... Comencem un dia més a la Bironia, l'avui dijous dia 17, i ara ja està. I ja estan de salsolets. I jo estava molt content, perquè era amb toques i tal. I costàs ja està, ja està el cor. No sé què ha passat avui, que els atos, la ressaca de Eurovisión, ningú veu i després tothom veu. És aquest món, avui parlem de Tomo Finland, d'un còmic, aquest món gay que tenim tots en el interior, i que a vegades surt i és sata. I aquest és esclar, però és divertit, perquè és una cosa molt curiosa. Jo soc d'una mica friqui amb aquest tema, i llavors també a molts col·legues, ja ho explicaré després d'això, entre nois, però també públicament, i cada any ho celebrem, i riem. I com tenim una mica de coneixements musicals, cada escuba dient la seva. Ja farem una mica de festival de Eurovisió després, i ja en parlarem de la situació. Però abans parlarem una miqueta de llibres, en l'Àxels farà una selecció d'un parell de llibres. Sí, farem una secció que la comencem avui, i segurament l'acabarem avui, que és de agafar... En comptes de comentar un llibre sense, agafarem una mica que es feia un comentari de testos, jo agafaré dos textos que m'agraden força, que van de dos temes importants, molt humans, com és on la felicitat i la infelicitat amb els temps, i un altre, el temps, com passar el temps, com ho prenem i tal, com ho prenem les cultures de manera diferent, i les cultures molt cultets, que llegiré i farem un petit comentari. Això és literatura, però extractos. Una cosa que faig molt que és reler, més que... Molt bé, tornarem a l'institut, amb això de comentariàtics. Molt bé, com si tornem, tornem. Estàvem bé. Semblem més joves, vull dir, perquè la cosa ja es complica. Molt bé, seguirem parlant de llibres, perquè jo estic amb un llibre re. Falten dos paginetes, que es diu que Nadia duerma de Juan José Millas, que ja en parlarem també d'aquest bon home, que és un senyor peculiar, i una estilització, una miqueta. A vegades hi haugerament surrealista, no sempre, però en aquest cas, en concret, ja veuràs que és surrealista el que t'explicaré, i diràs, ostres, que és això. Les contes són molt surrealistes. Sempre són una miqueta que li dona aquesta mena de misteri peculiar. Jo comentaré. I parlem de pel·lícules. Parlem d'una que el Nacho ja ens ha dit que la cosa és complexa, Barhala Rising, el director de Drive. El Nicolás Winding-Refent, és una de les primeres que va fer, una pel·lícula que tenia moltes expectatives quan la van presentar, i que va tenir moltes crítiques, va tenir no tan bones crítiques, i la veritat és que jo m'ha quedat una mica com... Ja explicaré. És com peculiar. Ja profundirem una mica. Pararé dos pel·lícules que he vist de Matt Damon, una que és suburbicó, de George Clooney, i l'altra és La Vida Lo Grande, que és una tradució terrible del que realment és la pel·lícula en si mateix, d'Alexander Payne, que en teoria són dos grans directors, o molt bons directors, i jo crec que té una com l'altra la cosa una mica grinyola, però això ja parlarem. I també un biòpic que m'han recomanat, justament, parlant del Festival d'Orovisió, uns amiguetes i tal, aquest dibuixant, que ja explicarem una miqueta com funciona, que seguríssim, que era un dibuixant de Còmics Gay, el primer que es va atrevir a fer un element així, com molt visible. A més, amb una finlàndia molt complexa de la pos-guerra, tremendament ultra-orthodoxa, amb tota aquesta temàtica, com passava, a veure-ho en aquells moments. Però ja veurem i serà la forma d'entrar al Festival d'Orovisió i parlar d'aquest tema. Acabarem a traca total. I ja que estem de festa loca i tal, festa loca no, que això sembla una mica macabra, avui fa 6 anys que Dona Samera ens va deixar. I Dona Samera és la reina de la discoteca, una de les reines discutibles del món gay, també. I posarem després una cançó que es diu On the Radio, que millor que posar una cançó dedicada a la ràdio. És allò que es diu i dius, aquesta cosa... No, mira... Escolta, què era allò? Molt bé. Doncs res, vinga, començarem a parlar de llibres, començarem a parlar de llibres i acabarem d'esvocats. Això és el que té el contrapunt necessari. Exacte, exacte. Primer parlarem d'això, una cosa que hem vist que ara ens dona molta felicitat i també de la infidelitat. Infidelitat. Bé, amb el context del llibre aquest, que ja vaig comentar jo el seu dia, el llibre es diu Si esto es un hombre, el context és que tot el que ens explica aquest senyor és en un context del camp de concentració d'Auswitz, que aquest home en el juego itàlia el capturen, el porten allà al camp de concentració d'Auswitz, per sort no el porten directament a l'Estermini, perquè va haver-hi una època a partir de que la guerra estava avançada, que no es mataven directament, i quan ja no podíem treballar més ja feien la selecció i es portaven a l'Estermini. Aquesta persona va treballar alguna esclàvia en una fàbrica de productors químics que s'estaven fabricant, que mai va acabar. En aquest context, aquest home amb la distància després s'atreveix amb tota l'autoritat moral del món de parlar de la felicitat i la infelicitat. Diguem-ne. Llavors en un camp de concentració de que vols parlar ell ens dona una lliçó, jo crec que és una lliçó fantàstica, perquè és una frase que jo sempre la recordo i això és una cosa positiva per a tothom, que és un llibre d'autoilluda, però no. És fet allà en un camp de concentració. I ell parla, dius, mira, és en castellà, no traduiré per... No, no, mira, mira. Diu, mira, todo el mundo descubre tarde o temprano que la felicidad prefecta no es posible. Però pocos hay que se detengan en la consideración opuesta de que lo mismo ocurre con la infelicidad prefecta. Ya se comença a dir, ostia, dius que en un camp de concentració es capaz, es capaz estreura, la, la, aquesta, aquesta... aquest coneixement profunda de dir, vale, vale, jo totista aquí sé que la felicitat no és possible, però tampoc la infelicitat. Diu, los momentos que se oponen a la realización de uno y otro estado límite, felicidad, felicidad, infelicidad. Son de la misma naturaleza. Son de nuestra condición humana, que es enemiga a cualquier infinitud. Se opone a ello nuestro eternamente insuficiente conocimiento del futuro. Y ellos se llaman en un caso esperanza y en otro incertidum de la mañana. Se opone a ello la seguridad de la muerte, que pone límite a cualquier gozo, pero también a cualquier dolor. Eso también entraba mal porque estas gente siempre dejan que si no podías aguantar más, lo que hayas de hacer es la corrente contra la tanca electrificada, y ya murías a la tanca o si no también trayaban algo así, que se les ha sortida, una expiació terrible, però així. Diu, se oponen a ello, i aquesta frase ja és boníssima, las inevitable preocupaciones materiales que, así como en Ponzoña, cualquier felicidad duradera, de la misma manera parten nuestra atención continuamente de la desgracia que nos oprime y convierten en fragmentaria y por lo mismo insoportable su conciencia. O sea, aquest tio diu que només s'entranta a las inevitable preocupaciones materiales, los golpes, el frío, la sed, lo que nos mantuvo a flote, son una desesperación sin fondo. Tota aquesta incomodidad, el tio l'ha acabat de mantenir, viu, viu, viu, jo que diu que se muere cuando no quiere, diguem-ne, si tu deixes anar, segur, segur. Hi ha circumstàncies com aquestes que porten, que tanca en un tren, que tenen allà quatre o cinc dies... Allà és fàcil, vull dir que te'n vagis, sense donar-te'n, sense veure-ho. A vosaltres arribes allà i comença clar, però en tot això el tio s'ha estat capaç d'estreure de dir, penseu que aquí hi ha una lliçó de vida, diguem-ne, que és... la felicitat no és possible, però la infelicitat tampoc, amb aquelles hòsties, amb les nostres villes magnífiques, i regalades i tal, que de vegades diem, ai, que tal, potser pensem això, i pensem això que la infelicitat tampoc, tampoc que existés, diguem-ne, sempre hi ha alguna cosa d'aquesta lliçó de vida, que a vegades és lliçó... Com és possible que aquesta persona que ho té tot sigui infeliç? Aquestes coses que a vegades, clar, que anterior té tot, vull dir perquè, no sé, jo que ho saps que són materials o immaterials, perquè millor té un amor, té diners, té el que sigui i tal, i de cop i volta està passant per una depresió. Que dius, ostres, clar, tu fas la comparativa, sempre podem estar millor pitjor, però t'hauràs d'entendre aquesta persona, o a la millor sigui perfeccionista, o a la millor exigeixi més de l'altra persona, que en teoria, o a la millor sembla que aquesta persona externament és d'una manera, la parella, i en canvi en privat és d'una altra forma, i la marca de la vida, clar, és que hi ha moltes coses, o a la millor no pot aconseguir coses que no diu obertament, és que això és un procés molt complicat, per això mai podem jutjar el nivell de felicitat de la gent. Però al final què et sembla, clar, que has de viure una... una circumstància, una experiència vital, extrema i brutal, per donar-te'n d'això, vull dir que, i el mèrit que té és que, el que podia haver dit, tot és una merda, el món és una merda, la condició humana és una merda, mira, mira la condició humana, acaben les nazis, acaben tot això, en aquests mostres, no, no, el tio dona la volta allà i sap qui, hòstia, doncs no, no, compta que la infidelitat perfecta no existe, i la felicitat tampoc, hòstia, és genial, és genial, molt bé, molt bé, va aguantar, va aguantar després, perquè volia explicar tota la història i tal, i va morir quasi als 80 anys i es va suïcidar. Ostres, què dius ara? Sí, suposo que ell ho tenia clar d'alguna manera, perquè clar, d'aquí no surts, d'una cosa d'aquestes no pot sortir, però va aguantar, no? El tio va aguantar d'alguna manera, com dient jo, et s'explica el que ha passat, jo no sé què, tal i qual, hi va haver un moment, suposo que va dir, vale, però ja està, i en suïcido, perquè era... va acabar així, i al final va voler acabar, d'aquesta manera. Era el meu final, diguem-ne, que ho acabo. És que en una situació de vida com aquesta, o viure aquesta sensació, clar, et deu marcar, marcar de per vida, segur, això està claríssim, i que realment aquest instint, que pot sortir en aquesta època, com deies tu, de suïcidi, pot sortir més endavant, aquest element. Jo crec que no tothom, però hi ha certa gent que, a vegades, la vida per X raons, pot tenir una sensació de dir, doncs mira, si de la machéco i no machéco, no passa res. O no, depèn de aquestes persones, però es pot donar el cas, no? I aquestes coses, doncs, a vegades, no les acabes d'entendre, però aquí s'entén perfectament, que hagi tingut després un acte reflexa. Jo, en un altre, digue-li-ho, la fet la humanitat demolida per la tortura, diguem-ne, quan pateixes això, torturen d'aquesta manera, la fet la humanitat demolida, la paraula, és com una difícil que gaudi, però ja no tens temps. Bueno, molt potent aquesta. Bueno, ja era una cosa una mica més... més light, que parlem del temps, del temps que coneixem, el temps a jo, que sempre ens està... és un tirant o un nostre, que sempre estem nosaltres mirant el temps, i ja hi corrent, i ja xesco que arriba de la classe tard, i jo que no sé què, i jo que tal qual. I el fot en bronca. I el fot en bronca, més a més, el plegat, i el temps d'occident, i el temps, perquè hi ha diferents temps, i ara és una cosa subjectiva, que nosaltres mirem, que nosaltres tenim, i el temps dels africans, els diferents. Els africans que... introduim el llibre, el llibre és també parlat alguna vegada d'ell, és un llibre del periodista Polar Richard Kapuchinsky, es diu, Eva, va ser de les seves experiències periodístiques, i de vida allà, en Àfrica, durant molts anys, i es va envuir una miqueta molt diferent a la nostra, i molt interessant. I aquí comença ja a posar exemples de que quan surt autobús, quan se llenen de gent, és una cosa, i a partir d'aquí, que nosaltres diríem, és a la nostra perspectiva occidental, diríem, ah, éste gent com són, que després passés igual, i tu pots sortir una hora, i si està avui i tal, no. Comença a fer una reflexió del temps. Diguem-ne que nosaltres, nosaltres, veiem el temps d'una manera lineal, estem absolutament presos del temps aquí occident, entre l'home i el temps, aquí occident, se produce un conflicto insalvable, conflicto que siempre acaba con la derrota del hombre, el tiempo lo aniquila, que occident, y atrás somos aplausos al tema, y el tema se está aplazando en nosotros. Los hombres del lugar, los africanos, perciben el tiempo de una manera bien diferente. Para ellos el tiempo es una categoría mucho más holgada, abierta, elástica y subjetiva. Es el hombre el que influye sobre la orma del tiempo, sobre su ritmo y su transcurso. Dice, el tiempo, incluso es algo que el hombre puede crear. Pues, la asistencia del tiempo se manifiesta a través de los acontecimientos. Y de hecho, de que un acontecimiento se produzca o no, no depende, sino del hombre. Si es una manera de veure, vale? El final, la diferència és que el temps és una cosa impulsada, que ve de Déu, de la matemàtica, de la natura, el que sigui. I per l'africano és una cosa que surt d'ell. Ell té clar que és la seva interpretació, la que està quedant al temps i, d'alguna manera, quan vol, la dura. I llavors explica això. Tu veus persones que estan en un estado de latencia esperant alguna cosa. No saben què esperen, perquè a l'Àfrica s'espera molt. Esperes un transport, esperes un autobús, esperes que passi el sol, esperes que passi alguna cosa. Aquesta gent, la que no tenen molt de menjar, són capaços de submergir-se en una espècie de letargo. Tu veus allà que no estan desperts, tampoc estan dormits, estan allà. És com si haguéssim naturat el temps. Perquè ells han decidit que... que quan passi alguna cosa, ells s'activen i tornen, com a realitat, i tornen a crear el temps. El temps el torno a crear. Per nosaltres és difícil, com a occidentals, que no podem estar mirant el temps. Ara estem mirant el temps. Haurien de fer l'hora. El programa, el temps a la ràdio, aquí, a l'Àfrica, és completament diferent. I el que sobte és que puguis trobar-te a altra gent que és humana com tu, i que pugui veure les coses diferents. Si d'alguna manera no estem fent bé això del temps. També la percepció del temps depèn dels llocs que també és relativíssim, on vaja això de la pròpia vida. Jo crec que el pas del temps, quan eren petits, el pas del temps, quan era molt jove o més jovenet, pensava que l'ent passi el temps. Vull dir, que jo volia fer-me gran, volia no sé què, volia fer més coses, no recordava tardes d'aburriment absolut. Vull dir, que mirava el temps i un minut era com dos minuts. I ara el contrari, per exemple, em passa que els últims anys ha sigut terrible. Un any ha sigut un minut, com el que diu la cosa. És un element que la percepció que tenim a vegades és peculiar. I a vegades penso que jo estic a casa i digueu que pots mirar el rellotge i tal. A veure si la fa més llarg. És molt difícil, això, per nosaltres. Sí, és molt difícil. Vull evitar-lo a vegades, perquè a més, si que porto a casa no porto rellotges. Si tinc cinc rellotges a casa, no ho negaré. Vull dir, perquè una miqueta és la cosa... M'agraden rellotges, un i dos a partir d'aquí. Però, hòstia, però no hi ha manera de que el temps es freni. No hi ha manera. No hi ha manera de fer-ho. Nosaltres anem a fer-ho. Tu quedes amb algú i dius, si... Si val que hi ha una... Una... Educació, dius, però és una tirania tan gran que, en quin moment, tu has de fer-ho, igual que fas a la feina. Hem de quedar-te a l'hora. Hem de sopar-te a l'hora. Després no se queda. Que havies de fer, tampoc és això. Sí, sí, sí. És una costum occidentalitzada. O el que diem. O el temps de feina o el temps d'ossi. I el fet que ho has de fer a la feina el temps triga molt més en passat. I te'n vas per a ell. I dius, hòstia, ja han passat 4 hores. I no te n'adones. A mi no t'hi hem passat això. Vaig estar amb una cata i vaig mirar a l'hora. Dic, hòstia, però si hem començat a les 9 i mig, a les 9, i ja són les 12. I no ens hem enterat de l'hora. És curiós, aquestes coses. És el que tenim. Doncs seguim parlant de llibres. És un llibre que no és gran. Un seny pico de pàgines. Juan José Millas, perdó, que ja en tenim uns quants. Doncs d'aquest bon home. I és l'últim llibre que es diu Que Nadia Duerma. Que ja us donen una pista que és a traducció de Ness undorma. Ah, correcte. Durant tot. Per tant ja estem parlant d'una història molt curiosa. És una noia que... És informàtica. Era informàtica. No sé quina història una cosa d'aquestes així. Jo això ja em perdo. Tu tu en saps més d'això. I tal. A més, juga moltíssim ja amb aquest concepte de fluxos. Et pots imaginar per unes coses. Ara el comentari després. I bueno, és una noia que té una mena de trauma de la infantesa. Aquesta noia de petita veu morir a la seva mare amb un dels seus aniversaris. No morir, sinó que estar, quan té 10 anys, celebrant el seu aniversari de la mare, se'n va a fora, això passa als primers cinc pàgines, té una ració estranya, se'n va a mixionar fora, al jardí, i li ataca un ocell negre, li dona un cop al cap, pum, la tira al terra, li fa perdre el sentit, i quan està al terra, l'invoeix com una bombolla, com una mena de vida, o algo a la boca d'ella, de la mare. I des de llavors, la mare actua com si fos un ocell. És que la cosa és molt xunga, és molt surrealista. I a partir d'aquí, ella, quan es fa gran, estigui explicant 20 pages, no estigui explicant més, no estigui destrossant el llibre, i llavors, ella, quan deixa de treballar, li donen poses a la tour, demana a la tour sencer, per què, i per què tens diners, la venda de, no sé què, i tal, una història, llavors es fa taxista. I a partir d'aquí, veurem quina malgama de gent puja en aquest taxi, que també està molt bé. I ella es dedica a explicar coses vinculades amb aquella infantesa, hi ha alguns que té uns vincles més grans o més petits amb aquests clients, que això és el que no explica, evidentment, perquè és la gràcia en si mateix, però sí que hi ha un punt d'inflexió, que també és el principi de tot. Ella està a l'au de casa seva, i per la reixa de la ventilació, sent n'és un dorme. I la cançó li provoca algo, que tampoc ho explicarem. I llavors, a partir d'aquí, va investigar, doncs, sura aquesta música, es troba una persona, i ella es convertirà, s'extrapolarà amb la princesa xinesa, que té a veure amb Turandot. I, bueno, i serà una combinació entre dona o cell, la princesa xinesa, jo que va per Madrid conduint, però està pequint, i entres en uns mons paral·lels absolutament deliciosos, el senyor Millas, que és per tornar-se tonto amb aquest home. I com al final, que no, això, evidentment, va tot enllaçant per una cosa, que ja no he dit molt despistes dels personatges, per no liar-la, que tot això aporta una mena de desenllaç, que ja ho estic veient, re, em falta re, acabar a teus pàgines, però, sincerament, és molt probable que acabi la cosa, com el ressalt de la aurora, costuma ser bastant habitual amb el senyor Millas, també. Per tant, és una obra molt interessant, petita, curiosa, que jo es recomano, des d'aquí, amb un llenguatge molt clar, molt obert, no? Sí, que t'he escrit molt clar. Quan parla de sexe, parla de sexe, no té problemes. No és allò que sigui, ai, ara ho diré, no, no. És un escriptor, ja, amb una trajectòria. Sí, una trajectòria. Sí, sí. És com a porges espanyol, que deia. M'agrada el realisme màgic, però com més contemporani, com més urbà, diria. És aquesta cosa més urbana, no? Sí, sí, no és tan rural com aquell, no? Sempre es Madrid, sempre es Barcelona, sempre són ciutats. Sí, no, no, coses amb el mòbil i coses amb el que té contes, que són molt curts, sempre surt un element fantàstic, és acceptat, perquè és la clau del realisme màgic, accepto aquesta realitat màgica, accepto com una cosa normal, el que fa el nostre amic griego, que és un animal de... Kelly, ui, és una paraula, el de Can Ido. El de Can Ido, el de Jorgeo, no sé què, ara... Faltinos, ah, bueno, ja surten allà de Soira. Sí, sí, sí. De cada tals dos els hi sublogeix. No és el que vull dir, no? És el mateix, una cosa poca habitual, o fins i tot fantàstica, resta sumida com un lòmix romance. Aquí no es compta, i en les novel·les que fa és una mica més molt bona. Hi havia un càncer com a llegibre no mires de debajo de la cama, que també era com un conte de terror, però també que estava absolutament meravellosament portat, amb una tipologia, que entre això, reis la màgica, un surrealisme, una cosa que es removia per aquella estança, per aquella casa, aquella cambra, on estava aquesta persona, que era com també una mica... No era això, però una mica anglès terminador, no podia sortir d'aquest espai, tampoc. Era com una mena de microcosmos allà, molt ria. I aquí també no deixa de ser això, perquè ja el seu espai vital és el taxi. Sembla com si allà es trobés còmode, aquest personatge. Però ajunta molt bé aquests ítems que poden ser com molt... No friquis, estrans, i llavors tot queda bé, tu creus, no? No sé, molt recomanable, és una lectura curta i crec que val la pena. Descobri, no, s'està descobert, però és una cosa una mica diferent, que sigui una lectura diferent a llibres, que ara m'estic dirigint un que hi ha això, com a treu de setmana que ve, que és la ràdio de Piedra, que aquí sí que entrem en aquest costumisme espanyol, que és absolutament del·liciós, allò borgiant, però al cent per cent. Però magníficament, en fet, és una meravella. Ja comentaríem uns personatges molt peculiar, i aquesta cosa de l'Espanya profunda, no és una mica... A veure, un amic meu deia, és com una mica les urdes, per entendre que no, evidentment, és una comparació natogràfica, més que la lectura, però amb una certa gràcia, no amb la pena, que hi havia allà, sinó aquesta representació dels arquetipos de la societat, molt d'interior, el tonto del poble, el desgraciat, el que passa gana, passa en gana, però hi ha tot un procés que barreja això. Benvenido, mixtes, Marxa, el que era bé, però amb aquest canés franco, el que deven, és una cosa d'aquestes, que ja estic ara, ja estic amb això de la ràdio de Piedra, que està molt bé. Doncs ara sí, entrem al món del cinema, i ara sí que anem amb una cosa que sembla ser que serà fos, que és estranya, o com serà això, que em tens sense respirar. Anem a veure. Película que no és d'aquest any, és de les primeres que va fer el director Nícolas Winding-Refn, que ha estat molt conegut després, per fer drive. Maravillosa, per dir-ho. Maravillosa, que... Muntarem una miqueta després, no, no, maravillosa, absolutament. Per mi em sembla perfecta. Perfecte. Llavors aquest home va fer una sèrie de tres pel·lícules al principi que es deia en Pusher, Pusher-1, Pusher-2, Pusher-3, jo tampoc, que les has de veure, però la crítica les hagi posat molt bé. Quan va sortir aquesta pel·lícula en 2009, que és, a la pel·lícula la diríem ja, Valhalla Rising, o sigui, com el... Realment seria l'ascenso a los infierno, no el descenso, però bueno, jugàvem això, bueno, a l'infernal de l'ambitologia escandinava, bueno. La vam presentar al festival de Toronto amb molta expectació per la crítica i públic, després va tenir unes crítiques... Bueno, algunes molt bones, que la deien que és com una obra... Bueno, no mestra, però molt... molt interessant i tal, i altres que deien que era un desastre que no se sabia que havia volgut dir, i jo estic més a prop de les últimes. Perquè, clar, jo anava a veure una mica d'esperit, a més a més que és ambientada en l'època vikinga, una cosa que ara s'ha posat molt de moda i que, de moment, ara i tal. Llavors, així, a l'argument, és una mica així, es pot explicar, però és una mica així. O sigui, és un... bueno, la... No sé què país seria, en un parís escandinau, a l'època vikinga, el 700, 800, que estan coexistint allà al Torre de Foros entre la civilització escandinava i la civilització cristiana, que comença, per tant, està tot molt rellat, un cristianisme... Potser una mica d'esperit, perquè van a les cruzades, potser una mica d'esperit, que a l'any mil. Sí, va començar, però, en aquest cas, seria més aviat a les cruzades. Per tant, i amb aquesta barreja de que hi ha vikingos, que són cristians, perquè són cristianitzats, en tota aquesta barreja es veu que hi ha un guerrero que el tenen allà cruzat com de cristianíssimo, i el tenen allà o així, el tenen allà lligat, i, bueno, és una espècie de figura mítica i màgica, diguem-ne, perquè és un guerrero que el tenen allà lligat amb una cadena de ferro, i llavors li van tirant altres guerreros per casar carregues, diguem-ne, per castigar-lo, i el tio, tot està allagafat amb la cadena de ferro i tot, s'agafa i es mata, i tot aquí el tira i es mata, i al final, al traslladar en un puesto, i al final s'escapa, s'escarrega tot, i, bueno, és una espècie de... a més a més té només, li diuen un ojo, diguem-ne, és tuerto, bueno. I aquest home va amb un nen, amb un nen d'uns 12 anys o així, que parla per ell, perquè el guerrero aquest és mudó, llavors, diguem-ne, que com si aquest es comuniqués amb l'altre, no sé si telepàticament o com, i l'altre explica el que està pensant el guerrero aquest, diu, dice que... ai, sé esto, dice que no sé qué. Bueno, i aquest es troba amb una partida d'uns 10 homes, que són uns vikingos cristianos que han flotat un vaixell, i van a Tierra Santa a reconquerir Jerusalén per la cristianitat, i un vaixell ha de fer-ho religiós. Amb aquesta barreja que dius... Bueno, d'unidor, eh? D'unidor, explicat així d'unidor... Estic de mica boig, ja. Què passa? Explicat així d'unidor, bueno, parla molt poc a la pel·lícula. Ostres, sobra. Parla molt poc. Una pel·lícula amb uns paisatges molt vermanianos, tu t'han de coses a séptimosello, però en comptes amb l'enquí negre, en color... Però, bueno, però aquesta tonalitat potser una mica... Tot, tot fosc, tot boiros, tot uns nubos negres, que en un segon moment volen descargar uns paisatges fantàstics, una fotografia fantàstica, ben rodada... Bueno, tot això, però... Dius, tu, bueno, aquestes figures són simbòlices, però per què són simbòlices? Perquè no poden ser una altra cosa, perquè no m'estan dient res. Per tant, suposo que han de ser simbòlices, alguna cosa. No, o sigui, no hi ha uns diàlegs allò de... Mira, aquí hi ha una històrica pocs diàlegs, quan parlen, parlen d'ells que estan invuits per favor religiós, i vam dir que ja ho usarem, i aquest on es porten, perquè els tios porten infern i tal... Però no hi ha cap argument en refereixo. És difícil. Paral·lel, vull dir, en refereixo. Aquest que has explicat, algo que tingui un pes, no sé, menamor o de mi prima, no sé, per dir alguna cosa... És tan simbòlic que no acabes de veure ben bé. Diu, què? Però havíem... Què m'estàs dient? Això és un viatge simbòlic, no? Perquè els deia un moment que els... També es pot explicar que els guerrers no acaben a terra santa, sinó que acaben en una altra posició, i es pensen que han arribat a l'infern, perquè tal, que tios una criatura de l'infern que s'ha portat aquí per alguna raó i que estan morts... Doncs en tot això, diguem-ne, tu dius, bé, aquí hi ha un simbolisme sobre el salvatxisme, sobre la religió, sobre... o no. Vull dir, és d'aquestes pel·lícules que ens agrada molt, deia un crític que deia, és d'aquestes pel·lícules que et posen perquè tu et sentis intel·ligent, jo no. Jo, intel·ligent, no em vaig sentir, perquè dic, hòstia... Jo, vale, però un presumptuós, a la millor, que digui, sí, mira, això m'ha dit, jo em vull dir... Queda que molt guai, no? Vaig estar mirant i dic, no està dient res. Diuen, les imatges són... Lo que és imatge del cinema, fotografia, juguen colors i tal... Molt bé, però què m'hi està dient? I al final, és una pel·lícula que es fa faixuga, molt faixuga, però t'imagina, parla en por, tota l'estona, tampoc t'està dient. No t'està dient res, però és que no parlin i t'ho expliqui tota l'imatge. Jo crec que no t'ho explica res. Per tant, al final, dic, mira, aquest senyor, que tan bones estones em va donar amb drive, aquí m'està, bueno, m'està matxacant. La primera part de drive és bastant sintètica. Però la primera part de drive t'ho diu tota amb imatges. Sí, sí, sí, però és meravellós. I això és cinema pur, perquè la fotografia, el cinema pur és no parlar, al final... Sí, sí, sí, exacte, és buscar la presa de... No serem uns puristes màxims de nous diàlegs, però sí que és veritat. Jo crec que no volia cinema sonor. No li agradava, preferia els silencis. Seria, amb moltes pel·lícules seves, juga aquest silenci. Al final, una pel·lícula amb molt de diàlegs i molt de guió, i dius... Doncs, aquí en drive és el tio, sí, que em va prendre alguna cosa suposa, o volia tenir una tanta tensió, i quan t'ho expliquen paraules, perfecte, i quan no t'ho expliquen paraules, millor. Però és que aquí, dius, bueno, aquí, has naufragado igual que tots els que han acabado de la isla, perquè la veritat és que... Adreif m'ho lava quan t'ho explicava, va ser d'hòsties, per l'enclà. Sí, sí, sí, no, aviam, aquí... Jo no d'adreif, hi ha moments d'adreif que jo em tornava a boig. Es va... Què està passant? Quina és aquest canvi, de l'ascensor, per exemple, m'ha semblat? L'ascensor és una escena... Però de ritme de tot, de percepcions, no? I això, a vegades, el cinema... Sí, sí, sí, perdia alguna cosa. Perdó, perdó, perdó. No, al final... Ell, en aquesta pel·lícula, també té aquestes dosis de violència amb el Halar Rising, perquè sí, hi ha una dosis de violència, una escena fortes i tal, tu et dius... Però... per què? Què m'estàs dient? Quin simbolisme m'estàs intentant dir? Que no sóc capaç. I, a més a més, que tampoc et quedes de dir... Hòstia, l'haig de tornar a veure, perquè m'ha dit alguna cosa, però no sé què és. Va ser un avorriment bastant important, i que la vaig acabar, perquè jo volia veure-la, i tinc aquesta. I de Neon Demon, que és l'última que ha fet, van dir, la vam presentar a Can... Jo tampoc l'he vist, aquest. Va haver-hi bastant rebombori, perquè uns van dir que era una obra mestra, i uns van dir que era una pereça de pèl, literalment. Per tant, aquest senyor de vegades veu que patina. Però, Drive, no sé què va passar, es va centrar, i amb un guió inspirat, i amb l'actuació de Ryan Gosling, que jo crec que no actuarà mai més així... Sí, sí, sí, és el millor que ha fet. És un àngel, per un àngel... Controvertit, perquè venen aviat... O sigui, no és... No és bo, tampoc és absolutament dolent, però és un àngel justiciero, diguem-ne. És un àngel caigut. És una persona que... O sigui, que l'actuació que fa l'actor no diu res, però només amb una mirada. O sigui, això que podia resultar una mica patètic, perquè ho fa una altra, o no tan inspirat, i diu que... Sembla suace negre, no? No, doncs no. No, no, doncs... Aquest, amb l'expressió aquesta que posa, d'estar dient una d'antíagos... Com mira, sense moure un múscul dient-ne, però d'alguna manera, dius, hòstia... I tota la escena, la música molt ben acompanyada, tot el dinamisme del muntatge de la... de la escena inicial, de quan fan el primer robador, i que acaben en l'estadi, aquell... del baseball, no sé què fa, i que acaben... Hi ha un dinamisme i un muntatge, i després, bueno, tota l'estètica aquesta, fes-hi totes les diàlegs, tot, tot... O sigui, la clau de tot és el personatge. Que tenen amores del personatge, clarament. Aquest tio, que anix al caigut, que... que fred, absolutament fred, capaç de... de fer l'escena d'antíg de l'assessor, de fer autèntiques barbaritats, diguem-ne, no?, amb una tranquil·litat, hi ha una fredor, com si estiguessis fent qualsevol altra cosa, i per un altre costat, també, és una perica de la redenció, tan... tan... amb tan poca empatia, respecte al món, i amb tan, no sé, tan despegada, tan un personatge com el de l'estranger, o no?, de camí, un tio que passa per la vida, que no saps ben bé, i tal. I al final, la redenció de l'amor, o sigui, l'amor de la noia i tal, i es capaç de fer moltes coses de l'escafar, només per la noia, per la noia i per fill. Però encara que veig que té reaccions tan potentes... A mi és un pau que aquest camí en cau bé. Sí, sí, en cau bé. És com a casa d'Exter, que ja seria, no?, que jo era molt de d'Exter. Jo me n'hi vaig veure de totes les temporades, però és que jo, a veure, adorava aquest home, ja em diràs, però, perdona, parles d'una sessió en sèrie. Bueno, però era un justícia, amb aquests cas, també. Sí, sí. Matava aquella gent, que la justícia, ell, bastant-se amb uns preceptes, claríssimament, doncs que del que... que no justiciava i es deixava lliure, i seguíem matant. Perdona, ho seguien fent actes que eren fora del lloc, i ell, clar, no és ningú, no és Déu, evidentment, per triar, però, en canvi, hi havia una contundència, que et portava un personatge, que, bueno, que era peculiar, que tenia poca empatia, però que feia unes esforços per estar amb aquesta societat, i, per tant, donar-li una oportunitat dins del que seria la part fosca d'aquí d'Exter, que hi ha al darrere. Per tant, bueno, jo crec que... A més que la que esta película té, tot, perquè tens secundaris, que és el senyor Walt Whitman, que és el que hi ha a Walt Whitman. Però parles de drag. Parlo de drag, fer-ho de torno a drag. Baja la racing, aquesta té el Mads Mikkelsen, que és l'únic que és una mica conegut, diguem-ne. La resta són actors inglesos, que no és que ho facin malament, perquè ho sabem, però és que hi ha poca cosa a fer. Sí, que tampoc és que hi hagi allò... Però per aquí, el drag, els secundaris que tenen... No, no, no, digues-t'hi. De drag. De drag. De drag està Albert Brux, que és el mafiós, que té paper brutal, que m'estava pensant les cares, ara i no. Amb una fredó. I el lledit de Walt Whitman, el senyor White, de Breaking Bad, que ara no recordo el nom. Ah, sí, ara, ara, clar, clar. Ara no recordo el nom. Sí, sí, sí. Un secundaris absolutament de luxe. El mafiós ho fa, fa por també, no? Perquè és un tio molt fred i molt... No és un assassí descontrolat, no com l'altre, diguem-ne, amb el nino aquell, el que fa del nombre de la Rosa, que tenia aquella cara, saps? Una cara molt rara i tal, no? No recordo el nom tan poc de tot. I, bueno, aquesta aprícula és meravellosa, i com s'ha pogut fer una aprícula tan meravellosa, i després coses com les que... Bajar a raïs i no tenir un demon, que tenir un demon s'ha de veure, no? Sí, sí, la ha intentat veure. Són les mateixes crítiques que la primera aquesta, no? La que sí, la que sí. Bueno, és el que diem, el cinema. Hi ha molts de cinema, no? Amb l'especte de que hi ha directors, com el que pararem de Suburbicon, que hi ha hagut pel·lícules, com aquell de... Bones noches... I tal, que estava molt bé. I tal. És un tio que més o menys s'ha mantingut amb algunes de les seves històries, i aquesta del Suburbicon té una... una part, diguem... un decorat, un plantejament, una època, molt ben feta, són les anys 50 americans, són els residencials, que és Suburbicon, típiques americanes, són uns títols una capçalera d'inici meravellosa, amb una estètica dels 50... Que entenem tothom quan la veiem, no?, a nivell, sobretot, publicitari, aquesta idea publicitària, perquè presenta les ones, les famílies, les somriures, aquests vestits, i aquests cabells i tot... És un concepte que està molt ben perill, en qual idea, i a partir d'aquí, s'inicia una història dins d'això, d'un espai determinat en el que hi ha com dos històries en paral·lel. Una reivindicativa, que és una cosa misteriosa, de per ser. Els papers principals, són Matt Damon i Julià Mur. Fa un doble paper, Julià Mur, en un principi, que fa com de germana bessona d'una senyora, que ara comentarem, i un nen, que no diguis aquests nens, que ho fa molt bé, però no ara tampoc, no sé si quina projecció tindrà el nano, però, bàsicament, es mou per aquí. Què passa?, doncs, imagina't, no?, són els residencials, anys 50 america, famílies blanques, no?, blanques, blanques i rossos, o àries, totalment, un moment cocosclant total, ho dic perquè resulta que, dins d'aquesta zona, hi ha un element aperturista, i és d'això, que entre una família, van estar negre. Però, clar, això és una cosa que, en un principi, però amb les reunions d'aquestes de veïnats, que són reunions d'allà, la major part són totalment xenòfobes, i a partir d'aquí van a sac. Imagina't si els volen putejar, no és una altra paraula, que li fan una tanca al voltant de la tanca, i donen una tanca d'aquestes obertes, perquè són tots grans cares amb jardins que connecten amb el del davant, com si cases adossades d'avui en dia, però, clar, allò és molt ampla, no?, li fan una tanca al voltant, però li fan mentre ells estan dins la, i ells no poden dir res perquè saben que tenen les de perdre. Però acabaran provocant una mutinament, és a dir, hi ha una història paral·lela, que es va desenvolupant amb aquest espai idíl·lic, teòricament idíl·lic, es van fosquint. Primer, per aquest tema, que va de forma paral·lela i constant, i el que passa amb una d'aquestes cases, el Matt Damon, és un senyor exemplar, que té un treball exemplar, que té una dona, que té una problemàtica, una invalidesa provocada per un accident que ell, sense voler, ha provocat. I hi ha una germana, una germana d'aquesta noia, no és exactament bessona, però s'assembla molt. Una rosa a l'altra es mora, que no deixa la mateixa Júlia a mur. I a partir d'aquí passen coses, i s'enfusqueix, i es converteix en una mena de... No comèdia, que en un moment, sinó com una pel·lícula negra, hi haugerament d'autora de Hitchcock, hi haugerament d'autora. No vull dir que sigui Hitchcock, ni molt menys, però hi ha certs plans... Hi ha coses que recorden. Certes moments. I sobretot tot el que passa, és que hi ha un parell amb aquell espai, que això és el que no ho vull explicar, perquè sinó l'aliarem, perquè és la part més important. Però tot això es veu. És el que diem qui és el bo, qui és el dolent, si realment aquell pare... És a dir, què passarà? Doncs passarà que, simplement, dic això, mor la mare, la parella de Matt Damon i la mare del nen, i ell tindrà una relació amb la seva germana. És a dir, una seva cunyada. I a partir d'aquí, ahí lo dejo. I passen coses, fosques, al voltant de tot això. I la pel·lícula s'aguanta bé, però arriba un moment que dius... Podia aguantar-se molt millor. Però això, ara l'estètica és... Perfecte, clar. Exacte, totalment. Sí, sí. La idea molt ben feta és George Clooney. S'aguanta la pel·lícula bé, però és el que hi ha. Jo diria que aquesta era el guió, era d'escoent. Sí, perdó, d'escoent. El guió era d'escoent, que no van voler fer en el seu moment, perquè els coent tenien, clar, just tan prolífics, que això va ser, suposo, que dels principis i tal. Això dels coents, sí senyor. I van dir que no volien fer aquest guió, i suposo que després el va comprar George Clooney i l'adaptat. I per això té un to que no em ca coenia sense ser-ho, perquè, clar, sí. És un toc maligna. Més que el coent més de comedia negra, és el coent, potser, més negra. Però més negra, sense buscar... A veure, no sé... Com es diu aquella pel·lícula, dels hotel, dels hotel... Bé, no n'hi ha igual. Ja me'n recordaré. Avui tenim el cap a la bogeria, tenim el cap. Avui que no me'n recordo, ara. Barton Fink. Ah, vale, vale. Barton Fink seria... és diferent. No t'hares de veure. Però ja aquesta cosa, aquesta lament fosc per part del John Burman i tal, que hi ha por aí, no? Bé, ja ho volem, ja comentarem. La segona que volia comentar, que s'ha vinculada perquè és el mateix... Protagonista. Protagonista, perdoneu, és que he hagut un silenci. Perquè he tingut sort que puc treure el botó, però ja ho explicaré després. Bé, doncs, i una pel·lícula es diu La Vida Lo Grande. Molt bé. Que no recordo com era amb anglès, però era tot el contrari. Era, o sigui, com a... A lo pequeño, no, pequeño, no sé, que no recordo com es diu exactament. Jo pensava dir com a Alexander Payne, no? Vaig pensar Nebraska, pel·lícula. Entre copes. Exacte, entre copes. Això està molt ben perit, és molt correcte, tal. Bé, bueno, la pel·lícula és una distopia, no? És una aquesta sensació que dius, comença bé la pel·lícula, comença molt bé, sincerament. Dius, oi, que bé, això, no? Doncs la possibilitat de que s'arriba en una certa època. Tampoc molt llunyant, no està en plantes. En el 2200, no, no sé si se fa referència d'aquí 10 o 20 anys, per entendre'ns, no? Ens trobaríem que hi ha la possibilitat de que ens podem convertir en persones petites. Petitonetes, de 2 centímetres. I que això serà perfecte, perquè resultarà moltíssimes coses, no? Doncs que a partir d'aquí, els planetes salvarà, que el consum serà menor, doncs no sé si tu amb... És a dir, el consum en refereixo, en llibertat de tot, en general, no? Si tu et vols comprar un diamant, clar, un diamant costa, no sé, 100.000 dòlars, i d'aquesta manera un diamant et costarà dos dòlars per dir alguna bestiesa. Però vull dir que és tot una mica a favor de coses de luxe no luxe, totes es reconverteixen coses mínimes. I, realment, que cohabiten la gent d'ara normal amb la gent petita, veus avions, que va a la gent i ho ha costat, hi ha una mena de gàbia, on va la gent asseguda allà i tal. Per tant, la idea, inicialment, és molt bona, està molt bé. I llavors, clar, què és el que passa? Com és la història de com una parella entra amb aquesta dinàmica, que no troba a casa, que la vida s'ha de fer complicada... Però és definitiu, és a dir, tu et fas patir i ja està. És definitiu. No és al·lícia, no? No, no, no, no hi ha d'arreda. És un invent justament dels noruecs, no? D'allà, que és el que es descobreix això. I, a partir d'aquí, doncs, comença a fer conferències, es crea un negoci també al voltant d'això, que, llavors, tu pots triar, tu vas amb un lloc, amb un lloc molt bonic, i arribes aquí, és no sé què, i pots ser aquí... El tipic que t'explica en la història, no? I llavors, és un procés, un procés determinat, amb el que treuen les dents que tens, coses metàl·lices... Una cosa, doncs, que hi ha un procés de reconversió creïble, fins a un límit, clar, evidentment, però té un punt de credibilitat. I aquesta primera part de la pel·lícula diu que està molt bé. Llavors, aquesta parella, que és Mad Day Moon, i no recordo ara com es diu la criatura, no me'n recordo, la... Ah, no, perdó. Bueno, sí, clar. Això no sé si ho dir-ho. Bueno, i se'n va inicialment amb la seva dona, però la seva dona serà ja, per l'enclà. Llavors es queda i sol amb aquest món de petits, i a partir d'aquí, doncs, clar, s'ha de moure amb aquest espai. Llavors, aquest món petit està molt ben fet, perquè te'l creus, però no cau amb les coses típiques de... Ai, una rata, clar, una rata autèntica, o un conill amb aquella clàssia, seria com un monstre per una persona de dos centímetres. Aquelles coses no juguen. No juguen elements que puguin ser trencadors. Són ciutats, micròciutats, que tu tries la que tu vols, i a partir d'aquí, vius allà. I tot el que es veu, clar, ho veus com si fos normal, clar. Perquè per tu és normal, clar. Exacte, i la preu... És una botiga que venen coses a tamaïn natural. I llavors, una rosa és una rosa així de gran, és immensa. És una rosa de dos metres per la percepció d'un senyor de dos centímetres, clar. Vos que va amb una rosa així, no? Hi ha detalls d'aquest tipus que estan bé. Com fem nosaltres ara, no? Que el meu tens una maqueta d'un avió, d'un jumbo, que és així que t'ocupa la mà, i el jumbo fa, aquí, al revés. Tinc a casa una cosa grossa. El cos gran, no? I a partir d'aquí, la cosa. Seria una mà, una cosa... Però què és, això, no? I llavors comença a aparèixer una vietnamita, que es diu Honchau, que per allà donen voltes, que resulta que aquesta té la cama malament, i que resulta que era una salvadora amb aquella època de vides, i entra per allà la vietnamita, que parla de frau molt peculiar, i llavors és enamorada de la vietnamita. És la parella que té menys química de l'història del cinema, t'ho dic en sèrio. T'han deixat un veí de dalt que fa festes, i hi ha una escena psicotrònica per allà al mig, donant voltes, que dius, ara, per què m'has posat a mi, esto? I llavors tot això acaba... Bueno, acaba, no? Tot això es complica, i llavors comença a veure avui que el món s'acabarà, i com un arc de noé, i se'n va anar a Noruega a buscar... I jo, què és, tot això? Clar, i em vas tornar molt boig. I jo vaig dir, vostres, la primera part que està de conya, de la foto en l'aire, la segona, i no sé, no té cap hipeus. Però, vull dir, no sé, em va destrossar tot el concepte de la percepció d'una pel·lícula, que dius. Com és que es troba d'històpia, no?, amb l'avorriment de la segona part, o com a surrealisme màxim. Totalment. I llavors, ja et dic, eh, vull dir, arriba un moment que jo no la recomanaria... A veure, recomanaria veure-la, perquè la idea és original, no? Fins que deixa, no és original. Si és una cosa, posadament... Al final, fasta. Jo he arribat a un punt que dius, si la primera part de la pel·lícula està bé, la recomanaria. Sí, però tampoc és res ambició. Vull dir que que dius... Que la vegin... Exacte. Potser hi ha un tipus de gent que li agradarà, perquè després hi ha una lectura, també, com molt grimpis i molta bufia. Vostè té una cosa que dius, uf, però és que hi ha això que té a veure al principi, perquè no busquem una altra de les anyes, no? I llavors pots tornar una mica enlloc, no?, tot plegat, i bueno, no sé. És una cosa com absolutament fora del lloc. Però hi ha una parella amb menys química, Matt Damon i la Janxau, aquesta, poc. Una cosa terrible, terrible, terrible. M'ho farem una cosa, com el temps s'ha tirat a sobre, com sempre, que s'estira a sobre. Escoltarem si et sembla bé aquesta cançó de la Dona Summer. M'ho has perfectat. I la millor manera d'interviar-hi. I així farem els últims 10 minuts geis de l'amplorament. I dius, que és... I parlem de la mica de festival de visió. Tu el vas veure? Jo, a més a més, estava en un barret, i bueno, hi havia ja molta colònia guiri, diguem-ne, dels països, i estaven allà molt... Molt jo què sé, no? És curiós, no?, quan estàs fora. Això és una altra manera, no?, però jo ja estava allà... Bé, amb cerveses allà, amb els meus, i tal. Però hi havia tota una colla que estaven amb peus, i mirant-ho, i mira, mira, i parlant... Però no, parlaven en anglès tots, però eren de diversos països. Roi orasmus, cosa d'aquestes, gent que hi havia aquí... Sí, sí, sí, sí, sí, sí. Estaven al dia d'aquestes coses. Jo tinc que dir que tinc un grup al WhatsApp, que es diu Eurovisión Lisboa 2018. Correcte. Jo no n'agré, vull dir que, per tant... Tom of Finland... Tom of Finland? Bueno, no sé, faig d'una de temps. Ja veurem. Bona nit, de la cançó. Si no, perdona a la màgica Tom of Finland. Correcte. Perquè t'han quedat un minutets. Som-hi, som-hi. I must have fallen out of a hole in your up-right overcome. They never said your name, but I knew just who they meant. I was so surprised and shocked, and I wonder too. By chance you heard it for yourself. I never told the soldiers how I've been feeling over you. But they said it feeling like they said it on the end. I never told the soldiers how I've been feeling over you. But they said it feeling like they said it on the end. I never told the soldiers how I've been feeling over you. But they said it feeling like they said it on the end. I never told the soldiers how I've been feeling over you. I never told the soldiers how I've been feeling over you. But they said it feeling like they said it on the end. I never told the soldiers how I've been feeling over you. I never told the soldiers how I've been feeling over you. I never told the soldiers how I've been feeling over you. I never told the soldiers how I've been feeling over you. I never told the soldiers how I've been feeling over you. El que sí que sí que hi ha un percentatge elevadíssim de gent seguidora, però que també hi ha tot tipus de gent que ens agrada més la música. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal. El que va ser brutal.
