La Edda Fais! I comencem amb un dijous més, el Babilònia, i ho farem amb l'acompanyament d'aquest cas. El ple què? El ple que fa falta l'Hordès. La rescatarem un dia d'aquests. I reprenem la seva aquí. Com es descuidi, ja serà passadembra. Com es descuidi, ja. Però estem com sempre amb la Rosa. Hola, bona tarda. I amb ganes, no? Sí, també. Jaume, com estem? Sí, de tant, unes coses que... Ah, vale, vale, vale, dic mare meva. Si no et porto una tònica o una mencenilla... Sí, servei d'això. Un witzkei, hombre. Un witzkei, un witzkei, no? Ah, sí? Això ho fa passar? Sí, sí, sí. Sí, jo també m'emmarejo. Fas a buscar-lo, ja. Una ronda. Jo l'hora que és, abans, una entrepà de pernils. Jo m'he fotut una entrepà, m'has entrat. La panxa plena. Ja, ja, ja, ja. Per fer cuixetes. Bé, sí. I el Cesco? Què tal? Què tal, Cesco? Qui solet, com sempre. El supertècnic, que ho arreglarà tot. Sí, bueno, clar. Aquestes coses que passen, a vegades, no? Ja enganxarem el que toca. Exacte, aquesta taula que té tants botons, que té... Quants tindrà? 200 botons tindrà això? Sí. I un altre i el dia. Una cosa que dius que tampoc una aquí és un superexpert. I ja està. Bé, doncs exacte. Avui el que farem serà parlar de moltes cosetes. Feia temps que no coincidíem tots plegats, entre la cosa i l'altra. I avui tenim coses, parlem de llibres, parlem de teatre, parlem d'alguna música que s'explica l'alt David i parlem de cinema. Bàsicament com sempre, que és el que potser més ens agrada a tots, que tenim aquesta debilitat, no ho negarem. Parlem d'un llibre que es diu La mujer en la ventana, és un thriller que ja explicaré ara, que té certes semblances en la ventana indiscreta, que val la pena. Teatre, les rodes de dosats que han de dir Bé, no, no. Ara us ho comentarà. Que no et sembla el teatre de ser bo? És una cosa que sempre que el teatre sembla que el millor sent directe, de sempre bo, però a vegades és bo. O no tan bo com te l'esperes. Això mateix. Els parlarà el David de la cantata, que s'explicarà què és això. Cantània, perdó, cantània. S'explicarà el David, això que és una cosa molt personal el Museu de les Maravilles, el León du Hermès de Noche, Bon Tomahawk, Bé David. Guàrdieners de la Galàxia, el Jaume també ha parlat de moltes coses, vull dir que ara ens ho dirà ell, i de mica al darrere. El Jaume és misteri. Sí, exacte, exacte. Vaig veure per qui em doveva les campanes. Ah, mira, és que aquestes coses també són... Això és molt bé, ja. Sí, sí, sí. Ho comentarem, però... El Nacho es parlarà d'una cosa després, que ens ha dit que ens parlarà, ara no ho comentarem. Una cosa canalla, exacte, no? I també, no tan canalla i més seriós, l'amor de José María Íñigo. Ah, sí, sí. 75 anys, que justament... De què ha mort? No havia dit a ningú, molt poca gent ho sabia, i a partir d'aquí el que hi ha. Bueno, jo segueixo a veure ell, la Ràdio Nacional feia una col·laboració que era un programa que es fa dissabte i diumenge al matí, de dos quarts de nou a la una, una i miga, i tenia una sexe que era Ablemos Español, i una altra que era de sobreviatges. Ah, sí, hi ha molt de viatges. Molt interessant, molt interessant, la sexe que feia de viatges. I l'altra era de Ablemos Español, coño. Era, amb el sentit de totes els anglicismes que s'estan introduint al castellà. És interessant. Bueno, i al català també, no? Estava bé, perquè ja volia reivindicar la paraula en espanyol, o en castellà, per no haver de utilitzar sempre l'anglès, que era molt fàcil. Va ser una més aviat... Vull dir que sí que jo el sentia, el seguia escoltant continuament, i sí que és veritat que fa un parell d'anys sí que va estar malaltó, i havien operat, i tal. Sembla que ho havia superat, però... Sí, físicament... Suposo que ho portava molt així. Fa un mes el vaig veure en un programa de televisió, i s'havia perfectament bé, imagino que és com tot, a lo millor va atacar per algun lloc i ja està. Bueno, era un home més a televisió, no? Jo recordo que anàvem tots petits, veiem directíssim, i ganes de noig, tot allò, no? Era una icona de la televisió. Era un dels primers moderns de aquella època, un gran especialista en música. Havia viscut en Graterra, tenia molta música. S'havia moltíssim de música. Aquest home és com un José Manuel Pardo, aquesta gent que tenen un nivell, com aquell que va morir també aquell home, com es deia, també era un molt famós, acolat a Escolta principal, són gent que tenen una base cultural increïble. Era un home que no podia parlar de Josep de Velloncel i de dos quatre de Castilla. Vull dir que perdia alguna cosa. És anar-te'ls als 50 fins on vulguessis. Ja va anar el clàssic. I era especialista molt en visió. Claríssimament es coneixia tot el que havia de passar, les puntuacions, si aquest donava 12, aquest donava 4. Jo al final era un rècord chiné. Sí, sí, sí, una mica... Ja, això no va anar a dalt. Sí, sí, es començava molt bé perquè deia 12 punts tal. I ja sortia, era clavat. Vull dir que era molt bo aquesta idea. Però és el que hi ha. Passa el temps. També posarem un parell de cançons que estan vinculades amb la pel·lícula que he pogut veure en aquest cas, que és el Museu de les Maravilles, Wanderstruck. És curiós que una David Bowie i una altra de la versió discutequera de Star Wars. És una combinació que explicaré dels anys 20 amb els anys 70 a Nova York. És una cosa molt peculiar. Bueno, segueixo parlant jo. Avui he agafat la... Ho agafa el micro, ja ho vinc. No expliquem. Jo he parlat prou abans, que ja he parlat tres hores seguides. Doncs jo començem perquè parlem de llibres. Començo amb l'anomenat Thriller de l'any. I que és la mujer en la ventana. És un llibre que jo d'un tal AJ Fin, no és un home que ha fet el primer llibre, que és aquest, no? Jo la veritat és que ja hi ha gent bastant gent, no? És interessant, que està bé i tal. A nivell del que seria la novel·la en si mateixa, quan hi ha qualitat de llibre en si, el que seria el llenguatge, molt banal, molt bàsic. És a dir, no hi ha cap cosa amb un cert nivell, no, no, és una cosa molt ben escrita, és un guió. És un guió magnífic. Sí, exacte. És un llibre que és un èxit, un èxit mínim, és el que dic això que dic, la paraula que et fan pensar o utilitzar una cosa molt banal. Molts guió, insisteixo. I ja està preparant-se pels cinemes. És un llibre que sembla una nòvia que es diu Ana Fox, que pateix una cosa que saps al minut 3 de llegir el llibre, que pateix agorafòbia. I llavors es passa la vida mirant per la finestra. entre cometes la mental indiscreta per altres motius, és el mateix concepte, que ha de ser de veure assassinat, i una altra cosa. Com còpica. Sí, m'estava pensant ara. Hi ha per aquí també una mica d'aire. Sigurn i Weber. Exacte. Doncs va per aquí la cosa, i llavors comencen a passar coses a la casa del davant. I es generen coses. Llavors, ella no pot sortir, s'obliga a vegades a sortir per certes situacions que es devenen, i la cosa es comença a complicar. Amb una persona que viu la mateixa... que són a casa d'aquestes residencials americanes, però clar, aquí tothom sempre que sigui el dolent, el que no sembla que sigui el dolent és el bo, el que és bo és dolent, el que la persona que hauria de ser... Hi ha uns canvis amb el llarg del thriller, que això és molt americà. Ho sento. Ho hem vist moltes vegades. I jo des del minut número 1, i no em tiro flors, em diràs que mira, és que resulta que jo llegeixo molt, i veig molt cinema, no, jo vaig a enganxar-les totes, totes, una darrere a l'altra. Això no és el que és. Aquí passa això. Això no és el que és. Aquest és el que és. Aquest és l'altre. I sense que m'ho diguessin. Per tant, és una trama senzilla, que jo crec que ha entrat, i perdoneu el comentari en general, perquè és un llibre senzill, i que és per tots els públics. Enteneu-me el que vull dir. Vull dir que per això entra fàcil. És una amiga com el Código de Vinci. És un llibre fàcil de llegir, que entra de manera molt... Crec que en teoria, si comparem amb aquest, encara que hi té una miqueta més d'informació, i més cultural, perquè aquest és una cosa purament, que no hi ha cap intenció de donar un coneixement més enllà exacte. Bé, ho podia fer a Sigurn i Weber perfectament. Si li donessin el paper, que no sabem, sabem que l'ha comprat una productora, no sabem qui farà, ni el director ni l'actriu, perquè vaig mirar-ho, perquè això és que està feta la pel·lícula, està feta. Com és la xica d'en frente? No, la mujer en la ventana. Ah, la mujer en la ventana. I, bueno, i també s'ha arribat amb una conclusió molt terrible, que és un thriller per dones. Sí, sí, sí. Ho serà una mena de... No sé per què, perquè jo he posat una etiqueta... De 50 somres de greia. No, no, no. Home, hi ha un moment eròtic, però això no té res a veure amb aquesta idea. Però jo, quan llegir, pensava, per què? Per què li hem posat aquesta etiqueta? I quan és una raó purament comercial? Probablement. No, segur, però què és un thriller per dones? És que no sé exactament què vol dir això. Què dirien, per què li hem pensat? Clar, vull dir que no sé què és una dona... No sé, vull que defèn la seva... Clar, que defèn el seu espai, no t'ho fot. És que és el que diem, no? És lògic. Ella viu amb un espai, no pot ser una problemàtica generada per una problemàtica prèvia, per això té aquesta agorafòbia. Tinc una agorafòbia perquè ha derivat d'una cosa que li ha passat i que té sentit que tingui agorafòbia. Lògic, totalment, per la idea. És una entretenta, és un llibre per l'estiu, però ni pensat per dones, ni una gran pel·lícula serà... Bueno, ja veurem el que passa. Això és com quan jo vaig dir... Però està bé, està bé. El marciano. No sé si l'heu llegit. Sí, sí, sí. Jo vaig dir... Això es fa una pel·li, però allà, perquè era un guió. Estava molt bé, eh? El llibre enganxava, potser encara més que la pel·lícula. I res, va ser casualitat, perquè va ser que va llegir, mira per internet, i ja havia anat gairebé, que va de fer la pel·li. Mira, veus? Sí, sí, sí. No, per això dic que, bueno... Bueno, ja veurem la pel·lícula, ja diré el llibre... No sé si va ser avalló o la gallina, el llibre o la pel·lícula, perquè va ser estar tot, que sí que és calor. En teoria és el llibre. Primer és el llibre, i ara vindrà la pel·lícula. En teoria. Però... A veure què passa. Molt bé. Molt bé. Seguim amb Teatrillo, a Dosats. A Dosats. A Dosats és una obra del Ramon Madaula. L'he escrit a ell. No sé si ha fet més coses. No m'he tingut en buscar-ho. Com a director, sí. Com a director, sí, però com a autor. Com a autor. És una obra de teatre. Però que està molt... molt acreditat, aquest paio, no? Sí. Sí. Ha fet coses interessants, ha fet coses molt bones. Però m'hi jogo a la tor. I suposo que ara ha tingut ganes de provar una faceta més, de lo que és el teatre. I és com a autor. El director no és. El director és el Jordi Casanova. Casanovas. No sé si és viola S o no és viola S. Sí, Casanovas, perdona. Sí. Vale. A veure, els protagonistes, la Rosa Renom, el Jordi Bosch, Ramon Madau, la mateixa també fa un paper, la Marietta Sánchez, que és aquesta noia que és dominicana, o així, no? I, a més, ella fa... que parla en castellà, que va amb l'accés en aquest dominicà, no? El Camilo García o el... aquell gran... bueno, és que aquest dia va substituir una a l'altra. Una a l'altra. Després ja hem sortit el nom. Un actor que també ja és molt gran, i encara fa alguna coseta. I el Guillem Ballard, que és jove. La idea és molt senzilla d'entrada. És una família que viu en una casa adossada, amb una urbanització, suposo que estan al Vallès, no sé si a l'Occident o a l'Orientalt, estan al Vallès. Al Vallès no hi ha res. Exacte. Aquí, aquí. Bona, bona. Llavors és una família de classe mitjana, de seguida ja es presenta, perquè és el dia de Sant Jordi, llavors el pare de família es diu Jordi, esperen que vinguin a dinar l'avi, que també es diu Jordi, el nen que viu a casa també es diu Jordi, clar, tot és que era una família, no els Jordis. I esperen que vinguin, posa això, el pare, amb el germà, que es diu Joan, que el germà és el Ramon Madaula, i amb la cuidadora del pare, que és aquesta noia, la Marietta Sanchez. Llavors és aquesta manera de viure, d'entrada que seria acomodada, feliç, perquè la dona, la Rosa Renon, fa tota l'estona. És que som feliços, hem de ser feliços, tenim tot el que es pot desitjar, tenim una casa, tenim una família, tenim una feina, estem bé, ostres, hem de ser feliços, i en canvi veur la infelicitat que els envolta el marit, està clar que és d'un partit polític, no es diu quin, ell esperava, aspirava després de deixar un carre, que aspirava que li posessin de vicesecretari, del departament, no sé què de medi ambient, i resulta que no, que al final et deixa, li deixa només una, com a captària. La més captària que ha de gestionar una història, és quina merda, no? Perdó, és que a més és així, gestiona els purins que fan els pocs. Sí, en medi ambient, que sí, que sí, que sí. És una degradació, és infel·lís, el nostre, en absolut, conforma amb això, i veu totes les cintíngolis que pot haver-hi dins del partit, perquè aquest carre li donen amb un altre, i no amb ell, no? Això és crític entre cometes, del clientelisme, d'aquesta enxufes, d'aquests endollants que tenen els partits polítics, per exemple, però ell és infel·lís. El pare tampoc està content del tot, perquè és gran, no sé què, l'han de cuidar el fill, l'altre, el Joan, el que fa el Ramon Madaula, és un artista, que ha fet una escultura que ja han col·locat amb una rotonda, o sigui que algú també li ha comprat aquesta escultura, ha tingut la gran sort que l'ajuntament, li ha comprat aquesta escultura, però ell és una persona depressiva, hi ha de mena, hi ha de partit, és depressiu, no hi ha més resultat, que també s'ha separat, clar, està amb un impas personal, que és una mica complicat, però no li ha dit el seu pare, el germà s'hi costa i la cuñada, però el seu pare no li ha dit, vale? En canvi, li veus una dependència molt gran, encara cap a la seva ex, que li sembla la escultura, la truca, perquè s'hi ha plor passat per la rotonda, i la mires, i tu em dius que et sembla, una escultura bastant rara, perquè el germà mateix que ha anat a veure, a l'esquena s'atreveix a comentar-li, i li diré que encara no hem passat a veure-la, que no sabem què comentar-li, què dir-li sobre això. Dic, una vida que ha d'haver de ser una vida tranquil·la, feliç, acúmodada, que no els falta de res, veus totes les infelicitats. L'obra està feta molt sentit, amb sentit de l'humor. Jo trobo que és un humor relativament fàcil, per exemple, de les cagues del Gosset, i estan allà tot sortida, passar a l' exterior de la casa, hi ha una miqueta del juli, al pati, i veus que hi ha les divendes colindants, dels altres veïns, a costat i costat, i, bueno, un riure una miqueta fatilont, també trobo, eh? Potser perquè ha volgut fer una obra que sigui comercial, o més assequible, o més públic. No va més senyat, tampoc. Potser el que abans deien, una obra costumista, de què seria, una família mitjana, alimentícia. Alimentals. Alimentals, exacte, per menjar fi de més. El nano és també el personatge del nano, que surt poquet, típic, també, que no parla tampoc gaire massa en la família, amb l'avi dos, que al final sí que s'entén millor, fins i tot està fumant allà uns porris allà, amb l'avi. Però jo trobo una mica, també, mascrista. I suposo que és que a una senadora ho han fet a propòsit pel tipus de públic que estaven pensant. A veure, per què ha de sortir ell, el germà del Jordi, el que viu en aquesta casa, hagi sentat el Jordi mirant el diari, i és la dona la que està allà recullint les cacas del gos. I és la que està pendent del dinar, i és la que està pendent del telèfon i pendent de la porta. I això ja no em va agradar gens, perquè això no és així, tampoc. Segur que hi ha moltes famílies que és així, però d'entrada no hauria de ser així, no? No hauria de ser així. O potser també és com una crítica de dir, mira, veus, ell aquí que està molt enfadat pel carrer que li han donat, però en canvi, que és la seva, tampoc és capaç de moure. Pòstres, mereixer el que et donen. A tu mereixes també, no? I després la noia aquesta que fa de la cuidadora, no és criada, és la cuidadora del pare. A veure, no és que faci el paper de tonteta, perquè no, tampoc, no hi és llesta, veu que és llesta l'únic i bono, que és una persona inmigrada, que sí que entén el català força bé, encara no s'ha tradit gaire a parlar-lo, però sembla que és el personatge que quan parla en castellà ha de fer riure al públic, no? I a mi això tampoc va acabar de fer gràcia, no? I ella que sempre està disposada també a checar-se, a ajudar la senyora, no sé què, les dones a la cuina i els altres mentres parlant de coses al jardí. Això a mi no em va agradar, però no. No, però és que no es tracta ni de feminista, ni de no, és senzillament, avui dia actual, les relacions són diferents. Els estiropits se'ls poden mirar una mica més bé. Exacte, i s'ho poden mirar. Mira, i més aquesta gent que fan teatre, que han fet teatre clàssic, teatre de molts tipus, teatre molt bo, d'enjuntia, es podia haver esforçat una miqueta més, però bueno, si és la primera obra que ha fet, doncs vinga, aprovarem, però encara ha de millorar. Ha de millorar, no? Però res adequadament, però encara de polir coses. Molt bé, David. Sí, doncs, jo aquest dematí per a uns familiars, he anat a l'auditori, sí, el meu fill cantava, participava en una activitat participativa, perdó, que es diu Cantània, i en aquest cas, això de Cantània, doncs, va desmonta una performance musical, va, en aquest cas composa pel tal Lluís Vidal, un... Sí, deu ser. El text que es cantava està escrit pel Sergi Balbel, va, i participant, bueno, aviam, avui era el primer dia, i participen en diferents escoles de tot Catalunya, que... Em sembla més aviat centrades a la provincia de Barcelona, em sembla, per l'esquena llegint, em sembla que eren de Barcelona. I, en aquest cas, cada any es dedica un tema, i aquest any era les partícules. I el tema original parla d'assistir, ens presenten, doncs, l'origen i l'evolució de l'univers, on comença a formar-se l'univers, va, i llavors... Sí, llavors hi ha un... grup musical, va, senzill de bateria, trompeta, trombo, teclat, i tal, i una noia que canta, va, amb un to molt jesístic, i no li agradi massa, però està educat amb sí bé molt. O sigui, no ho he d'explicar bé. O sigui, amb un piano, amb les notes que es fan, amb les tecles negres, i dona un... un to musical, doncs una mica... dur d'escoltar. El ritme era una mica... estrident, sí. Potser i tota la tonada era molt... molt igual, molt igual del principi al final. Clar, hi ha un moment que se't feia un pèl... llarg. Però que bé, de cara... de cara als nanos, clar, s'ho han passat pipa. S'ho han passat pipa. 800 nanos. Imagina't, escriu-me si aneu busc coordinat tot això, eh? Ho han fet molt bé. Ho han fet molt bé. Ho han treballat molt a les escoles. Ho han treballat molt a les escoles, sí. Avui hem fet un assaig general abans, perquè els hem hagut de deixar a l'escola a les 8 del dematí, i ells ràpidament ja hem marxat. I hem fet un assaig general, i bé, molt bé. Ha estat molt xulo, donat una hora. També és de tenir en compte que són nens, de tercera, sisè, de primària. No els pots donar, a més, participant bastant. I saber-se tot el que tenien que fer. Clar, que tenien totes les mestres de cada classe. Estaven posades... estrategicament als laterals i els anaven fent... de, com es diu, de puntador, no? De puntador. Però no, l'efecte, inclús, s'han dut uns llums, i ha hagut un moment que s'han il·luminat tot de llums, però està tot molt ben coordinat, i feia petxoca. Feia molta petxoca i ens ho han passat bé. Ens ho han passat molt bé. L'esperència que ho fan cada any. Fem cada any amb nens així. I és molt agraïda, és molt maca de veure. Jo no he anat encara cap, perquè pots comprar l'entrada dinari. Sí, sí, també, també. Jo que soc a bonada de l'auditori, també, fins i tot, abans de... I no tensis. I mirat el... Però coincidit que mira que no he pogut anar-hi, però sí que ho tinc previst un any, sí. Ho he vist per la tele, això sí, que a vegades fan com un reportatge. És possible, no? Sí, les notícies sempre surten. Avui era el primer dia que ho fan, i ho fan cada dia fins a mitjans de juny. Poc abans que acabin l'escola. Fins al 19 de juny, en sembla. I fan horari de 11 i mitja, 4 i mitja, a les 4 i mitja crec que també, a les 6 i mitja i a les 8. Sí, 4 passis. Sí, sí, 4 passis cada dia, amb una pila d'escoles. Jo crec que passen, la majoria de nens a primària passen per aquí. Sí, sí, sí. A primària ho fan allà a l'auditori. Sí, sí, sí. Als de secundària ho fan amb un altre municipi. Jo dic perquè tinc una amiga, que m'explicava que aquesta setmana, o sigui que ara ja ho estan fent durant les setmanes, i demà diuen que vendràs, fan el que seria l'actuació final, mentre són els assajos i tot això, perquè són també mil, no sé quantes alumnes al teat s'ajunten. I si diuen que es posa per internet també, diuen que són a l'ESO. L'ESO. Sí, l'ESO. I també fa això, també hi ha una mica de coreografia, tots han cantat el mateix. Molt bé. Aquest any també estarà molt bé, sí. Fantàstic. Està molt bé fer aquestes activitats musicals a les escoles que no us puguin anar al setcenari. Mentre es troba l'escenari, mentre es troba la representació molt bé, llavors quan han començat a anomenar les mestres, clar, a veure qui cridava més les de mestre. I clar, amb l'acústica que té el local, hi ha hagut un moment, 800 veus de nens agudes cridant a tot més no poder, allò era insuflible. Sí, era insuflible. Sí, era insuflible. Era el moment esbalçollada. Però és carrer. No, no, no. Molt bé, una experiència. Sí, i tant. Aquí tindrem braçol de músics. I tant, i tant. I per despertar professions i passions, clar, evocacions. Nacho, un lugar tranquil. Jo pensava que això feia de por, i em vas dir... Però no és... Ben bé, així. Veuen els monstres? Sí, es veuen, es veuen. És una pel·lícula més aviat de serie B. És una pel·lícula d'Estrena i que són d'aquestes que el trailer sembla una cosa i que després és un altre i jo crec que és millor que el trailer. Mira. Que bé. Que estem com senyales del Shyamalan. Molt bé, té una pinta molt semblant a senyales. Bueno, tira, tira. És, ja dic, premissa serie B, perquè la fotografia no és més que això, és com un experiment que fa el marit de l'Emili Blunt, que és el director, que ara no em recordo el nom, l'Emili Blunt, que és la seva dona, que també actua, o sigui, actua el... El Emili Blunt, no? El Emili Blunt, que la buscarem al nom, que era la seva primera pel·lícula, el seu marit, i llavors aquest home ha fet d'actor i de director, ha sigut la pel·lícula també, i l'Emili Blunt, que és la seva dona, doncs fa de la dona, de la seva pel·lícula, i s'ho tenia dos fills, i d'algú, és un... John Krasinski. Correcte, moltes gràcies, documentalista. 10 punts, no, 12 punts. 12 punts. Catapuán. Com diria Líñigo, que ens durarà... 12 punts. 12 punts. 12 punts. I llavors, Tongo. Tongo, és una pel·lícula amb un bon guió, una bona premissa, perquè la fotografia és una mica sorprenent, que l'explicarem, perquè s'ha explicat de seguida, i segur que a internet està explicada, i mitja estripada, perquè no, tampoc és. És seria bé, no sé per què, hi ha unes criatures alienígenes que estan parlant als boscos, per cada zona hi ha dos o tres, no és qui hi hagi, però, bueno, suposem que aquí, aquí, a les boscos de... La cosherola, no? La cosherola, hi ha 10 d'aquestes, no? Clar, però són... Unes criatures molt ràpides, molt agressives, que, bueno, com t'escuidis, menys gent no es pot fer res amb elles. Resulta, resulta, aquestes criatures són... Que tenen gana. Tenen gana, correcte. Són... Completament... No veuen, són ciegas, completament. Síguem. I llavors, senten, tenen una huida... Finíssima. Finíssima, portentosa. Per tant... El pet d'una mosca, no? Correcte. Per sobreviure, el que has de fer, el que has de fer és no fer cap soroll absolutament de res. Ja està. Es munta la família, que viu allà en una casa, allà al costat del bosc, es munta tota una sèrie de estratègies, que és bastant imaginatiu el tema, de com viure una vida normal, com la que fem nosaltres mateixos. Sí, sí, sí. Quan anem allà pel matí, ens llevem, hem a la taula de la cuina, com ens fem allà el desig... Que un pot a terra ja l'has liat. Absolutament tot el que fan és... O sigui, no parlen, parlen amb sons, parlen amb guatxarals. De sort, sí, de gestos. O parlen amb la veu així, o sigui, a les llavis, i aviam per a les llavis en tenen, i gestos i tal. Llavors, qualsevol cosa que pugui fer soroll és que ells tenen controlada, milimetrat, tenen tota una sèrie de estratègies per a la casa muntades, que això és interessant, també fora de la casa i tal. T'ho he preparat, perquè en el moment que passin un soroll, però dic un soroll, no... no allò que es posin a fer una festa, i posar música a tot l'altre, l'olla de pressió. Si cada un pot i fa una mica de soroll o vota en un crit, de fet, hi ha alguna escena en què hi ha algun personatge que està per allà per a vos, que no aguanta més, tot això, i que el que fa per suïcidar-se és cridar. Es poden... llavors... El jaume dura dos segons, amb la veu ota que té... En res s'acaba. Premís intel·ligent, ben portadeta, un guió portadet, perquè això pot dir adonar per molt poc... Sí, no adonar per el que vulgui. Després hi ha un element aquí, el Mcguffin, que veu si hi ha una cosa, que tu l'estàs veient, i ja decideixis, ostres, aquí... d'aquí anem temps, passarà una cosa, i com s'ho muntaran quan passi? Ja no ho direm, no? Sí, què passarà? Com s'ho muntaran, amb tot aquest panorama, quan passi aquesta cosa, que passarà segur, vull dir, és una cosa natural, que ha de passar... Passat un temps. Un volcà. No, és una cosa més humana, que hi coneixem tothom. Tu ja veus, ràpidament, que hi ha una circumstància allà, que dius, ostres, d'aquí en breu... Ah, m'ho puc imaginar, també. No, a molts dies passarà una cosa, però si tu també tens una estratègia muntada per resoltar això, després la cosa es complica, després hi has... No t'ho estic rient, perquè m'estic passant la idea. Després la cosa es complica, evidentment, ja els es cobreixen, ja la pel·lícula t'has fet una miqueta, més en pel·lícula d'Estica Amagat i Belviciu, però bueno, ben resolt, vull dir que és una... Doncs l'exemple de la meva banca volen, no? Sí, però no és... És més aviat això, d'acord? Diu, pet no llufa, no? No, llufa. Es va intentar que sigui llufa. És més aviat, és més aviat d'angoixa, de dir, ostres, aquesta gent, ostres, cuidado, cuidado i tal, un amic meu deia, és que et poses a la pell, és molt bona en el sentit que et poses molt a la pell dels personatges. T'he ficat molt en la família, que jo deia, cuidado, cuidado, por ahí no, saps allò? Es diu, cuidado, cuidado, que tu ja veus, allò, et presenten coses, que hi ha una cosa aquí, no, no, per aquí no, que et trobaràs, i tu ja ho has vist abans, que és una mica més omniscient, ho veus, i ostres, cuidado, ai, ai, ai, ai... Bueno, tot això, que és bastant clàssic, i bastant com de... gany, ho diguem, no, no, funciona bé, funciona bé, perquè la pel·lícula no té unes pretensions allò, sinó que és un bé gran deteniment amb un guió que està bé, unes actuacions que són correctes, home, ella és bona actriu. Ella és bona actriu, però bueno... Ell no ho sé, no l'he vist. No, és correcte, tampoc el tema ha d'anar per molt, vull dir, no d'anar perquè els tios s'ajueixin allà, perquè no hi havia la fi, és més la trama. És més la trama, és la servei de la trama, però bueno, ben portada, i tal. Els nens ho fan bé, també, entre els nens que fan... bé, ho fan bé. I tot plegat és un conjunt rodó, que dius, mira, han tretingut rodó amb un bon guió d'aquestes que dius, bueno, no té pretensions, però bueno, saps allò que vam dir en el seu dia d'aquestes partits de... Déjame salir, vale? Sí. Una estire, sí, és una pel·lícula original de guió... Aquella és millor, eh? Aquella tenia més mala lle. Aquella és millor pel·lícula, i té més tal, té un altre tal, però aquesta seria comparable a aquesta, no? Hauries dit el tema de senyal, és... bueno, sí, també té un tema d'aquestes pel·lícules de serie B, una mica, saps, que ja no... Que juguen més amb la intriga que amb la realitat, amb les accions. És un final bastant de serie B, però buscàtica, que és forçàtica. Un moment que han dit, bueno, va, que hi ha un tribut a la serie B i l'última escena és una escena i dius, vale, va, te la perdono, te la perdono, tot i que... Hay muñegote, bueno, ya volé. No, però la taile sí que es veu que són com un deferro, no? Els extraterrestres? Sí, una cosa rara, és com una... No es veu deferro, és com una consistència de metal líquida, una cosa rara. El mostre en què sigui el més... És una cosa normal, dius, ostres, mira, quin pitjor entre d'aquí... No és alien, diguem-ne, no és el nou alien. No és desagradable de veure... No, tampoc és desagradable. A més a més que estàs en un pla, de una mica, de serie B, de jo m'enferento amb el mostre, no és allò de bricolet d'error, sinó que m'és aviat de... D'esquivar, no? D'esquivar, i són com si fossin jobs però molt, molt més canyero. Recomanable, en el sentit que hem dit, pel·lícula... Correctilla i vale, però bé, bé. Respetes, no, per això. Respetes al cinema? No. Mai. Per què? Perquè les crispetes al cinema? Crispen. Perquè... L'altre dia... L'altre dia a Radio Player One, pfff, hòstia, l'esplau, hola! És que l'esplau és... No, perdó, m'he equivocat. Reactivico, l'esplau no. El cine baix. A veure, els vengadores, el típic, però... Jo crec que s'ho va portar de casa, una bossa, que jo semblava de celofàntio, és la mà que va matriculatio. Sí, sí, ara la gent passa. Jaume, alguna pel·li nova? Ja, no, bueno. Ah, no? Doncs una antiga. No, més aviat nova. Però, bueno, sí, sí. Ja ho he oblidit, pel que et doblen les campanes, recordeu d'aquesta pel·li nova? Jo no me'n recordo gaire, però sí que molt. El Gary Cooper, no? Està basada en una novel·la, no? De Hemingway. A Quim Tamirov també hi havia, per allà... Quina va dir així? Això... Ui... M'has preguntat una cosa. Ara t'ho dic. Tenia un color com aquest, una mica raro. A l'època, o si era coloreada, o no sé què, un color raro. L'EAS mancòlor. Pasteroso. Però jo me'l repoc. Em va curiósir, no perquè sigui una gran pel·lícula, perquè pobra l'any que va ser fet, però està molt bé la relació que hi ha entre l'America, que és el Gary Cooper, i... S'ha embut, s'ha embut. Ah, bueno. Aquest va fer coses del Terçam i tot això. Sí, sí, sí. Llavors, em va curiósir molt de la manera que els espanyols, oi? El van dur, diríem, no pas al nacional, sinó l'altre, era la manera que no... No s'enfiava, no? Els agradava això. Això no pot ser, no? Què estàs fent, tu? Però qui t'ha cridat de tu aquí, no? Perquè els estorba. Estan allà, són uns guerrilleros, que volen no fer soroll, perquè aquest tio ve a volar un pont. Si voles el pont, aquí se li harà la... Sí, sí. I... Sí, te'n recordes? Tot això, tu, no? Bueno, jo què he estat a la vista, però sobretot la novel·la que és bastant fidel, la novel·la. La novel·la a mi m'agrada molt. Perdona, ara que he parlat de la Hemingway, fa un momentet, no tinc aquí a la mà. No, estava llegint un... Un article, sí, jo llegia això de tanta. Tu llegies quan nosaltres parlàvem, vaja. No, no, abans d'entrar aquí a la visora. Un article sobre la brigada Lincoln. Sí, sí. I sortia que es veu que el Hemingway, que era un patant, de comptes d'endres, em perdó, era un tio molt xulesc. Molt xulesc. I es veu que el tio va agafar i es va posar al blindatge d'una matreidora i els va avuidar un carregador sencer. No sé què els feixistes que sabia l'altra banda. I va provocar una tota la tarda de bombardejos a les línies republicanes. I el tio tio... Un altre dia a foto a les bales pel cul. Clar, aquí hi va. Aquí va començar a escriure la novel·la. Mira, ara faré una història d'un tio ja, que la diuen... Jo, al final de la pel·lícula, veritablement, és això. Va per aquí, no? I tot, com un heroi. Detall nord-americà. El si tenia molt estima, a tots els voluntaris nord-americans, era molt... molts diuen això, molt corajosos, cap a la batalla, no? Venia com a menjuts, eh? Sí, era un tema ideològic, però absolut. Total, eh? Inclus va haver molta gent de color d'afroamericans, que van venir aquí a lluitar i molts d'ells diuen que per primer cop es van sentir lliures. Pensa que estan parlant dels anys 30, a Estats Units, hi havia totes les segregacions racials. No, aquí se'ls tractava d'igual i igual. I per ells, ostres, encara això els... que després por es molts... Es trapava, no? Sí, es trapava. Després molts es van trobar amb la contradicció de pensar que tornin com uns herois a Estats Units, que es van tornar a tractar com un afroamericà. I a la Segona Guerra Mundial, allà estaven lluitant a primera línia de front, i, en canvi, els posaven a la cuina i a la bords logístiques moltes vegades. Quan ells ja tenien un bagatge militar que molts soldats americans a la Segona Guerra Mundial no tenien. I els van desaprofitar bastant. Molt bé, doncs ja... Ja ho veieu, aquesta pel·lícula és la que vaig veure. Molt interessant. Llavors la que vaig veure també va ser la del Kevin Costner, a Vailanda con Lobos. No, sí. Això és difícil d'aguantar, això. Més propera. Una mica llarga. Sí, una mica llarga. Sí, aquesta pel·lícula. Exacte, és quan la passen, no? S'acompanya una misdiada. No, no. És un film que si te'l posen a les 10 i mitja onze, te'n vas a dormir a les tantes. Clar, jo vull destacar, d'aquesta pel·lícula, la part final, quan venen, els que no saben d'acabar res. Vull dir que aquests venen instruits, per dir-ho d'una manera, mentalitzats, que es diu que aquell tros és molt bo. Allò deixa... Jo, per mi, que la millor pare és el personatge. És l'agència, la millor pare aquesta. Aquella època ja. Van a l'acabant, ja està. Van a l'acabant. Amb una desfeta i tal, aquell tros el vaig trobar molt interessant. Tota la part de l'aproximació amb el llop, aquell i tot allò, és molt... Sí, exacte, és una mica més llunyó, això, cert. I quan coneixen vella, ella sí que és una persona molt interessant, perquè el convida constantment... En fi, perquè... I és blanc que ella, o sigui... És assimilada. Havia assimilat, o sigui... Exacte. Llavors, doncs, clar, conec tan de seguida i tal. Va agarravar-ho per allò. No, és que és una pel·lícula que sempre és recorrent. Sí, sí. La pel·lícula la va dirigint, o no? Sí. Va tenir èxit. I la va protagonitzar. Figurar que ell sí que s'integra la manera de viure d'aquests índices, i respecte a la natura, el fet del llop és simbòlic. I són els prejudicis. I van anar amb els prejudicis, i ara aquests prejudicis eren falsos. Exacte. Vale. Més que res, per la incomunicació entre cultures. I el que està molt clar també és... Aquestes diferències noten molt entre ells, no? Vull dir que ell és una persona que és bona persona, en definitiu, perquè aquests són els bons per mi a la vida. Això és com el western que vaig veure jo també. Quin? El de... Mira, i no se sap greu. No, no, tira-t'hi davant. En general, el de Bon Tomahawk. Ah. Perquè... Perquè parla d'uns índis, que els propis índis diuen oi, que m'ho estàs dient! Això no són índies, això són salvatges! Sí, sí, no la idea! És mateixos, que et són tr裡 dogs, que, a més a més, no no són... n'autres som civilitzats, que m'estàs dient, aquesta gent encara està per... per enllesti i... i…… S'hi posaikat els bambos. Sí, si no, perquè és una... laè groga de la trama és molt tonta, Us ho recomento. Bon Tomahawk, què vol dir? Tomahawk és l'adastral aquesta de guerra que tenen amb molts indis. I bon, vol dir, os. Són uns tomahawks fets amb la quichada... amb la quichada d'algun animal, no? Fets d'alguna manera que allò talla com un ganivet, igual. I ens parla d'una tribu d'indis, però que són caníbals. I que són troclodites i bonencoves. Però és bo que sols hi acaba la matèria prima. I se'n van al primer poble que troben per anar com a qui va al super, no? Sí, sí, tal qual. I al lloc millor, a aquell dia, enganxen... I entren a la garjola del xerif, que ja està present un ferit i una noia que està curant el ferit, i se'ls enduen a tots. Doncs es munta una quadrilla de... amb el xerif i el marit de la noia, que està mig lesionat, el xulo del poble i un avi, a l'ajudant del xerif. I se'n van a buscar. De roi ni un. El xerif pretén una mica, però el pobret acaba, acaba com acaba, no? I, clar, se'n van a buscar-los, perquè, clar, els fan por, els fan por, perquè, a més a més, són uns índiscs una mica sobrehumans, no? Posteros. Són uns forts que ni quatre tiros els tiren a terra. Una cosa de barbarà, no? La pel·lícula hi ha... Vols soltar la proteïna de la cara? No, a veure, hi ha un moment que la pel·lícula barreja el western amb a Senes Gore, perquè un tio és que me l'obren al canal del baix. Ah, la vinga. Clar, ja es veu tot. Es veu, ah, la vinga, com el neteja, per dintre. Homenaja lo que has tocat igual. Potser no tan explícit. Desitges, sí, sí. Però és molt explícita, clar. No l'he vist, mira que m'agrada aquestes coses. Sí, està bé. Però digue'm que la part del western és com un western bastant correcte. Sí, el western és correcte. Sí, sí, sí, perquè hi ha contrarreccions entre la patrulla que va buscar a rescatar els que s'han endut, i en contradiccions, i fins i tot, aquí és un tio que té el gallet fàcil, no? I arriben un parell, allà, per la nit, i com hi ha dubtes, un dia que véns, treu la pistola i els pega, i ja està, i... Però si no t'han fet res, és igual, perquè es presenten aquí a la nit, aquí. Algú buscaven, segur, hòstia. Doncs ja està, palats. Déu-n'hi-do. Per veure'l, però clar, ja he dit que hi ha aquestes escenes al final, que hi ha al principi, també, alguna. Què dius? Ostres. Tu se les podíeu estalviar. Què creies? Bueno, si l'hi agradi, no, està clar. Molt bé. Doncs jo ara es posaré un trosset d'una cançó que no té res a veure amb el que ara mento. Que susto, m'he pogut dir jo mateix. M'ho t'has espantat tu mateix. Això ho recordo jo, tio. Però això és Star Wars, però és la versió meco, es diu meco, a grup, versió disco i tal, de la cançoneta, que la poso per un motiu. Però això mola, eh? Hi ha 70, eh? Sí, sí. Estudi, ho estic fent en 14. És tu època. És que tinc una certa d'avivitat per aquesta música. Fa molta gràcia. Posa-la, home, posa-la. No, no, no. La poso perquè vaig a parar de la pel·lícula. No parlo de Star Wars, ni molt més, perquè s'hauria posat l'original La Bona, que vaig a parlar de Wonderstruck, el Museo de les Maravilles. I surt d'aquesta cançó. És que, ojo, això, eh? A Brestot Haines, el director maravillós de saber des de... M'ha valligat aquest director. Sí, des de Poison, Safe, va fer Caroll, Lejos en el cielo... És un tio magnífic. És un tio que... paulós, exacte. Jo he vist un tio que no ha fet tant de cinema. Vull dir, des del norantó comença a fer en Poison, que jo el vaig descobrir, recordo, a l'Alexis, el cinema. És que estic veient quina cosa més original, que trancador, o no? Alexi, el tens magnificat, tu, eh? Sí, és que jo he vist pel·lícules molt bones allà, a l'Alexis. No em diguis per quin motiu, clar, i mira que feia un uau mitat, i jo estava més rebregat que tot, en general, és veritat, perquè era un cinema que no era còmode ni era net, com sí, que estava ple d'umitat, però he vist allà una de les millors, sí, hi ha quatre, els Alexandres, a l'Alexi 1, a l'Alexi 2, i a l'Alexis. Bell, Bell, Goldmine. Aquesta és la que jo estava buscant. Aquest tio té una clàssica amb la Goldmine. I llavors també una altra que va fer amb la planxa. La base d'aquest senyor sempre és un tio que és gay. Això ho sabem tothom. I a partir d'aquí té un estil... Va començar a fer... Jo no sabia. No sabia. Ah, bueno, ho diuen totes les pel·lícules tractant el tema, bàsicament, accentuant... A Carol, Carol, sí. A Carol, a Alejos en el Ciel, o a Poison, a Safe... A una sillona de socialitats, sí. A Bell, Goldmine també és... Sí, a Goldmine, tot el tema can glam, tot el tema... Exacte, aquest tema glam és molt perillat. Però en aquest cas, no, aquest cas ha canviat de registre, i, clar, he acostumat a veure, que hi ha posat una escena tan meravellosa que té... Perquè això segueix fent, eh? O a Alejos en el Ciel, o que dius, Mare meva... Doncs sempre mantindrà aquí una relació una miqueta peculiar o estranya amb el món del cinema. Per què? Perquè ens fa dues coses a la vegada. Fa dues pel·lícules en paral·lel. Wanderstruck és la forma de dir això. Museu de les Maravelles. I què és un museu de les Maravelles? Els primers museus de col·leccionisme de la història. No estem parlant del museu per ser, sinó del museu d'acumulació, que és un museu catalogat. Col·lecciono 400.000 bolígrafs, no? Jo. Sí, una mica exacte, una mica el que fem, no? Crítiques de cinema. Exacte, això mateix. Doncs aquest element és una cosa que aprové moltíssim, sobretot de diversos punts d'Europa, però, bàsicament, en aquest cas, ho ambienta el Nova York. A un Nova York que el planteja l'any 1927, però a la vegada un Nova York de l'any 1977. Clar, és el Nova York dels anys 20, fet amb l'any negre, d'aquesta part, que això li encanta, el senyor Todd Haines, posar moltes textures, molts estipologies de pel·líquus, molts formats, no, això utilitza moltíssim. I el que és, a l'any 1977, utilitza una estètica de color molt potenta, molt estil, cinema del 70, molt estil Blacksploitation, saber aquest tipus de cinema, perquè treballa molt al barri de Queens, no? Muchos guys. Exacte. Molt negre amb els que veig així, les robes i tal, no? I llavors és aquí on entra aquesta cançoneta, entre d'altres, que comentarem. Després, també, per exemple, entra molt David Bowie amb el... amb el Starman, bueno, no sé de coses. I això que ve, dos nens, un nen i una nena, que fan camins paral·lels. És un muntatge en paral·lel absolutament delicios. Tot sigui. De l'any 20 i als anys 70. Exacte, no? I llavors passen coses en comú. La noia dels anys 20 és sordomuda. I és un homenatge al cinema mut. I és una meravella, el que falla, com sempre, amb una categoria, amb una... i, a l'altre, diguem, als anys 70, passa una cosa vinculada que també genera una problemàtica amb el qual ha d'haver una comunicació especial. I són com dos formes de comunicar-se, que es van movent buscant un element en comú que arribarà a ser aquest museu de Nova York. És la recerca d'aquests dos nens, no? Un vincle familiar. I arribarà que tot això s'ajuntarà amb un final. Que, bueno, que hagués pogut ser millor les coses com siguin, però realment és efectiu. No és el millor de tot, Heinz. Tu veus l'Ejoser del Cielo i Satcau, una bestiesa. Tot el terra. I tu veus Caroll i és una pel·lícula de missiós. O Bébet Goldmine, des de la seva gambarreria, és genial. Bébet Goldmine. Però aquest, en canvi, són nens. M'entens? Ho tracta amb una altra línia més delicadesa. No, evidentment, aquí no entra dins de la canalleria que hi pot provocar vegades. La mala bava, perquè tot el temps té molta mala bava. És com siguin. Vull dir, a l'Ejoser del Cielo hi ha un moment que es produeix el canvi, quan s'ha bancat el Dennis White, una relació amb un noi, i que l'Ajúlia Amur es queda com... I llavors això li genera un canvi, amb una societat tan del cincuanta. Clar, a més, el que fa aquest home és que és magnífic, ubicant els espais i les decoracions, i, bueno, és magnífic, és delicios. Per tant, això s'ha de veure i és recomanable, però no té la categoria de Caroll i l'altra. Caroll és la que trobes més bona. Jo, per mi, l'enxet... Caroll és la de l'enxet. I la Rony Mare. Rony Mare, que té un vincle. Jo aquesta em sembla magnífica, i l'Ejoser del Cielo em sembla meravellosa. Jo les dos, que jo crec que són... A Caroll la passaven a l'aigua abans de... Sí, exacte, i d'on rou? La feien a l'altre. Els treten 13 minuts. Vinga, i tenim temps per parlar de... el León duerme esta noche. León come gamba, ¿no? No, aquest pobra, no. Bueno, començo dient que la traducció no està bé. Sí, quina és la traducció? La traducció és... El Géu ha mort aquesta nit, com aquest vespre. El Géu ha mort aquesta nit, com aquest vespre. Que després explicaré el parquet del títol. Jo he trobat una pel·lícula deliciosa, també. Molt bé. Té una aparició molt de simplicitat, de senzillesa, però hi ha molts temes. Aquí trobo que és com un homenatge al cine. El director és japonès. És el Lobo Hiro Suga, però que està a Bona Biscut i viu a França, i avui té molt contacte amb la cultura francesa, i la pel·lícula està rodada a França. La història és molt maca. De fet, el protagonista... El actor francès es diu Jean-Pierre Lo. Aquest senyor és el que havia protagonitzat l'amor de Lluís XIV. I moltes altres. Moltes pel·lícules, moltes altres més. Us diré unes quantes, del trufó, els 4 o 6 cops. Del trufó. És el nen que, quan acaba la pel·lícula, és el nen que està mirant a la càmera, i aquí acaba la pel·lícula. Hi ha un guiño, també, aquí, hi ha una crocada d'ulls, perquè aquí també passa una cosa semblant. Però crea molts anys després. Ell és un senyor gran, ja. I, de fet, és cinema, dins del cinema, dins del cinema. El meta-cinema, que es diu. El meta-cinema, sí senyor. Ha fet pel·lícules com masculino femenino, la mama i la puta, el pornògrafo, Irma Beb... Ui, la mama i la puta, eh? Això era molt bo. Perdona, perdona, tira, tira. M'ha amigut el cap per la pel·lícula. I és l'última de l'amor de Lluís XIV. A casa on passa la pel·lícula es fet, també hi ha un busto de precisament del rei Lluís XIV, que està bornit, precisament. És una cosa... És que continuament són moltes petites coses, petits detalls que et fan portar cap al cinema. Ell és un actor que està rodant una pel·lícula, està rodant la seva pròpia mort, i estàs a veure com faig això de la meva mort. Hi ha un director jove, i tot l'equip de rodatge, que li explica com volen fer filmar aquella imatge, aquella escena, i hi ha l'actiu que també se suposa que és un actiu gran, però té les seves dèries, i si està malament dos, no ve i no grava, no pot gravar... I llavors dos han de fer un descans. Diu, mira, fins que ja se li passi una miqueta, aquesta depre o aquesta cosa que té, hem de descansar. Llavors veig a visitar una persona que conec jo per aquí. Llavors busquen una miqueta de les experiències de morts, de mans d'aquella època, però sobretot una noia, que l'estimava, i es troba amb el fantasma d'aquesta noia. O sigui, passa amb una casa, vull dir, no estic desvejant res, perquè a tota la recenya hi ha totes les coses boniques, no? Però és molt maco que la relació com troba tornar a parlar amb aquesta noia, que va ser el seu amor de joven i de jove, va deixar aparèixer d'una manera... Ja ho veureu. Llavors amb aquella mateixa casa que es queda allà, és una casa abandonada actualment, hi ha uns nanos d'allà de la zona, uns nanos que estan filmant una pel·lícula, estan jugant, és com que s'estiu i tal, estan filmant... Vull dir, tenen una càmera i tal, estan filmant, tenen el micro, i volen fer una pel·lícula, i es troben amb aquest senyor, a principi hi ha una trobada una mica hostil, però ell de seguir, precisament pel desconeixement, ja veus que sí que hi ha una... Un reencontrant molt xulo, hi ha una... de fet, el fitxar gaire per fer la pel·lícula, i ell els ensenya a tenir una mica com es pot fer, no? I trobo que és molt maco tot això, no? Els nens com estan engrescats per fer la pel·lícula, ells no pensen que han de fer un guió, per exemple, i ells diuen que estaria bé, abans que em digui com voleu l'escena, hauria de tenir un guió, i tots nostres un guió, no havien pensat en un guió. Potser ens hem d'anar a la cabana i el cinema prepara un guió, no? I, bueno, és això, no? El cinema és el cinema. La relació entre ells, els nostres problemes que pot tenir algun nano, també, que no té pare, i d'aquí una miqueta també el del León. S'haig de saber-lo del rei León, el músic, la música, la novel·la, el conte de la pel·lícula, de fet també surt la cançó aquesta, l'Ell León ha mort aquesta nit. Crec que tot això també et dona... I surt la cançó, és surt la cançó en francès també, la cançó del musical, sí. I això dona una mica tota la idea de què pot significar això. El León gran, l'adult, molt. Però, a canvi, el petit, el Simba, el Leonet petit, és qui ha de reprendre ara tot el que feia el pare, és el rei, és el nou rei. Una mica és el reyeu de que ara ens eren... Veus que hi ha unes persones d'una mitjana edat que encara continuen fent cinema, però vos comptes com aquests nens tenen ja tota la xispa, tota la guspira per continuar fent cinema també. Cosa molt original, no? Vull dir, tu vas molt interessant. Potser que jo ara veient coses, no? Tu veus moltes coses. Potser això no, perquè vius cinema, vius la pel·lícula, les coses i vas llegant. Això és un aprenentatge per treure més suc. A veure els nanos i les nanes, que també hi ha tres o quatre nanes, n'hi ha 9 nanos entre ells, entre ells que sé 5 anys o 11, com a molt. Amb una educació, a veure, la pel·lícula és amb pressió original, els cinemais l'estan fent amb pressió general en francès, per tant és una delícia més encara, no? I amb una educació que parlen entre ells, amb els adults... Home, si alguna cosa es diu idiota i el que calgui, no? Clar, clar. Però sí, amb una educació que dius, ostres. A veure, és molt maco, és el futur, això és el futur. Doncs perfecte, escolta'm, una recomanació, que cinema que... David, ens queden 5 minuts, ens parles de les guardianes de les galàxies. Bueno... No, no, no. Un dia portaré la banda senyora, perquè és genial. Em vas dir que és molt heavy, és probable que vas dir... No, no, és molt discos. Ostres, i té alguna del Cat Stevens, que em va frapar, eh? Oh, el Cat Stevens és molt bo, eh? Ostres, no? I el Jusuf és la mà. A veure, el Cat Stevens hi ha cançons precioses, eh? Una de les diu Fadrenson. Fadrenson, és maco, és boníssim. Això és, a més, les van posar perfectament en la trama de la pel·li. Clar, i el Munchado ho hauran posat, no? Bueno, una de... Ostres, ara no les tinc els noms, eh? Tinc les melodies, però totes són boníssimes. La primera que comença de la Elo, de la tricle d'orquestra, Mr. Blue Sky. Oh... És genial, és genial. Per què no m'has dit? Ostres, que has pogut portar-ho. Ostres, jo sí puc portar-ho. I éxtasis. Així el pròxim dia puc intentar portar... És que no tinc per poder passar CD. És un problema. Digue'm les cançons, jo intento agafar-les. Jo ja ho faré. Mr. Blue Sky i Faderansson no tinc... Sí, sí, sí. Sí, si no n'hi ha moltes. I algunes d'altres grups que dius, ostres, això no ho havia de descobrir jo mai. Desconegudíssims, per mi, evidentment. Ja me'n diré per internet. Et diré jo i és genial. És genial. Bé, la pel·lícula ens parla de... com format ja el grup aquest, que es diu Los Guardianes de la Galàxia, doncs va, bàsicament, a la recerca del pare d'un d'ells, que és el planeta Ego. Tot el que ha interpretat pel carràs, el... Resulta que comença amb la cançó, aquesta, Mr. Blue Sky, que fa una mica de cosats la pel·lícula que hi és, d'Arman, del Jeprich. Fos una mica així, no? Que és l'home de l'espai, que es se liga a la terrícula inocente, no? Sí. I virginal. La UV, aquella seria de llagar... Sí, sí, un estil així. Però aquella sola se'ls entrapava. Aquí no, aquí també està malalt. No la pensis. No, no, no, no. Aquí té més mal all, en la pel·lícula. Ah, sí, encara? Sí. Perquè mi florecilla li diu mi florecilla, no? No sé qué no sé cuántos. Sí, sí, sí. Però després ens entenem que la història, que arribant cada dia, diu que la florecilla ja està a les narices. Diuen que és un ego, que sóc un planeta vivent, i com tinc molt de poder, passa cartell d'encima i té un tumor en la cabeza. Hola! Sí, sí, sí, tal qual, que es demora. I llavors, clar, això se l'entera el fill, que és el Quate, el Star-Lord, que és el protagonista, i clar, diu, aquí l'hòmose li arparda, no? Perquè era mi madre. Home, hòstia! I aquí l'acompanyen tots el... el Darks. El Darks, perdó. El Baby Groot, que és a l'abra petita. Estic tot perdut en aquest món. És que, perdó, Baby Groot, la Gamora, que és la seva parella, diguem-ho així, encara no... Bragamora, dic. Gamora, Gamora. I després hi ha una altra, que és la germana de la Gamora, que també està molt bé. Però és que les escenes de... És que el tio va lligant totes les escenes d'acció, sobretot la del principi. Que fa servir, també, amb el... amb un dels protagonistes, que és el que el va adocar amb ell, que li fa de pare, que llença com un d'art silenciós. Però és que, lliga, la banda sonora, amb totes les escenes d'acció, d'una manera, flipant. Oh. Inclusió en el principi, que ja està matant, per encargo un bitxo així, com un tipus monstre o bavós, és com a l'escafa fantasmes i tal, com un drac, una cosa rara, i tots ja, com si fos una feina rutinària, però, clar, que no deixa de tenir el seu perill, hi ha el Bebi Grut per allà, que posa la música, i el Bebi Grut, que és un abra petitó, que és com un bebé d'abra, però que té vida, posa la música amb un ràdio caset que baixin ells allà, per donar-se ambient mentre estan treballant. Ja és com els paletes que posen la música. És igual. I mentre hi ha rayos i centelles per allà al mig, és que la música quadra perfectament... Això m'agrada molt, les pel·lícules a quadres de música. Exacte, aquest ràdio m'agrada molt. Mira-t'ho, perquè és que jo et xulipa, vaig xulipa. Mira-t'ho, mira-t'ho. I una de les escenes, que és un enterrament, i que toquen el fàbrensón del que té Steven... Ostres. És que se cauen la llàgrima. A més, hi ha dos cameos, no diré quins. Un és molt evident, i l'altre és que dius, han d'allà. Mare meva. La recomano. Mira que la primera no em va fer massa el pes. L'Orián és de la Gràcia, la dos. La primera no em va fer massa el pes, però aquesta m'ho vaig posar a teta. Mira, és la primera, però la segona... Sí, però la primera no em va fer massa el pes, però aquesta segona vaig al·lucinar. Seria un altre director, imagino, no? Doncs ara no ho sé. És un altre concepte, i és una altra idea. Molt bé, ens queden 30 segons, l'ho just per dir, això. Molt bona nit amb tothom, no? Fins la setmana que ve. Amb el pleno, també. Exacte, seguríssim. Molt bé, molt bé, molt bé, molt bé. Ara escoltes ràdio d'esperma. Sintonitzes ràdio d'esperma.
