, i vas tirant, i vas tirant, i dius, mare de Déu, senyor. Aquest coincident està, que se sale por todos sitios. Una cosa, em sembla magnífic. El Justin Timberlake, dius mare de Déu, senyor, està supercorrecte, ho fa molt bé. És un personatge que està per allà acomodint, dins de les relacions de cadascú. El Jim Velucci, jo li he vist molt poc d'aquest home, però ho fa de conya. És d'estoma, d'entra, aquests personatges potents. A partir d'aquí és com el John Goodman, però amb una revisió diferent. El John Goodman és una persona molt, és, però clar, també. Tot això es remou amb aquest ambient, i no surten d'aquest coney island, d'aquest Brooklyn, com a tal. Hi ha un tema de gangsters, però hi he donat voltes. No, no, no, apareix una filla, que és la Juno Tempel, que és la filla d'ell, però es barreja d'una amb el fill de l'altra. Hi ha qüestions d'amor, hi ha una mica de llocs que es passen de les paranoies del senyor Vodialen, ni el tema psychoanàlisi, ni els joveus, ni aquestes coses que són recurrents amb les seves obres. Aquí és el desamor, l'amor, la decadència de les persones, aquesta classe gairebé mitja tirant a baix, que és una cosa que sempre toca una mica aquesta línia més alitista, aquest punt que puja per sobre de la mitja, a vegades, no sempre. No sé, és una cosa peculiar, em va agradar moltíssim, ho vaig passar molt bé. No sé com dir-ho, i em va xocar molt. Em va semblar la càmeres molt a vegades, persegueix una mica, però a vegades sobre, i és una escena preciosa, no? Amb el que passen coses. Exacte, un pla de sequència, però a vegades, es mou i de cop i volta persegueix i torna a relaxar-se, i dius, això no fa habitualment Vodialen. No sé què està passant amb aquest Vodialen, que és un poble octogenari, perquè aquest senyor... Suposo que va provar coses. Sí, sí, sí, sorprenent ben bé, i et dic, a lo millor, la veia, no us agrada. Perquè dic Vodialen no és el Vodialen, no espereu el Vodialen... Però jo el Vodialen d'últimament, d'aquesta que... Sí, és un Vodialen canviat. La última que hi ha de... No ho sé, el tio aquest que és... La Emma Watson i... Ai, Maia Mastón, ui. Sí, sí, que vam comentar l'altre dia, que és un tio que fa una assassinat i tal, que és filòsof i tal. No té res a veure amb qualsevol cosa. No, però... Veus una miqueta, Vodialen, amb els diàlegs. Sí, sí.Aquí no el veus. Aquí no el veus ja, no? Jo no vec diàlegs Vodialen aquí. Diàlegs molt... Molt viserals, molt de dins, molt dins. No sé si no sé. Molt, molt... Aquesta cosa, aquesta sensació que dius de gata sobre el Tejado de Cing, dius, es que a vegades dius, ho mirava i pensava, és que hi posa aquí l'Elisabeth Taylor. I el Paul Newman, no és una altra història, no té res a veure, però me los cambias i agafes aquesta estètica i aquesta manera de fer cinema dels anys 60, americà, tan potent, tan meravellosa, que el quedes allà, el quedes penjat, molt bé, molt bé. I ara farà el que farà suposo per l'audiència que és apuntar-se a la pel·lícula. Ara estic apuntant, tinc aquí un tequiste en el movit. Jo no compregueu amb mi, però per això estem aquí, perquè jo vaig a entrar molt bé, a lo millor no entrem, perquè som especialistes. En budialets som bastant especialistes, com hem vist tot, gairebé. Sí, gairebé. Bueno, doncs farem res. Ens queden 20 minuts, deixeu-me 3 minuts, escoltem això del estudi de 54, una mica així, i de seguida parlem de missió impossible 4, que estic frisant, que ens parlis de missió impossible 4. Ja, home. Que ja me n'has pintat, això. Vinga, fins ara. I won't let me cheat. 54. 54. 54. Molt bé, doncs això. Ja veig que és molt bé, que és molt bé. I la Blondie, que no falti la Blondie. Aquí hi ha molta cosa. Aquest dia és maravillósíssim de la ciència, és un doble, perquè no t'avorreixis. Bonipointer, de Brainstorm, Ahsford & Simpson, Telma Houston, aquí hi ha Santa Esmeralda, Mara de Dursanyó, Grace Jones, Blondie, Superconvention, ui ui ui, i tot allò. Això és molt canyero, vull dir que realment la GK agrada aquesta història. La Candi Espeito, los Gibson Brothers, el treballo de Cuba, Quiero ver la salsa. Bé, doncs 40 anys, que no sé si encara està oberta. Estudio 54 a Nova York, vén de mirar-ho. Jo diria que no, vén de mirar-ho, però diria que... Ja, ja, mira. Va ser la història. Sí, segur. Bé, serà un curis o grecanesa, l'estudi de 54, perquè estaria amb la cienciologia aliat. Sí, per a dalt, sí. Per a dalt, sí. Per a dalt, sí. Per a dalt, sí. Per a dalt, sí. Per a dalt, sí. Per a dalt, sí. Per a dalt, sí. No, maravilla. Per a dalt, sí. Ho ha agafat, i hem posat aquí al darrere dues pinces, que estava ja, que avui és que és impossible que podia estar més estirat aquell home. Vull estar més jove a ell, quan es tenien vintanys escritures, que estaven aquí els dos actrius, que la pel·lícula és horrorosa, d'Alamomia, que és que es per vomitar quatre vegades seguides. Ja et dic això. Ja, home, m'és impossible 4-or. No vas, no estàs a trobar. Si llegues a la tele i escolta allà, digueu-me'l, què és això? Ah, sí, és aquella del virus, que no hi ha un paio. No me'n recordo que és aquella actual que fa allò, però ho fa bastant bé. Sobretot si busquem el llarg de molts anys, el que són les caracteritzacions de persones que són capacitades, que t'arriben a fer creure que no els guanyaràs fins al final. Exacte. Perquè això... És el rotllo, és el rotllo. I la veritat és que em va sorprendre a veure una bona estona a aquesta pel·lícula. Jo penso que això ha passat de moda ja, vull dir, és com si ja no... Jo crec que tant ha volgut ser el productor, protagonista, tot és que sempre és tant en Cris, primers plans... Sobretot el missió impossible 3 era horrorós, és que sempre li veies la geta constantment. Era com... que guapo estic amb el preu d'argo que llevo, dius, però un tabàs, no vull dir. Era com si és allò que està molt controlat per la producció i no pots controlar la producció d'aquesta manera tan bèstia per fer una pel·lícula amb un ego tan... Perquè per... és com fer una pel·lícula amb molts 3D efectes pensats amb els 3D, perquè arribar a moment que la pel·lícula perd identitat, doncs aquí és el mateix, quan et vols llui tu, que guapo sóc, que ara t'he en go demà. I això és el que passa amb aquestes missions impossibles, que les controla ell. La primera va ser genial, la primera és ser meravellosa. Aquí no surt cap actor que conegui, que no sigui ell. A veure, Seiiducs... És clar, és que tampoc volen que li faci nombre, és que és el problema. No, però vull dir que de vegades sí que trien pel dolent, trien un més conegut. Pero no, en este caso parece ser... Aquest... jo l'he vist en algun altre lloc. Bé, aquestes són aquelles pel·lícules que allà... allà, a Sant Mouill tenim un espai que ens ho va posar una noia un dia d'aquells gloriosos que va tenir aquella noia. Diu, aquest és el programa d'aquell cinema que coneixes, i aquell que no pots ni imaginar. Llavors és clar, que no pots imaginar, perquè vas a veure és l'ílo invisible, per exemple. I llavors, bueno, vaig a veure clar, dic, mira, fixa't. Mira, entenem, no? Aquesta és la pel·lícula que... que te la posen, però no cal que... Clar, tots són moments i moments, i motos, i el que sé tot és... Persecucions, llavors és malalt. La persecució mola, llavors, vale... És com la persecució de Driven, per exemple, que és bastial. La de... què? La de Baby Driver o Driver? No, no, no. No, les dues. Drive, per un costat, i Baby... Ui, t'he fet una barreja, i Baby Drive, que és una altra. Baby Driver, no? És Baby Driver, que és una... Una és la de Ryan Gosling, que hi ha una persecució bestial. Drive, que és aquesta. Al principi comença, jo... Això. Baby Driver, que és aquesta, que va tota la música amb el ritme de la música. I una persecució més brutal encara, la de Mad Max. Ah, sí? La última, la de Mad Max i la carretera, que és allò... És bastial. I vinga, sin cortar els planos, i cortar, vinga, i allò que... Jo estava pensant en una altra pel·lícula, també. M'ha vingut així a la memòria fa poca estona, quan estàvem aquí parlant. És aquella que interpreta el Paul Newman, i també el Vigo Burton. Sí, el Vigo Mortensen? Mortensen, sí. No me'n recordo com es deia aquella pel·lícula, però... Paul Newman i Vigo Mortensen, eh? És el Vigo, sí, segur. Però estaria molt bé, i el Paul Newman molt bé, i molt... Molt bé, sí, sí, és molt, molt gran, ja. El Vigo, sí, sí, no fa gaire que la vagi a veure, altra vegada. No sé, però estic pensant a veure quina pogués ser, una història de violència, no, jo no és, no, jo no és. Història de violència, no. Per allà és Cronenberg, no. No crec, no. La veritat és que aquella pel·lícula és fabulosa, perquè és clar, estem parlant de gansters organitzats, no? I el Vigo és un dels que... que arriba un moment que diu, no, home, no. Això no pot ser. I llavors, treballa, treballa, treballa, fins a dir, bueno, encara que m'hauria de carregar el pare, no? Sí, sí, sí, sí, sí, sí. A mi m'agrada molt aquella. Allò sí que ho vaig trobar. Una pel·lícula sencera. Algo del Este, puede ser. Ah, promesas del Este. Promesas del Este, correcte. A mi és Cronenberg, això, no? Sí, és que no és Cronenberg. És el Cronenberg més refinadet. No és el Cronenberg, xusquero. No, no, és Cronso Maekris. No, no, no. La va molt. Han llegat o han volgut. I ara, com, eh? Estic va llet, no? És que l'únic que us ha dit, ostres, això, sí, veus? Sí, sí, una altra història. Sí, sí, sí. Bé, i tal. Bé, doncs ja està. Perfecte, això va tres minuts. I ara et deixo parlar de terror. Pararé del Tierra de Nadia. Què demà de Tierra de Nadia? Tierra de Dios, que és aquesta pel·lícula guanyadora del Bifa, que és el british... British International... No, independent festival. Independent festival. Ours. La he dit antes. Sí, ara m'he quedat blanco. Bueno, que va guanyar, sobretot, la millor pel·lícula va guanyar Tierra de Dios, no? El millor actor, el Josso Conor, és un nano jove, d'uns 20 anys, no tindrà més. I el millor guió, em sembla, no m'he equivocat. I tot l'altre. O gran persona, em portava l'Idi Macbeth, que és aquesta pel·lícula que he comentat, que a mi em va agradar el Jamonotan, que és aquesta cosa, mitges, mitges... És aquesta pel·lícula que si entres, entres, i si no entres, és una pel·lícula molt particular. Sí, és molt particular, tio, que és molt particular. Jo vaig quedar a veure si... Sí, sí, sí. A mi em va recordar una miqueta l'estètica diferent, però aquella d'Estela Candente, aquella pel·lícula catalana, que sortia en el Medio de Cebolla, aquesta cosa... Del minyarroguet. Sí, del minyarroguet. És el que dius, a vegades era com tot molt... molt així, dius, què? Què parles, criatura? Eh... És que de vegades sí, dius, parla, digues alguna cosa. Era com un moment com una miqueta, tot com una vegada és lent, però l'Idi Macbeth, a vegades, agafa una embransida i una cosa. A mi no sé, em va... em va... em va... em va... em va... Bé. Tierra de Dios. Vaig a fer una... una molt prou... amb un titular. Això és molt típic de les programes de... de la televisió itàlia, això. Molt bé, molt bé. És un... Brockback-Monta-Incabrero. Ara ja dius. Oye, buen... Cada la cabra, pues... De... de... Muchas a la nuit, poco... Sí. Totalment. Clar. És una pel·lícula, temàtica gay, evidentment. Estem a Londres, a Anglaterra, en una d'aquelles campinyes, que això és molt d'haber, no? Un nano, que és una cosa, per fer porra, per fer porra, de... deia que és aquest Joso Conor, que ha guanyat el millor actor, perquè fa de conya aquesta criatura, no sé, no els ha sortit, però jo estètica bastant anglesota, així... Bueno, una mica, el cabell, un dos, un dos, un dos, un dos... Un compadre padroni, va, això. Exacte. Bueno... Allò encara és... Però aquí és això, no? Una granja que tenen vaques, tenen cabres, tenen no sé què, el pare ha patit una mena, sembla com si fos una mena d'ictus, algo, i ha hagut que no es pot valdre per ell mateix, i llavors, clar, hi s'ha de fer una mica de càrrec, però, clar, hi viu amb aquest poble de mal amor, fa altres coses, i llavors, clar, necessita jut, i ve una persona de fora, un romanès, que es diu, no sé, Andrea... Això era el... el seu nom... No me'n recordo, ara. I també ha estat nominat, vale? I llavors, aquesta criatura arriba allà, no? I a partir d'aquí, doncs, comença a treballar, era un noi que li fan un anunci, i llavors, i se'n van a portar les cabres a parir a la muntanya. Sí. I llavors, és una cosa que jo estava convient, de què està passant d'aquí en medi, o no? Clar, en un principi ja veus que al cinc minuts passa algo, i dius, ui, jo no pensava que anava a parcar el tema, però, bueno, no passa res, evidentment, aquí estem a veure qualsevol tipus de pel·lícula, ja que hem vist de tot, els colors, no? I llavors, llavors, ostres, i llavors, passa això, se'n manca allà, passen coses, no? Vull dir, aquesta criatura, que és com totalment... Fer porra. Fer porra, m'hi he dit. Doncs sembla que comença a sentir coses, l'altre és més sensible, el que hi comença a passar l'amens, no? Allà venga, va entre la campo, la merda de les cabres, bueno, parint per una cosa una miqueta així, tot brut, en general. Turalisme de este... Bueno, i no vull seguir, hi ha una història que comença a surgir allà, no vull dir com acaba, que és el que està bé i tal, però, bueno, és peculiar. Abans de fer aquesta broma que faig, és una pel·lícula amb un pes específic, les coses que em siguin. Ara... I l'invisible, eh? Bueno, clar, estem parlant d'una com meravella. L'altra d'això és una cosa correcta, determinada... I l'obvisible, no? Sí, exacte. L'únic que crida l'atenció per la ubicació, és una pel·lícula d'uns que són gays o dos que són lesbians a la ciutat. Bueno, però aquí crida l'atenció, una mica de dius... Ostres, no? Com broma que m'onten, que dius, mira, que és l'atenció que dos cowboys, que això ateja, està com a prohibidíssim, estiguin per ahir retoçant-ho pels roscans. Doncs aquí dius, bueno, mira, que es remouen aquí, entre la palla i entre la merda de les cabres, a escoltar el creixement de la gana, i la merda de bé. I bueno, a un principi no, perquè no s'entenen i no saben ben bé, perquè un és d'això, és fàcil, i l'altre, no? Bueno, ja veureu, és una coseta. No, però està bé. Està bé. Està bé, una pràctica, això, sí. Bueno, imagino, no sé, va ser de... No ho sé, com a tot. Com a tot. És el que hi ha. Molt bé, molt bé. Doncs acabem. Acabem amb el... amb de terror, no? Jo faré pincellades. Sí, exacte. Ah, sí, sí, que m'ho has comentat. La primera pincellada, festival de Málaga, que l'han donat el premi ara, el passat cap de setmana, Viznaga de Oro, per segon any consecutiu, una pel·lícula catalana feta en català, l'any passat va ser Esti-193, i de Clara Simó, i aquest any ha estat... De distàncies. Les distàncies de l'enetrape, l'enetrape és la segona pel·lícula que fa, va fer una pel·lícula que és, diu, Blok. Ja he de dir aquesta pel·lícula perquè... Blok es deia? Blok. Blok, sí, com un... Que, bueno, que la van posar bé. La van posar molt bé, sí, sí. I, bueno, aquesta pel·lícula és que el tercer guionista és un col·legi de mío, fa tota la promoció. I bé, és també entrant en Berlín. Jo, jo t'intentaré de veure-la, no sé la distribució com serà, perquè és d'aquestes pel·lícules que tenen una... Ja ho diré, un pressupost limitat. I tota la financió és, en base a, la subvenció del LICO, la subvenció de la Generalitat, la subvenció del TV3, la subvenció de no sé qual, i han trigat bastant de temps a enfer-la, perquè, clar, havien acumulat una quantitat, i després s'hi faltava una subvenció més, i ha trigat a en sortir, dedicar, ja n'estats no sé què, llavors van perdre la tributagonista, perquè volia la Barbara Lenny, però en el moment que va començar el projecte de la Barbara Lenny, no havia guanyat el Goya, després va guanyar el Goya, i el Cachera Moral, ja n'ha agafat l'Alejandro Jiménez, que suposo que l'hauran doblat, perquè ha sigut a l'Altal. I, com a mínim, teníem en compte a veure si podem veure-la, perquè la pel·lícula ha fet completament en català, i ha guanyat la Viznaga de Oro, i sembla que el festival de Málaga no sé què passa, que li agraden les pel·lícules en català, o una encanjança, perquè és segurament consecutiu, que dona el primer premi, que és un festival de cinema espanyol, molt espanyol, però també això és... Sí, sí, sí, sí, fantàstic, vinga. I enganxem de Terror, de Terror és una sèrie que era bastant esperada, una sèrie de MBC, la mateixa que ha fet Walking Dead, i tal, bastant clamada per la crítica abans de l'estrena, a peculiaritat que Ridley Scott ha fet la pel·lícula executiva, i, bueno, ha tingut... Tot i que no és el director, però diuen que ha tingut molt a veure en tot el tema de l'enfoque de la sèrie, i tal. Història real, o diguem-ne, un desenvolupament de ficció d'una història real de l'època de les exploracions polars, 1845, quan a Anglaterra estava en una carrera desbocada per conquerir el Paso del Noroeste, i els turistes també, perquè estaven allà i enviaven baixells. El Paso del Noroeste és el que comunica l'Ocea Atlàntica amb el Pacífic per la part de... per el que és per sobre d'Alaska i tot allò. Ah, d'acord, d'acord, d'acord. Hi ha una ruta allà, que si trobaven la manera de passar, estalviava, bueno, tothom, perquè no has de passar per sota, per a sud-amèrica, o per aquí. Però pases que era complicat, perquè, clar, hi ha hieros perpetuos, invernals i tal, i anaven enviant baixells, perquè tenien un accident de barcos després de les guerres napoleòniques, l'armada tericual. Aquests exploradors polars, que eren autènticos héroes, perquè havien d'invernar allà, creçants allà. I un d'aquests, que va ser el senyor John Franklin, va anar amb un parell de baixells, i aquests baixells van desaparèixer, no es va saber res més d'ells, no sé quants anys van enviar expedicions, al final van trobar les restes, van trobar els baixells 170 anys després, van desenterrar, i la pel·lícula aquesta, el que fa és que doni una explicació del que va passant allà, introduir un element sobrenatural. O sigui, no va ser amor. I va ser un alien. Un element sobrenatural. I amb l'alien sempre està passant l'últimament. I estem veient, el que la sèrie porta 4 episodis i tal, però això sí, una producció brutal, uns escenaris naturals, el senyor de l'Àrtico, hi ha una atmosfera bastant inquietant, perquè ja aquestes no comencen a notar la presència, una recreació del que era un baixell de l'època fantàstica, en aquests vestuaris, actors coneguts, de Hollywood. És que ara no m'ha recordat un nom, però ara que surti en prícules de Porto Masander, són en Portos d'Ambició, en el que era el segon de... I què comentarem al cap de 6 capítols? I bueno, val la pena, sobretot per la producció, per la posada de Sena, per rigor històric, per l'espua, tot allò, i per aquesta inquietud i actuacions. I bueno, deixo l'últim minut, perquè vulgui dir alguna cosa. Posa no dient res més, adéu, s'ha acabat, no? Posa més. Ara posem una mica més de música. Penseñades, però el millor sí, podem donar-nos una mica mai longos, no? Jo sí, exacte, ja veiem aquí, mira, estàvem escoltant aquí, com has diat aquest mussol? Això són els gris gang, això és un grup d'aquells també, això és de Fornada Italiana, però que se'n va anar cap a Amèrica, ja van triomfar moltíssim, fina festa, quins pitidos, quina cosa. Ja ho mai et vec jo, eh? Ja estima, eh? Però se'n coneix amb aquella època, si no et posa vagi uns pantalons de campanya, no me'n cap allà, eh? Ah, m'ho fas posar tu, ni... Que vagi bé. Ah, adéu, fina setmana que ve. Adéu. El just de la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. M'ho he escoltat, bravo.
