I comencem un dia més a la Bironia, l'avui, dijous, dia 17, se m'equivoco de maig i tal. I ja s'han deixat solets, inicialment, Nacho. Sí, jo estava molt content, perquè era un tox i tal, dius que ja està, ja està el cor. No sé què ha passat avui, que els... Són els atos, la ressaca d'una visió, ningú veu i després tothom veu i... És aquest món, mira, avui parlem de Tomo Finland, parlem d'un còmic, no? És aquest món gay que tenim tots al nostre interior, no? Sí, sí, sí, sí. I que a vegades surt i es sata, no? Tots tenim tant i tant, i tant, i tant. I aquest és escoltant, però és divertit, perquè és una cosa molt curiosa. Jo soc d'una mica friqui amb aquest tema, i bueno, llavors, a més, a molts col·legues, ja ho explicarem després d'això, una mica entre nois, però també públicament, doncs és un tema i tal, i cada any ho celebrem, i bueno, hi riem, i... I com tenim una mica de coneixements musicals, doncs cadascú va dir en la seva, no? I també, doncs, de la seva gràcia. Ja farem una mica de festival d'orovisió després, i ja en parlarem de la situació. Però abans, parlem una miqueta de llibres. El Nacho et farà una selecció d'un parell de llibres, ja no ho explicarà ell. Sí, farem una secció que la començem avui, i segurament acabarem avui, que és de agafar... En comptes de comentar un llibre sense, agafarem una mica, que es feia un comentari de texto, jo agafaré dos textos que m'agraden força, que van de dos temes importants, molt, molt humans, com és un, la felicitat, i la infelicitat, el mateix temps, i un altre, el temps, com passa el temps, com ho prenem i tal, com ho prenem les cultures de manera diferent, són dos textos molt cortets, que exigiré i farem un petit comentari. Molt bé. Això és literatura, però és tracte, és una cosa que faig molt que és reler, més que... Ah, està molt bé. Molt bé, tornarem a l'institut. Molt bé, com si tornem, tornem, ja està. Ens fem més joves, vull dir, perquè la cosa ja es complica. Molt bé. Seguirem parlant de llibres, perquè jo estic amb un llibre re. Falten dos paginetes, però, bàsicament, és allò que es diu que Nadia duerma de Juan José Millas, que ja en parlarem també, una mica, d'aquest bon home, que és un senyor peculiar. Sí, té un ester així. A vegades, hi haugerament surrealista, no sempre, però, en aquest cas, en concret, ja veuràs que és surrealista el que t'explicaré, i diràs, ostres, què és això. Els contes són molt surrealistes. Molt, molt, sempre, sempre. Sempre són una miqueta... Una de aquesta mena de misteri peculiar. Jo comentaré. I parlarem de pel·lícules, parlarem d'una que el Nacho ja ens ha dit que la cosa és complexa, Barhala Rising, el director de Drive. El Nicolas Winding-Refn. Això mateix. És una de les primeres que va fer, aquestes expectatives quan van presentar la Cassandans, o Toronto, perdó. Sí, la Toronto, i que, bueno... Va tenir moltes crítiques, va tenir no tan bones crítiques, i la veritat és que jo m'he quedat una mica... Ja explicaré, ja. És com peculiar, no? És peculiar. Ja profundirem una mica, no? Jo aniré a dos pel·lícules que he vist de Matt Damon, una que és suburbicon, de George Clooney, i l'altra és La Vida Lo Grande, que és una tradució terrible del que realment és la pel·lícula en si mateix, d'Alexander Payne. La pel·lícula en si mateix, són dos grans directors, o molt bons directors, i jo crec que té una com l'altra, la cosa una mica grinyola, però això ja parlem. I també un biòpic que m'han recomanat, justament, parlant del Festival d'Orevisió, doncs uns amiguetes i tal, Tom of Finland, aquest dibuixant, que ja explicarem una miqueta com funciona, que seguríssim, que es va atrevir a fer un element així, com molt visible. A més, amb una Finlandia molt complexa de la post-guerra, tremendament ultra-ortodoxa, amb tota aquesta temàtica, com passava, també a roda europea en aquells moments, però ja veurem i serà la forma d'entrar al Festival d'Orevisió i parlar d'aquest tema. Ja acabarem a traca totalment. I ja que estem de festa loca i tal, festa loca no, que això sembla una mica macabra, avui fa 6 anys que Dona Samer ens va deixar. I Dona Samer és la reina de la discoteca, una de les reines discutibles del Montgay, també. I posarem després una cançó que es diu On the Radio, que millor que posar una cançó dedicada a la ràdio. És allò que es diu xoxi, no? I dius aquesta cosa. I escolta, què era allò? Molt bé. No res, vinga, ja està. Comencem en seriosos i acabarem desbocats. Això és el que té el contrapunt necessari. Primer parlarem de una cosa que ens dona molt de felicitat i també de la infidelitat. Amb el contest del llibre aquest, que ja vaig comentar el seu dia, el llibre es diu si això és un nombre, el contest és que tot el que ens explica en un context del camp de concentració d'Auschwitz, aquest home en el Juevo d'Itàlia, capturant el camp de concentració d'Auschwitz, per sort, no el porten directament a l'Estermini, perquè va haver-hi una època a partir de que la guerra estava avançada que no es mataven directament, sinó que els feien treballar i quan ja no podien treballar més i després feien la selecció, ja es portaven a l'Estermini. Aquesta persona va treballar algun esclàu i no es va fer en manufactura, i en aquest contest, aquest home, amb la distància després, s'atreveix amb tota la autoritat moral del món de parlar de la felicitat i la infelicitat. Ell, en un camp de concentració, que de què vols parlar, ell es dona una lliçó, jo crec que és una lliçó fantàstica, perquè és una frase que jo sempre la recordo, i això és Una cosa positiva per a tothom, que és un llibre d'autoilluda, però no. Desfeta allà d'un camp de concentració. I el parla, diu, mira, és en castellà, no traduiré, perquè és en castellà. Diu, mira, todo el mundo descubre, tarde o temprano, que la felicidad perfecta no es posible. Pero pocos hay que se detengan en la consideración opuesta de que lo mismo ocurre con la infelicidad perfecta. Y a eso comença a dir, hostia, clar, en un camp de concentració, si escapa se estreura, que es un semen profundo, y, vale, vale, yo, tothistán aquí, sé que la felicidad no es posible, pero tampoco una infelicidad, y digo. Los momentos que se oponen a la realización de uno y otro estado límite, felicidad, infelicidad, infelicidad, son de la misma naturaleza, se derivan de nuestra condición humana, que es enemiga a cualquier infinitud. Se opone a ello nuestro eternamente insuficiente conocimiento al futuro, y ellos se llaman un caso esperanza y el otro incertidum del mañana. Se opone a ello la seguridad de la muerte, que pone límite a cualquier gozo, però també a cualquier dolor. Això també entrava molt perquè aquestes gent sempre deien que si no podies aguantar més, l'únic que haies de fer és anar corrents contra la tanca electrificada, ja mories a la tanca, o si no també traiaven el guasi, perquè no deixaven que ningú s'escapés. Vull dir que hi havia una possibilitat d'escapar-te, d'expiació terrible, però així. Diu, se oponen a ello, i aquesta frase ja és boníssima, les inevitables preocupacions materiales que, así como en Ponzonia, cualquier felicidad duradera, de la misma manera, parten nuestra atención continuamente de la desgracia que nos oprime y convierte en fragmentaria y por lo mismo, insoportable su conciencia. O sea, aquest tio diu que només s'entranta a las inepitables preocupaciones materiales, pues después se osplica en las incomodidades, los golpes, el frío, la sed, lo que nos mantuvo a flote, son una desesperación sin fondo. Tot aquesta incomodidad, el tio l'ha acabado de mantenir viu. Viu, sí, el peus, vaja. Viu? Sí, sí, sí, sí. Jo que diu que se muere quan no lo quiere, diguem-ne, si tu et deixes anar, segur que t'hi ets. Segur, segur. I no a circumstàncies com aquestes que porten, que tancen un tren, tenen allà quatre o cinc dies... Allà és fàcil, vull dir que te'n vagis, perquè no et tornaran de menjar. Quatre o cinc dies sense donar-te menja sense veure-ho. Jo sóc mort, sí, igual. I llavors arribes allà i comença, clar. Però en tot això, el tio s'ha estat capaç d'estreure, de dir, penseu que aquí hi ha una lliçó de vida, que és la felicitat, no és possible, però la infelicitat tampoc, amb el que dius, hòstia, unes nostres vidres magníficas i regalades i tal, que de vegades diem, que tal o igual, i pensem això, que la infelicitat tampoc, tampoc que existés, sempre hi ha alguna cosa que la matisca, és una lliçó de vida que jo, a vegades, dius... A vegades dius, com és possible que aquesta persona que ho té tot, sigui infel·lís? Aquestes coses que a vegades... Clar, que anterior té tot, perquè jo que ho saps, que són materials o immaterials, perquè millor té un amor, té diners, té el que sigui i de cop i volta està passant per una depresió. Que dius, ostres, clar, tu fas la comparativa, sempre podem estar millor pitjor, però t'hauràs d'entendre aquesta persona, clar, a la millor sigui perfeccionista, o no, o a la millor exigeixi més de l'altra persona, que en teoria, bueno, o a la millor sembla que aquesta persona, externament, és d'una manera, l'aparella, i en canvi, en privat, és d'una altra forma, i la marca de la vida, clar. És que hi ha moltes coses, o a la millor no pot aconseguir coses que no diu obertament, és que això és un procés molt complicat, per això mai podem jutjar el nivell de felicitat de la gent. Podem jutjar, però al final, què et sembla? Clar, que has de viure una circumstància, una experiència vital, extrema i brutal, per donar-te'n d'això, vull dir-te'n. I el mèrit que té és que, a Gadó, el que podia haver dit tot és una merda, el món és una merda, la condició humana és una merda, mira el que acaba la condició humana, acaben les nascis i acaben en tot això, en aquests mostres. No, no, el tio dona la volta allà i sap qui, hòstia. Doncs no, no, conta que la infidelitat perfecta no existe i l'afliciar tampoc. Hòstia, va, ja està, tu. És genial, és genial. No, molt bé, molt bé, realment. A més, aquest tio aguantar va aguantar després, perquè volia explicar tota la història i tal, i va morir quasi als 80 anys i es va sucire. Ostres, què diu, Sara? Sí, suposo que... Ell ho tenia clar, d'alguna manera, perquè, clar, d'aquí no surts, d'una cosa d'aquestes no pot sortir. Però va aguantar, no? El tio va aguantar d'alguna manera, com dient jo, t'explica el que ha passat, jo no sé què, tal i qual, i va haver-hi un moment, suposo que va dir, bé, ja està. I en suscito, perquè era una mica com... suposo que volia fer quan estava aquí dintre, i no va fer, estava aquí al camp, a lo millor volia acabar així, i al final va voler acabar d'aquesta manera. I, bueno, era el meu final, diguem-ne, per això, que volia. És que en una situació de vida com aquesta, o viure aquesta sensació, clar, et deu marcar, marcar de per vida, segur, això és claríssim, i que realment aquest instint que pot sortir en aquesta època, com deies tu, de suïcidi, pot sortir més de davant, eh? Aquest element, jo crec que no tothom, però hi ha certa gent que, a vegades de la vida, per X raons, a put tenir una sensació d'adi, doncs mira, si de la machéco i no machéco, no passa res, o no. Depèn d'aquelles persones, però es pot donar el cas, no? I aquestes coses, doncs, a vegades, no les acabes d'entendre, però aquí s'entén perfectament, que hagi tingut, després, una que reflexa, no? Jo, en un altre, digue-li-ho, la fet l'humanitat demolida per la tortura, diguem-ne. Quan pateixes això, torturen d'aquesta manera, la fet l'humanitat és demolida, la paraula és... És com un edifici que gaudi, això ja m'haig de posar mai més. Ja no tens fet... Molt potent aquesta... Bueno, ja era una cosa una mica més... Més light. El temps, el temps que coneixem, el temps que sempre ens està... És un tirant o un uest, que sempre estem mirant el temps, i ja hi corrent, i ja xesco que arriba de la classe tard, i jo que no sé què és, jo que tal qual... I en fot en bronca. Més o més... El temps d'occident i el temps, perquè hi ha diferents temps. Però al final és una cosa subjectiva que nosaltres mirem, i el temps que nosaltres tenim, i el temps dels africans, que és diferent. I el temps dels africans, que... Intodem el llibre. El llibre és també parlat alguna vegada d'ell. És un llibre del periodista polà Richard Kapuchinsky. Es diu Ebano. Va ser de les seves experiències periodístiques, de vida allà, en Àfrica durant molts anys, i es va envuir una miqueta del que és la cultura africana, i la manera de pensar africana, que és molt diferent a la nostra. Sí, i molt interessant. I aquí comença ja a posar exemples de que quan surt autobús, dius, bueno, pues cuando se llena de gente, dius, és una cosa, i a partir d'aquí, que nosaltres diríem, a la nostra perspectiva occidental, diríem, ah, aquesta gent com són, no? Potser és igual, tu vols sortir una hora? Doncs surto una hora i sóc avui i tal. I llavors comença a fer una reflexió, tota la reflexió del temps. Diguem-ne que nosaltres, que veig a fer part d'això, que nosaltres veiem el temps d'una manera lineal, estem absolutament presos del temps aquí occident, entre el hombre y el tiempo, aquí occident, se produce un conflicto insalvable, conflicto que siempre acaba con la derrota del hombre, el tiempo lo aniquila, que occident, y el tema se está parado de nosotros atrás. Diu, los hombres del lugar, los africanos, perciben el tiempo de una manera bien diferente. Dice, para ellos el tiempo es una categoría mucho más holgada, abierta, elástica y subjetiva. Es el hombre el que influye sobre la orma del tiempo, sobre el ritmo y su transcurso. Dice, el tiempo incluso es algo que el hombre puede crear. Pues la asistencia del tiempo se manifiesta a través de los acontecimientos. Directo de que un acontecimiento se produzca o no, no depende sino del hombre. Esa es una manera de veure-ho. Llavors, al final, la diferencia es que a occident, diguem-ne, el temps és una cosa impulsada que ve de no saben on, de Déu, de la matemàtica, de la natura, la que sigui. I per l'africano és una cosa que surt d'ell. Ell té clar que és la seva interpretació, la que està quedant al temps, i, d'alguna manera, quan vol, la dura. Llavors explica això. Diu, tu veus persones que estan allà en un estado de latència, esperant alguna cosa. Diu, no saben què esperen, no? Perquè ja, d'Àfrica, s'espera molt. S'aportes, esperes un autobús, esperes que passi el sol, esperes que passi alguna cosa. Diu, i aquesta gent, la que no tenen molt de menjar, no se queda, són capaços de submergir-se en una espècie de letargo, i tu veus allà que estan, diuen, no estan desperts, tampoc estan dormits, estan allà, diguem-ne, és com si haguessin naturat el temps. Perquè ells han decidit que, bueno, que això i tal. I poden estar allà, no sé quant de temps, i de cop i volta, quan passa alguna cosa, ells s'activen i tornen, com a realitat, i tornen a crear el temps. El meu temps, el torno a crear. És un concepte, per nosaltres, difícil, com occidentals, que no podem estar mirant el temps, ara estem mirant, hòstia, i ara, aquí, la hora que hem de fer la hora, no, aquí, aquí, al programa. Al programa, que són tanta, el temps a la ràdio és... Doncs aquí, d'Àfrica, és completament diferent, i el que sobte és que puguis trobar-te altra gent que és humana com tu, i que pugui veure les coses de manera tan diferent, i ho fa pensar, no? D'alguna manera, no estem fent bé això del temps. No estem fent bé. I la percepció del temps depèn solament dels llocs que també és relativíssim, on vaja això també de la pròpia vida, no? Jo crec que el pas del temps, quan eren petits, el pas del temps, quan ara... Jo recordo quan era molt jove, o més jovenet, pensava que l'end passa el temps, no? Vull dir, que... Ostres, que jo volia fer-me gran, volia no sé què, volia fer més coses, no recordava tardes d'aburriment absolut, no? Vull dir, que mirava el temps i un minut era com dos minuts, no? I ara el contrari, ara, per exemple, em passa que els últims anys ha sigut però terrible, és que un any ha sigut un minut, com el que diu la cosa. És un element que la percepció que tenim, no? A vegades és peculiar, no? I a vegades penso que jo estic a casa i digue-ho, poso la mirada al rellotge i tal, no? A veure si la fa més llarg, amb el cas de... És molt difícil, això, per nosaltres, eh? Sí, i vinc a t'habitar-lo a vegades, perquè, a més, jo... Si que porto a casa, no porto rellotges, si tinc cinc rellotges a casa, no ho negaré. Vull dir, perquè tinc una endavant... Vull dir, perquè una miqueta és la cosa... M'agraden les rellotges, un i dos, a partir d'aquí, doncs això. Però, hòstia, però no hi ha manera de que el temps es freni. No hi ha manera, no hi ha manera... No hi ha manera i precisió. Nosaltres anem a fer-ho, sí, i sempre... O sigui, tu quedes amb algú i dius... Bé, sí... Vale que hi ha una... com una... Educació, dir, bueno, posar-nos a arribar a la hora, si has quedat i tal... Però és una tiranilla tan gran que, en aquell moment, tu has de fer-ho igual que fa a la feina, no? Ah, hem de quedar-te a l'hora, l'hem de sopar-te a l'hora, després no se queda... Que havies de fer, tampoc és això. Sí, tampoc és això. Per què? Perquè és una mica una costum occidentalitzada. Molt bé. O el que diem, o el temps de feina o el temps d'ossi, no? Vull dir, el fet que ho facis a la feina, el temps triga molt més en passar, i te'n vas per a ell, i dius... Ostres, ja hem passat quatre hores? Vull dir, no te n'adones. A mi no t'hem de passar això. Vull dir, vaig estar amb una cata i tal, i vaig mirar l'hora, dic, ostres, però si hem començat a les 9 i mig, a les 9, i ja són les 12, i no ens hem enterat, de l'hora. Vull dir, és curiós, no, aquestes coses. Bueno, és el que tenim, no? Vale, doncs seguim parlant de llibres. En aquest cas, ara farem... Parlem d'un llibre, no gaire gran. És un llibre que no és gran, seny pico de pàgines, Juan José Millas, perdó, que ja en tenim uns quants d'aquest bon home. I, bueno, és l'últim llibre que es diu que Nadia duerma, que ja us dono una pista, que és a traducció de Nessun Dorma. Ah, correcte. Durant d'ot, puxini. Per tant, ja estem parlant d'una història molt curiosa. Bueno, és una noia que... És informàtica. Era informàtica. Analista de fluxos, no sé quina història, una cosa d'aquestes així. Jo això ja em perdo, tu en saps més d'això. Totalment natxo. A més, juga moltíssim, ja amb aquest concepte de fluxos, et pots imaginar per on van les coses, no? Ara ho comentaré després. I, bueno, és una noia que té una mena de trauma de la infantesa. Aquesta noia de petita veu morir a la seva mare, amb un dels seus aniversaris. No morir, sinó que estar, quant a 10 anys, celebrant el seu aniversari, resulta que la mare, més gent de la situació, se'n va a fora, això passa als primers cinc pàgines. Té una reacció estranya. Se'n va a micsionar fora, al jardí, i li ataca un ocell negre, li dona un cop al cap, pum, la tira al terra, li fa perdre el sentit i, quan està al terra, l'invoeix com una bombolla, com una mena de vida o alguna cosa a la boca d'ella, de la mare. I, des de llavors, la mare actua com si fos un ocell. Hòstia. És que la cosa és molt xunga, és molt surrealista. I a partir d'aquí, ella, quan es fa gran, estigui explicant 20 pages, no estigui explicant més, estigui destrossant el llibre. Llavors, ella, quan deixa de treballar, li donen poses a la tour, demana a la tour sencer per què, i per què tens diners, de la venda, no sé què i tal, no hi ha història. Llavors, es fa taxista. I a partir d'aquí, veurem quina mà al gama de gent puja amb aquest taxi, que també està molt bé. I ella es dedica a explicar coses vinculades amb aquella infantesa, hi ha alguns que tenen uns vincles més grans o més petits amb aquests clients, que això és el que no explicaré, evidentment, perquè és la gràcia, en si mateix. Però sí que hi ha un punt d'inflexió, que també és el principi de tot. Ella està a l'au de casa seva, i per la reixa de la ventilació, sent n'és un dorme. I la cançó li provoca alguna cosa, que tampoc ho explicarem. I llavors, a partir d'aquí, va investigar, doncs, sura aquesta música, es troba una persona, i ella es convertirà, s'extrapolarà amb la princesa xinesa, que té a veure amb Turandot. I, bueno, i serà una combinació entre dona o cell, la princesa xinesa, jo que va per Madrid conduint però està pequint, i entres en uns mons paral·lels absolutament deliciosos, el senyor Millas, que és per tornar-se tonto amb aquest home. I com al final, que no, això evidentment, va tot enllaçant per una cosa que ja no he dit molt despistes, dels personatges, per no liar-la, que a tot això aporta una mena de desenllaç, que serà... que ja ho estic veient, res, em falta res. Acabar a deu pàgines, però sincerament, és molt probable que acabi la cosa, com ho recebo de l'Aurora, com acostuma a ser bastant habitual amb el senyor Millas, també. Per tant, és una obra molt interessant, petita, curiosa, que jo es recomano, des d'aquí, amb un llenguatge molt clar, molt obert, no? Sí. Quan parla de sexe, parla de sexe, no té problemes. No és allò que sigui... Ai, ara ho diré, no, no, no. És un escriptori amb una trajectòria. Sí, una trajectòria. És com el portes espanyol, que deia. Sí, una miqueta ho deiem així, exacte. Però com és contemporani, com és urbà, diria. És aquesta cosa més urbana. No és tan rural com aquell. Sempre es Madrid, sempre es Barcelona, sempre són ciutats. El mòbil i coses en què te comptes, que jo molt cur, sempre surt un element fantàstic, és acceptat, no? Perquè és la clau del realisme màgic, no? Jo accepto aquesta realitat màgica, accepto com una cosa normal, no? Jo que fa el nostre amic griego, no?, el de... Ah, oi, calla, ui, no és una paraula, el de Canido. Sí, el de Canido, el de... No sé què, ara, hòstia. Fonsinos, ai, ai, bueno, ja surt, ja surt. Sí, sí, sí, sí. No sé, que a la taula se s'ha bloquejat. No saps què vull dir, no?, però és el mateix. Una cosa poca habitual, o fins i tot fantàstica, res està sumida, com un nom més normal del món. I aquí, en els contes i en les novel·les que fa, és un tio més molt lliure. Jo no recordo com has dit el llibre, que era un nomíres de la cama. Un nomíres de la cama, que també era com un conte de terror, però també que estava absolutament meravellosament portat, vull dir, amb una tipologia. Entre això, reis la màgica, un surrealisme, una cosa que es removia per aquella estança, per aquella casa, aquella cambra, on estava aquesta persona, que era com també una mica... No era això, però una mica angerexterminador. No podia sortir d'aquest espai, tampoc. Era com una mena de microcosmos, allà, molt ria. I aquí també no deixa de ser això, perquè ja su espai vital és el taxi. Sembla com si allà es trobés còmode, no?, aquest personatge. Però ajunta molt bé aquests ítems, no?, que poden ser com molt... No friquis, estrany, no?, i llavors tot queda bé. Tu creus, no?, no sé, molt recomanable. És una lectura curta i crec que val la pena, no?, escobri, escobri, no?, s'ha d'escobert, no?, però és una cosa una mica diferent, que sigui una lectura diferent a llibres, que ara m'estic dirigint un, que ja això, com treu la setmana que ve, que és a Ràdio de Piedra, que aquí sí que entrem amb aquest costumisme, espanyol, que és absolutament del·liciós. Allò, borgiano, però al 100%. Però, magníficament, hem fet, és una meravella, eh?, ja comentaríem uns personatges molt peculiars, i, bueno, aquesta cosa de l'Espanya profunda, no?, és una mica... A veure, un amic meu deia, és com una mica la sordes, no?, per entendre que, evidentment, és una comparativa cinematogràfica, més que la lectura, però, bueno, amb una certa gràcia, no amb la pena que hi havia allà, no?, sinó aquesta representació de certs arquetipos de la societat, no?, molt d'interior, no?, doncs, el tonto del poble, el desgraciat, el que passa gana, passa en gana, però... Hi ha tot un procés que... que barreja això amb un benvenidor al Místers Marxa, el que era bé, però amb aquest que n'és Franco, el que ha de venir, és una cosa d'aquestes, que ja estic ara, ja estic amb això de Ràdio de Piedra, que està molt bé. Molt bé. Doncs, ara sí, entrem al món del cinema, i ara sí que anem amb una cosa, que sembla ser que serà fosca i estranya, o com serà això, que em tenen sense... respirar. Anem a veure, pel·lícula que no és d'aquest any, és de les primeres que va fer el director Nicholas Winding Refen, que ha estat molt conegut després per a Fe Drive, maravillosa, maravillosa, que... Muntarem una miqueta després, eh? No, no, maravillosa, absolutament. Per mi, em sembla perfecte. Perfecte. Llavors, aquest home va fer una sèrie de tres pel·lícules al principi, que es deien Pusher, Pusher 1, Pusher 2, Pusher 3, jo tampoc, que les has de veure, però la crítica les havia posat molt bé. Quan va sortir aquesta pel·lícula, el 2009, que és a pericular, la diríem, ja, Valhalla Rising, així com el... Realment seria l'ascenso a los infierno, no el descenso, però, bueno, jugam això. Al infernal de l'ambitologia escandinava. La vam presentar al Festival de Toronto, amb molta expectació per la crítica i públic, després va tenir unes crítiques... Bueno... Unes molt bones, que la deien que és com una obra... Bueno, no mestra, però molt... molt interessant i tal, i altres que deien que... que era un desastre que no se sabia que havia volgut dir, i jo estic més a prop de les últimes. Perquè, clar, jo anava a veure una mica d'esperit, a més a més que és... Està ambientada en l'època vikinga, una cosa que ara s'ha posat molt de moda i que, de moment, ara i tal. Llavors, doncs, així, l'argument és una mica així, pot explicar, però és una mica així. I és un... bueno... La... No sé què país seria. Un país escandinau, a l'època vikinga, 700, 800. Aquest tanko existia allà al Torre de Force, entera la civilització escandinava, la civilització cristiana, que comença. Per tant, està tot molt regallat, un cristianisme... Potser una mica després, sí, perquè van a les cruzades. Potser una mica després, que parlen amb mi. Sí, perquè va començar, però en aquest cas seria més aviat a les cruzades. Per tant, i amb aquesta barreja de que hi ha vikingos, que són cristians, que són cristianitzats, en tota aquesta barreja es veu que hi ha un guerrero que el tenen allà acusat com de cristianisme, i el tenen allà, o algú així, el tenen allà lligat. I, bueno, és una espècie de figura mítica i màgica, diguem-ne, perquè és un guerrero que el tenen allà lligat amb una cadena de ferro, llavors li van tirant altres guerreros per casar carregui, per casar carregui, diguem-ne, per castigar-lo. I el tio, tot està allà agafat amb la cadena de ferro i tot, agafa, ja es mata, i tot aquí el tira, ja es mata. I al final, al traslladar a un puesto, i al final s'escapa, s'escarrega a tots, i, bueno, és una espècie de... A més a més, li diuen un ojo, diguem-ne, que és tuerta. I aquest home va amb un nen, amb un nen d'uns dos anys o així, que parla per ell, perquè el guerrero aquest és mudo. Llavors, diguem-ne, que és com si aquest es comuniqués amb l'altre. No, no sé si telepàticament o com, i l'altre explica el que està pensant al guerrero aquest. Dic que... Ai, s'esto, dice que no sé què. Aquest es troba amb una partida d'uns deu homes, que són uns vikingos cristianos, que han fredat un vaixell i van a Tierra Santa, a reconquerir Jerusalén per la cristianitat. I en buits allà de fer-ho religiós. Amb aquesta barreja que dius, bueno... D'unidor. Explica-te així, d'unidor. Ja estic de mica boig, ja. Què passa? Explica-te així, d'unidor. Bueno, parla molt poc a la pel·lícula. Ostres, sobra. Parla molt poc. Una pel·lícula amb uns paisatges molt vermanianos. Tothom ha de ser timosello, però en comptes amb l'enquí negre, en color... Però, bé, perquè és una llita potser una mica... Tot, tot fosc, tot boirós, tot uns nubos negres, que en qualsevol moment volen descargar uns paisatges fantàstics, una fotografia fantàstica. Ben rodada. Bueno, tot això. Però dius, tu, bueno, aquestes figures són simbòlices. Però per què són simbòlices? Perquè no poden ser una altra cosa, perquè no m'estan dient res. Per tant, suposo que amb aquestes simbòlices alguna cosa. No hi ha uns diàlegs allò de... Mira, aquí hi ha una història tal pocs diàlegs. Quan parlen, parlen d'ells que estan en buits per fer-ho religiós. I vam dir que estigués a l'Ege... I aquest, on es porten? Però no hi ha un argument en refereixo... És difícil. Paral·lel, vull dir, en refereixo. Aquest que tinguis un pes. Menamoro de mi prima, per dir alguna cosa... És tan simbòlic que no acabes de veure ben bé. Diu, què m'estàs dient? Això és un viatge simbòlic, no? Perquè els deia un moment que els poden explicar... Els guerreres no acaben a terra santa, sinó que acaben en una altra posició. I ells pensen que han arribat a l'infern, perquè té una criatura de l'infern que s'ha portat aquí per alguna raó i que estan morts... Però en tot això, diguem-ne, tu dius, aquí hi ha un simbolisme sobre el matxisme, sobre la religió, sobre... o no. Vull dir, és d'aquestes pel·lícules que ens agrada molt... Dèiem crítica d'ella. És d'aquestes pel·lícules que et posen perquè tu et sentis intel·ligent. Jo no. Dic, hòstia, però un presumptuós, a la millor, que digui... Queda molt guai. Vaig estar allà mirant i dic, no hi està dient res. Diuen, les imatges són... Lo que és imatge de cinema, fotografia, juguen colors i tal... Molt bé, però què m'està dient? I al final, és una pel·lícula que es fa faixuga, molt faixuga, però t'imagina, et parla en por, tota l'estona. Tampoc t'està dient. No t'està dient res, no és que no parlin, i tu expliqui tota l'imatge. Jo crec que no t'ho explica res. Per tant, al final, dic, mira, aquest senyor, que tan bones estones em va donar amb drive, aquí m'està, bueno, m'està matxacant. La primera part de drive és bastant sintètica. Però la primera part de drive t'ho diu tota amb imatges. Sí, sí, sí, però és meravellós. I això és cinemapur, perquè en fotografia el cinemapur és no parlar. Sí, sí, sí, exacte. No serem uns puristes màxims de nos diàlegs, però sí que és veritat. Filscoc no volia el cinema sonor, no li agradava. Per faria els silencis, que seria amb moltes pel·lícules seves, juga aquest silenci. Al final, una pel·lícula amb molt de diàlegs i molt de guió, i dius, bé, aquí en drive és el tio sí que em va prendre alguna cosa, suposo, o volia tenir una altra intenció, i quan t'ho expliquen paraules, perfecte, i quan no t'ho expliquen paraules, millor. Però és que aquí, dius, bueno, aquí, has naufregat igual que tots els estos que han acabat a l'isla, i la veritat és que... Adreif m'ho lava quan t'ho explicava, va ser d'hòsties, per l'enclà. Sí, sí, sí, no, aviam, aquí. Jo no d'adreif, hi ha moments d'adreif que jo em tornava a boig, em pensava, oi, què està passant? Quina és aquest canvi de l'ascensor, per exemple? M'ha semblat una escena, una escena... Però de ritme de tot, de percepcions, no? I això, a vegades, el cinema... Sí, sí, sí, sí, sí. Sí, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó. Sí, perdó, perdó, perdó, perdó. Bueno, ell, en aquesta pel·lícula també té aquestes dosis de violència amb el Halar Rising, perquè sí, hi ha una dosis de violència, una escena una mica fortes i tal. T'ho dius, però... per què? Què m'estàs dient? Quin simbolisme m'estàs intentant dir? ¿Vos és el per què? Que no sóc capaç, i a més a més que... Tampoc et quedes de dir, hòstia, l'haig de tornar a veure, perquè m'ha dit alguna cosa, però no sé què és. Va ser un aburriment, va ser tan important, i que la vaig acabar, perquè jo volia veure-la, i tinc aquesta. I tenia un demon, que és l'última que ha fet, que també van dir, la vam presentar a Can... Jo tampoc l'he vist, aquesta. Va haver-hi bastant rebombori, perquè uns van dir que era una obra mestra, i uns van dir que era una presa de pèl, literalment. Per tant, aquest senyor de vegades veu que patina. Però, drive, no sé què va passar, que es va centrar, i amb un guió inspirat, i amb l'actuació de Ryan Gosling, que jo crec que no actuarà mai més així... Sí, sí, sí, és el millor que ha fet. És un àngel, però un àngel controvertit, perquè no és bo, tampoc és assolidament dolent, però és un ángel justiciero, una persona... És un ángel caigut. És una persona que, a l'actuació que fa el actor, no diu res, però només amb una mirada. O sigui, això que podia resultar una mica patètic, o un altre, o no tan inspirat, i diu que... Sembla sort de negre, que no es mou, o xato en resto, no... No, no, doncs aquest, amb l'expressió aquesta que posa, que està dient una d'antíagos i, hòstia, que mira sense moure un múscul dient-ne, però d'alguna manera, hòstia, i tota la sena, la música molt ben acompanyada, tot el dinamisme del muntatge de la sena inicial, de quan fan el primer robatori que acaben en l'estadi, aquells dels vells, que no sé què fa, i que acaben... Allà hi ha un dinamisme i un muntatge, i després tota l'estètica aquesta... Fins i tot els diàlegs, tot, tot... La clau de tot és el personatge, que anamores del personatge, clarament, aquest tio, l'Àngel caigut, que fred, absolutament fred, capaç de, bueno, de fer l'expressió de l'ascensor, de fer autèntica sobre la veritat, en una tranquil·litat, en una fredor, com si estiguessis fent qualsevol altra cosa, i per un altre costat també és una picada de redenció, perquè un tio és així, amb tan poca empatia respecte al món, i amb tan despegat, tant un personatge com l'estranger, de camí, un tio que passa per la vida, que no se'ls veuen bé, i tal. I al final, la redenció de l'amor, o sigui, l'amor de la noia, i és capaç de fer moltes coses de l'escafar, només per la noia, per la noia i per fill. Però encara que vells que té reaccions tan potent, a mi és un pobo que t'acabava de caure. Sí, sí, està bé. És com a casa d'Exter, aquella sèrie, que jo era molt de d'Exter, vull dir. Jo em van apassionar de totes les temporades, però és que jo, a veure, adorava aquest home, ja em diràs, perdones, parles d'una sessió en sèrie. Però era un justícia amb aquests cas, també. Matava aquella gent que la justícia, ell, bastant-se amb uns preceptes, claríssimament, del que no justiciava, es deixava lliure, es deixava lliure si seguíem matant. Perdona, o seguien fent actes que eren fora del lloc. I ell, clar, no és ningú, no és Déu, evidentment, per triar, però, en canvi, hi havia una contundència que et portava un personatge que era peculiar, que tenia poca empatia, però que feia unes esforços per estar amb aquesta societat. I, per tant, donar-li una oportunitat dins del que seria tota la part fosca d'aquest desert, que hi ha al darrere. Per tant, bueno, jo crec que... A més que la que està vinculat té tot, perquè té secundaris, que és el senyor Walt Whitman, que és el que hi ha a Walt Whitman. Però parles de drive, o parles de... Parlo de drive, per tornar a drive. Baja la racing, aquesta té el Mats Michelsen, que és l'únic, que és una mica conegut, diguem-ne, i a resta són actors inglesos, que no és que ho facin malament, perquè ho sabem, però és que hi ha poca cosa a fer. Sí, que tampoc és que hi hagi allò... Però, per aquí, el drive, els secundaris que tenen... Per tu, ara, aquí, una altra. No ho diguis, tio, no ho diguis, tio. El drive està Albert Brux, que és el mafió. Ah, vale, vale, vale. Que és un paper brutal. Estava pensant les cares, ara, i no. I el lledit de Walt Whitman, el senyor White, de Breaking Bad, que ara no recordo el nom. Ah, sí, ara, ara, clar, clar. I ara no recordo el nom, sí, no sé com es diu. Sí, sí, sí. Un secundaris absolutament delux. El mafioso fa por, també, no? Perquè és un tio molt fred i molt... No és un assassí descontrolat, no com l'altre, no? Diguem-ne, amb el Nino, aquell... Aquell, el... El que fa del nombre de la Rosa, que tenia aquella cara, saps? Una cara molt rara i tal, no? No recordo el nom tan poc de tot. I, bueno, aquesta prícula és meravellosa, i com s'ha pogut fer una prícula tan meravellosa, i després, coses com les que... Bajar a raïs i no tenir un demon, que tener un demon s'ha de veure, no? No sé si la ha intentat veure. Són les mateixes crítiques que la primera aquesta, no? La que sí, la que sí. En fi. En el cinema hi ha molt de cinema, no? Amb l'especte de que hi ha directors, com el que, per exemple, ara parlarem de Suburbicon, no? Que és Josh Clooney, que hi ha hagut pel·lícules, com aquell de... Bones noches... Sí, sí, sí. I tal, que estava molt bé, el seu pel·lícula. I, bueno, Josh Clooney és un tio que, més o menys, s'ha mantingut amb algunes de les seves històries, i aquesta del Suburbicon... té una... una part, diguem... un decorat, un plantejament, una època, molt ben feta. És un dels anys 50 americans d'aquestes residencials, que és Suburbicon, típiques americanes. Té un excel·lent, uns títols, una capçalera d'inici meravellosa, amb una estètica dels 50... Que entenem tothom quan la veiem, no? A nivells de tot publicitari, aquesta idea publicitària, perquè presenta la zona i les famílies, i les somriures, aquells vestits, i aquells cabells i tot... És un concepte que està molt ben perill, amb quina idea, i a partir d'aquí, s'inici una història, dins d'això, d'un espai determinat, en què hi ha dos històries en paral·lel. Una és reivindicativa, i una altra, misteriosa. De per ser. Els papers principals són Matt Damon i Julià Mur. Fa un doble paper, Julià Mur, en un principi, que fa com de germana bessona d'una senyora, que ara comentarem, i un nen, que no diguis aquests nens, que ho fa molt bé, però no ara tampoc... No sé quina projecció tindrà el nano, però, bàsicament, es mou per aquí. Què passa? Doncs, imagina't, no? Són residencials, l'any 50, Amèrica, famílies blanques, no? Blanques, blanques i rossos, o àries, totalment. Sí, sí, sí. Un moment cocosclant total, ho dic perquè resulta que, dins d'aquesta zona, hi ha un element aperturista, i és deixar que entre una família van estar negre. Però, clar, això és una cosa que, en un principi... Vale, però amb les reunions d'aquestes de veïnats, que són reunions d'allà, la major part són totalment xenòfobes, i a partir d'aquí van a sac. Imagina't si els volen putejar... Bueno, potser no és una altra paraula, que li fan una tanca al voltant de la tanca, que són tot en grans cases amb jardins que connecten amb el del davant, com si cases adossades d'avui en dia, però, clar, allò és molt ampla. Doncs li fan una tanca al voltant, i li fan, mentre ells estan dins, i no poden dir res, perquè saben que tenen les de perdre, però acabaran provocant un amutinament. És a dir, hi ha una història paral·lela que es va desenvolupant amb aquest espai idíl·lic, teòricament idíl·lic, es va enfosquint. Primer, per aquest tema que va de forma paral·lela i constant, i el que passa amb una d'aquestes cases, vale, el Matt Damon és un senyor exemplar, que té un treball exemplar, que té una dona, que té una problemàtica, una invalidesa provocada per un accident que ell, sense volguer, ha provocat, i hi ha una germana, una germana d'aquesta noia, no és exactament bessona, però s'assembla molt. És una germana que s'assembla molt, una rosa a l'altra, que no deixa la mateixa Júlia a mur. I a partir d'aquí passen coses, i s'enfosqueix, i es converteix en una mena de no comèdia, que en un moment, sinó com una pel·lícula negra, hi haugerament d'autora de Hitchcock, hi haugerament d'autora, no vull dir que sigui Hitchcock ni molt menys, però hi ha certs plans, i diuen, ostres, mira aquest pla, aquest no sé què, hi ha coses que recorden, certs moments, i sobretot tot el que passa amb aquell espai, que això és el que no vull explicar perquè, si no l'aliadem, perquè és de part aquesta més important, però tot això es veu, és el que diem qui és el bo, qui és el dolent, si realment aquell pare, és a dir, què passarà? Doncs passarà que simplement dic això, la mare, la parella de Matt Damon i la mare del nen, i ell tindrà una relació amb la seva germana, la seva cunyada, i a partir d'aquí, ahir ho dejo, i passen coses, fosques, al voltant de tot això. I la pel·lícula s'aguanta bé, però arriba un moment que dius, podria aguantar-se molt millor, però això, ara l'estètica és perfecta. Perfecte, clar, és a dir, madment. Exacte, totalment, sí, sí. Una idea molt correcta, molt ben feta, i s'aguanta la pel·lícula bé, però és el que hi ha. Jo diria que aquesta era el guió, era d'escoent, no? Sí, perdó, d'escoent. Era d'escoent, que no van voler fer en el seu moment, perquè d'escoent tenien, clar, tios tan prolífics, això va ser suposo que les principis i tal, i van dir que no volien fer aquest guió, i suposo que després el va comprar a Josh Grooney, i l'ha adaptat. I per això té un toque una mica coeniana sense cero, perquè és clar, sí. Més que el coen de comedia negra, és el coen, potser, més negre, però més negre sense buscar, a veure, no sé, com es diu aquella pel·lícula, dels hotel, dels hotel... Bé, no n'hi ha igual. Ja me'n recordaré, que avui tenim el cap a... A la bogeria tenim el cap. Avui que no me'n recordo, ara. Barton Fink. Ah, vale, vale. Barton Fink seria... És diferent. No t'has de veure, però hi ha aquesta cosa, aquesta lament fosc, per part del John Burman i tal, i a por aí, ja ho comentarem. Molt bé. La segona que volia comentar, que s'ha vinculada perquè és el mateix... Protagonista. Protagonista. He sigut un silenci. Perquè he tingut una sort de que et trobo al botó, però ja ho explicaré. Bé, una pel·lícula es diu La vida lo grande, que no recordo com era amb anglès, però era al contrari, era com... A lo pequeño, no sé què. No recordo com es diu exactament. Jo pensava dir com a Alexander Pein, no? Vaig pensar Nebraska, pel·lícula. Entre copes. Exacte, entre copes. Vaig dir, això està molt ben perit, és molt correcte, i tal. Bueno, la pel·lícula és una distupia. És una aquesta sensació que dius, comença a veure la pel·lícula molt bé, sincerament, dius. Ai, que bé, això. Doncs la possibilitat de que s'arriba en una certa època, que no està en plantegers, en el 2200... No, no sé si es fa referència d'aquí 10 o 20 anys, per entendre'ns. Ens trobaríem que hi ha la possibilitat que ens podem convertir en persones petites. De petitonetes, de 2 centímetres. I que això serà perfecte, perquè resultarà moltíssimes coses. Doncs que a partir d'aquí el planeta es salvarà, que el consum serà menor, que no sé si el consum et refereixo a nivell de tot en general. Si tu et vols comprar un diamant, clar, un diamant costa, no sé, 100.000 dòlars, i d'aquesta manera un diamant et costarà 2 dòlars per dir alguna cosa. Però vull dir que és tot una mica a favor de coses de luxe no luxe, totes es reconverteixen coses mínimes. I realment que cohabiten la gent d'ara normal amb la gent petita, veus avions, que va a la gent i l'ha costat, hi ha una mena de gàbia on va la gent asseguda allà i tal. Per tant, la idea és molt bona, està molt bé. Llavors, clar, què és el que passa? Com és la història de com una parella entra amb aquesta dinàmica, que no troba a casa, que la vida se li fa complicada... Però és definitiu, és a dir, tu et fas patir i ja està. No és al·lícia, no. No hi ha darrere. I és el que es troba dels noruecs, del tio d'allà, que és el que descobreix això. I a partir d'aquí, com s'ha fet conferències, es crea un negoci al voltant d'això, i després tu pots triar, tu vas amb un lloc, amb un rotllo, que bonito, i arribes aquí i pots anar aquí... El tipic que t'explica la història. I llavors és un procés, un procés determinat, amb el que treuen les dents que tens coses metàlics, una cosa que hi ha un procés de reconversió creïble, fins a un límit, evidentment, però té un punt de credibilitat. I aquesta primera part de la pel·lícula està molt bé. Llavors, aquesta parella, que és Mad Day, i no recordo ara, com es diu la criatura, no me'n recordo. Ah, no, perdó, sí, clar, això no s'ajudiro. Bueno, i se'n va inicialment amb la seva dona. Però la seva dona serraja, parla en clar. Llavors es queda sol amb aquest món de patits. I a partir d'aquí, és clar, i s'ha de moure amb aquest espai. Llavors, aquest món petit està molt ben fet, perquè te'l creus, però no cau amb les coses típiques de... Ai, una rata, clar, una rata autèntica o un conill, seria com un monstre per a una persona de dos centímetres. Aquestes coses no juguen. No juguen elements que puguin ser trencadors. Són ciutats, microsiutats, que tu tries la que tu vols, i a partir d'aquí, vius allà. I tot el que es veu, clar, ho veus com si fos... Normal. Normal, clar. Per tu és normal. Exacte. Clar, ja hem de descomprar, per exemple, que hi ha una botiga que venen coses a tamaïn natural. I llavors, una rosa és una rosa així de gran, és imbensa. És una rosa de dos metres per la percepció d'un senyor de dos centímetres. Vull dir, veus que va amb una rosa així, no? Hi ha detalls d'aquest tipus que estan bé. Ara, que tens una maqueta d'un avió, d'un jumbo, que és així, que t'ocupa la mà, i el jumbo fa el revés. Tinc a casa una cosa grossa. Una cosa gran, no? Aquestes coses és el que hi ha. I a partir d'aquí, la cosa. Però una cosa, però què és? I llavors, comença a aparèixer una vietnamita, que es diu Honchau, que per allà donen voltes, que resulta que aquesta té la cama malament, i que resulta que era una salvadora, amb aquella època de vides, i entra per allà a la vietnamita, que parla de fora molt peculiar, i llavors, ell s'enamora de la vietnamita. És la parella que té menys química de l'història del cinema, t'ho dic en sèrio. I llavors, conèixer un veí de dalt que fa festes, hi ha una escena psicotrònica per allà al mig, donant voltes, que dius, ara, per què m'has posat a mi, esto? Vull dir, i llavors tot això acaba... Bueno, acaba, no, vull dir, tot això es complica, i llavors comença a veure, avui, que el món s'acabarà, i com un arc de noé, i se'n van a Noruega a buscar, i jo, què és, tot això? Clar, i em va tornar molt boig. I vaig dir, vostè, la primera part que està de conya, te la fot en l'aire a la segona, i no sé, no té cap ipeus, jo... Vull dir, no, no sé, em va destrossar tot el concepte de la percepció d'una pel·lícula que dius. Com es destrossa una històpia, amb l'avorriment de la segona part, o amb el surrealisme màxim, no? I llavors, ja et dic, vull dir, que jo moment que jo no la recomanaria, a veure, recomanaria veure-la, perquè la idea és original, no? Fins que deixa de ser, no és original, se deixa de ser una cosa personalment de fasta. Al final, ja he arribat a un punt que dius, mira, si la primera pel·lícula està bé, la recomano, i la mitjora, última, està malament... Sí, però tampoc és res ambició, vull dir, que cadius... Romano, que la vegin en DVD, o així, perquè... És a dir, potser hi ha un tipus de gent que li agradarà, però a la mitjora també, com molt grimpis i molta bufia. Hòstia, una cosa que dius, uf, però això que té a veure amb el principi, perquè no busquem un altre desenllaç, no? I llavors es torna una mica lluny, no? Tot plegat, i... És una cosa com absolutament fora del lloc. Però, vull dir, hi ha parella amb menys química, Matt Damon i la Janxau, aquesta, eh? Molt duu, clar. Farem una cosa, com el temps s'ha tirat a sobre, com sempre, que s'estira a sobre. Farem, si et sembla bé, aquesta cançó de la dona Sámer. La millor manera d'interviar-hi. Exacte. I així farem els últims 10 minuts gays, no?, de les programes. I parlem de la mica de festival d'horobisió. Tu el vas veure? Jo vaig veure Trossos. Jo, a més a més, estava en un bareto, i hi havia molt de Colònia Guiri, en els països, i estaven allà molt jo què sé, no? És curiós, quan estàs fora, si ho veus d'una altra manera, no? Jo ja estava allà amb cerveses, allà, amb els meus i tal. Però hi havia tota una colla que estaven amb peus, i mirant-ho, i mirant-ho, i parlant en anglès tots, però eren diversos països, i en roi orasmus, i aquests que hi havia aquí, en senyor anglès. És que ja estàvem al dia d'aquestes coses. I estàvem, bueno, estàvem en feia. Jo tinc que dir que tinc un grup al WhatsApp, que es diu Eurovisión Lisboa 2018. Correcte. Jo no n'agré, vull dir que, per tant... A la paraula, a la paraula, a la paraula. Tom, on faig? Tom, on faig? Tom, on faig? Tom, on faig? Of Finland? Finland? Bé, de la cançó, i si no, parlem de la màgica de Tom of Finland. Correcte. No sé si has quedat un minutet. Vinga, fem-ho així. Som-hi. I must have fallen out of a hole in Europe right over cold. They never said your name, but I knew just who they meant. Oh, I was no surprised at you, and I wonder too. If I chance you hurt it for yourself, I never told the soldiers how I've been feeling over you. But they said you're feeling like they said it on the air, on the radio. Don't it kind of strike, is that when you hear our song? It seems enough, the same, since we broke up last June. The only thing that I want to hear is that your love is still. And that you think you'll be coming home real soon. Yeah, you can't have made me proud when I heard you say. You couldn't find the words to say to yourself. Now in my heart I know I can say what I really feel. They said it really loudly, said it on the air, on the radio. I no sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat. No sé si és una festa de la veritat o una festa de la veritat.
